Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIII)

super christianis aragonensis catalonis valencinis  (III) Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

Un eixemple significatiu el trobem en els usos de rec. Segons la Costum de Valencia, els “habitatoribus et populatoribus civitatis et regni Valentie”, havien d’acceptar el sistema de rec “secundum quod est antiquitus et fuit sarracenorum tempore constituto”. En els Furs de 1261 es tradui dient que “prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins. En privilegi de 29 de decembre de 1239, s’establi que s’havia de regar segons antigues costums “…rigare secundum est antiquitus consuetum…”. L’any 1248, el rei en Jaume establi que l’aigua de rec de la vall de Segó i la que pasava per Morvedre “…aqua vallis de Segon et aqua que transibit per Murumveterem”, havia de repartir-se per a regar “dividatis, et inde regetur”, segons s’havia acostumat a fer en el temps en que manaven els musulmans “secundum quod tempore sarracenorum fuerat consuetum. Es dificil dubtar, que transmetre la tecnica i les normes de rec no es una faena gens facil, i per a fer-ho, es necessari l’enteniment entre les parts.

Pero encara hi ha mes. L’any 1251, el rei en Jaume concedi privilegi segons el qual els cequiers o “cequarii”, havien d’aplicar un regim punitiu consuetudinari “exigant et extorquiant penas constitutas in consuetudine, que era el que s’aplicava “en temps de sarraïns”. Tractem d’una normativa de transmissio oral sobre bons usos, que tenia normes de disciplina propies. Com estes normes eren les mateixes per a cristians que per a musulmans, l’any 1268, el rei en Jaume concedi als musulmans d’Aldaya “Sarracenis de Aldaya” que pogueren fer una parada en una cequia per a regar quatre bancals, de la mateixa manera que ho feen en temps de sarraïns “possitis facere paradam in cequia que fluit apud Alacaç, ad rigandum illos quattuor campos quos vos tenteis, prout antiquitus tempore Sarracenorum fieri consuevit. ¿I ha algu que es crega que la transmissio d’estos coneiximents es produi entre “dos pobles” separats per  “la muralla de la llengua”?

La continuïtat de costums es un tema molt extens que afectà a moltissims aspectes de la vida dels valencians, que esperem concretar individualisadament en el futur. En el present articul interessa incidir en la continuïtat de les delimitacions dels termens municipals d’epoca musulmana, que foren respectats i conservats pels “conquistadors”, i que per ser un tema conflictiu, motivà encontres i comunicacio entre autoritats cristianes i musulmanes. Escomençarem en dos eixemples en territori de Tortosa i Saragossa i seguirém en un ramellet d’eixemples valencians.

La delimitacio del terme de Siurana, (Tortosa), motivà reunions entre cristians i musulmans els anys 1154 i 1173. Primer que res, els cristians enviaren “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”, a on havien fugit uns musulmans originaris de Siurana “…los quals foren de Siurana…”, en els curiosos noms premusulmans de n’Amnecqa i n’Ustalbo, preguntant-los “en qual manera devia anar lo terme de Siurana”. Sabem que contestaren, segurament en el romanç de Tortosa, perque consta que “trameteren a nos letres en qual manera devia anar <e> en quall manera ells lo tenien”. Es relata una reunio entre els cristians –“Bertran de Castellet”, “Berenguer de Munell”, “Pere Berengario”…- i els musulmans –“Alabets de Seros”, “Avimoran”, “Iuceff Carrell”…-. Totes estes actuacions donaren com a resultat la delimitacio del terme de Siurana escrita en romanç. Badia i Margarit ha raonat sobre estes reunions entre cristians i musulmans dient que “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà”. Hauriem de preguntar-nos sobre els motius pels quals alguns “sabuts” admeten que els cristians i musulmans de territori actualment català formaven conjuntament “un sol grup humà”, que s’entenia parlant en romanç, pero ho neguen als cristians i musulmans valencians.

Tambe fora de territori valencià, l’any 1196, es feu el “terminamento” o determinacio de termens entre La Almunia de doña Godina i Almonacid, per a lo que acodiren “sarrazenis de Almonazir”, aixina com “christianis milites et infanzones et sarracenis de Ricla et de Cabannas”. No es posa de manifest ningun problema de comunicacio, ni la presencia de traductor.

Escomençant per territori valencià, sabem que l’any 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, demanant als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”, que foren “Mahomat Aman”, “Muça Avenmaçot”, “Avenhao”, i “Çarieçala”, que es reuniren en “Johannes de dompna Rama”, “Johannes Francho”, “Petrus Sanz”, “Sancius de Sperendei” i “Bartholomeu de Molinos”.

Les disputes entre els nobles Assalit de Gudal, senyor de Puçol i Guillem d’Atiença, feu que l’any 1240, el rei en Jaume manara al justicia “Petrus Petriz” que es procedira a la particione de termino de Pozuol et de Annesa (Puçol i El Puig), que havia de fer-se “sicut erant divise in tempore sarracenorum”, per a lo que cridaren a “duos sarracenos vetulos de Morbiedro”, i a uns atres “duos sarracenos vetulos de Annesa” de nom “Alzabeneges” i “Mahomat Abernacen”. El justicia, els dos cristians i els quatre musulmans, anaren al lloc “fuimus inter termino de Annesa et de Pozuel”, a on demanat als musulmans que digueren la veritat sobre els termens “quod dixissent veritatem de Anesa et de Pozuel”, estos jurararen per sa lley “secundum legem illorum”, que la dirien “et dixerunt quod discerent et affirmarent veritatem”. El justicia concretà que havien de dir la veritat sobre la particio dels termens i de les aigües “dixissent veritatem de terminis et de aquis”, escoltat lo qual, els musulmans respongueren “Et hoc audito, sarraceni justicie responderent, et dixerunt…”. El justicia, per a major seguritat “pro majori securitate”, cridà a mes musulmans de Morvedre, dels millors vells, “plus sarracenos de Morbiedre, et de melioribus vetulis” i acodiren quatre jurats “IIIIor juradores” de noms “Amen Alquillen”, “Mafomat Avenilef”, “Amet Avencazar” i “Mafomat Ambaqui”.

L’any 1251 “Eximeno Periz d’Arenoso, tenient el lugar del senor rey en el regno de Valencia”, estant present “Pedro Ferrandez de Açagra”, procedi a la particio dels termens i les aigües entre Segorb i Altura, de manera que “determinamos las aguas, que vayan como sempre fueron en tiempo de moros”. La particio es feu degut a les “muchas contenciones e varaias que el conceio de Sogorb e.l aliama d’Altura avien, sobre deparcencia de los terminos e de las aguas”. Una volta feta, consta que “e.l aljama d’Altura, remanieron por pagados”.

La separaracio del terme Bocairent en els de Banyeres i Serrella, fon motiu de conflicte entre el Consell de Bocairent i “Jaufrido de Loaysa”, que era senyor de Banyeres i Serrella per donacio del rei en Jaume de l’any 1249. Per aixo, l’any 1265, “Eximino Petri de Arenoso” s’encarregà “super dividendis terminis de Bocayren et de Bayneras et de Serrella”. Havien de dividir els termens, segons com eren en temps en que manaven els sarraïns “secundum quod solebant esse tempore quo villa de Bocayren erat proprium de Sarraceni”. Per aixo, quan quedaren les parts en conflicte per a definir les fites, feren que a l’acte acodiren quatre musulmans “Hametum Aben Omar Alfetrosi”, “Maomat Amnahilban”, “Cayt Abin Carama”, “Abdala Abderegit”, els dos primers alamins de Banyeres i de Biar i els dos ultims, musulmans de Bocairent que coneixien molt be els termens “qui sciebant bene termino de Bocayren, de Bayneras et de Serrella”. La divisio fon aprobada per les parts “concesserunt et approbarunt”.

Gil Garçes Daçagra i Gil Exemeniz de Segura discutiren sobre si “las alquereas de Gayanas et de Fontizeles eren o no del “termino de Perpunxen. Per a solventar el litigi, l’any 1268, decidiren buscar “testimonias de moros ancianos”, encarregant-ho a “Examen Periz” i “don Rodrigo, rector de la eglesia de Cocentayna”, que foren els que “recebieron las testimonias de los mas ueyllos et mas ancianos moros do las uezindades narrador”, decidint finalment que les dites “alquereas por si mismas foron siempre, et nunqua foron de termino de Perpuxen”.

D’abril de 1268 es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos” (p 173, de “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”).

Encara en l’any 1307 trobem una sentencia arbitral sobre divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat, en el que foren testimonis cristians i musulmans “n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alamín de Monserrat”.

Puix be, en cap de les delimitacions de termens municipals comentades, ni en una a soles, hi ha la mes minima indicacio de que en elles participaren trujamans / torcimanys / traductors. Hem vist que per ser un acte d’importancia determinant, solien nomenar-se tots i cada un dels participants, inclus concretant els seus carrecs, i hem comprovat que els traductors ni estaven ni feen falta. En ocasions, com hem vist en la particio entre Puçol i Enesa o El Puig de Santa Maria, l’importancia del fet duia a la reproduccio textual de les conversacions mantingudes entre participants cristians i musulmans, tal i com succeia en els procediments judicials. Qualsevol problema pretes de comunicacio, entre estos cristians i musulmans, es exclusivament producte de l’imaginacio.

El romanç subjacent a l’arap oficial, brolla en la toponimia valenciana present en estes fitades. Per eixemple, en delimitacio del castell de Morella es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. En la delimitacio entre Segorb i Altura es nomena “Canava”, “Maroy”, “Peniella” o “Gátava”. En la divisio dels termens de Banyeres, Serrella i Bocairent, a banda de “Bayneras”, “Serellam” i “Bocayren”, trobem la “fonte Abirada” o la “hereditatem de Alarico et Gavice”. En la fitada de Cocentaina, trobem toponims com “Manchesa”, “Almaret”, “Bonivega”, “Torballos”, “Penaguila”, “Almorroig”, “Calahuig”, “Travadell”…Seguim comprovant que no dona l’impressio de que els musulmans tingueren dificultat alguna per a transmetre als cristians la correcta pronunciacio del toponims valencians.

Comprovem que totes estes proves desdiuen les mentires dels acatalanats, als que no els queda mes remei que inventar. Un eixemple d’invencio el trobem en el treball de l’acatalanat Vicent Baydal, “Banyeres, Serrella i Bocairent en l’any 1265. ¿En quina llengua parlava aquella gent?”, publicat en la revista “Barcella” numero 38, i que firmà com a “llicenciat en Història Medieval per la Universitat de València i investigador predoctorat a la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona”. En est articul, el sr. Baydal, en relacio als cristians presents en la fitada de termens, no te vergonya d’escriure que “Amb els àrabs parlarien mitjançant torsimanys”. Es dir, que el sr. Baydal inventa d’un colp que tots els musulmans participants eren d’Arabia, encara que segurament hagueren naixcut en Valencia, aixina com que en la reunio participà un traductor o “torcimany”, a qui no nomena ningu, pero que estava alli, per obra i gracia de l’imaginacio del sr Baydal, imaginacio que per supost, es molt, molt cientifica.

Segurament, el sr. Baydal ha passat per alt el fet de que en el text de la divisio dels termens de “Bocayren et de Bayneras et de Serrella”, una de les fites es definix “…usque ad montum ad locum ubi est terra alba…”, es dir “fins al promontori del lloc que es terra blanca”. Al respecte, es curios saber que segons Pons Boigues, “El calificativo “blanca” aplicado á la tierra…”, apareix molt a sovint en escritures mossaraps toledanes, afegint que “entendemos significa tierra sin árboles como todavía se la llama en Valencia; más en alguno de los documentos bilingües hemos visto traducida dicha frase por “terra inculta”. (p 23-24 de “Apuntes sobre las escrituras mozárabes toledanas”). L’expressio “terra blanca”, documentada des de ben antic “los moros del dit loch per la terra blanca de sembren”; “quatre tafulles de terra blanca”; “fanecades de vinya, la qual es ara terra blancha”….podria formar part del romanç prejaumi valencià parlat pels musulmans de la zona i desgraciadament, per no compartir-la en els catalans, podria estar en perill d’extincio.

Per una atra banda, tampoc ha d’extranyar-nos que els acatalanats passen per alt estes “nimietats”. El sr. Baydal, en la seua tesis doctoral “Els fonaments del pactisme valencià”, ha escrit sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365, afirmant que “…en el procés de Corts de 1358 hi documentem la primera diferenciació juxtaposada entre aragonenses, cathalani et valentini…”.

Pero com no es bo desconeixer la realitat, perque pot dur a falses conclusions, sugerim al sr Baydal que lligca la carta real de Jaume I, de l’any 1267, sobre contes de gastos de l’expedicio a Murcia, en la que pot llegir: “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…”. (A.C.A., Reg. 15, fol. 40 V.-31 r, segons transcripcio que consta en “Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984). El sr Baydal, que s’ha equivocat “nomes” que en 100 anys, per a acabar-ho d’arreglar, ha

escrit que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”, desconeguent l’existencia de valentinus en el “Repartiment”, la cita a “aliquem valentinum de la “Costum de Valencia” o als valentini de la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”.  Pero segons pareix, per al sr Baydal no existix lo que ell no vol, per molt que estiga sobradamente documentat, i en canvi, s’inventa l’existencia d’uns traductors o trujamans inexistents en la documentacio analisada. Tot aço nos du a pensar que els jovens acatalanats mostren haver depres molt be la lliço dels vells acatalanats.

Negar la realitat i

inventar-se lo inexistent, es l’unica estrategia en que es basen els

acatalanats, per a justificar “cientificamente” l’intent d’alguns catalans per a apoderar-se de la cultura valenciana. Recordem que l’impresentable d’Antoni Ferrando, “il·l·lustrissim” de l’AVL, a on no par
a de fer-se gros dels diners dels valencians, barata fer tot el mal que pot, va escriure en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, que els valencians practicament no existiem fins a l’any 1412, perque nos consideravem “part integrant de la nació catalana”. ¿Demanarà perdo alguna volta este traidor al poble valencià, pel mal que ha fet i que continua fent?

Anuncios

23 julio 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: