Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XV)

En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

 

Hem d’escomençar per saber, que els “Studia linguarum”, tingueren una activitat “limitada con cierta claridad en el tiempo (1250-1312) y en el espacio”, contant-nos Reíllo, que “Recientemente Robin Vose ha puesto en tela de juicio el alcance real de los ‘studia linguarum’ dominicos e incluso su existencia…”, dient que alguns “han tendido a utilizar el menor indicio documental relativo, siquiera tangencialmente, a los ‘studia linguarum’, para hacer una montaña de un grano de arena…”. Estes manipulacions, que des d’un punt de vista de les ordens religioses poden entendre’s “ad maiorem Ordinis gloriam”, han segut utilisades i extremades, pel nacionalisme català, conseguint que “se admite por descontado, el hecho de tratarse de una actividad “de inspiración catalana”, según se ha dicho” (“El árabe como lengua extranjera en el s.xiii: medicina para convertir de Antonio” de  Gimenez Reíllo).

 

Els indicis documentals sobre els “studia linguarum, escomencen l’any 1250, en les actes del capitul dominicà de Toledo, en el que s’assignà a un estudi d’arap, “assignamus ad Studium arabicum, -que uns situen en Tunis i uns atres en Mallorca-, a Ramon Marti entre atres, o “fr. Raymundum Martini”. Alguns pretenen l’existencia d’un “studia linguarum” o madrasa multiconfesional i multilingüe en Murcia cap a l’any 1266, instituida per Alfons X, segons Ibn al-Jatib, “para impartir clases a alumnos musulmanes, cristianos y judíos. L’any 1276, el papa portugues Joan XXI o Petrus Hispanus, aprovà l’ereccio del monasteri de Miramar, a instancies de Ramon Llull, per a que alguns franciscans estudiaren arap “continue in arabico studeant. La primera mencio d’un Studium arabicum en el Conventui Valentino, correspon a l’any 1281 i es troba en les actes del capitul dominicà d’Estella, per les que sabem que la maxima autoritat era Joan Puigventos “Fr. Iohannem de Podioventoso qui legat eis”. En estes actes, tambe es cita el Studium ebraicum del “Conventui Barchinonensi”, del que la maxima autoritat era Ramon Marti o “Raymundus Martini”. L’any 1291 es va dispondre la creacio d’un estudi d’hebreu i arap en Xativa “…in Zativa, ubi volumus et ordinamus quod semper sit studium in hebraico et in arabico.

 

Els “studia linguarum, solen donar-se per extinguits l’any 1312, coincidint en el concili de Viena, en el qual es parlà de la possibilitat de dependre idiomes en una instruccio eficaç, “Ut igitur peritia linguarum huiusmodi possit habiliter per instructionis efficaciam obtineri”, creant “scholas” en Paris, Oxford, Bolonia, Salamanca “in Parisiensi et Oxoniensi Bononiensi et Salamantino Studies…”, en els que els catolics “viri catholici” pogueren dependre llengues.

 

Alguns catalans i acatalanats s’han agarrat a estes cites insignificants, per a inventar que els predicadors catalans deprenien arap en els “Studium arabicum” dels “studia linguarum”, per a poder predicar als musulmans valencians. No expliquen el perqué de l’existencia de “Studium hebraicum”, inutils per a convertir jueus, si segons el dogma tambe eren araboparlants. Pero l’invent i la mentira es manifesta rotundamente, quan es comprova que els predicadors forasters que no sabien arap, tenien com a mestres als natius musulmans, en els que evidentment s’entenien en romanç. Anem a vore-ho.

 

Humberto de Romans, mestre general de l’orde dels Predicadors, escrigue entre els anys 1256/1257, sobre els frares que estudiaven arap entre els sarraïns d’Espanya “In Yspaniis partibus fratres, qui jam multis annis inter Saracenos in arabico studerunt, i deixà constancia de que molts dels mestres musulmans, es convertien al cristianisme degut a la cohabitacio entre ells “ipsis Saracenis ad salutem cedit cohabitatio eorundem, ut patet in pluribus qui jam baptismi gratiam susceperunt. En una biografia anonima escrita en la primera mitat del s. XIII, de Ramon de Penyafort (m 1275) o “Raymundi de Pennaforti vitam”, es diu que molts dels musulmans que ensenyaven arap als frares, s’havien convertit al cristianisme “et magistri fratrum in lingua scilicet arabica fere omnes per ipsorum industriam sunt conversi. Antonio Giménez Reíllo califica de “llamativo” que Ramon Llull, en el “Libellus de Fine” escriguera que els professors de les escoles de llengues, “serían reclutados entre los infieles pobres, quienes guiados por el afán de lucro, se prestarían a enseñar en dichas escuelas” o “homines pauperes has scientes, qui libenter venirent causa lucri”. No hem d’oblidar que el mateix Ramon Llull fon ensenyat a parlar en arap per un musulmà mallorqui esclavisat. Per les actes del capitul provincial de l’orde dels dominics, celebrat en Valencia l’any 1303, sabem que l’ensenyança de l’arap entre els frares l’eixercien musulmans i jueus “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum…”.

 

Podriem preguntar-nos per les raons que motivaven l’aprenentage de l’arap, si entre elles no estava la predicacio als musulmans valencians. I les raons les trobem tant en la predicacio en llocs araboparlants de fora d’Espanya, com en l’interes de poder traduir llibres d’interes cientific o religios escrits en arap.

 

Els viages evangelisadors al nort d’Africa o terres d’ultramar i la seua relacio en l’aprenentage d’arap o sarrainesc, es documenten quan l’any 1260, el papa Aleixandre IV, donà permis a Ramon de Penyafort, per a enviar predicadors a Tunis i a unes atres “barbares” nacions “quod fratres praedicatores misi de mandato nostro Tunisium et ad alias barbaras nationes tam in conversione infidelium…”. Ramon Marti viajà a Tunis l’any 1268 a on seguramente ya havia estat anteriorment. El papa Joan XXI, l’any 1276, en la bula d’ereccio de Miramar, escrigue que el motiu pel que els tretze frares menors que estudiaven en el Miramar de Llull, “tredecim fratres Ordinis Minorum”, havien de continuar estudiant l’arap “continue in arabico studeant, era poder enviats-los a terres de pagans “ut tandem instructi competer in illo ad terram paganorum se conferant…”. El propi Ramon Llull, que viajà a Tunis els anys 1292 i 1315, explicava el motiu de la creacio de Miramar, en que els religiosos aprenessen sarraynesch, e que anassen honrar la santa fe en la Santa Terra de Ultramar.

 

En relacio a l’interes per dependre arap, s’ha de dir que l’historiografia catalana, ha establit barreres entre el “interes cientific” i el “interes evangelisador” o religios, pretenent que els autoapropiats “studia linguarum” eren “singulars” pel seu interes exclusivament evangelisador, front a l’interes cientific d’epoques anteriors. La realitat es que eixes pretesses barreres son inexistents, per lo que la “singularitat” es falsa. Marcus Toletanus, hereu de l’escola de traductors toledana, manifestà el seu interes evangelisador, quan en la seua traduccio de l’Alcorà de l’any 1210, parlava d’atraure als sarrains cap a la fe catolica “Sarraceni ad fidem nonnulli traherentur catholicam”. Contrariament, en l’ambit dels “studia linguarum”, el frare de l’orde de Predicadors de Murcia “Dominicus Marrochinus”, tradui l’any 1271 al llati, el tractat d’oftalmologia “Liber de egritudinibus oculorum”. En la Murcia d’eixa epoca, Ibn Rasiq posà de manifest l’inseparabilitat d’interesos manifestant que els religiosos cristians es dedicaven tant “al estudio de las ciencias, ávidos por meter las narices en las de los musulmanes…”, com a “la aviesa intención de atraerse a los más débiles”.

 

L’absencia de problemes de llengua entre cristians i musulmans en l’ambit de la predicacio i de la conversio, fon exposta per sant Vicent quan contà que “antigament”, tot aquell “qui’s volie bategar”, havia de “apendre lo Credo menor, en pla o en lati”, i en acabant, dirigir-se  “davant lo poble” i dir textualmente “Bona gent, aquesta çuna o secta que yo tenia de primer, yo conech que-m porte a dapnació…”. Ni la minima mencio a que el convers parlara en arap i haguera de dependre romanç. En relacio a Sant Vicent Ferrer, s’ha de denunciar la manipulacio dels acatalanats quan retrauen la cita dels seus sermons que diu: “Deye el moro: ‘No voleu fer, morir moro!’…estant axí, ell dix a son senyor: “Christiá! Christiá! Yo vull anar a vostre germá, que batega’n a mi e haver nom Pere!”. Ho fan per a “demostrar”, que el moro malparlava en una llengua que no dominava perque l’havia depres. Els acatalanats manipulen quan amaguen que qui parlava aixina era “hun esclau qui havie nom Mahoma”, que seguramente no era valencià, perque la norma era que els musulmans valencians foren lliures i no esclaus.

 

Tambe es representatiu que alguns conversos es dedicaren a predicar el cristianisme L’any 1308, Jaume II, dona llicencia al convers Jaume Pere o “Jacobum Petri”, ex musulmà “de sarracenorum secta ad fidem nostram catholicam est conversus…”, per a predicar la fe de Crist entre sarraïns i jueus “possit libere per terram nostram ire fidem Christi sarracenis et judeis cum sibi oportunum fuerit predicare”. La documentacio no transmet l’existencia de problema algun en relacio a la llengua de comunicacio.

 

Curiosament, es a principi del s. XV quan detectem un problema de llengua, en relacio a un alfaqui convers de la Valldigna que volia predicar el cristianisme sense coneixer la llengua valenciana. Este alfaqui, que havia segut representant de l’ortodoxia islamica, devia ser descendent dels araps o nortafricans que havien conservat el poder degut als pactes en Jaume I. Parlem de “Hazmet Hannaxe”, qui es converti al cristianisme per les predicacions de sant Vicent Ferrer, prenent el seu nom: “neophitus Vincentius Ferrarii”. Els jurats demanaren al Papa una llicencia per a que poguera predicar als musulmans “eidem Vicentio predicandi inter sarracenos licentiam concedere”. En este context, els jurats li contaren al Papa que l’ex-alfaqui necessitava d’interpret perque ignorava la llengua valenciana, pero que s’havia posat a dependre-la ignoto nostro ydiomate, adhuc per interpreti loqui habet, quod posse tenus habere laborat”. Eryx de Sicania, seudonim de Nicolau Primitiu, interpretà el passage, en el sentit de que a l’alfaqui convers, li era necessari coneixer la llengua valenciana per a poder predicar als musulmans valencians.

 

Pero els acatalanats han manipulat la cita, fent entendre que el motiu pel qual l’alfaqui volia dependre la llengua valenciana era perque volia predicar exclusivament als cristians, per lo que Carmen Barceló ha escrit sobre “aquest alfaqui de la Valldigna que volia predicar als cristians” (p 172 de “Àrab i català: contactes i contrastos”). Encara que es cert que en la carta al Papa, els jurats manifestaren el desig del neofit de predicar tant a sarraïns com a cristians, “inter infidos sarracenos spargere et predicare eciam inter xpistianos”, lo ben cert es que la llicencia demanada era nomes que per a predicar als musulmans. Esta llimitacio es confirmà en la carta de 12 d’octubre de 1413 dirigida a “Francesch d’Aranda, donat de Portaceli”, en la que els Jurats especificaren que les intencions del neofit “hu appellat Vicent Ferrer”, eren “voler en preycar la doctria xpistana entre los moros, specialment d’aquest regne”.

 

Es conclou, que per a predicar als musulmans valencians, no es que fora necessari dependre arap, sino que era necessari dependre la llengua valenciana. Recordem que Jaume Bleda (1550-1622), escrigue que “Todos los desta ciudad saben, que quien no sabía la lengua Valenciana, no entendía la aljamía de los moriscos…”. Ademes, es difícil saber les raons per les que aço puga sorpendre als acatalanats, sabent que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que entre 1560 i 1609, declararen davant del justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

 

En el proxim articul, seguirém demostrant la falsetat de la necessitat de la predicacio en arap, comprovant que tots els que es convertien s’integraven immediatament a la nova societat en mandataris cristians, sense tindre la necessitat de dependre una llengua distinta de la que ya parlaven, que no era una atra que l’algemia valenciana o romanç valencià.

Anuncios

23 julio 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: