Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVII)

Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d’eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

En el “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina”, corresponent a l’any 1277-78, hi ha un eixemple molt interessant en el que el “oblit” del passat musulmà es compartit pel conversos i per la societat cristiana en la que vivien. Anem a vore uns conversos que pareix que s’obliden el seu passat, per quan no tenen ningun inconvenient en delinquir contra antics correligionaris, apresant-los illegament i traficant en ells. Anem a vore que la societat cristiana en la que vivien, oblidà rapidament la seua condicio de conversos, per quan no son citats ni una sola volta com a tals. En el text llegim que “Guillerm de Belcayre”, “P(ere) Pereç” i “Rodrigo”, participaren en un atac als musulmans de Villalonga “barrejar dels moros de Vilalonga”, junt a “Bernat de Limyna(na)” i “Bernat Saval”, capturant a cinc musulmans “preseren V moros, e quan los agren presos, meteren los en la mar en Iª barca endret de la mata de Oliva”, cometent delit de “collera” o “de plagi”. Limnyana i Savall, s’endugueren als presos a Ibiça, segurament per a vendre’ls. Els que es quedaren aci, sabedors de que un dels que se’n havia anat a Ibiça, “era bandejat”, tingueren por “agren paor”, i per a amagar-se, “vingueren-se’n a alcayd Mahomat, en qui estigueren tres semanes, “E depux vingueren-se’n a Pego, e estegueren en Pego XV dies ab Alocayrech. Vegem a tres persones en noms cristians, que quan fugen perque tenen por, van a amagar-se en persones en noms musulmans, de lo que pareix prou clar que es tracta de “batiats”, “batejats” o conversos, encara que en el text  no es faça ni la minima referencia ad eixa condicio.

 

El tema de les conversions d’antics musulmans valencians al cristianisme, del que parlarem detingudament en un articul especific, no els cap en el cap als acatalanats, que nomes veuen falsos i inexistents catalanets rodant-los pel cervell. Carmel Ferragut, en l’introduccio que ha fet a l’any 1282 del “Llibre de la Cort del Justicia de Valencia”, parla del “silenci mes sorprenent” en relacio als musulmans valencians, dient que “Semblen aquests sarraïns viure, però, en les pitjors condicions en aquesta societat”. Eixa falsa aseveracio preten justificar-la alegant que “encara no hi ha vedat el pas als cristians a la morería i poden posseir-hi immobles, com es el cas de Guillem Pasqual Almonçoní que hi té un obrador”. Pero res mes llunt de la realitat. Si el sr. Ferragut s’haguera molestat en llegir-se la documentacio de l’any 1283, hauria sabut que l’unica rao per la que Pasqual Almonçoni tenia un obrador en la moreria, es perque era un convers “ítem, Pasqual Almonceni e Bernat Ferrer, bateyats, DLX sous”. Es evident que el sr Ferragut desconeix que la moreria de Valencia estigue a punt de tancar-se “per conversio”. Deixarém que li ho conte la catalana Mª Teresa Ferrer, que ha escrit que “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

 

 

Si el llinage “Almonçoni” devia haver posat en guardia a Carmel Ferragut sobre el seu caracter de convers, hi ha ocassions en que pot resultar mes complicat saber-ho. Com no es cert que els cristians pogueren comprar propietats en la moreria, resulta que el fet de tindre-les, revela orige convers. Molts dels conversos que eixien de la moreria venien les seues propietats com l’any 1256 feu Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino, qui vengue unes cases en la moreria “domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Les propietats en la moreria d’uns atres conversos, es subastaven per a pagar deutes. L’any 1283 “G(uillem) Oliver per si e per na Maria, muller sua”, oferiren al Justicia, que vena e que faça paga d’aquell al dit creedor, ço es saber, un lur ort que es en la moreria”. L’any següent, “Bernat Esteve, sirurgià” tampoc podia pagar un deute, per lo que declarà que “asigne a vos, dit justicia, e al dit corredor, unes casses mies franches les quals yo é en la Moreria de Valencia”. Es dificil dubtar de que “G(uillem) Oliver”, “na Maria, muller sua”, i “Bernat Esteve, eren antics musulmans valencians convertits al cristianisme.

 

Per declaracions al Justicia de Valencia de l’any 1280, sabem de cristians -conversos- que usaven el bany de la moreria. En les declaracions ixen “Teresa, fila d’en P(ere) Ortís”, “Garcia de Moreló”, “na Sanxa [d’en Pelegrí]”, “na Michela”, “na Johana”, i “Lorenc Arm[er]”. Resulta que Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”. Teresa declarà davant el justicia de Valencia que “…tan solament ana ela, testimoni, e entra al dit bayn en lo qual avia […] […] Morelo romas ab ela al dit bayn e la dita na Sanxa…”. Es dificil dubtar que nos trobem en un entorn de conversos, que a pesar de ser cristians, usen el conjuntament el bany de la moreria.

 

En un text del “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina” corresponent a l’any 1277-78, es parla d’un pleit en el que intervenen quatre persones en noms cristians, “Johan Martínez”, “Exemén Yenégueç”, “P Vidal”  i “Martín Navarro”, entre els que es creuen “una carta morischa e altra carta christianischa de procuración”. El fet de que una “carta morischa” correga entre persones en noms cristians, llegitima a pensar que entre ells podien haver cristians prejaumins o conversos.

 

Un atra forma d’estudiar l’integracio dels conversos en la nova societat manada per cristians, es coneixer a qué es dedicaven. I la documentacio nos informa de la varietat de les seues professions. Entre els conversos del s. XIII trobem tenders (“G. A., batiat, tender”; “Berenguer, tender, bategat”; revenedores de peix (“Johana d’en Barçaló… lo qual pex ela á custumat de revendre”); mestres de trompes (“Bernat, maestre de trompes, batiat”); esparters (“A(rnau) Esparter, batiat”; “bateiat Sparter”); ferrers (“Ferrer, batiat”, “G(uillem) Ferrer, batiat”, “…Bernat Ferrer, bateyats”); espadadors i bainadors (“Johan, espadador e d’en Garciola, baynador, batiats”); ortolans (“Bernat Martí, ortolà”); picadors d’arroç (“A. Mercer, picador d’arròs”; estimadors (G(uillem) Ferrer, batiat); mercaders (“batejat Mercader”); notaris (“Jacme Sarray, notari”, “Bernardi Pagani, notarii publici”)….

 

Per uns atres indicis podem coneixer les professions d’uns atres conversos o “mossaraps”, afegint a les dites les de doctors en lleis, lliterats, retors, meges… Per l’orige del llinage, es pot concloure en l’orige musulmà o “mossarap” del portador. Aixina, de Jafer, de qui coneguem al doctor en lleis Guillem Jafer, Corominas escrigue que era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista. Per ser valencià, fon designat per a resoldre el llitigi que tenien catalans i aragonesos en relacio a la jurisdiccio sobre Orca. Ho sabem perque consta que “lo dit Senyor Rey” Jaume II, “comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part…”.

 

Tambe coneguem a lliterats descendents de conversos, com Jordi sant Jordi, o Jaume Gaçull, de qui sabem pel llinage Gaçull, que tambe havia de ser descendent de musulmans o “mossaraps” valencians. Religiosos com mossen “Luis Çaydia, “Berthomeu Bodi, prevere”, o “Frare Guillem Maçot tampoc poden ocultar el seu orige, compartit en el del conegut Joan Andres. Un comerciant d’orige convers o mossarap, Bernat Maçot, vengue l’any 1270 la seua nau “navem Bernardi Maçoth et sociorum suorum”. A banda dels notaris que ya hem vist, trobem a uns atres com “Francisci Çaydia; “Bernardus Çaydia; “Lupertius Maçot; Maymonus Ferri”; “Arnaldus Astruch; Bonanat Suau”… que revelen un orige autocton cristià “mossarap” o convers. Per document de 1382, tambe sabem d’un mege convers “mestre Guerau, qui era estat moro”, que fon cridat per a atendre a l’infant Joan.

 

Com podem comprovar, l’ostracisme dels conversos i les dificultats d’integracio, es una atra de les faules que han d’inventar els acatalanats per a intentar dotar de coherencia a tota una estructura fonamentada mentira sobre mentira. Els acatalanats pretenen que els conversos tingueren dificultat per a integrar-se entre una massa de cristians immigrants forasters. Pero eixa vinguda en massa de cristians immigrants es falsa. Ne vingueren pocs, i ells foren els que hagueren d’integrar-se entre els valencians. Els valencians simplement canviarem de mandataris. Molts, dels valencians musulmans que havien abandonat la religio dels seus antepassats, tornaren al cristianisme, que era la religio del nou poder, la religio de l’antic rei de Valencia, Abu Sayd, i la religio del nou rei de Valencia, Jaume I. Ibn Jaldun (1332-1406), d’antecedents sevillans, escrigue en la seua obra “al-Muqaddima” sobre “la veracidad de la máxima popular: “Cada pueblo sigue la religión de su rey”. En efecto, el rey domina sobre sus súbditos, y éstos lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”.

 

En quant a la llengua, hem vist que els conversos convivien en romanç valencià en tota normalitat, sense que les fonts translluixquen ningun problema. Res estrany, sabent que els cristians, musulmans i jueus valencians de la postconquista, continuaren parlant el romanç valencià dels valencians de la preconquista. Un atre document en el que seguir comprovant-ho es el “libre del offici de la Mostaçaphia de la ciutat de Valencia”. En la rubrica sobre “Ordenaments del fascar del fondech” consta que l’any 1287, “Berenguer Dalmau”, justicia de la ciutat de Valencia demanà consell a distintes persones per a tractar “del spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. Entre elles hi havien persones en noms “cristians” com “Jacme Alboix”, “Johan Tornerii, sparter”, “Exemeno de Torres” o Marc de Murvedre. Tambe cridà a conversos com batejat Mercader, bateiat Sparter o Guillem Cortovi, sparter. Per ultim, entre els “consellers” tambe trobem a Maymo, sparter”, que podria ser tant musulmà com convers, junt a Ali d’en Jacme Real” i Ayça Alami”, segurs musulmans. Per als acatalanats el justicia de la ciutat de Valencia no devia estar massa be del perol, per voler que li aconsellaren persones a les que, segons ells, no s’entenia. Per desgracia per als acatalanats, tot indica que es ad ells, als que els falta mes d’un regonet. Berenguer Dalmau s’entenia en cristians, conversos i musulmans, per molt que els pese.

 

La llengua valenciana no es producte dels escasos “reconquistadors” que es quedaren en territori valencià. Com estem demostrant-ho a partir de la llengua dels conversos, pot ser interessant coneixer la llengua d’un dels primers document escrits en romanç, originat en Osca l’any 1148, en el que “Pere Batiat”, convers, participà com a testic. Es tracta de la “Memoria I morabetí ke presté a ma sogra kan veni fer lo sagrament ad Gaufed, testes Pere Batiat et Pere Allamans, mes dos sold, 6 diner que mes ella causada abordar por cossel de l’admedina”. Algun descervellat dirà que es tracta de català i s’inventarà que, quan encara no s’havia conquistat Lleida, els catalans ya havien conquistat i repoblat Osca. Millor no fer-los cas, o enviar-los al mege a que s’ho facen mirar.

 

Sabem que en el s. XIII hi hagueren conversions massives al cristianisme, -ho vorem en detall-, i que el pas del temps redui les possibilitats de conversio i d’integracio dels que seguien professant l’islam. A pesar d’aixo, tambe trobem eixemples que demostren que en el s XIV, tampoc existien problemes generalisats de comunicacio, ni per a intentar que els musulmans es convertiren al cristianisme, ni per a parlar en conversos. Per aixo Eximenis, en “Lo crestià” escrivia sobre que “llegut és a crestià parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus, e ab tots altres infels, per intenció de convertir-los e de tirar-los a veritat”. Es evident que Eximentis no exigia coneiximents d’arap per a parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus”. Un atre eixemple el tenim en el convers “Martí Marrades”, que fon acusat de violacio de “una esclava judía natural de Tedelis propiedad de Joan Sescales (o Sesescales)”. El convers explicà que ell “se había limitado a amenazar con una espada a la esclava, de la que él era responsable, pues en el trayecto de Valencia a Alcácer la misma no hacía más que pararse para descansar (según él, por lo gorda que estaba), al tiempo que señalaba que en ningún momento entendió lo que la esclava decía, pues pese a ser judía hablaba en algaravia 301 (A.R.V., Justicia Criminal, nº 50, Denúncies, Mano 4ª, ff. 28r-29r y pasa (1400). Es dir, front a la falsetat de que els conversos no s’entenien en els cristians, per ser unilingües en arap, resulta que “Martí Marrades” no entenia ni papa d’arap.

 

Per tot lo vist, podem afirmar categoricament, que no es cert que els musulmans valencians foren catequisats en arap, ni que els valencians que es convertiren al cristianisme dugueren una vida d’ostracisme per no entendre’s en els seus nous correligionaris. La realitat es que els musulmans valencians descendents d’iberorromans, parlaven majoritariament en algemia o romanç valencià, lo que els permetia entendre’s perfectament en tots aquells que pretenien conseguir que es convertiren al cristianisme. Conseqüentment, els conversos valencians s’integraren perfectament en la nova societat de mandataris cristians, participant en ella sense restriccions, aplegant a passar absolutament desapercebuts, segurament per ser una immensa majoria.

 

Hauriem d’escomençar a plantejar-nos, que els problemes d’integracio degueren tindre’ls els forasters que vingueren. Segurament, no els seria gens facil integrar-se en una societat valenciana en la que convivien membres de distintes religions, formada per un poble ric en tradicions i costums que desconeixien. Una societat que anava a ser la protagonista del primer sigle d’or d’una llengua hispana.

 

La constatacio de que els conversos o antics musulmans no havien de dependre romanç valencià per a entendre’s en els nous correligionaris, es una prova de que quan eren musulmans ya el parlaven. No obstant, els proxims articuls els dedicarém a comprovar-ho directament, a partir de valencians que continuaven sent musulmans.

24 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVI)

La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”).

 

Posteriorment a la conquista de Jaume I, una part important de la poblaciò valenciana que s’havia islamisat, s’incorporà progressivament a la religio del nou poder, a una velocitat que en principi havia d’haver segut proporcional al grau d’islamisacio, pero que es viu accelerada o impedida per uns atres factors. Recordem que Pere Belluga (m.1468) escrigue en el “Speculum pincipum” sobre l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem…”. En la mateixa direccio i per la mateixa epoca, Giovanni Pontano (1426-1503) deixà escrit en “De bello neapolitano”, que la major part del poble pla valencià tenia antecedents musulmans “ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”.

 

Hem vist que els nostres acatalanats mantenen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, perque no parlaven romanç. En consequencia, no els queda mes remei que inventar que els conversos estaven abocats a una vida de falta d’enteniment en els nous correligionaris i d’enfrontament en els antics, que pressuntament els conduia a l’aillament i a l’ostracisme social. Per aixo, a Burns, li costà un llamp imaginar-se que els conversos “devien tindre una existencia estranya i desarraïlada, separats dels nous colegues per distint temperament i per la llengua”, textualment “must have been a strange and rootless existence often enough, separated by language and disposition from that of their new colleagues”.

 

Este pretes ostracisme dels conversos, seria una atra consequencia llogica del “dogma” sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians. Pero el fet de que no succeira, es una demostracio mes de la falsetat del dogma. En este articul anem a vore a conversos completament integrats en la nova societat manada per cristians. Vorem que eixercien diverses professions, que eren propietaris, que compraven i venien, que defenien els seus drets i participaven en pleits com a acusats, com acusadors i com a testics. S’integraven “tant”, que en ocasions actuaven activament contra els antics correligionaris que no s’integraven, posant de manifest el “zel” del convers. No hi ha constancia d’absolutament ningun problema de llengua en ninguna de les activitats dels conversos, es mes, totes elles es duen a terme comunicant-se en romanç valencià. Vorem inclus l’eixemple d’un convers, de qui especificament es diu que era desconeixedor de l’arap.

 

Que els conversos adquirien propietats i defenien els seus drets, ho comprovem quan l’any 1283, el “tinent loch” de justicia en Valencia, anuncià la subasta d’una alqueria del cavaller Pere Martinis d’Isorre. El convers Bernat Crestià comparegue en defensa del seu dret “Comparech en Bernat Crestià denant en Ramon de Sales, tenent loch de justicia…”, dient que yo dit en Bernat Crestià sia en posesio de la dita alqueria de pendre e de reebre los fruitz e les rendes d’aquella per compra que-n féu a X ans del dit en Pere Martiniç”, mostrant una escritura segons la que “Petro Martínez d’Isurre, scienter, per me et meos vendo et concedo vobis Bernardo Christiani, civi Valencie… omnes redditus, fructus, proventus, exitus et expleta illius scilicet alcherie mee quam habeo et teneo in Caçén, orta Valencie…”.

 

Un eixemple de que els conversos venien les seues propietats a uns atres cristians, el trobem l’any 1277/78, quan llegim “Sobre l’enparament que li fo feyt a·n Jacme de Bosch per la justicia d’una viyna qu·él ha per compra de P(ere), batejat, lo dit Jacme dona fermança de dret G(uillem) Péreç de Castalla, la qual cosa atorga e obliga sos béns”.

 

Quan els conversos eren acusats, es defenien sense cap de problema. Podem voreu en un cas que succei l’any 1287/88, quan Johana d’en Barçaló, bateyada, i “Çayt Oratçale, de Quart” foren acusats d’haver ajudat a fugir a Maymó, moro catiu de Pere Maço. Interrogada Joana, “fo demanada sobre les coses pos[a]des en la denunciació”, ho negà tot “e negà aquelles ésser veres”, tal com feu l’acusat musulmà.

 

A voltes els acusadors eren antics correligionaris. L’any 1290, Hamet Pescuyal denuncià al Justicia de Cocentaina que al seu fill Jucef li havien pegat una pedrada al cap, dient “que ha suspita sobre Goçalbo, bate[jat], lo qual vos tenits pres per aquesta rahó, e diu e demostra que quan ac nafrat lo dit fil seu que isqué de la villa, no per la porta, [m]as per los murs, trencan los murs de la villa, e ana jaure defora a les eres”.

 

Tambe els conversos acusaven a cristians. L’any 1277/78, “A. de Capcir fo fermança de dret per J(ohan) Pereç d’Aras, per los clams que d’él ha Lorenç Pereç, batejat, per la naffra que li féu, la qual cosa atorga e obliga sos béns segons fur de Valencia”. El mateix any es documenta una atra acusacio, quan Ferrando, batejat se clamà d’en Garcia Lopeç de Lerga”, davant del Justicia de Cocentaina, per a defendre al seu cunyat “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”. Demanava que Garcia Lopeç li tornara a Hamet uns animals, “I bou e una vacca e I becerro de pel vermels”, que li havia deixat per a que es fera carrec d’ells en temps de guerra “que él les tragues e fosen seus me<n>tre la guerra fos”, en la condicio de que li’ls tornara en temps de pau “E si la pau venia, que li retes sos bous”.

 

Podien haver acusacions entre conversos com la de “na Francescha batiada contra Marieta, batiada, que acabà en un perdo “La justicia de volentat de Francescha, bateyada, absolve de la preso Maria batiada…d’ela e lexà e perdonà tota demanda que fer li degues”. Tambe trobem el perdo en la Cocentaina de 1277/78, quan es llig que Martín Pérez, batejat, perdona a Ferrando tot mal e naffres que a él feés ni digués, e promet que negun temps a él ni al seus nulla demanda no farà”.

 

Els conversos tambe testificaven en juïns. L’any 1280, G. A., batiat, tender, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e à vist e estat”. Pareix ser que parlava ben claret perque d’un atre testic cristià “Johan Périz de Fontes, testimoni”, s’afirma que “dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobirà, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel”. Corresponent a l’any 1287-88 llegim que “Aquests testimonis trague en Ferrer, batiat contra Ramon, fil d’en Jacme Jacob”,

 

A voltes, els conversos eren requerits pel Justicia com a “estimadors”, es dir, per a estimar el valor de bens que es subastaven en cas de deutes no pagats. Pareix normal pensar que si el Justicia assignava ad algu la faena d’estimar, era perque s’entenia perfectament en ell. I quan resulta que l’assignacio com a “estimador” es fea sobre algu que s’acabava de convertir al cristianisme, es precis pensar que l’enteniment era previ a la conversio. Coneguem que un d’estos estimadors fon Guillem Ferrer, per una anotacio de l’any 1283 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en la que es llig que “E la justicia, encontinent, assignà en estimadors conexedors en G(uillem) Ferrer, e n’Arnau de Madramaynes…”. En principi, res nos indica que algu dels dos fora un convers. Pero sabem que Guillem Ferrer era convers, perque en una anotacio previa del mateix any consta una “peynora de G(uillem) Ferrer, batiat per xii sous”. Guillem Ferrer havia de ser un bon estimador, perque l’assignacio es repeti posteriorment “…extimadors en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) de Madremayna e A(rnau) de Vaylldaura, los quals extimadors, vistes per éls a huyl…”. El resultat d’estimar era la “estimacio” que Guillem Ferrer s’encarregava de donar “com yo en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) Madremaya e·n A(rnau) de Vaylldaura, en la estimació en quals era valentz en les II macmodines”. S’ha de cridar l’atencio en relacio a la rapida desaparicio de l’adjetiu que indicava la condicio de “batiat”, “batejat” o convers, sobre lo que tornarém mes avant.

 

Es interessant comprovar que hi havia conversos en carrecs importants i en propietats inmobiliaries, que tenien problemes en uns atres conversos. Resulta que un notari d’orige musulmà jo, en Jacme Sarray, notari de Valencia, ab clamosa insinuació e fama pública de molts”, acusà a un batejat i al fill del batejat Johan d’Orto, batiat e Rodrigo, fill seu” d’haver anat a un camp d’ell “vengren a les viynes les quals yo, en Jacme, é en lo terme d’Altell, en la orta de Valencia”, d’a on li furtaren raïm i li tallaren alguns ceps de vinya. Quan interrogaren a l’acusat Johan d’Orto, este ho negà tot, “negà aquels capítols esser veres e tot ço que en la dita denunciacio es contengut”, i quan li preguntaren sobre l’orige dels ceps que duia “disapte primer pasat”, contestà “e dix que de la sua vinya los avia preses, per ço com no valien res, e vene’ls per Iª meala…”.

 

De moment hem vist que el pretes ostracisme social dels conversos es un invent que no esta present en les fonts, de les que s’extrau precissament tot lo contrari. Els documents nos mostren a uns conversos, absolutament integrats, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, per lo que passen desapercebuts, i que es comuniquen en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià. Incidirém en el tema en el següent articul.

 

 

 

 

24 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario