Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama ¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

Anuncios

25 noviembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXII)

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

 

El motiu de l’intent de discriminacio entre membres de distintes confesions religioses, descansa sobre la base del principi islamic “al-walad li-l-firas”. Este principi establia que el chiquet o chiqueta resultat de les relacions sexuals entre membres de distintes religions, havia de seguir la religio del pare. Les consequencies de la seua aplicacio eren immediates. Un musulmà podia casar-se en una dona “infidel”, perque el fill o filla producte de les relacions sexuals, estava obligat a ser musulmà o musulmana i en cas contrari estava condenat a pena de mort. Una musulmana no tenia tanta sort, i unicament podia tindre relacions en musulmans, perque si les tenia en membres d’una atra religio, el fill o filla havia de seguir la religio del pare, per lo que estava contribuint a l’increment del numero d’infidels. La pena per a la musulmana que tinguera relacions sexuals en membres d’una atra religio, era la pena de mort.

 

Un eixemple primerenc sobre l’aplicacio d’este principi en Hispania, es referencia en una cronica de l’any 851, que tracta del martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana i pare musulmà. Per ella sabem que Abd ar-Rahman II o “Sarracenorum Abderraman princeps” ordenà que els fills de conversos a l’islam o muladis “illi iuxta propiam linguam mollites vocant”, que es feren cristians, serien condenats a mort “aut gladio succumberet”, condena que patiren les santes hagiografiades.

 

En l’obra al-Utbiyya del juriste de Cordova al-Utbi (m.862), es parla de matrimonis mixts en la combinacio pare musulmà – mare cristiana, que era l’unica legal, de manera que els fills naixcuts d’estos matrimonis eren considerats musulmans. Estava regulat inclus que “si la mujer se convertía al islam estando embarazada y el padre seguía siendo cristiano, los hijos se consideraban cristianos”.

 

El principi islamic de “al-walad li-l-firas”, fon respectat i traspost pels cristians en les seues linees generals. La principal diferencia es troba en que l’ortodoxia cristiana no aceptà els matrimonis mixts entre cristià i musulmana, encara que en algun moment els consenti, llimitant-se a regular les consequencies d’una relacio considerada illegal. Hem vist matrimonis mixts consentits en l’any 1235 en Tunis, quan un franciscà i un dominic escrigueren a Roma, parlant del perill d’apostasia que seria obligar a que es separaren “scandalo et periculo apostasie, separentur”, certs matrimonis mixts entre musulmans i cristians, que uns clercs cristians autoctons citats com “fratribus spiritualibus”, havien celebrat anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”. No hauriem de descartar la possibilitat de que en la Valencia prejaumina existiren matrimonis mixts. Recordem a la “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”, documentada l’any 1270 en Xativa, nora d’at-Tifashi, a qui el rei en Jaume havia donat els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres l’any 1258, no obviant que tambe podria tractar-se d’una conversa.

 

Si el principi de “al-walad li-l-firas” establia que els fills d’un musulmà en una “infidel”, havien de ser musulmans, quan manaren els cristians, regularen de forma analoga, que els fills d’un cristià en una musulmana o jueua, havien de ser cristians. Ho comprovem en els furs de Soria (1120), que en relacio a “los fijos que ouiere el christiano”, regulaven que si un cristià tenia un fill per relacions en una pagana “si lo ouiere de mora ode judia ode mujer de otra ley”, era el cristià el que havia de fer-se carrec del chiquet “que lo tenga el christiano por siempre. Exactament lo mateix s’establia en els furs valencians en els que es llig que “christià sia destret de nodrir l’enfant lo qual haurà haüt de la sarrahina o de la juhia e faça batejar aquell enfant”. Tenim un eixemple extrem en l’Alzira de 1401, quan li llevaren un chiquet al musulmà que en teoria era son pare, perque un cristià declarà en testament “que había mantenido relaciones con la madre del niño y que era el verdadero padre de éste”.

 

En relacio a les dones cristianes, tambe existix una certa transposicio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, per quan, si la pena d’una musulmana per tindre relacions en un cristià era la pena de mort, la pena d’una cristiana que tinguera relacions en un musulmà, era morir en la foguera. Els furs de Conca (c.1190) regulaven que “…la muger que con moro o con judio fuere tomada, quemenlos amos. En els nostres Furs s’establi que “Si juheu o sarrahi serà trobat que jagua ab christiana, sien abduy cremats, ell e ella”. Les Costums de Tortosa (1279) establiren que “Si jueus o sarrains seran trobats jaen ab crestiana lo jueu o el sarrai deuen esser tiraçats e rocegats, e la crestiana deu esser cremada: en guisa y en manera que muyren, e aquesta accusacio pot ser tot hom de poble senes pena de talio ne daltra”.

La permisivitat musulmana en relacio a l’home que tenia relacions en persones d’unes atres confesions religioses, te tambe la seua correspondencia en la normativa cristiana. Els Furs, contemplaven que a un home que “serà atrobat que jagua ab sarrahina”, se li aplicara la pena que s’imponia per adulteri o “qui serà pres en adulteri ab muller d’altre”, consistent en l’escarni public d’una correguda en porreta “correguen abduy nuus per la ciutat”. Esta permisivitat contrasta en la pena per fer-ho en jueues, que era la pena de mort “Si christià serà trobat que jagua ab juhia, sien abdosos cremats”.

 

Podem coneixer la regulacio dels musulmans valencians de la postconquista cristiana, acodint al “Libre de la Çuna e Xara”, en el que consta la data de 1308, i que alguns rejovenixen 100 anys. La pena d’un musulmà que s’ho fea en una dona d’un atra religio es solventava en uns açots “Si algun sarrahi qui haurà haut alguna cosa ab… juhia o cristiana,…si no haurá muller…, deu esser punit en pena de .C. açots”. La musulmana ho tenia pijor, per quant inclus si es gitava en el seu marit, i este s’havia convertit al cristianisme, la condena era la mort per lapidacio “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni… apres haura copula carnal…deu esser apedregada segons Çuna”.

 

Pero, en paraules de Carmel Ferragud, que comprovarém que son certes, “Les primeres dècades de convivència palesen una relació força intensa i estreta entre les tres comunitats… Els documents evidencien que les prohibicions per tenir contactes intims, sexuals… no eren respectades” (p 124 de “Medicina per a un nou regne”). Aço es demostra pel fet de que entre els llibres de la Cort del Justicia, redactats en el s. XIII que s’han publicat, no consta l’aplicacio de ninguna pena per eixe motiu. Pero si aixo es aixina en relacio a les relacions heterosexuals, no es el cas de les relacions homosexuals, trobant-nos inclus eixemples de zoofilia.

 

Els Furs establien que “Heretges e sodomites sien cremats”. I al respecte, l’any 1272 trobem que “Berenguer Pedriça denuncià Samuel Abrozaprit, juheu, de crim de sodomita e foren-ne condempnats I crestià e II juheus a cremar e perdre lurs bens”. Dos anys mes tart trobem que “G(uillem) Moliner denuncià Bertomeu e P(ere) Lópiz, batejatz, e Çalef e Azmet e Alí e Abraffim, sarraïns, de crim de sodomita”  (“Pergamins, processos i cartes reials: Documentació dispersa valenciana del segle XIII”). Comprovem que en dos episodis intervenen cristians, conversos, musulmans i jueus, tots mesclats. D’estes denuncies no es lliuraven ni les autoritats musulmanes com comprovem quan llegim “que a nos a estat denunciat que·1 alamin de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”. L’eixemple de zoofilia el tenim quan llegim que “Creem se’n cremarà un altre de moro, lo qual s’és jagut ab una somera per fretura de dones”, de lo que podria extraure’s la conversio massiva de les musulmanes valencianes al cristianisme.

 

Haurem d’esperar al s XIV per a trobar denuncies de casos concrets i l’aplicacio de penes. L’any 1304, Alicsen denuncià a un musulmà i un cristià que li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. L’any 1321 consta una denuncia contra Catalina, la qual “ha jagut carnalment ab moros en lo loch de Paterna e de Benimámet e en molts d’altres lochs, la qual cosa es contra la lig crestiana e en gran meynspreu de Déu e de la fe católicha e encara de crestiandat”. El mateix any, Marieta fon acusada d’haver insultat a Johaneta per haver-li dit “puta, bagassa, alquenyada, culmoriscada, que so feya de moros, que xx anys ha que degra ésser cremada, lo que es bon eixemple de la permisivitat de que hem parlat.

 

Hem comprovat que els cristians i l’immensa majoria dels musulmans valencians eren membres d’un mateix poble d’una mateixa raça, que simplement practicaven distintes religions. Les autoritats, musulmanes primer, i les cristianes posteriorment, intentaren que uns es diferenciaren dels atres per a poder controlar-los i aixina intentar evitar uns contactes que podien acabar en unes relacions sexuals, que pel principi islamic de “al-walad li-l-firas”, podien favorir el creiximent de la religio contraria.

 

Les normes destinades a evitar els contactes son la prova mes evident de que els contactes existien i la seua continuada reiteracio, l’evidencia de que s’incomplien. Era molt dificil evitar que els valencians d’un mateix poble es relacionaren. Un poble valencià que estava format per valencians cristians prejaumins, valencians que s’havien islamisat en distints graus, valencians que es convertiren al cristianisme rapidament, valencians que necessitaren d’algun espentonet per a convertir-se al cristianisme i finalment, valencians que no pogueren o no vullgueren convertir-se i continuaren sent musulmans. Entre els membres d’estos grups, que eren dinamics, hi havien distintes postures en relacio als membres dels atres grups, que anaven des de la complicitat a l’intransigencia.

 

Hem vist que inclus els acatalanats reconeixen que entre musulmans i cristians hi hague “una relació força intensa i estreta”, durant “les primeres dècades de convivència”, encara que no expliquen com podia donar-se eixa comunicacio, mantenint el desficaci de “la muralla de la llengua”. Per aixo, Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. Davant del misteri, pareix llicit pregunta-se ¿es comunicarien en grunyits? ¿ho farien en moviments de nas? ¿hi hauria un llenguage de contornejos de cul? Pareix que Carmen Barceló ignora que les persones normals es comuniquen parlant. I es que esta dona no te preu. La de favades que es poden dir i escriure, per a no reconeixer que els cristians i musulmans valencians parlaven entre ells en romanç valencià.

25 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXI)

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l’orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

 

Escomençant per la “almexia”, o tunica en manegues que es posava per damunt de la roba, sabem que deriva de l’arap hispà “al-mahsija”. El rei en Jaume la documenta varies voltes en la seua cronica atribuint-la a musulmans, com quan diu que s’acostaren uns musulmans de Nules “e no aduxeren altres armes sino, almexies”. Pero la “almexia” no era propia exclusivament de musulmans, perque cristians i jueus tambe la portaven. L’any 1284, en la ciutat de Valencia es feu “correr e vendre” una “almexia” que era “d’en Vidal, juheu”. L’any 1280 llegim sobre “I almexia sua que vestia, les quals totes robes e coses tenc e usa la dita M(ari)a”. Encara en 1321, Maria Domingo, esgarrà a na Pasquala “l’almexia que vestía”. No es pot descartar que estos cristians foren musulmans conversos o descendents de cristians prejaumins. Tambe es interessant saber que segons Astor Landete, “almexia” era sinonim de “aljuba”, paraula que ve de l’arap “al-yubba”, que vol dir “la tunica”, de la que diu que “En el Reino de Valencia, es una prenda que adoptarán tanto hombres como mujeres”, trobant-se entre els inventaris d’Alfons el Magnanim, de qui està documentat que es vestia “a la morisca” per a jugar “a  les canyes”,  (“Valencia en los siglos XIV y XV: indumentaria e imagen”).

 

En quant a la “garceta” o flocs llarc de pel que es despenjollaven pels polses aplegant a la galta, per una cita de l’any 1287/88 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en relacio a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià”, de la que es diu que anava “axi com a christià, ab garseta…”, podem deduir que la “garceta”, havia segut costum antiga de cristians. No obstant, eixa diferenciacio no havia d’estar gens clara. Hem vist que l’any 1321, els musulmans valencians havien de dur “garceta”, segons la cita que parla de ser “conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta”. En la que Ferrer i Mallol diu ser la primera orde de diferenciacio externa dels musulmans valencians de l’any 1341, es prohibi que portaren “garcetam vel clenxam”, baix pena d‘esclavitut o servitut “sub pena perpetue servitutis”, pena que per la seua desproporcio fon commutada l’any 1345, per una multa de 60 sous o “sexsaginta solidorum regalium”, a pagar per tots aquells que no dugueren el monyo tallat sobre el front “non portare a parte frontis crines incisos ad modum sarracenorum…”.

 

De forma sorprenent, a partir de l’any 1347 la “garceta” tornà a ser obligatoria per als musulmans valencians, justificant la decisio en que era el “modo i tall” que els musulmans del regne de Valencia acostumaven a dur “quod quilibet sarracenus comam seu garcetam suam deferre et portare teneatur cisam iuxta modum et tallum qu[od] sarraceni dicti regni nunc utuntur, establint-se una multa d’una dobla d’or o “unam dublam auri”, a qui no la duguera. En manament de l’any 1355, es tornà a alegar a la tradicio de la garceta propia dels musulmans valencians “…longo tempore citra extitent usitatum quod omnes sarraceni, qui in dicta civitate et regno…”, concretant-se el tall “suos pilos in circuitu capitis scindi rotunde facere sint astricti, alias, si inventi fuerint absque pilorum dicta rotunda cisura…”.

 

En uns atres llocs de la Corona d’Arago, la “garceta”, es documenta l’any 1293 en Lleida, dictant-se que els “sarraceni dicte civitatis”, havien d’anar sense garceta “sine sirru seu garceta”. L’any 1301, es dispongue que els “Saraceni in Regno Aragonum et Ripacurcia”, tampoc podien dur-la “sine garceta circuncissis capillis circuncissura rotunda”. L’any 1360, s’insistí en que els musulmans del regne d’Arago no havien de dur garceta “absque garceta”, establint-se l’obligatorietat de dur-la a partir de 1386. No hi ha noticies de que la “garseta” fora requerida en Catalunya fins a 1436.

 

En relacio a l’etimologia de la “garceta” dels musulmans valencians, hi han distintes hipotesis. Germà Colon, relaciona la forma de la “garceta”, en el plomage del cap d’una “garça” en llengua valenciana, que no te res que vore en la “garsa” catalana, (“urraca” castellana – “blanca” valenciana), sobre la base de que el DCVB la caracteriza per les “plomes llargues i tambe negres que pengen a l’occiput” (“La garceta de la discriminacio”). Martínez Marina, propon el seu orige en l’arap “cazeat” o “parte de pelo que se dexa en la cabeza del muchado” (“Catálogo de algunas voces castellanas… introducidas en españa por los árabes”). S’han propost origens en el basc “gartza”, i inclus podria tindre relacio en el valencià “garcejar”, de posible base germanica “*dwerh-”,  biaixat o oblicu.

 

La vacilacio en quant a si era un pentinat propi de cristians o de musulmans i per tant l’alternancia entre estar prohibida i obligada per als musulmans valencians, podria dur-nos a pensar en que podia haver segut un pentinat valencià prejaumi compartit per cristians i musulmans, per lo que podia haver segut reivindicat tant per uns com pels atres.

 

En relacio al seu orige com a forma de pentinar-se, Juan de Mariana, en su “Historia general de Espanna” (1601) escrigue que “los nobles se diferenciaban del pueblo en la cabellera que criaban, según que se entiende por las leyes de los francos que tratan en esta razón de los que podían criar garceta”. Bernabe Moreno, en “Discursos de la nobleza de España” (1659) escrigue que “Los Suevos y Godos traxeron cabellera que llamaron garceta y de ellos se quedó en nuestros Españoles como descendientes suyos”. Hem vist l’identificacio de garceta en el llati “comam” -“comam seu garcetam”-, i en el llati “sirru” -“sirru seu garceta”-. En el Concili de Barcelona celebrat l’any 540, s’establi que “nullus Clericorum comam nutriat”, lo que fon comentat per Vicente de la Fuente en “Historia ecclesiástica de España” dient que “Los Clérigos no debian llevar cabellera larga como usaban los godos por vanidad”. Sant Isidor (556 – 636), en “Etymologiarum sive Originum” escriu “ut videmus cirros Germanorum, granos et cinnibar Gotorum, stigmata Brittonum”, en lo que podia estar informant-nos de que la forma de pentinar-se en “garceta” pot tindre orige en els pobles germanics que governaren Hispania previament a la conquista musulmana.

 

Que alguns reis i comtes, que pretenien entroncar en els gots la seua llegitimitat, havien usat “garceta”, es despren de que l’any 1358, Pere el Cerimonios es dirigi a l’abat de Ripoll, a on estaven soterrats alguns dels seus antecessors, interessant-se sobre “en quina forma e de quina color portave cascu los cabells del cap e de la barba, e si portava garceta”.

 

Hi ha una cita de l’any 1218 que confirma tot lo dit. Es troba en el llibre “Planeta”, de Diego García de Campos o “Hispanus Diecus” (ca. 1140-1218), clerc i canceller del rei de Castella. En este llibre, l’autor critica el pentinat “in garcetas”, propi dels “hyspani”, dient que els pels fan a modo de arc, emmarcant la cara com en una finestra “Quidam tonsuras concamerant fenestratim et vultus suos assimiant in garcetas. Sicut hyspani”. La relacio en el germanisme “garcejar” s’evidencia per quan es fa referencia a cabells que no es deixen caure rectes, sino que es disponen fent arc o garcejats.

 

Per tant, el pentinat en “garceta”, propi tant dels cristians com dels musulmans valencians, era un element heretat dels seus antepassats “Gotos sive Hispanos”. La seua reivindicacio per part dels musulmans valencians no pot entendre’s mes que des d’un orige hispà compartit en el dels cristians, del que hem vist que  Ibn Garciya, en la Denia del s. XI, es sentia ben orgullos. Que els musulmans reivindicaven ser hereus de governants premusulmans d’Hispania, ho comprovem en la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236, en la que consta que el poble d’Andalucia es considerava descendent dels vandals “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”.

 

Considere interessant fer notar que la vacilacio normativa en relacio a que els musulmans valencians dugueren o no garceta, donar conte de la dificultat per a diferenciar a un musulmà d’un cristià valencià, per quan per a fer-ho, havia de saber-se la normativa vigent en cada moment. Per una atra banda, es significatiu el considerable temps durant el qual a un musulmà valencià se li exigia dur un pentinat que estava prohibit per als musulmans aragonesos, per lo que els musulmans valencians podien coincidir en els cristians aragonesos duguent “garceta”. En Catalunya no consta que s’exigira fins a un sigle mes tart que als valencians.

 

De lo vist es despren, que les regulacions que afectaven als cristians i musulmans valencians eren pactades pels valencians directament en els reis, i demostra, que lo que manaven aci aragonesos i catalans era equivalent a moltes bufes de pato. Aço no fa mes que confirmar lo que el rei en Jaume contestà l’any 1265 als nobles aragonesos de que el Regne de Valencia es regno de [por si] et nunqua fue en subieccion d’otro regno”, quan estos afirmaven que el regno de Valencia que deue seer d’Aragon, et deue auer fuero d’Aragon porque es conquista d’Aragon. Desgraciadament, 750 anys mes tart, l’AVL, una institucio que no es mereix dir-se valenciana, vol posar la nostra llengua valenciana “en subieccion”,  de la llengua d’un territori, que per no ser, mai ha segut ni otro regno”.

 

En est articul hem vist que musulmans i cristians intentaven que els practicants de la religio somesa es diferenciaren dels practicants de la religio en el poder, imponent signes externs, que permeteren la diferenciacio de gent de la mateixa raça que parlaven les mateixes llengues. Hem vist que la “garceta” es constitui en un element de continuïtat entre els valencians premusulmans i els valencians de la postconquista cristiana. He d’agrair a Luciano Pérez Vilatela del fet de que me fera coneixedor dels antecedents premusulmans de la “garceta”. En el següent articul estudiarém el perqué les autoritats intentaren la diferenciacio /discriminacio entre cristians i musulmans, que te una important rao de fondo.

21 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XX)

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres. Era normal, que distintes classes socials, professions, carrecs, dignitats…i els practicants de diferents creencies religioses, es significaren externament.

 

La primera volta que es documenta l’imposicio de signes externs discriminatoris entre cristians i musulmans en l’ambit de les relacions historiques entre el cristianisme i l’islam, es en el conegut com a “pacte d’Omar”. L’any 637, Jerusalem capitulà front a Umar ibn al-Khattab. Els cristians de Jerusalem, pactaren la seua continuïtat, passant a ser considerats “dimmis” o protegits, a canvi de subscriure certes contraprestacions, entre les que estaven que “No nos intentaremos parecer a los musulmanes en nada de sus trajes, ni turbantes, ni vestidos, ni raya del pelo… No raparemos la parte delantera de nuestras cabezas. Vestiremos siempre igual donde quiera que estuviéramos y ceñiremos nuestras fajas a nuestras cinturas (zunnar)”.

 

El maliqui Ahmad ibn Talib (m 888) va escriure a un cadi, en relacio a la roba que havien de dur els cristians que “Los zunnares (cinturones), han de ser anchos para que cambien el aspecto de sus ropas y se les conozca por ellos. Si encuentras a alguno que haya infringido tu prohibición, dale desnudo veinte azotes y luego mételo en la cárcel, y si todavía reincide…”. Els senyals diferenciadors podien exigir-se, inclus per a quan musulmans i cristians “dimmis” es despullaven. Al Sayzari (m.p. 1225) dia que “Cuando pase el dimmí al baño es necesario que haya en su cuello una anilla de hierro, cobre o plomo para distinguirlo de otro distinto de él”. La necessitat de diferenciar-se dels membres d’unes atres religions, perdurà en el temps. Maribel Fierro ha escrit del turc Ibn Taymiyya, (1263-1328), que “se centra especialmente en insistir en que los musulmanes deben diferenciarse en todo de judíos y cristianos…” (p 174 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”).

 

L’aspecte exterior discriminatori entre cristians i musulmans, tambe preocupava en l’Espanya musulmana. En un llibre d’ordenances del s. IX, d’orige hispà, conegut com “Libro de las ordenanzas del zoco”, es troba una consulta sobre com s’havia d’actuar en un cristià o jueu dimmi que s’assimilara entre els musulmans sense dur “riqa” ni “zunnar”, contestant per escrit que era “voluntad de Allah que sea castigado con azotes y prisión, además de dársele un paseo infamante por el barrio de los judios y los cristianos, para que sirva de advertencia a quienes de los suyos lo vean”.

 

El sevillà Ibn Abdun, en el seu tractat de principis del s. XII, mesclava classes socials i religio, dient que “No deberá consentirse que ningún alcabalero, policía, judío ni cristiano, lleve atuendo de persona honorable, ni de alfaquí, ni de hombre de bien”, afegint que “deberán llevar un signo por el que sean conocidos”. Ibn Idari es queixava de que en la Granada de 1199, “No se distinguían (los judíos) de los creyentes, siervos de Allah, y (el califa almohade Abu Yusuf) les puso unas características….las mangas de sus camisas, un codo de largas y otro de anchas, de color azul, y de ese color también sus burnuses y sus gorros”.

 

Tambe en territori valencià tenim noticies d’epoca musulmana sobre “problemes” d’identificacio entre cristians i musulmans. En la Denia del s. XI, Ibn Garcia fon acusat de vestir com els cristians, per dur “zunnar”, cinturo o correja. En el s. XII, al rei Llop de Valencia, se li acusava de vestir com els cristians valencians o “mossaraps”. Esta acusacio d’indiferenciacio en els cristians, podia fer-se extensiva a l’immensa majoria del poble musulmà valencià, que pareix que es caracterisava per obviar elements representatius musulmans com dur turbant i barba llarga. En eixe sentit, es curios que, un musulma de la Cocentaina de 1275,  posseira un “zunnar”, que era propi de cristians parlant-se “sobre aquel çunnar, lo qual es de Xat, moro”.

 

En quant al turbant, Ibn Sa´id destacava de la Valencia de la preconquista cristiana, que els valencians de les classes baixes mai usaven turbant, cridant-li especialment l’atencio el fet de que ni la gent de classe alta el duguera. En relacio a la barba, la costum musulmana la trobem arreplegada en les Corts de Valladolit de l’any 1258, en les que s’obligà a que “los moros que moran enlas uillas que son pobladas de christianos… trayan las baruas luengas como manda su ley”, o en els Costums de Tortosa que manaven que els musulmans “deuen portar barba larga”. Front a las baruas luengas, o la barba larga, els musulmans valencians portaven la barba rasa e feta, cosa que sabem per ordenacio d’11 d’abril de 1436 que parlava de que “…los moros vagen ab la barba rasa e feta, segons en regne de Valencia, i que confirma el fet de que se la deixaren creixer unicament en senyal de dol, segons es llig el el Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, a on l’any 1315/1316, consta que “viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare”. Segurament, en un ambient de conversos al cristianisme, el fet de portar barba es convertí en un element representatiu de l’ortodoxia musulmana i per tant d’intransigencia, trobant-nos en la Valencia de la decada de 1280 insults com “[bar]ba merdosa, renegat”, o “fotuts, barbamerdoses, muyren los traidors”.

 

Respecte al pentinat, analisarém una forma especial coneguda com garseta, documentada des dels Gots, usada per reis i comtes, i que podia haver caracterisat als valencinans prejaumins, tant cristians com musulmans. En relacio a l’indumentaria dels musulmans i cristians valencians, Teresa Ferrer i Mallol, posteriorment a analisar-la, aplegà a la conclusio de que “La uniformitat indumentaria entre sarraïns i cristians, patent com hem vist, pel que fa als homes, preocupava les autoritats” (p 43 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”).

 

Havent vist la preocupacio dels musulmans per a que els cristians es diferenciaren d’ells, continuarém comprovant que els cristians heretaren esta preocupacio, que procuraren posar en practica a mida que anaren recuperant el poder sobre territoris en els que hi havien musumans.

 

En l’ambit religios, pel concili Lateranense de 1215, sabem que hi havia zones en les que cristians, jueus i sarraïns es distinguien per la forma de vestir, “provinciis a christianis Iudaeos seu Saracenos habitus distinguit diversitas”, junt a unes atres en les que l’indiferenciacio, podia dur a confusio “sed in quibusdam sic quaedam inolevit confusio ut nulla differentia discernantur. Per lo que hem vist, el territori valencià era una de les zones en les que no hi havia ninguna diferencia en l’aspecte exterior entre cristians i musulmans. Segurament per aixo, en el concili de Tarragona de l’any 1239, celebrat al poc de temps de la reconquista de la ciutat de Valencia, s’estatui que els judeus i els sarrains havien de distinguirse exteriorment dels cristians per la roba “statuimus quod Judaei et Sarraceni a Christianis in habitu distinguantur.

 

En relacio a l’ambit “civil”, la primera norma coneguda que regulà la diferenciacio entre musulmans i cristians, es troba en les Costums de Tortosa, recopilades entre 1272 i 1277-1279, en les que consta que “Los sarranys deuen portar los cabells tolts en redon; e deuen portar barba larga. E dels cabells nos deuen tolre a vs ne a costum de crestia. E la sobirana vestidura lur: deu esser aljuda o almeixa, si doncs no anaven laurar o obrar”. L’any 1293, Jaume II afirmà que els musulmans de Lleida no es diferenciaven dels cristians ni en el vestit ni en l’aspecte “in vestitu seu gestu christianorum et sarracenorum ipsius civitatis non est distinccio, per lo que dictà normes que evitaren que es cometeren actes deshonests “ad evitandum quod sub talis similitudine non fiat aliquod enorme seu etiam inhonestum”. Les corts de Lleida de 1300 ordenaren “que quisqum Sarrahi, franc que sie en Cathalunya, port los cabellls serçenats, e tolts en redon, o en çercle, perço que sie conegut entre los Christians. Les Corts d’Arago de 1301, dictaren normes de diferenciacio per a “omnes sarraceni in regnum Aragonum et Ripacurtia et Littera”.

 

Respecte a les normes diferenciadores que afectaren als musulmans valencians, Teresa Ferrer i Mallol, ha escrit que “pel que fa al regne de Valencia, la primera disposició que coneixem sobre aquesta materia, força tardana, es un manament del rei Pere el Cerimoniós, del 1341, prohibint que els sarrains portessin garceta…” (p 44 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”). Segons pareix, Teresa Ferrer no coneixia una disposicio de 1321, que establia “que·ls sarrahins, sots pena de LX sous, no gosen anar per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies (“Els fonaments del pactisme valencià” de Vicent Baydal) o una atra que parla de que “es conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta” (Diccionari Aguiló), a pesar de lo qual pot seguir predicant-se la tardança en la regulacio de disposicions diferenciadores.

 

Podriem preguntar-nos per les raons d’esta tardança en concretar les recomanacions del concili de Tarragona, celebrat sobre fea un sigle. I les raons podrien trobar-se en la falta de trellat d’exigir que una majoria es diferenciara d’una minoria, perque la llogica està en lo contrari. El numero de cristians del territori valencià, entre els prejaumins i els pocs forasters que vingueren i es quedaren, anà incrementant-se substancialment en l’incorporacio dels conversos. Una cita atribuible al bisbe de Valencia, Ramón Despont (1289-1312), que diu que en el Regne de Valencia d’eixa epoca, hi havien les mateixes o mes mesquites que iglesies “tot vel plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum”, ha segut interpretada en el sentit de que a finals de s XIII i principis del XIV “en el reino de Valencia la mitad de la población es musulmana” (p 285 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Joaquín Vallvé). Per tant, a mitat del s XIV, els cristians ya havien de ser una majoria significativa que els llegitimava per a exigir a la minoria musulmana que actuaren per a diferenciar-se. Tortosa, Lleida, i parts d’Arago, reconquistades el s. XII, ya havien passat per eixe proces, per lo que pogueren alvançar-se en l’imposicio de normes diferenciadores.

 

En el següent articul entrarém a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, incidint especialmente en un d’ells d’especial significacio: la “garceta”.

21 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIX)

En l’articul anterior hem vist que el proces de la conquista musulmana i de la reconquista cristiana, es un historia de continuïtat d’un mateix poble que es convertia i “reconvertia” d’una religio a una atra. En el present articul, anem a vore que l’identitat racial entre musulmans i cristians, duia a una indiferenciacio fisica que permetia que un musulmà es fera passar per un cristià i viceversa. No obstant, l’indiferenciacio fisica era condicio necesaria pero no suficient per a que es produira eixa “suplantacio”. Un portugues podria fer-se passar per espanyol en quan al seu aspecte fisic, pero en quan escomençara a parlar, ¡Catarroja descoberta! Per aixo, una “suplantacio” creible exigix que suplantador i suplantat parlen una mateixa llengua, a un mateix nivell.

En la compilacio juridica de l’alfaqui cordoves al-Utbi (m. 255/869), coneguda com “al-Utbiyya”, es descriu la solucio a un “problema” d’identitat racial no condicionat per llengua. En una “ma’ala” explica lo que havia de fer un musulmà que anara per una zona deshabitada “y se encuentra a un hombre muerto, del que no sabe si es musulmán o cristiano”, que era, “llevar la mano hacia el pene del muerto por debajo de la ropa, y si está circuncidado, debe hacerle el lavado ritual, rezar por él y amortajarlo; y si no está circuncidado, cubrirlo…”. L’indiferenciacio natural i l’uniformitat en l’aspecte exterior, fea que l’unica forma de discriminar a un musulmà d’un cristià, es buscara en una intervencio artificial en el cos, que tenia caracter ritual per als musulmans.

En un atre fragment de la “Utbiyya” reproduit per Ibn Rusd al-Yadd, (m. 1126) en el “Kitab al-bayan”, es tracta el cas “de un cristiano que compra una esclava musulmana fingiendo ser musulmán. En este cas, l’intervencio de la llengua de comunicacio sí que degue ser primordial, perque el cristià no haguera pogut fer-se passar per musulmà, si cristians i musulmans no hagueren compartit una mateixa llengua. Al-Saqati, en el “Kitab fi adab al-hisba” o Llibre del bon govern del Mercat (1210), conta que alguns comerciants posaven en venda “mujeres arteras, de belleza sin par y admirable hermosura que dominan la lengua romance y parecen rumíes”, en les que enganyaven als compradors, dient que els venien “una hermosa esclava recién importada de los paises cristianos”. Comprovem l’existencia de musulmans que podien fer-se passar per cristians.

Si alvancem a epoca de dominacio cristiana, en el Fur de Sepulveda (1076), posteriorment aplicat per eixemple a Morella, castigava a mort a tot aquell que venguera cristians fent-los passar per musulmans “Otrosi, qui christiano vendiere por moro, si ge lo pudieren provar, sea despennado por ello, inclus encara que la suplantacio religiosa fora voluntaria “El christiano que por moro se diese a vender, et si fuera de seso, sea quemado. Comprovem l’existencia de cristians que podien fer-se passar per musulmans.

 

Passant a la Valencia de la postconquista, l’any 1280 trobem un eixemple d’unes dones de religio indeterminada que testificaren davant del Justicia. El justicia feu mencio a la religio que elles s’autoassignaven, parlant-se de que “Aquests testimonis foren reebuts per la justicia per rahon d’aqueles II fembres…qui dien esser christianes (p 119 LCJV). Podriem concloure en que la llengua parlada no havia de ser signe de distincio entre cristianes i musulmanes.

El mateix any 1280, “Bernat de Monblanch” i “Marcho Peris”, havien pujat junts a una barca en Portopí, cap a la ciutat de Valencia. El primer, “apellava lo dit Marcho Peris cosí”, a pesar d’haver dit secretament “que lo dit Marcho ere moro. La pressunta relacio de parentesc pot fer-nos pensar que Bernat de Monblanc podia ser un convers. Un testic dels fets declarà que “aquel Marcho Peris venia e estava en la dita barcha així com a christià e a persona franca (p 133 LCJV). Comprovem que l’indiferenciacio religiosa de Marcho Peris no podia resoldre’s ni determinar-se en funcio de la llengua que parlava, pel simple fet de que tant els musulmans com els cristians valencians parlaven en romanç valencià.

Pel Llibre de la Cort del Justicia de Valencia corresponent a 1287/88 sabem que en Silla prengueren a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià, que manifestà, que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià. Per lo vist duia distintius cristians i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia, encara que “l’apelaven Garciola”. Es dificil vore mes clar, que la llengua no era un distintiu que diferenciara a un cristià d’un musulmà.

Per aixo, en ocasions, pareixia necessari declarar explicitament la religio que es professava. L’any 1287, “Mahomet, fil de Famet de Chayuel”, fon interrogat “sobre les coses posades en la inquisició”, i en la contestacio “dix que él era moro e fil de moro. La declaracio hauria segut superflua, en el cas de que per ser musulmà s’haguera expresat en una llengua no romanç o en un romanç defectuos.

L’any 1304, Alicsen de Tolba denuncià a Aytolà, musulmà i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Declararen “que avia conegut que ere moro en son menbre, es dir, per estar circumcidat (“La veu de sarraïns i sarraïnes de la corona d’Aragó a la documentació cristiana del segle XIV” de Anna Domingo, en Sharq Al-Andalus – nº 12, -1995). El castic per a una cristiana que es gitara en un musulmà era la pena de mort, per lo que Alicsen, en la seua declaracio, estava jugant-se la vida. El fet de que Aytolà no parlara en una llengua “especial” que l’identificara com a musulmà, permete declarar a Alicsen, que nomes havia segut sabedora de la religio que professava Aytolà “per son menbre”.

L’any 1321, un tal Nadal, trobà a un home que “tenia ferres”, per lo que li preguntà si era esclau o catiu “demanà-li si era catiu”. Este li digue “que era catiu crestià que volia fugir”. Pero “com lo dit Nadal no creegés que fos crestià, prés aquell e més-lo en casa”. En un atre moment del passage, es referi ad ell com a sarraï “Tornem a casa e vejam si el sarrahy…”. L’intencio del catiu de fer-se passar per cristià, evidencia l’inexistencia de diferencies externes o de llengua, per molt que segurament hi hauria algun detall que feu dubtar a Nadal. Este mateix any, en Xativa “En Hom de Deu” denuncià que “lo dit hom qui·s appella Çuleyma…es cristià et va en abit de moro et ha renegada la fe de Jhesucrist”. En el document que ho relata, Arnau Sarranyana, “tinentloc” del bale de Xativa diu estar “penden confesió del dit home qui·s diu moro sobre lo crim del qual aquell es estat denunciat”, no cabent dubte de que s’entenien.

En la segon mitat del s. XIV, un convers a qui dien Gil Garcia fon condenat a morir en la foguera perque conseguia “que moros infels jaguesen carnalment ab cristianes, e de feyt ab sos tractaments e maneres han jagut carnalment molts e diversos moros moltes e diverses vegades ab diverses e moltes cristianes… fent concreure a les dites cristianes que els dits moros eren cristians (“La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV de M. Carmen Peris en p 185 de Revista d’Història. Medieval, 1 -1990). S’evidencia que la llengua que parlaven el convers i els musulmans que es feen passar per cristians, no era ningun problema per a consumar l’engany.

En l’Elig de 1437, s’escrivia sobre “hun hom strany qui lo Justícia e lo Batle de la dita vila tenen pres en la presó comuna de la dita vila, lo qual se diu (…) que es moro…”, es dir que no estaven segurs sobre si ho era o no, a pesar de que es indubtable que s’haurien comunicat en ell. Es parla dels musulmans forasters “que vénen a la dita vila, los quals bonament no poden ésser coneguts fàcilment”, en lo que està afirmant-se que nomes podien diferenciar als qui eren musulmans dels qui no ho eren, perque els coneixien. Posen de manifest el problema de que al no coneixer-los, “se porien nomenar cristians e ésser moros, e jaure carnalment ab crestianes fembres mundanes”. Es dir, que podien eganyar tant ad ells, com a les prostitutes cristianes.

L’any 1456 la prostituta Maria de Viscaya tampoc es donà conte de que havia tingut relacions sexuals en un musulmà, fina a que viu que Ali Laye d’Asp estava circumcidat. (p 24 de “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent sota la senyoria de Barcelona” de Josep-David Garrido). Es evident que Ali Laye d’Asp, musulmà valencià, havia de tindre el mateix aspecte i parlar la mateixa llengua que els cristians valencians.

En el jui que es segui l’any 1567 per a aclarir un atac a uns moriscs traginers de Castello, un dels encausats, Martí Zeyt, declarà que “…els regonegueren per lo membre esser recollits, confirmant el seu fill Gaspar Zeyt que “… a ell, confesant, com a tots los altres traginers los feren levar los saragüells y regonegueren si y havya algú cristià vell entre aquells…” (“Moros y cristianos en la vida cotidiana…” de Santiago La Parra en “Revista de historia moderna”: “Anales de la Universidad de Alicante”, nº 11 -1992). Comprovem que moriscs i cristians vells podien anar junts, i no es diferenciaven en res que no fora si estaven o no circumcidats.

En el present articul, hem vist que l’identitat de raça i de llengua, permetia que molts musulmans es feren passar per cristians i viceversa. Podien fer-ho perque eren racialment europeus i perque parlaven en romanç. En el s. XI, Ibn Garciya, des de la cort de Denia escrigue una carta polemica plena de “autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Demostrava la superioritat dels “ayam”, afirmant que “el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos”. Un sigle mes tart, Ibn Bassam (m. 1147) descrivia a les valencianes dient que eren “de mejillas de leche y púrpura, boca de coral y perlas”. Diego de Haedo, en “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dia dels musulmans valencians que no volgueren o no pogueren convertir-se al cristianisme, i que foren expulsats a Alger, que eren “blancos y bien proporcionados”, sent l’alusio a la “proporcio”, una mostra d’identificacio racial.

En relacio a l’identitat racial entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que els acatalanats tenen l’enronia de voler fer-nos creure en uns “super-colons” catalans, que vingueren a territori valencià a sometre i substituir a una extranya gent d’una atra “raça”, que per a acabar-ho d’arreglar, va i eren “moros”. Per aixo, l’acatalanat valencià Germa Domenec no te vergonya de parlar de “contactes interracials”, escriguent el destarifo de que “les autoritats volien que els moros portessin senyals diferenciadors per tal de no ser confosos amb els cristians i evitar així els contactes interracials (p 524 de “El (Re)descobriment de l’edat moderna…”). El Sr Domenec deu tindre unes capacitats cognitives “especials”, per lo que segurament necessita posar pirri a un negre per a diferenciar-lo d’un blanc. Per sort, -o per desgracia per ad ell-, les persones normals, entre les que estaven les autoritats musulmanes i cristianes de l’epoca, si hagueren pensat en un pirri com a senyal de distincio, hauria segut per a diferenciar a persones de la mateixa raça que professaven distintes religions. ¿Acas no es diferencia hui en dia a un nortafricà o a un arap, sense necessitat de dur senyal diferenciadora?

En relacio a l’identitat de llengua entre cristians i musulmans valencians, hem de ser concients de que els acatalanats no poden traure ni una sola cita acreditativa de que el tan proclamat “unilingüisme àrab” dels musulmans valencians fon un motiu de diferenciacio general entre musulmans i cristians valencians. No obstant, la tactica goebbelsiana dels acatalanats, consistent en repetir incesantment una mentira, a voltes enganya a mes d’un. Per aixo, referent als s. XIII i XIV valencians, no ha d’estranyar-nos llegir borinotades com que “The easiest way of determining the faith of a person in this period was to listen to him speak”, es dir que la forma mes senzilla de determinar la fe d’una persona durant este periodo era escoltar-lo parlar (“Relations between Muslims and Christians in the medieval Kingdom of Valencia, Jaume I to Pere IV: 1238-1387”, de Travis William Ritt). En est articul crec que hem comprovat palmariament la falsetat d’eixa aseveracio, que es constituix en un simple invent o ocurrencia, conseqüencia d’haver-se cregut el dogma acatalanat sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, a partir del qual s’ha elaborat tot un programa reblit de mentires. Pobret Travis, fiar-se dels qui no son de fiar, unicament conduix al ridicul.

En el proxim articul vorem que l’identitat racial i de llengua dels que es convertien a la religio del poder, dugue, a que primer els musulmans i posteriorent els cristians, pretengueren l’establiment de mides segregadores o diferenciadores que permeteren l’identificacio d’una persona per la seua religio.

20 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVIII)

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

 

Els acatalanats pretenen amagar esta continuïtat de poble, barrejant els conceptes de raça i religio. Volen que cregam que el poble musulmà valencià no tenia raïls valencianes, sino que descendia d’uns extranys invasors d’un atra raça, que per eixe motiu, eren mereixedors de ser subjugats i substituïts per una nova raça de gloriosos conquistadors cristians, entre els que dominaven i predominaven ¡com no!, els seus admirats catalans.

 

Pero la verdadera historia nos mostra l’evolucio d’un poble condicionat per succesius poders que incentivaven la conversio a la religio que representaven. Molts hispanogots cristians es feren musulmans durant la dominacio musulmana. Molts dels seus descendents tornaren a fer-se cristians a partir de la reconquista cristiana. El frare predicador Fra Agustín Salucio (1523-1601), ho explicava a partir de la conquista d’hispania per araps i nortafricans, dient que “Los christianos que hallaron ó eran Godos ó naturales de la tierra. Los naturales en ella se quedaron porque no quedaron las Ciudades yermas, luego los christianos se tornaron moros y de la misma manera los moros se hacían christianos quando eran conquistados.

 

Durant el proces de conversio cap a l’islam, la rustica romana lingua dels iberorromans valencians, evolucionà a l’algemia valenciana o romanç valencià, que era parlat tant pels valencians que continuaren sent cristians, com per aquells que es feren musulmans. Per aixo, per ser un mateix poble que parlava una mateixa llengua, en el següent articul anem a vore a cristians que es feen passar per musulmans, i a musulmans que es feen passar per cristians. L’absencia de diferencies racials entre els cristians i l’immensa majoria dels musulmans, feu que els poders musulmà i cristià intentaren impondre diferencies externes que evitaren contactes que pogueren favorir el creiximent de la religio contraria.

 

La conquista musulmana d’Hispania supongue que a partir de l’any 711, s’establiren en Hispania classes dirigents d’orige arap i bereber. No obstant, en part del territori valencià aixo no degue succeir fins a l’any 769, per formar part d’un regne cristià tributari dels musulmans, manat primer per Teodomir, i en acabant pel seu fill Atanagilt (Vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Com han fet historicament tots els “conquistadors”, les classes dirigents d’araps i nortafricans no buscaven l’aniquilacio del poble indigena, sino una capitulacio que possibilitara que el poble conquistat els mantinguera pagant imposts. Ibn Tumlus d’Alzira, (m.1223), recordava, que quan les classes dirigents d’araps i nortafricans prengueren el poder de la “península de al-Andalus”, la poblacio d’Hispania estava formada, per “grupos de árabes, de bereberes”, i pels cristianos que se habían quedado tras la capitulación.

 

Alguns d’eixos cristians hispanogots i els seus successors, de forma mes o manco voluntaria o forçada, anaren convertint-se a la nova religio del poder que era l’islam, lo que provocà l’existencia de families en membres de distintes religions. El cordoves al-Utbi (m.862) contestava questions com “si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano”, o sobre “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia”. Un eixemple en sentit contrari el trobem en la Cocentaina de 1277, en la que un cristià “Ferrando, batejat”, defengue judicialment a un cunyat seu musulmà “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”.

 

En el proces conquista/reconquista, s’establia un fluix de conversio cap a la religio en el poder. L’inicial conversio cap a l’islam, s’invertia quan el poder era recuperat pels cristians. El proselitisme religios eixercit sobre els subdits variava segons el radicalisme religios dels mandataris, de forma que les actuacions de certs mandataris, han dut a catalogar-los com de religio “difuminada”, independentment de la seua religio “oficial”.

 

No obstant, el fluix de conversio no era sempre unidireccional cap a la religio del poder. En territori cristià hi havien conversions l’islam. Es curios que el “usatge” barceloni nº 79, de l’any 1064 establira la llicitut de de desheretar al fill que es fera musulmà “si filii sarraceni se fecerint”. L’any 1077, es documenta que Sancio Ranimiro, rei d’Arago confiscà i donà les cases d’un apostata “illas kasas de Lope filio de donna Pura quare se fecit mauro”. Davant d’estos testimonis, els acatalanats, per a defendre els seus desficacis, han d’assimilar la conversio a una especie de possesio diabolica, que produia una mutacio racial, que duia aparellada l’aprenentage immediat de la llengua arap i l’oblit del romanç.

 

Tambe existix documentacio que acredita l’apostasia en territori musulmà. Ibn Mugit de Toledo (m. 1067), reprodui en “Muqni”, un formulari destinat als apostates o renegats, -“zindiq” (pl “zanadiqa”) o “murtadd” (pl “murtaddun”), que permetia a l’apostata eixercir el dret a la “istitaba” o declaracio d’arrepenediment que el lliurava de la pena de mort “Fulan b. Fulan…testifies that he abandoned Islam. [Later] he repented of his infidelity and apostasy, and came back to the religión”. L’any 1072, Ibn Hatim al-Tulaytuli fon acusat d’apostasia, condenat a mort i eixecutat en Sevilla. Averroes (1126-1198), en “Bidaya”, raonà “Sobre el sacrificio realizado por un apóstata”. El valencià Ibn Yubair (1145-1217), conta l’historia d’un mercader musulmà que es feu monge cristià (p 161 de “Christian-Muslim Relations”). La nostra tradicio nos posa sobre la taula el cas de Sant Bernat, musulmà valencia convers al cristianisme, que muigue martirisat en Alzira, a qui dedicarém un articul que demostrarà la seua historicitat.

 

Les conversions de descendents d’hispanogots cap a l’islam continuaren en almoravits i almohades. Els almoravits entraren en Espanya l’any 1086, pero el Sit evità la primera espenta en Valencia, a on no entraren fins a 1102.  Durant epoca almoravit, al-Turtusi (m 1127) escrivia sobre “…cuántos infieles hemos visto abandonar su religión y abrazar la fe islámica, por el deseo de alcanzar algún pequeño bien temporal que se les había ofrecido…”, manifestant l’interes material de moltes conversions. Sabem que l’any 1146, en epoca almohade, el califa Abd al-Mu´min promulgà “…que quien se convirtiera al Islam allí donde se encontrara podría conservar sus medios de subsistencia y tendría los mismos derechos y deberes que un musulmán. Tot aço succeia, quan segons els acatalanats valencians, no hi havia qui es poguera convertir a l’islam, perque ya eren tots musulmans. ¡Seran tararots! Els valencians tampoc patirem el primer impuls almohade, perque fon frenat pel rei Llop, qui evità que s’apoderaren del territori valencià, fins a l’any 1172, produint-se ademes un transicio de total continuïtat, ya que Yusuf  b. Mardanis, germa del rei Llop i governador de Valencia en el seu nom, fon confirmat pels almohades en el seu carrec.

 

Com hem dit, el fluix d’islamisacio, -que hem comprovat que en el s. XIII no s’havia completat perque hi havien cristians autoctons-, s’invertia cap al cristianisme, quan el poder era recuperat pels cristians. El canvi de poder i l’orige cristià de l’immensa majoria dels musulmans conduia a que hi hagueren importants conversions en massa. Ibn Jaldun (1332-1406), en la seua obra “al-Muqaddimah”, justificava les conversions en massa, sobre la base de “la máxima popular” de que “Cada pueblo sigue la religión de su rey, dient que la gent del poble “lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”. Posteriorment a la reconquista, els valencians tinguerem un rei cristià, Jaume I, i un ex-rei musulmà, Abu Sayd, que s’havia convertit al cristianisme en el nom de Vicent. L’any 1228, el mateix any que Al Mamun, califa dels almohades naixcut en Malaga, derogà el “tawhid” enviant una carta per tots els seus dominis en la que es proclamava “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús”, Abu Sayd consegui que el Papa li enviara un llegat, Joan d’Avisville, per a tractar de la conversio d’Abu Sayd, que volia fer-se cristià i sometre el seu regne a l’iglesia de Roma “fieri christianus et regnum suum subicere ecclesie Romane”. (“Chronica latina regum Castellae” atribuida al bisbe d’Osma Juan de Soria (m.1247). Totes estes circumstancies influiren en la conversio en massa de molts musulmans valencians.

 

Rubiera Mata, ha escrit sobre “la conversión en masa al cristianismo de los musulmanes toledanos”, posterior a la reconquista de Toledo de l’any 1085, afegint que “El fenómeno fue recogido por las fuentes árabes de forma inequívoca”. José Ramírez del Río, ha raonat que “Los cronistas musulmanes son, por lo general y como es de esperar, por otra parte, muy remisos a entrar en detalles acerca de las conversiones de musulmanes al cristianismo”, dient que es un fet “que se produjo de forma masiva en distintos territorios y ciudades desde el comienzo del avance castellano en el siglo XI hasta la definitiva expulsión de los moriscos” (“Al-Dajira al-saniyya: una fuente relevante para el siglo XIII en la Península Ibérica”). Ampar Cabanes, en relacio als musulmans valencians, tambe ha declarat que “Desde mi punto de vista debió de haber una conversión en masa”. A les conversions inicials que consten en la “ordinatio ecclesiae valentinae”, seguiren conversions de pobles sancers con Sollana, Almussafes i Benifayo en 1276 “illis qui receperunt noviter fidem Christi et qui consueverunt morari in Sulana et in Almusapher et in Benapfayon”, o Chilches en 1279 “totes les persones de moros qui eren ladoncs en aquel loch reeberen babtisme, e foren feites cristianes.

 

Tots estes conversions i “reconversions” religioses, conduiren a l’extensio d’una visio practica, relativista, esceptica i inclus sincretica de la religio. Al-Hiyari (s. XII), contà que Abu-1-Qasim Ibn Jayyat, alfaqui de Toledo, justificà la seua conversio al cristianisme, alegant que el Deu dels cristians i dels musulmans era el mateix. Quan Ibn Hazm (m 1064), convidà al jueu Ibn al-Qarrad a que es fera musulmà, este li contestà que canviar de religio era una burla “The Jewish doctor Ibn al-Qarrad, when invited by Ibn Hazm to convert answered that to change religion was a mockery”. Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder “manifested himself favourable to dissimulation”. Sense ningun dubte, esta visio “practica” de la religio era compartida per una immensa majoria del poble, encara que fora combatuda per les respectives ortodoxies, que han pretes escriure l’historia.

 

Pero les reconquistes cristianes no impedien que continuaren produint-se conversions a l’islam. El “Fuero Real” (1255) d’Alfons X parlava “De los que dexan la fe catolica”, establint que “Ningun cristiano non sea osado de tornarse judio nin moro”. En les “Partides” es regulava la pena que “meresce el cristiano que se tornare moro”. Els Furs valencians regulaven que “si crestia eligirá lig de iuheus o de sarrahins, ço es ques fara iuheu o serrahi, e per ço sera circuncidat, sia cremat. L’any 1268 Jaume I prohibia les conversions a l’islam “prohibeatis ne aliquis christianus… se facere sarracenum”, establint que es perseguiria a tots aquells que ocultaren o defengueren als apostates “ocultaret vel deffenderet eos”. En la carta de capitulacio dels moros de Serra de 15 de febrero de 1277, es es documenta la “reconversio” de batejats “tot bategat que sia vengut ali e sia tornat moro.

 

Entre els conversos a l’islam, hi havien nobles que havien participat en la conquista de Mallorca com “Gil de Alagó, qui fo crestiá e cavaler e ara es sarrahí e renegat de la fe e ha nom Mahomet…”, i religiosos com cert apostata franciscà “cuidam apostati Ordinis Fratrum Minorum”, a qui primer dien Andreu, i quan es feu sarrai, Abdalla “prius vocato frater (sic) Andreas, postea vero factus Saracena vocabatur Abdalla”, que es cartejà en Pere Marsili “litteram transmisit frater Petrus Marsilii”, a qui Jaume II, encarregà la redaccio de la Cronica llatina de Jaume I. Tambe hi havia gent del poble com Pere Mallen de qui consta que en 1321, “en lo temps que fo en Barbería renega de Jhesucrist e les sues obres, en-axi que’s tornà moro…”.

 

De lo vist fins a este moment, es deduix la linea de continuïtat d’un poble, una part del qual s’adaptava a la religio dels seus mandataris. L’orige racial de l’immensa majoria dels “reconquistats” no diferia massa del dels “reconquistadors”. El poble valencià cristià i musulmà eren un mateix poble que canviava de religio, no de raça ni de llengua.

 

La continuïtat de poble i la variabilitat religiosa, es despren de molts documents. La llei III del titul XXV de les Partides d’Alfons X, manaven que “ninguno non sea osado de los deshonrar de palabra nin de fecho” a tots aquells “que de las creencias extrañas vinieren á la nuestra fe”, perque reberien “pena et escarmiento…mas cruamente que si lo ficiesen á otro home ó muger que todo su linage de abuelos et de bisabuelos hobiesen seido cristianos. Recordem el document de 1308, generat en la cort de Jaume II, i confirmat en les actes del Concili de la Viena de França (1311-1312), segons el qual el 90% dels habitants del regne de Granada havien segut cristians, fills o nets de cristians “fuerunt ipsi xpiani vel filii aut nepotes xpianorum. En les capitulacions de Baza (1489) i d’Almeria (1490) llegim sobre “que los hijos nascidos de las cristianas, no sean apremiados a se tornar cristianos, hasta que sean de doze años, e que después, quede a determinación dellos de ser cristianos o moros. S’afig “que sy algunos fueren tornados moros en los tiempos pasados, que no sean apremiados a se tornar cristianos contra justicia, salvo sy no fuere por su voluntad”. Hernando de Pulgar (m 1493), va escriure en la “Chrónica de los Reyes Cathólicos”, en relacio a qui mes tart seria conegut com cardenal Cisneros, (1436-1517) que “con buen celo quísose informar de todos los moros que en qualquiera manera venian del linaje de xpistianos, y hazíales traer ante sí, y por buenas palabras y persuasiones procuraba con ellos que se convertiesen á nuestra sancta fé Cathólica”. Es diu d’ell, que consegui convertir en un dia hasta tres mil Moros en Granada.

 

Que els musulmans valencians eren descendents d’antics cristians, tambe era cosa sabuda. El dia 8 d’octubre de 1525, any en que fon decretada la seua conversio forçosa al cristianisme, fray Antonio de Guevara, predicà en la catedral un “famoso sermon” en el que “contó que la vltima vez que ganaron los Moros a Valencia, y se quedaron avezindados en ella, no trahian consigo mas que siete moras: y que viendose necessitados de tener muchas, para poder sustentarse y multiplicar, forçaron a las donzellas y viudas a casar con ellos, y renegar de la fe: que consintiendo en ello como flacas, engendraron la Morisma que hasta agora durava en esta ciudad. De aquí sacó argumento, que siendo todos Christianos por partes de madre, no tenian porque esquivarse tanto de serlo” (p 1668 de la “Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia” de Escolano -1611). Comprovem que la conversio forçada a l’islam d’algunes valencianes, es convertia en argument justificatiu de la conversio forçada que pretenien dur a terme en eixe moment.

 

En el present articul hem comprovat la continuïtat racial d’un poble que no canviava de raça pel fet de convertir-se o “reconvertir-se” d’una religio a una atra. En el següent articul anem a vore eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians. Aixo era possible per l’indiferenciacio producte de l’identitat racial i de llengua. Vorem diferents casos en que esta llengua era el romanç valencià.

20 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario