Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVIII)

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

 

Els acatalanats pretenen amagar esta continuïtat de poble, barrejant els conceptes de raça i religio. Volen que cregam que el poble musulmà valencià no tenia raïls valencianes, sino que descendia d’uns extranys invasors d’un atra raça, que per eixe motiu, eren mereixedors de ser subjugats i substituïts per una nova raça de gloriosos conquistadors cristians, entre els que dominaven i predominaven ¡com no!, els seus admirats catalans.

 

Pero la verdadera historia nos mostra l’evolucio d’un poble condicionat per succesius poders que incentivaven la conversio a la religio que representaven. Molts hispanogots cristians es feren musulmans durant la dominacio musulmana. Molts dels seus descendents tornaren a fer-se cristians a partir de la reconquista cristiana. El frare predicador Fra Agustín Salucio (1523-1601), ho explicava a partir de la conquista d’hispania per araps i nortafricans, dient que “Los christianos que hallaron ó eran Godos ó naturales de la tierra. Los naturales en ella se quedaron porque no quedaron las Ciudades yermas, luego los christianos se tornaron moros y de la misma manera los moros se hacían christianos quando eran conquistados.

 

Durant el proces de conversio cap a l’islam, la rustica romana lingua dels iberorromans valencians, evolucionà a l’algemia valenciana o romanç valencià, que era parlat tant pels valencians que continuaren sent cristians, com per aquells que es feren musulmans. Per aixo, per ser un mateix poble que parlava una mateixa llengua, en el següent articul anem a vore a cristians que es feen passar per musulmans, i a musulmans que es feen passar per cristians. L’absencia de diferencies racials entre els cristians i l’immensa majoria dels musulmans, feu que els poders musulmà i cristià intentaren impondre diferencies externes que evitaren contactes que pogueren favorir el creiximent de la religio contraria.

 

La conquista musulmana d’Hispania supongue que a partir de l’any 711, s’establiren en Hispania classes dirigents d’orige arap i bereber. No obstant, en part del territori valencià aixo no degue succeir fins a l’any 769, per formar part d’un regne cristià tributari dels musulmans, manat primer per Teodomir, i en acabant pel seu fill Atanagilt (Vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Com han fet historicament tots els “conquistadors”, les classes dirigents d’araps i nortafricans no buscaven l’aniquilacio del poble indigena, sino una capitulacio que possibilitara que el poble conquistat els mantinguera pagant imposts. Ibn Tumlus d’Alzira, (m.1223), recordava, que quan les classes dirigents d’araps i nortafricans prengueren el poder de la “península de al-Andalus”, la poblacio d’Hispania estava formada, per “grupos de árabes, de bereberes”, i pels cristianos que se habían quedado tras la capitulación.

 

Alguns d’eixos cristians hispanogots i els seus successors, de forma mes o manco voluntaria o forçada, anaren convertint-se a la nova religio del poder que era l’islam, lo que provocà l’existencia de families en membres de distintes religions. El cordoves al-Utbi (m.862) contestava questions com “si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano”, o sobre “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia”. Un eixemple en sentit contrari el trobem en la Cocentaina de 1277, en la que un cristià “Ferrando, batejat”, defengue judicialment a un cunyat seu musulmà “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”.

 

En el proces conquista/reconquista, s’establia un fluix de conversio cap a la religio en el poder. L’inicial conversio cap a l’islam, s’invertia quan el poder era recuperat pels cristians. El proselitisme religios eixercit sobre els subdits variava segons el radicalisme religios dels mandataris, de forma que les actuacions de certs mandataris, han dut a catalogar-los com de religio “difuminada”, independentment de la seua religio “oficial”.

 

No obstant, el fluix de conversio no era sempre unidireccional cap a la religio del poder. En territori cristià hi havien conversions l’islam. Es curios que el “usatge” barceloni nº 79, de l’any 1064 establira la llicitut de de desheretar al fill que es fera musulmà “si filii sarraceni se fecerint”. L’any 1077, es documenta que Sancio Ranimiro, rei d’Arago confiscà i donà les cases d’un apostata “illas kasas de Lope filio de donna Pura quare se fecit mauro”. Davant d’estos testimonis, els acatalanats, per a defendre els seus desficacis, han d’assimilar la conversio a una especie de possesio diabolica, que produia una mutacio racial, que duia aparellada l’aprenentage immediat de la llengua arap i l’oblit del romanç.

 

Tambe existix documentacio que acredita l’apostasia en territori musulmà. Ibn Mugit de Toledo (m. 1067), reprodui en “Muqni”, un formulari destinat als apostates o renegats, -“zindiq” (pl “zanadiqa”) o “murtadd” (pl “murtaddun”), que permetia a l’apostata eixercir el dret a la “istitaba” o declaracio d’arrepenediment que el lliurava de la pena de mort “Fulan b. Fulan…testifies that he abandoned Islam. [Later] he repented of his infidelity and apostasy, and came back to the religión”. L’any 1072, Ibn Hatim al-Tulaytuli fon acusat d’apostasia, condenat a mort i eixecutat en Sevilla. Averroes (1126-1198), en “Bidaya”, raonà “Sobre el sacrificio realizado por un apóstata”. El valencià Ibn Yubair (1145-1217), conta l’historia d’un mercader musulmà que es feu monge cristià (p 161 de “Christian-Muslim Relations”). La nostra tradicio nos posa sobre la taula el cas de Sant Bernat, musulmà valencia convers al cristianisme, que muigue martirisat en Alzira, a qui dedicarém un articul que demostrarà la seua historicitat.

 

Les conversions de descendents d’hispanogots cap a l’islam continuaren en almoravits i almohades. Els almoravits entraren en Espanya l’any 1086, pero el Sit evità la primera espenta en Valencia, a on no entraren fins a 1102.  Durant epoca almoravit, al-Turtusi (m 1127) escrivia sobre “…cuántos infieles hemos visto abandonar su religión y abrazar la fe islámica, por el deseo de alcanzar algún pequeño bien temporal que se les había ofrecido…”, manifestant l’interes material de moltes conversions. Sabem que l’any 1146, en epoca almohade, el califa Abd al-Mu´min promulgà “…que quien se convirtiera al Islam allí donde se encontrara podría conservar sus medios de subsistencia y tendría los mismos derechos y deberes que un musulmán. Tot aço succeia, quan segons els acatalanats valencians, no hi havia qui es poguera convertir a l’islam, perque ya eren tots musulmans. ¡Seran tararots! Els valencians tampoc patirem el primer impuls almohade, perque fon frenat pel rei Llop, qui evità que s’apoderaren del territori valencià, fins a l’any 1172, produint-se ademes un transicio de total continuïtat, ya que Yusuf  b. Mardanis, germa del rei Llop i governador de Valencia en el seu nom, fon confirmat pels almohades en el seu carrec.

 

Com hem dit, el fluix d’islamisacio, -que hem comprovat que en el s. XIII no s’havia completat perque hi havien cristians autoctons-, s’invertia cap al cristianisme, quan el poder era recuperat pels cristians. El canvi de poder i l’orige cristià de l’immensa majoria dels musulmans conduia a que hi hagueren importants conversions en massa. Ibn Jaldun (1332-1406), en la seua obra “al-Muqaddimah”, justificava les conversions en massa, sobre la base de “la máxima popular” de que “Cada pueblo sigue la religión de su rey, dient que la gent del poble “lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”. Posteriorment a la reconquista, els valencians tinguerem un rei cristià, Jaume I, i un ex-rei musulmà, Abu Sayd, que s’havia convertit al cristianisme en el nom de Vicent. L’any 1228, el mateix any que Al Mamun, califa dels almohades naixcut en Malaga, derogà el “tawhid” enviant una carta per tots els seus dominis en la que es proclamava “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús”, Abu Sayd consegui que el Papa li enviara un llegat, Joan d’Avisville, per a tractar de la conversio d’Abu Sayd, que volia fer-se cristià i sometre el seu regne a l’iglesia de Roma “fieri christianus et regnum suum subicere ecclesie Romane”. (“Chronica latina regum Castellae” atribuida al bisbe d’Osma Juan de Soria (m.1247). Totes estes circumstancies influiren en la conversio en massa de molts musulmans valencians.

 

Rubiera Mata, ha escrit sobre “la conversión en masa al cristianismo de los musulmanes toledanos”, posterior a la reconquista de Toledo de l’any 1085, afegint que “El fenómeno fue recogido por las fuentes árabes de forma inequívoca”. José Ramírez del Río, ha raonat que “Los cronistas musulmanes son, por lo general y como es de esperar, por otra parte, muy remisos a entrar en detalles acerca de las conversiones de musulmanes al cristianismo”, dient que es un fet “que se produjo de forma masiva en distintos territorios y ciudades desde el comienzo del avance castellano en el siglo XI hasta la definitiva expulsión de los moriscos” (“Al-Dajira al-saniyya: una fuente relevante para el siglo XIII en la Península Ibérica”). Ampar Cabanes, en relacio als musulmans valencians, tambe ha declarat que “Desde mi punto de vista debió de haber una conversión en masa”. A les conversions inicials que consten en la “ordinatio ecclesiae valentinae”, seguiren conversions de pobles sancers con Sollana, Almussafes i Benifayo en 1276 “illis qui receperunt noviter fidem Christi et qui consueverunt morari in Sulana et in Almusapher et in Benapfayon”, o Chilches en 1279 “totes les persones de moros qui eren ladoncs en aquel loch reeberen babtisme, e foren feites cristianes.

 

Tots estes conversions i “reconversions” religioses, conduiren a l’extensio d’una visio practica, relativista, esceptica i inclus sincretica de la religio. Al-Hiyari (s. XII), contà que Abu-1-Qasim Ibn Jayyat, alfaqui de Toledo, justificà la seua conversio al cristianisme, alegant que el Deu dels cristians i dels musulmans era el mateix. Quan Ibn Hazm (m 1064), convidà al jueu Ibn al-Qarrad a que es fera musulmà, este li contestà que canviar de religio era una burla “The Jewish doctor Ibn al-Qarrad, when invited by Ibn Hazm to convert answered that to change religion was a mockery”. Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder “manifested himself favourable to dissimulation”. Sense ningun dubte, esta visio “practica” de la religio era compartida per una immensa majoria del poble, encara que fora combatuda per les respectives ortodoxies, que han pretes escriure l’historia.

 

Pero les reconquistes cristianes no impedien que continuaren produint-se conversions a l’islam. El “Fuero Real” (1255) d’Alfons X parlava “De los que dexan la fe catolica”, establint que “Ningun cristiano non sea osado de tornarse judio nin moro”. En les “Partides” es regulava la pena que “meresce el cristiano que se tornare moro”. Els Furs valencians regulaven que “si crestia eligirá lig de iuheus o de sarrahins, ço es ques fara iuheu o serrahi, e per ço sera circuncidat, sia cremat. L’any 1268 Jaume I prohibia les conversions a l’islam “prohibeatis ne aliquis christianus… se facere sarracenum”, establint que es perseguiria a tots aquells que ocultaren o defengueren als apostates “ocultaret vel deffenderet eos”. En la carta de capitulacio dels moros de Serra de 15 de febrero de 1277, es es documenta la “reconversio” de batejats “tot bategat que sia vengut ali e sia tornat moro.

 

Entre els conversos a l’islam, hi havien nobles que havien participat en la conquista de Mallorca com “Gil de Alagó, qui fo crestiá e cavaler e ara es sarrahí e renegat de la fe e ha nom Mahomet…”, i religiosos com cert apostata franciscà “cuidam apostati Ordinis Fratrum Minorum”, a qui primer dien Andreu, i quan es feu sarrai, Abdalla “prius vocato frater (sic) Andreas, postea vero factus Saracena vocabatur Abdalla”, que es cartejà en Pere Marsili “litteram transmisit frater Petrus Marsilii”, a qui Jaume II, encarregà la redaccio de la Cronica llatina de Jaume I. Tambe hi havia gent del poble com Pere Mallen de qui consta que en 1321, “en lo temps que fo en Barbería renega de Jhesucrist e les sues obres, en-axi que’s tornà moro…”.

 

De lo vist fins a este moment, es deduix la linea de continuïtat d’un poble, una part del qual s’adaptava a la religio dels seus mandataris. L’orige racial de l’immensa majoria dels “reconquistats” no diferia massa del dels “reconquistadors”. El poble valencià cristià i musulmà eren un mateix poble que canviava de religio, no de raça ni de llengua.

 

La continuïtat de poble i la variabilitat religiosa, es despren de molts documents. La llei III del titul XXV de les Partides d’Alfons X, manaven que “ninguno non sea osado de los deshonrar de palabra nin de fecho” a tots aquells “que de las creencias extrañas vinieren á la nuestra fe”, perque reberien “pena et escarmiento…mas cruamente que si lo ficiesen á otro home ó muger que todo su linage de abuelos et de bisabuelos hobiesen seido cristianos. Recordem el document de 1308, generat en la cort de Jaume II, i confirmat en les actes del Concili de la Viena de França (1311-1312), segons el qual el 90% dels habitants del regne de Granada havien segut cristians, fills o nets de cristians “fuerunt ipsi xpiani vel filii aut nepotes xpianorum. En les capitulacions de Baza (1489) i d’Almeria (1490) llegim sobre “que los hijos nascidos de las cristianas, no sean apremiados a se tornar cristianos, hasta que sean de doze años, e que después, quede a determinación dellos de ser cristianos o moros. S’afig “que sy algunos fueren tornados moros en los tiempos pasados, que no sean apremiados a se tornar cristianos contra justicia, salvo sy no fuere por su voluntad”. Hernando de Pulgar (m 1493), va escriure en la “Chrónica de los Reyes Cathólicos”, en relacio a qui mes tart seria conegut com cardenal Cisneros, (1436-1517) que “con buen celo quísose informar de todos los moros que en qualquiera manera venian del linaje de xpistianos, y hazíales traer ante sí, y por buenas palabras y persuasiones procuraba con ellos que se convertiesen á nuestra sancta fé Cathólica”. Es diu d’ell, que consegui convertir en un dia hasta tres mil Moros en Granada.

 

Que els musulmans valencians eren descendents d’antics cristians, tambe era cosa sabuda. El dia 8 d’octubre de 1525, any en que fon decretada la seua conversio forçosa al cristianisme, fray Antonio de Guevara, predicà en la catedral un “famoso sermon” en el que “contó que la vltima vez que ganaron los Moros a Valencia, y se quedaron avezindados en ella, no trahian consigo mas que siete moras: y que viendose necessitados de tener muchas, para poder sustentarse y multiplicar, forçaron a las donzellas y viudas a casar con ellos, y renegar de la fe: que consintiendo en ello como flacas, engendraron la Morisma que hasta agora durava en esta ciudad. De aquí sacó argumento, que siendo todos Christianos por partes de madre, no tenian porque esquivarse tanto de serlo” (p 1668 de la “Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia” de Escolano -1611). Comprovem que la conversio forçada a l’islam d’algunes valencianes, es convertia en argument justificatiu de la conversio forçada que pretenien dur a terme en eixe moment.

 

En el present articul hem comprovat la continuïtat racial d’un poble que no canviava de raça pel fet de convertir-se o “reconvertir-se” d’una religio a una atra. En el següent articul anem a vore eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians. Aixo era possible per l’indiferenciacio producte de l’identitat racial i de llengua. Vorem diferents casos en que esta llengua era el romanç valencià.

Anuncios

20 noviembre 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 20 noviembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: