Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XX)

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres. Era normal, que distintes classes socials, professions, carrecs, dignitats…i els practicants de diferents creencies religioses, es significaren externament.

 

La primera volta que es documenta l’imposicio de signes externs discriminatoris entre cristians i musulmans en l’ambit de les relacions historiques entre el cristianisme i l’islam, es en el conegut com a “pacte d’Omar”. L’any 637, Jerusalem capitulà front a Umar ibn al-Khattab. Els cristians de Jerusalem, pactaren la seua continuïtat, passant a ser considerats “dimmis” o protegits, a canvi de subscriure certes contraprestacions, entre les que estaven que “No nos intentaremos parecer a los musulmanes en nada de sus trajes, ni turbantes, ni vestidos, ni raya del pelo… No raparemos la parte delantera de nuestras cabezas. Vestiremos siempre igual donde quiera que estuviéramos y ceñiremos nuestras fajas a nuestras cinturas (zunnar)”.

 

El maliqui Ahmad ibn Talib (m 888) va escriure a un cadi, en relacio a la roba que havien de dur els cristians que “Los zunnares (cinturones), han de ser anchos para que cambien el aspecto de sus ropas y se les conozca por ellos. Si encuentras a alguno que haya infringido tu prohibición, dale desnudo veinte azotes y luego mételo en la cárcel, y si todavía reincide…”. Els senyals diferenciadors podien exigir-se, inclus per a quan musulmans i cristians “dimmis” es despullaven. Al Sayzari (m.p. 1225) dia que “Cuando pase el dimmí al baño es necesario que haya en su cuello una anilla de hierro, cobre o plomo para distinguirlo de otro distinto de él”. La necessitat de diferenciar-se dels membres d’unes atres religions, perdurà en el temps. Maribel Fierro ha escrit del turc Ibn Taymiyya, (1263-1328), que “se centra especialmente en insistir en que los musulmanes deben diferenciarse en todo de judíos y cristianos…” (p 174 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”).

 

L’aspecte exterior discriminatori entre cristians i musulmans, tambe preocupava en l’Espanya musulmana. En un llibre d’ordenances del s. IX, d’orige hispà, conegut com “Libro de las ordenanzas del zoco”, es troba una consulta sobre com s’havia d’actuar en un cristià o jueu dimmi que s’assimilara entre els musulmans sense dur “riqa” ni “zunnar”, contestant per escrit que era “voluntad de Allah que sea castigado con azotes y prisión, además de dársele un paseo infamante por el barrio de los judios y los cristianos, para que sirva de advertencia a quienes de los suyos lo vean”.

 

El sevillà Ibn Abdun, en el seu tractat de principis del s. XII, mesclava classes socials i religio, dient que “No deberá consentirse que ningún alcabalero, policía, judío ni cristiano, lleve atuendo de persona honorable, ni de alfaquí, ni de hombre de bien”, afegint que “deberán llevar un signo por el que sean conocidos”. Ibn Idari es queixava de que en la Granada de 1199, “No se distinguían (los judíos) de los creyentes, siervos de Allah, y (el califa almohade Abu Yusuf) les puso unas características….las mangas de sus camisas, un codo de largas y otro de anchas, de color azul, y de ese color también sus burnuses y sus gorros”.

 

Tambe en territori valencià tenim noticies d’epoca musulmana sobre “problemes” d’identificacio entre cristians i musulmans. En la Denia del s. XI, Ibn Garcia fon acusat de vestir com els cristians, per dur “zunnar”, cinturo o correja. En el s. XII, al rei Llop de Valencia, se li acusava de vestir com els cristians valencians o “mossaraps”. Esta acusacio d’indiferenciacio en els cristians, podia fer-se extensiva a l’immensa majoria del poble musulmà valencià, que pareix que es caracterisava per obviar elements representatius musulmans com dur turbant i barba llarga. En eixe sentit, es curios que, un musulma de la Cocentaina de 1275,  posseira un “zunnar”, que era propi de cristians parlant-se “sobre aquel çunnar, lo qual es de Xat, moro”.

 

En quant al turbant, Ibn Sa´id destacava de la Valencia de la preconquista cristiana, que els valencians de les classes baixes mai usaven turbant, cridant-li especialment l’atencio el fet de que ni la gent de classe alta el duguera. En relacio a la barba, la costum musulmana la trobem arreplegada en les Corts de Valladolit de l’any 1258, en les que s’obligà a que “los moros que moran enlas uillas que son pobladas de christianos… trayan las baruas luengas como manda su ley”, o en els Costums de Tortosa que manaven que els musulmans “deuen portar barba larga”. Front a las baruas luengas, o la barba larga, els musulmans valencians portaven la barba rasa e feta, cosa que sabem per ordenacio d’11 d’abril de 1436 que parlava de que “…los moros vagen ab la barba rasa e feta, segons en regne de Valencia, i que confirma el fet de que se la deixaren creixer unicament en senyal de dol, segons es llig el el Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, a on l’any 1315/1316, consta que “viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare”. Segurament, en un ambient de conversos al cristianisme, el fet de portar barba es convertí en un element representatiu de l’ortodoxia musulmana i per tant d’intransigencia, trobant-nos en la Valencia de la decada de 1280 insults com “[bar]ba merdosa, renegat”, o “fotuts, barbamerdoses, muyren los traidors”.

 

Respecte al pentinat, analisarém una forma especial coneguda com garseta, documentada des dels Gots, usada per reis i comtes, i que podia haver caracterisat als valencinans prejaumins, tant cristians com musulmans. En relacio a l’indumentaria dels musulmans i cristians valencians, Teresa Ferrer i Mallol, posteriorment a analisar-la, aplegà a la conclusio de que “La uniformitat indumentaria entre sarraïns i cristians, patent com hem vist, pel que fa als homes, preocupava les autoritats” (p 43 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”).

 

Havent vist la preocupacio dels musulmans per a que els cristians es diferenciaren d’ells, continuarém comprovant que els cristians heretaren esta preocupacio, que procuraren posar en practica a mida que anaren recuperant el poder sobre territoris en els que hi havien musumans.

 

En l’ambit religios, pel concili Lateranense de 1215, sabem que hi havia zones en les que cristians, jueus i sarraïns es distinguien per la forma de vestir, “provinciis a christianis Iudaeos seu Saracenos habitus distinguit diversitas”, junt a unes atres en les que l’indiferenciacio, podia dur a confusio “sed in quibusdam sic quaedam inolevit confusio ut nulla differentia discernantur. Per lo que hem vist, el territori valencià era una de les zones en les que no hi havia ninguna diferencia en l’aspecte exterior entre cristians i musulmans. Segurament per aixo, en el concili de Tarragona de l’any 1239, celebrat al poc de temps de la reconquista de la ciutat de Valencia, s’estatui que els judeus i els sarrains havien de distinguirse exteriorment dels cristians per la roba “statuimus quod Judaei et Sarraceni a Christianis in habitu distinguantur.

 

En relacio a l’ambit “civil”, la primera norma coneguda que regulà la diferenciacio entre musulmans i cristians, es troba en les Costums de Tortosa, recopilades entre 1272 i 1277-1279, en les que consta que “Los sarranys deuen portar los cabells tolts en redon; e deuen portar barba larga. E dels cabells nos deuen tolre a vs ne a costum de crestia. E la sobirana vestidura lur: deu esser aljuda o almeixa, si doncs no anaven laurar o obrar”. L’any 1293, Jaume II afirmà que els musulmans de Lleida no es diferenciaven dels cristians ni en el vestit ni en l’aspecte “in vestitu seu gestu christianorum et sarracenorum ipsius civitatis non est distinccio, per lo que dictà normes que evitaren que es cometeren actes deshonests “ad evitandum quod sub talis similitudine non fiat aliquod enorme seu etiam inhonestum”. Les corts de Lleida de 1300 ordenaren “que quisqum Sarrahi, franc que sie en Cathalunya, port los cabellls serçenats, e tolts en redon, o en çercle, perço que sie conegut entre los Christians. Les Corts d’Arago de 1301, dictaren normes de diferenciacio per a “omnes sarraceni in regnum Aragonum et Ripacurtia et Littera”.

 

Respecte a les normes diferenciadores que afectaren als musulmans valencians, Teresa Ferrer i Mallol, ha escrit que “pel que fa al regne de Valencia, la primera disposició que coneixem sobre aquesta materia, força tardana, es un manament del rei Pere el Cerimoniós, del 1341, prohibint que els sarrains portessin garceta…” (p 44 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”). Segons pareix, Teresa Ferrer no coneixia una disposicio de 1321, que establia “que·ls sarrahins, sots pena de LX sous, no gosen anar per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies (“Els fonaments del pactisme valencià” de Vicent Baydal) o una atra que parla de que “es conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta” (Diccionari Aguiló), a pesar de lo qual pot seguir predicant-se la tardança en la regulacio de disposicions diferenciadores.

 

Podriem preguntar-nos per les raons d’esta tardança en concretar les recomanacions del concili de Tarragona, celebrat sobre fea un sigle. I les raons podrien trobar-se en la falta de trellat d’exigir que una majoria es diferenciara d’una minoria, perque la llogica està en lo contrari. El numero de cristians del territori valencià, entre els prejaumins i els pocs forasters que vingueren i es quedaren, anà incrementant-se substancialment en l’incorporacio dels conversos. Una cita atribuible al bisbe de Valencia, Ramón Despont (1289-1312), que diu que en el Regne de Valencia d’eixa epoca, hi havien les mateixes o mes mesquites que iglesies “tot vel plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum”, ha segut interpretada en el sentit de que a finals de s XIII i principis del XIV “en el reino de Valencia la mitad de la población es musulmana” (p 285 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Joaquín Vallvé). Per tant, a mitat del s XIV, els cristians ya havien de ser una majoria significativa que els llegitimava per a exigir a la minoria musulmana que actuaren per a diferenciar-se. Tortosa, Lleida, i parts d’Arago, reconquistades el s. XII, ya havien passat per eixe proces, per lo que pogueren alvançar-se en l’imposicio de normes diferenciadores.

 

En el següent articul entrarém a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, incidint especialmente en un d’ells d’especial significacio: la “garceta”.

Anuncios

21 noviembre 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] de la llengua d’un territori, que per no ser, mai ha segut ni “otro regno”. L […]

    Pingback por Anónimo | 23 noviembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: