Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXI)

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l’orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

 

Escomençant per la “almexia”, o tunica en manegues que es posava per damunt de la roba, sabem que deriva de l’arap hispà “al-mahsija”. El rei en Jaume la documenta varies voltes en la seua cronica atribuint-la a musulmans, com quan diu que s’acostaren uns musulmans de Nules “e no aduxeren altres armes sino, almexies”. Pero la “almexia” no era propia exclusivament de musulmans, perque cristians i jueus tambe la portaven. L’any 1284, en la ciutat de Valencia es feu “correr e vendre” una “almexia” que era “d’en Vidal, juheu”. L’any 1280 llegim sobre “I almexia sua que vestia, les quals totes robes e coses tenc e usa la dita M(ari)a”. Encara en 1321, Maria Domingo, esgarrà a na Pasquala “l’almexia que vestía”. No es pot descartar que estos cristians foren musulmans conversos o descendents de cristians prejaumins. Tambe es interessant saber que segons Astor Landete, “almexia” era sinonim de “aljuba”, paraula que ve de l’arap “al-yubba”, que vol dir “la tunica”, de la que diu que “En el Reino de Valencia, es una prenda que adoptarán tanto hombres como mujeres”, trobant-se entre els inventaris d’Alfons el Magnanim, de qui està documentat que es vestia “a la morisca” per a jugar “a  les canyes”,  (“Valencia en los siglos XIV y XV: indumentaria e imagen”).

 

En quant a la “garceta” o flocs llarc de pel que es despenjollaven pels polses aplegant a la galta, per una cita de l’any 1287/88 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en relacio a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià”, de la que es diu que anava “axi com a christià, ab garseta…”, podem deduir que la “garceta”, havia segut costum antiga de cristians. No obstant, eixa diferenciacio no havia d’estar gens clara. Hem vist que l’any 1321, els musulmans valencians havien de dur “garceta”, segons la cita que parla de ser “conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta”. En la que Ferrer i Mallol diu ser la primera orde de diferenciacio externa dels musulmans valencians de l’any 1341, es prohibi que portaren “garcetam vel clenxam”, baix pena d‘esclavitut o servitut “sub pena perpetue servitutis”, pena que per la seua desproporcio fon commutada l’any 1345, per una multa de 60 sous o “sexsaginta solidorum regalium”, a pagar per tots aquells que no dugueren el monyo tallat sobre el front “non portare a parte frontis crines incisos ad modum sarracenorum…”.

 

De forma sorprenent, a partir de l’any 1347 la “garceta” tornà a ser obligatoria per als musulmans valencians, justificant la decisio en que era el “modo i tall” que els musulmans del regne de Valencia acostumaven a dur “quod quilibet sarracenus comam seu garcetam suam deferre et portare teneatur cisam iuxta modum et tallum qu[od] sarraceni dicti regni nunc utuntur, establint-se una multa d’una dobla d’or o “unam dublam auri”, a qui no la duguera. En manament de l’any 1355, es tornà a alegar a la tradicio de la garceta propia dels musulmans valencians “…longo tempore citra extitent usitatum quod omnes sarraceni, qui in dicta civitate et regno…”, concretant-se el tall “suos pilos in circuitu capitis scindi rotunde facere sint astricti, alias, si inventi fuerint absque pilorum dicta rotunda cisura…”.

 

En uns atres llocs de la Corona d’Arago, la “garceta”, es documenta l’any 1293 en Lleida, dictant-se que els “sarraceni dicte civitatis”, havien d’anar sense garceta “sine sirru seu garceta”. L’any 1301, es dispongue que els “Saraceni in Regno Aragonum et Ripacurcia”, tampoc podien dur-la “sine garceta circuncissis capillis circuncissura rotunda”. L’any 1360, s’insistí en que els musulmans del regne d’Arago no havien de dur garceta “absque garceta”, establint-se l’obligatorietat de dur-la a partir de 1386. No hi ha noticies de que la “garseta” fora requerida en Catalunya fins a 1436.

 

En relacio a l’etimologia de la “garceta” dels musulmans valencians, hi han distintes hipotesis. Germà Colon, relaciona la forma de la “garceta”, en el plomage del cap d’una “garça” en llengua valenciana, que no te res que vore en la “garsa” catalana, (“urraca” castellana – “blanca” valenciana), sobre la base de que el DCVB la caracteriza per les “plomes llargues i tambe negres que pengen a l’occiput” (“La garceta de la discriminacio”). Martínez Marina, propon el seu orige en l’arap “cazeat” o “parte de pelo que se dexa en la cabeza del muchado” (“Catálogo de algunas voces castellanas… introducidas en españa por los árabes”). S’han propost origens en el basc “gartza”, i inclus podria tindre relacio en el valencià “garcejar”, de posible base germanica “*dwerh-”,  biaixat o oblicu.

 

La vacilacio en quant a si era un pentinat propi de cristians o de musulmans i per tant l’alternancia entre estar prohibida i obligada per als musulmans valencians, podria dur-nos a pensar en que podia haver segut un pentinat valencià prejaumi compartit per cristians i musulmans, per lo que podia haver segut reivindicat tant per uns com pels atres.

 

En relacio al seu orige com a forma de pentinar-se, Juan de Mariana, en su “Historia general de Espanna” (1601) escrigue que “los nobles se diferenciaban del pueblo en la cabellera que criaban, según que se entiende por las leyes de los francos que tratan en esta razón de los que podían criar garceta”. Bernabe Moreno, en “Discursos de la nobleza de España” (1659) escrigue que “Los Suevos y Godos traxeron cabellera que llamaron garceta y de ellos se quedó en nuestros Españoles como descendientes suyos”. Hem vist l’identificacio de garceta en el llati “comam” -“comam seu garcetam”-, i en el llati “sirru” -“sirru seu garceta”-. En el Concili de Barcelona celebrat l’any 540, s’establi que “nullus Clericorum comam nutriat”, lo que fon comentat per Vicente de la Fuente en “Historia ecclesiástica de España” dient que “Los Clérigos no debian llevar cabellera larga como usaban los godos por vanidad”. Sant Isidor (556 – 636), en “Etymologiarum sive Originum” escriu “ut videmus cirros Germanorum, granos et cinnibar Gotorum, stigmata Brittonum”, en lo que podia estar informant-nos de que la forma de pentinar-se en “garceta” pot tindre orige en els pobles germanics que governaren Hispania previament a la conquista musulmana.

 

Que alguns reis i comtes, que pretenien entroncar en els gots la seua llegitimitat, havien usat “garceta”, es despren de que l’any 1358, Pere el Cerimonios es dirigi a l’abat de Ripoll, a on estaven soterrats alguns dels seus antecessors, interessant-se sobre “en quina forma e de quina color portave cascu los cabells del cap e de la barba, e si portava garceta”.

 

Hi ha una cita de l’any 1218 que confirma tot lo dit. Es troba en el llibre “Planeta”, de Diego García de Campos o “Hispanus Diecus” (ca. 1140-1218), clerc i canceller del rei de Castella. En este llibre, l’autor critica el pentinat “in garcetas”, propi dels “hyspani”, dient que els pels fan a modo de arc, emmarcant la cara com en una finestra “Quidam tonsuras concamerant fenestratim et vultus suos assimiant in garcetas. Sicut hyspani”. La relacio en el germanisme “garcejar” s’evidencia per quan es fa referencia a cabells que no es deixen caure rectes, sino que es disponen fent arc o garcejats.

 

Per tant, el pentinat en “garceta”, propi tant dels cristians com dels musulmans valencians, era un element heretat dels seus antepassats “Gotos sive Hispanos”. La seua reivindicacio per part dels musulmans valencians no pot entendre’s mes que des d’un orige hispà compartit en el dels cristians, del que hem vist que  Ibn Garciya, en la Denia del s. XI, es sentia ben orgullos. Que els musulmans reivindicaven ser hereus de governants premusulmans d’Hispania, ho comprovem en la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236, en la que consta que el poble d’Andalucia es considerava descendent dels vandals “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”.

 

Considere interessant fer notar que la vacilacio normativa en relacio a que els musulmans valencians dugueren o no garceta, donar conte de la dificultat per a diferenciar a un musulmà d’un cristià valencià, per quan per a fer-ho, havia de saber-se la normativa vigent en cada moment. Per una atra banda, es significatiu el considerable temps durant el qual a un musulmà valencià se li exigia dur un pentinat que estava prohibit per als musulmans aragonesos, per lo que els musulmans valencians podien coincidir en els cristians aragonesos duguent “garceta”. En Catalunya no consta que s’exigira fins a un sigle mes tart que als valencians.

 

De lo vist es despren, que les regulacions que afectaven als cristians i musulmans valencians eren pactades pels valencians directament en els reis, i demostra, que lo que manaven aci aragonesos i catalans era equivalent a moltes bufes de pato. Aço no fa mes que confirmar lo que el rei en Jaume contestà l’any 1265 als nobles aragonesos de que el Regne de Valencia es regno de [por si] et nunqua fue en subieccion d’otro regno”, quan estos afirmaven que el regno de Valencia que deue seer d’Aragon, et deue auer fuero d’Aragon porque es conquista d’Aragon. Desgraciadament, 750 anys mes tart, l’AVL, una institucio que no es mereix dir-se valenciana, vol posar la nostra llengua valenciana “en subieccion”,  de la llengua d’un territori, que per no ser, mai ha segut ni otro regno”.

 

En est articul hem vist que musulmans i cristians intentaven que els practicants de la religio somesa es diferenciaren dels practicants de la religio en el poder, imponent signes externs, que permeteren la diferenciacio de gent de la mateixa raça que parlaven les mateixes llengues. Hem vist que la “garceta” es constitui en un element de continuïtat entre els valencians premusulmans i els valencians de la postconquista cristiana. He d’agrair a Luciano Pérez Vilatela del fet de que me fera coneixedor dels antecedents premusulmans de la “garceta”. En el següent articul estudiarém el perqué les autoritats intentaren la diferenciacio /discriminacio entre cristians i musulmans, que te una important rao de fondo.

Anuncios

21 noviembre 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: