Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXII)

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

 

El motiu de l’intent de discriminacio entre membres de distintes confesions religioses, descansa sobre la base del principi islamic “al-walad li-l-firas”. Este principi establia que el chiquet o chiqueta resultat de les relacions sexuals entre membres de distintes religions, havia de seguir la religio del pare. Les consequencies de la seua aplicacio eren immediates. Un musulmà podia casar-se en una dona “infidel”, perque el fill o filla producte de les relacions sexuals, estava obligat a ser musulmà o musulmana i en cas contrari estava condenat a pena de mort. Una musulmana no tenia tanta sort, i unicament podia tindre relacions en musulmans, perque si les tenia en membres d’una atra religio, el fill o filla havia de seguir la religio del pare, per lo que estava contribuint a l’increment del numero d’infidels. La pena per a la musulmana que tinguera relacions sexuals en membres d’una atra religio, era la pena de mort.

 

Un eixemple primerenc sobre l’aplicacio d’este principi en Hispania, es referencia en una cronica de l’any 851, que tracta del martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana i pare musulmà. Per ella sabem que Abd ar-Rahman II o “Sarracenorum Abderraman princeps” ordenà que els fills de conversos a l’islam o muladis “illi iuxta propiam linguam mollites vocant”, que es feren cristians, serien condenats a mort “aut gladio succumberet”, condena que patiren les santes hagiografiades.

 

En l’obra al-Utbiyya del juriste de Cordova al-Utbi (m.862), es parla de matrimonis mixts en la combinacio pare musulmà – mare cristiana, que era l’unica legal, de manera que els fills naixcuts d’estos matrimonis eren considerats musulmans. Estava regulat inclus que “si la mujer se convertía al islam estando embarazada y el padre seguía siendo cristiano, los hijos se consideraban cristianos”.

 

El principi islamic de “al-walad li-l-firas”, fon respectat i traspost pels cristians en les seues linees generals. La principal diferencia es troba en que l’ortodoxia cristiana no aceptà els matrimonis mixts entre cristià i musulmana, encara que en algun moment els consenti, llimitant-se a regular les consequencies d’una relacio considerada illegal. Hem vist matrimonis mixts consentits en l’any 1235 en Tunis, quan un franciscà i un dominic escrigueren a Roma, parlant del perill d’apostasia que seria obligar a que es separaren “scandalo et periculo apostasie, separentur”, certs matrimonis mixts entre musulmans i cristians, que uns clercs cristians autoctons citats com “fratribus spiritualibus”, havien celebrat anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”. No hauriem de descartar la possibilitat de que en la Valencia prejaumina existiren matrimonis mixts. Recordem a la “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”, documentada l’any 1270 en Xativa, nora d’at-Tifashi, a qui el rei en Jaume havia donat els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres l’any 1258, no obviant que tambe podria tractar-se d’una conversa.

 

Si el principi de “al-walad li-l-firas” establia que els fills d’un musulmà en una “infidel”, havien de ser musulmans, quan manaren els cristians, regularen de forma analoga, que els fills d’un cristià en una musulmana o jueua, havien de ser cristians. Ho comprovem en els furs de Soria (1120), que en relacio a “los fijos que ouiere el christiano”, regulaven que si un cristià tenia un fill per relacions en una pagana “si lo ouiere de mora ode judia ode mujer de otra ley”, era el cristià el que havia de fer-se carrec del chiquet “que lo tenga el christiano por siempre. Exactament lo mateix s’establia en els furs valencians en els que es llig que “christià sia destret de nodrir l’enfant lo qual haurà haüt de la sarrahina o de la juhia e faça batejar aquell enfant”. Tenim un eixemple extrem en l’Alzira de 1401, quan li llevaren un chiquet al musulmà que en teoria era son pare, perque un cristià declarà en testament “que había mantenido relaciones con la madre del niño y que era el verdadero padre de éste”.

 

En relacio a les dones cristianes, tambe existix una certa transposicio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, per quan, si la pena d’una musulmana per tindre relacions en un cristià era la pena de mort, la pena d’una cristiana que tinguera relacions en un musulmà, era morir en la foguera. Els furs de Conca (c.1190) regulaven que “…la muger que con moro o con judio fuere tomada, quemenlos amos. En els nostres Furs s’establi que “Si juheu o sarrahi serà trobat que jagua ab christiana, sien abduy cremats, ell e ella”. Les Costums de Tortosa (1279) establiren que “Si jueus o sarrains seran trobats jaen ab crestiana lo jueu o el sarrai deuen esser tiraçats e rocegats, e la crestiana deu esser cremada: en guisa y en manera que muyren, e aquesta accusacio pot ser tot hom de poble senes pena de talio ne daltra”.

La permisivitat musulmana en relacio a l’home que tenia relacions en persones d’unes atres confesions religioses, te tambe la seua correspondencia en la normativa cristiana. Els Furs, contemplaven que a un home que “serà atrobat que jagua ab sarrahina”, se li aplicara la pena que s’imponia per adulteri o “qui serà pres en adulteri ab muller d’altre”, consistent en l’escarni public d’una correguda en porreta “correguen abduy nuus per la ciutat”. Esta permisivitat contrasta en la pena per fer-ho en jueues, que era la pena de mort “Si christià serà trobat que jagua ab juhia, sien abdosos cremats”.

 

Podem coneixer la regulacio dels musulmans valencians de la postconquista cristiana, acodint al “Libre de la Çuna e Xara”, en el que consta la data de 1308, i que alguns rejovenixen 100 anys. La pena d’un musulmà que s’ho fea en una dona d’un atra religio es solventava en uns açots “Si algun sarrahi qui haurà haut alguna cosa ab… juhia o cristiana,…si no haurá muller…, deu esser punit en pena de .C. açots”. La musulmana ho tenia pijor, per quant inclus si es gitava en el seu marit, i este s’havia convertit al cristianisme, la condena era la mort per lapidacio “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni… apres haura copula carnal…deu esser apedregada segons Çuna”.

 

Pero, en paraules de Carmel Ferragud, que comprovarém que son certes, “Les primeres dècades de convivència palesen una relació força intensa i estreta entre les tres comunitats… Els documents evidencien que les prohibicions per tenir contactes intims, sexuals… no eren respectades” (p 124 de “Medicina per a un nou regne”). Aço es demostra pel fet de que entre els llibres de la Cort del Justicia, redactats en el s. XIII que s’han publicat, no consta l’aplicacio de ninguna pena per eixe motiu. Pero si aixo es aixina en relacio a les relacions heterosexuals, no es el cas de les relacions homosexuals, trobant-nos inclus eixemples de zoofilia.

 

Els Furs establien que “Heretges e sodomites sien cremats”. I al respecte, l’any 1272 trobem que “Berenguer Pedriça denuncià Samuel Abrozaprit, juheu, de crim de sodomita e foren-ne condempnats I crestià e II juheus a cremar e perdre lurs bens”. Dos anys mes tart trobem que “G(uillem) Moliner denuncià Bertomeu e P(ere) Lópiz, batejatz, e Çalef e Azmet e Alí e Abraffim, sarraïns, de crim de sodomita”  (“Pergamins, processos i cartes reials: Documentació dispersa valenciana del segle XIII”). Comprovem que en dos episodis intervenen cristians, conversos, musulmans i jueus, tots mesclats. D’estes denuncies no es lliuraven ni les autoritats musulmanes com comprovem quan llegim “que a nos a estat denunciat que·1 alamin de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”. L’eixemple de zoofilia el tenim quan llegim que “Creem se’n cremarà un altre de moro, lo qual s’és jagut ab una somera per fretura de dones”, de lo que podria extraure’s la conversio massiva de les musulmanes valencianes al cristianisme.

 

Haurem d’esperar al s XIV per a trobar denuncies de casos concrets i l’aplicacio de penes. L’any 1304, Alicsen denuncià a un musulmà i un cristià que li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. L’any 1321 consta una denuncia contra Catalina, la qual “ha jagut carnalment ab moros en lo loch de Paterna e de Benimámet e en molts d’altres lochs, la qual cosa es contra la lig crestiana e en gran meynspreu de Déu e de la fe católicha e encara de crestiandat”. El mateix any, Marieta fon acusada d’haver insultat a Johaneta per haver-li dit “puta, bagassa, alquenyada, culmoriscada, que so feya de moros, que xx anys ha que degra ésser cremada, lo que es bon eixemple de la permisivitat de que hem parlat.

 

Hem comprovat que els cristians i l’immensa majoria dels musulmans valencians eren membres d’un mateix poble d’una mateixa raça, que simplement practicaven distintes religions. Les autoritats, musulmanes primer, i les cristianes posteriorment, intentaren que uns es diferenciaren dels atres per a poder controlar-los i aixina intentar evitar uns contactes que podien acabar en unes relacions sexuals, que pel principi islamic de “al-walad li-l-firas”, podien favorir el creiximent de la religio contraria.

 

Les normes destinades a evitar els contactes son la prova mes evident de que els contactes existien i la seua continuada reiteracio, l’evidencia de que s’incomplien. Era molt dificil evitar que els valencians d’un mateix poble es relacionaren. Un poble valencià que estava format per valencians cristians prejaumins, valencians que s’havien islamisat en distints graus, valencians que es convertiren al cristianisme rapidament, valencians que necessitaren d’algun espentonet per a convertir-se al cristianisme i finalment, valencians que no pogueren o no vullgueren convertir-se i continuaren sent musulmans. Entre els membres d’estos grups, que eren dinamics, hi havien distintes postures en relacio als membres dels atres grups, que anaven des de la complicitat a l’intransigencia.

 

Hem vist que inclus els acatalanats reconeixen que entre musulmans i cristians hi hague “una relació força intensa i estreta”, durant “les primeres dècades de convivència”, encara que no expliquen com podia donar-se eixa comunicacio, mantenint el desficaci de “la muralla de la llengua”. Per aixo, Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. Davant del misteri, pareix llicit pregunta-se ¿es comunicarien en grunyits? ¿ho farien en moviments de nas? ¿hi hauria un llenguage de contornejos de cul? Pareix que Carmen Barceló ignora que les persones normals es comuniquen parlant. I es que esta dona no te preu. La de favades que es poden dir i escriure, per a no reconeixer que els cristians i musulmans valencians parlaven entre ells en romanç valencià.

Anuncios

25 noviembre 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç

1 comentario

  1. […] L […]

    Pingback por Anónimo | 27 noviembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: