Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama ¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

Anuncios

25 noviembre 2013 - Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: