Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVII)

En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a l’existencia de musulmans que prestaven diners a cristians, es significatiu comprovar que alguns musulmans rics que no fugiren posteriorment a la reconquista del rei en Jaume, prestaren diners inclus al propi rei. En document de l’any 1263 en el que es referencien distints deutes reals, consta que Jaume I devia 1400 sous a un musulmà valencià “Dominico Lupi alcaido de Almenara pro custodia castri mille solidos regalium Valencie, et Ovetar Sarraceno de Xerica M et CCCC solidos”.

 

Per a comprovar que tambe a uns atres nivells, els cristians i musulmans valencians del s. XIII, es devien diners entre ells, es interessant llegir la ponencia d´Isabel O’connor “Les activitats economiques dels mudèjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, publicada en el “XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó”. L’autora estudià les comparecencies davant del Justicia de Cocentaina entre 1293 i 1294, en relacio al cobrament de deutes. Trobà que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià”. Quantificant els deutes aplegà a la conclusio de que “…no n´hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians”. Un eixemple significatiu es de l’any 1277, en el que “Ramón de Servóles e Eymeric [Ferrer], jurats de Cocentania, foren condenats a pagar a “Phamet Pescuynal” la cantitat de “cent cinquanta tres sous de real[s, los] quals li confessen deure ab carta pública.

 

L’existencia de musulmans -posteriorment moriscs-, que prestaven diners a cristians, no es circumscrigue al s. XIII. Tambe hi havien en epoques previes a l’expulsio dels ex-musulmans obligats a convertir-se al cristianisme perque no havien volgut o pogut convertir-se voluntariament. Ciscar, en “Prestamistas moriscos en Valencia”, parla d’un total de 354 moriscs que cobraven deutes a cristians per valor de 197.679 lliures, ratificant l’inquestionable existencia de “una clase media rural morisca en posición ascendente y que seria yugulada por la expulsión”.

 

Vist que cristians i musulmans es devien i ampraven diners entre ells, els acatalanats haurien d’explicar com ho conseguien, si segons ells, no s’entenien.

 

Les relacions de treball entre cristians i musulmans es documenten fonamentalment en  l’activitat agricola, principal activitat fins a no fa massa temps. Recordem que Ibn Hawkal, en acabant de la visita a l’Espanya musulmana que feu l´any 948, escrigue que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Els cristians “dimmis”, protegits, o “mossaraps”, podien treballar les seues terres propies, les d’uns atres cristians i les de musulmans. Entre les terres de cristians es documenten per eixemple les del monasteri de sant Vicent, donades els de 19 de març de 1232 a Sant Victorià -“…posseibussions ac pertinenciis suis…”-, o les de iglesia que hi havia en el cap de sant Vicent de l’Algarb portugues, que segons va escriure al Idrisi en el “Kitab Rudjar” o llibre de Roger, acabat l’any l’any 1154, “Tiene un gran tesoro, extensas propiedades y legados en los territorios del Algarve”. Pero centrant-nos en les relacions laborals agricoles entre cristians i musulmans, hem de recordar l’existencia del contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, del que parlà Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), pel que s’acordaven les condicions de treball i la particio de costs i beneficis, a miges o no. Posteriorment a la reconquista cristiana, trobem un contracte equivalent, en els de laurahon” o com diuen els nostres Furs, de “laurar a miges, o a cosa sabuda”, dels quals es conserva una mostra en el subscrit entre el Ramon de Canet i Ali Allobadi en la Cocentaina de la decada dels 70 del s. XIII.

 

Els musulmans tambe llogaven o tenien a cens algunes terres de cristians, i a voltes es compromisos es plasmaven en carta publica. Sabem que en la Cocentaina del s. XIII, Abdulhuaheb era llogater de Johan de Bitoria, perque assignà a correr certes penyores que d’ell tenia “per rahon de loger d’un ort seu d’un an e mig”. “Exemen Perec d’Oriç”, se clamà de “Alí Uharat Hatab”, perque li devia “DLX sous per rahon del loger de la sua heretat…”. N’Emerich Ferrer se clamà “de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros” posant contra ells que li havien cremat una heretat, “la qual tenien d’él loguer a III ans, ab carta”. Tambe sabem que Guillerm de Vilamajor denuncià a Abdulhuaheb “per rahon d’un sensal qui d’él tenia en Fraga”.

 

Tambe hem comprovat que en les primeres decades posteriors a la conquista cristiana, hi hagueren cristians que treballaren per a musulmans com el pastor cristià de nom Esteban de Mora que treballava per a Ali Pescunyal, el cristià que guardava el secà que treballava Cilim o el cristià de nom Sancholo d’Ayora, que treballava per a Mahomet Abotix ajudant-lo en les faenes del camp. Com es llogic, tambe es documenten musulmans que treballaven per a cristians en eixa epoca. Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”. El cristià “Bernat Steve” denuncià al Justicia d’Alcoy, que havia donat a “Jachot, moro” un “troç de terra a lau[rar], en la qual terra ha II fexes d’ordi, del qual no li dona gens”. Sabem que Ali treballava la terra de Ramon, perque “Fo sentenciat e jutjat que’l dit Alí agues e prengues sa part del blat que… avia sembrat en la terra del dit R(amon)”. Un personage, en el nom sospitos de “Amat Cequier”, darrere del qual pot trobar-se o un cristià prejaumi o un convers, fon contractat per a “la guarda dels porchs de Cocentània”, prometent “esser fiel e verdader en la guarda”.

 

La colaboracio entre cristians i musulmans tambe s’extengue al mon de la construccio i a unes atres professions mes especialisades. El Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, cita l’any 1282 (p 302), a un mestre major d’obres provablement musulmà, que treballava per al rei Mahomet, maestre major de la obra del Real del seynor rey”. L’any 1284 (p 791/92), es cita a un atre mestre d’obres, tambe provablement musulmà Habrahim Belido, maestre de la obra del Reyal del seynor rey”. En la Cocentaina del s. XIII, Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”, i “Abdallà Huarat Axay” acordà “que faré a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn…”. Tampoc hem d’obviar la possibilitat de que estes persones foren cristians prejaumins o descendents d’ells, o que foren conversos, sent que no es troben calificats especificament com a “moros” / “sarrahins” o “juheus”. Una atra professio en la que colaboraven cristians i musulmans era la medicina. L’any 1332 el rei es referia a “Olmocat Sarracenam domesticam nostram in presenti infirmitate nostra ex officio suo cirurgie…”. L’any 1333 a Çahar, sarracena Valencie cirurgica nostra…”. Podriem parlar de moltissims mes del s XIV com “Hamet Hatequia”, “Hamet Acequi”, “Macahat”, “Abderraman Mahomet”, “Çat Almutehit”…

 

Els acatalanats volen fer-nos creure en una societat valenciana esquizofrenica en la que amos i treballadors de distintes religions colaboraven sense entendre’s. Seria dificil compendre que els reis de Valencia contractaren mestres d’obres musulmans, als que segons els acatalanats, ningu entenia quan parlaven de rajoles o d’algeps. I lo que ya es de nota, es creure’s que els reis de Valencia cridaren a meges mulmans valencians, sabent que no els entenien quan els explicaven els seus alifacs. Als acatalanats els agradaria que darrere de cada musulmà es documentara a un torcimany o traductor. Pero no es aixina.

 

Musulmans i cristians, tambe compartiren activitats ludiques, com anar als banys, anar a tavernes o prostibuls i jugar junts. En epoca de dominacio musulmana, al Turtusi (m. 1127) es queixava de que “Otra innovación es que se permita la entrada a las mujeres en los baños junto con las judías y cristianas (kitabiyyat), sin que lleven velo, así como que entren los musulmanes junto con los cristianos en los baños” (p 371 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”, traduït i estudiat per Maribel Fierro). Els Furs preveien la separacio de sexes “Els homens nos banyen el dia, o els dies en lo qual, o en los quals les fembres se banyaran en aquells mateix banys”, sense establir exclusivitats per a membres d’una determinada religio. En la ciutat de Valencia hi havia un “bany de la moreria”, en el que el es documenta l’assistencia de cristians, provablement conversos, com tambe ho serien els musulmans que al-Turtusi denunciava que entraven en els banys junt als cristians. Hem vist que l’any 1280, Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”.

 

Cristians i musulmans compartien taverna i es bufaven junts. Que ho feen en epoca de dominacio musulmana consta per eixemple en els poemes d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), qui en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”, escrivia que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano… Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía… me convidó diciendo: Vamos al trago matinal y / divino”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina de l’any 1275 “…fo demanat R. de Canet…si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna”, a lo que contestà que sí “e vana provar per moros e per xp[crist]ians, concretant que ho provaria “per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms”. Teresa Ferrer Mallol, en “Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”, ha escrit que “També hi havia una gran promiscuïtat a la taverna de Maria, la vídua de Berenguer Llop, àlias na Lloba, on bevien junts uns quants sarraïns, un convers i algun cristià”.

 

En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, corresponent a l’any 1275, es documenten chiquets cristians i musulmans jugant junts -caçant lludries-. Trobem que “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, <fil d’en A. de Sérvoles>, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània” (p 40). Els jocs de musulmans i cristians valencians durant l’epoca de dominacio musulmana, que es continuaren jugant posteriorment a la reconquista cristiana, es un tema etnologic a tractar especificament.

 

Si els acatalanats pretenen que nos cregam que els musulmans i els cristians, es banyaven junts, compartien taverna i es bufaven junts, jugaven entre ells…pero que no s’entenien parlant, ho tenen cru. ¿De veres seran tan pardals de creure-s’ho ells? Recordem que Carmel Ferragud en “El naixement d´una vila rural valenciana”, posa de manifest l´importancia de la cita dels chiquets que caçaven lludries, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien d´entendre´s per jugar plegats”. ¿Nomes per a jugar?

 

Continuant en unes atres activitas compartides entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que un canvi de “senyor” en senyorius de poblament mixt, era motiu per a que tots els vasalls, cristians i musulmans, es reuniren conjuntament en consell general, per a assistir als actes de la transmissio i prestar el corresponent “sagrament de feeltat” o fidelitat al nou senyor. L’any 1391 un valencià de nom Vicent Nadal, comprà el senyoriu de Chestalgar a Ot de Moncada. El 20 de decembre, els cristians  i musulmans de Chiva, Miralcamp i Godelleta, es reuniren en Chiva “in pleno et generali concilio”, per a avalar la transaccio. Junt a “Paschasii Marti”, “Mathei Xando”, “Anthonii Vaquer”…, suscrigueren “Lopo Aladuyt, alamini”, “Mahomat Çumada iurati”, “Abrafim el barber”… La documentacio de la presa de possessio, que tingue lloc dos dies mes tart, acredita que els musulmans de Chestalgar parlaven en romanç. L’alcait convocà a l’aljama, “convocata aliama sarracenorum predicte ville de Xestalgar”, i ordenà consell general en la plaça a on s’acostumaven a celebrar “est usaticum concilium convocare, congregari et teneri”. El procurador d’Ot de Moncada, estengue, i ensenyà el document d’entrega del senyoriu, escrit en llati, i per a fer sabedors als musulmans del seu contingut, el tradui i llegi en llengua vulgar, pla o romanç “hostendit, demostravit et in lingua vulgari in dicto concilio legi et explanari fecit. Si el procurador d’Ot de Moncada haguera segut tan sabut com els nostres acatalanats, s’hauria pogut estalviar la traduccio al romanç, que segons ells, no degueren entendre.

 

Tenim un atre eixemple l’any 1470, quan Huc de Cardona prengue possessio de la vila d’Ondara a traves del seu procurador Nicolau Antist. En l’acte, Manuel Piera, “mana ajustar los justicia, cristians, moros, vehins e vasals de la dita vila de Ondara”. Es reuniren “la major e la pus sana part axí dels cristians com dels moros de la dita vila de Ondara”. I ho feren “tots ensemps en la dita casa o portiche on per semblants coses se acostumen de ajustar”. En la reunió, Bernat de Vilarig o Bernat Botet, estaven junt a Mahomat Cequa, Azmet Gogueig o Ali Galili.

 

Tambe es interessant comprovar la colaboracio administrativa entre cristians i musulmans. L’any 1289, el Justicia de la ciutat de Valencia Berenguer Dalmau, demanà consell a cristians, conversos i musulmans, per a regular distints aspectes sobre el “spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. L’any 1417, un musulmà “Çalema Malull, ferrer, serrahí de la moreria de la ciutat de Valencia”, acceptà el carrec de lloctinent de “Gerau Bou, cavaller, mostaçaf de la ciutat de Valencia”, manifestant “acceptant com a lochtinent de mostaçaf dessus dit, per ço com me havets feta gracia de voler dels honorables jurats de Valencia en aço entrevenints…”.

 

Finalment, l’integracio d’alguns musulmans valencians en la societat cristiana aplegà al punt d’obtindre llicencies o tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio. Hamet Hatequia havia segut examinat i considerat apte l’any 1338, per a poder eixercir la medicina en la ciutat i regne de Valencia “Cum presenti carta nostra eidem Hameto, sarraceno, concedimus quod ex quo in dictos foros per alios fisicos examinatus suficientes et idoneus repertus [ex…] ad exercendum officium medicine iamdictum possit libere et impune et absque […] alicuius pene in dicta civitate et Regno Valencie. El 24 de giner de 1388, Maymo Abdochis, obtingue “licencia e plen poder…de usar e practicar de art de barber o cirorgià dins la ciutat e regne de Valencia”, demanant el corresponent certificat al Justicia en lo civil “requerí de paraula lo dit honrat justicia que letra testimonial si fos feta…”, constant “…Que Maymo Abdochis, moro, barber del loch de Manizes, es stat examinat per los honrats e discrets En Jacme Maderes, mestre en arts e en medecina, e En Jacme Avinyo, bacheller en medeçina…” i es stat atrobat abte e suficient de usar e practicar de art de cirorgia…” (p. 99 de “Medical Licensing and Learning in Fourteenth-century Valencia”).

 

En el proxim articul, havent comprovat l’extensio de les relacions i comunicacio entre musulmans i cristians valencians, continuarém comprovant que esta comunicacio es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

 

Anuncios

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVI)

En els articuls precedents, hem vist, que les classes dirigents musulmanes i cristianes, pretengueren regular les relacions entre els valencians que practicaven distintes religions, intentant una discriminacio externa que els permetera el control. Hem constatat que no ho conseguiren, perque es molt dificil separar als membres d’un mateix poble, en continua i progressiva adaptacio a moments historics fortament condicionats per la religio dominant. Hem comprovat el destrellat de parlar de diferencies racials o llingüistiques entre els membres d’un poble que practicava distintes religions. En el present articul, seguirém vegent que les relacions entre cristians i musulmans valencians en temps de pau, eren absolutament fluides sense que es manifestara el minim problema de comunicacio entre ells.

 

Ya hem vist que hi hagueren musulmans que s’integraren entre l’aristocracia i la noblea, creant una linea de noblea valenciana (vore “L’algemia valenciana VI. La continuïtat XII”). Hem comprovat que alguns musulmans pactaren en els nous “senyors” les condicions d’establiment (vore “L’algemia valenciana VI. La continuïtat XI”). Anem a vore que els musulmans i cristians valencians es transmetien propietas entre ells, i no tenien inconvenient en associar-se per per a fer negoci, per a defendre’s d’estranys, o per a fer mal. Constatarém que els musulmans valencians participaven en subastes publiques i s’adjudicaven monopolis, que musulmans i cristians valencians es prestaven i s’empraven diners i subscrivien conjuntament contractes de treball, a voltes de professions especialisades com mestre d’obres o mege. Tambe es relacionaren en activitats ludiques com anar als banys, compartir burdell i taverna, o jugar junts. Vorem que es reunien en consell general en llocs de poblament mixt i que compartiren alguna activitat administrativa. Alguns musulmans inclus s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a la transaccio de propietats entre cristians i musulmans, hi ha precedents, de fora de territori valencià. L’any 1158, un musulmà i la seua muller “Haion Dazuz et uxor mea Amira”, barataren en cristians “cambiamus tibi, Guillelmus des Truel et uxor tua Adalaiz” un camp de Tortosa “unum nostrum campum quem, habemus in territorio Tortose”. De 1162 es la “Memoria de camio que fecit don Palaçin cum Aunalaiç tío de abdella. Dedit Aunaliç a don Palacin una peça de terra que habeat in Petrola…”.

Ya en territori valencià, comprovem que no era extrany que els musulmans valencians compraren propietats als cristians. En document de 13 de febrer de 1261, es parla d’un hort de Cocentaina que havia passat de mans cristianes a musulmanes “ortum, qui fuit den Camarasa et quem tenet Dogor sarracenus. L’any 1269, el rei Jaume I ordenà als musulmans de Cocentaina, Morvedre i atres, que havien comprat terres de de cristians, que pagaren delmes i primicies (Perg. 5997). Entre les concesions i condicions que l’any 1270 es posaren als “Sarracenis de Suyllana et de Trulars”, per a passar a senyoriu real, estava que havien d’acordar en el rei la part les rendes a pagar per les propietats que havien adquirit a cristians o possessionibus quas emeritis a Christianis. L’any 1271, el rei confirmà la venda que feu Bernat Escrivà de Burriana vendicionem quam Bernardus Scriba de Burriana…” a “Hamet[h] Abennut, Sarraceno de Uxon[e]”, pel preu de “C et XXX solidis regalium Valencie”. En Cocentaina, l’any 1269, Astruga Busqueta vengue a Abdurahmen la ferreria. El “Privilegium Magnum” que el rei Pere I concedi al regne de Valencia l’any 1283, confirmà que els musulmans valencians podien vendre i comprar lo que vullgueren i a qui vullgueren “quod sarraceni regni Valentie tam nostri quam alii possint vendere quibuscunque voluerint res et alias merces suas, et emere etiam a quibuscumque voluerint”. L’any 1290, Hamet Pescuyal manifestava “que com ell aja comprades totes les rendes e exides de tot l’eretament de Ferran Garces e cases que ha en Cocentaina e en son terme entegrament…”. L’any 1294, el mateix Hamet Pescuyal comprà terres en Penaguila a Martín Pérez de Gracia per valor de 820 sous. Es compraven i venien unes atres propietats, que no eren cases o heretats. L’any 1264 Maomet Axufí denuncià a un cristià i “dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona”. Eixe mateix any, P. d’Ortoneda denuncià a “Maomet, saracenus” per que no li pagava els diners de les ovelles que li havia venut “de XXVII solidis quos sibi debet racione ovium quas sibi vendidit”. L’any 1277, “Raymon Soler…vené a Çuleymen Hilel, moro de Seta, una somera.

 

Tambe els cristians compraven als musulmans. El llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina documenta l’any 1269 una heretat que Pere Vidal “conprà en la alcharia de Binifalim de Homar Abohay e de sos frares e de II sarrayns nebotz seus”. L’any 1277, “Martín Aznares… asignà a correr unes cases sues les quals comprà de Jucef Algarbel, ferrer”. L’any 1294, Ahmet Alpetrerí fon condenat a pagar 11 sous a Bertomeu Ferrer pel blat que li havia comprat. El mateix any, dos cristians d’Ontinyent eren condenats a pagar 38 sous a Ali Albarbenç, per una mula que els havia venut. Abdumelich fon interrogat sobre si podia provar “qu-él li vené la dita arrova d’oli” a J(ohan) de Bitoria.

 

El propi rei en Jaume comprava propietats als musulmans. Un document de l’any 1271, parla d’un castell i viles que el rei en Jaume havia adquirit d’Azech, fill de Timorici i d’alguns atres sarraïns “quidem Castra et villas emparamus et adquisiveramus ab Azech filio Timorici quandam et a quibusdam aliis sarracenis”. El mateix any, el rei cedi a “dompna Berengaria” els castells que havia comprat “emeramus et adquisiveramus” a Tevicinus, els seus fills i uns atres sarraïns, senyors dels dits llocs “Tevicinus et filius eius ac alii sarraceni domini dictorum locorum”.

 

Es feen inclus intercanvis, lo que sabem perque l’any 1275, en Cocentaina, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camiá a él una mula per un mul seu, la qual li promes que anava ben…

 

Els acatalanats de la “muralla de la llengua”, no tenen mes remei que imaginar-se tot el regne de Valencia ple de tropes de torcimanys o traductors, que ademes, havien d’eixercir de corredors, per a fer possibles les transaccions entre cristians i musulmans. La llastima per ad ells es que les fonts no en documenten ni un ni mig ni cap. I es que les pardalades que poden dir els acatalanats per a intentar justificar lo injustificable, son per a baquejar-se. Pero seguim en les societats entre cristians i musulmans.

 

Escomençant per les societats comercials entre cristians i musulmans, hem de saber de la seua regulacio en epoca musulmana. El “qirad” era una societat formada per un inversor i un administrador que compartien beneficis i perdues. Ibn Rusd al-Yadd dia que “se puede realizar el qirad con los cristianos en el comercio de seda y productos similares, cobrando en metálico y evitando realizar prácticas usurarias”. Un eixemple de “qirad” del temps del rei Llop, es subscrigue entre un notari italià i un musulmà, que podria haver segut valencià. En “Il cartolare di Giovani Scriva” consta contracte de 7 de setembre de 1158, pel qual Iordanus notarius et Maraxi fecerunt societatem…”. L’ambit comercial de Maraxi era Denia, Mallorca i Sicilia “Hanc Maraxi laborantum apud Deniam, inde Maioricam si velit et a Denia vel Maiorica Sciciliam…”. Recordem els pactes subscrits pel rei Llop de Valencia en les republiques de Genova i Pisa.

 

Ya en epoca del rei en Jaume, sabem que continuaren havent societats comercials entre cristians i musulmans. L’any 1270, “Abrahim Aben Halaf Sarraceno”, obtenia llicencia per a comprar-li una nau mercant a “Bernardi Maçoth et sociorum suorum”, en la que podia viajar a on vullguera “possis navigare et facere viatica ad quascumque partes volueris”, i fer societat en cristians “Et liceat tibi socios Christianos…”. El Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoy, nos fa saber que l’any 1264, “Amet Alpetrós de Baieres e Alaman d’Alagó” compartien un esclau moro, que “Ruy Sanxis” els deixava condicionadament “done a manlevar I moro a éls amdosos ensemble”. L’any 1269, en Cocentaina, un cristià i un musulmà feren societat “instrumento publico societatis”, per a l’explotacio d’una almassera “A. de Servoles conqueritur de Abrahymo, moro, de societate quam habet cum eo in quadam almacera olei de turno”.

 

Isabel O’connor que estudià “Les activitats economiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, ha afirmat en relacio als musulmans de Cocentaina que “en les activitats comercials, tampoc era estrany el veure a cristians i mudéjars com a socis. Així, Çaat Aben Çen, vehí de Xixona, i Pere de Castalla, vehí de Cocentaina ensems eren condempnats a pagar a un draper de Cocentaina setze sous que li devien dels draps que li havien comprat”. Encara l’any 1510, quan faltava poc per a que als musulmans valencians que no volgueren o no pogueren fer-se cristians, se’ls obligara a la conversio forçada, llegim que “als Moros del dit regne de Valencia no sia fet empaig algu en lo comerciar, negociar, e contractar ab e entre Chrestians de lur fets, negocis e contractes…”.

 

Cristians i musulmans tambe s’associaven per a defendre’s, inclus sublevant-se junts, o per a delinquir. Entre un dels primers eixemples, podem situar l’alçament de tot el poble valencià, musulmans i cristians de l’any 1275. Un document de 13 de decembre de 1275 parla d’una insurreccio de molts cristians i sarraïns del regne de Valencia “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre”. Segons el Llibre dels fets: “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat, havent “enderrocats albergs molts d’alguns prohòmens de la vila, contra la senyoria nostra”… ¿Fon este un crit de llibertat d’un poble valencià aünat per damunt de diferencies religioses, en defensa dels seus drets i en contra dels abusos pretesos per alguns “senyors” feudals forasters? L’immensa majoria d’ells, serien valencians descendents d’iberorromans valencians, que independentment de la religio que professaven, actuaven conjuntament en defensa dels seus drets.

 

Una atra unio defensiva entre cristians i musulmans valencians tingue lloc l’any 1283, quan el rei Pere I de Valencia, feu una crida “als feels seus alemins et veyles et a tots altres sarrayns de les aljames del regne de Valencia”, per a que acodiren a la “guerra ab los francesos”, que invadien Catalunya, dient-los que “nos es mester lo serveix de vosaltres et dels altres feels nostres…”. Tambe s’unien per a capturar a delinqüents. L’any 1280, es buscava a “Sanxo Sanxis, e Gilet”, que eren acusats de lladres i d’haver mort a un moro de Chulella. Un testic afirmà que foren apresats “prop l’alfóndech de Xiva per christians e per moros del dit loch qui isqueren al via fora”.

Les associacions entre cristians i musulmans valencians per a fer mal, tambe eren freqüents. Hi ha precedents d’epoca de dominacio musulmana, com demostra la pregunta que li feren a al-Utbi sobre “¿qué pasa con el botín conseguido por un dimmí que se ha hecho bandolero con un hombre libre musulmán?”. L’any 1277, Guillerm de Belcayre declarà davant del Justicia de Cocentaina que “e eren los moros XX\I/ e éls eren III christians. E quan foren en lo termen de Benáguila, en I alcharia, preseren christians destro en XV catius e mataren-ne estro en II christians”. Llull posà un eixemple d’estes unions, quan va escriure que “Posem que en Pere crestià e en Maimó sarray, aucien un home”. A finals del s. XIV, Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, parlà dels collerats, dient que eren valencians “sots mesclats ab diversos infels…”. El crim de collera o plagi consistia en capturar homens lliures per a vendre’ls com esclaus, per lo que s’enten que Eximenis diguera que es “fa mester que los cullerats hi sien perseguits fins a la mort…”. Mes avant, l’any 1439, sabem que “…penjaren en lo mercat de Valencia a VII ladres que no calia anar nengu per la ciutat de nit, perque no dexaven capa ni mantell, que tot ho robaven; los quals ladres foren: Montagut, Fransesquet, fill de en Teixidor, notari, e Renart, ostaler, e un moriscat, e Santesmans, e Bon lo moriscat ostaler. E Arcis, fill de un lligador…”.

 

Els acatalanats del “unilingüisme àrab” haurien d’explicar com se pot fer lliga entre persones que, segons ells, no s’entenien. Pero lo que realment no s’enten ni es soste, es l’argumentacio i les conclusions dels acatalanats, plagades de destrellats, desproposits i destarifos ¿perqué serà que els acatalanats no parlen en el llenguage dels valencians, i s’avenen tan be en el dels catalans? Seguirém analisant les relacions entre els membres d’un mateix poble valencià que practicava dos religions, comprovant que els musulmans participaven en almonedes i s’adjudicaven l’explotacio de monopolis.

 

Eixemples de musulmans que s’adjudiquen bens en subasta podem citar-ne algun de la decada de 1280, documentat en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina. El “tinent loch de justicia”, subastà un roci, que s’adjudicà a “Çaat Almaymon, moro d’Alfandech”, constant que “com a mes donant… venem e liuram e atorguam a vos, damunt dit Çaat Almaymon”. En un atre cas, tambe un musulmà fon l’adjudicatari d’un barragà: “Alí Almariní, sarrahí, e, axí com a mes donant e prometent en lo dit barragà, fo liurat al dit sarrahí e venda feita d’aquell per lo dit preu”.

 

En relacio als monopolis als que accediren alguns musulmans valencians, hem de situar-nos en una epoca en la que la Corona, ademes de tindre la potestat de cobrar imposts, ostentava el monopoli de certs negocis. La Corona podia delegar la recaptacio d’imposts i l’explotacio de negocis, per cesio o subasta. L’any 1257, Yahia ben Mahomat alcait de Montesa, s’encarregava de cobrar l’herbage o impost que havien de pagar els ganados d’Arago i Castella per pasturar en el regne de Valencia “herbagium de omnibus ganatis Aragonis et Castelle”.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta que en la segon mitat del s. XIII, es subastaven la recaptacio d’imposts, com peage, pes, tarchana, alquieda…, i l’explotacio de negocis, com alfondec o fonda, almodi, molins, forns, carniceries, almasseres d’oli o de cera, tintoreria, obrador de sabo… El Llibre especifica els negocis situats en “la moreria” o en el “raval dels moros”, que normalment servirien a musulmans, existint els seus homolecs per a cristians. Per eixemple, front al “Molendinum saracenorum ravallum”, trobem “el molin d’en Vals”. Pero tambe s’evidencia que hi havien negocis no duplicats, que cristians i musulmans haurien de compartir, com el “mercad”, el “alffondech” el “almodin”, el “obrador del sabon”, o en 1276, el “obrador de la tintureria”. Puix be, resulta que trobem cristians que s’adjudiquen l’explotacio de negocis en principi destinats a musulmans i a musulmans que s’adjudiquen l’explotacio de negocis comuns o destinats a cristians. Entre els primers, l’any 1269 trobem que “Paschual de Calatayub” s’adjudicà la “Dabea, ço es la carniceria dels moros del raval” i “Ponç Guillem”, la “Almacera de la cera del raval dels moros”. Entre els segons, trobem que l’any 1269, Alí Huarat Hacab, s’adjudicà  “el mercad e l’alfondech”, per “mil sous de reyals”. Set anys mes tart, Hamet Alcayna” s’adjudicà “el obrador del sabon” i “Daud, moro” el “obrador de la tintureria”.

 

Resulta especialment curios que l’any 1269, la “Dabea, ço es la carniceria dels moros del raval” s’adjudicara a un cristià. Ya hem comentat que la carn que mengen els musulmans ha de provindre d’animals sacrificats en rituals especifics (halal). L’adjudicacio de la carniceria dels musulmans a un cristià, podria ser la contrapartida a l’informacio d’Ibn Hazm (m. 1064) de que els musulmans espanyols “compraban sin ninguna prevención la carne a los carniceros cristianos, mientras que éstos le aseguraran que el animal había sido matado según las normas”.

 

Hem vist que cristians i musulmans es compraven, venien i batataven propietats entre ells sense cap de problema i sense que es documenten traductors. Tambe hem comprobat que en ocasions, s’unien per a delinquir. Finalment, hem constatat que hi hagueren musulmans que conseguien les adjudicacions de la recaptacio d’imposts pagats per cristians, i sobre tot, l’explotacio de negocis pels que havien de passar cristians. Els acatalanats haurien de preguntar-se el per qué les autoritats ho consentien, quan segons ells, els musulmans i els cristians no s’entenien ¿Seria que les autoritats de l’epoca no sabrien de l’existencia de la “muralla de la llengua”, ni s’haurien donat conte de “l’unilingüisme àrab” dels musulmans valencians? ¿Estarien mig mec? ¿O els que estan mecs sancers son els nostres acatalanats que no saben per a on van?

 

 

 

 

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXV)

En els dos articuls anteriors hem estudiat les disposicions dictades per les autoritats musulmanes i cristianes per a evitar que els membres d’un mateix poble que practicava dos religions, cohabitaren i feren celebracions conjuntes, comprovant que no ho conseguiren. En est articul anem a vore les restriccions a les relacions laborals, en les que la part predominant professava la religio contraria a la del poder, per lo que es pensava que la part dominant podia induir a l’apostasia a la part subordinada. Tambe comprovarem l’histrionica prohibicio cristiana de que els cristians es comunicaren en els musulmans, lo qual es senyal evident de que ho feen.

 

Al-Turtusi (m. 1127), en la seua obra “Siray al muluk”, propon establir que sobre els cristians “la prohibición de elevarlos a posiciones de autoridad sobre los musulmanes”. El sevillà Ibn Abdun propugnà en el seu tractat de principis del s. XII que “Un musulmán no debe dar masaje a un judío, ni a un cristiano, así como tampoco tirar sus basuras ni limpiar sus letrinas”, lo que evidencia que no li agradava gens que hi hagueren musulmans en posicio de dependencia laboral dels cristians. El granadi Ibn al-Sayrafi (m. 1161), certificà l’existencia de cristians “dimmis” en situacio economica de donar faena a musulmans, quan contà que posteriorment a la deportacio de cristians de Granada de l’any 1126, “muchos cristianos quedaron en Granada, y gracias a la protección que les dispensaron ciertos gobernantes, volvieron a ser ricos y opulentos.

 

Respecte al tema que nos ocupa, resulta molt explicatiu el llibre “Kitab al-qirad de al-Bayan wa-l-tahsil” d’Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), que es una especie de guia per a la convivencia entre cristians i musulmans, en el que es senyala que un musulmà podia relacionar-se en un cristià de manera llicita, mal vista, illicita i prohibida. Era llicit que els musulmans treballaren terres de cristians aplegant a acorts en quan a la forma de repartir costs i collita “En cuanto al contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, es lícito si no se prensa vino [en dichas tierras]”. Afig que “Si se comparte [el contrato de aparcería] y quiere [el cristiano] elaborar vino, no está prohibido, pero el musulmán no volverá a tratar con él”. Estava mal vist, pero no prohibit, que el contracte s’establira sobre un camp de vinya -segurament pel peril de que el raïm es transformara en vi-, o que un musulmà amprara diners a un cristià “En cuanto a la toma, por parte del musulmán a un cristiano, de su viña en aparcería, o su dinero en préstamo, está permitido, pero es considerado reprobable…”. Era illicit que un musulmà treballara servint en casa d’un cristià “Si se ofrece [el musulmán] a sueldo a sí mismo por trabajo, en su casa y bajo su propiedad [del cristiano], no es lícito y se anula”. Sí que es podia treballar per a un cristià en casa propia “Si hace un trabajo en su casa o su tienda, como coser un traje o algo parecido, eso está permitido”. Estava prohibit fer vi i criar porcs, per lo que si un musulmà havia cobrat d’un cristià per fer-ho, “no tiene autoridad sobre el salario y se entrega como limosna a los pobres”.

 

Per tant, comprovem, que llevat de la prohibicio d’ajudar als cristians fent vi o criant porcs, lo unic que els musulmans consideraven illicit, era que els musulmans serviren en cases de cristians, en la finalitat d’evitar tant la cohabitacio, com que l’intim i continuat contacte en els amos cristians, pogueren induir als musulmans a l’apostasia.

 

En este tema, els cristians tambe prengueren una posicio analoga. El Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos” o “Christiana macipia”. Pareix evident que les cristianes prejaumines a les que el concili de Tarragona de 1239 instà a abandonar les cases dels musulmans, estaven servint en elles. Els Furs establiren en relacio als “servents” o “domestiques persones” que treballaven a canvi de “soldada”, “lloguer”, o “menjar e vestir”, que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”, donant per supost que nomes els cristians podien tindre esclaus cristians “Juheu ne sarrahi no deu ni pot comprar servu que sie christià”.

 

Esta norma, com hem vist en unes atres similars, tampoc sempre es complia. En la Cocentaina de 1269, un cristià, “Bernardus Busquet”, es compromete en escritura publica “sicut instrumento continetur publico”, a servir a un musulmà de nom Abdurahmen, mentres deprenia l’ofici de la ferreria “in serviendo ei ad ministerium ferrarie”. Abdurahmen denuncià a Bernardus Busquet perque el cristià s’havia compromes durant tres anys “se afirmavit cum eo in discipulo in tribus annis primis venientibus ad ministerium ferrarie”, i no havia complit tot el temps. Busquet alegà, que quan es compromete en ell, era jove i no sabia que ningun cristià devia servir ni estar en musulmans “eo esset iuvenis \et non intelligeret quod nullus christianus debat servire nec eciam stare cum sarracenis”. Els contractes entre musulmas i cristians eren usuals en la Cocentaina del s. XIII. Recordem el contracte “in papiro scripto”, pel qual Ali Allobadi acordà en R. de Canet les condicions “sobre la lavor de la terra” que era propietat del cristià, que estava datat en “la primer rahbe, en l’an de DCLXX”.

 

La relacio entre mestre musulmà i discipul cristià podia ser molt semblant a la de criat i senyor, per lo que era considerada perillosa, encara que en esta epoca no estiguera prohibida especificament. Hi han mes eixemples com el del mege musulmà crevillenti de finals del s.XIII “Muhammad al-Safra”, a qui es referix la frase feta de “Saps mes que el Safra”, que tingue com a mestre a “micer Barnad” o Bernat, que era “un cristià de Valencia”. Les prohibicions d’ensenyar als musulmans vingueren mes avant. La regulacio de l’ofici d’argenter ordenava “…que d’açi avant algun argenter no gosa ne deja mostrar lo dit offici d’argentaria a algun juheu, ni moro ffranch ne sclau, ne a nengun altrell de nació qui sia sotmessa a cativage…En açi emperò no són mosos sarts, ni grechs, per tal son christians de natura, ne encara hi son enceses (sic) nenguns que sien fills de cathalà que sien reemuts.” Es curios comprovar que la visio que tenien estos valencians d’alguns catalans, era la de que estaven o havien estat somesos a esclavitut pels seus “senyors”.

 

Hem vist que estava prohibit que un cristià servira en casa d’un musulmà, lo que no impedia que un cristià poguera treballar fora de casa per a un musulmà. L’any 1304, el cristià Esteban de Mora era pastor d’un ric musulmà de nom Ali Pescunyal (“El naixement d´una vila rural valenciana” de Carmel Ferragud). En l’horta d’Alacant de 1315, un musulmà de nom Cilim “tenia un cristià que guardava el secà que conreava”. El cristià Bernat d’Estadella, es considerava “amich e benvolent del dit Cilim” perque l’havia criat en sa casa. Un atre musulmà Mahomet Abotix “tenia al seu servei per a ajudar-lo en les feines del camp i de la casa un ‘exemés’ -mot que deu significar criat o mosso-, que era un noi cristià anomenat Sancholo d’Aiora, fill de Martín Roys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant” de María Teresa Ferrer i Mallol).

 

Un cas especial de relacio entre cristians i musulmans es el de les dides o nodriçes. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?”. No obstant, no pareixia existir problema en que una dida cristiana fora la mare de llet d’un chiquet musumà. L’influencia de les dides cristianes sobre els chiquets musulmans era motiu d’algunes queixes de musulmans, degut a la perniciosa influencia que podien tindre en la formacio dels chiquets durant els primers anys de vida. Ibn Mutanna, (m. 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. Una dida cristiana fon la responsable del llinage d’al-Rusati (1074-1147), d´Oriola. Ho conta en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, en la que diu la seua “nisba” o llinage li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…”.

 

En epoca de dominacio cristiana, la prohibicio s’inverti. El fur de Sepulveda (1076) establia que “Toda christiana que criare fijo de moro o de iudio, o que morare con ellos, sea dada por mala, sea fostigada y echada de la villa; y los alcaldes fagan esta iusticia doquier que lo sepan, y sea sobre sus iuras”. No es prohibia que una musulmana eixercira de dida d’un chiquet cristià. Les dos situacions foren prohibides per les Corts de Valladolid de l’any 1268, que manaren “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”.

 

Ya hem vist que el Concili de Tarragona de 1239, instà a les cristianes que estaven al servici domestic de musulmans a que els abandonaren, prohibint que jueus i sarraïns tingueren dides cristianes “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”. Els nostres Furs arreplegaren la norma establint que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. No obstat, sigle i mig mes tart, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” incloia la pregunta especifica sobre “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir, si havia cristians que nodriren fills d’infidels i viceversa. A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer encara predicava en relacio als musulmans que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als cans; si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”.

 

Finalment, anem repasar la normativa que impedia als cristians “conversar” en els musulmans. Es tracta d’una exentricitat cristiana sobre la que no he trobat antecedents en epoca musulmana, a no ser que s’interprete de forma retorçuda la dita atribuida a Mahoma que diu que “no pidáis ni luz ni lumbre a los politeístas”. Una reunió entre cristians i musulmans per a menjar, i per tant conversar,  unicament preocupava als musulmans per la forma en que s’havien mort els animals que es menjaren. El murcià Ibn al-Arabi (1165-1240), tracta dels dinars entre cristians i musulmans sevillans, contestant a la pregunta “sobre si es lícito que, tras haber un cristiano retorcido el cuello de una gallina y después de cocinarla, se coma con él o se tome su comida”. Eixos dinars conjunts entre cristians i musulmans, tambe tenien lloc en la Cocentaina del s. XIII, constant en el Llibre del Justicia que “en aquel dia, lo dit Axquaro plomà e menjà la dita galina en casa de P(ere) Poblador”.

 

Els musulmans tenien unes normes especifiques per al sacrifici dels animals – “halal”-, que el rei en Jaume demostrà coneixer, quan envià als musulmans d’Almenara  “vna grua… tota uiua perço quan sabiem lur custuma que no la uolien morta…”, curiosament transposta per sant Vicent quan diu que “si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”. Es evident que a Jaume I, no paregue preocupar-li dinar i conversar en els musulmans de Vall d´Uxo dels que volia “que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, ni en els de Nules, en els que esperà a negociar la seua rendicio a “que fossen calfats be del meniar e del vi”.

 

Jaume II cridà l’atencio sobre els musulmans que presumien de conversar en prostitutes cristianes “…plerumque sarraceni in tabernis et aliis locis suspectis cum mulieribus christianis meretricibus conversari presumunt, ex quo prebetu materia et potest subsequi illicitus et damnatus cohitus inter eos…”. Les prostitutes tambe tenien prohibit conversar en els musulmans, per lo que l’any 1321 s’acordà “que dins los termens de la ciutat o de les viles del regne alcuna fembra christiana publica o bagassa no gos estar o converssar ab moros en taureria o en loch sospitos”. En 1325, la prohibicio de “anar o menjar a noces de juheu o de sarrahí”, s’acompanyava de “ne conversar o menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”, puntualisant-se la prohibicio en els conversos “que alcun hom o fembra que sia estat juheu o sarrahí e ara es crestià o crestiana, no gos conversar o menjar ab juheu o ab sarrahí…”. El 23 novembre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia, seguien parlant de les “christianes públiques”, que “de dia e de nuyt conversen e pequen carnalment ab sarrahins”, afegint que “aço es notori”. L’any 1337, l’arquebisbe de Tarragona “Arnaldi Cescomitis Archiepiscopi Tarraconensis” escrigue al papa “Ad Benedictum XII papam”, parlant-li de que en el regne de Valencia hi havia una familiaritat i comunicacio entre cristians i sarrains, que considerava danyina, perque pensava que que induia als cristians a cometre enormes pecats “Multa insuper propter eorum damnatam familiaritatem, et communicationem per Christianos peccata enormia committuntur ibidem”.

 

En 1321 trobem que “lo dit Michel Calbo…continuament menja e beu en tavernes, tant que sovin e menut que s’enbriaga, e ha gran conversació ab moros e ab vils persones fembres e homens”. De “Johan Ferrando”, sabem que era “compaynó del dit Azmet, enaxí que nit e día menjaven e bevien ensemps e avien gran conversació e eren grans amichs”, afegint que “fa faena els dies dels digmenges e de les / [f]estes axi com moro, e es hom qui ha gran [conversació] ab moros e ab fembres de segle…”.

 

Hem vist les disposicions que intentaven evitar, sense conseguir-ho, que els cristians valencians cohabitaren en els musulmans valencians, que els cristians i musulmans valencians feren celebracions conjuntes, que els cristians valencians serviren o amamantaren a musulmans valencians i que inclus que cristians valencians i musulmans valencians conversaren i es comunicaren entre ells en “danyina familiaretat”. A pesar de tot, els acatalanats valencians parlen d’un fals “unilingüisme arab” dels musulmans valencians, i de que eren “dos pobles” que no s’entenien i entre els que existia una “muralla de la llengua”, evidentment perque estan en la figuereta.

 

No podem esperar molt mes dels que diuen en el regne de Valencia, es dictaven Costums, que no eren costums. Que no es pretenia la “assimilació de la població indígena”, per lo que els reis de Valencia no pararen de dictar disposicions per a conseguir-la. Que la poblacio musulmana era una “verdadera minoría… pese a su predominio demográfico”, es dir una minoria majoritaria. Que “la permanencia d’un volum significatiu del camperolat andalusí al regne de Valencia” fon per l’exit d’una ensomiada “immigració colonial”. Que quan els nostres classics dien “llengua valenciana”, volien dir “llengua catalana”. Contradiccions, mentires, manipulacions… indecencia, son el carnet d’identitat dels nostres acatalanats ¿O sera burrera?

 

2 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne abans Taifes, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIV)

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

 

En relacio a la celebracio de rituals i festes, tots sabem que formen part consubstancial de l’especie humana, i que no es facil renunciar ad elles. Molts dels cristians que progressivament es feren musulmans durant l’epoca de dominacio musulmana, adoptaren els rituals i festes propies de l’islam, pero sense deixar de banda els rituals i festes propies propies de la seua antiga religio. La conversio cap al cristianisme posterior a la dominacio cristiana, produi el mateix efecte en sentit contrari. Molts dels conversos al cristianisme, continuaren participant en celebracions i festes musulmanes. Eren membres d’un mateix poble que convivia diariament, entre els que s’establien llaços familiars i afectius, i que per tant, s’agrupaven per a celebrar els rituals i festes de tots ells. Evidentment en contra dels desijos de l’ortodoxia musulmana i cristiana.

 

Durant l’epoca de dominacio musulmana, la conversio d’alguns cristians a l’islam, i la llegalitat dels matrimonis mixts, indispensables perque l’immensa majoria dels conquistadors musulmans foren homens, els dugue a preguntar-se sobre la forma d’actuacio en relacio a grups familiars en els que convivien membres de distintes religions. El juriste de Cordova al-Utbi (m.862), en la seua obra “al-Mustajraya” coneguda com “al-Utbiyya”, es plantejava temes com si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano, o “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia y darle dinero…”, o sobre un cristià que “circuncida a su hijo e invita a algunos musulmanes a la fiesta.

 

Fernando de la Granja estudià les festes cristianes “que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes”, reunint texts juridics d’al-Turtusi (m. 1131), el cadi Iyad (m. 1179) i Wansarisi (m. 1508). Sabem que celebraven el dia de nadal (“milad”), en el que era corrent “la práctica de intercambiar regalos entre cristianos y musulmanes”. L’ortodoxia musulmana intentà evitar la seua celebracio, inventant la festa del dia del naiximent de Mahoma, que Abu-l-Abbas al Azafi (1249-1278), senyor de Ceuta, es dedicà a promoure. Tambe celebraven el dia de cap d’any (“yannayr”), comprant “frutas como hacen los cristianos”; el dijous sant (“jamis abril”), fent “almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”; l’equinocci de primavera o Pasqua (“nayruz”, a voltes confos en “yannayr”), fent “figuras de masa que se mezclan con huevo” o mones; el solstici d’estiu o dia de sant Joan (“mahrayan” o “ansara”), en el que era costum banyar-se i “encender fuego debajo de las higueras”.

 

Pero encara hi ha mes. Segons al-Wansarisi els musulmans celebraven el disabte i el dumenge, i “no trabajan estos días ni en las fiestas cristianas”. Estes “festes cristianes”, podrien ser les referenciades en el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, entre les que trobem el dia de l’Esperança, o “festum apparitionis Marie”, el dia dels reis o dia en que “apparuit super eum in hac nocte stella”, el dia de sant Sebastià o “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus”, el dia de sant Vicent martir o “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”, el dia de santa Agueda o “christianis festum Agathe, totes elles presents en els porrats valencians (vore “Notes d’etnologia valenciana: els porrats”).

 

Els fonamentalistes musulmans condenaren repetidament el fet de que els musulmans compartiren festes en els cristians. Ibn Rusd (m. l126) recordava que “El hacer regalos en las fiestas de los cristianos tales como el nayruz y el mahrayun es reprobable y no está permitido a nadie que los haga ni es lícito que nadie los reciba, porque se trata de una forma de honrar el politeísmo”. Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. El malagueny Abu Abd Allah b. al-Azraq (m. 1427)  cadi suprem de Granada, respongue a una consulta dient que “la aceptación de regalos de los infieles está taxativamente prohibida”, referenciant que Ibn ‘Arafa (m. 1401) havia senyalat que “no es lícito que los musulmanes acepten regalos de los cristianos en sus fiestas” (“El consumo de alimentos de los dimmies en el Islam…”). La repeticio de les condenes demostra lo arraïlades que estaven estes costums entre els descendents dels hispanorromans convertits a l’islam. La tardana datacio d’algunes d’elles, que son del s. XV, confirma que el fluix de conversio cap a l’islam mai es completà.

 

A partir de la reconquista cristiana, l’inacabat proces de conversió a l’islam s’inverti. Hem vist que hi havien cristians valencians, no massa estimats per l’ortodoxia cristiana, que convivien en jueus i musulmans valencians. Els musulmans eren fonamentalment muladis, es dir antics cristians o descendents d’antics cristians, alguns dels quals s’havien incorporat a l’islam en epoca almohade. Els valencians que fea poc que s’havien fet musulmans, es “reconvertiren” inmediatament i en massa al cristianisme. Entre els descendents d’antics conversos, una part es converti al cristianisme mes poc a poc, i una atra part, o no volgueren o no pogueren convertir-se. Durant el proces de “reconversio”, les fonts tambe detecten grups familiars en membres que professaven distintes religions.

 

Els valencians que s‘havien convertit a l’islam, s’incorporaren a la celebracio dels rituals i festes musulmanes, segurament sense oblidar els rituals i festes cristianes que ells o els seus antepassats havien tingut com a propies, perque provablement participaven en rituals i festes d’amics o familiars que continuaven sent cristians. Recordem que en la Valencia prejaumina del s. XIII es documenta la celebracio de misses i processons cristianes. Posteriorment a la reconquista, molts cristians continuaren participant en rituals i festes musulmanes d’amics o familiars que continuaven sent musulmans, cosa que el poder i l’ortodoxia cristiana procuraren evitar a partir d’un cert moment. Anem a vore per damunt damunt, quins eren eixos rituals i festes musulmanes en les que participaren alguns valencians.

 

Entre els preceptes fonamentals de l’islam estaven el deure de peregrinar a la Meca, o “fer romeria devers Meca”, si era possible, i el dejuni del mes de Ramadà. Podem imaginar que el cost de la peregrinacio a la Meca impossibilitava que l’immensa majoria dels musulmans valencians compliren este precepte, estant documentat els viajes de valencians privilegiats com el mege valencià Ibn Salut al-Balansi (mc. 1213/4) o Ibn Yubair, (m 1217). El dejuni del mes de Ramadà, s’assimilava a la quaresma cristiana, referenciant-se en llati com “quadralexime Saracinorum” o “quadragesimam sarracenorum”, i en llengua valenciana com “quaresma dels moros” o “quaresma de l’arroç”, relacio que trobem en l’expressio “quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

En quant a la celebracio de festes, la “quaresma dels moros”, analogament a la quaresma cristiana, era seguida per tres dies de festa, -com la pasqua valenciana-, que escomençaven als deu dies del mes de “sawwal” o “Xauell”, que seguix al mes de “Remedan”. Esta festa, nomenada en arap Id al-fitr“Allahet Alquebir” i “alahet aquer” en el “Libre de la Çuna e Xara”-, fon  coneguda en llengua valenciana com pasqua chica o pasqua de l’arroç. Una atra festa que celebraren els musulmans valencians era la festa nomenada en arap Id al-adha, que fon coneguda en llengua valenciana com “pasqua gran” o “pasqua de les aldehees”. El dia deu del mes de “Du al-Hiyya” o “Dulfaga, sacrificaven una res, normalment un corder, per a ser menjat en familia, en commemoracio de que Deu evità que Abraham sacrificara al seu fill Isaac. La celebracio d’esta “pasqua” no havia d’estar massa extesa entre els musulmans valencians, per quant no es referida en el “Libre de la Çuna e Xara”, ni l’he trobada entre les costums prohibides pels cristians, encara que hi ha alguna referencia historica sobre la seua celebracio, com que Ibn Ta’ayyast la celebrà en Xativa el 6 de febrer de 1117. Una festa curiosament contemplada pel “Libre de la Çuna e Xara”, es la de l’aniversari en que “fon nat Maffomet”, celebrada el dia 12 de la lluna de “Rebealeuel”. Dic curiosament, perque era una festa acabada d’inventar, que s’extengue durant el s. XIII, en la finalitat d’intentar evitar que els indigenes musulmans celebraren el nadal cristià. Finalment, no podem oblidar les celebracions de fora calendari, com la festa musulmana de la circumcisio, o les seues cerimonies especifiques de bodes i soterrars.

 

Puix be, la participacio d’un mateix poble en rituals i festes musulmanes, fon perseguida per l’ortodoxia cristiana, analogament a com ho havia segut per l’ortodoxia musulmana. Nomes he detectat instruccions prohibint la participacio de cristians en celebracions musulmanes, a partir del regnat de Jaume II. El 4 de maig de 1304, Jaume II manava que es prengueren mides, perque havia escoltat que algunes converses cristianes de Morvedre “alique mulieres babtitzate et ad fidem catolicam converse, assistien a bodes entre musulmans “cum contingit matrimonia vel nupcias contrahi seu fieri inter mauros et sarracenos. L’any 1321, a solicitut de les universitats reals valencianes, es promulgà que “alcun christià o christiana, sots la dita pena, no gos anar ne vaja per menjar a noces d’alcun sarrahí…”. L’any 1325, s’insistia en que “nengú crestià o crestiana no gos anar o menjar a noces de juheu o de sarrahio menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”. El 19 de setembre de 1326, l’infant Alfons parlava sobre alguns batejats de Soterna i d’atres llocs de l’horta de Valencia “in loco Soterna et quibusdam aliis locis orte Valencie, ubi aliqui babtizati existunt, que menjaven carn en la quaresma cristiana “Quadragesime per Dominum nostrum nobis dato comedunt carnes”, i dejunaven en el ramadà “et Quadragesimam sarracenis datam ieiunant”.

 

El Concili de Tarragona de 1329, prohibi que els cristians assistiren a matrimonis, circumcisions i soterrars “nuptiis, circumcisionibus, vel sepulturis” de sarrains, per a honrar-los “causa honorandi eosdem”, menjant en els convits que es feen a l’objecte, “et in ipsorum ex causis praemissis convitiis comedere”, parlant inclus de vinculs de compadrage en les circumcicions “dictis circumcisionibus paternilatis vinculum.

 

En data tan tardana com l’any 1383, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” es diferenciava del de Tarragona, en preguntes especifiques com si hi havien cristians que anaven a bodes de sarraïns, menjaven en ells i els feen honors “si sunt aliqui christiani qui vadunt ad noças sarracenorum quod comedant et faciunt ibi honorem”, sobre si hi havien cristians que anaven a ceremonies de circumcicio musulmanes si sunt aliqui christiani quod quando infideles cicuncidunt filium vadant” o sobre si hi havien cristians que dejunaren en la quaresma dels sarraïns o de l’arroç “si sunt aliqui christiani qui ieiunent quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

Alguns que continuaven sent musulmans, tambe participaven en festes i cerimonies dels cristians. Els canons del concili de Valladolit de 1322, condenaren la costum de dur a joglars infidels a les vigilies “Infideles vero quoscumque ad vigilias istas adducere”, per a cantar i tocar instruments “suis vocibus vel quibuslibet instrumentis, exsecrabile reputantes”. En relacio als joglars musulmans valencians, sabem que eren molt estimats pels reis del regne de Valencia. L’any 1269, l’infant Pere portà a una reunio en el seu cunyat Alfons X de Castella, “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que pagaren a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara aMaçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…”. Podriem posar molts eixemples de la participacio de musulmans valencians en rituals i cerimonies de cristians. Pero acabarém en un de l’any 1604, quan faltava poc per a que es produira l’expulsio dels musulmans que no pogueren o no volgueren incorporar-se a la civilisacio cristiana. Resulta que Gaspar Suleymen, nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (…) promet el Justicia y Jurats de la vila de Gandia (…) que sonarà en la dita vila de Gandia ab dolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo dia de la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol y acostuma pagar…”.

 

La celebracio de festes i rituals es una de les manifestacions de l’activitat humana que posa de manifest la continuïtat d’un poble. Cristians i musulmans valencians participaren dels rituals i festes mutues, pel senzill fet de que eren un mateix poble que es relacionava en una mateixa llengua, que des de la “rustica romana lingua” evolucionà a la “ayamiyyat Balansiya”, al “romanç valencià” i finalment a la “llengua valenciana”. Ademes, el poble valencià governat per mandataris musulmans, conservà l’herencia iberorromana en molta mes purea que uns atres pobles que estigueren mes temps governats per mandataris cristians. La festa de la pasqua valenciana te orige en els rituals iberorromans de celebracio de l’equinocci de primavera i està emparentada en el “nayruz” irani. La “mona” que la caracterisa podria tindre orige en el “mundus Cereris” que s’oferia a la deesa de l’agricultura Ceres (vore “Notes d’etnologia valenciana. La pasqua de la mona”). La festa dels “porrats” valencians te el seu orige en rituals pagans de celebracio del solstici d’hivern, clarament relacionats en les “saturnals” romanes que es dedicaven al deu de l’agricultura (vore “Notes d’etnologia valenciana. Els porrats”). Finalment, la dolçaina, instrument valencià sinonim de festa, te orige iberic i la seua continuïtat està documentada en epoca musulmana.

 

La sintesis de cultures presents en el poble valencià, moltes d’elles paganes, i l’interes per l’obra de Ramon Llull, qui s’autocalificava com “christianus arabicus, procurator infidelium”, feu que el català Nicolau Eimeric (1316-1399), inquisidor general de la Corona d’Aragó, difamara al poble valencià dient que molts valencians eren hereges “difamauit pluries populum Valentinum dicendo quod plures erant heretici…”, segons denuncià “Galcerandus Cesfabregues” l’any 1388. Els valencians reaccionaren i conseguiren expulsar al català del regne de Valencia. ¿Quan reaccionarém els valencians d’ara en contra de tots els acatalants, que no fan mes que injuriar al poble valencià unflant-nos a difamacions i mentires?

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario