Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXV)

En els dos articuls anteriors hem estudiat les disposicions dictades per les autoritats musulmanes i cristianes per a evitar que els membres d’un mateix poble que practicava dos religions, cohabitaren i feren celebracions conjuntes, comprovant que no ho conseguiren. En est articul anem a vore les restriccions a les relacions laborals, en les que la part predominant professava la religio contraria a la del poder, per lo que es pensava que la part dominant podia induir a l’apostasia a la part subordinada. Tambe comprovarem l’histrionica prohibicio cristiana de que els cristians es comunicaren en els musulmans, lo qual es senyal evident de que ho feen.

 

Al-Turtusi (m. 1127), en la seua obra “Siray al muluk”, propon establir que sobre els cristians “la prohibición de elevarlos a posiciones de autoridad sobre los musulmanes”. El sevillà Ibn Abdun propugnà en el seu tractat de principis del s. XII que “Un musulmán no debe dar masaje a un judío, ni a un cristiano, así como tampoco tirar sus basuras ni limpiar sus letrinas”, lo que evidencia que no li agradava gens que hi hagueren musulmans en posicio de dependencia laboral dels cristians. El granadi Ibn al-Sayrafi (m. 1161), certificà l’existencia de cristians “dimmis” en situacio economica de donar faena a musulmans, quan contà que posteriorment a la deportacio de cristians de Granada de l’any 1126, “muchos cristianos quedaron en Granada, y gracias a la protección que les dispensaron ciertos gobernantes, volvieron a ser ricos y opulentos.

 

Respecte al tema que nos ocupa, resulta molt explicatiu el llibre “Kitab al-qirad de al-Bayan wa-l-tahsil” d’Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), que es una especie de guia per a la convivencia entre cristians i musulmans, en el que es senyala que un musulmà podia relacionar-se en un cristià de manera llicita, mal vista, illicita i prohibida. Era llicit que els musulmans treballaren terres de cristians aplegant a acorts en quan a la forma de repartir costs i collita “En cuanto al contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, es lícito si no se prensa vino [en dichas tierras]”. Afig que “Si se comparte [el contrato de aparcería] y quiere [el cristiano] elaborar vino, no está prohibido, pero el musulmán no volverá a tratar con él”. Estava mal vist, pero no prohibit, que el contracte s’establira sobre un camp de vinya -segurament pel peril de que el raïm es transformara en vi-, o que un musulmà amprara diners a un cristià “En cuanto a la toma, por parte del musulmán a un cristiano, de su viña en aparcería, o su dinero en préstamo, está permitido, pero es considerado reprobable…”. Era illicit que un musulmà treballara servint en casa d’un cristià “Si se ofrece [el musulmán] a sueldo a sí mismo por trabajo, en su casa y bajo su propiedad [del cristiano], no es lícito y se anula”. Sí que es podia treballar per a un cristià en casa propia “Si hace un trabajo en su casa o su tienda, como coser un traje o algo parecido, eso está permitido”. Estava prohibit fer vi i criar porcs, per lo que si un musulmà havia cobrat d’un cristià per fer-ho, “no tiene autoridad sobre el salario y se entrega como limosna a los pobres”.

 

Per tant, comprovem, que llevat de la prohibicio d’ajudar als cristians fent vi o criant porcs, lo unic que els musulmans consideraven illicit, era que els musulmans serviren en cases de cristians, en la finalitat d’evitar tant la cohabitacio, com que l’intim i continuat contacte en els amos cristians, pogueren induir als musulmans a l’apostasia.

 

En este tema, els cristians tambe prengueren una posicio analoga. El Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos” o “Christiana macipia”. Pareix evident que les cristianes prejaumines a les que el concili de Tarragona de 1239 instà a abandonar les cases dels musulmans, estaven servint en elles. Els Furs establiren en relacio als “servents” o “domestiques persones” que treballaven a canvi de “soldada”, “lloguer”, o “menjar e vestir”, que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”, donant per supost que nomes els cristians podien tindre esclaus cristians “Juheu ne sarrahi no deu ni pot comprar servu que sie christià”.

 

Esta norma, com hem vist en unes atres similars, tampoc sempre es complia. En la Cocentaina de 1269, un cristià, “Bernardus Busquet”, es compromete en escritura publica “sicut instrumento continetur publico”, a servir a un musulmà de nom Abdurahmen, mentres deprenia l’ofici de la ferreria “in serviendo ei ad ministerium ferrarie”. Abdurahmen denuncià a Bernardus Busquet perque el cristià s’havia compromes durant tres anys “se afirmavit cum eo in discipulo in tribus annis primis venientibus ad ministerium ferrarie”, i no havia complit tot el temps. Busquet alegà, que quan es compromete en ell, era jove i no sabia que ningun cristià devia servir ni estar en musulmans “eo esset iuvenis \et non intelligeret quod nullus christianus debat servire nec eciam stare cum sarracenis”. Els contractes entre musulmas i cristians eren usuals en la Cocentaina del s. XIII. Recordem el contracte “in papiro scripto”, pel qual Ali Allobadi acordà en R. de Canet les condicions “sobre la lavor de la terra” que era propietat del cristià, que estava datat en “la primer rahbe, en l’an de DCLXX”.

 

La relacio entre mestre musulmà i discipul cristià podia ser molt semblant a la de criat i senyor, per lo que era considerada perillosa, encara que en esta epoca no estiguera prohibida especificament. Hi han mes eixemples com el del mege musulmà crevillenti de finals del s.XIII “Muhammad al-Safra”, a qui es referix la frase feta de “Saps mes que el Safra”, que tingue com a mestre a “micer Barnad” o Bernat, que era “un cristià de Valencia”. Les prohibicions d’ensenyar als musulmans vingueren mes avant. La regulacio de l’ofici d’argenter ordenava “…que d’açi avant algun argenter no gosa ne deja mostrar lo dit offici d’argentaria a algun juheu, ni moro ffranch ne sclau, ne a nengun altrell de nació qui sia sotmessa a cativage…En açi emperò no són mosos sarts, ni grechs, per tal son christians de natura, ne encara hi son enceses (sic) nenguns que sien fills de cathalà que sien reemuts.” Es curios comprovar que la visio que tenien estos valencians d’alguns catalans, era la de que estaven o havien estat somesos a esclavitut pels seus “senyors”.

 

Hem vist que estava prohibit que un cristià servira en casa d’un musulmà, lo que no impedia que un cristià poguera treballar fora de casa per a un musulmà. L’any 1304, el cristià Esteban de Mora era pastor d’un ric musulmà de nom Ali Pescunyal (“El naixement d´una vila rural valenciana” de Carmel Ferragud). En l’horta d’Alacant de 1315, un musulmà de nom Cilim “tenia un cristià que guardava el secà que conreava”. El cristià Bernat d’Estadella, es considerava “amich e benvolent del dit Cilim” perque l’havia criat en sa casa. Un atre musulmà Mahomet Abotix “tenia al seu servei per a ajudar-lo en les feines del camp i de la casa un ‘exemés’ -mot que deu significar criat o mosso-, que era un noi cristià anomenat Sancholo d’Aiora, fill de Martín Roys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant” de María Teresa Ferrer i Mallol).

 

Un cas especial de relacio entre cristians i musulmans es el de les dides o nodriçes. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?”. No obstant, no pareixia existir problema en que una dida cristiana fora la mare de llet d’un chiquet musumà. L’influencia de les dides cristianes sobre els chiquets musulmans era motiu d’algunes queixes de musulmans, degut a la perniciosa influencia que podien tindre en la formacio dels chiquets durant els primers anys de vida. Ibn Mutanna, (m. 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. Una dida cristiana fon la responsable del llinage d’al-Rusati (1074-1147), d´Oriola. Ho conta en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, en la que diu la seua “nisba” o llinage li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…”.

 

En epoca de dominacio cristiana, la prohibicio s’inverti. El fur de Sepulveda (1076) establia que “Toda christiana que criare fijo de moro o de iudio, o que morare con ellos, sea dada por mala, sea fostigada y echada de la villa; y los alcaldes fagan esta iusticia doquier que lo sepan, y sea sobre sus iuras”. No es prohibia que una musulmana eixercira de dida d’un chiquet cristià. Les dos situacions foren prohibides per les Corts de Valladolid de l’any 1268, que manaren “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”.

 

Ya hem vist que el Concili de Tarragona de 1239, instà a les cristianes que estaven al servici domestic de musulmans a que els abandonaren, prohibint que jueus i sarraïns tingueren dides cristianes “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”. Els nostres Furs arreplegaren la norma establint que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. No obstat, sigle i mig mes tart, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” incloia la pregunta especifica sobre “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir, si havia cristians que nodriren fills d’infidels i viceversa. A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer encara predicava en relacio als musulmans que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als cans; si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”.

 

Finalment, anem repasar la normativa que impedia als cristians “conversar” en els musulmans. Es tracta d’una exentricitat cristiana sobre la que no he trobat antecedents en epoca musulmana, a no ser que s’interprete de forma retorçuda la dita atribuida a Mahoma que diu que “no pidáis ni luz ni lumbre a los politeístas”. Una reunió entre cristians i musulmans per a menjar, i per tant conversar,  unicament preocupava als musulmans per la forma en que s’havien mort els animals que es menjaren. El murcià Ibn al-Arabi (1165-1240), tracta dels dinars entre cristians i musulmans sevillans, contestant a la pregunta “sobre si es lícito que, tras haber un cristiano retorcido el cuello de una gallina y después de cocinarla, se coma con él o se tome su comida”. Eixos dinars conjunts entre cristians i musulmans, tambe tenien lloc en la Cocentaina del s. XIII, constant en el Llibre del Justicia que “en aquel dia, lo dit Axquaro plomà e menjà la dita galina en casa de P(ere) Poblador”.

 

Els musulmans tenien unes normes especifiques per al sacrifici dels animals – “halal”-, que el rei en Jaume demostrà coneixer, quan envià als musulmans d’Almenara  “vna grua… tota uiua perço quan sabiem lur custuma que no la uolien morta…”, curiosament transposta per sant Vicent quan diu que “si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”. Es evident que a Jaume I, no paregue preocupar-li dinar i conversar en els musulmans de Vall d´Uxo dels que volia “que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, ni en els de Nules, en els que esperà a negociar la seua rendicio a “que fossen calfats be del meniar e del vi”.

 

Jaume II cridà l’atencio sobre els musulmans que presumien de conversar en prostitutes cristianes “…plerumque sarraceni in tabernis et aliis locis suspectis cum mulieribus christianis meretricibus conversari presumunt, ex quo prebetu materia et potest subsequi illicitus et damnatus cohitus inter eos…”. Les prostitutes tambe tenien prohibit conversar en els musulmans, per lo que l’any 1321 s’acordà “que dins los termens de la ciutat o de les viles del regne alcuna fembra christiana publica o bagassa no gos estar o converssar ab moros en taureria o en loch sospitos”. En 1325, la prohibicio de “anar o menjar a noces de juheu o de sarrahí”, s’acompanyava de “ne conversar o menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”, puntualisant-se la prohibicio en els conversos “que alcun hom o fembra que sia estat juheu o sarrahí e ara es crestià o crestiana, no gos conversar o menjar ab juheu o ab sarrahí…”. El 23 novembre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia, seguien parlant de les “christianes públiques”, que “de dia e de nuyt conversen e pequen carnalment ab sarrahins”, afegint que “aço es notori”. L’any 1337, l’arquebisbe de Tarragona “Arnaldi Cescomitis Archiepiscopi Tarraconensis” escrigue al papa “Ad Benedictum XII papam”, parlant-li de que en el regne de Valencia hi havia una familiaritat i comunicacio entre cristians i sarrains, que considerava danyina, perque pensava que que induia als cristians a cometre enormes pecats “Multa insuper propter eorum damnatam familiaritatem, et communicationem per Christianos peccata enormia committuntur ibidem”.

 

En 1321 trobem que “lo dit Michel Calbo…continuament menja e beu en tavernes, tant que sovin e menut que s’enbriaga, e ha gran conversació ab moros e ab vils persones fembres e homens”. De “Johan Ferrando”, sabem que era “compaynó del dit Azmet, enaxí que nit e día menjaven e bevien ensemps e avien gran conversació e eren grans amichs”, afegint que “fa faena els dies dels digmenges e de les / [f]estes axi com moro, e es hom qui ha gran [conversació] ab moros e ab fembres de segle…”.

 

Hem vist les disposicions que intentaven evitar, sense conseguir-ho, que els cristians valencians cohabitaren en els musulmans valencians, que els cristians i musulmans valencians feren celebracions conjuntes, que els cristians valencians serviren o amamantaren a musulmans valencians i que inclus que cristians valencians i musulmans valencians conversaren i es comunicaren entre ells en “danyina familiaretat”. A pesar de tot, els acatalanats valencians parlen d’un fals “unilingüisme arab” dels musulmans valencians, i de que eren “dos pobles” que no s’entenien i entre els que existia una “muralla de la llengua”, evidentment perque estan en la figuereta.

 

No podem esperar molt mes dels que diuen en el regne de Valencia, es dictaven Costums, que no eren costums. Que no es pretenia la “assimilació de la població indígena”, per lo que els reis de Valencia no pararen de dictar disposicions per a conseguir-la. Que la poblacio musulmana era una “verdadera minoría… pese a su predominio demográfico”, es dir una minoria majoritaria. Que “la permanencia d’un volum significatiu del camperolat andalusí al regne de Valencia” fon per l’exit d’una ensomiada “immigració colonial”. Que quan els nostres classics dien “llengua valenciana”, volien dir “llengua catalana”. Contradiccions, mentires, manipulacions… indecencia, son el carnet d’identitat dels nostres acatalanats ¿O sera burrera?

 

Anuncios

2 diciembre 2013 - Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne abans Taifes, Religió, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: