Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVI)

En els articuls precedents, hem vist, que les classes dirigents musulmanes i cristianes, pretengueren regular les relacions entre els valencians que practicaven distintes religions, intentant una discriminacio externa que els permetera el control. Hem constatat que no ho conseguiren, perque es molt dificil separar als membres d’un mateix poble, en continua i progressiva adaptacio a moments historics fortament condicionats per la religio dominant. Hem comprovat el destrellat de parlar de diferencies racials o llingüistiques entre els membres d’un poble que practicava distintes religions. En el present articul, seguirém vegent que les relacions entre cristians i musulmans valencians en temps de pau, eren absolutament fluides sense que es manifestara el minim problema de comunicacio entre ells.

 

Ya hem vist que hi hagueren musulmans que s’integraren entre l’aristocracia i la noblea, creant una linea de noblea valenciana (vore “L’algemia valenciana VI. La continuïtat XII”). Hem comprovat que alguns musulmans pactaren en els nous “senyors” les condicions d’establiment (vore “L’algemia valenciana VI. La continuïtat XI”). Anem a vore que els musulmans i cristians valencians es transmetien propietas entre ells, i no tenien inconvenient en associar-se per per a fer negoci, per a defendre’s d’estranys, o per a fer mal. Constatarém que els musulmans valencians participaven en subastes publiques i s’adjudicaven monopolis, que musulmans i cristians valencians es prestaven i s’empraven diners i subscrivien conjuntament contractes de treball, a voltes de professions especialisades com mestre d’obres o mege. Tambe es relacionaren en activitats ludiques com anar als banys, compartir burdell i taverna, o jugar junts. Vorem que es reunien en consell general en llocs de poblament mixt i que compartiren alguna activitat administrativa. Alguns musulmans inclus s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a la transaccio de propietats entre cristians i musulmans, hi ha precedents, de fora de territori valencià. L’any 1158, un musulmà i la seua muller “Haion Dazuz et uxor mea Amira”, barataren en cristians “cambiamus tibi, Guillelmus des Truel et uxor tua Adalaiz” un camp de Tortosa “unum nostrum campum quem, habemus in territorio Tortose”. De 1162 es la “Memoria de camio que fecit don Palaçin cum Aunalaiç tío de abdella. Dedit Aunaliç a don Palacin una peça de terra que habeat in Petrola…”.

Ya en territori valencià, comprovem que no era extrany que els musulmans valencians compraren propietats als cristians. En document de 13 de febrer de 1261, es parla d’un hort de Cocentaina que havia passat de mans cristianes a musulmanes “ortum, qui fuit den Camarasa et quem tenet Dogor sarracenus. L’any 1269, el rei Jaume I ordenà als musulmans de Cocentaina, Morvedre i atres, que havien comprat terres de de cristians, que pagaren delmes i primicies (Perg. 5997). Entre les concesions i condicions que l’any 1270 es posaren als “Sarracenis de Suyllana et de Trulars”, per a passar a senyoriu real, estava que havien d’acordar en el rei la part les rendes a pagar per les propietats que havien adquirit a cristians o possessionibus quas emeritis a Christianis. L’any 1271, el rei confirmà la venda que feu Bernat Escrivà de Burriana vendicionem quam Bernardus Scriba de Burriana…” a “Hamet[h] Abennut, Sarraceno de Uxon[e]”, pel preu de “C et XXX solidis regalium Valencie”. En Cocentaina, l’any 1269, Astruga Busqueta vengue a Abdurahmen la ferreria. El “Privilegium Magnum” que el rei Pere I concedi al regne de Valencia l’any 1283, confirmà que els musulmans valencians podien vendre i comprar lo que vullgueren i a qui vullgueren “quod sarraceni regni Valentie tam nostri quam alii possint vendere quibuscunque voluerint res et alias merces suas, et emere etiam a quibuscumque voluerint”. L’any 1290, Hamet Pescuyal manifestava “que com ell aja comprades totes les rendes e exides de tot l’eretament de Ferran Garces e cases que ha en Cocentaina e en son terme entegrament…”. L’any 1294, el mateix Hamet Pescuyal comprà terres en Penaguila a Martín Pérez de Gracia per valor de 820 sous. Es compraven i venien unes atres propietats, que no eren cases o heretats. L’any 1264 Maomet Axufí denuncià a un cristià i “dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona”. Eixe mateix any, P. d’Ortoneda denuncià a “Maomet, saracenus” per que no li pagava els diners de les ovelles que li havia venut “de XXVII solidis quos sibi debet racione ovium quas sibi vendidit”. L’any 1277, “Raymon Soler…vené a Çuleymen Hilel, moro de Seta, una somera.

 

Tambe els cristians compraven als musulmans. El llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina documenta l’any 1269 una heretat que Pere Vidal “conprà en la alcharia de Binifalim de Homar Abohay e de sos frares e de II sarrayns nebotz seus”. L’any 1277, “Martín Aznares… asignà a correr unes cases sues les quals comprà de Jucef Algarbel, ferrer”. L’any 1294, Ahmet Alpetrerí fon condenat a pagar 11 sous a Bertomeu Ferrer pel blat que li havia comprat. El mateix any, dos cristians d’Ontinyent eren condenats a pagar 38 sous a Ali Albarbenç, per una mula que els havia venut. Abdumelich fon interrogat sobre si podia provar “qu-él li vené la dita arrova d’oli” a J(ohan) de Bitoria.

 

El propi rei en Jaume comprava propietats als musulmans. Un document de l’any 1271, parla d’un castell i viles que el rei en Jaume havia adquirit d’Azech, fill de Timorici i d’alguns atres sarraïns “quidem Castra et villas emparamus et adquisiveramus ab Azech filio Timorici quandam et a quibusdam aliis sarracenis”. El mateix any, el rei cedi a “dompna Berengaria” els castells que havia comprat “emeramus et adquisiveramus” a Tevicinus, els seus fills i uns atres sarraïns, senyors dels dits llocs “Tevicinus et filius eius ac alii sarraceni domini dictorum locorum”.

 

Es feen inclus intercanvis, lo que sabem perque l’any 1275, en Cocentaina, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camiá a él una mula per un mul seu, la qual li promes que anava ben…

 

Els acatalanats de la “muralla de la llengua”, no tenen mes remei que imaginar-se tot el regne de Valencia ple de tropes de torcimanys o traductors, que ademes, havien d’eixercir de corredors, per a fer possibles les transaccions entre cristians i musulmans. La llastima per ad ells es que les fonts no en documenten ni un ni mig ni cap. I es que les pardalades que poden dir els acatalanats per a intentar justificar lo injustificable, son per a baquejar-se. Pero seguim en les societats entre cristians i musulmans.

 

Escomençant per les societats comercials entre cristians i musulmans, hem de saber de la seua regulacio en epoca musulmana. El “qirad” era una societat formada per un inversor i un administrador que compartien beneficis i perdues. Ibn Rusd al-Yadd dia que “se puede realizar el qirad con los cristianos en el comercio de seda y productos similares, cobrando en metálico y evitando realizar prácticas usurarias”. Un eixemple de “qirad” del temps del rei Llop, es subscrigue entre un notari italià i un musulmà, que podria haver segut valencià. En “Il cartolare di Giovani Scriva” consta contracte de 7 de setembre de 1158, pel qual Iordanus notarius et Maraxi fecerunt societatem…”. L’ambit comercial de Maraxi era Denia, Mallorca i Sicilia “Hanc Maraxi laborantum apud Deniam, inde Maioricam si velit et a Denia vel Maiorica Sciciliam…”. Recordem els pactes subscrits pel rei Llop de Valencia en les republiques de Genova i Pisa.

 

Ya en epoca del rei en Jaume, sabem que continuaren havent societats comercials entre cristians i musulmans. L’any 1270, “Abrahim Aben Halaf Sarraceno”, obtenia llicencia per a comprar-li una nau mercant a “Bernardi Maçoth et sociorum suorum”, en la que podia viajar a on vullguera “possis navigare et facere viatica ad quascumque partes volueris”, i fer societat en cristians “Et liceat tibi socios Christianos…”. El Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoy, nos fa saber que l’any 1264, “Amet Alpetrós de Baieres e Alaman d’Alagó” compartien un esclau moro, que “Ruy Sanxis” els deixava condicionadament “done a manlevar I moro a éls amdosos ensemble”. L’any 1269, en Cocentaina, un cristià i un musulmà feren societat “instrumento publico societatis”, per a l’explotacio d’una almassera “A. de Servoles conqueritur de Abrahymo, moro, de societate quam habet cum eo in quadam almacera olei de turno”.

 

Isabel O’connor que estudià “Les activitats economiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, ha afirmat en relacio als musulmans de Cocentaina que “en les activitats comercials, tampoc era estrany el veure a cristians i mudéjars com a socis. Així, Çaat Aben Çen, vehí de Xixona, i Pere de Castalla, vehí de Cocentaina ensems eren condempnats a pagar a un draper de Cocentaina setze sous que li devien dels draps que li havien comprat”. Encara l’any 1510, quan faltava poc per a que als musulmans valencians que no volgueren o no pogueren fer-se cristians, se’ls obligara a la conversio forçada, llegim que “als Moros del dit regne de Valencia no sia fet empaig algu en lo comerciar, negociar, e contractar ab e entre Chrestians de lur fets, negocis e contractes…”.

 

Cristians i musulmans tambe s’associaven per a defendre’s, inclus sublevant-se junts, o per a delinquir. Entre un dels primers eixemples, podem situar l’alçament de tot el poble valencià, musulmans i cristians de l’any 1275. Un document de 13 de decembre de 1275 parla d’una insurreccio de molts cristians i sarraïns del regne de Valencia “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre”. Segons el Llibre dels fets: “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat, havent “enderrocats albergs molts d’alguns prohòmens de la vila, contra la senyoria nostra”… ¿Fon este un crit de llibertat d’un poble valencià aünat per damunt de diferencies religioses, en defensa dels seus drets i en contra dels abusos pretesos per alguns “senyors” feudals forasters? L’immensa majoria d’ells, serien valencians descendents d’iberorromans valencians, que independentment de la religio que professaven, actuaven conjuntament en defensa dels seus drets.

 

Una atra unio defensiva entre cristians i musulmans valencians tingue lloc l’any 1283, quan el rei Pere I de Valencia, feu una crida “als feels seus alemins et veyles et a tots altres sarrayns de les aljames del regne de Valencia”, per a que acodiren a la “guerra ab los francesos”, que invadien Catalunya, dient-los que “nos es mester lo serveix de vosaltres et dels altres feels nostres…”. Tambe s’unien per a capturar a delinqüents. L’any 1280, es buscava a “Sanxo Sanxis, e Gilet”, que eren acusats de lladres i d’haver mort a un moro de Chulella. Un testic afirmà que foren apresats “prop l’alfóndech de Xiva per christians e per moros del dit loch qui isqueren al via fora”.

Les associacions entre cristians i musulmans valencians per a fer mal, tambe eren freqüents. Hi ha precedents d’epoca de dominacio musulmana, com demostra la pregunta que li feren a al-Utbi sobre “¿qué pasa con el botín conseguido por un dimmí que se ha hecho bandolero con un hombre libre musulmán?”. L’any 1277, Guillerm de Belcayre declarà davant del Justicia de Cocentaina que “e eren los moros XX\I/ e éls eren III christians. E quan foren en lo termen de Benáguila, en I alcharia, preseren christians destro en XV catius e mataren-ne estro en II christians”. Llull posà un eixemple d’estes unions, quan va escriure que “Posem que en Pere crestià e en Maimó sarray, aucien un home”. A finals del s. XIV, Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, parlà dels collerats, dient que eren valencians “sots mesclats ab diversos infels…”. El crim de collera o plagi consistia en capturar homens lliures per a vendre’ls com esclaus, per lo que s’enten que Eximenis diguera que es “fa mester que los cullerats hi sien perseguits fins a la mort…”. Mes avant, l’any 1439, sabem que “…penjaren en lo mercat de Valencia a VII ladres que no calia anar nengu per la ciutat de nit, perque no dexaven capa ni mantell, que tot ho robaven; los quals ladres foren: Montagut, Fransesquet, fill de en Teixidor, notari, e Renart, ostaler, e un moriscat, e Santesmans, e Bon lo moriscat ostaler. E Arcis, fill de un lligador…”.

 

Els acatalanats del “unilingüisme àrab” haurien d’explicar com se pot fer lliga entre persones que, segons ells, no s’entenien. Pero lo que realment no s’enten ni es soste, es l’argumentacio i les conclusions dels acatalanats, plagades de destrellats, desproposits i destarifos ¿perqué serà que els acatalanats no parlen en el llenguage dels valencians, i s’avenen tan be en el dels catalans? Seguirém analisant les relacions entre els membres d’un mateix poble valencià que practicava dos religions, comprovant que els musulmans participaven en almonedes i s’adjudicaven l’explotacio de monopolis.

 

Eixemples de musulmans que s’adjudiquen bens en subasta podem citar-ne algun de la decada de 1280, documentat en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina. El “tinent loch de justicia”, subastà un roci, que s’adjudicà a “Çaat Almaymon, moro d’Alfandech”, constant que “com a mes donant… venem e liuram e atorguam a vos, damunt dit Çaat Almaymon”. En un atre cas, tambe un musulmà fon l’adjudicatari d’un barragà: “Alí Almariní, sarrahí, e, axí com a mes donant e prometent en lo dit barragà, fo liurat al dit sarrahí e venda feita d’aquell per lo dit preu”.

 

En relacio als monopolis als que accediren alguns musulmans valencians, hem de situar-nos en una epoca en la que la Corona, ademes de tindre la potestat de cobrar imposts, ostentava el monopoli de certs negocis. La Corona podia delegar la recaptacio d’imposts i l’explotacio de negocis, per cesio o subasta. L’any 1257, Yahia ben Mahomat alcait de Montesa, s’encarregava de cobrar l’herbage o impost que havien de pagar els ganados d’Arago i Castella per pasturar en el regne de Valencia “herbagium de omnibus ganatis Aragonis et Castelle”.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta que en la segon mitat del s. XIII, es subastaven la recaptacio d’imposts, com peage, pes, tarchana, alquieda…, i l’explotacio de negocis, com alfondec o fonda, almodi, molins, forns, carniceries, almasseres d’oli o de cera, tintoreria, obrador de sabo… El Llibre especifica els negocis situats en “la moreria” o en el “raval dels moros”, que normalment servirien a musulmans, existint els seus homolecs per a cristians. Per eixemple, front al “Molendinum saracenorum ravallum”, trobem “el molin d’en Vals”. Pero tambe s’evidencia que hi havien negocis no duplicats, que cristians i musulmans haurien de compartir, com el “mercad”, el “alffondech” el “almodin”, el “obrador del sabon”, o en 1276, el “obrador de la tintureria”. Puix be, resulta que trobem cristians que s’adjudiquen l’explotacio de negocis en principi destinats a musulmans i a musulmans que s’adjudiquen l’explotacio de negocis comuns o destinats a cristians. Entre els primers, l’any 1269 trobem que “Paschual de Calatayub” s’adjudicà la “Dabea, ço es la carniceria dels moros del raval” i “Ponç Guillem”, la “Almacera de la cera del raval dels moros”. Entre els segons, trobem que l’any 1269, Alí Huarat Hacab, s’adjudicà  “el mercad e l’alfondech”, per “mil sous de reyals”. Set anys mes tart, Hamet Alcayna” s’adjudicà “el obrador del sabon” i “Daud, moro” el “obrador de la tintureria”.

 

Resulta especialment curios que l’any 1269, la “Dabea, ço es la carniceria dels moros del raval” s’adjudicara a un cristià. Ya hem comentat que la carn que mengen els musulmans ha de provindre d’animals sacrificats en rituals especifics (halal). L’adjudicacio de la carniceria dels musulmans a un cristià, podria ser la contrapartida a l’informacio d’Ibn Hazm (m. 1064) de que els musulmans espanyols “compraban sin ninguna prevención la carne a los carniceros cristianos, mientras que éstos le aseguraran que el animal había sido matado según las normas”.

 

Hem vist que cristians i musulmans es compraven, venien i batataven propietats entre ells sense cap de problema i sense que es documenten traductors. Tambe hem comprobat que en ocasions, s’unien per a delinquir. Finalment, hem constatat que hi hagueren musulmans que conseguien les adjudicacions de la recaptacio d’imposts pagats per cristians, i sobre tot, l’explotacio de negocis pels que havien de passar cristians. Els acatalanats haurien de preguntar-se el per qué les autoritats ho consentien, quan segons ells, els musulmans i els cristians no s’entenien ¿Seria que les autoritats de l’epoca no sabrien de l’existencia de la “muralla de la llengua”, ni s’haurien donat conte de “l’unilingüisme àrab” dels musulmans valencians? ¿Estarien mig mec? ¿O els que estan mecs sancers son els nostres acatalanats que no saben per a on van?

 

 

 

 

Anuncios

2 diciembre 2013 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: