Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVII)

En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a l’existencia de musulmans que prestaven diners a cristians, es significatiu comprovar que alguns musulmans rics que no fugiren posteriorment a la reconquista del rei en Jaume, prestaren diners inclus al propi rei. En document de l’any 1263 en el que es referencien distints deutes reals, consta que Jaume I devia 1400 sous a un musulmà valencià “Dominico Lupi alcaido de Almenara pro custodia castri mille solidos regalium Valencie, et Ovetar Sarraceno de Xerica M et CCCC solidos”.

 

Per a comprovar que tambe a uns atres nivells, els cristians i musulmans valencians del s. XIII, es devien diners entre ells, es interessant llegir la ponencia d´Isabel O’connor “Les activitats economiques dels mudèjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, publicada en el “XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó”. L’autora estudià les comparecencies davant del Justicia de Cocentaina entre 1293 i 1294, en relacio al cobrament de deutes. Trobà que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià”. Quantificant els deutes aplegà a la conclusio de que “…no n´hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians”. Un eixemple significatiu es de l’any 1277, en el que “Ramón de Servóles e Eymeric [Ferrer], jurats de Cocentania, foren condenats a pagar a “Phamet Pescuynal” la cantitat de “cent cinquanta tres sous de real[s, los] quals li confessen deure ab carta pública.

 

L’existencia de musulmans -posteriorment moriscs-, que prestaven diners a cristians, no es circumscrigue al s. XIII. Tambe hi havien en epoques previes a l’expulsio dels ex-musulmans obligats a convertir-se al cristianisme perque no havien volgut o pogut convertir-se voluntariament. Ciscar, en “Prestamistas moriscos en Valencia”, parla d’un total de 354 moriscs que cobraven deutes a cristians per valor de 197.679 lliures, ratificant l’inquestionable existencia de “una clase media rural morisca en posición ascendente y que seria yugulada por la expulsión”.

 

Vist que cristians i musulmans es devien i ampraven diners entre ells, els acatalanats haurien d’explicar com ho conseguien, si segons ells, no s’entenien.

 

Les relacions de treball entre cristians i musulmans es documenten fonamentalment en  l’activitat agricola, principal activitat fins a no fa massa temps. Recordem que Ibn Hawkal, en acabant de la visita a l’Espanya musulmana que feu l´any 948, escrigue que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Els cristians “dimmis”, protegits, o “mossaraps”, podien treballar les seues terres propies, les d’uns atres cristians i les de musulmans. Entre les terres de cristians es documenten per eixemple les del monasteri de sant Vicent, donades els de 19 de març de 1232 a Sant Victorià -“…posseibussions ac pertinenciis suis…”-, o les de iglesia que hi havia en el cap de sant Vicent de l’Algarb portugues, que segons va escriure al Idrisi en el “Kitab Rudjar” o llibre de Roger, acabat l’any l’any 1154, “Tiene un gran tesoro, extensas propiedades y legados en los territorios del Algarve”. Pero centrant-nos en les relacions laborals agricoles entre cristians i musulmans, hem de recordar l’existencia del contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, del que parlà Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), pel que s’acordaven les condicions de treball i la particio de costs i beneficis, a miges o no. Posteriorment a la reconquista cristiana, trobem un contracte equivalent, en els de laurahon” o com diuen els nostres Furs, de “laurar a miges, o a cosa sabuda”, dels quals es conserva una mostra en el subscrit entre el Ramon de Canet i Ali Allobadi en la Cocentaina de la decada dels 70 del s. XIII.

 

Els musulmans tambe llogaven o tenien a cens algunes terres de cristians, i a voltes es compromisos es plasmaven en carta publica. Sabem que en la Cocentaina del s. XIII, Abdulhuaheb era llogater de Johan de Bitoria, perque assignà a correr certes penyores que d’ell tenia “per rahon de loger d’un ort seu d’un an e mig”. “Exemen Perec d’Oriç”, se clamà de “Alí Uharat Hatab”, perque li devia “DLX sous per rahon del loger de la sua heretat…”. N’Emerich Ferrer se clamà “de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros” posant contra ells que li havien cremat una heretat, “la qual tenien d’él loguer a III ans, ab carta”. Tambe sabem que Guillerm de Vilamajor denuncià a Abdulhuaheb “per rahon d’un sensal qui d’él tenia en Fraga”.

 

Tambe hem comprovat que en les primeres decades posteriors a la conquista cristiana, hi hagueren cristians que treballaren per a musulmans com el pastor cristià de nom Esteban de Mora que treballava per a Ali Pescunyal, el cristià que guardava el secà que treballava Cilim o el cristià de nom Sancholo d’Ayora, que treballava per a Mahomet Abotix ajudant-lo en les faenes del camp. Com es llogic, tambe es documenten musulmans que treballaven per a cristians en eixa epoca. Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”. El cristià “Bernat Steve” denuncià al Justicia d’Alcoy, que havia donat a “Jachot, moro” un “troç de terra a lau[rar], en la qual terra ha II fexes d’ordi, del qual no li dona gens”. Sabem que Ali treballava la terra de Ramon, perque “Fo sentenciat e jutjat que’l dit Alí agues e prengues sa part del blat que… avia sembrat en la terra del dit R(amon)”. Un personage, en el nom sospitos de “Amat Cequier”, darrere del qual pot trobar-se o un cristià prejaumi o un convers, fon contractat per a “la guarda dels porchs de Cocentània”, prometent “esser fiel e verdader en la guarda”.

 

La colaboracio entre cristians i musulmans tambe s’extengue al mon de la construccio i a unes atres professions mes especialisades. El Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, cita l’any 1282 (p 302), a un mestre major d’obres provablement musulmà, que treballava per al rei Mahomet, maestre major de la obra del Real del seynor rey”. L’any 1284 (p 791/92), es cita a un atre mestre d’obres, tambe provablement musulmà Habrahim Belido, maestre de la obra del Reyal del seynor rey”. En la Cocentaina del s. XIII, Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”, i “Abdallà Huarat Axay” acordà “que faré a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn…”. Tampoc hem d’obviar la possibilitat de que estes persones foren cristians prejaumins o descendents d’ells, o que foren conversos, sent que no es troben calificats especificament com a “moros” / “sarrahins” o “juheus”. Una atra professio en la que colaboraven cristians i musulmans era la medicina. L’any 1332 el rei es referia a “Olmocat Sarracenam domesticam nostram in presenti infirmitate nostra ex officio suo cirurgie…”. L’any 1333 a Çahar, sarracena Valencie cirurgica nostra…”. Podriem parlar de moltissims mes del s XIV com “Hamet Hatequia”, “Hamet Acequi”, “Macahat”, “Abderraman Mahomet”, “Çat Almutehit”…

 

Els acatalanats volen fer-nos creure en una societat valenciana esquizofrenica en la que amos i treballadors de distintes religions colaboraven sense entendre’s. Seria dificil compendre que els reis de Valencia contractaren mestres d’obres musulmans, als que segons els acatalanats, ningu entenia quan parlaven de rajoles o d’algeps. I lo que ya es de nota, es creure’s que els reis de Valencia cridaren a meges mulmans valencians, sabent que no els entenien quan els explicaven els seus alifacs. Als acatalanats els agradaria que darrere de cada musulmà es documentara a un torcimany o traductor. Pero no es aixina.

 

Musulmans i cristians, tambe compartiren activitats ludiques, com anar als banys, anar a tavernes o prostibuls i jugar junts. En epoca de dominacio musulmana, al Turtusi (m. 1127) es queixava de que “Otra innovación es que se permita la entrada a las mujeres en los baños junto con las judías y cristianas (kitabiyyat), sin que lleven velo, así como que entren los musulmanes junto con los cristianos en los baños” (p 371 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”, traduït i estudiat per Maribel Fierro). Els Furs preveien la separacio de sexes “Els homens nos banyen el dia, o els dies en lo qual, o en los quals les fembres se banyaran en aquells mateix banys”, sense establir exclusivitats per a membres d’una determinada religio. En la ciutat de Valencia hi havia un “bany de la moreria”, en el que el es documenta l’assistencia de cristians, provablement conversos, com tambe ho serien els musulmans que al-Turtusi denunciava que entraven en els banys junt als cristians. Hem vist que l’any 1280, Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”.

 

Cristians i musulmans compartien taverna i es bufaven junts. Que ho feen en epoca de dominacio musulmana consta per eixemple en els poemes d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), qui en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”, escrivia que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano… Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía… me convidó diciendo: Vamos al trago matinal y / divino”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina de l’any 1275 “…fo demanat R. de Canet…si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna”, a lo que contestà que sí “e vana provar per moros e per xp[crist]ians, concretant que ho provaria “per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms”. Teresa Ferrer Mallol, en “Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”, ha escrit que “També hi havia una gran promiscuïtat a la taverna de Maria, la vídua de Berenguer Llop, àlias na Lloba, on bevien junts uns quants sarraïns, un convers i algun cristià”.

 

En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, corresponent a l’any 1275, es documenten chiquets cristians i musulmans jugant junts -caçant lludries-. Trobem que “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, <fil d’en A. de Sérvoles>, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània” (p 40). Els jocs de musulmans i cristians valencians durant l’epoca de dominacio musulmana, que es continuaren jugant posteriorment a la reconquista cristiana, es un tema etnologic a tractar especificament.

 

Si els acatalanats pretenen que nos cregam que els musulmans i els cristians, es banyaven junts, compartien taverna i es bufaven junts, jugaven entre ells…pero que no s’entenien parlant, ho tenen cru. ¿De veres seran tan pardals de creure-s’ho ells? Recordem que Carmel Ferragud en “El naixement d´una vila rural valenciana”, posa de manifest l´importancia de la cita dels chiquets que caçaven lludries, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien d´entendre´s per jugar plegats”. ¿Nomes per a jugar?

 

Continuant en unes atres activitas compartides entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que un canvi de “senyor” en senyorius de poblament mixt, era motiu per a que tots els vasalls, cristians i musulmans, es reuniren conjuntament en consell general, per a assistir als actes de la transmissio i prestar el corresponent “sagrament de feeltat” o fidelitat al nou senyor. L’any 1391 un valencià de nom Vicent Nadal, comprà el senyoriu de Chestalgar a Ot de Moncada. El 20 de decembre, els cristians  i musulmans de Chiva, Miralcamp i Godelleta, es reuniren en Chiva “in pleno et generali concilio”, per a avalar la transaccio. Junt a “Paschasii Marti”, “Mathei Xando”, “Anthonii Vaquer”…, suscrigueren “Lopo Aladuyt, alamini”, “Mahomat Çumada iurati”, “Abrafim el barber”… La documentacio de la presa de possessio, que tingue lloc dos dies mes tart, acredita que els musulmans de Chestalgar parlaven en romanç. L’alcait convocà a l’aljama, “convocata aliama sarracenorum predicte ville de Xestalgar”, i ordenà consell general en la plaça a on s’acostumaven a celebrar “est usaticum concilium convocare, congregari et teneri”. El procurador d’Ot de Moncada, estengue, i ensenyà el document d’entrega del senyoriu, escrit en llati, i per a fer sabedors als musulmans del seu contingut, el tradui i llegi en llengua vulgar, pla o romanç “hostendit, demostravit et in lingua vulgari in dicto concilio legi et explanari fecit. Si el procurador d’Ot de Moncada haguera segut tan sabut com els nostres acatalanats, s’hauria pogut estalviar la traduccio al romanç, que segons ells, no degueren entendre.

 

Tenim un atre eixemple l’any 1470, quan Huc de Cardona prengue possessio de la vila d’Ondara a traves del seu procurador Nicolau Antist. En l’acte, Manuel Piera, “mana ajustar los justicia, cristians, moros, vehins e vasals de la dita vila de Ondara”. Es reuniren “la major e la pus sana part axí dels cristians com dels moros de la dita vila de Ondara”. I ho feren “tots ensemps en la dita casa o portiche on per semblants coses se acostumen de ajustar”. En la reunió, Bernat de Vilarig o Bernat Botet, estaven junt a Mahomat Cequa, Azmet Gogueig o Ali Galili.

 

Tambe es interessant comprovar la colaboracio administrativa entre cristians i musulmans. L’any 1289, el Justicia de la ciutat de Valencia Berenguer Dalmau, demanà consell a cristians, conversos i musulmans, per a regular distints aspectes sobre el “spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. L’any 1417, un musulmà “Çalema Malull, ferrer, serrahí de la moreria de la ciutat de Valencia”, acceptà el carrec de lloctinent de “Gerau Bou, cavaller, mostaçaf de la ciutat de Valencia”, manifestant “acceptant com a lochtinent de mostaçaf dessus dit, per ço com me havets feta gracia de voler dels honorables jurats de Valencia en aço entrevenints…”.

 

Finalment, l’integracio d’alguns musulmans valencians en la societat cristiana aplegà al punt d’obtindre llicencies o tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio. Hamet Hatequia havia segut examinat i considerat apte l’any 1338, per a poder eixercir la medicina en la ciutat i regne de Valencia “Cum presenti carta nostra eidem Hameto, sarraceno, concedimus quod ex quo in dictos foros per alios fisicos examinatus suficientes et idoneus repertus [ex…] ad exercendum officium medicine iamdictum possit libere et impune et absque […] alicuius pene in dicta civitate et Regno Valencie. El 24 de giner de 1388, Maymo Abdochis, obtingue “licencia e plen poder…de usar e practicar de art de barber o cirorgià dins la ciutat e regne de Valencia”, demanant el corresponent certificat al Justicia en lo civil “requerí de paraula lo dit honrat justicia que letra testimonial si fos feta…”, constant “…Que Maymo Abdochis, moro, barber del loch de Manizes, es stat examinat per los honrats e discrets En Jacme Maderes, mestre en arts e en medecina, e En Jacme Avinyo, bacheller en medeçina…” i es stat atrobat abte e suficient de usar e practicar de art de cirorgia…” (p. 99 de “Medical Licensing and Learning in Fourteenth-century Valencia”).

 

En el proxim articul, havent comprovat l’extensio de les relacions i comunicacio entre musulmans i cristians valencians, continuarém comprovant que esta comunicacio es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

 

Anuncios

2 diciembre 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: