Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

BON NADAL 2013

De “La vida de la sacratísima verge Maria, mare de Deu, senyora nostra

de Roiç de Corella

De vos naixqué / com raig del sol per vidre,

La vera lum / per qui la scura boyra,

Ha pres bandeig / d’aquest mon ydolatre,

De vostra carn, portant un noble camis;

Vos alletàs /aquell qui les steles,

Ffeu de no res / y a vos, que l’alletasseu;

Vos adormís / aquell qui tots temps vetla,

Al vostre cant / humil de simple tortra.

 

¡Remey perfet / de nostre dol e planyer!

¡Hi cóm ploràs / quant aquella carn pura

Ves çircumçir / ab un coltell de pedra,

De vostre cor / dur travessant escarpre,

Mirant plorar / lo qui tots nos alegra!

De vostres ulls, / besant la sua cara,

L’aygua mesclàs / la qual, de nostra vista

Leva los tels / que teniem per Eva.

 

¡Port de salut, / dels pelegrins endreça!

Al tretzen jorn / vos feren omenatge,

Del Orient / portant-vos grans estrenes,

Senyors e reys, / del mon princeps illustres.

Espanten-se / quant miren la donzella

Ab fill tan bell / parlar la sua lengua;

Mirant l’engast / Jesús en vostra falda

Adoren-vos, / mare de Deu y filla.

¡Bon Nadal!

Anuncios

21 diciembre 2013 Posted by | Nadal i ninou | Comentarios desactivados en BON NADAL 2013

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.S’ha escrit molt en relacio a la textualitat de les declaracions que es feen constar en els procediments judicials, aixina com sobre la seua importancia a l’hora de coneixer el romanç parlat pel poble. Podem diferenciar entre les declaracions que es feren constar en els Llibres de la Cort en estil directe “dix:”, que suponen la reproduccio de la declaracio paraula a paraula, i aquelles que consten en estil indirecte “dix que”, que admeten la possibilitat de que l’escrivà introduira certs matissos.

Escomençant per lo que s’ha escrit en relacio a la textualitat de les declaracions i a la seua importancia, Sanchis Guarner, escrigue que: “Però molt millor encara que els textos literaris, per realistes que siguin, la llengua parlada apareix fidelment reproduïda en les declaracions dels testimonis incloses en els processos judicials” (“Els textos dialogats, manifestacions del català col·loqial” -1980), Veny i Clar, ha escrit que “el réflex més exacte i fideligne del registre col·loquial es troba en les deposicions judicials transcrites poc després d’haver tingut lloc, amb un intent de reproducció literal” (“Introducció a la dialectología catalana” -1985). Vila i Rubio escrigue sobre “recorrer a documents de tipus jurídico-processal, els quals recullen amb fidelitat tot el que durant el procés ha estat dit” (“Importancia dels documents jurídico-processals en l’estudi lingüístic” -1987). Martí i Castell, ha escrit que “Són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes els que més fidelment poden reproduir l’us viu d’un idioma” (“Producció escrita i producción oral” -1989). Montoya i Abad, ha comentat que “…les declaracions dels acusats i els testimonis durant els judicis, que contenen aquests documents, son garantia fideligna de la llengua parlada col·loquialment pels nostres antecessors…” (“Un repte per a la lingüística histórica: copsar la llengua parlada del passat” -1989).

En concret, i referint-se a l’estil o registre directe, Terrado i Pablo escrigue que “aquest registre pretén reflectir amb fidelitat les paraules pronunciades pels interlocutors. Els textos que el posseixen són testimonis inestimables de la llengua parlada s’èpoques pretèrites” (“Registres lingüístics i llenguatge notarial” -1986), i Riera i Sans ha escrit que “molt sovint, sobre tot quan reprodueix els diàlegs i les frases en estil directe, no ens podem sostreure a la conviccio que tenim exactament les paraules pronunciades davant el jutge” (“El cavaller i l’alcavota”-1987)

Passant a comentaris especifics sobre els Llibres de la Cort de Justicies valencians, Ovidi Carbonell i Cortés, ha escrit, en relacio al de Cocentaina, sobre la “polifonía del texto, quizá debido a la intención del escriba de ser fiel a lo que escuchaba” (“Marginación en el Reino de Valencia” -2003). Joan Miralles i Monserrat, comentant el llibre “Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de Cort de Justícia (1279-1321)”, ha escrit sobre que “l’interès lingüístic dels llibres de cort és realment extraordinari i sens dubte es deu tractar d’una de les fonts documentals més representatives per a conèixer de prim compte la llengua antiga” (“Estudis romànics” nº 27 -2005). Concha Ferragut ha escrit del “Llibre de la Cort del justicia d’Alcoy”, que consta de “declaracions de testimonis, normalment gent il·letrada, fet que ens proporciona una informació ben valuosa per a conéixer les formes d’expressió mes populars de segles enrere. Aquestes declaracions es transcrivien quasi immediatament després d’haver-se produit, com mostren les rectificacions, mots ratllats i anotacions entre línies que s’observen al manuscrit. Encara que l’escrivá podia modificar les paraules dels testimonis, existia la voluntat de reproduir literalment el contingut de la declaració amb l’anotació textual de mots pronunciats en el moment dels fets.

La textualitat de les anotacions consta en els propis Llibres. Aixina, en el del Justicia de Valencia, llegim que “Na Simoneta, testimoni, jura e  fo demanada sobre totes les coses [p]osades en los articles, paraula a paraula…”, o que “En Bernat Godayl, testimoni, jura e fo demanat sobre totes les coses posades en los articles e interrogacions, paraula a paraula, e dix que no y sab res”. El de Johan d’Ortó, qui “fo demanat sobre cascuns e sengles capi[tols] posats e contenguts en la dita [d]enunciació, paraula a paraula singularment, e neguà aquels capitols esser vers”, es especialment interessant, perque en un atre passage, el declarant es identificat com a convers “Johan d’Ortó, lo qual vos tenits pres e lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro”. En alguna ocassio, el Llibre tambe fea constar les raons i motius pels quals el Justicia pensava que no era necessari reproduir les paraules d’un testic, per ser un testimoni coincident en el d’un atre, como quan “Johan Périz de Fontes, testimoni, jura e dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobira, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel, jasia ço que per altres paraules digues son testimoni”, es dir, que no es reproduien les paraules d’un testic, per coincidir en les anteriors d’un convers.

Com hem dit, ans d’escomençar a vore les declaracions dels musulmans valencians davant dels Justicies valencians, hem de saber que en els Llibres de les Corts del Justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy corresponents al s. XIII, no es menciona l’existencia de ningun traductor. Ovidi Carbonell, en relacio al de la Cort del Justicia de Cocentaina ha escrit que Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”). A pesar d’aixo, Joan J. Ponsoda, es plantejà l’hipotesis de  “Que hi havia traductor”, concloent en que “aquesta hipótesi no es gens convincent”, degut a que “entre moros i cristians hi havia situacions comunicatives espontànies en la vida quotidiana”. Es, pata a pata, lo mateix que passa en els Llibres de Valencia i d’Alcoy, en els que no consta ni una sola mencio a traductors, trujamans o torcimanys.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians en procediments judicials d’uns atres llocs valencians, la catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que estudià la llengua d’un proces judicial que tingue lloc en l’horta d’Alacant l’any 1315, en el que participaren cristians i musulmans que “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, ha escrit que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”. Luz Ortiz García-Bustelo, ha escrit en relacio al senyoriu d’Albaida que “lo cierto es que en Albaida, se ha documentado que moros, moriscos y cristianos se entendieron directamente ante los tribunales sin necesidad de intérpretes. Y parece lícito sostener la idea de que la comunicación también se llegó a realizar en romance valenciano” (“Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”). Per ultim, recordem que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que declararen entre 1560 i 1609 davant del Justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

I si els cristians no necessitaven d’interprets per a relacionar-se en els musulmans, es evident que els musulmans tampoc els necessitaven per a relacionar-se en els cristians. En paraules de Carmen Barceló: “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets” (“Àrab i català: contactes i contrastos” -2011). Esta Carmen Barceló, es la mateixa que en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, llibre prologat per el “inclit” Joan Fuster, “demostrà” que els musulmans valencians necessitaven d’interprets per a comunicar-se en els cristians. Per aixo, el mateix autor que constata “la ausencia de menciones a traductores o torsimanys” en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, afirma a renglo seguit que “Los datos que refiere Barceló, aunque tardíos (siglo XV), confirman la necesidad de intérpretes y lo arraigado del analfabetismo romance”. Al respecte hem de saber, que el llibre de Carmen Barcelo podria considerar-se com un manual de la manipulacio, per varios motius. Com hem vist, l’informacio que analisa en relacio a la necessitat de traductors es del s. XV, i no es llicit obviar que la presio cristiana eixercida des del s. XIII i el progressiu incompliment dels pactes de la reconquista, condui a que els dirigents de les zones controlades per musulmans, posaren en marcha mecanismes d’autodefensa que els dugueren a tancar-se com a grup i a accentuar les diferencies que els individualisaven. Lo que ya es surrealiste es la mescla infumable que fa Carmen Barcelo, de musulmans lliures i esclaus, valencians i forasters, que necessitaven de traductor. ¿Qué hi havien alguns musulmans en Valencia, molts d’ells dirigents, d’orige foraster o descendents de forasters que nomes parlaven en arap? Carmen Barcelo no ha descobert res que no sapierem. Ara, lo que preten Carmen Barceló es fer-nos creure que una llista d’eclipses de sol, demostra l’inexistencia del sol. I aixo no cola.

I sense mes dilacio, aportarém distints casos relacionats en la presencia de musulmans en distints procediments judicials, dels que clarament es conclou, que l’immensa majoria dels musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Escomençarém per alguns eixemples del Llibre de la Cort de Justicia de Valencia, seguint en eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i Horta d’Alacant, acabant en un estudi mes a fondo d’algunes de les declaracions de musulmans que consten en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

Com molts dels casos que anem a vore, tenen el seu orige en els Llibres de les Corts dels Justicies del s. XIII, considere necessari coneixer, que l’informacio que contenen, la tenim a la nostra disposicio des de no fa massa temps. El coneiximent public del “Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina”, aplegà pel llibre “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”, de Ponsoda, publicat l’any 1996, i no ha tingut publicacio exclusiva, fins a l’any 2009. En relacio al Llibre del Justicia de Valencia, l’any 2001, es publicà “El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic” de Diéguez Seguí i l’any 2008 s’han publicat tres volums corresponents als anys 1: 1280-1282, 2: 1283-1287, i 3: 1287-1288, 1298. Finalment, l’any 2011, s’ha publicat un molt llimitat “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”. Mamprengam la faena.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)

Furs Valencia

Furs de Valencia

Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia.

En novembre de 1238, Jaume I promulgà en llati les “Consuetudines Valentiae” o “Fori Antiqui Valentiae”, que foren traduides al romanç l’any 1261 “translataverunt hos Foros et erdigerunt in lingua planam legaliter atque romanam”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De advocatis”, establia que “Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et pactibus presentibus vel eorum et in lingua romana, tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocate”, i es correspon en la de “Dels advocats” de 1261, que tradui que “Aquela cosa que.ls advocats diran en pleit denant lo jutge e presents les parts o.ls procuradors d’aqueles e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De sententiis, actis et citationibus…”, establia que “Iudices romana lingua sentencias proferant, et eas partibus requirentibus donent scriptas”, i es correspon en la de “De sentencies, d’actes de citacions…”  de 1261, que tradui que “Los jutges en romanç, diguen les sentències que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran”. En els Furs de l’any 1261 trobem expressions com “Aquest fur splanà lo senyor rey”, i en la reforma dels Furs de 1271, unes atres com “Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey” o “Aquest fur splanà e romançà lo senyor rey”.

Comprovem, que immediatament conquistada la ciutat de Valencia, el rei en Jaume dictà que tant les parts com els advocats que participaren en un jui, havien de parlar en romanç, especificant que el romanç era la llengua en la que els juges havien de dictar les seues sentencies.

Una atra disposicio molt important en relacio al tema que tractem, fon dictada per Jaume I el dia 4 de juny de 1264. En ella, el rei en Jaume recordà que previament havia promulgat una constitucio o estatut “Fecissemus constitucionem seu statutum”, que establia que els juristes, lletrats o advocats que eixerciren en la cort de la ciutat de Valencia o en qualsevol part de tot el seu regne, no havien d’usar el llati, ni de paraula ni per escrit “quod aliquis jurista, legista, seu advocatus non advocare in curia civitatis Valencie, nec in toto regno eiusdem nec aliquis libellus offerretur in Latino”, pero com havia comprovat que eixa constitucio o estatut no s’havia complit “Et predicta constitucio seu statutum non fuerit obsevata usque modo”, procedi a reiterer-la “Ideo per nos et nostros statuimus in perpetuum”, especificant que afectava a juristes, advocats o jurisperits que actuaren en la Cort de la ciutat de Valencia o qualsevol atra Cort del regne de Valencia, “quod aliquis iurista, advocatus, vel alius iurisperitus non advocent in curia civitatis Valencie, nec in aliqua curia tocius regni Valencie”, expressant que havia de complirse en tot moment, tambe per a les apelacions, llevat d’aquelles que es dirigiren ad ell “nec in aliquibus appellecionibus deinde aliquo tempore, exceptis appellacionibus que ad Nos venerint”. Els Justicies no havien d’acceptar llibells denigrants, ni en llati, ni en romanç “Nec Justicie alique regni predicti non admittant libellum aliquem in Latino nec in Romancio”, perque el proces s’havia de conformar a partir dels clams o querelles de l’acusacio i les respostes de la defensa, que Justicies i Juges havien d’escriure o fer escriure “Set iusticie et iudici [=iudices] scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis”, lliteralment paraula a paraula i en pla “verbotenus et in plano”, ademes de en tot lo que les parts volgueren dir “et omnia alia que partes dicere voluerint”, de lo qual havia de quedar constancia escrita en romanç en el llibre de la Cort “Et ea omnia ponantur et scribantur in Romancio in libro curie”. Amplià la orde a qualsevol atra actuacio judicial, recordant que les sentencies s’havien de dictar en romanç “Et ita fiant deinde perpetuo omnes actus [=omnia acta] et sentencie in Romancio.

Hauriem de preguntar-nos sobre els motius que induiren al rei en Jaume a dictar estes normes en el regne de Valencia, i no en Arago o Catalunya a on tambe regnava. Es mes, als catalans pareixia no preocupar-los gens que el seu cos llegal nomes fora conegut en llati, com es despren del fet que fins a l’any 1413, no li demanaren al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”, justificant-ho “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”.

La resposta podriem trobar-la en que el rei podia haver establit una norma d’autoproteccio que reduira la possibilitat de que els “intelectuals” forasters formats en Bolonya aplicaren indiscriminadament el dret romà, i que al mateix temps actuara de norma de proteccio als valencians, cristians o musulmans, front a la rapinya de “nobles” i militars forasters. Recordem que el rei en Jaume, en els “fori antiqui”, previu una norma de proteccio dels cristians valencians, consistent en que si algún foraster fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que hagueren fet “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. Tambe els musulmans valencians contaren en normes de proteccio. El 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona anuncià l’excomunio de tots aquells que “maltractaren” els llocs ocupats per musulmans. En la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, un testic de la presa de Valencia declarà que viu a religiosos excombregant als cristians que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas”.

Hem de saber, que en la “exposicio de motius” dels Furs, el rei en Jaume justificà la seua necessitat “per ço que donassem egualment son dret tam bé al pobre com al rich e que purgassen de mals homens ab gran diligencia…”. Es evident que un cos llegal i una justicia en llati no entesa pel poble, posada inicialment en mans de “intelectuals”, “nobles” i militars forasters, podia convertirse en un potent instrument generador d’injusticies. Germà Colón, en acabant de reconeixer que “L’idioma per exel·lencia era el llati, i el vulgar només jugava un paper subaltern o utilitari”,  ha escrit que les normes sobre l’us del romanç, tenien la finalitat de “evitar els embolics i les argúcies dels juristes”. Eixe fon el motiu pel qual el rei en Jaume ordenà la traduccio dels Furs al romanç valencià, aixina com que els processos judicials es celebraren parlant i escrivint en romanç. I ho feu en el regne de Valencia, perque comprovà que el poble valencià que eixia del domini musulmà, format per cristians valencians “…aliquem valentinum…”, i per musulmans, una part molt important dels quals es convertiren molt rapidament i en massa al cristianisme,  compartien una mateixa llengua que era el romanç valencià.

Recordem que Ramon Llull, com Jaume I, tambe sabia que l’algemia, romanç o pla, era  llengua compartida per cristians i musulmans, per lo que escrigue que traduia del llati al romanç “en mots qui son plans”, per a poder ensenyar “A cells qui no saben lati ni arabich”, referint-se, evidentment, als cristians que no sabien llati i als musulmans que no sabien arap, perque tant uns, com uns atres, sabien pla o romanç. Hem vist que el propi Llull, recomanà que els mestres d’arap es buscaren entre musulmans pobres o “homines pauperes” que el sapieren, en els que els aprenents, com es llogic, havien d’entendre’s parlant en romanç.

Per una atra banda, es difícil dubtar de que esta norma de proteccio de la poblacio valenciana, degue estar inspirada pels cristians valencians prejaumins, de la mateixa manera que l’inspiraren, en el “elemento consuetudinario” present “en el Código de Jaime I” estudiat per Honori Garcia, com pels musulmans conversos al cristianisme, un dels primers dels quals fon Abu Sayd, que havia segut el seu rei, i que una volta batejat s’aplegà a titular “Vincentius, rex Valentie”.

Ademes, si es impossible negar que en els moments immediatament posteriors a la reconquista cristiana, una part dels llocs relacionats en temes llegals com notaries o escrivanies degueren ser ocupats per forasters, lo cert es que els valencians, molt rapidament, escomençarem a desplaçar-los. Es difícil detectar als valencians que anteriorment a la reconquista duien antroponimia romanç compartida en la dels cristians forasters, axina com ad aquells, que havent adquirit antroponimia propia de l’arap la canviaren voluntariament per antroponimia romanç, alguns d’ells aprofitant el bateig. Es mes facil intuir el passat de notaris valencians del s. XIII com “Jacme Sarray, notari” o Bernardi Pagani, notarii publici”…., d’expets en lleis com el jurisconsult docentista valencià Gillem Jafer, que segons Corominas du antroponimia propia “de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab”, que “aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social”, o de Bertomeu Benajam, possiblement relacionat en els noms d’orige arabic “Garcia ben Ayam” documentat en Navarra a mitan s. XIII, o “Firmin ben Ajam” documentat en Montpellier l’any 1301. Bertomeu Benajam fon el primer escrivà de Sala de la ciutat de Valencia de que es te noticia, documentat des de 1306, de qui sabem que “continuament, de necessitat, havia a treballar de maytinades e de dia e de vesprades, no solament en los dies faheners, ans encara en la major partida de les festes de l’ayn”. No de bades, la tan proclamada llengua unitaria de la cancelleria, era mes propia del romanç valencià que del català, lo que feu declarar al català Alexandre Cirici que “los catalanes escribimos en valenciano o leridano”, i que “nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”.

Pero com alguns catalans, en interes propi, i alguns acatalanats valencians, que actuen incomprensiblement en interes dels catalans, junt a uns atres indocumentats, pretenen capgirar-ho i trabucar-ho tot, han volgut fer creure que la normativa sobre l’us del romanç en procediments judicials en el regne de Valencia, no es concretava exclusivament a eixe camp sino a “tota la documentacio”, presentant-ho com a un gran exit de la llengua catalana, sense explicar per supost, les raons per la qual esta normativa es exclusivament propia del regne de Valencia i no existix en Catalunya.

Per aixo, Sanchis Guarner, sense encertar ni en l’any de la disposicio sobre la que pretenia parlar, inventà que “Jaume I disposà l’any 1276 que tota la documentacio del Regne de Valencia fora redactada en romanç, i no en llatí” (“Aproximacio a la història de la llengua catalana”-1980). La mentira, es feu grossa i s’internacionalisà, en el llibre “Die sprachliche Stellung des Katalonischen auf Grund seiner Lautentwicklung”, per Gottfried Egert (1985), qui segons l’acatalanat de Castelló Germà Colón “transposat literalmente elucubra: La nova autoconsciència catalana, l’extensio de les fronteres, trobà la seua confirmació en la llengua catalana: el 1276 Jaume I manà que els documents del Regne de València sols es podien escriure en “romanç” i ja no en llatí. A la fi del segle XIII começa a utilitzar-se el català en tot el domini català com a llengua literària oficial”. Com els acatalanats s’ho passen de lo mes be copiant-se entre ells, sense mirar documents, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, escrigue en relacio a Jaume I, que “Fou ell qui disposà el 1276 que tota la documentación del Regne de València es redactàs en romanç i no en llatí” (“Invitació a la llengua catalana” -1987). Esta es la “ciencia” que els nostres acatalanats escampen dins i fora de les nostres fronteres, que pot resumir-se en: mentires a manta.

En relacio a l’organisacio judicial propia dels musulmans, Enric Guinot ha escrit que “els processos judicials entre musulmans, segons la seua llei i en àrab, no s’han conservat”, inventant “que l’abséncia de dades primerenques sobre l’árab com a llengua quotidiana dels musulmans es producte d’una llacuna documental…”. Pero podria ser que no hagueren existit. Puix be, hem de saber que sí que s’han conservat processos judicials entre musulmans, segons la seua llei, pero celebrats ¡en romanç valencià! El català Garrido i Valls, ha escrit sobre la “única referència que poseïm sobre un judici celebrat en un tribunal mudèjar il·licità” l’any 1457, destacant el “seu valor històric i lingüístic” (“Noms i llinatges de la poblacio musulmana d’Elig i Crevillent al segle XV”). No està de sobra recordar que Garrido i Valls ha deixat constancia de que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”. Per a comprovar-ho considere interessant reproduir algun fragment de les declaracions d’un dels testics, “Çarim Abil, moro de la dita morería, es citat juy e interrogat…E primo interrogat dix ell… que entre los qui havien fetes les dites galeres havia gran brega… que lo dit Acen li tira una taronyada als pits e que lo dit Milich tornà atras… que los sobredits hagueren dampnifficat lo dit Milich… Ffou-li legit presents les dites aljames e lochtinent de alcadi, e persevera en les dites coses”.

Previament a continuar comprovant que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, estudiarém l’importancia de la lliteralitat de les declaracions en procediments judicials, i comprovarém l’inexistencia de traductors.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)