Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIII)

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).

El llibre de la Cort del justicia de Cocentaina, reproduix en estil directe algunes frases de conversacions en les que intervenen musulmans. L’any 1275, “Aben Xayhan, moro”, comparegue davant del Justicia cristià, per a denunciar que “Bertholomeu, fil de na Saragoça, avia furtada sa filla”, dient-li textualment “e dix li: no demanatz per ma filla!, si el rey ven en la terra yo men clamare a él. L’any 1289, en la declaracio de Jucef Huarat Abeç consta la següent cita textual e dix al dit fill de Pescuyal: S[…] d’alí, que·ls hi volem jaure. El mateix any, Hamet Pescuynal, requerí al Justicia requir a vos, justicia, per a que vos al dit Martín Péreç forçets en rahonar mon dret, e yo, a conexença vostra e de la cort, daré a él son salari, dient-li que havia de fer-ho “per vostre officii”, afegint que e si no, que yo que-u pusca \a vos/ demanar, en mon loc e en mon temps, davant lo seynor rey, ho davant son percurador ho son loctinent. De l’any 1294 consta una denuncia segons la qual “Hale, muler de Mahomat Rallí, denuncia denant vos, Domingo Cepillo, justici[a] de C[ocentania], que-n R[amon] de Turbayllos, \dimercres/ present passat, forçà a sa filia, per nom Muhdia, [e desponc]ellà a aquella per força. Per on suplica a vos, justicia, la dita Hale, que vos que [enantets] per vostre offici contra lo dit R[amon] segons fur de Valencia”.

L’estil directe tambe consta en distints compromisos de musulmans fets publics en el Llibre de la Cort del Justicia. Per eixemple, l’any 1289, consta que un musulmà Jo, Abdallà Huarat Axay, estadant de Cocentania” es compromete a construir-li un forn a un cristià, “promet a vos n’Arna[u] […] que fare a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn”, detallant la situacio, començament, duracio, cost i condicions de les obres “prop del castel, d’ací a I mes primervinent, que·l auré acabat, lo q[ual] […] en suma de XL sous, e si mes calç faré, que vos que·n siau […]. Del mateix any 1289 es l’otorgament d’uns poders de procuracio d’uns musulmans a uns cristians “Nos, Mahomat Aben Agrar e Hamet Aben Hualit, moros, fem e establim procuradors nostres don Simon de Tormos e Guillamon de Fores”, en els que es concreta que l’objecte de la procuracio era recuperar un deute “en demandar e recobrar d´en Guerau Calandri, veyn de Cocentania, e d’en Bertran de Calatayub, veyn d’Alcoy, CLIIII sous e IIII diners de moneda de rials d’aquel deute que a nos deuen, que es en çuma de CCII sous”, establint-se la remuneracio de la procuracio en “los ditz CLIIII sous e III diners en paga a vos metem per rahon car nos aquels deviam a Hamet Aben Callem, e lo dit aquels a vos devia”, comprometent-se els musulmans a que “tot ço que per vos será feyt e procurat, per nos ferm e estable sera agut e en res no ho revocarem, poders que donaren estant “Presentz Jaffar Aben Yaub, Mahomat Aben Xiquir”.

L’estil indirecte el trobem en els clams o demandes de musulmans contra cristians, dels que oferim alguns eixemples. L’any 1269, “Abrahym urat Farax \se clama/ de Michel de Moya, posant contra él que·l volc degolar en la mezquita de Callosa, en la qual el dit Abrahym jacia en fe del rey”. L’any 1274, “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax” i posa contra ell “que él, usant de son offici de l’alcaydia dels moros del raval, en lo mercad del rey…”. En 1275, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camià a él una mula per un mul seu, la qual li promés que anava ben e no avia en si malicia nenguna. On, com la mula sia xamuça e farahona, e no sia tal com él li promés…”. Este mateix any, “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria posant contra él que li deu dar I kafís e II barcelles d’olives”, i “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre, posant contra él que él tenia preses I moro e una mora de Seta…”. L’any següent, “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer posant contra él que·l logà per a cobrir sa casa e que’l ferí ab una cana en lo cap…”, i “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri posant contra él que lis es deutor e pagador en CCII sous de rials…”. L’any 1277, “Alí al-Murcí se clama de Lorenç, e posa contra él que li dona dos colps en la cara ab la man del plan la I colp, e l’altre colp ab la man en revés”. En 1295, “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví que·l nafra a tort e sens raho”.

Tambe trobem expressions de musulmans valencians baix la forma de “confessio” o “denuncia”. L’any 1277 “Bacca, moro del raval confessà e dix que aquels II homens que la justicia per él pres…” i dix que aquels no foren a la sua preson ab aquels II peons que a él levaren a Alacant, que aquels d’Alcoy se fogiren, per que diu que aquels dos no foren en colpa de la sua preson”. L’any 1277, “Hamet Abenhibil confessa que él, e Nage, e el Mazcon, e Axir, e Mahomat Abenhybil, son girman, e Hamet al-Ruffa ixqueren del raval de Cocentània ab volentat que si poguessen pendre neguns christians catius,…e quan foren en lo figueral de Martín d’Azagra venian II christians e saltejaren-los…e depux agueren acort que vinguessen al port per saltejar ab VI conpaynons”. Pero la delinqüencia no era exclusiva dels practicants d’una religio determinada. L’any 1275, “Axa, muler de Aben Cibrehi”, comparegue davant el Justicia e denuciant demostrà a él, que uns cristians entre els que es trobava “Bertholomeu de Saragoça”, de qui ya hem vist que havia segut acusat de furtar a la filla d´Aben Xayhan, “furtaren son fil en la orta de Cocentània, lo qual fil seu a nom Cibit”, pregant al Justicia que él que faça enquisicion contra aquels per son offici, que ella no perda son fil”, donant l’informacio sobre quan fon pres E dix que fo pres en dia de dicmenge, ben ha V setmanes”.

A voltes trobem manifestacions de musulmans en unes atres fases del procediment, com la proposta de testics o l’interrogatori. Durant el proces d’Abdulhuaheb contra P(ere) Cax “fo demanat Abdulhuaheb si pot provar”, a lo que “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marín, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Péreç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”, es dir que tenia testics tant cristians com musulmans. El mateix any, en un procediment iniciat a instancies de Ramón de Canet en contra “d’en Alí Allobadí”, interrogat el musulmà sobre “si él begue vin de dia en taverna depux ença que él fo son ixarich… Dix que no begué vin de dia en taverna depux que él fo son ixarich d’en R(amon) de Canet.

Considere interessant incidir en el proces de l’any 1275 instat per “Abdumelich, moro”, en contra de “Johan de Bitoria”, motivat per distints deutes, en el que es posa de manifest la riquea de les relacions entre valencians de distintes religions. En el clam, Abdumelich explicà al Justicia que el cristià li devia “I kafís e II barcelles d’olives, mesura de Valencia”, per contracte “de laurahon”, pel qual tenia dret a la “terça part” de la collita d’olives de “la terra que él laura”, de la que s’havien collit “III kaffissos e mig que foren”, equivalent a “l·oli que pogra ixir d’aqueles olives, lo qual […] esser III arroves d’oli, mesura de Valencia”. Ademes li demanava “una faneca d’ordi que a él deu”, junt a “II sous e mig” per rao “de sa part de les figues e de la palla… e de un dia que laura ab él”, afegint “que li deu II sous e mig per sa part de collir les olives”. El cristià “negà a él deure totes les coses per él, a él demanades”, donant la seua explicacio. En l’interrogatori, “Fo demanat Abdumelich si él vené al dit J(ohan) la arrova d’oli per III sous e IIII diners”, a lo que Dix que no. A la pregunta sobre si “pot provar qu·él li vené la dita arrova d’oli”, consta que Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel. A les preguntes sobre “si pot provar los II sous e mig de la part de les figues e de la palla e de la lavor d’un dia” o “si pot provar los II sous e mig de les collidures de les olives” contestà Dix que sí, e vana provar per moros. Curiosament, J(ohan) de Bitoria proposà com a testic a Çaaht Alhua[…]c, per a provar que Abdumelich “li devia dar forras e quítias” les dos parts de l’oli. Comprovem que les discrepancies d’una relacio laboral entre un musulmà i un cristià foren denunciades pel musulmà al Justicia cristià. No hi ha indici de problemes d’enteniment degut a la llengua, ni a l’hora d’acordar els termens del contracte de “llauraó”, ni a l’hora de denunciar l’incompliment dels pactes davant del justicia, ni a l’hora de contestar a les preguntes formulades, sino tot lo contrari. Tot indica que totes les parts s’entenien perfectament. Curiosament, el musulmà propongue a un testic cristià, i el cristà a un musulmà.

Finalment, sabem que els cristians i musulmans valencians s’entenien perfectament perque alguns parlaven entre ells i uns atres oien, entenien i reproduien la conversa. L’any 1277, “P(ere) Ximénez” declarà “que oý a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey d’Aragon que faya tracion de talar Montesa… E encara oy dir al dit Mahomat que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman…”. Un atre cristià, “Domingo Perivaynes”, declarà “que oy dir a Mahomat Alhomemi de mal del seynor rey d’Aragon”, i que ell estava present quan el “dit Mahomat parlava ab P(ere) Ximenez, e deia que·1 rey d’Aragon no pertaynia per a rey…E encara oy-li dir que-l rey d’Aragon no mereyxia per a rey… e per que terres de Valencia no auran pau.  Tambe tenim la declaracio de Mahomat Alhomemi, estant presents “la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancarí, Alí Almurcí”. Davant de tots ells, cristians i musulmans, declarà que el motiu d’haver dit tot aixo del rei d’Arago, podia haver segut que estava borracho “dix per son sagrament…que tot aquel mal pot esser que él digues del seynnor rey e mes, perque él era enbriach. D’este proces, es curiosa la locucio atribuida al musulmà de que “quan el rey amena, la regina axanca”, conservada actualment en Benimantell en la variant “quan ton pare pixa ta mare s´aixanca”, que evidencia que el romanç valencià era la seua llengua materna, que li permetia el domini de frases fetes inclus estant bufat.

En estos articuls, hem comprovat, que en el s.XIII, musulmans, conversos i cristians valencians, a voltes de dificil distincio, s’entenien sense problemes en romanç valencià. Hem vist declaracions judicials, moltes d’elles lliterals, de conversos i musulmans que acrediten que la llengua dels musulmans valencians, era l’algemia valenciana o romanç valencià, independentment de que alguns d’ells tambe sapieren o tingueren mes o manco nocions d’arap. Dels inventats “traductors”, ni rastre. Crec que no es pot dubtar de que aço es una prova mes, de les moltes que demostren l’orige prejaumi de la llengua valenciana, que es nostra i autoctona, per lo que no dependix de ninguna atra.

Negar la realitat objectiva, comprovable i comprovada, i substraure’s a la llogica, es un sintoma d’esquizofrenia. En el proxim articul repassarém alguns dels “arguments” esquizofrenics, en els que alguns catalans i acatalanats, es pensen que nos enganyen.

27 diciembre 2013 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXII)

Hem vist que el rei en Jaume manà que en el Regne de Valencia, els procediments judicials havien de celebrar-se en romanç i no en llati, aixina com que les declaracions dels pleits havien de reproduir-se de forma lliteral. Toca comprovar que els musulmans valencians participaven en eixos juïns parlant en l’algemia o romanç valencià, que era la llengua en la que es relacionaven en els cristians. Ho farem a partir de diferents casos documentats, escomençant per alguns extrets dels llibres de la Cort del Justicia de Valencia 1280-1288, 1298, seguint per uns atres eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant. Deixarém els de Cocentaina per a un articul exclusiu. Escomencem per eixemples de la ciutat de Valencia.

 

Bernat Desnoguer acusà a Ali Atzabpon, moro de Exerica”, d’haver ajudat a fugir a un catiu seu de nom Çaat. Mantingue que quan fugien, s’havien amagat en una casa de cristians que ho consentiren “s

abens e consentens la dona, muyller d’en G(uillem) de Pinta, e altres compaynes de la dita casa”, per lo que demanà “que façats inquisicio contra lo dit Ali Abzabpon, moro de Xérica, e contra tots los altres que al dit crim an donat conceyl ni obra ni ajuda”. Interrogat Ali Atzabpon “jura a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciació, e negà aquelles esser veres, contestant que no “e dix que no” a unes atres preguntes. Çaat desdigue a Ali en el seu interrogatori, quan dix que Ali Atzabpon dix a ell e conceylà que se’n anas ab ell a casa de don Jayme, seynor de Xerica”. En relacio a la casa a on s’havien amagat, declarà que “dins la dita casa trobaren la dona e II serventes”, afegint que “quan la dona lo veé ferrat, dix-li: Malastruch, mes te valia que te’n anases en altre loch…”, i que estant en el celler “vingueren les serventes e digueren-li que se’n entras…”. Queda clar que els dos musulmans entenien i s’expressaven en romanç valencià.

 

Mahomat Almolini, de Quart”, denuncià a Arnau de Romaní perque “a tort e sens rao e injuriosament e publicament, denant molts”, l’havia agarrat “e tiran aquell pels cabells, gità’l en terra”. Una volta en terra continuà fent-li, “colps e ferides, li feu al cap Iª nafra, e encara feu a aquell altra nafra en la cama squerra”. Comprovem que l’any 1288, un musulmà de Quart s’expressà en romans valencià per a denunciar a un cristià, que provablement era familia del “Arnaldo de Romanino, civi valentino” que a partir de l’any 1266 fon bale de Valencia.

Pere Maçó, denuncià que “Çayt Oratçale, de Quart, e na Johana d’en Barçaló, bateyada, havien ajudat a fugir a “Maymó, sarraí catiu seu”. En l’interrogatori, “Sayt Huartçale, moro de Quart, jurà a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciacio, e negà aquelles esser veres…”. Preguntat a on havia dormit quan fugi, dix que en casa sua, alçant-se “poch abans d’alba” per a fer llenya “a la leyna a fer”. Fetes “II somades de fornyla” (fornilla), anà a descarregar-les al forn de Berenguer Dalmau, la dona de qui “donà-li del vin de la companya, e begé mes de III taces”. Com es veu que no havia begut prou, conta que “enapres anà-se’n a la taverna d’en Tamarit e begé aquí de vin de XIIII dinarada e VII mealades de vin, e embriagà’s”. Per aixo, a preguntes concretes sabem que “dix que no sab, que enbriach ere” o que “dix que no, que enbriach ere e no li membra”. Constatem com un atre musulmà de Quart, que es relacionava en una conversa al cristianisme, declarà en romanç valencià, i s’excusà de que no s’enrecordava de certes coses, per haver-se bufat en la taverna d’un cristià.

En Silla, retingueren a un musulmà a qui dien “Mahomet, fil de Famet de Cayuel”, que era “de Malexant, aldeya de Borga”, i per tant “de la terra dels aragoneses”, perque en eixos moments Aragó estava “en guerra ab la ciutat e ab lo regne de Valencia”, i resulta que el musulmà anava “sens assegurament de pau e de treva”. Es veu que quan el prengueren, fon acusat de fer-se passar per cristià, perque duya distintius i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia, explicant en l’interrogatori que “dix que no volia dir si era moro o christià per ço que si digués que moro era, que no·1 furtasen”, i que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià”. Per aixo, davant del justicia, “dix que él era moro e fil de moro, so es saber, de Famet de Chayvel, moro de Malexanc, aldea de Borya, vassallo d’en Alaman d’Aguda e de don Pero Corneyl”. En relacio al nom cristià, digue que “aquel qui·l conexien e l’avien privat, l’apelaven Garciola, empero totavia sabien que moro era e vida de moro faya entre aquels ab qui anava”. Explicà el seu recorregut dient que havia vingut a Valencia en “don Pero Bertrán e Rodrigo Bertrán, vassalos del noble don Pero Ferrandes”, que havia estat en els monges de Benifassà “e estech ab los monges de Benifaçà”, que havia dejunat “dejunar la quaresma dels moros en la moreria” de Valencia i que quan fon pres, se n’anava a “Exativa”. Comprovem que al musulmà aragones s’expressa en aragonesismes com “vassalos” o “totavia”.

En un atre proces, distintes persones declararen sobre lo que havien sentit dir a “la sarrahina de casa, qui á nom Fátima” i a “Asmet, moratel de la casa”. Teresa “dix que ela li oy dir a la dita sarrayna. Toda Martinez, no oy dir a la dita sarrayna en presencia e audiencia del dit Salamó les dites paraules”. Maria García, oy dir a Hamet, moratel de la dita casa, que com él portas Iª  granera a la dita mora…”. Toda, muller d’en Pere de Sarria declarà que a una pregunta d’ella la dita sarrayna li respós que carn de cervo ab cebes e ab salsa”. Comprovem que una musulmana usa la paraula “cervo”, que segons Ibn Buqlaris (translliterada “s.rbu”), era propia de l’algemia de Valencia en el s. XII.

 

En una declaracio dels Llibres de la Cort del Justicia de Valencia que s’han publicat, de principi del s. XIV, referent a l’any 1315, sabem que Martín Azenbugí”, segurament convers, “habitador in Burgiagot, testimoni, jura e interrogat… dix que no y sab plus, salvu aytant que be á XXXII ayns passats o pus, que ell, testimoni, sab que-ls dits sarrahins nomenats en la dita declaracio son morts…e dix que per ço com él, testimoni, en temps que era ffadrí conexia a aquells…e tornaven en casa de Mahomat Azenbugí, pare d’ell, testimoni”. En el mateix proces declarà “Çaat Ffarraig, sarrahí, habitador en Benizanó”, qui “jura per la alquible segons suna e costum de mores… e dix que ell, testimoni, nasch en l’alqueria de Bofilla e estech e fo habitador del dit loch be per XL ayns… e apres viu a les mullers d’aquells vestides de negre e portar viudatge per lurs marits et encara viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare, e que tots los habitadors de Bétera o la mayor partida dehien que aquells eren morts”. No hi ha dubte de que els musulmans de Burjassot i de Bofilla parlaven a la perfeccio en romanç valencià.

 

En les denuncies i demandes criminals de l’any 1321 consta que “Jo Çahat Andraç, sarray de Quart, ab clamosa insinuació e ab fama pública de molts, denant anan…”, denuncià que Narbonet Sala, “moliner del dit loch de Quart”, havia mort al seu germà Azmet Arrendací.

 

Passant a Alcoy, pel seu Llibre del Justicia (1263-1265), sabem que “Maomet Axufí e Ferrando de Ortoneda feeren sagrament de calumnia, e·l dit moro dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona, e que no avie nuyl mal…”. Tambe que Allí Abenvaiçan, “seraïn del raval”, es clamà de “d’en G(uilem) Çafont” i posà contra ell, “que nadi no fa·y olli sino él”, demanant a la justicia “que lli faça conpli[ment] de dret seg[un] fur de Valléncia, savan de crexer e de minguar…”.

 

De Xativa, sabem que l’any 1282 “Bernat Dezplá, per nom de si e per nom d’en Bernat de Sarria”, denuncià a “1’aljama dels sarrayns del raval de Xátiva”, perque no compraven la sal en la gabella de Xativa. En el jui comparegueren els “adenantatz del dit raval”, els quals digueren e atorgaren, present en Bernat Dezplá, que en l’an primer passat que en Jafudà era batle de Xativa, que él, dit en Jafudà, que·ls demanava que la dita aljama…”. Pero digueren mes, perque Encara dixeren e atorgaren que en l’an que en Mossé Almater fo batle, que li donaren atre tanbé servii per tal que no prenguessen sal”. El juge “On nos, en G(uillem) Dezcloquer, jutge damun dit, vista la demanda del dit Bernat Dezplá e la resposta de la dita aljama, vista la confessió dels ditz moros…”. Que els musulmans de Xativa parlaven en romanç valencià, ya ho comprovàrem en el Llibre dels Fets. Tambe de Xativa, es interessant saber que Isabel Bonet O’Connore ha estudiat cinc documents de principi del s. XIV provinents de distints archius, concloent que “Les escriptures de compra-venda i els préstecs, com el paper de Suleima en la disputa de jurisdicció entre Xàtiva i Valldigna, apunten al tema del bilinguisme entre els mudèjars valencians (“En busca d’una minoría perduda: notícies sobre els mudèjars de Xàtiva”).

En relacio a Chivert, tenim un cas, succeït l’any 1304, segons el qual, Alicsen de Tolba denuncià al musulmà Aytolà, i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià, per lo que s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Sabem que Llorenç i el musulmà parlaven entres ells sense problemes, perque en proces judicial que es seguí, Alicsen de Tolba declarà que Aytolà “se mudà son nom de conseyl del dit Lorenç, ço es que·s faya dir Johan et que parlàs com a serrà et deya que era del port et aquel no u fos”. Un dels pastors que estava en Llorenç de nom “Pedro, fil de Enegot Saragoça”, declarà que el “sarray dix que no avia diners et dix lo dit Lorens que eyl l’in prestaria…”.

Respecte del pleit del que ya hem parlat, que tingue lloc l’any 1315 en l’Horta d’Alacant, es una llastima, que Teresa Ferrer i Mallol no el reproduixca textualment, pero diu textualment que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés… tant els processats com els testimonis hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, afegint que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys”. Nos informa que durant el proces, interrogaren a Sancholo, a Mahomet Abotix i a Fatima, sa mare, a Saat Abotix, a Tammem Varassaat i a Nexma, sa mare, a Acdica, el saig, a Pere Andreu, el convers, a Maria, viuda de Berenguer Llop, dita na Lloba, a Joan Colom, a Aotzeis i a Fatima, als fill d’Alí Abenzeyt i d’Alí Alforrum, i a Berenguer Arquer, havent declaracions complementaries, i segons i tercers interrogatoris en torment. Comprovem que la defensa de l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, es queda es exclusiva per als indocumentats acatalanats.

En el proxim articul, analisarem en exclusiva alguna de les voltes que els musulmans valencians de Cocentaina, actuaren davant de la Cort del Justicia d’esta poblacio valenciana.

27 diciembre 2013 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario