Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

Anuncios

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI)

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

 

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

 

Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra,  “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

 

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

 

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

 

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”.

 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l’atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”.

 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”.

 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, comixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”.

 

Ya es documenta el present d’indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve….asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”.

 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

 

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”.

 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”…

 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

 

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

 

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

 

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

 

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

 

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

 

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”… Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

 

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella /  d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull.

 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la algemia valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna.

 

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre “Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario