Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

Anuncios

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI)

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

 

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

 

Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra,  “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

 

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

 

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

 

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”.

 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l’atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”.

 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”.

 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, comixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”.

 

Ya es documenta el present d’indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve….asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”.

 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

 

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”.

 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”…

 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

 

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

 

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

 

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

 

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

 

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

 

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”… Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

 

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella /  d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull.

 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la algemia valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna.

 

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario