Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (i II)

En l’articul del “Levante” diu que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar “valencianos”, unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.  En l’articul anterior hem vist que els valencians eren valencians, com a minim 30 anys mes pronte de lo que pensa Vicent Baydal, y per tant 80 mes pronte “de lo que se pensaba” (de lo que pensaven alguns acatalanats histerics, no els valencians).

 

En est articul vorem que els valencians erem valencians tambe durant el s. XIII, i com a tals som citats des dels moments immediantament posteriors a la reconquista cristiana del rei en Jaume. La rao es molt senzilla: els valencians som producte d’una evolucio historica i no d’una inventada i interessada ruptura, que segons els acatalanats feu que catalans i aragonesos es metamofisaren en valencians. Tindrem temps per a vore, que el nostre gentilici de “valencians” es documenta en tots i en cada un dels sigles posteriors al s. II a.C, quan els romans fundaren Valentia.

 

L’any 1296, el papa Bonifaci VIII, en “Sentencia Lata contra Fredericum fratrem regis Aragonum”, es referix a “illos, qui de Arragonia et Valencia ac quibuscunque Yspaniarum regis…”. Vorem que “illos de Valencia” son els valencians.

 

El 15 de giner de 1291, el papa Nicolau IV, medià en la discordia que hi havia en la seu valenciana, per la succesio del bisbe Jaspert “per obitum Jasberti”, que havia mort l’any 1288. L’eleccio papal de Ramon Despont o “Raymundum”, decà de l’iglesia compostelana “decanum ecclesiae Compostellanae” fon comunicada al nou electe, al capitol valencià, i de la mateixa manera “In e. m” o “In eundem modum”,  al poble valencià “In e. m. populo Valentino. Dat. ut supra”. (p 589 “Registres de Nicolas IV (I)”. El papa sabia de l’existencia d’un poble valencià, que hui es maltractat pels acatalanats.

 

En el context de la conquista de Sicilia duta a terme l’any 1283 per Pere I de Valencia, per la que el papa Marti IV el desposei de la seua corona, donant-li-la a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III, l’any 1284, es dirigia al pretes rei dient-li que regnava sobre el poble aragones i valencià “Apud urbem vetere Martinum P.M. Carolo Philippi, Regis Francorum filio, Aragonii Valentinique populi Regna”. Un atre papa, que sense dubte era prou mes sabut que els nostres acatalanats.

 

De 1278 es “I registre del rey en Pere de Paniçars, intitulat “Hoc registrum est de tempore domini regis Petri”, citat en document de 1364, en el que es diu que “incipit sub data vel facta in Acrimonte, III idus decembris anno Domini Mº CCº LXXº octavo, et est in isto registro generalis confirmacio quam dictus dominus rex fecit aragonenesibus et valencianis.

 

Un document de 1274, parla dels carnicers i peixcadors valencians “carnicerii sive piscatores valentini, et ea omnia et singula possitis dare vendere…”(p 54 de “Los pergaminos de la Cancilleria Real del Archivo municipal de Alzira”).

 

Entre 1275 i 1276, es documenta una sublevacio de cristians i musulmans. Des de Valencia el rei en Jaume escrivia que “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre…”. En una atra carta parlava de que “quidam malefactores christiani de terra nostra, scilicet de regno nostre Valencie, insurrexerunt…”. En el Llibre dels Fets, deixà constancia de que “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat”, afegint que “havien enderrocats albergs molts d’alguns prohomens de la vila, contra la senyoria nostra, e molts d’altres mals feits”. Comprovem que el rei en Jaume sabia de l’existencia d’un poble valencià. Segurament, en eixe poble, incloia tant als cristians com als musulmans. Tots eren valencians.

 

L’any 1264, en carta del rei en Jaume sobre els costs de l’expedicio realisada a Murcia, es parla de “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…” (“Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984).

 

El 27 d’abril de 1248, el papa Inocenci IV ordenà l’excomunio de certs laics i religiosos valencians “nonnulli clerici et laici Valentini…” que acompanyaren al bisbe Arnau de Peralta a pendre la seu de Segorp, expulsant al seu titular.

 

A finals del mateix any 1248, tingue lloc l’acte de trasllat del bisbe Arnaldo de Peralta al bisbat de Saragossa, al qual assistiren, entre atres, molts valencians i saragossans dels seus bisbats, entre els que hi havien clercs, laics i persones religioses “pluribus valentini et cesaraugustani episcopatuum clericis, laicis et personis religiosis”. (p 117 “Boletín de la Real Academia de la Historia” Vol. 82-83)

 

En els “Registres d’Innocent IV” correponents a l’any 1245, podem llegir: “Idem privilegium pro scholaribus Valentinis” i “Ne scholares Valentinos contra privilegia eis ab ipso concesa laedi permittat”.

 

L’any 1245, el rei en Jaume dictà una norma, per a defendre i lliurar d’injuries gravamens i vexacions als ciutadans valencians fidels, “Volentes nos fideles nostros cives Valentini ab iniuriis, gravaminibus, et vexationibus quorumlibet defendere et liberare”, per lo que els concedi “per Nos et nostros donamus, et concedimus vobis universis, et singulis civibus supradictis”, que no pogueren ser expulsats ni compelits a eixir de les seues heretats, cases o possessions, o qualsevol atra cosa que poseïren per alguna rao o titul, “quod aliquis vestrum non eiciatur, nec compellatur exire per aliquem de possessione aliquarum hereditatum, domorum, et possessionum, seu quarumlibet aliarum rerum quocumque titulo, aut ratione quacumque possideat”, sempre que no mediara sentencia judicial “sine sententia iudicis preeunte” (ACA, Perg. 1016 de Jaume I). Esta disposicio real, te un precedent, que vorem, del mateix any de la conquista de la ciutat de Valencia. Per lo vist, als 7 anys, el rei encara havia de parar els peus a mes d’un dels militars o mercenaris catalans i aragonesos de la seua tropa, que es dedicaven a insultar i furtar als valencians.

 

El 22 abril 1239, el papa Gregori IX, manà que s’iniciara l’instruccio “remittatis ad nos sufiicienter instructam”, per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, sobre la que contendien els arquebisbes de Tarragona i de Toledo “Super qua ordinatione Toletanus et Terraeonensis archiepiscopi insimul contendebant”. Els encarregats de l’instruccio foren el “Episcopo Olorensi, magistro Johanni de Arron(a) canonico Toletano” i “Willelmo Vitalis officiali archiepiscopi Tarrachonensis”. L’instruccio contenía una prova testifical, a testics que havien vixcut la presa de la ciutat de Valencia. Es conserva l’interrogatori a persones de Terol. Els preguntaven si els valencians o els de Valencia consideraven com a seu a l’arquebisbe de Tarragona, “Utrum Valentini haberent eum pro archiepiscopo suo”, “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, “Utrum illi de Valentia haberent archiepiscopum Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, afegint en una ocasio, si li obedien “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”. “Ferrandus Petri, de Turolio”, contestà que els valencians el consideraven com al seu arquebisbe “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo.”. “Rodericiis Munnoz, de Turolio”, contestà que sí “Quod sic”. Iohannes Pinctor, de Turol”, declarà que els de Valencia seguien els seus preceptes “illi de Valentia servabant precepta eius”. “Petrus Martini, de Turuel”, digue que havia escoltat “Quod Valentini obediebant ei tamquam archiepiscopo suo”. S’ha de fer notar, que estos valencians o “valentini” no eren ni catalans ni aragonesos, als quals en el proces se’ls cita pel seu gentilici “Qui, cum sint catalani et aragonensi…”. ¿Qui serien estos valencians, als que segons els “sabuts” acatalanats encara els faltava un sigle per a naixer?

 

Eixos “valentini” eren els mateixos, als que el 7 de giner de 1239, es dirigi el papa Gregori referint-se ad ells com a habitants que perduaven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que creien en abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, i que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”, pero que havien ajudat per a ser lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, sense fer insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Tot, perque mantindrien en rit hispà, en conte del romà.

 

Per ultima cita, tenim la del fur 133, promulgat a finals de 1238, en el que consta que “Nullus mitat vel guidet preter nos aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni, qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum, vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit, si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit, si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”, que vol dir que qualsevol militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia, injuriara vergonyosament, apresara o matara ad algun valencià, s’exponia a que si entrava en la ciutat de Valencia, els atres valencians li tornaren el mateix mal i les mateixes injuries, per a lo que el rei els concedia impunitat. Unicament el mateix rei podia otorgar proteccio a qui delinquira d’eixa manera. En la versio valenciana dels Furs de 1261, la frase del fur llati “qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum”, fon traduida com “qui haura mort o pres alcun hom de Valencia”, perque els homens de Valencia, eren els valencians. Catalans i aragonesos no eren ni de Valencia, ni valencians.

 

Per a acabar, com en l’anterior articul, donarém una mostra d’alguns valencians del s. XIII, que es sentien orgullosos de ser valencians i ho manifestaven.

 

Anant des del s. XIV a la reconquista de la ciutat de Valencia tenim que en una llista d’almogavers conversos “almugaverorum ipsorum conversionem ad fìdem” de “Arch di Napoli”, de l’any 1299, trobem a “Guillelmus Valentinus”. En 1294, “Thome Valentini, civibus Valencie”. En 1293 a “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis”. En 1292, “Petrus Ualentini, presbiter”. Entre 1290 y 1307, es documenta a “Paschasio Valentinum”, o Pasqual Valencià, conegut com l’adalil o capità d’Arago “Pascasio Valentini, dicto Ladalil, de Arragonia”, qui estava al front d’una tropa d’almogavers, i de qui parlarem mes avant. L’any 1284, “Johannes Senex Valençiani” estudiava en Bolonya. L’any 1282 “Thomasius Valentini civis Valencie” es trobava en Sicilia. Del mateix any, “Lata sentencia in Valencia, in domo de officiali valentino”. De 1279,  “Arnaldi astruch, notarius Valentini”. De 1269, “Simonem de Montebruno fratrem meum civem valentinum”. De 1262, “gardiani valentini Fratrum Minorum”. De 1258 “Didacus Valentini”. De 1257 “Iohanni Dominici civi valentino”. De 1256 “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino” i “Arnaldo de Romanino, civi valentino”. De 1251 “Arnaldi Astruch, notarius Valentini”. De 1247 “magistri Dominoci precentoris Valentini”. De 1243.- “in ligno Petri de Valenciam”. En 1242 “berengarius de monte regali Civis valentinus”. L’any 1239, en el Repartiment, a Valentinus, li correspon “d. Mahomat Abenunna”,  a “Arnaldo Valentini”, “domos in Xativa contiguas domibus Jacobi de Stela…”, a “Ibraym judeus valentinus”, la “domos de Juçeph Abinsapund judei…”, i consta el “adarp de Abrahim alvalenci”.

 

Des de la reconquista de la ciutat de Valencia fins a l’any 1200, tenim que en març de 1238, un valencià de nom “Gueraldus de Valentie”, subscrigue com a testic en la carta pobla de “Benimahomet”. En un pergami de la catedral d’Osca de 1234, figura com a testic “Albarico de Janer, ciudadano de Murviedro”. En dos documents mallorquins de l’any 1233, apareix apuntat al marge “bernardus Ualentini” i “Bn. Ualentini”. L’any 1232, es documenta a Guillem de Denia, i posteriorment a la seua dona “Adaleci uxori condam que fuisti Guillelmi de Denia i al seu fill “Guilelmo, filio qui fuisti Guilelmi de Denia. El 4 de novembre de 1230 un dels fiadors d’un contracte es “Guillelmum Valentinum. I el 9 de juny de 1230, un atre valencià suscrivia com a testic “Didacus Valentini, test”. En les “Consuetudines Ilerdenses”, recopilació del dret lleidatà feta pel consol i juriste de la ciutat Guillem Botet en 1228, en l’apartat  “De bannitis”, es parla de “Temporibus Bernardi Boteti, Petri Valentini, Guillelmi de Oscha…”. L’any 1226 es documenta a “Dun Bitru Miqayal al Bilyani” de Villena, i el mateix any, en testament de 24 de febrero es cita a “Berengari de Valencia”. L’any 1214 es documenta a “Dun Martin di Balansiyya”, L’any 1200 a “Dominicus de Oriola”, i en donacio en Solsona “Sig+num Petri Valentini”.

 

Crec haver demostrat que parlar de que “El primer “valenciano” nació en 1330” es un desficaci, digne d’acatalanats destrellatats que no saben per a on van. La falsa historia que han inventat, no te un atre motiu que llegitimar “cientificament” el expoli de la historia i cultura valencianes, fent d’alçapius dels seus amos catalans.

 

Els investigadors del “Institut de Biologia Evolutiva” de l’universitat Pompeu Fabra, en la que dona classes el Sr. Baydal, haurien d’explicar-li el significat de lo que publicaren en el Levante de 9 d’octubre de 2013, a on baix el titul de “Ruptura genética: Sin el ADN de los conquistadores”, reconeixien l’inexistencia de “vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencià”. Si els valencians forem producte d’una metamorfosis a partir de catalans, hi haurien vinculs genetics, que per lo vist, son inexistents.

 

¿Aplegarà el moment en que els acatalanats es preocupen d’adaptar la seua historia de tebeo, a l’historia real del poble valencià? Desgraciadament pense que poc o no res podem esperar dels acatalanats. Haurem de ser els valencians els que tragam les faves -i als faves-, de l’olla.

 Cives valentini

1245.- “FIDELES NOSTROS CIVES VALENTINI

1 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (I)

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

 

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

 

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

 

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

 

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna…Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

 

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

 

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

 

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

 

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint …” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

 

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

 

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

 

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones…”).

 

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

 

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

 

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

 

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

 

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

 

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus

 

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?

 

 

Valentinis

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS

1 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Valencians mai catalans | Deja un comentario