Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)

Es precis un segon articul per a donar a coneixer l´intent de manipulacio masiu que supon el famos dictamen. Parlem en primer lloc de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels valencians.”

La cita de les actes del “procés de canonització de sant Vicent Ferrer”, es corresponen a declaracions d´un occità. ¿A on esta el testimoni valencià? – La cita falsament atribuida a Bernat Fenollar, correspon a dos catalans. ¿A on esta el testimoni valencià? Onofre Pou fon català ¿A on esta el testimoni valencià? Continuen en una cita de Manuel Milà i Fontanals, català. ¿A on esta el testimoni valencià? – I no contents, encara tenim, que la cita de 1925 es d´un atre català i la de 1926 d´un mallorquí i un català. Entre atres, tenim la del “català de Sueca”, molt representativa, per cert. No hi ha dupte de que si la seleccio l´hagueren nomenat ““Selecció de testimonis catalans on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels catalans.”, segur, segur, que no haurien dit tantes falsetats.

Es interessant constatar que els catalans historicament han tingut molt d´interes en relacionar el valencià en el català. Hi ha que dir també que els catalans antics eren molt mes respectuosos en la llengua valenciana que els pancatalanistes actuals. Sabien de la seua existencia i la respectaven. Del interes historic dels catalans per la llengua valenciana, en temps i una canya, parlarem en mes extensio mes avant.

Continuant en el dictamen, hi ha que denunciar, que un dels camins de la manipulacio es l´estrategia d´embolica-ho tot, intentant provocar confusió. Parlen de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”. No se si sera necessari explicar als nostres “il·lustrissims” la diferencia entre “compartir una mateixa llengua” i “haver compartit una mateixa llengua”. Es una important questio de temps. Totes les llengues que venen del llati, han compartit una mateixa llengua, i per molta conciencia que tinguen d´aixo, no son la mateixa llengua. Citen en este grup a Furiol Ceriol, qui diu respecte d´una versio de la Biblia en llengua valenciana, “Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza…” ¿Es pot dir més clar, que les diferencies que hi han, no fan posible ninguna pretesa unitat? Citen tambe unes linees de Gaspar Escolano, qui en el mateix llibre que citen diu: “…de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo”. ¡Si senyor! ¡Conciencia de compartir una mateixa llengua! ¿Es cientific tallar un argument per a on conve per a intentar justificar lo injustificable? Com no hi ha espai ni es el lloc d´entrar pormenorisadament, comentarem per ultim en este apartat, que el citar al Pare Fullana com a testimoni “on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”, podria ser equivalent a que un valencianiste citara a Fuster per a defendre l´especificitat del valencià, i supon, o no estar be del cap, o estar fora de la realitat.

Per a documentar “…l´us de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”, tornen a tallar per a on els convé un raonament de Vicente Boix, que en realitat acaba diguent: “El agregado de tantas lenguas formó, como era de esperar un tercer idioma”, al qual li posa nom: “llengua valenciana”. Es dir Vicente Boix diu justetet lo contrari de lo que afirmen.- Saben tambe manipular feches a plaer, perque quan citen “traduïda de Llatí en vulgar Valencià: per los Reverents mestres de la Seu de València en l’any MCCCCXIIIJ.”, els valencians deguem saber que la cita real segons es pot vore tant en el llibre que citen com en el facsimil de la pagina 243 del llibre “Crides, pragmàtiques, edictes, cartes…”, publicat per l´Universitat de Valencia, fa referencia a l´any: MCCCXCiiij (1394), NO MCCCCXIIIJ (1414). – No se´ls cau la cara de vergonya quan citen falsificacions, ya que respecte de la cita de ” lenguaje català clar e manifest estill”, el català Antoni Bullbena i Tusell, escriu en 1906 a la “Societat Catalana de Bibliofils” diguent:“…ab greu dolor haguerem de veure que tota ella era un agregat d´errades y de falsedats…Per que sabuda com es la fatlera dels valencians en fer prevaldre lo llur dialecte, en les obres per ells editades, no és probable que siga valenciana la flamant edició”. Per cert, l´articul de Bullbena es titulava “Qui a u castiga a cent avisa”. I yo em pregunte: ¿Te algun castic este intent masiu d´engany al poble valencià?

Com els nostres academics tot ho fan tan rebé, i son tan refins, el 6 de maig de 2005, publicaren en el DOGV una “correcció d´errades” del dictamen, de sis pagines, perque “S´ha observat una errada tipogràfica en la publicació de la numeració esmentada…” Si els “il·lustrissims” consideren erro, algun del extrems que he posat de manifest, el poble valencià te dret a esperar la corresponent “correcció d´errades”. Si no hi ha correccio, els valencians tindrem ben de manifest la manipulacio i l´intencionalitat en l´engany.

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

El dia 12 d´abril de l´any 2005 es va publicar en el DOGV num 4.983, el famos “Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”, evacuat (prengas el sentit escatologic de la paraula) per els nostres “il·lustrissims academics” de la AVL. Tot ell, sancer, es una rastrera de desficacis, inexactituts i.manipulacions. Escomencem per la “Selecció de textos valencians on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”

1.- Respecte de la cita d´Eymerici primer que s´aclarixquen si es “in vulgare cathalano” o “in vulgare cathalenorum” com consta en les “Fitxes de la CDLPV” citades pels academics. Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.2.- La cita de Muntaner (1325-29), no la comentaré yo. Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova, un atre dels “il·lustrissims” diu: “…tan ciutadà de Valencia com es vullga dir, però català de l´Empordà”. 3.- Continuant en la cita de la “carta de cessió del lloc de Sagra” (1341), torne a cedir el comentari a Lluis Fornés: “És evident que no estem davant d´un text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians”. 4.- Si parlem de la “Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona” (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la d´un “tartres”. Una atra carta d´este episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:“sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de XX anys poch més o menys, e paladí en son parlar català”. A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit “nostre parlar català”. Pero varen dir “son parlar català” ¿Ho volen mes clar? 5.- Respecte de la “Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc”(1415), ¿Es un text valencià? Ferran d´Antequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim? 6.- La cita de 1416 es una “Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent Ferrer”. Dir-li aixo “text valencia” nomes es pot calificar com a desficaci. Per una atra banda la cita diu: “in vulgari catalanico sive valentino”, que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes. 7.- De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres “il·lustrissims” diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”… i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria “cientifica” per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que l´escriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà s´en aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia! 8.- La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: “[…] ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur.” O estic cego o no lligc per ningun puesto “la denominació de català o llengua catalana” ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els “il·lustrissims” que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals “pájaros” estan fets! 9.- De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les “Regles de esquivar vocables…” subtitulat “Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana”, quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon “llunyana, reduïda i involuntaria”, es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics s´enfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans. 10.– Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els “il·lustrissims” retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la “llengua propia dels valencians”. En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) “Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Fon editat en Valencia l’any 1574.: “Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…” …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese”. ¿Els ha quedat clar als “il·lustrissims” lo que pensava Viciana? 11.– En esta cita de Mayans, resulta de vergonya l´intent de manipulacio. ¡I es esta gent no sap el significat de la paraula educacio! Per si se tenen duptes de lo que pensava Mayans reproduixc lo que va escriure en “Abecé español”: “…porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás. ¿Ho entenen o els ho explique?. I no seguixc, perque a partir de la cita de 1876, entrà en Valencia el veri del pancatalanisme que encara hui estem patint. Son cites sense gens de valor historic.

Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” del academic Antoni Ferrando. Es troben en l´apartat “El triomf del gentilici <català> com a nom de la llengua”. Hi ha 14 cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”. Continua diguent: “Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap d´ells, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular”. Vegem, que el supost “triomf del gentilici <català> ” entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.

Queda demostrada la mentira que els academics fan que s´escriga en el DOGV, quan afirmen que “la denominacio historica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes”. Pero la trampa mortal es troba quan en el primer punt del dictamen es diu que “valencià”, es el terme que ha de ser “utilitzat en el marc institucional”, perque es com diu l´Estatut, pero “sense que tinga caràcter excloent”. ¿Que vol dir aixo? ¿Que Ferrando li podra dir al valencià “ferrandià”? ¿O que en contra de l´Estatut, de la historia i dels valencians, podran dir catalana a la llengua valenciana? ¡Ah! I tot aixo revestit d´un pressunt i fals cientifisme.

El resum del contingut del dictamen podria ser: Mantafules, trampes, maganches, mentires i enredros. ¿De veres anem a consentir-ho els valencians?

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (i IV)

HISTORIA D´UN DESTARIFO: DE CORONA D´ARAGO, A REGNE DE CATALUNYA (i IV)

Hui anem a pegar unes pinzellades, que demostren, que la pretesa “Confederacio catalanoaragonesa”, no fon mes que una fusio dels comtats de Ramon Berenguer IV dins del Regne d´Arago”

En l´articul II, hem vist com en 1137, “Ranimirus Dei gratia rex Aragonensis”, es reunix en “Raymunde Barchinonensium comes”. Acorden que Ramon Berenguer es case en Peronella, la filla d´un any de Ramir. Ramir li diu a Ramon Berenguer que ell, Ramir, serà “…rei, senyor i pare en el regne d´Arago i en tots els teus contats mentres a mi em plaga”. En 1152, Peronella, reina d´Arago, previament al part, dona al seu fill “nasciturus”, qui seria Alfons II d´Arago tot el regne d´Aragó i si moria, li´l donava al seu marit Ramon Berenguer: “…ego Peronella, regina aragonensis jacens et in partu…dono et firmiter laudo infanti meo qui est ex utero…totum regnum aragonense cum omnibus comitatibus”. Pero el fill no va morir i Ramon Berenguer faltà primer. El 18 de juny de 1164, Petronilla, Dei gratia aragonensis regina et Barchinonensis comitissa, muller del difunt Ramon Berenguer IV, “uxor que fui venerabilis Raimundi Berengarii, comitis barchinonensis et principis aragonensis…”, dona al seu fill Alfons II d´Aragó, les possessions i pertinences “que ad prephatum regnum Aragonum pertinet, et quocumque modo pertinere debet”.

De lo expost es desprenen varies coses. En primer lloc, no s´acaba d´entendre el per qué en les llistes del reis dels catalans no apareix Ramir, que va mantindre el seu titul de rei sobre els  comtats de Ramon Berenguer. Tampoc no s´explica, la rao per la qual des de que faltà Ramon Berenguer en 1162 fins a que en 1173 començà la regencia d´Alfons II d´Arago, en les llistes de comtes de Barcelona no es veu a “Petronilla… Barchinonensis comitissa. I continuem sense vore “Catalunya” per molt que furguem. Tambe seria interessant estudiar com del titul de Ramon Berenguer “principis aragonensis”, es dir princep dels aragonesos, passa al “Principat de Catalunya”

Alfons II, es casà en Sancha de Castella i naixque Pere II d´Arago, qui es casà en Maria de Montpeller naixquent de l´unio Jaume I. Ramon Berenguer IV era fill de Ramón Berenguer III i de Dolça I de Provença. Net per linea paterna de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Apulia-Calabria. A la mescolança de sanc del comtat de Barcelona i de Apulia-Calabria, en sanc provençal, aragonesa, castellana i de Montpeller, els catalans diuen “dinastía catalana”. I es que per lo vist la chicoteta part de sanc barcelonesa fea mes milacres que la sanc de Sant Pantaleo. ¿Acas els reis de la corona d´Arago no serien conscients dels seus origens i sabrien que aixo de la “dinastía catalana” no es mes que una guilindaina? ¿Que Jaume I era català? Es per a baquejar-se de riure´s.

El 1177, el rei Alfons II d´Aragó, firmà en el rei Alfons VIII de Castella, en Conca, un tractat d´amistat i ajuda mutua. Llegim: “…ego Alfonsus rex Castelle, et ego Ildefonsus rex Aragonis…” Suscriu “Ego Ildefonsus, Dei gracia rex Aragonum, tactis sacrosantis evangeliis…”. En 1179, es repartixen les conquistes futures “inter se terram Ispaniae”. Llegim: “…predictus Aldefonsus rex Castelle, iam dicto Ildefonso regi aragonensium, et succesoribus suis…” Identica formula trobem en el tractat d´Agreda “rex Castelle Aldefonsus, nec rex Aragonum Ildefonsus”. Eixint d´Espanya en document referent a  pax inter consules Pisanorum et consules Grasse llegim: “Promittimus etiam quod si presciverimus regem Aragon (um) vel comitem Provintie… si tot fuerunt, quas rex Aragonensis Pisanis auferri fecit” I vegem que ni en Espanya ni fora d´ella llegim res de la fantasmagorica “confederacio”. El rei dels catalans es el rei d´Arago i punt.

Es demostra, que la denominacio absolutament predominant, despres de l´acort entre Ramon Berenguer i Ramir, fon “Regne d´Arago”. I d´aixo es deduix, que mes que una unio o una “Confederacio”, fon una fusio dels comtats de Ramon Berenguer dins d´Arago. Recordem que Ramon Muntaner, en la seua Cronica (1325-29) nos conta, que els catalans, anaven a la batalla cridant ¡Arago, Arago! Vejam-ho: “E així, ab la gracia de Deu, e ab gran brogit de trompes, e ab tabals, e ab dolçaines, e de cembres e d’altres estruments, e de cavallers salvatges, qui cridaven tots Arago, Arago…”

I previa i simultaneament a “Corona d´Arago”, s´utilisaren unes atres expressions. Anem a vore-ho: En la cronica de Ramon Muntaner (1325-29), llegim que “aquest libre asenyaladament se fa a honor de Deus, de la sua beneyta mare e del casal Darago. El cap XX du per titul: “…e quanta major gracia sia esser sotmesos al casal de Arago que a qualsevol altre senyor”. De 1392 es la carta manuscrita d´Eximenis a l’Infant Martí. Li diu: “…car u(ost)ro be gl(or)ia es d(e) tota la nacio / e dela casa darago sp(eci)alme(n)t” . En la p.285 de “La Corona de Aragón y Granada: Historia de las relaciones entre ambos Reinos” de Andrés Giménez Soler llegim: “… coses que enten que serien profit de la casa darago e de la casa de Granada”. En 1399, el rei Marti dia que “lo dit monsenyer sant Jordi es cap, patro e intercesor de la casada d´Arago (del Tirant al Quijote: La imagen….)

Mai es deixà d´utilisar l´expressio “Arago”, per a referir-se al conjunt hispanic. En les corts de Barcelona de 1283, llegim: “…cum nos Petrus, Dei gracia Aragonum et Sicilie rex, predecessorum nostrorum sequentes vestigia…mandaverimus catalanis in civitate Barchinone generalem curiam celebrandam…”. Es dir, Pere III d´Arago, devia considerar als catalans dins de “Aragonum”, a no ser que estigueren en “Sicilie”. En les corts de Girona i Barcelona de 1358 llegim que: “Attendentes et considerantes quod Serenissimus princeps et dominus, dominus Rex Aragonum disposuit celebrare curias vicesima quinta die presentis mensis augusti in civitate Barchinone…”

Crec haver demostrat, que la pretesa “confederacio” no es mes que un invent que preten dissimular la frustracio dels catalans de que l´historia no fon com els haguera agradat que fora. Com els catalans no tenen arguments, nomes els queda lo que digue Joaquim Xicoy i Bassegoda, que “explicà” que la denominació de “Corona catalano-aragonesa se ha generalizado en los últimos decenios entre los historiadores catalanes de mayor solvencia científica”. ¡I s´ha acabat! ¿No vos sona a lo mateix que diuen respecte de la llengua valenciana, quan “argumenten” allo de que “ totes les universitats del mon…”. Es la unica eixida, quan no se sap que dir.

De febrer de 1990, data el “Dictamen sobre el título de Príncipe de Gerona”, del Consell Valencià de Cultura.  En el dictamen consta ben clar que “La Corona de Aragón no es, pues, susceptible de ser calificada como confederación catalano-aragonesa…”. En l´articul que em publicà Valencia Hui, el 27 d´octubre de 2007, vaig denunciar que en la pagina web de les Corts ¿Valencianes?, podiem llegir que “No és una casualitat que l’origen de les Corts fóra coetani a l’origen mateix del regne de València, com a estat autònom dins de la confederació catalano-aragonesa A dia de hui, seguim igual. La burla continua i les Corts Valencianes seguixen afirmant que el Regne de Valencia formà part de la “confederacio catalano-aragonesa”. I yo em pregunte: A banda de la mentira historica, a banda de la burla al poble valencià, ¿Poden les Corts passar-se baix cama el contingut d´un Dictamen del Consell Valencia de Cultura? ¿Manen els enemics en el cor de la representativitat del Poble Valencià? I, si aixo s´atrevixen a dir-ho en la pagina oficial de les Corts Valencianes, ¿que estaran ensenyant als chiquets i jovens valencians?

11 mayo 2009 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista. | Deja un comentario

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (i II)

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (i II)

Hem vist que Enric Valor afirmava que sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, referint-se a l´eixemple del sermo de Sant Vicent Ferrer comentat en l´articul anterior. Havent quedat evidenciat que la referencia a “català” del sermo no es referix en absolut a la llengua dels valencians, resulta que els pobrets acatalanats ya no tenen ni una sola excusa que pressuntament els justifique la traïcio al poble valencià i la seua connivencia en certs catalans per a perpetrar l´expoli de la llengua i cultura valencianes.

I per a contribuir a l´orgasme que eixos acatalanats senten cada volta que lligen la paraula “català”, els brinde una nova cita dels sermons de sant Vicent, a on apareix la seua tan lloada paraula: Fferia IIª: “Lo primer senyal de parais o de infern es parlament de boqua. ¿E com? Digau. ¿En que coneix hom una persona de qual terra es? En lo lenguatge, car si vos parlau ab hom estrany, en la lengua conexereu de qual terra es: si parla català ¡oo!, català es; si frances, frances etc….” ¿Qué els pareix als acatalanats que sant Vicent Ferrer diga “homs stranys” o estrangers, als catalans que parlen català? ¡A que els agrada! Segurament, a sant Vicent encara li haguera paregut mes extrany l´existencia de valencians que hui en dia diuen parlar en català. Podriem arribar mes llunt en l´interpretació de la cita: Si sant Vicent, en este cas, es dirigix als valencians, (cosa que no es pot ni afirmar ni negar perque el sermo no dona indicis suficients per a comprobar-ho), estaria fent una clara diferenciacio entre el valencià i el català, per quant afirmaria, que un valencià, diferencia per la llengua a un “hom strany” català, com de fet succeix hui en dia. Seguint avant en este sermó, llegim: “lo segon senyal es vestiment dels cors. Ya sabeu que en un altra manera se visten los catalans, en altra los ffranceses, en altra los angleses.” Segurament, als acatalanats els haguera agradat que sant Vicent haguera escrit: “ens vestim los catalans”, pero, es evident, que no podia dir ni escriure lo que no era cert, per mes voltes que se li vullga pegar al nano.

Sabem que la denominacio “Llengua Valenciana” es concreta per primera volta -de moment- en l´any 1335, 27 anys mes pronte que la primera volta que es documenta l´expressio “llengua catalana” (vore l´articul “La denominacio llengua valenciana documentada en 1335”). Tambe coneguem que Antoni Canals, en 1395, posà de manifest la conciencia de que valencià i català son llengues distintes, quan les confronta en el “Valeri Maxim” escriguent: “…tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus…”.

Donat que Sant Vicent Ferrer vixque en la mateixa epoca que Antoni Canals, resultaria estrany que no trobarem referencies a la llengua valenciana de sant Vicent. I per supost que existixen. Passats nomes que 36 anys de la mort de sant Vicent, Petrus Ransanus (1428-1492), teolec panormità, de l´orde dels predicadors -com Antoni Canals-, va escriure “De vita et gestis S. Vicentii Ferreri”. Petrus Ransanus escriu que sant Vicent predicà a soles en llengua valenciana i que en tots els països l´entenien: “quod solam valentinorum lingua loquens dum populus docebat, ab Hispania, a Britinis, a Gallis, a Germanis, ab Italis singulis non minus intelligebatur, quam si natus in singulorum, qui cum audiebat patria fuisset”. ¿Esta clar en quina llengua parlava sant Vicent? ¡En la llengua dels valencians, en la llengua valenciana!

Pero encara hi ha mes. No crec que hi haja molta gent que dubte de que sant Vicent i el seu germa Bonifaci Ferrer parlaven en la mateixa llengua ¿Quina? De Bonifaci Ferrer, es coneguda la cita de la “Biblia Valenciana” que diu haver-la traduit “de lengua latina en la nostra valenciana, cita de la que mes avant parlarém mes extensament. ¿No esta prou clar? Pero com alguns acatalanats pareix que volen delligar a Bonifaci Ferrer de la Biblia Valenciana, encara ne vorem un atra. En “Annales ordinis cartusiensis…” de Lecouteulx, es troba la “Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes converso domus Scale Dei Ordinis Cartusiensis”, escrita per Bonifaci Ferrer, prior dels cartoixans. En la p. 275 “annus 1410” llegim: “Videte frater Bernarde, ego non sum camaleon qui vivit de vento vel aere, ego non pascor talibus flatibus aurae; cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum De fum tot hom na prou de una golada, sicut dicitur vulgo in nostra lingua Valentina, que vol dir: “Vejau, germa Bernat, yo no soc camaleo que viu del vent i de l´aire. Yo no pasture en tals estats flatosos, sent-me satisfactori pendre una exhalacio del fum. De fum tot hom na prou de una golada, segons diu el poble en la nostra llengua Valenciana”

¿Esta clar quina era la llengua de sant Vicent Ferrer i del seu germa? ¿Per qué els acatalanats no nos presenten ni una sola cita classica d´un valencià que diga parlar o escriure en llengua catalana? ¿Sera que no existixen? ¿Per qué totes les referencies que nos volen fer engolir no son mes que enredros i burdes manipulacions? (vore l´articul sobre “El dictamen de l´Academia sobre la denominacio del valencià”) ¿No sera que els valencians mai hem parlat, ni parlem, ni parlarém en català, perque tenim la nostra llengua propia, que s´ha dit, es diu i es dira “Llengua Valenciana”?

Per a acabar, crec interessant analisar la frase en llengua valenciana de la cita de Bonifaci Ferrer que diu “De fum tot hom na prou de una golada”. En valencià, si una persona es vanidosa i li agrada presumir, li diguem que es un “bufó”, (li agrada “bufar”), o tambe que es un “flatos”, o que te molts “fums”. En Castello, encara esta viva l´expressio “tirar golades”, es dir, tirar un colp d´aire des de la gola, en el sentit de fanfarronejar. Pareix evident la relacio que establix la llengua valenciana en els conceptes de vanitat, vent, i fum, coincidents en ser temporals, poc profitosos i molests per als demes. Per a que comprovem l´antiguitat de les nostres expressions, saber, que en llibre “El procés de Sueca”, referit a l´any 1381 trobem: “Item per tal car lo dit en Guillem Bufó es verdaderament bufó e imfami, qui fa e ha fet e acostuma fer espectaculum e mostra de son cos, combaten-se tot armat ab galls, e en altra manera faen tots escrimonis de sa persona per guanyar o haver I gall o altra poca cosa no solament en amagat, mas en publich, en la plaça de la ciutat de Xativa”. Comprovem com a Guillem Bufó, li agradava bufar en public del seu cos per a no res.

Catalans, catalanistes i acatalanats nomes bufen en caldo gelat perque no tenen res de que bufar. Per aixo es dediquen nomes que a manipular i a furtar lo que no es d´ells i que es propi del patrimoni del Poble Valencià. En arguments per davant i entre tots els valencians, els pararem de peus i mans i els posarem al seu lloc.

21 noviembre 2009 Posted by | Corona d'Aragó, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (i II)

UNA ATRA MANIPULACIO INDECENT: “LA MATA DE JUNC” DE MUNTANER

UNA ATRA MANIPULACIO INDECENT: “LA MATA DE JUNC” DE MUNTANER

En les “fitxes” de la CDLPV “Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià”, que es troben en la seua pagina web, referit a “catalans valencians” consten “Referències a la denominació «català»”, La major part d´elles estan tretes del llibre “Conciencia idiomatica i nacional dels valencians” del “il·l·lustrissim” Ferrando. No cal dir, que no hi ha, ni una a soles, que justifique lo que pretenen. Tenen el problema de que la “ensomiada” conciencia idiomatica i nacional catalana mai ha existit entre els valencians.

Hui parlarém de la cita que fa 10. Diuen: “1325. De nou el gran Muntaner: «Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta), bellíssima paràbola i profecia d’unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs”

En primer lloc, vegem que a Muntaner no nomes el fan “gran” sino que el fan “profeta”. I es que, per lo vist, el catalanisme preten uns origens d´inspiracio divina, que dota als seus membres, de poders sobrenaturals.

Pero la magancha mes gran la trobem quan es parla dels “tres reialmes catalans”. ¿Quins son els tres “reialmes” catalans, si historicament no n´hi hague ni un a soles? ¿Com han naixcut del no res i s´han reproduit? ¡Aixo si que es sobrenatural i lo demes favades!

I es que darrere de l´expressio “tres reialmes catalans”, s´induix a la relacio en Catalunya, Valencia i Balears. La mentira no pot ser mes gran. I per a que la veritat sure, passem a reproduir “l’exempli de la mata de Jonc” de Muntaner (Crònica 292): “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”.

Lo primer que crida l´atencio es que sent la que fa 10, de les “Referències a la denominació «català»”, no es trobe cap de referencia a la denominacio “català” ¿Hi ha algu que lligga “català” en tota la cita? ¿Sera que els valencians estem desposseits dels poders paranormals per a llegir lo adimensional? ¿Es paranormal o mes be anormal, el llegir lo inexistent?

Vegem que la “parabola” no es mes que una eixemplificacio de la dita popular de que “la unio fa la força”. Pero, ¿de quina unio parla Muntaner? Vist que res es diu de “tres reialmes catalans”, pero que sí que parla de “aquests tres reis”, hem de preguntar-nos ¿A quins “tres reis” es referix Muntaner? I l´historia s´encarrega de posar les coses en el seu lloc i baixar del burro als catalanistes.

Sabem que en algun moment historic, els reis de la Corona d´Arago, decidiren l´assignacio i particio dels seus territoris a descendents o familiars.

El segon fill de Jaume I, heretà el Regne de Mallorca en 1276. Fon el principi de lo que s´ha nomenat “monarquia privativa”, que acabà quan el rei Pere “el cerimonios”, el reincorporà per la força a la Corona, en 1349. Si Muntaner escrigué la seua “Cronica” entre 1325 i 1329, en eixa epoca el rei de Mallorca es Jaume III.

Per diverses raons, el 25 de març de 1296, Federic (1295-1337), fill de Pere “el Gran”, fon coronat rei en la catedral de Palerm. Era, per tant rei de Sicilia quan Muntaner escrivia la seua Cronica.

L´atre dels reis es el de la Corona d´Arago. Fins a novembre de 1327 regnà Jaume II, germà de Federic, rei de Sicilia, i fins a giner de 1336, son tio Alfons el Benigne (1327-1336).

Vegem per tant, quins son els “tres reis” de Muntaner. Son els reis de la Corona d´Arago, de Mallorca i de Sicilia. Tots ells familiars, del tronc del “Casal d´Arago”.

I una volta davant de la veritat historica, ¿Com se pot tindre la cara dura de parlar dels “tres reialmes catalans” ¿Com es que Mallorca era un “reialme català”, sent que era independent de la Corona d´Arago en la qual es trobava Catalunya? ¿Era la corona d´Arago un atre dels “reialmes catalans”? ¿Era tambe Sicilia un “reialme català”, sent que els sicilians havien coronat a un rei distint del llegitim?

Es posa de manifest, que si els catalans foren un dels juncs, -que no ho son en l´eixemple de Muntaner-, el seu problema es que no tenen ni idea de lo que vol dir conviure en una mata. Ni varen saber conviure en la Corona d´Arago, ni saben conviure en una mata mes gran de “juncs” que es Espanya. L´unio, consistix per ad ells en l´absorcio, l´intent d´assimiliacio i la reivindicacio d´uns suposts privilegis front als demes. Nomes pensen en fer-se grossos ofegant i anulant als veïns. Es comporten com una mala brossa parasitaria, que, enredrant-ho tot, intenta alimentar-se i apoderar-se del conjunt. No deixem que la mala brossa del catalanisme podrixca l´arraïl del junc que representa ser i sentir-se valencians.

I lo mes sorprenent de tot, es que part de les falsetats, que es desprenen de les idees que escampa la “Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià”, les paguem entre tots els valencians. Es convenient coneixer que la citada “Coordinadora” es subvencionada per la Generalitat Valenciana, a traves de la “Secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística” segons es comprova en distintes resolucions. (Diari oficial de 7 de juliol de 2005, 1 d´agost de 2006, 6 de juliol de 2007). I com son tan de fiar, les cites “Dinamitzadores”, son repetidament referenciades pels nostres “il·l·lustrissims” de l´AVL, en el seu dictamen “sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”

Confrontar distintes idees es un dels pilars de la democracia. Escampar falses histories i tan evidents, en tints imperialistes, es un caldo de cultiu que no du a res de bo. Senyors de la Generalitat Valenciana ¿A que juguem? Front a la manipulacio que ataca l´ancestral sentiment de sentir-nos valencians, tolerancia 0.

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., Manipulaciuons catalanistes | Deja un comentario

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335: LA CITA “VALENCIANESCH” DE 1346.

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335:

LA CITA “VALENCIANESCH” DE 1346.

El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul “El nacimiento del valencià”, s´afegia: “Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera”. Proseguix afirmant que “Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la “Historia de la llengua catalana” que acaban de publicar…”

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en l´asignació del “descobriment”: En la pagina 174 del “Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana” de 1984, llegim: “Es tractàs o no d“una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, s´indiqui que una dona nadiva d´Oriola parlava valencianesch.” (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien “descobert” mai la cita de “lingua valentina” de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no s´enten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut d´ilusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar l´importancia de la cita, per quant posa de manifest, l´existencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio d´eixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar s´incorporaren al Regne de Castella, en virtut del “Tractat d´Almizra” suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En l´any 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne d´Aragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants d´Oriola la donacio del territori al rei d´Arago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la “Sentencia de Torroellas”. Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres d´Elig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de l´incorporacio oficial d´Oriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com “valencianesch”.

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch… per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen “catalanesc” en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, “on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”, es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, “parlen de bell catalanesc del món”

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar d´Oriola, es identificat com “valencianesch” i com “de bell catalanesc del mon”. El primer prové d´un context d´espontaneitat. El segon d´un personage d´un nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.

El sufix “esc”, representa be propietat, be semblança. “Novelesc” vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe “catalanesc”, siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem d´acordar que, “catalanesc” vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca l´identitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua “de cascun lloc de Catalunya” d´aquella “del Regne de Valencia”.

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de “valencianesch”. Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen “catalanesc” en català o llengua catalana, no facen l´identificacio de “valencianesc” = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la “Historia de la llengua catalana” del academic de la “Academia Valenciana de la Llengua”, Antoni Ferrando, a on es “rescata” la cita menorquina de “valencianesch”. D´abril de 2005, es el DOGV en el qual consta el “Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià” de la AVL. La cita de “valencianesch” de 1346 no forma part de la “Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana”, escomençant per la del “Valeri Maxim” d´Antoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I l´ocultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, “Qui furta un ou, furta un bou”. Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.

9 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana | Deja un comentario