Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (II)

En la primera part d’est articul, hem vist que durant una certa epoca de la dominacio musulmana, a la ciutat de Valencia, se la conegué tant pel seu nom tradicional de “Balansiya” o Valencia, com pel sobrenom de “Madinat al turab”.

 

L’amic Guichard, que no podia deixar passar este tema sense clavar cullerada, aplegà a escriure la borinotada de que el territori valencià es dia “Valencia”, pero que eixe nom no provenia del de ninguna ciutat, perque a la ciutat de Valencia se li dia “Madinat al turab”. Ho reproduixc per a escarni de l’autor: “Mais, dans de cas de Valence, aucune ville ne donne à proprement parler son nom à la région, puisque les auteurs arabes appellent la capitale levantine du nom de ‘Madinat al-Turab’-la Ville de terre-”. Per lo vist, a Guichard se li’n fot que al Udri (1003-1085), a renglo seguit de dir que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas” afirme que De ella recibe el mismo nombre su cora, demostrant Guichard que lo unic que l’interessa es formar part de la nomina dels que mengen de la ma d’Eliseu Climent, eixe que segons publicà el Mundo el 8 d’agost de 2010, ha arreplegat de la Generalitat catalana vora 18 millons d’euros en els ultims 10 anys, en teoria destinats “Para fomentar la lengua y cultura catalana”. En el programa d’estos traidors, es troba manipular l’historia en tot lo que puga perjudicar als valencians.

 

I anem a vore que el que la ciutat de Valencia tinguera un sobrenom, no fon unic ni excepcional, perque hi hagueren unes atres poblacions que tambe tingueren un segon nom o sobrenom, de caracter descriptiu. Per eixemple, Saragossa fon coneguda tant pel seu nom d’orige llati derivat de “Caesar Augusta” translliterat com “Saraqusta”, com pel nom de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat Blanca”, pel qual tambe ha segut coneguda la ciutat de Fes. En territori valencià, Burriana fon coneguda com “Madinat al-hadra” si creguem lo que nos diu Viciana en “Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”, qui escriu que: “los agarenos en arávigo la nombravan Metina Alhadra, como si dixeran, ciudad verde”. La duplicitat de noms es donava inclus quan l’etimologia del nom principal tenia orige en l’arap. Aixina, Gibraltar que prove de “Yabal Tariq” o montanya de Tariq, era coneguda per “Madinat al-Fath” o “ciutat de la Victoria”. Afegitons descriptius portava tambe Algezires, de “al-Yazira” o l’Illa (com Alzira), i que fon coneguda com “Yazirat al-Hadra” o l’Illa verda, sent aixina nomenada en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del s. XI que parla de “Yspali regione per insulam Viridem, scilicet Gizirat-Alhadra.

 

A continuacio, correspon estudiar el significat de “Madinat al turab”. En l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, estudiàrem el significat de “Madinat”, primera de les paraules que formen l’expressio, comprovant que equival a la “Civitas” romana i solia designar llocs en funcions politico-administratives, religioses i relacionades en impartir justicia. En relacio a “turab”, solem trobar-nos en traduccions com  “tapial”, “terra”, o “pols”, lo que no vol dir que no hi hagen explicacions exotiques, com la que consta en “El origen íbero tartésico del eusquera”, a on s’identifica Madinat al-turab en “Ciudad del Turia” i unes atres incalificables, com la del renegat de Josep Piera, qui en “Cuentos de las dos orillas”, obsesionat per fer mal i desacreditar tot lo valencià, parla de “Madinat al turab”, deixant caure que “Turab también significa tumba” .

 

En relacio al tema de que parlem, es curios coneixer que l’arabiste i catedratic d’arap Pascual de Gayangos (1809-1897), feu una translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia, distinta a la de “Madinat al turab”, aplegant a un significat molt distint. Ho comprovem en  l’estracte de l’obra d’al Maqqari “Nafhu-t-tíb min Ghosni-l-andalusi-r-rattíb…”, que Gayangos titulà “The History of the Mohammedan Dynasties in Spain” (1843), a on s’atribuix a Ibn Sa’id (1208-1286), la frase de que Valencia was known under the name of Medínatu-t-tarab.”, es dir que Valencia havia segut coneguda en el sobrenom de “Medínatu-t-tarab” (p. 66 del vol I). En la p CXVII de l’index del vol. II, de l’edicio de 1964, Gayangos escriu: Balensiah (Valencia), city, called Medínatu-t-tarab (the city of mirth)”. I “city of mirth”, vol dir “ciutat de l’alegria”, significat ben distint del de “Madinat al turab”. Esta sorprenent llectura, ha segut repetida per uns atres autors, segurament a partir de la inicial de Gayangos. Per eixemple, Karl Baedeker, escriu que “None of the larger towns of Spain, except, perhaps, Alicante and Cadiz, produce so Oriental an effect as Valencia, the Medina-ba-tarab (‘city of joy’)” (p 289 de “Spain and Portugal: handbook for travellers” -1908). Mes recentment, Gabriella Zanoletti, escriu sobre Valencia que “Occupata dai Mori e posta sotto il Califfato di Cordoba conobbe un periodo di grande prosperità tanto da essere chiamata Medina-bû-tarab, città della felicità. (p 108 de l’edicio italiana del “Regiment de la cosa pública” -1986).

 

No obstant lo expost en el paragraf anterior, l’unanimitat actual en la translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, induix a pensar en un probable error de Gayangos, per lo qual seguirém en les “explicacions” sobre el perqué del sobrenom de “Madinat al turab”.

 

Anem a coneixer primer lo que diuen els de sempre i els que es fien dels de sempre. Per ad alguns, el nom de “Madinat al turab” es “enigmatic”. Uns atres directament el califiquen de “despectiu”. Com a cosa sabuda per tots i de forma prepotent,  es calificat de “significatiu”. En mes o manco conviccio, tots atribuixen el nom de “Madinat al turab”, a la decadencia, despoblacio i destruccions varies de la ciutat de Valencia.

 

Alguns no concreten l’orige de tal decadencia i despoblacio, que pareix cronica i implicita en el nom. Lorenzo Cara, escriu en “Ciudad y territorio en Al-Andalus” que “la capital es mencionada con un enigmático ‘Madinat al Turab’ o ciudad de tierra, topónimo que parece traslucir en si mismo una situación de decadencia…”. Hugh N. Kennedy, basant-se en el “amic” Guichard, diu que “The history of Valencia in the early Middle Ages is very obscure”, es dir que l’historia de Valencia en l’alta edat mija es molt fosca, parlant de que en eixe temps era coneguda en el dismissive name of Madinat al Turab o City of dust, was, essentially uninhabited, es dir, en el nom despectiu de “Madinat al turab” o ciutat de la pols, estant en essencia deshabitada. (p 56 de “The Byzantine and early Islamic Near East”). Sonia Gutiérrez parla del significativo nombre de Madinat al-Turab”, en acabant d’inventar-se que la ciutat de Valencia es trobava “prácticamente despoblada” i d’escampar la mentira de “la pérdida de su nombre latino” (p 225 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico”)

 

Uns atres s’agarren als tipics topics. Els autors de “Anecdotario histórico valenciano”, en la p.28, en acabant de dir que Valencia rebia el nom de “Madinat al turab”, ho relacionen en que “En el siglo VIII, la antigua ‘Valentia’, se hallaba muy despoblada”. María Jesús Rubiera Mata, atribuix a Abd al Rahman la destruccio de la muralla romana de la ciutat de Valencia i diu que “es cuando se convierte en Madinat at-Turab, la ciudad del polvo, que yo creo que se refería a sus edificaciones de adobe, que no debieron cambiar demasiado…”. (p 63 de “Arquetipos ideales de la ciudad árabe”,  en el “Simposio Internacional sobre la Ciudad Islámica”, – 1991). Carmen Gracia, escriu sobre “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, afegint que “Quizás esta brutal destrucción es la que explica el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad de tierra), por la que la ciudad fue conocida en este tiempo”. (p.124 de “Arte Valenciano”).

 

Pero en l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, varem vore que la hipotesis sobre despoblacio i decadencia de la ciutat de Valencia previament a l’invasio musulmana, es negada hui en dia pels mateixos que anteriorment la defenien, sobre la base de les evidencies arqueologiques. I en l’articul “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”, varem vore que eixa presunta destruccio nomes existix que en el cap d’aquells als qui els hauria agradat que haguera passat. Per tant, si el nom de “Madinat al turab”, no te res que vore en “decadencies”, “despoblacions”, i “destruccions” de la ciutat de Valencia, ¿a que es degut?

 

Per a que vejau que tambe existixen autors que no tenen la ment “decadent”, “despoblada” (de neurones) ni “destruida”, i per tant no fan interpetacions despectives, anem a vore algun intent d’explicacio en mes trellat. Huici Miranda justificà el sobrenom de “Madinat al-turab” en relacio a la ciutat de Valencia, “por estar edificada sobre tierra de aluvión, sin base rocosa y no estar sus calles empedradas” (p 20 de “Historia musulmana de Valencia y su región: novedades y rectificaciones”). Torreño Calatayud, en “Arquitectura y urbanismo en Valencia” diu que “la capital recibió el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad en tierra), ya que se asentaba en una isla que formaban dos brazos del río Turia antes de su desembocadura”. Boira i Maiques, en “La ciudad de Valencia y su imagen pública” atribuix “el nombre de Madinat-al-Turab o la ciudad del polvo”, a “la carencia de empedrado”.

 

No obstant, estes hipotesis no explicarien la rao per la qual el sobrenom de “Madinat al turab” anà perguent força en el pas del temps, quedant-se exclusivament el de Valencia o el de la seua translliteracio “Balansiya”. I es evident que la ciutat de Valencia, ni es canvià de lloc, seguint estant “sobre tierra de aluvión”, ni s’empedraren els seus carrers, caracteristica, per atra banda compartida en moltes atres ciutats i que encara cridava l’atencio de John Ford, en 1831, quan va escriure en relacio als carrers de la ciutat de Valencia que “Las calles, en algunas ocasiones están sin pavimentar, a fin de que las basuras puedan servir de abono para la huerta”.

 

Necessitarem d’una ultima part per a aclarir el “misteri”, comprovant que alguns, si foren honrats, haurien d’optar per l’ostracisme.

 

 

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Hispano-romans, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (I)

En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, diguerem que “L´interpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva”, afegint que “Ho deixarém, de moment, perque l´objecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià”. Ha aplegat el moment de desfer un mes dels enredros i les mentires interessades que formen part del programa del catalanisme histeric.

Es cert que la ciutat de Valencia, o “Madinat Balansiya”, fon tambe coneguda per “Madinat al turab”, durant una certa epoca de la dominacio musulmana. Els primers cronistes araps a on trobem esta denominacio son al-Razi i Ibn Hawqal. Estudiem-ho.

Ahmad b. Muhammad b. Musa al-Razi (889-955), es l’autor de la coneguda “Cronica del moro Rasis”, que escrigue cap al final de la primera mitat del s.X. Es conserven varies traduccions al castella d’una atra previa que s’havia fet “de la lengua arábiga á la portuguesa, por mandado de D. Dionis, rey de Portugal” (1279-1325), conservant-se unicament fragments d’eixa traduccio inicial portuguesa. S’ha de dir que al-Razi es un historiador molt citat per uns atres posteriors, havent segut comprovada la veracitat de la major part del text de que parlem. En esta cronica, parlant del territori valencià, llegim que “ha grandes villas fuertes e castillos e con grandes terminos, de los quales es el vno el castillo de Tierra…”, referint-se eixe “castillo de Tierra”, a  la ciutat de Valencia o “Madinat al turab”.

Ibn Hawqal, natural de Nusaybin o Nisibis en l’actual Turquia, feu viages per Europa des de l´any 943 fins al 969, visitant Espanya l’any 948. Producte dels seus viages, l’any 977 escrigue el seu llibre “Kitab Surat al-Ardh” o “Configuracio de la terra”, que acompanyà de mapes. Romani Suay ha traduit una part en “Configuración del mundo: (fragmentos alusivos al Magreb y España)”. En un dels mapes, que podem vore representat en “Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d´oeuvres représentatives”, la ciutat de Valencia s’identifica en el nº 226 com a “Madinat al-turab”, representant-se el territori Valencià en el nº 219 en el nom de “Valencia”. Segons traduccio de Romani Suay es llig: “A espaldas de estas ciudades y en el continente: Tortosa, Murcia, distrito de Tudmir, Madinat al-turab, Pechina, Málaga, Guadix y Jaén en el codo de un río”.

Simplement aço, ha segut prou, per a que els de sempre posen en marcha la maquinaria de la mentira i de la manipulacio, volent fer creure que la ciutat de Valencia havia perdut el seu nom romanç de Valencia derivat del  “Valentia” romà i que el seu nom arap era “Madinat al turab”. Per aixo, l’acatalanat mallorqui i professor de l’universitat de Valencia, Vicenç María Rosselló i Verger escrivia l’any 1979 en la “Revista de la Universidad Complutense” vol. XXVIII, dedicada a “Urbanismo e historia urbana en España”, un desficaci titulat “La huella romana de la ciudad de Valencia”, en el que podiem llegir que la ciutat de Valencia “llegó a perder hasta el nombre para llamarse Madinat al-turab, ‘ciudad del barro’, antes de la conquista catalana. Sobrevivió o renació tal vez sobre el polvo y la ruina de una insignificante ciudad romana…”. Josep Piera, en “Cuentos de las dos orillas”, escriu que “El nombre árabe de mi ciudad, Valencia, era Madinat at-turab”. I Sonia Gutiérrez Lloret, tambe parla “de la Valencia altomedieval como una ciudad prácticamente despoblada, cuya decadencia se reflejaba incluso en la pérdida de su nombre latino, sustituido en las fuentes árabes por el significativo nombre de Madinat al-Turab”. (p 255 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico” -1996). En acabant de llegir totes estes perles, s’ha de comentar, que totes estes barbaritats, dites per persones a les que hi ha que presupondre una certa cultura, nomes poden ser producte que d’una clara voluntat manipuladora.

Tots estos indocumentats, haurien de saber que els mateixos al-Razi i Ibn Hawqal, que nomenen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”. Al-Razi, diu que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen, e las bondades de los que en ella moran son muchas”. La referencia a la ciutat de Valencia es evident, sent que s’obedix a una ciutat i no a un territori. Acaba dient que “E de Cordova a Valencia ha dozientos e dos migeros”, estant clar que es tracta de la distancia d’una ciutat a una atra. Si pasem a Ibn Hawqal, quan parla de la “Determinación de los itinerarios en España”, cita les distancies entre distintes ciutats, entre les que tenim “De Córdoba a Valencia, doce etapas”, segons traduccio de Romani Suay. La translliteracio que feu l’orientalista angles Sir William Ouseley (1769-1842) en el seu llibre “The oriental geography of Ebn Haukal: an Arabian traveller of the tenth century” (1800) fon “…from Cortubah to Melisah twelve days”. Vegem per tant que els dos autors que parlen de la ciutat de Valencia nomenant-la “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”.

Pero anem mes arrere per a constatar la falsa perdua del nom de “Valencia”. En l’articul “Balad  i Madinat Balansiya”, varem vore en detall que en el mapa d’al-Istajri, fet entre els anys 915 i 920, la ciutat de Valencia es representada en el nom de “Valencia” (translliterada en 1845 per Mordtmann com Balisia). La cronica Albeldense acabada de redactar l’any 881, parla de Valentia. El geograf oriental Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), feu l’any 880 una taula de coordenades, a on la ciutat de Valencia consta com “Valencia” (translliterada l’any 1857 per Joachin Lelewel com Balensia). Aimoni de Saint Germain-des-Prés, entre els anys 870-888, nos parla de Valentiam superius nominatam civitatem”. Els “Annales Bertiniani”, cap al 850, nos parla de Valentiam civitatem”. El “codex ovetense”, escrit l’any 780, nos parla de Valentia.

I com la cosa ha de quedar meridianament clara i hem de callar la boca dels enredradors de sempre, anem a seguir comprovant-ho en autors araps coetaeus o posteriors a al-Razi, pero tots ells del sigle X.

Al-Muqaddasi o al-Maqdisi, naixcut en Jerusalem, (946-988), escrigue l’obra “Ahsan al-taqasim fi ma’rifat al-aqalim”. Paul Wheatley, en la p 472 de “The places where men pray together…” (2001), parla de les 17 ciutats nomenades per al-Maqadisi i escriu: “The seventeen cities listed by al-Maqdisi were Bajanah, Malaqah, Balansiyah (Valencia), Tudmir, Saraqûsah (sic), Yâbisah, Wâdi al Hijarah, Tutilha, Washqah, Madinat Salim, Tulaytulah (Toledo) Ishbiliyah (Seville), Batalyawth, Bajah, Qurtubah, Sadhunah, ans al-Jazirah al-Khadra”. Dolors Bramon, en la seua tesis doctoral nos informa de que “Aquest autor esmenta de passada (p. 48), entre altres ciutats andalusines, les de Lleida i de Tortosa, població que situa a una jornada (marhalá) de Valencia”.

El conegut com a Calendari de Cordova, fon dedicat a al-Haquem II, per lo qual fon redactat entre els anys 961 i 976. El calendari es bilingüe i es troba redactat en arap i en llati. Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”, nos mostra la traduccio arap-llati en relacio al significat de “madina”. Diu: bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia. El text llati el trobem reproduit en la p. 405 del tom I de“Histoire des sciences mathématiques en Italie…” (1838) de Guillaume Libri, a on referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejus in quinque”.

De l’any 982 es l’obra Hudud al-‘alam“Els llimits del mon”, obra anonima escrita per un persa de Jawzjan, provincia d’Afganistan. En un capitul titulat “Discurs sobre el pais d’al-Andalus i les seues ciutats”, es citen: Qrina (Cordova), Tulaytula (Toledo), Tutayla (Tudela), Baja (Beja), Quriya(Coria), Marida (Merida), Turjala (Trujillo), Wadi al Hijara (Guadalajara), Turtusha (Tortosa),Balansiya (Valencia)Mursiya (Murcia), Bajjana (Pechina), Malaqa (Malaga), Jazira (Algezires),Saduna (Medina Sidonia), Ishbiliya (Sevilla), Ukhshubunaba (Ocsobona) i Shantarin (Santarem). En concret, de Valencia, Murcia i Pechina es diu conjuntament que es tracta de “…pleasant towns in the maritime zone of the straits of the Rum Sea” o “Agradables ciutats en la zona maritima dels estrets de la mar dels bizantins o cristians (Rum Sea)”. (p 154-156 de   “Regions of the world” de Vasiliĭ Vladimirovich). L’autor del llibre afirma que “No cap dubte de que el nostre autor tenia davant d’ell un eixemplar de l’obra de Balkhi o de Istakhri”. Podria ser, que Balkhi, naixcut cap l’any 850, tambe parlara de la ciutat de Valencia, extrem a comprovar.

Pel tom X de “Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque du Roi” (1789), sabem de l’existencia d’un manuscrit arap titulat “Exposition de ce qu’il y a de plus remarquable (sur la terre) et des merveilles du roi” (manuscrit arabe 585 in 4º). El contingut perteneix sense dubte a l’epoca califal, i es per tant anterior a les taifes, sent que parla de “Corthoba” dient que “ell est la résidence des rois Ommiades”, es dir que es la residencia dels Omeyes. Ademes, parla de “Alvira” o Elvira dient que “elle est très jolie”, quan la “Descripción anónima” nos diu que fon destruida per Badis b. Habus (1048-1073) i en el seu lloc es construiren l’alcassaba i les muralles de Granada. De la ciutat de Valencia, a la que diu “Valencia”, nos diu: Ville ancienne d’Espagne, dans un canton très-fertile et où l’on trouve tout ce que la terre et la mer produisent il y beacoup de safran, come dans la terre de Roadraouard”, es dir “Ciutat antiga d’Espanya, en un territori molt fertil a on trobaras tot lo que la terra i la mar produixen i hi ha gran cantitat de safra com dins de la terra de Roadraouard”.

Encara que no hauria d’haver dubte de que el nom de la ciutat de Valencia era “Valencia”, tambe a partir del s. XI, aportarém alguna coseta mes. Es significatiu que en la p 101 del vol. 3 (2005) de la “Biblioteca de al-Andalus”,  parlant d’al Faradi (962-1013) diuen que “llegó a ser cadí de Valencia -mientras que unos se refieren a la cora, otros lo hacen a la ciudad– durante el califato de Muhammad al-Mahdi”. Al Udri, (1.003-1085), explica que la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora. Recibe también el nombre de Madinat al-turab -la ciudad del polvo-” (p 291 de “La división territorial…”), cosa que repetixen uns atres cronistes com Ibn Galib, Ibn Sa’id o Yaqut, que al parlar del territori valencià diuen que“Entre sus ciudades, Valencia es conocida por Madinat al-Turab”.

Espere que haja quedat prou clar, que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia, que mai pergue el nom propi. Vorem el perqué. Tambe haurem constatat que l’enronia catalanera d’alguns, els fa perdre per complet la chaveta.

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (i III)

Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d’Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”. L’any 1996, Matellanes Merchán trasmet que, segons el professor Bosch Vilà, per a Yaqut, “El balad representa un territorio o región propiamente llano, cultivado o no, y apurando más, habitado por una comunidad de gentes más o menos homogéneas, atendiendo a sus orígenes, procedencia o sistema de vida, predominantemente rural” (“La colonización santiaguista del Campo de Montiel”. p 393 de las “Actas del Congreso Internacional Conmemorativo del VIII Centenario de la Batalla de Alarcos” 1996).

Comprovem que no hi ha ningu que li done a la paraula “balad” la connotacio negativa que preten Guichard. Inclus podria ser al contrari, atenent a que Yaqut, en el Mu’yam al-buldan, diu de Rayya (Malaga) que “es una de las mejores tierras (balad) de al-Andalus” (p 249 de “Al-Andalus desde la periferia”, referint-se al Mu’yam al-buldan, II: 826; trad castellana, 170, nº 154). No seria d’estranyar que parlant de “balad”, en relacio a Valencia i Murcia els primers cronistes vullgueren especificar que es tractava de les millors terres de cultiu de l’Espanya musulmana, exactament igual que hui en dia. En una economia fonamentalment rural basada en el sector primari, es absurt pensar en una despoblacio de zones a on es podia obtindre un major rendiment agricola. ¿O es que els catalans ya tenien industria textil i terciaria (Port Aventura)?

Vejam conceptes o entitats als quals s’ha aplicat historicament el terme “balad”. Ibn Hayyan (987-1075) escrigué el seu llibre titulat “Al-Muqtabis fi Akhbar Balad al-Andalus, (editat per ‘Ali al-Hajji, Beirut, 1965). El titul en arap del llibre conegut com “La descripción anónima de al-Andalus” es “Dhikr Bilad al-Andalus. Comprovem que al-Andalus era “balad”. ¿No li “evoca” a Guichard el terme “balad” aplicat a al-Andalus, “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique” ¿Haura segut Cordova per a Guichard una capital digna de tal nom? En la “Descripcion de España de Xerif Aledris” d’al Idrisi (1100-1165/66), trobem “balad” aplicat a Veled assikia o terra de cequia o regadiu, a “Veled al-Andalus” o terra d’al-Andalus, a Velad-Arrum o terra de cristians, o a Veled Afranchin o terra dels francs. ¿Seria en eixa epoca el pais de Guichard un païs en llimits imprecissos i poc civilisat? ¿O es que acas la paraula “balad” aplicada al seu pais, li “evoca” una cosa molt distinta de lo que li “evoca” si es tracta de Valencia? ¿A que juguen esta quadrilla d’enredradors?

Crec interessant reproduir la conclussio de l’historiador Matellanes Merchán en el llibre citat, en relacio a l’alusio qur fa Yaqut a Montiel, calificant-la de “balad”: “Yaqut, alude a Montiel como un balad…Esto supone que desde época islámica el Campo de Montiel, constituye una unidad económica, sobre la que se superponen las jerarquías cristiano feudales. Su unidad y organización previas, serían una de las explicaciones de la rápida implantación de la Orden de Santiago en la zona. Este sería un ejemplo muy clarificador de la continuidad histórica con respecto a las preexistentes estructuras islámicas, que pondría en cuestión, algunas ideas anacrónicas de ruptura poblacional.

Deixarém correr la connotacio de territori de bona terra en una determinada organisacio especifica que pareix despendre’s de l’aplicacio de “balad” que hem vist, totalment oposta a la connotacio negativa de Guichard que nomes pareix existir en el seu cap i en les seues “evocacions”, i nos conformarém en el significat generic de “balad” com a “tierra, pueblo”, o “pays, région”.

Pero Guichard, en acabant de dir que al-Istajri i al-Ya’qubi gastaven el terme “balad”, per a referir-se nomes a Tudmir i a Valencia, manté que per a les atres regions d’Espanya es gastava el terme de “madina”: “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”. La barbaritat que escriu Guichard es antologica, perque “madina” mai fa referencia a “regio”, sino que es tracta d’un dels noms aplicats a una determinada concentracio puntual de poblacio.

Perque no es ningun misteri que les concentracions de poblacio mes importants -no sempre en relacio al numero d’habitants-, en l’epoca de dominacio musulmana, eren nomenades “madinat”, “madina” o “medina”.  Per darrere d’elles es trobaven els “hisn” (plural husun) en el significat de castell o lloc fortificat i la “qarya” o alqueria, gastant-se a voltes noms distints per a nomenar a la mateixa poblacio, per existir una certa diferenciacio ambigüa entre elles, la qual ya es donava entre la “civitas”, el “castrum” i la “villae” romanes en les que es corresponen, i que ha perdurat fins al dia de hui, en que per eixemple, no es parla de la ciutat de Madrit, sino de la “Villa y Corte de Madrid”.

Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”,  nos mostra l’equivalencia entre la “civitas” romana i la “madina” musulmana,  posant precissament l’eixemple de la ciutat de Valencia.  Ho comprovem en el conegut com a “Calendari de Cordova”,  dedicat a al-Haquem II, i per tant redactat entre els anys 961 i 976.  Com es tracta d’un calendari bilingüe, pot vore’s la correspondencia entre “bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia”, comparant el text arap en el llati.

Pero denominar “madina” a una poblacio,  solia dur funcions implicites. Lévi-Provençal expon que el terme “madinat” “madina” o “medina”, es d’orige arameu i designava el lloc a on es fea justicia.  (p 10 de “Las ciudades y las instituciones urbanas del occidente musulmán en la Edad Media”).  Vallvé relaciona el terme en “lugar donde se asienta la religión, sede religiosa”,  recordant la fugida de Mahoma des de La Meca a Yatrib,  ciutat que a partir d’eixe moment fon coneguda com Madinat al-nabi,  o “Ciudat del Profeta”,  o senzillament “Medina”,  comentant que “la persistente coincidencia entre la capital de una diócesis y madina, puede deberse a que los musulmanes españoles, desde los primeros tiempos vieran que ambos términos equivalían etimológica y semánticamente”. (p 183 de “La división territorial de la España musulmana”).    Al Farabi, (872-950) en la seua obra “Kitab al siyasat al-madinayya”,  gasta el teme “medina” com a “forma de gobierno o modelo de organización política” afegint que esta forma de govern es caracterisa per “un consejo o jema’a, o la democracia” (p 39 de “La voluntad de humanismo”).  Deduim,  que una Madina, es una concentracio urbana de poblacio, que pot exigir anar acompanyadada de funcions politico-administratives,  religioses i relacionades en el lloc a on s’impartix justicia.

Anem a vore com els cronistes nos informen de la funcio politica i de govern de la ciutat de Valencia en relacio al territori valencià. Al-Razi (889-955), referint-se a la ciutat de Valencia diu que  “E Valencia ha muy grandes terminos e buenas villas que la obedecen.

Al Udri (1003-1085), va escriure que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas, en relacio a lo qual s’ha de saber que “la capital de la provincia o la capital de al-Andalus recibía los nombres de ‘quarar al –‘ummal’, que vol dir residencia dels governadors, evidenciant-se que els governadors del territori valencià, residien en la ciutat de Valencia.

Comprovem, que quan Guichard parla del territori valencià o “balad Balansiya” com a territori sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”, no diu mes que favades, una darrere l’atra, segons nos mostren els conistes musulmans que hem nomenat.

Per a acabar, considere molt important posar en relacio la terminologia gastada pels cronistes araps referent a la capitalitat de la ciutat de Valencia sobre el territori valencià, en aquella que trobem posteriorment en epoca foral. Podem fer-ho gracies al treball d’Agustín Rubio Vela titulat: “Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal Cuatrocentista”. En este treball, Rubio Vela, parla de la “extendida imagen” de la ciutat de Valencia com a “ciudad encerrada en sí misma, entregada a producir y a mercadear, y olvidada de su condición de capital”, image de ciutat “hanseatica”, extesa per Joan Fuster, l’autoproclamat “català” de Sueca. Diu que En los últimos años, el análisis de la documentación de los siglos XIV y XV”, li ha dut a questionar-se eixa image, concloent que A la luz de esos registros, la ciudad medieval se presenta ante nosotros ciertamente como una entidad política con la mirada puesta en el resto del país, como una capital con voluntad de serlo. Entre el vocabulari gastat pels Jurats de la ciutat de Valencia, trobem expressions que parlen de “la dita ciutat, la qual es mare e maestra e ciutat metropola en lo dit regne”, o la mes tradicional de cap e mare de tot lo regne”. ¿No resulten expressions analogues i inclus identiques a les gastades pels cronistes araps durant l’epoca de dominacio musulmana? ¿No resulten una evidencia mes de continuïtat?

En el present articul, hem vist que des del principi de la dominacio musulmana es parla de la ciutat de Valencia, del territori Valencià i dels valencians. Com del nom de “catalans” i de “Catalunya” no existix rastre en l’historia fins al sigle XII, els acatalanats no tenen mes trafec que desacreditar i sembrar d’ombres i de destruccio tota l’historia valenciana anterior. Es la nostra obligacio posar de manifest totes les mentires que diuen quan trauen anacroniques teories de ruptures poblacionals, en l’unica finalitat d’intentar evitar que parlem de la veritat sobre la continuïtat entre el poble valencià iberorromà i el poble valencià actual.

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Tortosins, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (II)

En l’articul anterior escomençàrem a posar de manifest les falses “evocacions” de Guichard en relacio al significat de “Balad Balansiya” o territori valencià, en les que s’implicava de forma negativa a la ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”. Varem estudiar lo que dien al-Ya’qubi i al-Istajri, que son els dos cronistes en que Guichard diu basar-se, comprovant que si el primer únicament es referix al territori valencià, el segon nomena significativament a la ciutat de Valencia.

 

Proseguirém estudiant referencies a la ciutat de Valencia de cronistes anteriors a al-Ya’qubi, constatant la mentira que escampen quan diuen que no figura en croniques primerenques i per tant la falsetat de lo que deduixen a partir d’aixo: que es trobava sense “urbanitzar” i que no era una capital digna d’eixe nom.

 

En l’any 881 s’acabà de redactar la Crónica Albeldense o “Chronicon Albeldense”, manuscrit anonim redactat en llati. Nos diu que existixen sis provincies en seu episcopal. En la provincia Carpetania trobem a Elig, Xativa, Denia y Valencia. Vejam-ho: Habet prouintias VI cum sedibus episcoporum. Prima Cartago, qui et Carpetania. Toleto metropoli abet sub se id est Oreto, Biatia, Dentesa, Acci, Basti, Urci, Bigastro, Ylice, Scitabi, Dianum, Castulona, Ualentia, Ualeria, Secobrica, Arcabica, Conpluto, Segonza, Oxoma, Secobia, Palentia”.

 

De l’any 880 es una cita de la ciutat de Valencia, que trobem en el llibre “Épilogue de la géographie du moyen âge” (1857), de Joachin Lelewel. Efectivament, en l’apartat “Albateni et les rasms de souret elards” (p 45-111), ve una taula geografica atribuïda a Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), geograf de la ciutat turca  d’Harran, que havia segut capital de l’imperi Omeya. En la p 90 es reproduix la taula geografica en arap i a continuacio es traduixen “Les longitudes des villes et des stations connues determinées et les latitudes d’Andalous et de Magreb”, constant les llongituts i latituts de les següents ciutats translliterades per l’autor com: “Atrablos Barka, Kartahena Andalous, Kortouba, Ischbilia, Tolitala, Garnata, Santarin, Almeria, Tadmir, Balensia, Sarakosta, Tandja, Fas, Sebta, Bidjaia, Kalaat, Sala, Asila, Merida, Medina Salem, Tortouscha, Gana, Djiaen, Djeziret el khatra, Batalios, Kalaatrabah”. Com a curiositat, per a “Balensia” es dona una Llong. de 39º 30’ i una Lat. de 37º 37’.

 

Aimoni de Saint Germain-des-Prés o “Aimoinus monachus Sangermanensis”, fon l’autor de dos histories en les que es cita a la ciutat de Valencia en relacio a les reliquies de sant Vicent martir. En la Historia translationis Sancti Vincentii, escrita entre els anys 870-888, se nos conten uns hipotetics fets succeits cap a l´any 855, consistents en el trasllat de les reliquies de sant Vicent a Saragossa i d’alli a Castres en França. No sent objecte del present articul l’estudi de la veracitat dels fets que es conten, sí que es representatiu que es parle de la ciutat de Valencia referint-se ad ella com Valentiam superius nominatam civitatem. En la segon d’elles, en “De translatione sanctorum martyrum Georgii monachi, Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, que fon escrita cap a l’any 871 es conten fets que hipoteticament tingueren lloc en l’any 858,  afirmant-se el trasllat del cos de sant Vicent desde Valencia a Benevento (Italia), “…corpus memoranti almi Vicentij Martyris a supredicta urbe Valentia Beneventum esse transmissum”, cosa que no es creu el mateix escritor quan afig que el cos era d’un atre “quod quiedem aliter erat”. ¿Una “urbe” del llat. “urbs, urbis” sense urbanisar?

 

El bisbe “Prudentius”, abans dit “Galindo”, de “natione Hispanus”, fon bisbe de Troyes en França, a on mori el 6 d’abril del 861. Va escriure els “Annales Bertiniani”, entre 834/35 i 860/61. En ells nos parla de l’arribada dels Normands a la ciutat de Valencia quan escriu: “A quibus profligati atque repulsi, alias partes petunt. Hi vero Dani qui in Rodano morabantur usque ad Valentiam civitatem vastando perveniunt. Unde, direptis quae circa erant omnibus, reverentes, ad insulam in qua sedes posuerant redeunt”, que vol dir segons traduccio de Piles Ibars que es troba en la p 106 de “Valencia árabe” que: “Estos Dacis (o danesos), moradors del Rodan, aplegaren fins a Valencia causant ruines i saquejant el seu entorn, tornant-se’n des de ella al seu punt d´assentament”. Comprovem que els efectius militars que hagueren de quedar mort Abd Allah al Balansi, evitaren segurament l’entrada dels Normands dins de les muralles de la ciutat, sent que nomes es parla que que saquejaren l’entorn. (vore L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”).

 

Per a acabar, del sigle VIII, tenim la cita que consta en el codex ovetense” de l’Escorial, escrit l’any 780. Conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”, i diu que “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben entre atres “ilici; setabi; dianio; ualentia (p. 808 de “História de los mozárabes de España” de Simonet). Considere interessant posar esta cita en relacio a la que consta en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana”, datada en el s XI. Diego Catalán i Mª Soledad Andrés escriuen en el seu llibre sobre la “Cronica del Moro Rasis” que “Parece escrita en Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. I en esta cronica, diu que “Quarta metropolis est in Cartagine…”, i cita per orde “Hylici, Satiba, Denia, Valentia”. Es interessant saber que l’autor no es llimita a reproduir texts antics, informant-nos de les seus destruides, cosa que comprovem, perque per eixemple, al costat de “Amaya”, en “Tertia metropolis terra Scampeie Terracona”, escriu “destructe sunt”. Per tant, el mossarap murcià, sabia que les seus episcopals valencianes no es trobaven destruides quan escrigue la seua cronica en el s. XI.

 

Una volta comprovat el desficaci d’alguns que volen fer-nos creure que la ciutat de Valencia no apareix en croniques primerenques, proseguirem posant de manifest les mentires de l’argumentacio de Guichard que reproduírem en la primera part d’est articul. Guichard diu que Tudmir, era un territori peu urbanisé o poc “urbanisat”, sense una verdadera capital, abans de la creacio de Murcia. Front a la primera afirmacio, al Ya’qubi, en el s IX califica a Tudmir de “région vaste et prospère” (p 218 de “Les pays” de Gaston Wiet), prosperitat que no casa massa be en la falta d’urbanisacio que alguns traduixen com a falta de desenroll. En relacio a l’afirmacio de falta de capitalitat, s’ha de saber que a qui afecta no es a la ciutat de Murcia, sino a la ciutat valenciana d’Oriola, per lo qual  resulta una obligacio posar de manifest, una mes de les favades “guichardianes”. Hem de coneixer que la ciutat de Murcia fon “creada” per Abd al-Rahman II l’any 825, probablement sobre una chicoteta poblacio preexistent naixcuda d’una villa romana denominada “Murtia”. I es ar-Razi (889-955), en noticia que nos transmet Ibn Hayyan, en “al Muqtabis V” qui deixa a Guichard en el cul a l’aire, quan referint-se a noticia de l’any 916/917, nos diu que el visir Ishaq b. Muhammad, “…conquistó la muy fuerte plaza de Orihuela, capital de la cora de Tudmir, la más antigua de sus ciudades y más impugnable de sus fortalezas, que había servido de refugio a los cristianos en los primeros tiempos, por lo que habían puesto todo su esfuerzo en fortificarla y cuidar sus tierras, que abundaban en plantaciones de peregrinos árboles y los más sabrosos frutales”. (p 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942”). Per tant, segons ar-Razi, l’any 916/917, Oriola encara era la capital de Tudmir i parla d’ella com “la muy fuerte plaza de Orihuela”. En consequencia, ¿D’a on es trau Guichard que Tudmir no tenia verdadera capital? ¿Es tracta d’una atra “evocacio” de Guichard sense justificacio alguna i que va en contra de lo que diuen les fonts?

 

Vist que la falla que s’ha montat Guichard, un dels teorics dels acatalanats, se’n va a terra en una bufadeta d’aire, en una següent part d’est articul, procedirém a vore en detall el significat real de “balad” i de “madinat”, prescindint de les absurdes “evocacions” de Guichard, que tant de joc han donat a tots aquells que disfruten tant, parlant malament de tot lo que faça referencia a Valencia.

 

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (I)

Alguns cronistes en arap, parlaren del territori valencià nomenant-lo en l’expressio “Balad Balansiya”. Si “Balad” vol dir terra, territori, regio o poble, com vorem en detall, “Balad Balansiya” es referix senzillament, al territori ocupat pel poble valencià. Pero l’enronia catalanera de desacreditar tot lo nostre, els ha dut a reblir de connotacions negatives la paraula “balad”, relacionant-la en una presunta absencia de referencies a ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”, pel fet d’estar destruida i despoblada.

 

El primer que escomençà en la manipulacio fon Guichard, un dels de la nomina dels alimentats per Eliseu Climent i companyia, i ho feu en “Le peuplement de la région de Valence deux premiers siècles de la domination musulmane”. (“Mélanges de la Casa de Velázquez”, 1969, nº 5. pp. 103-158). Anem a vore lo que diu.

 

Guichard diu d’al-Ya’qubi (s. IX) i al-Istajri (s. X) que son “deux des plus anciens géographes qui nous aient parlé de l’Espagne musulmane”, es dir, dos dels mes antics geografs que han parlat de l’Espanya musulmana. Diu que “l’un et l’autre, et seulement pour Valence et Tudmir, emploient le terme de balad”, volent dir que l’un i l’atre nomes gasten “balad” per a referir-se a Valencia i a Tudmir, lo qual es fals com vorem. Afig que “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”, cosa sorprenent, perque “madina”, no fa referencia a territori, sino a ciutat. Continua dient Guichard que pareix ser, “semble-t-il”, que Tudmir, era un territori “peu urbanisé” o poc “urbanisat”, sense una verdadera capital ans de la creacio de Murcia. Pero a Guichard, el terme “balad”, aplicat a Tudmir, li “evoca”, “peut évoquer”, l’unitat d’eixa regio, degut a la seua historia tan particular “l’unité que cette región, doit a son histoire assez particulière”. La cosa canvia prou si “balad”, va junt al nom de Valencia, perque quan es aixina, a Guichard li “evoca” l’idea d’un territori en llimits imprecisos i poc civilisat “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”.

 

En acabant de llegir el resum de lo que diu Guichard, podria pensar-se, que l’historia es fa a partir de lo que li pareix a Guichard, “semble-t-il”, i a partir de les sues evocacions, “peut évoquer”, sent normal que la mateixa expressio “balad”, tinga distins significats, segons a Guichard li rote. Per sort no es aixina, i anem a comprovar la rastrera de mentires i favades que diu Guichard i que tant d’exit han tingut entre els catalanistes, perque… ¿Quin catalaniste “com cal”, no disfruta quan li diuen que el territori valencià, no tenia una capital (la ciutat de Valencia), digna de tal nom?

 

Es de destacar l’exit de Guichard en relacionar “balad”, en territori “peu urbanisé”, o poc “urbanisat”, havent-se convertit la seua “evocacio” en dogma de la fe catalanera. Per aixo, Thomas F. Glick, l’any 1992, en la p 61 de “L’Alta Edat Mitjana. Història del País Valencià”, editat ¡com no! per “Tres i Quatre”, afirma que Valencia “es tractava d’una regió sense cap urbanització important com a mínim fins a mitjan segle X”, insistint en que “…València va trigar a experimentar cap urbanització…”. La catalana Dolors Bramon, l’any 1995, en “Tradició i dissidència als Països Catalans”, nos “urbanitza” un sigle mes tart, i parla de “la capital valenciana que figura a les cròniques primerenques com a balad Balansiyyah (sic) (és a dir, com a territori valencià) i no experimenta urbanització fins a les taifes del segle XI”.

 

Hem de saber, que els set de sempre (Tres i Quatre) dien que la nostra falta de “urbanitzacio” venia de llunt. El mateix Glick en la p 193 de “Iberia and the Mediterranean world of the Middle Ages”, (1996) nos conta que “Historians have pointed to a late urbanization of Valencia, in consequence of depopulation in late Roman times”, es dir que hi havien historiadors que mantenien una tardana “urbanisacio” de la ciutat de Valencia, a consequencia d’una despoblacio anterior a la dominacio musulmana. No obstant, Glick reconeix a renglo seguit, que actualment els arqueolecs neguen la gravetat i extensio d’eixa presunta despoblacio, donant proves de la continuïtat de la vitalitat de la zona urbana de la ciutat de Valencia fins a la conquista musulmana. Segons aço, resulta que la ciutat de Valencia no s’havia despoblat i en consequencia no s’havia “desurbanisat” previament a l’invasio musulmana. I si resulta que durant mes de mig sigle a partir de l’invasio musulmana, Valencia continuà governada per Teodomir i els seus descendents (vore “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”). Si resulta que Abd al-Rahman I no destrui la ciutat de Valencia. (vore “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”). Si resulta que el seu fill Abd Alah, conegut com “el valencià”, trià la ciutat de Valencia per a viure, podent haver triat entre Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca, que conquistà (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Si no existix documentada ninguna “destruccio” posterior… ¿Podrien explicar tots estos “sabudets” el moment i el perqué d’eixa imaginaria “destruccio”, despoblacio i “desurbanitzacio” que nomes viu en les seues chavetes?

 

Ans de passar a un atre punt, crec que s’ha de destacar l’estrany us de la paraula “urbanitzacio” que fan els catalans. En tota seguritat, es tracta d’un absurt galicisme inventat, sense la minima documentacio historica. Segons Bramon, el territori valencià, “no experimenta urbanització fins a les taifes del segle XI”. I segurament per ser arquitecte, nomes me ve al cap imaginar-me a Abd al-Aziz (1021-1061), promoguent un P.A.I darrere l’atre, per a que la ciutat i tot el territori valencià tinguera precioses “urbanitzacions”.  ¡Redell la de coses ridicules que hem de tirar-nos al llom!

 

Hem vist, que Guichard diu que al-Ya’qubi i al-Istajri gastaven exclusivament el terme “balad”, per a referir-se a Tudmir i a Valencia, donant a entendre que els primers cronistes musulmans obvien l’existencia de la ciutat de Valencia, per ser una  ciutat depoblada, destruida i “desurbanitzada”. De fet, “hooligans” com Dolors Bramon, parla de “la capital valenciana, que figura a les cròniques primerenques com a balad Balansiyyah (sic)”. Es fa precis situar a al-Ya’qubi i al-Istajri i saber lo que dien.

 

Al-Ya’qubi, es l’autor del “Kitāb al-buldān”, o Llibre dels paisos, escrit en torn a l’any 890. Una part del llibre fon traduida al llati l’any 1850 per M. J. De Goeje, i titulada “Descriptionem al-Magribi”. En la p 111 llegim: “Hinc occidentem versus pergens intras Balansiam (Valencia) quae est regio ampla magnifica habitata a tribubus Berbericis quae imperio Omaijadarum se non subjecerunt. Partem ejus quae “as-Saqr” vocatur magnus percurrit fluvius. Inde via redit ad Todmïr regionem unde viator iter ingressus erat”, que vol dir segons Guichard que “…dirigint-se a l´oest, cap a una terra nomenada Valencia, (balad yuqal la-hu Balansiya) vasta i bella terra on s´han establit tribus berebers que no han reconegut l´autoritat dels Banu Umayya (dels Omeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenada al Saqr (Xuquer). Des d´alli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat” (“Afers” nº 7). Es cert que al-Ya’qubi no fa una referencia explicita a la ciutat de Valencia, referint únicament el nom del seu territori. Comprovem l’autonomia del territori valencià en relacio a l’estat central, quan es parla del no reconeiximent de l’autoritat dels Omeyes i per aixo, hem integrat la cita en l’articul sobre L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”. La descripcio del territori valencià com “regio ampla magnifica”, no casa gens be en l’image negativa de Guichard que parla d’evocacions d’un territori en llimits imprecisos i poc civilisat: “limites imprécises et moins civilisée”, la qual evocacio diu Guichard que li naix pel fet de que diu que al-Ya’qubi nomes parla de “balad” per a referir-se a Valencia i a Tudmir. Comprovem la mentira en la p 633 del vol 6 de “The Encyclopedia of Islam” a on es diu que “According to al-Ya’kubi, the ‘marzpan’, was a provincial governor (ra’is al-balad)”, es dir que segons al-Ya’qubi, un “balad” era un territori, una provincia, en governador. ¿Sera el ‘marzpan’ un governador que no sap massa be qué governar, per ser imprecissos els llimits del seu territori, ademes d’estar poc civilisat? ¡Ausades que es poden dir destrellats! Pero passem a al-Istajri.

 

Al-Istajri o al-Istakhri fon un geograf persa del s.X que ha passat a l’historia per la seua obra geografica “Kitab al-masalik wa-l-mamalik” o “Llibre dels camins i els països”, en la qual inclou un mapa d’Espanya i el Magreb. Segons Codera, al-Istajri escrigue el seu llibre entre els anys 915 i 920. Franco Sánchez, en “Al-andalus como isla del Mediterráneo…”, relaciona les ciutats costeres representades en el mapa d’al-Istajri de la següent manera: “Tortosa (en el límite de la frontera con los Galiyaskas), Valencia, Murcia (habria que pensar en Cartagena ‘el puerto de Murcia’, según algunos geógrafos árabes), Pechina (ya por entonces Almería era ‘el puerto de Pechina’), Málaga, Maduk (?), Algeciras”. Adjunta al seu treball, com a “Mapa nº 3”, el mapa d’al Istajri  que consta en el “Liber climatum” de Moeller (1839), estant cada una de les ciutats identificades en un nº. En la p 22 del llibre “Das Buch der Länder, von Schech Ishak el Farisi el Isztachri” (1845), traduit per A. D. Mordtmann, es relacionen els numeros del mapa de Moeller en la seua translliteracio. I tenim: en el nº 10 “Tortosa”, en el nº 11 “Balisia” (Valencia) en el nº 12 “Mursia”, en el nº 13 “Bedschaia” (Pechina, port d’Almeria), en el nº 14 “Malaka”, en el nº 22 “Maduk” i en el nº 23 “El Dschefira” Algecires. Pero la ciutat de Valencia, no es referenciada per Al-Istajri nomes en el mapa. Tambe en la documentacio escrita, parlant de les distancies en al-Andalus, nos dona la distancia de la ciutat de Valencia, a Cordova entre atres. Es significatiu, que en el mapa sobre “Principales vías de comunicación de Al Andalús al Duero -s. X, al-Istajri-”, fet per R. Mdez. Pidal i L. Provençal en l’any 1965, la ciutat de Valencia, es representada en mayuscules junt a Toledo, Sevilla, Murcia i Cordova, lo que vol dir que per a Menendez Pidal i Levi Provençal, segons al-Istajri, la ciutat de Valencia era una de les cinc ciutats mes importants en les comunicacions de l’Espanya musulmana de principis del s.X.

 

Estudiat lo que diuen sobre el territori valencià i sobre la ciutat de Valencia els dos geografs mencionats per Guichard, crec que suren ben claretes les mentires de Guichard i la manipulacio d’aquells que aprofiten la minima per a carregar i desacreditar tot lo que faça olor a valencià. Per si algun pardal es posa content dient ¡veus!, ¡cap a l’any 890, no es nomena la ciutat de Valencia! ¡Aixo seria perque estaria destruida!, li recomane que no es perga el proxim articul, perque li donare varies cites de cronistes dels s. IX i VIII referides a la ciutat de Valencia. Teixir una taranyina de mentires, escomençant per “evocacions” que acaben donant-se com a cosa feta, es molt facil. Desgraciadament, desembolicar eixe niu de mentires, resulta prou mes costos.

 

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? (i II)

En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.

Per a poder-ho fer, trobem lo que diu al-Udri (1.003-1085), en traduccio que fa Vallvé, en la p 291 de “La división territorial…”. Diu que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora…Su término es muy extenso y muy bien defendido. Reúne los beneficios del mar y de la tierra, de la agricultura y de la ganadería. Tiene llanos y zonas montañosas, muchas ciudades y castillos.En el año 162  (= 28 de septiembre 778 – 16 de septiembre 779) ’Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”. Ans d’entrar en l’analisis de la cita, no es pot deixar de dir, que existixen traduccions parcials d’Al Udri referides a la “Marca superior” i unes atres de la “Cora de Tudmir”. No hi ha cap referida a“Cora de Valencia”. Per lo vist, els nostres “arabistes” estan preocupats i ocupats en enredrar per uns atres puestos.

Si passem a estudiar la cita, sorpren que es concloga tan rapidament en la destruccio de la ciutat de Valencia, sent que al-Udri diu que “Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”, podent referir-se “Valencia” i “Santaver”, tant a ciutat com a territori. Com eixa doble referencia l’estudiarém detalladament en relacio a “Valencia” o “Balansiya”, ara hem de saber que “Santaver” o “Santabariya”, fon tant el nom del territori de l’antiga Celtiberia, com el de la chicoteta i antiga ciutat episcopal romana d’Ercavica, que es troba en Cañaveruelas (Conca). I sabem que Abd al-Rhaman I no destrui la ciutat de Santabariya, en 778-779 perque disponia de bisbe un sigle mes tart. Ho comprovem en privilegi d’Alfons III de 21 d’agost del 887, del que es despren que el bisbe Sebastia de Santaver es feu carrec del bisbat d’Orense per haver segut expulsat en eixe moment de la seua seu: “Adveniente quoque Sebastiano Archabiensis peregrino Episcopo ex Provincia Celtiberia expulsus a Barbaris mirabiliter hanc Sedem (Auriensem) illi concessimus qui primus idem Ecclesiam Antistes fuit” (p.77 del V. 7 de “España Sagrada” -1766). Per tant, si al-Udri no podia referir-se a lo que hui entenem com a “destruccio” de la ciutat de Santaver, es illogic pensar en eixa “destruccio” per a la ciutat de Valencia.

Els acatalanats de sempe i comparses acostumades, donant per suposta la destruccio de la ciutat de Valencia, passen inmediatament a inventar-se les causes, afirmant que fon “por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”. (“Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” de López García i Martínez García). Front a eixe chorro d’imaginacio, un arabiste serio com Huici parla de que “Esta noticia tan extraña e inesperada nos la da al-Udri, sin ningún comentario”, dient que es troba referenciada en la “p 13 del texto árabe” afegint que al-Udri la dona “Sin comentario ni justificación”, dient que podria haver segut “quizá por haber tomado parte Valencia en el intento de destronarlo”. Vegem per tant com un“quizá” com a hipotesis, es convertix oficialment en certea sense comentari ni justificacio. Pero com si l’historia fora cosa de pati de veïnes, la transmisio d’una mentira, va fent la bola mes gran i s’extrauen distintes conseqüencies. Manuel Roselló Mesquida en “El yacimiento de València la Vella” nos informa de que Rafael Azuar, Enric Llobregat i Sonia Gutierrez, s’han enredrat dient que “el final del Pla de Nadal estuviera relacionado con la destrucción de Valencia en el 778 por Abd al-Rahman I, como que la escasa población de la destruida Valencia se instalara en València la Vella”, opinions que l’autor no compartix en absolut.

Efectivament, hi ha moltes croniques que nos conten que els abbasis enviaren a Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri conegut com al-Siqlabi, per a organisar una revolta contra l’omeya Abd al-Rahman I. Practicament totes elles parlen de que al-Siqlabi s’amagà en certes “montanyes de Valencia” fugint d’Abd al-Rahman I. Pero en la p 114 de “Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova” de Xavier Ballestín llegim que Ibn Idari diu que Abd al-Rahman I “el va fer fugir cap a València”, afegint a renglo seguit que “En aquesta regió un cap berber, Miskara, va assasinar Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri”, es dir que un cap bereber del territori valencià, fon qui acabà en la vida d’aquell que pretenia arrapar-li el poder a Abd al-Rhaman I. Desconec els principis de conducta que rigen la vida dels insignes professors universitaris que hem citat i si tal volta pensen que es normal fotre a qui t’ajuda.

Crec que lo dit fins ara, fa ben dificil pensar en la realitat d’una destruccio de la ciutat de Valencia en el significat que hui li donem al terme. Per a compendre les paraules d’al-Udri, s’ha de coneixer lo que escrigue Antonio Ubieto, en la p 130 de “Orígenes del reino de Valencia” qui diu que “El problema del arrasamiento y destrucción de ciudades, así como su despoblación ha interesado a los estudiosos españoles de los últimos decenios. En esencia, hoy se tiende a creer que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas, la desaparición de los cuadros de la organización administrativa y la marcha del elemento directivo. Si parlem de desaparicio o canvi de la classe dirigent, en l’articul “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”, varem vore com Abd al-Rahman I, hague de ser el responsable del fi de l’existencia d’un territori valencià cristia i tributari dels musulmans, regit pels descendents de Teodomir, donant pas a un territori dirigit de forma absolutament majoritaria, per una classe bereber ¿Pot fer referencia al-Udri ad este canvi de dirigents quan parla de la “destrució” de Valencia, referit al territori valencià?

Pero a pesar de tot, si encara mantinguem l’hipotesis d’una possible destruccio, no es pot obviar la referencia d’Ubieto a “que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas”. Els calificatius de “brutal” i atres, per a la pressunta destruccio, no deixen de ser producte d’una desbordada imaginacio ¿o d’un desig mogut per motius no massa fins? Lo millor sera estudiar-ho en un eixemple: front a la pressio almoravit que pretenia recuperar la Valencia conquistada pel Sit, sabem que Alfons VI, es trobava en Lerma dirigint-se cap a Valencia “magno exercitu militum qui ibant cum rege Valenciam, decercare eam de moros”. Pero no resisti la pressio dels almoravits, els quals entraren en la ciutat de Valencia el dia el 5 de maig de 1102. Els “Anales Toledanos” nos diuen que “El Rey D. Alfonso dexo deserta a Valencia en el mes de Mayo, Era 1140”. Segons Al Kardabus, qui escriu a finals del s. XII o principis del s. XIII (traduccio Felipe Maíllo “Historia de Al-Ándalus”), Alfons VI, “hizo salir a todos los cristianos que estaban en ella (en la ciutat de Valencia)y le dio de fuego, dejándola como ejemplo y reflexión”. Menendez Pidal, tradui noticia d’Ibn Idari que pren de Abu Beker al-Ansari, segons la qual Alfons VI,“se retiró con todos los cristianos que allí había, incendiando antes la gran mezquita, el alcázar y cierto número de casas”. Comprovem com el “dexo deserta a Valencia” o el “le dio de fuego” a la ciutat, consisti en anarse’n en els cristians de la seua tropa, incendiant la mesquita, l’alcasser i cert numero de cases, com a “destrucciones simbólicas”.

Podriem imaginar-nos que si Abd al-Rahman I, “destrui” la ciutat de Valencia, lo primer que ho pagaria, seria el complex episcopal d’epoca visigotica, de forma analoga a com ho pagà la mesquita, quan Alfons VI se n’ana de la ciutat de Valencia. Puix be, Josefa Pascual i Rafaela Soriano, del Servici d´Investigacio Arqueologica Municipal de Valencia, escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos V-XI)”, (1993), que “Lacarcel de San Vicentese mantuvo en pie hasta el siglo XI”, i que La basílica de ábside de herradura se mantuvo en pie posíblemente hasta el siglo X, y es a principios del siglo XI cuando se amortiza un altar paleocristiano, lo que els fa preguntar-se si “Podría pensarse en una continuidad pactada del culto cristiano en el centro de la urbe, como sabemos que ocurrió en otras ciudades”. Per tant, si Abd al-Rhaman, en el s. VIII, deixà en peu tot el complex episcopal ¿Algu me pot dir qué es lo que es dedicà a destruir? ¿Tal volta la classe dirigent musulmana permete que “la escasa población de la destruida Valencia” procedira a una reconstruccio? ¡Deu meu! ¿Se poden dir mes destarifos?

Per una atra banda es curios que per ad esta i unes atres supostes “destruccions” de la ciutat de Valencia, es pretenguen uns efectes devastadors que s’allarguen en el temps i que no es retrauen quan les “destruccions” han afectat a uns atres. Vejam el cas de Barcelona. No constant pacte de capitulacio en l’invasio musulmana, podem supondre que seria presa per la força. ¿La destruirien? Els francs conquistaren la ciutat entre 801-802 i no precisament a bones. Podem imaginar-nos represalies a la poblacio autoctona, sent que Ermoldus Nigellus, croniste contemporaneu, s’indignava perque els indigenes estaven mes a favor dels musulmans que dels francs. Nos ho diu Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle” : “Ermold le Noir nous rappelle avec indignation qu´au cours du siège de Barcelone les indigènes semblaient plus favorables aux Maures qu´aux Francs!”. Ibn Idari nos conta que l’any 827, “Abd-Allah ibn Abd Allah el Valencià, anà en aceifa a la casa de la guerra i recorregue el pais de l’enemic aplegant a Barcelona, assolant-la durant sixanta dies. Ibn Hayyan en al Muqtabis II nos diu que l’any 848-849, Abd al-Rahman “Sitià Barcelona fins a reduirla a no res. Al Maqqari, en “Naft al tib”, relata que l’estiu de l’any 965“al-Hakam envià a Ahmad b. Ya’la i a Yahya b. Muhammad al-Tugibi contra el territori de Barcelona i els eixercits devastaren les seues comarques”. La “Descripcio anonima”, nos fa saber que entre 976-977“al Hakam envia als seus alcaits a algarejar contra Galicia i Barcelona, a on mataren, cativaren, destruiren i arrassaren. Ibn al-Kardabus, en “Tarih al-Andalus”, nos diu que l’any 985, Almansor, “conquistà Barcelona i matà a Borrell. Cativà a la seua gent i destruí la ciutat…”. La “Cronice regum Aragonum et comitum Barchinone et populacionis Hispanie”, ho confirma dient que “fuit destructus perdiditque Barchinonam et magnam partem terre”. Al Kardabus nos conta que entre l’any 1100-1101, “l’emir Mazdali, vali de Valencia, llançà una incursio a Barcelona… derribà les seues iglesies, assolà els seus campanars, incendià les seues ciutats i dispersà els seus eixercits…”

En el present articul, hem comprovat que la tan cacarejada destruccio de la ciutat de Valencia per les tropes d’Abd al-Rahman, nomes passà en el cap d’alguns que odien sentir parlar de la continuïtat del poble valencià. Quan les “destruccions” han afectat a catalans ¡ni mirar-les!, perque com es sabut, sempre queden supervivents, tan criadorets, que son capaços de repoblar mija Espanya. ¡Meec!

20 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans | Comments Off on ¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? (i II)

¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? ( I)

Alguns catalans i acatalanats es troben obsesionats per trobar o inventar-se talls radicals en el devindre historic del poble valencià, omplint-lo de “destruccions masives”, “expulsions indiscriminades”, “colonitzacions globals” i “substitucions racials generalitzades”. Tot roda en l’unic objectiu de situar un punt de “naixement” del poble valencià, en el qual volen que els catalans siguen, la mare, la comare i el chiquet. Per aixo, sempre els sentireu parlar de multitut de “ruptures”, no volent ni sentir parlar de la paraula “continuïtat”. La principal “ruptura” inventada es la de la reconquista de Jaume I. En una obsessio religiosa impropia de ments cientifiques, mantenen l’inexistencia de valencians, sobre la base de l’inexistencia de cristians. A la falsetat de l’hipotesis, s’ajunta que les evidencies historiques van deixant-los en el cul a l’aire. Pero per si esta ruptura els falla, s’han inventat tota una serie de “tallafocs” anteriors. Per aixo parlen, tant d’una debil cristianisacio del poble valencià previament a la dominacio musulmana, -hipotesis que hui s’ha demostrat falsa sobradament i de la que parlarém mes avant-, com de la ruptura del moment de la propia invasio musulmana, ruptura absolutament inexistent precisament en territori valencià, segons hem estudiat en l’articul sobre “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”.

Una de les varies i variades “ruptures” que trauen a relluir, es la destruccio de la ciutat de Valencia per Abd al-Rhaman I. Es coneguda la falta de simpatia que alguns catalans i acatalanats tenen a la ciutat de Valencia, “Cap e Mare” de tot el territori valencià, segons terminologia foral. Tallant el cap pretenen fer morir el cos sancer.

Vejam alguna mostra de les preciositats que es diuen: Albert Ribera i Lorenzo Abad, en “Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno”, parlen de “…la razia efectuada por el emir Abd al-Rahman I en los años 778-779,  que culminó con la destrucción de la ciudad de Valencia y su antigua sede”. Carmen Gracia, en la p.124 de “Arte Valenciano”, parla de Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, calificant-la de “brutal destrucción”. El “Grup Enciclopèdia Catalana”, en la seua “Enciclopèdia” diu que “L’emir Abd al-Rahmān I reeixí a imposar l’autoritat dels omeies de Còrdova a la regió oriental d’Al Andalus i ocupà i destruí la ciutat de València (778)”. Carolina Doménech Belda, en la p 20 de la seua tesis doctoral sobre“Circulación monetaria durante el periodo islámico en el País Valenciano” (1997), dirigida per Rafael Azuar i Alberto Canto escriu que Abd al-Rahman I, “…según las fuentes, saqueó los campos y entró en la ciudad de Valencia destruyéndola

Vegem, que entre tots els “sabuts” nomenats, ha de quedar-nos clar que per supost que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Pero la destruccio no fon de qualsevol manera, perque fon “brutal”. Aprofità per a carregar-se “su antigua sede” i no content, “saqueó sus campos”. Davant d’afirmacions tan contundents, necessitem saber en quines fonts es basen.

Sonia Gutierrez en “Genèse de la ville islamique en al-Andalus et au Maghreb occidental”, en acabant de parlar de la “desolación de Valencia en el año 778”, nos diu que “La noticia de la destrucción de Valencia transmitida por al-Udri, unida a otra conocida por al-Razi que narra el traslado de las reliquias de S. Vicente tras la entrada de Abd-al-Rahman en la ciudad, permiten suponer que parte de las represalias del emir fueron directamente al núcleo urbano”. Vegem que una rotunda afirmacio resulta que partix d’una suposicio. Isabel López García i Remedios Martínez García, en “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts”, referint-se a “los siglos VIII y IX”, diuen que “Dentro de estos siglos hay que destacar la cita del geógrafo del siglo XI Al-Udri, hace referencia a la destrucción de Valencia en el 778-779 por Abd al-Rahman I, por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”.

Vegem per tant, que la presunta destruccio de la ciutat de Valencia, la sustenten en dos fonts, que per orde d’antigüitat dels cronistes, serien primer al-Razi i segon al-Udri. Procedirém a estudiar-les per eixe orde.

Ahmad b. Muhammad b. Musa Al-Razi (889-955), es l’autor de la coneguda “Cronica del moro Rasis”, que diuen que escrigue cap a finals de la primera mitat del s.X. Es conserven varies traduccions al castella de previes traduccions que s’havien fet “de la lengua arábiga á la portuguesa, por mandado de D. Dionis, rey de Portugal” (1279-1325), conservant-se nomes que fragments d’eixa traduccio inicial portuguesa. S’ha de dir que es tracta d’un historiador molt citat per uns atres posteriors i que la veracitat de la major part del text de la cronica ha segut comprovada per cites posteriors. No obstant, el fragment que anem a comentar, consta unicament i exclusivament en les traduccions castellanes de la perduda versio portuguesa.

Partirém del text del manuscrit de Copenhague, reproduit en el llibre “Crónica del moro Rasis”, de Diego Catalán i Mª Soledad de Andrés. En primer lloc hem de saber que al-Razi relata una historia que li conta un musulmà de Fez, “E dixo Abocen, vn cauallero natural de Fez”. I resulta que Abocen, estant en Portugal “en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona”, s’havia trobat  a uns cristians descendents de fugits de Valencia “christianos fugeron de Valencia”, que tenien el cos de sant Vicent “el cuerpo de aquel ome” que “los christianos llamaban Santo”. No tingue millor idea que matar-los a tots “e matara a los christianos que alli auia”, perque es veu que no tenia un atre lloc per a construir “e fizo cassas para los suyos e se quedo Albocen a morar en aquella tierra”. Tambe nos parla dels antecessors d’aquells cristians, dient-nos que en la ciutat de Valencia “tenían los christianos que allí moraban vn cuerpo de vn home que auia nombre Vicente; e adorábanlo por Santo”. Nos diu que enganyaven a la gent dient que el cos fea milacres “los que tenían aquel cuerpo facían creer a otras gentes que facía ver los ciegos e fablar los mudos e andar los cojos, e de esta guissa embaucaban a las gentes que eran sandias”. Per aixo, tingueren por de que Abd al-Rahman, sapiera de l’engany “E quando ellos vieron a Abderrame, obieron miedo que el sabría de esta burla, rao per la qual “fugieron con el”.

Davant de l’historia que en teoria nos transmet al Razi ¿Hi ha algu que lligga que Abd-al Rahman destrui la ciutat de Valencia? Estant preocupat per si podia tindre alguna incapacitat que m’impedira llegir lo que tant de sabut llig, vaig tindre la sort de trobar que Manzano Moreno diu en la p 544 de “Conquistadores, emires y califas: los Omeyas y la formación de Al-Andalus”, que el texto no habla de la destrucción de la ciudad”, encara que afig que “sí que señala que el traslado se produjo ante la llegada del emir”, lo qual efectivament sí que diu el text, explicant que alguns cristians valencians, tingueren por de que Abd al-Rahman sapiera que es burlaven pressuntament de la gent. Nomes quedaria per demostrar, cientificament per supost, que Abd al-Rahman destruia totes les ciutats a on hi havia gent que es burlava d’una atra.

Per una atra banda, em fa gracia que tots estos sabuts, donen credibilitat al fondo de l’historia que en teoria nos transmet al Razi. En primer lloc, s’hauria de dir que tractem precisament d’un fragment de l’obra d’al Razi, no reproduit per ningun atre croniste musulma. La reivindicacio portuguesa en relacio a la possessio del cos de sant Vicent, partix de que el rei Alfons Enric de Portugal, en les seues conquistes de territori als musulmans, feu presoners a descendents d’alguns valencians que per lo vist no rematà be el moro Abocen, els qui li digueren a on es trobava el cos de sant Vicent, trobant-lo l’any 1173. Pero el cos teoricament trobat, es tornà a perdre no se sap per qué, reapareguent de milacre una atra volta sense cap problema. Per tot aço, lligc en relacio al text d’al-Razi que “Podemos prever interpolaciones de información que hacen a nuestro islámico cronista, en versiones portuguesas, hacen llevar el cuerpo del mártir, con pretensiones hasta Lisboa”, es dir que pot duptar-se de que estem davant d’un text original d’al Razi.

Es important saber, que l’arabiste Huici califica esta historia de “Fantasía de la que no aparece rastro en todas las fuentes, tanto árabes como cristianas, que merezcan crédito”. Troba imposible que els cristians valencians “huyan, para salvarse, a otra región sometida más directamente al mismo Emir y donde más fácilmente podían ser exterminados”. Huici confronta esta fantasia d’Abocen, (o Albocen, Alibohaces, o Alliboaces), que en teoria nos transmet al-Razi, en les noticies contrastades de que el “terrible” Abd al-Rahman I, pactà en els cristians de Cordova l’adquisicio de la mitat de la basilica que alli existia dedicada a sant Vicent. Sense poder descartar que alguns cristians valencians no fugiren en alguna reliquia del sant, no hi ha dubte de que la part mes important d’elles, degue quedar-se aci, confirmant-ho la carta del monge Hermann de l´any 1143, qui consultà a dos monges que es trobaven en Saragossa i que havien vixcut en el monasteri valencià, sobre la manera de vindre a la ciutat de Valencia perque volia orar davant del cos de sant Vicent “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Està sobradament documentat que la continuïtat del cult de sant Vicent aplegà fins al mateix moment de la reconquista de la ciutat de Valencia per Jaume I.

Vist que el primer text en que els “sabuts” es basen per a concloure una destruccio de la ciutat de Valencia per Abd al-Rhaman I, no diu absolutament res d’aixo i constatat que la fiabilitat del seu contingut es mes aïna escassa, nomes queda que assombrar-nos de la manipulacio pretesa, o en tot cas de la credulitat dels nostres “sabuts”, als qui se’ls podria aplicar allo de “Tot s’ho creu pareix Andreu, tot s’ho cala, pareix Cucala”. En valencià, millor que les “sandias” del pressunt fragment d’al Razi, hauriem de dir-los carabasses integrals.

L’eixemple de lo assumit que es troba que la ciutat de Valencia fon castigada, destruïda i assolada, encara que no se sapia per quin motiu, nos el dona Fuentes Domínguez, qui, en “Aproximación a la ciudad hispana de los siglos IV y V d.C”, escriu que “sabemos por las fuentes de época islámica, a través del cronista al-Udri, que sus reliquias (les de sant Vicent) fueron llevadas desde Valencia por los cristianos que huían de la expedición de castigo de Abd al-Rahman I, en el 778”. O siga que al-Udri conta el trasllat de les reliquies que es troba en la “Cronica del moro Rasis”. ¿Es pot enredrar mes? Deixarém per a un nou articul, l’analisis de la cita d’al-Udri que per a res parla de reliquies de ningu.

20 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Hispano-romans, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans | Comments Off on ¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? ( I)

DOCUMENTACIO EXCEPCIONAL: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238 (i II)

En l’articul anterior, hem vist la relacio del papa Gregori IX en els cristians descendents dels iberorromans valencians que es trobaven en el nostre territori previament a la vinguda de Jaume I. Acabàrem dient, que els acatalanats que havien negat inclus la seua existencia, passarien a dir que es tractava de “quatre gats”. En el present articul, vorem ad eixos cristians valencians escampats per tot el territori valencià i conclourém que qui parle de “quatre gats”, es perque segurament no te moltes mes de quatre neurones.

Si escomençem des del nort del territori valencià cap al sur, tenim assegurada l’existencia de cristians valencians en Penyagolosa, Ares del Maestre, Morella i en Albalat de Cabanes, pel fet de que l’any 1158 existien iglesies en eixos llocs. Aixo nos consta per un document en que el papa Adrià IV confirma la possessio d’eixes iglesies al bisbe de Saragossa. El document parla de “ecclesias de…Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella… et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas.” (pp. 100-103 de “Historia de Albarracín” T. III. Vol. 2, a on es remet a document que es troba en la catedral de Saragossa signatura A, lligall 1, nº 7).

Sabem de l’existencia de cristians en Almenara i en Olocau, perque entre la documentacio per a la “Ordinatio ecclesiae valentinae” consta que eren atesos pel primer bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220): “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”).

Tornem a trobar-nos la poblacio d’Almenara en document de 22 d´abril de 1236, pel qual Abu Zeyt, li cedix la seua iglesia al bisbe de Segorp, entre les d’uns atres pobles que “habere speramus”, es dir, que esperava obtindre. Estos atres pobles eren “Ondam, Nules, Huxon et Almanera”, ademes de “Alpuent, Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, Luliella, Liria et inde Murbedro…”. Previament, en el mateix document, Abu Zeyt li havia assignat i concedit “assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque Ecclesie habeatis”, les iglesies dels pobles que ya es trobaven en el seu poder, concretant-les en les de “Arenoso, Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva, Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea”. (Document transcrit en “Segorbe en el siglo XIII” de Vicente García Edo). Es important situar el document en el moment historic en que Abu Zeyt, convertit al cristianisme, es trobava refugiat en la zona d’eixes poblacions sobre les que diu que te poder, per haver segut expulsat de la ciutat de Valencia per Zayyan.

En relacio a la ciutat de Valencia, no es pot deixar de nomenar un atre dels documents conseguits per Paqui Llosà, transcrit i traduit per Luciano Perez Vilatela i referenciat com Reg.Vat. 19 f. 68 vº. Es tracta d’un nou document del papa Gregori IX, dirigit a “Yole illustri Regine Aragonis”, es dir a Violant d’Hongria, dona de Jaume I, datat en giner de l’any 1238 i per tant anterior a l’escomençament del siti de la ciutat de Valencia, en qual el papa parla de la “ecclesia sancti Vincentii et hospitali iuxta Valentiam”, es dir de l’iglesia de Sant Vicent i del seu hospital junt a Valencia, lo que supon que el papa era coneixedor de l’existencia tant de l’iglesia de Sant Vicent com del seu hospital, demostrant-se que es trobava edificat previament a l’entrada de les tropes de Jaume I. Inclus pot assegurar-se la presencia d’una casa de Franciscans en la ciutat de Valencia, quan encara faltaven quasi 10 anys per a l’entrada de Jaume I, segons trobem en el llibre de J. R. Webster “Els Menorets: The Franciscans in the Realms of Aragon…” (1993), traduit al català en el titul “Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”, a on llegim que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…”. S’ha de saber que els monges que feen proselitisme entre els musulmans, posaven en perill la seua vida, pero no aquells que ajudaven a atendre als cristians del territori. Completarém l’informacio en un proxim articul especific sobre els almohades en Valencia.

Tenim assegurada l’existencia de cristians en Alzira l’any 1171, perque nos la certifica Ibn Sahib al-Sala, en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”. L’any 1171 es l’ultim any de vida del rei Llop, rei valencià muladi naixcut en Penyiscola i que fon felicitat pel papa degut al bon tracte que donava als cristians valencians (“Cristianismo valenciano” de Lleopolt Penyaroja). Els almohades, que no havien pogut entrar en territori Valencia des de que aplegaren l’any 1147, escomençaven a pendre posicions. Ibn Sahib al-Sala, protagoniste dels fets que relata en el seu llibre, nos conta la presa d’Alzira: “…se apresuró a someterse la gente de Alcira y aceptar el “tawhid”. Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…” (Traduccio d’Huici Miranda). Es deduix que l’any 1171, a falta de 67 anys per a que el rei en Jaume reconquistara la ciutat de Valencia, cristians i musulmans convivien dins de la ciutat d´Alzira. Es important coneixer la total continuïtat que hi hague en Valencia, entre el final de l’epoca del rei Llop i el principi de l’epoca almohade, sent que el primer governador almohade fon Yusuf b. Mardanis, governador de Valencia durant la regencia del rei Llop, el seu germà. Pero encara es mes important saber que a l’any següent, el mateix any de la mort del rei Llop, Yusuf b. Mardanis es feu vasall d’Alfons II, rei d’Aragó, segons nos conta Zurita: “y dar de allí adelante doblado tributo. Aceptó aquel partido el rey, y recibióle por vasallo”. No seria d´estranyar que la nova situacio de vasallaje a un rei cristià, permetera que els cristians d’Alzira tornaren a les seues cases.

Si anem a Xativa, hem d’atendre als versos de “Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani”, que al-Maqqari nos conta que eren recitats per al-Satibí (1204-1285). El “An-Nasrani” que tanca el nom de Zaynab, l’autora dels versos, nos indica que era cristiana o descendent de cristians. En els seus versos, Zaynab nos parla de l’amor als cristians i de l’inteligencia dels “ayam” o no araps. Trobem la traduccio d’estos versos en la p 147 del “Diwan de las poetisas de al-Andalus” de Teresa Gárrulo: “Dicen: ¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes. / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”. Es posa de manifest que en la Xativa de principis del XIII, hi havien valencians que eren cristians. Ademes constatem l’existencia dels “no araps” o “ayam”, es dir, valencians, que independentment de la seua religio, parlaven en romanç valencià (vore “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”).

En relacio a Denia, en “Els cristians valencians des del 713 al Sit (i III)”, aprofitàrem per a deixar constancia del document datat el 21 de juliol de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), en el qual Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X), llegint-se: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga”. Es dificil discutir que si hi havia un monasteri en Denia en l’any 1184, es perque hi havia cristians. El 10 d’agost de 1245 el rei en Jaume donà als mercedaris el “alphondicum christianorum quod est in ravallo” de Denia, que havia segut presa a mitant de 1244. (“El archivo” juliol 1887 p 21. AHN, Clero, Carpeta 3.193, perg. n.° 4). Guichard, en la p 570 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana…”, parla en relacio a Denia de “la escasa cantidad de donaciones conservadas”, havent d’imaginar-se que estes donacions existiren, afegint que entre 1249 i 1250, el Repartiment registra donacions en territoris que fitaven en Denia “pero no aparece ninguna donación en la misma Dénia” ¿Serà que eixes donacions no existiren, no sent necessari furtar res als cristians o convertits de Dénia per a que ho tornaren a adquirir als “senyorets” forasters?

Mes avant vorem que l’historia de Valencia “sots senyoria de moros” te particularitats, que favoriren que una part important de la poblacio no abandonara el cristianisme. Pero no fon un fet exclusiu valencià. En la Sevilla musulmana que pasà a poder cristià coetanement a Valencia, tambe hi havien cristians. Ho sabem perque Maribel Fierro en “Cosmovisión (religión y cultura) en el Islam andalusí (siglos VIII-XIII)”, nos conta que quan a Ibn Utba li preguntaren en Egipte, per les raons d’haver-se’n anat de Sevilla una volta presa per Ibn Hud (1129), ell contestà que fon “a causa de la inestabilidad general existente”, afegint “que deseaba ardientemente regresar, pues no le agradaba tener que pasar el resto de su vida entre cristianos y judíos”. Es dir, en la Sevilla de la preconquista, com en Valencia, els qui eren musulmans pasaven la vida entre cristians i judeus.

Pero a pesar de constatar que quan Jaume I reconquistà el regne de Valencia, hi havien un numero considerable de cristians valencians, no hem de caure en el parany de pensar que nomes els cristians han de ser considerats valencians. Hi havien musulmans descendents dels iberorromans que tambe ho eren i que sense dubte parlaven en romanç valencià. Alguns podien haver-se convertit fea molt de temps, pero la conversio d’una gran part d’ells seria molt recent, atenent al contingut del document elaborat per la cancelleria del valencià Jaume II, (1267-1327), passats 32 anys de la mort de Jaume I i dirigit al papa, que analisàrem en “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç (III)”. Recordem, que en eixe document, se li diu al papa que dels 200.000 habitants de ciutat de Granada, no hi havien ni 500 que foren musulmans d´orige estranger, mantinguent que tots els atres eren fills, nets o rebesnets de cristians. Vejam-ho: “…quod in civitate Granate ubi morantur fere ducenta millia personarum non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura quin aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”. Si la reconquista de Valencia, havia tingut lloc practicament un sigle mes pronte de quan s’escrigue eixe text, es precis que en Valencia, els antecessors d’eixos acabats de convertir a l’islam, encara foren cristians.

En temps estudiarém, com l’immensa majoria del valencians que s’havien convertit a l’islam i que eren descendents d’iberorromans, tornaren a fer-se cristians durant el sigle posterior a la reconquista. Perque hem de saber que els valencians actuals descendim substancialment tant dels cristians valencians que trobà Jaume I, com d’aquells que havent-se islamisat previament, abraçaren la nova fe dominant. La major part d’ells es convertiren al cristianisme molt rapidament. Alguns atres ho feren mes poquet a poquet. Tambe hi hagueren alguns valencians que no es convertiren i que foren expulsats de Valencia, la seua terra i la seua patria, per culpa d’uns pocs que sabien llegir la Biblia en llati o el Corà en arap. Tots ells, cristians o islamisats, dits “ayam” en arap, parlaven en “ayamiyya” o aljamia valenciana, romanç valencià o llengua valenciana.

21 septiembre 2010 Posted by | Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans | 1 Comentario

DOCUMENTACIO EXCEPCIONAL: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238

Hui asistirém al desmontage definitiu de la teoria catalanista que manté l’inexistencia dels cristians valencians prejaumins, en l’unica finalitat de propugnar falses substitucions de poble i falses importacions de llengua.

Ho farem, gracies a una documentacio excepcional que ha tingut l’amabilitat de facilitar-me Paqui Llosà, presidenta de l’associacio “Valencia Cultural-Vía Augusta y Camino de San Vicente Mártir”. Es tracta d’unes cartes en llati del papa Gregori IX, coetaneu de la reconquista de Valencia procedents de la Biblioteca Vaticana. La que hui nos interessa, es troba referenciada com: Reg. Vat 19 f 68 rº i vº. Es de justicia dir que Paqui Llosà, en nom de l’associacio nomenada, es feu carrec tant de conseguir una copia del document, com d’assumir una part simbolica del cost economic de la seua transcripcio i traduccio que tingue l’amabilitat de fer el academic i doctor en Historia, Luciano Pérez Vilatela. Posteriorment, he pogut comprovar que una transcripcio de la carta o una atra versio d’ella, fon publicada l’any 1747 en la p 199 del “Tomus secundus” dels “Annales ecclesiastici Caesaris Baronii”, referenciada com Greg. Lib. 12. ep. 363. Per al text que reproduirém, gastarém la transcripcio de Pérez Vilatela, sent que entre una i l’atra existixen chicotetes diferencies.

Segons els “Annales”, la carta va dirigida a tots els fidels de les provincies d’Arles, d’Aix, de Narbona, de Tarragona, de Genova i d’Auch o Gers “Universis Christi fidelibus per Arelatensem, Aquensem, Narbonensem, Terraconensem, Januensem & Auxitanam provincias constitutit”. Podria pensar-se que el papa la dirigix als que considerava mes implicats en la reconquista i que compartien en Valencia una similar base llingüistica.

En primer lloc, per a situar temporalment la carta de Gregori IX, hem de saber que es troba datada com “Datum Lateran. VI idus jannar. Ann. XII”, datacio que es correspon en el dia 7 de giner de 1238. Nos trobem, per tant, en un temps anterior al siti de la ciutat de Valencia per les tropes de Jaume I, que escomençà el 22 d’abril de 1238.

Referint-nos a l’iglesia valenciana en general, es significatiu que en el document que estudiem, el papa s’encarrega de deixar ben claret, que la missio de la reconquista, no es establir o crear una nova iglesia, sino lliberar, conservar i ampliar els drets d’una iglesia preexistent. Per aixo parla de la lliberacio de l’iglesia valenciana “liberatione Valentiane ecclesie”, o de conservar els drets d’eixa iglesia “iuribus conservandam dicta ecclesia Valentianam”. En resum, es tracta d’ordenar l’iglesia valenciana, per lo que, en el seu dia, verem documents que formaven part del proces per a la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). En carta datada en “Anagmiae non. Julii ann. XIII”, i per tant de 1239 el papa Gregori proclamà que l’iglesia valenciana d’eixe temps era hereua de l’iglesia valenciana del temps de l’imperi romà, resultat d’una continuïtat, quan diu: “…quod quidam Imperatores Romani concesserunt ecclesiae Valentinae civitatem Valentinam cum subditis & territorio & quidquid infra ejus ambitum & extra in toto episcopatu Valentino continetur…” (p. 227 dels “Annales”).

Pero lo mes important de la carta es que es dedica, practicament en exclusiva, als cristians valencians que vivien en el Regne de Valencia, previament al canvi de poder que va supondre la reconquista de Jaume I. Per a entendre el seu contingut es necessari saber que està documentat que molts senyors feudals, quan prenien el territori que es trobava “sots senyoria de moros”, si hi havien cristians autoctons o mossaraps, sense mirar pel, els furtaven les propietats i en ocasions els esclavisaven. Segurament per eixe motiu, els cristians valencians no les tindrien totes, en relacio al tracte que anaven a rebre per part dels cristians forasters de la tropa de Jaume I. Pot ser que ya hagueren vist coses no massa agradables en territori del nort valencià. Per aixo podria llançar-se l’hipotesis que un grup de cristians valencians prejaumins, anaren a vore al papa, induint-lo a que escriguera la carta que comentem, en la finalitat d’obtindre un tracte adequat per part del nou poder establit o que anava a establir-se. Algunes expressions que consten en la carta, la seua estructura, i el detallat coneiximent que demostra el papa de les caracteristiques d’estos cristians, podrien dur-nos ad eixa conclusio.

Si parlem d’algunes expressions que podrien confirmar el viage dels cristians valencians prejaumins a vore al papa, trobem per eixemple que diu d’ells, que s’havien presentat en alegria des de mes alla de Tiber “presentibus gaudii Tibera fugite”. (en la copia dels “Annales” consta “praesentis gaudii ubera fugire” ; ubera = gual ¿de l’Ebre?). En ocasions, pareix que el papa transmet en directe les “supliques” que li farien els cristians valencians, com quan nomenant-los com a “zeladors de la fe” escriu que “Zelatoribus fidei clamore valido suplicatur…”.

Entrant en l’estructura de la carta, podriem dividir-la en tres parts. En la primera d’elles, el papa es congratula pel retrobament dels cristians valencians en l’iglesia romana. En una segon part, els pega un bon repas, segurament extremant la realitat pera donar satisfaccio a lo que voldrien sentir els “conquistadors”, retraguent-los faltes i pecats “abominables”, dient-los que per eixe motiu es mereixerien la servitut. Finalment els obri els braços de l’iglesia, reconeguent el seu valor i sacrifici. Analisant cada una de les tres parts, comprovarém que el papa Gregori IX, poseia un coneiximent detallat d’estos cristians valencians, segurament trasmes per ells mateixos.

En la primera part, el papa es referix als cristians valencians com aquells que per damunt de l’opressio “super oppresionem”, preocupats per la fe catolica “doletis catholica fidei”, havien anat des de mes alla del Tiber “Tibera fugite” i s’havien presentat en goig “presentibus gaudii”, anhelant quedar plens de consolacio divina “divina cupitie conssolatione repleti”. Diu que el mon cristia havia d’alegrar-se, perque unes ovelles de Crist “ovis Christi” que s’havien alluntat pel desert “longo tempore abevarraverat per desertum”, tornaven al ramat del Senyor “reducta est ab ovile dominicum”. Compara als cristians valencians en una gavella perduda que havia de ser ajuntada als tesors del cel “quia diagmam revivenimus perditam thesauris celestibus congerendam”.

En la segon part el papa Gregori IX, posa de manifest que el cristianisme valencià es trobava prou llunt de l’ortodoxia catolica que ell representava. Referint-se als cristians valencians com a habitants que perduren en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, diu que tenien creencies que considera abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, dient que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”. Nos fa saber que descansaven en dissabte, “a suis quiescentes excessibus sabbath celebraret”, per lo qual nomenant-los dones peregrines “feminis peregrini”, (en l’Antic Testament, els partidaris de Nehemies, expulsen a les “dones peregrines” o estrangeres per causar la descohesio de grup), els diu que han de fer la penitencia d’entregar-se al plor els dumenges “per poenitentiae fletum sit dominici placabilem redderet”. Conclou en esta part el papa Gregori IX, que per totes estes coses, els cristians valencians es mereixien l’espasa vinguda de l’exterior, aixina com ser donats en cativitat “datis in captvitatem et gladium meruit externum”. Parla de ser subjectes al jou de la servitut dels ferros del faraó “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”.

Finalment, en la tercera part, referint-se als cristians valencians, com a zeladors de la fe “zelatoribus fidei” afirma que supliquen i clamen en rao “clamore valido suplicatur”, que donaren auxili i ajudaren quan foren lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Diu el papa, que per a que el patiment dels cristians valencians, representat pel seu suor i la seua sanc, no resultara inutil, l’iglesia els estenia avant els braços, mantenint que no havien de ser somesos a les cadenes d’una nova servitut. “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”. Afirma que el poble de Crist incurriria en oprobi si actuara al contrari en l’unic objectiu de matindre i retindre el regne de Valencia, “set ex hoc quod absit obprobitum incurreret Christi populus sempiternum ad defendendum et retinendum regnum predictum”.

Encara que per a concretar detalls sobre el document de que parlem i eliminar segures inexatituts, haurem d’esperar-nos al treball que prepara Luciano Pérez Vilatela, esta prou clar que ya podem extraure conclusions. La primera d’elles es que es reforçen i confirmen totes les proves sobre l’existencia dels “valentini”, “illi de Valentia” o “illi qui erant Valentie”, cristians valencians que nos presenta la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). Es confirma que estos cristians valencians ajudaren a Jaume I a traure Valencia del poder musulmà, aixina com la seua capacitat d’accio, manifestada en la traduccio del text arap referit a l’acte d’entrega de Zayyan a Jaume I de la ciutat de Valencia, reproduit en les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana”, segons la qual, els cristians valencians, celebraven processons pels carrers de la ciutat de Valencia, “por las calles llevando la cruz”, i organisaven atacs als judeus, “en venganza de lo que hicieron con el Mesías” (vore “Els cristians valencians des del Cit a Jaume I”).

Pero davant de l’acumulacio de proves que demostren l’existencia d’un poble valencià cristià prejaumi, es previsible que els acatalanats de sempre, no podent negar-ho, passen a dir que eren quatre gats. Per aixo, necessitarem d’un nou articul per a constatar l’existencia de cristians valencians en epoques inmediatament anteriors a Jaume I, tant en la ciutat de Valencia, com en Almenara, en Olocau, en Alzira, en Xativa i en Denia. I segur que si es buscara mes, els trobariem en mes llochs. No esperem que ho facen els inclits professors universitaris de rigor, als qui segurament, l’enlluernament per tot lo català, els anula per complet la llum del cervell, demostrant la seua incapacitat per a investigar res, llimitant-se a repetir-se entre ells, com a cotorres. ¿O es que quan miren diners, nomes veuen que chirivites? Arreem-los ben fort en arguments a tots aquells “sabuts” que pretenen destruir-nos, negant l’orige valencià del nostre poble i de la nostra llengua valenciana.

26 julio 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans | Comments Off on DOCUMENTACIO EXCEPCIONAL: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (i II)

Comprovat en l´articul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part d´Espanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l´historia dels pobles hispans.

Les croniques araps parlen fonamentalment de dos zones cristianes: Callaecia o Ghalidjashkash (gallecs) i Ifranya (francs), orige de les futures corona de Castella i Arago respectivament. Ho comprovem quan Ibn Hawkal, referint-se a l´any 948, escriu en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay): “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que viven en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos

Per un costat, el nom dels “gallecs”, te el seu orige en l´antiga provincia romana de “Callaecia”. L´inici asturià de la reconquista, el posterior regne astur-leones, l´expansio d´Alfons III a Galicia, a part de Portugal i a Alava i Castella, la formacio del regne castellà-leones…, començà a donarli forma a este grup de cristians. Per una atra banda, el grup dels “francs”, pobladors del territori de l´antiga Marca Hispanica, que fitava en territori de francs o francesos, que havien segut els que l´havien conquistat als musulmans i l´havien mantés durant molt de temps. En este grup, s´inclouen Navarra, Aragó i els comtats catalans. Recordem com Aben al-Atsir parla de “…un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”, sent el fill de Ramir o “Aben Redimir”, el rei d´Arago.

Les relacions entre els grups i inclus entre els distints pobles de cada grup, no eren en absolut idiliques. Comtes, reis i emperadors lluitaven per manar sobre pobles i territoris. Alfons VI (1040-1109) es proclamà emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae. Els desijos d´expansio imperialista dels “gallecs”, topetaren en els “francs”. Els enfrontaments es fan visibles quan les croniques dels “gallecs” parlen de “la victoria de los hijos de Galicia contra el ejército de Aragón”. La “Historia Compostellana”, parla d´Arago com tyrranum Aragonensis, i “hostis impius aragonesis”, diguent-los: “…grave facinorum infamias homicidae, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi, raptores, sacrilegi, incantatores, arioli, fures odiosi, apostatae exocarti”. Massa simpatia no es despren.

Anem a vore si les croniques historiques d´estos dos grups de cristians parlen d´Espanya i Valencia o de “al-Andalus” i “Balansiya”.

Respecte del grup dels “gallecs”, molt pronte es referiren a “Espanya” per a nomenar al conjunt de l´antiga Hispania independentment de la religio dels qui manaven en els distints territoris. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l´any 881, parlant d´Alfons III diu: “…domnus Adefonsus proximiori tempore in omni Spania predicetur regnaturus.”, es dir que predia que en temps proxims, Alfons III regnaria en tota Espanya. Alfons VI (1040-1109), es declarava “imperant” tant sobre l´Espanya cristiana, com sobre la pagana o musulmana: “…imperante christianorum quam et paganorum omnia Hispaniae regna…”. En la “Historia Roderici”, escrita l´any 1100 segons Menendez Pidal, es parla dels Reges sarraceni Hispaniarum, de lo que es deduix que els reis sarraïns de Valencia, son reis “de les Espanyes”.

Curiosament i possiblement com a reaccio a la politica “imperialista” dels “gallecs”, en les croniques dels “francs” es sol nomenar “Espanya” (i no “al-Andalus”) a la part musulmana de la peninsula. El cartulari de Sant Cugat, referit al 28 d´abril de l´any 1024, nos conta com Seniofred “Flavi”, muigue “en les parts d´Espanya” batallant contra musulmans: “…in expedicionem in Ispanie partes contra sarracenos…”. Referent a l´expedicio de 1126 d´Alfons el Batallador, Valencia, Granada i Murcia s´inclouen en “les parts d´Espanya”: “regnante Ildefonso rege…quando fuit in partibus Yspanie, scilicet Valencia, Granada et Murcia, et in alias multas partes Yspanie”. Alfons II, des d´Anglesola, fa una donacio a futur de lo que seria el Puig de Santa Maria al monasteri de Poblet diguent que es troba “en una regio de les Espanyes”: “…in regione Hispaniarum, villam quandam que nuncupatur Cepolla, sitam prope satis Valentie. En “Itinerario de Alfonso II”, tenim document de 1179, datat en Morvedre, que es situat “en les parts de les Espanyes”: “…apud Murumvetus, in partibus Yspaniarum. Vegem com, historicament, les croniques de la part dels cristians en la qual s´integrà Valencia una volta es reoficialisà el cristianisme, no es que no diguen “al-Andalus” a la part musumana d´Espanya, ¡Es que li solen dir Espanya, a seques, sense  afegir “musulmana”!

Tambe pot ser interessant coneixer els termens utilisats per les croniques de fora d´Espanya. Vejam-ho.

Front a la costum dels “francs espanyols”, els “francs francesos”, gasten “Espanya” per a referir-se al conjunt del territori de l´antiga Hispania. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”. En la cronica pseudo-Turpin o “Historia Karoli Magni et Rotholandi”, escrita en el s. XII, en el capitul III, titulat “De nominibus civitatum Hispaniae, trobem: “in Hispania: Auchala, Godelfaiar… Urgellum, Elna, Gerunda, Barcinona…Valentia, Denia, Sativa, Granada, Sibilia”. Es dir, vegem que junt a Urgellum o Barcinona, en mans cristianes, son ciutats d´Hispania Valencia, Denia i Xativa…, encara en mans musulmanes. Tambe del s. XII  es el “Chronicon S. Maxentii Pictavensis” que, parlant del Sit diu: “Anno MLXXXIX…His diebus capta est Valentia in Hispania a Roderico Comite”. I la seua mort de l´any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est…”. En “Miracula beati Egidii”, escrita de 1121 a 1124, Petro Guillelmo, parla “De quodam milite captivo a Valencia Hyspaniae. No es deixa lloc al dubte: Les expressions que es gasten son “Espanya” i no “al-Andalus”, “Valencia” i no “Balansiya”. Si les croniques volen referir-se a la part d´Espanya baix poder musulmà, parlen de l´Espanya musulmana o de l´Espanya dels musulmans. Comprovem-ho: El cronico d´Ademar o “Ademari Chronicon”, obra acabada sobre l´any 1034, parla dels sarraïns “de la veïna Espanya musulmana”, referint-se als pactes de Muyâhid de Denia en la comtessa Hermessenda de Barcelona: “…vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermensende petunt…” Roger de Howden en el sigle XII, escrivia en la seua cronica coneguda com “Chronica Rogeri de Houedene” que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales, entre els qui estava el rei de Valencia: “…quartus dicitur rex de Valencia.

Si anem a territori Italià, Caffaro (1080 o 1081 – ap 1164),  en els seus anals de Genova “Annali Genovesi” es referix al rei Llop de Valencia com a rei d´Espanya: “At quidem donec galee Ianuensium in partibus Denie morabantur, Lupus rex Ispanie de pace et concordia…”. En “Il cartolare di Giovani Scriva”, referit a 26 d´abril de 1156, consten els termens d´un negoci comercial per “…laborandum apud Valentiam…”, especificant que “debeo inde habere XII. marabetinos tales quales per Ispaniam dantur”

L´emperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905-959), parla dels “agarens o musulmans d´Espanya”, en la seua obra “De thematibus et de administrando imperio”, diguent: “…tum imperatore instantibus negotiis vacante Agareni Hispaniae incolae occasonem nacti…”

En acabant de llegir el present articul, crec que sera difícil que algu es deixe enganyar quan li diguen que parlar de l´Espanya musulmana, de la qual Valencia formà part durant un periodo de la seua historia, es un anacronisme. Hem vist croniques de l´epoca, dels distins grups de cristians de la peninsula Iberica, de França, d´Italia, Grecs…Tots ells parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans. Ho hem intentat documentar en el major numero de cites que es referiren al territori i governants de Valencia, que els acatalanats intenten amagar. I no hem d´oblidar que quan les croniques historiques parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans, es referixen a la religio dels governants. Els governants musulmans del territori valencià manaven sobre un poble individualisat descendent dels iberorromans. Hem vist com una part d´eixe poble, es mantingue cristià fins a que vingue Jaume I. Una atra part, els muladis, es convertiren a l´islam, sense deixar de ser, per aixo, descendents dels iberorromans valencians.

Es difícil amagar l´historia. Intentem que no la manipulen.

19 junio 2009 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA | Deja un comentario

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.