Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIX)

En l’articul anterior hem vist que el proces de la conquista musulmana i de la reconquista cristiana, es un historia de continuïtat d’un mateix poble que es convertia i “reconvertia” d’una religio a una atra. En el present articul, anem a vore que l’identitat racial entre musulmans i cristians, duia a una indiferenciacio fisica que permetia que un musulmà es fera passar per un cristià i viceversa. No obstant, l’indiferenciacio fisica era condicio necesaria pero no suficient per a que es produira eixa “suplantacio”. Un portugues podria fer-se passar per espanyol en quan al seu aspecte fisic, pero en quan escomençara a parlar, ¡Catarroja descoberta! Per aixo, una “suplantacio” creible exigix que suplantador i suplantat parlen una mateixa llengua, a un mateix nivell.

En la compilacio juridica de l’alfaqui cordoves al-Utbi (m. 255/869), coneguda com “al-Utbiyya”, es descriu la solucio a un “problema” d’identitat racial no condicionat per llengua. En una “ma’ala” explica lo que havia de fer un musulmà que anara per una zona deshabitada “y se encuentra a un hombre muerto, del que no sabe si es musulmán o cristiano”, que era, “llevar la mano hacia el pene del muerto por debajo de la ropa, y si está circuncidado, debe hacerle el lavado ritual, rezar por él y amortajarlo; y si no está circuncidado, cubrirlo…”. L’indiferenciacio natural i l’uniformitat en l’aspecte exterior, fea que l’unica forma de discriminar a un musulmà d’un cristià, es buscara en una intervencio artificial en el cos, que tenia caracter ritual per als musulmans.

En un atre fragment de la “Utbiyya” reproduit per Ibn Rusd al-Yadd, (m. 1126) en el “Kitab al-bayan”, es tracta el cas “de un cristiano que compra una esclava musulmana fingiendo ser musulmán. En este cas, l’intervencio de la llengua de comunicacio sí que degue ser primordial, perque el cristià no haguera pogut fer-se passar per musulmà, si cristians i musulmans no hagueren compartit una mateixa llengua. Al-Saqati, en el “Kitab fi adab al-hisba” o Llibre del bon govern del Mercat (1210), conta que alguns comerciants posaven en venda “mujeres arteras, de belleza sin par y admirable hermosura que dominan la lengua romance y parecen rumíes”, en les que enganyaven als compradors, dient que els venien “una hermosa esclava recién importada de los paises cristianos”. Comprovem l’existencia de musulmans que podien fer-se passar per cristians.

Si alvancem a epoca de dominacio cristiana, en el Fur de Sepulveda (1076), posteriorment aplicat per eixemple a Morella, castigava a mort a tot aquell que venguera cristians fent-los passar per musulmans “Otrosi, qui christiano vendiere por moro, si ge lo pudieren provar, sea despennado por ello, inclus encara que la suplantacio religiosa fora voluntaria “El christiano que por moro se diese a vender, et si fuera de seso, sea quemado. Comprovem l’existencia de cristians que podien fer-se passar per musulmans.

 

Passant a la Valencia de la postconquista, l’any 1280 trobem un eixemple d’unes dones de religio indeterminada que testificaren davant del Justicia. El justicia feu mencio a la religio que elles s’autoassignaven, parlant-se de que “Aquests testimonis foren reebuts per la justicia per rahon d’aqueles II fembres…qui dien esser christianes (p 119 LCJV). Podriem concloure en que la llengua parlada no havia de ser signe de distincio entre cristianes i musulmanes.

El mateix any 1280, “Bernat de Monblanch” i “Marcho Peris”, havien pujat junts a una barca en Portopí, cap a la ciutat de Valencia. El primer, “apellava lo dit Marcho Peris cosí”, a pesar d’haver dit secretament “que lo dit Marcho ere moro. La pressunta relacio de parentesc pot fer-nos pensar que Bernat de Monblanc podia ser un convers. Un testic dels fets declarà que “aquel Marcho Peris venia e estava en la dita barcha així com a christià e a persona franca (p 133 LCJV). Comprovem que l’indiferenciacio religiosa de Marcho Peris no podia resoldre’s ni determinar-se en funcio de la llengua que parlava, pel simple fet de que tant els musulmans com els cristians valencians parlaven en romanç valencià.

Pel Llibre de la Cort del Justicia de Valencia corresponent a 1287/88 sabem que en Silla prengueren a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià, que manifestà, que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià. Per lo vist duia distintius cristians i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia, encara que “l’apelaven Garciola”. Es dificil vore mes clar, que la llengua no era un distintiu que diferenciara a un cristià d’un musulmà.

Per aixo, en ocasions, pareixia necessari declarar explicitament la religio que es professava. L’any 1287, “Mahomet, fil de Famet de Chayuel”, fon interrogat “sobre les coses posades en la inquisició”, i en la contestacio “dix que él era moro e fil de moro. La declaracio hauria segut superflua, en el cas de que per ser musulmà s’haguera expresat en una llengua no romanç o en un romanç defectuos.

L’any 1304, Alicsen de Tolba denuncià a Aytolà, musulmà i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Declararen “que avia conegut que ere moro en son menbre, es dir, per estar circumcidat (“La veu de sarraïns i sarraïnes de la corona d’Aragó a la documentació cristiana del segle XIV” de Anna Domingo, en Sharq Al-Andalus – nº 12, -1995). El castic per a una cristiana que es gitara en un musulmà era la pena de mort, per lo que Alicsen, en la seua declaracio, estava jugant-se la vida. El fet de que Aytolà no parlara en una llengua “especial” que l’identificara com a musulmà, permete declarar a Alicsen, que nomes havia segut sabedora de la religio que professava Aytolà “per son menbre”.

L’any 1321, un tal Nadal, trobà a un home que “tenia ferres”, per lo que li preguntà si era esclau o catiu “demanà-li si era catiu”. Este li digue “que era catiu crestià que volia fugir”. Pero “com lo dit Nadal no creegés que fos crestià, prés aquell e més-lo en casa”. En un atre moment del passage, es referi ad ell com a sarraï “Tornem a casa e vejam si el sarrahy…”. L’intencio del catiu de fer-se passar per cristià, evidencia l’inexistencia de diferencies externes o de llengua, per molt que segurament hi hauria algun detall que feu dubtar a Nadal. Este mateix any, en Xativa “En Hom de Deu” denuncià que “lo dit hom qui·s appella Çuleyma…es cristià et va en abit de moro et ha renegada la fe de Jhesucrist”. En el document que ho relata, Arnau Sarranyana, “tinentloc” del bale de Xativa diu estar “penden confesió del dit home qui·s diu moro sobre lo crim del qual aquell es estat denunciat”, no cabent dubte de que s’entenien.

En la segon mitat del s. XIV, un convers a qui dien Gil Garcia fon condenat a morir en la foguera perque conseguia “que moros infels jaguesen carnalment ab cristianes, e de feyt ab sos tractaments e maneres han jagut carnalment molts e diversos moros moltes e diverses vegades ab diverses e moltes cristianes… fent concreure a les dites cristianes que els dits moros eren cristians (“La prostitución valenciana en la segunda mitad del siglo XIV de M. Carmen Peris en p 185 de Revista d’Història. Medieval, 1 -1990). S’evidencia que la llengua que parlaven el convers i els musulmans que es feen passar per cristians, no era ningun problema per a consumar l’engany.

En l’Elig de 1437, s’escrivia sobre “hun hom strany qui lo Justícia e lo Batle de la dita vila tenen pres en la presó comuna de la dita vila, lo qual se diu (…) que es moro…”, es dir que no estaven segurs sobre si ho era o no, a pesar de que es indubtable que s’haurien comunicat en ell. Es parla dels musulmans forasters “que vénen a la dita vila, los quals bonament no poden ésser coneguts fàcilment”, en lo que està afirmant-se que nomes podien diferenciar als qui eren musulmans dels qui no ho eren, perque els coneixien. Posen de manifest el problema de que al no coneixer-los, “se porien nomenar cristians e ésser moros, e jaure carnalment ab crestianes fembres mundanes”. Es dir, que podien eganyar tant ad ells, com a les prostitutes cristianes.

L’any 1456 la prostituta Maria de Viscaya tampoc es donà conte de que havia tingut relacions sexuals en un musulmà, fina a que viu que Ali Laye d’Asp estava circumcidat. (p 24 de “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent sota la senyoria de Barcelona” de Josep-David Garrido). Es evident que Ali Laye d’Asp, musulmà valencià, havia de tindre el mateix aspecte i parlar la mateixa llengua que els cristians valencians.

En el jui que es segui l’any 1567 per a aclarir un atac a uns moriscs traginers de Castello, un dels encausats, Martí Zeyt, declarà que “…els regonegueren per lo membre esser recollits, confirmant el seu fill Gaspar Zeyt que “… a ell, confesant, com a tots los altres traginers los feren levar los saragüells y regonegueren si y havya algú cristià vell entre aquells…” (“Moros y cristianos en la vida cotidiana…” de Santiago La Parra en “Revista de historia moderna”: “Anales de la Universidad de Alicante”, nº 11 -1992). Comprovem que moriscs i cristians vells podien anar junts, i no es diferenciaven en res que no fora si estaven o no circumcidats.

En el present articul, hem vist que l’identitat de raça i de llengua, permetia que molts musulmans es feren passar per cristians i viceversa. Podien fer-ho perque eren racialment europeus i perque parlaven en romanç. En el s. XI, Ibn Garciya, des de la cort de Denia escrigue una carta polemica plena de “autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Demostrava la superioritat dels “ayam”, afirmant que “el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos”. Un sigle mes tart, Ibn Bassam (m. 1147) descrivia a les valencianes dient que eren “de mejillas de leche y púrpura, boca de coral y perlas”. Diego de Haedo, en “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dia dels musulmans valencians que no volgueren o no pogueren convertir-se al cristianisme, i que foren expulsats a Alger, que eren “blancos y bien proporcionados”, sent l’alusio a la “proporcio”, una mostra d’identificacio racial.

En relacio a l’identitat racial entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que els acatalanats tenen l’enronia de voler fer-nos creure en uns “super-colons” catalans, que vingueren a territori valencià a sometre i substituir a una extranya gent d’una atra “raça”, que per a acabar-ho d’arreglar, va i eren “moros”. Per aixo, l’acatalanat valencià Germa Domenec no te vergonya de parlar de “contactes interracials”, escriguent el destarifo de que “les autoritats volien que els moros portessin senyals diferenciadors per tal de no ser confosos amb els cristians i evitar així els contactes interracials (p 524 de “El (Re)descobriment de l’edat moderna…”). El Sr Domenec deu tindre unes capacitats cognitives “especials”, per lo que segurament necessita posar pirri a un negre per a diferenciar-lo d’un blanc. Per sort, -o per desgracia per ad ell-, les persones normals, entre les que estaven les autoritats musulmanes i cristianes de l’epoca, si hagueren pensat en un pirri com a senyal de distincio, hauria segut per a diferenciar a persones de la mateixa raça que professaven distintes religions. ¿Acas no es diferencia hui en dia a un nortafricà o a un arap, sense necessitat de dur senyal diferenciadora?

En relacio a l’identitat de llengua entre cristians i musulmans valencians, hem de ser concients de que els acatalanats no poden traure ni una sola cita acreditativa de que el tan proclamat “unilingüisme àrab” dels musulmans valencians fon un motiu de diferenciacio general entre musulmans i cristians valencians. No obstant, la tactica goebbelsiana dels acatalanats, consistent en repetir incesantment una mentira, a voltes enganya a mes d’un. Per aixo, referent als s. XIII i XIV valencians, no ha d’estranyar-nos llegir borinotades com que “The easiest way of determining the faith of a person in this period was to listen to him speak”, es dir que la forma mes senzilla de determinar la fe d’una persona durant este periodo era escoltar-lo parlar (“Relations between Muslims and Christians in the medieval Kingdom of Valencia, Jaume I to Pere IV: 1238-1387”, de Travis William Ritt). En est articul crec que hem comprovat palmariament la falsetat d’eixa aseveracio, que es constituix en un simple invent o ocurrencia, conseqüencia d’haver-se cregut el dogma acatalanat sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, a partir del qual s’ha elaborat tot un programa reblit de mentires. Pobret Travis, fiar-se dels qui no son de fiar, unicament conduix al ridicul.

En el proxim articul vorem que l’identitat racial i de llengua dels que es convertien a la religio del poder, dugue, a que primer els musulmans i posteriorent els cristians, pretengueren l’establiment de mides segregadores o diferenciadores que permeteren l’identificacio d’una persona per la seua religio.

20 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVIII)

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

 

Els acatalanats pretenen amagar esta continuïtat de poble, barrejant els conceptes de raça i religio. Volen que cregam que el poble musulmà valencià no tenia raïls valencianes, sino que descendia d’uns extranys invasors d’un atra raça, que per eixe motiu, eren mereixedors de ser subjugats i substituïts per una nova raça de gloriosos conquistadors cristians, entre els que dominaven i predominaven ¡com no!, els seus admirats catalans.

 

Pero la verdadera historia nos mostra l’evolucio d’un poble condicionat per succesius poders que incentivaven la conversio a la religio que representaven. Molts hispanogots cristians es feren musulmans durant la dominacio musulmana. Molts dels seus descendents tornaren a fer-se cristians a partir de la reconquista cristiana. El frare predicador Fra Agustín Salucio (1523-1601), ho explicava a partir de la conquista d’hispania per araps i nortafricans, dient que “Los christianos que hallaron ó eran Godos ó naturales de la tierra. Los naturales en ella se quedaron porque no quedaron las Ciudades yermas, luego los christianos se tornaron moros y de la misma manera los moros se hacían christianos quando eran conquistados.

 

Durant el proces de conversio cap a l’islam, la rustica romana lingua dels iberorromans valencians, evolucionà a l’algemia valenciana o romanç valencià, que era parlat tant pels valencians que continuaren sent cristians, com per aquells que es feren musulmans. Per aixo, per ser un mateix poble que parlava una mateixa llengua, en el següent articul anem a vore a cristians que es feen passar per musulmans, i a musulmans que es feen passar per cristians. L’absencia de diferencies racials entre els cristians i l’immensa majoria dels musulmans, feu que els poders musulmà i cristià intentaren impondre diferencies externes que evitaren contactes que pogueren favorir el creiximent de la religio contraria.

 

La conquista musulmana d’Hispania supongue que a partir de l’any 711, s’establiren en Hispania classes dirigents d’orige arap i bereber. No obstant, en part del territori valencià aixo no degue succeir fins a l’any 769, per formar part d’un regne cristià tributari dels musulmans, manat primer per Teodomir, i en acabant pel seu fill Atanagilt (Vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Com han fet historicament tots els “conquistadors”, les classes dirigents d’araps i nortafricans no buscaven l’aniquilacio del poble indigena, sino una capitulacio que possibilitara que el poble conquistat els mantinguera pagant imposts. Ibn Tumlus d’Alzira, (m.1223), recordava, que quan les classes dirigents d’araps i nortafricans prengueren el poder de la “península de al-Andalus”, la poblacio d’Hispania estava formada, per “grupos de árabes, de bereberes”, i pels cristianos que se habían quedado tras la capitulación.

 

Alguns d’eixos cristians hispanogots i els seus successors, de forma mes o manco voluntaria o forçada, anaren convertint-se a la nova religio del poder que era l’islam, lo que provocà l’existencia de families en membres de distintes religions. El cordoves al-Utbi (m.862) contestava questions com “si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano”, o sobre “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia”. Un eixemple en sentit contrari el trobem en la Cocentaina de 1277, en la que un cristià “Ferrando, batejat”, defengue judicialment a un cunyat seu musulmà “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”.

 

En el proces conquista/reconquista, s’establia un fluix de conversio cap a la religio en el poder. L’inicial conversio cap a l’islam, s’invertia quan el poder era recuperat pels cristians. El proselitisme religios eixercit sobre els subdits variava segons el radicalisme religios dels mandataris, de forma que les actuacions de certs mandataris, han dut a catalogar-los com de religio “difuminada”, independentment de la seua religio “oficial”.

 

No obstant, el fluix de conversio no era sempre unidireccional cap a la religio del poder. En territori cristià hi havien conversions l’islam. Es curios que el “usatge” barceloni nº 79, de l’any 1064 establira la llicitut de de desheretar al fill que es fera musulmà “si filii sarraceni se fecerint”. L’any 1077, es documenta que Sancio Ranimiro, rei d’Arago confiscà i donà les cases d’un apostata “illas kasas de Lope filio de donna Pura quare se fecit mauro”. Davant d’estos testimonis, els acatalanats, per a defendre els seus desficacis, han d’assimilar la conversio a una especie de possesio diabolica, que produia una mutacio racial, que duia aparellada l’aprenentage immediat de la llengua arap i l’oblit del romanç.

 

Tambe existix documentacio que acredita l’apostasia en territori musulmà. Ibn Mugit de Toledo (m. 1067), reprodui en “Muqni”, un formulari destinat als apostates o renegats, -“zindiq” (pl “zanadiqa”) o “murtadd” (pl “murtaddun”), que permetia a l’apostata eixercir el dret a la “istitaba” o declaracio d’arrepenediment que el lliurava de la pena de mort “Fulan b. Fulan…testifies that he abandoned Islam. [Later] he repented of his infidelity and apostasy, and came back to the religión”. L’any 1072, Ibn Hatim al-Tulaytuli fon acusat d’apostasia, condenat a mort i eixecutat en Sevilla. Averroes (1126-1198), en “Bidaya”, raonà “Sobre el sacrificio realizado por un apóstata”. El valencià Ibn Yubair (1145-1217), conta l’historia d’un mercader musulmà que es feu monge cristià (p 161 de “Christian-Muslim Relations”). La nostra tradicio nos posa sobre la taula el cas de Sant Bernat, musulmà valencia convers al cristianisme, que muigue martirisat en Alzira, a qui dedicarém un articul que demostrarà la seua historicitat.

 

Les conversions de descendents d’hispanogots cap a l’islam continuaren en almoravits i almohades. Els almoravits entraren en Espanya l’any 1086, pero el Sit evità la primera espenta en Valencia, a on no entraren fins a 1102.  Durant epoca almoravit, al-Turtusi (m 1127) escrivia sobre “…cuántos infieles hemos visto abandonar su religión y abrazar la fe islámica, por el deseo de alcanzar algún pequeño bien temporal que se les había ofrecido…”, manifestant l’interes material de moltes conversions. Sabem que l’any 1146, en epoca almohade, el califa Abd al-Mu´min promulgà “…que quien se convirtiera al Islam allí donde se encontrara podría conservar sus medios de subsistencia y tendría los mismos derechos y deberes que un musulmán. Tot aço succeia, quan segons els acatalanats valencians, no hi havia qui es poguera convertir a l’islam, perque ya eren tots musulmans. ¡Seran tararots! Els valencians tampoc patirem el primer impuls almohade, perque fon frenat pel rei Llop, qui evità que s’apoderaren del territori valencià, fins a l’any 1172, produint-se ademes un transicio de total continuïtat, ya que Yusuf  b. Mardanis, germa del rei Llop i governador de Valencia en el seu nom, fon confirmat pels almohades en el seu carrec.

 

Com hem dit, el fluix d’islamisacio, -que hem comprovat que en el s. XIII no s’havia completat perque hi havien cristians autoctons-, s’invertia cap al cristianisme, quan el poder era recuperat pels cristians. El canvi de poder i l’orige cristià de l’immensa majoria dels musulmans conduia a que hi hagueren importants conversions en massa. Ibn Jaldun (1332-1406), en la seua obra “al-Muqaddimah”, justificava les conversions en massa, sobre la base de “la máxima popular” de que “Cada pueblo sigue la religión de su rey, dient que la gent del poble “lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”. Posteriorment a la reconquista, els valencians tinguerem un rei cristià, Jaume I, i un ex-rei musulmà, Abu Sayd, que s’havia convertit al cristianisme en el nom de Vicent. L’any 1228, el mateix any que Al Mamun, califa dels almohades naixcut en Malaga, derogà el “tawhid” enviant una carta per tots els seus dominis en la que es proclamava “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús”, Abu Sayd consegui que el Papa li enviara un llegat, Joan d’Avisville, per a tractar de la conversio d’Abu Sayd, que volia fer-se cristià i sometre el seu regne a l’iglesia de Roma “fieri christianus et regnum suum subicere ecclesie Romane”. (“Chronica latina regum Castellae” atribuida al bisbe d’Osma Juan de Soria (m.1247). Totes estes circumstancies influiren en la conversio en massa de molts musulmans valencians.

 

Rubiera Mata, ha escrit sobre “la conversión en masa al cristianismo de los musulmanes toledanos”, posterior a la reconquista de Toledo de l’any 1085, afegint que “El fenómeno fue recogido por las fuentes árabes de forma inequívoca”. José Ramírez del Río, ha raonat que “Los cronistas musulmanes son, por lo general y como es de esperar, por otra parte, muy remisos a entrar en detalles acerca de las conversiones de musulmanes al cristianismo”, dient que es un fet “que se produjo de forma masiva en distintos territorios y ciudades desde el comienzo del avance castellano en el siglo XI hasta la definitiva expulsión de los moriscos” (“Al-Dajira al-saniyya: una fuente relevante para el siglo XIII en la Península Ibérica”). Ampar Cabanes, en relacio als musulmans valencians, tambe ha declarat que “Desde mi punto de vista debió de haber una conversión en masa”. A les conversions inicials que consten en la “ordinatio ecclesiae valentinae”, seguiren conversions de pobles sancers con Sollana, Almussafes i Benifayo en 1276 “illis qui receperunt noviter fidem Christi et qui consueverunt morari in Sulana et in Almusapher et in Benapfayon”, o Chilches en 1279 “totes les persones de moros qui eren ladoncs en aquel loch reeberen babtisme, e foren feites cristianes.

 

Tots estes conversions i “reconversions” religioses, conduiren a l’extensio d’una visio practica, relativista, esceptica i inclus sincretica de la religio. Al-Hiyari (s. XII), contà que Abu-1-Qasim Ibn Jayyat, alfaqui de Toledo, justificà la seua conversio al cristianisme, alegant que el Deu dels cristians i dels musulmans era el mateix. Quan Ibn Hazm (m 1064), convidà al jueu Ibn al-Qarrad a que es fera musulmà, este li contestà que canviar de religio era una burla “The Jewish doctor Ibn al-Qarrad, when invited by Ibn Hazm to convert answered that to change religion was a mockery”. Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder “manifested himself favourable to dissimulation”. Sense ningun dubte, esta visio “practica” de la religio era compartida per una immensa majoria del poble, encara que fora combatuda per les respectives ortodoxies, que han pretes escriure l’historia.

 

Pero les reconquistes cristianes no impedien que continuaren produint-se conversions a l’islam. El “Fuero Real” (1255) d’Alfons X parlava “De los que dexan la fe catolica”, establint que “Ningun cristiano non sea osado de tornarse judio nin moro”. En les “Partides” es regulava la pena que “meresce el cristiano que se tornare moro”. Els Furs valencians regulaven que “si crestia eligirá lig de iuheus o de sarrahins, ço es ques fara iuheu o serrahi, e per ço sera circuncidat, sia cremat. L’any 1268 Jaume I prohibia les conversions a l’islam “prohibeatis ne aliquis christianus… se facere sarracenum”, establint que es perseguiria a tots aquells que ocultaren o defengueren als apostates “ocultaret vel deffenderet eos”. En la carta de capitulacio dels moros de Serra de 15 de febrero de 1277, es es documenta la “reconversio” de batejats “tot bategat que sia vengut ali e sia tornat moro.

 

Entre els conversos a l’islam, hi havien nobles que havien participat en la conquista de Mallorca com “Gil de Alagó, qui fo crestiá e cavaler e ara es sarrahí e renegat de la fe e ha nom Mahomet…”, i religiosos com cert apostata franciscà “cuidam apostati Ordinis Fratrum Minorum”, a qui primer dien Andreu, i quan es feu sarrai, Abdalla “prius vocato frater (sic) Andreas, postea vero factus Saracena vocabatur Abdalla”, que es cartejà en Pere Marsili “litteram transmisit frater Petrus Marsilii”, a qui Jaume II, encarregà la redaccio de la Cronica llatina de Jaume I. Tambe hi havia gent del poble com Pere Mallen de qui consta que en 1321, “en lo temps que fo en Barbería renega de Jhesucrist e les sues obres, en-axi que’s tornà moro…”.

 

De lo vist fins a este moment, es deduix la linea de continuïtat d’un poble, una part del qual s’adaptava a la religio dels seus mandataris. L’orige racial de l’immensa majoria dels “reconquistats” no diferia massa del dels “reconquistadors”. El poble valencià cristià i musulmà eren un mateix poble que canviava de religio, no de raça ni de llengua.

 

La continuïtat de poble i la variabilitat religiosa, es despren de molts documents. La llei III del titul XXV de les Partides d’Alfons X, manaven que “ninguno non sea osado de los deshonrar de palabra nin de fecho” a tots aquells “que de las creencias extrañas vinieren á la nuestra fe”, perque reberien “pena et escarmiento…mas cruamente que si lo ficiesen á otro home ó muger que todo su linage de abuelos et de bisabuelos hobiesen seido cristianos. Recordem el document de 1308, generat en la cort de Jaume II, i confirmat en les actes del Concili de la Viena de França (1311-1312), segons el qual el 90% dels habitants del regne de Granada havien segut cristians, fills o nets de cristians “fuerunt ipsi xpiani vel filii aut nepotes xpianorum. En les capitulacions de Baza (1489) i d’Almeria (1490) llegim sobre “que los hijos nascidos de las cristianas, no sean apremiados a se tornar cristianos, hasta que sean de doze años, e que después, quede a determinación dellos de ser cristianos o moros. S’afig “que sy algunos fueren tornados moros en los tiempos pasados, que no sean apremiados a se tornar cristianos contra justicia, salvo sy no fuere por su voluntad”. Hernando de Pulgar (m 1493), va escriure en la “Chrónica de los Reyes Cathólicos”, en relacio a qui mes tart seria conegut com cardenal Cisneros, (1436-1517) que “con buen celo quísose informar de todos los moros que en qualquiera manera venian del linaje de xpistianos, y hazíales traer ante sí, y por buenas palabras y persuasiones procuraba con ellos que se convertiesen á nuestra sancta fé Cathólica”. Es diu d’ell, que consegui convertir en un dia hasta tres mil Moros en Granada.

 

Que els musulmans valencians eren descendents d’antics cristians, tambe era cosa sabuda. El dia 8 d’octubre de 1525, any en que fon decretada la seua conversio forçosa al cristianisme, fray Antonio de Guevara, predicà en la catedral un “famoso sermon” en el que “contó que la vltima vez que ganaron los Moros a Valencia, y se quedaron avezindados en ella, no trahian consigo mas que siete moras: y que viendose necessitados de tener muchas, para poder sustentarse y multiplicar, forçaron a las donzellas y viudas a casar con ellos, y renegar de la fe: que consintiendo en ello como flacas, engendraron la Morisma que hasta agora durava en esta ciudad. De aquí sacó argumento, que siendo todos Christianos por partes de madre, no tenian porque esquivarse tanto de serlo” (p 1668 de la “Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia” de Escolano -1611). Comprovem que la conversio forçada a l’islam d’algunes valencianes, es convertia en argument justificatiu de la conversio forçada que pretenien dur a terme en eixe moment.

 

En el present articul hem comprovat la continuïtat racial d’un poble que no canviava de raça pel fet de convertir-se o “reconvertir-se” d’una religio a una atra. En el següent articul anem a vore eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians. Aixo era possible per l’indiferenciacio producte de l’identitat racial i de llengua. Vorem diferents casos en que esta llengua era el romanç valencià.

20 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVII)

Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d’eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

En el “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina”, corresponent a l’any 1277-78, hi ha un eixemple molt interessant en el que el “oblit” del passat musulmà es compartit pel conversos i per la societat cristiana en la que vivien. Anem a vore uns conversos que pareix que s’obliden el seu passat, per quan no tenen ningun inconvenient en delinquir contra antics correligionaris, apresant-los illegament i traficant en ells. Anem a vore que la societat cristiana en la que vivien, oblidà rapidament la seua condicio de conversos, per quan no son citats ni una sola volta com a tals. En el text llegim que “Guillerm de Belcayre”, “P(ere) Pereç” i “Rodrigo”, participaren en un atac als musulmans de Villalonga “barrejar dels moros de Vilalonga”, junt a “Bernat de Limyna(na)” i “Bernat Saval”, capturant a cinc musulmans “preseren V moros, e quan los agren presos, meteren los en la mar en Iª barca endret de la mata de Oliva”, cometent delit de “collera” o “de plagi”. Limnyana i Savall, s’endugueren als presos a Ibiça, segurament per a vendre’ls. Els que es quedaren aci, sabedors de que un dels que se’n havia anat a Ibiça, “era bandejat”, tingueren por “agren paor”, i per a amagar-se, “vingueren-se’n a alcayd Mahomat, en qui estigueren tres semanes, “E depux vingueren-se’n a Pego, e estegueren en Pego XV dies ab Alocayrech. Vegem a tres persones en noms cristians, que quan fugen perque tenen por, van a amagar-se en persones en noms musulmans, de lo que pareix prou clar que es tracta de “batiats”, “batejats” o conversos, encara que en el text  no es faça ni la minima referencia ad eixa condicio.

 

El tema de les conversions d’antics musulmans valencians al cristianisme, del que parlarem detingudament en un articul especific, no els cap en el cap als acatalanats, que nomes veuen falsos i inexistents catalanets rodant-los pel cervell. Carmel Ferragut, en l’introduccio que ha fet a l’any 1282 del “Llibre de la Cort del Justicia de Valencia”, parla del “silenci mes sorprenent” en relacio als musulmans valencians, dient que “Semblen aquests sarraïns viure, però, en les pitjors condicions en aquesta societat”. Eixa falsa aseveracio preten justificar-la alegant que “encara no hi ha vedat el pas als cristians a la morería i poden posseir-hi immobles, com es el cas de Guillem Pasqual Almonçoní que hi té un obrador”. Pero res mes llunt de la realitat. Si el sr. Ferragut s’haguera molestat en llegir-se la documentacio de l’any 1283, hauria sabut que l’unica rao per la que Pasqual Almonçoni tenia un obrador en la moreria, es perque era un convers “ítem, Pasqual Almonceni e Bernat Ferrer, bateyats, DLX sous”. Es evident que el sr Ferragut desconeix que la moreria de Valencia estigue a punt de tancar-se “per conversio”. Deixarém que li ho conte la catalana Mª Teresa Ferrer, que ha escrit que “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

 

 

Si el llinage “Almonçoni” devia haver posat en guardia a Carmel Ferragut sobre el seu caracter de convers, hi ha ocassions en que pot resultar mes complicat saber-ho. Com no es cert que els cristians pogueren comprar propietats en la moreria, resulta que el fet de tindre-les, revela orige convers. Molts dels conversos que eixien de la moreria venien les seues propietats com l’any 1256 feu Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino, qui vengue unes cases en la moreria “domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Les propietats en la moreria d’uns atres conversos, es subastaven per a pagar deutes. L’any 1283 “G(uillem) Oliver per si e per na Maria, muller sua”, oferiren al Justicia, que vena e que faça paga d’aquell al dit creedor, ço es saber, un lur ort que es en la moreria”. L’any següent, “Bernat Esteve, sirurgià” tampoc podia pagar un deute, per lo que declarà que “asigne a vos, dit justicia, e al dit corredor, unes casses mies franches les quals yo é en la Moreria de Valencia”. Es dificil dubtar de que “G(uillem) Oliver”, “na Maria, muller sua”, i “Bernat Esteve, eren antics musulmans valencians convertits al cristianisme.

 

Per declaracions al Justicia de Valencia de l’any 1280, sabem de cristians -conversos- que usaven el bany de la moreria. En les declaracions ixen “Teresa, fila d’en P(ere) Ortís”, “Garcia de Moreló”, “na Sanxa [d’en Pelegrí]”, “na Michela”, “na Johana”, i “Lorenc Arm[er]”. Resulta que Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”. Teresa declarà davant el justicia de Valencia que “…tan solament ana ela, testimoni, e entra al dit bayn en lo qual avia […] […] Morelo romas ab ela al dit bayn e la dita na Sanxa…”. Es dificil dubtar que nos trobem en un entorn de conversos, que a pesar de ser cristians, usen el conjuntament el bany de la moreria.

 

En un text del “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina” corresponent a l’any 1277-78, es parla d’un pleit en el que intervenen quatre persones en noms cristians, “Johan Martínez”, “Exemén Yenégueç”, “P Vidal”  i “Martín Navarro”, entre els que es creuen “una carta morischa e altra carta christianischa de procuración”. El fet de que una “carta morischa” correga entre persones en noms cristians, llegitima a pensar que entre ells podien haver cristians prejaumins o conversos.

 

Un atra forma d’estudiar l’integracio dels conversos en la nova societat manada per cristians, es coneixer a qué es dedicaven. I la documentacio nos informa de la varietat de les seues professions. Entre els conversos del s. XIII trobem tenders (“G. A., batiat, tender”; “Berenguer, tender, bategat”; revenedores de peix (“Johana d’en Barçaló… lo qual pex ela á custumat de revendre”); mestres de trompes (“Bernat, maestre de trompes, batiat”); esparters (“A(rnau) Esparter, batiat”; “bateiat Sparter”); ferrers (“Ferrer, batiat”, “G(uillem) Ferrer, batiat”, “…Bernat Ferrer, bateyats”); espadadors i bainadors (“Johan, espadador e d’en Garciola, baynador, batiats”); ortolans (“Bernat Martí, ortolà”); picadors d’arroç (“A. Mercer, picador d’arròs”; estimadors (G(uillem) Ferrer, batiat); mercaders (“batejat Mercader”); notaris (“Jacme Sarray, notari”, “Bernardi Pagani, notarii publici”)….

 

Per uns atres indicis podem coneixer les professions d’uns atres conversos o “mossaraps”, afegint a les dites les de doctors en lleis, lliterats, retors, meges… Per l’orige del llinage, es pot concloure en l’orige musulmà o “mossarap” del portador. Aixina, de Jafer, de qui coneguem al doctor en lleis Guillem Jafer, Corominas escrigue que era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista. Per ser valencià, fon designat per a resoldre el llitigi que tenien catalans i aragonesos en relacio a la jurisdiccio sobre Orca. Ho sabem perque consta que “lo dit Senyor Rey” Jaume II, “comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part…”.

 

Tambe coneguem a lliterats descendents de conversos, com Jordi sant Jordi, o Jaume Gaçull, de qui sabem pel llinage Gaçull, que tambe havia de ser descendent de musulmans o “mossaraps” valencians. Religiosos com mossen “Luis Çaydia, “Berthomeu Bodi, prevere”, o “Frare Guillem Maçot tampoc poden ocultar el seu orige, compartit en el del conegut Joan Andres. Un comerciant d’orige convers o mossarap, Bernat Maçot, vengue l’any 1270 la seua nau “navem Bernardi Maçoth et sociorum suorum”. A banda dels notaris que ya hem vist, trobem a uns atres com “Francisci Çaydia; “Bernardus Çaydia; “Lupertius Maçot; Maymonus Ferri”; “Arnaldus Astruch; Bonanat Suau”… que revelen un orige autocton cristià “mossarap” o convers. Per document de 1382, tambe sabem d’un mege convers “mestre Guerau, qui era estat moro”, que fon cridat per a atendre a l’infant Joan.

 

Com podem comprovar, l’ostracisme dels conversos i les dificultats d’integracio, es una atra de les faules que han d’inventar els acatalanats per a intentar dotar de coherencia a tota una estructura fonamentada mentira sobre mentira. Els acatalanats pretenen que els conversos tingueren dificultat per a integrar-se entre una massa de cristians immigrants forasters. Pero eixa vinguda en massa de cristians immigrants es falsa. Ne vingueren pocs, i ells foren els que hagueren d’integrar-se entre els valencians. Els valencians simplement canviarem de mandataris. Molts, dels valencians musulmans que havien abandonat la religio dels seus antepassats, tornaren al cristianisme, que era la religio del nou poder, la religio de l’antic rei de Valencia, Abu Sayd, i la religio del nou rei de Valencia, Jaume I. Ibn Jaldun (1332-1406), d’antecedents sevillans, escrigue en la seua obra “al-Muqaddima” sobre “la veracidad de la máxima popular: “Cada pueblo sigue la religión de su rey”. En efecto, el rey domina sobre sus súbditos, y éstos lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”.

 

En quant a la llengua, hem vist que els conversos convivien en romanç valencià en tota normalitat, sense que les fonts translluixquen ningun problema. Res estrany, sabent que els cristians, musulmans i jueus valencians de la postconquista, continuaren parlant el romanç valencià dels valencians de la preconquista. Un atre document en el que seguir comprovant-ho es el “libre del offici de la Mostaçaphia de la ciutat de Valencia”. En la rubrica sobre “Ordenaments del fascar del fondech” consta que l’any 1287, “Berenguer Dalmau”, justicia de la ciutat de Valencia demanà consell a distintes persones per a tractar “del spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. Entre elles hi havien persones en noms “cristians” com “Jacme Alboix”, “Johan Tornerii, sparter”, “Exemeno de Torres” o Marc de Murvedre. Tambe cridà a conversos com batejat Mercader, bateiat Sparter o Guillem Cortovi, sparter. Per ultim, entre els “consellers” tambe trobem a Maymo, sparter”, que podria ser tant musulmà com convers, junt a Ali d’en Jacme Real” i Ayça Alami”, segurs musulmans. Per als acatalanats el justicia de la ciutat de Valencia no devia estar massa be del perol, per voler que li aconsellaren persones a les que, segons ells, no s’entenia. Per desgracia per als acatalanats, tot indica que es ad ells, als que els falta mes d’un regonet. Berenguer Dalmau s’entenia en cristians, conversos i musulmans, per molt que els pese.

 

La llengua valenciana no es producte dels escasos “reconquistadors” que es quedaren en territori valencià. Com estem demostrant-ho a partir de la llengua dels conversos, pot ser interessant coneixer la llengua d’un dels primers document escrits en romanç, originat en Osca l’any 1148, en el que “Pere Batiat”, convers, participà com a testic. Es tracta de la “Memoria I morabetí ke presté a ma sogra kan veni fer lo sagrament ad Gaufed, testes Pere Batiat et Pere Allamans, mes dos sold, 6 diner que mes ella causada abordar por cossel de l’admedina”. Algun descervellat dirà que es tracta de català i s’inventarà que, quan encara no s’havia conquistat Lleida, els catalans ya havien conquistat i repoblat Osca. Millor no fer-los cas, o enviar-los al mege a que s’ho facen mirar.

 

Sabem que en el s. XIII hi hagueren conversions massives al cristianisme, -ho vorem en detall-, i que el pas del temps redui les possibilitats de conversio i d’integracio dels que seguien professant l’islam. A pesar d’aixo, tambe trobem eixemples que demostren que en el s XIV, tampoc existien problemes generalisats de comunicacio, ni per a intentar que els musulmans es convertiren al cristianisme, ni per a parlar en conversos. Per aixo Eximenis, en “Lo crestià” escrivia sobre que “llegut és a crestià parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus, e ab tots altres infels, per intenció de convertir-los e de tirar-los a veritat”. Es evident que Eximentis no exigia coneiximents d’arap per a parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus”. Un atre eixemple el tenim en el convers “Martí Marrades”, que fon acusat de violacio de “una esclava judía natural de Tedelis propiedad de Joan Sescales (o Sesescales)”. El convers explicà que ell “se había limitado a amenazar con una espada a la esclava, de la que él era responsable, pues en el trayecto de Valencia a Alcácer la misma no hacía más que pararse para descansar (según él, por lo gorda que estaba), al tiempo que señalaba que en ningún momento entendió lo que la esclava decía, pues pese a ser judía hablaba en algaravia 301 (A.R.V., Justicia Criminal, nº 50, Denúncies, Mano 4ª, ff. 28r-29r y pasa (1400). Es dir, front a la falsetat de que els conversos no s’entenien en els cristians, per ser unilingües en arap, resulta que “Martí Marrades” no entenia ni papa d’arap.

 

Per tot lo vist, podem afirmar categoricament, que no es cert que els musulmans valencians foren catequisats en arap, ni que els valencians que es convertiren al cristianisme dugueren una vida d’ostracisme per no entendre’s en els seus nous correligionaris. La realitat es que els musulmans valencians descendents d’iberorromans, parlaven majoritariament en algemia o romanç valencià, lo que els permetia entendre’s perfectament en tots aquells que pretenien conseguir que es convertiren al cristianisme. Conseqüentment, els conversos valencians s’integraren perfectament en la nova societat de mandataris cristians, participant en ella sense restriccions, aplegant a passar absolutament desapercebuts, segurament per ser una immensa majoria.

 

Hauriem d’escomençar a plantejar-nos, que els problemes d’integracio degueren tindre’ls els forasters que vingueren. Segurament, no els seria gens facil integrar-se en una societat valenciana en la que convivien membres de distintes religions, formada per un poble ric en tradicions i costums que desconeixien. Una societat que anava a ser la protagonista del primer sigle d’or d’una llengua hispana.

 

La constatacio de que els conversos o antics musulmans no havien de dependre romanç valencià per a entendre’s en els nous correligionaris, es una prova de que quan eren musulmans ya el parlaven. No obstant, els proxims articuls els dedicarém a comprovar-ho directament, a partir de valencians que continuaven sent musulmans.

24 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVI)

La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”).

 

Posteriorment a la conquista de Jaume I, una part important de la poblaciò valenciana que s’havia islamisat, s’incorporà progressivament a la religio del nou poder, a una velocitat que en principi havia d’haver segut proporcional al grau d’islamisacio, pero que es viu accelerada o impedida per uns atres factors. Recordem que Pere Belluga (m.1468) escrigue en el “Speculum pincipum” sobre l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem…”. En la mateixa direccio i per la mateixa epoca, Giovanni Pontano (1426-1503) deixà escrit en “De bello neapolitano”, que la major part del poble pla valencià tenia antecedents musulmans “ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”.

 

Hem vist que els nostres acatalanats mantenen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, perque no parlaven romanç. En consequencia, no els queda mes remei que inventar que els conversos estaven abocats a una vida de falta d’enteniment en els nous correligionaris i d’enfrontament en els antics, que pressuntament els conduia a l’aillament i a l’ostracisme social. Per aixo, a Burns, li costà un llamp imaginar-se que els conversos “devien tindre una existencia estranya i desarraïlada, separats dels nous colegues per distint temperament i per la llengua”, textualment “must have been a strange and rootless existence often enough, separated by language and disposition from that of their new colleagues”.

 

Este pretes ostracisme dels conversos, seria una atra consequencia llogica del “dogma” sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians. Pero el fet de que no succeira, es una demostracio mes de la falsetat del dogma. En este articul anem a vore a conversos completament integrats en la nova societat manada per cristians. Vorem que eixercien diverses professions, que eren propietaris, que compraven i venien, que defenien els seus drets i participaven en pleits com a acusats, com acusadors i com a testics. S’integraven “tant”, que en ocasions actuaven activament contra els antics correligionaris que no s’integraven, posant de manifest el “zel” del convers. No hi ha constancia d’absolutament ningun problema de llengua en ninguna de les activitats dels conversos, es mes, totes elles es duen a terme comunicant-se en romanç valencià. Vorem inclus l’eixemple d’un convers, de qui especificament es diu que era desconeixedor de l’arap.

 

Que els conversos adquirien propietats i defenien els seus drets, ho comprovem quan l’any 1283, el “tinent loch” de justicia en Valencia, anuncià la subasta d’una alqueria del cavaller Pere Martinis d’Isorre. El convers Bernat Crestià comparegue en defensa del seu dret “Comparech en Bernat Crestià denant en Ramon de Sales, tenent loch de justicia…”, dient que yo dit en Bernat Crestià sia en posesio de la dita alqueria de pendre e de reebre los fruitz e les rendes d’aquella per compra que-n féu a X ans del dit en Pere Martiniç”, mostrant una escritura segons la que “Petro Martínez d’Isurre, scienter, per me et meos vendo et concedo vobis Bernardo Christiani, civi Valencie… omnes redditus, fructus, proventus, exitus et expleta illius scilicet alcherie mee quam habeo et teneo in Caçén, orta Valencie…”.

 

Un eixemple de que els conversos venien les seues propietats a uns atres cristians, el trobem l’any 1277/78, quan llegim “Sobre l’enparament que li fo feyt a·n Jacme de Bosch per la justicia d’una viyna qu·él ha per compra de P(ere), batejat, lo dit Jacme dona fermança de dret G(uillem) Péreç de Castalla, la qual cosa atorga e obliga sos béns”.

 

Quan els conversos eren acusats, es defenien sense cap de problema. Podem voreu en un cas que succei l’any 1287/88, quan Johana d’en Barçaló, bateyada, i “Çayt Oratçale, de Quart” foren acusats d’haver ajudat a fugir a Maymó, moro catiu de Pere Maço. Interrogada Joana, “fo demanada sobre les coses pos[a]des en la denunciació”, ho negà tot “e negà aquelles ésser veres”, tal com feu l’acusat musulmà.

 

A voltes els acusadors eren antics correligionaris. L’any 1290, Hamet Pescuyal denuncià al Justicia de Cocentaina que al seu fill Jucef li havien pegat una pedrada al cap, dient “que ha suspita sobre Goçalbo, bate[jat], lo qual vos tenits pres per aquesta rahó, e diu e demostra que quan ac nafrat lo dit fil seu que isqué de la villa, no per la porta, [m]as per los murs, trencan los murs de la villa, e ana jaure defora a les eres”.

 

Tambe els conversos acusaven a cristians. L’any 1277/78, “A. de Capcir fo fermança de dret per J(ohan) Pereç d’Aras, per los clams que d’él ha Lorenç Pereç, batejat, per la naffra que li féu, la qual cosa atorga e obliga sos béns segons fur de Valencia”. El mateix any es documenta una atra acusacio, quan Ferrando, batejat se clamà d’en Garcia Lopeç de Lerga”, davant del Justicia de Cocentaina, per a defendre al seu cunyat “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”. Demanava que Garcia Lopeç li tornara a Hamet uns animals, “I bou e una vacca e I becerro de pel vermels”, que li havia deixat per a que es fera carrec d’ells en temps de guerra “que él les tragues e fosen seus me<n>tre la guerra fos”, en la condicio de que li’ls tornara en temps de pau “E si la pau venia, que li retes sos bous”.

 

Podien haver acusacions entre conversos com la de “na Francescha batiada contra Marieta, batiada, que acabà en un perdo “La justicia de volentat de Francescha, bateyada, absolve de la preso Maria batiada…d’ela e lexà e perdonà tota demanda que fer li degues”. Tambe trobem el perdo en la Cocentaina de 1277/78, quan es llig que Martín Pérez, batejat, perdona a Ferrando tot mal e naffres que a él feés ni digués, e promet que negun temps a él ni al seus nulla demanda no farà”.

 

Els conversos tambe testificaven en juïns. L’any 1280, G. A., batiat, tender, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e à vist e estat”. Pareix ser que parlava ben claret perque d’un atre testic cristià “Johan Périz de Fontes, testimoni”, s’afirma que “dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobirà, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel”. Corresponent a l’any 1287-88 llegim que “Aquests testimonis trague en Ferrer, batiat contra Ramon, fil d’en Jacme Jacob”,

 

A voltes, els conversos eren requerits pel Justicia com a “estimadors”, es dir, per a estimar el valor de bens que es subastaven en cas de deutes no pagats. Pareix normal pensar que si el Justicia assignava ad algu la faena d’estimar, era perque s’entenia perfectament en ell. I quan resulta que l’assignacio com a “estimador” es fea sobre algu que s’acabava de convertir al cristianisme, es precis pensar que l’enteniment era previ a la conversio. Coneguem que un d’estos estimadors fon Guillem Ferrer, per una anotacio de l’any 1283 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en la que es llig que “E la justicia, encontinent, assignà en estimadors conexedors en G(uillem) Ferrer, e n’Arnau de Madramaynes…”. En principi, res nos indica que algu dels dos fora un convers. Pero sabem que Guillem Ferrer era convers, perque en una anotacio previa del mateix any consta una “peynora de G(uillem) Ferrer, batiat per xii sous”. Guillem Ferrer havia de ser un bon estimador, perque l’assignacio es repeti posteriorment “…extimadors en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) de Madremayna e A(rnau) de Vaylldaura, los quals extimadors, vistes per éls a huyl…”. El resultat d’estimar era la “estimacio” que Guillem Ferrer s’encarregava de donar “com yo en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) Madremaya e·n A(rnau) de Vaylldaura, en la estimació en quals era valentz en les II macmodines”. S’ha de cridar l’atencio en relacio a la rapida desaparicio de l’adjetiu que indicava la condicio de “batiat”, “batejat” o convers, sobre lo que tornarém mes avant.

 

Es interessant comprovar que hi havia conversos en carrecs importants i en propietats inmobiliaries, que tenien problemes en uns atres conversos. Resulta que un notari d’orige musulmà jo, en Jacme Sarray, notari de Valencia, ab clamosa insinuació e fama pública de molts”, acusà a un batejat i al fill del batejat Johan d’Orto, batiat e Rodrigo, fill seu” d’haver anat a un camp d’ell “vengren a les viynes les quals yo, en Jacme, é en lo terme d’Altell, en la orta de Valencia”, d’a on li furtaren raïm i li tallaren alguns ceps de vinya. Quan interrogaren a l’acusat Johan d’Orto, este ho negà tot, “negà aquels capítols esser veres e tot ço que en la dita denunciacio es contengut”, i quan li preguntaren sobre l’orige dels ceps que duia “disapte primer pasat”, contestà “e dix que de la sua vinya los avia preses, per ço com no valien res, e vene’ls per Iª meala…”.

 

De moment hem vist que el pretes ostracisme social dels conversos es un invent que no esta present en les fonts, de les que s’extrau precissament tot lo contrari. Els documents nos mostren a uns conversos, absolutament integrats, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, per lo que passen desapercebuts, i que es comuniquen en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià. Incidirém en el tema en el següent articul.

 

 

 

 

24 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XV)

En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

 

Hem d’escomençar per saber, que els “Studia linguarum”, tingueren una activitat “limitada con cierta claridad en el tiempo (1250-1312) y en el espacio”, contant-nos Reíllo, que “Recientemente Robin Vose ha puesto en tela de juicio el alcance real de los ‘studia linguarum’ dominicos e incluso su existencia…”, dient que alguns “han tendido a utilizar el menor indicio documental relativo, siquiera tangencialmente, a los ‘studia linguarum’, para hacer una montaña de un grano de arena…”. Estes manipulacions, que des d’un punt de vista de les ordens religioses poden entendre’s “ad maiorem Ordinis gloriam”, han segut utilisades i extremades, pel nacionalisme català, conseguint que “se admite por descontado, el hecho de tratarse de una actividad “de inspiración catalana”, según se ha dicho” (“El árabe como lengua extranjera en el s.xiii: medicina para convertir de Antonio” de  Gimenez Reíllo).

 

Els indicis documentals sobre els “studia linguarum, escomencen l’any 1250, en les actes del capitul dominicà de Toledo, en el que s’assignà a un estudi d’arap, “assignamus ad Studium arabicum, -que uns situen en Tunis i uns atres en Mallorca-, a Ramon Marti entre atres, o “fr. Raymundum Martini”. Alguns pretenen l’existencia d’un “studia linguarum” o madrasa multiconfesional i multilingüe en Murcia cap a l’any 1266, instituida per Alfons X, segons Ibn al-Jatib, “para impartir clases a alumnos musulmanes, cristianos y judíos. L’any 1276, el papa portugues Joan XXI o Petrus Hispanus, aprovà l’ereccio del monasteri de Miramar, a instancies de Ramon Llull, per a que alguns franciscans estudiaren arap “continue in arabico studeant. La primera mencio d’un Studium arabicum en el Conventui Valentino, correspon a l’any 1281 i es troba en les actes del capitul dominicà d’Estella, per les que sabem que la maxima autoritat era Joan Puigventos “Fr. Iohannem de Podioventoso qui legat eis”. En estes actes, tambe es cita el Studium ebraicum del “Conventui Barchinonensi”, del que la maxima autoritat era Ramon Marti o “Raymundus Martini”. L’any 1291 es va dispondre la creacio d’un estudi d’hebreu i arap en Xativa “…in Zativa, ubi volumus et ordinamus quod semper sit studium in hebraico et in arabico.

 

Els “studia linguarum, solen donar-se per extinguits l’any 1312, coincidint en el concili de Viena, en el qual es parlà de la possibilitat de dependre idiomes en una instruccio eficaç, “Ut igitur peritia linguarum huiusmodi possit habiliter per instructionis efficaciam obtineri”, creant “scholas” en Paris, Oxford, Bolonia, Salamanca “in Parisiensi et Oxoniensi Bononiensi et Salamantino Studies…”, en els que els catolics “viri catholici” pogueren dependre llengues.

 

Alguns catalans i acatalanats s’han agarrat a estes cites insignificants, per a inventar que els predicadors catalans deprenien arap en els “Studium arabicum” dels “studia linguarum”, per a poder predicar als musulmans valencians. No expliquen el perqué de l’existencia de “Studium hebraicum”, inutils per a convertir jueus, si segons el dogma tambe eren araboparlants. Pero l’invent i la mentira es manifesta rotundamente, quan es comprova que els predicadors forasters que no sabien arap, tenien com a mestres als natius musulmans, en els que evidentment s’entenien en romanç. Anem a vore-ho.

 

Humberto de Romans, mestre general de l’orde dels Predicadors, escrigue entre els anys 1256/1257, sobre els frares que estudiaven arap entre els sarraïns d’Espanya “In Yspaniis partibus fratres, qui jam multis annis inter Saracenos in arabico studerunt, i deixà constancia de que molts dels mestres musulmans, es convertien al cristianisme degut a la cohabitacio entre ells “ipsis Saracenis ad salutem cedit cohabitatio eorundem, ut patet in pluribus qui jam baptismi gratiam susceperunt. En una biografia anonima escrita en la primera mitat del s. XIII, de Ramon de Penyafort (m 1275) o “Raymundi de Pennaforti vitam”, es diu que molts dels musulmans que ensenyaven arap als frares, s’havien convertit al cristianisme “et magistri fratrum in lingua scilicet arabica fere omnes per ipsorum industriam sunt conversi. Antonio Giménez Reíllo califica de “llamativo” que Ramon Llull, en el “Libellus de Fine” escriguera que els professors de les escoles de llengues, “serían reclutados entre los infieles pobres, quienes guiados por el afán de lucro, se prestarían a enseñar en dichas escuelas” o “homines pauperes has scientes, qui libenter venirent causa lucri”. No hem d’oblidar que el mateix Ramon Llull fon ensenyat a parlar en arap per un musulmà mallorqui esclavisat. Per les actes del capitul provincial de l’orde dels dominics, celebrat en Valencia l’any 1303, sabem que l’ensenyança de l’arap entre els frares l’eixercien musulmans i jueus “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum…”.

 

Podriem preguntar-nos per les raons que motivaven l’aprenentage de l’arap, si entre elles no estava la predicacio als musulmans valencians. I les raons les trobem tant en la predicacio en llocs araboparlants de fora d’Espanya, com en l’interes de poder traduir llibres d’interes cientific o religios escrits en arap.

 

Els viages evangelisadors al nort d’Africa o terres d’ultramar i la seua relacio en l’aprenentage d’arap o sarrainesc, es documenten quan l’any 1260, el papa Aleixandre IV, donà permis a Ramon de Penyafort, per a enviar predicadors a Tunis i a unes atres “barbares” nacions “quod fratres praedicatores misi de mandato nostro Tunisium et ad alias barbaras nationes tam in conversione infidelium…”. Ramon Marti viajà a Tunis l’any 1268 a on seguramente ya havia estat anteriorment. El papa Joan XXI, l’any 1276, en la bula d’ereccio de Miramar, escrigue que el motiu pel que els tretze frares menors que estudiaven en el Miramar de Llull, “tredecim fratres Ordinis Minorum”, havien de continuar estudiant l’arap “continue in arabico studeant, era poder enviats-los a terres de pagans “ut tandem instructi competer in illo ad terram paganorum se conferant…”. El propi Ramon Llull, que viajà a Tunis els anys 1292 i 1315, explicava el motiu de la creacio de Miramar, en que els religiosos aprenessen sarraynesch, e que anassen honrar la santa fe en la Santa Terra de Ultramar.

 

En relacio a l’interes per dependre arap, s’ha de dir que l’historiografia catalana, ha establit barreres entre el “interes cientific” i el “interes evangelisador” o religios, pretenent que els autoapropiats “studia linguarum” eren “singulars” pel seu interes exclusivament evangelisador, front a l’interes cientific d’epoques anteriors. La realitat es que eixes pretesses barreres son inexistents, per lo que la “singularitat” es falsa. Marcus Toletanus, hereu de l’escola de traductors toledana, manifestà el seu interes evangelisador, quan en la seua traduccio de l’Alcorà de l’any 1210, parlava d’atraure als sarrains cap a la fe catolica “Sarraceni ad fidem nonnulli traherentur catholicam”. Contrariament, en l’ambit dels “studia linguarum”, el frare de l’orde de Predicadors de Murcia “Dominicus Marrochinus”, tradui l’any 1271 al llati, el tractat d’oftalmologia “Liber de egritudinibus oculorum”. En la Murcia d’eixa epoca, Ibn Rasiq posà de manifest l’inseparabilitat d’interesos manifestant que els religiosos cristians es dedicaven tant “al estudio de las ciencias, ávidos por meter las narices en las de los musulmanes…”, com a “la aviesa intención de atraerse a los más débiles”.

 

L’absencia de problemes de llengua entre cristians i musulmans en l’ambit de la predicacio i de la conversio, fon exposta per sant Vicent quan contà que “antigament”, tot aquell “qui’s volie bategar”, havia de “apendre lo Credo menor, en pla o en lati”, i en acabant, dirigir-se  “davant lo poble” i dir textualmente “Bona gent, aquesta çuna o secta que yo tenia de primer, yo conech que-m porte a dapnació…”. Ni la minima mencio a que el convers parlara en arap i haguera de dependre romanç. En relacio a Sant Vicent Ferrer, s’ha de denunciar la manipulacio dels acatalanats quan retrauen la cita dels seus sermons que diu: “Deye el moro: ‘No voleu fer, morir moro!’…estant axí, ell dix a son senyor: “Christiá! Christiá! Yo vull anar a vostre germá, que batega’n a mi e haver nom Pere!”. Ho fan per a “demostrar”, que el moro malparlava en una llengua que no dominava perque l’havia depres. Els acatalanats manipulen quan amaguen que qui parlava aixina era “hun esclau qui havie nom Mahoma”, que seguramente no era valencià, perque la norma era que els musulmans valencians foren lliures i no esclaus.

 

Tambe es representatiu que alguns conversos es dedicaren a predicar el cristianisme L’any 1308, Jaume II, dona llicencia al convers Jaume Pere o “Jacobum Petri”, ex musulmà “de sarracenorum secta ad fidem nostram catholicam est conversus…”, per a predicar la fe de Crist entre sarraïns i jueus “possit libere per terram nostram ire fidem Christi sarracenis et judeis cum sibi oportunum fuerit predicare”. La documentacio no transmet l’existencia de problema algun en relacio a la llengua de comunicacio.

 

Curiosament, es a principi del s. XV quan detectem un problema de llengua, en relacio a un alfaqui convers de la Valldigna que volia predicar el cristianisme sense coneixer la llengua valenciana. Este alfaqui, que havia segut representant de l’ortodoxia islamica, devia ser descendent dels araps o nortafricans que havien conservat el poder degut als pactes en Jaume I. Parlem de “Hazmet Hannaxe”, qui es converti al cristianisme per les predicacions de sant Vicent Ferrer, prenent el seu nom: “neophitus Vincentius Ferrarii”. Els jurats demanaren al Papa una llicencia per a que poguera predicar als musulmans “eidem Vicentio predicandi inter sarracenos licentiam concedere”. En este context, els jurats li contaren al Papa que l’ex-alfaqui necessitava d’interpret perque ignorava la llengua valenciana, pero que s’havia posat a dependre-la ignoto nostro ydiomate, adhuc per interpreti loqui habet, quod posse tenus habere laborat”. Eryx de Sicania, seudonim de Nicolau Primitiu, interpretà el passage, en el sentit de que a l’alfaqui convers, li era necessari coneixer la llengua valenciana per a poder predicar als musulmans valencians.

 

Pero els acatalanats han manipulat la cita, fent entendre que el motiu pel qual l’alfaqui volia dependre la llengua valenciana era perque volia predicar exclusivament als cristians, per lo que Carmen Barceló ha escrit sobre “aquest alfaqui de la Valldigna que volia predicar als cristians” (p 172 de “Àrab i català: contactes i contrastos”). Encara que es cert que en la carta al Papa, els jurats manifestaren el desig del neofit de predicar tant a sarraïns com a cristians, “inter infidos sarracenos spargere et predicare eciam inter xpistianos”, lo ben cert es que la llicencia demanada era nomes que per a predicar als musulmans. Esta llimitacio es confirmà en la carta de 12 d’octubre de 1413 dirigida a “Francesch d’Aranda, donat de Portaceli”, en la que els Jurats especificaren que les intencions del neofit “hu appellat Vicent Ferrer”, eren “voler en preycar la doctria xpistana entre los moros, specialment d’aquest regne”.

 

Es conclou, que per a predicar als musulmans valencians, no es que fora necessari dependre arap, sino que era necessari dependre la llengua valenciana. Recordem que Jaume Bleda (1550-1622), escrigue que “Todos los desta ciudad saben, que quien no sabía la lengua Valenciana, no entendía la aljamía de los moriscos…”. Ademes, es difícil saber les raons per les que aço puga sorpendre als acatalanats, sabent que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que entre 1560 i 1609, declararen davant del justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

 

En el proxim articul, seguirém demostrant la falsetat de la necessitat de la predicacio en arap, comprovant que tots els que es convertien s’integraven immediatament a la nova societat en mandataris cristians, sense tindre la necessitat de dependre una llengua distinta de la que ya parlaven, que no era una atra que l’algemia valenciana o romanç valencià.

23 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIV)

 

Els nostres acatalanats diuen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, lo qual seria una consequencia llogica del “dogma” sobre el monolingüisme arap dels musulmans valencians, que hauria impedit entendre’s en romanç. Pero una consequencia del “dogma”, pretenen convertir-la en “argument” que el justifique, escriguent que “Un altre argument en favor del monolingüisme àrab general dels musulmans valencians en temps de Jaume I és que l’àrab va ser la llengua triada per a predicar-los el cristianisme (p 50 de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot). En esta part de l’articul vorem, que l’afirmacio que manté la catequisacio en arap dels musulmans valencians, no es mes que una atra mentira instrumental en la que els acatalanats intenten la “justificacio” del “dogma”, sense regatejar bones dosis de l’imaginacio caracteristica de la manipulacio catalanera.

En relacio a l’us de les llengues en l’expansio historica del cristianisme, hem de saber que el proselitisme cristià ha tendit a la predicacio en les llengües dels “infidels”, por lo que quan no coincidien, els predicadors havien de dependre-les. Podem comprovar-ho, quan al poc de temps de l’inici de la conquista del Peru (1532), Pedro de Quiroga afirmava en “Coloquios de la Verdad”, que “conviene que los ministros de la predicación aprendan y sepan la lengua india si quereis que os entiendan…”. En les “Constituciones y ordenamientos” del concili limense de 1551, es manava als predicadors “que aprendan las lenguas de los Indios para poderles enseñar…”, dient “que los catecismos y preguntas que se les hicieren sean en lengua que lo entiendan, comprovant l’evangelisacio per escrit en llengues natives, quan es parla de la “lengua mas general” dels natius, “en la cual está compuesta una cartilla y ciertos coloquios en declaración de ella…”. Tota esta activitat exigi gramatiques i vocabularis en les llengues dels natius, per lo que per eixemple, l’any 1560 es publicà la “Grammatica o arte de la lengua general de los indios de los reynos del Peru” y el “Lexicón o Vocabulario de la lengua general del Peru” de Domingo de Santo Tomás.

Podriem esperar que els acatalanats justificaren la seua afirmacio de que els musulmans valencians eren catequisats en arap, aportant cites historiques paregudes a les vistes. Pero res mes llunt de la realitat. No ho fan perque no poden. Les cites valencianes que parlen de la predicacio als musulmans valencians, no diuen res de que la llengua dels musulmans valencians fora l’arap. No diuen res de que els predicadors hagueren de dependre arap, per a predicar-los. Les fonts valencianes no manifesten ningun problema de comunicacio entre els predicadors cristians i el gros dels musulmans valencians. Segurament per aixo, ni es feren catecismes ni beceroles en arap, ni els predicadors necessitaren de gramatiques i diccionaris en eixa llengua. Este buit, s’ha volgut omplir en el Vocabulista in arabico, tradicionalment atribuit a Ramon Marti, pero que hui es considera anonim, i en relacio al qual Corriente propugna l’existencia de dos autors distints per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, interrogant-se sobre si esta ultima part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes. Es dir, que els que feen els diccionaris podien haver segut els cristians natius, en conte dels predicadors forasters. Escomencem a vore-ho.

El 12 de març de 1242, a tres anys i mig de la conquista de la ciutat de Valencia, el rei en Jaume concedi privilegi al “regno Valencie”, pel qual tots els jueus i sarrains que es convertiren al cristianisme, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien conservar els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat”. El privilegi fon confirmat pel papa el 20 d’agost de 1245. S’establia que si l’arquebisbe, el bisbe o els frares predicadors o menors “quandocumque archiepiscopus, episcopi vel fratres predicatores aut minores, entraven en viles o en llocs, a on vixqueren jueus o sarrains, “accesserint ad villas vel loca ubi sarraceni vel judei moram fecerint”, per a predicar-los la paraula de Deu, “et verbum Dei dictis judeis vel sarracenis proponere voluerint”, estos havien d’acceptar la predicacio, escoltant-la pacientment “ipsi ad vocationem ipsorum conveniant et pacienter audiant predicationem eorum”. Sent evident que ni l’arquebisbe, ni el bisbe, ni tots els dominicans i franciscans parlaven en arap, els acatalanats haurien de preguntar-se sobre les raons que tindria el rei en Jaume per a obligar als musulmans a que escoltaren a uns predicadors, als que, segons ells, no entenien, confirmant ademes el Papa tan macabre joc. ¿No es evident que es tracta d’una norma dirigida a una immensa majoria de musulmans valencians, que entenien perfectament el romanç dels predicadors?

La mentira dels acatalanats es manifesta encara en mes rotunditat, en un decret de Jaume II de 1280, del que es despren que els jueus i musulmans valencians, no a soles entenien el romanç sino que, com era previsible, tambe el parlaven. En este decret, Jaume II estatui en relacio a tots els jueus i sarrains “omnes [iude]i et sarraceni”, que el bisbe i els frares predicadors episcopi vel fratres predicatores, podien predicar-los la paraula de Deu, disputant i conferenciant en ells “proponere verbum Dei predicando, disputanto aut conferendo, per a lo que era imprescindible que s’entengueren parlant. (p 92-93 del “Llibre de la Cort del Justícia de Valencia: (1280-1282)”).

El 27 d’agost de 1296, en la ciutat de Valencia, Jaume II estatui que quan els frares predicadors “quandocumque fratres ordinis Predicatorum predicaren a judeus i sarrains de qualsevol sexe “judaeis, vel sarracenis utriusque sexus voluerint proponere Dei predicando”, disputant o conferenciant en ells “disputando, conferendo…”, estos havien d’escoltar la predicacio sense estrepits, “sine strepitu praedicationem eorum audiant, responent reverentment sense calumnia ni subterfugi “absque calumnia et subterfugio respondeant reverenter”, a totes les preguntes i objeccions que els predicadors els feren “ad interrogata, quaesita, seu objecta eis” (p 9 del Vol II de “Documents per a la història de la cultura catalana medieval”). Esta normativa fon reiterada en privilegi de 17 de novembre de 1297 (p 428-429 del vol 3 de “Colección de cánones y de todos los concilios de la iglesia…”).

Comprovat que els religiosos del s. XIII, que pretenien la conversio dels jueus i sarraïns valencians, eren escoltats per ells, els formulaven preguntes que responien, i dialogaven i disputaven en ells, hauriem de preguntar-nos ¿consideren els nostres acatalanats que es possible disputar o dialogar sense entendre’s? Pero encara podria existir la possiblilitat de que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors s’entengueren en els musulmans valencians a traves d’intermediari (interpret o torcimany), a pesar de que seria tot un misteri saber perque no ho digueren ni deixaren constancia del fet. Tambe podriem pensar que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors, hagueren depres arap i predicaren en arap, encara que tambe seria tot un misteri saber les raons per les que este aprenentage massiu hauria passat completamente desapercebut per a l’historia.

En relacio a l’us d’interprets en la predicacio, hem de saber que entre les regles per a missioners o “regulas generales quae sunt…” de Ricoldus de Monte Crucis, (c.1243 – 1320), estava la de “no predicar ni discutir mai d’assunts de fe a traves d’interprets”, en lo que coincidia Llull, qui parlava del poc efecte de disputar en interprets “quando per interpraetes disputant penes illos, quasi nihil faciunt…”. Respecte de la possibilitat d’un aprenentage massiu de l’arap, es interessant saber que el franciscà Roger Bacon (c.1214-1294) definia tres graus de coneiximent d’una llengua, que eren, saber llegir en eixa llengua, saber traduir-la i finalment, parlar en ella com si fora propia “quod homo loquatur linguam alienam sicut suam”, que era el grau exigible per a poder predicar, i que segons ell es conseguia ¡en trenta anys! o “post triginta annos”. Entre 1266-1268 Roger Bacon escrigue que en tota França no hi havia ningu que sapiera traduir una carta escrita en arap que havia enviat el sultà de Babilonia “et non fuit inventus in toto studio Parisiensi nec in toto regno Franciae qui sciret literam sufficienter exponere”. Segons Ramon Llull, el problema de predicar fent faltes o sense saber expressar-se en claritat, “confusione maxima eis monstrant propter defectum, quem habent in loquela”, era que els infidels es burlaven dels predicadors i els tractaven en despreci “infideles eos derrident atque spernunt”. En la Murcia de mitan sigle XIII, Ibn Rasiq resaltà el fet d’un cristià que venia del Marroc, “min bilad Murrakus”, que hablaba en un árabe correcto, entendía a la perfección y era mesurado discutiendo”, segurament per que no havia de ser gens ordinari.

Alguns catalans i acatalanats imaginen, sense proves, que els predicadors cristians predicaven en arap als musulmans valencians. Ho fan sobre la base d’una pressunta existencia d’interprets, fantasmagorics segons la documentacio, junt a la pretensio de que els predicadors deprengueren arap en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que es fa necessari parlar en el proxim articul.

23 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIII)

super christianis aragonensis catalonis valencinis  (III) Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

Un eixemple significatiu el trobem en els usos de rec. Segons la Costum de Valencia, els “habitatoribus et populatoribus civitatis et regni Valentie”, havien d’acceptar el sistema de rec “secundum quod est antiquitus et fuit sarracenorum tempore constituto”. En els Furs de 1261 es tradui dient que “prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins. En privilegi de 29 de decembre de 1239, s’establi que s’havia de regar segons antigues costums “…rigare secundum est antiquitus consuetum…”. L’any 1248, el rei en Jaume establi que l’aigua de rec de la vall de Segó i la que pasava per Morvedre “…aqua vallis de Segon et aqua que transibit per Murumveterem”, havia de repartir-se per a regar “dividatis, et inde regetur”, segons s’havia acostumat a fer en el temps en que manaven els musulmans “secundum quod tempore sarracenorum fuerat consuetum. Es dificil dubtar, que transmetre la tecnica i les normes de rec no es una faena gens facil, i per a fer-ho, es necessari l’enteniment entre les parts.

Pero encara hi ha mes. L’any 1251, el rei en Jaume concedi privilegi segons el qual els cequiers o “cequarii”, havien d’aplicar un regim punitiu consuetudinari “exigant et extorquiant penas constitutas in consuetudine, que era el que s’aplicava “en temps de sarraïns”. Tractem d’una normativa de transmissio oral sobre bons usos, que tenia normes de disciplina propies. Com estes normes eren les mateixes per a cristians que per a musulmans, l’any 1268, el rei en Jaume concedi als musulmans d’Aldaya “Sarracenis de Aldaya” que pogueren fer una parada en una cequia per a regar quatre bancals, de la mateixa manera que ho feen en temps de sarraïns “possitis facere paradam in cequia que fluit apud Alacaç, ad rigandum illos quattuor campos quos vos tenteis, prout antiquitus tempore Sarracenorum fieri consuevit. ¿I ha algu que es crega que la transmissio d’estos coneiximents es produi entre “dos pobles” separats per  “la muralla de la llengua”?

La continuïtat de costums es un tema molt extens que afectà a moltissims aspectes de la vida dels valencians, que esperem concretar individualisadament en el futur. En el present articul interessa incidir en la continuïtat de les delimitacions dels termens municipals d’epoca musulmana, que foren respectats i conservats pels “conquistadors”, i que per ser un tema conflictiu, motivà encontres i comunicacio entre autoritats cristianes i musulmanes. Escomençarem en dos eixemples en territori de Tortosa i Saragossa i seguirém en un ramellet d’eixemples valencians.

La delimitacio del terme de Siurana, (Tortosa), motivà reunions entre cristians i musulmans els anys 1154 i 1173. Primer que res, els cristians enviaren “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”, a on havien fugit uns musulmans originaris de Siurana “…los quals foren de Siurana…”, en els curiosos noms premusulmans de n’Amnecqa i n’Ustalbo, preguntant-los “en qual manera devia anar lo terme de Siurana”. Sabem que contestaren, segurament en el romanç de Tortosa, perque consta que “trameteren a nos letres en qual manera devia anar <e> en quall manera ells lo tenien”. Es relata una reunio entre els cristians –“Bertran de Castellet”, “Berenguer de Munell”, “Pere Berengario”…- i els musulmans –“Alabets de Seros”, “Avimoran”, “Iuceff Carrell”…-. Totes estes actuacions donaren com a resultat la delimitacio del terme de Siurana escrita en romanç. Badia i Margarit ha raonat sobre estes reunions entre cristians i musulmans dient que “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà”. Hauriem de preguntar-nos sobre els motius pels quals alguns “sabuts” admeten que els cristians i musulmans de territori actualment català formaven conjuntament “un sol grup humà”, que s’entenia parlant en romanç, pero ho neguen als cristians i musulmans valencians.

Tambe fora de territori valencià, l’any 1196, es feu el “terminamento” o determinacio de termens entre La Almunia de doña Godina i Almonacid, per a lo que acodiren “sarrazenis de Almonazir”, aixina com “christianis milites et infanzones et sarracenis de Ricla et de Cabannas”. No es posa de manifest ningun problema de comunicacio, ni la presencia de traductor.

Escomençant per territori valencià, sabem que l’any 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, demanant als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”, que foren “Mahomat Aman”, “Muça Avenmaçot”, “Avenhao”, i “Çarieçala”, que es reuniren en “Johannes de dompna Rama”, “Johannes Francho”, “Petrus Sanz”, “Sancius de Sperendei” i “Bartholomeu de Molinos”.

Les disputes entre els nobles Assalit de Gudal, senyor de Puçol i Guillem d’Atiença, feu que l’any 1240, el rei en Jaume manara al justicia “Petrus Petriz” que es procedira a la particione de termino de Pozuol et de Annesa (Puçol i El Puig), que havia de fer-se “sicut erant divise in tempore sarracenorum”, per a lo que cridaren a “duos sarracenos vetulos de Morbiedro”, i a uns atres “duos sarracenos vetulos de Annesa” de nom “Alzabeneges” i “Mahomat Abernacen”. El justicia, els dos cristians i els quatre musulmans, anaren al lloc “fuimus inter termino de Annesa et de Pozuel”, a on demanat als musulmans que digueren la veritat sobre els termens “quod dixissent veritatem de Anesa et de Pozuel”, estos jurararen per sa lley “secundum legem illorum”, que la dirien “et dixerunt quod discerent et affirmarent veritatem”. El justicia concretà que havien de dir la veritat sobre la particio dels termens i de les aigües “dixissent veritatem de terminis et de aquis”, escoltat lo qual, els musulmans respongueren “Et hoc audito, sarraceni justicie responderent, et dixerunt…”. El justicia, per a major seguritat “pro majori securitate”, cridà a mes musulmans de Morvedre, dels millors vells, “plus sarracenos de Morbiedre, et de melioribus vetulis” i acodiren quatre jurats “IIIIor juradores” de noms “Amen Alquillen”, “Mafomat Avenilef”, “Amet Avencazar” i “Mafomat Ambaqui”.

L’any 1251 “Eximeno Periz d’Arenoso, tenient el lugar del senor rey en el regno de Valencia”, estant present “Pedro Ferrandez de Açagra”, procedi a la particio dels termens i les aigües entre Segorb i Altura, de manera que “determinamos las aguas, que vayan como sempre fueron en tiempo de moros”. La particio es feu degut a les “muchas contenciones e varaias que el conceio de Sogorb e.l aliama d’Altura avien, sobre deparcencia de los terminos e de las aguas”. Una volta feta, consta que “e.l aljama d’Altura, remanieron por pagados”.

La separaracio del terme Bocairent en els de Banyeres i Serrella, fon motiu de conflicte entre el Consell de Bocairent i “Jaufrido de Loaysa”, que era senyor de Banyeres i Serrella per donacio del rei en Jaume de l’any 1249. Per aixo, l’any 1265, “Eximino Petri de Arenoso” s’encarregà “super dividendis terminis de Bocayren et de Bayneras et de Serrella”. Havien de dividir els termens, segons com eren en temps en que manaven els sarraïns “secundum quod solebant esse tempore quo villa de Bocayren erat proprium de Sarraceni”. Per aixo, quan quedaren les parts en conflicte per a definir les fites, feren que a l’acte acodiren quatre musulmans “Hametum Aben Omar Alfetrosi”, “Maomat Amnahilban”, “Cayt Abin Carama”, “Abdala Abderegit”, els dos primers alamins de Banyeres i de Biar i els dos ultims, musulmans de Bocairent que coneixien molt be els termens “qui sciebant bene termino de Bocayren, de Bayneras et de Serrella”. La divisio fon aprobada per les parts “concesserunt et approbarunt”.

Gil Garçes Daçagra i Gil Exemeniz de Segura discutiren sobre si “las alquereas de Gayanas et de Fontizeles eren o no del “termino de Perpunxen. Per a solventar el litigi, l’any 1268, decidiren buscar “testimonias de moros ancianos”, encarregant-ho a “Examen Periz” i “don Rodrigo, rector de la eglesia de Cocentayna”, que foren els que “recebieron las testimonias de los mas ueyllos et mas ancianos moros do las uezindades narrador”, decidint finalment que les dites “alquereas por si mismas foron siempre, et nunqua foron de termino de Perpuxen”.

D’abril de 1268 es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos” (p 173, de “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”).

Encara en l’any 1307 trobem una sentencia arbitral sobre divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat, en el que foren testimonis cristians i musulmans “n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alamín de Monserrat”.

Puix be, en cap de les delimitacions de termens municipals comentades, ni en una a soles, hi ha la mes minima indicacio de que en elles participaren trujamans / torcimanys / traductors. Hem vist que per ser un acte d’importancia determinant, solien nomenar-se tots i cada un dels participants, inclus concretant els seus carrecs, i hem comprovat que els traductors ni estaven ni feen falta. En ocasions, com hem vist en la particio entre Puçol i Enesa o El Puig de Santa Maria, l’importancia del fet duia a la reproduccio textual de les conversacions mantingudes entre participants cristians i musulmans, tal i com succeia en els procediments judicials. Qualsevol problema pretes de comunicacio, entre estos cristians i musulmans, es exclusivament producte de l’imaginacio.

El romanç subjacent a l’arap oficial, brolla en la toponimia valenciana present en estes fitades. Per eixemple, en delimitacio del castell de Morella es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. En la delimitacio entre Segorb i Altura es nomena “Canava”, “Maroy”, “Peniella” o “Gátava”. En la divisio dels termens de Banyeres, Serrella i Bocairent, a banda de “Bayneras”, “Serellam” i “Bocayren”, trobem la “fonte Abirada” o la “hereditatem de Alarico et Gavice”. En la fitada de Cocentaina, trobem toponims com “Manchesa”, “Almaret”, “Bonivega”, “Torballos”, “Penaguila”, “Almorroig”, “Calahuig”, “Travadell”…Seguim comprovant que no dona l’impressio de que els musulmans tingueren dificultat alguna per a transmetre als cristians la correcta pronunciacio del toponims valencians.

Comprovem que totes estes proves desdiuen les mentires dels acatalanats, als que no els queda mes remei que inventar. Un eixemple d’invencio el trobem en el treball de l’acatalanat Vicent Baydal, “Banyeres, Serrella i Bocairent en l’any 1265. ¿En quina llengua parlava aquella gent?”, publicat en la revista “Barcella” numero 38, i que firmà com a “llicenciat en Història Medieval per la Universitat de València i investigador predoctorat a la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona”. En est articul, el sr. Baydal, en relacio als cristians presents en la fitada de termens, no te vergonya d’escriure que “Amb els àrabs parlarien mitjançant torsimanys”. Es dir, que el sr. Baydal inventa d’un colp que tots els musulmans participants eren d’Arabia, encara que segurament hagueren naixcut en Valencia, aixina com que en la reunio participà un traductor o “torcimany”, a qui no nomena ningu, pero que estava alli, per obra i gracia de l’imaginacio del sr Baydal, imaginacio que per supost, es molt, molt cientifica.

Segurament, el sr. Baydal ha passat per alt el fet de que en el text de la divisio dels termens de “Bocayren et de Bayneras et de Serrella”, una de les fites es definix “…usque ad montum ad locum ubi est terra alba…”, es dir “fins al promontori del lloc que es terra blanca”. Al respecte, es curios saber que segons Pons Boigues, “El calificativo “blanca” aplicado á la tierra…”, apareix molt a sovint en escritures mossaraps toledanes, afegint que “entendemos significa tierra sin árboles como todavía se la llama en Valencia; más en alguno de los documentos bilingües hemos visto traducida dicha frase por “terra inculta”. (p 23-24 de “Apuntes sobre las escrituras mozárabes toledanas”). L’expressio “terra blanca”, documentada des de ben antic “los moros del dit loch per la terra blanca de sembren”; “quatre tafulles de terra blanca”; “fanecades de vinya, la qual es ara terra blancha”….podria formar part del romanç prejaumi valencià parlat pels musulmans de la zona i desgraciadament, per no compartir-la en els catalans, podria estar en perill d’extincio.

Per una atra banda, tampoc ha d’extranyar-nos que els acatalanats passen per alt estes “nimietats”. El sr. Baydal, en la seua tesis doctoral “Els fonaments del pactisme valencià”, ha escrit sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365, afirmant que “…en el procés de Corts de 1358 hi documentem la primera diferenciació juxtaposada entre aragonenses, cathalani et valentini…”.

Pero com no es bo desconeixer la realitat, perque pot dur a falses conclusions, sugerim al sr Baydal que lligca la carta real de Jaume I, de l’any 1267, sobre contes de gastos de l’expedicio a Murcia, en la que pot llegir: “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…”. (A.C.A., Reg. 15, fol. 40 V.-31 r, segons transcripcio que consta en “Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984). El sr Baydal, que s’ha equivocat “nomes” que en 100 anys, per a acabar-ho d’arreglar, ha

escrit que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”, desconeguent l’existencia de valentinus en el “Repartiment”, la cita a “aliquem valentinum de la “Costum de Valencia” o als valentini de la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”.  Pero segons pareix, per al sr Baydal no existix lo que ell no vol, per molt que estiga sobradamente documentat, i en canvi, s’inventa l’existencia d’uns traductors o trujamans inexistents en la documentacio analisada. Tot aço nos du a pensar que els jovens acatalanats mostren haver depres molt be la lliço dels vells acatalanats.

Negar la realitat i

inventar-se lo inexistent, es l’unica estrategia en que es basen els

acatalanats, per a justificar “cientificamente” l’intent d’alguns catalans per a apoderar-se de la cultura valenciana. Recordem que l’impresentable d’Antoni Ferrando, “il·l·lustrissim” de l’AVL, a on no par
a de fer-se gros dels diners dels valencians, barata fer tot el mal que pot, va escriure en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, que els valencians practicament no existiem fins a l’any 1412, perque nos consideravem “part integrant de la nació catalana”. ¿Demanarà perdo alguna volta este traidor al poble valencià, pel mal que ha fet i que continua fent?

23 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XII)

En el present articul anem a vore certes circumstancies del “Repartiment”, de les que tambe es despren la continuïtat de poble i de llengua.

 

Per aixo hem de saber, que molts dels “conquistadors” forasters que reberen terres no aplegaren ni a establir-se per aci, i que alguns dels que ho feren, s’afanyaren en revendre les seues propietats als antics amos, per a tornant-se’n cap a les seues terres d’orige. Ho sabem perque el rei en Jaume intentà evitar-ho exigint als donataris la residencia personal “residenciam facias personalem”, prohibint que vengueren les propietats rebudes ans d’un minim de 10 anys “ad decem annos non possis vendere dictam hereditatem”. Estes mides no foren massa utils. El propi rei reconegue el seu fracas en el seu testament del de l’any 1272, en el que deixà constancia, de que en acabant de tornar d’un viage que feu a Montpeller, comprovà que de les 380 persones, entre bisbes, rics homens i militars, que havia heretat en Valencia “qui erant inter omnes trecenti octuaginta”, nomes se’n havien quedat alguns “ibi eorum aliquis remansisset” dels que no tenien propietats en Arago o Catalunya “nisi tantum aliqui milites qui hereditates in Aragonia vel Cathalonia non habebant”.

 

Ademes, no hem d’oblidar que els beneficiaris del “repartiment” no foren exclusivament forasters, i que entre ells tambe hi hagueren valencians, antics cristians o conversos, o membres d’unes atres religions, als que Jaume I podia deure’ls algun favor. Entre els que reberen donacions, trobem noms de tradicio “mossarap”, com “Galib”, provable adaptacio arap d’un nom premusulmà del que podria derivar Galve / Galvez / Galbis, i uns atres com “Adam de Paterna”, “Marti Petri de Paterna”, “Valentinus, o “J Moçarabi”. No hem d’oblidar-nos dels jueus, en relacio als quals Eliyahu Ashtor diu que “…quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí” (p 206 de “Moros cristians i jueus” de Burns). De fet, “Ibraym judeus valentinus, rebe donacions. La dificultat de definir la religio d’una persona pel seu nom, es veu en que “Eximinus Almoravit o “J Gil sarracenus reberen donacions, o en que es donaren les cases d’un alfaqui de nom “Ali Borrel. L’identificacio sistematica dels valencians que reberen donacions no es gens facil, perque l’onomastica posterior a la reconquista era fruit d’una decisio personal sobre la conservacio o no de l’onomastica anterior a la reconquista, que podia ser d’orige premusulmà, romanç o musulmà.

 

Els cristians i conversos valencians, que anteriorment a la conquista ya tenien onomastica romanç i que es llimitaren a conservar-la, son dificils de detectar en el Repartiment, perque tenien una onomastica compartida en la dels cristians forasters, analogament a lo que hem vist que passà en relacio a l’onomastica dels “arromins” murcians. Ho sabem perque hem vist valencians de la preconquista que es dien Pere, Martí, Berenguer, Ramon, Guillem, Vidal, Llobell…, i en el mateix Repartiment comprovem que hi havien musulmans valencians en noms com “Fertun” o Fortuny, “Granel” o Granell, “Borrel” o Borrell, “Sarrio”

 

En relacio als cristians prejaumins o als musulmans valencians en nom d’orige arap, sabem que posteriorment a la conquista podien mantindre’l o pendre noms “cristians”. Al respecte, coneguem que un batejat podia heretar inclus el toponim del nom del padri, tinguent l’eixemple d’un musulmà de Jaen que l’any 1479 “se tornó xistiano e se puso por nombre Antonio de Valencia”, perque “fueron padrinos Antonio de Valencia…”. Per aixo, tambe es molt dificil de discriminar als cristians forasters dels cristians prejaumins o conversos valencians que posteriorment a la conquista decidiren rapidament pendre noms cristians.

 

Mes facilment identificables, son els cristians o musulmans valencians que foren beneficiaris en el Repartiment i que duien onomastica d’orige arap. Joan Veny ha escrit que “Entre els beneficiaris de les terres concedides, hi figuren noms clarament àrabs…portats per mossàrabs o moros convertits o integrats a l’estructura politico social dels cristians… Afig que “Un altre fet que tampoc no s’ha d’oblidar és que no tots els portadors d’un nom d’origen aràbic havian d’esser necessàriament d’estirp moruna…” (p 143 de “Onomàstica i dialectologia”). Enric Guinot i Josep Torró, es passen pel forat del nas lo que diu Joan Veny, i afirmen que “El llibre del Repartiment de la ciutat de València anota fins a 20 donacions a sarraïns…” (p 163 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”). Com la ciencia d’estos acatalanats pareix “endivinatoria”, resulta que ademes de saber eren musulmans i opinar que eren pocs, “un petit grup de sarraïns”, resulta que saben que tots ells “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”. De tot lo que diuen, la unica veritat constatable es que les donacions que reberen, “constitueixen majoritàriament un reconeixement reial a la possesió dels béns que tenien anteriorment a València”. De lo que es despren una evident continuïtat.

 

Alguns dels donataris, cristians o musulmans, en noms d’orige arap foren “Amet Abenhanuz et frater ejus Macahat Abenhanuz”; “Mahomat Abbarboch Arraiar”; “Hobeyt Abenanif et frater ejus Aly Abenanif”; “Abrahim Abengalip; “Muça de P Ferrandi, “Abrahim Arroci Anajar / Aroci Amnayar”; Abenaço; “Amet Alcuileri”; “Ybrahim Alehuly”; “Hobeyt Abenanif”; “Jucef Alabiat sarraceno”; “Çalema Hoto sarracenus Xative”, “Mahomat Seder, sarracenus”; “Sarracenus Moafac”; sent representatives les tres donacions a “Avengamerro” / Abengameiro / “Abenguamerro”, i les corresponents a “Aceyt Aboceyt”, antic rei musulmà de Valencia. En relacio als homens del sayyid Abu Sayd, es interessant saber que 52 d’ells “LII hominum de Aceyt Aboceyt”, reberen “C. XXXVI jo in alqueriis que dicuntur Alhara, Alboaylet, Sagayren et Arriola, es dir 136 jovades, o 4.896 fanecades, en les alqueries d’Alfara, Alboaylet (alqueria d’Albalat de la Ribera) el Segreny i Riola.

 

Com hem dit, moltes d’estes donacions consistien en el reconeiximent de propietats previes a la reconquista, per lo que no eren mes que una confirmacio de les heretats que ya posseien o “hereditatem quam habet…”, que en les donacions que hem vist es trobaven “in termino Valentie”, “in Coscoylar”, “in Petraher”, “in Oylla” o “in Morvedre”. En relacio a la terra donada a “Jucef filio de Açat”, es curios que es concreta que es trobava junt a l’hort de son pare “juxta ortum patris sui”. Tambe es confirmava la propietat de cases o “domos suas”, que en els casos vists estaven en la Vilanova quas habebat in Villanova”, “in Valentia”, “in Boatella”, “iuxta de Hahem Nuno”, “in Petra”…En unes atres ocasions, les propietats reconegudes eren camps o vinyes, “campum et vineam quam habebat, o “vineam in Zoayr quam ibi habebat.

 

De lo vist, es facil concloure, que parlar de “fins a 20 donacions a sarraïns… al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, es una mes de les moltes mentires interessades dels acatalanats, que preten minimisar la continuïtat que representen, i que ademes partixen d’obviar la possibilitat de que entre els donataris que tenien noms d’orige arap, tambe hi hagueren cristians. Haurem de dir-li al Sr Guinot, que atribuix le “fins a 20 donacions a sarraïns”, als que “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, que nomes una de les donacions anava destinada a “52 homens d’Aceyt Aboceyt”, numero que s’incrementaria considerablement si sumarem els familiars directes de cada u d’ells. No hem d’oblidar-nos que entre els homens d’Abu Sayt podien haver cristians, musulmans i conversos que hagueren imitat la conversio al cristianisme de l’ex rei de Valencia  Un d’ells podia ser el capità d’Abu Sayt, de nom Hurtado Peris, “Furtadus de Aceyt miles” o “Furtadus Petriz del Aceyt”, qui rebe donacio individualisada.

 

Per una atra banda, la pretensio del sr Guinot de que les donacions a “musulmans”, es restringiren al Repartiment de la ciutat de Valencia, no es mes que una atra falsetat per a intentar llimitar fisicament la continuïtat de que hem parlat. De moment, hem vist donacions a persones en noms d’orige arap en la ciutat de Valencia i en Sagunt. Per a desmentir al sr. Guinot, citarém algunes mes en uns atres llocs.

 

I entre elles tenim donacions “damus et stabilimus” en Ayacor (Canals) a Yahya b. Muhammad b. Isa o “Iahia Abenmafomat Abeneyça, alcaido de Montesa”, donacions en Vall d’Uxo a “Talha Abenuçero”, donacions “in alqueria de A[l]cudia, termino de Navarres a Abu Zayd b.Ghalib o al-Qabri, Sa’d b. Nuwas i Yusuf b. Sulayman o “Abzeit Avencablia, Cahat Avinoahe[s], et Iuceph Avinçalamon”, donacions del castell i vila de Polop “castrum et villam de Polop a Abu Ja’far Hamid o “Abuliafar Hamet, filio quondam de Acet Abinhudy”… Com a boto final de la mostra, dir que el 16 de juny de 1258, el rei en Jaume donà els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres[c]astra et villas de Orchita, de Fonestrat, et de Turribus cum suis fortaliciis et alquariie cum casis, casalibus, ortis, a at-Tifashi i al seu fill Sa’d “tibi Teviçino, et filio tuo Çahat et vestris in perpetuum”. Es curios senyalar que la muller de Teviçino, mare de Çahat era cristiana, -o es converti posteriorment al cristianisme- Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”. S’ha de fer notar que en cap d’estes donacions hi ha el minim indici de que per a aclarir-se els feren falta traductors.

 

Crec interessant detindre-nos un poquet en la descendencia d’Abu Sayd, que una volta batejat es titulà com Vincentius, rex Valentie, perque es un element de continuïtat de la noblea valenciana. Entre la seua familia conversa, en el Repartiment valencià apareix la seua germana batejada en el nom de Tota “Tota del Açeit Soror”. Tambe sabem d’un nebot que apareix en el repartiment murcià com “Simon Alffonsso, sobrino del Aceyt”. Entre els seus fills diferenciarém als que tingue sent musulmà, dels que tingue en “dompne Marie Ferrandis quan ya era “Vincencio illustri regi quondam Valencie”.

 

Entre els fills que Abu Sayd tingue anteriorment a la seua conversio estava Abu Muhammad o Ceyd Abahomat filio vestro” / Abu Yahya o Ceyd Aboyahya filio vestro”, que es documenta en els tractats subscrit en Jaume I els anys 1229 i 1236. Un atre fill Ceyt Edriç, filius predicti Aceyt Abuçeyt”, actuà com a testic en una concessio de l’any 1251. Es curios saber que un fill de l’ultim califa almohade s’exilà en estos fills d’Abu Sayd, els quals “disfrutaban de una alta estima por la conversión de su padre, segons conta Ibn Jaldun. Molts dels fills d’Abu Sayd imitaren a son pare i es convertiren al cristianisme prenent noms cristians. Coneguem algun d’ells per la seua participacio en el nou orde de la postconquista. L’any 1243, Gunçalbus Aceydi” actuà com a testic en Onda. L’any 1263 el rei en Jaume reconegue un deute a Sancio Ferrandi filio Çeydi AbuÇeyt”, qui tambe apareix com a beneficiari en el Repartiment de Murcia com Sancho Ferrandez, fijo del Açeyt”. Un atre fill d’Abu Sayd tambe convertit al cristianisme fon “Zeit Aazon”, que fon “Rex Zale”.

 

Abu Sayd tingue dos fills segurs del seu matrimoni cristià en “dompne Marie Ferrandis, que foren Alda Ferrandis o “dompne Alde Ferrandez, filie eiusdam nobilis Regis Valencie…”, i Ferran Peris o Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, els quals es casaren en dos fills del noble aragones “Eximinus Petri”, a qui Abu Sayyid havia cedit la possessio del castell i vila d’Arenos, de noms Blasco Blasco Ximenii filio vestro”, i Teresa,Taresia uxore sua filia vestra”. Encara podria haver tingut una atra filla de nom Maria Ferrandis, que casada en el noble Artal de Luna, fon mare de Artal i Lope Ferrench de Luna “Luppo Fferrench de Luna de castris de Paterna et de Menises, que sunt de dompne Marie Ferrandis, matris sue”.

 

Si seguim la dinastia de l’ex rei de Valencia Abu Sayd per la descendencia que la seua filla Alda Ferrandis oAlda Ferrandi domina de Arenoso”, tingue en el seu marit Blasco, hem de citar entre els seus fills a “Blasio Eximini … archidiacono Xative”, aEximinum Petri et Ferrandum Eximiniç filios nostros”, a Sancie Xameniz, filie Blasci Eximenis”, a Elvira et Maiora filie dicti Blasii Eximini”, aStephanie Eximini”, a Gonçalbo Xeménez”, i a Taresie Ximeni…filie antedicti Blasci Xameniz”. L’any 1272, la filla d’Abu Sayd i el seu marit, concertaren el matrimoni dels seus fills Teresa i Gonçal, en Blasco i Mallada que eren fills de Blasco d’Alago II. Segons pareix, quan la filla d’Abu Sayd enviudà, es tornà a casar en Pere Jordà Alda Ferrandi, uxor nobilis Petri Iordani de Penya”. Es de ressaltar que un net d’Abu Sayd, Blasio Eximini, fora el diaca principal de l’iglesia de Xativa.

 

Acabem de comprovar, que la descendencia de l’ultim rei musulmà de Valencia entroncà en varies i variades families nobiliaries forasteres, de la que ixque una linea de noblea valenciana, de la que lo important eren els antecedents reals valencians. Gonçal Eiximenis, net d’Abu Sayt, fon representant del Regne de Valencia en les Corts Generals celebrades l’any 1291 en motiu de la mort del rei Alfons “E per lo regne de Valençia, lo noble en Jacme P. et en Gonçalvo Eximenis Darenos…”. Segur que no es casualitat que la primera volta que es documenta un senyal representatiu del territori valencià, siga en l’entorn de la filla d’Abu Sayd, quan entre 1280-82 s’escriu sobre un “enap” que havia empenyorat “dona Alda Ferrandiç”, que estava “seynalat ab seynal de Valencia. O una “taça d’argent ab seynal de Valencia, que era del “scrivà de dona Alda”. Tambe “Domingo de Tamarit”, que podia ser descendent del Tamaritus que anteriorment a la conquista era cadi de Morvedre, tenia un “enap d’a[rgent] seynelat ab seynal de Valencia.

 

Per a acabar el present articul, i tornant al Repartiment, hem de saber que tambe en ell es mostra, que junt a l’influencia de la llengua arap oficial, surava el romanç valencià. Junt a noms oficials de carrers com “Abinatos”, Avinalaça”, d’Albeb Ahaçar, “Abnadup”, “Virboamel” o “D’Alcantera”… llegim sobre “carraria que intrat ad Çapateriam, sobre la “carraria de la Olivera, o sobre la “carraria Sparterie“calle de l’asparteria”“in sparteria”. Junt a noms de barris com “vico Rays Abeçolta” o “vico de Abnadup”, o “vico de Rabatin”, trobem que es parla del “vico de Xupulella, d’un “ortum in Boatella” o del “orto de Mahomat Abencumeyla qui est in Villanova, fent-se donacions de “jovatas in Campanar o de “jovatas in Coscoilar. Hi han alqueries en nom araps com la “alqueria de Benimahabar”, i en noms valencians com la “alqueriam de Casteiló que est in termino Valencie”, la “alqueria de Andarella”, la “alqueriam de Carpesa”… En terme de Morvedre, es feren donacions de “I jo. in Figeroles, perque la “Alqueria de Figuerola… est in termino de Murvedre” o de “I jo. in Conilera, toponim que tornem a trobar junt al de la vall de Segó “…quarum medietas est in Conillera et alia medietas in val de Segon. L’acatalanat J Martines, parla de “Conilera”; “M alch. de Xinquer”; “Corbera”; “Culera”; “Conillera”, “carraria de la Olivera”; o “domos de Mah. Alforner” com a formes en –e interpretables “com a mostres de la consumació del procés de monoftongació, segons s’esdevingué en el mossàrab andalusí en general”. (“El sufix -aire al País valencià”). Es mes senzill. Son mostres de la continuïtat de l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

15 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XI)

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

 

Per a entendre els motius pels quals el poble valencià es troba entre els que han transcendit als seus dirigents, s’ha de parlar somerament de certs conceptes relacionats en el tradicional “dret de conquista”. Es basic partir de que un territori es pot conquistar de dos maneres: per capitulacio o per la força de les armes. Els usos consuetudinaris establien que els habitants de territoris en els que s’acordaven les condicions de rendicio (“ahl al-anwa”), conservaven practicament tots els drets que tenien i simplement canviaven les cares dels que els cobraven els imposts. Pijor sort corrien els habitants de territoris conquistats per la força de les armes (“ahl al-sulh”). El rei en Jaume coneixia eixe dret consuetudinari a la perfeccio, per lo que en el Libre dels Fets advertia de la diferencia entre “aquels quis uolran metre en nostra merce, als que permetia “que estien en lurs cases, e tenguen ses possessions, e tenguen lur ley”, i aquells que no·s uolran metre en nostra merce, que estaven exposts a “quels conquiram e muyren a espaa”.

 

L’invasio musulmana del territori valencià en el s.VIII, no impedi la continuïtat del poble valencià iberorromà, perque la subscripcio del pacte de Tudmir li otorgà l’estatut de poble protegit o “dimma” (vore “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”). Esta continuïtat es perpetuà en la reconquista cristiana del s. XIII, que tambe es consegui fonalmentalment per capitulacio i subscripcio de pactes.

 

En territoris conquistats per la força de les armes, els habitants perdien les seues propietats, que passaven a formar part d’un boti (“ganima”), que era repartit entre els conquistadors. Normalment, els antics pobladors, que en alguns casos podien ser esclavisats, continuaven treballant les seues terres en precari, barata una part de les rendes produides. Ben al contrari, en territoris adquirits per capitulacio, els conquistats conservaven les seues propietats i tenien l’obligacio de pagar els imposts acordats, que solien coincidir en els pagats anteriorment. En estes zones, la “ganima”, i per tant l’objecte de “repartiment”, es llimitava a les propietats abandonades pels poderosos i rics, que havien tingut possibilitats de fugir. Normalment, estes propietats continuaven sent treballades pels que les havien treballat anteriorment, que havien d’aplegar a acorts en el nou amo. El Llibre dels Fets, nomena estes propietats en l’arabisme “alguebes”, de les que diu que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Les distintes relacions resultants de la reconquista cristiana condui a que els Furs distinguiren la situacio dels “sarrahins” que podien “laurar en lurs heretats propries d’aquells que havien de laurar a miges, o a cosa sabuda”, sense que excloure’s la possibilitat de que es donaren les dos situacions a l’hora.

 

Hem dit que la reconquista cristiana es produi en sa major part per capitulacio, d’a on s’extrau que la major part del territori valencià continuà en mans de valencians. Ademes, respecte de les terres repartides als “conquistadors”, sabem que foren valencians els que continuaren treballant-les, pactant les condicions en els nous “senyors”. Vejam alguns eixemples.

 

En el pacte d’entrega de la ciutat de Valencia a Jaume I, s’acordà que els musulmans que no volgueren anar-se’n “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”, s’havien de compondre o aplegar a acorts en els nous “senyors” de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

En motiu de les dissensions que hi hagueren l’any 1246 entre cristians i musulmans d’Alzira “inter sarracenos Aliasire et cristianos questio sive discencio”, s’establi que la renda que els musulmans havien de pagar als nous “senyors” cristians “donent christianis dominis illarum hereditatum redditus”, havia de determinar-se per arbitrage de dos musulmans i dos cristians arbitrentur a duobus christianis et duobus sarracenis ydoneis et legalibus”.

 

L’any 1259, els musulmans de l’alqueria d’Ayelo de Rugat convingueren i aplegaren a un pacte en el nou “senyor” Bernat de Claramunt, en relacio als seus drets i obligacions “Set teneantur vobis dare omnia iura vestra Sarraceni quos ibi populabitis, presentes videlicet (et) futuri prout vobiscum convenerint et inter vos ac ipsos feceritis pacciones.

 

Tambe el rei pactava les condicions en terres de realenc. Entre els pactes que el rei en Jaume feu l’any 1270 en els “Sarracenis de Suyllana et de Trulars” pel pas d’eixos termens a senyoriu real, estava la condicio d’acordar les rendes que havien de pagar-li en aquelles propietats que els musulmans adquirien als cristians componere nobiscum vel cum nostris de ipsis possessionibus quas emeritis a Christianis”.

 

Observem que els documents que parlen dels acorts entre “senyors” i treballadors musulmans valencians, no posen de manifest que existira ni el mes minim problema de comunicacio entre ells. Mes be al contrari, paraules com “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, dificilment s’expliquen entre dos parts que no s’aclariren parlant.

 

Front a esta realitat acreditada, alguns catalans i acatalanats s’han inventat l’historieta d’uns “supercolons catalans” que vingueren a mils, que es dedicaren a esclavisar a una poblacio autoctona en la que no s’entenien, dels que estaven separats per la “muralla de la llengua”. Per aixo, alguns escriuen que “En el reino de Valencia la población musulmana que permanece tras la conquista está reducida a tareas serviles, especialmente en el campo” (“La lengua y la escritura: catalán y aragonés en sus primeros textos” de Gemma Avenoza). La mentira els esclata en la cara simplement llegint al català Eximenis, que escrigue que “infels que habiten entre crestians no son catius ans han vera senyoria d’aço que posseexen, afegint que “apar que la libertat dels infeels habitadors entre nos, es menor que la nostra, empero es prou gran. Pensem que a finals del s. XIV, quan ho escrigue Eximenis, ya fea temps que s’havia produit la massiva conversio al cristianisme d’antics musulmans valencians, i els que anaven quedant, eren cada volta de mes de dificil integracio.

 

Pero no podem seguir avant en el proces de la reconquista i oblidar-nos de les donacions de propietats inmobiliaries de la ciutat de Valencia fetes previament a ser conquistada, quan encara no es posseïen, de les que es despren que els conquistadors sabien perfectament a on es trobava l’objecte de donacio, de qui era, si era o no de regadiu, els propietaris en que fitava… Eixa informacio no podien haver-la tingut sense la colaboracio de valencians, que comunicant-se en ells, els la donaren. Els pressunts problemes de comunicacio, tornen a manifestarse inexistents.

 

Per eixemple, el 30 d’abril de 1238, el rei en Jaume donà a “Guillermo de Porteylla” unes cases i un hort d’uns musulmans dels qui sabia els noms “domos in Valencie de rayç Aglap, et ortum de Muinet Açanabir”. El 22 de maig del mateix any, donà al bisbe de Barcelona unes cases, una casa de camp del pare de Zayyan i una casa d’un musulmà que estava junt a una mesquita “domos in Valencia, et unum reallem bonum, scilicet de Modef, patre de Çayen. Et domos de Mahomat Abindafir, iuxta misquitam”. Tambe sabia que les heretats que l’u de juny donà al bisbe de Sogorb, eren de Mohamed Almailol “quam Mahomad Almailol cognatus de Alaris habet in Valentia et in suo termino”, com sabia el propietari de la donacio que feu al monasteri de Poblet el 26 de juliol, “domos in Valencia de Maphomat Avinbitali, sarraceno”

 

Es especialment significativa la donacio de 2 d’octubre de 1237 a “Guillemono Scribe”. El rei en Jaume sabia que la propietaria del l’hort que donava era filla de Galip Ibenmardanix i tambe sabia el nom del seu marit a qui dien Nemix “ortum integrum de filia de Galip Ibenmardanix uxore de Nemis”. El rei coneixia a la perfeccio la situacio de l’hort, que estava junt al Turia “iuxta Guadalaviar”, donant els noms dels propietaris del camp i dels hort en els que fitava “iuxta campum de Mahomat Seder et ortum de Mahomat Abentaher et ortum de Abenaxevex”.

 

Per a seguir l’argumentacio, ve al pel el propietari d’un dels camps en que fitava la donacio a “Guillemono Scribe”, a qui dien Mahomat Seder, que no “Sedaire”. Mahomat Seder era un musulmà, de qui Ubieto escriu que “el 22 de junio de 1238 se presentó en el ejército cristiano y a cambio de su colaboración le ofrecieron sus propias casas y heredades sitas en la misma ciudad de Valencia”, constant efectivament en el Repartiment, que rebe “domos suas iuxta de Hahem Nuno, et omnem hereditatem quam habet in Valencia et suo termino”. Ubieto afig que “Aquí tenemos un claro colaboracionista que se pasó al ejército cristiano”, de qui no consta que tinguera ningun problema a l’hora de comunicar-se en els cristians i informar-los.

 

L’informacio procedent de musulmans, segur que es complementà en l’informacio proporcionada pels cristians valencians, sobre els que Gregori IX va escriure que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que havien ajudat a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, i que havien demostrat que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Segurament, part de l’ajuda dels cristians valencians als cristians forasters, consisti en tindre’ls informats.

 

L’existencia d’indigenes que colaboraren en els conquitadors, no fon exclusiva de Valencia. Heather Ecker ha escrit en relacio al repartiment de Mallorca que “Redacted originally in Arabic, it depended on a detailed study of the pre-conquest urban terrain, accomplished probably through the oral transmission of local collaborators and certainly through the synthesis of Mozarabic scribes…”, es dir que redactat originalment en arap, delata un coneiximent previ del territori urba de la preconquista, que hauria segut trasmes oralment per colaboradors locals i sintetisat per escrivans mossaraps. En el repartiment d’Écija, Ecker detecta evidencies sobre l’us de “local Muslim informants and Jewish translators”, es dir d’informadors musulmans locals i traductors jueus. En relacio a Sevilla parla de l’existencia de “Jewish and Mozarabic administrators in Seville in the thirteenth century is also attested in other documentary sources…”, es dir d’administradors jueus i mossaraps atestigüats en fonts documentals. (“How to Administer a Conquered City in al-Andalus…” en “Under the influence…”,  ed. per Cynthia Robinson -2005)”.

 

En alguna donacio previa a la conquista, tambe es posa de manifest que el rei tenia coneiximent de costums i usos valencians. L’u d’agost de 1237, el rei en Jaume, que posseia l’alqueria de Foyos “alqueriam que dicitur Foyos que est in termino de Valencia”, per que li l’havia baratat a  “Lupo Eximeno de Luna”, li la cedi a “Roderico Eximeni de Luzia”, barata la vila de Chivert. El canvi es complementà en una llicencia per a tindre una barca de peixca en l’Albufera, “tenere unam barcham ad pischandum in Albofera de Valencia de die et de nocte”, enfranquint-lo de contraprestacio, us, lleuda i costum “sine servicio et usatico, lezda et consuetudine, posant de manifest que sabia dels usos i costums de peixca en l’Albufera. Pot ser que en esta epoca, el rei en Jaume ya tinguera noticies de la peixca en temps ‘de les fosques’, o de sistemes de peixca com els ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’…, de que parla un privilegi de 1283.

 

Algunes atres donacions senyalen propietats que alguns cristians podien posseïr en la Valencia de la preconquista. El 26 d’abril de 1238, durant el siti de la ciutat de Valencia “in obsidione Valencie”, el rei en Jaume donà a “Gomicio Moynnoz” deu cases prop d’aquelles que ya tenia alli, d’Aviniacob Abetalaxarif, “circa illas quas jam habetis ibi de Aviniacob Abetalaxarif”. El 13 de juny de 1238, Jaume I dona a Pere Albert, canonge de Barcelona, una alqueria nomenada “Rahal Abinxalbeto”, tambe coneguda com “Alarhal”, que estava junt a Patraix, ademes d’unes cases de Valencia que havien segut de “Xerichi”, difunt, i que ultimament eren posseides per Alfons escrivà “…domos in Valentia que fuerunt de Xerichi defuncti quas modo tenebat Alf. scriba. Que hi hagueren cristians que tingueren propietats en la Valencia de la preconquista es una possibilitat que tampoc ha de sorpendre-nos, sabent que hi ha constancia de tambe en eixa epoca hi havien assentaments permanents d’ordens religioses cristianes. Recordem que J. R. Webster ha escrit que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…” (“Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”.-1993).

 

La comunicacio fluida entre els valencians i els conquistadors, permete que alguns cristians o musulmans valencians conversos, feren d’intermediaris entre el nou poder cristià i alguns musulmans valencians als que costà asumir el canvi de poder derivat de la reconquista. Vejam els eixemples de “Tamaritus” i de “Ade de Paterna.

 

L’any 1246, “Guillelmus de Rovira” es compromete a pagar 400 besants d’argent al rei en Jaume per a respondre de que els musulmans de Dos Aigües i Terrabona “sarraceni de Disagües et de Terrabona”, complirien la promesa que havien havien fet a un tal Tamarit, “per sacramentum quod Tamaritus recepit”, en relacio a no actuar violentament durant un any. Tamaritus / Tamaret / Tamarit, nom d’orige prerromà, podria haver segut un musulmà que “havia estat qâdi de Morvedre abans de la conquista” (p 209 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”), i al mateix temps, estar relacionat en el ciutadà de de Valencia “Thamaritus et Gilabertus, cives civitatis Valencie”, que fon jurat l’any 1268 “Tamarito, iuratis Valencie” (p 208 de “Jaume I (1236 – 1276)”)

 

L’any 1258, Adam de Paterna o “Ade de Paterna”, cristià valencià que l’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment, a qui haurem de dedicar un articul en exclusiva, acordà en Jaume I, que ell i “Raimundo de Mirambello” obtindrien la propietat de la “turrim de Massanes” o Torre de les Maçanes, prop de Xixona, si pactaven la rendicio dels musulmans del lloc “quod si Sarraceni vobis reddant”, que s’havien revoltat.

 

En el present articul hem vist que la reconquista es produi principalment per capitulacio, per lo que els valencians continuaren sent els propietaris majoritaris del territori valencià. Els senyors forasters que reberen terres, fonamentalment les dels musulmans que havien fugit, s’entengueren en els valencians per a continuar treballant-les. “Compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, son paraules que consten en els documents, que indiquen que s’entenien. Este enteniment ya venia d’ans de la reconquista, quan alguns cristians i musulmans colaboraren en els conquistadors i els informaren. Tambe hem vist que encara que molts valencians reberen al rei en Jaume en alegria (vore “La falsa muralla de la llengua III”), a uns atres els costà asumir el canvi de poder, per lo que alguns valencians, tant cristians com musulmans, hagueren de fer d’intermediaris entre les parts. Qualsevol problema de comunicacio que es vullga retraure, entre els valencians i forasters, es unicament fruit de l’imaginacio.

13 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (X)

En primer lloc, procedirem a vore que el Llibre dels Fets te la particularitat de que el narrador atribuix a cada personage frases i paraules del parlar propi, reproduint o intuint, parlars hispanorromanics, galorromanics i inclus llati i arap, introduint per tant una alternança de llengues. Antecedents d’esta particularitat es troben en Ibn Quzman, qui en la seua obra en arap, reprodui el romanç de el Batallador i el d’un catiu cristià.

 

Entre els parlars hispanorromanics, trobem el castellà/aragones en les paraules que Guillem Boy dirigi a la muller de Jaume I, la reina, “Dona Lionor” (1202-1244), filla del rei d’Alfons VIII de Castella: “Dona -dix el-, no plorets, pero tanto vos porets conortar, que per las lagrimas que hombre…”. Tambe està present en les paraules d’Alfons X el sabi, casat en Violant, filla del rei en Jaume I i la seua segon esposa na Violant “fiyla del Rey Dongria”, qui es dirigia al seu gendre, dient-li: “Rey, esta uostra ida que uos queredes fer Deus lo sabe que nos pesa duna part, e nos plaç dotra…”.  Trobem el castellà, en les paraules de l’infant Sancho, fill d’Alfons X i Violant, futur rei de Castella, dirigint-se a Jaume I dient-li Avuelo, lo que vos enquerees en queero jo”. Curiosament, l’infant Pere, fill de Jaume I, futur Pere I de Valencia es reconcilià en son pare parlant-li en aragones: “e dix: Senyor, lo que yo feyto he me pesa muyto, e muyto gran dolor ne en mon coraçon. Tambe es fa present el parlar de Terol, en boca de Gil Sanxeç Munyoz: “e dix: Seyor, ben sabedes uos que unca en lo que uos demandastes.

 

El galorromanic es reporta per eixemple en Hug de de Montlaur mestre del Temple de Provença “E dix lo maestre: yo hi dich aytant por moy que la parola es bona ab que haia que menger la ost…”. Les autoritats de Montpeller  pronunciaren la següent frase: “Yeu ay parlat ab los fossors, e ab los blancquies…”. A “Nalart de Valari” o Érard de Valéry, embaixador del rei de França en el concili de Lió (1272), se li fa dir:Sire, cesta xosa, si es gran xosa, que tant…”, mentres uns “franceses” sense identificar afalagaven a Jaume I dient d’ell que “El Rey no es tan ueyl con hom dezia, que encora poria doner a I turc vna gran lancea…”.

 

En quant al llati, la Cronica atribuix la frase “Non minor est virtus, quam querere, parta tueri”, a la “auctoritat de la Escriptura”, quan realment es d’Ovidi (Ars amandi II, 13), i un proverbi llati que diu “Omnis laus in fine canitur”, a “la sancta Scriptura”. El trobem, entre atres, en boca de l’arquebisbe de Tarragona qui “dix: Viderunt occuli mei salutare tuum…”, del bisbe de Barcelona “e dix: Ecce Filius meus dilectus qui in corde meo placuit”, i del papa “E dix lo papa: Vay, a la benedixio de Domini Dei. Finalment, el registre arap està pressent en la conquista de Mallorca per dos voltes. A un cavaller musulmà ferit en una batalla, li dien que es rendira, “hom li deya: Rent te”, lo que degue entendre, contestant: le mulex, que vol dir, no senyor”. En una atra batalla, el rei musulmà de Mallorca, “lo rey de Maylorques”, animava als seus dient-los Roddo, que vol tan dir com: estar!”.

 

Esta peculiaritat del Llibre dels fets de Jaume I, es lo que permet l’analisis de la llengua en que els musulmans valencians es comunicaren en els cristians forasters, comunicacio que trobem en estil directe, que reproduix el dialec entre interlocutors, i en estil indirecte, filtrada pel narrador. Un eixemple d’estil directe es quan el rei es dirigix a dos sarrains de Biar “E nos dixem los: Ara digats…”. La resposta la trobem en estil indirecte: “E ells resposeren que els eren…”.

 

Escomençarém per algunes de les interlocucions en estil indirecte, relacionades en Almenara, Vall d´Uxo, Nules, Betera, Valencia, Torrespioca, Alzira, Bairen, Xativa, Enguera i Biar.

 

El rei en Jaume es reuni en l’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos” d’Almenara, que volien parlar ab nos, barallant-se expressions com “e dixeren ells que…E demanaren nos quels heretassem… e quen donassem… e dixeren nos que parlarien”. Quan el rei entrà en Almenara, dialogà en el poble “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que al mati quant nos hauriem liurat lo castell…”. L’alcait del castell d’Almenara digue a “dos cauallers guarnits” que havia enviat el rei en Jaume, “que volia parlar ab nos i quan anà el rei mantingueren una conversa ““e dixem li a quens volia… e ell dix que… mas pregans que… e nos dixem que… E ell respos queu…”.

 

En les negociacion per a les capitulacions de Vall d´Uxo i Nules, llegim que, “E dixem als dUxo que exiriem… donant dia als de Nules…E quant parlauem ab los vns los altres noy eren…”. En els de Vall d´Uxo “no volguem parlar ab ells tro que fossem dinats e que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, repetint la jugada en els de Nules: “no voliem parlar ab ells tro que fossen calfats be del meniar e del vi”. Trobem expressions com: ells dixeren quils daria aço: e nos dixem quels ho dariem… E dixeren nos los sarrayns quens acostassem…”.

 

Els sarrains “de Betera e de Bulla”, li digueren a Jaume I “ques retrien aytambe: e nos dixem los que iriem… e dixem los quels fariem be”. Durant el siti de Valencia, “vn sarrahi mercader…vench denant nos e dix nos noues de Zahen rey de Valencia…e dix nos que tres coses…”. Estant en Torrespioca, dix vn sarrahi que sins sperassem tro al sol exit que ell quens daria batalla”. Per a la rendicio de la ciutat de Valencia, Jaume I, es comunicà en “Rays Abulamalet”, o Abu l-Hamlat, nebot de Zayyan, “nebot fill de sa sor”, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. En la conversa que mantingueren: “e dix nos quel rey de Valencia Zahen se era acordat e…E ell quant ho hoi plach li e dix queu grahia… dixem li queu tingues secret tro que nos haguessem parlat…”

 

Els enviats dels musulmans d’Alzira, digueren al rei que “si nos ho voliem que ells savenrien ab nos… E dixeren nos quens darien la torre que era maior que es prop del Pont de la Calçada…”. En relacio a Bairen, “parlam ab lalcayt de Bayren, e dixem li que ben podia coneyxer… E el dix nos quens ho grahia molt”. En la presa de Xativa, l’alcait de Xativa envià a Almofois, que parlà Don Ferrando, tio de Jaume I, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, els qui dixeren al sarray que respones…”. Tambe envià a Abolcasim, que quan es quedà a soles en el rei, dix nos quel alcayt nos saludaua…”. El rei anà a Enguera, “e dixem als sarrains quens rendessen Enguera. E els dixeren que renduda la hauien al infant don Alfonso”. “II sarrains de Biar anaren a parlar en Jaume I i “dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos”, fent-los entrar i mantenint una conversa en la que els dixeren que si nos uoliem”, o ells resposeren que els eren…”

 

Passant a la comunicacio expressada en estil directe, ne vorem algunes relacionades en Peniscola, Almenara, Valencia, Bairen, Xativa i Biar.

 

La primera de la que parlarém, es la coneguda frase dels de Peniscola, que posteriormente a pactar la capitulacio digueren: senyor queres lo tu axi e nos lo queremos e nos fiaremos en tu e donar temos lo castello en la tua fe. Tornarém a ella, una volta comprovat que este no es el romanç hispanorromanic que el Llibre dels Fets adjudica de forma majoritaria als valencians.

 

En les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, consta comunicacio en estil directe entre dos musulmans i un cristià: L’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, parlaren “a la orella” del “missatge” o menssager de Jaume I, dient-li: Digats al rey que aja bon cor que ço que desija dAlmenara veura en breu…”. A continuacio detectem una atra entre dos cristians i un musulmà, quan “dos cauallers guarnits” enviats per rei, es dirigiren a l’alcait d’Almenara, “E dixeren aquells dos cauallers per nos: diu vos lo rey que ell es aqui…”. La capitulacio de la ciutat de Valencia, negociada entre Jaume I i el “Rays Abulamalet, nebot de Çayen, conte una contestacio del rei en Jaume en estil directe: “sobre aqüestes paraules fahem demanar rais Abualmalet e responem li en aquesta manera: Rais ben sabets vos que nos hauem feyta gran messio…”. Mes avant, Jaume I mantingue un dialec en Avencendrell o “Ibn Sidray”, que era l’alcait o “qa’id” de Bairen: “e nos dixem li: Auencedrel, ben sabets uos…”, i el musulmà li contestà “E dix el: Jo enuiare per los ueyls de la vila e de les alqueries…”.

 

En Xativa, trobem distints dialecs en estil directe del rei en distints personages com l’alcait de Xativa, Abenferri, Almofois, Albolcaçim o el Consell de l’alcait. El rei en Jaume volia parlar en Abu Bakr b. Isa, alcait de Xativa, per lo que un enviat li transmete: “Alcayt, nos enuiam a uos per aquesta rao, que uostres moros e uostre poder de cauallers…” Quan quedà en ell, “dixem li: Alcayt, nous temats, que aytant segur sots con si erets en lo castell de Xatiua…”. L’alcait envià a Abenferri o Ibn Firruh, “qui era estat de Liria”, contant el rei que “uench a nos Abenferri, e dix nos: Senyor, lalcayt uos rendria de bon grat…”. El segon enviat de l’alcait fon Almofois o al-Mufawwiz, que era un “saui hom” o alfaqui de Xativa per a negociar. “Fferrando els altres Richs homens qui eren ab nos”, instaren a Almofois a que contestara “dixeren al sarray que respones. E el leuas em peus, e dix: Seyor, seyor, lalcait els altres ueyls de Xatiua uos saluden…”, a lo que contestà el rei: “E nos responem li menys dacort, e dixem li: Almofoys, uos sots saui hom…”. Posteriorment, l’enviat fon Albolcaçim o Abu-l-Qasim, “katib” o “escriuà major de Xatiua”. El rei i Albolcaçim, tingueren un llarc dialec: “Senyor, dix ell, que uolriets de Xatiua quen faes lalcayt? E nos dixem li: Don nos lo castell, e nos heretar l’em ell e son linyatge… E Albolcaçim respos: Con se poria ell desexir tantost…? E nos dixem: Desexir sen ha en aquel… E dix ell: Senyor, les paraules que uos deits son… E nos dixem: A nos be plau quey anets, e que les li digats… que uos sots escriua major de Xatiua…”. Finalment, el Consell complet de l’alcait de Xativa, format per “Abolcacim, e Setxi, e Almofois, e Nexemen de Touia”, ana a negociar en el rei cristià, i algu d’ells li digue: Senyor, aqui us enuia lalcayt tot son conseyl, e son cor…”.

 

Una curiosa comunicacio en estil directe està relacionada en la traicio que durant la conquista de Xativa. protagonisà el noble aragones Garcia Romeu. La Cronica reproduix les paraules textuals d’una conversa, entre Setxi / Abenferri i l’alfaqui Almofois, tots ells musulmans. Els primers li parlen a l’alfaqui sobre que una part de la millor gent de Jaume I, podien posar-se en contra del rei: “…nos poriem hauer dels meylos de sa companya sils uoliem hauer, a lo que l’alfaqui demanà que els identificaren: “Fe que deuets digats quals son”, contestant-li que “nos poriem hauer en Gª Romeu ab sa companya…”. L’alfaqui els preguntà si podien provar lo que dien E dix lalfaquim: Aço poriets ho prouar que aixis fos, a lo que contestaren que sí, explicant com o de quina manera: Och prouar e dir uosem chom, demanant que Jaume I els enviara un home encubert don nos lo Rey I hom encubert, que podria vore a Garcia Romeu parlant en l’alcayt i en ells e can el uenra parlar ab lalcayt, et ab nos, al exir poral ueer. Afigen que a l’encobert, podrien amagar-lo dins vna cortina o en I loch amagat, per a que escoltara lo que parlaren i aixina el rei sabria que dien la veritat e hoira con parlara ab nos, e puys conexera lo Rey que nos li deym ueritat. Jaume I conta que l’alfaqui els feu anar davant d’ell i demanà al Jaume I que els diguera que li ho contaren “Digats los… queus diguen ço que a nos han dit”. El rei els ho demanà “e els dixeren nos les paraules aixi con les hauien dites al alfaquim”.

 

Finalment, reproduim la conversa entre “II sarrains de Biar i el rei. Quan anaren a visitar-lo a la ciutat de Valencia, el rei es dirigi ad ells en estil directe: “e dixem los que uolien?… E nos dixem los: Ara digats… E nos dixem: Anats uos en la…”. A les afores de Biar, el rei parlà en un dels dos sarrains “E dixem nos al sarray: Acostat tu a els, e digues los que los som aci. E ell acostas a ells, e els dixeren que no uolien parlar ab ell, e si sacostaua a els darien li ab pedres”.

 

Vist que el romanç en que s’expressaren els musulmans de Peniscola es una excepcio, front a l’us del romanç valencià, crida l’atencio, que siga l’unica cita en que han incidit alguns catalans i acatalanats. D’ella s’ha dit que representa la llengua “mossarap” dels habitants de Peniscola, o que es l’aragones d’un musulmà de Terol. Per a Burns es una mescolança d’aragones i mossarap “reflect rather Aragonese with hints of Mozarabic traces”, i encara hi ha uns atres que intenten explicar-la per “l’emigració de moros valencians”. Passem a analisar-la.

 

I per a fer-ho, es precis coneixer els antecedents. Els musulmans de Peniscola, es posaren en contacte en Eximen de Urrea “quels sarrayns de Paniscola hauien enuiats dos sarrayns a don Exemen Durrea”, per a este comunicara al rei que volien rendir-se, “que enuias per nos que ells nos rendrien mantinent Paniscola”, i li donaren una carta escrita en arap. El rei estava en Terol, a on li donaren la noticia i li portaren la carta “e nos stant en Terol…vench nos missatge den Exemen Durrea e que aduya bones noues”. Com la estava escrita en arap, “faem la legir a vn sarrahi qui sabia dalgarauia”, confrmant-se les noticies de paraula “e trobam les paraules de la carta segons quel missatge les deya”. Aço feu que el rei s’enfilara rapidament cara a Peniscola. No hi ha res que faça pensar que el rei s’enduguera darrere al sarrai de Terol que sabia arap, per lo que atribuir-li ad ell la frase dels de Peniscola, no es mes que una invencio.

 

Per als que neguen el parlar romanic dels habitants de Peniscola, atribuint-li’l al sarrai de Terol,  haurem de recordar-los que el primer negociador que envià “Zahen” al rei en Jaume “qu·el nos enuiaria e que parlaria ab nos”, fon “Ali Albata… de Paniscola natural… qui era tracmany…”, per lo que sabia perfectament arap i romanç. Quan Ali Albatà es reuni en Jaume I, “dix ço per quel rey de Valencia l·auia trames”, que el rei degue entendre a la perfeccio, perque a renglo seguit, “entram a la reyna e dixem li aquelles paraules que Ali Albata nos hauia dites”.

 

 

Per tant, tractant-se d’una frase que segurament fon dita en romanç pels musulmans de Peniscola, hauriem d’explicar, les raons per les que s’expressaren en romanç aragones, quan el seu romanç propi era el romanç valencià. I trobem dos possibles explicacions relacionades entre elles.

 

La primera es que els de Peniscola, per cortesia, usaren la llengua del noble aragones Exemen d’Urrea, que havia segut el seu contacte previ. No es mes que la cortesia de dirigir-se a l’interlocutor en la seua llengua. Es la cortesia de Guillem Boy que hem vist que es dirigi a la reina “Dona Lionor, filla del rei Don Alfons de Castella”, parlant-li en castellà. Es la cortesia present en la carta que Abenjacob de Marroc dirigi a Jaume II l’any 1302, i que escomença dient: “En nom de Deu, qui done be en vida e perdone als morts…”.

 

La segon de les explicacions podriem basar-la sobre la consideracio “d’un acte públic d’una transcendència considerable on, per alguna raó que se’ns escapa, es va fer servir l’aragonès”, reproduint la “explicacio” que Xavier Renedo donà en “Un discurs en aragonès”, al fet de que Jaume I i el seu fill l’infant Pere es reconciliaren parlant en romanç aragones. Front als catalans que dubten d’un dialec en aragones entre Jaume I i el seu fill, Xavier Renedo ha escrit que “Crec que la lògica del relat i la de tot el Llibre dels fets ens obliga a acceptar que a la cerimònia de reconciliació l’infant Pere va parlar en aragonès. Si no fos així, seria l’únic personatge del Llibre dels fets que parla amb una llengua que en realitat no va fer servir i es violaria la ‘pruïja de la versemblança’ del llibre”. Es la mateixa rao que justifica que tots els dialecs en romanç valencià que la Cronica atribuix a personages valencians, tingueren lloc en romanç valencià.

 

Encara queden moltes mes proves que demostren sobradamente, que el poble valencià que canvià de dirigents durant el s. XIII, parlava en romanç valencià. Seguirem analisant-les.

 

 

3 julio 2013 Posted by | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç | 1 comentario