Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVI)

La conquista valenciana de Jaume I posà de manifest, que entre els valencians, hi havia una part de la poblacio que s’havia islamisat en distints graus, encara que en termens generals es podia parlar d’una debil islamisacio. Alguns musulmans valencians, com a bons descendents d’iberorromans, menjaven porc, bevien vi, i no tenien ningun problema en fer representacions de figures humanes, que podem contemplar en la pica de Xativa o en la safa de Benetusser. Tampoc vestien com manava l’ortodoxia musulmana, per lo que Ibn Sa’id s’extranyava de que en la Valencia musulmana era molt comu “vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts”, i afegia que “Els de les classes baixes, mai usen turbant (vore “La debil islamisacio del “amma” o poble pla valencià”).

 

Posteriorment a la conquista de Jaume I, una part important de la poblaciò valenciana que s’havia islamisat, s’incorporà progressivament a la religio del nou poder, a una velocitat que en principi havia d’haver segut proporcional al grau d’islamisacio, pero que es viu accelerada o impedida per uns atres factors. Recordem que Pere Belluga (m.1468) escrigue en el “Speculum pincipum” sobre l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem…”. En la mateixa direccio i per la mateixa epoca, Giovanni Pontano (1426-1503) deixà escrit en “De bello neapolitano”, que la major part del poble pla valencià tenia antecedents musulmans “ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”.

 

Hem vist que els nostres acatalanats mantenen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, perque no parlaven romanç. En consequencia, no els queda mes remei que inventar que els conversos estaven abocats a una vida de falta d’enteniment en els nous correligionaris i d’enfrontament en els antics, que pressuntament els conduia a l’aillament i a l’ostracisme social. Per aixo, a Burns, li costà un llamp imaginar-se que els conversos “devien tindre una existencia estranya i desarraïlada, separats dels nous colegues per distint temperament i per la llengua”, textualment “must have been a strange and rootless existence often enough, separated by language and disposition from that of their new colleagues”.

 

Este pretes ostracisme dels conversos, seria una atra consequencia llogica del “dogma” sobre l’unilingüisme arap dels musulmans valencians. Pero el fet de que no succeira, es una demostracio mes de la falsetat del dogma. En este articul anem a vore a conversos completament integrats en la nova societat manada per cristians. Vorem que eixercien diverses professions, que eren propietaris, que compraven i venien, que defenien els seus drets i participaven en pleits com a acusats, com acusadors i com a testics. S’integraven “tant”, que en ocasions actuaven activament contra els antics correligionaris que no s’integraven, posant de manifest el “zel” del convers. No hi ha constancia d’absolutament ningun problema de llengua en ninguna de les activitats dels conversos, es mes, totes elles es duen a terme comunicant-se en romanç valencià. Vorem inclus l’eixemple d’un convers, de qui especificament es diu que era desconeixedor de l’arap.

 

Que els conversos adquirien propietats i defenien els seus drets, ho comprovem quan l’any 1283, el “tinent loch” de justicia en Valencia, anuncià la subasta d’una alqueria del cavaller Pere Martinis d’Isorre. El convers Bernat Crestià comparegue en defensa del seu dret “Comparech en Bernat Crestià denant en Ramon de Sales, tenent loch de justicia…”, dient que yo dit en Bernat Crestià sia en posesio de la dita alqueria de pendre e de reebre los fruitz e les rendes d’aquella per compra que-n féu a X ans del dit en Pere Martiniç”, mostrant una escritura segons la que “Petro Martínez d’Isurre, scienter, per me et meos vendo et concedo vobis Bernardo Christiani, civi Valencie… omnes redditus, fructus, proventus, exitus et expleta illius scilicet alcherie mee quam habeo et teneo in Caçén, orta Valencie…”.

 

Un eixemple de que els conversos venien les seues propietats a uns atres cristians, el trobem l’any 1277/78, quan llegim “Sobre l’enparament que li fo feyt a·n Jacme de Bosch per la justicia d’una viyna qu·él ha per compra de P(ere), batejat, lo dit Jacme dona fermança de dret G(uillem) Péreç de Castalla, la qual cosa atorga e obliga sos béns”.

 

Quan els conversos eren acusats, es defenien sense cap de problema. Podem voreu en un cas que succei l’any 1287/88, quan Johana d’en Barçaló, bateyada, i “Çayt Oratçale, de Quart” foren acusats d’haver ajudat a fugir a Maymó, moro catiu de Pere Maço. Interrogada Joana, “fo demanada sobre les coses pos[a]des en la denunciació”, ho negà tot “e negà aquelles ésser veres”, tal com feu l’acusat musulmà.

 

A voltes els acusadors eren antics correligionaris. L’any 1290, Hamet Pescuyal denuncià al Justicia de Cocentaina que al seu fill Jucef li havien pegat una pedrada al cap, dient “que ha suspita sobre Goçalbo, bate[jat], lo qual vos tenits pres per aquesta rahó, e diu e demostra que quan ac nafrat lo dit fil seu que isqué de la villa, no per la porta, [m]as per los murs, trencan los murs de la villa, e ana jaure defora a les eres”.

 

Tambe els conversos acusaven a cristians. L’any 1277/78, “A. de Capcir fo fermança de dret per J(ohan) Pereç d’Aras, per los clams que d’él ha Lorenç Pereç, batejat, per la naffra que li féu, la qual cosa atorga e obliga sos béns segons fur de Valencia”. El mateix any es documenta una atra acusacio, quan Ferrando, batejat se clamà d’en Garcia Lopeç de Lerga”, davant del Justicia de Cocentaina, per a defendre al seu cunyat “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”. Demanava que Garcia Lopeç li tornara a Hamet uns animals, “I bou e una vacca e I becerro de pel vermels”, que li havia deixat per a que es fera carrec d’ells en temps de guerra “que él les tragues e fosen seus me<n>tre la guerra fos”, en la condicio de que li’ls tornara en temps de pau “E si la pau venia, que li retes sos bous”.

 

Podien haver acusacions entre conversos com la de “na Francescha batiada contra Marieta, batiada, que acabà en un perdo “La justicia de volentat de Francescha, bateyada, absolve de la preso Maria batiada…d’ela e lexà e perdonà tota demanda que fer li degues”. Tambe trobem el perdo en la Cocentaina de 1277/78, quan es llig que Martín Pérez, batejat, perdona a Ferrando tot mal e naffres que a él feés ni digués, e promet que negun temps a él ni al seus nulla demanda no farà”.

 

Els conversos tambe testificaven en juïns. L’any 1280, G. A., batiat, tender, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e à vist e estat”. Pareix ser que parlava ben claret perque d’un atre testic cristià “Johan Périz de Fontes, testimoni”, s’afirma que “dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobirà, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel”. Corresponent a l’any 1287-88 llegim que “Aquests testimonis trague en Ferrer, batiat contra Ramon, fil d’en Jacme Jacob”,

 

A voltes, els conversos eren requerits pel Justicia com a “estimadors”, es dir, per a estimar el valor de bens que es subastaven en cas de deutes no pagats. Pareix normal pensar que si el Justicia assignava ad algu la faena d’estimar, era perque s’entenia perfectament en ell. I quan resulta que l’assignacio com a “estimador” es fea sobre algu que s’acabava de convertir al cristianisme, es precis pensar que l’enteniment era previ a la conversio. Coneguem que un d’estos estimadors fon Guillem Ferrer, per una anotacio de l’any 1283 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en la que es llig que “E la justicia, encontinent, assignà en estimadors conexedors en G(uillem) Ferrer, e n’Arnau de Madramaynes…”. En principi, res nos indica que algu dels dos fora un convers. Pero sabem que Guillem Ferrer era convers, perque en una anotacio previa del mateix any consta una “peynora de G(uillem) Ferrer, batiat per xii sous”. Guillem Ferrer havia de ser un bon estimador, perque l’assignacio es repeti posteriorment “…extimadors en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) de Madremayna e A(rnau) de Vaylldaura, los quals extimadors, vistes per éls a huyl…”. El resultat d’estimar era la “estimacio” que Guillem Ferrer s’encarregava de donar “com yo en G(uillem) Ferrer, en A(rnau) Madremaya e·n A(rnau) de Vaylldaura, en la estimació en quals era valentz en les II macmodines”. S’ha de cridar l’atencio en relacio a la rapida desaparicio de l’adjetiu que indicava la condicio de “batiat”, “batejat” o convers, sobre lo que tornarém mes avant.

 

Es interessant comprovar que hi havia conversos en carrecs importants i en propietats inmobiliaries, que tenien problemes en uns atres conversos. Resulta que un notari d’orige musulmà jo, en Jacme Sarray, notari de Valencia, ab clamosa insinuació e fama pública de molts”, acusà a un batejat i al fill del batejat Johan d’Orto, batiat e Rodrigo, fill seu” d’haver anat a un camp d’ell “vengren a les viynes les quals yo, en Jacme, é en lo terme d’Altell, en la orta de Valencia”, d’a on li furtaren raïm i li tallaren alguns ceps de vinya. Quan interrogaren a l’acusat Johan d’Orto, este ho negà tot, “negà aquels capítols esser veres e tot ço que en la dita denunciacio es contengut”, i quan li preguntaren sobre l’orige dels ceps que duia “disapte primer pasat”, contestà “e dix que de la sua vinya los avia preses, per ço com no valien res, e vene’ls per Iª meala…”.

 

De moment hem vist que el pretes ostracisme social dels conversos es un invent que no esta present en les fonts, de les que s’extrau precissament tot lo contrari. Els documents nos mostren a uns conversos, absolutament integrats, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, per lo que passen desapercebuts, i que es comuniquen en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià. Incidirém en el tema en el següent articul.

 

 

 

 

24 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XV)

En l’articul anterior hem comprovat, que el llenguage utilisat en la documentacio que parla de la predicacio cristiana del s. XIII als musulmans valencians, induix a pensar en l’absencia de problemes de comunicacio. No hi ha ninguna constancia de que els predicadors cristians hagueren de predicar-los en arap, sent una idea producte exclusivament de l’imaginacio. Tampoc esta justificada la pressunta existencia d’uns pressunts interprets, que tampoc apareixen per ningun lloc. Alguns catalans i acatalanats intenten justificar esta imaginada predicacio en arap, sobre la base d’un aprenentage de l’arap per part dels predicadors, que hauria tingut lloc en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que anem a parlar.

 

Hem d’escomençar per saber, que els “Studia linguarum”, tingueren una activitat “limitada con cierta claridad en el tiempo (1250-1312) y en el espacio”, contant-nos Reíllo, que “Recientemente Robin Vose ha puesto en tela de juicio el alcance real de los ‘studia linguarum’ dominicos e incluso su existencia…”, dient que alguns “han tendido a utilizar el menor indicio documental relativo, siquiera tangencialmente, a los ‘studia linguarum’, para hacer una montaña de un grano de arena…”. Estes manipulacions, que des d’un punt de vista de les ordens religioses poden entendre’s “ad maiorem Ordinis gloriam”, han segut utilisades i extremades, pel nacionalisme català, conseguint que “se admite por descontado, el hecho de tratarse de una actividad “de inspiración catalana”, según se ha dicho” (“El árabe como lengua extranjera en el s.xiii: medicina para convertir de Antonio” de  Gimenez Reíllo).

 

Els indicis documentals sobre els “studia linguarum, escomencen l’any 1250, en les actes del capitul dominicà de Toledo, en el que s’assignà a un estudi d’arap, “assignamus ad Studium arabicum, -que uns situen en Tunis i uns atres en Mallorca-, a Ramon Marti entre atres, o “fr. Raymundum Martini”. Alguns pretenen l’existencia d’un “studia linguarum” o madrasa multiconfesional i multilingüe en Murcia cap a l’any 1266, instituida per Alfons X, segons Ibn al-Jatib, “para impartir clases a alumnos musulmanes, cristianos y judíos. L’any 1276, el papa portugues Joan XXI o Petrus Hispanus, aprovà l’ereccio del monasteri de Miramar, a instancies de Ramon Llull, per a que alguns franciscans estudiaren arap “continue in arabico studeant. La primera mencio d’un Studium arabicum en el Conventui Valentino, correspon a l’any 1281 i es troba en les actes del capitul dominicà d’Estella, per les que sabem que la maxima autoritat era Joan Puigventos “Fr. Iohannem de Podioventoso qui legat eis”. En estes actes, tambe es cita el Studium ebraicum del “Conventui Barchinonensi”, del que la maxima autoritat era Ramon Marti o “Raymundus Martini”. L’any 1291 es va dispondre la creacio d’un estudi d’hebreu i arap en Xativa “…in Zativa, ubi volumus et ordinamus quod semper sit studium in hebraico et in arabico.

 

Els “studia linguarum, solen donar-se per extinguits l’any 1312, coincidint en el concili de Viena, en el qual es parlà de la possibilitat de dependre idiomes en una instruccio eficaç, “Ut igitur peritia linguarum huiusmodi possit habiliter per instructionis efficaciam obtineri”, creant “scholas” en Paris, Oxford, Bolonia, Salamanca “in Parisiensi et Oxoniensi Bononiensi et Salamantino Studies…”, en els que els catolics “viri catholici” pogueren dependre llengues.

 

Alguns catalans i acatalanats s’han agarrat a estes cites insignificants, per a inventar que els predicadors catalans deprenien arap en els “Studium arabicum” dels “studia linguarum”, per a poder predicar als musulmans valencians. No expliquen el perqué de l’existencia de “Studium hebraicum”, inutils per a convertir jueus, si segons el dogma tambe eren araboparlants. Pero l’invent i la mentira es manifesta rotundamente, quan es comprova que els predicadors forasters que no sabien arap, tenien com a mestres als natius musulmans, en els que evidentment s’entenien en romanç. Anem a vore-ho.

 

Humberto de Romans, mestre general de l’orde dels Predicadors, escrigue entre els anys 1256/1257, sobre els frares que estudiaven arap entre els sarraïns d’Espanya “In Yspaniis partibus fratres, qui jam multis annis inter Saracenos in arabico studerunt, i deixà constancia de que molts dels mestres musulmans, es convertien al cristianisme degut a la cohabitacio entre ells “ipsis Saracenis ad salutem cedit cohabitatio eorundem, ut patet in pluribus qui jam baptismi gratiam susceperunt. En una biografia anonima escrita en la primera mitat del s. XIII, de Ramon de Penyafort (m 1275) o “Raymundi de Pennaforti vitam”, es diu que molts dels musulmans que ensenyaven arap als frares, s’havien convertit al cristianisme “et magistri fratrum in lingua scilicet arabica fere omnes per ipsorum industriam sunt conversi. Antonio Giménez Reíllo califica de “llamativo” que Ramon Llull, en el “Libellus de Fine” escriguera que els professors de les escoles de llengues, “serían reclutados entre los infieles pobres, quienes guiados por el afán de lucro, se prestarían a enseñar en dichas escuelas” o “homines pauperes has scientes, qui libenter venirent causa lucri”. No hem d’oblidar que el mateix Ramon Llull fon ensenyat a parlar en arap per un musulmà mallorqui esclavisat. Per les actes del capitul provincial de l’orde dels dominics, celebrat en Valencia l’any 1303, sabem que l’ensenyança de l’arap entre els frares l’eixercien musulmans i jueus “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum…”.

 

Podriem preguntar-nos per les raons que motivaven l’aprenentage de l’arap, si entre elles no estava la predicacio als musulmans valencians. I les raons les trobem tant en la predicacio en llocs araboparlants de fora d’Espanya, com en l’interes de poder traduir llibres d’interes cientific o religios escrits en arap.

 

Els viages evangelisadors al nort d’Africa o terres d’ultramar i la seua relacio en l’aprenentage d’arap o sarrainesc, es documenten quan l’any 1260, el papa Aleixandre IV, donà permis a Ramon de Penyafort, per a enviar predicadors a Tunis i a unes atres “barbares” nacions “quod fratres praedicatores misi de mandato nostro Tunisium et ad alias barbaras nationes tam in conversione infidelium…”. Ramon Marti viajà a Tunis l’any 1268 a on seguramente ya havia estat anteriorment. El papa Joan XXI, l’any 1276, en la bula d’ereccio de Miramar, escrigue que el motiu pel que els tretze frares menors que estudiaven en el Miramar de Llull, “tredecim fratres Ordinis Minorum”, havien de continuar estudiant l’arap “continue in arabico studeant, era poder enviats-los a terres de pagans “ut tandem instructi competer in illo ad terram paganorum se conferant…”. El propi Ramon Llull, que viajà a Tunis els anys 1292 i 1315, explicava el motiu de la creacio de Miramar, en que els religiosos aprenessen sarraynesch, e que anassen honrar la santa fe en la Santa Terra de Ultramar.

 

En relacio a l’interes per dependre arap, s’ha de dir que l’historiografia catalana, ha establit barreres entre el “interes cientific” i el “interes evangelisador” o religios, pretenent que els autoapropiats “studia linguarum” eren “singulars” pel seu interes exclusivament evangelisador, front a l’interes cientific d’epoques anteriors. La realitat es que eixes pretesses barreres son inexistents, per lo que la “singularitat” es falsa. Marcus Toletanus, hereu de l’escola de traductors toledana, manifestà el seu interes evangelisador, quan en la seua traduccio de l’Alcorà de l’any 1210, parlava d’atraure als sarrains cap a la fe catolica “Sarraceni ad fidem nonnulli traherentur catholicam”. Contrariament, en l’ambit dels “studia linguarum”, el frare de l’orde de Predicadors de Murcia “Dominicus Marrochinus”, tradui l’any 1271 al llati, el tractat d’oftalmologia “Liber de egritudinibus oculorum”. En la Murcia d’eixa epoca, Ibn Rasiq posà de manifest l’inseparabilitat d’interesos manifestant que els religiosos cristians es dedicaven tant “al estudio de las ciencias, ávidos por meter las narices en las de los musulmanes…”, com a “la aviesa intención de atraerse a los más débiles”.

 

L’absencia de problemes de llengua entre cristians i musulmans en l’ambit de la predicacio i de la conversio, fon exposta per sant Vicent quan contà que “antigament”, tot aquell “qui’s volie bategar”, havia de “apendre lo Credo menor, en pla o en lati”, i en acabant, dirigir-se  “davant lo poble” i dir textualmente “Bona gent, aquesta çuna o secta que yo tenia de primer, yo conech que-m porte a dapnació…”. Ni la minima mencio a que el convers parlara en arap i haguera de dependre romanç. En relacio a Sant Vicent Ferrer, s’ha de denunciar la manipulacio dels acatalanats quan retrauen la cita dels seus sermons que diu: “Deye el moro: ‘No voleu fer, morir moro!’…estant axí, ell dix a son senyor: “Christiá! Christiá! Yo vull anar a vostre germá, que batega’n a mi e haver nom Pere!”. Ho fan per a “demostrar”, que el moro malparlava en una llengua que no dominava perque l’havia depres. Els acatalanats manipulen quan amaguen que qui parlava aixina era “hun esclau qui havie nom Mahoma”, que seguramente no era valencià, perque la norma era que els musulmans valencians foren lliures i no esclaus.

 

Tambe es representatiu que alguns conversos es dedicaren a predicar el cristianisme L’any 1308, Jaume II, dona llicencia al convers Jaume Pere o “Jacobum Petri”, ex musulmà “de sarracenorum secta ad fidem nostram catholicam est conversus…”, per a predicar la fe de Crist entre sarraïns i jueus “possit libere per terram nostram ire fidem Christi sarracenis et judeis cum sibi oportunum fuerit predicare”. La documentacio no transmet l’existencia de problema algun en relacio a la llengua de comunicacio.

 

Curiosament, es a principi del s. XV quan detectem un problema de llengua, en relacio a un alfaqui convers de la Valldigna que volia predicar el cristianisme sense coneixer la llengua valenciana. Este alfaqui, que havia segut representant de l’ortodoxia islamica, devia ser descendent dels araps o nortafricans que havien conservat el poder degut als pactes en Jaume I. Parlem de “Hazmet Hannaxe”, qui es converti al cristianisme per les predicacions de sant Vicent Ferrer, prenent el seu nom: “neophitus Vincentius Ferrarii”. Els jurats demanaren al Papa una llicencia per a que poguera predicar als musulmans “eidem Vicentio predicandi inter sarracenos licentiam concedere”. En este context, els jurats li contaren al Papa que l’ex-alfaqui necessitava d’interpret perque ignorava la llengua valenciana, pero que s’havia posat a dependre-la ignoto nostro ydiomate, adhuc per interpreti loqui habet, quod posse tenus habere laborat”. Eryx de Sicania, seudonim de Nicolau Primitiu, interpretà el passage, en el sentit de que a l’alfaqui convers, li era necessari coneixer la llengua valenciana per a poder predicar als musulmans valencians.

 

Pero els acatalanats han manipulat la cita, fent entendre que el motiu pel qual l’alfaqui volia dependre la llengua valenciana era perque volia predicar exclusivament als cristians, per lo que Carmen Barceló ha escrit sobre “aquest alfaqui de la Valldigna que volia predicar als cristians” (p 172 de “Àrab i català: contactes i contrastos”). Encara que es cert que en la carta al Papa, els jurats manifestaren el desig del neofit de predicar tant a sarraïns com a cristians, “inter infidos sarracenos spargere et predicare eciam inter xpistianos”, lo ben cert es que la llicencia demanada era nomes que per a predicar als musulmans. Esta llimitacio es confirmà en la carta de 12 d’octubre de 1413 dirigida a “Francesch d’Aranda, donat de Portaceli”, en la que els Jurats especificaren que les intencions del neofit “hu appellat Vicent Ferrer”, eren “voler en preycar la doctria xpistana entre los moros, specialment d’aquest regne”.

 

Es conclou, que per a predicar als musulmans valencians, no es que fora necessari dependre arap, sino que era necessari dependre la llengua valenciana. Recordem que Jaume Bleda (1550-1622), escrigue que “Todos los desta ciudad saben, que quien no sabía la lengua Valenciana, no entendía la aljamía de los moriscos…”. Ademes, es difícil saber les raons per les que aço puga sorpendre als acatalanats, sabent que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que entre 1560 i 1609, declararen davant del justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

 

En el proxim articul, seguirém demostrant la falsetat de la necessitat de la predicacio en arap, comprovant que tots els que es convertien s’integraven immediatament a la nova societat en mandataris cristians, sense tindre la necessitat de dependre una llengua distinta de la que ya parlaven, que no era una atra que l’algemia valenciana o romanç valencià.

23 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIV)

 

Els nostres acatalanats diuen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, lo qual seria una consequencia llogica del “dogma” sobre el monolingüisme arap dels musulmans valencians, que hauria impedit entendre’s en romanç. Pero una consequencia del “dogma”, pretenen convertir-la en “argument” que el justifique, escriguent que “Un altre argument en favor del monolingüisme àrab general dels musulmans valencians en temps de Jaume I és que l’àrab va ser la llengua triada per a predicar-los el cristianisme (p 50 de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot). En esta part de l’articul vorem, que l’afirmacio que manté la catequisacio en arap dels musulmans valencians, no es mes que una atra mentira instrumental en la que els acatalanats intenten la “justificacio” del “dogma”, sense regatejar bones dosis de l’imaginacio caracteristica de la manipulacio catalanera.

En relacio a l’us de les llengues en l’expansio historica del cristianisme, hem de saber que el proselitisme cristià ha tendit a la predicacio en les llengües dels “infidels”, por lo que quan no coincidien, els predicadors havien de dependre-les. Podem comprovar-ho, quan al poc de temps de l’inici de la conquista del Peru (1532), Pedro de Quiroga afirmava en “Coloquios de la Verdad”, que “conviene que los ministros de la predicación aprendan y sepan la lengua india si quereis que os entiendan…”. En les “Constituciones y ordenamientos” del concili limense de 1551, es manava als predicadors “que aprendan las lenguas de los Indios para poderles enseñar…”, dient “que los catecismos y preguntas que se les hicieren sean en lengua que lo entiendan, comprovant l’evangelisacio per escrit en llengues natives, quan es parla de la “lengua mas general” dels natius, “en la cual está compuesta una cartilla y ciertos coloquios en declaración de ella…”. Tota esta activitat exigi gramatiques i vocabularis en les llengues dels natius, per lo que per eixemple, l’any 1560 es publicà la “Grammatica o arte de la lengua general de los indios de los reynos del Peru” y el “Lexicón o Vocabulario de la lengua general del Peru” de Domingo de Santo Tomás.

Podriem esperar que els acatalanats justificaren la seua afirmacio de que els musulmans valencians eren catequisats en arap, aportant cites historiques paregudes a les vistes. Pero res mes llunt de la realitat. No ho fan perque no poden. Les cites valencianes que parlen de la predicacio als musulmans valencians, no diuen res de que la llengua dels musulmans valencians fora l’arap. No diuen res de que els predicadors hagueren de dependre arap, per a predicar-los. Les fonts valencianes no manifesten ningun problema de comunicacio entre els predicadors cristians i el gros dels musulmans valencians. Segurament per aixo, ni es feren catecismes ni beceroles en arap, ni els predicadors necessitaren de gramatiques i diccionaris en eixa llengua. Este buit, s’ha volgut omplir en el Vocabulista in arabico, tradicionalment atribuit a Ramon Marti, pero que hui es considera anonim, i en relacio al qual Corriente propugna l’existencia de dos autors distints per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, interrogant-se sobre si esta ultima part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes. Es dir, que els que feen els diccionaris podien haver segut els cristians natius, en conte dels predicadors forasters. Escomencem a vore-ho.

El 12 de març de 1242, a tres anys i mig de la conquista de la ciutat de Valencia, el rei en Jaume concedi privilegi al “regno Valencie”, pel qual tots els jueus i sarrains que es convertiren al cristianisme, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien conservar els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat”. El privilegi fon confirmat pel papa el 20 d’agost de 1245. S’establia que si l’arquebisbe, el bisbe o els frares predicadors o menors “quandocumque archiepiscopus, episcopi vel fratres predicatores aut minores, entraven en viles o en llocs, a on vixqueren jueus o sarrains, “accesserint ad villas vel loca ubi sarraceni vel judei moram fecerint”, per a predicar-los la paraula de Deu, “et verbum Dei dictis judeis vel sarracenis proponere voluerint”, estos havien d’acceptar la predicacio, escoltant-la pacientment “ipsi ad vocationem ipsorum conveniant et pacienter audiant predicationem eorum”. Sent evident que ni l’arquebisbe, ni el bisbe, ni tots els dominicans i franciscans parlaven en arap, els acatalanats haurien de preguntar-se sobre les raons que tindria el rei en Jaume per a obligar als musulmans a que escoltaren a uns predicadors, als que, segons ells, no entenien, confirmant ademes el Papa tan macabre joc. ¿No es evident que es tracta d’una norma dirigida a una immensa majoria de musulmans valencians, que entenien perfectament el romanç dels predicadors?

La mentira dels acatalanats es manifesta encara en mes rotunditat, en un decret de Jaume II de 1280, del que es despren que els jueus i musulmans valencians, no a soles entenien el romanç sino que, com era previsible, tambe el parlaven. En este decret, Jaume II estatui en relacio a tots els jueus i sarrains “omnes [iude]i et sarraceni”, que el bisbe i els frares predicadors episcopi vel fratres predicatores, podien predicar-los la paraula de Deu, disputant i conferenciant en ells “proponere verbum Dei predicando, disputanto aut conferendo, per a lo que era imprescindible que s’entengueren parlant. (p 92-93 del “Llibre de la Cort del Justícia de Valencia: (1280-1282)”).

El 27 d’agost de 1296, en la ciutat de Valencia, Jaume II estatui que quan els frares predicadors “quandocumque fratres ordinis Predicatorum predicaren a judeus i sarrains de qualsevol sexe “judaeis, vel sarracenis utriusque sexus voluerint proponere Dei predicando”, disputant o conferenciant en ells “disputando, conferendo…”, estos havien d’escoltar la predicacio sense estrepits, “sine strepitu praedicationem eorum audiant, responent reverentment sense calumnia ni subterfugi “absque calumnia et subterfugio respondeant reverenter”, a totes les preguntes i objeccions que els predicadors els feren “ad interrogata, quaesita, seu objecta eis” (p 9 del Vol II de “Documents per a la història de la cultura catalana medieval”). Esta normativa fon reiterada en privilegi de 17 de novembre de 1297 (p 428-429 del vol 3 de “Colección de cánones y de todos los concilios de la iglesia…”).

Comprovat que els religiosos del s. XIII, que pretenien la conversio dels jueus i sarraïns valencians, eren escoltats per ells, els formulaven preguntes que responien, i dialogaven i disputaven en ells, hauriem de preguntar-nos ¿consideren els nostres acatalanats que es possible disputar o dialogar sense entendre’s? Pero encara podria existir la possiblilitat de que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors s’entengueren en els musulmans valencians a traves d’intermediari (interpret o torcimany), a pesar de que seria tot un misteri saber perque no ho digueren ni deixaren constancia del fet. Tambe podriem pensar que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors, hagueren depres arap i predicaren en arap, encara que tambe seria tot un misteri saber les raons per les que este aprenentage massiu hauria passat completamente desapercebut per a l’historia.

En relacio a l’us d’interprets en la predicacio, hem de saber que entre les regles per a missioners o “regulas generales quae sunt…” de Ricoldus de Monte Crucis, (c.1243 – 1320), estava la de “no predicar ni discutir mai d’assunts de fe a traves d’interprets”, en lo que coincidia Llull, qui parlava del poc efecte de disputar en interprets “quando per interpraetes disputant penes illos, quasi nihil faciunt…”. Respecte de la possibilitat d’un aprenentage massiu de l’arap, es interessant saber que el franciscà Roger Bacon (c.1214-1294) definia tres graus de coneiximent d’una llengua, que eren, saber llegir en eixa llengua, saber traduir-la i finalment, parlar en ella com si fora propia “quod homo loquatur linguam alienam sicut suam”, que era el grau exigible per a poder predicar, i que segons ell es conseguia ¡en trenta anys! o “post triginta annos”. Entre 1266-1268 Roger Bacon escrigue que en tota França no hi havia ningu que sapiera traduir una carta escrita en arap que havia enviat el sultà de Babilonia “et non fuit inventus in toto studio Parisiensi nec in toto regno Franciae qui sciret literam sufficienter exponere”. Segons Ramon Llull, el problema de predicar fent faltes o sense saber expressar-se en claritat, “confusione maxima eis monstrant propter defectum, quem habent in loquela”, era que els infidels es burlaven dels predicadors i els tractaven en despreci “infideles eos derrident atque spernunt”. En la Murcia de mitan sigle XIII, Ibn Rasiq resaltà el fet d’un cristià que venia del Marroc, “min bilad Murrakus”, que hablaba en un árabe correcto, entendía a la perfección y era mesurado discutiendo”, segurament per que no havia de ser gens ordinari.

Alguns catalans i acatalanats imaginen, sense proves, que els predicadors cristians predicaven en arap als musulmans valencians. Ho fan sobre la base d’una pressunta existencia d’interprets, fantasmagorics segons la documentacio, junt a la pretensio de que els predicadors deprengueren arap en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que es fa necessari parlar en el proxim articul.

23 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIII)

super christianis aragonensis catalonis valencinis  (III) Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

Un eixemple significatiu el trobem en els usos de rec. Segons la Costum de Valencia, els “habitatoribus et populatoribus civitatis et regni Valentie”, havien d’acceptar el sistema de rec “secundum quod est antiquitus et fuit sarracenorum tempore constituto”. En els Furs de 1261 es tradui dient que “prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins. En privilegi de 29 de decembre de 1239, s’establi que s’havia de regar segons antigues costums “…rigare secundum est antiquitus consuetum…”. L’any 1248, el rei en Jaume establi que l’aigua de rec de la vall de Segó i la que pasava per Morvedre “…aqua vallis de Segon et aqua que transibit per Murumveterem”, havia de repartir-se per a regar “dividatis, et inde regetur”, segons s’havia acostumat a fer en el temps en que manaven els musulmans “secundum quod tempore sarracenorum fuerat consuetum. Es dificil dubtar, que transmetre la tecnica i les normes de rec no es una faena gens facil, i per a fer-ho, es necessari l’enteniment entre les parts.

Pero encara hi ha mes. L’any 1251, el rei en Jaume concedi privilegi segons el qual els cequiers o “cequarii”, havien d’aplicar un regim punitiu consuetudinari “exigant et extorquiant penas constitutas in consuetudine, que era el que s’aplicava “en temps de sarraïns”. Tractem d’una normativa de transmissio oral sobre bons usos, que tenia normes de disciplina propies. Com estes normes eren les mateixes per a cristians que per a musulmans, l’any 1268, el rei en Jaume concedi als musulmans d’Aldaya “Sarracenis de Aldaya” que pogueren fer una parada en una cequia per a regar quatre bancals, de la mateixa manera que ho feen en temps de sarraïns “possitis facere paradam in cequia que fluit apud Alacaç, ad rigandum illos quattuor campos quos vos tenteis, prout antiquitus tempore Sarracenorum fieri consuevit. ¿I ha algu que es crega que la transmissio d’estos coneiximents es produi entre “dos pobles” separats per  “la muralla de la llengua”?

La continuïtat de costums es un tema molt extens que afectà a moltissims aspectes de la vida dels valencians, que esperem concretar individualisadament en el futur. En el present articul interessa incidir en la continuïtat de les delimitacions dels termens municipals d’epoca musulmana, que foren respectats i conservats pels “conquistadors”, i que per ser un tema conflictiu, motivà encontres i comunicacio entre autoritats cristianes i musulmanes. Escomençarem en dos eixemples en territori de Tortosa i Saragossa i seguirém en un ramellet d’eixemples valencians.

La delimitacio del terme de Siurana, (Tortosa), motivà reunions entre cristians i musulmans els anys 1154 i 1173. Primer que res, els cristians enviaren “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”, a on havien fugit uns musulmans originaris de Siurana “…los quals foren de Siurana…”, en els curiosos noms premusulmans de n’Amnecqa i n’Ustalbo, preguntant-los “en qual manera devia anar lo terme de Siurana”. Sabem que contestaren, segurament en el romanç de Tortosa, perque consta que “trameteren a nos letres en qual manera devia anar <e> en quall manera ells lo tenien”. Es relata una reunio entre els cristians –“Bertran de Castellet”, “Berenguer de Munell”, “Pere Berengario”…- i els musulmans –“Alabets de Seros”, “Avimoran”, “Iuceff Carrell”…-. Totes estes actuacions donaren com a resultat la delimitacio del terme de Siurana escrita en romanç. Badia i Margarit ha raonat sobre estes reunions entre cristians i musulmans dient que “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà”. Hauriem de preguntar-nos sobre els motius pels quals alguns “sabuts” admeten que els cristians i musulmans de territori actualment català formaven conjuntament “un sol grup humà”, que s’entenia parlant en romanç, pero ho neguen als cristians i musulmans valencians.

Tambe fora de territori valencià, l’any 1196, es feu el “terminamento” o determinacio de termens entre La Almunia de doña Godina i Almonacid, per a lo que acodiren “sarrazenis de Almonazir”, aixina com “christianis milites et infanzones et sarracenis de Ricla et de Cabannas”. No es posa de manifest ningun problema de comunicacio, ni la presencia de traductor.

Escomençant per territori valencià, sabem que l’any 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, demanant als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”, que foren “Mahomat Aman”, “Muça Avenmaçot”, “Avenhao”, i “Çarieçala”, que es reuniren en “Johannes de dompna Rama”, “Johannes Francho”, “Petrus Sanz”, “Sancius de Sperendei” i “Bartholomeu de Molinos”.

Les disputes entre els nobles Assalit de Gudal, senyor de Puçol i Guillem d’Atiença, feu que l’any 1240, el rei en Jaume manara al justicia “Petrus Petriz” que es procedira a la particione de termino de Pozuol et de Annesa (Puçol i El Puig), que havia de fer-se “sicut erant divise in tempore sarracenorum”, per a lo que cridaren a “duos sarracenos vetulos de Morbiedro”, i a uns atres “duos sarracenos vetulos de Annesa” de nom “Alzabeneges” i “Mahomat Abernacen”. El justicia, els dos cristians i els quatre musulmans, anaren al lloc “fuimus inter termino de Annesa et de Pozuel”, a on demanat als musulmans que digueren la veritat sobre els termens “quod dixissent veritatem de Anesa et de Pozuel”, estos jurararen per sa lley “secundum legem illorum”, que la dirien “et dixerunt quod discerent et affirmarent veritatem”. El justicia concretà que havien de dir la veritat sobre la particio dels termens i de les aigües “dixissent veritatem de terminis et de aquis”, escoltat lo qual, els musulmans respongueren “Et hoc audito, sarraceni justicie responderent, et dixerunt…”. El justicia, per a major seguritat “pro majori securitate”, cridà a mes musulmans de Morvedre, dels millors vells, “plus sarracenos de Morbiedre, et de melioribus vetulis” i acodiren quatre jurats “IIIIor juradores” de noms “Amen Alquillen”, “Mafomat Avenilef”, “Amet Avencazar” i “Mafomat Ambaqui”.

L’any 1251 “Eximeno Periz d’Arenoso, tenient el lugar del senor rey en el regno de Valencia”, estant present “Pedro Ferrandez de Açagra”, procedi a la particio dels termens i les aigües entre Segorb i Altura, de manera que “determinamos las aguas, que vayan como sempre fueron en tiempo de moros”. La particio es feu degut a les “muchas contenciones e varaias que el conceio de Sogorb e.l aliama d’Altura avien, sobre deparcencia de los terminos e de las aguas”. Una volta feta, consta que “e.l aljama d’Altura, remanieron por pagados”.

La separaracio del terme Bocairent en els de Banyeres i Serrella, fon motiu de conflicte entre el Consell de Bocairent i “Jaufrido de Loaysa”, que era senyor de Banyeres i Serrella per donacio del rei en Jaume de l’any 1249. Per aixo, l’any 1265, “Eximino Petri de Arenoso” s’encarregà “super dividendis terminis de Bocayren et de Bayneras et de Serrella”. Havien de dividir els termens, segons com eren en temps en que manaven els sarraïns “secundum quod solebant esse tempore quo villa de Bocayren erat proprium de Sarraceni”. Per aixo, quan quedaren les parts en conflicte per a definir les fites, feren que a l’acte acodiren quatre musulmans “Hametum Aben Omar Alfetrosi”, “Maomat Amnahilban”, “Cayt Abin Carama”, “Abdala Abderegit”, els dos primers alamins de Banyeres i de Biar i els dos ultims, musulmans de Bocairent que coneixien molt be els termens “qui sciebant bene termino de Bocayren, de Bayneras et de Serrella”. La divisio fon aprobada per les parts “concesserunt et approbarunt”.

Gil Garçes Daçagra i Gil Exemeniz de Segura discutiren sobre si “las alquereas de Gayanas et de Fontizeles eren o no del “termino de Perpunxen. Per a solventar el litigi, l’any 1268, decidiren buscar “testimonias de moros ancianos”, encarregant-ho a “Examen Periz” i “don Rodrigo, rector de la eglesia de Cocentayna”, que foren els que “recebieron las testimonias de los mas ueyllos et mas ancianos moros do las uezindades narrador”, decidint finalment que les dites “alquereas por si mismas foron siempre, et nunqua foron de termino de Perpuxen”.

D’abril de 1268 es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos” (p 173, de “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”).

Encara en l’any 1307 trobem una sentencia arbitral sobre divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat, en el que foren testimonis cristians i musulmans “n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alamín de Monserrat”.

Puix be, en cap de les delimitacions de termens municipals comentades, ni en una a soles, hi ha la mes minima indicacio de que en elles participaren trujamans / torcimanys / traductors. Hem vist que per ser un acte d’importancia determinant, solien nomenar-se tots i cada un dels participants, inclus concretant els seus carrecs, i hem comprovat que els traductors ni estaven ni feen falta. En ocasions, com hem vist en la particio entre Puçol i Enesa o El Puig de Santa Maria, l’importancia del fet duia a la reproduccio textual de les conversacions mantingudes entre participants cristians i musulmans, tal i com succeia en els procediments judicials. Qualsevol problema pretes de comunicacio, entre estos cristians i musulmans, es exclusivament producte de l’imaginacio.

El romanç subjacent a l’arap oficial, brolla en la toponimia valenciana present en estes fitades. Per eixemple, en delimitacio del castell de Morella es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. En la delimitacio entre Segorb i Altura es nomena “Canava”, “Maroy”, “Peniella” o “Gátava”. En la divisio dels termens de Banyeres, Serrella i Bocairent, a banda de “Bayneras”, “Serellam” i “Bocayren”, trobem la “fonte Abirada” o la “hereditatem de Alarico et Gavice”. En la fitada de Cocentaina, trobem toponims com “Manchesa”, “Almaret”, “Bonivega”, “Torballos”, “Penaguila”, “Almorroig”, “Calahuig”, “Travadell”…Seguim comprovant que no dona l’impressio de que els musulmans tingueren dificultat alguna per a transmetre als cristians la correcta pronunciacio del toponims valencians.

Comprovem que totes estes proves desdiuen les mentires dels acatalanats, als que no els queda mes remei que inventar. Un eixemple d’invencio el trobem en el treball de l’acatalanat Vicent Baydal, “Banyeres, Serrella i Bocairent en l’any 1265. ¿En quina llengua parlava aquella gent?”, publicat en la revista “Barcella” numero 38, i que firmà com a “llicenciat en Història Medieval per la Universitat de València i investigador predoctorat a la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona”. En est articul, el sr. Baydal, en relacio als cristians presents en la fitada de termens, no te vergonya d’escriure que “Amb els àrabs parlarien mitjançant torsimanys”. Es dir, que el sr. Baydal inventa d’un colp que tots els musulmans participants eren d’Arabia, encara que segurament hagueren naixcut en Valencia, aixina com que en la reunio participà un traductor o “torcimany”, a qui no nomena ningu, pero que estava alli, per obra i gracia de l’imaginacio del sr Baydal, imaginacio que per supost, es molt, molt cientifica.

Segurament, el sr. Baydal ha passat per alt el fet de que en el text de la divisio dels termens de “Bocayren et de Bayneras et de Serrella”, una de les fites es definix “…usque ad montum ad locum ubi est terra alba…”, es dir “fins al promontori del lloc que es terra blanca”. Al respecte, es curios saber que segons Pons Boigues, “El calificativo “blanca” aplicado á la tierra…”, apareix molt a sovint en escritures mossaraps toledanes, afegint que “entendemos significa tierra sin árboles como todavía se la llama en Valencia; más en alguno de los documentos bilingües hemos visto traducida dicha frase por “terra inculta”. (p 23-24 de “Apuntes sobre las escrituras mozárabes toledanas”). L’expressio “terra blanca”, documentada des de ben antic “los moros del dit loch per la terra blanca de sembren”; “quatre tafulles de terra blanca”; “fanecades de vinya, la qual es ara terra blancha”….podria formar part del romanç prejaumi valencià parlat pels musulmans de la zona i desgraciadament, per no compartir-la en els catalans, podria estar en perill d’extincio.

Per una atra banda, tampoc ha d’extranyar-nos que els acatalanats passen per alt estes “nimietats”. El sr. Baydal, en la seua tesis doctoral “Els fonaments del pactisme valencià”, ha escrit sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365, afirmant que “…en el procés de Corts de 1358 hi documentem la primera diferenciació juxtaposada entre aragonenses, cathalani et valentini…”.

Pero com no es bo desconeixer la realitat, perque pot dur a falses conclusions, sugerim al sr Baydal que lligca la carta real de Jaume I, de l’any 1267, sobre contes de gastos de l’expedicio a Murcia, en la que pot llegir: “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…”. (A.C.A., Reg. 15, fol. 40 V.-31 r, segons transcripcio que consta en “Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984). El sr Baydal, que s’ha equivocat “nomes” que en 100 anys, per a acabar-ho d’arreglar, ha

escrit que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”, desconeguent l’existencia de valentinus en el “Repartiment”, la cita a “aliquem valentinum de la “Costum de Valencia” o als valentini de la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”.  Pero segons pareix, per al sr Baydal no existix lo que ell no vol, per molt que estiga sobradamente documentat, i en canvi, s’inventa l’existencia d’uns traductors o trujamans inexistents en la documentacio analisada. Tot aço nos du a pensar que els jovens acatalanats mostren haver depres molt be la lliço dels vells acatalanats.

Negar la realitat i

inventar-se lo inexistent, es l’unica estrategia en que es basen els

acatalanats, per a justificar “cientificamente” l’intent d’alguns catalans per a apoderar-se de la cultura valenciana. Recordem que l’impresentable d’Antoni Ferrando, “il·l·lustrissim” de l’AVL, a on no par
a de fer-se gros dels diners dels valencians, barata fer tot el mal que pot, va escriure en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, que els valencians practicament no existiem fins a l’any 1412, perque nos consideravem “part integrant de la nació catalana”. ¿Demanarà perdo alguna volta este traidor al poble valencià, pel mal que ha fet i que continua fent?

23 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XII)

En el present articul anem a vore certes circumstancies del “Repartiment”, de les que tambe es despren la continuïtat de poble i de llengua.

 

Per aixo hem de saber, que molts dels “conquistadors” forasters que reberen terres no aplegaren ni a establir-se per aci, i que alguns dels que ho feren, s’afanyaren en revendre les seues propietats als antics amos, per a tornant-se’n cap a les seues terres d’orige. Ho sabem perque el rei en Jaume intentà evitar-ho exigint als donataris la residencia personal “residenciam facias personalem”, prohibint que vengueren les propietats rebudes ans d’un minim de 10 anys “ad decem annos non possis vendere dictam hereditatem”. Estes mides no foren massa utils. El propi rei reconegue el seu fracas en el seu testament del de l’any 1272, en el que deixà constancia, de que en acabant de tornar d’un viage que feu a Montpeller, comprovà que de les 380 persones, entre bisbes, rics homens i militars, que havia heretat en Valencia “qui erant inter omnes trecenti octuaginta”, nomes se’n havien quedat alguns “ibi eorum aliquis remansisset” dels que no tenien propietats en Arago o Catalunya “nisi tantum aliqui milites qui hereditates in Aragonia vel Cathalonia non habebant”.

 

Ademes, no hem d’oblidar que els beneficiaris del “repartiment” no foren exclusivament forasters, i que entre ells tambe hi hagueren valencians, antics cristians o conversos, o membres d’unes atres religions, als que Jaume I podia deure’ls algun favor. Entre els que reberen donacions, trobem noms de tradicio “mossarap”, com “Galib”, provable adaptacio arap d’un nom premusulmà del que podria derivar Galve / Galvez / Galbis, i uns atres com “Adam de Paterna”, “Marti Petri de Paterna”, “Valentinus, o “J Moçarabi”. No hem d’oblidar-nos dels jueus, en relacio als quals Eliyahu Ashtor diu que “…quedaven 162 families a la ciutat de València quan Jaume la conquerí” (p 206 de “Moros cristians i jueus” de Burns). De fet, “Ibraym judeus valentinus, rebe donacions. La dificultat de definir la religio d’una persona pel seu nom, es veu en que “Eximinus Almoravit o “J Gil sarracenus reberen donacions, o en que es donaren les cases d’un alfaqui de nom “Ali Borrel. L’identificacio sistematica dels valencians que reberen donacions no es gens facil, perque l’onomastica posterior a la reconquista era fruit d’una decisio personal sobre la conservacio o no de l’onomastica anterior a la reconquista, que podia ser d’orige premusulmà, romanç o musulmà.

 

Els cristians i conversos valencians, que anteriorment a la conquista ya tenien onomastica romanç i que es llimitaren a conservar-la, son dificils de detectar en el Repartiment, perque tenien una onomastica compartida en la dels cristians forasters, analogament a lo que hem vist que passà en relacio a l’onomastica dels “arromins” murcians. Ho sabem perque hem vist valencians de la preconquista que es dien Pere, Martí, Berenguer, Ramon, Guillem, Vidal, Llobell…, i en el mateix Repartiment comprovem que hi havien musulmans valencians en noms com “Fertun” o Fortuny, “Granel” o Granell, “Borrel” o Borrell, “Sarrio”

 

En relacio als cristians prejaumins o als musulmans valencians en nom d’orige arap, sabem que posteriorment a la conquista podien mantindre’l o pendre noms “cristians”. Al respecte, coneguem que un batejat podia heretar inclus el toponim del nom del padri, tinguent l’eixemple d’un musulmà de Jaen que l’any 1479 “se tornó xistiano e se puso por nombre Antonio de Valencia”, perque “fueron padrinos Antonio de Valencia…”. Per aixo, tambe es molt dificil de discriminar als cristians forasters dels cristians prejaumins o conversos valencians que posteriorment a la conquista decidiren rapidament pendre noms cristians.

 

Mes facilment identificables, son els cristians o musulmans valencians que foren beneficiaris en el Repartiment i que duien onomastica d’orige arap. Joan Veny ha escrit que “Entre els beneficiaris de les terres concedides, hi figuren noms clarament àrabs…portats per mossàrabs o moros convertits o integrats a l’estructura politico social dels cristians… Afig que “Un altre fet que tampoc no s’ha d’oblidar és que no tots els portadors d’un nom d’origen aràbic havian d’esser necessàriament d’estirp moruna…” (p 143 de “Onomàstica i dialectologia”). Enric Guinot i Josep Torró, es passen pel forat del nas lo que diu Joan Veny, i afirmen que “El llibre del Repartiment de la ciutat de València anota fins a 20 donacions a sarraïns…” (p 163 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”). Com la ciencia d’estos acatalanats pareix “endivinatoria”, resulta que ademes de saber eren musulmans i opinar que eren pocs, “un petit grup de sarraïns”, resulta que saben que tots ells “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”. De tot lo que diuen, la unica veritat constatable es que les donacions que reberen, “constitueixen majoritàriament un reconeixement reial a la possesió dels béns que tenien anteriorment a València”. De lo que es despren una evident continuïtat.

 

Alguns dels donataris, cristians o musulmans, en noms d’orige arap foren “Amet Abenhanuz et frater ejus Macahat Abenhanuz”; “Mahomat Abbarboch Arraiar”; “Hobeyt Abenanif et frater ejus Aly Abenanif”; “Abrahim Abengalip; “Muça de P Ferrandi, “Abrahim Arroci Anajar / Aroci Amnayar”; Abenaço; “Amet Alcuileri”; “Ybrahim Alehuly”; “Hobeyt Abenanif”; “Jucef Alabiat sarraceno”; “Çalema Hoto sarracenus Xative”, “Mahomat Seder, sarracenus”; “Sarracenus Moafac”; sent representatives les tres donacions a “Avengamerro” / Abengameiro / “Abenguamerro”, i les corresponents a “Aceyt Aboceyt”, antic rei musulmà de Valencia. En relacio als homens del sayyid Abu Sayd, es interessant saber que 52 d’ells “LII hominum de Aceyt Aboceyt”, reberen “C. XXXVI jo in alqueriis que dicuntur Alhara, Alboaylet, Sagayren et Arriola, es dir 136 jovades, o 4.896 fanecades, en les alqueries d’Alfara, Alboaylet (alqueria d’Albalat de la Ribera) el Segreny i Riola.

 

Com hem dit, moltes d’estes donacions consistien en el reconeiximent de propietats previes a la reconquista, per lo que no eren mes que una confirmacio de les heretats que ya posseien o “hereditatem quam habet…”, que en les donacions que hem vist es trobaven “in termino Valentie”, “in Coscoylar”, “in Petraher”, “in Oylla” o “in Morvedre”. En relacio a la terra donada a “Jucef filio de Açat”, es curios que es concreta que es trobava junt a l’hort de son pare “juxta ortum patris sui”. Tambe es confirmava la propietat de cases o “domos suas”, que en els casos vists estaven en la Vilanova quas habebat in Villanova”, “in Valentia”, “in Boatella”, “iuxta de Hahem Nuno”, “in Petra”…En unes atres ocasions, les propietats reconegudes eren camps o vinyes, “campum et vineam quam habebat, o “vineam in Zoayr quam ibi habebat.

 

De lo vist, es facil concloure, que parlar de “fins a 20 donacions a sarraïns… al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, es una mes de les moltes mentires interessades dels acatalanats, que preten minimisar la continuïtat que representen, i que ademes partixen d’obviar la possibilitat de que entre els donataris que tenien noms d’orige arap, tambe hi hagueren cristians. Haurem de dir-li al Sr Guinot, que atribuix le “fins a 20 donacions a sarraïns”, als que “participaren al setge de la ciutat de València al voltant de la figura del sayyid Abu Sayd”, que nomes una de les donacions anava destinada a “52 homens d’Aceyt Aboceyt”, numero que s’incrementaria considerablement si sumarem els familiars directes de cada u d’ells. No hem d’oblidar-nos que entre els homens d’Abu Sayt podien haver cristians, musulmans i conversos que hagueren imitat la conversio al cristianisme de l’ex rei de Valencia  Un d’ells podia ser el capità d’Abu Sayt, de nom Hurtado Peris, “Furtadus de Aceyt miles” o “Furtadus Petriz del Aceyt”, qui rebe donacio individualisada.

 

Per una atra banda, la pretensio del sr Guinot de que les donacions a “musulmans”, es restringiren al Repartiment de la ciutat de Valencia, no es mes que una atra falsetat per a intentar llimitar fisicament la continuïtat de que hem parlat. De moment, hem vist donacions a persones en noms d’orige arap en la ciutat de Valencia i en Sagunt. Per a desmentir al sr. Guinot, citarém algunes mes en uns atres llocs.

 

I entre elles tenim donacions “damus et stabilimus” en Ayacor (Canals) a Yahya b. Muhammad b. Isa o “Iahia Abenmafomat Abeneyça, alcaido de Montesa”, donacions en Vall d’Uxo a “Talha Abenuçero”, donacions “in alqueria de A[l]cudia, termino de Navarres a Abu Zayd b.Ghalib o al-Qabri, Sa’d b. Nuwas i Yusuf b. Sulayman o “Abzeit Avencablia, Cahat Avinoahe[s], et Iuceph Avinçalamon”, donacions del castell i vila de Polop “castrum et villam de Polop a Abu Ja’far Hamid o “Abuliafar Hamet, filio quondam de Acet Abinhudy”… Com a boto final de la mostra, dir que el 16 de juny de 1258, el rei en Jaume donà els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres[c]astra et villas de Orchita, de Fonestrat, et de Turribus cum suis fortaliciis et alquariie cum casis, casalibus, ortis, a at-Tifashi i al seu fill Sa’d “tibi Teviçino, et filio tuo Çahat et vestris in perpetuum”. Es curios senyalar que la muller de Teviçino, mare de Çahat era cristiana, -o es converti posteriorment al cristianisme- Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”. S’ha de fer notar que en cap d’estes donacions hi ha el minim indici de que per a aclarir-se els feren falta traductors.

 

Crec interessant detindre-nos un poquet en la descendencia d’Abu Sayd, que una volta batejat es titulà com Vincentius, rex Valentie, perque es un element de continuïtat de la noblea valenciana. Entre la seua familia conversa, en el Repartiment valencià apareix la seua germana batejada en el nom de Tota “Tota del Açeit Soror”. Tambe sabem d’un nebot que apareix en el repartiment murcià com “Simon Alffonsso, sobrino del Aceyt”. Entre els seus fills diferenciarém als que tingue sent musulmà, dels que tingue en “dompne Marie Ferrandis quan ya era “Vincencio illustri regi quondam Valencie”.

 

Entre els fills que Abu Sayd tingue anteriorment a la seua conversio estava Abu Muhammad o Ceyd Abahomat filio vestro” / Abu Yahya o Ceyd Aboyahya filio vestro”, que es documenta en els tractats subscrit en Jaume I els anys 1229 i 1236. Un atre fill Ceyt Edriç, filius predicti Aceyt Abuçeyt”, actuà com a testic en una concessio de l’any 1251. Es curios saber que un fill de l’ultim califa almohade s’exilà en estos fills d’Abu Sayd, els quals “disfrutaban de una alta estima por la conversión de su padre, segons conta Ibn Jaldun. Molts dels fills d’Abu Sayd imitaren a son pare i es convertiren al cristianisme prenent noms cristians. Coneguem algun d’ells per la seua participacio en el nou orde de la postconquista. L’any 1243, Gunçalbus Aceydi” actuà com a testic en Onda. L’any 1263 el rei en Jaume reconegue un deute a Sancio Ferrandi filio Çeydi AbuÇeyt”, qui tambe apareix com a beneficiari en el Repartiment de Murcia com Sancho Ferrandez, fijo del Açeyt”. Un atre fill d’Abu Sayd tambe convertit al cristianisme fon “Zeit Aazon”, que fon “Rex Zale”.

 

Abu Sayd tingue dos fills segurs del seu matrimoni cristià en “dompne Marie Ferrandis, que foren Alda Ferrandis o “dompne Alde Ferrandez, filie eiusdam nobilis Regis Valencie…”, i Ferran Peris o Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, els quals es casaren en dos fills del noble aragones “Eximinus Petri”, a qui Abu Sayyid havia cedit la possessio del castell i vila d’Arenos, de noms Blasco Blasco Ximenii filio vestro”, i Teresa,Taresia uxore sua filia vestra”. Encara podria haver tingut una atra filla de nom Maria Ferrandis, que casada en el noble Artal de Luna, fon mare de Artal i Lope Ferrench de Luna “Luppo Fferrench de Luna de castris de Paterna et de Menises, que sunt de dompne Marie Ferrandis, matris sue”.

 

Si seguim la dinastia de l’ex rei de Valencia Abu Sayd per la descendencia que la seua filla Alda Ferrandis oAlda Ferrandi domina de Arenoso”, tingue en el seu marit Blasco, hem de citar entre els seus fills a “Blasio Eximini … archidiacono Xative”, aEximinum Petri et Ferrandum Eximiniç filios nostros”, a Sancie Xameniz, filie Blasci Eximenis”, a Elvira et Maiora filie dicti Blasii Eximini”, aStephanie Eximini”, a Gonçalbo Xeménez”, i a Taresie Ximeni…filie antedicti Blasci Xameniz”. L’any 1272, la filla d’Abu Sayd i el seu marit, concertaren el matrimoni dels seus fills Teresa i Gonçal, en Blasco i Mallada que eren fills de Blasco d’Alago II. Segons pareix, quan la filla d’Abu Sayd enviudà, es tornà a casar en Pere Jordà Alda Ferrandi, uxor nobilis Petri Iordani de Penya”. Es de ressaltar que un net d’Abu Sayd, Blasio Eximini, fora el diaca principal de l’iglesia de Xativa.

 

Acabem de comprovar, que la descendencia de l’ultim rei musulmà de Valencia entroncà en varies i variades families nobiliaries forasteres, de la que ixque una linea de noblea valenciana, de la que lo important eren els antecedents reals valencians. Gonçal Eiximenis, net d’Abu Sayt, fon representant del Regne de Valencia en les Corts Generals celebrades l’any 1291 en motiu de la mort del rei Alfons “E per lo regne de Valençia, lo noble en Jacme P. et en Gonçalvo Eximenis Darenos…”. Segur que no es casualitat que la primera volta que es documenta un senyal representatiu del territori valencià, siga en l’entorn de la filla d’Abu Sayd, quan entre 1280-82 s’escriu sobre un “enap” que havia empenyorat “dona Alda Ferrandiç”, que estava “seynalat ab seynal de Valencia. O una “taça d’argent ab seynal de Valencia, que era del “scrivà de dona Alda”. Tambe “Domingo de Tamarit”, que podia ser descendent del Tamaritus que anteriorment a la conquista era cadi de Morvedre, tenia un “enap d’a[rgent] seynelat ab seynal de Valencia.

 

Per a acabar el present articul, i tornant al Repartiment, hem de saber que tambe en ell es mostra, que junt a l’influencia de la llengua arap oficial, surava el romanç valencià. Junt a noms oficials de carrers com “Abinatos”, Avinalaça”, d’Albeb Ahaçar, “Abnadup”, “Virboamel” o “D’Alcantera”… llegim sobre “carraria que intrat ad Çapateriam, sobre la “carraria de la Olivera, o sobre la “carraria Sparterie- “calle de l’asparteria”- “in sparteria”. Junt a noms de barris com “vico Rays Abeçolta” o “vico de Abnadup”, o “vico de Rabatin”, trobem que es parla del “vico de Xupulella, d’un “ortum in Boatella” o del “orto de Mahomat Abencumeyla qui est in Villanova, fent-se donacions de “jovatas in Campanar o de “jovatas in Coscoilar. Hi han alqueries en nom araps com la “alqueria de Benimahabar”, i en noms valencians com la “alqueriam de Casteiló que est in termino Valencie”, la “alqueria de Andarella”, la “alqueriam de Carpesa”… En terme de Morvedre, es feren donacions de “I jo. in Figeroles, perque la “Alqueria de Figuerola… est in termino de Murvedre” o de “I jo. in Conilera, toponim que tornem a trobar junt al de la vall de Segó “…quarum medietas est in Conillera et alia medietas in val de Segon. L’acatalanat J Martines, parla de “Conilera”; “M alch. de Xinquer”; “Corbera”; “Culera”; “Conillera”, “carraria de la Olivera”; o “domos de Mah. Alforner” com a formes en –e interpretables “com a mostres de la consumació del procés de monoftongació, segons s’esdevingué en el mossàrab andalusí en general”. (“El sufix -aire al País valencià”). Es mes senzill. Son mostres de la continuïtat de l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

15 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XI)

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

 

Per a entendre els motius pels quals el poble valencià es troba entre els que han transcendit als seus dirigents, s’ha de parlar somerament de certs conceptes relacionats en el tradicional “dret de conquista”. Es basic partir de que un territori es pot conquistar de dos maneres: per capitulacio o per la força de les armes. Els usos consuetudinaris establien que els habitants de territoris en els que s’acordaven les condicions de rendicio (“ahl al-anwa”), conservaven practicament tots els drets que tenien i simplement canviaven les cares dels que els cobraven els imposts. Pijor sort corrien els habitants de territoris conquistats per la força de les armes (“ahl al-sulh”). El rei en Jaume coneixia eixe dret consuetudinari a la perfeccio, per lo que en el Libre dels Fets advertia de la diferencia entre “aquels quis uolran metre en nostra merce, als que permetia “que estien en lurs cases, e tenguen ses possessions, e tenguen lur ley”, i aquells que no·s uolran metre en nostra merce, que estaven exposts a “quels conquiram e muyren a espaa”.

 

L’invasio musulmana del territori valencià en el s.VIII, no impedi la continuïtat del poble valencià iberorromà, perque la subscripcio del pacte de Tudmir li otorgà l’estatut de poble protegit o “dimma” (vore “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”). Esta continuïtat es perpetuà en la reconquista cristiana del s. XIII, que tambe es consegui fonalmentalment per capitulacio i subscripcio de pactes.

 

En territoris conquistats per la força de les armes, els habitants perdien les seues propietats, que passaven a formar part d’un boti (“ganima”), que era repartit entre els conquistadors. Normalment, els antics pobladors, que en alguns casos podien ser esclavisats, continuaven treballant les seues terres en precari, barata una part de les rendes produides. Ben al contrari, en territoris adquirits per capitulacio, els conquistats conservaven les seues propietats i tenien l’obligacio de pagar els imposts acordats, que solien coincidir en els pagats anteriorment. En estes zones, la “ganima”, i per tant l’objecte de “repartiment”, es llimitava a les propietats abandonades pels poderosos i rics, que havien tingut possibilitats de fugir. Normalment, estes propietats continuaven sent treballades pels que les havien treballat anteriorment, que havien d’aplegar a acorts en el nou amo. El Llibre dels Fets, nomena estes propietats en l’arabisme “alguebes”, de les que diu que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Les distintes relacions resultants de la reconquista cristiana condui a que els Furs distinguiren la situacio dels “sarrahins” que podien “laurar en lurs heretats propries d’aquells que havien de laurar a miges, o a cosa sabuda”, sense que excloure’s la possibilitat de que es donaren les dos situacions a l’hora.

 

Hem dit que la reconquista cristiana es produi en sa major part per capitulacio, d’a on s’extrau que la major part del territori valencià continuà en mans de valencians. Ademes, respecte de les terres repartides als “conquistadors”, sabem que foren valencians els que continuaren treballant-les, pactant les condicions en els nous “senyors”. Vejam alguns eixemples.

 

En el pacte d’entrega de la ciutat de Valencia a Jaume I, s’acordà que els musulmans que no volgueren anar-se’n “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”, s’havien de compondre o aplegar a acorts en els nous “senyors” de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

En motiu de les dissensions que hi hagueren l’any 1246 entre cristians i musulmans d’Alzira “inter sarracenos Aliasire et cristianos questio sive discencio”, s’establi que la renda que els musulmans havien de pagar als nous “senyors” cristians “donent christianis dominis illarum hereditatum redditus”, havia de determinar-se per arbitrage de dos musulmans i dos cristians arbitrentur a duobus christianis et duobus sarracenis ydoneis et legalibus”.

 

L’any 1259, els musulmans de l’alqueria d’Ayelo de Rugat convingueren i aplegaren a un pacte en el nou “senyor” Bernat de Claramunt, en relacio als seus drets i obligacions “Set teneantur vobis dare omnia iura vestra Sarraceni quos ibi populabitis, presentes videlicet (et) futuri prout vobiscum convenerint et inter vos ac ipsos feceritis pacciones.

 

Tambe el rei pactava les condicions en terres de realenc. Entre els pactes que el rei en Jaume feu l’any 1270 en els “Sarracenis de Suyllana et de Trulars” pel pas d’eixos termens a senyoriu real, estava la condicio d’acordar les rendes que havien de pagar-li en aquelles propietats que els musulmans adquirien als cristians componere nobiscum vel cum nostris de ipsis possessionibus quas emeritis a Christianis”.

 

Observem que els documents que parlen dels acorts entre “senyors” i treballadors musulmans valencians, no posen de manifest que existira ni el mes minim problema de comunicacio entre ells. Mes be al contrari, paraules com “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, dificilment s’expliquen entre dos parts que no s’aclariren parlant.

 

Front a esta realitat acreditada, alguns catalans i acatalanats s’han inventat l’historieta d’uns “supercolons catalans” que vingueren a mils, que es dedicaren a esclavisar a una poblacio autoctona en la que no s’entenien, dels que estaven separats per la “muralla de la llengua”. Per aixo, alguns escriuen que “En el reino de Valencia la población musulmana que permanece tras la conquista está reducida a tareas serviles, especialmente en el campo” (“La lengua y la escritura: catalán y aragonés en sus primeros textos” de Gemma Avenoza). La mentira els esclata en la cara simplement llegint al català Eximenis, que escrigue que “infels que habiten entre crestians no son catius ans han vera senyoria d’aço que posseexen, afegint que “apar que la libertat dels infeels habitadors entre nos, es menor que la nostra, empero es prou gran. Pensem que a finals del s. XIV, quan ho escrigue Eximenis, ya fea temps que s’havia produit la massiva conversio al cristianisme d’antics musulmans valencians, i els que anaven quedant, eren cada volta de mes de dificil integracio.

 

Pero no podem seguir avant en el proces de la reconquista i oblidar-nos de les donacions de propietats inmobiliaries de la ciutat de Valencia fetes previament a ser conquistada, quan encara no es posseïen, de les que es despren que els conquistadors sabien perfectament a on es trobava l’objecte de donacio, de qui era, si era o no de regadiu, els propietaris en que fitava… Eixa informacio no podien haver-la tingut sense la colaboracio de valencians, que comunicant-se en ells, els la donaren. Els pressunts problemes de comunicacio, tornen a manifestarse inexistents.

 

Per eixemple, el 30 d’abril de 1238, el rei en Jaume donà a “Guillermo de Porteylla” unes cases i un hort d’uns musulmans dels qui sabia els noms “domos in Valencie de rayç Aglap, et ortum de Muinet Açanabir”. El 22 de maig del mateix any, donà al bisbe de Barcelona unes cases, una casa de camp del pare de Zayyan i una casa d’un musulmà que estava junt a una mesquita “domos in Valencia, et unum reallem bonum, scilicet de Modef, patre de Çayen. Et domos de Mahomat Abindafir, iuxta misquitam”. Tambe sabia que les heretats que l’u de juny donà al bisbe de Sogorb, eren de Mohamed Almailol “quam Mahomad Almailol cognatus de Alaris habet in Valentia et in suo termino”, com sabia el propietari de la donacio que feu al monasteri de Poblet el 26 de juliol, “domos in Valencia de Maphomat Avinbitali, sarraceno”

 

Es especialment significativa la donacio de 2 d’octubre de 1237 a “Guillemono Scribe”. El rei en Jaume sabia que la propietaria del l’hort que donava era filla de Galip Ibenmardanix i tambe sabia el nom del seu marit a qui dien Nemix “ortum integrum de filia de Galip Ibenmardanix uxore de Nemis”. El rei coneixia a la perfeccio la situacio de l’hort, que estava junt al Turia “iuxta Guadalaviar”, donant els noms dels propietaris del camp i dels hort en els que fitava “iuxta campum de Mahomat Seder et ortum de Mahomat Abentaher et ortum de Abenaxevex”.

 

Per a seguir l’argumentacio, ve al pel el propietari d’un dels camps en que fitava la donacio a “Guillemono Scribe”, a qui dien Mahomat Seder, que no “Sedaire”. Mahomat Seder era un musulmà, de qui Ubieto escriu que “el 22 de junio de 1238 se presentó en el ejército cristiano y a cambio de su colaboración le ofrecieron sus propias casas y heredades sitas en la misma ciudad de Valencia”, constant efectivament en el Repartiment, que rebe “domos suas iuxta de Hahem Nuno, et omnem hereditatem quam habet in Valencia et suo termino”. Ubieto afig que “Aquí tenemos un claro colaboracionista que se pasó al ejército cristiano”, de qui no consta que tinguera ningun problema a l’hora de comunicar-se en els cristians i informar-los.

 

L’informacio procedent de musulmans, segur que es complementà en l’informacio proporcionada pels cristians valencians, sobre els que Gregori IX va escriure que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que havien ajudat a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, i que havien demostrat que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Segurament, part de l’ajuda dels cristians valencians als cristians forasters, consisti en tindre’ls informats.

 

L’existencia d’indigenes que colaboraren en els conquitadors, no fon exclusiva de Valencia. Heather Ecker ha escrit en relacio al repartiment de Mallorca que “Redacted originally in Arabic, it depended on a detailed study of the pre-conquest urban terrain, accomplished probably through the oral transmission of local collaborators and certainly through the synthesis of Mozarabic scribes…”, es dir que redactat originalment en arap, delata un coneiximent previ del territori urba de la preconquista, que hauria segut trasmes oralment per colaboradors locals i sintetisat per escrivans mossaraps. En el repartiment d’Écija, Ecker detecta evidencies sobre l’us de “local Muslim informants and Jewish translators”, es dir d’informadors musulmans locals i traductors jueus. En relacio a Sevilla parla de l’existencia de “Jewish and Mozarabic administrators in Seville in the thirteenth century is also attested in other documentary sources…”, es dir d’administradors jueus i mossaraps atestigüats en fonts documentals. (“How to Administer a Conquered City in al-Andalus…” en “Under the influence…”,  ed. per Cynthia Robinson -2005)”.

 

En alguna donacio previa a la conquista, tambe es posa de manifest que el rei tenia coneiximent de costums i usos valencians. L’u d’agost de 1237, el rei en Jaume, que posseia l’alqueria de Foyos “alqueriam que dicitur Foyos que est in termino de Valencia”, per que li l’havia baratat a  “Lupo Eximeno de Luna”, li la cedi a “Roderico Eximeni de Luzia”, barata la vila de Chivert. El canvi es complementà en una llicencia per a tindre una barca de peixca en l’Albufera, “tenere unam barcham ad pischandum in Albofera de Valencia de die et de nocte”, enfranquint-lo de contraprestacio, us, lleuda i costum “sine servicio et usatico, lezda et consuetudine, posant de manifest que sabia dels usos i costums de peixca en l’Albufera. Pot ser que en esta epoca, el rei en Jaume ya tinguera noticies de la peixca en temps ‘de les fosques’, o de sistemes de peixca com els ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’…, de que parla un privilegi de 1283.

 

Algunes atres donacions senyalen propietats que alguns cristians podien posseïr en la Valencia de la preconquista. El 26 d’abril de 1238, durant el siti de la ciutat de Valencia “in obsidione Valencie”, el rei en Jaume donà a “Gomicio Moynnoz” deu cases prop d’aquelles que ya tenia alli, d’Aviniacob Abetalaxarif, “circa illas quas jam habetis ibi de Aviniacob Abetalaxarif”. El 13 de juny de 1238, Jaume I dona a Pere Albert, canonge de Barcelona, una alqueria nomenada “Rahal Abinxalbeto”, tambe coneguda com “Alarhal”, que estava junt a Patraix, ademes d’unes cases de Valencia que havien segut de “Xerichi”, difunt, i que ultimament eren posseides per Alfons escrivà “…domos in Valentia que fuerunt de Xerichi defuncti quas modo tenebat Alf. scriba. Que hi hagueren cristians que tingueren propietats en la Valencia de la preconquista es una possibilitat que tampoc ha de sorpendre-nos, sabent que hi ha constancia de tambe en eixa epoca hi havien assentaments permanents d’ordens religioses cristianes. Recordem que J. R. Webster ha escrit que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…” (“Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”.-1993).

 

La comunicacio fluida entre els valencians i els conquistadors, permete que alguns cristians o musulmans valencians conversos, feren d’intermediaris entre el nou poder cristià i alguns musulmans valencians als que costà asumir el canvi de poder derivat de la reconquista. Vejam els eixemples de “Tamaritus” i de “Ade de Paterna.

 

L’any 1246, “Guillelmus de Rovira” es compromete a pagar 400 besants d’argent al rei en Jaume per a respondre de que els musulmans de Dos Aigües i Terrabona “sarraceni de Disagües et de Terrabona”, complirien la promesa que havien havien fet a un tal Tamarit, “per sacramentum quod Tamaritus recepit”, en relacio a no actuar violentament durant un any. Tamaritus / Tamaret / Tamarit, nom d’orige prerromà, podria haver segut un musulmà que “havia estat qâdi de Morvedre abans de la conquista” (p 209 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”), i al mateix temps, estar relacionat en el ciutadà de de Valencia “Thamaritus et Gilabertus, cives civitatis Valencie”, que fon jurat l’any 1268 “Tamarito, iuratis Valencie” (p 208 de “Jaume I (1236 – 1276)”)

 

L’any 1258, Adam de Paterna o “Ade de Paterna”, cristià valencià que l’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment, a qui haurem de dedicar un articul en exclusiva, acordà en Jaume I, que ell i “Raimundo de Mirambello” obtindrien la propietat de la “turrim de Massanes” o Torre de les Maçanes, prop de Xixona, si pactaven la rendicio dels musulmans del lloc “quod si Sarraceni vobis reddant”, que s’havien revoltat.

 

En el present articul hem vist que la reconquista es produi principalment per capitulacio, per lo que els valencians continuaren sent els propietaris majoritaris del territori valencià. Els senyors forasters que reberen terres, fonamentalment les dels musulmans que havien fugit, s’entengueren en els valencians per a continuar treballant-les. “Compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, son paraules que consten en els documents, que indiquen que s’entenien. Este enteniment ya venia d’ans de la reconquista, quan alguns cristians i musulmans colaboraren en els conquistadors i els informaren. Tambe hem vist que encara que molts valencians reberen al rei en Jaume en alegria (vore “La falsa muralla de la llengua III”), a uns atres els costà asumir el canvi de poder, per lo que alguns valencians, tant cristians com musulmans, hagueren de fer d’intermediaris entre les parts. Qualsevol problema de comunicacio que es vullga retraure, entre els valencians i forasters, es unicament fruit de l’imaginacio.

13 julio 2013 Publicado por | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (X)

En primer lloc, procedirem a vore que el Llibre dels Fets te la particularitat de que el narrador atribuix a cada personage frases i paraules del parlar propi, reproduint o intuint, parlars hispanorromanics, galorromanics i inclus llati i arap, introduint per tant una alternança de llengues. Antecedents d’esta particularitat es troben en Ibn Quzman, qui en la seua obra en arap, reprodui el romanç de el Batallador i el d’un catiu cristià.

 

Entre els parlars hispanorromanics, trobem el castellà/aragones en les paraules que Guillem Boy dirigi a la muller de Jaume I, la reina, “Dona Lionor” (1202-1244), filla del rei d’Alfons VIII de Castella: “Dona -dix el-, no plorets, pero tanto vos porets conortar, que per las lagrimas que hombre…”. Tambe està present en les paraules d’Alfons X el sabi, casat en Violant, filla del rei en Jaume I i la seua segon esposa na Violant “fiyla del Rey Dongria”, qui es dirigia al seu gendre, dient-li: “Rey, esta uostra ida que uos queredes fer Deus lo sabe que nos pesa duna part, e nos plaç dotra…”.  Trobem el castellà, en les paraules de l’infant Sancho, fill d’Alfons X i Violant, futur rei de Castella, dirigint-se a Jaume I dient-li Avuelo, lo que vos enquerees en queero jo”. Curiosament, l’infant Pere, fill de Jaume I, futur Pere I de Valencia es reconcilià en son pare parlant-li en aragones: “e dix: Senyor, lo que yo feyto he me pesa muyto, e muyto gran dolor ne en mon coraçon. Tambe es fa present el parlar de Terol, en boca de Gil Sanxeç Munyoz: “e dix: Seyor, ben sabedes uos que unca en lo que uos demandastes.

 

El galorromanic es reporta per eixemple en Hug de de Montlaur mestre del Temple de Provença “E dix lo maestre: yo hi dich aytant por moy que la parola es bona ab que haia que menger la ost…”. Les autoritats de Montpeller  pronunciaren la següent frase: “Yeu ay parlat ab los fossors, e ab los blancquies…”. A “Nalart de Valari” o Érard de Valéry, embaixador del rei de França en el concili de Lió (1272), se li fa dir:Sire, cesta xosa, si es gran xosa, que tant…”, mentres uns “franceses” sense identificar afalagaven a Jaume I dient d’ell que “El Rey no es tan ueyl con hom dezia, que encora poria doner a I turc vna gran lancea…”.

 

En quant al llati, la Cronica atribuix la frase “Non minor est virtus, quam querere, parta tueri”, a la “auctoritat de la Escriptura”, quan realment es d’Ovidi (Ars amandi II, 13), i un proverbi llati que diu “Omnis laus in fine canitur”, a “la sancta Scriptura”. El trobem, entre atres, en boca de l’arquebisbe de Tarragona qui “dix: Viderunt occuli mei salutare tuum…”, del bisbe de Barcelona “e dix: Ecce Filius meus dilectus qui in corde meo placuit”, i del papa “E dix lo papa: Vay, a la benedixio de Domini Dei. Finalment, el registre arap està pressent en la conquista de Mallorca per dos voltes. A un cavaller musulmà ferit en una batalla, li dien que es rendira, “hom li deya: Rent te”, lo que degue entendre, contestant: le mulex, que vol dir, no senyor”. En una atra batalla, el rei musulmà de Mallorca, “lo rey de Maylorques”, animava als seus dient-los Roddo, que vol tan dir com: estar!”.

 

Esta peculiaritat del Llibre dels fets de Jaume I, es lo que permet l’analisis de la llengua en que els musulmans valencians es comunicaren en els cristians forasters, comunicacio que trobem en estil directe, que reproduix el dialec entre interlocutors, i en estil indirecte, filtrada pel narrador. Un eixemple d’estil directe es quan el rei es dirigix a dos sarrains de Biar “E nos dixem los: Ara digats…”. La resposta la trobem en estil indirecte: “E ells resposeren que els eren…”.

 

Escomençarém per algunes de les interlocucions en estil indirecte, relacionades en Almenara, Vall d´Uxo, Nules, Betera, Valencia, Torrespioca, Alzira, Bairen, Xativa, Enguera i Biar.

 

El rei en Jaume es reuni en l’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos” d’Almenara, que volien parlar ab nos, barallant-se expressions com “e dixeren ells que…E demanaren nos quels heretassem… e quen donassem… e dixeren nos que parlarien”. Quan el rei entrà en Almenara, dialogà en el poble “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que al mati quant nos hauriem liurat lo castell…”. L’alcait del castell d’Almenara digue a “dos cauallers guarnits” que havia enviat el rei en Jaume, “que volia parlar ab nos i quan anà el rei mantingueren una conversa ““e dixem li a quens volia… e ell dix que… mas pregans que… e nos dixem que… E ell respos queu…”.

 

En les negociacion per a les capitulacions de Vall d´Uxo i Nules, llegim que, “E dixem als dUxo que exiriem… donant dia als de Nules…E quant parlauem ab los vns los altres noy eren…”. En els de Vall d´Uxo “no volguem parlar ab ells tro que fossem dinats e que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, repetint la jugada en els de Nules: “no voliem parlar ab ells tro que fossen calfats be del meniar e del vi”. Trobem expressions com: ells dixeren quils daria aço: e nos dixem quels ho dariem… E dixeren nos los sarrayns quens acostassem…”.

 

Els sarrains “de Betera e de Bulla”, li digueren a Jaume I “ques retrien aytambe: e nos dixem los que iriem… e dixem los quels fariem be”. Durant el siti de Valencia, “vn sarrahi mercader…vench denant nos e dix nos noues de Zahen rey de Valencia…e dix nos que tres coses…”. Estant en Torrespioca, dix vn sarrahi que sins sperassem tro al sol exit que ell quens daria batalla”. Per a la rendicio de la ciutat de Valencia, Jaume I, es comunicà en “Rays Abulamalet”, o Abu l-Hamlat, nebot de Zayyan, “nebot fill de sa sor”, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. En la conversa que mantingueren: “e dix nos quel rey de Valencia Zahen se era acordat e…E ell quant ho hoi plach li e dix queu grahia… dixem li queu tingues secret tro que nos haguessem parlat…”

 

Els enviats dels musulmans d’Alzira, digueren al rei que “si nos ho voliem que ells savenrien ab nos… E dixeren nos quens darien la torre que era maior que es prop del Pont de la Calçada…”. En relacio a Bairen, “parlam ab lalcayt de Bayren, e dixem li que ben podia coneyxer… E el dix nos quens ho grahia molt”. En la presa de Xativa, l’alcait de Xativa envià a Almofois, que parlà Don Ferrando, tio de Jaume I, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, els qui dixeren al sarray que respones…”. Tambe envià a Abolcasim, que quan es quedà a soles en el rei, dix nos quel alcayt nos saludaua…”. El rei anà a Enguera, “e dixem als sarrains quens rendessen Enguera. E els dixeren que renduda la hauien al infant don Alfonso”. “II sarrains de Biar anaren a parlar en Jaume I i “dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos”, fent-los entrar i mantenint una conversa en la que els dixeren que si nos uoliem”, o ells resposeren que els eren…”

 

Passant a la comunicacio expressada en estil directe, ne vorem algunes relacionades en Peniscola, Almenara, Valencia, Bairen, Xativa i Biar.

 

La primera de la que parlarém, es la coneguda frase dels de Peniscola, que posteriormente a pactar la capitulacio digueren: senyor queres lo tu axi e nos lo queremos e nos fiaremos en tu e donar temos lo castello en la tua fe. Tornarém a ella, una volta comprovat que este no es el romanç hispanorromanic que el Llibre dels Fets adjudica de forma majoritaria als valencians.

 

En les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, consta comunicacio en estil directe entre dos musulmans i un cristià: L’alfaqui i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, parlaren “a la orella” del “missatge” o menssager de Jaume I, dient-li: Digats al rey que aja bon cor que ço que desija dAlmenara veura en breu…”. A continuacio detectem una atra entre dos cristians i un musulmà, quan “dos cauallers guarnits” enviats per rei, es dirigiren a l’alcait d’Almenara, “E dixeren aquells dos cauallers per nos: diu vos lo rey que ell es aqui…”. La capitulacio de la ciutat de Valencia, negociada entre Jaume I i el “Rays Abulamalet, nebot de Çayen, conte una contestacio del rei en Jaume en estil directe: “sobre aqüestes paraules fahem demanar rais Abualmalet e responem li en aquesta manera: Rais ben sabets vos que nos hauem feyta gran messio…”. Mes avant, Jaume I mantingue un dialec en Avencendrell o “Ibn Sidray”, que era l’alcait o “qa’id” de Bairen: “e nos dixem li: Auencedrel, ben sabets uos…”, i el musulmà li contestà “E dix el: Jo enuiare per los ueyls de la vila e de les alqueries…”.

 

En Xativa, trobem distints dialecs en estil directe del rei en distints personages com l’alcait de Xativa, Abenferri, Almofois, Albolcaçim o el Consell de l’alcait. El rei en Jaume volia parlar en Abu Bakr b. Isa, alcait de Xativa, per lo que un enviat li transmete: “Alcayt, nos enuiam a uos per aquesta rao, que uostres moros e uostre poder de cauallers…” Quan quedà en ell, “dixem li: Alcayt, nous temats, que aytant segur sots con si erets en lo castell de Xatiua…”. L’alcait envià a Abenferri o Ibn Firruh, “qui era estat de Liria”, contant el rei que “uench a nos Abenferri, e dix nos: Senyor, lalcayt uos rendria de bon grat…”. El segon enviat de l’alcait fon Almofois o al-Mufawwiz, que era un “saui hom” o alfaqui de Xativa per a negociar. “Fferrando els altres Richs homens qui eren ab nos”, instaren a Almofois a que contestara “dixeren al sarray que respones. E el leuas em peus, e dix: Seyor, seyor, lalcait els altres ueyls de Xatiua uos saluden…”, a lo que contestà el rei: “E nos responem li menys dacort, e dixem li: Almofoys, uos sots saui hom…”. Posteriorment, l’enviat fon Albolcaçim o Abu-l-Qasim, “katib” o “escriuà major de Xatiua”. El rei i Albolcaçim, tingueren un llarc dialec: “Senyor, dix ell, que uolriets de Xatiua quen faes lalcayt? E nos dixem li: Don nos lo castell, e nos heretar l’em ell e son linyatge… E Albolcaçim respos: Con se poria ell desexir tantost…? E nos dixem: Desexir sen ha en aquel… E dix ell: Senyor, les paraules que uos deits son… E nos dixem: A nos be plau quey anets, e que les li digats… que uos sots escriua major de Xatiua…”. Finalment, el Consell complet de l’alcait de Xativa, format per “Abolcacim, e Setxi, e Almofois, e Nexemen de Touia”, ana a negociar en el rei cristià, i algu d’ells li digue: Senyor, aqui us enuia lalcayt tot son conseyl, e son cor…”.

 

Una curiosa comunicacio en estil directe està relacionada en la traicio que durant la conquista de Xativa. protagonisà el noble aragones Garcia Romeu. La Cronica reproduix les paraules textuals d’una conversa, entre Setxi / Abenferri i l’alfaqui Almofois, tots ells musulmans. Els primers li parlen a l’alfaqui sobre que una part de la millor gent de Jaume I, podien posar-se en contra del rei: “…nos poriem hauer dels meylos de sa companya sils uoliem hauer, a lo que l’alfaqui demanà que els identificaren: “Fe que deuets digats quals son”, contestant-li que “nos poriem hauer en Gª Romeu ab sa companya…”. L’alfaqui els preguntà si podien provar lo que dien E dix lalfaquim: Aço poriets ho prouar que aixis fos, a lo que contestaren que sí, explicant com o de quina manera: Och prouar e dir uosem chom, demanant que Jaume I els enviara un home encubert don nos lo Rey I hom encubert, que podria vore a Garcia Romeu parlant en l’alcayt i en ells e can el uenra parlar ab lalcayt, et ab nos, al exir poral ueer. Afigen que a l’encobert, podrien amagar-lo dins vna cortina o en I loch amagat, per a que escoltara lo que parlaren i aixina el rei sabria que dien la veritat e hoira con parlara ab nos, e puys conexera lo Rey que nos li deym ueritat. Jaume I conta que l’alfaqui els feu anar davant d’ell i demanà al Jaume I que els diguera que li ho contaren “Digats los… queus diguen ço que a nos han dit”. El rei els ho demanà “e els dixeren nos les paraules aixi con les hauien dites al alfaquim”.

 

Finalment, reproduim la conversa entre “II sarrains de Biar i el rei. Quan anaren a visitar-lo a la ciutat de Valencia, el rei es dirigi ad ells en estil directe: “e dixem los que uolien?… E nos dixem los: Ara digats… E nos dixem: Anats uos en la…”. A les afores de Biar, el rei parlà en un dels dos sarrains “E dixem nos al sarray: Acostat tu a els, e digues los que los som aci. E ell acostas a ells, e els dixeren que no uolien parlar ab ell, e si sacostaua a els darien li ab pedres”.

 

Vist que el romanç en que s’expressaren els musulmans de Peniscola es una excepcio, front a l’us del romanç valencià, crida l’atencio, que siga l’unica cita en que han incidit alguns catalans i acatalanats. D’ella s’ha dit que representa la llengua “mossarap” dels habitants de Peniscola, o que es l’aragones d’un musulmà de Terol. Per a Burns es una mescolança d’aragones i mossarap “reflect rather Aragonese with hints of Mozarabic traces”, i encara hi ha uns atres que intenten explicar-la per “l’emigració de moros valencians”. Passem a analisar-la.

 

I per a fer-ho, es precis coneixer els antecedents. Els musulmans de Peniscola, es posaren en contacte en Eximen de Urrea “quels sarrayns de Paniscola hauien enuiats dos sarrayns a don Exemen Durrea”, per a este comunicara al rei que volien rendir-se, “que enuias per nos que ells nos rendrien mantinent Paniscola”, i li donaren una carta escrita en arap. El rei estava en Terol, a on li donaren la noticia i li portaren la carta “e nos stant en Terol…vench nos missatge den Exemen Durrea e que aduya bones noues”. Com la estava escrita en arap, “faem la legir a vn sarrahi qui sabia dalgarauia”, confrmant-se les noticies de paraula “e trobam les paraules de la carta segons quel missatge les deya”. Aço feu que el rei s’enfilara rapidament cara a Peniscola. No hi ha res que faça pensar que el rei s’enduguera darrere al sarrai de Terol que sabia arap, per lo que atribuir-li ad ell la frase dels de Peniscola, no es mes que una invencio.

 

Per als que neguen el parlar romanic dels habitants de Peniscola, atribuint-li’l al sarrai de Terol,  haurem de recordar-los que el primer negociador que envià “Zahen” al rei en Jaume “qu·el nos enuiaria e que parlaria ab nos”, fon “Ali Albata… de Paniscola natural… qui era tracmany…”, per lo que sabia perfectament arap i romanç. Quan Ali Albatà es reuni en Jaume I, “dix ço per quel rey de Valencia l·auia trames”, que el rei degue entendre a la perfeccio, perque a renglo seguit, “entram a la reyna e dixem li aquelles paraules que Ali Albata nos hauia dites”.

 

 

Per tant, tractant-se d’una frase que segurament fon dita en romanç pels musulmans de Peniscola, hauriem d’explicar, les raons per les que s’expressaren en romanç aragones, quan el seu romanç propi era el romanç valencià. I trobem dos possibles explicacions relacionades entre elles.

 

La primera es que els de Peniscola, per cortesia, usaren la llengua del noble aragones Exemen d’Urrea, que havia segut el seu contacte previ. No es mes que la cortesia de dirigir-se a l’interlocutor en la seua llengua. Es la cortesia de Guillem Boy que hem vist que es dirigi a la reina “Dona Lionor, filla del rei Don Alfons de Castella”, parlant-li en castellà. Es la cortesia present en la carta que Abenjacob de Marroc dirigi a Jaume II l’any 1302, i que escomença dient: “En nom de Deu, qui done be en vida e perdone als morts…”.

 

La segon de les explicacions podriem basar-la sobre la consideracio “d’un acte públic d’una transcendència considerable on, per alguna raó que se’ns escapa, es va fer servir l’aragonès”, reproduint la “explicacio” que Xavier Renedo donà en “Un discurs en aragonès”, al fet de que Jaume I i el seu fill l’infant Pere es reconciliaren parlant en romanç aragones. Front als catalans que dubten d’un dialec en aragones entre Jaume I i el seu fill, Xavier Renedo ha escrit que “Crec que la lògica del relat i la de tot el Llibre dels fets ens obliga a acceptar que a la cerimònia de reconciliació l’infant Pere va parlar en aragonès. Si no fos així, seria l’únic personatge del Llibre dels fets que parla amb una llengua que en realitat no va fer servir i es violaria la ‘pruïja de la versemblança’ del llibre”. Es la mateixa rao que justifica que tots els dialecs en romanç valencià que la Cronica atribuix a personages valencians, tingueren lloc en romanç valencià.

 

Encara queden moltes mes proves que demostren sobradamente, que el poble valencià que canvià de dirigents durant el s. XIII, parlava en romanç valencià. Seguirem analisant-les.

 

 

3 julio 2013 Publicado por | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç | 1 Comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (IX)

Vista l’abundant comunicacio oral present en la Cronica del rei en Jaume, comprovada la varietat d’interlocutors i l’absencia d’indicis de problemes de comunicacio, hem de parlar breument de la comunicacio per escrit, en concret, de les “cartes” creuades durant les negociacions i d’aquelles en les que es plasmaven els acorts de capitulacio.

 

Durant les negociacions previes a la subscripcio dels pactes, ademes de la comunicacio oral, tambe n’existi per escrit. Eximen d’Urrea, que estava en negociacions per a la rendicio de Peniscola feu aplegar a Terol al rei en Jaume, “la carta quels sarrayns li enuiaren”, que sabem que estava escrita en arap, perque el rei li la feu “legir a vn sarrahi qui sabia dalgarauia”. Uns musulmans d’Almenara li enviaren al rei una carta en la que li dien que anara que anara a Almenara “vna carta quens, aporta dels moros qui hauien parlat ab nos: e deya la carta que vinguessem a Almenara”. Els musulmans de Paterna li feren aplegar al rei cartes de tota laljama” dient-li “quen retrien la vila e lo castell”. Desconeguem la llengua en que estaven escrites estes dos ultimes cartes, de les que el rei no diu que necessitara traductor per a entendre-les. No hem de descartar que estigueren escrites en el mateix romanç valencià, que la carta d’avenencia entre Ali Allobadi i R. de Canet, present en el Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina, datada com “…la primer rahbe en l´an de [...]dC [L?]XX…” (1270-71), per lo que segurament fon escrita per un musulmà.

 

Tambe sabem de l’existencia de pactes bilaterals previs als de rendicio subscrits per les parts, per les paraules del rei en Jaume dirigides a l’alcait de Xativa, en les que li diu: “E vos sabets be que la covinença que havets ab nos, que les cartes partides son per a. b. c., que nos ne tenim les unes, e vos ne tenits les altres, e segons que en aqueles es contengut, havuets nos trencades les covinences que haviets ab nos”. Ampar Canes ha escrit sobre este fragment que “Es quizás  el testimonio diplomático más interesante que recoge este texto, pues explica claramente el procedimiento —el corte de las cartas y la aposición de las letras del alfabeto—, la existencia de dos cartas consecuencia de un tratado bilateral y que cada una de ellas esté en posesión de las respectivas partes”.

 

Les negociacions acabaven en la subscripcio de “cartes” en les que es plasmaven els acorts en les llengues “oficials” de cada part “cartam… latine et arabice scriptam”, encara que foren enteses per pocs. La Cronica nos parla de les cartes acordades en els musulmans de Peniscola, a on “foren venguts los escrivans, e fahem los les cartes, en els de Vall d’Uxo “faem los cartes de la lur ley que la tinguessen, e de totes lurs costumes”, en els de Nules “E quan haguem menjat faem nostres cartes, les fetes “en Algezira ab aquels furs e custumes que eren en temps de los almohades”, les cartes de lurs Çunes” fetes en Castalla, o les “cartes feytes entre nos, ells sarrahins Delx”. La revolta dels musulmans, al cap de la que es posà al-Azraq, feu que Jaume I decidira l’expulsio dels musulmans, “ques appareylen de exir del regne de Ualencia”, decisio que comunicà formalment enviant “les cartes e missatges en arabich”. Com hem vist, les llengues de les cartes solien ser les oficials de les parts, es dir llati o arap. En arabic es conserva l’acort de l’any 1277 entre el rei Pere i Abu Ishaq al-Asqari, alcait del castell de Garch o Garig (Terme de Bolulla o de la Gallinera). Hi havien de bilingües, com la carta als musulmans de la serra d’Eslida que era “carta scripta erat latinis diccionibus, et interlineata litteris arabicis vel sarracenis”. Ne trobem alguna en romanç valencià, com la “carta feta entre lo senyor en P., Rey d’Aragó, e los moros de Serra” de 15 de febrer de 1277.

 

Una volta hem comentat la comunicacio oral i escrita entre cristians i musulmans  transmesa pel Llibre dels Fets, toca preguntar-nos sobre la llengua/llengües de contacte. Per a situar-nos, conve recordar que cada un dels bandos cistià i musulmà, contava en una llengua “oficial” caracteristica, que eren, respectivament, el llati i l’arap. Pero sabem que el gros del poble de les dos parts, no coneixia les seues llengues oficials, i parlava usualment en “algemia”, “vulgar”, “pla” o “romanç”, per lo que Ramon Llull tradui el “Compendium logicae Algazelis” o Llogica d’Algazali “en romans”, per a que fora entes per tots els “qui no saben lati ni arabich”, que era la major part del poble pla. Puix be, el Llibre dels Fets nos presenta personages que coneixien les llengues “oficials”, junt a uns atres que parlaven “algemia”, “vulgar”, “pla” o “romanç”. Tambe nos mostra l’existencia d’interprets o traductors de llengues.

 

Escomençant pel llati, es normal que la Cronica assigne el seu us als representants politics i religiosos del cristianisme. Entre els politics, la Cronica posa en boca de Jaume I frases en llati com “Non minor est virtus, quam querere, parta tueri”, que diu vindre de la “auctoritat de la Escriptura”, quan es d’Ovidi (Ars amandi II, 13), o “Omnis laus in fine canitur”, tambe atribuida “a la sancta Scriptura”, i que es un proverbi llati. Entre els religiosos, la cronica fa parlar al papa. “E dix lo papa: Vay, a la benedixio de Domini Dei”, a l’arquebisbe de Tarragona “dix: Viderunt occuli mei salutare tuum…”,  o al bisbe de Barcelona “e dix: Ecce Filius meus dilectus qui in corde meo placuit”. Segons Jaume Riera, els texts llatins deixen translluir “una incompetència lingüística i eclesiàstica”, que elimina de l’autoria del llibre a un pretes “clergue il.lustrat” com Iacobi de Roqua o Jaume Sarroca. Es tracta d’un atre indici, que junt a l’important influencia musulmana present en el Llibre, incrementa la possibilitat de que l’autor fora un cristià valencià criat “sots senyoria de moros”, que no hauria tingut gens facil la formacio en llati.

 

Analogament a lo que succeix en el llati, la Cronica assigna l’arap a l’elit musulmana. El “Xech Abohehie” o Abu-Yahya, que era “lo rey de Maylorques, feu “conseyl general”, i parlà als seus “en sa algarauia”. El rei conta que en la guerra, els animava dient-los “Roddo, que vol tan dir com: estar!”. Tambe durant la conquista de Mallorca, un “caualler” musulmà, fon ferit en una batalla, i quan l’instaren a que es rendira, “hom li deya: Rent te”, este, entenent lo que li dien, contestà: “le mulex, que vol dir, no senyor”. La Cronica tambe nos parla de personages anonims, cristians i musulmans, que sabien arap, posant-se de manifest el bilinguisme romanç / arap d’alguns musulmans i el provable orige convers o “mossarap” d’alguns cristians. Segurament, l’home de Tortosa a qui el rei feu parlar en arap “faem li dir en algarauia a I daquels II homens de Tortosa”, seria convers o “mossarap”. Tambe trobem a “I caualler per nom Domingo Lopes, qui era poblador de Muruedre, e sabia algarauia, i a un escuder de “Pero Cornell”, a qui dien “Miquel Pereç”, que “anaua a uegades a Almeçora per traure catius dels sarrains”, i sabia dalgarauia molt be…”. El rei tambe especifica que estant en Terol, trobà “vn sarrahi qui sabia dalgarauia, que li tradui una carta en arap.

 

En relacio al romanç parlat pels cristians, es curios saber, que la Cronica especifica les llengües romances dels diversos interlocutors. En quant als musulmans que parlaven romanç, a voltes es ressenya el fet especificament, deduint-se clarament en uns atres casos, intuint-se en molts mes. Durant la conquista de Mallorca, trobem que un “I sarrai qui sabia nostre lati, li digue al rei “quels donassem homens…, e que retrien Lalmudayna”. L’alcait de Cullera envià a “I sarray qui sauia nostre lati, per a que parlara en “Pelegri d’Atrosillo”. Els musulmans de Villena enviaren a dos emissaris, dels qui Jaume I ressaltà que “la hu daquels era latinat…donam a aquel qui era latinat…”. Ali Albata “de Paniscola natural”, enviat per Zayyan per a parlar en Jaume I, parlava en romanç perque era traductor de professio “…que era trujama”. Sabem que un atre enviat, el “Rais Abualmalet, que era nebot de “Çayen Regi” i net del rei Llop “neto Regis Lupi”, aquell que “se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”, parlava en romanç, perque parlà a soles en Jaume I i la reina “nos e ella e ell”. Tambe Abolcasim, enviat de l’alcait de Xativa, parlà a soles en el rei, que contà que “faem exir tots los de la nostra tenda per parlar ab ell”, insistint en que no hi havia ningu mes “E ell quan uee que noy hauia negu sino nos, dix nos…”. Ademes, hem vist cristians que parlen en musulmans d’un costat a l’atre de la muralla de Xativa i crides que intenten evitar-ho, cristians i musulmans que es parlen a l’orella, cristians que conspiren en musulmans contra el rei en Jaume, i que senten conversacions tingudes entre cristians i musulmans. Tota esta comunicacio, contada en tota la naturalitat del mon, pinta un panorama molt distint del proclamat pels rupturistes.

 

A pesar de que es detecta una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, sense problemes de comunicacio, es cert que la Cronica nos informa de que en els dos bandos existien persones que eixercien la professio de traductor, alguns dels quals, tambe feen el paper d’escrivans, professio que normalment s’expressava en romanç en l’arabisme “trujamà” “tracmany”, “torcimany” o “truyamà”, que ve de l’arap “turjiman”.

 

Pel bando cristià, la Cronica cita als tres jueus que eixerciren eixa funcio durant el regnat de Jaume I, que foren Bahiel Alcostantini, el seu germà Salamo i Astruc Bonsenyor. Bahiel apareix en la conquista de Mallorca, “I iuheu de Saragoça qui sabia algarauia per trujaman, e hauia nom don Bahihel, tornant a apareixer en un estrany paper en Xativa “dix Setxi Abenferri al alfaqui en gran secret per nom d’en Bahiel”. Salamo unicament apareix referenciat com “Don Salamó, germà de Don Bahiel”. D’Astruc, nomes es nomena la seua professio Nastruch, juheu…qui era trujaman”, especificant que era “scriua nostre dalgarauia”. Pel bando musulmà, la Cronica nos presenta als valencians Ali Albata…de Paniscola natural…que era trujama”, que envià Zayyan a parlar en Jaume I, i a Abolcasim, de qui hem vist que parlava en romanç, i que sabem que era “escriuà major de Xatiua”.

 

Alguns catalans i acatalanats volen que nos cregam que tota comunicacio entre cristians i musulmans estava mediatisada per un traductor o trujamà, lo que es pega de galtades el el fet objectiu de que en la part de la Cronica que tracta de la conquista del territori valencià, unicament es nomenen trujamans en les negociacions per a la capitulacio de les ciutats de Valencia, Xativa i Elig. Que el rei no els duya a tothora darrere s’evidencia quan llegim que “E nos dixem los quels escriuans nostres no eren aquí.

 

En la primera negociacio posterior al siti de la ciutat de Valencia, el rei musulmà “Zahen”, envià de “missatge” a “Ali Albata”, valencià “de Paniscola natural”, per a que negociara en el rei en Jaume. El rei es quedà a soles en ell i la reina, a la que el rei digue que ningu havia de saber res sobre lo que havien parlat, es dir “que null hom de la host sino tan solament nos e el(l), missatge qui era tracmany, nou sabes”. Mes avant, “Zahen”, envià a negociar al seu nebot “Rais Abualmalet”, que anà “ab deu cauallers daltres ben guarnits e be vestits…”. Que en algun moment d’eixa negociacio estigue present un traductor, ho sabem perque el rei conta que aplegat un punt, feren “exir de casa” a tots, llevat del rei, Abualmalet i un interpret “nos e ell e el truyaman”. No obstant, no hi ha dubte de que Abualmalet, nebot del rei Zayyan, que era net del rei Llop, aquell que “se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”, parlava en romanç. Ho sabem perque hi hague un moment en que el rei en Jaume es quedà a soles en ell i la reina, perque “no voliem que altre hom del mon hi fos sino nos e ella e ell que parlaua aquelles paraules”.

 

Tornem a trobar-nos en un trujamà, quan Abenferri, enviat de l’alcait de Xativa, s’apartà en el rei en Jaume per a parlar en ell, “e dix nos a vna part”,  especificant  el rei, que el seu traductor estava davant “denant lo trujaman nostre. L’estar “davant”, podria deure’s a que haguera de supervisar que l’enteniment entre les parts fora perfecte, per lo que la seua intervencio podia haver-se llimitat a l’explicacio d’alguns arabismes o d’unes atres particularitats que el rei podia desconeixer, i que en acabant ixen en la Cronica, com quan escriu que en Xativa hi “hauia mes de CC algorfes, o quan parla de les alguebes, que explica dient que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”.

 

De lo vist, podriem concloure, que la presencia de traductors, que seria imprescindible per a pactar en mandataris d’orige estranger, no tenia perque implicar necessariament que una de les parts no coneguera la llengua de l’atra, perque en el cas de que les parts compartiren l’algemia o romanç, la faena del traductor podia llimitar-se a  ser una figura de supervisio, protocolaria, i de cortesia. Un eixemple d’us protocolari de traductor, el trobem en Abd al-Rhaman III an Nasir (911-961), fill i net de cristianes, que sabia romanç, pero que en una visita que li feu Sancho el Gros de Lleo l’any 956, usà a Ibn Shaprut d’interpret “pues éste, protocolariamente, fingía no hablar romance.

 

Seguint avant, l’ultima cita a trujamans la trobem, en les negociacions per a la presa d’Elig, durant les que el rei en Jaume envià “missatge a Elx per I trujaman nostre, negociacions que continuaren, quan els musulmans “enuiaren nos Mahomet Auingalip ab I altre”. La presencia d’este trujamà no te res d’extraordinari i unicament respon a la cortesia d’enviar a l’atra part a una persona coneixedora de la seua llengua oficial. Tambe Zayyan envià a parlar en el rei en Jaume a Ali Albatà, “qui era tracmany.

 

La Cronica nos mostra un bon grapat d’eixemples d’eixa cortesia. El rei en Jaume envià “vn rich hom nostre”, per a rebre a Abualmalet, enviat del rei musulmà de Valencia que parlava en romanç i pogue quedar-se a soles en Jaume I i la reina  nos e ella e ell. L’alcait de Cullera envià a “un sarray qui sauia nostre lati. Abolcasim, enviat de l’alcait de Xativa, parlà en el rei en Jaume “quan uee que noy hauia negu sino nos”, resultant evident que els dos s’entengueren en romanç, per lo que no es exacte escriure que “en la mensajería del alcaide de Játiva… se sobreentiende que el moro conoce su lengua” (“Conciencia lingüística en Europa: testimonios de situaciones de convivencia de lenguas (ss. XII-XVIII)”, per no ser necessari sobreentrendre res. Un dels enviats dels musulmans de Biar, “era latinat”, i vist lo vist, es dificil dubtar de que “Mahomet Auingalip”, enviat dels musulmans d’Elig, tambe havia de parlar en romanç. A voltes els enviats eren cristians dels qui no es diu que sapieren arap. El rei envià “vn cristia que podia entrar segur en Valencia”, per a negociar la lliberacio de Guillem Aguilo, que estava pres. Dos “cavallers guarnits”, presumiblement cristians, foren enviats a parlar en l’alcait d’Almenara. L’alcait de Xativa solicità al rei en Jaume que li enviara a un cristià amic intim de nom Exemen de Tovia. Un atre musulmà, molt amic d’al-Azraq, es comunicà en Jaume I a traves de “un chrestia quens enuia…”

 

En el present articul hem parlat del registre escrit de comunicacio entre cristians i musulmans, present en la Cronica, hem raonat sobre les llengues “oficials” i de contacte i hem comprovat l’existencia de la professio de traductor. Els acatalanats volen que nos cregam que els traductors eren omnipresents i hem vist que aixo no es cert i que la seua faena es centrava i reduia a moments molt concrets. La seua importancia era tan nimia que en paraules de David Romano “La crónica del reinado de Pedro el Grande, es decir, la crónica de Desclot, nunca menciona la existencia de trujamán de árabe”. I es que els acatalanats obliden que el propi Burns, escrigue que “Algunes de les dades de la generació de la croada són ambigües, per exemple el fet que els conqueridors disposassen els tràmits de les rendicions en àrab, que podria no ser res més que un gest de cortesia respectuosa envers l’idioma oficial.

 

En el següen articul anem a vore que en la Cronica podem comprovar que els musulmans valencians es comunicaren en els cristians forasters en romanç valencià. Els acatalanats poden parlar de legions de traductors que feren possible la comunicacio. Pero constatarém que tots eixos traductors nomes tenen existencia en els caps dels acatalanats, plens de fantasies i desijos destructius per als valencians. Vorem que la Cronica reproduix la comunicacio entre cristians i musulmans tant en estil indirecte com directe, sense posar de manifest ningun problema.

 

 

3 julio 2013 Publicado por | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | 1 Comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VIII)

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

 

Per a l’estudi de la comunicacio entre conquistadors i conquistats, tenim un instrument excepcional, que es la Cronica o Llibre dels Fets de Jaume I. Nos centrarém fonamentalment en la part del Llibre que conta la conquista del territori valencià, prenent com a base el “Aureum Opus” i acodint a la versio de 1343, publicada l’any 1873 per Aguiló y Fuster, per a la part absent del “Aureum Opus”. Raonarem sobre les motivacions de la comunicacio, sobre els interlocutors que la protagonisaren i sobre la llengua/llengues “oficials” i de contacte en que tingue lloc.

 

La comunicacio entre cristians i musulmans documentada en el Llibre dels Fets, es troba en el context de les actuacions dutes a terme per mandataris cristians per a substituir en el poder als mandataris musulmans que l’ostentaven. S’intentava accedir al poder negociant la rendicio del contrari i aixina s’evitava la possibilitat de morts en combat. Per a conseguir-ho, es posava en marcha un proces de comunicacio, que podia escomençar-se en uns contactes previs, normalment entre “missages” o enviats de les parts. Seguien les negociacions de les condicions de capitulacio entre mandataris o els seus representants. El proces podia finalisar-se en la subscripcio de pactes. Durant el proces, anaven incorporant-se progressivament interlocutors mes importants, incrementant-se el formalisme. El registre oral inicial dels representants, cedia pas  finalment al registre escrit en que els maxims dignataris subscrivien els pactes.

 

Previament a entrar en la comunicacio documentada durant la reconquista, es curios coneixer l’existencia de relacions anteriors, entre el rei en Jaume i l’alcait de Xativa. Ho sabem perque el rei en Jaume, estant en Alcanyiç l’any 1231, es referi a un tal “Pero Lopis de Polmar” o “Pero Lopeç de Pomar”, que “hauia estat per missatgeria nostra al alcayt de Xatiua”. Este personage era seguramente antecessor de “Gonzalo Lopez de Pomar”, sobre qui Zurita, referint-se a l’any 1257, escrigue “que en aquella sazon era Alcaide de Xativa…”. Esta relacio explica una referencia al pare de l ‘alcait de Xativa en el moment de la conquista que diu “que son pare li hauia manat, que a negun crestia del mon, ni a sarray, non liuras aquel castell si a nos”, o que “tant amauem nos, son pare del alcayt, e tant amauem son fiyl…”, mostrant-nos, ademes, que des de temps arrere els musulmans sentien proxim el canvi de poder. En relacio este alcait, la Cronica parla de que “…quant feu lo pleyt ab nos en lo Reyal ques prop la vila, se feu nostre uassayl”, i sabem que feu en Jaume I unes cartes de “couinença”, que el rei acusà a l’alcait d’haver trencat. Ademes, este alcait havia tingut relacions previes en uns atres cristians, lo que comprovem, quan pactà la rendicio en Jaume I, i li demanà que li enviara a “Nexemen de Touia”, cristià amic intim, “qui era son priuat”.

 

En els contactes previs es buscava la comunicacio en persones influents del bando contrari. Els “sarrayns de Paniscola”, enviaren “dos sarrayns” a parlar en el cavaller aragones “Exemen d’Urrea”, per a oferir-li la rendicio i donar-li una carta per al rei. L’alcait de Cullera, envià a “I sarray qui sauia nostre lati”, per a que parlara en el noble aragones Pelegri d’Atrosillo”. Com l’objectiu dels contactes era negociar en el rei cristià, que era qui tenia poder de decisio, l’alfaqui d’Almenara i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, enviaren a un “missage”, per a vore si podien parlar ab nos, i “II sarrains de Biar…dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos. En sentit contrari, el rei en Jaume, en les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, envià un “missatge” a qui els musulmans parlaren “a la orella”, i posteriorment a “dos cauallers guarnits”, per a que parlaren en l’alcait del castell. Tambe envià a “n’Exemen de Touia”, per a que parlara en l’alcait de Xativa, perque com hem dit, Exemen i l’alcait eren amics.

 

Passant a les negociacions, hem de saber que estes eren dirigides personalment pel rei en Jaume. En algun moment involucrà a nobles i militars cristians, com quan son tio Don Ferrando, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, tingueren una conversa en “I saui moro qui hauia nom Almofois”, que havia segut enviat per l’alcait i els atres vells de Xativa. Pero usualment, el rei es quedava soles en els negociadors musulmans, perque no confiava gens ni miqueta en els nobles que l’acompanyaven. Esta desconfiança es manifesta quan, referint-se als seu nobles, escrigue que “molts ne hauia, a qui no playa que Valencia fos presa”, perque la “amaven” mes “de sarrayna, que no que vingues al nostre poder”. El rei conta que quan “don Nuño e don Eximen dUrrea e don Pero Ferrandez de Çagra e don Pero Cornell” sapieren que havia aplegat a un acort de capitulacio, “perderen les colors axi com si hom los hagues ferits en dret del cor”. Les dificils relacions en alguns nobles tambe es manifestaren en les negociacions per a la rendicio de Xativa, quan uns musulmans li descobriren l’intent de traicio de Garcia Romeu, dient el rei que “nos entenem la gran falsia que el(l) nos cercaua”.

 

Si parlem dels interlocutors musulmans que es comunicaren en el rei en Jaume I, haurem de dir que foren de lo mes variat. Es detecta comunicacio en reis musulmans de Valencia, que ho havien segut o ho eren, o els seus representants, en arraissos o caps de l’eixercit, en alcaits o responsables de fortalees o els seus consellers, en alfaquins o experts en dret, en vells o jurats, o representants de les aljames, i finalment, en alguns musulmans anonims. Vejam-ho.

 

Entre els que eren o havien segut reis musulmans de Valencia, sabem que Jaume I aplegà a acorts en el sayyid Abu Zayt o “el rey de Valencia qui ha nom Çeyabuzey”, que havia segut desplaçat per “Zahen rey de Valencia. En les negociacions per a la capitulacio de la ciutat de Valencia, Zayyan, envià d’emisaris, a“Ali Albata…de Paniscola natural”, i al seu nebot o “nebot fill de sa sor”, dit Rays Abulamalet” o Abu l-Hamlat, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. Jaume I, tambe es comunicà en el fill d’Ibn Hud o “lo fiyl de Banud el Arrais de Criuillen”. No ho feu en “lo Rayz Dalgezira”, perque havia fugit “per paor que hauia de nos”.

 

El rei cristià parlà en “lalcayt del castel” d’Almenara, “ab lalcayt de Bayren”, que era “Avencedrell”, o Ibn Sidray en “lalcait de Xatiua” a qui dien Bakr ibn Isa i en “tot son conseyl, en el que hi havia un cristià, “Nexemen de Touia”, que hem vist que “era son priuat”, junt a “Setxi Abenferri” de Lliria, “Abolcasim” o Abu-l-Qasim Ibn Yamin, que era el “katib”, escrivà o secretari, i l’alfaqui “Almofois” o Abu-l-Husayn b. Mufawwiz. En Almenara, tambe es reuni en el alfaqui e… vn altre sarrahi que hi era molt poderos”.

 

Passant a jurats, vells o representants de les aljames, es reuni en “X vells dels millors e dels pus poderosos”, que eren “de cascuna de les aljames de Vall d’Uxo i Nules. Tambe es reuni en “II sarrains de Biar qui eren antichs homens, que cascu hauia plus de L anys”, i de Petrer “uengren II dels veyls a nos, e I iuheu…e parlam ab ells”. En ocasions, els vells o Jurats, designaren representants per a reunir-se en Jaume I, com quan l’aljama d’Elig envià a Muhammad ibn Galib “enuiaren nos Mahomet Auingalip ab I altre”, o els de Villena nos enviaren II sarrayns ab la resposta e la hu daquels era latinat”. A voltes, la comunicacio s’exten a tot el poble, com en Almenara: “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que…”.

 

No sabem la significacio politica d’alguns musulmans que tambe es comunicaren en Jaume I, com en Peniscola, a on “exiren a nos IIII, e dixeren…”, o com vn sarrahi de Paterna”, o un altre de Betera e de Bulla” o  “vn sarrahi mercader” en qui parlà.

 

Fora del ambit estricte de les negociacions per a conseguir la conquista per capitulacio, tambe es detecten curiosos episodis de comunicacio, que no podem obviar. Estant en el Puig, en una correguda per la ciutat de Valencia, apresaren a 12 sarraïns i una sarraïna, als que interrogaren un a un “demanam ho a cascun dels sarrayns”, per a assegurar-se de que no mentien “per tal que no cambiasen les noves”. Durant el siti de la ciutat de Valencia, el rei envià “vn cristia que podia entrar segur en Valencia”, per a negociar la lliberacio de “Guillem Aguilo, que era pres en Valencia”. Durant el siti de Xativa, (1240/1241) “I home…parent del bisbe de Conca…natural de Conca”, intentà “si pogues trobar aizina que pogues parlar ab los de la vila”, per lo que el rei manà que es fera una crida sobre que “tot hom que parlas ab los moros quel presessen”, a pesar de lo que P Lobera trobà al de Conca “que parlaua ab los moros”, dient-li al rei que “aquest caualler parlaua ab los de dins”. Tambe en Xativa, per a descobrir la traicio que Garcia Romeu preparava contra Jaume I, un “encubert” enviat pel rei, havia d’amagar-se per a sentir una conversa “hoirà con parlara…”, entre Garcia Romeu, l’alcait de Xativa, i Setxi / Abenferri. “can el(l) uenrà, parlar ab lalcayt, et ab nos…”. En relacio a les revoltes posteriors a la conquista, resulta que un sarrai “molt priuat” d’Alaçrach, al-Azraq, o el Blau, es comunicà en Jaume I a traves de “I chrestia quens enuia, ab qui ell parla en gran secret”. En un atre moment, un tal “Miquel Garces”, li contà a Jaume I una conversa que havia escoltat entre al-Azraq i “El Rey de Castella”.

 

En el present articul, hem vist que el rei en Jaume deixà testimoni en la seua Cronica, de que durant la reconquista del territori valencià, hi hague una copiosa i fluida comunicacio oral entre cristians i musulmans, en la que participaren una considerable varietat d’interlocutors. No hi ha res que pose de manifest barrera alguna que dificultara eixa comunicacio.

 

3 julio 2013 Publicado por | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 Comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VII)

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.

 

No ha d’estranyar-nos la presencia de tants cristians forasters en territori valencià. En articuls anteriors, hem comprovat la presencia de visitants ilustres a la Valencia musulmana, com el comte castellà “Rudericus Gundisalvi” a mitat del s.XII, el “Rex Nauarre” Sancho VII el fort a finals del s. XII o principis del XIII, “Didacus Lupis”, senyor de Viscaya l’any 1207, i l’aragones Blasco de Alagon, quan faltaven pocs anys per a la reconquista, segurament junt al seu fill Artal d’Alago, de qui el rei en Jaume nos conta que “sabia en la terra, que ja hauia estat”, referint-se a Murcia. No es difícil imaginar que tots ells mantindrien relacions en els cristians valencians, analogament a les que hem vist que mantingue el cosi del rei castellà Pedro Fernandez, en els cristians sevillans durant el seu exili en la Sevilla musulmana.

 

L’any 1212, tornem a tindre noticies dels cristians valencians, relacionades en l’iglesia de Sant Vicent martir, perque el rei d’Arago Pere I, lloà i confirmà la donacio de drets feta per son pare l’any 1177 a sant Joan de la Penya “Petri Dei gratia regis…, qui hanc cartam genitoris mei laudo et confirmo, era 1250”. L’any següent, en 1213, el rei Pere es referia als cristians de Culla, quan en motiu d’una donacio a futur de drets sobre el castell i vila de Culla “Castrum et Villam de Cullar” a l’orde del Temple, es concretava que s’incloien als cristians moros i jueus que alli habitaven o habitarien “cum hominibus et feminis, Christianis, Mauris atque judeis ibi habitantibus et habitaturis”.

 

Sabem que l’any 1228, els cristians de la ciutat de Valencia disponien de llocs d’oracio, per document de 1291, en que Bernat de Corbera relata la seua estancia en Valencia junt a Pere Nolasc o “Petrus Nolasco natione Gallus” (1180-1245), fundador de l’orde de la Merce dels catius, durant la qual visitaren un lloc a on acostumaven a orar “qui ad consuetam orationem feceberat visitans”. En est any, els cristians valencians degueren respirar, quan sapieren que el califa al-Mamun havia derogat el principi del “tawhid” que inspirava als “al-muwahhid” o almohades, i havia proclamat “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús” (p 477 de “Historia política del imperio almohade” de A. Huici). Per esta mateixa epoca, tambe tenim noticies dels cristians de la Xativa del s. XIII, per uns versos de  Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, cristiana o filla de cristiana, a qui pretenia Muhammad b. Ali b. Yusuf, naixcut l’any 1204, en els que es pregunta: “Dicen: ¿Qué tienen los cristianos que los amas?…”.

 

L’any 1232, el monasteri de sant Vicent tornà a la palestra, perque el lloc o iglesia dit de Sant Vicent “… locus sive ecclesia vocatur et dicitur Sanctus Vicentius, fon donat pel rei en Jaume al monasteri de Sant Victorià, junt a les seues possessions i pertinences “possessionibus ac pertinentiis suis”, que per dret o costum “de consuetudine vel de jure”, li havien pertanygut en algun temps, li pertanyien o devien pertanyer-li “pertinent unquam aliquo tempore vel pertinent aut pertinere debent”. Esta donacio tingue lloc als pocs dies del pacte entre Jaume I i “Çeyd Abuçeyd, rex Valentia”, pel qual est ultim li cedi les seues propietats en la ciutat i terme de Valencia “totam illam partem exitum quam retinueram in Valentia civitate et suis terminis”.

 

Possiblement l’ultima noticia sobre l’iglesia de sant Vicent, anteriorment a la reconquista de la ciutat de Valencia, siga la seua donacio per part de Jaume I al monasteri de Lagrasse “P. abbas de G. Rassa: ecclesiam Sancti Vicentii et XXX iovatas terre…”, donacio confirmada pel papa el 20 de juny de 1238, que situava prop de l’iglesia de Sant Vicent les 30 jovades de la donacio “triginta iovatas terre circa ecclesiam Sancti Vicentii prope Valentiam”. Junt a l’iglesia, havien d’existir unes atres edificacions que configuraven un carrer dit de sant Vicent, que es referit pel rei en Jaume en la seua cronica, en els mateixos moments de la reconquista “acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent. Una d’eixes edificacions, podia ser l’hospital, que a 9 de giner de 1239, a tres mesos justetets de la reconquista, quan no havia donat temps de construir res ex novo, fon nomenat per Gregori IX ecclesia Sancti Vincentii et hospitali juxta Valentiam”. Tambe es important saber, que segons la documentacio de la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, la primera missa que es celebrà en l’iglesia de sant Vicent posteriorment a la reconquista, primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie”,  fon dita pel “episcopum de Albarracino” o bisbe d’Albarrassi.

 

Un atra circumstancia que nos parla dels cristians valencians prejaumins es la memoria transmesa. La memoria dels cristians valencians es la responsable de que el Repartiment cite el lloc de la presso de sant Vicent odomos vacuas dicebatur sanctus Vincentus, lloc historic confirmat per l’arqueologia. O que es parle d’un hort de monges cristianes en Sagunt Ortum qui dicitur Virginum… in Murvedre”, que fon referit pel mercedari Arcas Jover com “hortus virginum christianarum. Segur que no es casualitat que “Aceyt Abuçeyt” triara per al seu bateig el nom de sant Vicent martir, que havia segut el sant mes representatiu dels cristians “dimmis” valencians, per lo que en abril de 1238 es titulà com Vincentius rex Valentie”. Els cristians valencians tambe degueren transmetre la memoria del martiri de sant Bernat, que la tradicio situa en 1181, i que segurament fon el motiu de que Jaume I volguera construir en Carlet el monasteri “Gloria de Deu”. L’any 1262, un fill d’Abu Sayyid “Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, s’enrecordà de sant Bernat en el seu testament “operi sancti Bernardi Algezire XX solidos regalium”.

 

Esta memoria, senyal de continuïtat, es la responsable de que en els moments inmediats posteriors a la reconquista s’identifique a familiars d’exdirigents musulmans, com Modef, patre de Çayen”, que al seu temps era el “Çayen Regi, neto Regis Lupi, o es coneguen llocs representatius del passat, com quan es parla de tindre “consell en les cases del rey Lop, o que es sapia el lloc a on estava soterrat Ibn Yahhaf, cadi de Valencia d’epoca del Sit “ubi fecit sua sepultura Abingahaf.

 

Els cristians valencians tambe es fan patents en el “Libre dels feyts”, a on es nomena “un loch que dien los crestians lo Puig de Cebolla, tornant-ho a repetir quan cita “lo castell quels moros apellauen enesa e els cristians deyen li lo Puig de Cebolla: e ara ha nom lo Puig de Sancta Maria”. Com no te trellat atribuir als cristians forasters aragonesos o catalans, el toponim “Puig de Cebolla”, perque “Cebolla” es un arabisme de “Yubayla” que vol dir “puig” en arap, nomes queda pensar que era propi dels cristians valencians. Un atre toponim propi dels cristians valencians es el del  “Pug de les Pascues, que es situat dient que “es denant Muruedre per III milles”.

 

Mes cristians d’epoca de dominacio musulmana, es citen en document de 1240, quan al parlar d’un pont de fusta, el situa “in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant”, es dir en el carrer a on solien estar els mercaders cristians, entre els que podien haver-ne tant valencians com forasters. En un atre document de 10 d’agost de 1245, passat poc de temps de la conquista de Denia, resulta que el rei en Jaume donà als mercedaris l’alfondec dels cristians que es trovaba en l‘arraval alphondicum christianorum quod est in ravallo”.

 

Per a fer-se una visio dels cristians valencians prejaumins, es especialment significativa la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza”, perque nos mostra als cristians valencians actuant en grup i celebrant la Semana Santa, res estrany, havent vist que els cristians sevillans de principi del s.XIII, celebaven la Pasqua.

 

Estos cristians valencians eren els “Valentini” dels que parla la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”, que consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, lo que demostraven tant els clecs com els laics, fent-li reverencies i guardant els seus preceptes, entregant les iglesies als clercs. “Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”.

 

Eren els cristians valencians, dels que Gregori IX digue, que eren els habitants que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, quan l’any 1239 es dirigiren ad ell per a demanar-li proteccio front als “conquistadors”. Per esta carta de Gregori IX sabem que alguns cristians valencians ajudaren a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no volent seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El Papa els retrague distintes faltes, pero finalment els obri els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils, en el supost de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”.

 

Son els valencians que el rei en Jaume volgue protegir dels militars forasters, per lo que en “De guidatico et treuga”, regulà una especie de “llei del talio”, consistent en que si algu fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. No hi ha dubte de que entre estos valencians, hem de sumar a les cristianes valencianes que anteriorment a la reconquista, treballaven en el servici domestic de musulmans o jueus, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, a les que el Concili de Tarragona de 1239, negà la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, si abans de dos mesos, no deixaven de conviure en els pagans.

 

Encara que esta relacio de cites no preten ser exhaustiva, no podem deixar de citar el manuscrit del bisbe Joan Batiste Perez Rubert (c.1537-1597), segons el qual, quan els conquistadors cristians entraren en Segorb l’any 1245, lo primer que feren fon celebrar una missa en una casa de cristians “…in balneo suburbii, ubi tres tantum christiani habitabant…” (p. 87 del “Episcopologio de la diócesis de Segorbe-Castellón”).

 

Crec que les cites aportades donen una visio molt distinta de la pretenen que cregam els rupturistes acatalanats, als que no els interesa gens l’historia anterior a Jaume I, perque posa de manifest que el dogma acatalanat es un invent sense base historica. Ha segut un tortosi Alfonso Boix Jovaní qui ha escrit que “me ha llenado de asombro leer en un buen número de manuales, textos eruditos…cómo las referencias a la historia de las tierras valencianas se realizaban, en gran medida, únicamente a partir de su conquista por las tropas cristianas, sobre todo por el rey Jaime I”, mantenint que “Por esas tierras, por sus gentes y por sus vivencias, no creo que esté bien dejar aquella “otra historia” en el olvido” (p 94 de “Guerra en Sarq al’andalus: Las batallas cidianas de Morella (1084) y Cuarte (1094)” -2005).

 

Crec que els valencians no tenim ningun motiu per a no sentir-nos ben pagats d’un passat, en el que valencians de distintes confesions religioses, cristians, musulmans i jueus, varem tindre mandataris que profesaven la religio islamica. Es mes, crec que podem estar ben orgullosos d’una epoca en la que es configurà una part de la nostra personalitat individulisada i diferenciada de la dels atres pobles hispans i en la que es documenta la primera expressio que assignà una forma de parlar propia als habitants del territori valencià, en la denominacio de “ayamiyya balansiya” o romanç valencià, la qual es definitoria d’un estrat de la nostra llengua propia, que posteriorment en epoca cristiana foral, s’empinà a la categoria de llengua en el nom de llengua valenciana. No deixem que quatre traidors acatalanats, nos la malbaraten.

 

 

3 julio 2013 Publicado por | AVL, “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.