Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (i III)

Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d’Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”. L’any 1996, Matellanes Merchán trasmet que, segons el professor Bosch Vilà, per a Yaqut, “El balad representa un territorio o región propiamente llano, cultivado o no, y apurando más, habitado por una comunidad de gentes más o menos homogéneas, atendiendo a sus orígenes, procedencia o sistema de vida, predominantemente rural” (“La colonización santiaguista del Campo de Montiel”. p 393 de las “Actas del Congreso Internacional Conmemorativo del VIII Centenario de la Batalla de Alarcos” 1996).

Comprovem que no hi ha ningu que li done a la paraula “balad” la connotacio negativa que preten Guichard. Inclus podria ser al contrari, atenent a que Yaqut, en el Mu’yam al-buldan, diu de Rayya (Malaga) que “es una de las mejores tierras (balad) de al-Andalus” (p 249 de “Al-Andalus desde la periferia”, referint-se al Mu’yam al-buldan, II: 826; trad castellana, 170, nº 154). No seria d’estranyar que parlant de “balad”, en relacio a Valencia i Murcia els primers cronistes vullgueren especificar que es tractava de les millors terres de cultiu de l’Espanya musulmana, exactament igual que hui en dia. En una economia fonamentalment rural basada en el sector primari, es absurt pensar en una despoblacio de zones a on es podia obtindre un major rendiment agricola. ¿O es que els catalans ya tenien industria textil i terciaria (Port Aventura)?

Vejam conceptes o entitats als quals s’ha aplicat historicament el terme “balad”. Ibn Hayyan (987-1075) escrigué el seu llibre titulat “Al-Muqtabis fi Akhbar Balad al-Andalus, (editat per ‘Ali al-Hajji, Beirut, 1965). El titul en arap del llibre conegut com “La descripción anónima de al-Andalus” es “Dhikr Bilad al-Andalus. Comprovem que al-Andalus era “balad”. ¿No li “evoca” a Guichard el terme “balad” aplicat a al-Andalus, “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique” ¿Haura segut Cordova per a Guichard una capital digna de tal nom? En la “Descripcion de España de Xerif Aledris” d’al Idrisi (1100-1165/66), trobem “balad” aplicat a Veled assikia o terra de cequia o regadiu, a “Veled al-Andalus” o terra d’al-Andalus, a Velad-Arrum o terra de cristians, o a Veled Afranchin o terra dels francs. ¿Seria en eixa epoca el pais de Guichard un païs en llimits imprecissos i poc civilisat? ¿O es que acas la paraula “balad” aplicada al seu pais, li “evoca” una cosa molt distinta de lo que li “evoca” si es tracta de Valencia? ¿A que juguen esta quadrilla d’enredradors?

Crec interessant reproduir la conclussio de l’historiador Matellanes Merchán en el llibre citat, en relacio a l’alusio qur fa Yaqut a Montiel, calificant-la de “balad”: “Yaqut, alude a Montiel como un balad…Esto supone que desde época islámica el Campo de Montiel, constituye una unidad económica, sobre la que se superponen las jerarquías cristiano feudales. Su unidad y organización previas, serían una de las explicaciones de la rápida implantación de la Orden de Santiago en la zona. Este sería un ejemplo muy clarificador de la continuidad histórica con respecto a las preexistentes estructuras islámicas, que pondría en cuestión, algunas ideas anacrónicas de ruptura poblacional.

Deixarém correr la connotacio de territori de bona terra en una determinada organisacio especifica que pareix despendre’s de l’aplicacio de “balad” que hem vist, totalment oposta a la connotacio negativa de Guichard que nomes pareix existir en el seu cap i en les seues “evocacions”, i nos conformarém en el significat generic de “balad” com a “tierra, pueblo”, o “pays, région”.

Pero Guichard, en acabant de dir que al-Istajri i al-Ya’qubi gastaven el terme “balad”, per a referir-se nomes a Tudmir i a Valencia, manté que per a les atres regions d’Espanya es gastava el terme de “madina”: “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”. La barbaritat que escriu Guichard es antologica, perque “madina” mai fa referencia a “regio”, sino que es tracta d’un dels noms aplicats a una determinada concentracio puntual de poblacio.

Perque no es ningun misteri que les concentracions de poblacio mes importants -no sempre en relacio al numero d’habitants-, en l’epoca de dominacio musulmana, eren nomenades “madinat”, “madina” o “medina”.  Per darrere d’elles es trobaven els “hisn” (plural husun) en el significat de castell o lloc fortificat i la “qarya” o alqueria, gastant-se a voltes noms distints per a nomenar a la mateixa poblacio, per existir una certa diferenciacio ambigüa entre elles, la qual ya es donava entre la “civitas”, el “castrum” i la “villae” romanes en les que es corresponen, i que ha perdurat fins al dia de hui, en que per eixemple, no es parla de la ciutat de Madrit, sino de la “Villa y Corte de Madrid”.

Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”,  nos mostra l’equivalencia entre la “civitas” romana i la “madina” musulmana,  posant precissament l’eixemple de la ciutat de Valencia.  Ho comprovem en el conegut com a “Calendari de Cordova”,  dedicat a al-Haquem II, i per tant redactat entre els anys 961 i 976.  Com es tracta d’un calendari bilingüe, pot vore’s la correspondencia entre “bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia”, comparant el text arap en el llati.

Pero denominar “madina” a una poblacio,  solia dur funcions implicites. Lévi-Provençal expon que el terme “madinat” “madina” o “medina”, es d’orige arameu i designava el lloc a on es fea justicia.  (p 10 de “Las ciudades y las instituciones urbanas del occidente musulmán en la Edad Media”).  Vallvé relaciona el terme en “lugar donde se asienta la religión, sede religiosa”,  recordant la fugida de Mahoma des de La Meca a Yatrib,  ciutat que a partir d’eixe moment fon coneguda com Madinat al-nabi,  o “Ciudat del Profeta”,  o senzillament “Medina”,  comentant que “la persistente coincidencia entre la capital de una diócesis y madina, puede deberse a que los musulmanes españoles, desde los primeros tiempos vieran que ambos términos equivalían etimológica y semánticamente”. (p 183 de “La división territorial de la España musulmana”).    Al Farabi, (872-950) en la seua obra “Kitab al siyasat al-madinayya”,  gasta el teme “medina” com a “forma de gobierno o modelo de organización política” afegint que esta forma de govern es caracterisa per “un consejo o jema’a, o la democracia” (p 39 de “La voluntad de humanismo”).  Deduim,  que una Madina, es una concentracio urbana de poblacio, que pot exigir anar acompanyadada de funcions politico-administratives,  religioses i relacionades en el lloc a on s’impartix justicia.

Anem a vore com els cronistes nos informen de la funcio politica i de govern de la ciutat de Valencia en relacio al territori valencià. Al-Razi (889-955), referint-se a la ciutat de Valencia diu que  “E Valencia ha muy grandes terminos e buenas villas que la obedecen.

Al Udri (1003-1085), va escriure que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas, en relacio a lo qual s’ha de saber que “la capital de la provincia o la capital de al-Andalus recibía los nombres de ‘quarar al –‘ummal’, que vol dir residencia dels governadors, evidenciant-se que els governadors del territori valencià, residien en la ciutat de Valencia.

Comprovem, que quan Guichard parla del territori valencià o “balad Balansiya” com a territori sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”, no diu mes que favades, una darrere l’atra, segons nos mostren els conistes musulmans que hem nomenat.

Per a acabar, considere molt important posar en relacio la terminologia gastada pels cronistes araps referent a la capitalitat de la ciutat de Valencia sobre el territori valencià, en aquella que trobem posteriorment en epoca foral. Podem fer-ho gracies al treball d’Agustín Rubio Vela titulat: “Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal Cuatrocentista”. En este treball, Rubio Vela, parla de la “extendida imagen” de la ciutat de Valencia com a “ciudad encerrada en sí misma, entregada a producir y a mercadear, y olvidada de su condición de capital”, image de ciutat “hanseatica”, extesa per Joan Fuster, l’autoproclamat “català” de Sueca. Diu que En los últimos años, el análisis de la documentación de los siglos XIV y XV”, li ha dut a questionar-se eixa image, concloent que A la luz de esos registros, la ciudad medieval se presenta ante nosotros ciertamente como una entidad política con la mirada puesta en el resto del país, como una capital con voluntad de serlo. Entre el vocabulari gastat pels Jurats de la ciutat de Valencia, trobem expressions que parlen de “la dita ciutat, la qual es mare e maestra e ciutat metropola en lo dit regne”, o la mes tradicional de cap e mare de tot lo regne”. ¿No resulten expressions analogues i inclus identiques a les gastades pels cronistes araps durant l’epoca de dominacio musulmana? ¿No resulten una evidencia mes de continuïtat?

En el present articul, hem vist que des del principi de la dominacio musulmana es parla de la ciutat de Valencia, del territori Valencià i dels valencians. Com del nom de “catalans” i de “Catalunya” no existix rastre en l’historia fins al sigle XII, els acatalanats no tenen mes trafec que desacreditar i sembrar d’ombres i de destruccio tota l’historia valenciana anterior. Es la nostra obligacio posar de manifest totes les mentires que diuen quan trauen anacroniques teories de ruptures poblacionals, en l’unica finalitat d’intentar evitar que parlem de la veritat sobre la continuïtat entre el poble valencià iberorromà i el poble valencià actual.

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Tortosins, Valencians mai catalans | Deja un comentario

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

Molt a sovint, els bacores de sempre, escampen falsetats que pretenen qüestionar el sentiment valencià dels nostres germans del nort de l´actual provincia de Castello, en l´unica finalitat de desestructurar l´unitat del poble valencià. Pretenen l´existencia de problemes d´identitat a on no n’hi han, obviant-los a on realment els tenen.

Son els catalans i no els valencians els qui tenen un problema d´identitat nacional dins de les seues fronteres. Els tortosins, ni es senten ni s´han sentit historicament catalans.

El problema identitari que tenen els catalans en els tortosins, es troba ben viu. Fa poc, un “Comunicat dels barraquistes” manifestava que: “Diuen que no parlem bé. Diuen que els balls nostres no són catalans. Només ens voleu per al dia d’anar a votar, i si no tinguéssim el riu Ebre, no ens donaríeu ni aigua per a beure”. Francesc Pujol, en el llibre “Obra del Cançoner Popular de Catalunya: materials”, nos fa saber que “el tio Jaume de la gaita”, un tortosi, d´Alcover, “Ens parla de Catalunya com d´una terra estranya, explicant que els tortosins “s´han cregut aïllats” afirmant “que sols eren tortosins”, pero que aixo, “potser no s´atreveix a dir-nos-ho” ¿I no pensen per qué no s´atrevix a dir-ho? ¿Es Catalunya la nacio del terror? ¿Com se pot tindre por de manifestar que u no se sent català? ¿Por a qué? ¿Sera un sentiment no “cientific”?

Sebastià Campos i Terrès va escriure en 1934: “Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí…No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa,…perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer…”

Retrocedint a mitan del XIX, a l´epoca de renaixença dels sentiments nacionalitaris, trobem a un tortosi, Tió, que escrivia l’any 1842, “Recordad la letra del final del himno de Tortosa: –Ni catalans, ni valencians: ¡som Tortosins!-”. Ramon Vergés i Paulí (1874-1938), en l´articul “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”, escrigue: “Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins…”

Les Memories de Vicent Torralba que nos conten fets succeits entre 1609 i 1651. diuen referint-se al “Dia 6 de dehembre de l’any 1650” queTortosa no volgue convenir en la rebelio de Catalunya, y per(o) asso la han mirada els catalans en mals ulls y la borraren del llibre de la Diputacio, de manera que de Tortosa no sortejaven diputat. … Ni als de Tortosa els volen dir catalans, sino tortosins…” Es curios llegir carta de 1664, segons la qual: “Los procuradores, cabildo y gobernador de esta ciudad de Tortosa; solicitan a vuestra majestad que saque del Convento de Capuchinos desta ciudad a los religiosos catalanes y entregue dicho convento a los Capuchinos de la provincia de Valencia” (ACA, L.695).

Anant mes arrere, sabem que a finals del s XV, els tortosins consideraven que la seua patria era Tortosa i no Catalunya, quan “A veus plenes” manifestaven, que “¡ara serà franca y prosperada la patria!, en motiu de la construccio d´un assut. En l´articul “Catalunya i catalans en temps de Jaume I (II)” varem vore com de la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, podia despendre´s que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), era vei dels “clerici catalani”, per lo qual Tortosa era veina dels catalans i no catalana. Tambe sabem que quedà fora de la delimitació territorial dels catalans citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva” del 23 de juny de 1218.

Esta falta de conciencia catalana dels tortosins, per la seua personalitat diferenciada, feu que en acabant de la seua conquista cristiana en 1148, l´antic territori musulma, es transformara en marquesat independent, “Tortosae Marquio”, contant en ordenament legal propi: “La costum de Tortosa”. Honori Garcia trobà punts de contacte entre l´ordenament tortosi y els furs valencians, afirmant per eixemple que “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”

La relacio del tortosins i valencians ha estat condicionada a banda de per la proximitat fisica, per l´adscripcio a la seu episcopal de Tortosa, d´una part important del nort de Castello. A 28 de novembre de 1178, Alfons II, assignà a la catedral de Tortosa “Almenaram”, “Bounegre”, “Alcalathum”, “Moron”, “Culam”, “Aras”, “Morelam”…, tots ells “cum suis terminis”. El document parla d´antics llimits “secundum antiquos limites”, llimits no documentats previament i pot ser inexistents. Segurament, la rao de l´adscripcio, fon dotar a la seu tortosina d´un territori suficient, que donara confiança per a fer front a la seua pobrea: “rex intuens paupertatem domus dei”. Esta divisio diocesal, es va mantindre en el temps i els valencians la sentien com a una imposicio de la que fugir. Per l´Autobiografia de Catala de Valeriola, referint-se a “Dilluns a 31 de juliol, 16oo”, sabem que la vila de Morella li havia escrit per a que “…suplicas a Sa Magestad la desmembraçio del bisbat de Tortosa y ques fes nova erexio en la vila de Morella…” havent-se ya suplicat anteriorment “…la mateixa desmenbraçio y la erexio de la iglesia de Castello de la Plana…”

Tambe podria ser que part dels tortosins hagueren segut etnicament valencians. L´Ebre, es una important barrera natural, que sense dubte separà distints pobles. Plini (23-79), parla dels ibers ilercavons al nort del Millars, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum” i en acabant de parlar de l´Ebre “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans. La “Cronica del moro Rasis” d´al Razi, (889-955) diu que: “Parte el termino de Tortosa con el de Valençia; e el de Tortosa esta bien fecho, e esta sobre el rrio de Ebro…” Si Tortosa esta “sobre el rrio de Ebro”, vol dir que escomençava, per damunt de l´Ebre. Segurament la llogica indui a que Mercator, l´any 1609, en el mapa “Arragonia et Catalonia”, senyalara la separacio entre Valencia i “Catalonia” en el riu Ebre. ¡Els problemes que nos hauriem estalviat si hui fitarem en l´Ebre!

Resulta curios que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mossarabia valenciana fon qui “repoblà les valls de l’Ebre i del Jalón” (t.X pp 336-337), o que L´Aldea fora poblada segons diu José Mª Franquet Bernis en la seua tesis doctoral, “amb una comunitat musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipi d´Ulldecona existixca un nucleu de poblacio que es diu “Els Valentins”.

Un atre tema interessant, es el de la llengua dels tortosins, en relacio al valencià i al català. En la p. 723 del llibre “Congrés Internacional de Toponímia i Onomástica Catalanes” (2001. Valencia), referent a la llengua de la comarca tortosina del Montsià, es parla del “caràcter de pas de la zona i de transició de la parla”, informant-nos de “les respostes, que podem obtindre si preguntem als montsianecs Quina llengua parlen?” I son: “català, mig en valencià; català-valencià; parlem més en català; parlem mes en valencià; ni és valencià ni és català”. J.S. Beltran, va escriure el llibre “El subdialecte tortosí. Una parla de transició”, en el qual llegim que “L´inherent caràcter de transició del tortosí ha fet oscil·lar, de vegades, l´adscripció d´aquest al nord-occidental o al valencià.

Tere Izquierdo Salom, en “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, es queixa de que les formes lexiques que els catalans imponen als tortosins van “en detriment de les occidentals o genuïnes”. Paraules compartides entre valencians i tortosins com “batistot”, “comboiar”, “casporra”, “coquiller”, “cotet”, “engalochat”, “melada”, “pita”, “saragüells”, “sobralles”, “tarquim”, “chilladissa”…, han segut posades hui en perill d´extincio, per la recua de pseudocientifics, que pretenen, una inexistent pero ensomiada, uniformitat, a colp de lo que siga. ¿Estrategia nazi?

Ya Antoni de Puigblanch, naixcut en Mataro l´any 1775, dia del “rector de Vallfogona” que “Que Vallfogona  tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán…” De 10 de setembre de 1634 es l´acort del Consell Municipal de Castelló en el que es llig: “… que lo senyor bisbe de Tortosa ha proveit, en la penultima vessita manant en aquella, ques predique en llengua valenciana. Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI) va escriure el llibre “Sinonima variationum sententiarum”. editat en Valencia l’any 1502. Diu que l´escriu: “… ex italico sermone in valentinum…”

Com els aires de grandea i els desijos incomplits, a voltes tenen conseqüencies neuronals, alguns catalans, catalanistes i acatalanats, parlen de Murcia com a “país català frustrat”, quan la frustracio no tenen que anar a buscar-la tan llunt perque la tenen dins de les seues fronteres, en Tortosa, dins de la qual mor, s´acaba, s´esfuma, i es desfa el sentiment català, que passa a convertir-se en bufes de pato. Pero inventar mentires els ix debades, i ad alguns catalans, catalanistes i acatalanats, ¡ausades que els agrada tot lo que siga debades o furtat!

11 mayo 2009 Posted by | Tortosins | 3 comentarios