Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VIII)

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

 

Per a l’estudi de la comunicacio entre conquistadors i conquistats, tenim un instrument excepcional, que es la Cronica o Llibre dels Fets de Jaume I. Nos centrarém fonamentalment en la part del Llibre que conta la conquista del territori valencià, prenent com a base el “Aureum Opus” i acodint a la versio de 1343, publicada l’any 1873 per Aguiló y Fuster, per a la part absent del “Aureum Opus”. Raonarem sobre les motivacions de la comunicacio, sobre els interlocutors que la protagonisaren i sobre la llengua/llengues “oficials” i de contacte en que tingue lloc.

 

La comunicacio entre cristians i musulmans documentada en el Llibre dels Fets, es troba en el context de les actuacions dutes a terme per mandataris cristians per a substituir en el poder als mandataris musulmans que l’ostentaven. S’intentava accedir al poder negociant la rendicio del contrari i aixina s’evitava la possibilitat de morts en combat. Per a conseguir-ho, es posava en marcha un proces de comunicacio, que podia escomençar-se en uns contactes previs, normalment entre “missages” o enviats de les parts. Seguien les negociacions de les condicions de capitulacio entre mandataris o els seus representants. El proces podia finalisar-se en la subscripcio de pactes. Durant el proces, anaven incorporant-se progressivament interlocutors mes importants, incrementant-se el formalisme. El registre oral inicial dels representants, cedia pas  finalment al registre escrit en que els maxims dignataris subscrivien els pactes.

 

Previament a entrar en la comunicacio documentada durant la reconquista, es curios coneixer l’existencia de relacions anteriors, entre el rei en Jaume i l’alcait de Xativa. Ho sabem perque el rei en Jaume, estant en Alcanyiç l’any 1231, es referi a un tal “Pero Lopis de Polmar” o “Pero Lopeç de Pomar”, que “hauia estat per missatgeria nostra al alcayt de Xatiua”. Este personage era seguramente antecessor de “Gonzalo Lopez de Pomar”, sobre qui Zurita, referint-se a l’any 1257, escrigue “que en aquella sazon era Alcaide de Xativa…”. Esta relacio explica una referencia al pare de l ‘alcait de Xativa en el moment de la conquista que diu “que son pare li hauia manat, que a negun crestia del mon, ni a sarray, non liuras aquel castell si a nos”, o que “tant amauem nos, son pare del alcayt, e tant amauem son fiyl…”, mostrant-nos, ademes, que des de temps arrere els musulmans sentien proxim el canvi de poder. En relacio este alcait, la Cronica parla de que “…quant feu lo pleyt ab nos en lo Reyal ques prop la vila, se feu nostre uassayl”, i sabem que feu en Jaume I unes cartes de “couinença”, que el rei acusà a l’alcait d’haver trencat. Ademes, este alcait havia tingut relacions previes en uns atres cristians, lo que comprovem, quan pactà la rendicio en Jaume I, i li demanà que li enviara a “Nexemen de Touia”, cristià amic intim, “qui era son priuat”.

 

En els contactes previs es buscava la comunicacio en persones influents del bando contrari. Els “sarrayns de Paniscola”, enviaren “dos sarrayns” a parlar en el cavaller aragones “Exemen d’Urrea”, per a oferir-li la rendicio i donar-li una carta per al rei. L’alcait de Cullera, envià a “I sarray qui sauia nostre lati”, per a que parlara en el noble aragones Pelegri d’Atrosillo”. Com l’objectiu dels contactes era negociar en el rei cristià, que era qui tenia poder de decisio, l’alfaqui d’Almenara i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, enviaren a un “missage”, per a vore si podien parlar ab nos, i “II sarrains de Biar…dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos. En sentit contrari, el rei en Jaume, en les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, envià un “missatge” a qui els musulmans parlaren “a la orella”, i posteriorment a “dos cauallers guarnits”, per a que parlaren en l’alcait del castell. Tambe envià a “n’Exemen de Touia”, per a que parlara en l’alcait de Xativa, perque com hem dit, Exemen i l’alcait eren amics.

 

Passant a les negociacions, hem de saber que estes eren dirigides personalment pel rei en Jaume. En algun moment involucrà a nobles i militars cristians, com quan son tio Don Ferrando, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, tingueren una conversa en “I saui moro qui hauia nom Almofois”, que havia segut enviat per l’alcait i els atres vells de Xativa. Pero usualment, el rei es quedava soles en els negociadors musulmans, perque no confiava gens ni miqueta en els nobles que l’acompanyaven. Esta desconfiança es manifesta quan, referint-se als seu nobles, escrigue que “molts ne hauia, a qui no playa que Valencia fos presa”, perque la “amaven” mes “de sarrayna, que no que vingues al nostre poder”. El rei conta que quan “don Nuño e don Eximen dUrrea e don Pero Ferrandez de Çagra e don Pero Cornell” sapieren que havia aplegat a un acort de capitulacio, “perderen les colors axi com si hom los hagues ferits en dret del cor”. Les dificils relacions en alguns nobles tambe es manifestaren en les negociacions per a la rendicio de Xativa, quan uns musulmans li descobriren l’intent de traicio de Garcia Romeu, dient el rei que “nos entenem la gran falsia que el(l) nos cercaua”.

 

Si parlem dels interlocutors musulmans que es comunicaren en el rei en Jaume I, haurem de dir que foren de lo mes variat. Es detecta comunicacio en reis musulmans de Valencia, que ho havien segut o ho eren, o els seus representants, en arraissos o caps de l’eixercit, en alcaits o responsables de fortalees o els seus consellers, en alfaquins o experts en dret, en vells o jurats, o representants de les aljames, i finalment, en alguns musulmans anonims. Vejam-ho.

 

Entre els que eren o havien segut reis musulmans de Valencia, sabem que Jaume I aplegà a acorts en el sayyid Abu Zayt o “el rey de Valencia qui ha nom Çeyabuzey”, que havia segut desplaçat per “Zahen rey de Valencia. En les negociacions per a la capitulacio de la ciutat de Valencia, Zayyan, envià d’emisaris, a“Ali Albata…de Paniscola natural”, i al seu nebot o “nebot fill de sa sor”, dit Rays Abulamalet” o Abu l-Hamlat, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. Jaume I, tambe es comunicà en el fill d’Ibn Hud o “lo fiyl de Banud el Arrais de Criuillen”. No ho feu en “lo Rayz Dalgezira”, perque havia fugit “per paor que hauia de nos”.

 

El rei cristià parlà en “lalcayt del castel” d’Almenara, “ab lalcayt de Bayren”, que era “Avencedrell”, o Ibn Sidray en “lalcait de Xatiua” a qui dien Bakr ibn Isa i en “tot son conseyl, en el que hi havia un cristià, “Nexemen de Touia”, que hem vist que “era son priuat”, junt a “Setxi Abenferri” de Lliria, “Abolcasim” o Abu-l-Qasim Ibn Yamin, que era el “katib”, escrivà o secretari, i l’alfaqui “Almofois” o Abu-l-Husayn b. Mufawwiz. En Almenara, tambe es reuni en el alfaqui e… vn altre sarrahi que hi era molt poderos”.

 

Passant a jurats, vells o representants de les aljames, es reuni en “X vells dels millors e dels pus poderosos”, que eren “de cascuna de les aljames de Vall d’Uxo i Nules. Tambe es reuni en “II sarrains de Biar qui eren antichs homens, que cascu hauia plus de L anys”, i de Petrer “uengren II dels veyls a nos, e I iuheu…e parlam ab ells”. En ocasions, els vells o Jurats, designaren representants per a reunir-se en Jaume I, com quan l’aljama d’Elig envià a Muhammad ibn Galib “enuiaren nos Mahomet Auingalip ab I altre”, o els de Villena nos enviaren II sarrayns ab la resposta e la hu daquels era latinat”. A voltes, la comunicacio s’exten a tot el poble, com en Almenara: “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que…”.

 

No sabem la significacio politica d’alguns musulmans que tambe es comunicaren en Jaume I, com en Peniscola, a on “exiren a nos IIII, e dixeren…”, o com vn sarrahi de Paterna”, o un altre de Betera e de Bulla” o  “vn sarrahi mercader” en qui parlà.

 

Fora del ambit estricte de les negociacions per a conseguir la conquista per capitulacio, tambe es detecten curiosos episodis de comunicacio, que no podem obviar. Estant en el Puig, en una correguda per la ciutat de Valencia, apresaren a 12 sarraïns i una sarraïna, als que interrogaren un a un “demanam ho a cascun dels sarrayns”, per a assegurar-se de que no mentien “per tal que no cambiasen les noves”. Durant el siti de la ciutat de Valencia, el rei envià “vn cristia que podia entrar segur en Valencia”, per a negociar la lliberacio de “Guillem Aguilo, que era pres en Valencia”. Durant el siti de Xativa, (1240/1241) “I home…parent del bisbe de Conca…natural de Conca”, intentà “si pogues trobar aizina que pogues parlar ab los de la vila”, per lo que el rei manà que es fera una crida sobre que “tot hom que parlas ab los moros quel presessen”, a pesar de lo que P Lobera trobà al de Conca “que parlaua ab los moros”, dient-li al rei que “aquest caualler parlaua ab los de dins”. Tambe en Xativa, per a descobrir la traicio que Garcia Romeu preparava contra Jaume I, un “encubert” enviat pel rei, havia d’amagar-se per a sentir una conversa “hoirà con parlara…”, entre Garcia Romeu, l’alcait de Xativa, i Setxi / Abenferri. “can el(l) uenrà, parlar ab lalcayt, et ab nos…”. En relacio a les revoltes posteriors a la conquista, resulta que un sarrai “molt priuat” d’Alaçrach, al-Azraq, o el Blau, es comunicà en Jaume I a traves de “I chrestia quens enuia, ab qui ell parla en gran secret”. En un atre moment, un tal “Miquel Garces”, li contà a Jaume I una conversa que havia escoltat entre al-Azraq i “El Rey de Castella”.

 

En el present articul, hem vist que el rei en Jaume deixà testimoni en la seua Cronica, de que durant la reconquista del territori valencià, hi hague una copiosa i fluida comunicacio oral entre cristians i musulmans, en la que participaren una considerable varietat d’interlocutors. No hi ha res que pose de manifest barrera alguna que dificultara eixa comunicacio.

 

3 julio 2013 Publicado por | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 Comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (i V)

Una caracteristica de l’edicio de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, es que en el llibre consta tant la reproduccio del text original en arap, com la seua traduccio. Com considerava interessant coneixer els equivalents en arap d’algunes paraules traduides, i en algun cas la seua translliteracio, contacti en Rosana Benlloch, professora d’arap de l’Escola Oficial d’Idiomes, qui advertint-me de que es tractava d’un arap dificil, perque “el árabe es andalusí”, em digue no obstant, varies coses interessants.

 

Per eixemple, resulta que la paraula arap equivalent a “cristiana” en el poema d’Ibn Jafaya “Cristiana de labios bermejos”, es “mutanasir, de la qual digue que “se trata de un término que en la época de al-Andalus servía para designar a musulmanes que abrazaron la religión cristiana”, lo que podria supondre, que en l’Alzira dels temps d’Ibn Jafaya, hi havien conversions de musulmans al cristianisme, es de supondre que  anteriorment a la vinguda dels almoravits.

 

Consultant-li per la translliteracio de les paraules araps del text d’Ibn al-Abbar, traduides per Mahmud Sobh com mozárabe i falla, em digue que pensava que la primera podia correspondre’s en aayim, en el sentido de extranjero o que no habla árabe”, i la segon en haiya. Per tant, estem davant d’una nova prova, de que en temps inmediatament anteriors a la conquista del rei en Jaume, en Valencia hi havien “aayim” o “mozárabes” o cristians valencians, que parlaven romanç. El romanç valencià d’eixos cristians es revela clarament, quan Ibn al-Abbar els posa en relacio en la paraula haiya, que no es mes que una adaptacio del valencià “falla”, romancisme originat a partir del llati “facula”. En este punt hem de recordar, que cronistes en arap de distintes epoques relacionaren als cristians tributaris en l’adoracio al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”).

 

A pesar de tot lo que hem vist, els acatalanats seguixen a la d’ells. L’acatalanat de Castelló Germà Colón escrivia una gloriosa frase que diu que “Els historiadors, no obstant, ens diuen que a Mallorca no hi hagué mossàrabs (això ho sabem des dels temps de Mn Alcover), ens diuen també clarament que no n’hi hagué a per (sic) terres de València i Múrcia (i els estudis de Míkel de Epalza i d’Enric Llobregat són taxatius), etc. Quan hom pretén e.gr., que els topònims derivats de kanisa “testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perquè amb aquest mot els àrabs designaven les esglésies cristianes, resulta que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…” (p 351 de “Estudis de Filologia Catalana i Romanica”.- 1997). Anem a vore que l’ignorancia de la realitar i confiar en qui no es de fiar, conduix a dir moltes favades.

 

Perque seguramente deu ser ignorancia dir que des dels temps d’Alcover es sap que “a Mallorca no hi hagué mossàrabs”. Ignorancia de no saber que Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), feu unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolletí del Diccionari”, dient que “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió” ¿Aclarirà o rectificarà el sr Colon la seua afirmacio, que no es pot calificar mes que de mentira?

 

Perque seguramente deu ser ignorancia parlar dels estudis “taxatius” de Míkel de Epalza i Enric Llobregat, segons els quals “no n’hi hagué (mossàrabs) a per (sic) terres de València”. Es millor pensar que es ignorancia, que apuntar a l’ocultacio i a la manipulacio, per desgracia molt en us en la secta catalanera.

 

Segurament, el sr. Colon no s’atreviria a calificar-los com a “taxatius” si sapiera que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

El sr. Colon hauria de llegir al membre de la Real Academia de la Historia, Luis Ángel García Moreno quan diu que “Desde luego no participamos de la idea de una mozarabía inexistente en Levante, que cierta historiografía (EPALZA, M. DE; y LLOBREGAT, E. A., «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la pcnísula (Sharq al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36,1982, pp. 7-32, a los que ha seguido RUBIERA, M.ª J., La Taifa de Denia, pp. 103 ss.) ha querido proponer en los años setenta en un filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos, sólo comparable al de la historiografía fascista de los años treinta. (“La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raíces de un país” en “Hispania sacra”, 49:99 -1997; p.256).

 

Tampoc sabra el sr. Colon que Alejandro García Sanjuán en “El fin de las comunidades cristianas de al-Andalus (siglos XI-XII): factores de una evolución” (XI Congreso de Estudios Medievales. 2007) ha dit de les hipotesis d’Epalza, que es basen en una “metodología de análisis de las fuentes poco ortodoxa, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones, obviando, además, la existencia de importantes testimonios que cuestionan dichas hipótesis”.

 

No content el sr Colon, per a rematar la gloriosa frase, nos transmet l’ocurrencia de que per molt que “kanisa” vullga dir iglesia cristiana en arap, aixo no vol dir que “els topònims derivats de kanisa testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perque lo “que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…”. Es conegut que el toponim de la partida de l’Alquenencia d’Alzira, es corresponia en una alqueria que consta en document d’epoca del Sit, de l’any 1098, com a “villas de Alcanitja”, junt a“Pigacen”, “Frenales”, “Cepolle” i “Murisveteri…”, i en el Repartiment com Alcanicia, Alcannicia o Alchannicia. Acabem de vore que els poemes d’Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d’Alzira, nos parlen d’iglesies cristianes d’Alzira, en santons, de les que sonen campanes, i de les que desapareixen els diners, titulant-se un dels poemes Al-kanisa / la iglesia.¿Es referiran Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar a santons en espirit, a campanes espectrals i a diners fantasmagorics de “vells cementiris en runes”, o es mes facil pensar que les idees dels nostres acatalanats son propies de cervells en molta runa, convertits en “cementiri” de neurones”?

 

Per a acabar, vist que “falla” es una paraula gastada pels valencians del s.XIII, documentada  anteriorment a la “reconquista” de Jaume I, anem a documentar-ne mes, com a prova de que a la continuïtat de poble, s’ha d’afegir la continuïtat de llengua.

 

I eixes paraules es troben en el document mes antic que es conserva en l’Archiu del Regne, datat l’any 619 de l’Hégira (1223), que ademes, es l’unic que es conserva escrit en arap, d’orige anterior a la reconquista. Es tracta d’una sentencia del cadi de Morvedre, dictada per un litigi entre Torres-Torres y Carcer sobre rec. El text comença dient que “Habiendo sobrevenido una disputa entre la qarya de Turis y la qarya de Qars, formando parte (ambas) de la qura de Murbitar…”. Tres sigles mes tart, el 30 d’agost de 1576, es repeti la mateixa discussio, per lo que el consell d’Aragó ordenà la traduccio del document. La manaren fer a Francisco López Tamarit presbiter de la parroquia de de San Pedro de Alhama ¡de Granada!, sent estrany que se n’anaren tan llunt, quan segons els acatalanats, tots els musulmans d’aci sabien arap.

 

En la traduccio de López Tamarit, criden l’atencio certes paraules d’alguns fragments: “ante dicho Cadi fueron presentes con él muchas personas y llegaron a ver el dicho rrollo y agujero…para que tomen el agua los del lugar de Carzer dos hilas y medio y los de Torox otras dos hilas y medio… quando el agua sera mas de quatro hilas… enmedio della un azud pero medido por el cual salgan dos hilas y media de agua… quando aya mas de cuatro hilas como arriba es dicho y no llegue al agujero dicho… y fue quitado de entre ellos el pleyto y baraja…”. Comprovem la presencia de “roll” i “fila”, paraules propies del vocabulari del rec de la llengua valenciana, inexistents en la llengua castellana del traductor.

 

Un “roll” era i es una perforacio en una pedra, d’una superficie d’un pam valencià quadrat, d’a on ix l’aigua que es distribuix per distintes cequies. Una “fila” es la mida del cabal d’aigua que ix pel roll, de quantificacio mes polemica. Vicent Boix, en “Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia” diu que “Don Tomás de Villanueva y Don José Soto dicen que ‘fila es la cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de cuatro pies por segundo”. Afig que “José Cervera da al agua la velocidad de seis palmos por segundo”. Saber que tres peus equivalen a quatre pams i a una vara o alna.

 

Es interessant saber que la paraula “roll” es una paraula prerromanica relacionada en el “arroyo” castellà, sent “fila” una paraula romanica, que en el text arap es fa equivaldre a l’arap “jait” (pl “ajiât”), que vol dir “fil”. L’intrusio en l’arap d’estes paraules propies del vocabulari valencià del rec, demostra la continuïtat d’elements premusulmans en el regadiu valencià. Ademes, es una prova mes de la continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencia, sent que “roll” està relacionat en en el pam valencià que regula mides superficials com la fanecada. (Vore “La continuitat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià”)

 

Es tracta de paraules valencianes que tambe s’introduiren en el llati de la postconquista. Aixina, en la concordia entre Castello i Almassora per a l’us de les aigues del riu Millars, de l’any 1275, podem llegir coses com “tres medias filias aqueaccipiant unam mediam filam o com “mundare braçallos sive filas, qui seu que de dicta cequia emanabunt”. Jaume Roig, qui en “Lo Spill” identificà la llengua valenciana dels cristians en l’algemia dels musulmans, escrigue sobre “rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”.

 

Joseph Gulsoy digue que “que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català” (p 173 de “Estudis de filologia valenciana”). Darrere d’eixa afirmacio es troba l’idea d’un parlar romanic molt distint del valencià, que el dogma diu que dugueren els catalans. Per tant, vist que paraules com “falla”, “roll” o “fila” estaven en boca dels valencians, quan faltaven pocs anys per a la conquista de Jaume I, haurem de preguntar-nos ¿Voldran que nos cregam que les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciaven els valencians de la preconquista, son molt distintes de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que continuaren pronunciant els valencians de la postconquista i de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciem els valencians de hui?

 

En este articul hem vist mes proves que demostren que la conquista de Jaume I, fon fonamentalment una historia de continuïtat de poble valencià i de llengua valenciana. Estem farts de que des de l’endogamia universitaria catalanera, per a dissimular una traicio, se nos unfle a mentires que creixen i es retroalimenten, perque les mentires d’uns es justifiquen, citant les mentires d’uns atres. Es trist que tinga que ser gent de fora, els que posen els calificatius adequats a lo que fan estos personages, parlant de “pura y simple invención”, acusant-los de “filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos”, i posant de manifest que es basen en un “análisis de las fuentes poco ortodoxo, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones”. Tractem d’elements que, ben satisfets d’exhibir tan alta ciencia, no paren d’autopublicar-se llibres, autoconcedir-se premis, i autodonar-se homenages. A vore si espavilem i condenem a tots estos acatalanats a l’ostracisme que es mereixen, lo que sense dubte ajudaria a que sure la veritat sobre el poble valencià, que no es mes que la veritat sentida pel poble valencià.

 

 

15 diciembre 2012 Publicado por | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 2 comentarios

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (IV)

En els dos articuls anteriors hem vist documentacio, que considere important, sobre els valencians cristians d’epoca de la reconquista, que amplia i complementa la que hem tractat anteriormente en “Els cristians valencians des del 713 al Sit”, en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, en “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”, i en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, al que s’afig el de “Cristianes valencianes de 1239”. Perque hem de saber, que el cristianisme valencià prejaumi no es un tema tancat, sino que es troba ben obert a l’incorporacio de nova informacio, molta de la qual te orige en texts en arap.

 

Per desgracia, podem estar ben segurs de que des dels “Estudis Àrabs i Islàmics” de la “Universitat de València” mai vindra ni un filet de nova informacio sobre els cristians valencians prejaumins. L’any 1986, l’il·l·lusrissim Ferrando, borrant del mapa tota mencio a la Filologia Valenciana, s’encarregà d’adscriure l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” al nou “Departament de Filologia Catalana”. L’adscripcio es incomprensible si no s’enten des d’una voluntat de controlar que res que poguera eixir de l’estudi d’escrits de l’epoca de dominacio musulmana, contradira el dogma catalanista de que la llengua dels valencians es la catalana. ¡I pensar que l’Universitat de Valencia fon pionera en donar classes en llengua vernacular, front al llati, constant en disposicions de 1581 que l’alumne, en la classe quinta, havia de “donar per compositio un thema breu en llengua valenciana! (pp 71-72 de “Reforma de las clases de Gramática” de Andrés Gallego Barnés en el llibre “Actes du 1er colloque sur le Pays valencien a l´epoque moderne”). Es per a preguntar-se: ¿Que hem fet els valencians per a tindre que aguantar a tota eixa gentola que es burla del poble valencià i de la seua historia, treballant a la seua contra en els nostres diners?

 

Podriem pensar que l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” de l’universitat de Valencia, dirigida per l’inefable Carme Barceló, hauria de traduir o promoure la traduccio de texts en arap escrits en territori valencià durant l’epoca de dominacio musulmana, en la finalitat de que foren accesibles a tots els valencians. Pero no ho fan, perque saben que es trobarien en riuades d’informacio contraria al seu dogma, per lo que s’ho passen molt millor dedicant-se a fer catalanisme, manipulant i “interpretant”. Pero lo pijor no es lo que no fan, sino lo que no deixen fer. Tot aquell que no pense com ells es troba tancada la possibilitat d’acces a una organisacio universitaria autarquica i endogamica, en la que els carrecs es deixen en herencia ideologica, inclus a voltes biologica.

 

Pero de tant en tant, ixen persones en categoria, que escapen de les miseries de les mafies de la nostra “paraeta” universitaria. Es el cas del professor palesti Mahmud Sobh, casat en una burrianenca, catedratic de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, i autor del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares”, publicat l’any 2010. Anem a vore que en este llibre es conté informacio important per al cristianisme valencià anterior a Jaume I, sent especialment interessant la que es troba en poemes dels autors d’Alzira Ibn Jafaya (1058-1138) i Abd al-Yabbar (m. mitat XII), aixina com en els d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199.

 

Previament a entrar a vore els fragments dels poemes del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, que poden ajudar-nos a entendre millor l’historia del poble valencià i en concret l’historia del cristianisme en Valencia, crec interessant recordar algunes cites d’autors en arap, que es referixen als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana.

 

Ibn Idari en el seu llibre “Al-Bayan al-Mugrib” que escrigue en el s.XIII, citant com a font a Ibn Alqama al-Balansi (1036-1115), conta, que una de les condicions de rendicio de la ciutat de Valencia al Sit, que tingue lloc “en  un jueves del mes lunar Yumada l-Ula del año 487/junio de 1094”, fon que “los musulmanes sean vigilados por una guarnición de los mozárabes, que convivían con los musulmanes”, sent al-Rum al-Baladiyyun o cristians del territori, l’expressio arap traduida com “mozárabes”. Tambe nos conta que l’actitut d’alguns d’estos cristians valencians fon de prudencia, dient d’ells que “…los cristianos mozárabes que había en la ciudad se mostraban zalameros con los musulmanes de la misma, pues no les cabía duda de la victoria de aquéllos sobre los suyos”, textualment “Waman kana bilmadinati mina nnasara lmu’ahidina yatasanna’u liman biha mina lmuslimina, wala sakka ‘indahum fi galabatihim lahum”, sent “nnasara lmu’ahidina” o cristians subjectes al pacte, l’expressio arap traduida com “mozárabes”.

 

Recuperada Valencia pels musulmans, Ibn al-Sayrafí (m. 1161), historiador de la dinastia almoravit nos conta un atac d’Alfons el Batallador a la ciutat de Valencia, dient que un gran numero d’ells s’uniren al seu eixercit “El rey partió, pues, de Zaragoza, al comienzo de sa’bán del año 519 (principi de sept. de 1125), ocultando su propósito. Pasó cerca de Valencia, donde había una guarnición almorávide comandada por Abo Muhammad b. Badr b. Warqa, y mientras atacaba la ciudad, gran número de cristianos pactantes [mozárabes] vinieron a él, ya para engrosar su ejército, para servirle de guías o para decirle lo que hacer para infligir daño a los musulmanes y salir victorioso de su empresa”. La translliteracio del fragment que parla dels cristians valencians es “Wa-sala-hu ‘adad wafir min al-nasara al-mu’ahidin.

 

Vençuts els almoravits, del temps en que el rei Llop o Ibn Mardanis (m. 1172) fon el rei de Valencia, tenim la cita d’Ibn al-Jatib, que en la seua “Ihata” diu d’ell que “estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”.

 

Quan faltava poc per a la mort del rei Llop, Ibn Sahib al-Sala nos contà la presa d’Alzira pels almohades en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, citant als cristians que vivien en la ciutat, quan relata que els musulmans “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”.

 

Al-Maqqari reprodui els versos d’una cristiana o descendent de cristians de Xativa a qui dien Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, els versos de la qual recitava al-Satibí (1204-1285) i dien “¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes.  / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”.

 

Vistes les cites anteriors, ya es hora de reproduir alguns fragments del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh, en que trobem referencia als cristians valencians prejaumins. Son cites d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138), d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), i d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199. Com hem dit, anem a comprovar que els autors d’Alzira parlen d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Anem a vore que inclus podria pensar-se, que Ibn al-Abbar atribuix ad alguns cristians valencians prejaumins, una actitut activa contra els musulmans.

 

Ibn Jafaya d’Alzira, en el poema titulat “La pequeña nación” escriu Llora tú por el marjal, por la Iglesia, por las riberas /…¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia la Iglesia del / Santón!”. En Al-kanisa / la iglesia”, repetix “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. En “Cristiana de labios bermejos”, exclama: “¡Oh, cristiana de labios bermejos con tanta dulzura, que la delgadez se ciña en torno a tu esbelta cintura!”. En “El dinero de mezquitas e iglesias”, posa al mateix nivel mesquites i iglesies quan parla d’aquells que “Se fingen honrados ascetas hasta hallar una ocasión / tardía / para hurtar el dinero de mezquitas e iglesias, ¡cuánta / hipocresía!”.

 

Abd al-Yabbar, tambe d’Alzira, en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”. Escriu que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano, / suave en sus formas, con rostro luminoso y humano. / Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía. Charren entre ells i continua dient que “Y cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia / me convidó diciendo: “Vamos al trago matinal y / divino”. En un atre poema titulat “Al-mahdi/el bien guiado (el Mesías)” conversa en un atre cristià a qui pregunta “¿Podrás hacer escuchar, acaso, a vuestro Mahdi/ Bien Guiado / cumpliendo así con La Verdad respecto a sus / aventurados?”. En el poema “Los reyes de taifas” recorda el fet de que estos reis “fuesen aliados de seguidores de la / Cruz en religión”.

 

Ibn al-Abbar, era secretari del rei Zayyan i fon el que firmà els pactes de rendicio en Jaume I. A pocs mesos de que Jaume I reconquistara la ciutat de Valencia, es presentà davant d’Abu Zakariyya, emir de Tunis per a demanar-li ajuda, i li recità lo següent: “¿Cómo, pues se puede recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla a / la ancha y la larga?”.

 

En el proxim articul, coneixerém els equivalents en arap i en algun cas la translliteracio d’algunes paraules traduides per Mahmud Sobh al castellà, lo que nos conduirà a sorpreses. Analisarém la (im)postura de Germà Colom, “factotum” dels acatalanats, en relacio als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana, per ser representativa de la de tots els de la seua corda. Comprovarém, que quan alguns acatalanats parlen de lo distint que era el romanç dels valencians de la preconquista, de la llengua valenciana del nostre sigle d’or i del valencià actual,  no fan mes que lo unic que els ix de cine: mentir.

15 diciembre 2012 Publicado por | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (I)

El Fur 133 de la versio llatina dels Furs o “Foris Valentie” de Jaume I, titulat “De guidatico et treuga”, establia que ninguna persona llevat del rei, podia asegurar o donar guiage o proteccio “Nullus mitat vel guidet preter nos”, a ningun militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia “aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni”, haguera mort o pres ad algun valencià “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, o l’haguera injuriat vergonyosament o atroçment, “vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit”. A renglo seguit, s’establia un regim punitiu consistent en que si eixe delincuent entrava en la ciutat (de Valencia) “si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit”, tots els ciutadans (valencians) podien tornar-li, en total impunitat, tot el mal i les injuries que poguera haver fet al valencià “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”.

 

El fur reproduit, es troba en la p. 10 del Vol. 8 de “Furs de València” de Germà Colón i Arcadi García. El considere important, perque fa visibles als valencians -“aliquem valentinum- que assistiren a la substitucio del poder musulmà pel poder cristià. Esta substitucio no sempre fon pacifica i ordenada, sent esta norma l’instrument que evitava els abusos dels “conquistadors” forasters -“militem vel quemlibet alium hominem”. La capacitat que otorga la norma als “civibus” valencians, per a vengar els delits personals contra uns atres valencians, es una evidencia de la seua consistencia com a grup, que els capacitava per a fer actuacions en conjunt com la que es despren de la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de V. Coscollà).

 

Podiem preguntar-nos si el gentilici de “valentinus” (“aliquem valentinum”) o “valencià” del fur, es referia a qualsevol valencià, independentment de la seua religio, o estava exclusivament dedicat als valencians de religio cristiana. Els membres d’unes atres religions tambe eren valencians i podien ser nomenats com a tals, com podem vore en anotacio del Llibre del Repartiment, per la que l’any 1239, “Ibraym judeus valentinus, rebe una donacio. Pero en l’epoca de la que parlem, seria absolutament impensable que una norma dictada per cristians, concedira impunitat a membres d’una atra religio, musulmans o jueus, per a actuar contra cristians. Per aixo, la cristianitat dels valentini (“aliquem valentinum”) del fur de que parlem, està completament assegurada.

 

En quan a la datacio de la norma, sabem que el text llati ha de ser anterior a l’any 1261, en el qual fon traduit al romanç valencià, en el titul “De guiatge e de treues”, dient que “Negun no meta negun o assegur en fora Nos alcun cavaller o altre hom qualque sia en la ciutat o en alcun loch del regne, qui haura mort o pres alcun hom de Valencia, o en altra manera legament o cruelment li haura feita injuria. Si, empero, alcun qui axi haura peccat entrarà en la ciutat de Valencia, si alcun mal o dan o injuria l.en vendra o sofferà per alcuns dels ciutadans, aquell mal e aquell dan que ell pres haura, sera sens pena que no.n portaran aquells qui feit ho hauran”. Pero encara podem dir mes, perque el fet de que existixca una norma analoga de proteccio als cristians lleitadans o a “aliquem Ilerdensem”, dictada en motiu de la conquista de Lleida (1149), apunta directament a que el text llati de que parlem, tinga el seu orige en les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia”, promulgades a finals de 1238.

 

Efectivament, en les “Consuetudines Ilerdenses” o “Costums de Lleida”, recopilacio normativa feta pel i jurista lleidatà Guillem Botet cap l’any 1228, hi ha una norma titulada “De guidatico non faciendo”, concedida per un princep “Concedit etiam idem princeps, en la que s’establia que ningun “senyor” havia de donar guiage “quod nunquam ipse vel alius dominus Ilerde mitat vel guidet in Ilerda”, a ningun militar o qualsevol atra persona que matara, vulnerara, apresara o injuriara ad algun lleidatà “militem vel alium qui interfecerit aliquem Ilerdensem, vulneraverit, ceperit, vel aliquo modo turpiter seu atrociter sit ei iniuriatus”. Al delinquent podia succeir-li lo mateix que hem vist que podia succeir-li a qui apresara o injuriara a un valencià: “Si tamen aliquis sic delinquens Ilerdam intraverit, si quod malum vel iniuriam in corpore vel rebus a nobis sustinuerit, vult et precipit omni tempore impunitum”.

 

Per a situar-nos, hem de saber que Lleida passà a mans cristianes l’any 1148, a falta de 91 anys per a la conquista de la ciutat de Valencia. El “princeps” que concedi la norma de proteccio als cristians lleidatans, fon Ramon Berenguer (1113/1114-1162), que des de 1137, fon “Princeps Aragonensium et chomes Barchilonensium”, degut al pacte subscrit en Ramir II d’Arago (1086-1157), pel qual Ramon Berenguer es comprometé a casar-se en Petronila, filla d’un any de Ramon Berenguer -matrimoni que no tingue lloc fins a 1150-, i assumia les activitats militars propies del “princeps” del conjunt dels territoris, mentres que Ramir es quedava en la dignitat real. Es curios saber que l’any 1197, el rei Pere II, net de Ramon Berenguer i pare de Jaume I, renovà la norma “…quod ego neque ullus alius aliquis dominus Ilerde non mittamus neque guidemus in Ilerdam militem vel ullum alium hominem qui aliquem Ilerdensem…”.

 

Tot lo anteriorment expost, fa impossible dubtar, de que els “valentini” (“aliquem valentinum”) de les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia” de l’any 1238, eren cristians valencian prejaumins que assistiren a la fugida de molts dels “senyors” musulmans i a la presa del poder per uns nous “senyors” cristians.

 

Son els mateixos “valentini” (“aliquem valentinum”) que l’any 1239 demanaren proteccio al papa Gregori IX, segons varem vore en la carta que comentàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Per ella sabem que els cristians valencians prejaumins ajudaren a la reconquista cristiana i per tant a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, deixant clar que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El papa els retrague distintes “faltes”, que per ad ell podien justificar una espasa forastera que els cativara “datis in captvitatem et gladium meruit externum” i esclavisara “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”. No obstant, finalmente, el Papa els obrí els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis” (vore “Documentacio excepcional: els cristians valencians de 1238”). El Papa coincidia en Jaume I, en que no s’havia d’esclavisar als cristians valencians prejaumins. En relacio a este tema, està mes prop el dia en que pogam disfrutar de l’estudi especific de Luciano Perez Vilatela, a qui aprofite per a agraïr totes les correccions i sugerencies que em fa i incorpore als meus articuls.

 

Entre estos “valentini” (“aliquem valentinum”), hem de contar a les cristianes prejaumines que treballaven en cases de “senyors” jueus o sarraïns christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, “senyors” als que hagueren de deixar per decret del concili de Tarragona de 1239, dictat en consonancia en la prohibicio establida per Aleixandre III en el concili de Letran de 1179, per la que jueus i sarraïns no podien tindre servidors cristians o “christiana macipia” (vore “Cristianes valencianes de 1239”).

 

Tambe havien d’estar entre estos “valentini”, (“aliquem valentinum”) els cristians valencians prejaumins, respecte dels qui Ferran Pereç, juge i jurat del Consell de Terol, declarà en el jui sobre l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que consideraven que el seu arquebisbe era el de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, cosa que demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que eixos valencians, entre els que hi havien clercs i laics, reverenciaven al bisbe de Tarragona, complien els seus preceptes, i els clercs recebien les iglesies de les seues mans (p 416 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina).

 

En el present articul hem vist que la “conquista” del territori Valencia, obligà al rei en Jaume a dictar normativa especifica per a evitar els abusos dels “conquistadors” sobre els cristians valencians “conquistats”. Tambe hem vist que el Papa, en representacio de l’iglesia, manifestà que estos cristians valencians no havien de ser esclavisats. Tant el rei com el papa coneixien les intencions dels “senyors” feudals, que al front dels seus eixercits privats de cavallers i peons, havien ajudat a la conquista del territori valencià. L’immensa majoria d’estos “senyors”, principalment catalans i aragonesos, pretenien extendre pel territori valencià, el sistema feudal que tenien implantat en els seus territoris d’orige, buscant perpetuar i a ser possible incrementar, la seua posicio de domini i privilegi.

 

En el proxim articul vorem que hi havien precedents de “conquistadors” cristians que no dubtaren a l’hora d’esclavisar a correligionaris cristians que havien vixcut baix senyoria de musulmans. Vorem que les intencions depredatories dels “senyors” feudals, s’extenien a tots els vassalls, independentment de que foren cristians o musulmans. Per aixo, tant la Corona com l’Iglesia, establiren mecanismes de proteccio de tota la poblacio autoctona, tambe de la musulmana. Analisarém els motius.

 

15 diciembre 2012 Publicado por | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 Comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (i VI).

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

 

Segurament, no es casualitat que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, mantinguen una important relacio en l’Espanya musulmana. Una gran cantitat d’elles son episodis d’amor i de guerra entre cristians i musulmans. Podem vore-ho en tituls com “L’entree d’Espagne, “Le siege de Barbastre, “Roland a Saragosse o “Foucon de Candie o Gandia. En estes obres i en unes atres com “La Chanson de Roland”, “La bataille Loquifer”, “Le covenant Vivien”, “Godefroi de Bouillon”, “Vivien de Mombranc”, ixen pobles valencians com Cervera, Llucena, Burriana, Valencia, Chiva, Cullera, Gandia, Xativa, Benissa, Denia…, i en elles podem llegir referencies al “roi Garssire de Valence”, a “Falquet, rey de Valentia”, a “Beligandus / Baligant”, que podria ser Ibn Ganiya, o a “Marganice”, que segurament es Ibn Mardanis. Com la presencia valenciana en l’epica francessa es un tema que pot ser interessant, el concretarém mes avant en un articul especific.

 

Les noticies de lo que succeia en territori valencià, aplegaven a França. Per eixemple, el Cronico “Santi Maxentii pictavensis”, anotà la mort del Sit de l’any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est”. Ordericus Vitalis (n 1075 m aprox 1143) en la seua “Historia ecclesiastica” nos parlà d’una incursio de l’any 1124 en territori valencià: “Tandem, pugnantes contra Amorgan regem Valentiae per Sativam urbem convenerunt”.

 

L’impronta hispanica encara perdurava en l’epica francesa del s. XIII. Per eixemple, Paulin Paris escrigue en relacio a “Li roumans de Cléomadès” (1280 -1294) de Adenet Le Roi que “el tema del poema pareix tret de tradicions espanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains” (“Cléomadès”, de Hasselt). Recordem que es en esta obra a on es troba la primera cita historica sobre la nostra dolçaina “1 ot cornes et douçaines / Et trompes et grosses araines”. (vore “Notes d´etnologia valenciana- El tabalet i la dolçaina”)

 

Curiosament, la relacio entre harges i cegels i la lliteratura dels trobadors, pogue ser d’anar i tornar. L’inicial influencia que es desplaçà de territori musulmà a cristià, donant lloc al naiximent de la lliteratura trobadoresca, pogue capgirar-se de manera que els musulmans la cultivaren i s’interessaren per ella. Ho sabem pel trobador català “Raimons Vidals”, qui cap a l’any 1210, digue en “Razós de trobar” que hi havien trobadors musulmans que feen “trobes”, escriguent que tota la gent, “Totas gens”, tots els dies “totz jorns”, posaven l’enteniment en trobar i en cantar “lor entendimen en trobar et en chantar. Entre la llista de totes eixes gents, tambe estaven els musulmans o sarraïns: Totas gens cristianas, juzeuvas e sarazinas, emperador, princeps, rei, duc, comte, vescomte, comtor, valvassor, clergue, borgues, vilans, paucs et grans”.

 

Passant a parlar dels joglars que escampaven l’obra dels trobadors, pot ser ilustratiu coneixer un poc sobre el seu orige. La decadencia de l’imperi romà feu que el gran teatre cedira al circ. Els actors es tranformaren en mims, histrions, “thymelici”, que es guanyaven la vida entretinguent i fent riure a la gent per places i carrers. Contaven histories, recitaven poesia, tocaven instruments, cantaven, ballaven i feen jocs i cabrioles. En ocassions cridaven l´atencio de reis i magnats que els contractaven ocassionalment o de forma perpetua. La primera referencia hispanica a este ofici, posterior a la descomposicio de l’imperi romà i anterior a l’invasio musulmana, pot ser la de Gregori de Tours (538-594), qui en relacio en “Mironis Galliciensis regis”, escrigue que “Erat enim mimus Regis, qui per verba jaculatoria laetitiam solitus excitare” (Mon. Germ. hist. Script, rerum Meroving., t. I, p 60l).

 

S’ha de destacar l’existencia de joglars musulmans, sent que usualment han segut relacionats en el mon medieval cristià. Gonzalez Palencia afirmà que el “zayal” o cegels estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Afig que les cançons “No son monódicas sino para cantarlas en calle a voz en grito, ante un público que se asocia formando coro y cantando el estribillo tras cada una de las coplas que lanza el cantor, acompañados por instrumentos músicos, bien por laúd, bien por flautas, tambores, adufes, y castañuelas y hasta con intervalos de baile”. (p 92 del vol 1 de “Revista hispánica moderna” en “La poesía arábigoandaluza y su influencia”).

 

Curiosament, havent vist referencies a “trobadors” musulmans en la Valencia del Sit, resulta que es tambe en esta epoca historica de Valencia a on posteriorment a l’invasio musulmana, es documenten per primera volta els “joglars”, que amaneixen en les bodes de les filles del Sit en els comtes de Carrion, sobre l’any 1098. La “Estoria de España” o “Cronica General”, nos parla sobre “las muy grandes cosas & muy nobles que el Çid mando fazer en aquellas bodas de sus fijas”, referint-se a “los muchos joglares & todas las otras alegrias que a bodas pertenecen”.

 

Que en la societat musulmana havia de ser usual que en les festes participaren joglars, es despren de que pres el poder pels cristians, es detecten imposicions particulars al respecte, atribuint-se l’orige a la “çunam sarracenorum” o tradicio dels sarraïns. Ho vegem en la sentencia de l’any 1293, en la que es declara el dret de l’Orde del Hospital a rebre els imposts de Tales, en terme d’Onda, entre els que estaven els de “nupcias, juglars, almaxeries, tabernas, renda et omnia alia que per çunam sarracenorum…”.

 

L’existencia de joglars i joglaresses musulmans en la Valencia anterior a la conquista cristiana està assegurada perque posteriorment a la conquista foren molt buscats i apreats. L’any 1269, l’infant Pere es trobà el rei Alfons X de Castella, el seu cunyat en Toledo, portant per a l’ocasio “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. Sabem que en la Cocentaina de 1294, “Mahomat Alphay e Hamet Almudavar afermançaren Hamet, juglar del boch…”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que els pagaren “centum solidos regalium anno” a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan alegava a “nostre deport, e per plaer”,  per a demanar que volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara “paguets ço que rahonable sia per lur tornada” a “Maçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…” per a que “tornen de licencia nostra a lurs cases”.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, titulada “harges i cegels”, hem pogut coneixer que en la part d’Espanya manada per musulmans, hi hagueren unes composicions lliteraries naixcudes de l’influencia de la cultura arap sobre una base romanica, en les que els autors gastaren el romanç per primera volta en tot l’ambit romanic europeu. L’infuencia d’estes composicions s’extengue per l’Espanya manada per cristians tinguent molt que vore en el naiximent de la llirica trobadoresca, que en la Corona d’Arago tingue els ultims grans representants en els valencians Jaume March, Pere March, Gilabert de Proixida i Jordi de Sant Jordi.

 

Miquel Tarradell escrigue que “ací es produí un tall historic que trenca -almenys aparentment-, durant cinc segles, la continuitat histórica occidental”. En lo que hem vist, podem concloure que regir-se per apariencies, es propi de simples als qui el “tall” se’ls ha produit en la sinapsis de les neurones. La conquista musulmana no fon un “tall historic”, com tampoc ho fon la reconquista de Jaume I. Estem davant de tota una historia de continuïtat de poble, cultura i llengua, que integrant certs elements culturals llingüistics i etnics d’us atres, millora i alvança.

 

Parlant de continuïtat, varem vore que Jordi Sant Jordi, un dels ultims grans representants valencians de la llirica trobadoresca, fon fill d’un valencià musulmà convers. Tambe Jaume Gaçull tenia antecedents musulmans.

 

Hui anem a vore que un valencià, que fon rei Napols, era descendent de musulmans, perque sa mare era filla d’un sabater musulmà. Es tracta del rei Ferran I de Napols (1423-1494), fill d’Alfons el Magnanim (1396-1458) i de la valenciana Carolina Vilardona. Nos ho conta Simonde de Sismondi (1773-1842), en “Storia delle repubbliche italiane” quan escriu que “il Pontano, che fu segretario di Ferdinando, chiama la madre di questi Vilardona Carolina ed aggiugne che molte persone lo dicevano supposto da questa donna e figlio di un calzolajo di Valenza, maomettano, come lo era quasi tutto il popolo in quel regno”, es dir que “Il Pontano, que fon secretari de Ferran I rei de Napols, diu que a sa mare li dien Carolina Vilardona, afegint que molta gent afirmava que era filla d’un sabater de Valencia, musulma, com ho era quasi tot el poble d’eixe regne.

 

Efectivament, “Il Pontano”, canceller del regne de Napols en 1447 i secretari de Ferran entre 1487 i 1495, escrigue en “De bello neapolitano” o “De Ferdinando primo rege neapolitano Alphonsi filio” que “alij supposititium, neque ex Vilardona Carlina, quae mater eius diceretur… procreatumque ex homine ignobili utque alij mussitarent, sutore calceario: ut vero alij ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”, confirmant lo que ya sabem, que els valencians descendim d’iberorromans, alguns dels quals es convertiren a l’islam i posteriorment tornaren a convertir-se al cristianisme. Podem comprovar que Il Pontano no digue que els “Valentini” d’eixa epoca eren descendents de catalans, perque Il Pontano no tenia raons per a dir mentires i segurament no havia perdut la vergonya a dir-les, com pareix que alguns l’han perduda.

 

Ad alguns catalans i acatalanats els agradaria que fora de veres la taranyina de mentires que han teixit, que partint d’un supost orige català dels valencians, els faculta a furtar tot lo valencià. Historicament mai s’havien atrevit a dir tal destrellat, perque la realitat visible ho desmentia. Que el poble valencia tenia llengua, indumentaria i costums  propies i distints de les d’uns atres pobles, senzillament es vea i no es podia anar en contra de la realitat. Que el passat musulmà del poble valencià es mamava en l’ambient, era un fet destacat per tots els viagers estrangers que passaren per aci. Tots els mentirosos han hagut d’esperar a la uniformisacio despersonalisadora, per a poder mantindre unes mentires que mai s’havien atrevit a dir. Poquet a poquet anirem desfent la taranyina.

 

En la proxima i ultima part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, que titularém “la continuïtat”, vorem que en els moments posteriors a la conquista cristiana del territori valencià, cristians i musulmans convivien i parlaven entre ells en llengua valenciana, sense cap de problema. Els “torcimanys / trujamans”, son exotiques excepcions que en cada cas, tenen la seua explicacio. La rao es troba en que molts d’eixos cristians eren descendents de valencians que ya eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia. Uns atres provenien de valencians que havien segut musulmans que s’havien convertit al cristianisme. Uns i atres, independentment de la religio dels seus antepassats, tenien una cosa en comu: ser valencians.

17 noviembre 2012 Publicado por | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (II).

En l’articul anterior, hem escomençat a parlar de les “xarajat” o harges pressents en les “muwassahat” o moassahes, comprovant que el romanç fon llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, degut al bilingüisme de la poblacio.

 

En est articul vorem que el conjunt harges / moassahes es un producte d’hibridacio cultural entre la tradicio romanica-cristiana i arap-musulmana, constatant que tambe hi hagueren autors cristians de moassahes. Comprovarém que la harja romanç tenia vida independent, sent l’orige i motiu de la moassaha, que fon una composcio naixcuda en l’Espanya musulmana, que agradava ben poquet a l’ortodoxia filoarap. Analisarém els temes pressents en les harges, veent que estem davant d’una llirica popular en romanç anterior a l’occitana del s. XII. Furgarém sobre els possibles antecedents i considerém les possibles influencies en la llirica popular posterior, raonant sobre els mijos de transmissio.

 

El primer aspecte d’hibridacio cultural / religiosa, es manifesta en el fet de que hi hagueren compositors cristians, musulmans i judeus. Si els musulmans i judeus son de sobra coneguts, els cristians podien estar representats pel magnat sevillà Ibn al-Mar`izzi al-Nasrani al-Ishbili (Margari), que vixque en temps d’al-Mu’tamid Ibn ‘Abbad (1069-1090). Segurament, hi haurien cristians que podien compondre “muwassahat” en arap, de la mateixa manera que hi havien musulmans o judeus que podien escriure moassahes o les seues harges en romanç.

 

En relacio a que la harja romanç, era l’orige de la moassaha i tenia vida independent d’ella, hem vist que Ibn Bassam (m. 1147) digue que la “muwassaha” es construia a partir de la ‘markaza’ o “xarjah”. L’egipci Ibn Sana’almulk (1155-1211) ho confirmà explicant que “La jarcha es el condimento de la muasaja, su sal, su azúcar, su almizcle y su ámbar. Es el remate y debe ser digna de alabanza; es el final, o mejor dicho la introducción, aunque esté detrás”. Un autor de moahasses, podria haver-se llimitat a arreplegar del poble certes cançonetes en romanç, construint la seua composicio a partir d’elles, lo que podia corroborar-se pel fet de que algunes harges es repetixquen en distintes moassahes. No obstant, hi havia algunes cançonetes, com les de lloa a reis i mecenes, que era precis que elaborara l’autor.

 

Segurament, la harja romanç influi sobre la “musammat” arap, que era una composicio de metrica evolucionada a partir de la rigida i monotona “qasida”, originant la “muwassaha” / moassaha, que sabem que naixque l’Espanya musulmana. Aixina ho reconegue Ibn Jaldun (1332-1406), quan escrigue que “Habiendo alcanzado su poesía una densa producción y una técnica bien elaborada, los andalusíes crearon un nuevo arte al que denominaron muwassaha (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de Cristina Cruces -2003). Previament ya ho havia dit Ibn Bassam de Santarem (m. 1147) en la seua “Dajira”, quan en motiu de parlar d’un autor de “muwassahat” del s.XI, a qui dien ’Ubada b. Ma’al-Sama’, concretà que el creador de les moahasses, podia haver segut Muhammad b. Mahmud (m. 911-912), conegut com el cego de Cabra (Cordova) o “al Qabri”, afegint que eren “formas métricas que la gente de al-Andalus ha usado mucho…”.

 

Segurament, la rima vocalica romanç de la “xarjah”, transmetia a la “muwassaha” certs problemes d’armonisacio en la rima consonantica de l’arap i de l’hebreu. Pot ser el motiu de que Ibn Bassam diguera que eren “difíciles de escuchar…”, destacant que “la mayor parte de ellas eran metros descuidados e inusuales. Segons Teresa Garulo, Ibn Bassam decidi no incloure-les en la seua antologia, porque la mayoría no están compuestas en metros árabes, afirmant que tenien “una prosodia ajena y diferente de la árabe. Ibn Sana’almulk (1155-1211), digue que pasajes hay que la simple percepción tiene por cojos e incluso rotos, afegint que nomes la musica arreglava el desbarat “sólo en la balanza de la música se distingue lo bueno de lo malo y lo entero de lo cojo”, perque “al ser cantados, la música suelda en ellos la supuesta fractura…”. (p 14 de “Remploi, citation, plagiat”, en “La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”).

 

En quant als temes pressents en els cants de les harges, resulten ser clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar o confidencies de penes amoroses a mare o germanes, complementats en aquells que expressen sentiments d’elogi a poetes o mecenes.

 

Hem vist que la llengua de les harges no era arap i que la prosodia de les moassahes era considerada “ajena i diferente de la árabe”, comprovant a continuacio que els temes de les harges tampoc eren del l’agrat dels araps. Ho sabem perque l’autor magrebi Ibn Rashiq (m.56/1063 o 463/1070) deixà clar que l’actitut amorosa activa de la dona que atribuia als “ayam”, no era gens ben vista pels forasters i filoaraps, dient en la seua “Umda” que “Entre los árabes es costumbre que sea el poeta quien galantee a las mujeres y se finja muerto de amor [por ellas], mientras los no-árabes (al-’ayam) suelen hacer que sea la mujer la que solicite y desee con sus declaraciones [a su amante], diferencia que constituye indicio de la nobleza de los árabes y del celo con que guardan a sus mujeres”. Es un atre argument de romanitat de les “xarajat” front a la cultura arap.

 

El fet d’estar parlat de sentiments del poble, musicats en la llengua del poble, dota ad estes composicions d’un eminent caracter popular, confirmat per Ibn Bassam quan senyalà l’apreu popular dient que eren “guardadas en los bolsillos y en los corazones de las gentes. Ibn Sana’almulk extremà un “populisme” que es posà de moda i del que el compositor havia de fer gala, perque era “condición que estas palabras en lengua extraña (o romanç), sean igualmente vulgares y abrasadoras y jergales.

 

La “moda” populista de les moassahes, algunes de les quals duien harges en romanç, es demostra en el fet de que hi hagueren compositors de tot pel i orige social. Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1138), era un judeu “de descendencia real y de la nobleza”, segons conta Abraham ibn Daud (1110-1180), en “Sefer ha-Qabbalah” o “Libro de la Tradición”. Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), tenien el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Per atra banda, sabem que ibn Labbana de Denia tenia un orige humil i segons Garcia Gómez, hi hagueren “…moaxajeros analfabetos como Yazzár, el carnicero zaragozano, o Jabbáz, el panadero de Murcia” (“El escándalo de las jarchas en Oxford”).

 

Pero una moda passagera no vol dir que la musica, el cant i els balls populars agradaren a l’integrisme musulmà filoarap. Ibn Hazm (994-1064) havia escrit que “la música y el cante desvían el alma hacia el libertinaje y la complacencia. Ibn al-Hay advertia que la musica i el cant podia dur a “situaciones desvergonzadas y humillantes”. Abu-l-Walid al-Bayi aconsellava als seus fills dient-los que “La música excita el corazón y lo conduce a la sedición, generando malos sentimientos en el alma. Alguns autors demanaren a les autoritats de Sevilla que detingueren als “mulhiyyin”, que distreen a la gent en el seu cant. Uns atres volien impedir que la “gentola” cometera l’iniquitat de cantar i divertir-se.

 

Alguns dels que “caigueren” en la moda populista, s’arrepenediren posteriorment. Ibn Ezra renegà de totes les seues composicions de caracter popular i de les “muwassahat” en particular, considerant-les un erro de joventut. Ho comprovem quan en el “Kitab al muhadara wa-l-mudhakara”, digue que la poesia de diatribes i la burlesca “se ha de considerar deplorable”, afegint que “a menos que se las considere como un error de juventud; como la poesía amorosa, algunas poesías festivas y muwassahat.

 

La vida previa i independent de les “xarajat” podria dur-nos a considerar que cançonetes similars podien estar en boca del poble senyorejat per cristians i que totes elles podien tindre un orige comu. Teresa Garulo ha escrit en relacio ad aixo que “Si la jarcha es el preludio de un poema anterior eso quiere decir que, había poemas estróficos en romance o en árabe dialectal andalusí antes de la invención de la moaxaja a fines del siglo III/IX, como postula J.T. Monroe”, afegint que “esos poemas estróficos romances no se han conservado, y tampoco aparecen con formas zejelescas en lenguas romances hasta el siglo XII…” (“La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”; p 16-17 de “Remploi, citation, plagiat”,  2009). Referit a temps anteriors, Menendez Pidal escrigue que “Con la invasión musulmana cesan las escasas citas que tenemos de los cantos populares en los siglos VI y VII; pero los cantos no pudieron cesar”. (p 463 del vol II de Islam y cristiandad: España entre las dos culturas”). Furgant en els origens d’eixes cançons, Menéndez Pidal i Gangutia Elícegui exploraren el possible substrat grecollati de les “xarajat”. Fa poc, Elvira Gangutia ha escrit en “Los ‘Cantos de mujeres’. Nuevas perspectivas” que “Hace ya años, nos llamó la atención, en los casi cien versos de Aristófanes, Ec. 877-9753 (= ACM 41), la semejanza de varios de los textos con algunas de las jarchas de la lírica medieval hispanoárabe y del género «de amigo» peninsular”.

 

L’importancia de les harges esta en haver segut pioneres de la lliteratura europea llirica en romanç, sent anterior a la lliteratura dels trobadors occitans que inaugurà Guilhem de Peitieu a inicis del s. XII. L’arabiste F. Corriente, en l’enronia que caracterisa als “arabistes” per minimisar la cultura romanica de l’Espanya musulmana, intenta llevar valor a les harges en romanç, afirmant que “hay centenares de xarajat andalusís… frente a sólo unas decenas, homólogas en todo, pero con pasajes romances”. A lo millor el Sr Corriente posaria en valor les primeres “xarajat andalusís…con pasajes romances”, si les comparara en els 0 (= zero) versos romanics documentats per eixes epoques, en els demes territoris de l’Europa i de l’Espanya governada pels cristians. Per una atra banda no s´ha de perdre de vista la possibilitat de que hagen existit moltes mes harges en romanç, que no s’hagen conservat pel fet de no haver segut reproduides per no ser enteses.

 

Pero mes important encara, que el fet d’haver segut la lliteratura en romanç mes antiga de tota Europa, es l’influencia que eixerci, junt als azyal, “cegels”, o “cejeles” (cast.), en la lliteratura espanyola i europea posterior. En el proxim articul, introduirém els azyal, “cegels”, o “cejeles” (cast.), previament a analisar eixa influencia.

 

III� e�” u& abbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

 

 

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

 

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

17 noviembre 2012 Publicado por | Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (II)

En l’articul anterior, hem comentat algunes consequencies de l’irrupcio de la llengua arap entre una poblacio de llengua romanica. A partir d’ara, procedirém a documentar que el llati tingue una continuïtat d’us en territori hispà dominat per musulmans, fins al s. XIII en el que el territori valencià fon reincorporat a l’orbita cristiana. Vorem que els eixemples de continuïtat descarten els “talls” que tant “coloquen” als nostres acatalanats.

 

En est articul vorem testimonis d’us del llati en territoris conquistats pels musulmans durant el periodo que hi ha entre el principi de l’invasio musulmana i la conquista de Toledo de l’any 1085.

 

De moments immediatament posteriors a l’invasio musulmana, d’epoca del emirat de Damasc, tenim la coneguda “Crónica Mozárabe de 754”, escrita en llati iacabada quan faltaven dos anys per a que Abd al-Rhaman I proclamara l’emirat de Cordova. Del periodo de govern d’Abd al-Rhaman II (822-852), es la “Carta de sant Eulogi al bisbe de Pamplona”, escrita en llati l’any 851. Durant el govern del seu fill Muhammad I, (852-886) “sub era DCCCCI”, l’abat Samson tradui de l’arap al llati “ex Caldeo sermone in Latinum eloquium una carta que Muhammad li envià al rei dels francs l’any 863 “epistole regis Hispanie ad regem Francorum”  (Liber Apologeticus II,  praef 9). Tambe d’esta epoca trobem una inscripcio granadina que feu Floresindus diaconus”, qui la datà dient que era de quan el rei dels sarraïns era Mohammet “Reg(em) / (Mo)hammet re/gem sarracenorum”. De l’any 875 es l’inscripcio en llati d’una campana en la que consta que l’abat Samson la donà a l’iglesia de sant Sebastià de Cordova “Offert hoc Munus Samson abbatis…”. Tambe en este periodo s’escrigue en llati la “Cronica Albeldense” de l’any 881, atribuida a un cristià toledà i la “Crónica profética” provablement escrita l’any 883 per un cristià d’Osca. Al s. IX s’atribuix la redaccio del conegut com a “Codex Mossarap de la Biblioteca Nacional”, escrit en llati.

 

Si passem a epoca d’Abd al-Rahman III (912-961), creador del califat de Cordova es interessant saber que Ibn Yulyul (943-982), conta en el seu llibre “Generacions de meges”, que l’emperador de Constantinoble li envià al califa la “Historia d’Orosi” en llati, dient-li segons traduccio de J.Vernet que “En lo que se refiere al libro de Orosio, tienes, en tus Estados, latinos que pueden leerlo en su lengua original; si se lo entregas lo traducirán al árabe”. Testimonis de l’us del llati durant el seu califat, tenim de l’any 925 la lapida de “Ioanes Eximius o Joan Eximi, qui podia haver segut net de “Athanaildus” o Atanagilt, l’ultim governador cristià de Valencia “hoc nepos loco tenetur maximi viri alana quem prisca vocabant secula Ildum”. De l’any 930 es la lapida del “Pr{e)sbit(e)r hic Daniel, trobada en Adamuz (Cordova), la del bisbe d’Astigi / Ecija de 931, en la que es llig que “Clari tecta antestis Martini quoq(ue) me(mbra)…”, i les que conmemoren les morts en Cordova d’Ikili “Obiit annosa, nempe, Ikillio…”, i de la religiosa Justa “Religiosa hic recubat / nomine -ex fonte- Justa de 936 i 948, respectivament.

 

Continuant per al-Hakam II (961-976), lo primer que hem de dir, es que a partir d’ell, totes les proves que demostren l’us del llati, no haurien d’existir per a tots aquells que inventen la “total desaparición del registro escrito latino en Al-Andalus a mediados del siglo X”. Lo primer que no hauria d’existir es el conegut com a “Calendari de Cordova” de redaccio bilingüe llati-arap, dedicat a al-Hakam II i que dugueren a terme Recemundus o Rabi b. Zayd al-Usquf al-Qurtubi, bisbe d’Iliberri o Elvira, junt al mege i historiador Arib b. Sad (m 980). Es curios saber que l’any 955, Recemundus, calificat per les fonts com a bon catolic “adprime, catholicus”, actuà com a embaixador d’Abd al Rhaman III, en la cort d’Otto I de Germania. De l’any 972 es l’inscripcio bilingüe d’un aiguamanil en forma de polit que es troba en el el Louvre, en que es llig “‘amal ‘abd al-malik al-nasrânî” o “obra de ‘Abd al-Malik el cristià”, i en llati “Opus Salomonis era TX”. De l’any 976 i trobada en Cordova, es la lapida sepulcral d’Especiosa i la seua filla “Hic Speciosa condita / simul cubat cum filia / Tra(n)quilla.

 

Seguint pel govern de Hisham II (976-1009/1010-1013), tenim un document excepcional de l’any 987 “Aprelis, sub era MXXV”, del que es despren que la llengua “oficial” de la justicia dels cristians que vivien “sots senyoria de moros”, continuava sent el llati. Efectivament, pel document citat sabem que l’any 987, hi hague una disputa entre els habitants de dos pobles d’Osca “kastro Aquilando” (Aguinaliu) i els “homines de Jonsedh” (Juseu), per un pou de sal “puteo salinarum”, que acabà en sentencia del juge lleidatà dels cristians “et fecerunt ista sacramenta per iussionem de Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, sub imperio Zamega aluazir”, que es jurà dins d’una iglesia “Et fecerunt sacramenta isti homines supra nominati, in domum Sancti Sebastiani martyris Christi” (p 255 de “The Settlement of Disputes in Early Medieval Europe”). Junt ad este document existixen numerosos epitafis de lapides, que comencem pel de Rufina de l’any 977Dei famula Rufina”. De Cordova i de l’any 981, es la d’Eresvide Eresvide / in(dignus) presbiter”, i de Malaga de 982 la de Amansvindus monacus”. De 984 es l’epitafi que comença per “Hic tellus latet…” i d’entre 975-1000, el de Recosindi abba”. De l’any 1000 es el del bisbe de Badajoz Daniel “Deseruit funera Daniel orrida”, de 1102 el de Ciprianus, naixcut en Alanís (Sevilla) “Is nobilis mundoque purus et natus Elianis” i de 1008 el de Alvar, bisbe de Malaga. “[Alb]ar d(e) Altissimi [sacerdos et militi] / Judexque et pontifici…”.

 

Apleguem a l’epoca de les taifes i seguixen les proves que demostren que alguns cristians tributaris dels musulmans i provablement alguns judeus i inclus musulmans, seguien gastant el llati. De l’any 1041 es l’inscripcio d’un relicari trobat en Cordova que diu “Scorvm Martyr(v) Xpi Ihv Fausti Ianvari et Martia(lis) Zoili et Aciscli…”. De l’any 1051, es la lapida cordovesa de la serva de Deu Florita “Obii Fa/mula De/i Florite…”. D’esta epoca i segons diuen de datacio posterior a l’any 1055 es la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana”, que ha segut atribuida a un mossarap de la zona de Murcia.

 

L’any 1085, el rei musulmà de Toledo al-Qadir, entregà Toledo a Alfons VI, rei de Castella i Lleo, barata a Valencia. L’any 1058, quan faltaven 27 anys per a la citada “conquista”, es consagrà en Lleó un bisbe de Toledo de nom Pasqual, segons subscripcio d’eixe any, en la que consta que Pascualis Episcopus Toletanus, ibi fui tunc ordinatus, confirmo(p 332 del vol 4 de “Colección documental del archivo de la Catedral de León”). Que estos mossaraps toledans anteriors a la conquista cristiana gastaven el llati, ho sabem perque l’any 1077, a huit anys de l’entrada d’Alfons VI en Toledo, un arcipestre cristià a qui dien Salomo “Ego miser Salomonis Arcipresbiter Servus Dei indignus”, nos contà que havia acabat i completat una copia del llibre De Virginitate S. Mariae de sant Ildefons, “scripsi hoc libellum de Virginitate Sancte Marte Virginis, et genetricis Domini”, estant en l’iglesia de Santa Maria de Toledo, i sent Pasqual l’arquebisbe “finem usque complevit in Civitate Toleto in Eglesia Sancte Marie Virginis sub Metropolitane sedis Domini Paschalis Arciepiscopi (p 374 del Tom V de “España Sagrada” de Enrique Florez).

 

En l’articul següent, analisarém les multiples proves que nos deixaren alguns mossaraps toledans posteriorment a la “conquista” cristiana de Toledo, que confirmen l’us del llati  previament a eixa conquista. Conquistat Toledo, nos menejarém per unes atres zones que encara estaven en poder dels musulmans, per a comprovar que tambe en eixes zones hi han proves contundents en relacio a la conservacio de l’us del llati.

27 octubre 2012 Publicado por | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (I)

El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).

 

Des d’un principi, el llati del poble hispà, influit per les llengues prerromanes, tenia peculiaritats que l’alluntaven del llati classic. El pas del temps incrementà les divergencies, i el llati cult anà restringint el seu us als ambits politics i religiosos. Sant Isidor (556-636), mostrà la creixent dicotomia entre el llati cult i la llengua del poble o “vulgus”, dient per eixemple del llati canini, que vulgus pro longitudine et rotunditate colomellos vocant” (colomellos o claus). Del llati scabies escrivia que vulgus sarnam appellat” (sarna), afegint que Tucoshispani cuculos vocant” (cuquellos). La deficient comprensio del llati pel poble, motivà que en el Concili de Tours celebrat l’any 813, s’acordara que les homilies es digueren en llati vulgar / romanç o “rusticam romanam llengua”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Es curios constatar que per eixemple hui en dia, en Agullent, la llengua “base” de les misses es el castellà, que fa el paper que feu el llati, dient-se les homilies en la llengua valenciana del poble.

 

Tots aquells que mantenen la pressunta “arabisacio total” del poble descendent dels hipanorromans i  per tant l’oblit del romanç, tenen l’obligacio de defendre una perdua previa de l’us del llati. Aixina, R. Wright ha mantés “la total desaparición del registro escrito latino en Al-Andalus a mediados del siglo X, (“Sociolingüística histórica: siglos X-XII” de F. Gimeno -1995). Wasserstein ha dit que “Para mediados del siglo X, a lo más tarde, habían dejado completamente de producir escritura en latín” (“The language situation in Al-Andalus” -1991). La falsetat d’eixes afirmacions es molt facil de demostrar per la cantitat i calitat de les proves que documenten l’us continuat del llati en l’Espanya musulmana, fins al s. XIII.

 

Es sabut que el llati cult no era llengua de carrer des d’abans de la conquista musulmana, perque el poble pla parlava en un llati vulgar/romanç, que continuà parlant posteriorment a la conquista musulmana, independentment de la religio dels seus governants. La transmissio del llati cult estava restringida a uns ambits molt concrets, que tant en l’Espanya musulmana com en la cristiana, anaven reduint-se progressivament. En el Concili de Valladolit de 1228, s’establi “que todos los beneficiados que no saben fablar latin, sacados los vieyos, que sean constreñidos que aprendan e que non les den los beneficios fasta que sepan fablar latin. Comprovem que en 1228, hi havien presbiters vells que no sabien llati, de lo que es deduix que a mitan del XII, quan eren jovens, ya era necessari dependre’l. Berceo, naixcut cap al 1198, nos transmet que en eixa epoca el llati nomes era cosa de “lletrats”, quan escriu que “Quiero fer una prosa en román paladino / En cual suele el pueblo fablar con su vezino / Ca no so tan letrado por fer otro latino.

 

Els que defenen que a partir de la conquista musulmana es produi un rapit abando del registre romanic, retrauen insistentment un text del “Indiculus luminosus, que Alvar de Cordova, “Paulo Alvaro Cordubense” o “Albar al-Quti al-Qurtubi”, aristocrata, provablemente descendent del rei got Witiza, escrigue l’any 854, a escas sigle i mig de la conquista musulmana.

 

Alvar es queixa en este text, de que en eixa epoca hi havien laics cristians que llegien poc en llati les Santes Escritures i les obres dels Doctors de l’iglesia: “Quis rogo hodie solers in nostris fidelibus laicis invenitur, qui scripturis sacris intentus volumina quorumcumque Doctorum latine conscripta respiciat?”. Alvar denuncia l’existencia de jovens cristians, que atrets per la llengua dels dominadors, buscaven llibres en arap que llegien i comentaven, aplegant al punt de que podien versificar en arap millor que els propis opressors: “Nonne omnes juvenes christiani vultu decori, lingua disserti, habitu gestuque conspicui, gentilicia eruditione praeclari, Arabico eloquio sublimati, volumina Chaldeorum avidissime tractant, intentissime legunt, ardentissime disserunt, et ingenti studio congregantes, lata constriataque lingua laudando divulgant”. Es curios que entre eixos jovens ne destacà un que l’any 889 versificà els salms en arap i que alguns diuen que podia haver segut el seu fill, per dir-li “Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi”.

 

Del text que hem vist d’Alvar de Cordova, es impossible extraure la conclusio d’una rapida i generalisada arabisacio de tota la poblacio autoctona, ya que a soles es parla dels “problemes” llinguistics dels “laici” o laics que sabien llegir i escriure,que eren una part molt menuda de la poblacio. Els motius de que entre esta part de la poblacio es posara de “moda” l’aprenentage de l’arap, s’han de buscar en l’intencio de congraciar-se en els nous “senyors”, per a situar-se en l’entorn del poder politic.

 

Per aixo es facil vore que Alvar de Cordova no es referix a la llengua del poble pla, que a pesar d’estar format fonamentalment per laics, no tenien cap dels “problemes” propis d’aquells que sabien llegir i escriure en llati. Alvar de Cordova tampoc diu res de la llengua dels que no eren laics, i anem a vore, que alguns religiosos foren els principals responsables de que el llati es mantinguera en us durant tot el periodo de dominacio musulmana. A pesar de lo dit, no s’ha de perdre de vista, que la moda de l’arap degue influir en la part dels religiosos i del poble pla en pretensions d’ascens social, lo que evidentment no degue estar generalisat ni ser determinant.

 

Per un atra banda, els que defenen un rapida arabisacio, obliden que l’aprenentage d’arap per parlants de llati vulgar/romanç, no degue ser gens facil, per lo que no pogue ser tan rapit, per tractar-se de dos llengues molt distintes. Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi, ho posà de manifest, quan en el prolec de la seua versificacio dels Salms de l’any 889, criticà a l’autor d’una versio anterior en prosa, acusant-lo de “cabuderia, inexperiencia i ignorancia de les lleis de l’arap”, dient d’ell que havia fet una traduccio “paraula a paraula a l’arap”, usant-ne algunes que “alteraven el significat” (Trad. del angles en “Hafs ibn Albar, the Last of the Goths?” -Journal of the Royal Asiatic Society -1954).

 

De lo vist, es evident, que hi hague un moment en que l’arap, de moda entre les classes dominants, s’enfrontà com a llengua de cultura al llati. En eixe context, alguns texts representatius de la religio cristiana es traduiren a l’arap. Este proces fon molt primerenc havent-se documentat que anteriorment a l’any 889 ya existia una traduccio en prosa dels salms. Lo que escomençà com a moda es consolidà en certs ambits socials. L’any 948 Ishaq b. Balask al-Qurtubi, feu una versio dels evangelis en arap. L’any 1049, un presbiter a qui dien Vicent (Binginsiyus < Vincentius), dedicà al bisbe o ‘al-usquf’ Abd al-Malik, una compilacio de canons eclesiastics en arap, titulada “al-Qanun al-Muqadda”, a on es troba la traduccio de la coleccio de lleis eclesiastiques coneguda com “Hispana systematica”.

 

Estes traduccions de texts cristians a l’arap, tambe han segut utilisades per alguns, com a prova de “desromanitzacio” i “arabitzacio” del poble pla, inventant que obedien a una necessitat de catequisar en la llengua del poble que era l’arap. Pero com els valencians tenim l’experiencia del bilingüisme, sabem de la falsetat de tal deduccio. A continuacio anem a vore que els valencians hem passat per situacions comparables, quan el castellà escomençà a substituir al valencià com a llengua de cultura, desapareguent practicament de certs ambits entre el que es troba el religios. Ni una cosa ni l’atra “explica” una pressunta desaparicio d’una llengua valenciana, que molt a pesar dels acatalanats goja de bona satut en boca del poble.

 

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de cultura, Onofre Almudever en la “Epistola proemial als lectors” d’una reedicio de “Lo Spill” de l’any 1561, acusava ad alguns valencians de ser “ingrats a la llet que haveu mamat y a la patria on sou nats, perque es donava conte de que el castellà anava substituint a la llengua valenciana com a llengua de cultura, dient que “senti que tocaven a les portes del descuyt lo zel y amor a la nostra materna llengua. Almudever resaltà l’abando dels valencians, posant un eixemple en relacio a Ausias March, de qui diu que “los cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel”, a pesar de que afig que a catalans i castellans “nols sia natural, axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. Un poc mes tart, en 1639, Marc Antoni Ortí Ballester escrivia en “Siglo cuarto de la conquista de Valencia” que “En algun temps (i no tan antic que yo no l´haja alcançat), solia fer-se tan gran estimacio de la llengua valenciana que quan en les juntes de la Ciutat, Estaments e altres Comunitats, algu dels valencians es posava a parlar en castellà, tots los demes s´enfurien contra ell dient-li que parlas en sa llengua.”

 

Comprovem per tant que lo que Onofre Almudever i Marc Antoni Ortí Ballester denunciaven en els s. XVI i XVII, era molt paregut a lo que Alvar de Cordova denunciava en el s. IX. En el s. XVI, la llengua dels que ostentaven el poder en Valencia havia passat a ser el castellà. Els llepaculs dels poderosos que buscaven l’ombra del poder, estaven obligats a dependre’l, accelerant un proces que ya s’havia iniciat temps arrere i que extengue el bilingüisme entre els valencians.

 

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de la religio, sabem que tant en el s. XVI com en el XVII, l´immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Vila Moreno, en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. I la causa no tenia res que vore en que tingueren uns fidels que parlaren en castellà. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escrivia el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, contant-nos que en Sueca “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Per tant, el fet de que en el s. XVI existiren llibres eclesials escrits en castellà que era la llengua del poder, pot ser indici d’un cert bilingüisme, pero en absolut implica la perdua del valencià.

 

Es important que nos donem conte que des de que Alvar de Cordova denuncià la “moda” de l’arap com a llengua de cultura de les classes altes de la poblacio autoctona, fins a la reconquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume, passaren 384 anys. Des de que Onofre Almudever posà de manifest la “moda” del castellà, fins al dia de hui, han passat mes de 450 anys. Si el poble valencià ha mantingut la seua llengua en estos ultims 450 anys, durants els quals el poder de Valencia s’ha expressat preferentment en castellà, hem de pensar, que analogament, el poble valencià conservà el seu romanç durant els 384 anys que varen passar entre l’escrit d’Alvaro Cordubense i la reconquista cristiana de la ciutat de Valencia. Maxime si pensem en que la dificultat d’un valencià per a dependre castellà, no pot ni comparar-se en la que tindria per a dependre arap.

 

A partir d’ara procedirém a documentar la continuïtat de l’us del llati, durant tot el periodo de dominacio musulmana. Vorem que hi hague un cristianisme en llengua arap, que en absoltut implica l’oblit del registre llati / romanç, de la mateixa manera que la castellanisacio de la liturgia cristiana en territori valencià, no ha supost la desaparicio de la llengua valenciana. Coneixerém l’existencia de texts en llati que s’originaren en territori valencia durant els s. XI i XII, i analisarém la possibilitat de la participacio de cristians valencians que havien vixcut baix domini musulma i que sabien llati, en l’elaboracio de documents de la cancelleria de Jaume I.

27 octubre 2012 Publicado por | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 Comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (XII)

En l’articul anterior hem vist toponimia, fonamentalment dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, tota ella documentada anteriorment a la conquista de Jaume I. En est articul, continuem estudiant la toponimia de la zona, en alguna extensio, centrant-nos en aquella documentada principalment en les cartes de poblacio. De forma absolutament majoritaria, es tracta de toponimia preexistent que es documenta per primera volta. No ha donat temps de canviar ni d’inventar res. Per aixo podem llegir expressions en llati com “quod dicitur”, “dictum”, “loco nominato”, “locum illum que apellatur”, equivalents als valencians “dit/a”, “qui es nomenat/da”, “apellat/ada”. A voltes nos trobem en alguna doble denominacio com “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”, equivalent al valencià “en altra manera es appellat/apellada”.

 

En relacio a l’antigüitat d’algun dels toponims que anem a vore, analisant el primer d’ells, Bellestar, resulta que podria contindre un lexema iberic d’arraïl “bel”, que sol relacionar-se en el basc beltz o negre. L’etim forma part del cognomen indigena “Aenibeli” present en una lapida romana. Segons Fletcher-Mesado, en una inscripcio iberica apareguda en el Solaig de Bechi, apareixen les formes “Belesair” i “Belestar”. ¿Serà un toponim de catalans antediluvians?

 

Reconeguent previament, que demostrar una cosa pot resultar “pesadet”, no obstant, entrem en faena.

 

Entre els pobles i llogarets baix la proteccio del castell de Morella que documente en els moments inmediatament posteriors a la reconquista tenim: BELLESTAR: “et granyenam de Bellestar, et granyenam de Melgraner” (1261); CASTELLFORT: “ad populandum, quodam locum in termino de Morella qui dicitur Galintort(1237); “universis hominibus habitatoribus de Castelfort, aldea Morelle” (1260); CATÍ: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232); CHIVA: “Presentibus testibus Raymundo Castell, notario de Xiva(1250); EL FORCALL: vadit ferire usque ad Forcallo (1239), d’orige documentat previament “usque ad collatum de Forcatis(1203); HORTELLS “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells (1246); MOLA ESCABOÇA: “dividit cum Herber Jusano, et illas moles Escoboses intus” (1233); PORTELLet illo termino de Portel intus” (1233); LA TODOLELLA: “dividunt hereditates de la Todolella (1246) VILANOVA: “que est in termino de Castell de Crabras et dicitur Vilanova (1237); VILLORES: “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells” (1246). ALFORRE: “quam dividit terminum cum predicto Alhorre (1233).

 

Passant  a toponimia menor del terme general del castell de Morella, tenim que en el ports de Morella naix el RIU BERGANTES: “et transversat rivum de Vergantes per fundum del vilar de Nicholao” (1232), en el que el RIU CALDERS aboca les seues aigües:“et cadit intus in illo rivo de Calderas, et de quarta parte habet affrontationem sicuti includit illum rivum de Calderas (1233). En Catí està la VALL DELS CIRERS: “et per barranchum barranchum includit intus illud planum de Cireso…” (1232), “includit intus illum planum del Cirer, el PORT DE PRUNELLES: “et per barranchum reddit ad portum de Prunellas (1232), tambe documentat en la Cronica de Jaume I, que el cita previament a la conquista del territori, “de la Canada d’Ares al port de Pruneles, junt a la RAMBLA DE SALVASSORIA i la de CERVERA O ANTOLÍ: al port de Pruneles, et a Salvassoria et Athemí, “sicut aque vertunt, et serra serra transversat Salvasoria (1239), “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria (1242) i el “TOSSAL DE GIBALCOLLA”: “et via via ascendit per illam La Covam et per illam serram vadit ferire ad Gibalcolla”  (1239). En Benifassà es troba la COVA DE L’ORTIELLO: “de Fonte de Albarda versus Ortiello, et dividit ibi cum termino del Boxar a la Cova del Ortiello (1237). Per esta zona tambe es troba un parage/riu MAGRANAR / MAGRANES: “vallem de Malgraner, et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233). “quondam locum nostrum qui vocatur Malgraner (1269), un atre dit LES CINGLES: “et omnia que habemus et habere debemus en Les Cingles (1250), EL REGACHOL: “assignamus, scilicet sicut includit Regaxol (1239), la FONT DE VINACHOS de Morella: “Bernardi et uxoris sue, qui est prope fontem de Vinaxos. En El Boixar, la SERRA DE LES ALBARDES: “et vadit ferire in la Serra de la Cova del Albarda(1236). En Sorita MONEGRELL i el BARRANC DE PARDOS: descendit per barranchum de Montenigriello, et redit ad vallem de los Pardos”. (1232) “et ascendit ad serram de Monte Nigrillo, et descendit per barranchos de Mont Nigrillo (1250). En Castellfort COLL DE L’ESPINO / FONT DE L’ESPINO / MAS DE L’ESPINO: “per colladielo Pinolo, per oriellam de campiello Sicco” (1232), “Et dividit terminum cum Cuilyar, per Coladiello Pinoso, per orielam del Campielo Sico” (1250). En Vallibona, PUACHOL DE NA ROSSA: “et vadit ferire in illa serra de Turmell, Puachol intus stando” (1233). No podem oblidar-nos del port o alt de les CABRELLES “ad pinnam de la Calçada de la Cabriella, et per pinnam pinnam vadit ferire ad calzatam de la Cabriella (1232).

 

Si parlem del terme del castell de Cervera, TRAIGUERA, documentada com Valltraiguera. Traygarie, Traygerie Tragarie, podria tindre el seu orige en “vallis triticaria” o vall del forment. Unes atres poblacions son CHERT: “et dividit terminum cum Chert (1232). Tambe trobem: CANET LO ROIG: “discurrunt tempore pluviarum versus Canet(1235); LA JANA: “in hereditates sarracenorum, a cierzo in termino de Caneto et de Jana” (1237); CALIG: “affrontat ab oriente in serra versus Calig” (1234); ROSSELL: et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar” (1233), “locum qui nuncupatur Rossellus, qui est in termino de Cervaria” (1237), “et exit al villar de Rosel (1238). En relacio a toponimia menor, l’alt mes important es el del TURMELL: “ferire in illa serra de Turmell, Puachol indus stando(1233)“Devesa de turomell(1316) i ademes esta documentada la FONT DEL MOLINAR: “vadit ferire ad summum de Molinar, et de summo de Molinari (1237); el CARRASCAL: “loco nominato Carrascalium sicut dividi ab oriente in alia populacione dictum Carrascalium, ab occidente in término de Chert” (1237); la MOLA DEL GRAU: “et de summo de Molinari vadit ferire ad Pinnam del Grau(1237). Uns atres documentats posteriorment son ESPADELLA: “al cap de la rocha qui es nomenada Spadella (1323). FONT DE L’ALBELLÓ: “i tot aygua vesant anat fins al cap de la curolla cap a la font del Albelló (1323). COVA O BARRANC DE LA COVA DE LA TEA. “al cap de la vall dels Ferreres e a cap de la vall de la Tea (1322). BARRANC DE L’OS: “molló al cap de la Vall del Os… la vall de Los…” (1322). Boscs com “lo bosch del Monintiu, lo bosch de la Raureta, los boschs dels Clorts, los boschs de la Vall de la Tea, la vall de Los, lo bosch de Ledo, lo bosch de Teyxar (1322).

 

Passant al terme del castell de Culla, RIU DE LES TRUITES / VILAFRANCA: “qua hereditas dicitur Rivus de las Truytas (1239), “et de Villafrancha et de Vinaçal, et de Ça Neta” (1263). VISTABELLA: “ilum locum nostrum qui vocabatur Vistabella… vertuntur versus dictum terminum de Pulcravista (1251); TORRE DE VINRABÍ / D’EN BESORA: Canvià de nom pel del nou amo “Guillermus de Besora, et uxor nostra Romia”, “ad populandum totum terminum de Turre de Vinrabí…dictam populationem de Vinrabí (1274), “et de Turrem de vina Rabino et de Benaçal” (1303); VILAR DE CANES: “locum nominatum Vilar de Canes in termino de Culla” (1273); CASTELLAR: “locum nostrum qui vocatur Castelar Veyl de Atzaneta” (1273)

 

En relacio a la toponimia menor del territori del castell de Culla, podem citar en Culla el RIU MONLLEÓ: “et ferit ad barranchum de Montleon (1239), “serra serra, vadit al Montemleoni, et de Monteleoni vadit ad Arçedolum” (1251); el toponim del RIU MOLINELL que es correspon en el d’un mas i el de la vall del Molinell: “et dividit terminum cum Molinello, sicut aque vertunt versus vallem Carboneram” (1239); la SERRA D’ESPARREGUERA: “scilicet de rivo sico usque ad collum de Spareguera” (1272); i la SERRA DE FOYES i MOCHELLOS, actualmente una masia: “Et ascendit in serra de Foveis, et vadit directe a Mochellos. Et de Mochellos ascendit directe in dicto podio de Moncatil.”(1244). En Atzaneta: RIU DE MAGRANES:rivo de Malgraneis, et sicut ascendit predictus rivus de Malgraneis usque ad terminos de Xodos”. (1273); RIU MAJOR: “et sicut rivo de Malgraneis [vadit] usque ad rivum Majorem, et de rivo Majori usque ad terme cuberta de les Osseres” (1273); PLA DE MEANES: “de quadam hereditatem nomine Mianes cum suo termino, que est in terra Cuilar et Azanetam” (1260). En Benassal el RIU DELS ARBRES/ALBERS: “de podio de Moncatil vadit directe ad baranchum del Mançanar, et intrat ad rivum qui descendit dels Albers(1244); el BARRANC FONDO: “et transversat illum barranchum fundum et vadit ferire ad Cabeço de Petro Darocha” (1239); el COLL D’IVOL: “venit de Valcorba et vadit ferire ad collatum de Ayvol(1239) i el MONCATIL: “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil (1239).  De Vilafranca trobem la FONT DE LA PENELLA, et via vadit ferire ad fontem de Peniella de la Mosquerola” (1239) i la PARTIDA DE BENASEBUS: “de illo cabeço de Venahebu vadit ferire ad cabeço de Venahebu, totum Venahebu intus stando.” (1239), antigament en Vilafranca, actualmente en Mosquerola/Mosqueruela. Trobem finalment en Vistabella la FOYA D’ORES: “qua penna est in fundo de Foyes d’Ories(1251); el SENDEROL DE LES BRUGUERES: “et ascendit per cenderolo Brucariorum, et ascendit usque in vistam de campo qui dicitur de Arzedolo” (1251); el TOSSAL DEL MARINET: “et de caput Penna Golosa vadit a Marinet, et de Marineto vadit serra serra” (1251) i LA TALAYA: “usque ad talayam altam que est inter illum locum qui vocatur Arçedol et castro de Boyo, et de talaia alta vadit serra” (1251).

En la Comanda Major de Les Coves, LES COVES DE VINROMÀ, “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman,” (1235); ALBOCASSER, “et dividit terminum cum Abocaçer” (1232); LA SALZEDELLA, “illam ramblam que descendit de la Salnadela (1232), “et dividit terminum cum Salçediella (1238), “in loco nominato vallis de la Salzadella, (1262); TÍRIG, “et dividit terminum cum Teri(1232), “sicut aque vertantur versus Terich, et venit ferire usque ad Vallem Tortam” (1238), “aque vertuntur de la Sierra de Tirig contra Salzadella” (1238); LA VILANOVA D’ALCOLEA: “terminum et locum integriter de Alcolea(1245). Toca esta zona LA VALLTORTA: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232), “usque in Valletorta, et vadit rivum amunte ad Castellar Gros” (1245)

 

Finalment, de la comarca de l’alt Millars, en 1245 es documenta el riu MILLARS que li dona nom: “alquereas de Ribesalbes et de Berita et de Trucelles, que sunt in termino Onde in rivo de Millars” (1245)

 

En 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, per a lo que demanà als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle”, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Per a tractar de llimits oficials, havia de dirigir-se a “autoritats” anteriors. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”. En la descripcio del terme feta pels musulmans es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. No cal dir que al famos traductor o trujamà, ni olorar-lo, deduint-se que musulmans i cristians s’entenien perfectament en romanç.

 

Suponc que no hi haurà ningun desficaciat que pense que els toponims que hem vist siguen traduccions de l’arap. Ni ningun destrellatat que imagine una conversa entre conquistadors i conquistats del tipo “Billey alladi: Castell de Cabres, le Hille Illehu: Boxar, alim galym huaked: Molinar…”, a la que els conquistadors havien d’estar molt atents per a apuntar-se lo que entenien. Qui tinga el greu problema de creure’s eixes favades, hauria d’explicar ademes, el perqué a l’aragones Blasco de Alagon, li escriuen “Castell de Cabres” en romanç valencià i no Castiello de cabras, en romanç aragones. ¿Quina explicacio queda que no siga un destarifo? Que cristians i musulmans s’entien parlant en romanç i que el romanç dels musulmans valencians era el romanç valencià. Recordem que Simonet es referí a “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia” i nomes havien passat uns 100 anys des de que ho digue.

 

Per a acabar, en el següent articul, vorem algunes conclusions.

17 octubre 2012 Publicado por | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (VIII)

En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.

 

El romanç parlat pel poble indigena dels territoris baix domini musulmà, cristians o musulmans, havia evolucionat i divergit, de la mateixa manera que ho havia fet en els territoris dominats pels cristians. Federico Corriente diu que es tractava d’un “haz dialectal, con diferencias que a veces, y no sorprendentemente, se corresponden casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera (p 337 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús”). Per aixo hem d’usar denominacions com “romanç” o “algemia”, en les quals s’integren totes les llengues romances o dialectes derivats del llati, i tirar al fem denominacions equivoques com la de “mossarap”, i desficacis inventats com el de “romandalusi”.

 

Les distintes evolucions del romanç en territoris governat pels musulmans, es fa patent en la documentacio que acredita l’existencia de distintes solucions lexiques. Federico Corriente parla de “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. Per eixemple, trobem solucions contrapostes en el “tabara” d’a on ve la “tapera” valenciana que documenta Ibn Buqlaris, front al “kappara” per a la “alcaparra” castellana, present en el “Vocabulista”. Tambe del  lat. “panicium”, Ibn Quzman documenta la forma “b.niy”, proxima al valencià “paniç”, front al “baniyyu” que documenta la Umda de Abu al-Khayr, i que conserva la -u/o- final, sent l’antecedent del castellà “panizo”.

 

Hi han referencies que posen de manifest inclus l’existencia de distints registres de romanç entre la poblacio que obedia a “senyors” musulmans. Ibn Buqlaris en el “Kitab al-Musta’ini” (1106)cita la ayamiyya rumyya, o algemia rumí -que Simonet identificà como a propia del registre dels droguers del baix imperi- i la ayamiyya ammiyya o romanç del “amma”, es dir el romanç de les classes populars. (“Los judíos y la ciencia en la Península Ibérica en el medievo” de Maíllo Salgado en p 286 de “Memoria de Sefarad”). La referencia a la ayamiyya ammiyyao romanç de les classes populars, implica que havia d’existir una certa diferenciacio en el romanç de les classes altes, que segurament seria entes com a mes cult.

 

En ocassions es citen llengues romances especifiques de distintes zones geografiques, de distints territoris historics e inclus de determinades comarques o partides, lo que demostra una evolucio diferencial del romanç. Si parlem de zones geografiques, tenim per eixemple referencies que particularisen el romanç de la zona oriental mediterranea o “Sarq al-Andalus” (“ayamiyya sarqiyya”), aixina com el de la zona coneguda com a Marca o Frontera Superior o “Thagr al-a’la”. En relacio a cites a romanços propies de territoris historics, trobem referencies al romanç de Saragossa o ayamiyya saraqusta, al de Valencia o ayamiyyat balansiya, al de Toledo o al de Badajoz. Quan Abu al-Khayr Ishbili parla del “romance de nuestra campiña”, faria referencia sense dubte al romanç de Sevilla.

 

La ayamiyya sarqiyya es citada per Ibn Buqlaris, per Abu al-Khayr -o Abu l-Jayr al-Isbili-, e inclus per Ibn al-Baytar al-Malaqi (1190-1248). El profesor Bosch Vilá a identificà la ayamiyya sarqiyya en el romanç valencià en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle” comentant “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano —‘ayamiyya sarqiyya—, han llegado a nuestros días fosilizados”, recordant que Jaume I es trobà en Valencià “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes.

 

Simonet i Corominas, nos informen de dos de les referencies que feu Ibn Buqlaris a l’aljamia valenciana. Simonet escrigue que “En su artículo cuerno de venado, Ibn Buclárix se expresa así: “Se dice en Aljamía ‘baina de sirvo’, á saber, ‘baina’, cuerno, y ‘sirvo’, entre ellos ciervo; y esto en la Aljamía de Aragón de la jurisdicción de Zaragoza y Valencia (p CVI del Vol 1 del “Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes”). El mateix Simonet parlà de “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia”, diferenciant per tant l’aragones del valencià. El filolec català Corominas, nos posà en coneiximent de que “…el manual botànic d’Abenbeclarix (escrivint a Saragossa c. 1106, de familia potser més llevantina i certament hispànica), en l’obra del qual el còdex de Nàpols porta ‘tabaras’ (pron certament taparas), com a propi del mossàrab (aljamia) de València, mentre que hi ha kabara (o qabara), en els altres codex, forma propia del mossàrab central d’Al Andalus” (p 295 del vol VIII del “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”).

 

El P. Florez, reprodui una inscripcio de las “memorias importantes alegadas por Caro en sus manuscritos”, que s’havia trobat  prop de Sevilla, en Sanlúcar la Mayor. L’inscripcio llatina datada en l’any 1214, acaba en romanç: “In era MCCLII. Tomé / acabo de labrar esta eglesa. El P. Florez conclou que aixo prova “haverse mantenido alli siempre los Chistianos, y que los Moros les permitieron edificar Iglesia en el Siglo trece, como testifica la inscripcion”. (p 121 del tom. IX de “España Sagrada”.-1752). Als nostres efectes, resulta espectacular comprovar que a manco de 40 anys per a la reconquista cristiana, els cristians sevillans escrivien en un romanç paregut al castellà.

 

Que els cristians sevillans escrigueren en romanç quan faltava poc de temps per a passar a tindre “senyors” cristians, tampoc ha d’extranyar-nos. Hem vist que 100 anys abans, Abu l-Jayr al-Isbili o el sevillà, es referia a “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, tots els quals, sense dubte parlaven en romanç (p 153 del vol. II del “Kitab Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib”). Seria extrany que els cristians no parlaren romanç quan sabem que els propis musulmans el parlaven. El propi Abu l-Jayr, parlant d’una planta en l’obra de que parlem esciu que era “conocida entre nosotros en romance…” (p 335 del vol. II). Tambe en este llibre poden trobar-se indicis de que el romanç de Sevilla evolucionava paralelament al castellà. Quan Abu l-Jayr al-Isbili parla del fenoll i escriu “…en latín uniquli, en romance f.n.g.h y funilyun…”, Corriente ho comenta com “curioso reflejo del lt. feniculum”, que diu “no parece poder explicarse salvo consulta a un clérigo mozárabe en cuya pronunciación la /f/ la alternase con una /h/ elidible, algo que sería característico sólo del cs.

 

Aixo demostra que les caracteristiques del parlar andalus son anteriors a les conquistes castellanes, i que hi hague una continuïtat de la poblacio autoctona. Tambe explica que el castellà de Conca, Juan de Valdés en el seu “Dialogo de la Lengua” (1532), diga sobre el sevillà Nebrija “que era andaluz, y no castellano” i l’acuse de que “que scrivió aquel su Vocabulario con tan poco cuidado que parece averlo escrito por burla”.

 

Anem a vore que algunes caracteristiques que diferencien el català del valencià, ya eren catalanes, anteriormente a la conquista de Valencia. Si els catalans nos hagueren duta la llengua valenciana, les hauriem heredades. Es per eixemple la particularitat catalana, -tambe de Lleida- de la  perdua de la -r, en final de paraula o en el grup –rs.

 

En relacio a la perdua de la -r final, hi ha un cas particular per a comprobar-ho, que es el nom de la ciutat de Balaguer, que els catalans pronuncien “Balagué”. Gili Gaya constatà l’antigüetat de la perdua de la -r final dient que “los historiadores musulmanes llaman siempre Balagué a la ciudad fronteriza de Balaguer”, deixant clar que “esta pérdida de -r final en la pronunciación, aunque la escritura la haya conservado hasta nuestros días, es característica de la fonética catalana y no se produce en aragonés ni en valenciano. (“Notas sobre el mozárabe en la baja Cataluña” en “VII Congreso internacional de lingüística románica”. Barcelona 1953). Codera, en el seu discurs d’acces a l’Academia, es referí a la supresio catalana de la -r final, fent-nos saber que “el patronímico del nombre Balagi (lligga’s Balagué) aparece ordinariamente en los autores árabes bajo la forma li-l Balagiyyi o li-l-Balagi” i que en Ibn Hayyan (987-1075), ya “se encuentra citado el nombre de Balaguer en la forma Balagi”, concloent que “probablemente tal supresión era muy antigua, y que los árabes debieron oír el nombre de esta población, pronunciado como hoy. Gili Gaya confirmà el fet referenciant uns documents del “Llibre vert petit” de l’archiu municipal de Lleida, que eren copia d’uns mes antics de 1168 i 1176, poc de temps posteriors a la conquista cristiana, en els que es citen els noms de “Avinferré i “Alrogé, per Ferrer i Roger.

 

Gili Gaya tambe demostrà l’antigüitat de la perdua de la -r entre el grup -rs, possant de manifest que en un “acuerdo del año 1120 entre Ramón Berenguer III y el alcaíd Avifilel de Lérida, se nombra en romance el pueblo de Seros (<lat. sórores) en el bajo Segre, que estaba en poder de los musulmanes”.  L’any 1120, la caiguda catalana de la -r en el grup –rs, ya era un fet.

 

Comprovem per tant, que caracteristiques que separen el català de la llengua valenciana, com papar-se la -r de final de paraula, igual que fan els andalussos, ya era propi dels catalans previament a la conquista de Valencia. Curiosament, desde no fa massa temps, els catalans han “acordat” escriure com pronunciem els valencians. Per tant, la pronunciacio valenciana, ha de ser anterior a la conquista del rei en Jaume. Faria falta tindre molt poc de trellat per a pensar els catalans nos ensenyaren a escriure primer que a parlar, i no te ningun sentit parlar d’una pretesa restitucio etimologica, negada per les propies fonts araps que demostren que el romanç valencià sí que conservava la -r final de que parlem, tal i com acredità Lleopolt Peñarroja en “El mozárabe de Valencia”. Nomes un eixemple seria  el “Mahomat Alforner, que no “Alforné” del Repartiment.

 

Historicament, els catalans han escrit en català. Per eixemple, en les “Ordinacions d’Empurias” o Empuries, del s. XV podem llegir, que “tot hom meta corbayllon suficiente all sen cam de gost e de setembra…” o “ni an los vals de la villa primes o forans, ni han nuyll rex daygue qui sia entra…”. El català Aleixandre Cirici, ponent en la Assamblea de parlamentaris del Consell d´Europa sobre llengues minoritaries digue que “En cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”. L’any 1561, Onofre Almudever parlava del “Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar”. Afirma que no els era natural “axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments”. ¿Anem a deixar que els lladres imitadors suplanten als amos? Ad alguns catalans i acatalanats, els hem de deixar ben claret, que els valencians hem segut, som, i serem, els amos de la nostra llengua. Ells, en la d’ells, que facen lo que els rote.

 

Acabarém este articul en una ultima part en la que repasarém les conseqüencies del bilingüisme en la toponimia i antroponimia valenciana.

25 julio 2012 Publicado por | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.