Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. EXCUSES DE MAL PAGADOR

Tremole de l’emocio de que el Sr Baydal, “descobridor” de que “El primer “valenciano” nació en 1330”, com pregonaven en el diari Levante del dia 26.02.2016, m’haja dedicat unes parauletes en el seu blog “Vent d Cabylia”, en el titul de “El costum de ressenyar llibres sense haver-los llegit…”. Per lo que diu el Sr Baydal, m’olore que no li han agradat massa els meus articuls “El primer “valenciano” nació en 1330. Monges en conserva, sabo i fil negre”, en els que comentava la desficaciada noticia de prensa. No solc contestar destrellats, perque tinc coses mes interessants que fer, pero per esta volta ho fare, per creure-ho important.

 

En les seues parauletes, el Sr Baydal, autoinvestit per a llevar i donar tituls, com qui excombrega o perdona a un herege, em situa com a un dels “membres més excelsos” de “la comunitat acientífica i contraacadèmica”. I em deixa escagarruçat, preguntant-me si el meu titul academic de ciencies, que no de lletres, continuarà servint-me  per a intentar guanyar-me la vida…

 

El “descobridor”, diu, que en els meus articuls, em dedique a ressenyar “el meu darrer treball”, referint-se al seu llibre “Els valencians, des de quan són valencians?”, unicament citat per mi, per a dir que la seua presentacio, el dia 3 de març que ve, es un virtuos eixemple d’amor i d’amistat, entre el Sr Baydal i un carrec representatiu de tots els valencians, que com a colega de la secta catalanera, es preocupa per la salut economica dels seus membres. Dubte que el Sr Baydal entenga, que ni ell es tan important, ni el meu masoquisme aplega a l’extrem de comprar-me un llibre seu, ans inclus de ser presentat en public.

 

En consequencia, ha de quedar clar, que lo que vaig fer en els meus articuls, fon criticar el contingut d’una noticia de prensa en la que es parla d’un “descobriment”, i que conté declaracions del “descobridor”, reproduides entre cometes. El seu llibre, a la vista dels “arguments” exhibits en les parauletes que em dedica, m’interessa poc o gens.

 

En la noticia de prensa publicada en Levante, sobre que “El primer “valenciano” nació en 1330”es llig que el Sr Baydal afirma que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses”, i que “No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Qualsevol persona normal enten que el Sr Baydal manifestava haver descobert que en el moment de la reconquista no hi havien valencians, perque el nostre orige, partix d’un proces de metamorfosis, com un pas de cucs a palometes, que iniciaren catalans i aragonesos a partir de la reconquista, i que es tancà en el naiximent del primer valencià en 1330, que s’autodenominà valencià.

 

En els meus articuls, una bona restrera de cites, posava de manifest que els valencians eixien en documents dels mateixos moments de la reconquista, i de valencians, alguns d’ells autonomenats valencians, que es documenten des de principis del s. XIII, i per tant, des d’ans de la reconquista. El Sr Baydal, diu ara, que ell es referia a “valencià de tot el territori valencià”, demostrant que el enredrar forma part de l’ADN dels acatalanats.

 

El Sr. Baydal mampren cita per cita, pretenent invalidar-les per distints motius, que resumixc, en: 1.-les cites consten en llibres que no son de l’epoca (1330, 1284, 1278, 1261); 2.- Les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia (1323-1324, 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239 ), 3.-Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia (1314, 1274, 1274 (1275-76)), 4.- Son circumloquis (1307, 1296); 5.- Problemes de transcripcio (1302, 1267 (1264)) 5.- Intents de copia de la seua tesis (1313, 1302 ).

 

En primer lloc, el Sr. Baydal hauria de deixar clar el seu punt de partida, i analisar els gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, des de les mateixes premisses. No val demanar-li al gentilici “valencià” que es referixca als habitants de tot el territori valencià actual, i no exigir lo mateix als atres dos.

 

El Sr. Baydal diu en la seua tesis que “Els gentilicis col·lectius dels catalans i els aragonesos estaven conformats amb anterioritat, des del segle XII” i anem a vore que l’afirmacio es absolutament falsa, si a “català” li exigim que represente a “catalans de tot el territori català”, i lo mateix, a “aragones”.

 

El gentilici de “català”, amaneix per primera volta en l’historia, en el “Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus”, que conta fets succeits en 1114. Curiosament, en eixa obra, tambe es documenta el gentilici de “valencià”. Llegim que “Inque Valentinum Plegonem Barutius astam / Per scapulas misit levam figendo papillam, / Traiectumque virum medio prostravit in agro”, que vol dir, que “Barutius” tirà una llançada al valencià “Plegonem”, la qual li entrà per l’esquena i li eixi pel pit, deixant-lo extes en terra. No dubte de que el Sr. Baydal li trobarà alguna pega a la cita. ¿Seria “Plegonem” de la ciutat o de la diocesis de Valencia? Contrariament, segur que el Sr. Baydal no troba pega alguna a la cita de “català”, a pesar de que Lleida i Tortosa estaven en poder dels musulmans. Pero ¡els amos son els amos! ¡que collons!

 

Mes coses: L’any 1149, en donacio que feu Ramon Berenguer al bisbe de Lleida, es parlava de “…multorumque barchinonensis atque aragonensis assistentium procerum” ¿Barcelonesos front a aragonesos? ¿No existien procers catalans? I es que hem de saber que en esta epoca, Catalunya era una quimera. Lleida i Tortosa, reconquistades 60 anys mes pronte que lo que escomençà la reconquista del territori valencià, foren organisades com a territoris autonoms, documentant-se cites com “marchis de Tortosa et dux de Lerida”, i referencies al “Regni Tortose” o a la titulacio de “Rex Ilerdensium”. Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escrigue que “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…”. L’any 1228, els “probi homines Ylerdenses” acodiren a Corts de Daroca, perque no es sentien representats pel gentilici de “catalans”. Per tant, si en el s. XIII, els d’Urgell no eren catalans i els de Lleida acodien a Corts d’Arago, ¿Com se pot dir la mentira de que el gentilici colectiu de “catalans” estava comformat “amb anterioritat, -al de valencians- des del segle XII”.

 

El gentilici de “aragones”, fon dut pels reis d’Arago des de Sancho Ramírez (1063-1064), qui es titulava “Sancius Ranimiriz, rex aragonensium et pampilonensium”. En este gentilici acabare mes pronte. En el Privilegi General de 1283 es parla de “villas d’Aragon et de Ribagorza et del regno de Valencia et de Teruel”. Per lo que es veu, les viles de Ribagorça i les de Terol, eren distintes de les “villas d’Aragon”. Els seus pobladors dificilment podien sentir-se aragonesos.

 

Comprovem que el Sr Baydal, tan exigent per a donar per bo el gentilici de “valencià”, no es talla ni lo mes minim per a escriure sobre els “comtes-reis catalanoaragonesos dels segles XII”. I es que per lo vist, la coherencia, deu ser una virtut de “la comunitat acientífica i contraacadèmica” i no de la d’ell. En mes temps tindrem oportunitat de coneixer a membres de la comunitat cientifica i academica, que actuen i pensen de forma coherent.

 

Vista la falta de coherencia en el tracte de gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, procedim a analisar les pegues que posa el Sr. Baydal a les cites que vaig donar en els meus articuls. Ho farem per temes, i segons datacio.

 

De les cites de 1330, 1329, 1323-1324, 1284, 1278 i 1261, diu que consten en llibres que no son de l’epoca.

 

De les dos primeres, diu que el “Liber patrimoni regii Valentiae fou escrit en el segle XVI”. Al respecte, saber que Carlos López Rodríguez, que l’ha publicat, ha escrit que “la major part dels documents als quals es refereix el Liber patrimonio regii”, es custodien en l’Archiu Real de Barcelona, es dir, que en el Liber, es reproduixen documents originals. L’expressio “curiae generali proxime valentinis celebrata”, o “Corts generals a celebrar proximament als valencians” els noms de “Maçalet”, “Xenquer”, “Alarb”, “Reçalany”…indiquen que nos trobem davant de la reproduccio de documents originals.

 

De la cita 1323-1324 diu que “Arnau de França és un autor de finals del segle XV”. Per al coneiximent del Sr. Baydal, li dire que en este nom, trobem en 1317 a un “Arnau de França”, canonge de Valencia, i en 1334 a un “Arnaldo de Fransia, Oscense preposito” El juriste aragones, deu correspondre’s en el “n’Arnau de França, savi en dret”, a qui l’any 1347 es referien els jurats de la ciutat de Valencia, qui junt a“Martin d’Ahín, cavaller”, establi la coalicio entre les Unions aragonesa i valenciana, contra el rei Pere el Cerimonios, a qui el rei, en la seua Cronica es referix com “mossenyer Arnau de França”. La data de 1323-1324, es correspon en la de la conquista de Sicilia. I dic: “Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos”. Tot lo demes es intentar manipular.

 

De la de 1284 diu que es “d’un índex de 1606 que resumix un document de 1284”, segurament sense donar-se conte de que el text en el que apareix la referencia als valencians està en cursiva front al text que no ho està. Aixo vol dir que l’autor reproduix un document original.

 

De la cita de 1278, el Sr. Baydal diu que “Caldria trobar, doncs, el document original per a vore què diu”, per a lo que ya tarda, que per ad aixo cobra dels imposts de tots.

 

En relacio a la cita dels Furs de Jaume I, (vore “Els cristians valencians en les “consuetudines Valencie” de Jaume I”), resulta surrealiste que pretenga desacreditar-la en l’argument de que “la versió més antiga… que tenim és de 1261”, quan hi ha estudis que els daten de finals de 1238. Segons eixe argument, el Llibre dels fets no es de Jaume I, perque no es conserva ninguna copia d’eixa epoca. ¡Redell lo que s’ha d’aguantar!

 

De les cites de 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239, diu que les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia. I en este punt, se li ha de fer una important precisio, perque dubte que el Sr Baydal sapia l’ambit de la diocesis de Valencia, que abraçava tot el territori valencià, llevat de la part adscrita al bisbat de Tortosa i al de Segorp-Albarrassi.

 

Puix be, en la “Ordinacio et statutum ecclesie Valentin.” de 1240, el bisbe Ferrer de Pallares, defini un “archidiaconatu” de mes alla del Xuquer o “ultra Xucharum”, que aplegava “usque ad Alaquant, et usque in mari quantum intus protenditur ius conquiste”. El 2 de novembre de 1241, el rei en Jaume redefini els llimits, adaptant-se als acordats en Cazola, parant-se pel sur en Biar, de la següent manera: “Limites vero episcopatus Valencie esse volumus et perpetuo per nos et nostros deffinimus a finibus termini castri Almenar, qui dividit terminum cum Morvedre usque ad Biar vel ultra in quantum nostra vel nostrorum adquisicio ulterius, dante Domino, protendetur”. ¿Quin problema te el Sr Baydal de que entre els “valentini” feligresos no s’incloguera a una part no massa gran del territori valencià? ¿Acas els pressunts feligresos catalans o aragonesos, eren citats com a valencians? ¿Te el Sr Baydal eixemples de unes atres conquistes, en que els feligresos conquistadors es citen en el gentilici dels conquistats, des del dia següent de la conquista?

 

De les cites de 1325 i 1318, de les que diu que “Es referixen als eclesiàstics “valentins”, de la diòcesi de València”, mes avant, si em llig, li demostrare que molts, molts d’ells eren valencians. Es cert que molts eclesiastics forasters, es titulaven com a valencians sense ser-ho, perque servien al poble valencià. L’any 1283, el papa Marti IV, manifestava que volia que les iglesies del regne de Valencia estigueren dirigides per “incolis”, es dir per indigenes de la terra o valencians “Ea quia nostre intentionis existit ipsius rregni Valencie statui ecclesiis et incolis eiusdem utiliter et efficaciter providere”.

 

De la cita de 1312, el Sr Baydal diu que “Evidentment, el papa es referia als eclesiàstics de la diòcesi de València”. Advertixc que les “evidencies” del “descobridor” son com per a tremolar.

 

De la de “1291” de “populo Valentino” i de la de 1248 “laici valentini”,  diu que es referix a “la feligresia de la diòcesi de València”, es dir al poble valencià cristià. Si aixina fora, ¿quin es el problema?

 

De les cites de 1239, diu tambe, “Referents a la feligresia de la diòcesi”. I la veritat es que resulta dificil d’entendre. Perque la pregunta a contestar es ¿Eren eixos feligresos valencians? ¿Està insinuant el Sr Baydal que els instructors del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que havien de decidir sobre l’assignacio de l’iglesia valenciana a Toledo o a Tarragona, preguntaven a gent de Terol, sobre a qui obedien els catalans i aragonesos, citats com a “valencians”? ¿Considera que els instructors eclesiastics eren tan anormals, que feen preguntes obvies?

 

De les cites de 1314, 1274, 1274 (1275-76), diu que “Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia”. I es que crec que el Sr Baydal no te ni idea de lo que en el s. XIII volia dir ser ciutadà de Valencia, ciutadà valencià o “Civis valentinus”. Els ciutadans de Valencia eren una especie de patriciat urbà, a l’estil dels “ciutadans de Roma”, en provables antecedents d’epoca musulmana. Els acatalanats, que no saben qui son ni d’a on varen eixir, escriuen que “Una cuestión bien importante sería saber quiénes eran estos ciudadanos…”, i que “ha de subratllar-se la deslocalització dels ciutadans de València, a pesar de titular-se i fer-se reconéixer així, no habitaven permanentment a Valencia sino en altres llocs. Arnau de Romaní a Morella, Bernat Escrivà estava radicat a Borriana, Ramon de Mirambell era habitual d’Alacant, Jaume Castellà era propietari a Beniarjó o Gandia i Pericó Matoses a Murcia”. ¿Ciutadans de la ciutat de Valencia, o de Valencia o valencians, de tot el territori valencià?

 

I vaig a abreviar, perque si el Sr Baydal vol saber mes, que s’espere a que vaja escrivint els meus articuls, i que no marege tant.

 

Quan el Sr Baydal parla de “Una referència del segle XIII als valentinis contraposats als turolensibus, és a dir, valentins (valencians de la ciutat de València) contra els de Terol (que era una ciutat i no cap territori ni regne autònom)”, es veu que el dia que li explicaren “Terol” en el colege, degue fer fugina. Li pregunte, ¿Quan el rei en Jaume en el Llibre dels fets diu que  “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, ¿Pegaria un bot des de la ciutat, per a entrar en Arago? ¿O es que Terol no era Arago? ¿Sap que a 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”? ¿Sap lo que vol dir “Provincia”?

 

Sobre la cita que es referix “als christianis aragonensis, catalonis, valencinis (sic) de 1267”, tret d’un treball publicat per l’universitat de Murcia, diu que “Llàstima que el senyor Galbis no sàpia paleografia i puga consultar el document original en l’Arxiu de la Corona d’Aragó per a adonar-se que Lope Pascual, de qui l’agafa, el va copiar malament i en realitat el document, com va transcriure el sempre eficaç pare Burns, diu christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie”. A continuación teniu el fragment del citat document. El Sr. Baydal, torna a mentir.

 

Baydal

 

I pare ya de comentar les “critiques” del Sr Baydal a les cites que aporti en els meus articuls, perque crec que en la mostra hi ha mes que prou, per a comprovar el cientifisme i academicisme de secà de l’insigne “descobridor”.

 

Espere que algun dia, els acatalanats es donen conte de que els valencians no som descendents de ninguna recua de catalans i aragonesos, sino que som un poble en continuïtat historica. Nomes una pindoleta: De final de s. X, fon un valencià ilustre, de nom Abu Utman ibn Yuzayy al-Jazrayi, mort l’any 988/9, de qui Ibn al-Faradi (962-1013) digue que era del “poble de la cora (“kura”) de Valencia” o “min ahl kurat Balansiya”. Ibn al-Abbar (1199-1260) es referi ad ell com a pertanyent al poble de Valencia “min ahl Balansiya”. Al- Dabbi (m. 1203) i Ibn ‘Abd al-Malik al Marrakusi es referiren ad ell simplement com “balansí” o “valencià”. Comprovem que per als cronistes musulmans, valencians eren tots els naturals de la Cora de Valencia o territori valencià, que pel sur aplegava, com a minim fins a la “Yibal Balansiya” o “montanarum dicti Regni Valencie” o montayes de Valencia o del regne de Valencia. Ibn al-Faradi (m. 1012), havia de saber-ho, perque ell mateixa era “min ahl Balansiya”, es dir, de la gent de Valencia o valencià (p 261 Vol 5 “Biblioteca de Al-Andalus”).

 

Per als acatalanats, ans de Jaume I, no existia un territori valencià, per lo que parlen de “sarq al-Andalus”, ni valencians, per lo que parlen de “andalusis”. Per supost, les seues obres i la seua cultura no eren valencianes, sino “andalusis”. Vejam un poc de realitat historica: Al-Razi, parlant “Del termino de Valencia” o territori valencià escrigue que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen”, i parla dels valencians dient que “las bondades de los que en ella moran son muchas”. En el calendari bilingüe d’al-Hakam, de l’any 961, es parla de “falconum valentinorum” o falcons dels valencians, corresponent-se en el text arap en l’expressio “Shadhaniqat al-Balansiyya”. De l’any 988 es la referencia a “quinquantaginta vnciarum auri cocti de Valentia”, de 1035, “…et quia debebam quinquaginta uncias auri ualentini”, de 1096  “precium uncias XIII de auro valenciano”… En la “Chanson de Roland” datada entre 1060 i 1065 es parla de “espiez valentineis” o  / “espases valencianes”. Ibn Jayr al-Isbili (f.XI p.XII) parla de la “Nahiyat Balansiyah” o regio Valenciana, i de 5 especies de melons de les que diu “otras especies son el murciano, el valenciano”. De principi del sigle XII, es la cita de “ayamiyyat Balansiya” o romanç valencià. Ibn Yafaya (1058-1138) d’Alzira, escrigue el poema “Jardín balansi / valenciano”. De l’ultim quart del s. XII es cita que referix “BLNS: ziyyi balansi < traje valenciano (xix)”, i tambe trobem referencies al teixit valencià o “al-nasiy al balansi”…

 

Un Papa digue, que qui diu una mentira no sap la faena en que carrega, perque estarà obligat a inventar-se’n vint mes, per a sostindre la certea de la primera.

 

Els acatalanats començaren en la mentira de que els catalans havien dut la llengua valenciana. Per a justificar-ho inventen que hi hague una substitucio de poblacio: MENTIRA. Inventen que en els moments de la conquista no hi havien cristians valencians: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no parlaven en romanç valencià: MENTIRA. Inventen que les Costums i Furs de Valencia son facticis i afirmant que no son costums reals: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no es comunicaven en els cristians valencians: MENTIRA. Inventen que no hi hagueren conversions al cristianisme de valencians musulmans, molts dels quals fea ben poc que s’havien islamisat: MENTIRA… i aixina podriem seguir, sobrepassant les 20 mentires de que parlava el Papa. ¡Aviats van!

 

Poquet a poquet anirem posant de manifest totes les mentires dels acatalanats. Crec que nomes hi ha una cosa que els ix de cine: MENTIR.

3 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Manipulaciuons catalanistes, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (i II)

En l’articul del “Levante” diu que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar “valencianos”, unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.  En l’articul anterior hem vist que els valencians eren valencians, com a minim 30 anys mes pronte de lo que pensa Vicent Baydal, y per tant 80 mes pronte “de lo que se pensaba” (de lo que pensaven alguns acatalanats histerics, no els valencians).

 

En est articul vorem que els valencians erem valencians tambe durant el s. XIII, i com a tals som citats des dels moments immediantament posteriors a la reconquista cristiana del rei en Jaume. La rao es molt senzilla: els valencians som producte d’una evolucio historica i no d’una inventada i interessada ruptura, que segons els acatalanats feu que catalans i aragonesos es metamofisaren en valencians. Tindrem temps per a vore, que el nostre gentilici de “valencians” es documenta en tots i en cada un dels sigles posteriors al s. II a.C, quan els romans fundaren Valentia.

 

L’any 1296, el papa Bonifaci VIII, en “Sentencia Lata contra Fredericum fratrem regis Aragonum”, es referix a “illos, qui de Arragonia et Valencia ac quibuscunque Yspaniarum regis…”. Vorem que “illos de Valencia” son els valencians.

 

El 15 de giner de 1291, el papa Nicolau IV, medià en la discordia que hi havia en la seu valenciana, per la succesio del bisbe Jaspert “per obitum Jasberti”, que havia mort l’any 1288. L’eleccio papal de Ramon Despont o “Raymundum”, decà de l’iglesia compostelana “decanum ecclesiae Compostellanae” fon comunicada al nou electe, al capitol valencià, i de la mateixa manera “In e. m” o “In eundem modum”,  al poble valencià “In e. m. populo Valentino. Dat. ut supra”. (p 589 “Registres de Nicolas IV (I)”. El papa sabia de l’existencia d’un poble valencià, que hui es maltractat pels acatalanats.

 

En el context de la conquista de Sicilia duta a terme l’any 1283 per Pere I de Valencia, per la que el papa Marti IV el desposei de la seua corona, donant-li-la a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III, l’any 1284, es dirigia al pretes rei dient-li que regnava sobre el poble aragones i valencià “Apud urbem vetere Martinum P.M. Carolo Philippi, Regis Francorum filio, Aragonii Valentinique populi Regna”. Un atre papa, que sense dubte era prou mes sabut que els nostres acatalanats.

 

De 1278 es “I registre del rey en Pere de Paniçars, intitulat “Hoc registrum est de tempore domini regis Petri”, citat en document de 1364, en el que es diu que “incipit sub data vel facta in Acrimonte, III idus decembris anno Domini Mº CCº LXXº octavo, et est in isto registro generalis confirmacio quam dictus dominus rex fecit aragonenesibus et valencianis.

 

Un document de 1274, parla dels carnicers i peixcadors valencians “carnicerii sive piscatores valentini, et ea omnia et singula possitis dare vendere…”(p 54 de “Los pergaminos de la Cancilleria Real del Archivo municipal de Alzira”).

 

Entre 1275 i 1276, es documenta una sublevacio de cristians i musulmans. Des de Valencia el rei en Jaume escrivia que “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre…”. En una atra carta parlava de que “quidam malefactores christiani de terra nostra, scilicet de regno nostre Valencie, insurrexerunt…”. En el Llibre dels Fets, deixà constancia de que “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat”, afegint que “havien enderrocats albergs molts d’alguns prohomens de la vila, contra la senyoria nostra, e molts d’altres mals feits”. Comprovem que el rei en Jaume sabia de l’existencia d’un poble valencià. Segurament, en eixe poble, incloia tant als cristians com als musulmans. Tots eren valencians.

 

L’any 1264, en carta del rei en Jaume sobre els costs de l’expedicio realisada a Murcia, es parla de “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…” (“Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984).

 

El 27 d’abril de 1248, el papa Inocenci IV ordenà l’excomunio de certs laics i religiosos valencians “nonnulli clerici et laici Valentini…” que acompanyaren al bisbe Arnau de Peralta a pendre la seu de Segorp, expulsant al seu titular.

 

A finals del mateix any 1248, tingue lloc l’acte de trasllat del bisbe Arnaldo de Peralta al bisbat de Saragossa, al qual assistiren, entre atres, molts valencians i saragossans dels seus bisbats, entre els que hi havien clercs, laics i persones religioses “pluribus valentini et cesaraugustani episcopatuum clericis, laicis et personis religiosis”. (p 117 “Boletín de la Real Academia de la Historia” Vol. 82-83)

 

En els “Registres d’Innocent IV” correponents a l’any 1245, podem llegir: “Idem privilegium pro scholaribus Valentinis” i “Ne scholares Valentinos contra privilegia eis ab ipso concesa laedi permittat”.

 

L’any 1245, el rei en Jaume dictà una norma, per a defendre i lliurar d’injuries gravamens i vexacions als ciutadans valencians fidels, “Volentes nos fideles nostros cives Valentini ab iniuriis, gravaminibus, et vexationibus quorumlibet defendere et liberare”, per lo que els concedi “per Nos et nostros donamus, et concedimus vobis universis, et singulis civibus supradictis”, que no pogueren ser expulsats ni compelits a eixir de les seues heretats, cases o possessions, o qualsevol atra cosa que poseïren per alguna rao o titul, “quod aliquis vestrum non eiciatur, nec compellatur exire per aliquem de possessione aliquarum hereditatum, domorum, et possessionum, seu quarumlibet aliarum rerum quocumque titulo, aut ratione quacumque possideat”, sempre que no mediara sentencia judicial “sine sententia iudicis preeunte” (ACA, Perg. 1016 de Jaume I). Esta disposicio real, te un precedent, que vorem, del mateix any de la conquista de la ciutat de Valencia. Per lo vist, als 7 anys, el rei encara havia de parar els peus a mes d’un dels militars o mercenaris catalans i aragonesos de la seua tropa, que es dedicaven a insultar i furtar als valencians.

 

El 22 abril 1239, el papa Gregori IX, manà que s’iniciara l’instruccio “remittatis ad nos sufiicienter instructam”, per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, sobre la que contendien els arquebisbes de Tarragona i de Toledo “Super qua ordinatione Toletanus et Terraeonensis archiepiscopi insimul contendebant”. Els encarregats de l’instruccio foren el “Episcopo Olorensi, magistro Johanni de Arron(a) canonico Toletano” i “Willelmo Vitalis officiali archiepiscopi Tarrachonensis”. L’instruccio contenía una prova testifical, a testics que havien vixcut la presa de la ciutat de Valencia. Es conserva l’interrogatori a persones de Terol. Els preguntaven si els valencians o els de Valencia consideraven com a seu a l’arquebisbe de Tarragona, “Utrum Valentini haberent eum pro archiepiscopo suo”, “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, “Utrum illi de Valentia haberent archiepiscopum Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, afegint en una ocasio, si li obedien “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”. “Ferrandus Petri, de Turolio”, contestà que els valencians el consideraven com al seu arquebisbe “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo.”. “Rodericiis Munnoz, de Turolio”, contestà que sí “Quod sic”. Iohannes Pinctor, de Turol”, declarà que els de Valencia seguien els seus preceptes “illi de Valentia servabant precepta eius”. “Petrus Martini, de Turuel”, digue que havia escoltat “Quod Valentini obediebant ei tamquam archiepiscopo suo”. S’ha de fer notar, que estos valencians o “valentini” no eren ni catalans ni aragonesos, als quals en el proces se’ls cita pel seu gentilici “Qui, cum sint catalani et aragonensi…”. ¿Qui serien estos valencians, als que segons els “sabuts” acatalanats encara els faltava un sigle per a naixer?

 

Eixos “valentini” eren els mateixos, als que el 7 de giner de 1239, es dirigi el papa Gregori referint-se ad ells com a habitants que perduaven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que creien en abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, i que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”, pero que havien ajudat per a ser lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, sense fer insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Tot, perque mantindrien en rit hispà, en conte del romà.

 

Per ultima cita, tenim la del fur 133, promulgat a finals de 1238, en el que consta que “Nullus mitat vel guidet preter nos aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni, qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum, vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit, si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit, si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”, que vol dir que qualsevol militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia, injuriara vergonyosament, apresara o matara ad algun valencià, s’exponia a que si entrava en la ciutat de Valencia, els atres valencians li tornaren el mateix mal i les mateixes injuries, per a lo que el rei els concedia impunitat. Unicament el mateix rei podia otorgar proteccio a qui delinquira d’eixa manera. En la versio valenciana dels Furs de 1261, la frase del fur llati “qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum”, fon traduida com “qui haura mort o pres alcun hom de Valencia”, perque els homens de Valencia, eren els valencians. Catalans i aragonesos no eren ni de Valencia, ni valencians.

 

Per a acabar, com en l’anterior articul, donarém una mostra d’alguns valencians del s. XIII, que es sentien orgullosos de ser valencians i ho manifestaven.

 

Anant des del s. XIV a la reconquista de la ciutat de Valencia tenim que en una llista d’almogavers conversos “almugaverorum ipsorum conversionem ad fìdem” de “Arch di Napoli”, de l’any 1299, trobem a “Guillelmus Valentinus”. En 1294, “Thome Valentini, civibus Valencie”. En 1293 a “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis”. En 1292, “Petrus Ualentini, presbiter”. Entre 1290 y 1307, es documenta a “Paschasio Valentinum”, o Pasqual Valencià, conegut com l’adalil o capità d’Arago “Pascasio Valentini, dicto Ladalil, de Arragonia”, qui estava al front d’una tropa d’almogavers, i de qui parlarem mes avant. L’any 1284, “Johannes Senex Valençiani” estudiava en Bolonya. L’any 1282 “Thomasius Valentini civis Valencie” es trobava en Sicilia. Del mateix any, “Lata sentencia in Valencia, in domo de officiali valentino”. De 1279,  “Arnaldi astruch, notarius Valentini”. De 1269, “Simonem de Montebruno fratrem meum civem valentinum”. De 1262, “gardiani valentini Fratrum Minorum”. De 1258 “Didacus Valentini”. De 1257 “Iohanni Dominici civi valentino”. De 1256 “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino” i “Arnaldo de Romanino, civi valentino”. De 1251 “Arnaldi Astruch, notarius Valentini”. De 1247 “magistri Dominoci precentoris Valentini”. De 1243.- “in ligno Petri de Valenciam”. En 1242 “berengarius de monte regali Civis valentinus”. L’any 1239, en el Repartiment, a Valentinus, li correspon “d. Mahomat Abenunna”,  a “Arnaldo Valentini”, “domos in Xativa contiguas domibus Jacobi de Stela…”, a “Ibraym judeus valentinus”, la “domos de Juçeph Abinsapund judei…”, i consta el “adarp de Abrahim alvalenci”.

 

Des de la reconquista de la ciutat de Valencia fins a l’any 1200, tenim que en març de 1238, un valencià de nom “Gueraldus de Valentie”, subscrigue com a testic en la carta pobla de “Benimahomet”. En un pergami de la catedral d’Osca de 1234, figura com a testic “Albarico de Janer, ciudadano de Murviedro”. En dos documents mallorquins de l’any 1233, apareix apuntat al marge “bernardus Ualentini” i “Bn. Ualentini”. L’any 1232, es documenta a Guillem de Denia, i posteriorment a la seua dona “Adaleci uxori condam que fuisti Guillelmi de Denia i al seu fill “Guilelmo, filio qui fuisti Guilelmi de Denia. El 4 de novembre de 1230 un dels fiadors d’un contracte es “Guillelmum Valentinum. I el 9 de juny de 1230, un atre valencià suscrivia com a testic “Didacus Valentini, test”. En les “Consuetudines Ilerdenses”, recopilació del dret lleidatà feta pel consol i juriste de la ciutat Guillem Botet en 1228, en l’apartat  “De bannitis”, es parla de “Temporibus Bernardi Boteti, Petri Valentini, Guillelmi de Oscha…”. L’any 1226 es documenta a “Dun Bitru Miqayal al Bilyani” de Villena, i el mateix any, en testament de 24 de febrero es cita a “Berengari de Valencia”. L’any 1214 es documenta a “Dun Martin di Balansiyya”, L’any 1200 a “Dominicus de Oriola”, i en donacio en Solsona “Sig+num Petri Valentini”.

 

Crec haver demostrat que parlar de que “El primer “valenciano” nació en 1330” es un desficaci, digne d’acatalanats destrellatats que no saben per a on van. La falsa historia que han inventat, no te un atre motiu que llegitimar “cientificament” el expoli de la historia i cultura valencianes, fent d’alçapius dels seus amos catalans.

 

Els investigadors del “Institut de Biologia Evolutiva” de l’universitat Pompeu Fabra, en la que dona classes el Sr. Baydal, haurien d’explicar-li el significat de lo que publicaren en el Levante de 9 d’octubre de 2013, a on baix el titul de “Ruptura genética: Sin el ADN de los conquistadores”, reconeixien l’inexistencia de “vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencià”. Si els valencians forem producte d’una metamorfosis a partir de catalans, hi haurien vinculs genetics, que per lo vist, son inexistents.

 

¿Aplegarà el moment en que els acatalanats es preocupen d’adaptar la seua historia de tebeo, a l’historia real del poble valencià? Desgraciadament pense que poc o no res podem esperar dels acatalanats. Haurem de ser els valencians els que tragam les faves -i als faves-, de l’olla.

 Cives valentini

1245.- “FIDELES NOSTROS CIVES VALENTINI

1 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI)

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

 

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

 

Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra,  “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

 

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

 

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

 

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”.

 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l’atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”.

 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”.

 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, comixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”.

 

Ya es documenta el present d’indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve….asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”.

 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

 

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”.

 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”…

 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

 

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

 

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

 

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

 

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

 

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

 

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”… Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

 

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella /  d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull.

 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la algemia valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna.

 

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre “Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIII)

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).

El llibre de la Cort del justicia de Cocentaina, reproduix en estil directe algunes frases de conversacions en les que intervenen musulmans. L’any 1275, “Aben Xayhan, moro”, comparegue davant del Justicia cristià, per a denunciar que “Bertholomeu, fil de na Saragoça, avia furtada sa filla”, dient-li textualment “e dix li: no demanatz per ma filla!, si el rey ven en la terra yo men clamare a él. L’any 1289, en la declaracio de Jucef Huarat Abeç consta la següent cita textual e dix al dit fill de Pescuyal: S[…] d’alí, que·ls hi volem jaure. El mateix any, Hamet Pescuynal, requerí al Justicia requir a vos, justicia, per a que vos al dit Martín Péreç forçets en rahonar mon dret, e yo, a conexença vostra e de la cort, daré a él son salari, dient-li que havia de fer-ho “per vostre officii”, afegint que e si no, que yo que-u pusca \a vos/ demanar, en mon loc e en mon temps, davant lo seynor rey, ho davant son percurador ho son loctinent. De l’any 1294 consta una denuncia segons la qual “Hale, muler de Mahomat Rallí, denuncia denant vos, Domingo Cepillo, justici[a] de C[ocentania], que-n R[amon] de Turbayllos, \dimercres/ present passat, forçà a sa filia, per nom Muhdia, [e desponc]ellà a aquella per força. Per on suplica a vos, justicia, la dita Hale, que vos que [enantets] per vostre offici contra lo dit R[amon] segons fur de Valencia”.

L’estil directe tambe consta en distints compromisos de musulmans fets publics en el Llibre de la Cort del Justicia. Per eixemple, l’any 1289, consta que un musulmà Jo, Abdallà Huarat Axay, estadant de Cocentania” es compromete a construir-li un forn a un cristià, “promet a vos n’Arna[u] […] que fare a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn”, detallant la situacio, començament, duracio, cost i condicions de les obres “prop del castel, d’ací a I mes primervinent, que·l auré acabat, lo q[ual] […] en suma de XL sous, e si mes calç faré, que vos que·n siau […]. Del mateix any 1289 es l’otorgament d’uns poders de procuracio d’uns musulmans a uns cristians “Nos, Mahomat Aben Agrar e Hamet Aben Hualit, moros, fem e establim procuradors nostres don Simon de Tormos e Guillamon de Fores”, en els que es concreta que l’objecte de la procuracio era recuperar un deute “en demandar e recobrar d´en Guerau Calandri, veyn de Cocentania, e d’en Bertran de Calatayub, veyn d’Alcoy, CLIIII sous e IIII diners de moneda de rials d’aquel deute que a nos deuen, que es en çuma de CCII sous”, establint-se la remuneracio de la procuracio en “los ditz CLIIII sous e III diners en paga a vos metem per rahon car nos aquels deviam a Hamet Aben Callem, e lo dit aquels a vos devia”, comprometent-se els musulmans a que “tot ço que per vos será feyt e procurat, per nos ferm e estable sera agut e en res no ho revocarem, poders que donaren estant “Presentz Jaffar Aben Yaub, Mahomat Aben Xiquir”.

L’estil indirecte el trobem en els clams o demandes de musulmans contra cristians, dels que oferim alguns eixemples. L’any 1269, “Abrahym urat Farax \se clama/ de Michel de Moya, posant contra él que·l volc degolar en la mezquita de Callosa, en la qual el dit Abrahym jacia en fe del rey”. L’any 1274, “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax” i posa contra ell “que él, usant de son offici de l’alcaydia dels moros del raval, en lo mercad del rey…”. En 1275, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camià a él una mula per un mul seu, la qual li promés que anava ben e no avia en si malicia nenguna. On, com la mula sia xamuça e farahona, e no sia tal com él li promés…”. Este mateix any, “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria posant contra él que li deu dar I kafís e II barcelles d’olives”, i “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre, posant contra él que él tenia preses I moro e una mora de Seta…”. L’any següent, “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer posant contra él que·l logà per a cobrir sa casa e que’l ferí ab una cana en lo cap…”, i “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri posant contra él que lis es deutor e pagador en CCII sous de rials…”. L’any 1277, “Alí al-Murcí se clama de Lorenç, e posa contra él que li dona dos colps en la cara ab la man del plan la I colp, e l’altre colp ab la man en revés”. En 1295, “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví que·l nafra a tort e sens raho”.

Tambe trobem expressions de musulmans valencians baix la forma de “confessio” o “denuncia”. L’any 1277 “Bacca, moro del raval confessà e dix que aquels II homens que la justicia per él pres…” i dix que aquels no foren a la sua preson ab aquels II peons que a él levaren a Alacant, que aquels d’Alcoy se fogiren, per que diu que aquels dos no foren en colpa de la sua preson”. L’any 1277, “Hamet Abenhibil confessa que él, e Nage, e el Mazcon, e Axir, e Mahomat Abenhybil, son girman, e Hamet al-Ruffa ixqueren del raval de Cocentània ab volentat que si poguessen pendre neguns christians catius,…e quan foren en lo figueral de Martín d’Azagra venian II christians e saltejaren-los…e depux agueren acort que vinguessen al port per saltejar ab VI conpaynons”. Pero la delinqüencia no era exclusiva dels practicants d’una religio determinada. L’any 1275, “Axa, muler de Aben Cibrehi”, comparegue davant el Justicia e denuciant demostrà a él, que uns cristians entre els que es trobava “Bertholomeu de Saragoça”, de qui ya hem vist que havia segut acusat de furtar a la filla d´Aben Xayhan, “furtaren son fil en la orta de Cocentània, lo qual fil seu a nom Cibit”, pregant al Justicia que él que faça enquisicion contra aquels per son offici, que ella no perda son fil”, donant l’informacio sobre quan fon pres E dix que fo pres en dia de dicmenge, ben ha V setmanes”.

A voltes trobem manifestacions de musulmans en unes atres fases del procediment, com la proposta de testics o l’interrogatori. Durant el proces d’Abdulhuaheb contra P(ere) Cax “fo demanat Abdulhuaheb si pot provar”, a lo que “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marín, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Péreç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”, es dir que tenia testics tant cristians com musulmans. El mateix any, en un procediment iniciat a instancies de Ramón de Canet en contra “d’en Alí Allobadí”, interrogat el musulmà sobre “si él begue vin de dia en taverna depux ença que él fo son ixarich… Dix que no begué vin de dia en taverna depux que él fo son ixarich d’en R(amon) de Canet.

Considere interessant incidir en el proces de l’any 1275 instat per “Abdumelich, moro”, en contra de “Johan de Bitoria”, motivat per distints deutes, en el que es posa de manifest la riquea de les relacions entre valencians de distintes religions. En el clam, Abdumelich explicà al Justicia que el cristià li devia “I kafís e II barcelles d’olives, mesura de Valencia”, per contracte “de laurahon”, pel qual tenia dret a la “terça part” de la collita d’olives de “la terra que él laura”, de la que s’havien collit “III kaffissos e mig que foren”, equivalent a “l·oli que pogra ixir d’aqueles olives, lo qual […] esser III arroves d’oli, mesura de Valencia”. Ademes li demanava “una faneca d’ordi que a él deu”, junt a “II sous e mig” per rao “de sa part de les figues e de la palla… e de un dia que laura ab él”, afegint “que li deu II sous e mig per sa part de collir les olives”. El cristià “negà a él deure totes les coses per él, a él demanades”, donant la seua explicacio. En l’interrogatori, “Fo demanat Abdumelich si él vené al dit J(ohan) la arrova d’oli per III sous e IIII diners”, a lo que Dix que no. A la pregunta sobre si “pot provar qu·él li vené la dita arrova d’oli”, consta que Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel. A les preguntes sobre “si pot provar los II sous e mig de la part de les figues e de la palla e de la lavor d’un dia” o “si pot provar los II sous e mig de les collidures de les olives” contestà Dix que sí, e vana provar per moros. Curiosament, J(ohan) de Bitoria proposà com a testic a Çaaht Alhua[…]c, per a provar que Abdumelich “li devia dar forras e quítias” les dos parts de l’oli. Comprovem que les discrepancies d’una relacio laboral entre un musulmà i un cristià foren denunciades pel musulmà al Justicia cristià. No hi ha indici de problemes d’enteniment degut a la llengua, ni a l’hora d’acordar els termens del contracte de “llauraó”, ni a l’hora de denunciar l’incompliment dels pactes davant del justicia, ni a l’hora de contestar a les preguntes formulades, sino tot lo contrari. Tot indica que totes les parts s’entenien perfectament. Curiosament, el musulmà propongue a un testic cristià, i el cristà a un musulmà.

Finalment, sabem que els cristians i musulmans valencians s’entenien perfectament perque alguns parlaven entre ells i uns atres oien, entenien i reproduien la conversa. L’any 1277, “P(ere) Ximénez” declarà “que oý a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey d’Aragon que faya tracion de talar Montesa… E encara oy dir al dit Mahomat que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman…”. Un atre cristià, “Domingo Perivaynes”, declarà “que oy dir a Mahomat Alhomemi de mal del seynor rey d’Aragon”, i que ell estava present quan el “dit Mahomat parlava ab P(ere) Ximenez, e deia que·1 rey d’Aragon no pertaynia per a rey…E encara oy-li dir que-l rey d’Aragon no mereyxia per a rey… e per que terres de Valencia no auran pau.  Tambe tenim la declaracio de Mahomat Alhomemi, estant presents “la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancarí, Alí Almurcí”. Davant de tots ells, cristians i musulmans, declarà que el motiu d’haver dit tot aixo del rei d’Arago, podia haver segut que estava borracho “dix per son sagrament…que tot aquel mal pot esser que él digues del seynnor rey e mes, perque él era enbriach. D’este proces, es curiosa la locucio atribuida al musulmà de que “quan el rey amena, la regina axanca”, conservada actualment en Benimantell en la variant “quan ton pare pixa ta mare s´aixanca”, que evidencia que el romanç valencià era la seua llengua materna, que li permetia el domini de frases fetes inclus estant bufat.

En estos articuls, hem comprovat, que en el s.XIII, musulmans, conversos i cristians valencians, a voltes de dificil distincio, s’entenien sense problemes en romanç valencià. Hem vist declaracions judicials, moltes d’elles lliterals, de conversos i musulmans que acrediten que la llengua dels musulmans valencians, era l’algemia valenciana o romanç valencià, independentment de que alguns d’ells tambe sapieren o tingueren mes o manco nocions d’arap. Dels inventats “traductors”, ni rastre. Crec que no es pot dubtar de que aço es una prova mes, de les moltes que demostren l’orige prejaumi de la llengua valenciana, que es nostra i autoctona, per lo que no dependix de ninguna atra.

Negar la realitat objectiva, comprovable i comprovada, i substraure’s a la llogica, es un sintoma d’esquizofrenia. En el proxim articul repassarém alguns dels “arguments” esquizofrenics, en els que alguns catalans i acatalanats, es pensen que nos enganyen.

27 diciembre 2013 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.S’ha escrit molt en relacio a la textualitat de les declaracions que es feen constar en els procediments judicials, aixina com sobre la seua importancia a l’hora de coneixer el romanç parlat pel poble. Podem diferenciar entre les declaracions que es feren constar en els Llibres de la Cort en estil directe “dix:”, que suponen la reproduccio de la declaracio paraula a paraula, i aquelles que consten en estil indirecte “dix que”, que admeten la possibilitat de que l’escrivà introduira certs matissos.

Escomençant per lo que s’ha escrit en relacio a la textualitat de les declaracions i a la seua importancia, Sanchis Guarner, escrigue que: “Però molt millor encara que els textos literaris, per realistes que siguin, la llengua parlada apareix fidelment reproduïda en les declaracions dels testimonis incloses en els processos judicials” (“Els textos dialogats, manifestacions del català col·loqial” -1980), Veny i Clar, ha escrit que “el réflex més exacte i fideligne del registre col·loquial es troba en les deposicions judicials transcrites poc després d’haver tingut lloc, amb un intent de reproducció literal” (“Introducció a la dialectología catalana” -1985). Vila i Rubio escrigue sobre “recorrer a documents de tipus jurídico-processal, els quals recullen amb fidelitat tot el que durant el procés ha estat dit” (“Importancia dels documents jurídico-processals en l’estudi lingüístic” -1987). Martí i Castell, ha escrit que “Són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes els que més fidelment poden reproduir l’us viu d’un idioma” (“Producció escrita i producción oral” -1989). Montoya i Abad, ha comentat que “…les declaracions dels acusats i els testimonis durant els judicis, que contenen aquests documents, son garantia fideligna de la llengua parlada col·loquialment pels nostres antecessors…” (“Un repte per a la lingüística histórica: copsar la llengua parlada del passat” -1989).

En concret, i referint-se a l’estil o registre directe, Terrado i Pablo escrigue que “aquest registre pretén reflectir amb fidelitat les paraules pronunciades pels interlocutors. Els textos que el posseixen són testimonis inestimables de la llengua parlada s’èpoques pretèrites” (“Registres lingüístics i llenguatge notarial” -1986), i Riera i Sans ha escrit que “molt sovint, sobre tot quan reprodueix els diàlegs i les frases en estil directe, no ens podem sostreure a la conviccio que tenim exactament les paraules pronunciades davant el jutge” (“El cavaller i l’alcavota”-1987)

Passant a comentaris especifics sobre els Llibres de la Cort de Justicies valencians, Ovidi Carbonell i Cortés, ha escrit, en relacio al de Cocentaina, sobre la “polifonía del texto, quizá debido a la intención del escriba de ser fiel a lo que escuchaba” (“Marginación en el Reino de Valencia” -2003). Joan Miralles i Monserrat, comentant el llibre “Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de Cort de Justícia (1279-1321)”, ha escrit sobre que “l’interès lingüístic dels llibres de cort és realment extraordinari i sens dubte es deu tractar d’una de les fonts documentals més representatives per a conèixer de prim compte la llengua antiga” (“Estudis romànics” nº 27 -2005). Concha Ferragut ha escrit del “Llibre de la Cort del justicia d’Alcoy”, que consta de “declaracions de testimonis, normalment gent il·letrada, fet que ens proporciona una informació ben valuosa per a conéixer les formes d’expressió mes populars de segles enrere. Aquestes declaracions es transcrivien quasi immediatament després d’haver-se produit, com mostren les rectificacions, mots ratllats i anotacions entre línies que s’observen al manuscrit. Encara que l’escrivá podia modificar les paraules dels testimonis, existia la voluntat de reproduir literalment el contingut de la declaració amb l’anotació textual de mots pronunciats en el moment dels fets.

La textualitat de les anotacions consta en els propis Llibres. Aixina, en el del Justicia de Valencia, llegim que “Na Simoneta, testimoni, jura e  fo demanada sobre totes les coses [p]osades en los articles, paraula a paraula…”, o que “En Bernat Godayl, testimoni, jura e fo demanat sobre totes les coses posades en los articles e interrogacions, paraula a paraula, e dix que no y sab res”. El de Johan d’Ortó, qui “fo demanat sobre cascuns e sengles capi[tols] posats e contenguts en la dita [d]enunciació, paraula a paraula singularment, e neguà aquels capitols esser vers”, es especialment interessant, perque en un atre passage, el declarant es identificat com a convers “Johan d’Ortó, lo qual vos tenits pres e lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro”. En alguna ocassio, el Llibre tambe fea constar les raons i motius pels quals el Justicia pensava que no era necessari reproduir les paraules d’un testic, per ser un testimoni coincident en el d’un atre, como quan “Johan Périz de Fontes, testimoni, jura e dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobira, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel, jasia ço que per altres paraules digues son testimoni”, es dir, que no es reproduien les paraules d’un testic, per coincidir en les anteriors d’un convers.

Com hem dit, ans d’escomençar a vore les declaracions dels musulmans valencians davant dels Justicies valencians, hem de saber que en els Llibres de les Corts del Justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy corresponents al s. XIII, no es menciona l’existencia de ningun traductor. Ovidi Carbonell, en relacio al de la Cort del Justicia de Cocentaina ha escrit que Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”). A pesar d’aixo, Joan J. Ponsoda, es plantejà l’hipotesis de  “Que hi havia traductor”, concloent en que “aquesta hipótesi no es gens convincent”, degut a que “entre moros i cristians hi havia situacions comunicatives espontànies en la vida quotidiana”. Es, pata a pata, lo mateix que passa en els Llibres de Valencia i d’Alcoy, en els que no consta ni una sola mencio a traductors, trujamans o torcimanys.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians en procediments judicials d’uns atres llocs valencians, la catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que estudià la llengua d’un proces judicial que tingue lloc en l’horta d’Alacant l’any 1315, en el que participaren cristians i musulmans que “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, ha escrit que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”. Luz Ortiz García-Bustelo, ha escrit en relacio al senyoriu d’Albaida que “lo cierto es que en Albaida, se ha documentado que moros, moriscos y cristianos se entendieron directamente ante los tribunales sin necesidad de intérpretes. Y parece lícito sostener la idea de que la comunicación también se llegó a realizar en romance valenciano” (“Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”). Per ultim, recordem que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que declararen entre 1560 i 1609 davant del Justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

I si els cristians no necessitaven d’interprets per a relacionar-se en els musulmans, es evident que els musulmans tampoc els necessitaven per a relacionar-se en els cristians. En paraules de Carmen Barceló: “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets” (“Àrab i català: contactes i contrastos” -2011). Esta Carmen Barceló, es la mateixa que en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, llibre prologat per el “inclit” Joan Fuster, “demostrà” que els musulmans valencians necessitaven d’interprets per a comunicar-se en els cristians. Per aixo, el mateix autor que constata “la ausencia de menciones a traductores o torsimanys” en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, afirma a renglo seguit que “Los datos que refiere Barceló, aunque tardíos (siglo XV), confirman la necesidad de intérpretes y lo arraigado del analfabetismo romance”. Al respecte hem de saber, que el llibre de Carmen Barcelo podria considerar-se com un manual de la manipulacio, per varios motius. Com hem vist, l’informacio que analisa en relacio a la necessitat de traductors es del s. XV, i no es llicit obviar que la presio cristiana eixercida des del s. XIII i el progressiu incompliment dels pactes de la reconquista, condui a que els dirigents de les zones controlades per musulmans, posaren en marcha mecanismes d’autodefensa que els dugueren a tancar-se com a grup i a accentuar les diferencies que els individualisaven. Lo que ya es surrealiste es la mescla infumable que fa Carmen Barcelo, de musulmans lliures i esclaus, valencians i forasters, que necessitaven de traductor. ¿Qué hi havien alguns musulmans en Valencia, molts d’ells dirigents, d’orige foraster o descendents de forasters que nomes parlaven en arap? Carmen Barcelo no ha descobert res que no sapierem. Ara, lo que preten Carmen Barceló es fer-nos creure que una llista d’eclipses de sol, demostra l’inexistencia del sol. I aixo no cola.

I sense mes dilacio, aportarém distints casos relacionats en la presencia de musulmans en distints procediments judicials, dels que clarament es conclou, que l’immensa majoria dels musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Escomençarém per alguns eixemples del Llibre de la Cort de Justicia de Valencia, seguint en eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i Horta d’Alacant, acabant en un estudi mes a fondo d’algunes de les declaracions de musulmans que consten en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

Com molts dels casos que anem a vore, tenen el seu orige en els Llibres de les Corts dels Justicies del s. XIII, considere necessari coneixer, que l’informacio que contenen, la tenim a la nostra disposicio des de no fa massa temps. El coneiximent public del “Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina”, aplegà pel llibre “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”, de Ponsoda, publicat l’any 1996, i no ha tingut publicacio exclusiva, fins a l’any 2009. En relacio al Llibre del Justicia de Valencia, l’any 2001, es publicà “El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic” de Diéguez Seguí i l’any 2008 s’han publicat tres volums corresponents als anys 1: 1280-1282, 2: 1283-1287, i 3: 1287-1288, 1298. Finalment, l’any 2011, s’ha publicat un molt llimitat “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”. Mamprengam la faena.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIV)

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

 

En relacio a la celebracio de rituals i festes, tots sabem que formen part consubstancial de l’especie humana, i que no es facil renunciar ad elles. Molts dels cristians que progressivament es feren musulmans durant l’epoca de dominacio musulmana, adoptaren els rituals i festes propies de l’islam, pero sense deixar de banda els rituals i festes propies propies de la seua antiga religio. La conversio cap al cristianisme posterior a la dominacio cristiana, produi el mateix efecte en sentit contrari. Molts dels conversos al cristianisme, continuaren participant en celebracions i festes musulmanes. Eren membres d’un mateix poble que convivia diariament, entre els que s’establien llaços familiars i afectius, i que per tant, s’agrupaven per a celebrar els rituals i festes de tots ells. Evidentment en contra dels desijos de l’ortodoxia musulmana i cristiana.

 

Durant l’epoca de dominacio musulmana, la conversio d’alguns cristians a l’islam, i la llegalitat dels matrimonis mixts, indispensables perque l’immensa majoria dels conquistadors musulmans foren homens, els dugue a preguntar-se sobre la forma d’actuacio en relacio a grups familiars en els que convivien membres de distintes religions. El juriste de Cordova al-Utbi (m.862), en la seua obra “al-Mustajraya” coneguda com “al-Utbiyya”, es plantejava temes com si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano, o “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia y darle dinero…”, o sobre un cristià que “circuncida a su hijo e invita a algunos musulmanes a la fiesta.

 

Fernando de la Granja estudià les festes cristianes “que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes”, reunint texts juridics d’al-Turtusi (m. 1131), el cadi Iyad (m. 1179) i Wansarisi (m. 1508). Sabem que celebraven el dia de nadal (“milad”), en el que era corrent “la práctica de intercambiar regalos entre cristianos y musulmanes”. L’ortodoxia musulmana intentà evitar la seua celebracio, inventant la festa del dia del naiximent de Mahoma, que Abu-l-Abbas al Azafi (1249-1278), senyor de Ceuta, es dedicà a promoure. Tambe celebraven el dia de cap d’any (“yannayr”), comprant “frutas como hacen los cristianos”; el dijous sant (“jamis abril”), fent “almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”; l’equinocci de primavera o Pasqua (“nayruz”, a voltes confos en “yannayr”), fent “figuras de masa que se mezclan con huevo” o mones; el solstici d’estiu o dia de sant Joan (“mahrayan” o “ansara”), en el que era costum banyar-se i “encender fuego debajo de las higueras”.

 

Pero encara hi ha mes. Segons al-Wansarisi els musulmans celebraven el disabte i el dumenge, i “no trabajan estos días ni en las fiestas cristianas”. Estes “festes cristianes”, podrien ser les referenciades en el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, entre les que trobem el dia de l’Esperança, o “festum apparitionis Marie”, el dia dels reis o dia en que “apparuit super eum in hac nocte stella”, el dia de sant Sebastià o “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus”, el dia de sant Vicent martir o “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”, el dia de santa Agueda o “christianis festum Agathe, totes elles presents en els porrats valencians (vore “Notes d’etnologia valenciana: els porrats”).

 

Els fonamentalistes musulmans condenaren repetidament el fet de que els musulmans compartiren festes en els cristians. Ibn Rusd (m. l126) recordava que “El hacer regalos en las fiestas de los cristianos tales como el nayruz y el mahrayun es reprobable y no está permitido a nadie que los haga ni es lícito que nadie los reciba, porque se trata de una forma de honrar el politeísmo”. Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. El malagueny Abu Abd Allah b. al-Azraq (m. 1427)  cadi suprem de Granada, respongue a una consulta dient que “la aceptación de regalos de los infieles está taxativamente prohibida”, referenciant que Ibn ‘Arafa (m. 1401) havia senyalat que “no es lícito que los musulmanes acepten regalos de los cristianos en sus fiestas” (“El consumo de alimentos de los dimmies en el Islam…”). La repeticio de les condenes demostra lo arraïlades que estaven estes costums entre els descendents dels hispanorromans convertits a l’islam. La tardana datacio d’algunes d’elles, que son del s. XV, confirma que el fluix de conversio cap a l’islam mai es completà.

 

A partir de la reconquista cristiana, l’inacabat proces de conversió a l’islam s’inverti. Hem vist que hi havien cristians valencians, no massa estimats per l’ortodoxia cristiana, que convivien en jueus i musulmans valencians. Els musulmans eren fonamentalment muladis, es dir antics cristians o descendents d’antics cristians, alguns dels quals s’havien incorporat a l’islam en epoca almohade. Els valencians que fea poc que s’havien fet musulmans, es “reconvertiren” inmediatament i en massa al cristianisme. Entre els descendents d’antics conversos, una part es converti al cristianisme mes poc a poc, i una atra part, o no volgueren o no pogueren convertir-se. Durant el proces de “reconversio”, les fonts tambe detecten grups familiars en membres que professaven distintes religions.

 

Els valencians que s‘havien convertit a l’islam, s’incorporaren a la celebracio dels rituals i festes musulmanes, segurament sense oblidar els rituals i festes cristianes que ells o els seus antepassats havien tingut com a propies, perque provablement participaven en rituals i festes d’amics o familiars que continuaven sent cristians. Recordem que en la Valencia prejaumina del s. XIII es documenta la celebracio de misses i processons cristianes. Posteriorment a la reconquista, molts cristians continuaren participant en rituals i festes musulmanes d’amics o familiars que continuaven sent musulmans, cosa que el poder i l’ortodoxia cristiana procuraren evitar a partir d’un cert moment. Anem a vore per damunt damunt, quins eren eixos rituals i festes musulmanes en les que participaren alguns valencians.

 

Entre els preceptes fonamentals de l’islam estaven el deure de peregrinar a la Meca, o “fer romeria devers Meca”, si era possible, i el dejuni del mes de Ramadà. Podem imaginar que el cost de la peregrinacio a la Meca impossibilitava que l’immensa majoria dels musulmans valencians compliren este precepte, estant documentat els viajes de valencians privilegiats com el mege valencià Ibn Salut al-Balansi (mc. 1213/4) o Ibn Yubair, (m 1217). El dejuni del mes de Ramadà, s’assimilava a la quaresma cristiana, referenciant-se en llati com “quadralexime Saracinorum” o “quadragesimam sarracenorum”, i en llengua valenciana com “quaresma dels moros” o “quaresma de l’arroç”, relacio que trobem en l’expressio “quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

En quant a la celebracio de festes, la “quaresma dels moros”, analogament a la quaresma cristiana, era seguida per tres dies de festa, -com la pasqua valenciana-, que escomençaven als deu dies del mes de “sawwal” o “Xauell”, que seguix al mes de “Remedan”. Esta festa, nomenada en arap Id al-fitr“Allahet Alquebir” i “alahet aquer” en el “Libre de la Çuna e Xara”-, fon  coneguda en llengua valenciana com pasqua chica o pasqua de l’arroç. Una atra festa que celebraren els musulmans valencians era la festa nomenada en arap Id al-adha, que fon coneguda en llengua valenciana com “pasqua gran” o “pasqua de les aldehees”. El dia deu del mes de “Du al-Hiyya” o “Dulfaga, sacrificaven una res, normalment un corder, per a ser menjat en familia, en commemoracio de que Deu evità que Abraham sacrificara al seu fill Isaac. La celebracio d’esta “pasqua” no havia d’estar massa extesa entre els musulmans valencians, per quant no es referida en el “Libre de la Çuna e Xara”, ni l’he trobada entre les costums prohibides pels cristians, encara que hi ha alguna referencia historica sobre la seua celebracio, com que Ibn Ta’ayyast la celebrà en Xativa el 6 de febrer de 1117. Una festa curiosament contemplada pel “Libre de la Çuna e Xara”, es la de l’aniversari en que “fon nat Maffomet”, celebrada el dia 12 de la lluna de “Rebealeuel”. Dic curiosament, perque era una festa acabada d’inventar, que s’extengue durant el s. XIII, en la finalitat d’intentar evitar que els indigenes musulmans celebraren el nadal cristià. Finalment, no podem oblidar les celebracions de fora calendari, com la festa musulmana de la circumcisio, o les seues cerimonies especifiques de bodes i soterrars.

 

Puix be, la participacio d’un mateix poble en rituals i festes musulmanes, fon perseguida per l’ortodoxia cristiana, analogament a com ho havia segut per l’ortodoxia musulmana. Nomes he detectat instruccions prohibint la participacio de cristians en celebracions musulmanes, a partir del regnat de Jaume II. El 4 de maig de 1304, Jaume II manava que es prengueren mides, perque havia escoltat que algunes converses cristianes de Morvedre “alique mulieres babtitzate et ad fidem catolicam converse, assistien a bodes entre musulmans “cum contingit matrimonia vel nupcias contrahi seu fieri inter mauros et sarracenos. L’any 1321, a solicitut de les universitats reals valencianes, es promulgà que “alcun christià o christiana, sots la dita pena, no gos anar ne vaja per menjar a noces d’alcun sarrahí…”. L’any 1325, s’insistia en que “nengú crestià o crestiana no gos anar o menjar a noces de juheu o de sarrahio menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”. El 19 de setembre de 1326, l’infant Alfons parlava sobre alguns batejats de Soterna i d’atres llocs de l’horta de Valencia “in loco Soterna et quibusdam aliis locis orte Valencie, ubi aliqui babtizati existunt, que menjaven carn en la quaresma cristiana “Quadragesime per Dominum nostrum nobis dato comedunt carnes”, i dejunaven en el ramadà “et Quadragesimam sarracenis datam ieiunant”.

 

El Concili de Tarragona de 1329, prohibi que els cristians assistiren a matrimonis, circumcisions i soterrars “nuptiis, circumcisionibus, vel sepulturis” de sarrains, per a honrar-los “causa honorandi eosdem”, menjant en els convits que es feen a l’objecte, “et in ipsorum ex causis praemissis convitiis comedere”, parlant inclus de vinculs de compadrage en les circumcicions “dictis circumcisionibus paternilatis vinculum.

 

En data tan tardana com l’any 1383, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” es diferenciava del de Tarragona, en preguntes especifiques com si hi havien cristians que anaven a bodes de sarraïns, menjaven en ells i els feen honors “si sunt aliqui christiani qui vadunt ad noças sarracenorum quod comedant et faciunt ibi honorem”, sobre si hi havien cristians que anaven a ceremonies de circumcicio musulmanes si sunt aliqui christiani quod quando infideles cicuncidunt filium vadant” o sobre si hi havien cristians que dejunaren en la quaresma dels sarraïns o de l’arroç “si sunt aliqui christiani qui ieiunent quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

Alguns que continuaven sent musulmans, tambe participaven en festes i cerimonies dels cristians. Els canons del concili de Valladolit de 1322, condenaren la costum de dur a joglars infidels a les vigilies “Infideles vero quoscumque ad vigilias istas adducere”, per a cantar i tocar instruments “suis vocibus vel quibuslibet instrumentis, exsecrabile reputantes”. En relacio als joglars musulmans valencians, sabem que eren molt estimats pels reis del regne de Valencia. L’any 1269, l’infant Pere portà a una reunio en el seu cunyat Alfons X de Castella, “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que pagaren a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara aMaçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…”. Podriem posar molts eixemples de la participacio de musulmans valencians en rituals i cerimonies de cristians. Pero acabarém en un de l’any 1604, quan faltava poc per a que es produira l’expulsio dels musulmans que no pogueren o no volgueren incorporar-se a la civilisacio cristiana. Resulta que Gaspar Suleymen, nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (…) promet el Justicia y Jurats de la vila de Gandia (…) que sonarà en la dita vila de Gandia ab dolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo dia de la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol y acostuma pagar…”.

 

La celebracio de festes i rituals es una de les manifestacions de l’activitat humana que posa de manifest la continuïtat d’un poble. Cristians i musulmans valencians participaren dels rituals i festes mutues, pel senzill fet de que eren un mateix poble que es relacionava en una mateixa llengua, que des de la “rustica romana lingua” evolucionà a la “ayamiyyat Balansiya”, al “romanç valencià” i finalment a la “llengua valenciana”. Ademes, el poble valencià governat per mandataris musulmans, conservà l’herencia iberorromana en molta mes purea que uns atres pobles que estigueren mes temps governats per mandataris cristians. La festa de la pasqua valenciana te orige en els rituals iberorromans de celebracio de l’equinocci de primavera i està emparentada en el “nayruz” irani. La “mona” que la caracterisa podria tindre orige en el “mundus Cereris” que s’oferia a la deesa de l’agricultura Ceres (vore “Notes d’etnologia valenciana. La pasqua de la mona”). La festa dels “porrats” valencians te el seu orige en rituals pagans de celebracio del solstici d’hivern, clarament relacionats en les “saturnals” romanes que es dedicaven al deu de l’agricultura (vore “Notes d’etnologia valenciana. Els porrats”). Finalment, la dolçaina, instrument valencià sinonim de festa, te orige iberic i la seua continuïtat està documentada en epoca musulmana.

 

La sintesis de cultures presents en el poble valencià, moltes d’elles paganes, i l’interes per l’obra de Ramon Llull, qui s’autocalificava com “christianus arabicus, procurator infidelium”, feu que el català Nicolau Eimeric (1316-1399), inquisidor general de la Corona d’Aragó, difamara al poble valencià dient que molts valencians eren hereges “difamauit pluries populum Valentinum dicendo quod plures erant heretici…”, segons denuncià “Galcerandus Cesfabregues” l’any 1388. Els valencians reaccionaren i conseguiren expulsar al català del regne de Valencia. ¿Quan reaccionarém els valencians d’ara en contra de tots els acatalants, que no fan mes que injuriar al poble valencià unflant-nos a difamacions i mentires?

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama ¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

25 noviembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXII)

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

 

El motiu de l’intent de discriminacio entre membres de distintes confesions religioses, descansa sobre la base del principi islamic “al-walad li-l-firas”. Este principi establia que el chiquet o chiqueta resultat de les relacions sexuals entre membres de distintes religions, havia de seguir la religio del pare. Les consequencies de la seua aplicacio eren immediates. Un musulmà podia casar-se en una dona “infidel”, perque el fill o filla producte de les relacions sexuals, estava obligat a ser musulmà o musulmana i en cas contrari estava condenat a pena de mort. Una musulmana no tenia tanta sort, i unicament podia tindre relacions en musulmans, perque si les tenia en membres d’una atra religio, el fill o filla havia de seguir la religio del pare, per lo que estava contribuint a l’increment del numero d’infidels. La pena per a la musulmana que tinguera relacions sexuals en membres d’una atra religio, era la pena de mort.

 

Un eixemple primerenc sobre l’aplicacio d’este principi en Hispania, es referencia en una cronica de l’any 851, que tracta del martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana i pare musulmà. Per ella sabem que Abd ar-Rahman II o “Sarracenorum Abderraman princeps” ordenà que els fills de conversos a l’islam o muladis “illi iuxta propiam linguam mollites vocant”, que es feren cristians, serien condenats a mort “aut gladio succumberet”, condena que patiren les santes hagiografiades.

 

En l’obra al-Utbiyya del juriste de Cordova al-Utbi (m.862), es parla de matrimonis mixts en la combinacio pare musulmà – mare cristiana, que era l’unica legal, de manera que els fills naixcuts d’estos matrimonis eren considerats musulmans. Estava regulat inclus que “si la mujer se convertía al islam estando embarazada y el padre seguía siendo cristiano, los hijos se consideraban cristianos”.

 

El principi islamic de “al-walad li-l-firas”, fon respectat i traspost pels cristians en les seues linees generals. La principal diferencia es troba en que l’ortodoxia cristiana no aceptà els matrimonis mixts entre cristià i musulmana, encara que en algun moment els consenti, llimitant-se a regular les consequencies d’una relacio considerada illegal. Hem vist matrimonis mixts consentits en l’any 1235 en Tunis, quan un franciscà i un dominic escrigueren a Roma, parlant del perill d’apostasia que seria obligar a que es separaren “scandalo et periculo apostasie, separentur”, certs matrimonis mixts entre musulmans i cristians, que uns clercs cristians autoctons citats com “fratribus spiritualibus”, havien celebrat anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”. No hauriem de descartar la possibilitat de que en la Valencia prejaumina existiren matrimonis mixts. Recordem a la “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”, documentada l’any 1270 en Xativa, nora d’at-Tifashi, a qui el rei en Jaume havia donat els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres l’any 1258, no obviant que tambe podria tractar-se d’una conversa.

 

Si el principi de “al-walad li-l-firas” establia que els fills d’un musulmà en una “infidel”, havien de ser musulmans, quan manaren els cristians, regularen de forma analoga, que els fills d’un cristià en una musulmana o jueua, havien de ser cristians. Ho comprovem en els furs de Soria (1120), que en relacio a “los fijos que ouiere el christiano”, regulaven que si un cristià tenia un fill per relacions en una pagana “si lo ouiere de mora ode judia ode mujer de otra ley”, era el cristià el que havia de fer-se carrec del chiquet “que lo tenga el christiano por siempre. Exactament lo mateix s’establia en els furs valencians en els que es llig que “christià sia destret de nodrir l’enfant lo qual haurà haüt de la sarrahina o de la juhia e faça batejar aquell enfant”. Tenim un eixemple extrem en l’Alzira de 1401, quan li llevaren un chiquet al musulmà que en teoria era son pare, perque un cristià declarà en testament “que había mantenido relaciones con la madre del niño y que era el verdadero padre de éste”.

 

En relacio a les dones cristianes, tambe existix una certa transposicio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, per quan, si la pena d’una musulmana per tindre relacions en un cristià era la pena de mort, la pena d’una cristiana que tinguera relacions en un musulmà, era morir en la foguera. Els furs de Conca (c.1190) regulaven que “…la muger que con moro o con judio fuere tomada, quemenlos amos. En els nostres Furs s’establi que “Si juheu o sarrahi serà trobat que jagua ab christiana, sien abduy cremats, ell e ella”. Les Costums de Tortosa (1279) establiren que “Si jueus o sarrains seran trobats jaen ab crestiana lo jueu o el sarrai deuen esser tiraçats e rocegats, e la crestiana deu esser cremada: en guisa y en manera que muyren, e aquesta accusacio pot ser tot hom de poble senes pena de talio ne daltra”.

La permisivitat musulmana en relacio a l’home que tenia relacions en persones d’unes atres confesions religioses, te tambe la seua correspondencia en la normativa cristiana. Els Furs, contemplaven que a un home que “serà atrobat que jagua ab sarrahina”, se li aplicara la pena que s’imponia per adulteri o “qui serà pres en adulteri ab muller d’altre”, consistent en l’escarni public d’una correguda en porreta “correguen abduy nuus per la ciutat”. Esta permisivitat contrasta en la pena per fer-ho en jueues, que era la pena de mort “Si christià serà trobat que jagua ab juhia, sien abdosos cremats”.

 

Podem coneixer la regulacio dels musulmans valencians de la postconquista cristiana, acodint al “Libre de la Çuna e Xara”, en el que consta la data de 1308, i que alguns rejovenixen 100 anys. La pena d’un musulmà que s’ho fea en una dona d’un atra religio es solventava en uns açots “Si algun sarrahi qui haurà haut alguna cosa ab… juhia o cristiana,…si no haurá muller…, deu esser punit en pena de .C. açots”. La musulmana ho tenia pijor, per quant inclus si es gitava en el seu marit, i este s’havia convertit al cristianisme, la condena era la mort per lapidacio “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni… apres haura copula carnal…deu esser apedregada segons Çuna”.

 

Pero, en paraules de Carmel Ferragud, que comprovarém que son certes, “Les primeres dècades de convivència palesen una relació força intensa i estreta entre les tres comunitats… Els documents evidencien que les prohibicions per tenir contactes intims, sexuals… no eren respectades” (p 124 de “Medicina per a un nou regne”). Aço es demostra pel fet de que entre els llibres de la Cort del Justicia, redactats en el s. XIII que s’han publicat, no consta l’aplicacio de ninguna pena per eixe motiu. Pero si aixo es aixina en relacio a les relacions heterosexuals, no es el cas de les relacions homosexuals, trobant-nos inclus eixemples de zoofilia.

 

Els Furs establien que “Heretges e sodomites sien cremats”. I al respecte, l’any 1272 trobem que “Berenguer Pedriça denuncià Samuel Abrozaprit, juheu, de crim de sodomita e foren-ne condempnats I crestià e II juheus a cremar e perdre lurs bens”. Dos anys mes tart trobem que “G(uillem) Moliner denuncià Bertomeu e P(ere) Lópiz, batejatz, e Çalef e Azmet e Alí e Abraffim, sarraïns, de crim de sodomita”  (“Pergamins, processos i cartes reials: Documentació dispersa valenciana del segle XIII”). Comprovem que en dos episodis intervenen cristians, conversos, musulmans i jueus, tots mesclats. D’estes denuncies no es lliuraven ni les autoritats musulmanes com comprovem quan llegim “que a nos a estat denunciat que·1 alamin de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”. L’eixemple de zoofilia el tenim quan llegim que “Creem se’n cremarà un altre de moro, lo qual s’és jagut ab una somera per fretura de dones”, de lo que podria extraure’s la conversio massiva de les musulmanes valencianes al cristianisme.

 

Haurem d’esperar al s XIV per a trobar denuncies de casos concrets i l’aplicacio de penes. L’any 1304, Alicsen denuncià a un musulmà i un cristià que li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. L’any 1321 consta una denuncia contra Catalina, la qual “ha jagut carnalment ab moros en lo loch de Paterna e de Benimámet e en molts d’altres lochs, la qual cosa es contra la lig crestiana e en gran meynspreu de Déu e de la fe católicha e encara de crestiandat”. El mateix any, Marieta fon acusada d’haver insultat a Johaneta per haver-li dit “puta, bagassa, alquenyada, culmoriscada, que so feya de moros, que xx anys ha que degra ésser cremada, lo que es bon eixemple de la permisivitat de que hem parlat.

 

Hem comprovat que els cristians i l’immensa majoria dels musulmans valencians eren membres d’un mateix poble d’una mateixa raça, que simplement practicaven distintes religions. Les autoritats, musulmanes primer, i les cristianes posteriorment, intentaren que uns es diferenciaren dels atres per a poder controlar-los i aixina intentar evitar uns contactes que podien acabar en unes relacions sexuals, que pel principi islamic de “al-walad li-l-firas”, podien favorir el creiximent de la religio contraria.

 

Les normes destinades a evitar els contactes son la prova mes evident de que els contactes existien i la seua continuada reiteracio, l’evidencia de que s’incomplien. Era molt dificil evitar que els valencians d’un mateix poble es relacionaren. Un poble valencià que estava format per valencians cristians prejaumins, valencians que s’havien islamisat en distints graus, valencians que es convertiren al cristianisme rapidament, valencians que necessitaren d’algun espentonet per a convertir-se al cristianisme i finalment, valencians que no pogueren o no vullgueren convertir-se i continuaren sent musulmans. Entre els membres d’estos grups, que eren dinamics, hi havien distintes postures en relacio als membres dels atres grups, que anaven des de la complicitat a l’intransigencia.

 

Hem vist que inclus els acatalanats reconeixen que entre musulmans i cristians hi hague “una relació força intensa i estreta”, durant “les primeres dècades de convivència”, encara que no expliquen com podia donar-se eixa comunicacio, mantenint el desficaci de “la muralla de la llengua”. Per aixo, Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. Davant del misteri, pareix llicit pregunta-se ¿es comunicarien en grunyits? ¿ho farien en moviments de nas? ¿hi hauria un llenguage de contornejos de cul? Pareix que Carmen Barceló ignora que les persones normals es comuniquen parlant. I es que esta dona no te preu. La de favades que es poden dir i escriure, per a no reconeixer que els cristians i musulmans valencians parlaven entre ells en romanç valencià.

25 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario