L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XX)

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres. Era normal, que distintes classes socials, professions, carrecs, dignitats…i els practicants de diferents creencies religioses, es significaren externament.

 

La primera volta que es documenta l’imposicio de signes externs discriminatoris entre cristians i musulmans en l’ambit de les relacions historiques entre el cristianisme i l’islam, es en el conegut com a “pacte d’Omar”. L’any 637, Jerusalem capitulà front a Umar ibn al-Khattab. Els cristians de Jerusalem, pactaren la seua continuïtat, passant a ser considerats “dimmis” o protegits, a canvi de subscriure certes contraprestacions, entre les que estaven que “No nos intentaremos parecer a los musulmanes en nada de sus trajes, ni turbantes, ni vestidos, ni raya del pelo… No raparemos la parte delantera de nuestras cabezas. Vestiremos siempre igual donde quiera que estuviéramos y ceñiremos nuestras fajas a nuestras cinturas (zunnar)”.

 

El maliqui Ahmad ibn Talib (m 888) va escriure a un cadi, en relacio a la roba que havien de dur els cristians que “Los zunnares (cinturones), han de ser anchos para que cambien el aspecto de sus ropas y se les conozca por ellos. Si encuentras a alguno que haya infringido tu prohibición, dale desnudo veinte azotes y luego mételo en la cárcel, y si todavía reincide…”. Els senyals diferenciadors podien exigir-se, inclus per a quan musulmans i cristians “dimmis” es despullaven. Al Sayzari (m.p. 1225) dia que “Cuando pase el dimmí al baño es necesario que haya en su cuello una anilla de hierro, cobre o plomo para distinguirlo de otro distinto de él”. La necessitat de diferenciar-se dels membres d’unes atres religions, perdurà en el temps. Maribel Fierro ha escrit del turc Ibn Taymiyya, (1263-1328), que “se centra especialmente en insistir en que los musulmanes deben diferenciarse en todo de judíos y cristianos…” (p 174 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”).

 

L’aspecte exterior discriminatori entre cristians i musulmans, tambe preocupava en l’Espanya musulmana. En un llibre d’ordenances del s. IX, d’orige hispà, conegut com “Libro de las ordenanzas del zoco”, es troba una consulta sobre com s’havia d’actuar en un cristià o jueu dimmi que s’assimilara entre els musulmans sense dur “riqa” ni “zunnar”, contestant per escrit que era “voluntad de Allah que sea castigado con azotes y prisión, además de dársele un paseo infamante por el barrio de los judios y los cristianos, para que sirva de advertencia a quienes de los suyos lo vean”.

 

El sevillà Ibn Abdun, en el seu tractat de principis del s. XII, mesclava classes socials i religio, dient que “No deberá consentirse que ningún alcabalero, policía, judío ni cristiano, lleve atuendo de persona honorable, ni de alfaquí, ni de hombre de bien”, afegint que “deberán llevar un signo por el que sean conocidos”. Ibn Idari es queixava de que en la Granada de 1199, “No se distinguían (los judíos) de los creyentes, siervos de Allah, y (el califa almohade Abu Yusuf) les puso unas características….las mangas de sus camisas, un codo de largas y otro de anchas, de color azul, y de ese color también sus burnuses y sus gorros”.

 

Tambe en territori valencià tenim noticies d’epoca musulmana sobre “problemes” d’identificacio entre cristians i musulmans. En la Denia del s. XI, Ibn Garcia fon acusat de vestir com els cristians, per dur “zunnar”, cinturo o correja. En el s. XII, al rei Llop de Valencia, se li acusava de vestir com els cristians valencians o “mossaraps”. Esta acusacio d’indiferenciacio en els cristians, podia fer-se extensiva a l’immensa majoria del poble musulmà valencià, que pareix que es caracterisava per obviar elements representatius musulmans com dur turbant i barba llarga. En eixe sentit, es curios que, un musulma de la Cocentaina de 1275,  posseira un “zunnar”, que era propi de cristians parlant-se “sobre aquel çunnar, lo qual es de Xat, moro”.

 

En quant al turbant, Ibn Sa´id destacava de la Valencia de la preconquista cristiana, que els valencians de les classes baixes mai usaven turbant, cridant-li especialment l’atencio el fet de que ni la gent de classe alta el duguera. En relacio a la barba, la costum musulmana la trobem arreplegada en les Corts de Valladolit de l’any 1258, en les que s’obligà a que “los moros que moran enlas uillas que son pobladas de christianos… trayan las baruas luengas como manda su ley”, o en els Costums de Tortosa que manaven que els musulmans “deuen portar barba larga”. Front a las “baruas luengas”, o la “barba larga”, els musulmans valencians portaven la “barba rasa e feta”, cosa que sabem per ordenacio d’11 d’abril de 1436 que parlava de que “…los moros vagen ab la barba rasa e feta, segons en regne de Valencia”, i que confirma el fet de que se la deixaren creixer unicament en senyal de dol, segons es llig el el Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, a on l’any 1315/1316, consta que “viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare”. Segurament, en un ambient de conversos al cristianisme, el fet de portar barba es convertí en un element representatiu de l’ortodoxia musulmana i per tant d’intransigencia, trobant-nos en la Valencia de la decada de 1280 insults com “[bar]ba merdosa, renegat”, o “fotuts, barbamerdoses, muyren los traidors”.

 

Respecte al pentinat, analisarém una forma especial coneguda com “garseta”, documentada des dels Gots, usada per reis i comtes, i que podia haver caracterisat als valencinans prejaumins, tant cristians com musulmans. En relacio a l’indumentaria dels musulmans i cristians valencians, Teresa Ferrer i Mallol, posteriorment a analisar-la, aplegà a la conclusio de que “La uniformitat indumentaria entre sarraïns i cristians, patent com hem vist, pel que fa als homes, preocupava les autoritats” (p 43 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”).

 

Havent vist la preocupacio dels musulmans per a que els cristians es diferenciaren d’ells, continuarém comprovant que els cristians heretaren esta preocupacio, que procuraren posar en practica a mida que anaren recuperant el poder sobre territoris en els que hi havien musumans.

 

En l’ambit religios, pel concili Lateranense de 1215, sabem que hi havia zones en les que cristians, jueus i sarraïns es distinguien per la forma de vestir, “provinciis a christianis Iudaeos seu Saracenos habitus distinguit diversitas”, junt a unes atres en les que l’indiferenciacio, podia dur a confusio “sed in quibusdam sic quaedam inolevit confusio ut nulla differentia discernantur”. Per lo que hem vist, el territori valencià era una de les zones en les que no hi havia ninguna diferencia en l’aspecte exterior entre cristians i musulmans. Segurament per aixo, en el concili de Tarragona de l’any 1239, celebrat al poc de temps de la reconquista de la ciutat de Valencia, s’estatui que els judeus i els sarrains havien de distinguirse exteriorment dels cristians per la roba “statuimus quod Judaei et Sarraceni a Christianis in habitu distinguantur”.

 

En relacio a l’ambit “civil”, la primera norma coneguda que regulà la diferenciacio entre musulmans i cristians, es troba en les Costums de Tortosa, recopilades entre 1272 i 1277-1279, en les que consta que “Los sarranys deuen portar los cabells tolts en redon; e deuen portar barba larga. E dels cabells nos deuen tolre a vs ne a costum de crestia. E la sobirana vestidura lur: deu esser aljuda o almeixa, si doncs no anaven laurar o obrar”. L’any 1293, Jaume II afirmà que els musulmans de Lleida no es diferenciaven dels cristians ni en el vestit ni en l’aspecte “in vestitu seu gestu christianorum et sarracenorum ipsius civitatis non est distinccio”, per lo que dictà normes que evitaren que es cometeren actes deshonests “ad evitandum quod sub talis similitudine non fiat aliquod enorme seu etiam inhonestum”. Les corts de Lleida de 1300 ordenaren “que quisqum Sarrahi, franc que sie en Cathalunya, port los cabellls serçenats, e tolts en redon, o en çercle, perço que sie conegut entre los Christians”. Les Corts d’Arago de 1301, dictaren normes de diferenciacio per a “omnes sarraceni in regnum Aragonum et Ripacurtia et Littera”.

 

Respecte a les normes diferenciadores que afectaren als musulmans valencians, Teresa Ferrer i Mallol, ha escrit que “pel que fa al regne de Valencia, la primera disposició que coneixem sobre aquesta materia, força tardana, es un manament del rei Pere el Cerimoniós, del 1341, prohibint que els sarrains portessin garceta…” (p 44 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”). Segons pareix, Teresa Ferrer no coneixia una disposicio de 1321, que establia “que·ls sarrahins, sots pena de LX sous, no gosen anar per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies” (“Els fonaments del pactisme valencià” de Vicent Baydal) o una atra que parla de que “es conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta” (Diccionari Aguiló), a pesar de lo qual pot seguir predicant-se la tardança en la regulacio de disposicions diferenciadores.

 

Podriem preguntar-nos per les raons d’esta tardança en concretar les recomanacions del concili de Tarragona, celebrat sobre fea un sigle. I les raons podrien trobar-se en la falta de trellat d’exigir que una majoria es diferenciara d’una minoria, perque la llogica està en lo contrari. El numero de cristians del territori valencià, entre els prejaumins i els pocs forasters que vingueren i es quedaren, anà incrementant-se substancialment en l’incorporacio dels conversos. Una cita atribuible al bisbe de Valencia, Ramón Despont (1289-1312), que diu que en el Regne de Valencia d’eixa epoca, hi havien les mateixes o mes mesquites que iglesies “tot vel plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum”, ha segut interpretada en el sentit de que a finals de s XIII i principis del XIV “en el reino de Valencia la mitad de la población es musulmana” (p 285 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Joaquín Vallvé). Per tant, a mitat del s XIV, els cristians ya havien de ser una majoria significativa que els llegitimava per a exigir a la minoria musulmana que actuaren per a diferenciar-se. Tortosa, Lleida, i parts d’Arago, reconquistades el s. XII, ya havien passat per eixe proces, per lo que pogueren alvançar-se en l’imposicio de normes diferenciadores.

 

En el següent articul entrarém a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, incidint especialmente en un d’ells d’especial significacio: la “garceta”.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVII)

Continuant l’articul anterior, anem a incidir en demostrar que el passat musulmà dels conversos era molt rapidament oblidat, tant per ells com per la societat del s. XIII en la que vivien, segurament per ser un passat extensament compartit. L’oblit d’eixe passat podia anar acompanyat de reaccions en contra d’antics correligionaris, posant-se de manifest el conegut “zel” dels conversos que estigue present en l’atac de la moreria d’Alzira de l’any 1277, en el que participaren cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, junt a conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

En el “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina”, corresponent a l’any 1277-78, hi ha un eixemple molt interessant en el que el “oblit” del passat musulmà es compartit pel conversos i per la societat cristiana en la que vivien. Anem a vore uns conversos que pareix que s’obliden el seu passat, per quan no tenen ningun inconvenient en delinquir contra antics correligionaris, apresant-los illegament i traficant en ells. Anem a vore que la societat cristiana en la que vivien, oblidà rapidament la seua condicio de conversos, per quan no son citats ni una sola volta com a tals. En el text llegim que “Guillerm de Belcayre”, “P(ere) Pereç” i “Rodrigo”, participaren en un atac als musulmans de Villalonga “barrejar dels moros de Vilalonga”, junt a “Bernat de Limyna(na)” i “Bernat Saval”, capturant a cinc musulmans “preseren V moros, e quan los agren presos, meteren los en la mar en Iª barca endret de la mata de Oliva”, cometent delit de “collera” o “de plagi”. Limnyana i Savall, s’endugueren als presos a Ibiça, segurament per a vendre’ls. Els que es quedaren aci, sabedors de que un dels que se’n havia anat a Ibiça, “era bandejat”, tingueren por “agren paor”, i per a amagar-se, “vingueren-se’n a alcayd Mahomat”, en qui estigueren tres semanes, “E depux vingueren-se’n a Pego, e estegueren en Pego XV dies ab Alocayrech”. Vegem a tres persones en noms cristians, que quan fugen perque tenen por, van a amagar-se en persones en noms musulmans, de lo que pareix prou clar que es tracta de “batiats”, “batejats” o conversos, encara que en el text  no es faça ni la minima referencia ad eixa condicio.

 

El tema de les conversions d’antics musulmans valencians al cristianisme, del que parlarem detingudament en un articul especific, no els cap en el cap als acatalanats, que nomes veuen falsos i inexistents catalanets rodant-los pel cervell. Carmel Ferragut, en l’introduccio que ha fet a l’any 1282 del “Llibre de la Cort del Justicia de Valencia”, parla del “silenci mes sorprenent” en relacio als musulmans valencians, dient que “Semblen aquests sarraïns viure, però, en les pitjors condicions en aquesta societat”. Eixa falsa aseveracio preten justificar-la alegant que “encara no hi ha vedat el pas als cristians a la morería i poden posseir-hi immobles, com es el cas de Guillem Pasqual Almonçoní que hi té un obrador”. Pero res mes llunt de la realitat. Si el sr. Ferragut s’haguera molestat en llegir-se la documentacio de l’any 1283, hauria sabut que l’unica rao per la que Pasqual Almonçoni tenia un obrador en la moreria, es perque era un convers “ítem, Pasqual Almonceni e Bernat Ferrer, bateyats, DLX sous”. Es evident que el sr Ferragut desconeix que la moreria de Valencia estigue a punt de tancar-se “per conversio”. Deixarém que li ho conte la catalana Mª Teresa Ferrer, que ha escrit que “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

 

 

Si el llinage “Almonçoni” devia haver posat en guardia a Carmel Ferragut sobre el seu caracter de convers, hi ha ocassions en que pot resultar mes complicat saber-ho. Com no es cert que els cristians pogueren comprar propietats en la moreria, resulta que el fet de tindre-les, revela orige convers. Molts dels conversos que eixien de la moreria venien les seues propietats com l’any 1256 feu “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino”, qui vengue unes cases en la moreria “domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Les propietats en la moreria d’uns atres conversos, es subastaven per a pagar deutes. L’any 1283 “G(uillem) Oliver per si e per na Maria, muller sua”, oferiren al Justicia, que “vena e que faça paga d’aquell al dit creedor, ço es saber, un lur ort que es en la moreria”. L’any següent, “Bernat Esteve, sirurgià” tampoc podia pagar un deute, per lo que declarà que “asigne a vos, dit justicia, e al dit corredor, unes casses mies franches les quals yo é en la Moreria de Valencia”. Es dificil dubtar de que “G(uillem) Oliver”, “na Maria, muller sua”, i “Bernat Esteve, eren antics musulmans valencians convertits al cristianisme.

 

Per declaracions al Justicia de Valencia de l’any 1280, sabem de cristians -conversos- que usaven el bany de la moreria. En les declaracions ixen «Teresa, fila d’en P(ere) Ortís”, “Garcia de Moreló”, “na Sanxa [d’en Pelegrí]”, “na Michela”, “na Johana”, i “Lorenc Arm[er]”. Resulta que Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”. Teresa declarà davant el justicia de Valencia que “…tan solament ana ela, testimoni, e entra al dit bayn en lo qual avia […] […] Morelo romas ab ela al dit bayn e la dita na Sanxa…”. Es dificil dubtar que nos trobem en un entorn de conversos, que a pesar de ser cristians, usen el conjuntament el bany de la moreria.

 

En un text del “Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina” corresponent a l’any 1277-78, es parla d’un pleit en el que intervenen quatre persones en noms cristians, “Johan Martínez”, “Exemén Yenégueç”, “P Vidal”  i “Martín Navarro”, entre els que es creuen “una carta morischa e altra carta christianischa de procuración”. El fet de que una “carta morischa” correga entre persones en noms cristians, llegitima a pensar que entre ells podien haver cristians prejaumins o conversos.

 

Un atra forma d’estudiar l’integracio dels conversos en la nova societat manada per cristians, es coneixer a qué es dedicaven. I la documentacio nos informa de la varietat de les seues professions. Entre els conversos del s. XIII trobem tenders (“G. A., batiat, tender”; “Berenguer, tender, bategat”; revenedores de peix (“Johana d’en Barçaló… lo qual pex ela á custumat de revendre”); mestres de trompes (“Bernat, maestre de trompes, batiat”); esparters (“A(rnau) Esparter, batiat”; “bateiat Sparter”); ferrers (“Ferrer, batiat”, “G(uillem) Ferrer, batiat”, “…Bernat Ferrer, bateyats”); espadadors i bainadors (“Johan, espadador e d’en Garciola, baynador, batiats”); ortolans (“Bernat Martí, ortolà”); picadors d’arroç (“A. Mercer, picador d’arròs”; estimadors (G(uillem) Ferrer, batiat); mercaders (“batejat Mercader”); notaris (“Jacme Sarray, notari”, “Bernardi Pagani, notarii publici”)….

 

Per uns atres indicis podem coneixer les professions d’uns atres conversos o “mossaraps”, afegint a les dites les de doctors en lleis, lliterats, retors, meges… Per l’orige del llinage, es pot concloure en l’orige musulmà o “mossarap” del portador. Aixina, de “Jafer”, de qui coneguem al doctor en lleis Guillem Jafer, Corominas escrigue que era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”. Per ser valencià, fon designat per a resoldre el llitigi que tenien catalans i aragonesos en relacio a la jurisdiccio sobre Orca. Ho sabem perque consta que “lo dit Senyor Rey” Jaume II, “comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part…”.

 

Tambe coneguem a lliterats descendents de conversos, com Jordi sant Jordi, o Jaume Gaçull, de qui sabem pel llinage “Gaçull”, que tambe havia de ser descendent de musulmans o “mossaraps” valencians. Religiosos com mossen “Luis Çaydia”, “Berthomeu Bodi, prevere”, o “Frare Guillem Maçot” tampoc poden ocultar el seu orige, compartit en el del conegut Joan Andres. Un comerciant d’orige convers o mossarap, Bernat Maçot, vengue l’any 1270 la seua nau “navem Bernardi Maçoth et sociorum suorum”. A banda dels notaris que ya hem vist, trobem a uns atres com “Francisci Çaydia”; “Bernardus Çaydia”; “Lupertius Maçot”; “Maymonus Ferri”; “Arnaldus Astruch”; “Bonanat Suau”… que revelen un orige autocton cristià “mossarap” o convers. Per document de 1382, tambe sabem d’un mege convers “mestre Guerau, qui era estat moro”, que fon cridat per a atendre a l’infant Joan.

 

Com podem comprovar, l’ostracisme dels conversos i les dificultats d’integracio, es una atra de les faules que han d’inventar els acatalanats per a intentar dotar de coherencia a tota una estructura fonamentada mentira sobre mentira. Els acatalanats pretenen que els conversos tingueren dificultat per a integrar-se entre una massa de cristians immigrants forasters. Pero eixa vinguda en massa de cristians immigrants es falsa. Ne vingueren pocs, i ells foren els que hagueren d’integrar-se entre els valencians. Els valencians simplement canviarem de mandataris. Molts, dels valencians musulmans que havien abandonat la religio dels seus antepassats, tornaren al cristianisme, que era la religio del nou poder, la religio de l’antic rei de Valencia, Abu Sayd, i la religio del nou rei de Valencia, Jaume I. Ibn Jaldun (1332-1406), d’antecedents sevillans, escrigue en la seua obra “al-Muqaddima” sobre “la veracidad de la máxima popular: “Cada pueblo sigue la religión de su rey”. En efecto, el rey domina sobre sus súbditos, y éstos lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”.

 

En quant a la llengua, hem vist que els conversos convivien en romanç valencià en tota normalitat, sense que les fonts translluixquen ningun problema. Res estrany, sabent que els cristians, musulmans i jueus valencians de la postconquista, continuaren parlant el romanç valencià dels valencians de la preconquista. Un atre document en el que seguir comprovant-ho es el “libre del offici de la Mostaçaphia de la ciutat de Valencia”. En la rubrica sobre “Ordenaments del fascar del fondech” consta que l’any 1287, “Berenguer Dalmau”, justicia de la ciutat de Valencia demanà consell a distintes persones per a tractar “del spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. Entre elles hi havien persones en noms “cristians” com “Jacme Alboix”, “Johan Tornerii, sparter”, “Exemeno de Torres” o “Marc de Murvedre”. Tambe cridà a conversos com “batejat Mercader”, “bateiat Sparter” o “Guillem Cortovi, sparter”. Per ultim, entre els “consellers” tambe trobem a “Maymo, sparter”, que podria ser tant musulmà com convers, junt a “Ali d’en Jacme Real” i “Ayça Alami”, segurs musulmans. Per als acatalanats el justicia de la ciutat de Valencia no devia estar massa be del perol, per voler que li aconsellaren persones a les que, segons ells, no s’entenia. Per desgracia per als acatalanats, tot indica que es ad ells, als que els falta mes d’un regonet. Berenguer Dalmau s’entenia en cristians, conversos i musulmans, per molt que els pese.

 

La llengua valenciana no es producte dels escasos “reconquistadors” que es quedaren en territori valencià. Com estem demostrant-ho a partir de la llengua dels conversos, pot ser interessant coneixer la llengua d’un dels primers document escrits en romanç, originat en Osca l’any 1148, en el que “Pere Batiat”, convers, participà com a testic. Es tracta de la “Memoria I morabetí ke presté a ma sogra kan veni fer lo sagrament ad Gaufed, testes Pere Batiat et Pere Allamans, mes dos sold, 6 diner que mes ella causada abordar por cossel de l’admedina”. Algun descervellat dirà que es tracta de català i s’inventarà que, quan encara no s’havia conquistat Lleida, els catalans ya havien conquistat i repoblat Osca. Millor no fer-los cas, o enviar-los al mege a que s’ho facen mirar.

 

Sabem que en el s. XIII hi hagueren conversions massives al cristianisme, -ho vorem en detall-, i que el pas del temps redui les possibilitats de conversio i d’integracio dels que seguien professant l’islam. A pesar d’aixo, tambe trobem eixemples que demostren que en el s XIV, tampoc existien problemes generalisats de comunicacio, ni per a intentar que els musulmans es convertiren al cristianisme, ni per a parlar en conversos. Per aixo Eximenis, en “Lo crestià” escrivia sobre que “llegut és a crestià parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus, e ab tots altres infels, per intenció de convertir-los e de tirar-los a veritat”. Es evident que Eximentis no exigia coneiximents d’arap per a “parlar ab pagans, sarraïns e ab heretges e ab jueus”. Un atre eixemple el tenim en el convers “Martí Marrades”, que fon acusat de violacio de “una esclava judía natural de Tedelis propiedad de Joan Sescales (o Sesescales)”. El convers explicà que ell “se había limitado a amenazar con una espada a la esclava, de la que él era responsable, pues en el trayecto de Valencia a Alcácer la misma no hacía más que pararse para descansar (según él, por lo gorda que estaba), al tiempo que señalaba que en ningún momento entendió lo que la esclava decía, pues pese a ser judía hablaba en algaravia” 301 (A.R.V., Justicia Criminal, nº 50, Denúncies, Mano 4ª, ff. 28r-29r y pasa (1400). Es dir, front a la falsetat de que els conversos no s’entenien en els cristians, per ser unilingües en arap, resulta que “Martí Marrades” no entenia ni papa d’arap.

 

Per tot lo vist, podem afirmar categoricament, que no es cert que els musulmans valencians foren catequisats en arap, ni que els valencians que es convertiren al cristianisme dugueren una vida d’ostracisme per no entendre’s en els seus nous correligionaris. La realitat es que els musulmans valencians descendents d’iberorromans, parlaven majoritariament en algemia o romanç valencià, lo que els permetia entendre’s perfectament en tots aquells que pretenien conseguir que es convertiren al cristianisme. Conseqüentment, els conversos valencians s’integraren perfectament en la nova societat de mandataris cristians, participant en ella sense restriccions, aplegant a passar absolutament desapercebuts, segurament per ser una immensa majoria.

 

Hauriem d’escomençar a plantejar-nos, que els problemes d’integracio degueren tindre’ls els forasters que vingueren. Segurament, no els seria gens facil integrar-se en una societat valenciana en la que convivien membres de distintes religions, formada per un poble ric en tradicions i costums que desconeixien. Una societat que anava a ser la protagonista del primer sigle d’or d’una llengua hispana.

 

La constatacio de que els conversos o antics musulmans no havien de dependre romanç valencià per a entendre’s en els nous correligionaris, es una prova de que quan eren musulmans ya el parlaven. No obstant, els proxims articuls els dedicarém a comprovar-ho directament, a partir de valencians que continuaven sent musulmans.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIV)

 

Els nostres acatalanats diuen que els musulmans valencians foren catequisats en arap, lo qual seria una consequencia llogica del “dogma” sobre el monolingüisme arap dels musulmans valencians, que hauria impedit entendre’s en romanç. Pero una consequencia del “dogma”, pretenen convertir-la en “argument” que el justifique, escriguent que “Un altre argument en favor del monolingüisme àrab general dels musulmans valencians en temps de Jaume I és que l’àrab va ser la llengua triada per a predicar-los el cristianisme” (p 50 de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot). En esta part de l’articul vorem, que l’afirmacio que manté la catequisacio en arap dels musulmans valencians, no es mes que una atra mentira instrumental en la que els acatalanats intenten la “justificacio” del “dogma”, sense regatejar bones dosis de l’imaginacio caracteristica de la manipulacio catalanera.

En relacio a l’us de les llengues en l’expansio historica del cristianisme, hem de saber que el proselitisme cristià ha tendit a la predicacio en les llengües dels “infidels”, por lo que quan no coincidien, els predicadors havien de dependre-les. Podem comprovar-ho, quan al poc de temps de l’inici de la conquista del Peru (1532), Pedro de Quiroga afirmava en “Coloquios de la Verdad”, que “conviene que los ministros de la predicación aprendan y sepan la lengua india si quereis que os entiendan…”. En les “Constituciones y ordenamientos” del concili limense de 1551, es manava als predicadors “que aprendan las lenguas de los Indios para poderles enseñar…”, dient “que los catecismos y preguntas que se les hicieren sean en lengua que lo entiendan”, comprovant l’evangelisacio per escrit en llengues natives, quan es parla de la “lengua mas general” dels natius, “en la cual está compuesta una cartilla y ciertos coloquios en declaración de ella…”. Tota esta activitat exigi gramatiques i vocabularis en les llengues dels natius, per lo que per eixemple, l’any 1560 es publicà la “Grammatica o arte de la lengua general de los indios de los reynos del Peru” y el “Lexicón o Vocabulario de la lengua general del Peru” de Domingo de Santo Tomás.

Podriem esperar que els acatalanats justificaren la seua afirmacio de que els musulmans valencians eren catequisats en arap, aportant cites historiques paregudes a les vistes. Pero res mes llunt de la realitat. No ho fan perque no poden. Les cites valencianes que parlen de la predicacio als musulmans valencians, no diuen res de que la llengua dels musulmans valencians fora l’arap. No diuen res de que els predicadors hagueren de dependre arap, per a predicar-los. Les fonts valencianes no manifesten ningun problema de comunicacio entre els predicadors cristians i el gros dels musulmans valencians. Segurament per aixo, ni es feren catecismes ni beceroles en arap, ni els predicadors necessitaren de gramatiques i diccionaris en eixa llengua. Este buit, s’ha volgut omplir en el “Vocabulista in arabico”, tradicionalment atribuit a Ramon Marti, pero que hui es considera anonim, i en relacio al qual Corriente propugna l’existencia de dos autors distints per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, interrogant-se sobre si esta ultima part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes”. Es dir, que els que feen els diccionaris podien haver segut els cristians natius, en conte dels predicadors forasters. Escomencem a vore-ho.

El 12 de març de 1242, a tres anys i mig de la conquista de la ciutat de Valencia, el rei en Jaume concedi privilegi al “regno Valencie”, pel qual tots els jueus i sarrains que es convertiren al cristianisme, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien conservar els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat”. El privilegi fon confirmat pel papa el 20 d’agost de 1245. S’establia que si l’arquebisbe, el bisbe o els frares predicadors o menors “quandocumque archiepiscopus, episcopi vel fratres predicatores aut minores”, entraven en viles o en llocs, a on vixqueren jueus o sarrains, “accesserint ad villas vel loca ubi sarraceni vel judei moram fecerint”, per a predicar-los la paraula de Deu, “et verbum Dei dictis judeis vel sarracenis proponere voluerint”, estos havien d’acceptar la predicacio, escoltant-la pacientment “ipsi ad vocationem ipsorum conveniant et pacienter audiant predicationem eorum”. Sent evident que ni l’arquebisbe, ni el bisbe, ni tots els dominicans i franciscans parlaven en arap, els acatalanats haurien de preguntar-se sobre les raons que tindria el rei en Jaume per a obligar als musulmans a que escoltaren a uns predicadors, als que, segons ells, no entenien, confirmant ademes el Papa tan macabre joc. ¿No es evident que es tracta d’una norma dirigida a una immensa majoria de musulmans valencians, que entenien perfectament el romanç dels predicadors?

La mentira dels acatalanats es manifesta encara en mes rotunditat, en un decret de Jaume II de 1280, del que es despren que els jueus i musulmans valencians, no a soles entenien el romanç sino que, com era previsible, tambe el parlaven. En este decret, Jaume II estatui en relacio a tots els jueus i sarrains “omnes [iude]i et sarraceni”, que el bisbe i els frares predicadors “episcopi vel fratres predicatores”, podien predicar-los la paraula de Deu, disputant i conferenciant en ells “proponere verbum Dei predicando, disputanto aut conferendo”, per a lo que era imprescindible que s’entengueren parlant. (p 92-93 del “Llibre de la Cort del Justícia de Valencia: (1280-1282)”).

El 27 d’agost de 1296, en la ciutat de Valencia, Jaume II estatui que quan els frares predicadors “quandocumque fratres ordinis Predicatorum” predicaren a judeus i sarrains de qualsevol sexe “judaeis, vel sarracenis utriusque sexus voluerint proponere Dei predicando”, disputant o conferenciant en ells “disputando, conferendo…”, estos havien d’escoltar la predicacio sense estrepits, “sine strepitu praedicationem eorum audiant”, responent reverentment sense calumnia ni subterfugi “absque calumnia et subterfugio respondeant reverenter”, a totes les preguntes i objeccions que els predicadors els feren “ad interrogata, quaesita, seu objecta eis” (p 9 del Vol II de “Documents per a la història de la cultura catalana medieval”). Esta normativa fon reiterada en privilegi de 17 de novembre de 1297 (p 428-429 del vol 3 de “Colección de cánones y de todos los concilios de la iglesia…”).

Comprovat que els religiosos del s. XIII, que pretenien la conversio dels jueus i sarraïns valencians, eren escoltats per ells, els formulaven preguntes que responien, i dialogaven i disputaven en ells, hauriem de preguntar-nos ¿consideren els nostres acatalanats que es possible disputar o dialogar sense entendre’s? Pero encara podria existir la possiblilitat de que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors s’entengueren en els musulmans valencians a traves d’intermediari (interpret o torcimany), a pesar de que seria tot un misteri saber perque no ho digueren ni deixaren constancia del fet. Tambe podriem pensar que el bisbe, l’arquebisbe, i els frares predicadors i menors, hagueren depres arap i predicaren en arap, encara que tambe seria tot un misteri saber les raons per les que este aprenentage massiu hauria passat completamente desapercebut per a l’historia.

En relacio a l’us d’interprets en la predicacio, hem de saber que entre les regles per a missioners o “regulas generales quae sunt…” de Ricoldus de Monte Crucis, (c.1243 – 1320), estava la de “no predicar ni discutir mai d’assunts de fe a traves d’interprets”, en lo que coincidia Llull, qui parlava del poc efecte de disputar en interprets “quando per interpraetes disputant penes illos, quasi nihil faciunt…”. Respecte de la possibilitat d’un aprenentage massiu de l’arap, es interessant saber que el franciscà Roger Bacon (c.1214-1294) definia tres graus de coneiximent d’una llengua, que eren, saber llegir en eixa llengua, saber traduir-la i finalment, parlar en ella com si fora propia “quod homo loquatur linguam alienam sicut suam”, que era el grau exigible per a poder predicar, i que segons ell es conseguia ¡en trenta anys! o “post triginta annos”. Entre 1266-1268 Roger Bacon escrigue que en tota França no hi havia ningu que sapiera traduir una carta escrita en arap que havia enviat el sultà de Babilonia “et non fuit inventus in toto studio Parisiensi nec in toto regno Franciae qui sciret literam sufficienter exponere”. Segons Ramon Llull, el problema de predicar fent faltes o sense saber expressar-se en claritat, “confusione maxima eis monstrant propter defectum, quem habent in loquela”, era que els infidels es burlaven dels predicadors i els tractaven en despreci “infideles eos derrident atque spernunt”. En la Murcia de mitan sigle XIII, Ibn Rasiq resaltà el fet d’un cristià que venia del Marroc, “min bilad Murrakus”, que “hablaba en un árabe correcto, entendía a la perfección y era mesurado discutiendo”, segurament per que no havia de ser gens ordinari.

Alguns catalans i acatalanats imaginen, sense proves, que els predicadors cristians predicaven en arap als musulmans valencians. Ho fan sobre la base d’una pressunta existencia d’interprets, fantasmagorics segons la documentacio, junt a la pretensio de que els predicadors deprengueren arap en uns “Estudis de llengües” o “Studia linguarum”, dels que es fa necessari parlar en el proxim articul.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XIII)

 Un atre dels fets que exigix comunicacio es la continuïtat de costums anteriors, representada en la coneguda frase de “com en temps de sarraïns”. La transmissio de costums fa necessaria la comunicacio entre els que les coneixien per haver-les practicat “en temps de sarraïns”, i aquells que sense coneixer-les, havien de fer-les seguir o seguir-les. No anem a referir-nos a les costums que els musulmans conservaren en exclusiva degut als pactes de capitulacio, que els permete mantindre “totes les costums axi com solien hauer en temps de sarrayns e que ens donassen nostra dretura axi com feyen al rey lur”, sino ad aquelles, que tenint un orige anterior a la conquista cristiana, continuaren formant part dels usos de tota la societat valenciana.

Un eixemple significatiu el trobem en els usos de rec. Segons la Costum de Valencia, els “habitatoribus et populatoribus civitatis et regni Valentie”, havien d’acceptar el sistema de rec “secundum quod est antiquitus et fuit sarracenorum tempore constituto”. En els Furs de 1261 es tradui dient que “prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins”. En privilegi de 29 de decembre de 1239, s’establi que s’havia de regar segons antigues costums “…rigare secundum est antiquitus consuetum…”. L’any 1248, el rei en Jaume establi que l’aigua de rec de la vall de Segó i la que pasava per Morvedre “…aqua vallis de Segon et aqua que transibit per Murumveterem”, havia de repartir-se per a regar “dividatis, et inde regetur”, segons s’havia acostumat a fer en el temps en que manaven els musulmans “secundum quod tempore sarracenorum fuerat consuetum”. Es dificil dubtar, que transmetre la tecnica i les normes de rec no es una faena gens facil, i per a fer-ho, es necessari l’enteniment entre les parts.

Pero encara hi ha mes. L’any 1251, el rei en Jaume concedi privilegi segons el qual els cequiers o “cequarii”, havien d’aplicar un regim punitiu consuetudinari “exigant et extorquiant penas constitutas in consuetudine”, que era el que s’aplicava “en temps de sarraïns”. Tractem d’una normativa de transmissio oral sobre bons usos, que tenia normes de disciplina propies. Com estes normes eren les mateixes per a cristians que per a musulmans, l’any 1268, el rei en Jaume concedi als musulmans d’Aldaya “Sarracenis de Aldaya” que pogueren fer una parada en una cequia per a regar quatre bancals, de la mateixa manera que ho feen en temps de sarraïns “possitis facere paradam in cequia que fluit apud Alacaç, ad rigandum illos quattuor campos quos vos tenteis, prout antiquitus tempore Sarracenorum fieri consuevit”. ¿I ha algu que es crega que la transmissio d’estos coneiximents es produi entre “dos pobles” separats per  “la muralla de la llengua”?

La continuïtat de costums es un tema molt extens que afectà a moltissims aspectes de la vida dels valencians, que esperem concretar individualisadament en el futur. En el present articul interessa incidir en la continuïtat de les delimitacions dels termens municipals d’epoca musulmana, que foren respectats i conservats pels “conquistadors”, i que per ser un tema conflictiu, motivà encontres i comunicacio entre autoritats cristianes i musulmanes. Escomençarem en dos eixemples en territori de Tortosa i Saragossa i seguirém en un ramellet d’eixemples valencians.

La delimitacio del terme de Siurana, (Tortosa), motivà reunions entre cristians i musulmans els anys 1154 i 1173. Primer que res, els cristians enviaren “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”, a on havien fugit uns musulmans originaris de Siurana “…los quals foren de Siurana…”, en els curiosos noms premusulmans de n’Amnecqa i n’Ustalbo, preguntant-los “en qual manera devia anar lo terme de Siurana”. Sabem que contestaren, segurament en el romanç de Tortosa, perque consta que “trameteren a nos letres en qual manera devia anar <e> en quall manera ells lo tenien”. Es relata una reunio entre els cristians –“Bertran de Castellet”, “Berenguer de Munell”, “Pere Berengario”…- i els musulmans –“Alabets de Seros”, “Avimoran”, “Iuceff Carrell”…-. Totes estes actuacions donaren com a resultat la delimitacio del terme de Siurana escrita en romanç. Badia i Margarit ha raonat sobre estes reunions entre cristians i musulmans dient que “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà”. Hauriem de preguntar-nos sobre els motius pels quals alguns “sabuts” admeten que els cristians i musulmans de territori actualment català formaven conjuntament “un sol grup humà”, que s’entenia parlant en romanç, pero ho neguen als cristians i musulmans valencians.

Tambe fora de territori valencià, l’any 1196, es feu el “terminamento” o determinacio de termens entre La Almunia de doña Godina i Almonacid, per a lo que acodiren “sarrazenis de Almonazir”, aixina com “christianis milites et infanzones et sarracenis de Ricla et de Cabannas”. No es posa de manifest ningun problema de comunicacio, ni la presencia de traductor.

Escomençant per territori valencià, sabem que l’any 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, demanant als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle”, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”, que foren “Mahomat Aman”, “Muça Avenmaçot”, “Avenhao”, i “Çarieçala”, que es reuniren en “Johannes de dompna Rama”, “Johannes Francho”, “Petrus Sanz”, “Sancius de Sperendei” i “Bartholomeu de Molinos”.

Les disputes entre els nobles Assalit de Gudal, senyor de Puçol i Guillem d’Atiença, feu que l’any 1240, el rei en Jaume manara al justicia “Petrus Petriz” que es procedira a la “particione de termino de Pozuol et de Annesa” (Puçol i El Puig), que havia de fer-se “sicut erant divise in tempore sarracenorum”, per a lo que cridaren a “duos sarracenos vetulos de Morbiedro”, i a uns atres “duos sarracenos vetulos de Annesa” de nom “Alzabeneges” i “Mahomat Abernacen”. El justicia, els dos cristians i els quatre musulmans, anaren al lloc “fuimus inter termino de Annesa et de Pozuel”, a on demanat als musulmans que digueren la veritat sobre els termens “quod dixissent veritatem de Anesa et de Pozuel”, estos jurararen per sa lley “secundum legem illorum”, que la dirien “et dixerunt quod discerent et affirmarent veritatem”. El justicia concretà que havien de dir la veritat sobre la particio dels termens i de les aigües “dixissent veritatem de terminis et de aquis”, escoltat lo qual, els musulmans respongueren “Et hoc audito, sarraceni justicie responderent, et dixerunt…”. El justicia, per a major seguritat “pro majori securitate”, cridà a mes musulmans de Morvedre, dels millors vells, “plus sarracenos de Morbiedre, et de melioribus vetulis” i acodiren quatre jurats “IIIIor juradores” de noms “Amen Alquillen”, “Mafomat Avenilef”, “Amet Avencazar” i “Mafomat Ambaqui”.

L’any 1251 “Eximeno Periz d’Arenoso, tenient el lugar del senor rey en el regno de Valencia”, estant present “Pedro Ferrandez de Açagra”, procedi a la particio dels termens i les aigües entre Segorb i Altura, de manera que “determinamos las aguas, que vayan como sempre fueron en tiempo de moros”. La particio es feu degut a les “muchas contenciones e varaias que el conceio de Sogorb e.l aliama d’Altura avien, sobre deparcencia de los terminos e de las aguas”. Una volta feta, consta que “e.l aljama d’Altura, remanieron por pagados”.

La separaracio del terme Bocairent en els de Banyeres i Serrella, fon motiu de conflicte entre el Consell de Bocairent i “Jaufrido de Loaysa”, que era senyor de Banyeres i Serrella per donacio del rei en Jaume de l’any 1249. Per aixo, l’any 1265, “Eximino Petri de Arenoso” s’encarregà “super dividendis terminis de Bocayren et de Bayneras et de Serrella”. Havien de dividir els termens, segons com eren en temps en que manaven els sarraïns “secundum quod solebant esse tempore quo villa de Bocayren erat proprium de Sarraceni”. Per aixo, quan quedaren les parts en conflicte per a definir les fites, feren que a l’acte acodiren quatre musulmans “Hametum Aben Omar Alfetrosi”, “Maomat Amnahilban”, “Cayt Abin Carama”, “Abdala Abderegit”, els dos primers alamins de Banyeres i de Biar i els dos ultims, musulmans de Bocairent que coneixien molt be els termens “qui sciebant bene termino de Bocayren, de Bayneras et de Serrella”. La divisio fon aprobada per les parts “concesserunt et approbarunt”.

Gil Garçes Daçagra i Gil Exemeniz de Segura discutiren sobre si “las alquereas de Gayanas et de Fontizeles” eren o no del “termino de Perpunxen”. Per a solventar el litigi, l’any 1268, decidiren buscar “testimonias de moros ancianos”, encarregant-ho a “Examen Periz” i “don Rodrigo, rector de la eglesia de Cocentayna”, que foren els que “recebieron las testimonias de los mas ueyllos et mas ancianos moros do las uezindades narrador”, decidint finalment que les dites “alquereas por si mismas foron siempre, et nunqua foron de termino de Perpuxen”.

D’abril de 1268 es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos” (p 173, de “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”).

Encara en l’any 1307 trobem una sentencia arbitral sobre divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat, en el que foren testimonis cristians i musulmans “n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alamín de Monserrat”.

Puix be, en cap de les delimitacions de termens municipals comentades, ni en una a soles, hi ha la mes minima indicacio de que en elles participaren trujamans / torcimanys / traductors. Hem vist que per ser un acte d’importancia determinant, solien nomenar-se tots i cada un dels participants, inclus concretant els seus carrecs, i hem comprovat que els traductors ni estaven ni feen falta. En ocasions, com hem vist en la particio entre Puçol i Enesa o El Puig de Santa Maria, l’importancia del fet duia a la reproduccio textual de les conversacions mantingudes entre participants cristians i musulmans, tal i com succeia en els procediments judicials. Qualsevol problema pretes de comunicacio, entre estos cristians i musulmans, es exclusivament producte de l’imaginacio.

El romanç subjacent a l’arap oficial, brolla en la toponimia valenciana present en estes fitades. Per eixemple, en delimitacio del castell de Morella es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. En la delimitacio entre Segorb i Altura es nomena “Canava”, “Maroy”, “Peniella” o “Gátava”. En la divisio dels termens de Banyeres, Serrella i Bocairent, a banda de “Bayneras”, “Serellam” i “Bocayren”, trobem la “fonte Abirada” o la “hereditatem de Alarico et Gavice”. En la fitada de Cocentaina, trobem toponims com “Manchesa”, “Almaret”, “Bonivega”, “Torballos”, “Penaguila”, “Almorroig”, “Calahuig”, “Travadell”…Seguim comprovant que no dona l’impressio de que els musulmans tingueren dificultat alguna per a transmetre als cristians la correcta pronunciacio del toponims valencians.

Comprovem que totes estes proves desdiuen les mentires dels acatalanats, als que no els queda mes remei que inventar. Un eixemple d’invencio el trobem en el treball de l’acatalanat Vicent Baydal, “Banyeres, Serrella i Bocairent en l’any 1265. ¿En quina llengua parlava aquella gent?”, publicat en la revista “Barcella” numero 38, i que firmà com a “llicenciat en Història Medieval per la Universitat de València i investigador predoctorat a la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona”. En est articul, el sr. Baydal, en relacio als cristians presents en la fitada de termens, no te vergonya d’escriure que “Amb els àrabs parlarien mitjançant torsimanys”. Es dir, que el sr. Baydal inventa d’un colp que tots els musulmans participants eren d’Arabia, encara que segurament hagueren naixcut en Valencia, aixina com que en la reunio participà un traductor o “torcimany”, a qui no nomena ningu, pero que estava alli, per obra i gracia de l’imaginacio del sr Baydal, imaginacio que per supost, es molt, molt cientifica.

Segurament, el sr. Baydal ha passat per alt el fet de que en el text de la divisio dels termens de “Bocayren et de Bayneras et de Serrella”, una de les fites es definix “…usque ad montum ad locum ubi est terra alba…”, es dir “fins al promontori del lloc que es terra blanca”. Al respecte, es curios saber que segons Pons Boigues, “El calificativo “blanca” aplicado á la tierra…”, apareix molt a sovint en escritures mossaraps toledanes, afegint que “entendemos significa tierra sin árboles como todavía se la llama en Valencia; más en alguno de los documentos bilingües hemos visto traducida dicha frase por “terra inculta”. (p 23-24 de “Apuntes sobre las escrituras mozárabes toledanas”). L’expressio “terra blanca”, documentada des de ben antic “los moros del dit loch per la terra blanca de sembren”; “quatre tafulles de terra blanca”; “fanecades de vinya, la qual es ara terra blancha”….podria formar part del romanç prejaumi valencià parlat pels musulmans de la zona i desgraciadament, per no compartir-la en els catalans, podria estar en perill d’extincio.

Per una atra banda, tampoc ha d’extranyar-nos que els acatalanats passen per alt estes “nimietats”. El sr. Baydal, en la seua tesis doctoral “Els fonaments del pactisme valencià”, ha escrit sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365, afirmant que “…en el procés de Corts de 1358 hi documentem la primera diferenciació juxtaposada entre aragonenses, cathalani et valentini…”.

Pero com no es bo desconeixer la realitat, perque pot dur a falses conclusions, sugerim al sr Baydal que lligca la carta real de Jaume I, de l’any 1267, sobre contes de gastos de l’expedicio a Murcia, en la que pot llegir: “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…”. (A.C.A., Reg. 15, fol. 40 V.-31 r, segons transcripcio que consta en “Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984). El sr Baydal, que s’ha equivocat “nomes” que en 100 anys, per a acabar-ho d’arreglar, ha

escrit que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”, desconeguent l’existencia de “valentinus” en el “Repartiment”, la cita a “aliquem valentinum” de la “Costum de Valencia” o als “valentini” de la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”.  Pero segons pareix, per al sr Baydal no existix lo que ell no vol, per molt que estiga sobradamente documentat, i en canvi, s’inventa l’existencia d’uns traductors o trujamans inexistents en la documentacio analisada. Tot aço nos du a pensar que els jovens acatalanats mostren haver depres molt be la lliço dels vells acatalanats.

Negar la realitat i

inventar-se lo inexistent, es l’unica estrategia en que es basen els

acatalanats, per a justificar “cientificamente” l’intent d’alguns catalans per a apoderar-se de la cultura valenciana. Recordem que l’impresentable d’Antoni Ferrando, “il·l·lustrissim” de l’AVL, a on no par
a de fer-se gros dels diners dels valencians, barata fer tot el mal que pot, va escriure en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, que els valencians practicament no existiem fins a l’any 1412, perque nos consideravem “part integrant de la nació catalana”. ¿Demanarà perdo alguna volta este traidor al poble valencià, pel mal que ha fet i que continua fent?

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (i V)

Una caracteristica de l’edicio de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, es que en el llibre consta tant la reproduccio del text original en arap, com la seua traduccio. Com considerava interessant coneixer els equivalents en arap d’algunes paraules traduides, i en algun cas la seua translliteracio, contacti en Rosana Benlloch, professora d’arap de l’Escola Oficial d’Idiomes, qui advertint-me de que es tractava d’un arap dificil, perque “el árabe es andalusí”, em digue no obstant, varies coses interessants.

 

Per eixemple, resulta que la paraula arap equivalent a “cristiana” en el poema d’Ibn Jafaya “Cristiana de labios bermejos”, es “mutanasir”, de la qual digue que “se trata de un término que en la época de al-Andalus servía para designar a musulmanes que abrazaron la religión cristiana”, lo que podria supondre, que en l’Alzira dels temps d’Ibn Jafaya, hi havien conversions de musulmans al cristianisme, es de supondre que  anteriorment a la vinguda dels almoravits.

 

Consultant-li per la translliteracio de les paraules araps del text d’Ibn al-Abbar, traduides per Mahmud Sobh com “mozárabe” i “falla”, em digue que pensava que la primera podia correspondre’s en “aayim, en el sentido de extranjero o que no habla árabe”, i la segon en “haiya”. Per tant, estem davant d’una nova prova, de que en temps inmediatament anteriors a la conquista del rei en Jaume, en Valencia hi havien “aayim” o “mozárabes” o cristians valencians, que parlaven romanç. El romanç valencià d’eixos cristians es revela clarament, quan Ibn al-Abbar els posa en relacio en la paraula “haiya”, que no es mes que una adaptacio del valencià “falla”, romancisme originat a partir del llati “facula”. En este punt hem de recordar, que cronistes en arap de distintes epoques relacionaren als cristians tributaris en l’adoracio al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”).

 

A pesar de tot lo que hem vist, els acatalanats seguixen a la d’ells. L’acatalanat de Castelló Germà Colón escrivia una gloriosa frase que diu que “Els historiadors, no obstant, ens diuen que a Mallorca no hi hagué mossàrabs (això ho sabem des dels temps de Mn Alcover), ens diuen també clarament que no n’hi hagué a per (sic) terres de València i Múrcia (i els estudis de Míkel de Epalza i d’Enric Llobregat són taxatius), etc. Quan hom pretén e.gr., que els topònims derivats de kanisa “testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perquè amb aquest mot els àrabs designaven les esglésies cristianes, resulta que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…” (p 351 de “Estudis de Filologia Catalana i Romanica”.- 1997). Anem a vore que l’ignorancia de la realitar i confiar en qui no es de fiar, conduix a dir moltes favades.

 

Perque seguramente deu ser ignorancia dir que des dels temps d’Alcover es sap que “a Mallorca no hi hagué mossàrabs”. Ignorancia de no saber que Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), feu unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolletí del Diccionari”, dient que “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió” ¿Aclarirà o rectificarà el sr Colon la seua afirmacio, que no es pot calificar mes que de mentira?

 

Perque seguramente deu ser ignorancia parlar dels estudis “taxatius” de Míkel de Epalza i Enric Llobregat, segons els quals “no n’hi hagué (mossàrabs) a per (sic) terres de València”. Es millor pensar que es ignorancia, que apuntar a l’ocultacio i a la manipulacio, per desgracia molt en us en la secta catalanera.

 

Segurament, el sr. Colon no s’atreviria a calificar-los com a “taxatius” si sapiera que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

El sr. Colon hauria de llegir al membre de la Real Academia de la Historia, Luis Ángel García Moreno quan diu que “Desde luego no participamos de la idea de una mozarabía inexistente en Levante, que cierta historiografía (EPALZA, M. DE; y LLOBREGAT, E. A., «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la pcnísula (Sharq al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36,1982, pp. 7-32, a los que ha seguido RUBIERA, M.ª J., La Taifa de Denia, pp. 103 ss.) ha querido proponer en los años setenta en un filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos, sólo comparable al de la historiografía fascista de los años treinta. (“La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raíces de un país” en “Hispania sacra”, 49:99 -1997; p.256).

 

Tampoc sabra el sr. Colon que Alejandro García Sanjuán en “El fin de las comunidades cristianas de al-Andalus (siglos XI-XII): factores de una evolución” (XI Congreso de Estudios Medievales. 2007) ha dit de les hipotesis d’Epalza, que es basen en una “metodología de análisis de las fuentes poco ortodoxa, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones, obviando, además, la existencia de importantes testimonios que cuestionan dichas hipótesis”.

 

No content el sr Colon, per a rematar la gloriosa frase, nos transmet l’ocurrencia de que per molt que “kanisa” vullga dir iglesia cristiana en arap, aixo no vol dir que “els topònims derivats de kanisa testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perque lo “que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…”. Es conegut que el toponim de la partida de l’Alquenencia d’Alzira, es corresponia en una alqueria que consta en document d’epoca del Sit, de l’any 1098, com a “villas de Alcanitja”, junt a“Pigacen”, “Frenales”, “Cepolle” i “Murisveteri…”, i en el Repartiment com “Alcanicia”, “Alcannicia” o “Alchannicia”. Acabem de vore que els poemes d’Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d’Alzira, nos parlen d’iglesies cristianes d’Alzira, en santons, de les que sonen campanes, i de les que desapareixen els diners, titulant-se un dels poemes “Al-kanisa / la iglesia”.¿Es referiran Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar a santons en espirit, a campanes espectrals i a diners fantasmagorics de “vells cementiris en runes”, o es mes facil pensar que les idees dels nostres acatalanats son propies de cervells en molta runa, convertits en “cementiri” de neurones”?

 

Per a acabar, vist que “falla” es una paraula gastada pels valencians del s.XIII, documentada  anteriorment a la “reconquista” de Jaume I, anem a documentar-ne mes, com a prova de que a la continuïtat de poble, s’ha d’afegir la continuïtat de llengua.

 

I eixes paraules es troben en el document mes antic que es conserva en l’Archiu del Regne, datat l’any 619 de l’Hégira (1223), que ademes, es l’unic que es conserva escrit en arap, d’orige anterior a la reconquista. Es tracta d’una sentencia del cadi de Morvedre, dictada per un litigi entre Torres-Torres y Carcer sobre rec. El text comença dient que “Habiendo sobrevenido una disputa entre la qarya de Turis y la qarya de Qars, formando parte (ambas) de la qura de Murbitar…”. Tres sigles mes tart, el 30 d’agost de 1576, es repeti la mateixa discussio, per lo que el consell d’Aragó ordenà la traduccio del document. La manaren fer a Francisco López Tamarit presbiter de la parroquia de de San Pedro de Alhama ¡de Granada!, sent estrany que se n’anaren tan llunt, quan segons els acatalanats, tots els musulmans d’aci sabien arap.

 

En la traduccio de López Tamarit, criden l’atencio certes paraules d’alguns fragments: “ante dicho Cadi fueron presentes con él muchas personas y llegaron a ver el dicho rrollo y agujero…para que tomen el agua los del lugar de Carzer dos hilas y medio y los de Torox otras dos hilas y medio… quando el agua sera mas de quatro hilas… enmedio della un azud pero medido por el cual salgan dos hilas y media de agua… quando aya mas de cuatro hilas como arriba es dicho y no llegue al agujero dicho… y fue quitado de entre ellos el pleyto y baraja…”. Comprovem la presencia de “roll” i “fila”, paraules propies del vocabulari del rec de la llengua valenciana, inexistents en la llengua castellana del traductor.

 

Un “roll” era i es una perforacio en una pedra, d’una superficie d’un pam valencià quadrat, d’a on ix l’aigua que es distribuix per distintes cequies. Una “fila” es la mida del cabal d’aigua que ix pel roll, de quantificacio mes polemica. Vicent Boix, en “Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia” diu que “Don Tomás de Villanueva y Don José Soto dicen que ‘fila es la cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de cuatro pies por segundo”. Afig que “José Cervera da al agua la velocidad de seis palmos por segundo”. Saber que tres peus equivalen a quatre pams i a una vara o alna.

 

Es interessant saber que la paraula “roll” es una paraula prerromanica relacionada en el “arroyo” castellà, sent “fila” una paraula romanica, que en el text arap es fa equivaldre a l’arap “jait” (pl “ajiât”), que vol dir “fil”. L’intrusio en l’arap d’estes paraules propies del vocabulari valencià del rec, demostra la continuïtat d’elements premusulmans en el regadiu valencià. Ademes, es una prova mes de la continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencia, sent que “roll” està relacionat en en el pam valencià que regula mides superficials com la fanecada. (Vore “La continuitat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià”)

 

Es tracta de paraules valencianes que tambe s’introduiren en el llati de la postconquista. Aixina, en la concordia entre Castello i Almassora per a l’us de les aigues del riu Millars, de l’any 1275, podem llegir coses com “tres medias filias aque… accipiant unam mediam filam” o com “mundare braçallos sive filas, qui seu que de dicta cequia emanabunt”. Jaume Roig, qui en “Lo Spill” identificà la llengua valenciana dels cristians en l’algemia dels musulmans, escrigue sobre “rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”.

 

Joseph Gulsoy digue que “que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català” (p 173 de “Estudis de filologia valenciana”). Darrere d’eixa afirmacio es troba l’idea d’un parlar romanic molt distint del valencià, que el dogma diu que dugueren els catalans. Per tant, vist que paraules com “falla”, “roll” o “fila” estaven en boca dels valencians, quan faltaven pocs anys per a la conquista de Jaume I, haurem de preguntar-nos ¿Voldran que nos cregam que les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciaven els valencians de la preconquista, son molt distintes de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que continuaren pronunciant els valencians de la postconquista i de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciem els valencians de hui?

 

En este articul hem vist mes proves que demostren que la conquista de Jaume I, fon fonamentalment una historia de continuïtat de poble valencià i de llengua valenciana. Estem farts de que des de l’endogamia universitaria catalanera, per a dissimular una traicio, se nos unfle a mentires que creixen i es retroalimenten, perque les mentires d’uns es justifiquen, citant les mentires d’uns atres. Es trist que tinga que ser gent de fora, els que posen els calificatius adequats a lo que fan estos personages, parlant de “pura y simple invención”, acusant-los de “filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos”, i posant de manifest que es basen en un “análisis de las fuentes poco ortodoxo, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones”. Tractem d’elements que, ben satisfets d’exhibir tan alta ciencia, no paren d’autopublicar-se llibres, autoconcedir-se premis, i autodonar-se homenages. A vore si espavilem i condenem a tots estos acatalanats a l’ostracisme que es mereixen, lo que sense dubte ajudaria a que sure la veritat sobre el poble valencià, que no es mes que la veritat sentida pel poble valencià.

 

 

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (IV)

En els dos articuls anteriors hem vist documentacio, que considere important, sobre els valencians cristians d’epoca de la reconquista, que amplia i complementa la que hem tractat anteriormente en “Els cristians valencians des del 713 al Sit”, en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, en “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”, i en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, al que s’afig el de “Cristianes valencianes de 1239”. Perque hem de saber, que el cristianisme valencià prejaumi no es un tema tancat, sino que es troba ben obert a l’incorporacio de nova informacio, molta de la qual te orige en texts en arap.

 

Per desgracia, podem estar ben segurs de que des dels “Estudis Àrabs i Islàmics” de la “Universitat de València” mai vindra ni un filet de nova informacio sobre els cristians valencians prejaumins. L’any 1986, l’il·l·lusrissim Ferrando, borrant del mapa tota mencio a la Filologia Valenciana, s’encarregà d’adscriure l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” al nou “Departament de Filologia Catalana”. L’adscripcio es incomprensible si no s’enten des d’una voluntat de controlar que res que poguera eixir de l’estudi d’escrits de l’epoca de dominacio musulmana, contradira el dogma catalanista de que la llengua dels valencians es la catalana. ¡I pensar que l’Universitat de Valencia fon pionera en donar classes en llengua vernacular, front al llati, constant en disposicions de 1581 que l’alumne, en la classe quinta, havia de “donar per compositio un thema breu en llengua valenciana”! (pp 71-72 de “Reforma de las clases de Gramática” de Andrés Gallego Barnés en el llibre “Actes du 1er colloque sur le Pays valencien a l´epoque moderne”). Es per a preguntar-se: ¿Que hem fet els valencians per a tindre que aguantar a tota eixa gentola que es burla del poble valencià i de la seua historia, treballant a la seua contra en els nostres diners?

 

Podriem pensar que l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” de l’universitat de Valencia, dirigida per l’inefable Carme Barceló, hauria de traduir o promoure la traduccio de texts en arap escrits en territori valencià durant l’epoca de dominacio musulmana, en la finalitat de que foren accesibles a tots els valencians. Pero no ho fan, perque saben que es trobarien en riuades d’informacio contraria al seu dogma, per lo que s’ho passen molt millor dedicant-se a fer catalanisme, manipulant i “interpretant”. Pero lo pijor no es lo que no fan, sino lo que no deixen fer. Tot aquell que no pense com ells es troba tancada la possibilitat d’acces a una organisacio universitaria autarquica i endogamica, en la que els carrecs es deixen en herencia ideologica, inclus a voltes biologica.

 

Pero de tant en tant, ixen persones en categoria, que escapen de les miseries de les mafies de la nostra “paraeta” universitaria. Es el cas del professor palesti Mahmud Sobh, casat en una burrianenca, catedratic de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, i autor del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares”, publicat l’any 2010. Anem a vore que en este llibre es conté informacio important per al cristianisme valencià anterior a Jaume I, sent especialment interessant la que es troba en poemes dels autors d’Alzira Ibn Jafaya (1058-1138) i Abd al-Yabbar (m. mitat XII), aixina com en els d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199.

 

Previament a entrar a vore els fragments dels poemes del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, que poden ajudar-nos a entendre millor l’historia del poble valencià i en concret l’historia del cristianisme en Valencia, crec interessant recordar algunes cites d’autors en arap, que es referixen als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana.

 

Ibn Idari en el seu llibre “Al-Bayan al-Mugrib” que escrigue en el s.XIII, citant com a font a Ibn Alqama al-Balansi (1036-1115), conta, que una de les condicions de rendicio de la ciutat de Valencia al Sit, que tingue lloc “en  un jueves del mes lunar Yumada l-Ula del año 487/junio de 1094”, fon que “los musulmanes sean vigilados por una guarnición de los mozárabes, que convivían con los musulmanes”, sent “al-Rum al-Baladiyyun” o cristians del territori, l’expressio arap traduida com “mozárabes”. Tambe nos conta que l’actitut d’alguns d’estos cristians valencians fon de prudencia, dient d’ells que “…los cristianos mozárabes que había en la ciudad se mostraban zalameros con los musulmanes de la misma, pues no les cabía duda de la victoria de aquéllos sobre los suyos”, textualment “Waman kana bilmadinati mina nnasara lmu’ahidina yatasanna’u liman biha mina lmuslimina, wala sakka ‘indahum fi galabatihim lahum”, sent “nnasara lmu’ahidina” o cristians subjectes al pacte, l’expressio arap traduida com “mozárabes”.

 

Recuperada Valencia pels musulmans, Ibn al-Sayrafí (m. 1161), historiador de la dinastia almoravit nos conta un atac d’Alfons el Batallador a la ciutat de Valencia, dient que un gran numero d’ells s’uniren al seu eixercit “El rey partió, pues, de Zaragoza, al comienzo de sa’bán del año 519 (principi de sept. de 1125), ocultando su propósito. Pasó cerca de Valencia, donde había una guarnición almorávide comandada por Abo Muhammad b. Badr b. Warqa, y mientras atacaba la ciudad, gran número de cristianos pactantes [mozárabes] vinieron a él, ya para engrosar su ejército, para servirle de guías o para decirle lo que hacer para infligir daño a los musulmanes y salir victorioso de su empresa”. La translliteracio del fragment que parla dels cristians valencians es “Wa-sala-hu ‘adad wafir min al-nasara al-mu’ahidin”.

 

Vençuts els almoravits, del temps en que el rei Llop o Ibn Mardanis (m. 1172) fon el rei de Valencia, tenim la cita d’Ibn al-Jatib, que en la seua “Ihata” diu d’ell que “estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”.

 

Quan faltava poc per a la mort del rei Llop, Ibn Sahib al-Sala nos contà la presa d’Alzira pels almohades en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, citant als cristians que vivien en la ciutat, quan relata que els musulmans “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”.

 

Al-Maqqari reprodui els versos d’una cristiana o descendent de cristians de Xativa a qui dien Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, els versos de la qual recitava al-Satibí (1204-1285) i dien “¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes.  / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”.

 

Vistes les cites anteriors, ya es hora de reproduir alguns fragments del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh, en que trobem referencia als cristians valencians prejaumins. Son cites d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138), d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), i d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199. Com hem dit, anem a comprovar que els autors d’Alzira parlen d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Anem a vore que inclus podria pensar-se, que Ibn al-Abbar atribuix ad alguns cristians valencians prejaumins, una actitut activa contra els musulmans.

 

Ibn Jafaya d’Alzira, en el poema titulat “La pequeña nación” escriu “Llora tú por el marjal, por la Iglesia, por las riberas /…¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia la Iglesia del / Santón!”. En “Al-kanisa / la iglesia”, repetix “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. En “Cristiana de labios bermejos”, exclama: “¡Oh, cristiana de labios bermejos con tanta dulzura, que la delgadez se ciña en torno a tu esbelta cintura!”. En “El dinero de mezquitas e iglesias”, posa al mateix nivel mesquites i iglesies quan parla d’aquells que “Se fingen honrados ascetas hasta hallar una ocasión / tardía / para hurtar el dinero de mezquitas e iglesias, ¡cuánta / hipocresía!”.

 

Abd al-Yabbar, tambe d’Alzira, en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”. Escriu que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano, / suave en sus formas, con rostro luminoso y humano. / Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía”. Charren entre ells i continua dient que “Y cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia / me convidó diciendo: “Vamos al trago matinal y / divino”. En un atre poema titulat “Al-mahdi/el bien guiado (el Mesías)” conversa en un atre cristià a qui pregunta “¿Podrás hacer escuchar, acaso, a vuestro Mahdi/ Bien Guiado / cumpliendo así con La Verdad respecto a sus / aventurados?”. En el poema “Los reyes de taifas” recorda el fet de que estos reis “fuesen aliados de seguidores de la / Cruz en religión”.

 

Ibn al-Abbar, era secretari del rei Zayyan i fon el que firmà els pactes de rendicio en Jaume I. A pocs mesos de que Jaume I reconquistara la ciutat de Valencia, es presentà davant d’Abu Zakariyya, emir de Tunis per a demanar-li ajuda, i li recità lo següent: “¿Cómo, pues se puede recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla a / la ancha y la larga?”.

 

En el proxim articul, coneixerém els equivalents en arap i en algun cas la translliteracio d’algunes paraules traduides per Mahmud Sobh al castellà, lo que nos conduirà a sorpreses. Analisarém la (im)postura de Germà Colom, “factotum” dels acatalanats, en relacio als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana, per ser representativa de la de tots els de la seua corda. Comprovarém, que quan alguns acatalanats parlen de lo distint que era el romanç dels valencians de la preconquista, de la llengua valenciana del nostre sigle d’or i del valencià actual,  no fan mes que lo unic que els ix de cine: mentir.

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (i IV)

En relacio a la llengua dels moriscs del territori valencia, de moment hem definit el significat de “morisc” i hem comprovat la seua diversitat en relacio al seu orige. Hem vist que els acatalanats, en l’unica finalitat d’enredrar i manipular, escampen la idea sobre el seu “unilingüisme àrab”, idea que es manifesta falsa tant per distints estudis especifics com per numeroses cites coetanees al respecte.

 

Encara nos queda per constatar l’existencia de referencies lliteraries en relacio a moriscs valencians, de les quals s’extrau que hi havien moriscs de tots els pels, i que no es caracterisaven precissament per tindre problemes de comunicacio en els cristians, sino mes be per tot lo contrari.

 

En el s. XVI, Fernão Lopes de Castanheda (c. 1500-1559) en el vol II de “Historia da descubrimiento e conquista de India pelos Portuguezes” (1552), escriu que “tomarao Nuno Fernandez et os outros Portugueses grande conversaçao & amizade com hun mouro Valenciano…et folgaua de falar coeles nas cousas Despanha, principalmente de Valença donde era natural”. Es prou dificil pensar que eixa amistat i conversacio tinguera lloc en llengua arap.

 

El valencià Timoneda (1518/1520-1583), en el “Paso de un soldado, y un moro, y un ermitaño” (1563), nos conta les fetes entre els tres, estant absent qualsevol problema de comunicacio.

 

Tampoc te problemes per a fer-se entendre “Francisco/Fuquer”, protagoniste de “Los cautivos de Argel” (1599), de Lope de Vega (1562-1635), qui diu que “si corsario me hiciese /no pongas duda que fuese / de los cristianos castigo / Nací morisco en Valencia…”.

 

Pel vol 63 del Boletín dela Bibliotecade Menéndez Pelayo, coneguem cartes escrites per moriscs valencians dels anys 1567 i 1577.

 

Passant al s. XVII, per la p 573 dels “Anales de Granada II” sabem de l’existencia d’un morisc valencià que practicava la pirateria i que fon ajusticiat l’any 1611 en la forca de la plaça de Bibarrambla.

 

De l’any 1612 es la “Relación que fue embiada de Roma al nuncio de Madrid, en que se da cventa de vn grande misterio del Santíssimo Sacramento y el martirio de vn morisco valenciano por confessar nuestra santa fe católica”, escrita pel “licenciado Francisco de Aranda”.

 

Cervantes (1547-1616) en “Persiles y Sigismunda” (1617) parla d’un morisc valencià, “el Xadraque”, net d’un musulma “famoso en el Astrología”, qui renega de l’islam dient que “Morisco soy señores y oxala que negarlo pudiera”.

 

Vicente Gómez Martínez-Espinel (1550-1624) en el seu llibre “Relaciones de la vida y aventuras del escudero Marcos de Obregón” (1618) dona protagonisme a un morisc valencià que es troba entre els corsaris turcs que el capturen. Diu que “en llegando al que hablaba español…”, li digue que “era bautizado hijo de padres christianos… descendiente de muy antiguos christianos como los demas que tambien se han pasado y pasan cada dia no solamente de reyno de Valencia de donde yo soy”.

 

L’us de la llengua valenciana entre els moriscs, havia de ser tan normal, que en el proces inquisitorial seguit en Conca l’any 1630 contra el morisc castellà Diego Diaz, qui havia tornat posteriorment a haver segut expulsat, quan l’acusen de parlar algaravia, este contesta “que el no hablaba algaravia en su casa con los que recogia sino valenciano, pues el habia vivido largo tiempo en aquella tierra, hablaba la lengua y tenia amigos alla” (Les cahiers de Tunisie: Vol. 26).

 

Els escritors de l’epoca sabien que molts moriscs valencians parlaven en llengua valenciana. Castillo Solórzano (1584- 1647?), en “El bien hazer no se pierde” en “Noches de plazer” (1631), escriu sobre un valencià “Geronymo Corella”, que es capturat i venut en Oran, a on es comprat per “Hamete”, qui “llegosse a donde estava y dixole en lengua valenciana (cosa que admiró a don Geronymo)…”. Hamete li diu que “admirado os tendra verme hablaros en Valenciano tan castizo”. Efectivament, don Geronimo, s’admirà de “veros hablar mi nativa lengua tan despiertamente, como el mas experto patriota de mi reino”, contant-li que els seus antecessors eren de “un lugar pequeño de aquel Reyno llamado Benalguazil”.

 

Per ultim, hi ha opinions d’experts que diuen que els moriscs continuaren parlant en valencià allà a on se n’anaren o foren expulsats. Cano Borrego escriu que “La lengua castellana se conservó en las comunidades moriscas de Túnez junto con el valenciano, hasta bien entrado el siglo XVIII”  (p 133 de “Al-Andalus el islam y los pueblos ibéricos”). Raja yassine Bahri de l’Universitat de La Manouba (Túnez) escriu que el descendent d’un morisc d’aci, “se distingue del indígena por los rasgos de su fisionomía y el color claro de su tez” i afig que en l’actualitat, “El uso del español y del valenciano ya se ha perdido, pero quedan infinidad de detalles materiales, de costumbres y nombres de familias que recuerdan su origen”.

 

El “il·l·lustrissim” Ferrando publicà una “Historia de la Llengua Catalana” l’any 2005. En la p 119 escriu sobre “El monolingüisme àrab, que abastava pràcticament la totalitat de la població islàmica valenciana fins al moment de l’expulsió”. Vegem que a el “il·l·lustrissim” se li’n fot que estiga sobradament demostrat que lo que diu es fals. No es molesta en contraargumetar els estudis que demostren eixa falsetat, per si acaba en un fangar. Ho creu innecessari, perque un dogma establit fa mes de 50 anys pel profeta Fuster, es cientific per definicio i sap que la faena d’un bon acolit consistix en transmetre els dogmes repetint-los com a mantres (¡seran mantes!). Els “hereges” que questionem eixos dogmes, no tenim res que fer perque es un tema “superat”. L’unic problema es que troben alficossos que tot aixo s’ho creuen.

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (III)

En l’articul anterior hem vist estudis que tomben per terra el proclamat “unilingüisme àrab” de tots els moriscs del territori valencià. En el present anem a tractar de cites per les quals s’aplega a identica conclusio.

 

Per a entendre-les i situar-nos en context, hem de saber que Ferran el Catolic, l’any 1510, feu fur que establia “que los moros…no sien expellits, foragitats, ni lançats del dit regne de Valencia ni de les ciutats e viles reals de aquell, constrets ni forçats de ferse chrestians…”. Nomes 15 anys mes tart, a 13 de setembre de 1525, Carlos I es dirigi al “Alami, Iurados i Aljama” dient-los que “…mandamos, que todos seays cristianos, y recibays el agua del santo bautismo”. Els musulmans, degueren vore aço com un atac frontal que tenia com a objectiu disoldre’ls i integrar-los a la força. Era el final dels temps de ‘convivencia’ que havien dut a la sintesis de moltes diferencies i escomençava un enfrontament en que els moriscs anaven a posar en marcha uns mecanismes d’autodefensa consistents en tancar-se com a grup, accentuant totes les diferencies que els individualisaven. L’any 1602, els moriscs valencians “Nosotros los del reino de Valencia” demanaven ajuda al rei de França dient-li que “el Rey de España nos ha hecho muchas injusticias”, no respectant “nuestros fueros y privilegios que los reyes sus predecesores nos concedieron”, que els feren dur “á la corte en vida del Emperador y los quemaron sin culpa por nuestra parte”. Afegien que “nos enviaron á los inquisidores que desde entonces nos atormentan de tal manera que no podemos vivir obligándonos á buscar el remedio en dondequiera que lo encontremos”. El canvi de situacio i les seues conseqüencies eren evidents.

 

Una de les cites que mes joc ha donat als acatalanats, que considere important analisar perque que li donen categoria de ser “una prova més del fet que els moriscos no parlaven aqueix suposat i mirífic mossàrab…”, (Germà Colón en p 10 de “Estudis de filologia catalana i románica”), es aquella que diu que “en el dicho Reyno la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”. Per a entendre-la, es necessari saber que correspon a l’any 1528, i que es una afirmacio dels representants de “las Aljamas y morerías de nuestro Rey.º de Valencia”, en l’objectiu de conseguir del rei Carlos I, que durant quaranta anys “no puedan ser forzados… a dexar de hablar la dicha algarauia y lenguaje morisco”. S’ha d’entendre per tant, que nos trobem davant d’una exageracio entenible en l’ambit d’una negociacio “sobre la conversión general dellos”, en la qual els moriscs volien obtindre objectius maximalistes. El rei que els pillà la jugada, perque no estava tan apardalat com els nostres acatalanats, els digue que es conformaren en un “tiempo de diez años” per a que “puedan libremente hablar su lengua”, manant-los que mentrimentres, “procuren de aprender aljamia o romance castellano o valenciano”.

 

La mentireta dels representants dels moriscs quan diuen que “la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”, extremada pels catalanistes que parlen de “unilingüisme en àrab”, es posada de manifest pel burrianenc Marti de Viciana (1502-1582) en el seu llibre “Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Viciana, diu de l’epoca de la reconquista que hi havien “en este reino entonces dos tercios de Agarenos Algaraviados” i continua per la seua epoca dient que “y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo”. Es dir, Viciana nos diu que en la seua epoca, tres quartes parts dels moriscs no eren algaraviats, burlant-se del pretes “unilingüisme àrab” universal dels moriscs valencians escampat pels acatalanats. En relacio al “mirífic mossàrab”, Viciana es riu de Germà Colon, sent interessantissim comprovar que era coneixedor de que en temps de Jaume I hi havien musulmans algemiats o que parlaven en romanç.

 

Seguint en l’important cita de Viciana, considere es queda curt en el percentage estimat i no comprovat, del terç de musulmans que diu que parlaven romanç valencià en l’epoca de la reconquista. Per l’orige dels musulmans que hi havien en territori valencià, el romanç havia de ser parlat per la majoria dels descendents d’iberorromans valencians, una gran part dels quals, es convertiren al cristianisme i s’integraren. No hi ha dubte de que els immigrant forasters, molts dels quals ostentaven el poder, no parlaven el romanç valencià. Uns i atres estarien mes o manco mesclats, encara que tambe hi haurien zones de predomini araboparlant, com aquella que descriu Viciana quan  deixa constancia tant de l’existencia de “cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo”, com de que aixo havia de ser un fet excepcional, per quan creu necessari jurar-ho per a fer-ho creible “Afirmo, y juro en verdad que conoscí…”.

 

Continuem comprovant la falsetat del “unilingüisme àrab” dels moriscs del territori valencià, observant que hi havia de tot i que els que nomes parlaven en arap, eren una minoria, encara tingueren prou de poder. Ho vegem en la carta que Joan de Ribera (1532-1611) li escrigue al rei Felip III mentres fon virrei del regne de Valencia (1602-1604). Joan de Ribera li digue que los “Moriscos del Reyno de Valencia”, es caracterisaven per “…andar unos vestidos como Christianos, y otros a la usança de los Moros; saber unos hablar de ordinario Aljamia, y otros no; vivir unos en lugares apartados, donde no ay mas que Moriscos, y otros mezclados entre los Christianos viejos…”. (Carta reproduida en la p 77 del “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España”, de Marcos de Guadalajara y Xavier. -1613). ¿Es pot acabar mes de colp en el simplisme acatalanat que manté el dogma de que tots els moriscs eren igual i que tots ells nomes que sabien parlar en arap? ¿Podran entendre-ho sense necessitat d’inyectar-se neurones suplementaries? ¿Podran asumir que hi havia “la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe” com diu Bernard Vincent en el seu treball que hem citat, i que hauria de ser completat en el morisc desconeixedor de l’arap?

 

Encara hi han moltes mes cites que han de ser llegides sense perdre de vista el contex en el que es produiren i que posen de manifest que l’immensa majoria d’aquells que sabien arap, tambe sabien romanç. Vejam-ne alguna d’elles.

 

En les “Ordenacions” de 1540 de Antonio Ramírez de Haro, es manà als moriscs en relacio als seus fills, “que los pares y mares treballen, quant seran de poca edat de parlarlos en lengua valenciana, per que quant sien grans puguen dexar la algaravia mes facilment”. Sent que ningu pot ensenyar lo que no sap, no queda mes remei que pensar que Ramírez de Haro sabia que els pares parlaven en llengua valenciana, i podien ensenyar-la als fills. No hem d’oblidar, que en l’enfrontament que havia començat fea 15 o 20 anys, el foment i el domini d’una llengua desconeguda pels cristians com l’arap, podia donar-los ventages.

 

Sobre 1575, sant Lluis Beltran escrivia en relacio als moriscs “que ningun Morisco entrando en ciudad alguna o villa o lugar de Christianos deste Reyno, no hablen Algaravia”, aixina com que “los Domingos, y fiestas siempre que van a la Iglesia ellos o ellas, paguen un tanto, si hablan palabras en Algaravia…”. Per molt que puga dubtar-se de la santitat de Lluis Beltran, es difícil de creure que fora tan cruel d’aplegar al punt de prohibir-los parlar ¡En multa en cas de fer-ho!  Es evident que la prohibicio afectava unicament a l’arap i que havien de saber valencià per a poder parlar. (p 76 de “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España” – 1613).

 

Per roïnaç que fora l’inquisidor Martín González de Cellorigo, no crec que quan l’any 1598 escrivia “que se les prohiva la lengua araviga y que no la enseñen a sus hijos so pena de la vida”, tinguera l’intencio de matar als pares que es comunicaren en els seus fills, cosa que haguera succeit si nomes que hagueren sabut parlar en arap. La prohibicio pren sentit si pensem que l’inquisidor sabia que podien parlar entre ells en valencià.

 

L’any 1564, en la bula d’ereccio del bisbat d’Oriola del papa Pío IV es parla dels distins idiomes, lleis, normes i costums dels moriscs del regne de Valencia, en relacio als de Cartagena i Murcia. “Eam autem partem que in regno Valentie consistit seu eius incolas et habitatores, quorum plerique a christianis novis ex mauris ad fidem Catholicam conversis originem ducunt idiomate legibus institutis et moribus ab illis que Carthagine et Murcie”. Hi ha una evident referencia al fet diferencial de la llengua valenciana dels moriscs valencians, sent que l’arap s’haguera entes en tot cas, com a llengua compartida i no diferencial. Ya hem vist que el bisbe d’Oriola Tomás Dassio manà cap a 1580, que les seues “ordinaçiones” es traduiren para “los dichos nueuamente conuertidos…en lengua valenciana”.

 

En l’ultim articul, vorem cites lliteraries que demostren la varietat dels moriscs en quant a la seua assuncio del cristianisme, aixina com que no es caracterisaven per tindre problemes de comunicacio. Vorem que els moriscs valencians continuaren parlant valencià alla a on anaren.

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (II)

L’orige de totes les mentires que s’han escrit sobre la llengua dels moriscs del territori valencià, es troba per a variar, en el “mestre indiscutible” i “català de Sueca” Joan Fuster, qui escomençà a extendre-les en “La lengua de los moros valencianos” (Levante, 31-X-1958), continuant en “Poetes, moriscos i capellans” (Valencia, 1962).

 

Robert I. Burns, en “La muralla de la llengua”.- (1976) mantingue que Joan Fuster havia aplegat a la conclusio del “unilingüisme àrab dels moriscos”, a partir de “la vella col·lecció de documents de Boronat”, referint-se a l’obra “Los moriscos españoles y su expulsión”, de Pascual Boronat i Barrachina, publicada l’any 1901. Segons Burns, previament al “descobriment” fusterià, els historiadors es dividien entre els que mantenien “que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris”, i aquells que dien “que la població de l’Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica”. La mentira fusteriana vingue a enredrar-ho tot, establint-se com a dogma.

 

Establit el dogma del “profeta” i convertits els llibres de Fuster en texts normatius, eren previsibles les consegüents cabotades reverencials dels acolits, que no es feren esperar. L’any 1980, l’il·l·lustrissim Ferrando, parlava en “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” del “caràcter pràcticament monolingüe dels moros autòctons”. Dos anys mes tart, el català Josep Mª Nadal, en “La conquesta àrab i la llengua catalana”, mentia i manipulava dient que “Que els moriscos dels segles xv i xvi només parlessin arab indica, sens dubte, que abans de la conquesta catalana els arabs ja només parlaven arab i que, conseguentment, el mossarab de Valencia havia desaparegut al llarg de la dominació arab -fóra impossible que després del 1238, quan el catala era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin arab i que, en canvi, abans del 1238, quan l’arab era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin romanç”. Ara… ¿qué podem esperar d’un element que diu ‘arabs’ a tots els habitants dela Valencia prejaumina, per moltes cometes que pose? Pero l’aquelarre no havia fet mes que començar.

 

La mentira anava a ser agotadorament repetida pel consabut cor de mones de la “paraeta”  universitaria. L’any 1984 li tocà a Carmen Barceló en “Minorías islámicas en el país valenciano” i en 1989 a Germà Colón en “Español y catalán juntos y en contraste”. I aixina, podriem continuar i no parar, perque a partir de la gran conclusio del “mestre”, l’obligacio dels incondicionals consistia en fer-li costat, afegint mes “proves”, que nomes eren bones si conduien a identica conclusio.

 

Per a demostrar la mentira del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” anirem per distints camins. Per una banda vorem lo que diuen persones de reconeguda solvencia que ho han estudiat, aplegant a conclusions molt distintes. Per una atra banda, posarém de manifest referencies textuals molt claretes d’epoca dels moriscs, que peguen un bon rebolco a les mentires catalaneres. Escomençem pel principi.

 

Ya en 1971, Harvey, L. P, escrigué que el dialecte arap de Valencia es trobava en un estat altament inestable “a highly unstable state”, sospitant l’existencia de bilingüisme (“The arabic dialect of Valencia in 1595”. Al-Andalus, XXXVI, pp. 81-113). Deu anys mes tart, el catedratic d’historia de l’universitat de Murcia Juan Bautista Vilar, a la vista de les “ordinaçiones” del del bisbe Tomás Dassio (cap a 1580), a on es mana que es done “traslado los dichos nueuamente conuertidos… en lengua valenciana, o de la manera questan (es dir, en castellà), o de la manera que ellos mejor lo pueden entender”, parlava de que “el bilingüismo se hallaba generalizado entre los moriscos de la diócesis de Orihuela” Afig que “Comprendían el valenciano y más raramente la lengua castellana –en este caso sobre todo los granadinos inmigrados…” (“Les Morisques et leur temps”. Montpellier. 4-7 juliol.-1981).

 

L’any 1984, Lleopolt Peñarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625)”, conclogue que “los moriscos valencianos usaron extensamente del romance…”, parlant de “una situación de bilingüismo más o menos generalizada, con los naturales matices y excepciones”. Mikel de Epalza li feu una critica al llibre dient d’ell que era “un treball important,…amb una documentació nova, abundosa i coherent”. Mark D. Meyerson, en “The Muslims of Valencia in the age of Fernando and Isabel…” (1991), estudià als musulmans valencians durant el periodo justament anterior a la seua conversio forçosa, entre 1479 i 1516. I escrigue que “their avowed unilingualism is open to debate”, es dir, que el monolingüisme declarat dels musulmans valencians es trobava obert al debat, perque ell havia comprovat que, “The records of cases tried in the court of the bailiff general, in which Muslims appear as litigants and witnesses, are suggestive of a significant Mudejar bilingualism” es dir, que els registres dels casos jujats en la cort del Bale General, en els que intervenien musulmans com a llitigants o testics, indicaven un bilingüisme significatiu.

 

L’any 1994, Eugenio Ciscar Pallarés, publicà un treball titulat “Algaravía y algemía”, en el qual estudiava informacio de la Cort del Justicia de la Vall de l’Alfandech o de la Valldigna, generada des de l’any 1560 al 1609. La vall de la Valldigna contava en eixa epoca en mes d’un 75% de poblacio morisca, existint pobles de poblacio morisca exclusiva com Tavernes o Benifairó i uns atres en una important minoria cristiana com Simat o Xara. Es tractava de contabilisar i tractar de forma estadistica la presencia o no de traductor en les comparecencies dels moriscs davant de la Cort del Justicia, discriminant-los per edat i sexe. Nomes una frase del treball es prou per a que la mentira catalanera sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” pegue el gran esclafit. I diu: “de 791 declarantes, 20 (2,5%) necesitan intérpretes y 771 (97,4%) no lo necesitan”. Es dir, que en casos tan compromesos com la defensa front a la justicia, un 97,4 % dels moriscs declarants, varons i majors de 20 anys, es defenen en llengua valenciana. ¿“unilingüisme àrab dels moriscos”? ¡Si senyor! ¿Per qué sera que estos acatalanats no n’encerten una? ¿Sera que demostrar la mentira de l’orige català de la llengua valenciana no es tan facil, per la senzilla rao de que no es pot demostrar una mentira?

 

Eugenio Ciscar ha ampliat el tema, en treballs posteriors com “La Valldigna, siglos XVI y XVII: cambio y continuidad en el campo…” (1997) o “Los moriscos y la justicia. Notas sobre la práctica procesal en la Cort de Valldigna” (2009). En el primer d’estos dos treballs (p 158), hi ha una frase representativa que diu que “Se ha mantenido que la algarabía era una ‘muralla’ entre las dos comunidades, que la gran mayoría de los moriscos desconocía el romance valenciano o castellano (‘algemia’) y creemos que ello no se corresponde a la realidad” (vore “La falsa muralla de la llengua”). En relacio a extendre els resultats de la Vall de la Valldigna a uns atres llocs del Regne, Eugenio Ciscar diu que que el cas estudiat, “debió ser semejante al caso de la vecina y rica llanura de Gandía-Oliva…y la próxima Pego…y es muy probable que no se diferenciara en exceso de los pocos núcleos moriscos rodeados de cristianos en la Ribera Baja…o en las inmediaciones de la ciudad de Valencia”. Concreta relacions economiques entre cristians i moriscs de tot el regne, sugerint que el  bilingüisme havia de ser important en “localidades de poblamiento mixto” com “Gandía, Oliva, Fuente Encarroz, Simat, Alzira, Corbera, Manises, Mislata, Paterna, Villamarchante, Betxí, Castellón, Segorbe, Borriol…”

 

Finalment, citarém a l’historiador hispaniste francés Bernard Vincent, qui escrigue en relacio a l’articul de Ciscar Pallares que “Sus conclusiones sobre el amplio bilingüismo de los moriscos, particularmente de los hombres, y sobre los conocimientos del árabe por un sector de la sociedad cristiana en la zona de Valldigna van en el mismo sentido que mi estudio” (“Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas románicas en la España de los moriscos (ss. XVI-XVII.-1993). Bernard Vincent aplegà a esta conclusió en acabant d’haver estudiat 569 declaracions inquisitorials de moriscs de Carlet, Benimodo y Benismuslem. Es curios que també es carrega la teoria oficial catalanera que parla d’excepcions de moriscs bilingües en les ciutats, comprovant que “Los moriscos de Benismuslem, hombres y mujeres, son todos capaces de responder en lengua romance a las cuestiones de los inquisidores”, quan Benismuslem en eixa epoca, “no tiene más que 100 a 120 habitantes”. Es pregunta sobre “¿cómo imaginar que la situación en 1609 haya sido idéntica a la de 1500 o de 1525?”, quan hem vist que els acatalanats assimilen la situacio de 1238 a la de 1609, i parla de “toda la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe”, faltant-li concretar que el monolingüisme podia ser tant d’arap com de romanç.

 

Per a acabar en esta part de l’articul, i vist el ridicul espantos en que queda la teoria catalanera sobre el “unilingüisme arab” dels moriscs del territori valencià, hauriem de preguntar-nos sobre les raons per les quals els catalanistes i/o acatalanats han aplegat a conclusions tan absolutament falses. Al respecte, Ciscar Pallarés ha posat de manifest que Joan Fuster es basà en el llibre de Boronat, i que en ell es conté documentacio poc objetiva i interessada, donat que “la gran mayoría de documentos que recoge aluden a los moriscos desde la óptica del control político y de la asimilación religioso-cultural”. Seria una cosa pareguda a que un historiador del futur traguera conclusions sobre el present, exclusivament a partir de l’informacio de fulles parroquials o del BOE.

 

Per una atra banda, les atres “proves” aportades pels “hooligans” i “cheerleaders” o animadores de Fuster, consistixen en una rastrera de cites de moriscs que no sabien romanç valencià o que ne sabien molt poc, sent facil endivinar que s’amaguen les que van en sentit contrari o se’n trau alguna per a mostrar-la com a excepcio. S’obvia intencionadament que en Valencia existien descendents de “sarraceni de natura”, de araps o nortafricans -almoravits o almohades-, que era prou difícil que parlaren en romanç valencià. Ademes, pareix que no sapien que les fonts conten normalment excepcions o coses excepcionals. A l’animadora Carmen Barcelo li direm que una rastrera de cites de distints eclipses de lluna, en absolut demostren que la lluna estiga sempre eclipsada.

 

En en següent articul d’esta serie comentarém alguna de les cites textuals airejades i manipulades pels acatalanats, presentant-ne unes atres que no deixen lloc a dubte.

 

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (I)

Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.

 

“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.

 

En relacio a l’orige del grup humà dels moriscs, pendrem com a base i comentarém l’afirmacio de la doctora en historia, Carmen Díaz de Rábago, que ha escrit que “En su mayor parte, lejos de la popular idea de que fueron los descendientes de los invasores islámicos del año 711, los moriscos eran gentes autóctonas de la península, en realidad los más antiguos pobladores del territorio valenciano” (“El cuarto centenario de la expulsión de los moriscos” Ribalta. “Quaderns d’aplicació didàctica i investigació”, núm. 16 decembre 2009).

 

Al respecte, quan Díaz de Rábago califica com a “popular” la idea de que els moriscs eren “descendientes de los invasores islámicos del año 711”, s’ha de senyalar que no tot el poble es deixa enganyar per idees tan puerils, que tenen com autors “intelectuals” a catalanistes i acatalanats, que son ademes els responsables d’escampar-les. Son ells els que necessiten transmetre l’existencia d’una ruptura poblacional entre els valencians que en s. VIII parlaven la “rustica romanam linguam” (vore “La llengua dels valencians en el s.IX”) i els musulmans en que es trobà Jaume I. Per lo vist, hem de creure-nos que tots els antics pobladors del territori valencià que parlaven romanç, foren assessinats o s’esfumaren, sent substituits per gent d’una atra etnia o raça de moros que nomes parlaven en arap, de la que descendiren els moriscs.

 

Un dels pares d’idees tan destrellatades fon l’autoproclamat català de Sueca, “mestre indiscutible”, Joan Fuster, qui en “Nosaltres els valencians” (1962), inventà que “Els moros -els moriscos-, eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de  la Conquista”. A partir d’ell, tot acatalanat que es preciara havia de repetir-ho, referint-se als moriscs com a “minoria ètnica”. Previament a Joan Fuster, Mateu i Llopis, que es dedicava a estudiar documents i no a dir destarifos, aplegà a conclusions molt distintes, definint la reconquista com una guerra civil “entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I”, dient que havia segut un enfrontament de “lo español contra lo español” (“Consideraciones sobre nuestra reconquista”.-1951). Hui, no te sentit especular al respecte, perque una ciencia com la genetica ha demostrat que era Mateu i Llopis qui duia la rao, demostrant-se la continuitat entre els iberorromans valencians i els valencians actuals. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”).

 

 

Com a apunt per a que esta continuïtat etnica es faça visible, recordem, que en la Deniadel s. XI, Ibn Garsiya posà de manifest en la seua “risala” la diferencia racial entre indigenes i araps, mantenint la superioritat dels d’aci i dient coses com que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos” (vore “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç”). Posteriorment a l’expulsio dels moriscs, Diego de Haedo, en el cap. XI “De los habitadores y vezinos de Argel” del llibre “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dividia als expulsats que havien anat allí, en “Modejares”, que eren “solamente los de Granada y Andalucia” i “Tagarinos”, entre els quals dia que “se comprehenden los de Aragon, Valencia y Cataluña”, afirmant d’ells que “Son todos estos blancos y bien proporcionados, como aquellos, que nacieron en España o proceden de allá”. En el programa que feren en “Dossiers” de Canal 9 extranyament titulat “De terra endins, de mar enllà”, (¿endins?, ¿enllà?),  varem coneixer a una descendent d’expulsats en ulls i monyo clars, en cara de valencianota, que segur que tindria antecedents iberorromans valencians.

 

Sabent que la major part del pobladors del territori valencià tenien un orige etnic similar al dels “reconquistadors”, hem de questionar-nos les raons per les quals hi hague un important grup de descendents de “los más antiguos pobladores del territorio valenciano”, que no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sent expulsats l’any 1609. Per a poder contestar, haurem de separar a eixa majoria de la minoria d’orige foraster. Tambe hem de ser conscients de que els moriscs de llavor valenciana, provenien d’antecessors islamisats i/o arabisats en distints graus durant l’epoca de dominacio musulmana, podent asegurar que els descendents de valencians molt islamisats o arabisats, havien de ser ben pocs, a la vista de “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”,  que estudiarem en el seu dia.

 

En relacio als forasters, començarém subdividint-los entre esclaus i immigrants, sabent que els primers foren una minoria poc representativa sense poder. Entre els descendents d’immigrants, estaven els que provenien d’uns atres llocs d’Espanya, que havien pogut vindre anteriorment o posteriorment a la reconquista, i els que tenien antecessors araps o nortafricans, alguns dels quals foren mantinguts en el poder per Jaume I en els lloc a on pactaren. Trobem gatades dels immigrants en l’onomastica toponimica. “Alí Cortoví”, podia provindre de Cordova; “Ubaydal Granatí” de Granada; “Abrahim Murcí” de Murcia; “Axer Foto alias lo castelà” de Castella; “Abnammet Altortosí” de Tortosa; “Çaragozí” de Saragosa; “Tarraconí” de Tarragona… Descendent d’araps podia ser “Abrahim Alarabí” i  de nortafricans “Mahomat Moravit”.

 

Puix be, podem afirmar-se sense por a enganyar-nos, que el principal grup responsable de que molts moriscs descendents d’iberorromans valencians no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sorgida posteriorment a la reconquista, fon el grup dels descendents de les classes dirigents d’araps o nortafricans mantingudes en el poder per Jaume I. D’ells descendien la major part d’alfaquins, que acabaren sent els caps religiosos i politics de les aljames. Ells foren uns dels que en defensa d’actituts religioses dogmatiques extremaren les diferencies entre cristians i musulmans, tancant-se, i fomentant la separacio. Com esta era una realitat coneguda en l’epoca dels moriscs, una junta presidida per Francisco de Navarra acordà l’any 1561 “sobre lo que toca a los moriscos de Valencia”, que “en todo caso los alfaquies y dogmatistas salgan fuera del Reyno”. Pero esta expulsio selectiva no es dugue a terme, i en “Memorial” de Nicolas del Rio, nunci inquisitorial en Valencia, dirigit al rei Felip II el  13 de juliol de 1605, encara llegim dels alfaquins que “son los que sustentan a toda la morisma (…) y es cierto que, quitados los alfaquines, los demás con mucha facilidad se convertirían”.

 

Sabut el significat de “morisc”, conegut el seu heterogeneu orige, aixina com alguns dels problemes per a la seua integracio, estem en condicions de parlar de la llengua dels moriscs. La manipulacio catalanera consistix en mantindre que com els moriscs dels s. XVI- XVII eren monolingües en arap, els musulmans del s. XIII que estaven en Valencia anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, tambe havien de ser-ho.

 

Comprovem, que per a mantindre este argument, han de retrotraure les circumstancies dels s. XVI- XVII al s. XIII, com si els canvis culturals, socials, economics i politics de tres o quatre sigles d’historia, no hagueren influit gens ni miqueta sobre l’heterogeneu colectiu de musulmans de l’epoca de la reconquista. Esta forma de pensar es una  mostra de la concepcio simplista i racista dels acatalanats, que considera als “moros”, com una masa de gent amorfa, indiferenciada i invariable. Un cristià del s. XIII, no es igual que un del s. XVII, pero un moro sempre es un moro. Un cristià castellà es diferencia d’un català, pero un moro sempre es un moro. Les idees dels cristians, poden variar en el temps, pero no les dels moros. Al final es descobrix l’intent de crear una inexistent lligaça entre religio i raça, volent transmetre la falsa idea de que l’islam fon la religio d’un atra “raça”.

 

Pero lo mes important es que en este articul comprovarém que l’argument de catalanistes i acatalanats solsix per la base, perque es absolutament fals que els moriscs que es trobaven en territori valencià en els s. XVI- XVII, foren majoritariament monolingües en arap. En el següent articul coneixerem als responsables del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” i vorem com no es mes que un atra de la rastrera de mentires que els acatalanats han de mantindre, per a no reconeixer l’autoctonia de la llengua valenciana.