Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.

Anuncios

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre “Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVIII)

En esta serie d’articuls hem vist que en l’epoca de la reconquista cristiana del territori valencià, hi havia un poble valencià que es subdividia en grups que professaven distintes religions, fonamentalment cristians i musumans. Hem vist que la permeabilitat entre grups favoria la conversio a la religio del nou poder, el cristianisme, que havia segut la religio de molts musulmans valencians o dels antepassats descendents d’iberorromans valencians. Hem constatat que les fluides relacions que mantingueren cristians, conversos, i musulmans, exigien una perfecta comunicacio entre ells. Vorem que la comunicacio entre els valencians que professaven distintes religions es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

Per a comprovar-ho, acodirém a les actuacions dels musulmans en procediments judicials, entre les que es troben les declaracions testificals. Es un camp crucial per a l’estudi de la llengua dels declarants, perque degut a l’importancia dels matiços a l’hora de condenar o absoldre a un acusat, la norma es i ha segut tradicionalment, transcriure les declaracions fidelment, intentant evitar possibles errors d’interpretacio de l’escrivà. Per a situar-nos en context, considere interessant tindre una idea sobre el sistema judicial valencià d’epoca foral i sobre el seu orige.

 

Els pleits en el si d’una comunitat, estan motivats per problemes de convivencia i son inevitables independentment de que la religio dels seus membres siga homogenea o diversa. A partir de conquista musulmana de l’any 711, es donà una convivencia entre cristians, musulmans -l’immensa majoria dels quals eren antics cristians-, i jueus. Durant l’epoca de dominacio musulmana, els musulmans havien permes que els pleits entre els cristians “dimmis” o protegits, que vivien en territori governat per musulmans, foren resolts pel juge o qadi dels cristians, conegut com “qadi al-nasara”, “qadi al-ayam”, “veguer”, “judex” o “alcadi”. La coexistencia i interrelacio de sistemes judicials feu que de l’any 987 trobem un document segons el qual “Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, solventà un litigi entre els habitants d’Aguinaliu i de Juseu, que en document de 1077 signara Habib, praesbiter et Judex de Nercca, o que per document de 1101 sapiam que entre els mossaraps toledans estava “Joanne Alcadi, qui praepositus imperii civitatis, & juridicus judex erat”. Sabem que l’any 1126, els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, seguien mantenint la seua propia costum en juïns, perque en eixe any, Alfons el Batallador concedi furs propis a “totos christianos mozarabis” que pel nom de Crist i amor al rei havien abandonat les seues cases i heretats i se n’havien anat en ell  “pro Christi nomine et meo amore laxistis uestras casas et uestras hereditates et uenistis mecum”, constant el permis a que tots els seus juïns “totos uestros alios iuditios qui fuerint inter uos” es celebraren segons la seua costum “uestro fuero et uestro usatico antico”.

 

La pervivencia de les lleis dels gots i dels usos i costums unitaris d’Hispania, podria estar darrere d’una transaccio en la Valencia de 1255 que parla de la legi gotice et etiam omni alii iuri et legi”, i uns atres documents valencians, com el que nomena els furs de Valencia i usos d’Hispania “fori Valentie, et secundum meliorem usum Hispanie”, o el que es referix als usos i costums d’Hispania “ad usum et consuetudinem Ispanie”.

 

La reconquista cristiana, en aplicacio del principi de reciprocitat, considerà als musulmans que no es convertiren al cristianisme i que continuaren vixquent en territori governat per cristians, com a musulmans “dimmis” o protegits. Eixa era la percepcio dels propis musulmans. Ibn as-Sabbah (m. p.1490) d’Almeria escrigue “sobre los fieles a la religión que están bajo la dimma en la citada península”. En la cronica de Juan II (1405-1454), consta que “los moros de Galera e Castilleja”, oferiren “que, si el Rey les diera seguridad de les guardar las libertades e franquezas que el Rey de Granada les guardaba, que le entregarían las fortalezas e se harían sus súbditos e naturales”.

 

De la mateixa manera que els musulmans havien permes que la justicia entre cristians “dimmis” es regira per normes propies, els cristians permeteren que els pleits entre musulmans foren resolts pels musulmans, segons el seu sistema judicial propi. Aixina, en les capitulacions de Tudela, es concedi als musulmans, que “sint et stent illos in judicios et pleitos in manu de lure alcadi, et de lures alguaciles, sicut in tempus de illos moros fuit”. En les de Tortosa consta que, “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias, et non inde illos dissolvat nullus homo, et stet super illos lure iudice cum suos castigamentos…”.

 

Exactament lo mateix succei en territori valencià, a on els pactes de Jaume I en els dirigents musulmans, permeteren que els musulmans conservaren la potestat de resoldre els pleits entre ells, segons la seua costum, “Çuna” o “Sunna”. En els pactes de capitulacio dels musulmans de Chivert (1234), el rei en Jaume acordà que alcaydus judicet sarracenos secundum legem suam, i en els de Xativa (1252) pactà que “possitis eligere et ponere alcadi inter vos quem volueritis”. L’any 1285, s’advertia als jurats de la ciutat de Valencia, que els musulmans de Valencia havien de respondre davant del seu alcadi “sarracenos Valencie debere respondere in posse alcadi eorum super querimoniis que exponerentur de ipsis”. L’any 1290 es recordava el privilegi que el rei en Jaume havia otorgat als musulmans de la ciutat de Valencia “privilegia a domino Jacobo”, per a ser jujats pel seu alcadi “continencia inter alia quod iudicentur pro eorum alcadi et non per alium officialium”. Per tant, comprovem que en la Valencia de la reconquista, existi un sistema judicial dual, segons estigueren implicats cristians o musulmans.

 

El sistema judicial dels musulmans valencians, d’ambit municipal, estava a carrec d’un “alcadi”, que sentenciava en el consell del “salmedina” -que s’encarregava de casos menors civils i podia nomenar “saigs” per a auxiliar-lo-, del “alami” –tambe encarregat d’arreplegar els tributs-, i dels “vells”, “adelantats” o “jurats”. El sistema judicial dels cristians valencians, tambe d’ambit municipal, estava a carrec d’un “justicia”, qui, aconsellat per “maestres”, “bons homens”, “prohomens” i “jurats”, formava una cort o “curia”, auxiliada per “saigs”, “estimadors”, “corredors”…

 

No hi ha dubte de que un pleit entre cristians o musulmans havia de ser jujat pel  “justicia” i el “alcadi” respectivament. Mes dificultos es definir l’encarregat o encarregats de resoldre les questions suscitades entre cristians i musulmans, que segons pareix, es resolgue de distintes maneres. En alguns llocs es previu, que en un llitigi entre cristians i musulmans, el musulmà fora jujat per musulmans i el cristià per cristians. Es el cas de les capitulacions de Tudela “Et si habuerit moro judicio cum christiano, vel christianus cum moro, donet judicium alcudi de moros ad suo moro, secundum suam zunam, et alcudi de christianos ad suum christianum secundum suum foro”, o de Chivert “contencio vel querela inter christianos et sarracenos vel iudeos alfachinus alcaydus iudicet sarracenus, secundum legem suam, et christianus baiulus templi iudicet christianos et iudeos”. En Cocentaina o Xativa, consten privilegis concedits l’any 1264 als musulmans, otorgant-los la potestat de que fora el bale cristià “baiulus noster Cocentanie”, el qui resolguera els pleits criminals entre musulmans, havent de resoldre segons les costums musulmanes causas criminales que inter vos fuerint secundum açunam vestram. Es una curiosa solucio, respecte de la que Isabel Bonet O’Connor s’ha preguntat “com podia un oficial cristià, el qual desconeixia la llei islàmica, jutjar un mudejar seguint aquesta?”, contestant-se que “És ben possible que…com decreta la legislacio alfonsina de 1329, l‘oficial cristià jutjara la causa junt amb el qadi, sent evident que s’ha de presupondre un perfecte enteniment que fera possible una comunicacio, en la que no es documenten traductors.

 

Pero independentment de la teoria, i de la mes o manco rigida aplicacio de normes i privilegis, l’estudi dels Llibres de la Cort del Justicia de distints llocs, nos acosta a la practica real de la justicia interconfesional del s. XIII, de la que es desprenen interessants relacions entre cristians i musulmans. Els musulmans de Cocentaina, no acodien a la Cort del Justicia nomes quan eren acusats per un cristià, sino tambe per a acusar a cristians. Inclus es documenten casos de musulmans que acodien al Justicia cristià per a demandar a uns atres musulmans. Trobem inclus sentencies de l’alcadi musulmà que afecten a cristians, en pleits civils entre cristians i musulmans, com aquella en que “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentania, sentencia que·n Ramon de Canet, jurant que él ni hom per él no pres paga nenguna de III ans d’aqueles figues que demana a·n Alí Allobadí e deu esser pagat de tot ço que demana de les figues. E axi dix e jutgà [lo] dit alcadi per çunna de moros”. Per aixo, no es dificil parlar d’interrelacio i colaboracio entre la justicia cristiana i la musulmana.

 

Esta imbricacio de justicies, posa de manifest la continuïtat d’una situacio anterior a la reconquista cristiana, present en l’afirmacio de Javier Alvarado que diu que “Los cristianos podían testimoniar contra musulmanes y viceversa, como así se venía haciendo desde entre las comunidades islámicas desde tiempo inmemorial” (“El municipio medieval. Nuevas perspectivas” -2009). El sistema judicial valencià cristià, no respon a ningun dels sistemes judicials dels conquistadors, tenint infuencies musulmanes i premusulmanes, lo que acredita que en la seua configuracio degueren influir els cristians prejaumins valencians o els conversos descendents d’antics cristians.

 

Efectivament, el “justicia” valencià i la seua “cort” o “curia”, ya regulat l’any 1239 “Quod annuatim, tercia die ante Nativitatem Domini, eligantur curia ipsius civitatis”, te punts de contacte en el salmedina” aragones i en el veguer” català, pero no coincidix en ells, ni en nom ni en la seua regulacio especifica. Curiosament, la denominacio de “justicia” es documenta en les capitulacions de Tortosa (1148), fent referencia a la justicia dels musulmans “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias”.

 

La relacio del “justicia” en el passat musulmà es detecta precissament per la seua identificacio en el “sahib al-madina” o savalmedina, explicita en la carta pobla als “populatoribus de Burriana” (1233), als que se’ls concedi que “eligantur a savalmedina sive iusticie”, o en l’adjudicacio de la “curiam sive çalmedinatum” en el Repatiment a “P. Arceç de Roda”. Les interrelacions i dependencies de les figures del “qadi” musulmà, del “justicia” valencià i un “juge”, motivà que en l’ambit cristià s’usara la paraula “alcalde”, derivada del “qadi” musulmà, com podem comprovar en el “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”, quan es llig que “feren-lo venir davant los alcaldes e judez clamantz d’él…”.

El passat premusulmà d’estes institucions de justicia el trobem en escrit de 1267 que relaciona el “savalmedina” en el “vicarii” parlant de zavalmedinis atque vicariis.

 

Per a fer-nos una idea de la justicia musulmana d’esta epoca, pot ser interessant coneixer la descripcio que feu Eximenis (1340-1409) en “Lo regiment de la cosa publica”. L’analogia hem de pendre-la en precaucio, perque la justicia dels musulmans, influida per la pressio cristiana, evolucionà en el temps, per lo que no es pot mantindre que la descripcio d’Eximenis descriga exactament la justicia dels musulmans del s. XIII, com tampoc descriu la justicia de l’epoca de dominacio musulmana. Diu Eximenis que la justicia dels musulmans era una justicia rapida, en la que “no hi cal juristes. Explica que “Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l’acompanyen”. Conta que si “tu vols proposar causa contra algu, dir li has aixi: “Vet que io vaig clamar de tu, davant lo qual “ells han tanta de vergonya, que “pregarà… que no et clams, car ell se avendrà ab tu”. Pero si “vols anar a clamar,…per força te ha a seguir fins al jutge”, perque en cas contrari, si es provara la denuncia, “tantost seria assotat. Estant les dos parts davant del juge, “ell demanarà a l’altre si és ver ço que tu proposes”. Si l’acusat nega l’acusacio i es prova lo contrari, “ell ha esser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs…”. Si l’acusat reconeix l’acusacio i son “diners deguts”, ha de pagar inmediatament, o “serà feta execucio dels seus bens… e, si no hi basten, parar-s’hi ha la sua carn”. Acaba dient que “Si lo fet entre tu e l’altre es duptos, tantost aqui mateix se ha a determenar sens tota dilacio”. Comprovem, que obviats els castics corporals, es tracta d’una justicia rapida i expeditiva, en la que la paraula donada es fonamental, i que recorda l’oralitat, rapidea, i eixecutivitat del Tribunal de les Aigües.

 

En quant a la justicia cristiana, ya hem dit que l’institucio encarregada de fer justicia era la Cort, que s’encarregava de “tots los pleyts criminals e civils, al front de la qual estava el Justicia. Els Furs establien que el Justicia havia de jurar publicament que “tendre e guardare raho e justicia a tots homens… segons les costumes de la ciutat… e pendre ab mi bons e leyals homens qui donen a mi conseyls, e dare drets juhiis en tots los pleyts en que yo seré…”. La jurisdiccio municipal es resolia segons “on els crims son comesos o alla on la [demanda] fou començada o alla on es troben aquells que començaren la demanda”. Es curios saber que el lloc a on s’impartia justicia en la ciutat de Valencia era “la casa que ça enrrere era sepultura dels reys serrahins, o que en el Llibre de la Cort de Cocentaina de 1277/78 conste com a tradicio, que el Justicia s’assentara en cadira  “seent en kadira com es acostumat”, seguint la tradicio romana i visigotica.

 

En el proxim articul, estudiarem el procediment judicial cristià, en relacio a processos en els que intervingueren musulmans, perque son mostra de convivencia i d’una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, que mostra que tota eixa comunicacio es produia parlant en algemia valenciana o romanç valencià.

 

9 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama ¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

25 noviembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XI)

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

 

Per a entendre els motius pels quals el poble valencià es troba entre els que han transcendit als seus dirigents, s’ha de parlar somerament de certs conceptes relacionats en el tradicional “dret de conquista”. Es basic partir de que un territori es pot conquistar de dos maneres: per capitulacio o per la força de les armes. Els usos consuetudinaris establien que els habitants de territoris en els que s’acordaven les condicions de rendicio (“ahl al-anwa”), conservaven practicament tots els drets que tenien i simplement canviaven les cares dels que els cobraven els imposts. Pijor sort corrien els habitants de territoris conquistats per la força de les armes (“ahl al-sulh”). El rei en Jaume coneixia eixe dret consuetudinari a la perfeccio, per lo que en el Libre dels Fets advertia de la diferencia entre “aquels quis uolran metre en nostra merce, als que permetia “que estien en lurs cases, e tenguen ses possessions, e tenguen lur ley”, i aquells que no·s uolran metre en nostra merce, que estaven exposts a “quels conquiram e muyren a espaa”.

 

L’invasio musulmana del territori valencià en el s.VIII, no impedi la continuïtat del poble valencià iberorromà, perque la subscripcio del pacte de Tudmir li otorgà l’estatut de poble protegit o “dimma” (vore “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”). Esta continuïtat es perpetuà en la reconquista cristiana del s. XIII, que tambe es consegui fonalmentalment per capitulacio i subscripcio de pactes.

 

En territoris conquistats per la força de les armes, els habitants perdien les seues propietats, que passaven a formar part d’un boti (“ganima”), que era repartit entre els conquistadors. Normalment, els antics pobladors, que en alguns casos podien ser esclavisats, continuaven treballant les seues terres en precari, barata una part de les rendes produides. Ben al contrari, en territoris adquirits per capitulacio, els conquistats conservaven les seues propietats i tenien l’obligacio de pagar els imposts acordats, que solien coincidir en els pagats anteriorment. En estes zones, la “ganima”, i per tant l’objecte de “repartiment”, es llimitava a les propietats abandonades pels poderosos i rics, que havien tingut possibilitats de fugir. Normalment, estes propietats continuaven sent treballades pels que les havien treballat anteriorment, que havien d’aplegar a acorts en el nou amo. El Llibre dels Fets, nomena estes propietats en l’arabisme “alguebes”, de les que diu que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Les distintes relacions resultants de la reconquista cristiana condui a que els Furs distinguiren la situacio dels “sarrahins” que podien “laurar en lurs heretats propries d’aquells que havien de laurar a miges, o a cosa sabuda”, sense que excloure’s la possibilitat de que es donaren les dos situacions a l’hora.

 

Hem dit que la reconquista cristiana es produi en sa major part per capitulacio, d’a on s’extrau que la major part del territori valencià continuà en mans de valencians. Ademes, respecte de les terres repartides als “conquistadors”, sabem que foren valencians els que continuaren treballant-les, pactant les condicions en els nous “senyors”. Vejam alguns eixemples.

 

En el pacte d’entrega de la ciutat de Valencia a Jaume I, s’acordà que els musulmans que no volgueren anar-se’n “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”, s’havien de compondre o aplegar a acorts en els nous “senyors” de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

En motiu de les dissensions que hi hagueren l’any 1246 entre cristians i musulmans d’Alzira “inter sarracenos Aliasire et cristianos questio sive discencio”, s’establi que la renda que els musulmans havien de pagar als nous “senyors” cristians “donent christianis dominis illarum hereditatum redditus”, havia de determinar-se per arbitrage de dos musulmans i dos cristians arbitrentur a duobus christianis et duobus sarracenis ydoneis et legalibus”.

 

L’any 1259, els musulmans de l’alqueria d’Ayelo de Rugat convingueren i aplegaren a un pacte en el nou “senyor” Bernat de Claramunt, en relacio als seus drets i obligacions “Set teneantur vobis dare omnia iura vestra Sarraceni quos ibi populabitis, presentes videlicet (et) futuri prout vobiscum convenerint et inter vos ac ipsos feceritis pacciones.

 

Tambe el rei pactava les condicions en terres de realenc. Entre els pactes que el rei en Jaume feu l’any 1270 en els “Sarracenis de Suyllana et de Trulars” pel pas d’eixos termens a senyoriu real, estava la condicio d’acordar les rendes que havien de pagar-li en aquelles propietats que els musulmans adquirien als cristians componere nobiscum vel cum nostris de ipsis possessionibus quas emeritis a Christianis”.

 

Observem que els documents que parlen dels acorts entre “senyors” i treballadors musulmans valencians, no posen de manifest que existira ni el mes minim problema de comunicacio entre ells. Mes be al contrari, paraules com “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, dificilment s’expliquen entre dos parts que no s’aclariren parlant.

 

Front a esta realitat acreditada, alguns catalans i acatalanats s’han inventat l’historieta d’uns “supercolons catalans” que vingueren a mils, que es dedicaren a esclavisar a una poblacio autoctona en la que no s’entenien, dels que estaven separats per la “muralla de la llengua”. Per aixo, alguns escriuen que “En el reino de Valencia la población musulmana que permanece tras la conquista está reducida a tareas serviles, especialmente en el campo” (“La lengua y la escritura: catalán y aragonés en sus primeros textos” de Gemma Avenoza). La mentira els esclata en la cara simplement llegint al català Eximenis, que escrigue que “infels que habiten entre crestians no son catius ans han vera senyoria d’aço que posseexen, afegint que “apar que la libertat dels infeels habitadors entre nos, es menor que la nostra, empero es prou gran. Pensem que a finals del s. XIV, quan ho escrigue Eximenis, ya fea temps que s’havia produit la massiva conversio al cristianisme d’antics musulmans valencians, i els que anaven quedant, eren cada volta de mes de dificil integracio.

 

Pero no podem seguir avant en el proces de la reconquista i oblidar-nos de les donacions de propietats inmobiliaries de la ciutat de Valencia fetes previament a ser conquistada, quan encara no es posseïen, de les que es despren que els conquistadors sabien perfectament a on es trobava l’objecte de donacio, de qui era, si era o no de regadiu, els propietaris en que fitava… Eixa informacio no podien haver-la tingut sense la colaboracio de valencians, que comunicant-se en ells, els la donaren. Els pressunts problemes de comunicacio, tornen a manifestarse inexistents.

 

Per eixemple, el 30 d’abril de 1238, el rei en Jaume donà a “Guillermo de Porteylla” unes cases i un hort d’uns musulmans dels qui sabia els noms “domos in Valencie de rayç Aglap, et ortum de Muinet Açanabir”. El 22 de maig del mateix any, donà al bisbe de Barcelona unes cases, una casa de camp del pare de Zayyan i una casa d’un musulmà que estava junt a una mesquita “domos in Valencia, et unum reallem bonum, scilicet de Modef, patre de Çayen. Et domos de Mahomat Abindafir, iuxta misquitam”. Tambe sabia que les heretats que l’u de juny donà al bisbe de Sogorb, eren de Mohamed Almailol “quam Mahomad Almailol cognatus de Alaris habet in Valentia et in suo termino”, com sabia el propietari de la donacio que feu al monasteri de Poblet el 26 de juliol, “domos in Valencia de Maphomat Avinbitali, sarraceno”

 

Es especialment significativa la donacio de 2 d’octubre de 1237 a “Guillemono Scribe”. El rei en Jaume sabia que la propietaria del l’hort que donava era filla de Galip Ibenmardanix i tambe sabia el nom del seu marit a qui dien Nemix “ortum integrum de filia de Galip Ibenmardanix uxore de Nemis”. El rei coneixia a la perfeccio la situacio de l’hort, que estava junt al Turia “iuxta Guadalaviar”, donant els noms dels propietaris del camp i dels hort en els que fitava “iuxta campum de Mahomat Seder et ortum de Mahomat Abentaher et ortum de Abenaxevex”.

 

Per a seguir l’argumentacio, ve al pel el propietari d’un dels camps en que fitava la donacio a “Guillemono Scribe”, a qui dien Mahomat Seder, que no “Sedaire”. Mahomat Seder era un musulmà, de qui Ubieto escriu que “el 22 de junio de 1238 se presentó en el ejército cristiano y a cambio de su colaboración le ofrecieron sus propias casas y heredades sitas en la misma ciudad de Valencia”, constant efectivament en el Repartiment, que rebe “domos suas iuxta de Hahem Nuno, et omnem hereditatem quam habet in Valencia et suo termino”. Ubieto afig que “Aquí tenemos un claro colaboracionista que se pasó al ejército cristiano”, de qui no consta que tinguera ningun problema a l’hora de comunicar-se en els cristians i informar-los.

 

L’informacio procedent de musulmans, segur que es complementà en l’informacio proporcionada pels cristians valencians, sobre els que Gregori IX va escriure que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que havien ajudat a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, i que havien demostrat que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Segurament, part de l’ajuda dels cristians valencians als cristians forasters, consisti en tindre’ls informats.

 

L’existencia d’indigenes que colaboraren en els conquitadors, no fon exclusiva de Valencia. Heather Ecker ha escrit en relacio al repartiment de Mallorca que “Redacted originally in Arabic, it depended on a detailed study of the pre-conquest urban terrain, accomplished probably through the oral transmission of local collaborators and certainly through the synthesis of Mozarabic scribes…”, es dir que redactat originalment en arap, delata un coneiximent previ del territori urba de la preconquista, que hauria segut trasmes oralment per colaboradors locals i sintetisat per escrivans mossaraps. En el repartiment d’Écija, Ecker detecta evidencies sobre l’us de “local Muslim informants and Jewish translators”, es dir d’informadors musulmans locals i traductors jueus. En relacio a Sevilla parla de l’existencia de “Jewish and Mozarabic administrators in Seville in the thirteenth century is also attested in other documentary sources…”, es dir d’administradors jueus i mossaraps atestigüats en fonts documentals. (“How to Administer a Conquered City in al-Andalus…” en “Under the influence…”,  ed. per Cynthia Robinson -2005)”.

 

En alguna donacio previa a la conquista, tambe es posa de manifest que el rei tenia coneiximent de costums i usos valencians. L’u d’agost de 1237, el rei en Jaume, que posseia l’alqueria de Foyos “alqueriam que dicitur Foyos que est in termino de Valencia”, per que li l’havia baratat a  “Lupo Eximeno de Luna”, li la cedi a “Roderico Eximeni de Luzia”, barata la vila de Chivert. El canvi es complementà en una llicencia per a tindre una barca de peixca en l’Albufera, “tenere unam barcham ad pischandum in Albofera de Valencia de die et de nocte”, enfranquint-lo de contraprestacio, us, lleuda i costum “sine servicio et usatico, lezda et consuetudine, posant de manifest que sabia dels usos i costums de peixca en l’Albufera. Pot ser que en esta epoca, el rei en Jaume ya tinguera noticies de la peixca en temps ‘de les fosques’, o de sistemes de peixca com els ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’…, de que parla un privilegi de 1283.

 

Algunes atres donacions senyalen propietats que alguns cristians podien posseïr en la Valencia de la preconquista. El 26 d’abril de 1238, durant el siti de la ciutat de Valencia “in obsidione Valencie”, el rei en Jaume donà a “Gomicio Moynnoz” deu cases prop d’aquelles que ya tenia alli, d’Aviniacob Abetalaxarif, “circa illas quas jam habetis ibi de Aviniacob Abetalaxarif”. El 13 de juny de 1238, Jaume I dona a Pere Albert, canonge de Barcelona, una alqueria nomenada “Rahal Abinxalbeto”, tambe coneguda com “Alarhal”, que estava junt a Patraix, ademes d’unes cases de Valencia que havien segut de “Xerichi”, difunt, i que ultimament eren posseides per Alfons escrivà “…domos in Valentia que fuerunt de Xerichi defuncti quas modo tenebat Alf. scriba. Que hi hagueren cristians que tingueren propietats en la Valencia de la preconquista es una possibilitat que tampoc ha de sorpendre-nos, sabent que hi ha constancia de tambe en eixa epoca hi havien assentaments permanents d’ordens religioses cristianes. Recordem que J. R. Webster ha escrit que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…” (“Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”.-1993).

 

La comunicacio fluida entre els valencians i els conquistadors, permete que alguns cristians o musulmans valencians conversos, feren d’intermediaris entre el nou poder cristià i alguns musulmans valencians als que costà asumir el canvi de poder derivat de la reconquista. Vejam els eixemples de “Tamaritus” i de “Ade de Paterna.

 

L’any 1246, “Guillelmus de Rovira” es compromete a pagar 400 besants d’argent al rei en Jaume per a respondre de que els musulmans de Dos Aigües i Terrabona “sarraceni de Disagües et de Terrabona”, complirien la promesa que havien havien fet a un tal Tamarit, “per sacramentum quod Tamaritus recepit”, en relacio a no actuar violentament durant un any. Tamaritus / Tamaret / Tamarit, nom d’orige prerromà, podria haver segut un musulmà que “havia estat qâdi de Morvedre abans de la conquista” (p 209 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”), i al mateix temps, estar relacionat en el ciutadà de de Valencia “Thamaritus et Gilabertus, cives civitatis Valencie”, que fon jurat l’any 1268 “Tamarito, iuratis Valencie” (p 208 de “Jaume I (1236 – 1276)”)

 

L’any 1258, Adam de Paterna o “Ade de Paterna”, cristià valencià que l’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment, a qui haurem de dedicar un articul en exclusiva, acordà en Jaume I, que ell i “Raimundo de Mirambello” obtindrien la propietat de la “turrim de Massanes” o Torre de les Maçanes, prop de Xixona, si pactaven la rendicio dels musulmans del lloc “quod si Sarraceni vobis reddant”, que s’havien revoltat.

 

En el present articul hem vist que la reconquista es produi principalment per capitulacio, per lo que els valencians continuaren sent els propietaris majoritaris del territori valencià. Els senyors forasters que reberen terres, fonamentalment les dels musulmans que havien fugit, s’entengueren en els valencians per a continuar treballant-les. “Compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, son paraules que consten en els documents, que indiquen que s’entenien. Este enteniment ya venia d’ans de la reconquista, quan alguns cristians i musulmans colaboraren en els conquistadors i els informaren. Tambe hem vist que encara que molts valencians reberen al rei en Jaume en alegria (vore “La falsa muralla de la llengua III”), a uns atres els costà asumir el canvi de poder, per lo que alguns valencians, tant cristians com musulmans, hagueren de fer d’intermediaris entre les parts. Qualsevol problema de comunicacio que es vullga retraure, entre els valencians i forasters, es unicament fruit de l’imaginacio.

13 julio 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VIII)

Hem vist que anteriorment a la reconquista de Jaume I, els valencians autoctons parlaven en algemia valenciana o romanç valencià, independentment de la religio que professaren. En esta part de l’articul anem a comprovar, que els cristians forasters que vingueren durant la reconquista, no tingueren problemes de comunicacio en els valencians, perque tots parlaven en algemia o romanç. No cal dir, que entre els habitants del territori valencià, tambe hi havien descendents d’araps i nortafricans -almoravits i almohades- i immigrants d’uns atres territoris, desconeixedors del romanç valencià.

 

Per a l’estudi de la comunicacio entre conquistadors i conquistats, tenim un instrument excepcional, que es la Cronica o Llibre dels Fets de Jaume I. Nos centrarém fonamentalment en la part del Llibre que conta la conquista del territori valencià, prenent com a base el “Aureum Opus” i acodint a la versio de 1343, publicada l’any 1873 per Aguiló y Fuster, per a la part absent del “Aureum Opus”. Raonarem sobre les motivacions de la comunicacio, sobre els interlocutors que la protagonisaren i sobre la llengua/llengues “oficials” i de contacte en que tingue lloc.

 

La comunicacio entre cristians i musulmans documentada en el Llibre dels Fets, es troba en el context de les actuacions dutes a terme per mandataris cristians per a substituir en el poder als mandataris musulmans que l’ostentaven. S’intentava accedir al poder negociant la rendicio del contrari i aixina s’evitava la possibilitat de morts en combat. Per a conseguir-ho, es posava en marcha un proces de comunicacio, que podia escomençar-se en uns contactes previs, normalment entre “missages” o enviats de les parts. Seguien les negociacions de les condicions de capitulacio entre mandataris o els seus representants. El proces podia finalisar-se en la subscripcio de pactes. Durant el proces, anaven incorporant-se progressivament interlocutors mes importants, incrementant-se el formalisme. El registre oral inicial dels representants, cedia pas  finalment al registre escrit en que els maxims dignataris subscrivien els pactes.

 

Previament a entrar en la comunicacio documentada durant la reconquista, es curios coneixer l’existencia de relacions anteriors, entre el rei en Jaume i l’alcait de Xativa. Ho sabem perque el rei en Jaume, estant en Alcanyiç l’any 1231, es referi a un tal “Pero Lopis de Polmar” o “Pero Lopeç de Pomar”, que “hauia estat per missatgeria nostra al alcayt de Xatiua”. Este personage era seguramente antecessor de “Gonzalo Lopez de Pomar”, sobre qui Zurita, referint-se a l’any 1257, escrigue “que en aquella sazon era Alcaide de Xativa…”. Esta relacio explica una referencia al pare de l ‘alcait de Xativa en el moment de la conquista que diu “que son pare li hauia manat, que a negun crestia del mon, ni a sarray, non liuras aquel castell si a nos”, o que “tant amauem nos, son pare del alcayt, e tant amauem son fiyl…”, mostrant-nos, ademes, que des de temps arrere els musulmans sentien proxim el canvi de poder. En relacio este alcait, la Cronica parla de que “…quant feu lo pleyt ab nos en lo Reyal ques prop la vila, se feu nostre uassayl”, i sabem que feu en Jaume I unes cartes de “couinença”, que el rei acusà a l’alcait d’haver trencat. Ademes, este alcait havia tingut relacions previes en uns atres cristians, lo que comprovem, quan pactà la rendicio en Jaume I, i li demanà que li enviara a “Nexemen de Touia”, cristià amic intim, “qui era son priuat”.

 

En els contactes previs es buscava la comunicacio en persones influents del bando contrari. Els “sarrayns de Paniscola”, enviaren “dos sarrayns” a parlar en el cavaller aragones “Exemen d’Urrea”, per a oferir-li la rendicio i donar-li una carta per al rei. L’alcait de Cullera, envià a “I sarray qui sauia nostre lati”, per a que parlara en el noble aragones Pelegri d’Atrosillo”. Com l’objectiu dels contactes era negociar en el rei cristià, que era qui tenia poder de decisio, l’alfaqui d’Almenara i “vn altre sarrahi que hi era molt poderos”, enviaren a un “missage”, per a vore si podien parlar ab nos, i “II sarrains de Biar…dixeren als nostres porters que uolien parlar ab nos. En sentit contrari, el rei en Jaume, en les negociacions per a la capitulacio d’Almenara, envià un “missatge” a qui els musulmans parlaren “a la orella”, i posteriorment a “dos cauallers guarnits”, per a que parlaren en l’alcait del castell. Tambe envià a “n’Exemen de Touia”, per a que parlara en l’alcait de Xativa, perque com hem dit, Exemen i l’alcait eren amics.

 

Passant a les negociacions, hem de saber que estes eren dirigides personalment pel rei en Jaume. En algun moment involucrà a nobles i militars cristians, com quan son tio Don Ferrando, i “els altres Richs homens qui eren ab nos”, tingueren una conversa en “I saui moro qui hauia nom Almofois”, que havia segut enviat per l’alcait i els atres vells de Xativa. Pero usualment, el rei es quedava soles en els negociadors musulmans, perque no confiava gens ni miqueta en els nobles que l’acompanyaven. Esta desconfiança es manifesta quan, referint-se als seu nobles, escrigue que “molts ne hauia, a qui no playa que Valencia fos presa”, perque la “amaven” mes “de sarrayna, que no que vingues al nostre poder”. El rei conta que quan “don Nuño e don Eximen dUrrea e don Pero Ferrandez de Çagra e don Pero Cornell” sapieren que havia aplegat a un acort de capitulacio, “perderen les colors axi com si hom los hagues ferits en dret del cor”. Les dificils relacions en alguns nobles tambe es manifestaren en les negociacions per a la rendicio de Xativa, quan uns musulmans li descobriren l’intent de traicio de Garcia Romeu, dient el rei que “nos entenem la gran falsia que el(l) nos cercaua”.

 

Si parlem dels interlocutors musulmans que es comunicaren en el rei en Jaume I, haurem de dir que foren de lo mes variat. Es detecta comunicacio en reis musulmans de Valencia, que ho havien segut o ho eren, o els seus representants, en arraissos o caps de l’eixercit, en alcaits o responsables de fortalees o els seus consellers, en alfaquins o experts en dret, en vells o jurats, o representants de les aljames, i finalment, en alguns musulmans anonims. Vejam-ho.

 

Entre els que eren o havien segut reis musulmans de Valencia, sabem que Jaume I aplegà a acorts en el sayyid Abu Zayt o “el rey de Valencia qui ha nom Çeyabuzey”, que havia segut desplaçat per “Zahen rey de Valencia. En les negociacions per a la capitulacio de la ciutat de Valencia, Zayyan, envià d’emisaris, a“Ali Albata…de Paniscola natural”, i al seu nebot o “nebot fill de sa sor”, dit Rays Abulamalet” o Abu l-Hamlat, que era “lo mes poderos hom qui sia en Valencia”. Jaume I, tambe es comunicà en el fill d’Ibn Hud o “lo fiyl de Banud el Arrais de Criuillen”. No ho feu en “lo Rayz Dalgezira”, perque havia fugit “per paor que hauia de nos”.

 

El rei cristià parlà en “lalcayt del castel” d’Almenara, “ab lalcayt de Bayren”, que era “Avencedrell”, o Ibn Sidray en “lalcait de Xatiua” a qui dien Bakr ibn Isa i en “tot son conseyl, en el que hi havia un cristià, “Nexemen de Touia”, que hem vist que “era son priuat”, junt a “Setxi Abenferri” de Lliria, “Abolcasim” o Abu-l-Qasim Ibn Yamin, que era el “katib”, escrivà o secretari, i l’alfaqui “Almofois” o Abu-l-Husayn b. Mufawwiz. En Almenara, tambe es reuni en el alfaqui e… vn altre sarrahi que hi era molt poderos”.

 

Passant a jurats, vells o representants de les aljames, es reuni en “X vells dels millors e dels pus poderosos”, que eren “de cascuna de les aljames de Vall d’Uxo i Nules. Tambe es reuni en “II sarrains de Biar qui eren antichs homens, que cascu hauia plus de L anys”, i de Petrer “uengren II dels veyls a nos, e I iuheu…e parlam ab ells”. En ocasions, els vells o Jurats, designaren representants per a reunir-se en Jaume I, com quan l’aljama d’Elig envià a Muhammad ibn Galib “enuiaren nos Mahomet Auingalip ab I altre”, o els de Villena nos enviaren II sarrayns ab la resposta e la hu daquels era latinat”. A voltes, la comunicacio s’exten a tot el poble, com en Almenara: “e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme… que ells combatrien ab nos en vna… e dixem los que…”.

 

No sabem la significacio politica d’alguns musulmans que tambe es comunicaren en Jaume I, com en Peniscola, a on “exiren a nos IIII, e dixeren…”, o com vn sarrahi de Paterna”, o un altre de Betera e de Bulla” o  “vn sarrahi mercader” en qui parlà.

 

Fora del ambit estricte de les negociacions per a conseguir la conquista per capitulacio, tambe es detecten curiosos episodis de comunicacio, que no podem obviar. Estant en el Puig, en una correguda per la ciutat de Valencia, apresaren a 12 sarraïns i una sarraïna, als que interrogaren un a un “demanam ho a cascun dels sarrayns”, per a assegurar-se de que no mentien “per tal que no cambiasen les noves”. Durant el siti de la ciutat de Valencia, el rei envià “vn cristia que podia entrar segur en Valencia”, per a negociar la lliberacio de “Guillem Aguilo, que era pres en Valencia”. Durant el siti de Xativa, (1240/1241) “I home…parent del bisbe de Conca…natural de Conca”, intentà “si pogues trobar aizina que pogues parlar ab los de la vila”, per lo que el rei manà que es fera una crida sobre que “tot hom que parlas ab los moros quel presessen”, a pesar de lo que P Lobera trobà al de Conca “que parlaua ab los moros”, dient-li al rei que “aquest caualler parlaua ab los de dins”. Tambe en Xativa, per a descobrir la traicio que Garcia Romeu preparava contra Jaume I, un “encubert” enviat pel rei, havia d’amagar-se per a sentir una conversa “hoirà con parlara…”, entre Garcia Romeu, l’alcait de Xativa, i Setxi / Abenferri. “can el(l) uenrà, parlar ab lalcayt, et ab nos…”. En relacio a les revoltes posteriors a la conquista, resulta que un sarrai “molt priuat” d’Alaçrach, al-Azraq, o el Blau, es comunicà en Jaume I a traves de “I chrestia quens enuia, ab qui ell parla en gran secret”. En un atre moment, un tal “Miquel Garces”, li contà a Jaume I una conversa que havia escoltat entre al-Azraq i “El Rey de Castella”.

 

En el present articul, hem vist que el rei en Jaume deixà testimoni en la seua Cronica, de que durant la reconquista del territori valencià, hi hague una copiosa i fluida comunicacio oral entre cristians i musulmans, en la que participaren una considerable varietat d’interlocutors. No hi ha res que pose de manifest barrera alguna que dificultara eixa comunicacio.

 

3 julio 2013 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (II)

En l’articul anterior, hem comentat algunes consequencies de l’irrupcio de la llengua arap entre una poblacio de llengua romanica. A partir d’ara, procedirém a documentar que el llati tingue una continuïtat d’us en territori hispà dominat per musulmans, fins al s. XIII en el que el territori valencià fon reincorporat a l’orbita cristiana. Vorem que els eixemples de continuïtat descarten els “talls” que tant “coloquen” als nostres acatalanats.

 

En est articul vorem testimonis d’us del llati en territoris conquistats pels musulmans durant el periodo que hi ha entre el principi de l’invasio musulmana i la conquista de Toledo de l’any 1085.

 

De moments immediatament posteriors a l’invasio musulmana, d’epoca del emirat de Damasc, tenim la coneguda “Crónica Mozárabe de 754”, escrita en llati iacabada quan faltaven dos anys per a que Abd al-Rhaman I proclamara l’emirat de Cordova. Del periodo de govern d’Abd al-Rhaman II (822-852), es la “Carta de sant Eulogi al bisbe de Pamplona”, escrita en llati l’any 851. Durant el govern del seu fill Muhammad I, (852-886) “sub era DCCCCI”, l’abat Samson tradui de l’arap al llati “ex Caldeo sermone in Latinum eloquium una carta que Muhammad li envià al rei dels francs l’any 863 “epistole regis Hispanie ad regem Francorum”  (Liber Apologeticus II,  praef 9). Tambe d’esta epoca trobem una inscripcio granadina que feu Floresindus diaconus”, qui la datà dient que era de quan el rei dels sarraïns era Mohammet “Reg(em) / (Mo)hammet re/gem sarracenorum”. De l’any 875 es l’inscripcio en llati d’una campana en la que consta que l’abat Samson la donà a l’iglesia de sant Sebastià de Cordova “Offert hoc Munus Samson abbatis…”. Tambe en este periodo s’escrigue en llati la “Cronica Albeldense” de l’any 881, atribuida a un cristià toledà i la “Crónica profética” provablement escrita l’any 883 per un cristià d’Osca. Al s. IX s’atribuix la redaccio del conegut com a “Codex Mossarap de la Biblioteca Nacional”, escrit en llati.

 

Si passem a epoca d’Abd al-Rahman III (912-961), creador del califat de Cordova es interessant saber que Ibn Yulyul (943-982), conta en el seu llibre “Generacions de meges”, que l’emperador de Constantinoble li envià al califa la “Historia d’Orosi” en llati, dient-li segons traduccio de J.Vernet que “En lo que se refiere al libro de Orosio, tienes, en tus Estados, latinos que pueden leerlo en su lengua original; si se lo entregas lo traducirán al árabe”. Testimonis de l’us del llati durant el seu califat, tenim de l’any 925 la lapida de “Ioanes Eximius o Joan Eximi, qui podia haver segut net de “Athanaildus” o Atanagilt, l’ultim governador cristià de Valencia “hoc nepos loco tenetur maximi viri alana quem prisca vocabant secula Ildum”. De l’any 930 es la lapida del “Pr{e)sbit(e)r hic Daniel, trobada en Adamuz (Cordova), la del bisbe d’Astigi / Ecija de 931, en la que es llig que “Clari tecta antestis Martini quoq(ue) me(mbra)…”, i les que conmemoren les morts en Cordova d’Ikili “Obiit annosa, nempe, Ikillio…”, i de la religiosa Justa “Religiosa hic recubat / nomine -ex fonte- Justa de 936 i 948, respectivament.

 

Continuant per al-Hakam II (961-976), lo primer que hem de dir, es que a partir d’ell, totes les proves que demostren l’us del llati, no haurien d’existir per a tots aquells que inventen la “total desaparición del registro escrito latino en Al-Andalus a mediados del siglo X”. Lo primer que no hauria d’existir es el conegut com a “Calendari de Cordova” de redaccio bilingüe llati-arap, dedicat a al-Hakam II i que dugueren a terme Recemundus o Rabi b. Zayd al-Usquf al-Qurtubi, bisbe d’Iliberri o Elvira, junt al mege i historiador Arib b. Sad (m 980). Es curios saber que l’any 955, Recemundus, calificat per les fonts com a bon catolic “adprime, catholicus”, actuà com a embaixador d’Abd al Rhaman III, en la cort d’Otto I de Germania. De l’any 972 es l’inscripcio bilingüe d’un aiguamanil en forma de polit que es troba en el el Louvre, en que es llig “‘amal ‘abd al-malik al-nasrânî” o “obra de ‘Abd al-Malik el cristià”, i en llati “Opus Salomonis era TX”. De l’any 976 i trobada en Cordova, es la lapida sepulcral d’Especiosa i la seua filla “Hic Speciosa condita / simul cubat cum filia / Tra(n)quilla.

 

Seguint pel govern de Hisham II (976-1009/1010-1013), tenim un document excepcional de l’any 987 “Aprelis, sub era MXXV”, del que es despren que la llengua “oficial” de la justicia dels cristians que vivien “sots senyoria de moros”, continuava sent el llati. Efectivament, pel document citat sabem que l’any 987, hi hague una disputa entre els habitants de dos pobles d’Osca “kastro Aquilando” (Aguinaliu) i els “homines de Jonsedh” (Juseu), per un pou de sal “puteo salinarum”, que acabà en sentencia del juge lleidatà dels cristians “et fecerunt ista sacramenta per iussionem de Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, sub imperio Zamega aluazir”, que es jurà dins d’una iglesia “Et fecerunt sacramenta isti homines supra nominati, in domum Sancti Sebastiani martyris Christi” (p 255 de “The Settlement of Disputes in Early Medieval Europe”). Junt ad este document existixen numerosos epitafis de lapides, que comencem pel de Rufina de l’any 977Dei famula Rufina”. De Cordova i de l’any 981, es la d’Eresvide Eresvide / in(dignus) presbiter”, i de Malaga de 982 la de Amansvindus monacus”. De 984 es l’epitafi que comença per “Hic tellus latet…” i d’entre 975-1000, el de Recosindi abba”. De l’any 1000 es el del bisbe de Badajoz Daniel “Deseruit funera Daniel orrida”, de 1102 el de Ciprianus, naixcut en Alanís (Sevilla) “Is nobilis mundoque purus et natus Elianis” i de 1008 el de Alvar, bisbe de Malaga. “[Alb]ar d(e) Altissimi [sacerdos et militi] / Judexque et pontifici…”.

 

Apleguem a l’epoca de les taifes i seguixen les proves que demostren que alguns cristians tributaris dels musulmans i provablement alguns judeus i inclus musulmans, seguien gastant el llati. De l’any 1041 es l’inscripcio d’un relicari trobat en Cordova que diu “Scorvm Martyr(v) Xpi Ihv Fausti Ianvari et Martia(lis) Zoili et Aciscli…”. De l’any 1051, es la lapida cordovesa de la serva de Deu Florita “Obii Fa/mula De/i Florite…”. D’esta epoca i segons diuen de datacio posterior a l’any 1055 es la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana”, que ha segut atribuida a un mossarap de la zona de Murcia.

 

L’any 1085, el rei musulmà de Toledo al-Qadir, entregà Toledo a Alfons VI, rei de Castella i Lleo, barata a Valencia. L’any 1058, quan faltaven 27 anys per a la citada “conquista”, es consagrà en Lleó un bisbe de Toledo de nom Pasqual, segons subscripcio d’eixe any, en la que consta que Pascualis Episcopus Toletanus, ibi fui tunc ordinatus, confirmo(p 332 del vol 4 de “Colección documental del archivo de la Catedral de León”). Que estos mossaraps toledans anteriors a la conquista cristiana gastaven el llati, ho sabem perque l’any 1077, a huit anys de l’entrada d’Alfons VI en Toledo, un arcipestre cristià a qui dien Salomo “Ego miser Salomonis Arcipresbiter Servus Dei indignus”, nos contà que havia acabat i completat una copia del llibre De Virginitate S. Mariae de sant Ildefons, “scripsi hoc libellum de Virginitate Sancte Marte Virginis, et genetricis Domini”, estant en l’iglesia de Santa Maria de Toledo, i sent Pasqual l’arquebisbe “finem usque complevit in Civitate Toleto in Eglesia Sancte Marie Virginis sub Metropolitane sedis Domini Paschalis Arciepiscopi (p 374 del Tom V de “España Sagrada” de Enrique Florez).

 

En l’articul següent, analisarém les multiples proves que nos deixaren alguns mossaraps toledans posteriorment a la “conquista” cristiana de Toledo, que confirmen l’us del llati  previament a eixa conquista. Conquistat Toledo, nos menejarém per unes atres zones que encara estaven en poder dels musulmans, per a comprovar que tambe en eixes zones hi han proves contundents en relacio a la conservacio de l’us del llati.

27 octubre 2012 Posted by | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (I)

El llati era la llengua “oficial” d’Hispania, quan alguns araps i nortafricans prengueren el poder l’any 711. Per aixo, els invasors, en els primers moments, acunyaren monedes unilingües en llati o bilingües en llati/arap, en la finalitat de fer propaganda de l’islam, transmetent a la poblacio certs menssages. Un eixemple de moneda unilingüe en llati, du una llegenda escrita de dreta a esquerra i sense vocals, que diu “In. Nomine. Dei. Non. Est Deus. Nisi. Deus. Et. Solus. Mohamad. Rasul”, volent dir “En nom de Deu, no hi ha Deu sino Deu, I unic. Mahoma enviat”. Eixemple de bilingüisme, podem citar-ne una atra, que porta en llati per una cara la llegenda “Solidus Feritus In Hispania Anno XCIII Nova Numeratione, i en arap, per l’atra “Mohammad enviat de Deu” (p 86 de “Estudios de numismática arábigo-hispana” de A. Delgado).

 

Des d’un principi, el llati del poble hispà, influit per les llengues prerromanes, tenia peculiaritats que l’alluntaven del llati classic. El pas del temps incrementà les divergencies, i el llati cult anà restringint el seu us als ambits politics i religiosos. Sant Isidor (556-636), mostrà la creixent dicotomia entre el llati cult i la llengua del poble o “vulgus”, dient per eixemple del llati canini, que vulgus pro longitudine et rotunditate colomellos vocant” (colomellos o claus). Del llati scabies escrivia que vulgus sarnam appellat” (sarna), afegint que Tucoshispani cuculos vocant” (cuquellos). La deficient comprensio del llati pel poble, motivà que en el Concili de Tours celebrat l’any 813, s’acordara que les homilies es digueren en llati vulgar / romanç o “rusticam romanam llengua”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Es curios constatar que per eixemple hui en dia, en Agullent, la llengua “base” de les misses es el castellà, que fa el paper que feu el llati, dient-se les homilies en la llengua valenciana del poble.

 

Tots aquells que mantenen la pressunta “arabisacio total” del poble descendent dels hipanorromans i  per tant l’oblit del romanç, tenen l’obligacio de defendre una perdua previa de l’us del llati. Aixina, R. Wright ha mantés “la total desaparición del registro escrito latino en Al-Andalus a mediados del siglo X, (“Sociolingüística histórica: siglos X-XII” de F. Gimeno -1995). Wasserstein ha dit que “Para mediados del siglo X, a lo más tarde, habían dejado completamente de producir escritura en latín” (“The language situation in Al-Andalus” -1991). La falsetat d’eixes afirmacions es molt facil de demostrar per la cantitat i calitat de les proves que documenten l’us continuat del llati en l’Espanya musulmana, fins al s. XIII.

 

Es sabut que el llati cult no era llengua de carrer des d’abans de la conquista musulmana, perque el poble pla parlava en un llati vulgar/romanç, que continuà parlant posteriorment a la conquista musulmana, independentment de la religio dels seus governants. La transmissio del llati cult estava restringida a uns ambits molt concrets, que tant en l’Espanya musulmana com en la cristiana, anaven reduint-se progressivament. En el Concili de Valladolit de 1228, s’establi “que todos los beneficiados que no saben fablar latin, sacados los vieyos, que sean constreñidos que aprendan e que non les den los beneficios fasta que sepan fablar latin. Comprovem que en 1228, hi havien presbiters vells que no sabien llati, de lo que es deduix que a mitan del XII, quan eren jovens, ya era necessari dependre’l. Berceo, naixcut cap al 1198, nos transmet que en eixa epoca el llati nomes era cosa de “lletrats”, quan escriu que “Quiero fer una prosa en román paladino / En cual suele el pueblo fablar con su vezino / Ca no so tan letrado por fer otro latino.

 

Els que defenen que a partir de la conquista musulmana es produi un rapit abando del registre romanic, retrauen insistentment un text del “Indiculus luminosus, que Alvar de Cordova, “Paulo Alvaro Cordubense” o “Albar al-Quti al-Qurtubi”, aristocrata, provablemente descendent del rei got Witiza, escrigue l’any 854, a escas sigle i mig de la conquista musulmana.

 

Alvar es queixa en este text, de que en eixa epoca hi havien laics cristians que llegien poc en llati les Santes Escritures i les obres dels Doctors de l’iglesia: “Quis rogo hodie solers in nostris fidelibus laicis invenitur, qui scripturis sacris intentus volumina quorumcumque Doctorum latine conscripta respiciat?”. Alvar denuncia l’existencia de jovens cristians, que atrets per la llengua dels dominadors, buscaven llibres en arap que llegien i comentaven, aplegant al punt de que podien versificar en arap millor que els propis opressors: “Nonne omnes juvenes christiani vultu decori, lingua disserti, habitu gestuque conspicui, gentilicia eruditione praeclari, Arabico eloquio sublimati, volumina Chaldeorum avidissime tractant, intentissime legunt, ardentissime disserunt, et ingenti studio congregantes, lata constriataque lingua laudando divulgant”. Es curios que entre eixos jovens ne destacà un que l’any 889 versificà els salms en arap i que alguns diuen que podia haver segut el seu fill, per dir-li “Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi”.

 

Del text que hem vist d’Alvar de Cordova, es impossible extraure la conclusio d’una rapida i generalisada arabisacio de tota la poblacio autoctona, ya que a soles es parla dels “problemes” llinguistics dels “laici” o laics que sabien llegir i escriure,que eren una part molt menuda de la poblacio. Els motius de que entre esta part de la poblacio es posara de “moda” l’aprenentage de l’arap, s’han de buscar en l’intencio de congraciar-se en els nous “senyors”, per a situar-se en l’entorn del poder politic.

 

Per aixo es facil vore que Alvar de Cordova no es referix a la llengua del poble pla, que a pesar d’estar format fonamentalment per laics, no tenien cap dels “problemes” propis d’aquells que sabien llegir i escriure en llati. Alvar de Cordova tampoc diu res de la llengua dels que no eren laics, i anem a vore, que alguns religiosos foren els principals responsables de que el llati es mantinguera en us durant tot el periodo de dominacio musulmana. A pesar de lo dit, no s’ha de perdre de vista, que la moda de l’arap degue influir en la part dels religiosos i del poble pla en pretensions d’ascens social, lo que evidentment no degue estar generalisat ni ser determinant.

 

Per un atra banda, els que defenen un rapida arabisacio, obliden que l’aprenentage d’arap per parlants de llati vulgar/romanç, no degue ser gens facil, per lo que no pogue ser tan rapit, per tractar-se de dos llengues molt distintes. Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi, ho posà de manifest, quan en el prolec de la seua versificacio dels Salms de l’any 889, criticà a l’autor d’una versio anterior en prosa, acusant-lo de “cabuderia, inexperiencia i ignorancia de les lleis de l’arap”, dient d’ell que havia fet una traduccio “paraula a paraula a l’arap”, usant-ne algunes que “alteraven el significat” (Trad. del angles en “Hafs ibn Albar, the Last of the Goths?” -Journal of the Royal Asiatic Society -1954).

 

De lo vist, es evident, que hi hague un moment en que l’arap, de moda entre les classes dominants, s’enfrontà com a llengua de cultura al llati. En eixe context, alguns texts representatius de la religio cristiana es traduiren a l’arap. Este proces fon molt primerenc havent-se documentat que anteriorment a l’any 889 ya existia una traduccio en prosa dels salms. Lo que escomençà com a moda es consolidà en certs ambits socials. L’any 948 Ishaq b. Balask al-Qurtubi, feu una versio dels evangelis en arap. L’any 1049, un presbiter a qui dien Vicent (Binginsiyus < Vincentius), dedicà al bisbe o ‘al-usquf’ Abd al-Malik, una compilacio de canons eclesiastics en arap, titulada “al-Qanun al-Muqadda”, a on es troba la traduccio de la coleccio de lleis eclesiastiques coneguda com “Hispana systematica”.

 

Estes traduccions de texts cristians a l’arap, tambe han segut utilisades per alguns, com a prova de “desromanitzacio” i “arabitzacio” del poble pla, inventant que obedien a una necessitat de catequisar en la llengua del poble que era l’arap. Pero com els valencians tenim l’experiencia del bilingüisme, sabem de la falsetat de tal deduccio. A continuacio anem a vore que els valencians hem passat per situacions comparables, quan el castellà escomençà a substituir al valencià com a llengua de cultura, desapareguent practicament de certs ambits entre el que es troba el religios. Ni una cosa ni l’atra “explica” una pressunta desaparicio d’una llengua valenciana, que molt a pesar dels acatalanats goja de bona satut en boca del poble.

 

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de cultura, Onofre Almudever en la “Epistola proemial als lectors” d’una reedicio de “Lo Spill” de l’any 1561, acusava ad alguns valencians de ser “ingrats a la llet que haveu mamat y a la patria on sou nats, perque es donava conte de que el castellà anava substituint a la llengua valenciana com a llengua de cultura, dient que “senti que tocaven a les portes del descuyt lo zel y amor a la nostra materna llengua. Almudever resaltà l’abando dels valencians, posant un eixemple en relacio a Ausias March, de qui diu que “los cathalans lo san volgut aplicar y los castellans han treballat de entendrel”, a pesar de que afig que a catalans i castellans “nols sia natural, axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments. Un poc mes tart, en 1639, Marc Antoni Ortí Ballester escrivia en “Siglo cuarto de la conquista de Valencia” que “En algun temps (i no tan antic que yo no l´haja alcançat), solia fer-se tan gran estimacio de la llengua valenciana que quan en les juntes de la Ciutat, Estaments e altres Comunitats, algu dels valencians es posava a parlar en castellà, tots los demes s´enfurien contra ell dient-li que parlas en sa llengua.”

 

Comprovem per tant que lo que Onofre Almudever i Marc Antoni Ortí Ballester denunciaven en els s. XVI i XVII, era molt paregut a lo que Alvar de Cordova denunciava en el s. IX. En el s. XVI, la llengua dels que ostentaven el poder en Valencia havia passat a ser el castellà. Els llepaculs dels poderosos que buscaven l’ombra del poder, estaven obligats a dependre’l, accelerant un proces que ya s’havia iniciat temps arrere i que extengue el bilingüisme entre els valencians.

 

En relacio a la substitucio del valencià pel castellà com a llengua de la religio, sabem que tant en el s. XVI com en el XVII, l´immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Vila Moreno, en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. I la causa no tenia res que vore en que tingueren uns fidels que parlaren en castellà. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escrivia el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, contant-nos que en Sueca “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Per tant, el fet de que en el s. XVI existiren llibres eclesials escrits en castellà que era la llengua del poder, pot ser indici d’un cert bilingüisme, pero en absolut implica la perdua del valencià.

 

Es important que nos donem conte que des de que Alvar de Cordova denuncià la “moda” de l’arap com a llengua de cultura de les classes altes de la poblacio autoctona, fins a la reconquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume, passaren 384 anys. Des de que Onofre Almudever posà de manifest la “moda” del castellà, fins al dia de hui, han passat mes de 450 anys. Si el poble valencià ha mantingut la seua llengua en estos ultims 450 anys, durants els quals el poder de Valencia s’ha expressat preferentment en castellà, hem de pensar, que analogament, el poble valencià conservà el seu romanç durant els 384 anys que varen passar entre l’escrit d’Alvaro Cordubense i la reconquista cristiana de la ciutat de Valencia. Maxime si pensem en que la dificultat d’un valencià per a dependre castellà, no pot ni comparar-se en la que tindria per a dependre arap.

 

A partir d’ara procedirém a documentar la continuïtat de l’us del llati, durant tot el periodo de dominacio musulmana. Vorem que hi hague un cristianisme en llengua arap, que en absoltut implica l’oblit del registre llati / romanç, de la mateixa manera que la castellanisacio de la liturgia cristiana en territori valencià, no ha supost la desaparicio de la llengua valenciana. Coneixerém l’existencia de texts en llati que s’originaren en territori valencia durant els s. XI i XII, i analisarém la possibilitat de la participacio de cristians valencians que havien vixcut baix domini musulma i que sabien llati, en l’elaboracio de documents de la cancelleria de Jaume I.

27 octubre 2012 Posted by | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (i XIII)

En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.

 

Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.

 

Una chicoteta part d’eixa toponimia es d’orige en l’arap, que no “toponimia arap”, per haver-se integrat plenament en el romanç valencià una volta passat pel seu garbell de normes que modifiquen i adapten. Entre esta toponimia podriem trobar “ALCOLEA”, de l’arap “al-qulaya” o el castellet; “ALFORRE”, de l’arap “al-hurra” o la lliure o franca, assimilable a Vilafranca; “BENIFASSÀ”, de l’arap “Ibn Hassan”; “MALEFA”, de l’arap “maliha”, la bella o fermosa, assimilable a Vilafermosa; “OLOCAU”, que podria tiendre orige en l’arap “al-uqab” o la costera o en els “olcaldes” prerromans. Tambe es discutix l’orige arap de toponims com “LLACOVA”; “CORACHÀ”, que podia estar relacionat en el llati “coratiam”; “BENAVIT”, que recorda els distints “Benaventes”, “Benavites” o el “Benavento” italià; “ALCORBA”, que podia incloure el romanç “corba” o “AVINSILONA”, que podria ser d’un arap “Ibn Silona” que podria estar relacionat en el nom llati “Silo” (Siló/Silona), que dugue per un rei asturià

 

La covivencia de l’arap i el romanç, es posa de manifest en toponims clarament hibrits com “ALCANTARELLA”: de l’arap AL-QANTARA o el pont + sufix diminutiu romanç ELLA; “ALMENARELLA”: de l’arap AL + llatí MINAE +  sufix diminutiu romanç ELLA o “GIBALCOLLA”: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

 

En relacio a la toponimia que alguns etiqueten de “mossarap”, podem citar “REGACHOL”; “PUACHOL”; “VINACHO”; “CAMPELLO”; “ORTIELLO”; “PARDOS”; “ESPINO” o “MOCHELLOS”. Hem de saber que en uns casos es tracta de toponimia no evolucionada o adaptada, que conserva formes molt antigues del romanç, tractant-se en uns atres casos del fet de trovar-nos en una zona de transicio de entre el valencià i l’aragones. La toponimia “mossarap”, es l’unica toponimia romanica que els acatalanats destaquen, per a fer-nos creure que si els valencians de l’epoca parlaven en romanç, eixe romanç era molt distint de la llengua valenciana, que el dogma mantè que dugueren els catalans.

 

En relacio a la toponimia que conserva formes no evolucionades o adaptades, es evident que la seua presencia en el s. XIII no implica en absolut que siguen formes caracteristiques del romanç que parlaven els valencians d’eixa epoca, significant exactament lo mateix que la seua presencia actual. El fet de que els valencians pugam anar a una “lloma” de la partida del “llombo”, a menjar-nos un entrepa de “llomello”, mentres acariciem el “llom” d’un gos, no indica que en cada moment parlem distintes llengües de distintes epoques. Simplement indica que parlem en llengua valenciana.

 

A la pregunta sobre la “nova” toponimia dels conquistadors, hem de dir que es detecta algun minim canvi toponimic. Un d’ells es per un canvi d’amo. La “TORRE DE VINRABI”, d’on en algun moment degue ser “senyor” el judeu Ibn Rabi, passà a ser la “TORRE D’EN BESORA”, perque a partir de l’any 1269, tingue com a nou “senyor” a “Guillermus de Besora”, qui l’any 1274, otorgà carta pobla a furs de Saragossa “ad bonos foros et usus et consuetudines Cesarauguste”. Hi hague una important resistencia al canvi de nom, sent que en 1303, encara es parlava de “Turrem de vina Rabino”. Un atre es el “RIU DE LES TRUITES” o “hereditas dicitur Rivus de las Truytas”, que Blasco de Alagón dona a repoblar l’any 1239, que passà a ser “VILAFRANCA”, i que en 1263 ya era nomenada “Villafrancha”. Finalment, tambe Blasco de Alagon donà a repoblar “GALINTORT” o “locum in termino de Morella qui dicitur Galintort”, passant molt pronte a nomenar-se “CASTELLFORT”, nom ya documentat en 1260 com “Castelfort”, segurament pel seu impotant castell d’orige romà.

 

Comprovem que la “nova” toponimia dels conquistadors, es ben pobra al costat de la toponimia valenciana que es conserva i perdura. No podem deixar de dir, que si fora certa la pretesa relacio entre “repobladors” i llengua, tota esta zona hauria de ser de llengua aragonesa/castellana, pel fet d’haver-se “repoblat” en sa major part a furs d’Arago (Corachà -1235; El Boixar -1236; Vilafranca -1239; Castell de Cabres -1239; Benassal -1239; Ares -1243; Culla -1244; El Forcall, -1246; Vistabella -1251…) i inclus Morella a furs de Sepulveda. No obstant, el significat dels termes “poblar” i “repoblar” ha segut replantejat ultimament, per no tindre sentit pressuntes substitucions massives de poblacio, en el sentit de que “Es obvio i comúnmente aceptado por la mayoría de los historiadores, que al término “repoblar”, hay que darle el significado de “organizar”. Está claro que estas ciudades no se hallaban despobladas, y sin que neguemos la realidad de nuevos pobladores, la pretensión de la monarquía es organizar y consolidar políticamente estos territorios” (“El Bierzo en la época de Alfonso III” de M.C. Rodríguez en  p 152 de “La época de Alfonso III y San Salvador de Valdediós”). Sera un tema a profundizar. Esta idea de continuïtat de la poblacio anterior “reorganisada”, es l’unica que explica la continuïtat toponimica.

 

Per a acabar, anem a fer un passeig virtual que un valencià podia fer anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, gastant el vocabulari romanç present en la toponimia documentada en eixa epoca. Aixina, un valencià dels s XII i XIII, que caminara per “valls”, “moles”, o “montanyes”, segur que s’entropessaria en “pedres”, “penyes” i “coves”. Chafaria “herbes” i reconeixeria arbres com els “boixos”. Difícilment no voria alguna “aranya” i segur que podria topetar-se en algunes “cabres”. En el seu cami, trobaria “fonts” per a beure i “torres” i “castells” en missio protectora. Coneixeria les delimitacions de les propietats per les “fites” i estaría familiarisat en una mesura com la “barcella” o en un deposit com el “cup”. Podria ser que tinguera temps per a encomanar-se als “sants”. Documentem-ho:

 

VALL: Es documenta com a una part del nom del poble de “Vallibona”, en territori del castell de Morella i com a paraula independent en l’expressio “Vall d’Usera”, en la Tinença de l’Alcalaten. Vallibona la trobem documentada com: “sicut vadit ad Vallibonam” (1157); “et includit Valipon” (1194); “sicut aqua de Valimona”, “ad caput Valissbone” (1197); “ad caput Vallis Ibone” (1209); “in capite Vallisbone,…iuxta caput serre Vallisbone” (1210). En Vall d’Usera: “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera (1203). O siga, que “segons els sarraïns” es dia “Vallis Ursera” o Vall d’Usera. ¡Redell, quin arap mes estrany que parlaven eixos sarraïns!

 

MOLA: Es troba referenciada en el conjunt “Mola d’Ares”, en el teritori del castell d’Ares: “quomodo vadit ad Molam d’Aras” (1157); “et de illis Molis d’Ares” (1194).

MONTANYA / MONT / MON: Arraïl pressent en Montornes: “et in Monte Roio super Montornes (1100), “ad montaneam de Montornes (1172), en Monllober: “et sicut vertunt aque de Monte Labor versus Quinque Turres” (1194), en Monllats: “illas forcas que dicuntur de Mont Lach et de Ribosico” (1202) Monte etiam Lato intus stante” (1213), en Monlleó: “et ferit ad barranchum de Montleon(1239) o en Monegrell: “descendit per barranchum de Montenigriello…” (1232).

PEDRA: La tenim formant part del toponim “Pedrafita”, hui pressent en el “Mas de la Pedrafita” o en la “Font de la Pedrafita”, en Ares: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194).

PENYA: Documentada en el nom de la montanya del sistema iberic coneguda com “Penyagolosa”: “Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol” (1158); “de Penna Golosa usque ad collatum de Forcatis” (1203). Tambe en la Penya del Aranyol, en Castell de Cabres: “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216).

COVA: Les Coves, fon un territori baix la proteccio del castell de Coves d’Avinromà: “et de Cova vadit terminus in serra de villari de Fredes” (1210); “Et ex alia parte usque ad Covas de Berig sicut extenditur et exit ad collatum de infurcatis” (1213) “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman(1235).

HERBA: Pressent en l’orige del nom de dos poblacions del territori del castell de Morella com “Herbers” i “Herbesset”: “et de Balinou et de Bel, et de Arber (1194); “vadit ad Herber medianum, et de Herber mediano” (1210).

BOIX: Un lloc en molts boixos es un “boixar”. I “El Boixar” es un poble que es trobava en territori del castell de Morella: “sicut aqua de Valimona dividit usque ad Boxar (1195).

ARANYA: En Castell de Cabres, es troba la “Penya del Aranyol”. “et de Coraian vadit ad fundum de Arannonali (1210); “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon (1216).

CABRA: Forma part del nom del poble de “Castell de Cabres”, que estigue en terme general de Morella: “Cuiquidem castro de Cabres hos terminos” (1210); “et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233).

FONT: En territori que fon protegit pel castell de Morella, prop de Castell de Cabres es troba la “Font del Cup”. Esta font, en 1210, ya era la Font del Cup: “de capite Vallisbone in fonte de Cubo, et de fonte Cubi vadit ad Herber” (1210).

TORRE: Es part del nom del poble de Cinctorres: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194). Tampoc “Quinque” o cinc, te pintes de massa arap.

CASTELL: Hem remet a lo dit en “cabra”, per ser l’atra part de “Castell de Cabres”.

FITA: Hem remet a lo dit en “pedra”, per ser l’atra part de “Pedrafita”.

BARCELLA: Es una de les tipiques topiques paraules mal dites “mossaraps”, que es fa derivar del llati “particella”. La Barcella era el nom d’un antic poblat de Chert, en terme del castell de Cervera: “locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant (1192). Comprovem que els que habitaven La Barcella en 1192, eren de religio musulmana, lo que no era impediment per a parlar en romanç valencià.

CUP: Hem remet a lo dit en “font”, per ser part de l’expressio “Font del Cup”.

SANT: Trobem la paraula “Sant” en el nom de Sant Mateu, poblacio que es trobava en la demarcacio del castell de Cervera:“carrera qua itur de Sancto Matheo dividit usque ad vilar de Cenia” (1195). No es l’unic poble que portava nom de sant/santa durant l’epoca de dominacio musulmana, sent que tambe tenim a “Santa Pola”, referenciada per Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” com “Santa Bula”, a partir del llati “Sancta Paula”. El cap de Sant Marti tambe es troba documentat en la Chronica Rogeri de Houedene” del s. XII que parla de terram protensam in mari, quae dicitur Caput Martini. Deinde ante civitatem magnam, quae dicitur Denie”.

En est estudi, tambe he tingut oportunitat de documentar alguns noms de fenomens topografics valencians, que per no ser catalans están en franc perill d’extincio com per eixemple: ALTS “et vadit ferire per somos altos, “et exit ad somos altos (1239); CABEÇOS “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil” (1239); LLOMES “et redit per illam lomam sursum”, et illam lomam vadit ferire ad cabeço de Venahebu” (1239); FOYES “Et ascendit in serra de Foveis” (1244), “usque ad collum altum de capud de Foya d’Ories” (1251); FONDOS “et transversat illum barranchum Fundum…” (1239), “fundum de la Scalarola” (1232), “fundum de Canalellas” (1232), “fundum del Castellar de la Cazon” (1232); DEVESES: “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria” (1242).

 

Per a que es veja que la toponimia valenciana te molt a on rascar, acabe en un aperitiu d’un atra zona valenciana, estudiada per María Luisa Chofre Navarrete, en la seua tesis doctoral “Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”: su localización a partir de las fuentes” (2002), en la que identificà alguns toponims preislamics d’Alzira com “Cabanes”, “Fantina”, “Maranyent”, “Materna”, “Mulata”, “Petres”, “Prada”, “Pranchet”, ”el Pujol”, “Tarragona”, “Tedret”, “Ternils”, “Torà”, “Toro”, “Tulell”, “Vilella”, “Lluch”, “Puig-molar”, (Pismola), “Cavall Bernat”…De Cullera com “Fragalós”, “Matada”, “Bega”, “Caminas”, “Cabeçols”, “Tollo”, “Calzada” o de Sueca com “Aiello”, “Campanar”, “Corcoix”, “Gandient”, “Junçana”, “Villella”, “Sauselles”, “Llombos”… Recordem que Mateu i Llopis va escriure que “Se comprueba la continuidad –dice- de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias”.

 

Emili Casanova, il·l·lustrissim de l’AVL, ha escrit sobre l’importancia de “la constitución de la AVL con una sección Onomástica, competente en toponimia de la Comunidad Valenciana, tanto para la de origen catalán/valenciano, como para la de aragonés-murciano/castellano”. Vegem que per a l’il·l·lustrissim, la toponimia valenciana / valenciana, no existix, perque o es catalana / valenciana, o es aragonesa-murciana / castellana. Com crec que la referencia a la toponimia “de origen catalán / valenciano”, primer “catalán”, segon “valenciano”, necessita d’una explicacio, li faig al Sr Casanova les següents preguntes: ¿Vol dir que l’orige valencià està subordinat al català? ¿Vol dir que no hi ha toponimia valenciana que no siga catalana? Ni un dels toponims vists en el present articul, pot reclamar el seu orige català, i practicament tots son anteriors a que un un sol català es deixara caure pel regne de Valencia. Sent aixina, ¿acas es “de origen catalán/valenciano” per decret de l’AVL?

 

El “il·l·lustrissim” Casanova continua dient que “Posteriormente al Corpus valenciano debería buscarse un convenio con las instituciones catalanas, a través de la Societat d’Onomàstica y del IEC, para emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán, pues básicamente, sobre todo la derivada de apelativos que es la mayoritaria, es la misma” (“Estado actual de los estudios sobre toponimia valenciana” p 195-212 de “Toponimia de España” -2010). I ahi volia vore’l yo. Vists els objectius de l’Academia ¿Valenciana? de la Llengua (¿de quina llengua?) i vist lo que diuen alguns dels molt “il·l·lustrissims”, no queda mes remei que manifestar la desilusio de que l’AVL, en els diners dels valencians, tinga com a objectiu “emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán”. Com per ad aixo ya están els catalans, s’evidencia que l’AVL sobra. Per a eixe viage no es necessitaven estes alforges.

 

Finalment, es hora de dir ben alt i ben fort, que ya estem farts de certs desgraciats que no tenen mes comboi i mes trafec, que regalar la nostra toponimia valenciana i tota la nostra cultura als catalans. Si volen fer un regal als catalans, els valencians els agraïriem que es regalaren en persona i que se n’anaren fugint d’aci, cap a la seua terra ensomiada. ¡Che tu! ¡Ya esta be!

17 octubre 2012 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (XII)

En l’articul anterior hem vist toponimia, fonamentalment dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, tota ella documentada anteriorment a la conquista de Jaume I. En est articul, continuem estudiant la toponimia de la zona, en alguna extensio, centrant-nos en aquella documentada principalment en les cartes de poblacio. De forma absolutament majoritaria, es tracta de toponimia preexistent que es documenta per primera volta. No ha donat temps de canviar ni d’inventar res. Per aixo podem llegir expressions en llati com “quod dicitur”, “dictum”, “loco nominato”, “locum illum que apellatur”, equivalents als valencians “dit/a”, “qui es nomenat/da”, “apellat/ada”. A voltes nos trobem en alguna doble denominacio com “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”, equivalent al valencià “en altra manera es appellat/apellada”.

 

En relacio a l’antigüitat d’algun dels toponims que anem a vore, analisant el primer d’ells, Bellestar, resulta que podria contindre un lexema iberic d’arraïl “bel”, que sol relacionar-se en el basc beltz o negre. L’etim forma part del cognomen indigena “Aenibeli” present en una lapida romana. Segons Fletcher-Mesado, en una inscripcio iberica apareguda en el Solaig de Bechi, apareixen les formes “Belesair” i “Belestar”. ¿Serà un toponim de catalans antediluvians?

 

Reconeguent previament, que demostrar una cosa pot resultar “pesadet”, no obstant, entrem en faena.

 

Entre els pobles i llogarets baix la proteccio del castell de Morella que documente en els moments inmediatament posteriors a la reconquista tenim: BELLESTAR: “et granyenam de Bellestar, et granyenam de Melgraner” (1261); CASTELLFORT: “ad populandum, quodam locum in termino de Morella qui dicitur Galintort(1237); “universis hominibus habitatoribus de Castelfort, aldea Morelle” (1260); CATÍ: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232); CHIVA: “Presentibus testibus Raymundo Castell, notario de Xiva(1250); EL FORCALL: vadit ferire usque ad Forcallo (1239), d’orige documentat previament “usque ad collatum de Forcatis(1203); HORTELLS “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells (1246); MOLA ESCABOÇA: “dividit cum Herber Jusano, et illas moles Escoboses intus” (1233); PORTELLet illo termino de Portel intus” (1233); LA TODOLELLA: “dividunt hereditates de la Todolella (1246) VILANOVA: “que est in termino de Castell de Crabras et dicitur Vilanova (1237); VILLORES: “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells” (1246). ALFORRE: “quam dividit terminum cum predicto Alhorre (1233).

 

Passant  a toponimia menor del terme general del castell de Morella, tenim que en el ports de Morella naix el RIU BERGANTES: “et transversat rivum de Vergantes per fundum del vilar de Nicholao” (1232), en el que el RIU CALDERS aboca les seues aigües:“et cadit intus in illo rivo de Calderas, et de quarta parte habet affrontationem sicuti includit illum rivum de Calderas (1233). En Catí està la VALL DELS CIRERS: “et per barranchum barranchum includit intus illud planum de Cireso…” (1232), “includit intus illum planum del Cirer, el PORT DE PRUNELLES: “et per barranchum reddit ad portum de Prunellas (1232), tambe documentat en la Cronica de Jaume I, que el cita previament a la conquista del territori, “de la Canada d’Ares al port de Pruneles, junt a la RAMBLA DE SALVASSORIA i la de CERVERA O ANTOLÍ: al port de Pruneles, et a Salvassoria et Athemí, “sicut aque vertunt, et serra serra transversat Salvasoria (1239), “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria (1242) i el “TOSSAL DE GIBALCOLLA”: “et via via ascendit per illam La Covam et per illam serram vadit ferire ad Gibalcolla”  (1239). En Benifassà es troba la COVA DE L’ORTIELLO: “de Fonte de Albarda versus Ortiello, et dividit ibi cum termino del Boxar a la Cova del Ortiello (1237). Per esta zona tambe es troba un parage/riu MAGRANAR / MAGRANES: “vallem de Malgraner, et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233). “quondam locum nostrum qui vocatur Malgraner (1269), un atre dit LES CINGLES: “et omnia que habemus et habere debemus en Les Cingles (1250), EL REGACHOL: “assignamus, scilicet sicut includit Regaxol (1239), la FONT DE VINACHOS de Morella: “Bernardi et uxoris sue, qui est prope fontem de Vinaxos. En El Boixar, la SERRA DE LES ALBARDES: “et vadit ferire in la Serra de la Cova del Albarda(1236). En Sorita MONEGRELL i el BARRANC DE PARDOS: descendit per barranchum de Montenigriello, et redit ad vallem de los Pardos”. (1232) “et ascendit ad serram de Monte Nigrillo, et descendit per barranchos de Mont Nigrillo (1250). En Castellfort COLL DE L’ESPINO / FONT DE L’ESPINO / MAS DE L’ESPINO: “per colladielo Pinolo, per oriellam de campiello Sicco” (1232), “Et dividit terminum cum Cuilyar, per Coladiello Pinoso, per orielam del Campielo Sico” (1250). En Vallibona, PUACHOL DE NA ROSSA: “et vadit ferire in illa serra de Turmell, Puachol intus stando” (1233). No podem oblidar-nos del port o alt de les CABRELLES “ad pinnam de la Calçada de la Cabriella, et per pinnam pinnam vadit ferire ad calzatam de la Cabriella (1232).

 

Si parlem del terme del castell de Cervera, TRAIGUERA, documentada com Valltraiguera. Traygarie, Traygerie Tragarie, podria tindre el seu orige en “vallis triticaria” o vall del forment. Unes atres poblacions son CHERT: “et dividit terminum cum Chert (1232). Tambe trobem: CANET LO ROIG: “discurrunt tempore pluviarum versus Canet(1235); LA JANA: “in hereditates sarracenorum, a cierzo in termino de Caneto et de Jana” (1237); CALIG: “affrontat ab oriente in serra versus Calig” (1234); ROSSELL: et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar” (1233), “locum qui nuncupatur Rossellus, qui est in termino de Cervaria” (1237), “et exit al villar de Rosel (1238). En relacio a toponimia menor, l’alt mes important es el del TURMELL: “ferire in illa serra de Turmell, Puachol indus stando(1233)“Devesa de turomell(1316) i ademes esta documentada la FONT DEL MOLINAR: “vadit ferire ad summum de Molinar, et de summo de Molinari (1237); el CARRASCAL: “loco nominato Carrascalium sicut dividi ab oriente in alia populacione dictum Carrascalium, ab occidente in término de Chert” (1237); la MOLA DEL GRAU: “et de summo de Molinari vadit ferire ad Pinnam del Grau(1237). Uns atres documentats posteriorment son ESPADELLA: “al cap de la rocha qui es nomenada Spadella (1323). FONT DE L’ALBELLÓ: “i tot aygua vesant anat fins al cap de la curolla cap a la font del Albelló (1323). COVA O BARRANC DE LA COVA DE LA TEA. “al cap de la vall dels Ferreres e a cap de la vall de la Tea (1322). BARRANC DE L’OS: “molló al cap de la Vall del Os… la vall de Los…” (1322). Boscs com “lo bosch del Monintiu, lo bosch de la Raureta, los boschs dels Clorts, los boschs de la Vall de la Tea, la vall de Los, lo bosch de Ledo, lo bosch de Teyxar (1322).

 

Passant al terme del castell de Culla, RIU DE LES TRUITES / VILAFRANCA: “qua hereditas dicitur Rivus de las Truytas (1239), “et de Villafrancha et de Vinaçal, et de Ça Neta” (1263). VISTABELLA: “ilum locum nostrum qui vocabatur Vistabella… vertuntur versus dictum terminum de Pulcravista (1251); TORRE DE VINRABÍ / D’EN BESORA: Canvià de nom pel del nou amo “Guillermus de Besora, et uxor nostra Romia”, “ad populandum totum terminum de Turre de Vinrabí…dictam populationem de Vinrabí (1274), “et de Turrem de vina Rabino et de Benaçal” (1303); VILAR DE CANES: “locum nominatum Vilar de Canes in termino de Culla” (1273); CASTELLAR: “locum nostrum qui vocatur Castelar Veyl de Atzaneta” (1273)

 

En relacio a la toponimia menor del territori del castell de Culla, podem citar en Culla el RIU MONLLEÓ: “et ferit ad barranchum de Montleon (1239), “serra serra, vadit al Montemleoni, et de Monteleoni vadit ad Arçedolum” (1251); el toponim del RIU MOLINELL que es correspon en el d’un mas i el de la vall del Molinell: “et dividit terminum cum Molinello, sicut aque vertunt versus vallem Carboneram” (1239); la SERRA D’ESPARREGUERA: “scilicet de rivo sico usque ad collum de Spareguera” (1272); i la SERRA DE FOYES i MOCHELLOS, actualmente una masia: “Et ascendit in serra de Foveis, et vadit directe a Mochellos. Et de Mochellos ascendit directe in dicto podio de Moncatil.”(1244). En Atzaneta: RIU DE MAGRANES:rivo de Malgraneis, et sicut ascendit predictus rivus de Malgraneis usque ad terminos de Xodos”. (1273); RIU MAJOR: “et sicut rivo de Malgraneis [vadit] usque ad rivum Majorem, et de rivo Majori usque ad terme cuberta de les Osseres” (1273); PLA DE MEANES: “de quadam hereditatem nomine Mianes cum suo termino, que est in terra Cuilar et Azanetam” (1260). En Benassal el RIU DELS ARBRES/ALBERS: “de podio de Moncatil vadit directe ad baranchum del Mançanar, et intrat ad rivum qui descendit dels Albers(1244); el BARRANC FONDO: “et transversat illum barranchum fundum et vadit ferire ad Cabeço de Petro Darocha” (1239); el COLL D’IVOL: “venit de Valcorba et vadit ferire ad collatum de Ayvol(1239) i el MONCATIL: “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil (1239).  De Vilafranca trobem la FONT DE LA PENELLA, et via vadit ferire ad fontem de Peniella de la Mosquerola” (1239) i la PARTIDA DE BENASEBUS: “de illo cabeço de Venahebu vadit ferire ad cabeço de Venahebu, totum Venahebu intus stando.” (1239), antigament en Vilafranca, actualmente en Mosquerola/Mosqueruela. Trobem finalment en Vistabella la FOYA D’ORES: “qua penna est in fundo de Foyes d’Ories(1251); el SENDEROL DE LES BRUGUERES: “et ascendit per cenderolo Brucariorum, et ascendit usque in vistam de campo qui dicitur de Arzedolo” (1251); el TOSSAL DEL MARINET: “et de caput Penna Golosa vadit a Marinet, et de Marineto vadit serra serra” (1251) i LA TALAYA: “usque ad talayam altam que est inter illum locum qui vocatur Arçedol et castro de Boyo, et de talaia alta vadit serra” (1251).

En la Comanda Major de Les Coves, LES COVES DE VINROMÀ, “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman,” (1235); ALBOCASSER, “et dividit terminum cum Abocaçer” (1232); LA SALZEDELLA, “illam ramblam que descendit de la Salnadela (1232), “et dividit terminum cum Salçediella (1238), “in loco nominato vallis de la Salzadella, (1262); TÍRIG, “et dividit terminum cum Teri(1232), “sicut aque vertantur versus Terich, et venit ferire usque ad Vallem Tortam” (1238), “aque vertuntur de la Sierra de Tirig contra Salzadella” (1238); LA VILANOVA D’ALCOLEA: “terminum et locum integriter de Alcolea(1245). Toca esta zona LA VALLTORTA: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232), “usque in Valletorta, et vadit rivum amunte ad Castellar Gros” (1245)

 

Finalment, de la comarca de l’alt Millars, en 1245 es documenta el riu MILLARS que li dona nom: “alquereas de Ribesalbes et de Berita et de Trucelles, que sunt in termino Onde in rivo de Millars” (1245)

 

En 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, per a lo que demanà als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle”, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Per a tractar de llimits oficials, havia de dirigir-se a “autoritats” anteriors. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”. En la descripcio del terme feta pels musulmans es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. No cal dir que al famos traductor o trujamà, ni olorar-lo, deduint-se que musulmans i cristians s’entenien perfectament en romanç.

 

Suponc que no hi haurà ningun desficaciat que pense que els toponims que hem vist siguen traduccions de l’arap. Ni ningun destrellatat que imagine una conversa entre conquistadors i conquistats del tipo “Billey alladi: Castell de Cabres, le Hille Illehu: Boxar, alim galym huaked: Molinar…”, a la que els conquistadors havien d’estar molt atents per a apuntar-se lo que entenien. Qui tinga el greu problema de creure’s eixes favades, hauria d’explicar ademes, el perqué a l’aragones Blasco de Alagon, li escriuen “Castell de Cabres” en romanç valencià i no Castiello de cabras, en romanç aragones. ¿Quina explicacio queda que no siga un destarifo? Que cristians i musulmans s’entien parlant en romanç i que el romanç dels musulmans valencians era el romanç valencià. Recordem que Simonet es referí a “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia” i nomes havien passat uns 100 anys des de que ho digue.

 

Per a acabar, en el següent articul, vorem algunes conclusions.

17 octubre 2012 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA | Deja un comentario