L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com “alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó”. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.