Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVII)

En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a l’existencia de musulmans que prestaven diners a cristians, es significatiu comprovar que alguns musulmans rics que no fugiren posteriorment a la reconquista del rei en Jaume, prestaren diners inclus al propi rei. En document de l’any 1263 en el que es referencien distints deutes reals, consta que Jaume I devia 1400 sous a un musulmà valencià “Dominico Lupi alcaido de Almenara pro custodia castri mille solidos regalium Valencie, et Ovetar Sarraceno de Xerica M et CCCC solidos”.

 

Per a comprovar que tambe a uns atres nivells, els cristians i musulmans valencians del s. XIII, es devien diners entre ells, es interessant llegir la ponencia d´Isabel O’connor “Les activitats economiques dels mudèjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, publicada en el “XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó”. L’autora estudià les comparecencies davant del Justicia de Cocentaina entre 1293 i 1294, en relacio al cobrament de deutes. Trobà que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià”. Quantificant els deutes aplegà a la conclusio de que “…no n´hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians”. Un eixemple significatiu es de l’any 1277, en el que “Ramón de Servóles e Eymeric [Ferrer], jurats de Cocentania, foren condenats a pagar a “Phamet Pescuynal” la cantitat de “cent cinquanta tres sous de real[s, los] quals li confessen deure ab carta pública.

 

L’existencia de musulmans -posteriorment moriscs-, que prestaven diners a cristians, no es circumscrigue al s. XIII. Tambe hi havien en epoques previes a l’expulsio dels ex-musulmans obligats a convertir-se al cristianisme perque no havien volgut o pogut convertir-se voluntariament. Ciscar, en “Prestamistas moriscos en Valencia”, parla d’un total de 354 moriscs que cobraven deutes a cristians per valor de 197.679 lliures, ratificant l’inquestionable existencia de “una clase media rural morisca en posición ascendente y que seria yugulada por la expulsión”.

 

Vist que cristians i musulmans es devien i ampraven diners entre ells, els acatalanats haurien d’explicar com ho conseguien, si segons ells, no s’entenien.

 

Les relacions de treball entre cristians i musulmans es documenten fonamentalment en  l’activitat agricola, principal activitat fins a no fa massa temps. Recordem que Ibn Hawkal, en acabant de la visita a l’Espanya musulmana que feu l´any 948, escrigue que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Els cristians “dimmis”, protegits, o “mossaraps”, podien treballar les seues terres propies, les d’uns atres cristians i les de musulmans. Entre les terres de cristians es documenten per eixemple les del monasteri de sant Vicent, donades els de 19 de març de 1232 a Sant Victorià -“…posseibussions ac pertinenciis suis…”-, o les de iglesia que hi havia en el cap de sant Vicent de l’Algarb portugues, que segons va escriure al Idrisi en el “Kitab Rudjar” o llibre de Roger, acabat l’any l’any 1154, “Tiene un gran tesoro, extensas propiedades y legados en los territorios del Algarve”. Pero centrant-nos en les relacions laborals agricoles entre cristians i musulmans, hem de recordar l’existencia del contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, del que parlà Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), pel que s’acordaven les condicions de treball i la particio de costs i beneficis, a miges o no. Posteriorment a la reconquista cristiana, trobem un contracte equivalent, en els de laurahon” o com diuen els nostres Furs, de “laurar a miges, o a cosa sabuda”, dels quals es conserva una mostra en el subscrit entre el Ramon de Canet i Ali Allobadi en la Cocentaina de la decada dels 70 del s. XIII.

 

Els musulmans tambe llogaven o tenien a cens algunes terres de cristians, i a voltes es compromisos es plasmaven en carta publica. Sabem que en la Cocentaina del s. XIII, Abdulhuaheb era llogater de Johan de Bitoria, perque assignà a correr certes penyores que d’ell tenia “per rahon de loger d’un ort seu d’un an e mig”. “Exemen Perec d’Oriç”, se clamà de “Alí Uharat Hatab”, perque li devia “DLX sous per rahon del loger de la sua heretat…”. N’Emerich Ferrer se clamà “de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros” posant contra ells que li havien cremat una heretat, “la qual tenien d’él loguer a III ans, ab carta”. Tambe sabem que Guillerm de Vilamajor denuncià a Abdulhuaheb “per rahon d’un sensal qui d’él tenia en Fraga”.

 

Tambe hem comprovat que en les primeres decades posteriors a la conquista cristiana, hi hagueren cristians que treballaren per a musulmans com el pastor cristià de nom Esteban de Mora que treballava per a Ali Pescunyal, el cristià que guardava el secà que treballava Cilim o el cristià de nom Sancholo d’Ayora, que treballava per a Mahomet Abotix ajudant-lo en les faenes del camp. Com es llogic, tambe es documenten musulmans que treballaven per a cristians en eixa epoca. Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”. El cristià “Bernat Steve” denuncià al Justicia d’Alcoy, que havia donat a “Jachot, moro” un “troç de terra a lau[rar], en la qual terra ha II fexes d’ordi, del qual no li dona gens”. Sabem que Ali treballava la terra de Ramon, perque “Fo sentenciat e jutjat que’l dit Alí agues e prengues sa part del blat que… avia sembrat en la terra del dit R(amon)”. Un personage, en el nom sospitos de “Amat Cequier”, darrere del qual pot trobar-se o un cristià prejaumi o un convers, fon contractat per a “la guarda dels porchs de Cocentània”, prometent “esser fiel e verdader en la guarda”.

 

La colaboracio entre cristians i musulmans tambe s’extengue al mon de la construccio i a unes atres professions mes especialisades. El Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, cita l’any 1282 (p 302), a un mestre major d’obres provablement musulmà, que treballava per al rei Mahomet, maestre major de la obra del Real del seynor rey”. L’any 1284 (p 791/92), es cita a un atre mestre d’obres, tambe provablement musulmà Habrahim Belido, maestre de la obra del Reyal del seynor rey”. En la Cocentaina del s. XIII, Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”, i “Abdallà Huarat Axay” acordà “que faré a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn…”. Tampoc hem d’obviar la possibilitat de que estes persones foren cristians prejaumins o descendents d’ells, o que foren conversos, sent que no es troben calificats especificament com a “moros” / “sarrahins” o “juheus”. Una atra professio en la que colaboraven cristians i musulmans era la medicina. L’any 1332 el rei es referia a “Olmocat Sarracenam domesticam nostram in presenti infirmitate nostra ex officio suo cirurgie…”. L’any 1333 a Çahar, sarracena Valencie cirurgica nostra…”. Podriem parlar de moltissims mes del s XIV com “Hamet Hatequia”, “Hamet Acequi”, “Macahat”, “Abderraman Mahomet”, “Çat Almutehit”…

 

Els acatalanats volen fer-nos creure en una societat valenciana esquizofrenica en la que amos i treballadors de distintes religions colaboraven sense entendre’s. Seria dificil compendre que els reis de Valencia contractaren mestres d’obres musulmans, als que segons els acatalanats, ningu entenia quan parlaven de rajoles o d’algeps. I lo que ya es de nota, es creure’s que els reis de Valencia cridaren a meges mulmans valencians, sabent que no els entenien quan els explicaven els seus alifacs. Als acatalanats els agradaria que darrere de cada musulmà es documentara a un torcimany o traductor. Pero no es aixina.

 

Musulmans i cristians, tambe compartiren activitats ludiques, com anar als banys, anar a tavernes o prostibuls i jugar junts. En epoca de dominacio musulmana, al Turtusi (m. 1127) es queixava de que “Otra innovación es que se permita la entrada a las mujeres en los baños junto con las judías y cristianas (kitabiyyat), sin que lleven velo, así como que entren los musulmanes junto con los cristianos en los baños” (p 371 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”, traduït i estudiat per Maribel Fierro). Els Furs preveien la separacio de sexes “Els homens nos banyen el dia, o els dies en lo qual, o en los quals les fembres se banyaran en aquells mateix banys”, sense establir exclusivitats per a membres d’una determinada religio. En la ciutat de Valencia hi havia un “bany de la moreria”, en el que el es documenta l’assistencia de cristians, provablement conversos, com tambe ho serien els musulmans que al-Turtusi denunciava que entraven en els banys junt als cristians. Hem vist que l’any 1280, Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”.

 

Cristians i musulmans compartien taverna i es bufaven junts. Que ho feen en epoca de dominacio musulmana consta per eixemple en els poemes d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), qui en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”, escrivia que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano… Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía… me convidó diciendo: Vamos al trago matinal y / divino”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina de l’any 1275 “…fo demanat R. de Canet…si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna”, a lo que contestà que sí “e vana provar per moros e per xp[crist]ians, concretant que ho provaria “per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms”. Teresa Ferrer Mallol, en “Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”, ha escrit que “També hi havia una gran promiscuïtat a la taverna de Maria, la vídua de Berenguer Llop, àlias na Lloba, on bevien junts uns quants sarraïns, un convers i algun cristià”.

 

En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, corresponent a l’any 1275, es documenten chiquets cristians i musulmans jugant junts -caçant lludries-. Trobem que “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, <fil d’en A. de Sérvoles>, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània” (p 40). Els jocs de musulmans i cristians valencians durant l’epoca de dominacio musulmana, que es continuaren jugant posteriorment a la reconquista cristiana, es un tema etnologic a tractar especificament.

 

Si els acatalanats pretenen que nos cregam que els musulmans i els cristians, es banyaven junts, compartien taverna i es bufaven junts, jugaven entre ells…pero que no s’entenien parlant, ho tenen cru. ¿De veres seran tan pardals de creure-s’ho ells? Recordem que Carmel Ferragud en “El naixement d´una vila rural valenciana”, posa de manifest l´importancia de la cita dels chiquets que caçaven lludries, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien d´entendre´s per jugar plegats”. ¿Nomes per a jugar?

 

Continuant en unes atres activitas compartides entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que un canvi de “senyor” en senyorius de poblament mixt, era motiu per a que tots els vasalls, cristians i musulmans, es reuniren conjuntament en consell general, per a assistir als actes de la transmissio i prestar el corresponent “sagrament de feeltat” o fidelitat al nou senyor. L’any 1391 un valencià de nom Vicent Nadal, comprà el senyoriu de Chestalgar a Ot de Moncada. El 20 de decembre, els cristians  i musulmans de Chiva, Miralcamp i Godelleta, es reuniren en Chiva “in pleno et generali concilio”, per a avalar la transaccio. Junt a “Paschasii Marti”, “Mathei Xando”, “Anthonii Vaquer”…, suscrigueren “Lopo Aladuyt, alamini”, “Mahomat Çumada iurati”, “Abrafim el barber”… La documentacio de la presa de possessio, que tingue lloc dos dies mes tart, acredita que els musulmans de Chestalgar parlaven en romanç. L’alcait convocà a l’aljama, “convocata aliama sarracenorum predicte ville de Xestalgar”, i ordenà consell general en la plaça a on s’acostumaven a celebrar “est usaticum concilium convocare, congregari et teneri”. El procurador d’Ot de Moncada, estengue, i ensenyà el document d’entrega del senyoriu, escrit en llati, i per a fer sabedors als musulmans del seu contingut, el tradui i llegi en llengua vulgar, pla o romanç “hostendit, demostravit et in lingua vulgari in dicto concilio legi et explanari fecit. Si el procurador d’Ot de Moncada haguera segut tan sabut com els nostres acatalanats, s’hauria pogut estalviar la traduccio al romanç, que segons ells, no degueren entendre.

 

Tenim un atre eixemple l’any 1470, quan Huc de Cardona prengue possessio de la vila d’Ondara a traves del seu procurador Nicolau Antist. En l’acte, Manuel Piera, “mana ajustar los justicia, cristians, moros, vehins e vasals de la dita vila de Ondara”. Es reuniren “la major e la pus sana part axí dels cristians com dels moros de la dita vila de Ondara”. I ho feren “tots ensemps en la dita casa o portiche on per semblants coses se acostumen de ajustar”. En la reunió, Bernat de Vilarig o Bernat Botet, estaven junt a Mahomat Cequa, Azmet Gogueig o Ali Galili.

 

Tambe es interessant comprovar la colaboracio administrativa entre cristians i musulmans. L’any 1289, el Justicia de la ciutat de Valencia Berenguer Dalmau, demanà consell a cristians, conversos i musulmans, per a regular distints aspectes sobre el “spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. L’any 1417, un musulmà “Çalema Malull, ferrer, serrahí de la moreria de la ciutat de Valencia”, acceptà el carrec de lloctinent de “Gerau Bou, cavaller, mostaçaf de la ciutat de Valencia”, manifestant “acceptant com a lochtinent de mostaçaf dessus dit, per ço com me havets feta gracia de voler dels honorables jurats de Valencia en aço entrevenints…”.

 

Finalment, l’integracio d’alguns musulmans valencians en la societat cristiana aplegà al punt d’obtindre llicencies o tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio. Hamet Hatequia havia segut examinat i considerat apte l’any 1338, per a poder eixercir la medicina en la ciutat i regne de Valencia “Cum presenti carta nostra eidem Hameto, sarraceno, concedimus quod ex quo in dictos foros per alios fisicos examinatus suficientes et idoneus repertus [ex…] ad exercendum officium medicine iamdictum possit libere et impune et absque […] alicuius pene in dicta civitate et Regno Valencie. El 24 de giner de 1388, Maymo Abdochis, obtingue “licencia e plen poder…de usar e practicar de art de barber o cirorgià dins la ciutat e regne de Valencia”, demanant el corresponent certificat al Justicia en lo civil “requerí de paraula lo dit honrat justicia que letra testimonial si fos feta…”, constant “…Que Maymo Abdochis, moro, barber del loch de Manizes, es stat examinat per los honrats e discrets En Jacme Maderes, mestre en arts e en medecina, e En Jacme Avinyo, bacheller en medeçina…” i es stat atrobat abte e suficient de usar e practicar de art de cirorgia…” (p. 99 de “Medical Licensing and Learning in Fourteenth-century Valencia”).

 

En el proxim articul, havent comprovat l’extensio de les relacions i comunicacio entre musulmans i cristians valencians, continuarém comprovant que esta comunicacio es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

 

Anuncios

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (i XIII)

En els dos articuls anteriors hem vist toponimia del territori historic dominat pels castells de Morella, Cervera, l’Alacaten, Culla i Ares, documentada anteriorment i simultaneament a la conquista de Jaume I.

 

Entre eixa toponimia, com es llogic, hi ha de diversos origens, no existint el minim dubte de que l’immensa majoria es d’orige prerromanic o romanic, deguent-se incloure en el grup romanic, aquella que sol etiquetar-se com a “mossarap”.

 

Una chicoteta part d’eixa toponimia es d’orige en l’arap, que no “toponimia arap”, per haver-se integrat plenament en el romanç valencià una volta passat pel seu garbell de normes que modifiquen i adapten. Entre esta toponimia podriem trobar “ALCOLEA”, de l’arap “al-qulaya” o el castellet; “ALFORRE”, de l’arap “al-hurra” o la lliure o franca, assimilable a Vilafranca; “BENIFASSÀ”, de l’arap “Ibn Hassan”; “MALEFA”, de l’arap “maliha”, la bella o fermosa, assimilable a Vilafermosa; “OLOCAU”, que podria tiendre orige en l’arap “al-uqab” o la costera o en els “olcaldes” prerromans. Tambe es discutix l’orige arap de toponims com “LLACOVA”; “CORACHÀ”, que podia estar relacionat en el llati “coratiam”; “BENAVIT”, que recorda els distints “Benaventes”, “Benavites” o el “Benavento” italià; “ALCORBA”, que podia incloure el romanç “corba” o “AVINSILONA”, que podria ser d’un arap “Ibn Silona” que podria estar relacionat en el nom llati “Silo” (Siló/Silona), que dugue per un rei asturià

 

La covivencia de l’arap i el romanç, es posa de manifest en toponims clarament hibrits com “ALCANTARELLA”: de l’arap AL-QANTARA o el pont + sufix diminutiu romanç ELLA; “ALMENARELLA”: de l’arap AL + llatí MINAE +  sufix diminutiu romanç ELLA o “GIBALCOLLA”: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

 

En relacio a la toponimia que alguns etiqueten de “mossarap”, podem citar “REGACHOL”; “PUACHOL”; “VINACHO”; “CAMPELLO”; “ORTIELLO”; “PARDOS”; “ESPINO” o “MOCHELLOS”. Hem de saber que en uns casos es tracta de toponimia no evolucionada o adaptada, que conserva formes molt antigues del romanç, tractant-se en uns atres casos del fet de trovar-nos en una zona de transicio de entre el valencià i l’aragones. La toponimia “mossarap”, es l’unica toponimia romanica que els acatalanats destaquen, per a fer-nos creure que si els valencians de l’epoca parlaven en romanç, eixe romanç era molt distint de la llengua valenciana, que el dogma mantè que dugueren els catalans.

 

En relacio a la toponimia que conserva formes no evolucionades o adaptades, es evident que la seua presencia en el s. XIII no implica en absolut que siguen formes caracteristiques del romanç que parlaven els valencians d’eixa epoca, significant exactament lo mateix que la seua presencia actual. El fet de que els valencians pugam anar a una “lloma” de la partida del “llombo”, a menjar-nos un entrepa de “llomello”, mentres acariciem el “llom” d’un gos, no indica que en cada moment parlem distintes llengües de distintes epoques. Simplement indica que parlem en llengua valenciana.

 

A la pregunta sobre la “nova” toponimia dels conquistadors, hem de dir que es detecta algun minim canvi toponimic. Un d’ells es per un canvi d’amo. La “TORRE DE VINRABI”, d’on en algun moment degue ser “senyor” el judeu Ibn Rabi, passà a ser la “TORRE D’EN BESORA”, perque a partir de l’any 1269, tingue com a nou “senyor” a “Guillermus de Besora”, qui l’any 1274, otorgà carta pobla a furs de Saragossa “ad bonos foros et usus et consuetudines Cesarauguste”. Hi hague una important resistencia al canvi de nom, sent que en 1303, encara es parlava de “Turrem de vina Rabino”. Un atre es el “RIU DE LES TRUITES” o “hereditas dicitur Rivus de las Truytas”, que Blasco de Alagón dona a repoblar l’any 1239, que passà a ser “VILAFRANCA”, i que en 1263 ya era nomenada “Villafrancha”. Finalment, tambe Blasco de Alagon donà a repoblar “GALINTORT” o “locum in termino de Morella qui dicitur Galintort”, passant molt pronte a nomenar-se “CASTELLFORT”, nom ya documentat en 1260 com “Castelfort”, segurament pel seu impotant castell d’orige romà.

 

Comprovem que la “nova” toponimia dels conquistadors, es ben pobra al costat de la toponimia valenciana que es conserva i perdura. No podem deixar de dir, que si fora certa la pretesa relacio entre “repobladors” i llengua, tota esta zona hauria de ser de llengua aragonesa/castellana, pel fet d’haver-se “repoblat” en sa major part a furs d’Arago (Corachà -1235; El Boixar -1236; Vilafranca -1239; Castell de Cabres -1239; Benassal -1239; Ares -1243; Culla -1244; El Forcall, -1246; Vistabella -1251…) i inclus Morella a furs de Sepulveda. No obstant, el significat dels termes “poblar” i “repoblar” ha segut replantejat ultimament, per no tindre sentit pressuntes substitucions massives de poblacio, en el sentit de que “Es obvio i comúnmente aceptado por la mayoría de los historiadores, que al término “repoblar”, hay que darle el significado de “organizar”. Está claro que estas ciudades no se hallaban despobladas, y sin que neguemos la realidad de nuevos pobladores, la pretensión de la monarquía es organizar y consolidar políticamente estos territorios” (“El Bierzo en la época de Alfonso III” de M.C. Rodríguez en  p 152 de “La época de Alfonso III y San Salvador de Valdediós”). Sera un tema a profundizar. Esta idea de continuïtat de la poblacio anterior “reorganisada”, es l’unica que explica la continuïtat toponimica.

 

Per a acabar, anem a fer un passeig virtual que un valencià podia fer anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, gastant el vocabulari romanç present en la toponimia documentada en eixa epoca. Aixina, un valencià dels s XII i XIII, que caminara per “valls”, “moles”, o “montanyes”, segur que s’entropessaria en “pedres”, “penyes” i “coves”. Chafaria “herbes” i reconeixeria arbres com els “boixos”. Difícilment no voria alguna “aranya” i segur que podria topetar-se en algunes “cabres”. En el seu cami, trobaria “fonts” per a beure i “torres” i “castells” en missio protectora. Coneixeria les delimitacions de les propietats per les “fites” i estaría familiarisat en una mesura com la “barcella” o en un deposit com el “cup”. Podria ser que tinguera temps per a encomanar-se als “sants”. Documentem-ho:

 

VALL: Es documenta com a una part del nom del poble de “Vallibona”, en territori del castell de Morella i com a paraula independent en l’expressio “Vall d’Usera”, en la Tinença de l’Alcalaten. Vallibona la trobem documentada com: “sicut vadit ad Vallibonam” (1157); “et includit Valipon” (1194); “sicut aqua de Valimona”, “ad caput Valissbone” (1197); “ad caput Vallis Ibone” (1209); “in capite Vallisbone,…iuxta caput serre Vallisbone” (1210). En Vall d’Usera: “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera (1203). O siga, que “segons els sarraïns” es dia “Vallis Ursera” o Vall d’Usera. ¡Redell, quin arap mes estrany que parlaven eixos sarraïns!

 

MOLA: Es troba referenciada en el conjunt “Mola d’Ares”, en el teritori del castell d’Ares: “quomodo vadit ad Molam d’Aras” (1157); “et de illis Molis d’Ares” (1194).

MONTANYA / MONT / MON: Arraïl pressent en Montornes: “et in Monte Roio super Montornes (1100), “ad montaneam de Montornes (1172), en Monllober: “et sicut vertunt aque de Monte Labor versus Quinque Turres” (1194), en Monllats: “illas forcas que dicuntur de Mont Lach et de Ribosico” (1202) Monte etiam Lato intus stante” (1213), en Monlleó: “et ferit ad barranchum de Montleon(1239) o en Monegrell: “descendit per barranchum de Montenigriello…” (1232).

PEDRA: La tenim formant part del toponim “Pedrafita”, hui pressent en el “Mas de la Pedrafita” o en la “Font de la Pedrafita”, en Ares: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194).

PENYA: Documentada en el nom de la montanya del sistema iberic coneguda com “Penyagolosa”: “Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol” (1158); “de Penna Golosa usque ad collatum de Forcatis” (1203). Tambe en la Penya del Aranyol, en Castell de Cabres: “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216).

COVA: Les Coves, fon un territori baix la proteccio del castell de Coves d’Avinromà: “et de Cova vadit terminus in serra de villari de Fredes” (1210); “Et ex alia parte usque ad Covas de Berig sicut extenditur et exit ad collatum de infurcatis” (1213) “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman(1235).

HERBA: Pressent en l’orige del nom de dos poblacions del territori del castell de Morella com “Herbers” i “Herbesset”: “et de Balinou et de Bel, et de Arber (1194); “vadit ad Herber medianum, et de Herber mediano” (1210).

BOIX: Un lloc en molts boixos es un “boixar”. I “El Boixar” es un poble que es trobava en territori del castell de Morella: “sicut aqua de Valimona dividit usque ad Boxar (1195).

ARANYA: En Castell de Cabres, es troba la “Penya del Aranyol”. “et de Coraian vadit ad fundum de Arannonali (1210); “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon (1216).

CABRA: Forma part del nom del poble de “Castell de Cabres”, que estigue en terme general de Morella: “Cuiquidem castro de Cabres hos terminos” (1210); “et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233).

FONT: En territori que fon protegit pel castell de Morella, prop de Castell de Cabres es troba la “Font del Cup”. Esta font, en 1210, ya era la Font del Cup: “de capite Vallisbone in fonte de Cubo, et de fonte Cubi vadit ad Herber” (1210).

TORRE: Es part del nom del poble de Cinctorres: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194). Tampoc “Quinque” o cinc, te pintes de massa arap.

CASTELL: Hem remet a lo dit en “cabra”, per ser l’atra part de “Castell de Cabres”.

FITA: Hem remet a lo dit en “pedra”, per ser l’atra part de “Pedrafita”.

BARCELLA: Es una de les tipiques topiques paraules mal dites “mossaraps”, que es fa derivar del llati “particella”. La Barcella era el nom d’un antic poblat de Chert, en terme del castell de Cervera: “locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant (1192). Comprovem que els que habitaven La Barcella en 1192, eren de religio musulmana, lo que no era impediment per a parlar en romanç valencià.

CUP: Hem remet a lo dit en “font”, per ser part de l’expressio “Font del Cup”.

SANT: Trobem la paraula “Sant” en el nom de Sant Mateu, poblacio que es trobava en la demarcacio del castell de Cervera:“carrera qua itur de Sancto Matheo dividit usque ad vilar de Cenia” (1195). No es l’unic poble que portava nom de sant/santa durant l’epoca de dominacio musulmana, sent que tambe tenim a “Santa Pola”, referenciada per Al-Udri, (1003-1085) en la seua obra “Nusus‘an al-Andalus” com “Santa Bula”, a partir del llati “Sancta Paula”. El cap de Sant Marti tambe es troba documentat en la Chronica Rogeri de Houedene” del s. XII que parla de terram protensam in mari, quae dicitur Caput Martini. Deinde ante civitatem magnam, quae dicitur Denie”.

En est estudi, tambe he tingut oportunitat de documentar alguns noms de fenomens topografics valencians, que per no ser catalans están en franc perill d’extincio com per eixemple: ALTS “et vadit ferire per somos altos, “et exit ad somos altos (1239); CABEÇOS “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil” (1239); LLOMES “et redit per illam lomam sursum”, et illam lomam vadit ferire ad cabeço de Venahebu” (1239); FOYES “Et ascendit in serra de Foveis” (1244), “usque ad collum altum de capud de Foya d’Ories” (1251); FONDOS “et transversat illum barranchum Fundum…” (1239), “fundum de la Scalarola” (1232), “fundum de Canalellas” (1232), “fundum del Castellar de la Cazon” (1232); DEVESES: “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria” (1242).

 

Per a que es veja que la toponimia valenciana te molt a on rascar, acabe en un aperitiu d’un atra zona valenciana, estudiada per María Luisa Chofre Navarrete, en la seua tesis doctoral “Las ciudades de “Sicana” y “Sucro”: su localización a partir de las fuentes” (2002), en la que identificà alguns toponims preislamics d’Alzira com “Cabanes”, “Fantina”, “Maranyent”, “Materna”, “Mulata”, “Petres”, “Prada”, “Pranchet”, ”el Pujol”, “Tarragona”, “Tedret”, “Ternils”, “Torà”, “Toro”, “Tulell”, “Vilella”, “Lluch”, “Puig-molar”, (Pismola), “Cavall Bernat”…De Cullera com “Fragalós”, “Matada”, “Bega”, “Caminas”, “Cabeçols”, “Tollo”, “Calzada” o de Sueca com “Aiello”, “Campanar”, “Corcoix”, “Gandient”, “Junçana”, “Villella”, “Sauselles”, “Llombos”… Recordem que Mateu i Llopis va escriure que “Se comprueba la continuidad –dice- de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias”.

 

Emili Casanova, il·l·lustrissim de l’AVL, ha escrit sobre l’importancia de “la constitución de la AVL con una sección Onomástica, competente en toponimia de la Comunidad Valenciana, tanto para la de origen catalán/valenciano, como para la de aragonés-murciano/castellano”. Vegem que per a l’il·l·lustrissim, la toponimia valenciana / valenciana, no existix, perque o es catalana / valenciana, o es aragonesa-murciana / castellana. Com crec que la referencia a la toponimia “de origen catalán / valenciano”, primer “catalán”, segon “valenciano”, necessita d’una explicacio, li faig al Sr Casanova les següents preguntes: ¿Vol dir que l’orige valencià està subordinat al català? ¿Vol dir que no hi ha toponimia valenciana que no siga catalana? Ni un dels toponims vists en el present articul, pot reclamar el seu orige català, i practicament tots son anteriors a que un un sol català es deixara caure pel regne de Valencia. Sent aixina, ¿acas es “de origen catalán/valenciano” per decret de l’AVL?

 

El “il·l·lustrissim” Casanova continua dient que “Posteriormente al Corpus valenciano debería buscarse un convenio con las instituciones catalanas, a través de la Societat d’Onomàstica y del IEC, para emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán, pues básicamente, sobre todo la derivada de apelativos que es la mayoritaria, es la misma” (“Estado actual de los estudios sobre toponimia valenciana” p 195-212 de “Toponimia de España” -2010). I ahi volia vore’l yo. Vists els objectius de l’Academia ¿Valenciana? de la Llengua (¿de quina llengua?) i vist lo que diuen alguns dels molt “il·l·lustrissims”, no queda mes remei que manifestar la desilusio de que l’AVL, en els diners dels valencians, tinga com a objectiu “emprender el estudio conjunto de toda la toponimia de origen catalán”. Com per ad aixo ya están els catalans, s’evidencia que l’AVL sobra. Per a eixe viage no es necessitaven estes alforges.

 

Finalment, es hora de dir ben alt i ben fort, que ya estem farts de certs desgraciats que no tenen mes comboi i mes trafec, que regalar la nostra toponimia valenciana i tota la nostra cultura als catalans. Si volen fer un regal als catalans, els valencians els agraïriem que es regalaren en persona i que se n’anaren fugint d’aci, cap a la seua terra ensomiada. ¡Che tu! ¡Ya esta be!

17 octubre 2012 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (XII)

En l’articul anterior hem vist toponimia, fonamentalment dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, tota ella documentada anteriorment a la conquista de Jaume I. En est articul, continuem estudiant la toponimia de la zona, en alguna extensio, centrant-nos en aquella documentada principalment en les cartes de poblacio. De forma absolutament majoritaria, es tracta de toponimia preexistent que es documenta per primera volta. No ha donat temps de canviar ni d’inventar res. Per aixo podem llegir expressions en llati com “quod dicitur”, “dictum”, “loco nominato”, “locum illum que apellatur”, equivalents als valencians “dit/a”, “qui es nomenat/da”, “apellat/ada”. A voltes nos trobem en alguna doble denominacio com “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”, equivalent al valencià “en altra manera es appellat/apellada”.

 

En relacio a l’antigüitat d’algun dels toponims que anem a vore, analisant el primer d’ells, Bellestar, resulta que podria contindre un lexema iberic d’arraïl “bel”, que sol relacionar-se en el basc beltz o negre. L’etim forma part del cognomen indigena “Aenibeli” present en una lapida romana. Segons Fletcher-Mesado, en una inscripcio iberica apareguda en el Solaig de Bechi, apareixen les formes “Belesair” i “Belestar”. ¿Serà un toponim de catalans antediluvians?

 

Reconeguent previament, que demostrar una cosa pot resultar “pesadet”, no obstant, entrem en faena.

 

Entre els pobles i llogarets baix la proteccio del castell de Morella que documente en els moments inmediatament posteriors a la reconquista tenim: BELLESTAR: “et granyenam de Bellestar, et granyenam de Melgraner” (1261); CASTELLFORT: “ad populandum, quodam locum in termino de Morella qui dicitur Galintort(1237); “universis hominibus habitatoribus de Castelfort, aldea Morelle” (1260); CATÍ: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232); CHIVA: “Presentibus testibus Raymundo Castell, notario de Xiva(1250); EL FORCALL: vadit ferire usque ad Forcallo (1239), d’orige documentat previament “usque ad collatum de Forcatis(1203); HORTELLS “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells (1246); MOLA ESCABOÇA: “dividit cum Herber Jusano, et illas moles Escoboses intus” (1233); PORTELLet illo termino de Portel intus” (1233); LA TODOLELLA: “dividunt hereditates de la Todolella (1246) VILANOVA: “que est in termino de Castell de Crabras et dicitur Vilanova (1237); VILLORES: “dividunt cum Villoris, et sic dividit Ortells” (1246). ALFORRE: “quam dividit terminum cum predicto Alhorre (1233).

 

Passant  a toponimia menor del terme general del castell de Morella, tenim que en el ports de Morella naix el RIU BERGANTES: “et transversat rivum de Vergantes per fundum del vilar de Nicholao” (1232), en el que el RIU CALDERS aboca les seues aigües:“et cadit intus in illo rivo de Calderas, et de quarta parte habet affrontationem sicuti includit illum rivum de Calderas (1233). En Catí està la VALL DELS CIRERS: “et per barranchum barranchum includit intus illud planum de Cireso…” (1232), “includit intus illum planum del Cirer, el PORT DE PRUNELLES: “et per barranchum reddit ad portum de Prunellas (1232), tambe documentat en la Cronica de Jaume I, que el cita previament a la conquista del territori, “de la Canada d’Ares al port de Pruneles, junt a la RAMBLA DE SALVASSORIA i la de CERVERA O ANTOLÍ: al port de Pruneles, et a Salvassoria et Athemí, “sicut aque vertunt, et serra serra transversat Salvasoria (1239), “pro vedato seu devesa, totum illum montem qui vocantur Vallivana et Salvasoria (1242) i el “TOSSAL DE GIBALCOLLA”: “et via via ascendit per illam La Covam et per illam serram vadit ferire ad Gibalcolla”  (1239). En Benifassà es troba la COVA DE L’ORTIELLO: “de Fonte de Albarda versus Ortiello, et dividit ibi cum termino del Boxar a la Cova del Ortiello (1237). Per esta zona tambe es troba un parage/riu MAGRANAR / MAGRANES: “vallem de Malgraner, et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar, et castrum de Capris, et Bel” (1233). “quondam locum nostrum qui vocatur Malgraner (1269), un atre dit LES CINGLES: “et omnia que habemus et habere debemus en Les Cingles (1250), EL REGACHOL: “assignamus, scilicet sicut includit Regaxol (1239), la FONT DE VINACHOS de Morella: “Bernardi et uxoris sue, qui est prope fontem de Vinaxos. En El Boixar, la SERRA DE LES ALBARDES: “et vadit ferire in la Serra de la Cova del Albarda(1236). En Sorita MONEGRELL i el BARRANC DE PARDOS: descendit per barranchum de Montenigriello, et redit ad vallem de los Pardos”. (1232) “et ascendit ad serram de Monte Nigrillo, et descendit per barranchos de Mont Nigrillo (1250). En Castellfort COLL DE L’ESPINO / FONT DE L’ESPINO / MAS DE L’ESPINO: “per colladielo Pinolo, per oriellam de campiello Sicco” (1232), “Et dividit terminum cum Cuilyar, per Coladiello Pinoso, per orielam del Campielo Sico” (1250). En Vallibona, PUACHOL DE NA ROSSA: “et vadit ferire in illa serra de Turmell, Puachol intus stando” (1233). No podem oblidar-nos del port o alt de les CABRELLES “ad pinnam de la Calçada de la Cabriella, et per pinnam pinnam vadit ferire ad calzatam de la Cabriella (1232).

 

Si parlem del terme del castell de Cervera, TRAIGUERA, documentada com Valltraiguera. Traygarie, Traygerie Tragarie, podria tindre el seu orige en “vallis triticaria” o vall del forment. Unes atres poblacions son CHERT: “et dividit terminum cum Chert (1232). Tambe trobem: CANET LO ROIG: “discurrunt tempore pluviarum versus Canet(1235); LA JANA: “in hereditates sarracenorum, a cierzo in termino de Caneto et de Jana” (1237); CALIG: “affrontat ab oriente in serra versus Calig” (1234); ROSSELL: et castrum de Fredes, et Rossel, et Boxar” (1233), “locum qui nuncupatur Rossellus, qui est in termino de Cervaria” (1237), “et exit al villar de Rosel (1238). En relacio a toponimia menor, l’alt mes important es el del TURMELL: “ferire in illa serra de Turmell, Puachol indus stando(1233)“Devesa de turomell(1316) i ademes esta documentada la FONT DEL MOLINAR: “vadit ferire ad summum de Molinar, et de summo de Molinari (1237); el CARRASCAL: “loco nominato Carrascalium sicut dividi ab oriente in alia populacione dictum Carrascalium, ab occidente in término de Chert” (1237); la MOLA DEL GRAU: “et de summo de Molinari vadit ferire ad Pinnam del Grau(1237). Uns atres documentats posteriorment son ESPADELLA: “al cap de la rocha qui es nomenada Spadella (1323). FONT DE L’ALBELLÓ: “i tot aygua vesant anat fins al cap de la curolla cap a la font del Albelló (1323). COVA O BARRANC DE LA COVA DE LA TEA. “al cap de la vall dels Ferreres e a cap de la vall de la Tea (1322). BARRANC DE L’OS: “molló al cap de la Vall del Os… la vall de Los…” (1322). Boscs com “lo bosch del Monintiu, lo bosch de la Raureta, los boschs dels Clorts, los boschs de la Vall de la Tea, la vall de Los, lo bosch de Ledo, lo bosch de Teyxar (1322).

 

Passant al terme del castell de Culla, RIU DE LES TRUITES / VILAFRANCA: “qua hereditas dicitur Rivus de las Truytas (1239), “et de Villafrancha et de Vinaçal, et de Ça Neta” (1263). VISTABELLA: “ilum locum nostrum qui vocabatur Vistabella… vertuntur versus dictum terminum de Pulcravista (1251); TORRE DE VINRABÍ / D’EN BESORA: Canvià de nom pel del nou amo “Guillermus de Besora, et uxor nostra Romia”, “ad populandum totum terminum de Turre de Vinrabí…dictam populationem de Vinrabí (1274), “et de Turrem de vina Rabino et de Benaçal” (1303); VILAR DE CANES: “locum nominatum Vilar de Canes in termino de Culla” (1273); CASTELLAR: “locum nostrum qui vocatur Castelar Veyl de Atzaneta” (1273)

 

En relacio a la toponimia menor del territori del castell de Culla, podem citar en Culla el RIU MONLLEÓ: “et ferit ad barranchum de Montleon (1239), “serra serra, vadit al Montemleoni, et de Monteleoni vadit ad Arçedolum” (1251); el toponim del RIU MOLINELL que es correspon en el d’un mas i el de la vall del Molinell: “et dividit terminum cum Molinello, sicut aque vertunt versus vallem Carboneram” (1239); la SERRA D’ESPARREGUERA: “scilicet de rivo sico usque ad collum de Spareguera” (1272); i la SERRA DE FOYES i MOCHELLOS, actualmente una masia: “Et ascendit in serra de Foveis, et vadit directe a Mochellos. Et de Mochellos ascendit directe in dicto podio de Moncatil.”(1244). En Atzaneta: RIU DE MAGRANES:rivo de Malgraneis, et sicut ascendit predictus rivus de Malgraneis usque ad terminos de Xodos”. (1273); RIU MAJOR: “et sicut rivo de Malgraneis [vadit] usque ad rivum Majorem, et de rivo Majori usque ad terme cuberta de les Osseres” (1273); PLA DE MEANES: “de quadam hereditatem nomine Mianes cum suo termino, que est in terra Cuilar et Azanetam” (1260). En Benassal el RIU DELS ARBRES/ALBERS: “de podio de Moncatil vadit directe ad baranchum del Mançanar, et intrat ad rivum qui descendit dels Albers(1244); el BARRANC FONDO: “et transversat illum barranchum fundum et vadit ferire ad Cabeço de Petro Darocha” (1239); el COLL D’IVOL: “venit de Valcorba et vadit ferire ad collatum de Ayvol(1239) i el MONCATIL: “vadit ferire al illum cabeço de Moncatil (1239).  De Vilafranca trobem la FONT DE LA PENELLA, et via vadit ferire ad fontem de Peniella de la Mosquerola” (1239) i la PARTIDA DE BENASEBUS: “de illo cabeço de Venahebu vadit ferire ad cabeço de Venahebu, totum Venahebu intus stando.” (1239), antigament en Vilafranca, actualmente en Mosquerola/Mosqueruela. Trobem finalment en Vistabella la FOYA D’ORES: “qua penna est in fundo de Foyes d’Ories(1251); el SENDEROL DE LES BRUGUERES: “et ascendit per cenderolo Brucariorum, et ascendit usque in vistam de campo qui dicitur de Arzedolo” (1251); el TOSSAL DEL MARINET: “et de caput Penna Golosa vadit a Marinet, et de Marineto vadit serra serra” (1251) i LA TALAYA: “usque ad talayam altam que est inter illum locum qui vocatur Arçedol et castro de Boyo, et de talaia alta vadit serra” (1251).

En la Comanda Major de Les Coves, LES COVES DE VINROMÀ, “castrum et villam de Cuellar, et castrum et villam de las Covas de Avenroman,” (1235); ALBOCASSER, “et dividit terminum cum Abocaçer” (1232); LA SALZEDELLA, “illam ramblam que descendit de la Salnadela (1232), “et dividit terminum cum Salçediella (1238), “in loco nominato vallis de la Salzadella, (1262); TÍRIG, “et dividit terminum cum Teri(1232), “sicut aque vertantur versus Terich, et venit ferire usque ad Vallem Tortam” (1238), “aque vertuntur de la Sierra de Tirig contra Salzadella” (1238); LA VILANOVA D’ALCOLEA: “terminum et locum integriter de Alcolea(1245). Toca esta zona LA VALLTORTA: “et vadit ferire ad Vallem Tortam, Catinus intus stando” (1232), “usque in Valletorta, et vadit rivum amunte ad Castellar Gros” (1245)

 

Finalment, de la comarca de l’alt Millars, en 1245 es documenta el riu MILLARS que li dona nom: “alquereas de Ribesalbes et de Berita et de Trucelles, que sunt in termino Onde in rivo de Millars” (1245)

 

En 1232, Blasco d’Alago ordenà la delimitacio del castell de Morella, per a lo que demanà als sarraïns de Morella, “precepit sarracenis de Morella”, que li mostraren els termens del castell “monstrarent et examinarent terminos predictis castri Morelle”, tant en guerra com en pau “sicut unquam illos possederant in guerra et in pace”. Per a tractar de llimits oficials, havia de dirigir-se a “autoritats” anteriors. Els musulmans es reuniren en consell “habito inter eos consilio”, i triaren a quatre “jurats”, “vells” o “seniores” de l’aljama dels musulmans, que coneixien el terme “elegerunt IIIIor seniores qui sciebant bene omnes suprascriptos terminos”. En la descripcio del terme feta pels musulmans es nomena “Castell de Cabres”, “Coraychan”, “Pinna de Aranonal”, “Fonte de Albarda”, “Boxar”, “Cova del Ortiello”, “umbrie de los Comos”, “talayas de Maria”, “congustum de Arannonal”, “Pinna Roya”, “Molinar”, “Pinnam del Grau”, “congustum de illa Scalerola”, “Mola Scobosa” i “cabezades de Scalona”. No cal dir que al famos traductor o trujamà, ni olorar-lo, deduint-se que musulmans i cristians s’entenien perfectament en romanç.

 

Suponc que no hi haurà ningun desficaciat que pense que els toponims que hem vist siguen traduccions de l’arap. Ni ningun destrellatat que imagine una conversa entre conquistadors i conquistats del tipo “Billey alladi: Castell de Cabres, le Hille Illehu: Boxar, alim galym huaked: Molinar…”, a la que els conquistadors havien d’estar molt atents per a apuntar-se lo que entenien. Qui tinga el greu problema de creure’s eixes favades, hauria d’explicar ademes, el perqué a l’aragones Blasco de Alagon, li escriuen “Castell de Cabres” en romanç valencià i no Castiello de cabras, en romanç aragones. ¿Quina explicacio queda que no siga un destarifo? Que cristians i musulmans s’entien parlant en romanç i que el romanç dels musulmans valencians era el romanç valencià. Recordem que Simonet es referí a “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia” i nomes havien passat uns 100 anys des de que ho digue.

 

Per a acabar, en el següent articul, vorem algunes conclusions.

17 octubre 2012 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (XI)

Havent repasat l’antroponimia romanica de cristians i musulmans valencians fins a l’epoca de Jaume I, nomes falta parlar un poc sobre toponimia valenciana, perque del seu estudi s’extrau l’existencia d’una rotunda base romanica, producte de la continuïtat d’un poble que parlava en romanç valencià. El profesor Bosch Vilá en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”, senyalà que Jaume I es trobà en Valencià en “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes”.

 

En la serie d’articuls titulats “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, posavem de manifest la cara de ferro que tenen alguns catalans i catalanistes, que pretenen que la toponimia valenciana siga catalana, quan resulta que practicament tota ella es preexistent a la vinguda de Jaume I. Que yo sapia, els pobles prerromans que estigueren en territori valencià no eren catalans, com crec que tampoc ho eren els romans ni els gots. Ademes, resultaria una sorpresa que algu demostrara que els que s’apoderaren del territori valencià en el s. VIII, no eren araps i nortafricans ¡eren musulmans catalans!.

 

No obstant, no hem de sorpendre’s de res. Ventura Conejero, escrivia l’any 1971 en “Les fonts clàssiques de Xàtiva”, en el “Primer Congreso de Historia del País Valenciano”, sobre una inscripcio iberica de la que dia que “és avui llegida com Saiti”. Explicava que “L. Michelena ha dit que la sibilant incial és africada, cosa que explicaria la xeix del català” afegint que “la pronúncia africada hauria persistit com a substrat fins als nostres dies”. Comprovem que la pronunciacio del ibers valencians del s. III a de C, “explica” el català, que segons els acatalanants nos dugueren els catalans XV sigles mes tart. Desgraciadament, no nos expliquen el moment en que els ibers valencians ensenyaren als catalans a pronunciar aixina. ¿O es que els ibers valencians ya eren catalans? ¡Aço es lo que podem esperar dels acatalanats que naixqueren, creixqueren i vixqueren de cine durant el franquisme, apoderant-se de totes les institucions que pogueren!

 

Els dos primers articuls de “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, els dedicàrem a documentar toponims de ciutats i pobles valencians en texts anteriors a Jaume I, el primer d’ells en documents cristians i el segon en documents musulmans. En el tercer articul, analisavem la toponimia menor de la Vall d’Albaida, a partir dels estudis del filolec català Corominas, qui deixava la porta oberta a que un ¡2%! d’eixa toponimia tinguera orige català, lo que crec que no els autorisa a parlar de “onomàstica catalana”. Perque, ¿Que diriem d’un alemà que incloguera la toponimia valenciana en l’alemana, per que un 2% de toponimia tinguera orige germanic? ¿No li hauriem de reobrir les portes del siquiatric de Betera? En els tres ultims articuls estudiavem els noms valencians de fenomens topografics, comprovant que l’immensa majoria d’ells son propis i exclusius de la llengua valenciana. Per eixa rao i per desgracia, molts d’ells es troben en perill d’extincio.

 

Com no es roïn costum ampliar un tema al que es torna, aprofitarém que la toponimia es un dels testimonis sobre l’us del romanç pels valencians anteriors a Jaume I, per a aportar un chicotet estudi sobre la toponimia del nort valencia. Es tracta de la zona per la que s’inicià la conquista definitiva del regne de Valencia, que es troba molt documentada per haver segut durant una epoca, frontera entre territoris de distintes religions oficials.

 

Estudiarém la toponimia dels territoris historics dels termens dels castells de Morella, de Cervera, de l’Alacaten, de Culla i del castell d’Ares, en algunes extensions circumstancials. L’adscripcio dels toponims a cada zona es instrumental i s’ha d’entendre de forma aproximada i sense pretensions d’exactitut geografica, a mes de que en moltes ocasions, els rius i les montanyes separen zones o ne travessen varies. Escomençarém per toponimia documentada previament a la conquista de Jaume I, i continuarém en la toponimia arreplegada fonamentalment en els documents coneguts com “cartes de poblacio”. Ni una ni l’atra fon duta per catalans ni aragonesos. Es toponimia valenciana creada per valencians, cristians, musulmans o judeus. Mamprengam a sorprendre’ns.

 

Si escomencem pel terme del castell de Morella, hem de saber que MORELLA es untoponim documentat desde ben llunt:“et sicut claudit Morellum cum suis terminis” (1094); “in anno quando fuit presa Moriella (1117); “et in Tutela usque ad Morella (1119); “et de Bilforato usque Murella (1129)“in frontaria Morelle”(1210).

 

Molts dels pobles i llogarets que que estaven baix la proteccio del castell de Morella es documenten anteriorment a la reconquista del rei en Jaume. Entre ells tenim per eixemple BEL: “sicut vadit ad Bel et de Bel usque ad Beniazan” (1157); “et de Balinou et de Bel, et de Arber” (1194); “ab introitum calçate de Belle, extremo de Vinazan…usque in calzadam de Biel” (1210). BENAVIT: “…açedentes per serram de Benavit (1197). BENIFASSÀ: “et de Bel usque ad Beniazan (1157), “castrum de Beniphaçam quod est in montanna de Tres Eris” (1195), “in exeunt ad capud de Benifaçam” (1197). EL BOIXAR: “sicut aqua de Valimona dividit usque ad Boxar” (1195). CASTELL DE CABRES: “Cuiquidem castro de Cabres hos terminos” (1210). CINCTORRES: “et includit Petrafita et Quinque Turres (1194). CORACHÀ: “…vadit ad Coraian, et de Coraian…” (1210). FREDES: “in locis vocatis Fredes et Bel” (1195); “in serra de villari de Fredes (1210). LLÀCOVA “et de La Lachava et de Balmana, et de Balinou et de Bel” (1194). HERBERS: “et de Balinou et de Bel, et de Arber (1194), “vadit ad Herber medianum, et de Herber mediano” (1210). LA MATAusque ad turrem de Malefas, tota Mata Enecii Sancii intus comprehensa” (1212). OLOCAU: Gudal, Aras, Morella, Olocap…” (1158) “Abela de Olocau sus la torre de la Cuba” (1194) Alocaf, meum proprium castellum, quod stat prope Murellam” (1214). VALLIBONA: “et sicut vadit ad Vallibonam(1157); “et exit supra Benfigum, et includit Valipon (1194); “ad caput Valissbone (1197); “et exunt ad caput callis (vallis) Ibone (1209). VALLIVANA: “et de La Lachava et de Balmana, et de Balinou” (1194).

 

Tambe trobem documentada toponimia de noms de montanyes, moles, serres, penyes, barrancs, rius, partides, fonts… El MONLLOBER de Portell, està documentat des de 1194 “et sicut vertunt aque de Monte Labor versus Quinque Turres”. La mola de SARANYANA, que tambe es el nom d’n llogaret de Todolella es documenta en 1212: “ad molam Sarinane et ad castrum de Zeluerne”. La PENYA DE L’ARANYOL, en Castell de Cabres es troba documentat com “fundum de Arannonali (1210); “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon (1216). BARRANC I TOSSAL DE LA MENARELLA/MENADELLA, en Forcall: “exit ad Carrum et Almanarellam” (1194) “per serram de Benavit exeunt ad Almenarelam” (1197). Un toponim hui en dia perdut es AVINSILONA, que segurament es correspon en l’actual serra de santa Agueda: “et vadit ad albercam Avinsilona et sicut vadit ad Vallibonam” (1157). MOIXACRE: “Et vadit ad Serram de Moxaca (1157). La cita de 1212 que parla de “et exeunt ad Alcanterellam, et sicut rivus de Turris vadit et Ecclessiam de Cit”, es relaciona en un  pont o ALCANTARELLA i un riu que podria ser el RIU DE TORRE SEGURA. Les ALBEREDES, fon una partida en la que es tobava un despoblat que es documenta en  la “Carta pobla de Cantavella” de 1225 i que donà nom al riu actualment conegut com de la Cuba: “et vadit ferire ad rivum de las Albaredas (1232). Resulta impressionant trobar que la FONT DEL CUP, ya es dia aixina en 1210: “de capite Vallisbone in fonte de Cubo, et de fonte Cubi vadit ad Herber”.

 

Del terme general del castell de Cervera, tambe trobem documentats anteriorment a la reconquista del rei en Jaume certs toponims com CERVERA: “Et dono eis castrum, de Cervaria aut castrum de Cullera” (1157), “situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant” (1192). SANT MATEU: “et sicut carrera qua itur de Sancto Matheo” (1195) i un toponim menor que es el despoblat de Chert dit LA BARCELLA: “locum illum qui nuncupatur Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant” (1192). El RIU SEC es documenta l’any 1203 “usque ad rigum Sicum de illa Moscarola, et sicut tenet rigus Sicus usque ad focem de campo de Açeneda”, toponim que cita el rei en Jaume en la seua Cronica: “…e passam pel pla de Sent Matheu, que era lavores erm, e exim al riu Sech que va sobre Servera”.

 

De la Tinença de l’Alacaten, es troba documentat en 1178 el nom de ALACATEN: Alcalatem cum suis terminis” i podria referir-se a LLUCENA una cita del “Enfances vivien” que diu “Mais l’am que qui·m des Luserna (1205) i un atra de 1212 que parla de “Sarinane et ad castrum de Zeluerne, sent posteriors “ad locum qui dicitur Lucemella (1243), “castrum et villam de Lucena, et de Trullas” (1249). Es documenta LES USERES en “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera (1203) i CHODOS: “ex alia parte usque ad Xodos (1213).No he trobat documentacio anterior de ARAYA: “castris de Alchalaten, de Lucena, de Chodos, de Araya (1283). El PENYAGOLOSA es documenta com a minism des de 1158: Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis”.

 

Del terme del castell de Culla o Cullam cum suis terminis” (1178), es documenta CULLA: “Fortunio Sangiz in / Quelga et in Auropesa et in Rouere” (1097), “Castrum et villam de Cullar (1213); ADZENETA: “usque ad focem de campo de Açeneda (1203), BENAFIGOS: “exit supra Benfigum (1194); BENASSAL: “Locum nuncupatum Avinaçal(1213). Passant a toponimia menor, trobem CAMPELLO: Campellus siccus” (1213); el TOSSAL DELS MONLLATS en Vilafranca: “illas forcas que dicuntur de Mont Lach et de Ribosico” (1202) Monte etiam Lato intus stante” (1213); el toponim de CORBÓ, present en el Castell de Corbó de Benassal: “exit ad serram de Alcorba (1157), “nuncupatum Avinaçal, Ruppe de Corvo intus stante” (1213),“ferire ad Corbon, et transversat illum torrentem quod venit de Valcorba (1239); el de MAÇANAR: “in frontaria sarracenorum, propter multa grata servicia que mihi contulisti et cotidie confers, locum illum que apellatur Maçanera (1202), “et venit per barranchum de las Maçaneras (1239), “de podio de Moncatil vadit directe ad baranchum del Mançanar (1244); o el lloc d’ALEDO en Vistabella : Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216), junt al barranc del MALL: “Alehedo, Allokaf, Mallo, Penna de Arannon” (1216).

 

El terme del castell d’Ares, esta documentat des de 1178 Aras cum suis terminis”. En el seu terme trobem la MOLA D’ARES: “quomodo vadit ad Molam d’Aras(1157), “et de illis molis d’Ares (1194) i el MAS DE LA PEDRAFITA o la FONT DE LA PEDRAFITA: “et includit Petrafita et Quinque Turres” (1194). Els dos pobles de la Comanda d’Alcalà tambe es troben documentats anteriorment al rei en Jaume. Son ALCALÁ DE CHIVERT: “iamdictis castris de Exuvert et de Orpesa” (1169) i SANTA MAGDALENA DE PULPIS: “castrum Pulpiç et villam quam superne virtutis subsidio ab inimicis Crucis Christi adquisiverunt” (1190). Per a acabar i tallar, de l’alt Millars documentem VILAMALEFA: “usque ad turrem de Malefas (1212); vilar de la Malea (1232); vilar de la Malepha (1233); villa de la Maleha (1250) i de La Plana Alta les COVES DE BERIG, del término de Borriol.”Et ex alia parte usque ad Covas de Berig sicut extenditur et exit ad collatum de infurcatis” (1213). “Coves de Berig, alias dicto Serra de Vallmanya”

 

No se qué pensareu al vore tan claret que toponimia valenciana com “Boixar”, “Castell de Cabres”, “La Barcella”, “Cinctorres”, “Cervera”, “Coves de Berig”, “Moixacre”, “Monllober”, “Monllats”, “Mola d’Ares”, “Pedrafita”, “Penyagolosa”, “Polpis”, “Riu Sec”, “Sant Mateu”, “Useres”… estava en boca dels valencians anteriors a Jaume I. Alguns catalans i acatalanats volen que nos cregam, que els que pronunciaven tots eixos toponims, eren musulmans unilingües en arap. El problema de qui s’ho crega es que esta a un passet de vore una recua de burros volant, i d’ahí al mege. Crec prou evident que uns toponims de forma i estructura valenciana, nomes pogueren ser creats i transmesos per valencians que parlaven en romanç valencians. Advertir, que quan diem “valencians”, nos referim als cristians, musulmans, i judeus, que convivien en l’actual territori de la provincia de Castelló previament a la vinguda de Jaume I, documentats a finals del s. XII i principis del XIII.

 

Per document de 28 de novembre de l’any 1178, Alfons II rei d’Aragó, donà a la catedral de Tortosa certs drets sobre el territori del castell de Fadrell “castrum, vel villam de Hadrel”, drets adquirits segurament l’any 1172, quan mort el rei Llop, consegui el vasallage del seu germà Yusuf  b. Mardanis, lo que nos conta Zurita, dient que “Aceptó aquel partido el rey, y recibióle por vasallo”. Entre eixos drets estaven els imposts del mercat dels divendres “cum foro feria sexta statuto”, aixina com els drets reals sobre cristians, judeus i moros “et cum universo jure regali sive in xpristianis, sive in sarracenis et judeis, sive in leudis, sive in aliis rebus”. Per a que no hi haguera dubte de l’ambit impositiu, este es definix en precissio dient que anava de Fontcalda fins a la mar Fonscalens usque ad mare”; fins al riu de Burriana “usque ad rivum de Burriana; fins al terme de Borriol “usque ad terminum de Burriol i fins a la montanya de Montornes “ad montaneam de Montornes. Comprovem que Alfons II parla en tota naturalitat d’una convivencia entre cristians, musulmans i judeus, tots els quals parlaven en romanç valencià, i eren els autors de toponims com Fadrell, Fontcalda, Burriana, Burriol o Montornes. La noticia no ha d’extranyar-nos, perque recordem que fea poc de temps, el papa Aleixandre III, s’havia dirigit al rei Llop, dient-li glorios rei de Valencia “glorioso Valentiae regi Lupo”, agraïnt-li el bon tracte que dispensava als cristians valencians “usque fama pervenit cultores et fideles Christi quadam speciali praerogative diligis et honoras et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere” (p 602 “Historiae anglicanae scriptores” – 1652)

 

Que a principis del s. XIII, en Castelló, convivien cristians, musulmans i judeus, ho sabem per document de 22 de maig de 1213, en el qual Pere el Catolic, rei d’Arago, fill d’Alfons II i pare de Jaume I, concedi a l’Orde del Temple els drets sobre el castell i vila de Culla “Castrum et Villam de Cullar”, drets futurs, per a quan Deu posara un territori descrit minuciosament, en mans dels cristians “Deus illum dederit in manibus Christianorum”, incloent els drets sobre homens dones, cristians, moros y judeus, que allí habitaven en eixe moment i habitarien en el futur “cum hominibus et feminis, Christianis, Mauris atque judeis ibi habitantibus et habitaturis”.

 

L’historia de que els valencians en que es trobà Jaume I eren musulmans unilingües en arap, es una gran mentira, orquestada per a intentar justificar un pressunt dret “cientific” dels catalans per a apoderar-se de la cultura i de la llengua valenciana. Una part d’eixa cultura es la toponimia valenciana, creada per valencians de totes les religions, judeus, musulmans i cristians, que en territori valencià es dien simplemente “cristians” i rarament “mossaraps”. En el proxim articul continuarém repasant mes toponimia de la zona que estudiem, per a que vejam la poca vergonya que tenen alguns, quan adjetiven com a “catalana” una toponimia propia del territori valencià, en la qual els catalans no han tingut part alguna.

17 octubre 2012 Posted by | AVL, De Muza al Sit, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (i III)

De moment, hem comprovat que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia durant una epoca de la dominacio musulmana, sense perdre mai el nom de “Valencia”, aixina com que existiren unes atres poblacions que tambe foren conegudes per un sobrenom. Hem vist alguns intents d’interpretar el nom en un cert trellat i tambe les invencions dels acatalanats de sempre que presuponen al sobrenom de “Madinat al turab” un sentit completament despectiu. Sabem, que els experts, li donen a “turab” distints significats: “tapial”, “terra”,  “pols”.

Per a concretar el significat de “turab” i dilucidar si “Madinat al turab” te connotacions despectives, pot ser interessant rastrejar si la paraula “turab”, es troba present en l’etimologia d’algun toponim. I efectivament, ne tenim com a minim dos. Es tracta de Calatorao en la provincia de Saragossa i d’Iznatorab en la de Jaén. En relacio a l’etimologia de Calatorao, Joaquín Vallvé, la fa vindre de Qal’at al-turab”, sent “qal’a” una “plaza fuerte”. (p. 233 de “La división territorial…”) Miguel Asín Palacios escriu de Calatorao: “<castillo de tierra>, nombre -este último Turab- propio también de persona. Citado en BAH, t I p 368, como <ciudad de tierra> y en BAH, t VI, p 418, como <fuerte de tierra>” (p.99 de “Contribución a la toponimia árabe de España”).  Si parlem d’Iznatorab, s’ha de saber que el seu castell es referenciat per al-Idrisi com “Hisn al-turab”, orige etimologic mes que evident d’Iznatorab, pronunciat “Isnatorab” (en arap no existix grafia per a representar la –o).

Comprovem per tant l’existencia de dos toponims formats a partir de “turab”, sense cap connotacio negativa ni despectiva. Es mes, en els dos casos, el nom de “turab” es referix a la “terra” o “tapial”, com a material de construccio de fortificacions. Sent evident les fortificacions no es fan en “pols”, s’ha d’eliminar eixa possible equivalencia.

El profesor de l’universitat de Saragossa Cabañero Subiza nos fa saber que era usual l’us de la terra per a bastir fortificacions, quan escriu que “Las investigaciones dirigidas por M. Barcelo sobre la castellología musulmana en Cataluña, parecen haber llegado a una conclusión semejante, en el sentido de que las torres islámicas anteriores a la ocupación cristiana, al menos en el Alt Penedès, eran en su mayor parte de tapial. (p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…” -1991. “La defensa del reino de Pamplona-Nájera en el s. X”). Per aixo, pareix llicit pensar, que quan les croniques mencionen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, havien de referir-se al material de construccio que identificaria alguna fortificacio de la ciutat.

Hem vist que Saragossa-Saraqusta fon coneguda pel sobrenom, de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat blanca”. Al-Zuhri, descriu la seua muralla com a de “kaddan”, o pedra blanca i resistent, lo qual ha segut constatat per les excavacions arquelogiques. Aixo feu sense dubte, que els viagers que s’acostaren des de llunt a Saragossa la conegueren en l’apelatiu descriptiu de “Ciutat Blanca” o “Madinat al-Bayda”. ¿No podriem pensar, que de forma analoga, si la muralla de la ciutat de Valencia estava feta a partir de terra o tapial, els visitants la conegueren com a “Madinat al turab”? Esta possibilitat no tindria res d’excepcional, perque sabem que les muralles de terra d’un dels barris concentrics de Moscou, feu que fora conegut com “Zemlianoi Gorod” o “ciutat de terra”.

Pero a pesar de haver vist que la terra s’usava per a fer fortificacions com castells i torres, apretant mes, hauriem de demostrar que tambe es gastava per a fer muralles. Nos ho confirma Bazzana, qui escriu que “Ainsi, au début du IX siècle, la Primera Crónica signale la construction d’un château, ‘alcazar’ à murailles de terre ‘paredes de tierra’, à Tolede. À la fin du IX siècle, sous le règne de l’emir ‘Abd Allah, les murailles de Badajoz sont elles aussi, en terre: bi-l turab. (p 75 del vol. I de  “Maisons d’Alandalus…” -1992). En la p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”, es llig, que les muralles de Sevilla foren “reconstruidas según al-Bakri a comienzos del siglo XI con tapiales. Concretant, vegem que Toledo, Badajoz i Sevilla, tingueren les seues muralles fetes de terra, tapial o “turab”. Es evident que l’us de la terra per a la construccio de fortificacions, s’ha d’enquadrar entre les tecniques constructives disponibles en un determinat moment historic, tendint-se evidentment a l’evolucio i a la millora, passant-se de la fusta al tapial i del tapial a la pedra. Ho vegem en la p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…”, a on es llig que “la castellología en madera había precedido también en el mundo musulmán a la arquitectura en piedra…Lo que se puede afirmar con más seguridad…es que el tapial y la tierra apisonada debió preceder a las primeras construcciones encofrados con piedra y argamasa. En consequencia, si les muralles de la ciutat de Valencia eren de “turab” en un temps, evidentment deixaren de ser-ho, quan es feren de pedra i argamassa.

I s’ha de saber que la construccio de les muralls de pedra de la ciutat de Valencia, pogue succeir en la segon decada del s. XI, sent que les que referix Ibn Idari en el “Rawd al-Mi’tar” com a “construidas en piedra y cimientos de hormigón”, poden correspondre’s en aquelles en que “Mubarak y Muzzaffar rodearon a Madina Balansiya”. (p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”-2002). Encara que tradicionalment s’ha atribuit a Abd al-‘Aziz la construccio de les noves muralles, lo cert es que al-Udri (1003-1085), unicament diu d’ell que “perfeccionó sus murallas”. (p 291 de “La división territorial de la España musulmana”). Si les muralles de terra de la ciutat de Valencia, degueren refer-se de pedra a principi del XI, resulta que coincidix en el moment en que els cronistes deixen de referir-se a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab” de forma independent, quedant a soles la formula de “tambe es –o fon- coneguda”.

Pero encara podria pensar-se en la rao per la qual una muralla de terra, identificà exclusivament a la ciutat de Valencia, sent que hi hague una epoca en la qual moltes ciutats tenien muralles de terra o “turab”. Sense dubte, l’identificacio es voria reforçada perque la terra o fanc seria el material principal en que estarien construides la major part de les vivendes de la ciutat de Valencia d’aquella epoca. No de bades, la ciutat de Valencia, s’alça sobre un pla llitoral producte de l’accio sedimentaria del Turia, sent argiles, tarquims i arenes, els materials representatius. Es impossible oblidar que una de les construccions tipiques de l’etnologia valenciana es la barraca, tipologia d’edificacio construida pels valencians com a minim des d’epoca dels ibers (vore “Notes d´etnologia valenciana. Construccions populars”), estant les seues parets tradicionalment construides a partir de “atobes” o “atobons” de terra, paraules derivades de l’arap i exclusivament valencianes. Es dificil no vore que el conjunt muralla-edificacions fetes en terra, ajudaria a que els viagers que s’acostaven a la ciutat de Valencia, es referiren ad ella en el sobrenom de “Madinat al turab” o “Ciutat de terra”.

Considere que hi han arguments mes que de sobra per a enviar a escaparrar a tots aquells que escampen inventades connotacions negatives en el sobrenom de “Madinat al-turab” pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia en una certa epoca de la dominacio musulmana. L’enronia d’alguns per desacreditar tot lo valencià, nomes pot ser calificada com de malaltussa.

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Hispano-romans, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (II)

En la primera part d’est articul, hem vist que durant una certa epoca de la dominacio musulmana, a la ciutat de Valencia, se la conegué tant pel seu nom tradicional de “Balansiya” o Valencia, com pel sobrenom de “Madinat al turab”.

 

L’amic Guichard, que no podia deixar passar este tema sense clavar cullerada, aplegà a escriure la borinotada de que el territori valencià es dia “Valencia”, pero que eixe nom no provenia del de ninguna ciutat, perque a la ciutat de Valencia se li dia “Madinat al turab”. Ho reproduixc per a escarni de l’autor: “Mais, dans de cas de Valence, aucune ville ne donne à proprement parler son nom à la région, puisque les auteurs arabes appellent la capitale levantine du nom de ‘Madinat al-Turab’-la Ville de terre-”. Per lo vist, a Guichard se li’n fot que al Udri (1003-1085), a renglo seguit de dir que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas” afirme que De ella recibe el mismo nombre su cora, demostrant Guichard que lo unic que l’interessa es formar part de la nomina dels que mengen de la ma d’Eliseu Climent, eixe que segons publicà el Mundo el 8 d’agost de 2010, ha arreplegat de la Generalitat catalana vora 18 millons d’euros en els ultims 10 anys, en teoria destinats “Para fomentar la lengua y cultura catalana”. En el programa d’estos traidors, es troba manipular l’historia en tot lo que puga perjudicar als valencians.

 

I anem a vore que el que la ciutat de Valencia tinguera un sobrenom, no fon unic ni excepcional, perque hi hagueren unes atres poblacions que tambe tingueren un segon nom o sobrenom, de caracter descriptiu. Per eixemple, Saragossa fon coneguda tant pel seu nom d’orige llati derivat de “Caesar Augusta” translliterat com “Saraqusta”, com pel nom de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat Blanca”, pel qual tambe ha segut coneguda la ciutat de Fes. En territori valencià, Burriana fon coneguda com “Madinat al-hadra” si creguem lo que nos diu Viciana en “Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”, qui escriu que: “los agarenos en arávigo la nombravan Metina Alhadra, como si dixeran, ciudad verde”. La duplicitat de noms es donava inclus quan l’etimologia del nom principal tenia orige en l’arap. Aixina, Gibraltar que prove de “Yabal Tariq” o montanya de Tariq, era coneguda per “Madinat al-Fath” o “ciutat de la Victoria”. Afegitons descriptius portava tambe Algezires, de “al-Yazira” o l’Illa (com Alzira), i que fon coneguda com “Yazirat al-Hadra” o l’Illa verda, sent aixina nomenada en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del s. XI que parla de “Yspali regione per insulam Viridem, scilicet Gizirat-Alhadra.

 

A continuacio, correspon estudiar el significat de “Madinat al turab”. En l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, estudiàrem el significat de “Madinat”, primera de les paraules que formen l’expressio, comprovant que equival a la “Civitas” romana i solia designar llocs en funcions politico-administratives, religioses i relacionades en impartir justicia. En relacio a “turab”, solem trobar-nos en traduccions com  “tapial”, “terra”, o “pols”, lo que no vol dir que no hi hagen explicacions exotiques, com la que consta en “El origen íbero tartésico del eusquera”, a on s’identifica Madinat al-turab en “Ciudad del Turia” i unes atres incalificables, com la del renegat de Josep Piera, qui en “Cuentos de las dos orillas”, obsesionat per fer mal i desacreditar tot lo valencià, parla de “Madinat al turab”, deixant caure que “Turab también significa tumba” .

 

En relacio al tema de que parlem, es curios coneixer que l’arabiste i catedratic d’arap Pascual de Gayangos (1809-1897), feu una translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia, distinta a la de “Madinat al turab”, aplegant a un significat molt distint. Ho comprovem en  l’estracte de l’obra d’al Maqqari “Nafhu-t-tíb min Ghosni-l-andalusi-r-rattíb…”, que Gayangos titulà “The History of the Mohammedan Dynasties in Spain” (1843), a on s’atribuix a Ibn Sa’id (1208-1286), la frase de que Valencia was known under the name of Medínatu-t-tarab.”, es dir que Valencia havia segut coneguda en el sobrenom de “Medínatu-t-tarab” (p. 66 del vol I). En la p CXVII de l’index del vol. II, de l’edicio de 1964, Gayangos escriu: Balensiah (Valencia), city, called Medínatu-t-tarab (the city of mirth)”. I “city of mirth”, vol dir “ciutat de l’alegria”, significat ben distint del de “Madinat al turab”. Esta sorprenent llectura, ha segut repetida per uns atres autors, segurament a partir de la inicial de Gayangos. Per eixemple, Karl Baedeker, escriu que “None of the larger towns of Spain, except, perhaps, Alicante and Cadiz, produce so Oriental an effect as Valencia, the Medina-ba-tarab (‘city of joy’)” (p 289 de “Spain and Portugal: handbook for travellers” -1908). Mes recentment, Gabriella Zanoletti, escriu sobre Valencia que “Occupata dai Mori e posta sotto il Califfato di Cordoba conobbe un periodo di grande prosperità tanto da essere chiamata Medina-bû-tarab, città della felicità. (p 108 de l’edicio italiana del “Regiment de la cosa pública” -1986).

 

No obstant lo expost en el paragraf anterior, l’unanimitat actual en la translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, induix a pensar en un probable error de Gayangos, per lo qual seguirém en les “explicacions” sobre el perqué del sobrenom de “Madinat al turab”.

 

Anem a coneixer primer lo que diuen els de sempre i els que es fien dels de sempre. Per ad alguns, el nom de “Madinat al turab” es “enigmatic”. Uns atres directament el califiquen de “despectiu”. Com a cosa sabuda per tots i de forma prepotent,  es calificat de “significatiu”. En mes o manco conviccio, tots atribuixen el nom de “Madinat al turab”, a la decadencia, despoblacio i destruccions varies de la ciutat de Valencia.

 

Alguns no concreten l’orige de tal decadencia i despoblacio, que pareix cronica i implicita en el nom. Lorenzo Cara, escriu en “Ciudad y territorio en Al-Andalus” que “la capital es mencionada con un enigmático ‘Madinat al Turab’ o ciudad de tierra, topónimo que parece traslucir en si mismo una situación de decadencia…”. Hugh N. Kennedy, basant-se en el “amic” Guichard, diu que “The history of Valencia in the early Middle Ages is very obscure”, es dir que l’historia de Valencia en l’alta edat mija es molt fosca, parlant de que en eixe temps era coneguda en el dismissive name of Madinat al Turab o City of dust, was, essentially uninhabited, es dir, en el nom despectiu de “Madinat al turab” o ciutat de la pols, estant en essencia deshabitada. (p 56 de “The Byzantine and early Islamic Near East”). Sonia Gutiérrez parla del significativo nombre de Madinat al-Turab”, en acabant d’inventar-se que la ciutat de Valencia es trobava “prácticamente despoblada” i d’escampar la mentira de “la pérdida de su nombre latino” (p 225 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico”)

 

Uns atres s’agarren als tipics topics. Els autors de “Anecdotario histórico valenciano”, en la p.28, en acabant de dir que Valencia rebia el nom de “Madinat al turab”, ho relacionen en que “En el siglo VIII, la antigua ‘Valentia’, se hallaba muy despoblada”. María Jesús Rubiera Mata, atribuix a Abd al Rahman la destruccio de la muralla romana de la ciutat de Valencia i diu que “es cuando se convierte en Madinat at-Turab, la ciudad del polvo, que yo creo que se refería a sus edificaciones de adobe, que no debieron cambiar demasiado…”. (p 63 de “Arquetipos ideales de la ciudad árabe”,  en el “Simposio Internacional sobre la Ciudad Islámica”, – 1991). Carmen Gracia, escriu sobre “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, afegint que “Quizás esta brutal destrucción es la que explica el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad de tierra), por la que la ciudad fue conocida en este tiempo”. (p.124 de “Arte Valenciano”).

 

Pero en l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, varem vore que la hipotesis sobre despoblacio i decadencia de la ciutat de Valencia previament a l’invasio musulmana, es negada hui en dia pels mateixos que anteriorment la defenien, sobre la base de les evidencies arqueologiques. I en l’articul “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”, varem vore que eixa presunta destruccio nomes existix que en el cap d’aquells als qui els hauria agradat que haguera passat. Per tant, si el nom de “Madinat al turab”, no te res que vore en “decadencies”, “despoblacions”, i “destruccions” de la ciutat de Valencia, ¿a que es degut?

 

Per a que vejau que tambe existixen autors que no tenen la ment “decadent”, “despoblada” (de neurones) ni “destruida”, i per tant no fan interpetacions despectives, anem a vore algun intent d’explicacio en mes trellat. Huici Miranda justificà el sobrenom de “Madinat al-turab” en relacio a la ciutat de Valencia, “por estar edificada sobre tierra de aluvión, sin base rocosa y no estar sus calles empedradas” (p 20 de “Historia musulmana de Valencia y su región: novedades y rectificaciones”). Torreño Calatayud, en “Arquitectura y urbanismo en Valencia” diu que “la capital recibió el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad en tierra), ya que se asentaba en una isla que formaban dos brazos del río Turia antes de su desembocadura”. Boira i Maiques, en “La ciudad de Valencia y su imagen pública” atribuix “el nombre de Madinat-al-Turab o la ciudad del polvo”, a “la carencia de empedrado”.

 

No obstant, estes hipotesis no explicarien la rao per la qual el sobrenom de “Madinat al turab” anà perguent força en el pas del temps, quedant-se exclusivament el de Valencia o el de la seua translliteracio “Balansiya”. I es evident que la ciutat de Valencia, ni es canvià de lloc, seguint estant “sobre tierra de aluvión”, ni s’empedraren els seus carrers, caracteristica, per atra banda compartida en moltes atres ciutats i que encara cridava l’atencio de John Ford, en 1831, quan va escriure en relacio als carrers de la ciutat de Valencia que “Las calles, en algunas ocasiones están sin pavimentar, a fin de que las basuras puedan servir de abono para la huerta”.

 

Necessitarem d’una ultima part per a aclarir el “misteri”, comprovant que alguns, si foren honrats, haurien d’optar per l’ostracisme.

 

 

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Hispano-romans, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (i III)

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (i III)

Continuem en les mides valencianes tant superficials com de llargaria, evidentment relacionades perque una superficie es la multiplicacio de dos distancies.

Començant per les mides de llongitut, hem de partir del “Alna” o “Vara”, que en el sistema metric decimal es correspon en 906 mm. La vara es pot dividir be en 4 “Pams”, be en 3 “Peus”. Multiplicador de la vara es la “Corda”, formada per 45 vares. El pam es dividix en 12 “Dits” i el “peu” de 12 “Pulgades”. Un dit es dividix en 12 linees. I una “Braça” o “Canya”, equival a 9 pams. Mes mides antropometriques son el “Colze”, la “Passa”, i la “Milla”, equivalent a mil passes. Es curios el “Eixem”, definit per Onofre Pou en el “Thesaurus Puerilis” en l´apartat “De les medides de la terra” com distancia entre lo dit gros y segon estesos”, aclarint “ques diu en Valencia xem: en Catalunya forc”

Ara anem a comprovar lo “sabuts” que son els nostres catalanistes. En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l’entrada “pam” diu: “…El pam comú és la huitena part de la cana” I en l’entrada “cana” diu: “Antiga mesura de longitud dividida en huit pams”. Si busquem estes definicions en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Enciclopèdia Catalana vegem que les que consten en el “Diccionari ¿Valencià?”, senzillament son copies, diferenciant-se unicament en que canvien “petit” per menut, “vuitena” per huitena i “vuit” per huit, de lo qual es despren, que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera, no tenen ni punyetera idea de l´antic sistema metrologic del Regne de Valencia, sospitant que segurament, no saben ni que ne teniem un de propi. La “cana” catalana de Barcelona, equivalent a 1,5550 m no te res que vore en la “vara” valenciana. En consequencia, la definicio que donen de “pam” resulta una aberracio per als valencians. Si fora deveres  allo de que hi ha que deixar la filologia als filolecs, i tots els filolecs son com els de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ¡Anem aviats! De la Generalitat Valenciana, estem acostumats a esperar qualsevol cosa que vaja en contra dels valencians, i dels que tiren bromera ¡nihil novo sub sole!

Deixem-ho correr, sense esperança alguna de que ho corrigguen, i estudiem les mides de superficie valencianes. I hem de saber, que l´unitat de superficie es la “Fanecada”, que es dividix en “Quartons” i en “Braces quadrades”, de forma que un quartó, te 50 braces quadrades i es la quarta part de la fanecada. Una braça quadrada te 81 “pams quadrats” i cada pam quadrat, 144 “dits quadrats”, cada un dels quals te 144 “linees quadrades”. Multiplicadors de la fanecada tenim el “Jornal” o “Cafissada” compost per 6 fanecades i la “Jovada” de 36 fanecades.

Anem a traure la superficie en m² de la fanecada a partir de les indicacions dels Furs: En “De corda de soguejar la terra, e del preu de les jouades” llegim:

“La corda ab la qual les jouades, e la terra es soguejada, e mesurada ha vint braces reals, e en cascuna corda ha quaranta e cinch alnes de la ciutat de Valencia”

Si la corda te 45 alnes i l´alna es de 906 mm, la llargaria de la corda es de 906 x 45 = 40.770 mm = 40 m 77 cm. Si la corda te 20 braces reals, una “corda quadrada” tindria  400 braces quadrades, es dir 40,77 x 40,77 = 1.662,1929 m².

“La mija fanecada de terra ha de cascun costat deu braces de la dita corda, e axi ha cent braces quadrades”

Si mija fanecada te 100 braces quadrades vol dir que 1 fanecada ne te docentes. Si 400 braces son 1.662,1929 m², docentes es la mitat, es dir 1662,1929/2= 831,09645 m².

Acabem de deduir, que la superficie d´una fanecada es de 831,09645 m², d´a on una cafiçada serien 831,09645 x 6 = 4.986,5787 m² i una jovada 831,09645 x 36 = 29.919,4722 m². El “mestre” universitari, Enric Guinot, en la precisio que el caracterisa, escriu en “Repartiments a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII)”: “Al repartiment valencià, la mida de referència general fou la jovada, equivalent aproximadament a 3 ha (= 2,99 ha), amb uns divisors que són la cafissada (1/6 jovada = 0, 5 ha), i la fanecada (1/6 cafissada = 833,3 m²)”. I yo em pregunte, ¿Com vol que l´ixquen els numeros si no sap fer-los? ¿Podrien els “sabuts” de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana deduir la superficie de la fanecada partint de la “cana” catalana? Els repte a fer-ho.

En el Llibre del repartiment, en donacio del 3 d´octubre de 1.237, llegim: “Et domos pro stabulo, de Hubecar Almatia; et III fanecatas pro orto in Roteros. Es indubtable, que el rei en Jaume conexia que els valencians mediem en fanecades un any abans de la seua entrada en la ciutat de Valencia.

Hem de saber, que pel sur d´Alacant, es conserva un atra mida superficial: la “Tafulla”. Tambe Jaume I la coneixia, quan diu en els Furs: “Que L tafules no eren sino dues jouades de Valencia, que no fan sino XII cafices de sembradura.”

I encara tenim mes mides propies i genuïnes. Per al cabal d´aigua tenim la “Fila”. Una fila es l´aigua que ix per un forat d´un pam quadrat a cinc pams de velocitat per segon, de modo que equival a un cabal de cinc pams cubics per segon. “. En la p. 223 de “Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia” tenim un eixemple: “Vallanca, tiene en su acequia cinco filas de agua, por haber cinco palmos de ancharia, y uno de fondo”. A un conjunt de dotze dotzenes diguem “Grossa”. A un conjunt de troncs per a ser conduits pel riu “Almedia”. Vejam-ho: “Que algú no gos tenir almedies de fusta en lo riu de vers la vila”. I es evident, que este estudi no es exhaustiu. Ne tenim mes.

Pero lo que es cert, que no tenim “palmades”, ni “polzades” ni “colzades”. Dubte que quan Jaume Gaçull escriu “Puix canes ni banyes per dies no venen” pretenguera medir 8 pams catalans en un pel del cap. No tenim “quarteres”, ni “quartans” ni “picotins” ni “destres” ni “tornalls” ni “càntirs”. No tenim “roves” ni “unces”. Tampoc tenim “mujades”, ni “mulneres” ni… Es curios llegir en la “Real Orden de 9 de diciembre de 1852, por la que se determinan las tablas de correspondencia recíproca entre las pesas y medidas métricas y las actualmente en uso”, referit a Barcelona: “La vara…Es la de Castilla”; “La fanega superficial…Véase Castilla” ¿No erem els valencians els qui estavem castellanisats?

I en esta serie d´articuls, hem vist que els valencians teniem el nostre sistema metrologic genuï i que els catalans no tenien res que necessitarem. Hem comprovat com hi han components del sistema, que no es que siguen anteriors a Jaume I, ¡es que n´hi han alguns anteriors als romans! I els valencians, a través dels temps, els hem mantingut passant a formar part de les nostres arraïls, que com hem comprovat, son molt fondes. Per aixo fan tanta força els catalanistes, en intentar el desarrailament del poble valencià, sense parar de copiar-se entre ells els trellats que s´inventen per separat, escampant mentires a manta. Fem, entre tots, que fracassen.

Per a acabar, ve al pel, el poema de Xavier Casp que diu: “Va naixer perque calia /  Ningu no ha sabut mai / el dia. / Valencia es el nom. / La patria es presencia / i essencia. / I yo estic i estare / on ella està. / Soc tant si vullc com si no vullc, / ¡que si que vullc!, valencià.”

11 mayo 2009 Posted by | Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista. | Deja un comentario

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (II)

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (II)

Hui continuarém en el sistema monetari valencià format pel conjunt “lliura”, “sou” i “diner” procedents dels “librae”, “solidi” i “denarii” romans, que encara hui es manté en Anglaterra: “pounds” (lliura), “shillings” (chelí), “pence” (penic). Inclus el “dinar” musulmà, ve del“denarii” romà.

L´unitat del sistema monetari valencià era la “Lliura”. Una lliura es dividia en 20 “Sous” i un sou en 12 “Diners”. Si l´estudiem a continuacio d´haver vist el sistema de pesos, es per l´evident relacio que guarden i que consistix en que d´un pes exacte, d´un material determinat, es trauen un numero concret de monedes. Vejam un eixemple a partir dels Furs: “Lo march haje, e contingue en si.viij.onces e onça haje, e contingue en si vint e quatre diners…” Si 1 “marc” son 8 onces i 1 “onça” son 24 “diners”, vol dir que d´un “marc” de pes es traurien  192 peces o “diners” (8 x 24 = 192). “…de diners que sien de setze sous lo march Si els 192 “diners” els dividim per 16, constatem que un “sou” equival a 12 “diners” (192 / 16 = 12).

Robert Ignatius Burns, en la p. 151 de “Diplomatarium I”, diu: “De bon principi, el rei encunyà un sistema monetari especial per al regne de València amb el propòsit deliberat de “reformar” (la paraula és seva) el centre econòmic islàmic i de polititzar-ne àdhuc la moneda.” Efectivament, en el “Liber Privilegiorum Civitatis et Regni Valencie”, consta privilegi de l´any 1.247 “De moneta regalium et de lege, pondere ac alliis pertinenciis et ordinacionibus eiusdem” llegim: “…debitum juxta christianorum morem in melius reformare, ut abjectis vetustatibus…”. I com la paraula de Jaume I “es seva”, deu ser la rao per la qual als catalanistes els cou i els fa plorar, reconeguent en este cas, l´orige autocton del nostre sistema monetari, al constatar que Jaume I parla de “reforma” i no d´invencio, a la qual ells, els nostres catalanistes, estan tan aveats. Comprovem com, el sistema monetari valencià, no te res que vore en els catalans.

En el privilegi que hem nomenat, el rei En Jaume instituix els “Reals de Valencia” en un valor de 3 diners, “Quam monetam volumus et statuimos quod semper appellatur et vocetur reals de Valencia…”, estenent el seu us al Regne de Mallorca “…eius usus sit singularis et publicus in civitate et regno Valencia et in civitate et regno Maiorice et in insulis Minorice et Evice…”. Tambe de 1247 es la “Taula de canvis”: “…statuimus quod tabula presentis monete regalium Valentie duret in civitate et toto regno Valentie…” 12 reals de Valencia es canvien per 18 diners de Barcelona.

En 1258, Jaume I, crea el “diner barcelones de tern de 3 diners, a imitacio del “real de Valencia”. Mateu i Llopis nos informa en la p. 17 de “Sobre la política monetaria de Jaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” que “…la nueva moneda de Barcelona, se inspiró artísticamente en la valenciana…”

L´any 1263, Jaume I autorisa a “Arnaldo Laurencii” a fer moneda “que vocatur millarensis”, a imitacio de les musulmanes, per a favorir el comerç.

I es que no hi havia dubte de la superioritat del sistema monetari valencià anterior a la conquista, “reformat” pel rei Jaume I. En la p. 294 de “Historia de los Condes de Urgel”,  Próspero de Bofarull nos informa de que: “…quedó abatida y con poca estima la de los condes de Catalunya, por ser la que ellos batían de metal bajo y sin plata;  y ya no corría sino en sus tierra, y aún sus mismos vasallos la aborrecían, porque sacándola de los límites de sus señoríos, todos la menospreciaban como a cosa de poco valor y quilate”. En la p. 115 de “El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català” el seu autor, Miquel Barceló escriu: “Crec que les emissions amb la inscripció Raimundus Comes a partir de 1069 poden ser explicades com el primer assaig comtal, imperfecte i circumstancialment reeixit d´ordenar monetariamente la jerarquia dels feudals”. I hem de saber que l´any 1024, els diners valencians ¡d´or! ya circulaven per Catalunya, segons es despren de la mateixa pagina del mateix llibre: “…en un document de 1024, s´establia el pagament del cens d´un molí en mediam unciam auri Valencie

Es previsible, que els valencians descendents dels iberorromans, independentment de la religio que professaren, o de que la religio oficial de la seua terra fora la islamica, havien de sentir-se orgullosos de la evident superioritat del seu sistema monetari, comparat en els dels territoris cristians circumdants.

Continuarém en les denominacions de les mesures de liquits o gra. Si parlem de liquits, per al vi, teniem el “canter vinader”, que es dividia en “mig canter”, “quarta” i “mija quarta” i per a l´oli, teniem la “arrova oliera” i la “mija arrova”. Mes interessants i relacionades en mides superficials i en consecuencia de llargaria, son les mesures per a mesurar cereals. L´unitat del sistema valencià es la “Barcella”. Divisors successius per mitat son la “Mija barcella”, el “Almut” i el “Mig almut”. Multiplicadors de la barcella tenim la “Faneca”, composta de dos barcelles i el “Cafis” format per 12 barcelles.

I tornem a fer-nos la pregunta de rigor: ¿Dugueren els pressunts “repobladors” a Valencia les mesures de les que hem parlat? I la resposta es un NO com un cabaç.

Hem de saber que no hi ha qui discutixca que la paraula “barcella” es propia del romanç valencià anterior a la reconquista. Coromines diu que “potser provinent del ll. vg “particella” diminutiu del ll. particula”. En la ponencia de Máximo Torreblanca en el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (Valencia 2001) llegim: “La forma “barcella”, se documenta por primera vez en el “Llibre del Repartiment” del Reino de Valencia”. I si l´unitat del sistema de mesures es d´orige valencià, dificilment no ho sera el sistema complet.

Les paraules “cafis”, “almut” i “faneca”, deriven de les paraules arabigues “qafiz” “al-mudd” i “fanīqa”. No tenen pinta de ser massa catalanes ¿veritat que no? Pero encara poden haver-ne alguns, que poden pensar que l´orige siga lleitadà, enganyats per la llegenda que conta que els lleitadans nos dugueren pesos i mesures, i sent que estes tres mesures, formaven part del seu antic sistema, (abandonat i substituit posteriorment pel sistema de Barcelona, de “quartera” i “quartans”).

El Sit campeador, va sometre a Valencia a un siti de mes d´un any abans de la seua entrada en la ciutat. El desabastiment feu que en l´interior de les muralles, aumentaren considerablement els preus de les viandes. En la Cronica General de 1344 consta lo que escrigue un moro de l´interior (Ben Alcama): “E estonce Albenalfarax, un moro que escribió esta historia en Valencia en arábigo, puso como valian las viandas, por ver cuanto se podía tener la cibdad, e diz que valía el cafiz de trigo once maravedís, e el cafiz de la cevada siete maravedis, e el cafiz de las otra legumbres seys maravedís: e el arroba de la miel quinze dineros, e el arroba de las alcarchofas una tercia de maravedí…e la libra de la carne de carnero seys dineros de plata: e la de vaca quatro dineros”. Si la traduccio es exacta, es despren que els valencians descendents dels iberorromans valencians no necessitaren que ningu duguera lo que ya tenien.

I es que la realitat, fon mes be al contrari. Imma Ollich i Castanyer, autora del llibre “Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l´Esquerda, 1991-1994…” reconeix en la p.78 del seu llibre que en el sigle XIII, des de Valencia, “…es transfereixen certes mides i mesures a l´ambit català…”

Continuem comprovant com el sistema metrologic valencià te el seu orige en els descendents dels iberorromans valencians immersos en una civilisacio dominant islamica. Jaume I  respectà les mides i mesures en les quals vivien els “valentini” que trobà quan el poder canvià a mans cristianes.

11 mayo 2009 Posted by | Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista. | Deja un comentario

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (I)

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (I)

En els nostres Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se un desig d´unitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del princep” llegim: “Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots temps.”

Anem a intentar contestar una pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques que gastaven els descendents dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, o ne va institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts repobladors.

En una primera aproximacio, sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts repobladors, sent que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, els nostres catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les trague de la manega.

Considere que es un tema important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat, individualisat i acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins a que Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal l´any 1849. No obstant, barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la desaparicio. Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o “tafulles”) i molts productes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.

De nou anem a comprovar que la veritat es troba en la continuïtat del sistema metrologic anterior a la vinguda de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en la importacio de sistemes dels pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una prova mes, que posa de manifest la mentira catalanista.

Escomencem per les unitats de pes. Si partim de la “Lliura de taula”, equivalent a 12 onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de taula”, estava compost per 8 onces. Seguint per l´“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mija onça”, “Quart d´onça”, “Mig quart d´onça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Est ultim, es dividia en 18 “Grans”. Per a que es veja el grau de precisio, un “Gra” equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I encara existia el “Quart de gra”! Si estudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures,  tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”. Multiplicador de l´arrova era el “Quintal”, format per quatre arroves.

El sistema tenia variacions segons lo que es pesava. Aixina, existia la Lliura de carn” (36 onces), la “Lliura major o del peix salat” (18 onces), la “Lliura del peix menut fresc” (16 onces), el “Doble Marc de la Cambra o dels argenters” (15 onces). L´arrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra de 36. En conseqüencia, hi havien 3 quintals distints, segons l´arrova de que es tractara. (120, 128 y 144 lliures).

Felip Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu: “Y prueba de esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia de peso del marco del nuevo reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”

El català Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio paramétrico metrológico medieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal, Galízia, Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia, los patrones originarios de los diversos grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron los embates, las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XX hasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus pesos mayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya y Mallorca se conducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el uso del Marco de Colonia pero mantienen su sistema comercial”

En la “Gaceta Numismática” nº 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Els pesals valencians i llurs orígens”. Escomença indicant que “…a l’any 1825, a València, hi romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l´Àsia menor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l´arribada de mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo prou documentada ens permet de no comentar-la en aquest estudi.”

Pel citat estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València és igual o assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours, etc.”

Pero les conclusions mes espectaculars son:

1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te el mateix pes que la mina fenicia (362 2/3 grams),

2.- Que el talent fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliures valencià,

3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideix amb  la mina  aqueménida mera de 544 grams”

4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224 Kg) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar per la reforma i que no és més que el dímer de l’Euboic (26,112 quilos)”.

Al final del treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellà que passe a reproduir: “En este examen de pesos valencianos y su relación con la metrología antigua, se consideran las libras en uso antes del sistema métrico decimal y también todas las marcas conocidas en el reino de Valencia. Su relación con el Babilónico, Fenicio y otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápido que conduce a una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”

Es coneguda la generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps. Aixina, l´any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g  i la de Valencia 355 g.

Recordem lo que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A. Peña, del “Departamento de Genética y Antropología Física, Facultad de Ciencia y Tecnología, Universidad del País Vasco”, D. Arroyo de “Progenie Molecular, Valencia” i C. Vidales,  de la “Unidad de Genética Molecular, Policlínica Gipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” (Traduixc de l´angles): “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”

I totes les aportacions tant genetiques com culturals d´eixos pobles, contribuiren a definir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn. Hui hem vist que l´orige d´alguns pesos valencians que nos han acompanyat fins al s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i continuat durant el periodo de religio oficial islamica. Jaume I es trobà en valencians, descendents dels iberorromans, que tenien el seu propi sistema ponderal i el respectà. No li feu falta inventar-se res ni copiar-se de ningu, contrariament a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mes que inventar-se mentires, copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, be siguen dels amos catalans, be de tots els valencians.

11 mayo 2009 Posted by | Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista. | Deja un comentario

LA CONTINUITAT PRE I POSTJAUMINA DE LES DEMARCACIONS TERRITORIALS

LA CONTINUITAT PRE I POSTJAUMINA DE LES DEMARCACIONS TERRITORIALS

Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII – 241 (Barcelona 1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.

En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros más ancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen al término de Perputxent…” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”

Andre Bazana, en “Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó, (Castellón)” diu: “El distrito rural de Shūn, corresponde más o menos al territorio actual del municipio de la Vall d´Uixó; es decir que los límites administrativos de época islámica han sido conservados a pesar de la conquista cristiana del siglo XIII”

Del 16 d´agost de 1307, es el document pel qual Jaume Perez, i uns atres juges arbitrals pronuncien sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat.

Llegim : “Et presents testimonis n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alemín de Monserrat”

Es comprova com la “tabula rasa”, posterior a la reconquista, en la quals els catalanistes volen que pensem es un atra de les falsetats que els interessa escampar. I ¿com s´aclaririen? ¿En quina llengua? Per a comprovar-ho, es important comentar la delimitacio territorial del terme de Siurana, en la dita “Catalunya Nova”, que tingue lloc en 1154 i en la qual participà gent “…que vingueren de Valencia”.

Hem de saber, que el territori de Siurana fon l´ultim territori de l´actual Catalunya “sots senyoria de moros”, que fon conquistat en l´any 1153. En 1154, “Actum est hoc VIIº idus setembris, anno ab incarnatione Domini MºCºLºIIIIº”, es fita el terme de Siurana. Llegim: “…cerquam lo terme de Siurana ab los sarayns de aquell loch”. Sabem que “per major autoritat trametem letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia a n’Amnecqa et a n’Ustalbo et a los altres sarayns, los quals foren de Siurana, que a nós trametesen letres en qual manera devia anar lo terme de Ciurana”, en contestacio de les quals, “…aquells trameteren a nós letres en qual manera devia anar <e> en qual manera ells lo tenien”. No obstant, “Altra veguada enquerim los sarrayns de la Ribera, los quals foren de Siurana, en qual manera devia anar”, i en contestacio, “aquests de la Ribera, acordaren-se ab les letres [los altres] que vingueren de Valencia El document, procedix a continuacio a la descripcio del terme, contant-nos que en “aquestes demostrandes foren molts hòmens cristians et sarahins et juheus”, passant-se a nomenar els assistents i firmants, a renglo seguit. En el document consta que l´acta de delimitació de 1154, fon copiada en 1283: “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda, anno Domini Mº CC LXXXº IIIº, quarto idus iunii…”. Varies versions d´un document datat en 1173, fan referencia a la delimitacio de 1154 “…axí aquells sarahins aquells termenaren e mostraren”

Els documents, foren estudiats l´any 2003, per Antoni M. Badia i Margarit, en la revista “Estudis romànics” nº 25 (p. 7-38), en l´articul “Ús formal del català a la Catalunya Nova els anys 1154 i 1173…” Diu Badia: “Per tant, les fonts històriques existents ens permeten, si no afirmar, almenys establir amb versemblança que, en el mes de setembre de 1154, havent estat preses en consideració les referències trameses pels sarraïns de València i les declaracions personals dels de Serós i de la Ribera, quedaren fixades, mitjançant informació pública i testifical, les afrontacions de Siurana i de tot el territori que li corresponia.

Els fets relatats, no quadren ni en calçador en les teories catalanistes. ¿Els vencedors cridant als vençuts per a delimitar els termens? ¡A sant de que! ¿Com es que s´entenien sense tracmany, torcimany o traductor? Al respecte, Badia estudia “…l’ús del romanç en les sessions recollides a la delimitació de 1154 i al sagramental de 1173”, diguent que independentment de que el document original  de 1154 haguera segut o no, redactat en romanç, “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà.”

O siga que “tothom” acepta que en l´ultim territori conquistat de l´actual Catalunya existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l´islamisme, i que tots parlaven romanç.

I si en territori valencià, el canvi del poder definitiu a mans cristianes s´escomençà nomes 70 anys mes tart. ¿Per qué s´enrossinen els catalanistes en que en Valencia no existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l´islamisme i que tots parlaven romanç? ¿Per qué mantenen que als descendents dels iberorromans valencians, els passà justetet lo contrari? I la resposta es senzilla: si els catalanistes reconegueren que en Valencia ya es parlava romanç valencià previament a la vinguda de Jaume I, ¿Quina excusa tindrien els catalans per a apoderar-se de tots els nostres classics en llengua valenciana? ¿Qué els quedaria ad ells?¿No res?

Badia i Margarit, estudiant la possibilitat de que el document original del que parlem, estiguera redactat en romanç, afirma que sent que els qui havien vixcut baix el poder dels musulmans, no coneixien el llati, el document es podia haver redactat en romanç, perque “Ningú no havia de poder retreure’ls mai que haguessin signat allò que no entenien”

Curiosament, si donem per bo que els documents de 1154 i 1173 foren redactats en romanç, fent cas de que “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda”, diu Badia que aço situaria“…ambdós documents en un dels primers llocs, si no el primer absolut, dins la prelació cronològica de textos congruents i sencers escrits en romanç”, estranyant-se de que “això s’esdevenia justament a la Catalunya Nova”.

I no resulta gens difícil comprovar, que el romanç en que esta escrit el document, res te a vore en el català que es posa de manifest, per eixemple, en el “Llibre dels judicis” o “Llibre jutge”. Llegim en fragment primer de la primera mitad del XII: “Àlias quant és a la facultad del aüd o la possession debita és o ayuda de acstal guisa…” Llegim del segon fragment de 1180-1190: “…o per mandament reial foron encombrats qe non o progron ademplir, aicelò enfre sis meses.”

Sent que el romanç en que esta escrit el document, es prou mes paregut al romanç valencià que al català, i sent que el document es un mes dels que tomba moltes idees preconcebudes, deu ser la rao per la qual Badia i Margarit, seguint l´estrategia catalanista de poder dir una cosa i la contraria segons convinga, afirma: “De prova només n’hi hauria una: el document original. I aquesta prova no existeix”. No se si Badia es dona conte de que en eixa postura, esta posant en dubte, per eixemple, la fiabilitat del “Libre dels Feyts” del rei Jaume I, aixina com la possibilitat d´estudi del romanç en que es troba escrit, ya que la primera copia coneguda del “Libre dels feyts” es de l´any 1343.

En la pagina web de “Unitat nacional catalana” consta escrit titulat “De com els espanyols censuren, escapcen i reescriuen la Història”. Diuen: “2.1.1492.- Els estols castellans i d’ altres nacions, també senyors catalans, entren a la ciutat de Granada, on hi ha un 70% de musulmans, un 20% de cristians mossàrabs i un 10% de jueus, entre els seus 300.000 habitants, sols uns 500 són d’ origen àrab. La població hi és bàsicament bilingüe: àrab i aljamia (romanç andalusí, dit “mossàrab”). Curiosament la islamització/arabització fou completa a Xarq-al-Andalus, mentre a Granada no ho fou.”. Qualsevol valencianiste podria suscriure el contingut de l´escrit, en l´important matisacio de que els qui realment defenen en Valencia eixe destrellat acientific, son els acatalanats que manen en les nostres universitats, els quals bavegen, nomes sentir parlar dels catalans, els seus amos.

11 mayo 2009 Posted by | Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista. | Deja un comentario