L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIX)

L’importancia de les actuacions dels musulmans davant dels Justicies cristians, de cara a constatar que els musulmans valencians del s.XIII, s’expressaven en algemia valenciana o romanç valencià, ha segut el motiu pel qual en l’articul anterior hem intentat coneixer un poc els sistemes judicials cristians i musulmans, parlant de les seues interrelacions historiques. Per a entendre els moments i els motius pels quals un musulmà compareixia davant del Justicia, donant-nos l’oportunitat de comprovar que parlava en valencià, considere necessari tindre unes nocions del procediment judicial, que concretarém posant eixemples d’actuacions de musulmans.

 

En linees generals, un proces escomençava en una “demanda”, “clam” o “denunciació” a la Cort del Justicia. Podien ser degudes a “injuria”, a “furt”, a incompliments de distints contractes, a “crim de sodomia”… La denuncia del “demanador” o “clamant” es posava en coneiximent de l’acusat “demanat” o “encolpat”, a qui donaven “los capitols escrits sobre los quals deu esser feyta enquisició contra ell”. A continuacio es procedia a “recoylir lo feyt”, i a fer “enquisicio”, per a arreplegar l’informacio necessaria per a conformar el proces. Els Furs establien que la Cort o el juge, havia de resoldre els pleits “segons ço que les parts allegaran davant ell e provaran”, per lo que es citava a declarar a les parts i als testics. Els testics cristians havien de ser “de bona fama, e no enemichs” i els musulmans “moçaquis”, o homens bons que fan almoina i paguen els seus imposts, o -segons el Llibre de la Çuna e Xara-, “abtes e de bona fama”, perque en cas contrari, podien ser recusats. Els testics i les parts havien de contestar a les “interrogacions”. Durant el proces, les parts podien tindre “avocats” o “rahonadors” que els defengueren i procuradors o “percuradors” que els representaren. El resultat del proces era una “sentencia”, que es es tenia el dret d’apelar. La “apelacio” era resolta per un “jutge”, nomenat pel Justicia o pel Bale.

 

Per a l’objecte del nostre estudi, es especialment interessant el moment dels testimonis i la seua regulacio, per lo que conve incidir en ell. Per aixo hem de saber que els Furs permetien a musulmans o un jueus “provar contra” o declarar en contra de cristians, exigint inicialment que de dos testics, un d’ells fora de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”… La veracitat de les declaracions de testics i parts s’assegurava perque, “ans que façen ne diguen testimoni”, feen “sagrament de calumnia”  jurant “que diran veritat”, cada u segons la religio que professara o segons “sa lig”. Els cristians havien de jurar “sobre los sants Evangelis de Deu”, els jueus “tenents davant si lo lig de Moysen e los X manament de la lig”, i els musulmans juraven “segons la çunya e xara dir veritat”. La textualitat de la declaracio era tan important, que una volta escrita, es llegia al declarant demanant-li la seua aprobacio “Ffon-li legit… e perseverà”. Els Furs ordenaven inclus la publicacio de les declaracions “ço que.ls testimonis hauran dit sia publicat”, que es feen en presencia de testics.

 

El Justicia tambe intervenia en la constitucio de garanties que asseguraren el procediment judicial. Per eixemple, els furs exigien la “fermanceria” o “fianceria” de demanador i demanant, es dir, que alguna persona assumira la responsabilitat pecuniaria en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, responent per ells inclus en els seus bens. Una atra garantia judicial era la “caplleuta”, per la que el “capllevador”, es comprometia a la presencia “apud iudicem” del demandat, processat o “capllevat”, pagant una cantitat pecuniaria, quantificada per la cort, per al cas d’incompliment. Unes atres garanties en les que participava el Justicia eren el “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, o la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be. La constitucio de garanties, tambe es fea en presencia de testics.

 

A partir d’ara, comprovarém l’intima relacio i comunicacio entre cristians i musulmans, que es donava en totes i cada una de les fases del proces judicial, en eixemples reals extrets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

 

Si el proces judicial escomença en un “clam”, anem a vore a cristians que es clamen de musulmans, a musulmans que es clamen de cristians, a musulmans i cristians que es clamen conjuntament contra un cristià, i a musulmans que es clamen de musulmans. Entre els cristians que es clamen de musulmans, està documentat per eixemple que “Bonet de Raphals se clama de Mahomat Aborabe”, que “N’Emerich Ferrer se clama de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”, que “Ponç Guillerm… se clama de Alí Uharat Hatab”, o que “Ramon de Canet se clama d’en Ali Allobadi”, sent curios el tractament de “en”, donat al musulmà. Entre els musulmans que es clamen de cristians, consta que “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya”, que “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax”, que “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer”, que “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria”, que “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri”, que “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre”, que “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina”, que “Alí al-Murcí se clama de Lorenç”, que “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví”…Tambe consta que musulmans i cristians es clamaven conjuntament contra cristians, com quan “Lorenç e Bernat e Pericon [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, fil d’en A. de Servoles…”. Finalment, tambe trobem a musulmans que es clamen de musulmans davant del Justicia cristià. “Asquer Abeyuniç, [moro] d’Alcocer”, fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Ahmet Pescuynal…”. “Jucef Huarat Huegip, moro de Millena” fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Mahomat Aben Omar…”. Es referencia una fiança per “Aboamir”, “per si·l senyor rey deu aver degun dret [per] raon d’aqueles ferides que foren feytes entre él e Maymó”. Tambe consta una denuncia de “que·1 alamín de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”.

 

Com s’ha dit, els musulmans podien tindre “avocats” o “rahonadors” cristians que els defengueren i procuradors o “percuradors” cristians que els representaren. La mateixa persona podia eixercir els dos carrecs, lo que comprovem quan veem que l’any 1264, “Maomet Axufí establi procurador e avocat seu, zo es a saber, en Sancho Peres en raonar e avocar [en aquel pleit] lo qual él ha ab Ferrando de Ortoneda”. En relacio exclusiva als advocats, llegim sobre “Ali Allobadi que present e deman son avoccat P(ere) Tudella”. Hamet Pescuynal demanà que “fos a mi asignat per rahonador Martin Pereç de Deça”, i “daré a él son salari”. Sobre els procuradors cristians dels musulmans sabem que “Abmhaym urat Farax instituit procuratorem suum P. de Rochafort”, o que “R. Scriba” era “procurator de Mahomat urat Lopo et de Hualit Abengimi et de Xoayb Abenmuça”, que “Furtunyo de Verdun fuit procurator dicti Iafie, saraceni”, o sobre “Johan de Bitoria, curador de Ali Allobadí e de sos bens”. En ocassions, cristians i musulmans tenien un procurador comu com “Lorenç e Bernat, fil d’en Martin de Crosses, e Pericon, fil d’en Santa Pau, e Jaffar, moro, fil d’en Caçim Aben Juçeyr, fan e establexen procurador lur Domingo Martín Scrivan…”

 

Passant al moment testifical, trobem a cristians que presenten testics musulmans en pleits contra cristians o  musulmans. En el pleit entre “Paschasius de Calatayub” i “Gomeç de Soria”, el primer “vanà provar per J(ohan) Martinez de Deça e per Martin Pereç de Deça, e per moros e per christians, dels quals no sab los noms”. Ramon de Canet, en el pleit que tingue en Ali Allobadi, “vanà provar per moros e per christians. E dix que ho provarà per Bernat de Bas e per sa muler e per G(uillem) de Caztayla, e per Mohamat al-Homemi e per altres dels quals no sap lurs noms”. Determinat els que havien de testificar, “Dix que si als testimonis, als tres christians, als II moros veedors de la terra”. J(ohan) de Bitoria en el pleit contra Abdulmelich, “vanà provar” que “les dues partz del oli li devia dar forras e quítias, per Çaaht Alhua[…]c”. Tambe trobem a musulmans que presenten testics cristians en pleits contra cristians. Preguntat Abdulhuaheb si podia provar lo que dia, “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marin, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Pereç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”. Preguntat Abdulmelich si havia venut una arrova d’oli a J(ohan) de Bitoria, “Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel”.

 

La recusacio de testics la trobem en un cas en que, acusat un musulmà, s’alegà que “testimonis dels christians que no noen a él, per car testimoni de christià no es costum de noure a moro… testimonis dels moros que no noen a él, per ço car no son testimonis moçaquis”. Al respecte, sabem que en les “Leyes de los Moros de España”, s’establia que “non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim”.

 

En quant a les sentencies, podem posar eixemples de musulmans condenats pel Justicia cristià com “condempnam lo dit Abraym Aben Phader esser estirraçat per la vila [de] Cocentania e entro a la forqua, e aqui que sia enforquat per los peus”, o “Xaheb Alconfridi, moro, es condempnat en donar e en pagar, sots pena del quart, a·n Guerau Calandri…”, sense oblidar la sentencia de l’alcadi musulmà respecte d’un cristià “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentánia, sentencia que-n Ramón de Canet…”.

 

La posibilitat d’apelacio podem vore-la en dos eixemples en que els cristians apelaren sentencies que havien segut favorables a musulmans com “la apelació la qual féu en Ramon de Canet de la sentencia dada per en Martin d’Azagra justicia, en lo pleyt del dit R(amon) de Canet e de Ali Allobadi, la dita justicia assigna jutge P(ere) de Rochaffort”, o quan “Bernat Claver s’apela de la sentencia donada per la justicia en lo pleit qu·él avia ab Yoayb Abenmuça et ab Mahomet urat Lopo, et ab Hualit Abengimi e soplica a la justicia que hi asignas jutye, e la justicia asignà-hi en Bonet de Rafals”.

 

Passant a la prestacio de garanties, en relacio a la “fermanceria” o “fianceria”, per la que es responia de les responsabilitats en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, inclus en els bens propis, com es normal trobem musulmans que responien de musulmans, com “Mahomat Allobadi fo fermança de dret per Ali Allobadi, girman seu…”, pero tambe cristians que responien per musulmans, llegint que “P(ere) Díeç fo fermança de dret per lo dit Azmet…”, o que “P(ere) de Sagra fo fiança per Aboamir”, o que “Sanchius Petri et Sancho Gandia fuerunt fidancias directi per Sayt Aben Tarffon”, o que “Fo fiança per Allí, n’Amigon”, o que “Bemat Claver”, feu fermança pels demanats que eren “Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”… Trobem inclus musulmans que responien de cristians “Mafomat Aborabe posa fiança d’en Ivaynes Ezquerdo”. A voltes es responia conjuntament per cristians i musulmans “E fo fiança per en Pero Diez e per Alí Huarat Hacab, R(amon) de Canet”. Seria llicit pensar que Pere de Sagra, Sancho Gandia, Bernat Claver i atres, foren cristians prejaumins o conversos, en relacions de familiarietat en els musulmans. Respecte a la “caplleuta”, per la que es garantia en diners la presencia judicial, trobem que persones en noms araps i cristians fan de capllevadors entre ells. Aixina,  “Maymo Abenaxir fo caplevador per Abdulhuaciz Huarat Altagari”; “Abdurahmen, sarracenus, fo caplevador per Lopel”; “Bernat Lobaner fo caplevador per Çahet, moro”; “Bernardus de Claviger fuit capudlevator pro Hamet Aliplani” o “P(ere) de Rochaffort fo caplevador per Alí Uharat Hatab”. Respecte al “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, trobem asseguraments entre cristians com quan “Jacme Solcina asegura ben e fielment en Berenguer, capelan de Planes, que él no faça mal en persona d’aquel ni en ses coses” i entre cristians i musulmans com “Mahomat Albayrení asegura be e [su]ficientment a·n R(amon) Payví qu·él, per si ni per altre, no fara mal en persona ni en sos bens…”. Finalment, en relacio a la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be, trobem que “Ruy Sanxis done a manlevar I moro”, a “Amet Alpetros de Baieres e Alaman d’Alago”.

 

Per a acabar, anem a vore que cristians i musulmans actuaven conjuntament com a testics d’actes que es celebraven davant del Justicia cristià, com confessions, declaracions, subscripcions o cancelacions d’obligacions, en les que estaven implicats valencians que professaven les dos religions. Per eixemple, “Bacca, moro del raval” feu la seua confessio en presencia de “R(amon) de Canet, P(ere) de Rochaffort, J(ohan) Martinez de Deca, Abraym Alfaat Abnaxax e Alí Almurci”. La confessio d’un atre musulmà “fo reebuda en presencia de la justicia, e de Berenguer de Servoles e de A. d’Estayna, jurats, e de Pasqual de Calat[ayuu], e de Mahomat Aray, e de Hamet Uarat Aray, e de Alí Abenculí […]”. En la constitucio de garanties per a fer inquisicio “sobre Alí Uharat Hacab e sobre Mahomat” estigueren presents “Testes: Mahomat Abuhayr, alcadi, Abraym Anaxar, Jafar Aben Faugal, G(uillem) Marín, P(ere) de Rochaffort, P(ere) Vicent, Martín d’Azagra”. En una fermanceria consten com a “Testes P(ere) Colmes e [Ha]met Huarat Array.”. En una atra foren “Testes Phamet Pescuyal e Martín Pereç”. La declaracio de testics contra Mahomat Alhomemi, acusat d’injuries al rei, aixina com la de l’acusat, es feu “Presentz, la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancari, Alí Almurci”. La constitucio d’un deute entre un musulmà i un cristià es feu “Present testimonis Jucef Almazuet, P(ere) Vidal e P(ere) Michel”. En un reconeiximent de deute de “Açmet Alvalenci e Cahat Abenhomar”, a “Domingo Cepello, notari” estaven de “Testes Çahat Amboray e Faquen Ammar e Guerau de Toroelles”. L’acte de cancelacio d’un deute tingue lloc “Present testimonis Çale Abnalaxquar e P(ere) Colmes”. En la constitucio d’una carta de procuracio estigueren com a testics “P(ere) Pelicer, e Estevan Bendicto, Cesballa Albosoti e Hamet Aben Ayet”. En la subscripcio de la “carta de llauraó” entre Alí Allobadi i R(amon) de Canet estigueren presents “Jafer Aben Faugal, Hammet Hybin Yucef, Aben Çocora, Abraym Aben Haceb, Martín d’Azagra, J(ohan) Alegre, Exemeno…”.

 

Tots i cada un d’estos actes legals i judicials, exigien una perfecta comunicacio entre cristians i musulmans valencians. Recordem que Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. ¡Serà pardala! En estos articuls li ho ensenyarém: es comunicaven en algemia valenciana o romanç valencià.