Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VII)

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.

 

No ha d’estranyar-nos la presencia de tants cristians forasters en territori valencià. En articuls anteriors, hem comprovat la presencia de visitants ilustres a la Valencia musulmana, com el comte castellà “Rudericus Gundisalvi” a mitat del s.XII, el “Rex Nauarre” Sancho VII el fort a finals del s. XII o principis del XIII, “Didacus Lupis”, senyor de Viscaya l’any 1207, i l’aragones Blasco de Alagon, quan faltaven pocs anys per a la reconquista, segurament junt al seu fill Artal d’Alago, de qui el rei en Jaume nos conta que “sabia en la terra, que ja hauia estat”, referint-se a Murcia. No es difícil imaginar que tots ells mantindrien relacions en els cristians valencians, analogament a les que hem vist que mantingue el cosi del rei castellà Pedro Fernandez, en els cristians sevillans durant el seu exili en la Sevilla musulmana.

 

L’any 1212, tornem a tindre noticies dels cristians valencians, relacionades en l’iglesia de Sant Vicent martir, perque el rei d’Arago Pere I, lloà i confirmà la donacio de drets feta per son pare l’any 1177 a sant Joan de la Penya “Petri Dei gratia regis…, qui hanc cartam genitoris mei laudo et confirmo, era 1250”. L’any següent, en 1213, el rei Pere es referia als cristians de Culla, quan en motiu d’una donacio a futur de drets sobre el castell i vila de Culla “Castrum et Villam de Cullar” a l’orde del Temple, es concretava que s’incloien als cristians moros i jueus que alli habitaven o habitarien “cum hominibus et feminis, Christianis, Mauris atque judeis ibi habitantibus et habitaturis”.

 

Sabem que l’any 1228, els cristians de la ciutat de Valencia disponien de llocs d’oracio, per document de 1291, en que Bernat de Corbera relata la seua estancia en Valencia junt a Pere Nolasc o “Petrus Nolasco natione Gallus” (1180-1245), fundador de l’orde de la Merce dels catius, durant la qual visitaren un lloc a on acostumaven a orar “qui ad consuetam orationem feceberat visitans”. En est any, els cristians valencians degueren respirar, quan sapieren que el califa al-Mamun havia derogat el principi del “tawhid” que inspirava als “al-muwahhid” o almohades, i havia proclamat “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús” (p 477 de “Historia política del imperio almohade” de A. Huici). Per esta mateixa epoca, tambe tenim noticies dels cristians de la Xativa del s. XIII, per uns versos de  Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, cristiana o filla de cristiana, a qui pretenia Muhammad b. Ali b. Yusuf, naixcut l’any 1204, en els que es pregunta: “Dicen: ¿Qué tienen los cristianos que los amas?…”.

 

L’any 1232, el monasteri de sant Vicent tornà a la palestra, perque el lloc o iglesia dit de Sant Vicent “… locus sive ecclesia vocatur et dicitur Sanctus Vicentius, fon donat pel rei en Jaume al monasteri de Sant Victorià, junt a les seues possessions i pertinences “possessionibus ac pertinentiis suis”, que per dret o costum “de consuetudine vel de jure”, li havien pertanygut en algun temps, li pertanyien o devien pertanyer-li “pertinent unquam aliquo tempore vel pertinent aut pertinere debent”. Esta donacio tingue lloc als pocs dies del pacte entre Jaume I i “Çeyd Abuçeyd, rex Valentia”, pel qual est ultim li cedi les seues propietats en la ciutat i terme de Valencia “totam illam partem exitum quam retinueram in Valentia civitate et suis terminis”.

 

Possiblement l’ultima noticia sobre l’iglesia de sant Vicent, anteriorment a la reconquista de la ciutat de Valencia, siga la seua donacio per part de Jaume I al monasteri de Lagrasse “P. abbas de G. Rassa: ecclesiam Sancti Vicentii et XXX iovatas terre…”, donacio confirmada pel papa el 20 de juny de 1238, que situava prop de l’iglesia de Sant Vicent les 30 jovades de la donacio “triginta iovatas terre circa ecclesiam Sancti Vicentii prope Valentiam”. Junt a l’iglesia, havien d’existir unes atres edificacions que configuraven un carrer dit de sant Vicent, que es referit pel rei en Jaume en la seua cronica, en els mateixos moments de la reconquista “acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent. Una d’eixes edificacions, podia ser l’hospital, que a 9 de giner de 1239, a tres mesos justetets de la reconquista, quan no havia donat temps de construir res ex novo, fon nomenat per Gregori IX ecclesia Sancti Vincentii et hospitali juxta Valentiam”. Tambe es important saber, que segons la documentacio de la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, la primera missa que es celebrà en l’iglesia de sant Vicent posteriorment a la reconquista, primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie”,  fon dita pel “episcopum de Albarracino” o bisbe d’Albarrassi.

 

Un atra circumstancia que nos parla dels cristians valencians prejaumins es la memoria transmesa. La memoria dels cristians valencians es la responsable de que el Repartiment cite el lloc de la presso de sant Vicent odomos vacuas dicebatur sanctus Vincentus, lloc historic confirmat per l’arqueologia. O que es parle d’un hort de monges cristianes en Sagunt Ortum qui dicitur Virginum… in Murvedre”, que fon referit pel mercedari Arcas Jover com “hortus virginum christianarum. Segur que no es casualitat que “Aceyt Abuçeyt” triara per al seu bateig el nom de sant Vicent martir, que havia segut el sant mes representatiu dels cristians “dimmis” valencians, per lo que en abril de 1238 es titulà com Vincentius rex Valentie”. Els cristians valencians tambe degueren transmetre la memoria del martiri de sant Bernat, que la tradicio situa en 1181, i que segurament fon el motiu de que Jaume I volguera construir en Carlet el monasteri “Gloria de Deu”. L’any 1262, un fill d’Abu Sayyid “Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, s’enrecordà de sant Bernat en el seu testament “operi sancti Bernardi Algezire XX solidos regalium”.

 

Esta memoria, senyal de continuïtat, es la responsable de que en els moments inmediats posteriors a la reconquista s’identifique a familiars d’exdirigents musulmans, com Modef, patre de Çayen”, que al seu temps era el “Çayen Regi, neto Regis Lupi, o es coneguen llocs representatius del passat, com quan es parla de tindre “consell en les cases del rey Lop, o que es sapia el lloc a on estava soterrat Ibn Yahhaf, cadi de Valencia d’epoca del Sit “ubi fecit sua sepultura Abingahaf.

 

Els cristians valencians tambe es fan patents en el “Libre dels feyts”, a on es nomena “un loch que dien los crestians lo Puig de Cebolla, tornant-ho a repetir quan cita “lo castell quels moros apellauen enesa e els cristians deyen li lo Puig de Cebolla: e ara ha nom lo Puig de Sancta Maria”. Com no te trellat atribuir als cristians forasters aragonesos o catalans, el toponim “Puig de Cebolla”, perque “Cebolla” es un arabisme de “Yubayla” que vol dir “puig” en arap, nomes queda pensar que era propi dels cristians valencians. Un atre toponim propi dels cristians valencians es el del  “Pug de les Pascues, que es situat dient que “es denant Muruedre per III milles”.

 

Mes cristians d’epoca de dominacio musulmana, es citen en document de 1240, quan al parlar d’un pont de fusta, el situa “in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant”, es dir en el carrer a on solien estar els mercaders cristians, entre els que podien haver-ne tant valencians com forasters. En un atre document de 10 d’agost de 1245, passat poc de temps de la conquista de Denia, resulta que el rei en Jaume donà als mercedaris l’alfondec dels cristians que es trovaba en l‘arraval alphondicum christianorum quod est in ravallo”.

 

Per a fer-se una visio dels cristians valencians prejaumins, es especialment significativa la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza”, perque nos mostra als cristians valencians actuant en grup i celebrant la Semana Santa, res estrany, havent vist que els cristians sevillans de principi del s.XIII, celebaven la Pasqua.

 

Estos cristians valencians eren els “Valentini” dels que parla la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”, que consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, lo que demostraven tant els clecs com els laics, fent-li reverencies i guardant els seus preceptes, entregant les iglesies als clercs. “Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”.

 

Eren els cristians valencians, dels que Gregori IX digue, que eren els habitants que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, quan l’any 1239 es dirigiren ad ell per a demanar-li proteccio front als “conquistadors”. Per esta carta de Gregori IX sabem que alguns cristians valencians ajudaren a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no volent seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El Papa els retrague distintes faltes, pero finalment els obri els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils, en el supost de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”.

 

Son els valencians que el rei en Jaume volgue protegir dels militars forasters, per lo que en “De guidatico et treuga”, regulà una especie de “llei del talio”, consistent en que si algu fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. No hi ha dubte de que entre estos valencians, hem de sumar a les cristianes valencianes que anteriorment a la reconquista, treballaven en el servici domestic de musulmans o jueus, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, a les que el Concili de Tarragona de 1239, negà la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, si abans de dos mesos, no deixaven de conviure en els pagans.

 

Encara que esta relacio de cites no preten ser exhaustiva, no podem deixar de citar el manuscrit del bisbe Joan Batiste Perez Rubert (c.1537-1597), segons el qual, quan els conquistadors cristians entraren en Segorb l’any 1245, lo primer que feren fon celebrar una missa en una casa de cristians “…in balneo suburbii, ubi tres tantum christiani habitabant…” (p. 87 del “Episcopologio de la diócesis de Segorbe-Castellón”).

 

Crec que les cites aportades donen una visio molt distinta de la pretenen que cregam els rupturistes acatalanats, als que no els interesa gens l’historia anterior a Jaume I, perque posa de manifest que el dogma acatalanat es un invent sense base historica. Ha segut un tortosi Alfonso Boix Jovaní qui ha escrit que “me ha llenado de asombro leer en un buen número de manuales, textos eruditos…cómo las referencias a la historia de las tierras valencianas se realizaban, en gran medida, únicamente a partir de su conquista por las tropas cristianas, sobre todo por el rey Jaime I”, mantenint que “Por esas tierras, por sus gentes y por sus vivencias, no creo que esté bien dejar aquella “otra historia” en el olvido” (p 94 de “Guerra en Sarq al’andalus: Las batallas cidianas de Morella (1084) y Cuarte (1094)” -2005).

 

Crec que els valencians no tenim ningun motiu per a no sentir-nos ben pagats d’un passat, en el que valencians de distintes confesions religioses, cristians, musulmans i jueus, varem tindre mandataris que profesaven la religio islamica. Es mes, crec que podem estar ben orgullosos d’una epoca en la que es configurà una part de la nostra personalitat individulisada i diferenciada de la dels atres pobles hispans i en la que es documenta la primera expressio que assignà una forma de parlar propia als habitants del territori valencià, en la denominacio de “ayamiyya balansiya” o romanç valencià, la qual es definitoria d’un estrat de la nostra llengua propia, que posteriorment en epoca cristiana foral, s’empinà a la categoria de llengua en el nom de llengua valenciana. No deixem que quatre traidors acatalanats, nos la malbaraten.

 

 

Anuncios

3 julio 2013 Posted by | AVL, “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (i IV)

En relacio a la llengua dels moriscs del territori valencia, de moment hem definit el significat de “morisc” i hem comprovat la seua diversitat en relacio al seu orige. Hem vist que els acatalanats, en l’unica finalitat d’enredrar i manipular, escampen la idea sobre el seu “unilingüisme àrab”, idea que es manifesta falsa tant per distints estudis especifics com per numeroses cites coetanees al respecte.

 

Encara nos queda per constatar l’existencia de referencies lliteraries en relacio a moriscs valencians, de les quals s’extrau que hi havien moriscs de tots els pels, i que no es caracterisaven precissament per tindre problemes de comunicacio en els cristians, sino mes be per tot lo contrari.

 

En el s. XVI, Fernão Lopes de Castanheda (c. 1500-1559) en el vol II de “Historia da descubrimiento e conquista de India pelos Portuguezes” (1552), escriu que “tomarao Nuno Fernandez et os outros Portugueses grande conversaçao & amizade com hun mouro Valenciano…et folgaua de falar coeles nas cousas Despanha, principalmente de Valença donde era natural”. Es prou dificil pensar que eixa amistat i conversacio tinguera lloc en llengua arap.

 

El valencià Timoneda (1518/1520-1583), en el “Paso de un soldado, y un moro, y un ermitaño” (1563), nos conta les fetes entre els tres, estant absent qualsevol problema de comunicacio.

 

Tampoc te problemes per a fer-se entendre “Francisco/Fuquer”, protagoniste de “Los cautivos de Argel” (1599), de Lope de Vega (1562-1635), qui diu que “si corsario me hiciese /no pongas duda que fuese / de los cristianos castigo / Nací morisco en Valencia…”.

 

Pel vol 63 del Boletín dela Bibliotecade Menéndez Pelayo, coneguem cartes escrites per moriscs valencians dels anys 1567 i 1577.

 

Passant al s. XVII, per la p 573 dels “Anales de Granada II” sabem de l’existencia d’un morisc valencià que practicava la pirateria i que fon ajusticiat l’any 1611 en la forca de la plaça de Bibarrambla.

 

De l’any 1612 es la “Relación que fue embiada de Roma al nuncio de Madrid, en que se da cventa de vn grande misterio del Santíssimo Sacramento y el martirio de vn morisco valenciano por confessar nuestra santa fe católica”, escrita pel “licenciado Francisco de Aranda”.

 

Cervantes (1547-1616) en “Persiles y Sigismunda” (1617) parla d’un morisc valencià, “el Xadraque”, net d’un musulma “famoso en el Astrología”, qui renega de l’islam dient que “Morisco soy señores y oxala que negarlo pudiera”.

 

Vicente Gómez Martínez-Espinel (1550-1624) en el seu llibre “Relaciones de la vida y aventuras del escudero Marcos de Obregón” (1618) dona protagonisme a un morisc valencià que es troba entre els corsaris turcs que el capturen. Diu que “en llegando al que hablaba español…”, li digue que “era bautizado hijo de padres christianos… descendiente de muy antiguos christianos como los demas que tambien se han pasado y pasan cada dia no solamente de reyno de Valencia de donde yo soy.

 

L’us de la llengua valenciana entre els moriscs, havia de ser tan normal, que en el proces inquisitorial seguit en Conca l’any 1630 contra el morisc castellà Diego Diaz, qui havia tornat posteriorment a haver segut expulsat, quan l’acusen de parlar algaravia, este contesta “que el no hablaba algaravia en su casa con los que recogia sino valenciano, pues el habia vivido largo tiempo en aquella tierra, hablaba la lengua y tenia amigos alla” (Les cahiers de Tunisie: Vol. 26).

 

Els escritors de l’epoca sabien que molts moriscs valencians parlaven en llengua valenciana. Castillo Solórzano (1584- 1647?), en “El bien hazer no se pierde” en “Noches de plazer” (1631), escriu sobre un valencià “Geronymo Corella”, que es capturat i venut en Oran, a on es comprat per “Hamete”, qui “llegosse a donde estava y dixole en lengua valenciana (cosa que admiró a don Geronymo)…”. Hamete li diu que “admirado os tendra verme hablaros en Valenciano tan castizo. Efectivament, don Geronimo, s’admirà de “veros hablar mi nativa lengua tan despiertamente, como el mas experto patriota de mi reino”, contant-li que els seus antecessors eren de “un lugar pequeño de aquel Reyno llamado Benalguazil.

 

Per ultim, hi ha opinions d’experts que diuen que els moriscs continuaren parlant en valencià allà a on se n’anaren o foren expulsats. Cano Borrego escriu que “La lengua castellana se conservó en las comunidades moriscas de Túnez junto con el valenciano, hasta bien entrado el siglo XVIII”  (p 133 de “Al-Andalus el islam y los pueblos ibéricos”). Raja yassine Bahri de l’Universitat de La Manouba (Túnez) escriu que el descendent d’un morisc d’aci, “se distingue del indígena por los rasgos de su fisionomía y el color claro de su tez” i afig que en l’actualitat, “El uso del español y del valenciano ya se ha perdido, pero quedan infinidad de detalles materiales, de costumbres y nombres de familias que recuerdan su origen”.

 

El “il·l·lustrissim” Ferrando publicà una “Historia de la Llengua Catalana” l’any 2005. En la p 119 escriu sobre “El monolingüisme àrab, que abastava pràcticament la totalitat de la població islàmica valenciana fins al moment de l’expulsió”. Vegem que a el “il·l·lustrissim” se li’n fot que estiga sobradament demostrat que lo que diu es fals. No es molesta en contraargumetar els estudis que demostren eixa falsetat, per si acaba en un fangar. Ho creu innecessari, perque un dogma establit fa mes de 50 anys pel profeta Fuster, es cientific per definicio i sap que la faena d’un bon acolit consistix en transmetre els dogmes repetint-los com a mantres (¡seran mantes!). Els “hereges” que questionem eixos dogmes, no tenim res que fer perque es un tema “superat”. L’unic problema es que troben alficossos que tot aixo s’ho creuen.

11 octubre 2011 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (I)

Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.

 

“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.

 

En relacio a l’orige del grup humà dels moriscs, pendrem com a base i comentarém l’afirmacio de la doctora en historia, Carmen Díaz de Rábago, que ha escrit que “En su mayor parte, lejos de la popular idea de que fueron los descendientes de los invasores islámicos del año 711, los moriscos eran gentes autóctonas de la península, en realidad los más antiguos pobladores del territorio valenciano” (“El cuarto centenario de la expulsión de los moriscos” Ribalta. “Quaderns d’aplicació didàctica i investigació”, núm. 16 decembre 2009).

 

Al respecte, quan Díaz de Rábago califica com a “popular” la idea de que els moriscs eren “descendientes de los invasores islámicos del año 711”, s’ha de senyalar que no tot el poble es deixa enganyar per idees tan puerils, que tenen com autors “intelectuals” a catalanistes i acatalanats, que son ademes els responsables d’escampar-les. Son ells els que necessiten transmetre l’existencia d’una ruptura poblacional entre els valencians que en s. VIII parlaven la “rustica romanam linguam” (vore “La llengua dels valencians en el s.IX”) i els musulmans en que es trobà Jaume I. Per lo vist, hem de creure-nos que tots els antics pobladors del territori valencià que parlaven romanç, foren assessinats o s’esfumaren, sent substituits per gent d’una atra etnia o raça de moros que nomes parlaven en arap, de la que descendiren els moriscs.

 

Un dels pares d’idees tan destrellatades fon l’autoproclamat català de Sueca, “mestre indiscutible”, Joan Fuster, qui en “Nosaltres els valencians” (1962), inventà que “Els moros -els moriscos-, eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de  la Conquista”. A partir d’ell, tot acatalanat que es preciara havia de repetir-ho, referint-se als moriscs com a “minoria ètnica. Previament a Joan Fuster, Mateu i Llopis, que es dedicava a estudiar documents i no a dir destarifos, aplegà a conclusions molt distintes, definint la reconquista com una guerra civil “entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I”, dient que havia segut un enfrontament de “lo español contra lo español” (“Consideraciones sobre nuestra reconquista”.-1951). Hui, no te sentit especular al respecte, perque una ciencia com la genetica ha demostrat que era Mateu i Llopis qui duia la rao, demostrant-se la continuitat entre els iberorromans valencians i els valencians actuals. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”).

 

 

Com a apunt per a que esta continuïtat etnica es faça visible, recordem, que en la Deniadel s. XI, Ibn Garsiya posà de manifest en la seua “risala” la diferencia racial entre indigenes i araps, mantenint la superioritat dels d’aci i dient coses com que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos” (vore “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç”). Posteriorment a l’expulsio dels moriscs, Diego de Haedo, en el cap. XI “De los habitadores y vezinos de Argel” del llibre “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dividia als expulsats que havien anat allí, en “Modejares”, que eren “solamente los de Granada y Andalucia” i “Tagarinos”, entre els quals dia que “se comprehenden los de Aragon, Valencia y Cataluña”, afirmant d’ells que “Son todos estos blancos y bien proporcionados, como aquellos, que nacieron en España o proceden de allá”. En el programa que feren en “Dossiers” de Canal 9 extranyament titulat “De terra endins, de mar enllà”, (¿endins?, ¿enllà?),  varem coneixer a una descendent d’expulsats en ulls i monyo clars, en cara de valencianota, que segur que tindria antecedents iberorromans valencians.

 

Sabent que la major part del pobladors del territori valencià tenien un orige etnic similar al dels “reconquistadors”, hem de questionar-nos les raons per les quals hi hague un important grup de descendents de “los más antiguos pobladores del territorio valenciano”, que no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sent expulsats l’any 1609. Per a poder contestar, haurem de separar a eixa majoria de la minoria d’orige foraster. Tambe hem de ser conscients de que els moriscs de llavor valenciana, provenien d’antecessors islamisats i/o arabisats en distints graus durant l’epoca de dominacio musulmana, podent asegurar que els descendents de valencians molt islamisats o arabisats, havien de ser ben pocs, a la vista de “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”,  que estudiarem en el seu dia.

 

En relacio als forasters, començarém subdividint-los entre esclaus i immigrants, sabent que els primers foren una minoria poc representativa sense poder. Entre els descendents d’immigrants, estaven els que provenien d’uns atres llocs d’Espanya, que havien pogut vindre anteriorment o posteriorment a la reconquista, i els que tenien antecessors araps o nortafricans, alguns dels quals foren mantinguts en el poder per Jaume I en els lloc a on pactaren. Trobem gatades dels immigrants en l’onomastica toponimica. “Alí Cortoví”, podia provindre de Cordova; “Ubaydal Granatí” de Granada; “Abrahim Murcí” de Murcia; “Axer Foto alias lo castelà” de Castella; “Abnammet Altortosí” de Tortosa; “Çaragozí” de Saragosa; “Tarraconí” de Tarragona… Descendent d’araps podia ser “Abrahim Alarabí” i  de nortafricans “Mahomat Moravit”.

 

Puix be, podem afirmar-se sense por a enganyar-nos, que el principal grup responsable de que molts moriscs descendents d’iberorromans valencians no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sorgida posteriorment a la reconquista, fon el grup dels descendents de les classes dirigents d’araps o nortafricans mantingudes en el poder per Jaume I. D’ells descendien la major part d’alfaquins, que acabaren sent els caps religiosos i politics de les aljames. Ells foren uns dels que en defensa d’actituts religioses dogmatiques extremaren les diferencies entre cristians i musulmans, tancant-se, i fomentant la separacio. Com esta era una realitat coneguda en l’epoca dels moriscs, una junta presidida per Francisco de Navarra acordà l’any 1561 “sobre lo que toca a los moriscos de Valencia”, que “en todo caso los alfaquies y dogmatistas salgan fuera del Reyno. Pero esta expulsio selectiva no es dugue a terme, i en “Memorial” de Nicolas del Rio, nunci inquisitorial en Valencia, dirigit al rei Felip II el  13 de juliol de 1605, encara llegim dels alfaquins que “son los que sustentan a toda la morisma (…) y es cierto que, quitados los alfaquines, los demás con mucha facilidad se convertirían.

 

Sabut el significat de “morisc”, conegut el seu heterogeneu orige, aixina com alguns dels problemes per a la seua integracio, estem en condicions de parlar de la llengua dels moriscs. La manipulacio catalanera consistix en mantindre que com els moriscs dels s. XVI- XVII eren monolingües en arap, els musulmans del s. XIII que estaven en Valencia anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, tambe havien de ser-ho.

 

Comprovem, que per a mantindre este argument, han de retrotraure les circumstancies dels s. XVI- XVII al s. XIII, com si els canvis culturals, socials, economics i politics de tres o quatre sigles d’historia, no hagueren influit gens ni miqueta sobre l’heterogeneu colectiu de musulmans de l’epoca de la reconquista. Esta forma de pensar es una  mostra de la concepcio simplista i racista dels acatalanats, que considera als “moros”, com una masa de gent amorfa, indiferenciada i invariable. Un cristià del s. XIII, no es igual que un del s. XVII, pero un moro sempre es un moro. Un cristià castellà es diferencia d’un català, pero un moro sempre es un moro. Les idees dels cristians, poden variar en el temps, pero no les dels moros. Al final es descobrix l’intent de crear una inexistent lligaça entre religio i raça, volent transmetre la falsa idea de que l’islam fon la religio d’un atra “raça”.

 

Pero lo mes important es que en este articul comprovarém que l’argument de catalanistes i acatalanats solsix per la base, perque es absolutament fals que els moriscs que es trobaven en territori valencià en els s. XVI- XVII, foren majoritariament monolingües en arap. En el següent articul coneixerem als responsables del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” i vorem com no es mes que un atra de la rastrera de mentires que els acatalanats han de mantindre, per a no reconeixer l’autoctonia de la llengua valenciana.

 

11 octubre 2011 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Hispano-romans, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (i III)

De moment, hem comprovat que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia durant una epoca de la dominacio musulmana, sense perdre mai el nom de “Valencia”, aixina com que existiren unes atres poblacions que tambe foren conegudes per un sobrenom. Hem vist alguns intents d’interpretar el nom en un cert trellat i tambe les invencions dels acatalanats de sempre que presuponen al sobrenom de “Madinat al turab” un sentit completament despectiu. Sabem, que els experts, li donen a “turab” distints significats: “tapial”, “terra”,  “pols”.

Per a concretar el significat de “turab” i dilucidar si “Madinat al turab” te connotacions despectives, pot ser interessant rastrejar si la paraula “turab”, es troba present en l’etimologia d’algun toponim. I efectivament, ne tenim com a minim dos. Es tracta de Calatorao en la provincia de Saragossa i d’Iznatorab en la de Jaén. En relacio a l’etimologia de Calatorao, Joaquín Vallvé, la fa vindre de Qal’at al-turab”, sent “qal’a” una “plaza fuerte”. (p. 233 de “La división territorial…”) Miguel Asín Palacios escriu de Calatorao: “<castillo de tierra>, nombre -este último Turab- propio también de persona. Citado en BAH, t I p 368, como <ciudad de tierra> y en BAH, t VI, p 418, como <fuerte de tierra>” (p.99 de “Contribución a la toponimia árabe de España”).  Si parlem d’Iznatorab, s’ha de saber que el seu castell es referenciat per al-Idrisi com “Hisn al-turab”, orige etimologic mes que evident d’Iznatorab, pronunciat “Isnatorab” (en arap no existix grafia per a representar la –o).

Comprovem per tant l’existencia de dos toponims formats a partir de “turab”, sense cap connotacio negativa ni despectiva. Es mes, en els dos casos, el nom de “turab” es referix a la “terra” o “tapial”, com a material de construccio de fortificacions. Sent evident les fortificacions no es fan en “pols”, s’ha d’eliminar eixa possible equivalencia.

El profesor de l’universitat de Saragossa Cabañero Subiza nos fa saber que era usual l’us de la terra per a bastir fortificacions, quan escriu que “Las investigaciones dirigidas por M. Barcelo sobre la castellología musulmana en Cataluña, parecen haber llegado a una conclusión semejante, en el sentido de que las torres islámicas anteriores a la ocupación cristiana, al menos en el Alt Penedès, eran en su mayor parte de tapial. (p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…” -1991. “La defensa del reino de Pamplona-Nájera en el s. X”). Per aixo, pareix llicit pensar, que quan les croniques mencionen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, havien de referir-se al material de construccio que identificaria alguna fortificacio de la ciutat.

Hem vist que Saragossa-Saraqusta fon coneguda pel sobrenom, de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat blanca”. Al-Zuhri, descriu la seua muralla com a de “kaddan”, o pedra blanca i resistent, lo qual ha segut constatat per les excavacions arquelogiques. Aixo feu sense dubte, que els viagers que s’acostaren des de llunt a Saragossa la conegueren en l’apelatiu descriptiu de “Ciutat Blanca” o “Madinat al-Bayda”. ¿No podriem pensar, que de forma analoga, si la muralla de la ciutat de Valencia estava feta a partir de terra o tapial, els visitants la conegueren com a “Madinat al turab”? Esta possibilitat no tindria res d’excepcional, perque sabem que les muralles de terra d’un dels barris concentrics de Moscou, feu que fora conegut com “Zemlianoi Gorod” o “ciutat de terra”.

Pero a pesar de haver vist que la terra s’usava per a fer fortificacions com castells i torres, apretant mes, hauriem de demostrar que tambe es gastava per a fer muralles. Nos ho confirma Bazzana, qui escriu que “Ainsi, au début du IX siècle, la Primera Crónica signale la construction d’un château, ‘alcazar’ à murailles de terre ‘paredes de tierra’, à Tolede. À la fin du IX siècle, sous le règne de l’emir ‘Abd Allah, les murailles de Badajoz sont elles aussi, en terre: bi-l turab. (p 75 del vol. I de  “Maisons d’Alandalus…” -1992). En la p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”, es llig, que les muralles de Sevilla foren “reconstruidas según al-Bakri a comienzos del siglo XI con tapiales. Concretant, vegem que Toledo, Badajoz i Sevilla, tingueren les seues muralles fetes de terra, tapial o “turab”. Es evident que l’us de la terra per a la construccio de fortificacions, s’ha d’enquadrar entre les tecniques constructives disponibles en un determinat moment historic, tendint-se evidentment a l’evolucio i a la millora, passant-se de la fusta al tapial i del tapial a la pedra. Ho vegem en la p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…”, a on es llig que “la castellología en madera había precedido también en el mundo musulmán a la arquitectura en piedra…Lo que se puede afirmar con más seguridad…es que el tapial y la tierra apisonada debió preceder a las primeras construcciones encofrados con piedra y argamasa. En consequencia, si les muralles de la ciutat de Valencia eren de “turab” en un temps, evidentment deixaren de ser-ho, quan es feren de pedra i argamassa.

I s’ha de saber que la construccio de les muralls de pedra de la ciutat de Valencia, pogue succeir en la segon decada del s. XI, sent que les que referix Ibn Idari en el “Rawd al-Mi’tar” com a “construidas en piedra y cimientos de hormigón”, poden correspondre’s en aquelles en que “Mubarak y Muzzaffar rodearon a Madina Balansiya”. (p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”-2002). Encara que tradicionalment s’ha atribuit a Abd al-‘Aziz la construccio de les noves muralles, lo cert es que al-Udri (1003-1085), unicament diu d’ell que “perfeccionó sus murallas”. (p 291 de “La división territorial de la España musulmana”). Si les muralles de terra de la ciutat de Valencia, degueren refer-se de pedra a principi del XI, resulta que coincidix en el moment en que els cronistes deixen de referir-se a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab” de forma independent, quedant a soles la formula de “tambe es –o fon- coneguda”.

Pero encara podria pensar-se en la rao per la qual una muralla de terra, identificà exclusivament a la ciutat de Valencia, sent que hi hague una epoca en la qual moltes ciutats tenien muralles de terra o “turab”. Sense dubte, l’identificacio es voria reforçada perque la terra o fanc seria el material principal en que estarien construides la major part de les vivendes de la ciutat de Valencia d’aquella epoca. No de bades, la ciutat de Valencia, s’alça sobre un pla llitoral producte de l’accio sedimentaria del Turia, sent argiles, tarquims i arenes, els materials representatius. Es impossible oblidar que una de les construccions tipiques de l’etnologia valenciana es la barraca, tipologia d’edificacio construida pels valencians com a minim des d’epoca dels ibers (vore “Notes d´etnologia valenciana. Construccions populars”), estant les seues parets tradicionalment construides a partir de “atobes” o “atobons” de terra, paraules derivades de l’arap i exclusivament valencianes. Es dificil no vore que el conjunt muralla-edificacions fetes en terra, ajudaria a que els viagers que s’acostaven a la ciutat de Valencia, es referiren ad ella en el sobrenom de “Madinat al turab” o “Ciutat de terra”.

Considere que hi han arguments mes que de sobra per a enviar a escaparrar a tots aquells que escampen inventades connotacions negatives en el sobrenom de “Madinat al-turab” pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia en una certa epoca de la dominacio musulmana. L’enronia d’alguns per desacreditar tot lo valencià, nomes pot ser calificada com de malaltussa.

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Hispano-romans, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (II)

En la primera part d’est articul, hem vist que durant una certa epoca de la dominacio musulmana, a la ciutat de Valencia, se la conegué tant pel seu nom tradicional de “Balansiya” o Valencia, com pel sobrenom de “Madinat al turab”.

 

L’amic Guichard, que no podia deixar passar este tema sense clavar cullerada, aplegà a escriure la borinotada de que el territori valencià es dia “Valencia”, pero que eixe nom no provenia del de ninguna ciutat, perque a la ciutat de Valencia se li dia “Madinat al turab”. Ho reproduixc per a escarni de l’autor: “Mais, dans de cas de Valence, aucune ville ne donne à proprement parler son nom à la région, puisque les auteurs arabes appellent la capitale levantine du nom de ‘Madinat al-Turab’-la Ville de terre-”. Per lo vist, a Guichard se li’n fot que al Udri (1003-1085), a renglo seguit de dir que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas” afirme que De ella recibe el mismo nombre su cora, demostrant Guichard que lo unic que l’interessa es formar part de la nomina dels que mengen de la ma d’Eliseu Climent, eixe que segons publicà el Mundo el 8 d’agost de 2010, ha arreplegat de la Generalitat catalana vora 18 millons d’euros en els ultims 10 anys, en teoria destinats “Para fomentar la lengua y cultura catalana”. En el programa d’estos traidors, es troba manipular l’historia en tot lo que puga perjudicar als valencians.

 

I anem a vore que el que la ciutat de Valencia tinguera un sobrenom, no fon unic ni excepcional, perque hi hagueren unes atres poblacions que tambe tingueren un segon nom o sobrenom, de caracter descriptiu. Per eixemple, Saragossa fon coneguda tant pel seu nom d’orige llati derivat de “Caesar Augusta” translliterat com “Saraqusta”, com pel nom de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat Blanca”, pel qual tambe ha segut coneguda la ciutat de Fes. En territori valencià, Burriana fon coneguda com “Madinat al-hadra” si creguem lo que nos diu Viciana en “Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”, qui escriu que: “los agarenos en arávigo la nombravan Metina Alhadra, como si dixeran, ciudad verde”. La duplicitat de noms es donava inclus quan l’etimologia del nom principal tenia orige en l’arap. Aixina, Gibraltar que prove de “Yabal Tariq” o montanya de Tariq, era coneguda per “Madinat al-Fath” o “ciutat de la Victoria”. Afegitons descriptius portava tambe Algezires, de “al-Yazira” o l’Illa (com Alzira), i que fon coneguda com “Yazirat al-Hadra” o l’Illa verda, sent aixina nomenada en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del s. XI que parla de “Yspali regione per insulam Viridem, scilicet Gizirat-Alhadra.

 

A continuacio, correspon estudiar el significat de “Madinat al turab”. En l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, estudiàrem el significat de “Madinat”, primera de les paraules que formen l’expressio, comprovant que equival a la “Civitas” romana i solia designar llocs en funcions politico-administratives, religioses i relacionades en impartir justicia. En relacio a “turab”, solem trobar-nos en traduccions com  “tapial”, “terra”, o “pols”, lo que no vol dir que no hi hagen explicacions exotiques, com la que consta en “El origen íbero tartésico del eusquera”, a on s’identifica Madinat al-turab en “Ciudad del Turia” i unes atres incalificables, com la del renegat de Josep Piera, qui en “Cuentos de las dos orillas”, obsesionat per fer mal i desacreditar tot lo valencià, parla de “Madinat al turab”, deixant caure que “Turab también significa tumba” .

 

En relacio al tema de que parlem, es curios coneixer que l’arabiste i catedratic d’arap Pascual de Gayangos (1809-1897), feu una translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia, distinta a la de “Madinat al turab”, aplegant a un significat molt distint. Ho comprovem en  l’estracte de l’obra d’al Maqqari “Nafhu-t-tíb min Ghosni-l-andalusi-r-rattíb…”, que Gayangos titulà “The History of the Mohammedan Dynasties in Spain” (1843), a on s’atribuix a Ibn Sa’id (1208-1286), la frase de que Valencia was known under the name of Medínatu-t-tarab.”, es dir que Valencia havia segut coneguda en el sobrenom de “Medínatu-t-tarab” (p. 66 del vol I). En la p CXVII de l’index del vol. II, de l’edicio de 1964, Gayangos escriu: Balensiah (Valencia), city, called Medínatu-t-tarab (the city of mirth)”. I “city of mirth”, vol dir “ciutat de l’alegria”, significat ben distint del de “Madinat al turab”. Esta sorprenent llectura, ha segut repetida per uns atres autors, segurament a partir de la inicial de Gayangos. Per eixemple, Karl Baedeker, escriu que “None of the larger towns of Spain, except, perhaps, Alicante and Cadiz, produce so Oriental an effect as Valencia, the Medina-ba-tarab (‘city of joy’)” (p 289 de “Spain and Portugal: handbook for travellers” -1908). Mes recentment, Gabriella Zanoletti, escriu sobre Valencia que “Occupata dai Mori e posta sotto il Califfato di Cordoba conobbe un periodo di grande prosperità tanto da essere chiamata Medina-bû-tarab, città della felicità. (p 108 de l’edicio italiana del “Regiment de la cosa pública” -1986).

 

No obstant lo expost en el paragraf anterior, l’unanimitat actual en la translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, induix a pensar en un probable error de Gayangos, per lo qual seguirém en les “explicacions” sobre el perqué del sobrenom de “Madinat al turab”.

 

Anem a coneixer primer lo que diuen els de sempre i els que es fien dels de sempre. Per ad alguns, el nom de “Madinat al turab” es “enigmatic”. Uns atres directament el califiquen de “despectiu”. Com a cosa sabuda per tots i de forma prepotent,  es calificat de “significatiu”. En mes o manco conviccio, tots atribuixen el nom de “Madinat al turab”, a la decadencia, despoblacio i destruccions varies de la ciutat de Valencia.

 

Alguns no concreten l’orige de tal decadencia i despoblacio, que pareix cronica i implicita en el nom. Lorenzo Cara, escriu en “Ciudad y territorio en Al-Andalus” que “la capital es mencionada con un enigmático ‘Madinat al Turab’ o ciudad de tierra, topónimo que parece traslucir en si mismo una situación de decadencia…”. Hugh N. Kennedy, basant-se en el “amic” Guichard, diu que “The history of Valencia in the early Middle Ages is very obscure”, es dir que l’historia de Valencia en l’alta edat mija es molt fosca, parlant de que en eixe temps era coneguda en el dismissive name of Madinat al Turab o City of dust, was, essentially uninhabited, es dir, en el nom despectiu de “Madinat al turab” o ciutat de la pols, estant en essencia deshabitada. (p 56 de “The Byzantine and early Islamic Near East”). Sonia Gutiérrez parla del significativo nombre de Madinat al-Turab”, en acabant d’inventar-se que la ciutat de Valencia es trobava “prácticamente despoblada” i d’escampar la mentira de “la pérdida de su nombre latino” (p 225 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico”)

 

Uns atres s’agarren als tipics topics. Els autors de “Anecdotario histórico valenciano”, en la p.28, en acabant de dir que Valencia rebia el nom de “Madinat al turab”, ho relacionen en que “En el siglo VIII, la antigua ‘Valentia’, se hallaba muy despoblada”. María Jesús Rubiera Mata, atribuix a Abd al Rahman la destruccio de la muralla romana de la ciutat de Valencia i diu que “es cuando se convierte en Madinat at-Turab, la ciudad del polvo, que yo creo que se refería a sus edificaciones de adobe, que no debieron cambiar demasiado…”. (p 63 de “Arquetipos ideales de la ciudad árabe”,  en el “Simposio Internacional sobre la Ciudad Islámica”, – 1991). Carmen Gracia, escriu sobre “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, afegint que “Quizás esta brutal destrucción es la que explica el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad de tierra), por la que la ciudad fue conocida en este tiempo”. (p.124 de “Arte Valenciano”).

 

Pero en l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, varem vore que la hipotesis sobre despoblacio i decadencia de la ciutat de Valencia previament a l’invasio musulmana, es negada hui en dia pels mateixos que anteriorment la defenien, sobre la base de les evidencies arqueologiques. I en l’articul “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”, varem vore que eixa presunta destruccio nomes existix que en el cap d’aquells als qui els hauria agradat que haguera passat. Per tant, si el nom de “Madinat al turab”, no te res que vore en “decadencies”, “despoblacions”, i “destruccions” de la ciutat de Valencia, ¿a que es degut?

 

Per a que vejau que tambe existixen autors que no tenen la ment “decadent”, “despoblada” (de neurones) ni “destruida”, i per tant no fan interpetacions despectives, anem a vore algun intent d’explicacio en mes trellat. Huici Miranda justificà el sobrenom de “Madinat al-turab” en relacio a la ciutat de Valencia, “por estar edificada sobre tierra de aluvión, sin base rocosa y no estar sus calles empedradas” (p 20 de “Historia musulmana de Valencia y su región: novedades y rectificaciones”). Torreño Calatayud, en “Arquitectura y urbanismo en Valencia” diu que “la capital recibió el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad en tierra), ya que se asentaba en una isla que formaban dos brazos del río Turia antes de su desembocadura”. Boira i Maiques, en “La ciudad de Valencia y su imagen pública” atribuix “el nombre de Madinat-al-Turab o la ciudad del polvo”, a “la carencia de empedrado”.

 

No obstant, estes hipotesis no explicarien la rao per la qual el sobrenom de “Madinat al turab” anà perguent força en el pas del temps, quedant-se exclusivament el de Valencia o el de la seua translliteracio “Balansiya”. I es evident que la ciutat de Valencia, ni es canvià de lloc, seguint estant “sobre tierra de aluvión”, ni s’empedraren els seus carrers, caracteristica, per atra banda compartida en moltes atres ciutats i que encara cridava l’atencio de John Ford, en 1831, quan va escriure en relacio als carrers de la ciutat de Valencia que “Las calles, en algunas ocasiones están sin pavimentar, a fin de que las basuras puedan servir de abono para la huerta”.

 

Necessitarem d’una ultima part per a aclarir el “misteri”, comprovant que alguns, si foren honrats, haurien d’optar per l’ostracisme.

 

 

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., Hispano-romans, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (I)

En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, diguerem que “L´interpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva”, afegint que “Ho deixarém, de moment, perque l´objecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià”. Ha aplegat el moment de desfer un mes dels enredros i les mentires interessades que formen part del programa del catalanisme histeric.

Es cert que la ciutat de Valencia, o “Madinat Balansiya”, fon tambe coneguda per “Madinat al turab”, durant una certa epoca de la dominacio musulmana. Els primers cronistes araps a on trobem esta denominacio son al-Razi i Ibn Hawqal. Estudiem-ho.

Ahmad b. Muhammad b. Musa al-Razi (889-955), es l’autor de la coneguda “Cronica del moro Rasis”, que escrigue cap al final de la primera mitat del s.X. Es conserven varies traduccions al castella d’una atra previa que s’havia fet “de la lengua arábiga á la portuguesa, por mandado de D. Dionis, rey de Portugal” (1279-1325), conservant-se unicament fragments d’eixa traduccio inicial portuguesa. S’ha de dir que al-Razi es un historiador molt citat per uns atres posteriors, havent segut comprovada la veracitat de la major part del text de que parlem. En esta cronica, parlant del territori valencià, llegim que “ha grandes villas fuertes e castillos e con grandes terminos, de los quales es el vno el castillo de Tierra…”, referint-se eixe “castillo de Tierra”, a  la ciutat de Valencia o “Madinat al turab”.

Ibn Hawqal, natural de Nusaybin o Nisibis en l’actual Turquia, feu viages per Europa des de l´any 943 fins al 969, visitant Espanya l’any 948. Producte dels seus viages, l’any 977 escrigue el seu llibre “Kitab Surat al-Ardh” o “Configuracio de la terra”, que acompanyà de mapes. Romani Suay ha traduit una part en “Configuración del mundo: (fragmentos alusivos al Magreb y España)”. En un dels mapes, que podem vore representat en “Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d´oeuvres représentatives”, la ciutat de Valencia s’identifica en el nº 226 com a “Madinat al-turab”, representant-se el territori Valencià en el nº 219 en el nom de “Valencia”. Segons traduccio de Romani Suay es llig: “A espaldas de estas ciudades y en el continente: Tortosa, Murcia, distrito de Tudmir, Madinat al-turab, Pechina, Málaga, Guadix y Jaén en el codo de un río”.

Simplement aço, ha segut prou, per a que els de sempre posen en marcha la maquinaria de la mentira i de la manipulacio, volent fer creure que la ciutat de Valencia havia perdut el seu nom romanç de Valencia derivat del  “Valentia” romà i que el seu nom arap era “Madinat al turab”. Per aixo, l’acatalanat mallorqui i professor de l’universitat de Valencia, Vicenç María Rosselló i Verger escrivia l’any 1979 en la “Revista de la Universidad Complutense” vol. XXVIII, dedicada a “Urbanismo e historia urbana en España”, un desficaci titulat “La huella romana de la ciudad de Valencia”, en el que podiem llegir que la ciutat de Valencia “llegó a perder hasta el nombre para llamarse Madinat al-turab, ‘ciudad del barro’, antes de la conquista catalana. Sobrevivió o renació tal vez sobre el polvo y la ruina de una insignificante ciudad romana…”. Josep Piera, en “Cuentos de las dos orillas”, escriu que “El nombre árabe de mi ciudad, Valencia, era Madinat at-turab”. I Sonia Gutiérrez Lloret, tambe parla “de la Valencia altomedieval como una ciudad prácticamente despoblada, cuya decadencia se reflejaba incluso en la pérdida de su nombre latino, sustituido en las fuentes árabes por el significativo nombre de Madinat al-Turab”. (p 255 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico” -1996). En acabant de llegir totes estes perles, s’ha de comentar, que totes estes barbaritats, dites per persones a les que hi ha que presupondre una certa cultura, nomes poden ser producte que d’una clara voluntat manipuladora.

Tots estos indocumentats, haurien de saber que els mateixos al-Razi i Ibn Hawqal, que nomenen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”. Al-Razi, diu que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen, e las bondades de los que en ella moran son muchas”. La referencia a la ciutat de Valencia es evident, sent que s’obedix a una ciutat i no a un territori. Acaba dient que “E de Cordova a Valencia ha dozientos e dos migeros”, estant clar que es tracta de la distancia d’una ciutat a una atra. Si pasem a Ibn Hawqal, quan parla de la “Determinación de los itinerarios en España”, cita les distancies entre distintes ciutats, entre les que tenim “De Córdoba a Valencia, doce etapas”, segons traduccio de Romani Suay. La translliteracio que feu l’orientalista angles Sir William Ouseley (1769-1842) en el seu llibre “The oriental geography of Ebn Haukal: an Arabian traveller of the tenth century” (1800) fon “…from Cortubah to Melisah twelve days”. Vegem per tant que els dos autors que parlen de la ciutat de Valencia nomenant-la “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”.

Pero anem mes arrere per a constatar la falsa perdua del nom de “Valencia”. En l’articul “Balad  i Madinat Balansiya”, varem vore en detall que en el mapa d’al-Istajri, fet entre els anys 915 i 920, la ciutat de Valencia es representada en el nom de “Valencia” (translliterada en 1845 per Mordtmann com Balisia). La cronica Albeldense acabada de redactar l’any 881, parla de Valentia. El geograf oriental Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), feu l’any 880 una taula de coordenades, a on la ciutat de Valencia consta com “Valencia” (translliterada l’any 1857 per Joachin Lelewel com Balensia). Aimoni de Saint Germain-des-Prés, entre els anys 870-888, nos parla de Valentiam superius nominatam civitatem”. Els “Annales Bertiniani”, cap al 850, nos parla de Valentiam civitatem”. El “codex ovetense”, escrit l’any 780, nos parla de Valentia.

I com la cosa ha de quedar meridianament clara i hem de callar la boca dels enredradors de sempre, anem a seguir comprovant-ho en autors araps coetaeus o posteriors a al-Razi, pero tots ells del sigle X.

Al-Muqaddasi o al-Maqdisi, naixcut en Jerusalem, (946-988), escrigue l’obra “Ahsan al-taqasim fi ma’rifat al-aqalim”. Paul Wheatley, en la p 472 de “The places where men pray together…” (2001), parla de les 17 ciutats nomenades per al-Maqadisi i escriu: “The seventeen cities listed by al-Maqdisi were Bajanah, Malaqah, Balansiyah (Valencia), Tudmir, Saraqûsah (sic), Yâbisah, Wâdi al Hijarah, Tutilha, Washqah, Madinat Salim, Tulaytulah (Toledo) Ishbiliyah (Seville), Batalyawth, Bajah, Qurtubah, Sadhunah, ans al-Jazirah al-Khadra”. Dolors Bramon, en la seua tesis doctoral nos informa de que “Aquest autor esmenta de passada (p. 48), entre altres ciutats andalusines, les de Lleida i de Tortosa, població que situa a una jornada (marhalá) de Valencia”.

El conegut com a Calendari de Cordova, fon dedicat a al-Haquem II, per lo qual fon redactat entre els anys 961 i 976. El calendari es bilingüe i es troba redactat en arap i en llati. Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”, nos mostra la traduccio arap-llati en relacio al significat de “madina”. Diu: bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia. El text llati el trobem reproduit en la p. 405 del tom I de“Histoire des sciences mathématiques en Italie…” (1838) de Guillaume Libri, a on referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejus in quinque”.

De l’any 982 es l’obra Hudud al-‘alam“Els llimits del mon”, obra anonima escrita per un persa de Jawzjan, provincia d’Afganistan. En un capitul titulat “Discurs sobre el pais d’al-Andalus i les seues ciutats”, es citen: Qrina (Cordova), Tulaytula (Toledo), Tutayla (Tudela), Baja (Beja), Quriya(Coria), Marida (Merida), Turjala (Trujillo), Wadi al Hijara (Guadalajara), Turtusha (Tortosa),Balansiya (Valencia)Mursiya (Murcia), Bajjana (Pechina), Malaqa (Malaga), Jazira (Algezires),Saduna (Medina Sidonia), Ishbiliya (Sevilla), Ukhshubunaba (Ocsobona) i Shantarin (Santarem). En concret, de Valencia, Murcia i Pechina es diu conjuntament que es tracta de “…pleasant towns in the maritime zone of the straits of the Rum Sea” o “Agradables ciutats en la zona maritima dels estrets de la mar dels bizantins o cristians (Rum Sea)”. (p 154-156 de   “Regions of the world” de Vasiliĭ Vladimirovich). L’autor del llibre afirma que “No cap dubte de que el nostre autor tenia davant d’ell un eixemplar de l’obra de Balkhi o de Istakhri”. Podria ser, que Balkhi, naixcut cap l’any 850, tambe parlara de la ciutat de Valencia, extrem a comprovar.

Pel tom X de “Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque du Roi” (1789), sabem de l’existencia d’un manuscrit arap titulat “Exposition de ce qu’il y a de plus remarquable (sur la terre) et des merveilles du roi” (manuscrit arabe 585 in 4º). El contingut perteneix sense dubte a l’epoca califal, i es per tant anterior a les taifes, sent que parla de “Corthoba” dient que “ell est la résidence des rois Ommiades”, es dir que es la residencia dels Omeyes. Ademes, parla de “Alvira” o Elvira dient que “elle est très jolie”, quan la “Descripción anónima” nos diu que fon destruida per Badis b. Habus (1048-1073) i en el seu lloc es construiren l’alcassaba i les muralles de Granada. De la ciutat de Valencia, a la que diu “Valencia”, nos diu: Ville ancienne d’Espagne, dans un canton très-fertile et où l’on trouve tout ce que la terre et la mer produisent il y beacoup de safran, come dans la terre de Roadraouard”, es dir “Ciutat antiga d’Espanya, en un territori molt fertil a on trobaras tot lo que la terra i la mar produixen i hi ha gran cantitat de safra com dins de la terra de Roadraouard”.

Encara que no hauria d’haver dubte de que el nom de la ciutat de Valencia era “Valencia”, tambe a partir del s. XI, aportarém alguna coseta mes. Es significatiu que en la p 101 del vol. 3 (2005) de la “Biblioteca de al-Andalus”,  parlant d’al Faradi (962-1013) diuen que “llegó a ser cadí de Valencia -mientras que unos se refieren a la cora, otros lo hacen a la ciudad– durante el califato de Muhammad al-Mahdi”. Al Udri, (1.003-1085), explica que la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora. Recibe también el nombre de Madinat al-turab -la ciudad del polvo-” (p 291 de “La división territorial…”), cosa que repetixen uns atres cronistes com Ibn Galib, Ibn Sa’id o Yaqut, que al parlar del territori valencià diuen que“Entre sus ciudades, Valencia es conocida por Madinat al-Turab”.

Espere que haja quedat prou clar, que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia, que mai pergue el nom propi. Vorem el perqué. Tambe haurem constatat que l’enronia catalanera d’alguns, els fa perdre per complet la chaveta.

22 noviembre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (i III)

Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d’Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”. L’any 1996, Matellanes Merchán trasmet que, segons el professor Bosch Vilà, per a Yaqut, “El balad representa un territorio o región propiamente llano, cultivado o no, y apurando más, habitado por una comunidad de gentes más o menos homogéneas, atendiendo a sus orígenes, procedencia o sistema de vida, predominantemente rural” (“La colonización santiaguista del Campo de Montiel”. p 393 de las “Actas del Congreso Internacional Conmemorativo del VIII Centenario de la Batalla de Alarcos” 1996).

Comprovem que no hi ha ningu que li done a la paraula “balad” la connotacio negativa que preten Guichard. Inclus podria ser al contrari, atenent a que Yaqut, en el Mu’yam al-buldan, diu de Rayya (Malaga) que “es una de las mejores tierras (balad) de al-Andalus” (p 249 de “Al-Andalus desde la periferia”, referint-se al Mu’yam al-buldan, II: 826; trad castellana, 170, nº 154). No seria d’estranyar que parlant de “balad”, en relacio a Valencia i Murcia els primers cronistes vullgueren especificar que es tractava de les millors terres de cultiu de l’Espanya musulmana, exactament igual que hui en dia. En una economia fonamentalment rural basada en el sector primari, es absurt pensar en una despoblacio de zones a on es podia obtindre un major rendiment agricola. ¿O es que els catalans ya tenien industria textil i terciaria (Port Aventura)?

Vejam conceptes o entitats als quals s’ha aplicat historicament el terme “balad”. Ibn Hayyan (987-1075) escrigué el seu llibre titulat “Al-Muqtabis fi Akhbar Balad al-Andalus, (editat per ‘Ali al-Hajji, Beirut, 1965). El titul en arap del llibre conegut com “La descripción anónima de al-Andalus” es “Dhikr Bilad al-Andalus. Comprovem que al-Andalus era “balad”. ¿No li “evoca” a Guichard el terme “balad” aplicat a al-Andalus, “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique” ¿Haura segut Cordova per a Guichard una capital digna de tal nom? En la “Descripcion de España de Xerif Aledris” d’al Idrisi (1100-1165/66), trobem “balad” aplicat a Veled assikia o terra de cequia o regadiu, a “Veled al-Andalus” o terra d’al-Andalus, a Velad-Arrum o terra de cristians, o a Veled Afranchin o terra dels francs. ¿Seria en eixa epoca el pais de Guichard un païs en llimits imprecissos i poc civilisat? ¿O es que acas la paraula “balad” aplicada al seu pais, li “evoca” una cosa molt distinta de lo que li “evoca” si es tracta de Valencia? ¿A que juguen esta quadrilla d’enredradors?

Crec interessant reproduir la conclussio de l’historiador Matellanes Merchán en el llibre citat, en relacio a l’alusio qur fa Yaqut a Montiel, calificant-la de “balad”: “Yaqut, alude a Montiel como un balad…Esto supone que desde época islámica el Campo de Montiel, constituye una unidad económica, sobre la que se superponen las jerarquías cristiano feudales. Su unidad y organización previas, serían una de las explicaciones de la rápida implantación de la Orden de Santiago en la zona. Este sería un ejemplo muy clarificador de la continuidad histórica con respecto a las preexistentes estructuras islámicas, que pondría en cuestión, algunas ideas anacrónicas de ruptura poblacional.

Deixarém correr la connotacio de territori de bona terra en una determinada organisacio especifica que pareix despendre’s de l’aplicacio de “balad” que hem vist, totalment oposta a la connotacio negativa de Guichard que nomes pareix existir en el seu cap i en les seues “evocacions”, i nos conformarém en el significat generic de “balad” com a “tierra, pueblo”, o “pays, région”.

Pero Guichard, en acabant de dir que al-Istajri i al-Ya’qubi gastaven el terme “balad”, per a referir-se nomes a Tudmir i a Valencia, manté que per a les atres regions d’Espanya es gastava el terme de “madina”: “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”. La barbaritat que escriu Guichard es antologica, perque “madina” mai fa referencia a “regio”, sino que es tracta d’un dels noms aplicats a una determinada concentracio puntual de poblacio.

Perque no es ningun misteri que les concentracions de poblacio mes importants -no sempre en relacio al numero d’habitants-, en l’epoca de dominacio musulmana, eren nomenades “madinat”, “madina” o “medina”.  Per darrere d’elles es trobaven els “hisn” (plural husun) en el significat de castell o lloc fortificat i la “qarya” o alqueria, gastant-se a voltes noms distints per a nomenar a la mateixa poblacio, per existir una certa diferenciacio ambigüa entre elles, la qual ya es donava entre la “civitas”, el “castrum” i la “villae” romanes en les que es corresponen, i que ha perdurat fins al dia de hui, en que per eixemple, no es parla de la ciutat de Madrit, sino de la “Villa y Corte de Madrid”.

Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”,  nos mostra l’equivalencia entre la “civitas” romana i la “madina” musulmana,  posant precissament l’eixemple de la ciutat de Valencia.  Ho comprovem en el conegut com a “Calendari de Cordova”,  dedicat a al-Haquem II, i per tant redactat entre els anys 961 i 976.  Com es tracta d’un calendari bilingüe, pot vore’s la correspondencia entre “bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia”, comparant el text arap en el llati.

Pero denominar “madina” a una poblacio,  solia dur funcions implicites. Lévi-Provençal expon que el terme “madinat” “madina” o “medina”, es d’orige arameu i designava el lloc a on es fea justicia.  (p 10 de “Las ciudades y las instituciones urbanas del occidente musulmán en la Edad Media”).  Vallvé relaciona el terme en “lugar donde se asienta la religión, sede religiosa”,  recordant la fugida de Mahoma des de La Meca a Yatrib,  ciutat que a partir d’eixe moment fon coneguda com Madinat al-nabi,  o “Ciudat del Profeta”,  o senzillament “Medina”,  comentant que “la persistente coincidencia entre la capital de una diócesis y madina, puede deberse a que los musulmanes españoles, desde los primeros tiempos vieran que ambos términos equivalían etimológica y semánticamente”. (p 183 de “La división territorial de la España musulmana”).    Al Farabi, (872-950) en la seua obra “Kitab al siyasat al-madinayya”,  gasta el teme “medina” com a “forma de gobierno o modelo de organización política” afegint que esta forma de govern es caracterisa per “un consejo o jema’a, o la democracia” (p 39 de “La voluntad de humanismo”).  Deduim,  que una Madina, es una concentracio urbana de poblacio, que pot exigir anar acompanyadada de funcions politico-administratives,  religioses i relacionades en el lloc a on s’impartix justicia.

Anem a vore com els cronistes nos informen de la funcio politica i de govern de la ciutat de Valencia en relacio al territori valencià. Al-Razi (889-955), referint-se a la ciutat de Valencia diu que  “E Valencia ha muy grandes terminos e buenas villas que la obedecen.

Al Udri (1003-1085), va escriure que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas, en relacio a lo qual s’ha de saber que “la capital de la provincia o la capital de al-Andalus recibía los nombres de ‘quarar al –‘ummal’, que vol dir residencia dels governadors, evidenciant-se que els governadors del territori valencià, residien en la ciutat de Valencia.

Comprovem, que quan Guichard parla del territori valencià o “balad Balansiya” com a territori sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”, no diu mes que favades, una darrere l’atra, segons nos mostren els conistes musulmans que hem nomenat.

Per a acabar, considere molt important posar en relacio la terminologia gastada pels cronistes araps referent a la capitalitat de la ciutat de Valencia sobre el territori valencià, en aquella que trobem posteriorment en epoca foral. Podem fer-ho gracies al treball d’Agustín Rubio Vela titulat: “Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal Cuatrocentista”. En este treball, Rubio Vela, parla de la “extendida imagen” de la ciutat de Valencia com a “ciudad encerrada en sí misma, entregada a producir y a mercadear, y olvidada de su condición de capital”, image de ciutat “hanseatica”, extesa per Joan Fuster, l’autoproclamat “català” de Sueca. Diu que En los últimos años, el análisis de la documentación de los siglos XIV y XV”, li ha dut a questionar-se eixa image, concloent que A la luz de esos registros, la ciudad medieval se presenta ante nosotros ciertamente como una entidad política con la mirada puesta en el resto del país, como una capital con voluntad de serlo. Entre el vocabulari gastat pels Jurats de la ciutat de Valencia, trobem expressions que parlen de “la dita ciutat, la qual es mare e maestra e ciutat metropola en lo dit regne”, o la mes tradicional de cap e mare de tot lo regne”. ¿No resulten expressions analogues i inclus identiques a les gastades pels cronistes araps durant l’epoca de dominacio musulmana? ¿No resulten una evidencia mes de continuïtat?

En el present articul, hem vist que des del principi de la dominacio musulmana es parla de la ciutat de Valencia, del territori Valencià i dels valencians. Com del nom de “catalans” i de “Catalunya” no existix rastre en l’historia fins al sigle XII, els acatalanats no tenen mes trafec que desacreditar i sembrar d’ombres i de destruccio tota l’historia valenciana anterior. Es la nostra obligacio posar de manifest totes les mentires que diuen quan trauen anacroniques teories de ruptures poblacionals, en l’unica finalitat d’intentar evitar que parlem de la veritat sobre la continuïtat entre el poble valencià iberorromà i el poble valencià actual.

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Tortosins, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (II)

En l’articul anterior escomençàrem a posar de manifest les falses “evocacions” de Guichard en relacio al significat de “Balad Balansiya” o territori valencià, en les que s’implicava de forma negativa a la ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”. Varem estudiar lo que dien al-Ya’qubi i al-Istajri, que son els dos cronistes en que Guichard diu basar-se, comprovant que si el primer únicament es referix al territori valencià, el segon nomena significativament a la ciutat de Valencia.

 

Proseguirém estudiant referencies a la ciutat de Valencia de cronistes anteriors a al-Ya’qubi, constatant la mentira que escampen quan diuen que no figura en croniques primerenques i per tant la falsetat de lo que deduixen a partir d’aixo: que es trobava sense “urbanitzar” i que no era una capital digna d’eixe nom.

 

En l’any 881 s’acabà de redactar la Crónica Albeldense o “Chronicon Albeldense”, manuscrit anonim redactat en llati. Nos diu que existixen sis provincies en seu episcopal. En la provincia Carpetania trobem a Elig, Xativa, Denia y Valencia. Vejam-ho: Habet prouintias VI cum sedibus episcoporum. Prima Cartago, qui et Carpetania. Toleto metropoli abet sub se id est Oreto, Biatia, Dentesa, Acci, Basti, Urci, Bigastro, Ylice, Scitabi, Dianum, Castulona, Ualentia, Ualeria, Secobrica, Arcabica, Conpluto, Segonza, Oxoma, Secobia, Palentia”.

 

De l’any 880 es una cita de la ciutat de Valencia, que trobem en el llibre “Épilogue de la géographie du moyen âge” (1857), de Joachin Lelewel. Efectivament, en l’apartat “Albateni et les rasms de souret elards” (p 45-111), ve una taula geografica atribuïda a Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), geograf de la ciutat turca  d’Harran, que havia segut capital de l’imperi Omeya. En la p 90 es reproduix la taula geografica en arap i a continuacio es traduixen “Les longitudes des villes et des stations connues determinées et les latitudes d’Andalous et de Magreb”, constant les llongituts i latituts de les següents ciutats translliterades per l’autor com: “Atrablos Barka, Kartahena Andalous, Kortouba, Ischbilia, Tolitala, Garnata, Santarin, Almeria, Tadmir, Balensia, Sarakosta, Tandja, Fas, Sebta, Bidjaia, Kalaat, Sala, Asila, Merida, Medina Salem, Tortouscha, Gana, Djiaen, Djeziret el khatra, Batalios, Kalaatrabah”. Com a curiositat, per a “Balensia” es dona una Llong. de 39º 30’ i una Lat. de 37º 37’.

 

Aimoni de Saint Germain-des-Prés o “Aimoinus monachus Sangermanensis”, fon l’autor de dos histories en les que es cita a la ciutat de Valencia en relacio a les reliquies de sant Vicent martir. En la Historia translationis Sancti Vincentii, escrita entre els anys 870-888, se nos conten uns hipotetics fets succeits cap a l´any 855, consistents en el trasllat de les reliquies de sant Vicent a Saragossa i d’alli a Castres en França. No sent objecte del present articul l’estudi de la veracitat dels fets que es conten, sí que es representatiu que es parle de la ciutat de Valencia referint-se ad ella com Valentiam superius nominatam civitatem. En la segon d’elles, en “De translatione sanctorum martyrum Georgii monachi, Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, que fon escrita cap a l’any 871 es conten fets que hipoteticament tingueren lloc en l’any 858,  afirmant-se el trasllat del cos de sant Vicent desde Valencia a Benevento (Italia), “…corpus memoranti almi Vicentij Martyris a supredicta urbe Valentia Beneventum esse transmissum”, cosa que no es creu el mateix escritor quan afig que el cos era d’un atre “quod quiedem aliter erat”. ¿Una “urbe” del llat. “urbs, urbis” sense urbanisar?

 

El bisbe “Prudentius”, abans dit “Galindo”, de “natione Hispanus”, fon bisbe de Troyes en França, a on mori el 6 d’abril del 861. Va escriure els “Annales Bertiniani”, entre 834/35 i 860/61. En ells nos parla de l’arribada dels Normands a la ciutat de Valencia quan escriu: “A quibus profligati atque repulsi, alias partes petunt. Hi vero Dani qui in Rodano morabantur usque ad Valentiam civitatem vastando perveniunt. Unde, direptis quae circa erant omnibus, reverentes, ad insulam in qua sedes posuerant redeunt”, que vol dir segons traduccio de Piles Ibars que es troba en la p 106 de “Valencia árabe” que: “Estos Dacis (o danesos), moradors del Rodan, aplegaren fins a Valencia causant ruines i saquejant el seu entorn, tornant-se’n des de ella al seu punt d´assentament”. Comprovem que els efectius militars que hagueren de quedar mort Abd Allah al Balansi, evitaren segurament l’entrada dels Normands dins de les muralles de la ciutat, sent que nomes es parla que que saquejaren l’entorn. (vore L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”).

 

Per a acabar, del sigle VIII, tenim la cita que consta en el codex ovetense” de l’Escorial, escrit l’any 780. Conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”, i diu que “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben entre atres “ilici; setabi; dianio; ualentia (p. 808 de “História de los mozárabes de España” de Simonet). Considere interessant posar esta cita en relacio a la que consta en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana”, datada en el s XI. Diego Catalán i Mª Soledad Andrés escriuen en el seu llibre sobre la “Cronica del Moro Rasis” que “Parece escrita en Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. I en esta cronica, diu que “Quarta metropolis est in Cartagine…”, i cita per orde “Hylici, Satiba, Denia, Valentia”. Es interessant saber que l’autor no es llimita a reproduir texts antics, informant-nos de les seus destruides, cosa que comprovem, perque per eixemple, al costat de “Amaya”, en “Tertia metropolis terra Scampeie Terracona”, escriu “destructe sunt”. Per tant, el mossarap murcià, sabia que les seus episcopals valencianes no es trobaven destruides quan escrigue la seua cronica en el s. XI.

 

Una volta comprovat el desficaci d’alguns que volen fer-nos creure que la ciutat de Valencia no apareix en croniques primerenques, proseguirem posant de manifest les mentires de l’argumentacio de Guichard que reproduírem en la primera part d’est articul. Guichard diu que Tudmir, era un territori peu urbanisé o poc “urbanisat”, sense una verdadera capital, abans de la creacio de Murcia. Front a la primera afirmacio, al Ya’qubi, en el s IX califica a Tudmir de “région vaste et prospère” (p 218 de “Les pays” de Gaston Wiet), prosperitat que no casa massa be en la falta d’urbanisacio que alguns traduixen com a falta de desenroll. En relacio a l’afirmacio de falta de capitalitat, s’ha de saber que a qui afecta no es a la ciutat de Murcia, sino a la ciutat valenciana d’Oriola, per lo qual  resulta una obligacio posar de manifest, una mes de les favades “guichardianes”. Hem de coneixer que la ciutat de Murcia fon “creada” per Abd al-Rahman II l’any 825, probablement sobre una chicoteta poblacio preexistent naixcuda d’una villa romana denominada “Murtia”. I es ar-Razi (889-955), en noticia que nos transmet Ibn Hayyan, en “al Muqtabis V” qui deixa a Guichard en el cul a l’aire, quan referint-se a noticia de l’any 916/917, nos diu que el visir Ishaq b. Muhammad, “…conquistó la muy fuerte plaza de Orihuela, capital de la cora de Tudmir, la más antigua de sus ciudades y más impugnable de sus fortalezas, que había servido de refugio a los cristianos en los primeros tiempos, por lo que habían puesto todo su esfuerzo en fortificarla y cuidar sus tierras, que abundaban en plantaciones de peregrinos árboles y los más sabrosos frutales”. (p 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942”). Per tant, segons ar-Razi, l’any 916/917, Oriola encara era la capital de Tudmir i parla d’ella com “la muy fuerte plaza de Orihuela”. En consequencia, ¿D’a on es trau Guichard que Tudmir no tenia verdadera capital? ¿Es tracta d’una atra “evocacio” de Guichard sense justificacio alguna i que va en contra de lo que diuen les fonts?

 

Vist que la falla que s’ha montat Guichard, un dels teorics dels acatalanats, se’n va a terra en una bufadeta d’aire, en una següent part d’est articul, procedirém a vore en detall el significat real de “balad” i de “madinat”, prescindint de les absurdes “evocacions” de Guichard, que tant de joc han donat a tots aquells que disfruten tant, parlant malament de tot lo que faça referencia a Valencia.

 

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (I)

Alguns cronistes en arap, parlaren del territori valencià nomenant-lo en l’expressio “Balad Balansiya”. Si “Balad” vol dir terra, territori, regio o poble, com vorem en detall, “Balad Balansiya” es referix senzillament, al territori ocupat pel poble valencià. Pero l’enronia catalanera de desacreditar tot lo nostre, els ha dut a reblir de connotacions negatives la paraula “balad”, relacionant-la en una presunta absencia de referencies a ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”, pel fet d’estar destruida i despoblada.

 

El primer que escomençà en la manipulacio fon Guichard, un dels de la nomina dels alimentats per Eliseu Climent i companyia, i ho feu en “Le peuplement de la région de Valence deux premiers siècles de la domination musulmane”. (“Mélanges de la Casa de Velázquez”, 1969, nº 5. pp. 103-158). Anem a vore lo que diu.

 

Guichard diu d’al-Ya’qubi (s. IX) i al-Istajri (s. X) que son “deux des plus anciens géographes qui nous aient parlé de l’Espagne musulmane”, es dir, dos dels mes antics geografs que han parlat de l’Espanya musulmana. Diu que “l’un et l’autre, et seulement pour Valence et Tudmir, emploient le terme de balad”, volent dir que l’un i l’atre nomes gasten “balad” per a referir-se a Valencia i a Tudmir, lo qual es fals com vorem. Afig que “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”, cosa sorprenent, perque “madina”, no fa referencia a territori, sino a ciutat. Continua dient Guichard que pareix ser, “semble-t-il”, que Tudmir, era un territori “peu urbanisé” o poc “urbanisat”, sense una verdadera capital ans de la creacio de Murcia. Pero a Guichard, el terme “balad”, aplicat a Tudmir, li “evoca”, “peut évoquer”, l’unitat d’eixa regio, degut a la seua historia tan particular “l’unité que cette región, doit a son histoire assez particulière”. La cosa canvia prou si “balad”, va junt al nom de Valencia, perque quan es aixina, a Guichard li “evoca” l’idea d’un territori en llimits imprecisos i poc civilisat “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”.

 

En acabant de llegir el resum de lo que diu Guichard, podria pensar-se, que l’historia es fa a partir de lo que li pareix a Guichard, “semble-t-il”, i a partir de les sues evocacions, “peut évoquer”, sent normal que la mateixa expressio “balad”, tinga distins significats, segons a Guichard li rote. Per sort no es aixina, i anem a comprovar la rastrera de mentires i favades que diu Guichard i que tant d’exit han tingut entre els catalanistes, perque… ¿Quin catalaniste “com cal”, no disfruta quan li diuen que el territori valencià, no tenia una capital (la ciutat de Valencia), digna de tal nom?

 

Es de destacar l’exit de Guichard en relacionar “balad”, en territori “peu urbanisé”, o poc “urbanisat”, havent-se convertit la seua “evocacio” en dogma de la fe catalanera. Per aixo, Thomas F. Glick, l’any 1992, en la p 61 de “L’Alta Edat Mitjana. Història del País Valencià”, editat ¡com no! per “Tres i Quatre”, afirma que Valencia “es tractava d’una regió sense cap urbanització important com a mínim fins a mitjan segle X”, insistint en que “…València va trigar a experimentar cap urbanització…”. La catalana Dolors Bramon, l’any 1995, en “Tradició i dissidència als Països Catalans”, nos “urbanitza” un sigle mes tart, i parla de “la capital valenciana que figura a les cròniques primerenques com a balad Balansiyyah (sic) (és a dir, com a territori valencià) i no experimenta urbanització fins a les taifes del segle XI”.

 

Hem de saber, que els set de sempre (Tres i Quatre) dien que la nostra falta de “urbanitzacio” venia de llunt. El mateix Glick en la p 193 de “Iberia and the Mediterranean world of the Middle Ages”, (1996) nos conta que “Historians have pointed to a late urbanization of Valencia, in consequence of depopulation in late Roman times”, es dir que hi havien historiadors que mantenien una tardana “urbanisacio” de la ciutat de Valencia, a consequencia d’una despoblacio anterior a la dominacio musulmana. No obstant, Glick reconeix a renglo seguit, que actualment els arqueolecs neguen la gravetat i extensio d’eixa presunta despoblacio, donant proves de la continuïtat de la vitalitat de la zona urbana de la ciutat de Valencia fins a la conquista musulmana. Segons aço, resulta que la ciutat de Valencia no s’havia despoblat i en consequencia no s’havia “desurbanisat” previament a l’invasio musulmana. I si resulta que durant mes de mig sigle a partir de l’invasio musulmana, Valencia continuà governada per Teodomir i els seus descendents (vore “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”). Si resulta que Abd al-Rahman I no destrui la ciutat de Valencia. (vore “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”). Si resulta que el seu fill Abd Alah, conegut com “el valencià”, trià la ciutat de Valencia per a viure, podent haver triat entre Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca, que conquistà (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Si no existix documentada ninguna “destruccio” posterior… ¿Podrien explicar tots estos “sabudets” el moment i el perqué d’eixa imaginaria “destruccio”, despoblacio i “desurbanitzacio” que nomes viu en les seues chavetes?

 

Ans de passar a un atre punt, crec que s’ha de destacar l’estrany us de la paraula “urbanitzacio” que fan els catalans. En tota seguritat, es tracta d’un absurt galicisme inventat, sense la minima documentacio historica. Segons Bramon, el territori valencià, “no experimenta urbanització fins a les taifes del segle XI”. I segurament per ser arquitecte, nomes me ve al cap imaginar-me a Abd al-Aziz (1021-1061), promoguent un P.A.I darrere l’atre, per a que la ciutat i tot el territori valencià tinguera precioses “urbanitzacions”.  ¡Redell la de coses ridicules que hem de tirar-nos al llom!

 

Hem vist, que Guichard diu que al-Ya’qubi i al-Istajri gastaven exclusivament el terme “balad”, per a referir-se a Tudmir i a Valencia, donant a entendre que els primers cronistes musulmans obvien l’existencia de la ciutat de Valencia, per ser una  ciutat depoblada, destruida i “desurbanitzada”. De fet, “hooligans” com Dolors Bramon, parla de “la capital valenciana, que figura a les cròniques primerenques com a balad Balansiyyah (sic)”. Es fa precis situar a al-Ya’qubi i al-Istajri i saber lo que dien.

 

Al-Ya’qubi, es l’autor del “Kitāb al-buldān”, o Llibre dels paisos, escrit en torn a l’any 890. Una part del llibre fon traduida al llati l’any 1850 per M. J. De Goeje, i titulada “Descriptionem al-Magribi”. En la p 111 llegim: “Hinc occidentem versus pergens intras Balansiam (Valencia) quae est regio ampla magnifica habitata a tribubus Berbericis quae imperio Omaijadarum se non subjecerunt. Partem ejus quae “as-Saqr” vocatur magnus percurrit fluvius. Inde via redit ad Todmïr regionem unde viator iter ingressus erat”, que vol dir segons Guichard que “…dirigint-se a l´oest, cap a una terra nomenada Valencia, (balad yuqal la-hu Balansiya) vasta i bella terra on s´han establit tribus berebers que no han reconegut l´autoritat dels Banu Umayya (dels Omeyes). Eixos berebers posseixen un gran riu en la regio nomenada al Saqr (Xuquer). Des d´alli retrobem el pais de Tudmir pel qual hem escomençat” (“Afers” nº 7). Es cert que al-Ya’qubi no fa una referencia explicita a la ciutat de Valencia, referint únicament el nom del seu territori. Comprovem l’autonomia del territori valencià en relacio a l’estat central, quan es parla del no reconeiximent de l’autoritat dels Omeyes i per aixo, hem integrat la cita en l’articul sobre L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”. La descripcio del territori valencià com “regio ampla magnifica”, no casa gens be en l’image negativa de Guichard que parla d’evocacions d’un territori en llimits imprecisos i poc civilisat: “limites imprécises et moins civilisée”, la qual evocacio diu Guichard que li naix pel fet de que diu que al-Ya’qubi nomes parla de “balad” per a referir-se a Valencia i a Tudmir. Comprovem la mentira en la p 633 del vol 6 de “The Encyclopedia of Islam” a on es diu que “According to al-Ya’kubi, the ‘marzpan’, was a provincial governor (ra’is al-balad)”, es dir que segons al-Ya’qubi, un “balad” era un territori, una provincia, en governador. ¿Sera el ‘marzpan’ un governador que no sap massa be qué governar, per ser imprecissos els llimits del seu territori, ademes d’estar poc civilisat? ¡Ausades que es poden dir destrellats! Pero passem a al-Istajri.

 

Al-Istajri o al-Istakhri fon un geograf persa del s.X que ha passat a l’historia per la seua obra geografica “Kitab al-masalik wa-l-mamalik” o “Llibre dels camins i els països”, en la qual inclou un mapa d’Espanya i el Magreb. Segons Codera, al-Istajri escrigue el seu llibre entre els anys 915 i 920. Franco Sánchez, en “Al-andalus como isla del Mediterráneo…”, relaciona les ciutats costeres representades en el mapa d’al-Istajri de la següent manera: “Tortosa (en el límite de la frontera con los Galiyaskas), Valencia, Murcia (habria que pensar en Cartagena ‘el puerto de Murcia’, según algunos geógrafos árabes), Pechina (ya por entonces Almería era ‘el puerto de Pechina’), Málaga, Maduk (?), Algeciras”. Adjunta al seu treball, com a “Mapa nº 3”, el mapa d’al Istajri  que consta en el “Liber climatum” de Moeller (1839), estant cada una de les ciutats identificades en un nº. En la p 22 del llibre “Das Buch der Länder, von Schech Ishak el Farisi el Isztachri” (1845), traduit per A. D. Mordtmann, es relacionen els numeros del mapa de Moeller en la seua translliteracio. I tenim: en el nº 10 “Tortosa”, en el nº 11 “Balisia” (Valencia) en el nº 12 “Mursia”, en el nº 13 “Bedschaia” (Pechina, port d’Almeria), en el nº 14 “Malaka”, en el nº 22 “Maduk” i en el nº 23 “El Dschefira” Algecires. Pero la ciutat de Valencia, no es referenciada per Al-Istajri nomes en el mapa. Tambe en la documentacio escrita, parlant de les distancies en al-Andalus, nos dona la distancia de la ciutat de Valencia, a Cordova entre atres. Es significatiu, que en el mapa sobre “Principales vías de comunicación de Al Andalús al Duero -s. X, al-Istajri-”, fet per R. Mdez. Pidal i L. Provençal en l’any 1965, la ciutat de Valencia, es representada en mayuscules junt a Toledo, Sevilla, Murcia i Cordova, lo que vol dir que per a Menendez Pidal i Levi Provençal, segons al-Istajri, la ciutat de Valencia era una de les cinc ciutats mes importants en les comunicacions de l’Espanya musulmana de principis del s.X.

 

Estudiat lo que diuen sobre el territori valencià i sobre la ciutat de Valencia els dos geografs mencionats per Guichard, crec que suren ben claretes les mentires de Guichard i la manipulacio d’aquells que aprofiten la minima per a carregar i desacreditar tot lo que faça olor a valencià. Per si algun pardal es posa content dient ¡veus!, ¡cap a l’any 890, no es nomena la ciutat de Valencia! ¡Aixo seria perque estaria destruida!, li recomane que no es perga el proxim articul, perque li donare varies cites de cronistes dels s. IX i VIII referides a la ciutat de Valencia. Teixir una taranyina de mentires, escomençant per “evocacions” que acaben donant-se com a cosa feta, es molt facil. Desgraciadament, desembolicar eixe niu de mentires, resulta prou mes costos.

 

29 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? (i II)

En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.

Per a poder-ho fer, trobem lo que diu al-Udri (1.003-1085), en traduccio que fa Vallvé, en la p 291 de “La división territorial…”. Diu que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora…Su término es muy extenso y muy bien defendido. Reúne los beneficios del mar y de la tierra, de la agricultura y de la ganadería. Tiene llanos y zonas montañosas, muchas ciudades y castillos.En el año 162  (= 28 de septiembre 778 – 16 de septiembre 779) ’Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”. Ans d’entrar en l’analisis de la cita, no es pot deixar de dir, que existixen traduccions parcials d’Al Udri referides a la “Marca superior” i unes atres de la “Cora de Tudmir”. No hi ha cap referida a“Cora de Valencia”. Per lo vist, els nostres “arabistes” estan preocupats i ocupats en enredrar per uns atres puestos.

Si passem a estudiar la cita, sorpren que es concloga tan rapidament en la destruccio de la ciutat de Valencia, sent que al-Udri diu que “Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”, podent referir-se “Valencia” i “Santaver”, tant a ciutat com a territori. Com eixa doble referencia l’estudiarém detalladament en relacio a “Valencia” o “Balansiya”, ara hem de saber que “Santaver” o “Santabariya”, fon tant el nom del territori de l’antiga Celtiberia, com el de la chicoteta i antiga ciutat episcopal romana d’Ercavica, que es troba en Cañaveruelas (Conca). I sabem que Abd al-Rhaman I no destrui la ciutat de Santabariya, en 778-779 perque disponia de bisbe un sigle mes tart. Ho comprovem en privilegi d’Alfons III de 21 d’agost del 887, del que es despren que el bisbe Sebastia de Santaver es feu carrec del bisbat d’Orense per haver segut expulsat en eixe moment de la seua seu: “Adveniente quoque Sebastiano Archabiensis peregrino Episcopo ex Provincia Celtiberia expulsus a Barbaris mirabiliter hanc Sedem (Auriensem) illi concessimus qui primus idem Ecclesiam Antistes fuit” (p.77 del V. 7 de “España Sagrada” -1766). Per tant, si al-Udri no podia referir-se a lo que hui entenem com a “destruccio” de la ciutat de Santaver, es illogic pensar en eixa “destruccio” per a la ciutat de Valencia.

Els acatalanats de sempe i comparses acostumades, donant per suposta la destruccio de la ciutat de Valencia, passen inmediatament a inventar-se les causes, afirmant que fon “por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”. (“Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” de López García i Martínez García). Front a eixe chorro d’imaginacio, un arabiste serio com Huici parla de que “Esta noticia tan extraña e inesperada nos la da al-Udri, sin ningún comentario”, dient que es troba referenciada en la “p 13 del texto árabe” afegint que al-Udri la dona “Sin comentario ni justificación”, dient que podria haver segut “quizá por haber tomado parte Valencia en el intento de destronarlo”. Vegem per tant com un“quizá” com a hipotesis, es convertix oficialment en certea sense comentari ni justificacio. Pero com si l’historia fora cosa de pati de veïnes, la transmisio d’una mentira, va fent la bola mes gran i s’extrauen distintes conseqüencies. Manuel Roselló Mesquida en “El yacimiento de València la Vella” nos informa de que Rafael Azuar, Enric Llobregat i Sonia Gutierrez, s’han enredrat dient que “el final del Pla de Nadal estuviera relacionado con la destrucción de Valencia en el 778 por Abd al-Rahman I, como que la escasa población de la destruida Valencia se instalara en València la Vella”, opinions que l’autor no compartix en absolut.

Efectivament, hi ha moltes croniques que nos conten que els abbasis enviaren a Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri conegut com al-Siqlabi, per a organisar una revolta contra l’omeya Abd al-Rahman I. Practicament totes elles parlen de que al-Siqlabi s’amagà en certes “montanyes de Valencia” fugint d’Abd al-Rahman I. Pero en la p 114 de “Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova” de Xavier Ballestín llegim que Ibn Idari diu que Abd al-Rahman I “el va fer fugir cap a València”, afegint a renglo seguit que “En aquesta regió un cap berber, Miskara, va assasinar Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri”, es dir que un cap bereber del territori valencià, fon qui acabà en la vida d’aquell que pretenia arrapar-li el poder a Abd al-Rhaman I. Desconec els principis de conducta que rigen la vida dels insignes professors universitaris que hem citat i si tal volta pensen que es normal fotre a qui t’ajuda.

Crec que lo dit fins ara, fa ben dificil pensar en la realitat d’una destruccio de la ciutat de Valencia en el significat que hui li donem al terme. Per a compendre les paraules d’al-Udri, s’ha de coneixer lo que escrigue Antonio Ubieto, en la p 130 de “Orígenes del reino de Valencia” qui diu que “El problema del arrasamiento y destrucción de ciudades, así como su despoblación ha interesado a los estudiosos españoles de los últimos decenios. En esencia, hoy se tiende a creer que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas, la desaparición de los cuadros de la organización administrativa y la marcha del elemento directivo. Si parlem de desaparicio o canvi de la classe dirigent, en l’articul “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”, varem vore com Abd al-Rahman I, hague de ser el responsable del fi de l’existencia d’un territori valencià cristia i tributari dels musulmans, regit pels descendents de Teodomir, donant pas a un territori dirigit de forma absolutament majoritaria, per una classe bereber ¿Pot fer referencia al-Udri ad este canvi de dirigents quan parla de la “destrució” de Valencia, referit al territori valencià?

Pero a pesar de tot, si encara mantinguem l’hipotesis d’una possible destruccio, no es pot obviar la referencia d’Ubieto a “que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas”. Els calificatius de “brutal” i atres, per a la pressunta destruccio, no deixen de ser producte d’una desbordada imaginacio ¿o d’un desig mogut per motius no massa fins? Lo millor sera estudiar-ho en un eixemple: front a la pressio almoravit que pretenia recuperar la Valencia conquistada pel Sit, sabem que Alfons VI, es trobava en Lerma dirigint-se cap a Valencia “magno exercitu militum qui ibant cum rege Valenciam, decercare eam de moros”. Pero no resisti la pressio dels almoravits, els quals entraren en la ciutat de Valencia el dia el 5 de maig de 1102. Els “Anales Toledanos” nos diuen que “El Rey D. Alfonso dexo deserta a Valencia en el mes de Mayo, Era 1140”. Segons Al Kardabus, qui escriu a finals del s. XII o principis del s. XIII (traduccio Felipe Maíllo “Historia de Al-Ándalus”), Alfons VI, “hizo salir a todos los cristianos que estaban en ella (en la ciutat de Valencia)y le dio de fuego, dejándola como ejemplo y reflexión”. Menendez Pidal, tradui noticia d’Ibn Idari que pren de Abu Beker al-Ansari, segons la qual Alfons VI,“se retiró con todos los cristianos que allí había, incendiando antes la gran mezquita, el alcázar y cierto número de casas”. Comprovem com el “dexo deserta a Valencia” o el “le dio de fuego” a la ciutat, consisti en anarse’n en els cristians de la seua tropa, incendiant la mesquita, l’alcasser i cert numero de cases, com a “destrucciones simbólicas”.

Podriem imaginar-nos que si Abd al-Rahman I, “destrui” la ciutat de Valencia, lo primer que ho pagaria, seria el complex episcopal d’epoca visigotica, de forma analoga a com ho pagà la mesquita, quan Alfons VI se n’ana de la ciutat de Valencia. Puix be, Josefa Pascual i Rafaela Soriano, del Servici d´Investigacio Arqueologica Municipal de Valencia, escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos V-XI)”, (1993), que “Lacarcel de San Vicentese mantuvo en pie hasta el siglo XI”, i que La basílica de ábside de herradura se mantuvo en pie posíblemente hasta el siglo X, y es a principios del siglo XI cuando se amortiza un altar paleocristiano, lo que els fa preguntar-se si “Podría pensarse en una continuidad pactada del culto cristiano en el centro de la urbe, como sabemos que ocurrió en otras ciudades”. Per tant, si Abd al-Rhaman, en el s. VIII, deixà en peu tot el complex episcopal ¿Algu me pot dir qué es lo que es dedicà a destruir? ¿Tal volta la classe dirigent musulmana permete que “la escasa población de la destruida Valencia” procedira a una reconstruccio? ¡Deu meu! ¿Se poden dir mes destarifos?

Per una atra banda es curios que per ad esta i unes atres supostes “destruccions” de la ciutat de Valencia, es pretenguen uns efectes devastadors que s’allarguen en el temps i que no es retrauen quan les “destruccions” han afectat a uns atres. Vejam el cas de Barcelona. No constant pacte de capitulacio en l’invasio musulmana, podem supondre que seria presa per la força. ¿La destruirien? Els francs conquistaren la ciutat entre 801-802 i no precisament a bones. Podem imaginar-nos represalies a la poblacio autoctona, sent que Ermoldus Nigellus, croniste contemporaneu, s’indignava perque els indigenes estaven mes a favor dels musulmans que dels francs. Nos ho diu Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle” : “Ermold le Noir nous rappelle avec indignation qu´au cours du siège de Barcelone les indigènes semblaient plus favorables aux Maures qu´aux Francs!”. Ibn Idari nos conta que l’any 827, “Abd-Allah ibn Abd Allah el Valencià, anà en aceifa a la casa de la guerra i recorregue el pais de l’enemic aplegant a Barcelona, assolant-la durant sixanta dies. Ibn Hayyan en al Muqtabis II nos diu que l’any 848-849, Abd al-Rahman “Sitià Barcelona fins a reduirla a no res. Al Maqqari, en “Naft al tib”, relata que l’estiu de l’any 965“al-Hakam envià a Ahmad b. Ya’la i a Yahya b. Muhammad al-Tugibi contra el territori de Barcelona i els eixercits devastaren les seues comarques”. La “Descripcio anonima”, nos fa saber que entre 976-977“al Hakam envia als seus alcaits a algarejar contra Galicia i Barcelona, a on mataren, cativaren, destruiren i arrassaren. Ibn al-Kardabus, en “Tarih al-Andalus”, nos diu que l’any 985, Almansor, “conquistà Barcelona i matà a Borrell. Cativà a la seua gent i destruí la ciutat…”. La “Cronice regum Aragonum et comitum Barchinone et populacionis Hispanie”, ho confirma dient que “fuit destructus perdiditque Barchinonam et magnam partem terre”. Al Kardabus nos conta que entre l’any 1100-1101, “l’emir Mazdali, vali de Valencia, llançà una incursio a Barcelona… derribà les seues iglesies, assolà els seus campanars, incendià les seues ciutats i dispersà els seus eixercits…”

En el present articul, hem comprovat que la tan cacarejada destruccio de la ciutat de Valencia per les tropes d’Abd al-Rahman, nomes passà en el cap d’alguns que odien sentir parlar de la continuïtat del poble valencià. Quan les “destruccions” han afectat a catalans ¡ni mirar-les!, perque com es sabut, sempre queden supervivents, tan criadorets, que son capaços de repoblar mija Espanya. ¡Meec!

20 octubre 2010 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en ¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? (i II)