Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.S’ha escrit molt en relacio a la textualitat de les declaracions que es feen constar en els procediments judicials, aixina com sobre la seua importancia a l’hora de coneixer el romanç parlat pel poble. Podem diferenciar entre les declaracions que es feren constar en els Llibres de la Cort en estil directe “dix:”, que suponen la reproduccio de la declaracio paraula a paraula, i aquelles que consten en estil indirecte “dix que”, que admeten la possibilitat de que l’escrivà introduira certs matissos.

Escomençant per lo que s’ha escrit en relacio a la textualitat de les declaracions i a la seua importancia, Sanchis Guarner, escrigue que: “Però molt millor encara que els textos literaris, per realistes que siguin, la llengua parlada apareix fidelment reproduïda en les declaracions dels testimonis incloses en els processos judicials” (“Els textos dialogats, manifestacions del català col·loqial” -1980), Veny i Clar, ha escrit que “el réflex més exacte i fideligne del registre col·loquial es troba en les deposicions judicials transcrites poc després d’haver tingut lloc, amb un intent de reproducció literal” (“Introducció a la dialectología catalana” -1985). Vila i Rubio escrigue sobre “recorrer a documents de tipus jurídico-processal, els quals recullen amb fidelitat tot el que durant el procés ha estat dit” (“Importancia dels documents jurídico-processals en l’estudi lingüístic” -1987). Martí i Castell, ha escrit que “Són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes els que més fidelment poden reproduir l’us viu d’un idioma” (“Producció escrita i producción oral” -1989). Montoya i Abad, ha comentat que “…les declaracions dels acusats i els testimonis durant els judicis, que contenen aquests documents, son garantia fideligna de la llengua parlada col·loquialment pels nostres antecessors…” (“Un repte per a la lingüística histórica: copsar la llengua parlada del passat” -1989).

En concret, i referint-se a l’estil o registre directe, Terrado i Pablo escrigue que “aquest registre pretén reflectir amb fidelitat les paraules pronunciades pels interlocutors. Els textos que el posseixen són testimonis inestimables de la llengua parlada s’èpoques pretèrites” (“Registres lingüístics i llenguatge notarial” -1986), i Riera i Sans ha escrit que “molt sovint, sobre tot quan reprodueix els diàlegs i les frases en estil directe, no ens podem sostreure a la conviccio que tenim exactament les paraules pronunciades davant el jutge” (“El cavaller i l’alcavota”-1987)

Passant a comentaris especifics sobre els Llibres de la Cort de Justicies valencians, Ovidi Carbonell i Cortés, ha escrit, en relacio al de Cocentaina, sobre la “polifonía del texto, quizá debido a la intención del escriba de ser fiel a lo que escuchaba” (“Marginación en el Reino de Valencia” -2003). Joan Miralles i Monserrat, comentant el llibre “Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de Cort de Justícia (1279-1321)”, ha escrit sobre que “l’interès lingüístic dels llibres de cort és realment extraordinari i sens dubte es deu tractar d’una de les fonts documentals més representatives per a conèixer de prim compte la llengua antiga” (“Estudis romànics” nº 27 -2005). Concha Ferragut ha escrit del “Llibre de la Cort del justicia d’Alcoy”, que consta de “declaracions de testimonis, normalment gent il·letrada, fet que ens proporciona una informació ben valuosa per a conéixer les formes d’expressió mes populars de segles enrere. Aquestes declaracions es transcrivien quasi immediatament després d’haver-se produit, com mostren les rectificacions, mots ratllats i anotacions entre línies que s’observen al manuscrit. Encara que l’escrivá podia modificar les paraules dels testimonis, existia la voluntat de reproduir literalment el contingut de la declaració amb l’anotació textual de mots pronunciats en el moment dels fets.

La textualitat de les anotacions consta en els propis Llibres. Aixina, en el del Justicia de Valencia, llegim que “Na Simoneta, testimoni, jura e  fo demanada sobre totes les coses [p]osades en los articles, paraula a paraula…”, o que “En Bernat Godayl, testimoni, jura e fo demanat sobre totes les coses posades en los articles e interrogacions, paraula a paraula, e dix que no y sab res”. El de Johan d’Ortó, qui “fo demanat sobre cascuns e sengles capi[tols] posats e contenguts en la dita [d]enunciació, paraula a paraula singularment, e neguà aquels capitols esser vers”, es especialment interessant, perque en un atre passage, el declarant es identificat com a convers “Johan d’Ortó, lo qual vos tenits pres e lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro”. En alguna ocassio, el Llibre tambe fea constar les raons i motius pels quals el Justicia pensava que no era necessari reproduir les paraules d’un testic, per ser un testimoni coincident en el d’un atre, como quan “Johan Périz de Fontes, testimoni, jura e dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobira, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel, jasia ço que per altres paraules digues son testimoni”, es dir, que no es reproduien les paraules d’un testic, per coincidir en les anteriors d’un convers.

Com hem dit, ans d’escomençar a vore les declaracions dels musulmans valencians davant dels Justicies valencians, hem de saber que en els Llibres de les Corts del Justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy corresponents al s. XIII, no es menciona l’existencia de ningun traductor. Ovidi Carbonell, en relacio al de la Cort del Justicia de Cocentaina ha escrit que Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”). A pesar d’aixo, Joan J. Ponsoda, es plantejà l’hipotesis de  “Que hi havia traductor”, concloent en que “aquesta hipótesi no es gens convincent”, degut a que “entre moros i cristians hi havia situacions comunicatives espontànies en la vida quotidiana”. Es, pata a pata, lo mateix que passa en els Llibres de Valencia i d’Alcoy, en els que no consta ni una sola mencio a traductors, trujamans o torcimanys.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians en procediments judicials d’uns atres llocs valencians, la catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que estudià la llengua d’un proces judicial que tingue lloc en l’horta d’Alacant l’any 1315, en el que participaren cristians i musulmans que “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, ha escrit que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”. Luz Ortiz García-Bustelo, ha escrit en relacio al senyoriu d’Albaida que “lo cierto es que en Albaida, se ha documentado que moros, moriscos y cristianos se entendieron directamente ante los tribunales sin necesidad de intérpretes. Y parece lícito sostener la idea de que la comunicación también se llegó a realizar en romance valenciano” (“Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”). Per ultim, recordem que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que declararen entre 1560 i 1609 davant del Justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

I si els cristians no necessitaven d’interprets per a relacionar-se en els musulmans, es evident que els musulmans tampoc els necessitaven per a relacionar-se en els cristians. En paraules de Carmen Barceló: “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets” (“Àrab i català: contactes i contrastos” -2011). Esta Carmen Barceló, es la mateixa que en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, llibre prologat per el “inclit” Joan Fuster, “demostrà” que els musulmans valencians necessitaven d’interprets per a comunicar-se en els cristians. Per aixo, el mateix autor que constata “la ausencia de menciones a traductores o torsimanys” en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, afirma a renglo seguit que “Los datos que refiere Barceló, aunque tardíos (siglo XV), confirman la necesidad de intérpretes y lo arraigado del analfabetismo romance”. Al respecte hem de saber, que el llibre de Carmen Barcelo podria considerar-se com un manual de la manipulacio, per varios motius. Com hem vist, l’informacio que analisa en relacio a la necessitat de traductors es del s. XV, i no es llicit obviar que la presio cristiana eixercida des del s. XIII i el progressiu incompliment dels pactes de la reconquista, condui a que els dirigents de les zones controlades per musulmans, posaren en marcha mecanismes d’autodefensa que els dugueren a tancar-se com a grup i a accentuar les diferencies que els individualisaven. Lo que ya es surrealiste es la mescla infumable que fa Carmen Barcelo, de musulmans lliures i esclaus, valencians i forasters, que necessitaven de traductor. ¿Qué hi havien alguns musulmans en Valencia, molts d’ells dirigents, d’orige foraster o descendents de forasters que nomes parlaven en arap? Carmen Barcelo no ha descobert res que no sapierem. Ara, lo que preten Carmen Barceló es fer-nos creure que una llista d’eclipses de sol, demostra l’inexistencia del sol. I aixo no cola.

I sense mes dilacio, aportarém distints casos relacionats en la presencia de musulmans en distints procediments judicials, dels que clarament es conclou, que l’immensa majoria dels musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Escomençarém per alguns eixemples del Llibre de la Cort de Justicia de Valencia, seguint en eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i Horta d’Alacant, acabant en un estudi mes a fondo d’algunes de les declaracions de musulmans que consten en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

Com molts dels casos que anem a vore, tenen el seu orige en els Llibres de les Corts dels Justicies del s. XIII, considere necessari coneixer, que l’informacio que contenen, la tenim a la nostra disposicio des de no fa massa temps. El coneiximent public del “Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina”, aplegà pel llibre “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”, de Ponsoda, publicat l’any 1996, i no ha tingut publicacio exclusiva, fins a l’any 2009. En relacio al Llibre del Justicia de Valencia, l’any 2001, es publicà “El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic” de Diéguez Seguí i l’any 2008 s’han publicat tres volums corresponents als anys 1: 1280-1282, 2: 1283-1287, i 3: 1287-1288, 1298. Finalment, l’any 2011, s’ha publicat un molt llimitat “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”. Mamprengam la faena.

Anuncios

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)

Furs Valencia

Furs de Valencia

Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia.

En novembre de 1238, Jaume I promulgà en llati les “Consuetudines Valentiae” o “Fori Antiqui Valentiae”, que foren traduides al romanç l’any 1261 “translataverunt hos Foros et erdigerunt in lingua planam legaliter atque romanam”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De advocatis”, establia que “Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et pactibus presentibus vel eorum et in lingua romana, tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocate”, i es correspon en la de “Dels advocats” de 1261, que tradui que “Aquela cosa que.ls advocats diran en pleit denant lo jutge e presents les parts o.ls procuradors d’aqueles e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De sententiis, actis et citationibus…”, establia que “Iudices romana lingua sentencias proferant, et eas partibus requirentibus donent scriptas”, i es correspon en la de “De sentencies, d’actes de citacions…”  de 1261, que tradui que “Los jutges en romanç, diguen les sentències que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran”. En els Furs de l’any 1261 trobem expressions com “Aquest fur splanà lo senyor rey”, i en la reforma dels Furs de 1271, unes atres com “Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey” o “Aquest fur splanà e romançà lo senyor rey”.

Comprovem, que immediatament conquistada la ciutat de Valencia, el rei en Jaume dictà que tant les parts com els advocats que participaren en un jui, havien de parlar en romanç, especificant que el romanç era la llengua en la que els juges havien de dictar les seues sentencies.

Una atra disposicio molt important en relacio al tema que tractem, fon dictada per Jaume I el dia 4 de juny de 1264. En ella, el rei en Jaume recordà que previament havia promulgat una constitucio o estatut “Fecissemus constitucionem seu statutum”, que establia que els juristes, lletrats o advocats que eixerciren en la cort de la ciutat de Valencia o en qualsevol part de tot el seu regne, no havien d’usar el llati, ni de paraula ni per escrit “quod aliquis jurista, legista, seu advocatus non advocare in curia civitatis Valencie, nec in toto regno eiusdem nec aliquis libellus offerretur in Latino”, pero com havia comprovat que eixa constitucio o estatut no s’havia complit “Et predicta constitucio seu statutum non fuerit obsevata usque modo”, procedi a reiterer-la “Ideo per nos et nostros statuimus in perpetuum”, especificant que afectava a juristes, advocats o jurisperits que actuaren en la Cort de la ciutat de Valencia o qualsevol atra Cort del regne de Valencia, “quod aliquis iurista, advocatus, vel alius iurisperitus non advocent in curia civitatis Valencie, nec in aliqua curia tocius regni Valencie”, expressant que havia de complirse en tot moment, tambe per a les apelacions, llevat d’aquelles que es dirigiren ad ell “nec in aliquibus appellecionibus deinde aliquo tempore, exceptis appellacionibus que ad Nos venerint”. Els Justicies no havien d’acceptar llibells denigrants, ni en llati, ni en romanç “Nec Justicie alique regni predicti non admittant libellum aliquem in Latino nec in Romancio”, perque el proces s’havia de conformar a partir dels clams o querelles de l’acusacio i les respostes de la defensa, que Justicies i Juges havien d’escriure o fer escriure “Set iusticie et iudici [=iudices] scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis”, lliteralment paraula a paraula i en pla “verbotenus et in plano”, ademes de en tot lo que les parts volgueren dir “et omnia alia que partes dicere voluerint”, de lo qual havia de quedar constancia escrita en romanç en el llibre de la Cort “Et ea omnia ponantur et scribantur in Romancio in libro curie”. Amplià la orde a qualsevol atra actuacio judicial, recordant que les sentencies s’havien de dictar en romanç “Et ita fiant deinde perpetuo omnes actus [=omnia acta] et sentencie in Romancio.

Hauriem de preguntar-nos sobre els motius que induiren al rei en Jaume a dictar estes normes en el regne de Valencia, i no en Arago o Catalunya a on tambe regnava. Es mes, als catalans pareixia no preocupar-los gens que el seu cos llegal nomes fora conegut en llati, com es despren del fet que fins a l’any 1413, no li demanaren al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”, justificant-ho “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”.

La resposta podriem trobar-la en que el rei podia haver establit una norma d’autoproteccio que reduira la possibilitat de que els “intelectuals” forasters formats en Bolonya aplicaren indiscriminadament el dret romà, i que al mateix temps actuara de norma de proteccio als valencians, cristians o musulmans, front a la rapinya de “nobles” i militars forasters. Recordem que el rei en Jaume, en els “fori antiqui”, previu una norma de proteccio dels cristians valencians, consistent en que si algún foraster fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que hagueren fet “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. Tambe els musulmans valencians contaren en normes de proteccio. El 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona anuncià l’excomunio de tots aquells que “maltractaren” els llocs ocupats per musulmans. En la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, un testic de la presa de Valencia declarà que viu a religiosos excombregant als cristians que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas”.

Hem de saber, que en la “exposicio de motius” dels Furs, el rei en Jaume justificà la seua necessitat “per ço que donassem egualment son dret tam bé al pobre com al rich e que purgassen de mals homens ab gran diligencia…”. Es evident que un cos llegal i una justicia en llati no entesa pel poble, posada inicialment en mans de “intelectuals”, “nobles” i militars forasters, podia convertirse en un potent instrument generador d’injusticies. Germà Colón, en acabant de reconeixer que “L’idioma per exel·lencia era el llati, i el vulgar només jugava un paper subaltern o utilitari”,  ha escrit que les normes sobre l’us del romanç, tenien la finalitat de “evitar els embolics i les argúcies dels juristes”. Eixe fon el motiu pel qual el rei en Jaume ordenà la traduccio dels Furs al romanç valencià, aixina com que els processos judicials es celebraren parlant i escrivint en romanç. I ho feu en el regne de Valencia, perque comprovà que el poble valencià que eixia del domini musulmà, format per cristians valencians “…aliquem valentinum…”, i per musulmans, una part molt important dels quals es convertiren molt rapidament i en massa al cristianisme,  compartien una mateixa llengua que era el romanç valencià.

Recordem que Ramon Llull, com Jaume I, tambe sabia que l’algemia, romanç o pla, era  llengua compartida per cristians i musulmans, per lo que escrigue que traduia del llati al romanç “en mots qui son plans”, per a poder ensenyar “A cells qui no saben lati ni arabich”, referint-se, evidentment, als cristians que no sabien llati i als musulmans que no sabien arap, perque tant uns, com uns atres, sabien pla o romanç. Hem vist que el propi Llull, recomanà que els mestres d’arap es buscaren entre musulmans pobres o “homines pauperes” que el sapieren, en els que els aprenents, com es llogic, havien d’entendre’s parlant en romanç.

Per una atra banda, es difícil dubtar de que esta norma de proteccio de la poblacio valenciana, degue estar inspirada pels cristians valencians prejaumins, de la mateixa manera que l’inspiraren, en el “elemento consuetudinario” present “en el Código de Jaime I” estudiat per Honori Garcia, com pels musulmans conversos al cristianisme, un dels primers dels quals fon Abu Sayd, que havia segut el seu rei, i que una volta batejat s’aplegà a titular “Vincentius, rex Valentie”.

Ademes, si es impossible negar que en els moments immediatament posteriors a la reconquista cristiana, una part dels llocs relacionats en temes llegals com notaries o escrivanies degueren ser ocupats per forasters, lo cert es que els valencians, molt rapidament, escomençarem a desplaçar-los. Es difícil detectar als valencians que anteriorment a la reconquista duien antroponimia romanç compartida en la dels cristians forasters, axina com ad aquells, que havent adquirit antroponimia propia de l’arap la canviaren voluntariament per antroponimia romanç, alguns d’ells aprofitant el bateig. Es mes facil intuir el passat de notaris valencians del s. XIII com “Jacme Sarray, notari” o Bernardi Pagani, notarii publici”…., d’expets en lleis com el jurisconsult docentista valencià Gillem Jafer, que segons Corominas du antroponimia propia “de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab”, que “aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social”, o de Bertomeu Benajam, possiblement relacionat en els noms d’orige arabic “Garcia ben Ayam” documentat en Navarra a mitan s. XIII, o “Firmin ben Ajam” documentat en Montpellier l’any 1301. Bertomeu Benajam fon el primer escrivà de Sala de la ciutat de Valencia de que es te noticia, documentat des de 1306, de qui sabem que “continuament, de necessitat, havia a treballar de maytinades e de dia e de vesprades, no solament en los dies faheners, ans encara en la major partida de les festes de l’ayn”. No de bades, la tan proclamada llengua unitaria de la cancelleria, era mes propia del romanç valencià que del català, lo que feu declarar al català Alexandre Cirici que “los catalanes escribimos en valenciano o leridano”, i que “nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”.

Pero com alguns catalans, en interes propi, i alguns acatalanats valencians, que actuen incomprensiblement en interes dels catalans, junt a uns atres indocumentats, pretenen capgirar-ho i trabucar-ho tot, han volgut fer creure que la normativa sobre l’us del romanç en procediments judicials en el regne de Valencia, no es concretava exclusivament a eixe camp sino a “tota la documentacio”, presentant-ho com a un gran exit de la llengua catalana, sense explicar per supost, les raons per la qual esta normativa es exclusivament propia del regne de Valencia i no existix en Catalunya.

Per aixo, Sanchis Guarner, sense encertar ni en l’any de la disposicio sobre la que pretenia parlar, inventà que “Jaume I disposà l’any 1276 que tota la documentacio del Regne de Valencia fora redactada en romanç, i no en llatí” (“Aproximacio a la història de la llengua catalana”-1980). La mentira, es feu grossa i s’internacionalisà, en el llibre “Die sprachliche Stellung des Katalonischen auf Grund seiner Lautentwicklung”, per Gottfried Egert (1985), qui segons l’acatalanat de Castelló Germà Colón “transposat literalmente elucubra: La nova autoconsciència catalana, l’extensio de les fronteres, trobà la seua confirmació en la llengua catalana: el 1276 Jaume I manà que els documents del Regne de València sols es podien escriure en “romanç” i ja no en llatí. A la fi del segle XIII começa a utilitzar-se el català en tot el domini català com a llengua literària oficial”. Com els acatalanats s’ho passen de lo mes be copiant-se entre ells, sense mirar documents, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, escrigue en relacio a Jaume I, que “Fou ell qui disposà el 1276 que tota la documentación del Regne de València es redactàs en romanç i no en llatí” (“Invitació a la llengua catalana” -1987). Esta es la “ciencia” que els nostres acatalanats escampen dins i fora de les nostres fronteres, que pot resumir-se en: mentires a manta.

En relacio a l’organisacio judicial propia dels musulmans, Enric Guinot ha escrit que “els processos judicials entre musulmans, segons la seua llei i en àrab, no s’han conservat”, inventant “que l’abséncia de dades primerenques sobre l’árab com a llengua quotidiana dels musulmans es producte d’una llacuna documental…”. Pero podria ser que no hagueren existit. Puix be, hem de saber que sí que s’han conservat processos judicials entre musulmans, segons la seua llei, pero celebrats ¡en romanç valencià! El català Garrido i Valls, ha escrit sobre la “única referència que poseïm sobre un judici celebrat en un tribunal mudèjar il·licità” l’any 1457, destacant el “seu valor històric i lingüístic” (“Noms i llinatges de la poblacio musulmana d’Elig i Crevillent al segle XV”). No està de sobra recordar que Garrido i Valls ha deixat constancia de que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”. Per a comprovar-ho considere interessant reproduir algun fragment de les declaracions d’un dels testics, “Çarim Abil, moro de la dita morería, es citat juy e interrogat…E primo interrogat dix ell… que entre los qui havien fetes les dites galeres havia gran brega… que lo dit Acen li tira una taronyada als pits e que lo dit Milich tornà atras… que los sobredits hagueren dampnifficat lo dit Milich… Ffou-li legit presents les dites aljames e lochtinent de alcadi, e persevera en les dites coses”.

Previament a continuar comprovant que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, estudiarém l’importancia de la lliteralitat de les declaracions en procediments judicials, i comprovarém l’inexistencia de traductors.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIX)

L’importancia de les actuacions dels musulmans davant dels Justicies cristians, de cara a constatar que els musulmans valencians del s.XIII, s’expressaven en algemia valenciana o romanç valencià, ha segut el motiu pel qual en l’articul anterior hem intentat coneixer un poc els sistemes judicials cristians i musulmans, parlant de les seues interrelacions historiques. Per a entendre els moments i els motius pels quals un musulmà compareixia davant del Justicia, donant-nos l’oportunitat de comprovar que parlava en valencià, considere necessari tindre unes nocions del procediment judicial, que concretarém posant eixemples d’actuacions de musulmans.

 

En linees generals, un proces escomençava en una “demanda”, “clam” o “denunciació” a la Cort del Justicia. Podien ser degudes a “injuria”, a “furt”, a incompliments de distints contractes, a “crim de sodomia”… La denuncia del “demanador” o “clamant” es posava en coneiximent de l’acusat “demanat” o encolpat, a qui donaven “los capitols escrits sobre los quals deu esser feyta enquisició contra ell”. A continuacio es procedia a “recoylir lo feyt”, i a fer “enquisicio”, per a arreplegar l’informacio necessaria per a conformar el proces. Els Furs establien que la Cort o el juge, havia de resoldre els pleits “segons ço que les parts allegaran davant ell e provaran, per lo que es citava a declarar a les parts i als testics. Els testics cristians havien de ser “de bona fama, e no enemichs” i els musulmans “moçaquis”, o homens bons que fan almoina i paguen els seus imposts, o -segons el Llibre de la Çuna e Xara-, “abtes e de bona fama”, perque en cas contrari, podien ser recusats. Els testics i les parts havien de contestar a les “interrogacions”. Durant el proces, les parts podien tindre “avocats” o “rahonadors” que els defengueren i procuradors o “percuradors” que els representaren. El resultat del proces era una “sentencia”, que es es tenia el dret d’apelar. La “apelacio” era resolta per un “jutge”, nomenat pel Justicia o pel Bale.

 

Per a l’objecte del nostre estudi, es especialment interessant el moment dels testimonis i la seua regulacio, per lo que conve incidir en ell. Per aixo hem de saber que els Furs permetien a musulmans o un jueus “provar contra” o declarar en contra de cristians, exigint inicialment que de dos testics, un d’ells fora de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”… La veracitat de les declaracions de testics i parts s’assegurava perque, “ans que façen ne diguen testimoni, feen “sagrament de calumnia”  jurant “que diran veritat”, cada u segons la religio que professara o segons “sa lig”. Els cristians havien de jurar “sobre los sants Evangelis de Deu”, els jueus “tenents davant si lo lig de Moysen e los X manament de la lig”, i els musulmans juraven “segons la çunya e xara dir veritat”. La textualitat de la declaracio era tan important, que una volta escrita, es llegia al declarant demanant-li la seua aprobacio “Ffon-li legit… e perseverà”. Els Furs ordenaven inclus la publicacio de les declaracions “ço que.ls testimonis hauran dit sia publicat”, que es feen en presencia de testics.

 

El Justicia tambe intervenia en la constitucio de garanties que asseguraren el procediment judicial. Per eixemple, els furs exigien la fermanceria o fianceria de demanador i demanant, es dir, que alguna persona assumira la responsabilitat pecuniaria en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, responent per ells inclus en els seus bens. Una atra garantia judicial era la caplleuta, per la que el “capllevador”, es comprometia a la presencia “apud iudicem” del demandat, processat o “capllevat”, pagant una cantitat pecuniaria, quantificada per la cort, per al cas d’incompliment. Unes atres garanties en les que participava el Justicia eren el “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, o la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be. La constitucio de garanties, tambe es fea en presencia de testics.

 

A partir d’ara, comprovarém l’intima relacio i comunicacio entre cristians i musulmans, que es donava en totes i cada una de les fases del proces judicial, en eixemples reals extrets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

 

Si el proces judicial escomença en un “clam”, anem a vore a cristians que es clamen de musulmans, a musulmans que es clamen de cristians, a musulmans i cristians que es clamen conjuntament contra un cristià, i a musulmans que es clamen de musulmans. Entre els cristians que es clamen de musulmans, està documentat per eixemple que “Bonet de Raphals se clama de Mahomat Aborabe”, que “N’Emerich Ferrer se clama de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”, que “Ponç Guillerm… se clama de Alí Uharat Hatab”, o que “Ramon de Canet se clama d’en Ali Allobadi”, sent curios el tractament de “en”, donat al musulmà. Entre els musulmans que es clamen de cristians, consta que “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya”, que “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax”, que “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer”, que “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria”, que “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri”, que “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre”, que “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina”, que “Alí al-Murcí se clama de Lorenç”, que “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví”…Tambe consta que musulmans i cristians es clamaven conjuntament contra cristians, com quan “Lorenç e Bernat e Pericon [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, fil d’en A. de Servoles…”. Finalment, tambe trobem a musulmans que es clamen de musulmans davant del Justicia cristià. “Asquer Abeyuniç, [moro] d’Alcocer”, fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Ahmet Pescuynal…”. “Jucef Huarat Huegip, moro de Millena” fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Mahomat Aben Omar…”. Es referencia una fiança per “Aboamir”, “per si·l senyor rey deu aver degun dret [per] raon d’aqueles ferides que foren feytes entre él e Maymó”. Tambe consta una denuncia de “que·1 alamín de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”.

 

Com s’ha dit, els musulmans podien tindre “avocats” o “rahonadors” cristians que els defengueren i procuradors o “percuradors” cristians que els representaren. La mateixa persona podia eixercir els dos carrecs, lo que comprovem quan veem que l’any 1264, “Maomet Axufí establi procurador e avocat seu, zo es a saber, en Sancho Peres en raonar e avocar [en aquel pleit] lo qual él ha ab Ferrando de Ortoneda”. En relacio exclusiva als advocats, llegim sobre “Ali Allobadi que present e deman son avoccat P(ere) Tudella”. Hamet Pescuynal demanà que “fos a mi asignat per rahonador Martin Pereç de Deça”, i “daré a él son salari”. Sobre els procuradors cristians dels musulmans sabem que “Abmhaym urat Farax instituit procuratorem suum P. de Rochafort”, o que “R. Scriba” era “procurator de Mahomat urat Lopo et de Hualit Abengimi et de Xoayb Abenmuça”, que “Furtunyo de Verdun fuit procurator dicti Iafie, saraceni”, o sobre “Johan de Bitoria, curador de Ali Allobadí e de sos bens”. En ocassions, cristians i musulmans tenien un procurador comu com “Lorenç e Bernat, fil d’en Martin de Crosses, e Pericon, fil d’en Santa Pau, e Jaffar, moro, fil d’en Caçim Aben Juçeyr, fan e establexen procurador lur Domingo Martín Scrivan…

 

Passant al moment testifical, trobem a cristians que presenten testics musulmans en pleits contra cristians o  musulmans. En el pleit entre “Paschasius de Calatayub” i “Gomeç de Soria”, el primer “vanà provar per J(ohan) Martinez de Deça e per Martin Pereç de Deça, e per moros e per christians, dels quals no sab los noms”. Ramon de Canet, en el pleit que tingue en Ali Allobadi, “vanà provar per moros e per christians. E dix que ho provarà per Bernat de Bas e per sa muler e per G(uillem) de Caztayla, e per Mohamat al-Homemi e per altres dels quals no sap lurs noms”. Determinat els que havien de testificar, “Dix que si als testimonis, als tres christians, als II moros veedors de la terra”. J(ohan) de Bitoria en el pleit contra Abdulmelich, “vanà provar” que “les dues partz del oli li devia dar forras e quítias, per Çaaht Alhua[…]c”. Tambe trobem a musulmans que presenten testics cristians en pleits contra cristians. Preguntat Abdulhuaheb si podia provar lo que dia, “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marin, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Pereç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”. Preguntat Abdulmelich si havia venut una arrova d’oli a J(ohan) de Bitoria, “Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel”.

 

La recusacio de testics la trobem en un cas en que, acusat un musulmà, s’alegà que “testimonis dels christians que no noen a él, per car testimoni de christià no es costum de noure a moro… testimonis dels moros que no noen a él, per ço car no son testimonis moçaquis”. Al respecte, sabem que en les “Leyes de los Moros de España”, s’establia que “non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim”.

 

En quant a les sentencies, podem posar eixemples de musulmans condenats pel Justicia cristià com “condempnam lo dit Abraym Aben Phader esser estirraçat per la vila [de] Cocentania e entro a la forqua, e aqui que sia enforquat per los peus”, o “Xaheb Alconfridi, moro, es condempnat en donar e en pagar, sots pena del quart, a·n Guerau Calandri…”, sense oblidar la sentencia de l’alcadi musulmà respecte d’un cristià “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentánia, sentencia que-n Ramón de Canet…”.

 

La posibilitat d’apelacio podem vore-la en dos eixemples en que els cristians apelaren sentencies que havien segut favorables a musulmans com “la apelació la qual féu en Ramon de Canet de la sentencia dada per en Martin d’Azagra justicia, en lo pleyt del dit R(amon) de Canet e de Ali Allobadi, la dita justicia assigna jutge P(ere) de Rochaffort”, o quan “Bernat Claver s’apela de la sentencia donada per la justicia en lo pleit qu·él avia ab Yoayb Abenmuça et ab Mahomet urat Lopo, et ab Hualit Abengimi e soplica a la justicia que hi asignas jutye, e la justicia asignà-hi en Bonet de Rafals”.

 

Passant a la prestacio de garanties, en relacio a la fermanceria o fianceria, per la que es responia de les responsabilitats en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, inclus en els bens propis, com es normal trobem musulmans que responien de musulmans, com “Mahomat Allobadi fo fermança de dret per Ali Allobadi, girman seu…”, pero tambe cristians que responien per musulmans, llegint que “P(ere) Díeç fo fermança de dret per lo dit Azmet…”, o que “P(ere) de Sagra fo fiança per Aboamir”, o que “Sanchius Petri et Sancho Gandia fuerunt fidancias directi per Sayt Aben Tarffon”, o que “Fo fiança per Allí, n’Amigon”, o que “Bemat Claver”, feu fermança pels demanats que eren “Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”… Trobem inclus musulmans que responien de cristians “Mafomat Aborabe posa fiança d’en Ivaynes Ezquerdo”. A voltes es responia conjuntament per cristians i musulmans “E fo fiança per en Pero Diez e per Alí Huarat Hacab, R(amon) de Canet”. Seria llicit pensar que Pere de Sagra, Sancho Gandia, Bernat Claver i atres, foren cristians prejaumins o conversos, en relacions de familiarietat en els musulmans. Respecte a la caplleuta, per la que es garantia en diners la presencia judicial, trobem que persones en noms araps i cristians fan de capllevadors entre ells. Aixina,  “Maymo Abenaxir fo caplevador per Abdulhuaciz Huarat Altagari”; “Abdurahmen, sarracenus, fo caplevador per Lopel”; “Bernat Lobaner fo caplevador per Çahet, moro”; “Bernardus de Claviger fuit capudlevator pro Hamet Aliplani” o “P(ere) de Rochaffort fo caplevador per Alí Uharat Hatab”. Respecte al “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, trobem asseguraments entre cristians com quan “Jacme Solcina asegura ben e fielment en Berenguer, capelan de Planes, que él no faça mal en persona d’aquel ni en ses coses” i entre cristians i musulmans com “Mahomat Albayrení asegura be e [su]ficientment a·n R(amon) Payví qu·él, per si ni per altre, no fara mal en persona ni en sos bens…”. Finalment, en relacio a la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be, trobem que “Ruy Sanxis done a manlevar I moro”, a “Amet Alpetros de Baieres e Alaman d’Alago”.

 

Per a acabar, anem a vore que cristians i musulmans actuaven conjuntament com a testics d’actes que es celebraven davant del Justicia cristià, com confessions, declaracions, subscripcions o cancelacions d’obligacions, en les que estaven implicats valencians que professaven les dos religions. Per eixemple, “Bacca, moro del raval” feu la seua confessio en presencia de “R(amon) de Canet, P(ere) de Rochaffort, J(ohan) Martinez de Deca, Abraym Alfaat Abnaxax e Alí Almurci”. La confessio d’un atre musulmà “fo reebuda en presencia de la justicia, e de Berenguer de Servoles e de A. d’Estayna, jurats, e de Pasqual de Calat[ayuu], e de Mahomat Aray, e de Hamet Uarat Aray, e de Alí Abenculí […]”. En la constitucio de garanties per a fer inquisicio “sobre Alí Uharat Hacab e sobre Mahomat” estigueren presents “Testes: Mahomat Abuhayr, alcadi, Abraym Anaxar, Jafar Aben Faugal, G(uillem) Marín, P(ere) de Rochaffort, P(ere) Vicent, Martín d’Azagra”. En una fermanceria consten com a “Testes P(ere) Colmes e [Ha]met Huarat Array.”. En una atra foren “Testes Phamet Pescuyal e Martín Pereç”. La declaracio de testics contra Mahomat Alhomemi, acusat d’injuries al rei, aixina com la de l’acusat, es feu “Presentz, la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancari, Alí Almurci”. La constitucio d’un deute entre un musulmà i un cristià es feu “Present testimonis Jucef Almazuet, P(ere) Vidal e P(ere) Michel”. En un reconeiximent de deute de “Açmet Alvalenci e Cahat Abenhomar”, a “Domingo Cepello, notari” estaven de “Testes Çahat Amboray e Faquen Ammar e Guerau de Toroelles”. L’acte de cancelacio d’un deute tingue lloc “Present testimonis Çale Abnalaxquar e P(ere) Colmes”. En la constitucio d’una carta de procuracio estigueren com a testics “P(ere) Pelicer, e Estevan Bendicto, Cesballa Albosoti e Hamet Aben Ayet”. En la subscripcio de la “carta de llauraó” entre Alí Allobadi i R(amon) de Canet estigueren presents “Jafer Aben Faugal, Hammet Hybin Yucef, Aben Çocora, Abraym Aben Haceb, Martín d’Azagra, J(ohan) Alegre, Exemeno…”.

 

Tots i cada un d’estos actes legals i judicials, exigien una perfecta comunicacio entre cristians i musulmans valencians. Recordem que Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. ¡Serà pardala! En estos articuls li ho ensenyarém: es comunicaven en algemia valenciana o romanç valencià.

 

9 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVIII)

En esta serie d’articuls hem vist que en l’epoca de la reconquista cristiana del territori valencià, hi havia un poble valencià que es subdividia en grups que professaven distintes religions, fonamentalment cristians i musumans. Hem vist que la permeabilitat entre grups favoria la conversio a la religio del nou poder, el cristianisme, que havia segut la religio de molts musulmans valencians o dels antepassats descendents d’iberorromans valencians. Hem constatat que les fluides relacions que mantingueren cristians, conversos, i musulmans, exigien una perfecta comunicacio entre ells. Vorem que la comunicacio entre els valencians que professaven distintes religions es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

Per a comprovar-ho, acodirém a les actuacions dels musulmans en procediments judicials, entre les que es troben les declaracions testificals. Es un camp crucial per a l’estudi de la llengua dels declarants, perque degut a l’importancia dels matiços a l’hora de condenar o absoldre a un acusat, la norma es i ha segut tradicionalment, transcriure les declaracions fidelment, intentant evitar possibles errors d’interpretacio de l’escrivà. Per a situar-nos en context, considere interessant tindre una idea sobre el sistema judicial valencià d’epoca foral i sobre el seu orige.

 

Els pleits en el si d’una comunitat, estan motivats per problemes de convivencia i son inevitables independentment de que la religio dels seus membres siga homogenea o diversa. A partir de conquista musulmana de l’any 711, es donà una convivencia entre cristians, musulmans -l’immensa majoria dels quals eren antics cristians-, i jueus. Durant l’epoca de dominacio musulmana, els musulmans havien permes que els pleits entre els cristians “dimmis” o protegits, que vivien en territori governat per musulmans, foren resolts pel juge o qadi dels cristians, conegut com “qadi al-nasara”, “qadi al-ayam”, “veguer”, “judex” o “alcadi”. La coexistencia i interrelacio de sistemes judicials feu que de l’any 987 trobem un document segons el qual “Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, solventà un litigi entre els habitants d’Aguinaliu i de Juseu, que en document de 1077 signara Habib, praesbiter et Judex de Nercca, o que per document de 1101 sapiam que entre els mossaraps toledans estava “Joanne Alcadi, qui praepositus imperii civitatis, & juridicus judex erat”. Sabem que l’any 1126, els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, seguien mantenint la seua propia costum en juïns, perque en eixe any, Alfons el Batallador concedi furs propis a “totos christianos mozarabis” que pel nom de Crist i amor al rei havien abandonat les seues cases i heretats i se n’havien anat en ell  “pro Christi nomine et meo amore laxistis uestras casas et uestras hereditates et uenistis mecum”, constant el permis a que tots els seus juïns “totos uestros alios iuditios qui fuerint inter uos” es celebraren segons la seua costum “uestro fuero et uestro usatico antico”.

 

La pervivencia de les lleis dels gots i dels usos i costums unitaris d’Hispania, podria estar darrere d’una transaccio en la Valencia de 1255 que parla de la legi gotice et etiam omni alii iuri et legi”, i uns atres documents valencians, com el que nomena els furs de Valencia i usos d’Hispania “fori Valentie, et secundum meliorem usum Hispanie”, o el que es referix als usos i costums d’Hispania “ad usum et consuetudinem Ispanie”.

 

La reconquista cristiana, en aplicacio del principi de reciprocitat, considerà als musulmans que no es convertiren al cristianisme i que continuaren vixquent en territori governat per cristians, com a musulmans “dimmis” o protegits. Eixa era la percepcio dels propis musulmans. Ibn as-Sabbah (m. p.1490) d’Almeria escrigue “sobre los fieles a la religión que están bajo la dimma en la citada península”. En la cronica de Juan II (1405-1454), consta que “los moros de Galera e Castilleja”, oferiren “que, si el Rey les diera seguridad de les guardar las libertades e franquezas que el Rey de Granada les guardaba, que le entregarían las fortalezas e se harían sus súbditos e naturales”.

 

De la mateixa manera que els musulmans havien permes que la justicia entre cristians “dimmis” es regira per normes propies, els cristians permeteren que els pleits entre musulmans foren resolts pels musulmans, segons el seu sistema judicial propi. Aixina, en les capitulacions de Tudela, es concedi als musulmans, que “sint et stent illos in judicios et pleitos in manu de lure alcadi, et de lures alguaciles, sicut in tempus de illos moros fuit”. En les de Tortosa consta que, “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias, et non inde illos dissolvat nullus homo, et stet super illos lure iudice cum suos castigamentos…”.

 

Exactament lo mateix succei en territori valencià, a on els pactes de Jaume I en els dirigents musulmans, permeteren que els musulmans conservaren la potestat de resoldre els pleits entre ells, segons la seua costum, “Çuna” o “Sunna”. En els pactes de capitulacio dels musulmans de Chivert (1234), el rei en Jaume acordà que alcaydus judicet sarracenos secundum legem suam, i en els de Xativa (1252) pactà que “possitis eligere et ponere alcadi inter vos quem volueritis”. L’any 1285, s’advertia als jurats de la ciutat de Valencia, que els musulmans de Valencia havien de respondre davant del seu alcadi “sarracenos Valencie debere respondere in posse alcadi eorum super querimoniis que exponerentur de ipsis”. L’any 1290 es recordava el privilegi que el rei en Jaume havia otorgat als musulmans de la ciutat de Valencia “privilegia a domino Jacobo”, per a ser jujats pel seu alcadi “continencia inter alia quod iudicentur pro eorum alcadi et non per alium officialium”. Per tant, comprovem que en la Valencia de la reconquista, existi un sistema judicial dual, segons estigueren implicats cristians o musulmans.

 

El sistema judicial dels musulmans valencians, d’ambit municipal, estava a carrec d’un “alcadi”, que sentenciava en el consell del “salmedina” -que s’encarregava de casos menors civils i podia nomenar “saigs” per a auxiliar-lo-, del “alami” –tambe encarregat d’arreplegar els tributs-, i dels “vells”, “adelantats” o “jurats”. El sistema judicial dels cristians valencians, tambe d’ambit municipal, estava a carrec d’un “justicia”, qui, aconsellat per “maestres”, “bons homens”, “prohomens” i “jurats”, formava una cort o “curia”, auxiliada per “saigs”, “estimadors”, “corredors”…

 

No hi ha dubte de que un pleit entre cristians o musulmans havia de ser jujat pel  “justicia” i el “alcadi” respectivament. Mes dificultos es definir l’encarregat o encarregats de resoldre les questions suscitades entre cristians i musulmans, que segons pareix, es resolgue de distintes maneres. En alguns llocs es previu, que en un llitigi entre cristians i musulmans, el musulmà fora jujat per musulmans i el cristià per cristians. Es el cas de les capitulacions de Tudela “Et si habuerit moro judicio cum christiano, vel christianus cum moro, donet judicium alcudi de moros ad suo moro, secundum suam zunam, et alcudi de christianos ad suum christianum secundum suum foro”, o de Chivert “contencio vel querela inter christianos et sarracenos vel iudeos alfachinus alcaydus iudicet sarracenus, secundum legem suam, et christianus baiulus templi iudicet christianos et iudeos”. En Cocentaina o Xativa, consten privilegis concedits l’any 1264 als musulmans, otorgant-los la potestat de que fora el bale cristià “baiulus noster Cocentanie”, el qui resolguera els pleits criminals entre musulmans, havent de resoldre segons les costums musulmanes causas criminales que inter vos fuerint secundum açunam vestram. Es una curiosa solucio, respecte de la que Isabel Bonet O’Connor s’ha preguntat “com podia un oficial cristià, el qual desconeixia la llei islàmica, jutjar un mudejar seguint aquesta?”, contestant-se que “És ben possible que…com decreta la legislacio alfonsina de 1329, l‘oficial cristià jutjara la causa junt amb el qadi, sent evident que s’ha de presupondre un perfecte enteniment que fera possible una comunicacio, en la que no es documenten traductors.

 

Pero independentment de la teoria, i de la mes o manco rigida aplicacio de normes i privilegis, l’estudi dels Llibres de la Cort del Justicia de distints llocs, nos acosta a la practica real de la justicia interconfesional del s. XIII, de la que es desprenen interessants relacions entre cristians i musulmans. Els musulmans de Cocentaina, no acodien a la Cort del Justicia nomes quan eren acusats per un cristià, sino tambe per a acusar a cristians. Inclus es documenten casos de musulmans que acodien al Justicia cristià per a demandar a uns atres musulmans. Trobem inclus sentencies de l’alcadi musulmà que afecten a cristians, en pleits civils entre cristians i musulmans, com aquella en que “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentania, sentencia que·n Ramon de Canet, jurant que él ni hom per él no pres paga nenguna de III ans d’aqueles figues que demana a·n Alí Allobadí e deu esser pagat de tot ço que demana de les figues. E axi dix e jutgà [lo] dit alcadi per çunna de moros”. Per aixo, no es dificil parlar d’interrelacio i colaboracio entre la justicia cristiana i la musulmana.

 

Esta imbricacio de justicies, posa de manifest la continuïtat d’una situacio anterior a la reconquista cristiana, present en l’afirmacio de Javier Alvarado que diu que “Los cristianos podían testimoniar contra musulmanes y viceversa, como así se venía haciendo desde entre las comunidades islámicas desde tiempo inmemorial” (“El municipio medieval. Nuevas perspectivas” -2009). El sistema judicial valencià cristià, no respon a ningun dels sistemes judicials dels conquistadors, tenint infuencies musulmanes i premusulmanes, lo que acredita que en la seua configuracio degueren influir els cristians prejaumins valencians o els conversos descendents d’antics cristians.

 

Efectivament, el “justicia” valencià i la seua “cort” o “curia”, ya regulat l’any 1239 “Quod annuatim, tercia die ante Nativitatem Domini, eligantur curia ipsius civitatis”, te punts de contacte en el salmedina” aragones i en el veguer” català, pero no coincidix en ells, ni en nom ni en la seua regulacio especifica. Curiosament, la denominacio de “justicia” es documenta en les capitulacions de Tortosa (1148), fent referencia a la justicia dels musulmans “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias”.

 

La relacio del “justicia” en el passat musulmà es detecta precissament per la seua identificacio en el “sahib al-madina” o savalmedina, explicita en la carta pobla als “populatoribus de Burriana” (1233), als que se’ls concedi que “eligantur a savalmedina sive iusticie”, o en l’adjudicacio de la “curiam sive çalmedinatum” en el Repatiment a “P. Arceç de Roda”. Les interrelacions i dependencies de les figures del “qadi” musulmà, del “justicia” valencià i un “juge”, motivà que en l’ambit cristià s’usara la paraula “alcalde”, derivada del “qadi” musulmà, com podem comprovar en el “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”, quan es llig que “feren-lo venir davant los alcaldes e judez clamantz d’él…”.

El passat premusulmà d’estes institucions de justicia el trobem en escrit de 1267 que relaciona el “savalmedina” en el “vicarii” parlant de zavalmedinis atque vicariis.

 

Per a fer-nos una idea de la justicia musulmana d’esta epoca, pot ser interessant coneixer la descripcio que feu Eximenis (1340-1409) en “Lo regiment de la cosa publica”. L’analogia hem de pendre-la en precaucio, perque la justicia dels musulmans, influida per la pressio cristiana, evolucionà en el temps, per lo que no es pot mantindre que la descripcio d’Eximenis descriga exactament la justicia dels musulmans del s. XIII, com tampoc descriu la justicia de l’epoca de dominacio musulmana. Diu Eximenis que la justicia dels musulmans era una justicia rapida, en la que “no hi cal juristes. Explica que “Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l’acompanyen”. Conta que si “tu vols proposar causa contra algu, dir li has aixi: “Vet que io vaig clamar de tu, davant lo qual “ells han tanta de vergonya, que “pregarà… que no et clams, car ell se avendrà ab tu”. Pero si “vols anar a clamar,…per força te ha a seguir fins al jutge”, perque en cas contrari, si es provara la denuncia, “tantost seria assotat. Estant les dos parts davant del juge, “ell demanarà a l’altre si és ver ço que tu proposes”. Si l’acusat nega l’acusacio i es prova lo contrari, “ell ha esser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs…”. Si l’acusat reconeix l’acusacio i son “diners deguts”, ha de pagar inmediatament, o “serà feta execucio dels seus bens… e, si no hi basten, parar-s’hi ha la sua carn”. Acaba dient que “Si lo fet entre tu e l’altre es duptos, tantost aqui mateix se ha a determenar sens tota dilacio”. Comprovem, que obviats els castics corporals, es tracta d’una justicia rapida i expeditiva, en la que la paraula donada es fonamental, i que recorda l’oralitat, rapidea, i eixecutivitat del Tribunal de les Aigües.

 

En quant a la justicia cristiana, ya hem dit que l’institucio encarregada de fer justicia era la Cort, que s’encarregava de “tots los pleyts criminals e civils, al front de la qual estava el Justicia. Els Furs establien que el Justicia havia de jurar publicament que “tendre e guardare raho e justicia a tots homens… segons les costumes de la ciutat… e pendre ab mi bons e leyals homens qui donen a mi conseyls, e dare drets juhiis en tots los pleyts en que yo seré…”. La jurisdiccio municipal es resolia segons “on els crims son comesos o alla on la [demanda] fou començada o alla on es troben aquells que començaren la demanda”. Es curios saber que el lloc a on s’impartia justicia en la ciutat de Valencia era “la casa que ça enrrere era sepultura dels reys serrahins, o que en el Llibre de la Cort de Cocentaina de 1277/78 conste com a tradicio, que el Justicia s’assentara en cadira  “seent en kadira com es acostumat”, seguint la tradicio romana i visigotica.

 

En el proxim articul, estudiarem el procediment judicial cristià, en relacio a processos en els que intervingueren musulmans, perque son mostra de convivencia i d’una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, que mostra que tota eixa comunicacio es produia parlant en algemia valenciana o romanç valencià.

 

9 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVII)

En l’articul anterior hem vist que els musulmans i cristians es transmetien propietats entre ells, s’associaven per a distintes activitats, inclus per a sublevar-se (1275), aixina com que participaven conjuntament en almonedes publiques. En el present articul, comprovarém que es prestaven i s’empraven diners entre ells, que subscrivien contractes de treball, que anaven junts al bany, que compartien burdell i taverna, que jugaven junts, que en llocs de poblament mixt es reunien en consell general, que compartiren inclus activitats administratives, i que alguns musulmans s’integraren en el sistema d’obtencio de tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio.

 

En relacio a l’existencia de musulmans que prestaven diners a cristians, es significatiu comprovar que alguns musulmans rics que no fugiren posteriorment a la reconquista del rei en Jaume, prestaren diners inclus al propi rei. En document de l’any 1263 en el que es referencien distints deutes reals, consta que Jaume I devia 1400 sous a un musulmà valencià “Dominico Lupi alcaido de Almenara pro custodia castri mille solidos regalium Valencie, et Ovetar Sarraceno de Xerica M et CCCC solidos”.

 

Per a comprovar que tambe a uns atres nivells, els cristians i musulmans valencians del s. XIII, es devien diners entre ells, es interessant llegir la ponencia d´Isabel O’connor “Les activitats economiques dels mudèjars de Cocentaina a finals del segle XIII”, publicada en el “XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó”. L’autora estudià les comparecencies davant del Justicia de Cocentaina entre 1293 i 1294, en relacio al cobrament de deutes. Trobà que “set fan referència a diners que alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” i “vuit casos en els quals els mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien diners a algun cristià”. Quantificant els deutes aplegà a la conclusio de que “…no n´hi havia gran diferència entre la quantitat de deutes que tenien mudéjars i cristians”. Un eixemple significatiu es de l’any 1277, en el que “Ramón de Servóles e Eymeric [Ferrer], jurats de Cocentania, foren condenats a pagar a “Phamet Pescuynal” la cantitat de “cent cinquanta tres sous de real[s, los] quals li confessen deure ab carta pública.

 

L’existencia de musulmans -posteriorment moriscs-, que prestaven diners a cristians, no es circumscrigue al s. XIII. Tambe hi havien en epoques previes a l’expulsio dels ex-musulmans obligats a convertir-se al cristianisme perque no havien volgut o pogut convertir-se voluntariament. Ciscar, en “Prestamistas moriscos en Valencia”, parla d’un total de 354 moriscs que cobraven deutes a cristians per valor de 197.679 lliures, ratificant l’inquestionable existencia de “una clase media rural morisca en posición ascendente y que seria yugulada por la expulsión”.

 

Vist que cristians i musulmans es devien i ampraven diners entre ells, els acatalanats haurien d’explicar com ho conseguien, si segons ells, no s’entenien.

 

Les relacions de treball entre cristians i musulmans es documenten fonamentalment en  l’activitat agricola, principal activitat fins a no fa massa temps. Recordem que Ibn Hawkal, en acabant de la visita a l’Espanya musulmana que feu l´any 948, escrigue que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Els cristians “dimmis”, protegits, o “mossaraps”, podien treballar les seues terres propies, les d’uns atres cristians i les de musulmans. Entre les terres de cristians es documenten per eixemple les del monasteri de sant Vicent, donades els de 19 de març de 1232 a Sant Victorià -“…posseibussions ac pertinenciis suis…”-, o les de iglesia que hi havia en el cap de sant Vicent de l’Algarb portugues, que segons va escriure al Idrisi en el “Kitab Rudjar” o llibre de Roger, acabat l’any l’any 1154, “Tiene un gran tesoro, extensas propiedades y legados en los territorios del Algarve”. Pero centrant-nos en les relacions laborals agricoles entre cristians i musulmans, hem de recordar l’existencia del contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, del que parlà Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), pel que s’acordaven les condicions de treball i la particio de costs i beneficis, a miges o no. Posteriorment a la reconquista cristiana, trobem un contracte equivalent, en els de laurahon” o com diuen els nostres Furs, de “laurar a miges, o a cosa sabuda”, dels quals es conserva una mostra en el subscrit entre el Ramon de Canet i Ali Allobadi en la Cocentaina de la decada dels 70 del s. XIII.

 

Els musulmans tambe llogaven o tenien a cens algunes terres de cristians, i a voltes es compromisos es plasmaven en carta publica. Sabem que en la Cocentaina del s. XIII, Abdulhuaheb era llogater de Johan de Bitoria, perque assignà a correr certes penyores que d’ell tenia “per rahon de loger d’un ort seu d’un an e mig”. “Exemen Perec d’Oriç”, se clamà de “Alí Uharat Hatab”, perque li devia “DLX sous per rahon del loger de la sua heretat…”. N’Emerich Ferrer se clamà “de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros” posant contra ells que li havien cremat una heretat, “la qual tenien d’él loguer a III ans, ab carta”. Tambe sabem que Guillerm de Vilamajor denuncià a Abdulhuaheb “per rahon d’un sensal qui d’él tenia en Fraga”.

 

Tambe hem comprovat que en les primeres decades posteriors a la conquista cristiana, hi hagueren cristians que treballaren per a musulmans com el pastor cristià de nom Esteban de Mora que treballava per a Ali Pescunyal, el cristià que guardava el secà que treballava Cilim o el cristià de nom Sancholo d’Ayora, que treballava per a Mahomet Abotix ajudant-lo en les faenes del camp. Com es llogic, tambe es documenten musulmans que treballaven per a cristians en eixa epoca. Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”. El cristià “Bernat Steve” denuncià al Justicia d’Alcoy, que havia donat a “Jachot, moro” un “troç de terra a lau[rar], en la qual terra ha II fexes d’ordi, del qual no li dona gens”. Sabem que Ali treballava la terra de Ramon, perque “Fo sentenciat e jutjat que’l dit Alí agues e prengues sa part del blat que… avia sembrat en la terra del dit R(amon)”. Un personage, en el nom sospitos de “Amat Cequier”, darrere del qual pot trobar-se o un cristià prejaumi o un convers, fon contractat per a “la guarda dels porchs de Cocentània”, prometent “esser fiel e verdader en la guarda”.

 

La colaboracio entre cristians i musulmans tambe s’extengue al mon de la construccio i a unes atres professions mes especialisades. El Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, cita l’any 1282 (p 302), a un mestre major d’obres provablement musulmà, que treballava per al rei Mahomet, maestre major de la obra del Real del seynor rey”. L’any 1284 (p 791/92), es cita a un atre mestre d’obres, tambe provablement musulmà Habrahim Belido, maestre de la obra del Reyal del seynor rey”. En la Cocentaina del s. XIII, Almerich Ferrer llogà a Abdalla Abnaxay “per a cobrir sa casa”, pagant-li “XII diners al dia”, i “Abdallà Huarat Axay” acordà “que faré a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn…”. Tampoc hem d’obviar la possibilitat de que estes persones foren cristians prejaumins o descendents d’ells, o que foren conversos, sent que no es troben calificats especificament com a “moros” / “sarrahins” o “juheus”. Una atra professio en la que colaboraven cristians i musulmans era la medicina. L’any 1332 el rei es referia a “Olmocat Sarracenam domesticam nostram in presenti infirmitate nostra ex officio suo cirurgie…”. L’any 1333 a Çahar, sarracena Valencie cirurgica nostra…”. Podriem parlar de moltissims mes del s XIV com “Hamet Hatequia”, “Hamet Acequi”, “Macahat”, “Abderraman Mahomet”, “Çat Almutehit”…

 

Els acatalanats volen fer-nos creure en una societat valenciana esquizofrenica en la que amos i treballadors de distintes religions colaboraven sense entendre’s. Seria dificil compendre que els reis de Valencia contractaren mestres d’obres musulmans, als que segons els acatalanats, ningu entenia quan parlaven de rajoles o d’algeps. I lo que ya es de nota, es creure’s que els reis de Valencia cridaren a meges mulmans valencians, sabent que no els entenien quan els explicaven els seus alifacs. Als acatalanats els agradaria que darrere de cada musulmà es documentara a un torcimany o traductor. Pero no es aixina.

 

Musulmans i cristians, tambe compartiren activitats ludiques, com anar als banys, anar a tavernes o prostibuls i jugar junts. En epoca de dominacio musulmana, al Turtusi (m. 1127) es queixava de que “Otra innovación es que se permita la entrada a las mujeres en los baños junto con las judías y cristianas (kitabiyyat), sin que lleven velo, así como que entren los musulmanes junto con los cristianos en los baños” (p 371 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”, traduït i estudiat per Maribel Fierro). Els Furs preveien la separacio de sexes “Els homens nos banyen el dia, o els dies en lo qual, o en los quals les fembres se banyaran en aquells mateix banys”, sense establir exclusivitats per a membres d’una determinada religio. En la ciutat de Valencia hi havia un “bany de la moreria”, en el que el es documenta l’assistencia de cristians, provablement conversos, com tambe ho serien els musulmans que al-Turtusi denunciava que entraven en els banys junt als cristians. Hem vist que l’any 1280, Garcia de Morelló “donà diners a aquel [qui ten] lo bayn de la moreria”, per a que fera anar a Teresa, declarant que en el bany “conech aquela carnalment e li […] e tolch a ela flor de vergenitat…”.

 

Cristians i musulmans compartien taverna i es bufaven junts. Que ho feen en epoca de dominacio musulmana consta per eixemple en els poemes d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), qui en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”, escrivia que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano… Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía… me convidó diciendo: Vamos al trago matinal y / divino”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina de l’any 1275 “…fo demanat R. de Canet…si ho pot provar que él begués vin de dia en taverna”, a lo que contestà que sí “e vana provar per moros e per xp[crist]ians, concretant que ho provaria “per Bernat de Bas e per sa muler e per [Guillem] de Caztayla e per Mohamat al Homeni e per altres dels quals no sab lurs noms”. Teresa Ferrer Mallol, en “Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”, ha escrit que “També hi havia una gran promiscuïtat a la taverna de Maria, la vídua de Berenguer Llop, àlias na Lloba, on bevien junts uns quants sarraïns, un convers i algun cristià”.

 

En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, corresponent a l’any 1275, es documenten chiquets cristians i musulmans jugant junts -caçant lludries-. Trobem que “Lorenç e Bernat e Pericón [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, <fil d’en A. de Sérvoles>, e possan contra él(s) que mataren totz ensems una ludria en lo riu de Cocentània” (p 40). Els jocs de musulmans i cristians valencians durant l’epoca de dominacio musulmana, que es continuaren jugant posteriorment a la reconquista cristiana, es un tema etnologic a tractar especificament.

 

Si els acatalanats pretenen que nos cregam que els musulmans i els cristians, es banyaven junts, compartien taverna i es bufaven junts, jugaven entre ells…pero que no s’entenien parlant, ho tenen cru. ¿De veres seran tan pardals de creure-s’ho ells? Recordem que Carmel Ferragud en “El naixement d´una vila rural valenciana”, posa de manifest l´importancia de la cita dels chiquets que caçaven lludries, “pel fet idiomàtic, és a dir, havien d´entendre´s per jugar plegats”. ¿Nomes per a jugar?

 

Continuant en unes atres activitas compartides entre cristians i musulmans valencians, hem de saber que un canvi de “senyor” en senyorius de poblament mixt, era motiu per a que tots els vasalls, cristians i musulmans, es reuniren conjuntament en consell general, per a assistir als actes de la transmissio i prestar el corresponent “sagrament de feeltat” o fidelitat al nou senyor. L’any 1391 un valencià de nom Vicent Nadal, comprà el senyoriu de Chestalgar a Ot de Moncada. El 20 de decembre, els cristians  i musulmans de Chiva, Miralcamp i Godelleta, es reuniren en Chiva “in pleno et generali concilio”, per a avalar la transaccio. Junt a “Paschasii Marti”, “Mathei Xando”, “Anthonii Vaquer”…, suscrigueren “Lopo Aladuyt, alamini”, “Mahomat Çumada iurati”, “Abrafim el barber”… La documentacio de la presa de possessio, que tingue lloc dos dies mes tart, acredita que els musulmans de Chestalgar parlaven en romanç. L’alcait convocà a l’aljama, “convocata aliama sarracenorum predicte ville de Xestalgar”, i ordenà consell general en la plaça a on s’acostumaven a celebrar “est usaticum concilium convocare, congregari et teneri”. El procurador d’Ot de Moncada, estengue, i ensenyà el document d’entrega del senyoriu, escrit en llati, i per a fer sabedors als musulmans del seu contingut, el tradui i llegi en llengua vulgar, pla o romanç “hostendit, demostravit et in lingua vulgari in dicto concilio legi et explanari fecit. Si el procurador d’Ot de Moncada haguera segut tan sabut com els nostres acatalanats, s’hauria pogut estalviar la traduccio al romanç, que segons ells, no degueren entendre.

 

Tenim un atre eixemple l’any 1470, quan Huc de Cardona prengue possessio de la vila d’Ondara a traves del seu procurador Nicolau Antist. En l’acte, Manuel Piera, “mana ajustar los justicia, cristians, moros, vehins e vasals de la dita vila de Ondara”. Es reuniren “la major e la pus sana part axí dels cristians com dels moros de la dita vila de Ondara”. I ho feren “tots ensemps en la dita casa o portiche on per semblants coses se acostumen de ajustar”. En la reunió, Bernat de Vilarig o Bernat Botet, estaven junt a Mahomat Cequa, Azmet Gogueig o Ali Galili.

 

Tambe es interessant comprovar la colaboracio administrativa entre cristians i musulmans. L’any 1289, el Justicia de la ciutat de Valencia Berenguer Dalmau, demanà consell a cristians, conversos i musulmans, per a regular distints aspectes sobre el “spart cuyt et amerat qui ve de Liria”. L’any 1417, un musulmà “Çalema Malull, ferrer, serrahí de la moreria de la ciutat de Valencia”, acceptà el carrec de lloctinent de “Gerau Bou, cavaller, mostaçaf de la ciutat de Valencia”, manifestant “acceptant com a lochtinent de mostaçaf dessus dit, per ço com me havets feta gracia de voler dels honorables jurats de Valencia en aço entrevenints…”.

 

Finalment, l’integracio d’alguns musulmans valencians en la societat cristiana aplegà al punt d’obtindre llicencies o tituls habilitants per a l’eixercici d’una professio. Hamet Hatequia havia segut examinat i considerat apte l’any 1338, per a poder eixercir la medicina en la ciutat i regne de Valencia “Cum presenti carta nostra eidem Hameto, sarraceno, concedimus quod ex quo in dictos foros per alios fisicos examinatus suficientes et idoneus repertus [ex…] ad exercendum officium medicine iamdictum possit libere et impune et absque […] alicuius pene in dicta civitate et Regno Valencie. El 24 de giner de 1388, Maymo Abdochis, obtingue “licencia e plen poder…de usar e practicar de art de barber o cirorgià dins la ciutat e regne de Valencia”, demanant el corresponent certificat al Justicia en lo civil “requerí de paraula lo dit honrat justicia que letra testimonial si fos feta…”, constant “…Que Maymo Abdochis, moro, barber del loch de Manizes, es stat examinat per los honrats e discrets En Jacme Maderes, mestre en arts e en medecina, e En Jacme Avinyo, bacheller en medeçina…” i es stat atrobat abte e suficient de usar e practicar de art de cirorgia…” (p. 99 de “Medical Licensing and Learning in Fourteenth-century Valencia”).

 

En el proxim articul, havent comprovat l’extensio de les relacions i comunicacio entre musulmans i cristians valencians, continuarém comprovant que esta comunicacio es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

 

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Demarcacions i sistemes metrologics, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXV)

En els dos articuls anteriors hem estudiat les disposicions dictades per les autoritats musulmanes i cristianes per a evitar que els membres d’un mateix poble que practicava dos religions, cohabitaren i feren celebracions conjuntes, comprovant que no ho conseguiren. En est articul anem a vore les restriccions a les relacions laborals, en les que la part predominant professava la religio contraria a la del poder, per lo que es pensava que la part dominant podia induir a l’apostasia a la part subordinada. Tambe comprovarem l’histrionica prohibicio cristiana de que els cristians es comunicaren en els musulmans, lo qual es senyal evident de que ho feen.

 

Al-Turtusi (m. 1127), en la seua obra “Siray al muluk”, propon establir que sobre els cristians “la prohibición de elevarlos a posiciones de autoridad sobre los musulmanes”. El sevillà Ibn Abdun propugnà en el seu tractat de principis del s. XII que “Un musulmán no debe dar masaje a un judío, ni a un cristiano, así como tampoco tirar sus basuras ni limpiar sus letrinas”, lo que evidencia que no li agradava gens que hi hagueren musulmans en posicio de dependencia laboral dels cristians. El granadi Ibn al-Sayrafi (m. 1161), certificà l’existencia de cristians “dimmis” en situacio economica de donar faena a musulmans, quan contà que posteriorment a la deportacio de cristians de Granada de l’any 1126, “muchos cristianos quedaron en Granada, y gracias a la protección que les dispensaron ciertos gobernantes, volvieron a ser ricos y opulentos.

 

Respecte al tema que nos ocupa, resulta molt explicatiu el llibre “Kitab al-qirad de al-Bayan wa-l-tahsil” d’Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), que es una especie de guia per a la convivencia entre cristians i musulmans, en el que es senyala que un musulmà podia relacionar-se en un cristià de manera llicita, mal vista, illicita i prohibida. Era llicit que els musulmans treballaren terres de cristians aplegant a acorts en quan a la forma de repartir costs i collita “En cuanto al contrato de aparcería (musaqat) del musulmán con el cristiano, es lícito si no se prensa vino [en dichas tierras]”. Afig que “Si se comparte [el contrato de aparcería] y quiere [el cristiano] elaborar vino, no está prohibido, pero el musulmán no volverá a tratar con él”. Estava mal vist, pero no prohibit, que el contracte s’establira sobre un camp de vinya -segurament pel peril de que el raïm es transformara en vi-, o que un musulmà amprara diners a un cristià “En cuanto a la toma, por parte del musulmán a un cristiano, de su viña en aparcería, o su dinero en préstamo, está permitido, pero es considerado reprobable…”. Era illicit que un musulmà treballara servint en casa d’un cristià “Si se ofrece [el musulmán] a sueldo a sí mismo por trabajo, en su casa y bajo su propiedad [del cristiano], no es lícito y se anula”. Sí que es podia treballar per a un cristià en casa propia “Si hace un trabajo en su casa o su tienda, como coser un traje o algo parecido, eso está permitido”. Estava prohibit fer vi i criar porcs, per lo que si un musulmà havia cobrat d’un cristià per fer-ho, “no tiene autoridad sobre el salario y se entrega como limosna a los pobres”.

 

Per tant, comprovem, que llevat de la prohibicio d’ajudar als cristians fent vi o criant porcs, lo unic que els musulmans consideraven illicit, era que els musulmans serviren en cases de cristians, en la finalitat d’evitar tant la cohabitacio, com que l’intim i continuat contacte en els amos cristians, pogueren induir als musulmans a l’apostasia.

 

En este tema, els cristians tambe prengueren una posicio analoga. El Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos” o “Christiana macipia”. Pareix evident que les cristianes prejaumines a les que el concili de Tarragona de 1239 instà a abandonar les cases dels musulmans, estaven servint en elles. Els Furs establiren en relacio als “servents” o “domestiques persones” que treballaven a canvi de “soldada”, “lloguer”, o “menjar e vestir”, que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”, donant per supost que nomes els cristians podien tindre esclaus cristians “Juheu ne sarrahi no deu ni pot comprar servu que sie christià”.

 

Esta norma, com hem vist en unes atres similars, tampoc sempre es complia. En la Cocentaina de 1269, un cristià, “Bernardus Busquet”, es compromete en escritura publica “sicut instrumento continetur publico”, a servir a un musulmà de nom Abdurahmen, mentres deprenia l’ofici de la ferreria “in serviendo ei ad ministerium ferrarie”. Abdurahmen denuncià a Bernardus Busquet perque el cristià s’havia compromes durant tres anys “se afirmavit cum eo in discipulo in tribus annis primis venientibus ad ministerium ferrarie”, i no havia complit tot el temps. Busquet alegà, que quan es compromete en ell, era jove i no sabia que ningun cristià devia servir ni estar en musulmans “eo esset iuvenis \et non intelligeret quod nullus christianus debat servire nec eciam stare cum sarracenis”. Els contractes entre musulmas i cristians eren usuals en la Cocentaina del s. XIII. Recordem el contracte “in papiro scripto”, pel qual Ali Allobadi acordà en R. de Canet les condicions “sobre la lavor de la terra” que era propietat del cristià, que estava datat en “la primer rahbe, en l’an de DCLXX”.

 

La relacio entre mestre musulmà i discipul cristià podia ser molt semblant a la de criat i senyor, per lo que era considerada perillosa, encara que en esta epoca no estiguera prohibida especificament. Hi han mes eixemples com el del mege musulmà crevillenti de finals del s.XIII “Muhammad al-Safra”, a qui es referix la frase feta de “Saps mes que el Safra”, que tingue com a mestre a “micer Barnad” o Bernat, que era “un cristià de Valencia”. Les prohibicions d’ensenyar als musulmans vingueren mes avant. La regulacio de l’ofici d’argenter ordenava “…que d’açi avant algun argenter no gosa ne deja mostrar lo dit offici d’argentaria a algun juheu, ni moro ffranch ne sclau, ne a nengun altrell de nació qui sia sotmessa a cativage…En açi emperò no són mosos sarts, ni grechs, per tal son christians de natura, ne encara hi son enceses (sic) nenguns que sien fills de cathalà que sien reemuts.” Es curios comprovar que la visio que tenien estos valencians d’alguns catalans, era la de que estaven o havien estat somesos a esclavitut pels seus “senyors”.

 

Hem vist que estava prohibit que un cristià servira en casa d’un musulmà, lo que no impedia que un cristià poguera treballar fora de casa per a un musulmà. L’any 1304, el cristià Esteban de Mora era pastor d’un ric musulmà de nom Ali Pescunyal (“El naixement d´una vila rural valenciana” de Carmel Ferragud). En l’horta d’Alacant de 1315, un musulmà de nom Cilim “tenia un cristià que guardava el secà que conreava”. El cristià Bernat d’Estadella, es considerava “amich e benvolent del dit Cilim” perque l’havia criat en sa casa. Un atre musulmà Mahomet Abotix “tenia al seu servei per a ajudar-lo en les feines del camp i de la casa un ‘exemés’ -mot que deu significar criat o mosso-, que era un noi cristià anomenat Sancholo d’Aiora, fill de Martín Roys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant” de María Teresa Ferrer i Mallol).

 

Un cas especial de relacio entre cristians i musulmans es el de les dides o nodriçes. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?”. No obstant, no pareixia existir problema en que una dida cristiana fora la mare de llet d’un chiquet musumà. L’influencia de les dides cristianes sobre els chiquets musulmans era motiu d’algunes queixes de musulmans, degut a la perniciosa influencia que podien tindre en la formacio dels chiquets durant els primers anys de vida. Ibn Mutanna, (m. 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. Una dida cristiana fon la responsable del llinage d’al-Rusati (1074-1147), d´Oriola. Ho conta en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, en la que diu la seua “nisba” o llinage li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…”.

 

En epoca de dominacio cristiana, la prohibicio s’inverti. El fur de Sepulveda (1076) establia que “Toda christiana que criare fijo de moro o de iudio, o que morare con ellos, sea dada por mala, sea fostigada y echada de la villa; y los alcaldes fagan esta iusticia doquier que lo sepan, y sea sobre sus iuras”. No es prohibia que una musulmana eixercira de dida d’un chiquet cristià. Les dos situacions foren prohibides per les Corts de Valladolid de l’any 1268, que manaren “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”.

 

Ya hem vist que el Concili de Tarragona de 1239, instà a les cristianes que estaven al servici domestic de musulmans a que els abandonaren, prohibint que jueus i sarraïns tingueren dides cristianes “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”. Els nostres Furs arreplegaren la norma establint que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. No obstat, sigle i mig mes tart, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” incloia la pregunta especifica sobre “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir, si havia cristians que nodriren fills d’infidels i viceversa. A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer encara predicava en relacio als musulmans que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als cans; si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”.

 

Finalment, anem repasar la normativa que impedia als cristians “conversar” en els musulmans. Es tracta d’una exentricitat cristiana sobre la que no he trobat antecedents en epoca musulmana, a no ser que s’interprete de forma retorçuda la dita atribuida a Mahoma que diu que “no pidáis ni luz ni lumbre a los politeístas”. Una reunió entre cristians i musulmans per a menjar, i per tant conversar,  unicament preocupava als musulmans per la forma en que s’havien mort els animals que es menjaren. El murcià Ibn al-Arabi (1165-1240), tracta dels dinars entre cristians i musulmans sevillans, contestant a la pregunta “sobre si es lícito que, tras haber un cristiano retorcido el cuello de una gallina y después de cocinarla, se coma con él o se tome su comida”. Eixos dinars conjunts entre cristians i musulmans, tambe tenien lloc en la Cocentaina del s. XIII, constant en el Llibre del Justicia que “en aquel dia, lo dit Axquaro plomà e menjà la dita galina en casa de P(ere) Poblador”.

 

Els musulmans tenien unes normes especifiques per al sacrifici dels animals – “halal”-, que el rei en Jaume demostrà coneixer, quan envià als musulmans d’Almenara  “vna grua… tota uiua perço quan sabiem lur custuma que no la uolien morta…”, curiosament transposta per sant Vicent quan diu que “si us envien vianda viva, prenets-la, e no morta”. Es evident que a Jaume I, no paregue preocupar-li dinar i conversar en els musulmans de Vall d´Uxo dels que volia “que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”, ni en els de Nules, en els que esperà a negociar la seua rendicio a “que fossen calfats be del meniar e del vi”.

 

Jaume II cridà l’atencio sobre els musulmans que presumien de conversar en prostitutes cristianes “…plerumque sarraceni in tabernis et aliis locis suspectis cum mulieribus christianis meretricibus conversari presumunt, ex quo prebetu materia et potest subsequi illicitus et damnatus cohitus inter eos…”. Les prostitutes tambe tenien prohibit conversar en els musulmans, per lo que l’any 1321 s’acordà “que dins los termens de la ciutat o de les viles del regne alcuna fembra christiana publica o bagassa no gos estar o converssar ab moros en taureria o en loch sospitos”. En 1325, la prohibicio de “anar o menjar a noces de juheu o de sarrahí”, s’acompanyava de “ne conversar o menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”, puntualisant-se la prohibicio en els conversos “que alcun hom o fembra que sia estat juheu o sarrahí e ara es crestià o crestiana, no gos conversar o menjar ab juheu o ab sarrahí…”. El 23 novembre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia, seguien parlant de les “christianes públiques”, que “de dia e de nuyt conversen e pequen carnalment ab sarrahins”, afegint que “aço es notori”. L’any 1337, l’arquebisbe de Tarragona “Arnaldi Cescomitis Archiepiscopi Tarraconensis” escrigue al papa “Ad Benedictum XII papam”, parlant-li de que en el regne de Valencia hi havia una familiaritat i comunicacio entre cristians i sarrains, que considerava danyina, perque pensava que que induia als cristians a cometre enormes pecats “Multa insuper propter eorum damnatam familiaritatem, et communicationem per Christianos peccata enormia committuntur ibidem”.

 

En 1321 trobem que “lo dit Michel Calbo…continuament menja e beu en tavernes, tant que sovin e menut que s’enbriaga, e ha gran conversació ab moros e ab vils persones fembres e homens”. De “Johan Ferrando”, sabem que era “compaynó del dit Azmet, enaxí que nit e día menjaven e bevien ensemps e avien gran conversació e eren grans amichs”, afegint que “fa faena els dies dels digmenges e de les / [f]estes axi com moro, e es hom qui ha gran [conversació] ab moros e ab fembres de segle…”.

 

Hem vist les disposicions que intentaven evitar, sense conseguir-ho, que els cristians valencians cohabitaren en els musulmans valencians, que els cristians i musulmans valencians feren celebracions conjuntes, que els cristians valencians serviren o amamantaren a musulmans valencians i que inclus que cristians valencians i musulmans valencians conversaren i es comunicaren entre ells en “danyina familiaretat”. A pesar de tot, els acatalanats valencians parlen d’un fals “unilingüisme arab” dels musulmans valencians, i de que eren “dos pobles” que no s’entenien i entre els que existia una “muralla de la llengua”, evidentment perque estan en la figuereta.

 

No podem esperar molt mes dels que diuen en el regne de Valencia, es dictaven Costums, que no eren costums. Que no es pretenia la “assimilació de la població indígena”, per lo que els reis de Valencia no pararen de dictar disposicions per a conseguir-la. Que la poblacio musulmana era una “verdadera minoría… pese a su predominio demográfico”, es dir una minoria majoritaria. Que “la permanencia d’un volum significatiu del camperolat andalusí al regne de Valencia” fon per l’exit d’una ensomiada “immigració colonial”. Que quan els nostres classics dien “llengua valenciana”, volien dir “llengua catalana”. Contradiccions, mentires, manipulacions… indecencia, son el carnet d’identitat dels nostres acatalanats ¿O sera burrera?

 

2 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne abans Taifes, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIV)

Continuant en les disposicions que les autoritats musulmanes i cristianes intentaren dictar per a separar a dos parts d’un mateix poble pel fet de practicar distintes religions, fracasant en l’intent, hui anem a estudiar les prohibicions de celebrar festes conjuntes. La seua reiteracio es la mostra palpable de que no ho conseguiren.

 

En relacio a la celebracio de rituals i festes, tots sabem que formen part consubstancial de l’especie humana, i que no es facil renunciar ad elles. Molts dels cristians que progressivament es feren musulmans durant l’epoca de dominacio musulmana, adoptaren els rituals i festes propies de l’islam, pero sense deixar de banda els rituals i festes propies propies de la seua antiga religio. La conversio cap al cristianisme posterior a la dominacio cristiana, produi el mateix efecte en sentit contrari. Molts dels conversos al cristianisme, continuaren participant en celebracions i festes musulmanes. Eren membres d’un mateix poble que convivia diariament, entre els que s’establien llaços familiars i afectius, i que per tant, s’agrupaven per a celebrar els rituals i festes de tots ells. Evidentment en contra dels desijos de l’ortodoxia musulmana i cristiana.

 

Durant l’epoca de dominacio musulmana, la conversio d’alguns cristians a l’islam, i la llegalitat dels matrimonis mixts, indispensables perque l’immensa majoria dels conquistadors musulmans foren homens, els dugue a preguntar-se sobre la forma d’actuacio en relacio a grups familiars en els que convivien membres de distintes religions. El juriste de Cordova al-Utbi (m.862), en la seua obra “al-Mustajraya” coneguda com “al-Utbiyya”, es plantejava temes com si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano, o “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia y darle dinero…”, o sobre un cristià que “circuncida a su hijo e invita a algunos musulmanes a la fiesta.

 

Fernando de la Granja estudià les festes cristianes “que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes”, reunint texts juridics d’al-Turtusi (m. 1131), el cadi Iyad (m. 1179) i Wansarisi (m. 1508). Sabem que celebraven el dia de nadal (“milad”), en el que era corrent “la práctica de intercambiar regalos entre cristianos y musulmanes”. L’ortodoxia musulmana intentà evitar la seua celebracio, inventant la festa del dia del naiximent de Mahoma, que Abu-l-Abbas al Azafi (1249-1278), senyor de Ceuta, es dedicà a promoure. Tambe celebraven el dia de cap d’any (“yannayr”), comprant “frutas como hacen los cristianos”; el dijous sant (“jamis abril”), fent “almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”; l’equinocci de primavera o Pasqua (“nayruz”, a voltes confos en “yannayr”), fent “figuras de masa que se mezclan con huevo” o mones; el solstici d’estiu o dia de sant Joan (“mahrayan” o “ansara”), en el que era costum banyar-se i “encender fuego debajo de las higueras”.

 

Pero encara hi ha mes. Segons al-Wansarisi els musulmans celebraven el disabte i el dumenge, i “no trabajan estos días ni en las fiestas cristianas”. Estes “festes cristianes”, podrien ser les referenciades en el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, entre les que trobem el dia de l’Esperança, o “festum apparitionis Marie”, el dia dels reis o dia en que “apparuit super eum in hac nocte stella”, el dia de sant Sebastià o “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus”, el dia de sant Vicent martir o “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”, el dia de santa Agueda o “christianis festum Agathe, totes elles presents en els porrats valencians (vore “Notes d’etnologia valenciana: els porrats”).

 

Els fonamentalistes musulmans condenaren repetidament el fet de que els musulmans compartiren festes en els cristians. Ibn Rusd (m. l126) recordava que “El hacer regalos en las fiestas de los cristianos tales como el nayruz y el mahrayun es reprobable y no está permitido a nadie que los haga ni es lícito que nadie los reciba, porque se trata de una forma de honrar el politeísmo”. Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 1183), descendent de valencians, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. El malagueny Abu Abd Allah b. al-Azraq (m. 1427)  cadi suprem de Granada, respongue a una consulta dient que “la aceptación de regalos de los infieles está taxativamente prohibida”, referenciant que Ibn ‘Arafa (m. 1401) havia senyalat que “no es lícito que los musulmanes acepten regalos de los cristianos en sus fiestas” (“El consumo de alimentos de los dimmies en el Islam…”). La repeticio de les condenes demostra lo arraïlades que estaven estes costums entre els descendents dels hispanorromans convertits a l’islam. La tardana datacio d’algunes d’elles, que son del s. XV, confirma que el fluix de conversio cap a l’islam mai es completà.

 

A partir de la reconquista cristiana, l’inacabat proces de conversió a l’islam s’inverti. Hem vist que hi havien cristians valencians, no massa estimats per l’ortodoxia cristiana, que convivien en jueus i musulmans valencians. Els musulmans eren fonamentalment muladis, es dir antics cristians o descendents d’antics cristians, alguns dels quals s’havien incorporat a l’islam en epoca almohade. Els valencians que fea poc que s’havien fet musulmans, es “reconvertiren” inmediatament i en massa al cristianisme. Entre els descendents d’antics conversos, una part es converti al cristianisme mes poc a poc, i una atra part, o no volgueren o no pogueren convertir-se. Durant el proces de “reconversio”, les fonts tambe detecten grups familiars en membres que professaven distintes religions.

 

Els valencians que s‘havien convertit a l’islam, s’incorporaren a la celebracio dels rituals i festes musulmanes, segurament sense oblidar els rituals i festes cristianes que ells o els seus antepassats havien tingut com a propies, perque provablement participaven en rituals i festes d’amics o familiars que continuaven sent cristians. Recordem que en la Valencia prejaumina del s. XIII es documenta la celebracio de misses i processons cristianes. Posteriorment a la reconquista, molts cristians continuaren participant en rituals i festes musulmanes d’amics o familiars que continuaven sent musulmans, cosa que el poder i l’ortodoxia cristiana procuraren evitar a partir d’un cert moment. Anem a vore per damunt damunt, quins eren eixos rituals i festes musulmanes en les que participaren alguns valencians.

 

Entre els preceptes fonamentals de l’islam estaven el deure de peregrinar a la Meca, o “fer romeria devers Meca”, si era possible, i el dejuni del mes de Ramadà. Podem imaginar que el cost de la peregrinacio a la Meca impossibilitava que l’immensa majoria dels musulmans valencians compliren este precepte, estant documentat els viajes de valencians privilegiats com el mege valencià Ibn Salut al-Balansi (mc. 1213/4) o Ibn Yubair, (m 1217). El dejuni del mes de Ramadà, s’assimilava a la quaresma cristiana, referenciant-se en llati com “quadralexime Saracinorum” o “quadragesimam sarracenorum”, i en llengua valenciana com “quaresma dels moros” o “quaresma de l’arroç”, relacio que trobem en l’expressio “quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

En quant a la celebracio de festes, la “quaresma dels moros”, analogament a la quaresma cristiana, era seguida per tres dies de festa, -com la pasqua valenciana-, que escomençaven als deu dies del mes de “sawwal” o “Xauell”, que seguix al mes de “Remedan”. Esta festa, nomenada en arap Id al-fitr“Allahet Alquebir” i “alahet aquer” en el “Libre de la Çuna e Xara”-, fon  coneguda en llengua valenciana com pasqua chica o pasqua de l’arroç. Una atra festa que celebraren els musulmans valencians era la festa nomenada en arap Id al-adha, que fon coneguda en llengua valenciana com “pasqua gran” o “pasqua de les aldehees”. El dia deu del mes de “Du al-Hiyya” o “Dulfaga, sacrificaven una res, normalment un corder, per a ser menjat en familia, en commemoracio de que Deu evità que Abraham sacrificara al seu fill Isaac. La celebracio d’esta “pasqua” no havia d’estar massa extesa entre els musulmans valencians, per quant no es referida en el “Libre de la Çuna e Xara”, ni l’he trobada entre les costums prohibides pels cristians, encara que hi ha alguna referencia historica sobre la seua celebracio, com que Ibn Ta’ayyast la celebrà en Xativa el 6 de febrer de 1117. Una festa curiosament contemplada pel “Libre de la Çuna e Xara”, es la de l’aniversari en que “fon nat Maffomet”, celebrada el dia 12 de la lluna de “Rebealeuel”. Dic curiosament, perque era una festa acabada d’inventar, que s’extengue durant el s. XIII, en la finalitat d’intentar evitar que els indigenes musulmans celebraren el nadal cristià. Finalment, no podem oblidar les celebracions de fora calendari, com la festa musulmana de la circumcisio, o les seues cerimonies especifiques de bodes i soterrars.

 

Puix be, la participacio d’un mateix poble en rituals i festes musulmanes, fon perseguida per l’ortodoxia cristiana, analogament a com ho havia segut per l’ortodoxia musulmana. Nomes he detectat instruccions prohibint la participacio de cristians en celebracions musulmanes, a partir del regnat de Jaume II. El 4 de maig de 1304, Jaume II manava que es prengueren mides, perque havia escoltat que algunes converses cristianes de Morvedre “alique mulieres babtitzate et ad fidem catolicam converse, assistien a bodes entre musulmans “cum contingit matrimonia vel nupcias contrahi seu fieri inter mauros et sarracenos. L’any 1321, a solicitut de les universitats reals valencianes, es promulgà que “alcun christià o christiana, sots la dita pena, no gos anar ne vaja per menjar a noces d’alcun sarrahí…”. L’any 1325, s’insistia en que “nengú crestià o crestiana no gos anar o menjar a noces de juheu o de sarrahio menjar ab juheus o ab sarrahins a les lurs Pasqües”. El 19 de setembre de 1326, l’infant Alfons parlava sobre alguns batejats de Soterna i d’atres llocs de l’horta de Valencia “in loco Soterna et quibusdam aliis locis orte Valencie, ubi aliqui babtizati existunt, que menjaven carn en la quaresma cristiana “Quadragesime per Dominum nostrum nobis dato comedunt carnes”, i dejunaven en el ramadà “et Quadragesimam sarracenis datam ieiunant”.

 

El Concili de Tarragona de 1329, prohibi que els cristians assistiren a matrimonis, circumcisions i soterrars “nuptiis, circumcisionibus, vel sepulturis” de sarrains, per a honrar-los “causa honorandi eosdem”, menjant en els convits que es feen a l’objecte, “et in ipsorum ex causis praemissis convitiis comedere”, parlant inclus de vinculs de compadrage en les circumcicions “dictis circumcisionibus paternilatis vinculum.

 

En data tan tardana com l’any 1383, el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” es diferenciava del de Tarragona, en preguntes especifiques com si hi havien cristians que anaven a bodes de sarraïns, menjaven en ells i els feen honors “si sunt aliqui christiani qui vadunt ad noças sarracenorum quod comedant et faciunt ibi honorem”, sobre si hi havien cristians que anaven a ceremonies de circumcicio musulmanes si sunt aliqui christiani quod quando infideles cicuncidunt filium vadant” o sobre si hi havien cristians que dejunaren en la quaresma dels sarraïns o de l’arroç “si sunt aliqui christiani qui ieiunent quadragesimam sarracenorum sive de l’arroç”.

 

Alguns que continuaven sent musulmans, tambe participaven en festes i cerimonies dels cristians. Els canons del concili de Valladolit de 1322, condenaren la costum de dur a joglars infidels a les vigilies “Infideles vero quoscumque ad vigilias istas adducere”, per a cantar i tocar instruments “suis vocibus vel quibuslibet instrumentis, exsecrabile reputantes”. En relacio als joglars musulmans valencians, sabem que eren molt estimats pels reis del regne de Valencia. L’any 1269, l’infant Pere portà a una reunio en el seu cunyat Alfons X de Castella, “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que pagaren a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara aMaçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…”. Podriem posar molts eixemples de la participacio de musulmans valencians en rituals i cerimonies de cristians. Pero acabarém en un de l’any 1604, quan faltava poc per a que es produira l’expulsio dels musulmans que no pogueren o no volgueren incorporar-se a la civilisacio cristiana. Resulta que Gaspar Suleymen, nou convertit del arraval de la vila de Murla, atrobat en la vila de Gandia (…) promet el Justicia y Jurats de la vila de Gandia (…) que sonarà en la dita vila de Gandia ab dolçayna y tabals y trompeta en les festes del Corpus Xristi y octava de aquell y lo dia de la Verge Maria de agost, pagant-li lo salari que dita vila de Gandia li sol y acostuma pagar…”.

 

La celebracio de festes i rituals es una de les manifestacions de l’activitat humana que posa de manifest la continuïtat d’un poble. Cristians i musulmans valencians participaren dels rituals i festes mutues, pel senzill fet de que eren un mateix poble que es relacionava en una mateixa llengua, que des de la “rustica romana lingua” evolucionà a la “ayamiyyat Balansiya”, al “romanç valencià” i finalment a la “llengua valenciana”. Ademes, el poble valencià governat per mandataris musulmans, conservà l’herencia iberorromana en molta mes purea que uns atres pobles que estigueren mes temps governats per mandataris cristians. La festa de la pasqua valenciana te orige en els rituals iberorromans de celebracio de l’equinocci de primavera i està emparentada en el “nayruz” irani. La “mona” que la caracterisa podria tindre orige en el “mundus Cereris” que s’oferia a la deesa de l’agricultura Ceres (vore “Notes d’etnologia valenciana. La pasqua de la mona”). La festa dels “porrats” valencians te el seu orige en rituals pagans de celebracio del solstici d’hivern, clarament relacionats en les “saturnals” romanes que es dedicaven al deu de l’agricultura (vore “Notes d’etnologia valenciana. Els porrats”). Finalment, la dolçaina, instrument valencià sinonim de festa, te orige iberic i la seua continuïtat està documentada en epoca musulmana.

 

La sintesis de cultures presents en el poble valencià, moltes d’elles paganes, i l’interes per l’obra de Ramon Llull, qui s’autocalificava com “christianus arabicus, procurator infidelium”, feu que el català Nicolau Eimeric (1316-1399), inquisidor general de la Corona d’Aragó, difamara al poble valencià dient que molts valencians eren hereges “difamauit pluries populum Valentinum dicendo quod plures erant heretici…”, segons denuncià “Galcerandus Cesfabregues” l’any 1388. Els valencians reaccionaren i conseguiren expulsar al català del regne de Valencia. ¿Quan reaccionarém els valencians d’ara en contra de tots els acatalants, que no fan mes que injuriar al poble valencià unflant-nos a difamacions i mentires?

2 diciembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama ¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

25 noviembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXII)

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

 

El motiu de l’intent de discriminacio entre membres de distintes confesions religioses, descansa sobre la base del principi islamic “al-walad li-l-firas”. Este principi establia que el chiquet o chiqueta resultat de les relacions sexuals entre membres de distintes religions, havia de seguir la religio del pare. Les consequencies de la seua aplicacio eren immediates. Un musulmà podia casar-se en una dona “infidel”, perque el fill o filla producte de les relacions sexuals, estava obligat a ser musulmà o musulmana i en cas contrari estava condenat a pena de mort. Una musulmana no tenia tanta sort, i unicament podia tindre relacions en musulmans, perque si les tenia en membres d’una atra religio, el fill o filla havia de seguir la religio del pare, per lo que estava contribuint a l’increment del numero d’infidels. La pena per a la musulmana que tinguera relacions sexuals en membres d’una atra religio, era la pena de mort.

 

Un eixemple primerenc sobre l’aplicacio d’este principi en Hispania, es referencia en una cronica de l’any 851, que tracta del martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana i pare musulmà. Per ella sabem que Abd ar-Rahman II o “Sarracenorum Abderraman princeps” ordenà que els fills de conversos a l’islam o muladis “illi iuxta propiam linguam mollites vocant”, que es feren cristians, serien condenats a mort “aut gladio succumberet”, condena que patiren les santes hagiografiades.

 

En l’obra al-Utbiyya del juriste de Cordova al-Utbi (m.862), es parla de matrimonis mixts en la combinacio pare musulmà – mare cristiana, que era l’unica legal, de manera que els fills naixcuts d’estos matrimonis eren considerats musulmans. Estava regulat inclus que “si la mujer se convertía al islam estando embarazada y el padre seguía siendo cristiano, los hijos se consideraban cristianos”.

 

El principi islamic de “al-walad li-l-firas”, fon respectat i traspost pels cristians en les seues linees generals. La principal diferencia es troba en que l’ortodoxia cristiana no aceptà els matrimonis mixts entre cristià i musulmana, encara que en algun moment els consenti, llimitant-se a regular les consequencies d’una relacio considerada illegal. Hem vist matrimonis mixts consentits en l’any 1235 en Tunis, quan un franciscà i un dominic escrigueren a Roma, parlant del perill d’apostasia que seria obligar a que es separaren “scandalo et periculo apostasie, separentur”, certs matrimonis mixts entre musulmans i cristians, que uns clercs cristians autoctons citats com “fratribus spiritualibus”, havien celebrat anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”. No hauriem de descartar la possibilitat de que en la Valencia prejaumina existiren matrimonis mixts. Recordem a la “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”, documentada l’any 1270 en Xativa, nora d’at-Tifashi, a qui el rei en Jaume havia donat els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres l’any 1258, no obviant que tambe podria tractar-se d’una conversa.

 

Si el principi de “al-walad li-l-firas” establia que els fills d’un musulmà en una “infidel”, havien de ser musulmans, quan manaren els cristians, regularen de forma analoga, que els fills d’un cristià en una musulmana o jueua, havien de ser cristians. Ho comprovem en els furs de Soria (1120), que en relacio a “los fijos que ouiere el christiano”, regulaven que si un cristià tenia un fill per relacions en una pagana “si lo ouiere de mora ode judia ode mujer de otra ley”, era el cristià el que havia de fer-se carrec del chiquet “que lo tenga el christiano por siempre. Exactament lo mateix s’establia en els furs valencians en els que es llig que “christià sia destret de nodrir l’enfant lo qual haurà haüt de la sarrahina o de la juhia e faça batejar aquell enfant”. Tenim un eixemple extrem en l’Alzira de 1401, quan li llevaren un chiquet al musulmà que en teoria era son pare, perque un cristià declarà en testament “que había mantenido relaciones con la madre del niño y que era el verdadero padre de éste”.

 

En relacio a les dones cristianes, tambe existix una certa transposicio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, per quan, si la pena d’una musulmana per tindre relacions en un cristià era la pena de mort, la pena d’una cristiana que tinguera relacions en un musulmà, era morir en la foguera. Els furs de Conca (c.1190) regulaven que “…la muger que con moro o con judio fuere tomada, quemenlos amos. En els nostres Furs s’establi que “Si juheu o sarrahi serà trobat que jagua ab christiana, sien abduy cremats, ell e ella”. Les Costums de Tortosa (1279) establiren que “Si jueus o sarrains seran trobats jaen ab crestiana lo jueu o el sarrai deuen esser tiraçats e rocegats, e la crestiana deu esser cremada: en guisa y en manera que muyren, e aquesta accusacio pot ser tot hom de poble senes pena de talio ne daltra”.

La permisivitat musulmana en relacio a l’home que tenia relacions en persones d’unes atres confesions religioses, te tambe la seua correspondencia en la normativa cristiana. Els Furs, contemplaven que a un home que “serà atrobat que jagua ab sarrahina”, se li aplicara la pena que s’imponia per adulteri o “qui serà pres en adulteri ab muller d’altre”, consistent en l’escarni public d’una correguda en porreta “correguen abduy nuus per la ciutat”. Esta permisivitat contrasta en la pena per fer-ho en jueues, que era la pena de mort “Si christià serà trobat que jagua ab juhia, sien abdosos cremats”.

 

Podem coneixer la regulacio dels musulmans valencians de la postconquista cristiana, acodint al “Libre de la Çuna e Xara”, en el que consta la data de 1308, i que alguns rejovenixen 100 anys. La pena d’un musulmà que s’ho fea en una dona d’un atra religio es solventava en uns açots “Si algun sarrahi qui haurà haut alguna cosa ab… juhia o cristiana,…si no haurá muller…, deu esser punit en pena de .C. açots”. La musulmana ho tenia pijor, per quant inclus si es gitava en el seu marit, i este s’havia convertit al cristianisme, la condena era la mort per lapidacio “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni… apres haura copula carnal…deu esser apedregada segons Çuna”.

 

Pero, en paraules de Carmel Ferragud, que comprovarém que son certes, “Les primeres dècades de convivència palesen una relació força intensa i estreta entre les tres comunitats… Els documents evidencien que les prohibicions per tenir contactes intims, sexuals… no eren respectades” (p 124 de “Medicina per a un nou regne”). Aço es demostra pel fet de que entre els llibres de la Cort del Justicia, redactats en el s. XIII que s’han publicat, no consta l’aplicacio de ninguna pena per eixe motiu. Pero si aixo es aixina en relacio a les relacions heterosexuals, no es el cas de les relacions homosexuals, trobant-nos inclus eixemples de zoofilia.

 

Els Furs establien que “Heretges e sodomites sien cremats”. I al respecte, l’any 1272 trobem que “Berenguer Pedriça denuncià Samuel Abrozaprit, juheu, de crim de sodomita e foren-ne condempnats I crestià e II juheus a cremar e perdre lurs bens”. Dos anys mes tart trobem que “G(uillem) Moliner denuncià Bertomeu e P(ere) Lópiz, batejatz, e Çalef e Azmet e Alí e Abraffim, sarraïns, de crim de sodomita”  (“Pergamins, processos i cartes reials: Documentació dispersa valenciana del segle XIII”). Comprovem que en dos episodis intervenen cristians, conversos, musulmans i jueus, tots mesclats. D’estes denuncies no es lliuraven ni les autoritats musulmanes com comprovem quan llegim “que a nos a estat denunciat que·1 alamin de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”. L’eixemple de zoofilia el tenim quan llegim que “Creem se’n cremarà un altre de moro, lo qual s’és jagut ab una somera per fretura de dones”, de lo que podria extraure’s la conversio massiva de les musulmanes valencianes al cristianisme.

 

Haurem d’esperar al s XIV per a trobar denuncies de casos concrets i l’aplicacio de penes. L’any 1304, Alicsen denuncià a un musulmà i un cristià que li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. L’any 1321 consta una denuncia contra Catalina, la qual “ha jagut carnalment ab moros en lo loch de Paterna e de Benimámet e en molts d’altres lochs, la qual cosa es contra la lig crestiana e en gran meynspreu de Déu e de la fe católicha e encara de crestiandat”. El mateix any, Marieta fon acusada d’haver insultat a Johaneta per haver-li dit “puta, bagassa, alquenyada, culmoriscada, que so feya de moros, que xx anys ha que degra ésser cremada, lo que es bon eixemple de la permisivitat de que hem parlat.

 

Hem comprovat que els cristians i l’immensa majoria dels musulmans valencians eren membres d’un mateix poble d’una mateixa raça, que simplement practicaven distintes religions. Les autoritats, musulmanes primer, i les cristianes posteriorment, intentaren que uns es diferenciaren dels atres per a poder controlar-los i aixina intentar evitar uns contactes que podien acabar en unes relacions sexuals, que pel principi islamic de “al-walad li-l-firas”, podien favorir el creiximent de la religio contraria.

 

Les normes destinades a evitar els contactes son la prova mes evident de que els contactes existien i la seua continuada reiteracio, l’evidencia de que s’incomplien. Era molt dificil evitar que els valencians d’un mateix poble es relacionaren. Un poble valencià que estava format per valencians cristians prejaumins, valencians que s’havien islamisat en distints graus, valencians que es convertiren al cristianisme rapidament, valencians que necessitaren d’algun espentonet per a convertir-se al cristianisme i finalment, valencians que no pogueren o no vullgueren convertir-se i continuaren sent musulmans. Entre els membres d’estos grups, que eren dinamics, hi havien distintes postures en relacio als membres dels atres grups, que anaven des de la complicitat a l’intransigencia.

 

Hem vist que inclus els acatalanats reconeixen que entre musulmans i cristians hi hague “una relació força intensa i estreta”, durant “les primeres dècades de convivència”, encara que no expliquen com podia donar-se eixa comunicacio, mantenint el desficaci de “la muralla de la llengua”. Per aixo, Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. Davant del misteri, pareix llicit pregunta-se ¿es comunicarien en grunyits? ¿ho farien en moviments de nas? ¿hi hauria un llenguage de contornejos de cul? Pareix que Carmen Barceló ignora que les persones normals es comuniquen parlant. I es que esta dona no te preu. La de favades que es poden dir i escriure, per a no reconeixer que els cristians i musulmans valencians parlaven entre ells en romanç valencià.

25 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXI)

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l’orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

 

Escomençant per la “almexia”, o tunica en manegues que es posava per damunt de la roba, sabem que deriva de l’arap hispà “al-mahsija”. El rei en Jaume la documenta varies voltes en la seua cronica atribuint-la a musulmans, com quan diu que s’acostaren uns musulmans de Nules “e no aduxeren altres armes sino, almexies”. Pero la “almexia” no era propia exclusivament de musulmans, perque cristians i jueus tambe la portaven. L’any 1284, en la ciutat de Valencia es feu “correr e vendre” una “almexia” que era “d’en Vidal, juheu”. L’any 1280 llegim sobre “I almexia sua que vestia, les quals totes robes e coses tenc e usa la dita M(ari)a”. Encara en 1321, Maria Domingo, esgarrà a na Pasquala “l’almexia que vestía”. No es pot descartar que estos cristians foren musulmans conversos o descendents de cristians prejaumins. Tambe es interessant saber que segons Astor Landete, “almexia” era sinonim de “aljuba”, paraula que ve de l’arap “al-yubba”, que vol dir “la tunica”, de la que diu que “En el Reino de Valencia, es una prenda que adoptarán tanto hombres como mujeres”, trobant-se entre els inventaris d’Alfons el Magnanim, de qui està documentat que es vestia “a la morisca” per a jugar “a  les canyes”,  (“Valencia en los siglos XIV y XV: indumentaria e imagen”).

 

En quant a la “garceta” o flocs llarc de pel que es despenjollaven pels polses aplegant a la galta, per una cita de l’any 1287/88 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en relacio a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià”, de la que es diu que anava “axi com a christià, ab garseta…”, podem deduir que la “garceta”, havia segut costum antiga de cristians. No obstant, eixa diferenciacio no havia d’estar gens clara. Hem vist que l’any 1321, els musulmans valencians havien de dur “garceta”, segons la cita que parla de ser “conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta”. En la que Ferrer i Mallol diu ser la primera orde de diferenciacio externa dels musulmans valencians de l’any 1341, es prohibi que portaren “garcetam vel clenxam”, baix pena d‘esclavitut o servitut “sub pena perpetue servitutis”, pena que per la seua desproporcio fon commutada l’any 1345, per una multa de 60 sous o “sexsaginta solidorum regalium”, a pagar per tots aquells que no dugueren el monyo tallat sobre el front “non portare a parte frontis crines incisos ad modum sarracenorum…”.

 

De forma sorprenent, a partir de l’any 1347 la “garceta” tornà a ser obligatoria per als musulmans valencians, justificant la decisio en que era el “modo i tall” que els musulmans del regne de Valencia acostumaven a dur “quod quilibet sarracenus comam seu garcetam suam deferre et portare teneatur cisam iuxta modum et tallum qu[od] sarraceni dicti regni nunc utuntur, establint-se una multa d’una dobla d’or o “unam dublam auri”, a qui no la duguera. En manament de l’any 1355, es tornà a alegar a la tradicio de la garceta propia dels musulmans valencians “…longo tempore citra extitent usitatum quod omnes sarraceni, qui in dicta civitate et regno…”, concretant-se el tall “suos pilos in circuitu capitis scindi rotunde facere sint astricti, alias, si inventi fuerint absque pilorum dicta rotunda cisura…”.

 

En uns atres llocs de la Corona d’Arago, la “garceta”, es documenta l’any 1293 en Lleida, dictant-se que els “sarraceni dicte civitatis”, havien d’anar sense garceta “sine sirru seu garceta”. L’any 1301, es dispongue que els “Saraceni in Regno Aragonum et Ripacurcia”, tampoc podien dur-la “sine garceta circuncissis capillis circuncissura rotunda”. L’any 1360, s’insistí en que els musulmans del regne d’Arago no havien de dur garceta “absque garceta”, establint-se l’obligatorietat de dur-la a partir de 1386. No hi ha noticies de que la “garseta” fora requerida en Catalunya fins a 1436.

 

En relacio a l’etimologia de la “garceta” dels musulmans valencians, hi han distintes hipotesis. Germà Colon, relaciona la forma de la “garceta”, en el plomage del cap d’una “garça” en llengua valenciana, que no te res que vore en la “garsa” catalana, (“urraca” castellana – “blanca” valenciana), sobre la base de que el DCVB la caracteriza per les “plomes llargues i tambe negres que pengen a l’occiput” (“La garceta de la discriminacio”). Martínez Marina, propon el seu orige en l’arap “cazeat” o “parte de pelo que se dexa en la cabeza del muchado” (“Catálogo de algunas voces castellanas… introducidas en españa por los árabes”). S’han propost origens en el basc “gartza”, i inclus podria tindre relacio en el valencià “garcejar”, de posible base germanica “*dwerh-”,  biaixat o oblicu.

 

La vacilacio en quant a si era un pentinat propi de cristians o de musulmans i per tant l’alternancia entre estar prohibida i obligada per als musulmans valencians, podria dur-nos a pensar en que podia haver segut un pentinat valencià prejaumi compartit per cristians i musulmans, per lo que podia haver segut reivindicat tant per uns com pels atres.

 

En relacio al seu orige com a forma de pentinar-se, Juan de Mariana, en su “Historia general de Espanna” (1601) escrigue que “los nobles se diferenciaban del pueblo en la cabellera que criaban, según que se entiende por las leyes de los francos que tratan en esta razón de los que podían criar garceta”. Bernabe Moreno, en “Discursos de la nobleza de España” (1659) escrigue que “Los Suevos y Godos traxeron cabellera que llamaron garceta y de ellos se quedó en nuestros Españoles como descendientes suyos”. Hem vist l’identificacio de garceta en el llati “comam” -“comam seu garcetam”-, i en el llati “sirru” -“sirru seu garceta”-. En el Concili de Barcelona celebrat l’any 540, s’establi que “nullus Clericorum comam nutriat”, lo que fon comentat per Vicente de la Fuente en “Historia ecclesiástica de España” dient que “Los Clérigos no debian llevar cabellera larga como usaban los godos por vanidad”. Sant Isidor (556 – 636), en “Etymologiarum sive Originum” escriu “ut videmus cirros Germanorum, granos et cinnibar Gotorum, stigmata Brittonum”, en lo que podia estar informant-nos de que la forma de pentinar-se en “garceta” pot tindre orige en els pobles germanics que governaren Hispania previament a la conquista musulmana.

 

Que alguns reis i comtes, que pretenien entroncar en els gots la seua llegitimitat, havien usat “garceta”, es despren de que l’any 1358, Pere el Cerimonios es dirigi a l’abat de Ripoll, a on estaven soterrats alguns dels seus antecessors, interessant-se sobre “en quina forma e de quina color portave cascu los cabells del cap e de la barba, e si portava garceta”.

 

Hi ha una cita de l’any 1218 que confirma tot lo dit. Es troba en el llibre “Planeta”, de Diego García de Campos o “Hispanus Diecus” (ca. 1140-1218), clerc i canceller del rei de Castella. En este llibre, l’autor critica el pentinat “in garcetas”, propi dels “hyspani”, dient que els pels fan a modo de arc, emmarcant la cara com en una finestra “Quidam tonsuras concamerant fenestratim et vultus suos assimiant in garcetas. Sicut hyspani”. La relacio en el germanisme “garcejar” s’evidencia per quan es fa referencia a cabells que no es deixen caure rectes, sino que es disponen fent arc o garcejats.

 

Per tant, el pentinat en “garceta”, propi tant dels cristians com dels musulmans valencians, era un element heretat dels seus antepassats “Gotos sive Hispanos”. La seua reivindicacio per part dels musulmans valencians no pot entendre’s mes que des d’un orige hispà compartit en el dels cristians, del que hem vist que  Ibn Garciya, en la Denia del s. XI, es sentia ben orgullos. Que els musulmans reivindicaven ser hereus de governants premusulmans d’Hispania, ho comprovem en la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236, en la que consta que el poble d’Andalucia es considerava descendent dels vandals “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”.

 

Considere interessant fer notar que la vacilacio normativa en relacio a que els musulmans valencians dugueren o no garceta, donar conte de la dificultat per a diferenciar a un musulmà d’un cristià valencià, per quan per a fer-ho, havia de saber-se la normativa vigent en cada moment. Per una atra banda, es significatiu el considerable temps durant el qual a un musulmà valencià se li exigia dur un pentinat que estava prohibit per als musulmans aragonesos, per lo que els musulmans valencians podien coincidir en els cristians aragonesos duguent “garceta”. En Catalunya no consta que s’exigira fins a un sigle mes tart que als valencians.

 

De lo vist es despren, que les regulacions que afectaven als cristians i musulmans valencians eren pactades pels valencians directament en els reis, i demostra, que lo que manaven aci aragonesos i catalans era equivalent a moltes bufes de pato. Aço no fa mes que confirmar lo que el rei en Jaume contestà l’any 1265 als nobles aragonesos de que el Regne de Valencia es regno de [por si] et nunqua fue en subieccion d’otro regno”, quan estos afirmaven que el regno de Valencia que deue seer d’Aragon, et deue auer fuero d’Aragon porque es conquista d’Aragon. Desgraciadament, 750 anys mes tart, l’AVL, una institucio que no es mereix dir-se valenciana, vol posar la nostra llengua valenciana “en subieccion”,  de la llengua d’un territori, que per no ser, mai ha segut ni otro regno”.

 

En est articul hem vist que musulmans i cristians intentaven que els practicants de la religio somesa es diferenciaren dels practicants de la religio en el poder, imponent signes externs, que permeteren la diferenciacio de gent de la mateixa raça que parlaven les mateixes llengues. Hem vist que la “garceta” es constitui en un element de continuïtat entre els valencians premusulmans i els valencians de la postconquista cristiana. He d’agrair a Luciano Pérez Vilatela del fet de que me fera coneixedor dels antecedents premusulmans de la “garceta”. En el següent articul estudiarém el perqué les autoritats intentaren la diferenciacio /discriminacio entre cristians i musulmans, que te una important rao de fondo.

21 noviembre 2013 Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario