“EL PRIMER «VALENCIANO» NACIÓ EN 1330”. EXCUSES DE MAL PAGADOR

Tremole de l’emocio de que el Sr Baydal, “descobridor” de que “El primer «valenciano» nació en 1330”, com pregonaven en el diari Levante del dia 26.02.2016, m’haja dedicat unes parauletes en el seu blog “Vent d Cabylia”, en el titul de “El costum de ressenyar llibres sense haver-los llegit…”. Per lo que diu el Sr Baydal, m’olore que no li han agradat massa els meus articuls “El primer «valenciano» nació en 1330. Monges en conserva, sabo i fil negre”, en els que comentava la desficaciada noticia de prensa. No solc contestar destrellats, perque tinc coses mes interessants que fer, pero per esta volta ho fare, per creure-ho important.

 

En les seues parauletes, el Sr Baydal, autoinvestit per a llevar i donar tituls, com qui excombrega o perdona a un herege, em situa com a un dels “membres més excelsos” de “la comunitat acientífica i contraacadèmica”. I em deixa escagarruçat, preguntant-me si el meu titul academic de ciencies, que no de lletres, continuarà servint-me  per a intentar guanyar-me la vida…

 

El “descobridor”, diu, que en els meus articuls, em dedique a ressenyar “el meu darrer treball”, referint-se al seu llibre “Els valencians, des de quan són valencians?”, unicament citat per mi, per a dir que la seua presentacio, el dia 3 de març que ve, es un virtuos eixemple d’amor i d’amistat, entre el Sr Baydal i un carrec representatiu de tots els valencians, que com a colega de la secta catalanera, es preocupa per la salut economica dels seus membres. Dubte que el Sr Baydal entenga, que ni ell es tan important, ni el meu masoquisme aplega a l’extrem de comprar-me un llibre seu, ans inclus de ser presentat en public.

 

En consequencia, ha de quedar clar, que lo que vaig fer en els meus articuls, fon criticar el contingut d’una noticia de prensa en la que es parla d’un “descobriment”, i que conté declaracions del “descobridor”, reproduides entre cometes. El seu llibre, a la vista dels “arguments” exhibits en les parauletes que em dedica, m’interessa poc o gens.

 

En la noticia de prensa publicada en Levante, sobre que “El primer «valenciano» nació en 1330”es llig que el Sr Baydal afirma que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses”, i que “No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Qualsevol persona normal enten que el Sr Baydal manifestava haver descobert que en el moment de la reconquista no hi havien valencians, perque el nostre orige, partix d’un proces de metamorfosis, com un pas de cucs a palometes, que iniciaren catalans i aragonesos a partir de la reconquista, i que es tancà en el naiximent del primer valencià en 1330, que s’autodenominà valencià.

 

En els meus articuls, una bona restrera de cites, posava de manifest que els valencians eixien en documents dels mateixos moments de la reconquista, i de valencians, alguns d’ells autonomenats valencians, que es documenten des de principis del s. XIII, i per tant, des d’ans de la reconquista. El Sr Baydal, diu ara, que ell es referia a “valencià de tot el territori valencià”, demostrant que el enredrar forma part de l’ADN dels acatalanats.

 

El Sr. Baydal mampren cita per cita, pretenent invalidar-les per distints motius, que resumixc, en: 1.-les cites consten en llibres que no son de l’epoca (1330, 1284, 1278, 1261); 2.- Les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia (1323-1324, 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239 ), 3.-Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia (1314, 1274, 1274 (1275-76)), 4.- Son circumloquis (1307, 1296); 5.- Problemes de transcripcio (1302, 1267 (1264)) 5.- Intents de copia de la seua tesis (1313, 1302 ).

 

En primer lloc, el Sr. Baydal hauria de deixar clar el seu punt de partida, i analisar els gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, des de les mateixes premisses. No val demanar-li al gentilici “valencià” que es referixca als habitants de tot el territori valencià actual, i no exigir lo mateix als atres dos.

 

El Sr. Baydal diu en la seua tesis que “Els gentilicis col·lectius dels catalans i els aragonesos estaven conformats amb anterioritat, des del segle XII” i anem a vore que l’afirmacio es absolutament falsa, si a “català” li exigim que represente a “catalans de tot el territori català”, i lo mateix, a “aragones”.

 

El gentilici de “català”, amaneix per primera volta en l’historia, en el “Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus”, que conta fets succeits en 1114. Curiosament, en eixa obra, tambe es documenta el gentilici de “valencià”. Llegim que “Inque Valentinum Plegonem Barutius astam / Per scapulas misit levam figendo papillam, / Traiectumque virum medio prostravit in agro”, que vol dir, que “Barutius” tirà una llançada al valencià “Plegonem”, la qual li entrà per l’esquena i li eixi pel pit, deixant-lo extes en terra. No dubte de que el Sr. Baydal li trobarà alguna pega a la cita. ¿Seria “Plegonem” de la ciutat o de la diocesis de Valencia? Contrariament, segur que el Sr. Baydal no troba pega alguna a la cita de “català”, a pesar de que Lleida i Tortosa estaven en poder dels musulmans. Pero ¡els amos son els amos! ¡que collons!

 

Mes coses: L’any 1149, en donacio que feu Ramon Berenguer al bisbe de Lleida, es parlava de “…multorumque barchinonensis atque aragonensis assistentium procerum” ¿Barcelonesos front a aragonesos? ¿No existien procers catalans? I es que hem de saber que en esta epoca, Catalunya era una quimera. Lleida i Tortosa, reconquistades 60 anys mes pronte que lo que escomençà la reconquista del territori valencià, foren organisades com a territoris autonoms, documentant-se cites com “marchis de Tortosa et dux de Lerida”, i referencies al “Regni Tortose” o a la titulacio de “Rex Ilerdensium”. Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escrigue que “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…”. L’any 1228, els “probi homines Ylerdenses” acodiren a Corts de Daroca, perque no es sentien representats pel gentilici de “catalans”. Per tant, si en el s. XIII, els d’Urgell no eren catalans i els de Lleida acodien a Corts d’Arago, ¿Com se pot dir la mentira de que el gentilici colectiu de “catalans” estava comformat “amb anterioritat, -al de valencians- des del segle XII”.

 

El gentilici de “aragones”, fon dut pels reis d’Arago des de Sancho Ramírez (1063-1064), qui es titulava “Sancius Ranimiriz, rex aragonensium et pampilonensium”. En este gentilici acabare mes pronte. En el Privilegi General de 1283 es parla de “villas d’Aragon et de Ribagorza et del regno de Valencia et de Teruel”. Per lo que es veu, les viles de Ribagorça i les de Terol, eren distintes de les “villas d’Aragon”. Els seus pobladors dificilment podien sentir-se aragonesos.

 

Comprovem que el Sr Baydal, tan exigent per a donar per bo el gentilici de “valencià”, no es talla ni lo mes minim per a escriure sobre els “comtes-reis catalanoaragonesos dels segles XII”. I es que per lo vist, la coherencia, deu ser una virtut de “la comunitat acientífica i contraacadèmica” i no de la d’ell. En mes temps tindrem oportunitat de coneixer a membres de la comunitat cientifica i academica, que actuen i pensen de forma coherent.

 

Vista la falta de coherencia en el tracte de gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, procedim a analisar les pegues que posa el Sr. Baydal a les cites que vaig donar en els meus articuls. Ho farem per temes, i segons datacio.

 

De les cites de 1330, 1329, 1323-1324, 1284, 1278 i 1261, diu que consten en llibres que no son de l’epoca.

 

De les dos primeres, diu que el “Liber patrimoni regii Valentiae fou escrit en el segle XVI”. Al respecte, saber que Carlos López Rodríguez, que l’ha publicat, ha escrit que “la major part dels documents als quals es refereix el Liber patrimonio regii”, es custodien en l’Archiu Real de Barcelona, es dir, que en el Liber, es reproduixen documents originals. L’expressio “curiae generali proxime valentinis celebrata”, o “Corts generals a celebrar proximament als valencians” els noms de “Maçalet”, “Xenquer”, “Alarb”, “Reçalany”…indiquen que nos trobem davant de la reproduccio de documents originals.

 

De la cita 1323-1324 diu que “Arnau de França és un autor de finals del segle XV”. Per al coneiximent del Sr. Baydal, li dire que en este nom, trobem en 1317 a un “Arnau de França”, canonge de Valencia, i en 1334 a un “Arnaldo de Fransia, Oscense preposito” El juriste aragones, deu correspondre’s en el “n’Arnau de França, savi en dret”, a qui l’any 1347 es referien els jurats de la ciutat de Valencia, qui junt a“Martin d’Ahín, cavaller”, establi la coalicio entre les Unions aragonesa i valenciana, contra el rei Pere el Cerimonios, a qui el rei, en la seua Cronica es referix com “mossenyer Arnau de França”. La data de 1323-1324, es correspon en la de la conquista de Sicilia. I dic: “Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos”. Tot lo demes es intentar manipular.

 

De la de 1284 diu que es “d’un índex de 1606 que resumix un document de 1284”, segurament sense donar-se conte de que el text en el que apareix la referencia als valencians està en cursiva front al text que no ho està. Aixo vol dir que l’autor reproduix un document original.

 

De la cita de 1278, el Sr. Baydal diu que “Caldria trobar, doncs, el document original per a vore què diu”, per a lo que ya tarda, que per ad aixo cobra dels imposts de tots.

 

En relacio a la cita dels Furs de Jaume I, (vore “Els cristians valencians en les “consuetudines Valencie” de Jaume I”), resulta surrealiste que pretenga desacreditar-la en l’argument de que “la versió més antiga… que tenim és de 1261”, quan hi ha estudis que els daten de finals de 1238. Segons eixe argument, el Llibre dels fets no es de Jaume I, perque no es conserva ninguna copia d’eixa epoca. ¡Redell lo que s’ha d’aguantar!

 

De les cites de 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239, diu que les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia. I en este punt, se li ha de fer una important precisio, perque dubte que el Sr Baydal sapia l’ambit de la diocesis de Valencia, que abraçava tot el territori valencià, llevat de la part adscrita al bisbat de Tortosa i al de Segorp-Albarrassi.

 

Puix be, en la “Ordinacio et statutum ecclesie Valentin.” de 1240, el bisbe Ferrer de Pallares, defini un “archidiaconatu” de mes alla del Xuquer o “ultra Xucharum”, que aplegava “usque ad Alaquant, et usque in mari quantum intus protenditur ius conquiste”. El 2 de novembre de 1241, el rei en Jaume redefini els llimits, adaptant-se als acordats en Cazola, parant-se pel sur en Biar, de la següent manera: “Limites vero episcopatus Valencie esse volumus et perpetuo per nos et nostros deffinimus a finibus termini castri Almenar, qui dividit terminum cum Morvedre usque ad Biar vel ultra in quantum nostra vel nostrorum adquisicio ulterius, dante Domino, protendetur”. ¿Quin problema te el Sr Baydal de que entre els “valentini” feligresos no s’incloguera a una part no massa gran del territori valencià? ¿Acas els pressunts feligresos catalans o aragonesos, eren citats com a valencians? ¿Te el Sr Baydal eixemples de unes atres conquistes, en que els feligresos conquistadors es citen en el gentilici dels conquistats, des del dia següent de la conquista?

 

De les cites de 1325 i 1318, de les que diu que “Es referixen als eclesiàstics «valentins», de la diòcesi de València”, mes avant, si em llig, li demostrare que molts, molts d’ells eren valencians. Es cert que molts eclesiastics forasters, es titulaven com a valencians sense ser-ho, perque servien al poble valencià. L’any 1283, el papa Marti IV, manifestava que volia que les iglesies del regne de Valencia estigueren dirigides per “incolis”, es dir per indigenes de la terra o valencians “Ea quia nostre intentionis existit ipsius rregni Valencie statui ecclesiis et incolis eiusdem utiliter et efficaciter providere”.

 

De la cita de 1312, el Sr Baydal diu que “Evidentment, el papa es referia als eclesiàstics de la diòcesi de València”. Advertixc que les “evidencies” del “descobridor” son com per a tremolar.

 

De la de “1291” de “populo Valentino” i de la de 1248 “laici valentini”,  diu que es referix a “la feligresia de la diòcesi de València”, es dir al poble valencià cristià. Si aixina fora, ¿quin es el problema?

 

De les cites de 1239, diu tambe, “Referents a la feligresia de la diòcesi”. I la veritat es que resulta dificil d’entendre. Perque la pregunta a contestar es ¿Eren eixos feligresos valencians? ¿Està insinuant el Sr Baydal que els instructors del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que havien de decidir sobre l’assignacio de l’iglesia valenciana a Toledo o a Tarragona, preguntaven a gent de Terol, sobre a qui obedien els catalans i aragonesos, citats com a “valencians”? ¿Considera que els instructors eclesiastics eren tan anormals, que feen preguntes obvies?

 

De les cites de 1314, 1274, 1274 (1275-76), diu que “Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia”. I es que crec que el Sr Baydal no te ni idea de lo que en el s. XIII volia dir ser ciutadà de Valencia, ciutadà valencià o “Civis valentinus”. Els ciutadans de Valencia eren una especie de patriciat urbà, a l’estil dels “ciutadans de Roma”, en provables antecedents d’epoca musulmana. Els acatalanats, que no saben qui son ni d’a on varen eixir, escriuen que “Una cuestión bien importante sería saber quiénes eran estos ciudadanos…”, i que “ha de subratllar-se la deslocalització dels ciutadans de València, a pesar de titular-se i fer-se reconéixer així, no habitaven permanentment a Valencia sino en altres llocs. Arnau de Romaní a Morella, Bernat Escrivà estava radicat a Borriana, Ramon de Mirambell era habitual d’Alacant, Jaume Castellà era propietari a Beniarjó o Gandia i Pericó Matoses a Murcia”. ¿Ciutadans de la ciutat de Valencia, o de Valencia o valencians, de tot el territori valencià?

 

I vaig a abreviar, perque si el Sr Baydal vol saber mes, que s’espere a que vaja escrivint els meus articuls, i que no marege tant.

 

Quan el Sr Baydal parla de “Una referència del segle XIII als valentinis contraposats als turolensibus, és a dir, valentins (valencians de la ciutat de València) contra els de Terol (que era una ciutat i no cap territori ni regne autònom)”, es veu que el dia que li explicaren “Terol” en el colege, degue fer fugina. Li pregunte, ¿Quan el rei en Jaume en el Llibre dels fets diu que  “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, ¿Pegaria un bot des de la ciutat, per a entrar en Arago? ¿O es que Terol no era Arago? ¿Sap que a 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”? ¿Sap lo que vol dir “Provincia”?

 

Sobre la cita que es referix “als christianis aragonensis, catalonis, valencinis (sic) de 1267”, tret d’un treball publicat per l’universitat de Murcia, diu que “Llàstima que el senyor Galbis no sàpia paleografia i puga consultar el document original en l’Arxiu de la Corona d’Aragó per a adonar-se que Lope Pascual, de qui l’agafa, el va copiar malament i en realitat el document, com va transcriure el sempre eficaç pare Burns, diu christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie”. A continuación teniu el fragment del citat document. El Sr. Baydal, torna a mentir.

 

 

I pare ya de comentar les “critiques” del Sr Baydal a les cites que aporti en els meus articuls, perque crec que en la mostra hi ha mes que prou, per a comprovar el cientifisme i academicisme de secà de l’insigne “descobridor”.

 

Espere que algun dia, els acatalanats es donen conte de que els valencians no som descendents de ninguna recua de catalans i aragonesos, sino que som un poble en continuïtat historica. Nomes una pindoleta: De final de s. X, fon un valencià ilustre, de nom Abu Utman ibn Yuzayy al-Jazrayi, mort l’any 988/9, de qui Ibn al-Faradi (962-1013) digue que era del “poble de la cora (“kura”) de Valencia” o “min ahl kurat Balansiya”. Ibn al-Abbar (1199-1260) es referi ad ell com a pertanyent al poble de Valencia “min ahl Balansiya”. Al- Dabbi (m. 1203) i Ibn ‘Abd al-Malik al Marrakusi es referiren ad ell simplement com “balansí” o “valencià”. Comprovem que per als cronistes musulmans, valencians eren tots els naturals de la Cora de Valencia o territori valencià, que pel sur aplegava, com a minim fins a la “Yibal Balansiya” o “montanarum dicti Regni Valencie” o montayes de Valencia o del regne de Valencia. Ibn al-Faradi (m. 1012), havia de saber-ho, perque ell mateixa era “min ahl Balansiya”, es dir, de la gent de Valencia o valencià (p 261 Vol 5 “Biblioteca de Al-Andalus”).

 

Per als acatalanats, ans de Jaume I, no existia un territori valencià, per lo que parlen de “sarq al-Andalus”, ni valencians, per lo que parlen de “andalusis”. Per supost, les seues obres i la seua cultura no eren valencianes, sino “andalusis”. Vejam un poc de realitat historica: Al-Razi, parlant “Del termino de Valencia” o territori valencià escrigue que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen”, i parla dels valencians dient que “las bondades de los que en ella moran son muchas”. En el calendari bilingüe d’al-Hakam, de l’any 961, es parla de “falconum valentinorum” o falcons dels valencians, corresponent-se en el text arap en l’expressio “Shadhaniqat al-Balansiyya”. De l’any 988 es la referencia a “quinquantaginta vnciarum auri cocti de Valentia”, de 1035, “…et quia debebam quinquaginta uncias auri ualentini”, de 1096  “precium uncias XIII de auro valenciano”… En la “Chanson de Roland” datada entre 1060 i 1065 es parla de “espiez valentineis” o  / “espases valencianes”. Ibn Jayr al-Isbili (f.XI p.XII) parla de la “Nahiyat Balansiyah” o regio Valenciana, i de 5 especies de melons de les que diu “otras especies son el murciano, el valenciano…”. De principi del sigle XII, es la cita de “ayamiyyat Balansiya” o romanç valencià. Ibn Yafaya (1058-1138) d’Alzira, escrigue el poema “Jardín balansi / valenciano”. De l’ultim quart del s. XII es cita que referix “BLNS: ziyyi balansi < traje valenciano (xix)”, i tambe trobem referencies al teixit valencià o “al-nasiy al balansi”…

 

Un Papa digue, que qui diu una mentira no sap la faena en que carrega, perque estarà obligat a inventar-se’n vint mes, per a sostindre la certea de la primera.

 

Els acatalanats començaren en la mentira de que els catalans havien dut la llengua valenciana. Per a justificar-ho inventen que hi hague una substitucio de poblacio: MENTIRA. Inventen que en els moments de la conquista no hi havien cristians valencians: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no parlaven en romanç valencià: MENTIRA. Inventen que les Costums i Furs de Valencia son facticis i afirmant que no son costums reals: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no es comunicaven en els cristians valencians: MENTIRA. Inventen que no hi hagueren conversions al cristianisme de valencians musulmans, molts dels quals fea ben poc que s’havien islamisat: MENTIRA… i aixina podriem seguir, sobrepassant les 20 mentires de que parlava el Papa. ¡Aviats van!

 

Poquet a poquet anirem posant de manifest totes les mentires dels acatalanats. Crec que nomes hi ha una cosa que els ix de cine: MENTIR.