Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVIII)

En esta serie d’articuls hem vist que en l’epoca de la reconquista cristiana del territori valencià, hi havia un poble valencià que es subdividia en grups que professaven distintes religions, fonamentalment cristians i musumans. Hem vist que la permeabilitat entre grups favoria la conversio a la religio del nou poder, el cristianisme, que havia segut la religio de molts musulmans valencians o dels antepassats descendents d’iberorromans valencians. Hem constatat que les fluides relacions que mantingueren cristians, conversos, i musulmans, exigien una perfecta comunicacio entre ells. Vorem que la comunicacio entre els valencians que professaven distintes religions es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

Per a comprovar-ho, acodirém a les actuacions dels musulmans en procediments judicials, entre les que es troben les declaracions testificals. Es un camp crucial per a l’estudi de la llengua dels declarants, perque degut a l’importancia dels matiços a l’hora de condenar o absoldre a un acusat, la norma es i ha segut tradicionalment, transcriure les declaracions fidelment, intentant evitar possibles errors d’interpretacio de l’escrivà. Per a situar-nos en context, considere interessant tindre una idea sobre el sistema judicial valencià d’epoca foral i sobre el seu orige.

 

Els pleits en el si d’una comunitat, estan motivats per problemes de convivencia i son inevitables independentment de que la religio dels seus membres siga homogenea o diversa. A partir de conquista musulmana de l’any 711, es donà una convivencia entre cristians, musulmans -l’immensa majoria dels quals eren antics cristians-, i jueus. Durant l’epoca de dominacio musulmana, els musulmans havien permes que els pleits entre els cristians “dimmis” o protegits, que vivien en territori governat per musulmans, foren resolts pel juge o qadi dels cristians, conegut com “qadi al-nasara”, “qadi al-ayam”, “veguer”, “judex” o “alcadi”. La coexistencia i interrelacio de sistemes judicials feu que de l’any 987 trobem un document segons el qual “Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense, solventà un litigi entre els habitants d’Aguinaliu i de Juseu, que en document de 1077 signara Habib, praesbiter et Judex de Nercca, o que per document de 1101 sapiam que entre els mossaraps toledans estava “Joanne Alcadi, qui praepositus imperii civitatis, & juridicus judex erat”. Sabem que l’any 1126, els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, seguien mantenint la seua propia costum en juïns, perque en eixe any, Alfons el Batallador concedi furs propis a “totos christianos mozarabis” que pel nom de Crist i amor al rei havien abandonat les seues cases i heretats i se n’havien anat en ell  “pro Christi nomine et meo amore laxistis uestras casas et uestras hereditates et uenistis mecum”, constant el permis a que tots els seus juïns “totos uestros alios iuditios qui fuerint inter uos” es celebraren segons la seua costum “uestro fuero et uestro usatico antico”.

 

La pervivencia de les lleis dels gots i dels usos i costums unitaris d’Hispania, podria estar darrere d’una transaccio en la Valencia de 1255 que parla de la legi gotice et etiam omni alii iuri et legi”, i uns atres documents valencians, com el que nomena els furs de Valencia i usos d’Hispania “fori Valentie, et secundum meliorem usum Hispanie”, o el que es referix als usos i costums d’Hispania “ad usum et consuetudinem Ispanie”.

 

La reconquista cristiana, en aplicacio del principi de reciprocitat, considerà als musulmans que no es convertiren al cristianisme i que continuaren vixquent en territori governat per cristians, com a musulmans “dimmis” o protegits. Eixa era la percepcio dels propis musulmans. Ibn as-Sabbah (m. p.1490) d’Almeria escrigue “sobre los fieles a la religión que están bajo la dimma en la citada península”. En la cronica de Juan II (1405-1454), consta que “los moros de Galera e Castilleja”, oferiren “que, si el Rey les diera seguridad de les guardar las libertades e franquezas que el Rey de Granada les guardaba, que le entregarían las fortalezas e se harían sus súbditos e naturales”.

 

De la mateixa manera que els musulmans havien permes que la justicia entre cristians “dimmis” es regira per normes propies, els cristians permeteren que els pleits entre musulmans foren resolts pels musulmans, segons el seu sistema judicial propi. Aixina, en les capitulacions de Tudela, es concedi als musulmans, que “sint et stent illos in judicios et pleitos in manu de lure alcadi, et de lures alguaciles, sicut in tempus de illos moros fuit”. En les de Tortosa consta que, “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias, et non inde illos dissolvat nullus homo, et stet super illos lure iudice cum suos castigamentos…”.

 

Exactament lo mateix succei en territori valencià, a on els pactes de Jaume I en els dirigents musulmans, permeteren que els musulmans conservaren la potestat de resoldre els pleits entre ells, segons la seua costum, “Çuna” o “Sunna”. En els pactes de capitulacio dels musulmans de Chivert (1234), el rei en Jaume acordà que alcaydus judicet sarracenos secundum legem suam, i en els de Xativa (1252) pactà que “possitis eligere et ponere alcadi inter vos quem volueritis”. L’any 1285, s’advertia als jurats de la ciutat de Valencia, que els musulmans de Valencia havien de respondre davant del seu alcadi “sarracenos Valencie debere respondere in posse alcadi eorum super querimoniis que exponerentur de ipsis”. L’any 1290 es recordava el privilegi que el rei en Jaume havia otorgat als musulmans de la ciutat de Valencia “privilegia a domino Jacobo”, per a ser jujats pel seu alcadi “continencia inter alia quod iudicentur pro eorum alcadi et non per alium officialium”. Per tant, comprovem que en la Valencia de la reconquista, existi un sistema judicial dual, segons estigueren implicats cristians o musulmans.

 

El sistema judicial dels musulmans valencians, d’ambit municipal, estava a carrec d’un “alcadi”, que sentenciava en el consell del “salmedina” -que s’encarregava de casos menors civils i podia nomenar “saigs” per a auxiliar-lo-, del “alami” –tambe encarregat d’arreplegar els tributs-, i dels “vells”, “adelantats” o “jurats”. El sistema judicial dels cristians valencians, tambe d’ambit municipal, estava a carrec d’un “justicia”, qui, aconsellat per “maestres”, “bons homens”, “prohomens” i “jurats”, formava una cort o “curia”, auxiliada per “saigs”, “estimadors”, “corredors”…

 

No hi ha dubte de que un pleit entre cristians o musulmans havia de ser jujat pel  “justicia” i el “alcadi” respectivament. Mes dificultos es definir l’encarregat o encarregats de resoldre les questions suscitades entre cristians i musulmans, que segons pareix, es resolgue de distintes maneres. En alguns llocs es previu, que en un llitigi entre cristians i musulmans, el musulmà fora jujat per musulmans i el cristià per cristians. Es el cas de les capitulacions de Tudela “Et si habuerit moro judicio cum christiano, vel christianus cum moro, donet judicium alcudi de moros ad suo moro, secundum suam zunam, et alcudi de christianos ad suum christianum secundum suum foro”, o de Chivert “contencio vel querela inter christianos et sarracenos vel iudeos alfachinus alcaydus iudicet sarracenus, secundum legem suam, et christianus baiulus templi iudicet christianos et iudeos”. En Cocentaina o Xativa, consten privilegis concedits l’any 1264 als musulmans, otorgant-los la potestat de que fora el bale cristià “baiulus noster Cocentanie”, el qui resolguera els pleits criminals entre musulmans, havent de resoldre segons les costums musulmanes causas criminales que inter vos fuerint secundum açunam vestram. Es una curiosa solucio, respecte de la que Isabel Bonet O’Connor s’ha preguntat “com podia un oficial cristià, el qual desconeixia la llei islàmica, jutjar un mudejar seguint aquesta?”, contestant-se que “És ben possible que…com decreta la legislacio alfonsina de 1329, l‘oficial cristià jutjara la causa junt amb el qadi, sent evident que s’ha de presupondre un perfecte enteniment que fera possible una comunicacio, en la que no es documenten traductors.

 

Pero independentment de la teoria, i de la mes o manco rigida aplicacio de normes i privilegis, l’estudi dels Llibres de la Cort del Justicia de distints llocs, nos acosta a la practica real de la justicia interconfesional del s. XIII, de la que es desprenen interessants relacions entre cristians i musulmans. Els musulmans de Cocentaina, no acodien a la Cort del Justicia nomes quan eren acusats per un cristià, sino tambe per a acusar a cristians. Inclus es documenten casos de musulmans que acodien al Justicia cristià per a demandar a uns atres musulmans. Trobem inclus sentencies de l’alcadi musulmà que afecten a cristians, en pleits civils entre cristians i musulmans, com aquella en que “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentania, sentencia que·n Ramon de Canet, jurant que él ni hom per él no pres paga nenguna de III ans d’aqueles figues que demana a·n Alí Allobadí e deu esser pagat de tot ço que demana de les figues. E axi dix e jutgà [lo] dit alcadi per çunna de moros”. Per aixo, no es dificil parlar d’interrelacio i colaboracio entre la justicia cristiana i la musulmana.

 

Esta imbricacio de justicies, posa de manifest la continuïtat d’una situacio anterior a la reconquista cristiana, present en l’afirmacio de Javier Alvarado que diu que “Los cristianos podían testimoniar contra musulmanes y viceversa, como así se venía haciendo desde entre las comunidades islámicas desde tiempo inmemorial” (“El municipio medieval. Nuevas perspectivas” -2009). El sistema judicial valencià cristià, no respon a ningun dels sistemes judicials dels conquistadors, tenint infuencies musulmanes i premusulmanes, lo que acredita que en la seua configuracio degueren influir els cristians prejaumins valencians o els conversos descendents d’antics cristians.

 

Efectivament, el “justicia” valencià i la seua “cort” o “curia”, ya regulat l’any 1239 “Quod annuatim, tercia die ante Nativitatem Domini, eligantur curia ipsius civitatis”, te punts de contacte en el salmedina” aragones i en el veguer” català, pero no coincidix en ells, ni en nom ni en la seua regulacio especifica. Curiosament, la denominacio de “justicia” es documenta en les capitulacions de Tortosa (1148), fent referencia a la justicia dels musulmans “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias”.

 

La relacio del “justicia” en el passat musulmà es detecta precissament per la seua identificacio en el “sahib al-madina” o savalmedina, explicita en la carta pobla als “populatoribus de Burriana” (1233), als que se’ls concedi que “eligantur a savalmedina sive iusticie”, o en l’adjudicacio de la “curiam sive çalmedinatum” en el Repatiment a “P. Arceç de Roda”. Les interrelacions i dependencies de les figures del “qadi” musulmà, del “justicia” valencià i un “juge”, motivà que en l’ambit cristià s’usara la paraula “alcalde”, derivada del “qadi” musulmà, com podem comprovar en el “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”, quan es llig que “feren-lo venir davant los alcaldes e judez clamantz d’él…”.

El passat premusulmà d’estes institucions de justicia el trobem en escrit de 1267 que relaciona el “savalmedina” en el “vicarii” parlant de zavalmedinis atque vicariis.

 

Per a fer-nos una idea de la justicia musulmana d’esta epoca, pot ser interessant coneixer la descripcio que feu Eximenis (1340-1409) en “Lo regiment de la cosa publica”. L’analogia hem de pendre-la en precaucio, perque la justicia dels musulmans, influida per la pressio cristiana, evolucionà en el temps, per lo que no es pot mantindre que la descripcio d’Eximenis descriga exactament la justicia dels musulmans del s. XIII, com tampoc descriu la justicia de l’epoca de dominacio musulmana. Diu Eximenis que la justicia dels musulmans era una justicia rapida, en la que “no hi cal juristes. Explica que “Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l’acompanyen”. Conta que si “tu vols proposar causa contra algu, dir li has aixi: “Vet que io vaig clamar de tu, davant lo qual “ells han tanta de vergonya, que “pregarà… que no et clams, car ell se avendrà ab tu”. Pero si “vols anar a clamar,…per força te ha a seguir fins al jutge”, perque en cas contrari, si es provara la denuncia, “tantost seria assotat. Estant les dos parts davant del juge, “ell demanarà a l’altre si és ver ço que tu proposes”. Si l’acusat nega l’acusacio i es prova lo contrari, “ell ha esser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs…”. Si l’acusat reconeix l’acusacio i son “diners deguts”, ha de pagar inmediatament, o “serà feta execucio dels seus bens… e, si no hi basten, parar-s’hi ha la sua carn”. Acaba dient que “Si lo fet entre tu e l’altre es duptos, tantost aqui mateix se ha a determenar sens tota dilacio”. Comprovem, que obviats els castics corporals, es tracta d’una justicia rapida i expeditiva, en la que la paraula donada es fonamental, i que recorda l’oralitat, rapidea, i eixecutivitat del Tribunal de les Aigües.

 

En quant a la justicia cristiana, ya hem dit que l’institucio encarregada de fer justicia era la Cort, que s’encarregava de “tots los pleyts criminals e civils, al front de la qual estava el Justicia. Els Furs establien que el Justicia havia de jurar publicament que “tendre e guardare raho e justicia a tots homens… segons les costumes de la ciutat… e pendre ab mi bons e leyals homens qui donen a mi conseyls, e dare drets juhiis en tots los pleyts en que yo seré…”. La jurisdiccio municipal es resolia segons “on els crims son comesos o alla on la [demanda] fou començada o alla on es troben aquells que començaren la demanda”. Es curios saber que el lloc a on s’impartia justicia en la ciutat de Valencia era “la casa que ça enrrere era sepultura dels reys serrahins, o que en el Llibre de la Cort de Cocentaina de 1277/78 conste com a tradicio, que el Justicia s’assentara en cadira  “seent en kadira com es acostumat”, seguint la tradicio romana i visigotica.

 

En el proxim articul, estudiarem el procediment judicial cristià, en relacio a processos en els que intervingueren musulmans, perque son mostra de convivencia i d’una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, que mostra que tota eixa comunicacio es produia parlant en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Anuncios

9 diciembre 2013 - Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Galbis analiza los juicios en la Valencia medieval y la lengua | 10 diciembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: