Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. EXCUSES DE MAL PAGADOR

Tremole de l’emocio de que el Sr Baydal, “descobridor” de que “El primer “valenciano” nació en 1330”, com pregonaven en el diari Levante del dia 26.02.2016, m’haja dedicat unes parauletes en el seu blog “Vent d Cabylia”, en el titul de “El costum de ressenyar llibres sense haver-los llegit…”. Per lo que diu el Sr Baydal, m’olore que no li han agradat massa els meus articuls “El primer “valenciano” nació en 1330. Monges en conserva, sabo i fil negre”, en els que comentava la desficaciada noticia de prensa. No solc contestar destrellats, perque tinc coses mes interessants que fer, pero per esta volta ho fare, per creure-ho important.

 

En les seues parauletes, el Sr Baydal, autoinvestit per a llevar i donar tituls, com qui excombrega o perdona a un herege, em situa com a un dels “membres més excelsos” de “la comunitat acientífica i contraacadèmica”. I em deixa escagarruçat, preguntant-me si el meu titul academic de ciencies, que no de lletres, continuarà servint-me  per a intentar guanyar-me la vida…

 

El “descobridor”, diu, que en els meus articuls, em dedique a ressenyar “el meu darrer treball”, referint-se al seu llibre “Els valencians, des de quan són valencians?”, unicament citat per mi, per a dir que la seua presentacio, el dia 3 de març que ve, es un virtuos eixemple d’amor i d’amistat, entre el Sr Baydal i un carrec representatiu de tots els valencians, que com a colega de la secta catalanera, es preocupa per la salut economica dels seus membres. Dubte que el Sr Baydal entenga, que ni ell es tan important, ni el meu masoquisme aplega a l’extrem de comprar-me un llibre seu, ans inclus de ser presentat en public.

 

En consequencia, ha de quedar clar, que lo que vaig fer en els meus articuls, fon criticar el contingut d’una noticia de prensa en la que es parla d’un “descobriment”, i que conté declaracions del “descobridor”, reproduides entre cometes. El seu llibre, a la vista dels “arguments” exhibits en les parauletes que em dedica, m’interessa poc o gens.

 

En la noticia de prensa publicada en Levante, sobre que “El primer “valenciano” nació en 1330”es llig que el Sr Baydal afirma que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses”, i que “No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Qualsevol persona normal enten que el Sr Baydal manifestava haver descobert que en el moment de la reconquista no hi havien valencians, perque el nostre orige, partix d’un proces de metamorfosis, com un pas de cucs a palometes, que iniciaren catalans i aragonesos a partir de la reconquista, i que es tancà en el naiximent del primer valencià en 1330, que s’autodenominà valencià.

 

En els meus articuls, una bona restrera de cites, posava de manifest que els valencians eixien en documents dels mateixos moments de la reconquista, i de valencians, alguns d’ells autonomenats valencians, que es documenten des de principis del s. XIII, i per tant, des d’ans de la reconquista. El Sr Baydal, diu ara, que ell es referia a “valencià de tot el territori valencià”, demostrant que el enredrar forma part de l’ADN dels acatalanats.

 

El Sr. Baydal mampren cita per cita, pretenent invalidar-les per distints motius, que resumixc, en: 1.-les cites consten en llibres que no son de l’epoca (1330, 1284, 1278, 1261); 2.- Les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia (1323-1324, 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239 ), 3.-Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia (1314, 1274, 1274 (1275-76)), 4.- Son circumloquis (1307, 1296); 5.- Problemes de transcripcio (1302, 1267 (1264)) 5.- Intents de copia de la seua tesis (1313, 1302 ).

 

En primer lloc, el Sr. Baydal hauria de deixar clar el seu punt de partida, i analisar els gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, des de les mateixes premisses. No val demanar-li al gentilici “valencià” que es referixca als habitants de tot el territori valencià actual, i no exigir lo mateix als atres dos.

 

El Sr. Baydal diu en la seua tesis que “Els gentilicis col·lectius dels catalans i els aragonesos estaven conformats amb anterioritat, des del segle XII” i anem a vore que l’afirmacio es absolutament falsa, si a “català” li exigim que represente a “catalans de tot el territori català”, i lo mateix, a “aragones”.

 

El gentilici de “català”, amaneix per primera volta en l’historia, en el “Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus”, que conta fets succeits en 1114. Curiosament, en eixa obra, tambe es documenta el gentilici de “valencià”. Llegim que “Inque Valentinum Plegonem Barutius astam / Per scapulas misit levam figendo papillam, / Traiectumque virum medio prostravit in agro”, que vol dir, que “Barutius” tirà una llançada al valencià “Plegonem”, la qual li entrà per l’esquena i li eixi pel pit, deixant-lo extes en terra. No dubte de que el Sr. Baydal li trobarà alguna pega a la cita. ¿Seria “Plegonem” de la ciutat o de la diocesis de Valencia? Contrariament, segur que el Sr. Baydal no troba pega alguna a la cita de “català”, a pesar de que Lleida i Tortosa estaven en poder dels musulmans. Pero ¡els amos son els amos! ¡que collons!

 

Mes coses: L’any 1149, en donacio que feu Ramon Berenguer al bisbe de Lleida, es parlava de “…multorumque barchinonensis atque aragonensis assistentium procerum” ¿Barcelonesos front a aragonesos? ¿No existien procers catalans? I es que hem de saber que en esta epoca, Catalunya era una quimera. Lleida i Tortosa, reconquistades 60 anys mes pronte que lo que escomençà la reconquista del territori valencià, foren organisades com a territoris autonoms, documentant-se cites com “marchis de Tortosa et dux de Lerida”, i referencies al “Regni Tortose” o a la titulacio de “Rex Ilerdensium”. Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escrigue que “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…”. L’any 1228, els “probi homines Ylerdenses” acodiren a Corts de Daroca, perque no es sentien representats pel gentilici de “catalans”. Per tant, si en el s. XIII, els d’Urgell no eren catalans i els de Lleida acodien a Corts d’Arago, ¿Com se pot dir la mentira de que el gentilici colectiu de “catalans” estava comformat “amb anterioritat, -al de valencians- des del segle XII”.

 

El gentilici de “aragones”, fon dut pels reis d’Arago des de Sancho Ramírez (1063-1064), qui es titulava “Sancius Ranimiriz, rex aragonensium et pampilonensium”. En este gentilici acabare mes pronte. En el Privilegi General de 1283 es parla de “villas d’Aragon et de Ribagorza et del regno de Valencia et de Teruel”. Per lo que es veu, les viles de Ribagorça i les de Terol, eren distintes de les “villas d’Aragon”. Els seus pobladors dificilment podien sentir-se aragonesos.

 

Comprovem que el Sr Baydal, tan exigent per a donar per bo el gentilici de “valencià”, no es talla ni lo mes minim per a escriure sobre els “comtes-reis catalanoaragonesos dels segles XII”. I es que per lo vist, la coherencia, deu ser una virtut de “la comunitat acientífica i contraacadèmica” i no de la d’ell. En mes temps tindrem oportunitat de coneixer a membres de la comunitat cientifica i academica, que actuen i pensen de forma coherent.

 

Vista la falta de coherencia en el tracte de gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, procedim a analisar les pegues que posa el Sr. Baydal a les cites que vaig donar en els meus articuls. Ho farem per temes, i segons datacio.

 

De les cites de 1330, 1329, 1323-1324, 1284, 1278 i 1261, diu que consten en llibres que no son de l’epoca.

 

De les dos primeres, diu que el “Liber patrimoni regii Valentiae fou escrit en el segle XVI”. Al respecte, saber que Carlos López Rodríguez, que l’ha publicat, ha escrit que “la major part dels documents als quals es refereix el Liber patrimonio regii”, es custodien en l’Archiu Real de Barcelona, es dir, que en el Liber, es reproduixen documents originals. L’expressio “curiae generali proxime valentinis celebrata”, o “Corts generals a celebrar proximament als valencians” els noms de “Maçalet”, “Xenquer”, “Alarb”, “Reçalany”…indiquen que nos trobem davant de la reproduccio de documents originals.

 

De la cita 1323-1324 diu que “Arnau de França és un autor de finals del segle XV”. Per al coneiximent del Sr. Baydal, li dire que en este nom, trobem en 1317 a un “Arnau de França”, canonge de Valencia, i en 1334 a un “Arnaldo de Fransia, Oscense preposito” El juriste aragones, deu correspondre’s en el “n’Arnau de França, savi en dret”, a qui l’any 1347 es referien els jurats de la ciutat de Valencia, qui junt a“Martin d’Ahín, cavaller”, establi la coalicio entre les Unions aragonesa i valenciana, contra el rei Pere el Cerimonios, a qui el rei, en la seua Cronica es referix com “mossenyer Arnau de França”. La data de 1323-1324, es correspon en la de la conquista de Sicilia. I dic: “Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos”. Tot lo demes es intentar manipular.

 

De la de 1284 diu que es “d’un índex de 1606 que resumix un document de 1284”, segurament sense donar-se conte de que el text en el que apareix la referencia als valencians està en cursiva front al text que no ho està. Aixo vol dir que l’autor reproduix un document original.

 

De la cita de 1278, el Sr. Baydal diu que “Caldria trobar, doncs, el document original per a vore què diu”, per a lo que ya tarda, que per ad aixo cobra dels imposts de tots.

 

En relacio a la cita dels Furs de Jaume I, (vore “Els cristians valencians en les “consuetudines Valencie” de Jaume I”), resulta surrealiste que pretenga desacreditar-la en l’argument de que “la versió més antiga… que tenim és de 1261”, quan hi ha estudis que els daten de finals de 1238. Segons eixe argument, el Llibre dels fets no es de Jaume I, perque no es conserva ninguna copia d’eixa epoca. ¡Redell lo que s’ha d’aguantar!

 

De les cites de 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239, diu que les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia. I en este punt, se li ha de fer una important precisio, perque dubte que el Sr Baydal sapia l’ambit de la diocesis de Valencia, que abraçava tot el territori valencià, llevat de la part adscrita al bisbat de Tortosa i al de Segorp-Albarrassi.

 

Puix be, en la “Ordinacio et statutum ecclesie Valentin.” de 1240, el bisbe Ferrer de Pallares, defini un “archidiaconatu” de mes alla del Xuquer o “ultra Xucharum”, que aplegava “usque ad Alaquant, et usque in mari quantum intus protenditur ius conquiste”. El 2 de novembre de 1241, el rei en Jaume redefini els llimits, adaptant-se als acordats en Cazola, parant-se pel sur en Biar, de la següent manera: “Limites vero episcopatus Valencie esse volumus et perpetuo per nos et nostros deffinimus a finibus termini castri Almenar, qui dividit terminum cum Morvedre usque ad Biar vel ultra in quantum nostra vel nostrorum adquisicio ulterius, dante Domino, protendetur”. ¿Quin problema te el Sr Baydal de que entre els “valentini” feligresos no s’incloguera a una part no massa gran del territori valencià? ¿Acas els pressunts feligresos catalans o aragonesos, eren citats com a valencians? ¿Te el Sr Baydal eixemples de unes atres conquistes, en que els feligresos conquistadors es citen en el gentilici dels conquistats, des del dia següent de la conquista?

 

De les cites de 1325 i 1318, de les que diu que “Es referixen als eclesiàstics “valentins”, de la diòcesi de València”, mes avant, si em llig, li demostrare que molts, molts d’ells eren valencians. Es cert que molts eclesiastics forasters, es titulaven com a valencians sense ser-ho, perque servien al poble valencià. L’any 1283, el papa Marti IV, manifestava que volia que les iglesies del regne de Valencia estigueren dirigides per “incolis”, es dir per indigenes de la terra o valencians “Ea quia nostre intentionis existit ipsius rregni Valencie statui ecclesiis et incolis eiusdem utiliter et efficaciter providere”.

 

De la cita de 1312, el Sr Baydal diu que “Evidentment, el papa es referia als eclesiàstics de la diòcesi de València”. Advertixc que les “evidencies” del “descobridor” son com per a tremolar.

 

De la de “1291” de “populo Valentino” i de la de 1248 “laici valentini”,  diu que es referix a “la feligresia de la diòcesi de València”, es dir al poble valencià cristià. Si aixina fora, ¿quin es el problema?

 

De les cites de 1239, diu tambe, “Referents a la feligresia de la diòcesi”. I la veritat es que resulta dificil d’entendre. Perque la pregunta a contestar es ¿Eren eixos feligresos valencians? ¿Està insinuant el Sr Baydal que els instructors del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que havien de decidir sobre l’assignacio de l’iglesia valenciana a Toledo o a Tarragona, preguntaven a gent de Terol, sobre a qui obedien els catalans i aragonesos, citats com a “valencians”? ¿Considera que els instructors eclesiastics eren tan anormals, que feen preguntes obvies?

 

De les cites de 1314, 1274, 1274 (1275-76), diu que “Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia”. I es que crec que el Sr Baydal no te ni idea de lo que en el s. XIII volia dir ser ciutadà de Valencia, ciutadà valencià o “Civis valentinus”. Els ciutadans de Valencia eren una especie de patriciat urbà, a l’estil dels “ciutadans de Roma”, en provables antecedents d’epoca musulmana. Els acatalanats, que no saben qui son ni d’a on varen eixir, escriuen que “Una cuestión bien importante sería saber quiénes eran estos ciudadanos…”, i que “ha de subratllar-se la deslocalització dels ciutadans de València, a pesar de titular-se i fer-se reconéixer així, no habitaven permanentment a Valencia sino en altres llocs. Arnau de Romaní a Morella, Bernat Escrivà estava radicat a Borriana, Ramon de Mirambell era habitual d’Alacant, Jaume Castellà era propietari a Beniarjó o Gandia i Pericó Matoses a Murcia”. ¿Ciutadans de la ciutat de Valencia, o de Valencia o valencians, de tot el territori valencià?

 

I vaig a abreviar, perque si el Sr Baydal vol saber mes, que s’espere a que vaja escrivint els meus articuls, i que no marege tant.

 

Quan el Sr Baydal parla de “Una referència del segle XIII als valentinis contraposats als turolensibus, és a dir, valentins (valencians de la ciutat de València) contra els de Terol (que era una ciutat i no cap territori ni regne autònom)”, es veu que el dia que li explicaren “Terol” en el colege, degue fer fugina. Li pregunte, ¿Quan el rei en Jaume en el Llibre dels fets diu que  “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, ¿Pegaria un bot des de la ciutat, per a entrar en Arago? ¿O es que Terol no era Arago? ¿Sap que a 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”? ¿Sap lo que vol dir “Provincia”?

 

Sobre la cita que es referix “als christianis aragonensis, catalonis, valencinis (sic) de 1267”, tret d’un treball publicat per l’universitat de Murcia, diu que “Llàstima que el senyor Galbis no sàpia paleografia i puga consultar el document original en l’Arxiu de la Corona d’Aragó per a adonar-se que Lope Pascual, de qui l’agafa, el va copiar malament i en realitat el document, com va transcriure el sempre eficaç pare Burns, diu christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie”. A continuación teniu el fragment del citat document. El Sr. Baydal, torna a mentir.

 

Baydal

 

I pare ya de comentar les “critiques” del Sr Baydal a les cites que aporti en els meus articuls, perque crec que en la mostra hi ha mes que prou, per a comprovar el cientifisme i academicisme de secà de l’insigne “descobridor”.

 

Espere que algun dia, els acatalanats es donen conte de que els valencians no som descendents de ninguna recua de catalans i aragonesos, sino que som un poble en continuïtat historica. Nomes una pindoleta: De final de s. X, fon un valencià ilustre, de nom Abu Utman ibn Yuzayy al-Jazrayi, mort l’any 988/9, de qui Ibn al-Faradi (962-1013) digue que era del “poble de la cora (“kura”) de Valencia” o “min ahl kurat Balansiya”. Ibn al-Abbar (1199-1260) es referi ad ell com a pertanyent al poble de Valencia “min ahl Balansiya”. Al- Dabbi (m. 1203) i Ibn ‘Abd al-Malik al Marrakusi es referiren ad ell simplement com “balansí” o “valencià”. Comprovem que per als cronistes musulmans, valencians eren tots els naturals de la Cora de Valencia o territori valencià, que pel sur aplegava, com a minim fins a la “Yibal Balansiya” o “montanarum dicti Regni Valencie” o montayes de Valencia o del regne de Valencia. Ibn al-Faradi (m. 1012), havia de saber-ho, perque ell mateixa era “min ahl Balansiya”, es dir, de la gent de Valencia o valencià (p 261 Vol 5 “Biblioteca de Al-Andalus”).

 

Per als acatalanats, ans de Jaume I, no existia un territori valencià, per lo que parlen de “sarq al-Andalus”, ni valencians, per lo que parlen de “andalusis”. Per supost, les seues obres i la seua cultura no eren valencianes, sino “andalusis”. Vejam un poc de realitat historica: Al-Razi, parlant “Del termino de Valencia” o territori valencià escrigue que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen”, i parla dels valencians dient que “las bondades de los que en ella moran son muchas”. En el calendari bilingüe d’al-Hakam, de l’any 961, es parla de “falconum valentinorum” o falcons dels valencians, corresponent-se en el text arap en l’expressio “Shadhaniqat al-Balansiyya”. De l’any 988 es la referencia a “quinquantaginta vnciarum auri cocti de Valentia”, de 1035, “…et quia debebam quinquaginta uncias auri ualentini”, de 1096  “precium uncias XIII de auro valenciano”… En la “Chanson de Roland” datada entre 1060 i 1065 es parla de “espiez valentineis” o  / “espases valencianes”. Ibn Jayr al-Isbili (f.XI p.XII) parla de la “Nahiyat Balansiyah” o regio Valenciana, i de 5 especies de melons de les que diu “otras especies son el murciano, el valenciano”. De principi del sigle XII, es la cita de “ayamiyyat Balansiya” o romanç valencià. Ibn Yafaya (1058-1138) d’Alzira, escrigue el poema “Jardín balansi / valenciano”. De l’ultim quart del s. XII es cita que referix “BLNS: ziyyi balansi < traje valenciano (xix)”, i tambe trobem referencies al teixit valencià o “al-nasiy al balansi”…

 

Un Papa digue, que qui diu una mentira no sap la faena en que carrega, perque estarà obligat a inventar-se’n vint mes, per a sostindre la certea de la primera.

 

Els acatalanats començaren en la mentira de que els catalans havien dut la llengua valenciana. Per a justificar-ho inventen que hi hague una substitucio de poblacio: MENTIRA. Inventen que en els moments de la conquista no hi havien cristians valencians: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no parlaven en romanç valencià: MENTIRA. Inventen que les Costums i Furs de Valencia son facticis i afirmant que no son costums reals: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no es comunicaven en els cristians valencians: MENTIRA. Inventen que no hi hagueren conversions al cristianisme de valencians musulmans, molts dels quals fea ben poc que s’havien islamisat: MENTIRA… i aixina podriem seguir, sobrepassant les 20 mentires de que parlava el Papa. ¡Aviats van!

 

Poquet a poquet anirem posant de manifest totes les mentires dels acatalanats. Crec que nomes hi ha una cosa que els ix de cine: MENTIR.

3 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Manipulaciuons catalanistes, Valencians mai catalans | Deja un comentario

“EL PRIMER “VALENCIANO” NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (I)

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

 

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

 

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

 

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

 

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna…Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

 

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

 

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

 

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

 

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint …” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

 

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

 

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

 

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones…”).

 

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

 

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

 

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

 

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

 

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

 

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus

 

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?

 

 

Valentinis

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS

1 marzo 2016 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI)

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

 

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

 

Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra,  “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

 

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

 

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

 

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”.

 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l’atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”.

 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”.

 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, comixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”.

 

Ya es documenta el present d’indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve….asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”.

 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

 

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”.

 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”…

 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

 

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

 

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

 

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

 

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

 

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

 

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”… Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

 

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella /  d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull.

 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la algemia valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna.

 

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.

8 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre “Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

4 enero 2014 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXII)

Hem vist que el rei en Jaume manà que en el Regne de Valencia, els procediments judicials havien de celebrar-se en romanç i no en llati, aixina com que les declaracions dels pleits havien de reproduir-se de forma lliteral. Toca comprovar que els musulmans valencians participaven en eixos juïns parlant en l’algemia o romanç valencià, que era la llengua en la que es relacionaven en els cristians. Ho farem a partir de diferents casos documentats, escomençant per alguns extrets dels llibres de la Cort del Justicia de Valencia 1280-1288, 1298, seguint per uns atres eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant. Deixarém els de Cocentaina per a un articul exclusiu. Escomencem per eixemples de la ciutat de Valencia.

 

Bernat Desnoguer acusà a Ali Atzabpon, moro de Exerica”, d’haver ajudat a fugir a un catiu seu de nom Çaat. Mantingue que quan fugien, s’havien amagat en una casa de cristians que ho consentiren “s

abens e consentens la dona, muyller d’en G(uillem) de Pinta, e altres compaynes de la dita casa”, per lo que demanà “que façats inquisicio contra lo dit Ali Abzabpon, moro de Xérica, e contra tots los altres que al dit crim an donat conceyl ni obra ni ajuda”. Interrogat Ali Atzabpon “jura a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciació, e negà aquelles esser veres, contestant que no “e dix que no” a unes atres preguntes. Çaat desdigue a Ali en el seu interrogatori, quan dix que Ali Atzabpon dix a ell e conceylà que se’n anas ab ell a casa de don Jayme, seynor de Xerica”. En relacio a la casa a on s’havien amagat, declarà que “dins la dita casa trobaren la dona e II serventes”, afegint que “quan la dona lo veé ferrat, dix-li: Malastruch, mes te valia que te’n anases en altre loch…”, i que estant en el celler “vingueren les serventes e digueren-li que se’n entras…”. Queda clar que els dos musulmans entenien i s’expressaven en romanç valencià.

 

Mahomat Almolini, de Quart”, denuncià a Arnau de Romaní perque “a tort e sens rao e injuriosament e publicament, denant molts”, l’havia agarrat “e tiran aquell pels cabells, gità’l en terra”. Una volta en terra continuà fent-li, “colps e ferides, li feu al cap Iª nafra, e encara feu a aquell altra nafra en la cama squerra”. Comprovem que l’any 1288, un musulmà de Quart s’expressà en romans valencià per a denunciar a un cristià, que provablement era familia del “Arnaldo de Romanino, civi valentino” que a partir de l’any 1266 fon bale de Valencia.

Pere Maçó, denuncià que “Çayt Oratçale, de Quart, e na Johana d’en Barçaló, bateyada, havien ajudat a fugir a “Maymó, sarraí catiu seu”. En l’interrogatori, “Sayt Huartçale, moro de Quart, jurà a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciacio, e negà aquelles esser veres…”. Preguntat a on havia dormit quan fugi, dix que en casa sua, alçant-se “poch abans d’alba” per a fer llenya “a la leyna a fer”. Fetes “II somades de fornyla” (fornilla), anà a descarregar-les al forn de Berenguer Dalmau, la dona de qui “donà-li del vin de la companya, e begé mes de III taces”. Com es veu que no havia begut prou, conta que “enapres anà-se’n a la taverna d’en Tamarit e begé aquí de vin de XIIII dinarada e VII mealades de vin, e embriagà’s”. Per aixo, a preguntes concretes sabem que “dix que no sab, que enbriach ere” o que “dix que no, que enbriach ere e no li membra”. Constatem com un atre musulmà de Quart, que es relacionava en una conversa al cristianisme, declarà en romanç valencià, i s’excusà de que no s’enrecordava de certes coses, per haver-se bufat en la taverna d’un cristià.

En Silla, retingueren a un musulmà a qui dien “Mahomet, fil de Famet de Cayuel”, que era “de Malexant, aldeya de Borga”, i per tant “de la terra dels aragoneses”, perque en eixos moments Aragó estava “en guerra ab la ciutat e ab lo regne de Valencia”, i resulta que el musulmà anava “sens assegurament de pau e de treva”. Es veu que quan el prengueren, fon acusat de fer-se passar per cristià, perque duya distintius i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia, explicant en l’interrogatori que “dix que no volia dir si era moro o christià per ço que si digués que moro era, que no·1 furtasen”, i que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià”. Per aixo, davant del justicia, “dix que él era moro e fil de moro, so es saber, de Famet de Chayvel, moro de Malexanc, aldea de Borya, vassallo d’en Alaman d’Aguda e de don Pero Corneyl”. En relacio al nom cristià, digue que “aquel qui·l conexien e l’avien privat, l’apelaven Garciola, empero totavia sabien que moro era e vida de moro faya entre aquels ab qui anava”. Explicà el seu recorregut dient que havia vingut a Valencia en “don Pero Bertrán e Rodrigo Bertrán, vassalos del noble don Pero Ferrandes”, que havia estat en els monges de Benifassà “e estech ab los monges de Benifaçà”, que havia dejunat “dejunar la quaresma dels moros en la moreria” de Valencia i que quan fon pres, se n’anava a “Exativa”. Comprovem que al musulmà aragones s’expressa en aragonesismes com “vassalos” o “totavia”.

En un atre proces, distintes persones declararen sobre lo que havien sentit dir a “la sarrahina de casa, qui á nom Fátima” i a “Asmet, moratel de la casa”. Teresa “dix que ela li oy dir a la dita sarrayna. Toda Martinez, no oy dir a la dita sarrayna en presencia e audiencia del dit Salamó les dites paraules”. Maria García, oy dir a Hamet, moratel de la dita casa, que com él portas Iª  granera a la dita mora…”. Toda, muller d’en Pere de Sarria declarà que a una pregunta d’ella la dita sarrayna li respós que carn de cervo ab cebes e ab salsa”. Comprovem que una musulmana usa la paraula “cervo”, que segons Ibn Buqlaris (translliterada “s.rbu”), era propia de l’algemia de Valencia en el s. XII.

 

En una declaracio dels Llibres de la Cort del Justicia de Valencia que s’han publicat, de principi del s. XIV, referent a l’any 1315, sabem que Martín Azenbugí”, segurament convers, “habitador in Burgiagot, testimoni, jura e interrogat… dix que no y sab plus, salvu aytant que be á XXXII ayns passats o pus, que ell, testimoni, sab que-ls dits sarrahins nomenats en la dita declaracio son morts…e dix que per ço com él, testimoni, en temps que era ffadrí conexia a aquells…e tornaven en casa de Mahomat Azenbugí, pare d’ell, testimoni”. En el mateix proces declarà “Çaat Ffarraig, sarrahí, habitador en Benizanó”, qui “jura per la alquible segons suna e costum de mores… e dix que ell, testimoni, nasch en l’alqueria de Bofilla e estech e fo habitador del dit loch be per XL ayns… e apres viu a les mullers d’aquells vestides de negre e portar viudatge per lurs marits et encara viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare, e que tots los habitadors de Bétera o la mayor partida dehien que aquells eren morts”. No hi ha dubte de que els musulmans de Burjassot i de Bofilla parlaven a la perfeccio en romanç valencià.

 

En les denuncies i demandes criminals de l’any 1321 consta que “Jo Çahat Andraç, sarray de Quart, ab clamosa insinuació e ab fama pública de molts, denant anan…”, denuncià que Narbonet Sala, “moliner del dit loch de Quart”, havia mort al seu germà Azmet Arrendací.

 

Passant a Alcoy, pel seu Llibre del Justicia (1263-1265), sabem que “Maomet Axufí e Ferrando de Ortoneda feeren sagrament de calumnia, e·l dit moro dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona, e que no avie nuyl mal…”. Tambe que Allí Abenvaiçan, “seraïn del raval”, es clamà de “d’en G(uilem) Çafont” i posà contra ell, “que nadi no fa·y olli sino él”, demanant a la justicia “que lli faça conpli[ment] de dret seg[un] fur de Valléncia, savan de crexer e de minguar…”.

 

De Xativa, sabem que l’any 1282 “Bernat Dezplá, per nom de si e per nom d’en Bernat de Sarria”, denuncià a “1’aljama dels sarrayns del raval de Xátiva”, perque no compraven la sal en la gabella de Xativa. En el jui comparegueren els “adenantatz del dit raval”, els quals digueren e atorgaren, present en Bernat Dezplá, que en l’an primer passat que en Jafudà era batle de Xativa, que él, dit en Jafudà, que·ls demanava que la dita aljama…”. Pero digueren mes, perque Encara dixeren e atorgaren que en l’an que en Mossé Almater fo batle, que li donaren atre tanbé servii per tal que no prenguessen sal”. El juge “On nos, en G(uillem) Dezcloquer, jutge damun dit, vista la demanda del dit Bernat Dezplá e la resposta de la dita aljama, vista la confessió dels ditz moros…”. Que els musulmans de Xativa parlaven en romanç valencià, ya ho comprovàrem en el Llibre dels Fets. Tambe de Xativa, es interessant saber que Isabel Bonet O’Connore ha estudiat cinc documents de principi del s. XIV provinents de distints archius, concloent que “Les escriptures de compra-venda i els préstecs, com el paper de Suleima en la disputa de jurisdicció entre Xàtiva i Valldigna, apunten al tema del bilinguisme entre els mudèjars valencians (“En busca d’una minoría perduda: notícies sobre els mudèjars de Xàtiva”).

En relacio a Chivert, tenim un cas, succeït l’any 1304, segons el qual, Alicsen de Tolba denuncià al musulmà Aytolà, i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià, per lo que s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Sabem que Llorenç i el musulmà parlaven entres ells sense problemes, perque en proces judicial que es seguí, Alicsen de Tolba declarà que Aytolà “se mudà son nom de conseyl del dit Lorenç, ço es que·s faya dir Johan et que parlàs com a serrà et deya que era del port et aquel no u fos”. Un dels pastors que estava en Llorenç de nom “Pedro, fil de Enegot Saragoça”, declarà que el “sarray dix que no avia diners et dix lo dit Lorens que eyl l’in prestaria…”.

Respecte del pleit del que ya hem parlat, que tingue lloc l’any 1315 en l’Horta d’Alacant, es una llastima, que Teresa Ferrer i Mallol no el reproduixca textualment, pero diu textualment que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés… tant els processats com els testimonis hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, afegint que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys”. Nos informa que durant el proces, interrogaren a Sancholo, a Mahomet Abotix i a Fatima, sa mare, a Saat Abotix, a Tammem Varassaat i a Nexma, sa mare, a Acdica, el saig, a Pere Andreu, el convers, a Maria, viuda de Berenguer Llop, dita na Lloba, a Joan Colom, a Aotzeis i a Fatima, als fill d’Alí Abenzeyt i d’Alí Alforrum, i a Berenguer Arquer, havent declaracions complementaries, i segons i tercers interrogatoris en torment. Comprovem que la defensa de l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, es queda es exclusiva per als indocumentats acatalanats.

En el proxim articul, analisarem en exclusiva alguna de les voltes que els musulmans valencians de Cocentaina, actuaren davant de la Cort del Justicia d’esta poblacio valenciana.

27 diciembre 2013 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

Hem vist que l’any 1264, Jaume I, dictà una disposicio, recordant que el Justicia i els juges havien d’escriure o fer escriure les querelles i les declaracions dels processos judicials en pla o romanç, lliteralment, segons eren dites “Set iusticie et iudici scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis verbotenus et in plano”. En este articul nos concentrarém en l’aspecte de que les declaracions de les parts havien de reproduir-se lliteralment, la qual es troba continguda en el llati “verbotenus”, que es molt important per a que sapiam, que les declaracions dels musulmans valencians que el Justicia escrivia o fea escriure en el Llibre de la Cort, eren exactes i responien lliteralment a tot lo que expressaven en la seua llengua romanç o algemia valenciana. Com mes d’un “sabut” pot pensar que hi havia traductors, vorem com no.S’ha escrit molt en relacio a la textualitat de les declaracions que es feen constar en els procediments judicials, aixina com sobre la seua importancia a l’hora de coneixer el romanç parlat pel poble. Podem diferenciar entre les declaracions que es feren constar en els Llibres de la Cort en estil directe “dix:”, que suponen la reproduccio de la declaracio paraula a paraula, i aquelles que consten en estil indirecte “dix que”, que admeten la possibilitat de que l’escrivà introduira certs matissos.

Escomençant per lo que s’ha escrit en relacio a la textualitat de les declaracions i a la seua importancia, Sanchis Guarner, escrigue que: “Però molt millor encara que els textos literaris, per realistes que siguin, la llengua parlada apareix fidelment reproduïda en les declaracions dels testimonis incloses en els processos judicials” (“Els textos dialogats, manifestacions del català col·loqial” -1980), Veny i Clar, ha escrit que “el réflex més exacte i fideligne del registre col·loquial es troba en les deposicions judicials transcrites poc després d’haver tingut lloc, amb un intent de reproducció literal” (“Introducció a la dialectología catalana” -1985). Vila i Rubio escrigue sobre “recorrer a documents de tipus jurídico-processal, els quals recullen amb fidelitat tot el que durant el procés ha estat dit” (“Importancia dels documents jurídico-processals en l’estudi lingüístic” -1987). Martí i Castell, ha escrit que “Són sobretot els documents sense pretensions literàries ni cultes els que més fidelment poden reproduir l’us viu d’un idioma” (“Producció escrita i producción oral” -1989). Montoya i Abad, ha comentat que “…les declaracions dels acusats i els testimonis durant els judicis, que contenen aquests documents, son garantia fideligna de la llengua parlada col·loquialment pels nostres antecessors…” (“Un repte per a la lingüística histórica: copsar la llengua parlada del passat” -1989).

En concret, i referint-se a l’estil o registre directe, Terrado i Pablo escrigue que “aquest registre pretén reflectir amb fidelitat les paraules pronunciades pels interlocutors. Els textos que el posseixen són testimonis inestimables de la llengua parlada s’èpoques pretèrites” (“Registres lingüístics i llenguatge notarial” -1986), i Riera i Sans ha escrit que “molt sovint, sobre tot quan reprodueix els diàlegs i les frases en estil directe, no ens podem sostreure a la conviccio que tenim exactament les paraules pronunciades davant el jutge” (“El cavaller i l’alcavota”-1987)

Passant a comentaris especifics sobre els Llibres de la Cort de Justicies valencians, Ovidi Carbonell i Cortés, ha escrit, en relacio al de Cocentaina, sobre la “polifonía del texto, quizá debido a la intención del escriba de ser fiel a lo que escuchaba” (“Marginación en el Reino de Valencia” -2003). Joan Miralles i Monserrat, comentant el llibre “Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de Cort de Justícia (1279-1321)”, ha escrit sobre que “l’interès lingüístic dels llibres de cort és realment extraordinari i sens dubte es deu tractar d’una de les fonts documentals més representatives per a conèixer de prim compte la llengua antiga” (“Estudis romànics” nº 27 -2005). Concha Ferragut ha escrit del “Llibre de la Cort del justicia d’Alcoy”, que consta de “declaracions de testimonis, normalment gent il·letrada, fet que ens proporciona una informació ben valuosa per a conéixer les formes d’expressió mes populars de segles enrere. Aquestes declaracions es transcrivien quasi immediatament després d’haver-se produit, com mostren les rectificacions, mots ratllats i anotacions entre línies que s’observen al manuscrit. Encara que l’escrivá podia modificar les paraules dels testimonis, existia la voluntat de reproduir literalment el contingut de la declaració amb l’anotació textual de mots pronunciats en el moment dels fets.

La textualitat de les anotacions consta en els propis Llibres. Aixina, en el del Justicia de Valencia, llegim que “Na Simoneta, testimoni, jura e  fo demanada sobre totes les coses [p]osades en los articles, paraula a paraula…”, o que “En Bernat Godayl, testimoni, jura e fo demanat sobre totes les coses posades en los articles e interrogacions, paraula a paraula, e dix que no y sab res”. El de Johan d’Ortó, qui “fo demanat sobre cascuns e sengles capi[tols] posats e contenguts en la dita [d]enunciació, paraula a paraula singularment, e neguà aquels capitols esser vers”, es especialment interessant, perque en un atre passage, el declarant es identificat com a convers “Johan d’Ortó, lo qual vos tenits pres e lo qual avie nom Hubaquer en temps que ere moro”. En alguna ocassio, el Llibre tambe fea constar les raons i motius pels quals el Justicia pensava que no era necessari reproduir les paraules d’un testic, per ser un testimoni coincident en el d’un atre, como quan “Johan Périz de Fontes, testimoni, jura e dix en totes coses e per totes axí com G. A., batiat, testimoni sobira, concor[dan]-se en totes coses al testimoni d’aquel, jasia ço que per altres paraules digues son testimoni”, es dir, que no es reproduien les paraules d’un testic, per coincidir en les anteriors d’un convers.

Com hem dit, ans d’escomençar a vore les declaracions dels musulmans valencians davant dels Justicies valencians, hem de saber que en els Llibres de les Corts del Justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy corresponents al s. XIII, no es menciona l’existencia de ningun traductor. Ovidi Carbonell, en relacio al de la Cort del Justicia de Cocentaina ha escrit que Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”). A pesar d’aixo, Joan J. Ponsoda, es plantejà l’hipotesis de  “Que hi havia traductor”, concloent en que “aquesta hipótesi no es gens convincent”, degut a que “entre moros i cristians hi havia situacions comunicatives espontànies en la vida quotidiana”. Es, pata a pata, lo mateix que passa en els Llibres de Valencia i d’Alcoy, en els que no consta ni una sola mencio a traductors, trujamans o torcimanys.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians en procediments judicials d’uns atres llocs valencians, la catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que estudià la llengua d’un proces judicial que tingue lloc en l’horta d’Alacant l’any 1315, en el que participaren cristians i musulmans que “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, ha escrit que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys” (“Un procés per homicidi entre sarraïns de l’horta d’Alacant (1315)”. Luz Ortiz García-Bustelo, ha escrit en relacio al senyoriu d’Albaida que “lo cierto es que en Albaida, se ha documentado que moros, moriscos y cristianos se entendieron directamente ante los tribunales sin necesidad de intérpretes. Y parece lícito sostener la idea de que la comunicación también se llegó a realizar en romance valenciano” (“Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”). Per ultim, recordem que Ciscar Pallarés ha demostrat que el 97,4% dels musulmans varons i majors de 20 anys, que declararen entre 1560 i 1609 davant del Justicia de la Valldigna, ho feren en llengua valenciana, sense necessitar traductor.

I si els cristians no necessitaven d’interprets per a relacionar-se en els musulmans, es evident que els musulmans tampoc els necessitaven per a relacionar-se en els cristians. En paraules de Carmen Barceló: “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets” (“Àrab i català: contactes i contrastos” -2011). Esta Carmen Barceló, es la mateixa que en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, llibre prologat per el “inclit” Joan Fuster, “demostrà” que els musulmans valencians necessitaven d’interprets per a comunicar-se en els cristians. Per aixo, el mateix autor que constata “la ausencia de menciones a traductores o torsimanys” en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, afirma a renglo seguit que “Los datos que refiere Barceló, aunque tardíos (siglo XV), confirman la necesidad de intérpretes y lo arraigado del analfabetismo romance”. Al respecte hem de saber, que el llibre de Carmen Barcelo podria considerar-se com un manual de la manipulacio, per varios motius. Com hem vist, l’informacio que analisa en relacio a la necessitat de traductors es del s. XV, i no es llicit obviar que la presio cristiana eixercida des del s. XIII i el progressiu incompliment dels pactes de la reconquista, condui a que els dirigents de les zones controlades per musulmans, posaren en marcha mecanismes d’autodefensa que els dugueren a tancar-se com a grup i a accentuar les diferencies que els individualisaven. Lo que ya es surrealiste es la mescla infumable que fa Carmen Barcelo, de musulmans lliures i esclaus, valencians i forasters, que necessitaven de traductor. ¿Qué hi havien alguns musulmans en Valencia, molts d’ells dirigents, d’orige foraster o descendents de forasters que nomes parlaven en arap? Carmen Barcelo no ha descobert res que no sapierem. Ara, lo que preten Carmen Barceló es fer-nos creure que una llista d’eclipses de sol, demostra l’inexistencia del sol. I aixo no cola.

I sense mes dilacio, aportarém distints casos relacionats en la presencia de musulmans en distints procediments judicials, dels que clarament es conclou, que l’immensa majoria dels musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Escomençarém per alguns eixemples del Llibre de la Cort de Justicia de Valencia, seguint en eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i Horta d’Alacant, acabant en un estudi mes a fondo d’algunes de les declaracions de musulmans que consten en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

Com molts dels casos que anem a vore, tenen el seu orige en els Llibres de les Corts dels Justicies del s. XIII, considere necessari coneixer, que l’informacio que contenen, la tenim a la nostra disposicio des de no fa massa temps. El coneiximent public del “Llibre de la cort del Justicia de Cocentaina”, aplegà pel llibre “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295)”, de Ponsoda, publicat l’any 1996, i no ha tingut publicacio exclusiva, fins a l’any 2009. En relacio al Llibre del Justicia de Valencia, l’any 2001, es publicà “El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic” de Diéguez Seguí i l’any 2008 s’han publicat tres volums corresponents als anys 1: 1280-1282, 2: 1283-1287, i 3: 1287-1288, 1298. Finalment, l’any 2011, s’ha publicat un molt llimitat “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”. Mamprengam la faena.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXI)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)

Furs Valencia

Furs de Valencia

Per a continuar, es necessari repasar les dispocicions historiques que establiren que en els procediments judicials que es celebraren en el regne de Valencia, havia de parlar-se, i escriure en romanç. Intentarém entendre les raons que motivaren que estes disposicions es dictaren unicament i exclusivament per al regne de Valencia.

En novembre de 1238, Jaume I promulgà en llati les “Consuetudines Valentiae” o “Fori Antiqui Valentiae”, que foren traduides al romanç l’any 1261 “translataverunt hos Foros et erdigerunt in lingua planam legaliter atque romanam”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De advocatis”, establia que “Illud quod advocati dicunt in placito coram iudice et pactibus presentibus vel eorum et in lingua romana, tantum valet ac si dixissent ipsi quorum sunt advocate”, i es correspon en la de “Dels advocats” de 1261, que tradui que “Aquela cosa que.ls advocats diran en pleit denant lo jutge e presents les parts o.ls procuradors d’aqueles e planament en romanç, aytant valle com si o dehien aquels dels quals seran advocats”. La rubrica dels “Fori Antiqui Valentiae” sobre “De sententiis, actis et citationibus…”, establia que “Iudices romana lingua sentencias proferant, et eas partibus requirentibus donent scriptas”, i es correspon en la de “De sentencies, d’actes de citacions…”  de 1261, que tradui que “Los jutges en romanç, diguen les sentències que donaran, e donen aquelles sentencies escrites a les parts que les demanaran”. En els Furs de l’any 1261 trobem expressions com “Aquest fur splanà lo senyor rey”, i en la reforma dels Furs de 1271, unes atres com “Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey” o “Aquest fur splanà e romançà lo senyor rey”.

Comprovem, que immediatament conquistada la ciutat de Valencia, el rei en Jaume dictà que tant les parts com els advocats que participaren en un jui, havien de parlar en romanç, especificant que el romanç era la llengua en la que els juges havien de dictar les seues sentencies.

Una atra disposicio molt important en relacio al tema que tractem, fon dictada per Jaume I el dia 4 de juny de 1264. En ella, el rei en Jaume recordà que previament havia promulgat una constitucio o estatut “Fecissemus constitucionem seu statutum”, que establia que els juristes, lletrats o advocats que eixerciren en la cort de la ciutat de Valencia o en qualsevol part de tot el seu regne, no havien d’usar el llati, ni de paraula ni per escrit “quod aliquis jurista, legista, seu advocatus non advocare in curia civitatis Valencie, nec in toto regno eiusdem nec aliquis libellus offerretur in Latino”, pero com havia comprovat que eixa constitucio o estatut no s’havia complit “Et predicta constitucio seu statutum non fuerit obsevata usque modo”, procedi a reiterer-la “Ideo per nos et nostros statuimus in perpetuum”, especificant que afectava a juristes, advocats o jurisperits que actuaren en la Cort de la ciutat de Valencia o qualsevol atra Cort del regne de Valencia, “quod aliquis iurista, advocatus, vel alius iurisperitus non advocent in curia civitatis Valencie, nec in aliqua curia tocius regni Valencie”, expressant que havia de complirse en tot moment, tambe per a les apelacions, llevat d’aquelles que es dirigiren ad ell “nec in aliquibus appellecionibus deinde aliquo tempore, exceptis appellacionibus que ad Nos venerint”. Els Justicies no havien d’acceptar llibells denigrants, ni en llati, ni en romanç “Nec Justicie alique regni predicti non admittant libellum aliquem in Latino nec in Romancio”, perque el proces s’havia de conformar a partir dels clams o querelles de l’acusacio i les respostes de la defensa, que Justicies i Juges havien d’escriure o fer escriure “Set iusticie et iudici [=iudices] scribant vel scribi faciant querelam petentis et responsionem defendentis”, lliteralment paraula a paraula i en pla “verbotenus et in plano”, ademes de en tot lo que les parts volgueren dir “et omnia alia que partes dicere voluerint”, de lo qual havia de quedar constancia escrita en romanç en el llibre de la Cort “Et ea omnia ponantur et scribantur in Romancio in libro curie”. Amplià la orde a qualsevol atra actuacio judicial, recordant que les sentencies s’havien de dictar en romanç “Et ita fiant deinde perpetuo omnes actus [=omnia acta] et sentencie in Romancio.

Hauriem de preguntar-nos sobre els motius que induiren al rei en Jaume a dictar estes normes en el regne de Valencia, i no en Arago o Catalunya a on tambe regnava. Es mes, als catalans pareixia no preocupar-los gens que el seu cos llegal nomes fora conegut en llati, com es despren del fet que fins a l’any 1413, no li demanaren al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”, justificant-ho “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”.

La resposta podriem trobar-la en que el rei podia haver establit una norma d’autoproteccio que reduira la possibilitat de que els “intelectuals” forasters formats en Bolonya aplicaren indiscriminadament el dret romà, i que al mateix temps actuara de norma de proteccio als valencians, cristians o musulmans, front a la rapinya de “nobles” i militars forasters. Recordem que el rei en Jaume, en els “fori antiqui”, previu una norma de proteccio dels cristians valencians, consistent en que si algún foraster fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal que hagueren fet “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. Tambe els musulmans valencians contaren en normes de proteccio. El 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona anuncià l’excomunio de tots aquells que “maltractaren” els llocs ocupats per musulmans. En la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, un testic de la presa de Valencia declarà que viu a religiosos excombregant als cristians que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas”.

Hem de saber, que en la “exposicio de motius” dels Furs, el rei en Jaume justificà la seua necessitat “per ço que donassem egualment son dret tam bé al pobre com al rich e que purgassen de mals homens ab gran diligencia…”. Es evident que un cos llegal i una justicia en llati no entesa pel poble, posada inicialment en mans de “intelectuals”, “nobles” i militars forasters, podia convertirse en un potent instrument generador d’injusticies. Germà Colón, en acabant de reconeixer que “L’idioma per exel·lencia era el llati, i el vulgar només jugava un paper subaltern o utilitari”,  ha escrit que les normes sobre l’us del romanç, tenien la finalitat de “evitar els embolics i les argúcies dels juristes”. Eixe fon el motiu pel qual el rei en Jaume ordenà la traduccio dels Furs al romanç valencià, aixina com que els processos judicials es celebraren parlant i escrivint en romanç. I ho feu en el regne de Valencia, perque comprovà que el poble valencià que eixia del domini musulmà, format per cristians valencians “…aliquem valentinum…”, i per musulmans, una part molt important dels quals es convertiren molt rapidament i en massa al cristianisme,  compartien una mateixa llengua que era el romanç valencià.

Recordem que Ramon Llull, com Jaume I, tambe sabia que l’algemia, romanç o pla, era  llengua compartida per cristians i musulmans, per lo que escrigue que traduia del llati al romanç “en mots qui son plans”, per a poder ensenyar “A cells qui no saben lati ni arabich”, referint-se, evidentment, als cristians que no sabien llati i als musulmans que no sabien arap, perque tant uns, com uns atres, sabien pla o romanç. Hem vist que el propi Llull, recomanà que els mestres d’arap es buscaren entre musulmans pobres o “homines pauperes” que el sapieren, en els que els aprenents, com es llogic, havien d’entendre’s parlant en romanç.

Per una atra banda, es difícil dubtar de que esta norma de proteccio de la poblacio valenciana, degue estar inspirada pels cristians valencians prejaumins, de la mateixa manera que l’inspiraren, en el “elemento consuetudinario” present “en el Código de Jaime I” estudiat per Honori Garcia, com pels musulmans conversos al cristianisme, un dels primers dels quals fon Abu Sayd, que havia segut el seu rei, i que una volta batejat s’aplegà a titular “Vincentius, rex Valentie”.

Ademes, si es impossible negar que en els moments immediatament posteriors a la reconquista cristiana, una part dels llocs relacionats en temes llegals com notaries o escrivanies degueren ser ocupats per forasters, lo cert es que els valencians, molt rapidament, escomençarem a desplaçar-los. Es difícil detectar als valencians que anteriorment a la reconquista duien antroponimia romanç compartida en la dels cristians forasters, axina com ad aquells, que havent adquirit antroponimia propia de l’arap la canviaren voluntariament per antroponimia romanç, alguns d’ells aprofitant el bateig. Es mes facil intuir el passat de notaris valencians del s. XIII com “Jacme Sarray, notari” o Bernardi Pagani, notarii publici”…., d’expets en lleis com el jurisconsult docentista valencià Gillem Jafer, que segons Corominas du antroponimia propia “de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab”, que “aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social”, o de Bertomeu Benajam, possiblement relacionat en els noms d’orige arabic “Garcia ben Ayam” documentat en Navarra a mitan s. XIII, o “Firmin ben Ajam” documentat en Montpellier l’any 1301. Bertomeu Benajam fon el primer escrivà de Sala de la ciutat de Valencia de que es te noticia, documentat des de 1306, de qui sabem que “continuament, de necessitat, havia a treballar de maytinades e de dia e de vesprades, no solament en los dies faheners, ans encara en la major partida de les festes de l’ayn”. No de bades, la tan proclamada llengua unitaria de la cancelleria, era mes propia del romanç valencià que del català, lo que feu declarar al català Alexandre Cirici que “los catalanes escribimos en valenciano o leridano”, i que “nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”.

Pero com alguns catalans, en interes propi, i alguns acatalanats valencians, que actuen incomprensiblement en interes dels catalans, junt a uns atres indocumentats, pretenen capgirar-ho i trabucar-ho tot, han volgut fer creure que la normativa sobre l’us del romanç en procediments judicials en el regne de Valencia, no es concretava exclusivament a eixe camp sino a “tota la documentacio”, presentant-ho com a un gran exit de la llengua catalana, sense explicar per supost, les raons per la qual esta normativa es exclusivament propia del regne de Valencia i no existix en Catalunya.

Per aixo, Sanchis Guarner, sense encertar ni en l’any de la disposicio sobre la que pretenia parlar, inventà que “Jaume I disposà l’any 1276 que tota la documentacio del Regne de Valencia fora redactada en romanç, i no en llatí” (“Aproximacio a la història de la llengua catalana”-1980). La mentira, es feu grossa i s’internacionalisà, en el llibre “Die sprachliche Stellung des Katalonischen auf Grund seiner Lautentwicklung”, per Gottfried Egert (1985), qui segons l’acatalanat de Castelló Germà Colón “transposat literalmente elucubra: La nova autoconsciència catalana, l’extensio de les fronteres, trobà la seua confirmació en la llengua catalana: el 1276 Jaume I manà que els documents del Regne de València sols es podien escriure en “romanç” i ja no en llatí. A la fi del segle XIII começa a utilitzar-se el català en tot el domini català com a llengua literària oficial”. Com els acatalanats s’ho passen de lo mes be copiant-se entre ells, sense mirar documents, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, escrigue en relacio a Jaume I, que “Fou ell qui disposà el 1276 que tota la documentación del Regne de València es redactàs en romanç i no en llatí” (“Invitació a la llengua catalana” -1987). Esta es la “ciencia” que els nostres acatalanats escampen dins i fora de les nostres fronteres, que pot resumir-se en: mentires a manta.

En relacio a l’organisacio judicial propia dels musulmans, Enric Guinot ha escrit que “els processos judicials entre musulmans, segons la seua llei i en àrab, no s’han conservat”, inventant “que l’abséncia de dades primerenques sobre l’árab com a llengua quotidiana dels musulmans es producte d’una llacuna documental…”. Pero podria ser que no hagueren existit. Puix be, hem de saber que sí que s’han conservat processos judicials entre musulmans, segons la seua llei, pero celebrats ¡en romanç valencià! El català Garrido i Valls, ha escrit sobre la “única referència que poseïm sobre un judici celebrat en un tribunal mudèjar il·licità” l’any 1457, destacant el “seu valor històric i lingüístic” (“Noms i llinatges de la poblacio musulmana d’Elig i Crevillent al segle XV”). No està de sobra recordar que Garrido i Valls ha deixat constancia de que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”. Per a comprovar-ho considere interessant reproduir algun fragment de les declaracions d’un dels testics, “Çarim Abil, moro de la dita morería, es citat juy e interrogat…E primo interrogat dix ell… que entre los qui havien fetes les dites galeres havia gran brega… que lo dit Acen li tira una taronyada als pits e que lo dit Milich tornà atras… que los sobredits hagueren dampnifficat lo dit Milich… Ffou-li legit presents les dites aljames e lochtinent de alcadi, e persevera en les dites coses”.

Previament a continuar comprovant que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, estudiarém l’importancia de la lliteralitat de les declaracions en procediments judicials, i comprovarém l’inexistencia de traductors.

21 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Valencians mai catalans | Comentarios desactivados en L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXX)

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIX)

L’importancia de les actuacions dels musulmans davant dels Justicies cristians, de cara a constatar que els musulmans valencians del s.XIII, s’expressaven en algemia valenciana o romanç valencià, ha segut el motiu pel qual en l’articul anterior hem intentat coneixer un poc els sistemes judicials cristians i musulmans, parlant de les seues interrelacions historiques. Per a entendre els moments i els motius pels quals un musulmà compareixia davant del Justicia, donant-nos l’oportunitat de comprovar que parlava en valencià, considere necessari tindre unes nocions del procediment judicial, que concretarém posant eixemples d’actuacions de musulmans.

 

En linees generals, un proces escomençava en una “demanda”, “clam” o “denunciació” a la Cort del Justicia. Podien ser degudes a “injuria”, a “furt”, a incompliments de distints contractes, a “crim de sodomia”… La denuncia del “demanador” o “clamant” es posava en coneiximent de l’acusat “demanat” o encolpat, a qui donaven “los capitols escrits sobre los quals deu esser feyta enquisició contra ell”. A continuacio es procedia a “recoylir lo feyt”, i a fer “enquisicio”, per a arreplegar l’informacio necessaria per a conformar el proces. Els Furs establien que la Cort o el juge, havia de resoldre els pleits “segons ço que les parts allegaran davant ell e provaran, per lo que es citava a declarar a les parts i als testics. Els testics cristians havien de ser “de bona fama, e no enemichs” i els musulmans “moçaquis”, o homens bons que fan almoina i paguen els seus imposts, o -segons el Llibre de la Çuna e Xara-, “abtes e de bona fama”, perque en cas contrari, podien ser recusats. Els testics i les parts havien de contestar a les “interrogacions”. Durant el proces, les parts podien tindre “avocats” o “rahonadors” que els defengueren i procuradors o “percuradors” que els representaren. El resultat del proces era una “sentencia”, que es es tenia el dret d’apelar. La “apelacio” era resolta per un “jutge”, nomenat pel Justicia o pel Bale.

 

Per a l’objecte del nostre estudi, es especialment interessant el moment dels testimonis i la seua regulacio, per lo que conve incidir en ell. Per aixo hem de saber que els Furs permetien a musulmans o un jueus “provar contra” o declarar en contra de cristians, exigint inicialment que de dos testics, un d’ells fora de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”… La veracitat de les declaracions de testics i parts s’assegurava perque, “ans que façen ne diguen testimoni, feen “sagrament de calumnia”  jurant “que diran veritat”, cada u segons la religio que professara o segons “sa lig”. Els cristians havien de jurar “sobre los sants Evangelis de Deu”, els jueus “tenents davant si lo lig de Moysen e los X manament de la lig”, i els musulmans juraven “segons la çunya e xara dir veritat”. La textualitat de la declaracio era tan important, que una volta escrita, es llegia al declarant demanant-li la seua aprobacio “Ffon-li legit… e perseverà”. Els Furs ordenaven inclus la publicacio de les declaracions “ço que.ls testimonis hauran dit sia publicat”, que es feen en presencia de testics.

 

El Justicia tambe intervenia en la constitucio de garanties que asseguraren el procediment judicial. Per eixemple, els furs exigien la fermanceria o fianceria de demanador i demanant, es dir, que alguna persona assumira la responsabilitat pecuniaria en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, responent per ells inclus en els seus bens. Una atra garantia judicial era la caplleuta, per la que el “capllevador”, es comprometia a la presencia “apud iudicem” del demandat, processat o “capllevat”, pagant una cantitat pecuniaria, quantificada per la cort, per al cas d’incompliment. Unes atres garanties en les que participava el Justicia eren el “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, o la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be. La constitucio de garanties, tambe es fea en presencia de testics.

 

A partir d’ara, comprovarém l’intima relacio i comunicacio entre cristians i musulmans, que es donava en totes i cada una de les fases del proces judicial, en eixemples reals extrets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

 

Si el proces judicial escomença en un “clam”, anem a vore a cristians que es clamen de musulmans, a musulmans que es clamen de cristians, a musulmans i cristians que es clamen conjuntament contra un cristià, i a musulmans que es clamen de musulmans. Entre els cristians que es clamen de musulmans, està documentat per eixemple que “Bonet de Raphals se clama de Mahomat Aborabe”, que “N’Emerich Ferrer se clama de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”, que “Ponç Guillerm… se clama de Alí Uharat Hatab”, o que “Ramon de Canet se clama d’en Ali Allobadi”, sent curios el tractament de “en”, donat al musulmà. Entre els musulmans que es clamen de cristians, consta que “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya”, que “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax”, que “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer”, que “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria”, que “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri”, que “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre”, que “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina”, que “Alí al-Murcí se clama de Lorenç”, que “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví”…Tambe consta que musulmans i cristians es clamaven conjuntament contra cristians, com quan “Lorenç e Bernat e Pericon [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, fil d’en A. de Servoles…”. Finalment, tambe trobem a musulmans que es clamen de musulmans davant del Justicia cristià. “Asquer Abeyuniç, [moro] d’Alcocer”, fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Ahmet Pescuynal…”. “Jucef Huarat Huegip, moro de Millena” fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Mahomat Aben Omar…”. Es referencia una fiança per “Aboamir”, “per si·l senyor rey deu aver degun dret [per] raon d’aqueles ferides que foren feytes entre él e Maymó”. Tambe consta una denuncia de “que·1 alamín de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”.

 

Com s’ha dit, els musulmans podien tindre “avocats” o “rahonadors” cristians que els defengueren i procuradors o “percuradors” cristians que els representaren. La mateixa persona podia eixercir els dos carrecs, lo que comprovem quan veem que l’any 1264, “Maomet Axufí establi procurador e avocat seu, zo es a saber, en Sancho Peres en raonar e avocar [en aquel pleit] lo qual él ha ab Ferrando de Ortoneda”. En relacio exclusiva als advocats, llegim sobre “Ali Allobadi que present e deman son avoccat P(ere) Tudella”. Hamet Pescuynal demanà que “fos a mi asignat per rahonador Martin Pereç de Deça”, i “daré a él son salari”. Sobre els procuradors cristians dels musulmans sabem que “Abmhaym urat Farax instituit procuratorem suum P. de Rochafort”, o que “R. Scriba” era “procurator de Mahomat urat Lopo et de Hualit Abengimi et de Xoayb Abenmuça”, que “Furtunyo de Verdun fuit procurator dicti Iafie, saraceni”, o sobre “Johan de Bitoria, curador de Ali Allobadí e de sos bens”. En ocassions, cristians i musulmans tenien un procurador comu com “Lorenç e Bernat, fil d’en Martin de Crosses, e Pericon, fil d’en Santa Pau, e Jaffar, moro, fil d’en Caçim Aben Juçeyr, fan e establexen procurador lur Domingo Martín Scrivan…

 

Passant al moment testifical, trobem a cristians que presenten testics musulmans en pleits contra cristians o  musulmans. En el pleit entre “Paschasius de Calatayub” i “Gomeç de Soria”, el primer “vanà provar per J(ohan) Martinez de Deça e per Martin Pereç de Deça, e per moros e per christians, dels quals no sab los noms”. Ramon de Canet, en el pleit que tingue en Ali Allobadi, “vanà provar per moros e per christians. E dix que ho provarà per Bernat de Bas e per sa muler e per G(uillem) de Caztayla, e per Mohamat al-Homemi e per altres dels quals no sap lurs noms”. Determinat els que havien de testificar, “Dix que si als testimonis, als tres christians, als II moros veedors de la terra”. J(ohan) de Bitoria en el pleit contra Abdulmelich, “vanà provar” que “les dues partz del oli li devia dar forras e quítias, per Çaaht Alhua[…]c”. Tambe trobem a musulmans que presenten testics cristians en pleits contra cristians. Preguntat Abdulhuaheb si podia provar lo que dia, “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marin, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Pereç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”. Preguntat Abdulmelich si havia venut una arrova d’oli a J(ohan) de Bitoria, “Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel”.

 

La recusacio de testics la trobem en un cas en que, acusat un musulmà, s’alegà que “testimonis dels christians que no noen a él, per car testimoni de christià no es costum de noure a moro… testimonis dels moros que no noen a él, per ço car no son testimonis moçaquis”. Al respecte, sabem que en les “Leyes de los Moros de España”, s’establia que “non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim”.

 

En quant a les sentencies, podem posar eixemples de musulmans condenats pel Justicia cristià com “condempnam lo dit Abraym Aben Phader esser estirraçat per la vila [de] Cocentania e entro a la forqua, e aqui que sia enforquat per los peus”, o “Xaheb Alconfridi, moro, es condempnat en donar e en pagar, sots pena del quart, a·n Guerau Calandri…”, sense oblidar la sentencia de l’alcadi musulmà respecte d’un cristià “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentánia, sentencia que-n Ramón de Canet…”.

 

La posibilitat d’apelacio podem vore-la en dos eixemples en que els cristians apelaren sentencies que havien segut favorables a musulmans com “la apelació la qual féu en Ramon de Canet de la sentencia dada per en Martin d’Azagra justicia, en lo pleyt del dit R(amon) de Canet e de Ali Allobadi, la dita justicia assigna jutge P(ere) de Rochaffort”, o quan “Bernat Claver s’apela de la sentencia donada per la justicia en lo pleit qu·él avia ab Yoayb Abenmuça et ab Mahomet urat Lopo, et ab Hualit Abengimi e soplica a la justicia que hi asignas jutye, e la justicia asignà-hi en Bonet de Rafals”.

 

Passant a la prestacio de garanties, en relacio a la fermanceria o fianceria, per la que es responia de les responsabilitats en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, inclus en els bens propis, com es normal trobem musulmans que responien de musulmans, com “Mahomat Allobadi fo fermança de dret per Ali Allobadi, girman seu…”, pero tambe cristians que responien per musulmans, llegint que “P(ere) Díeç fo fermança de dret per lo dit Azmet…”, o que “P(ere) de Sagra fo fiança per Aboamir”, o que “Sanchius Petri et Sancho Gandia fuerunt fidancias directi per Sayt Aben Tarffon”, o que “Fo fiança per Allí, n’Amigon”, o que “Bemat Claver”, feu fermança pels demanats que eren “Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”… Trobem inclus musulmans que responien de cristians “Mafomat Aborabe posa fiança d’en Ivaynes Ezquerdo”. A voltes es responia conjuntament per cristians i musulmans “E fo fiança per en Pero Diez e per Alí Huarat Hacab, R(amon) de Canet”. Seria llicit pensar que Pere de Sagra, Sancho Gandia, Bernat Claver i atres, foren cristians prejaumins o conversos, en relacions de familiarietat en els musulmans. Respecte a la caplleuta, per la que es garantia en diners la presencia judicial, trobem que persones en noms araps i cristians fan de capllevadors entre ells. Aixina,  “Maymo Abenaxir fo caplevador per Abdulhuaciz Huarat Altagari”; “Abdurahmen, sarracenus, fo caplevador per Lopel”; “Bernat Lobaner fo caplevador per Çahet, moro”; “Bernardus de Claviger fuit capudlevator pro Hamet Aliplani” o “P(ere) de Rochaffort fo caplevador per Alí Uharat Hatab”. Respecte al “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, trobem asseguraments entre cristians com quan “Jacme Solcina asegura ben e fielment en Berenguer, capelan de Planes, que él no faça mal en persona d’aquel ni en ses coses” i entre cristians i musulmans com “Mahomat Albayrení asegura be e [su]ficientment a·n R(amon) Payví qu·él, per si ni per altre, no fara mal en persona ni en sos bens…”. Finalment, en relacio a la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be, trobem que “Ruy Sanxis done a manlevar I moro”, a “Amet Alpetros de Baieres e Alaman d’Alago”.

 

Per a acabar, anem a vore que cristians i musulmans actuaven conjuntament com a testics d’actes que es celebraven davant del Justicia cristià, com confessions, declaracions, subscripcions o cancelacions d’obligacions, en les que estaven implicats valencians que professaven les dos religions. Per eixemple, “Bacca, moro del raval” feu la seua confessio en presencia de “R(amon) de Canet, P(ere) de Rochaffort, J(ohan) Martinez de Deca, Abraym Alfaat Abnaxax e Alí Almurci”. La confessio d’un atre musulmà “fo reebuda en presencia de la justicia, e de Berenguer de Servoles e de A. d’Estayna, jurats, e de Pasqual de Calat[ayuu], e de Mahomat Aray, e de Hamet Uarat Aray, e de Alí Abenculí […]”. En la constitucio de garanties per a fer inquisicio “sobre Alí Uharat Hacab e sobre Mahomat” estigueren presents “Testes: Mahomat Abuhayr, alcadi, Abraym Anaxar, Jafar Aben Faugal, G(uillem) Marín, P(ere) de Rochaffort, P(ere) Vicent, Martín d’Azagra”. En una fermanceria consten com a “Testes P(ere) Colmes e [Ha]met Huarat Array.”. En una atra foren “Testes Phamet Pescuyal e Martín Pereç”. La declaracio de testics contra Mahomat Alhomemi, acusat d’injuries al rei, aixina com la de l’acusat, es feu “Presentz, la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancari, Alí Almurci”. La constitucio d’un deute entre un musulmà i un cristià es feu “Present testimonis Jucef Almazuet, P(ere) Vidal e P(ere) Michel”. En un reconeiximent de deute de “Açmet Alvalenci e Cahat Abenhomar”, a “Domingo Cepello, notari” estaven de “Testes Çahat Amboray e Faquen Ammar e Guerau de Toroelles”. L’acte de cancelacio d’un deute tingue lloc “Present testimonis Çale Abnalaxquar e P(ere) Colmes”. En la constitucio d’una carta de procuracio estigueren com a testics “P(ere) Pelicer, e Estevan Bendicto, Cesballa Albosoti e Hamet Aben Ayet”. En la subscripcio de la “carta de llauraó” entre Alí Allobadi i R(amon) de Canet estigueren presents “Jafer Aben Faugal, Hammet Hybin Yucef, Aben Çocora, Abraym Aben Haceb, Martín d’Azagra, J(ohan) Alegre, Exemeno…”.

 

Tots i cada un d’estos actes legals i judicials, exigien una perfecta comunicacio entre cristians i musulmans valencians. Recordem que Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. ¡Serà pardala! En estos articuls li ho ensenyarém: es comunicaven en algemia valenciana o romanç valencià.

 

9 diciembre 2013 Posted by | Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario