L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com “alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó”. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català”. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre «Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians”, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIX)

L’importancia de les actuacions dels musulmans davant dels Justicies cristians, de cara a constatar que els musulmans valencians del s.XIII, s’expressaven en algemia valenciana o romanç valencià, ha segut el motiu pel qual en l’articul anterior hem intentat coneixer un poc els sistemes judicials cristians i musulmans, parlant de les seues interrelacions historiques. Per a entendre els moments i els motius pels quals un musulmà compareixia davant del Justicia, donant-nos l’oportunitat de comprovar que parlava en valencià, considere necessari tindre unes nocions del procediment judicial, que concretarém posant eixemples d’actuacions de musulmans.

 

En linees generals, un proces escomençava en una “demanda”, “clam” o “denunciació” a la Cort del Justicia. Podien ser degudes a “injuria”, a “furt”, a incompliments de distints contractes, a “crim de sodomia”… La denuncia del “demanador” o “clamant” es posava en coneiximent de l’acusat “demanat” o “encolpat”, a qui donaven “los capitols escrits sobre los quals deu esser feyta enquisició contra ell”. A continuacio es procedia a “recoylir lo feyt”, i a fer “enquisicio”, per a arreplegar l’informacio necessaria per a conformar el proces. Els Furs establien que la Cort o el juge, havia de resoldre els pleits “segons ço que les parts allegaran davant ell e provaran”, per lo que es citava a declarar a les parts i als testics. Els testics cristians havien de ser “de bona fama, e no enemichs” i els musulmans “moçaquis”, o homens bons que fan almoina i paguen els seus imposts, o -segons el Llibre de la Çuna e Xara-, “abtes e de bona fama”, perque en cas contrari, podien ser recusats. Els testics i les parts havien de contestar a les “interrogacions”. Durant el proces, les parts podien tindre “avocats” o “rahonadors” que els defengueren i procuradors o “percuradors” que els representaren. El resultat del proces era una “sentencia”, que es es tenia el dret d’apelar. La “apelacio” era resolta per un “jutge”, nomenat pel Justicia o pel Bale.

 

Per a l’objecte del nostre estudi, es especialment interessant el moment dels testimonis i la seua regulacio, per lo que conve incidir en ell. Per aixo hem de saber que els Furs permetien a musulmans o un jueus “provar contra” o declarar en contra de cristians, exigint inicialment que de dos testics, un d’ells fora de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”… La veracitat de les declaracions de testics i parts s’assegurava perque, “ans que façen ne diguen testimoni”, feen “sagrament de calumnia”  jurant “que diran veritat”, cada u segons la religio que professara o segons “sa lig”. Els cristians havien de jurar “sobre los sants Evangelis de Deu”, els jueus “tenents davant si lo lig de Moysen e los X manament de la lig”, i els musulmans juraven “segons la çunya e xara dir veritat”. La textualitat de la declaracio era tan important, que una volta escrita, es llegia al declarant demanant-li la seua aprobacio “Ffon-li legit… e perseverà”. Els Furs ordenaven inclus la publicacio de les declaracions “ço que.ls testimonis hauran dit sia publicat”, que es feen en presencia de testics.

 

El Justicia tambe intervenia en la constitucio de garanties que asseguraren el procediment judicial. Per eixemple, els furs exigien la “fermanceria” o “fianceria” de demanador i demanant, es dir, que alguna persona assumira la responsabilitat pecuniaria en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, responent per ells inclus en els seus bens. Una atra garantia judicial era la “caplleuta”, per la que el “capllevador”, es comprometia a la presencia “apud iudicem” del demandat, processat o “capllevat”, pagant una cantitat pecuniaria, quantificada per la cort, per al cas d’incompliment. Unes atres garanties en les que participava el Justicia eren el “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, o la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be. La constitucio de garanties, tambe es fea en presencia de testics.

 

A partir d’ara, comprovarém l’intima relacio i comunicacio entre cristians i musulmans, que es donava en totes i cada una de les fases del proces judicial, en eixemples reals extrets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina.

 

Si el proces judicial escomença en un “clam”, anem a vore a cristians que es clamen de musulmans, a musulmans que es clamen de cristians, a musulmans i cristians que es clamen conjuntament contra un cristià, i a musulmans que es clamen de musulmans. Entre els cristians que es clamen de musulmans, està documentat per eixemple que “Bonet de Raphals se clama de Mahomat Aborabe”, que “N’Emerich Ferrer se clama de Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”, que “Ponç Guillerm… se clama de Alí Uharat Hatab”, o que “Ramon de Canet se clama d’en Ali Allobadi”, sent curios el tractament de “en”, donat al musulmà. Entre els musulmans que es clamen de cristians, consta que “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya”, que “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax”, que “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer”, que “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria”, que “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri”, que “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre”, que “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina”, que “Alí al-Murcí se clama de Lorenç”, que “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví”…Tambe consta que musulmans i cristians es clamaven conjuntament contra cristians, com quan “Lorenç e Bernat e Pericon [e] Jafar, fil de Caçim Aben Juçeyr, totz ensamble se claman d´en (…) Ramonet, fil d’en A. de Servoles…”. Finalment, tambe trobem a musulmans que es clamen de musulmans davant del Justicia cristià. “Asquer Abeyuniç, [moro] d’Alcocer”, fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Ahmet Pescuynal…”. “Jucef Huarat Huegip, moro de Millena” fon condenat “en donar e en pagar, sotz pena del quart, a Mahomat Aben Omar…”. Es referencia una fiança per “Aboamir”, “per si·l senyor rey deu aver degun dret [per] raon d’aqueles ferides que foren feytes entre él e Maymó”. Tambe consta una denuncia de “que·1 alamín de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”.

 

Com s’ha dit, els musulmans podien tindre “avocats” o “rahonadors” cristians que els defengueren i procuradors o “percuradors” cristians que els representaren. La mateixa persona podia eixercir els dos carrecs, lo que comprovem quan veem que l’any 1264, “Maomet Axufí establi procurador e avocat seu, zo es a saber, en Sancho Peres en raonar e avocar [en aquel pleit] lo qual él ha ab Ferrando de Ortoneda”. En relacio exclusiva als advocats, llegim sobre “Ali Allobadi que present e deman son avoccat P(ere) Tudella”. Hamet Pescuynal demanà que “fos a mi asignat per rahonador Martin Pereç de Deça”, i “daré a él son salari”. Sobre els procuradors cristians dels musulmans sabem que “Abmhaym urat Farax instituit procuratorem suum P. de Rochafort”, o que “R. Scriba” era “procurator de Mahomat urat Lopo et de Hualit Abengimi et de Xoayb Abenmuça”, que “Furtunyo de Verdun fuit procurator dicti Iafie, saraceni”, o sobre “Johan de Bitoria, curador de Ali Allobadí e de sos bens”. En ocassions, cristians i musulmans tenien un procurador comu com “Lorenç e Bernat, fil d’en Martin de Crosses, e Pericon, fil d’en Santa Pau, e Jaffar, moro, fil d’en Caçim Aben Juçeyr, fan e establexen procurador lur Domingo Martín Scrivan…”

 

Passant al moment testifical, trobem a cristians que presenten testics musulmans en pleits contra cristians o  musulmans. En el pleit entre “Paschasius de Calatayub” i “Gomeç de Soria”, el primer “vanà provar per J(ohan) Martinez de Deça e per Martin Pereç de Deça, e per moros e per christians, dels quals no sab los noms”. Ramon de Canet, en el pleit que tingue en Ali Allobadi, “vanà provar per moros e per christians. E dix que ho provarà per Bernat de Bas e per sa muler e per G(uillem) de Caztayla, e per Mohamat al-Homemi e per altres dels quals no sap lurs noms”. Determinat els que havien de testificar, “Dix que si als testimonis, als tres christians, als II moros veedors de la terra”. J(ohan) de Bitoria en el pleit contra Abdulmelich, “vanà provar” que “les dues partz del oli li devia dar forras e quítias, per Çaaht Alhua[…]c”. Tambe trobem a musulmans que presenten testics cristians en pleits contra cristians. Preguntat Abdulhuaheb si podia provar lo que dia, “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marin, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Pereç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”. Preguntat Abdulmelich si havia venut una arrova d’oli a J(ohan) de Bitoria, “Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel”.

 

La recusacio de testics la trobem en un cas en que, acusat un musulmà, s’alegà que “testimonis dels christians que no noen a él, per car testimoni de christià no es costum de noure a moro… testimonis dels moros que no noen a él, per ço car no son testimonis moçaquis”. Al respecte, sabem que en les “Leyes de los Moros de España”, s’establia que “non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim”.

 

En quant a les sentencies, podem posar eixemples de musulmans condenats pel Justicia cristià com “condempnam lo dit Abraym Aben Phader esser estirraçat per la vila [de] Cocentania e entro a la forqua, e aqui que sia enforquat per los peus”, o “Xaheb Alconfridi, moro, es condempnat en donar e en pagar, sots pena del quart, a·n Guerau Calandri…”, sense oblidar la sentencia de l’alcadi musulmà respecte d’un cristià “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentánia, sentencia que-n Ramón de Canet…”.

 

La posibilitat d’apelacio podem vore-la en dos eixemples en que els cristians apelaren sentencies que havien segut favorables a musulmans com “la apelació la qual féu en Ramon de Canet de la sentencia dada per en Martin d’Azagra justicia, en lo pleyt del dit R(amon) de Canet e de Ali Allobadi, la dita justicia assigna jutge P(ere) de Rochaffort”, o quan “Bernat Claver s’apela de la sentencia donada per la justicia en lo pleit qu·él avia ab Yoayb Abenmuça et ab Mahomet urat Lopo, et ab Hualit Abengimi e soplica a la justicia que hi asignas jutye, e la justicia asignà-hi en Bonet de Rafals”.

 

Passant a la prestacio de garanties, en relacio a la “fermanceria” o “fianceria”, per la que es responia de les responsabilitats en la que pogueren incorrer els implicats en procediments judicials, inclus en els bens propis, com es normal trobem musulmans que responien de musulmans, com “Mahomat Allobadi fo fermança de dret per Ali Allobadi, girman seu…”, pero tambe cristians que responien per musulmans, llegint que “P(ere) Díeç fo fermança de dret per lo dit Azmet…”, o que “P(ere) de Sagra fo fiança per Aboamir”, o que “Sanchius Petri et Sancho Gandia fuerunt fidancias directi per Sayt Aben Tarffon”, o que “Fo fiança per Allí, n’Amigon”, o que “Bemat Claver”, feu fermança pels demanats que eren “Mahomat Aben Nagrar e de Xoayb, moros”… Trobem inclus musulmans que responien de cristians “Mafomat Aborabe posa fiança d’en Ivaynes Ezquerdo”. A voltes es responia conjuntament per cristians i musulmans “E fo fiança per en Pero Diez e per Alí Huarat Hacab, R(amon) de Canet”. Seria llicit pensar que Pere de Sagra, Sancho Gandia, Bernat Claver i atres, foren cristians prejaumins o conversos, en relacions de familiarietat en els musulmans. Respecte a la “caplleuta”, per la que es garantia en diners la presencia judicial, trobem que persones en noms araps i cristians fan de capllevadors entre ells. Aixina,  “Maymo Abenaxir fo caplevador per Abdulhuaciz Huarat Altagari”; “Abdurahmen, sarracenus, fo caplevador per Lopel”; “Bernat Lobaner fo caplevador per Çahet, moro”; “Bernardus de Claviger fuit capudlevator pro Hamet Aliplani” o “P(ere) de Rochaffort fo caplevador per Alí Uharat Hatab”. Respecte al “asegurament”, pel qual una persona donava garanties a un atre de no fer-li mal, trobem asseguraments entre cristians com quan “Jacme Solcina asegura ben e fielment en Berenguer, capelan de Planes, que él no faça mal en persona d’aquel ni en ses coses” i entre cristians i musulmans com “Mahomat Albayrení asegura be e [su]ficientment a·n R(amon) Payví qu·él, per si ni per altre, no fara mal en persona ni en sos bens…”. Finalment, en relacio a la “manlleuta”, o garantia demanada per donar o deixar un be, trobem que “Ruy Sanxis done a manlevar I moro”, a “Amet Alpetros de Baieres e Alaman d’Alago”.

 

Per a acabar, anem a vore que cristians i musulmans actuaven conjuntament com a testics d’actes que es celebraven davant del Justicia cristià, com confessions, declaracions, subscripcions o cancelacions d’obligacions, en les que estaven implicats valencians que professaven les dos religions. Per eixemple, “Bacca, moro del raval” feu la seua confessio en presencia de “R(amon) de Canet, P(ere) de Rochaffort, J(ohan) Martinez de Deca, Abraym Alfaat Abnaxax e Alí Almurci”. La confessio d’un atre musulmà “fo reebuda en presencia de la justicia, e de Berenguer de Servoles e de A. d’Estayna, jurats, e de Pasqual de Calat[ayuu], e de Mahomat Aray, e de Hamet Uarat Aray, e de Alí Abenculí […]”. En la constitucio de garanties per a fer inquisicio “sobre Alí Uharat Hacab e sobre Mahomat” estigueren presents “Testes: Mahomat Abuhayr, alcadi, Abraym Anaxar, Jafar Aben Faugal, G(uillem) Marín, P(ere) de Rochaffort, P(ere) Vicent, Martín d’Azagra”. En una fermanceria consten com a “Testes P(ere) Colmes e [Ha]met Huarat Array.”. En una atra foren “Testes Phamet Pescuyal e Martín Pereç”. La declaracio de testics contra Mahomat Alhomemi, acusat d’injuries al rei, aixina com la de l’acusat, es feu “Presentz, la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancari, Alí Almurci”. La constitucio d’un deute entre un musulmà i un cristià es feu “Present testimonis Jucef Almazuet, P(ere) Vidal e P(ere) Michel”. En un reconeiximent de deute de “Açmet Alvalenci e Cahat Abenhomar”, a “Domingo Cepello, notari” estaven de “Testes Çahat Amboray e Faquen Ammar e Guerau de Toroelles”. L’acte de cancelacio d’un deute tingue lloc “Present testimonis Çale Abnalaxquar e P(ere) Colmes”. En la constitucio d’una carta de procuracio estigueren com a testics “P(ere) Pelicer, e Estevan Bendicto, Cesballa Albosoti e Hamet Aben Ayet”. En la subscripcio de la “carta de llauraó” entre Alí Allobadi i R(amon) de Canet estigueren presents “Jafer Aben Faugal, Hammet Hybin Yucef, Aben Çocora, Abraym Aben Haceb, Martín d’Azagra, J(ohan) Alegre, Exemeno…”.

 

Tots i cada un d’estos actes legals i judicials, exigien una perfecta comunicacio entre cristians i musulmans valencians. Recordem que Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. ¡Serà pardala! En estos articuls li ho ensenyarém: es comunicaven en algemia valenciana o romanç valencià.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXVIII)

En esta serie d’articuls hem vist que en l’epoca de la reconquista cristiana del territori valencià, hi havia un poble valencià que es subdividia en grups que professaven distintes religions, fonamentalment cristians i musumans. Hem vist que la permeabilitat entre grups favoria la conversio a la religio del nou poder, el cristianisme, que havia segut la religio de molts musulmans valencians o dels antepassats descendents d’iberorromans valencians. Hem constatat que les fluides relacions que mantingueren cristians, conversos, i musulmans, exigien una perfecta comunicacio entre ells. Vorem que la comunicacio entre els valencians que professaven distintes religions es produia parlant en algemia valenciana, romanç valencia o llengua valenciana.

 

Per a comprovar-ho, acodirém a les actuacions dels musulmans en procediments judicials, entre les que es troben les declaracions testificals. Es un camp crucial per a l’estudi de la llengua dels declarants, perque degut a l’importancia dels matiços a l’hora de condenar o absoldre a un acusat, la norma es i ha segut tradicionalment, transcriure les declaracions fidelment, intentant evitar possibles errors d’interpretacio de l’escrivà. Per a situar-nos en context, considere interessant tindre una idea sobre el sistema judicial valencià d’epoca foral i sobre el seu orige.

 

Els pleits en el si d’una comunitat, estan motivats per problemes de convivencia i son inevitables independentment de que la religio dels seus membres siga homogenea o diversa. A partir de conquista musulmana de l’any 711, es donà una convivencia entre cristians, musulmans -l’immensa majoria dels quals eren antics cristians-, i jueus. Durant l’epoca de dominacio musulmana, els musulmans havien permes que els pleits entre els cristians “dimmis” o protegits, que vivien en territori governat per musulmans, foren resolts pel juge o qadi dels cristians, conegut com “qadi al-nasara”, “qadi al-ayam”, “veguer”, “judex” o “alcadi”. La coexistencia i interrelacio de sistemes judicials feu que de l’any 987 trobem un document segons el qual “Fertunio presbitero, iudicem cunctis christianis Leridense”, solventà un litigi entre els habitants d’Aguinaliu i de Juseu, que en document de 1077 signara “Habib, praesbiter et Judex de Nercca”, o que per document de 1101 sapiam que entre els mossaraps toledans estava “Joanne Alcadi, qui praepositus imperii civitatis, & juridicus judex erat”. Sabem que l’any 1126, els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, seguien mantenint la seua propia costum en juïns, perque en eixe any, Alfons el Batallador concedi furs propis a “totos christianos mozarabis” que pel nom de Crist i amor al rei havien abandonat les seues cases i heretats i se n’havien anat en ell  “pro Christi nomine et meo amore laxistis uestras casas et uestras hereditates et uenistis mecum”, constant el permis a que tots els seus juïns “totos uestros alios iuditios qui fuerint inter uos” es celebraren segons la seua costum “uestro fuero et uestro usatico antico”.

 

La pervivencia de les lleis dels gots i dels usos i costums unitaris d’Hispania, podria estar darrere d’una transaccio en la Valencia de 1255 que parla de la “legi gotice et etiam omni alii iuri et legi”, i uns atres documents valencians, com el que nomena els furs de Valencia i usos d’Hispania “fori Valentie, et secundum meliorem usum Hispanie”, o el que es referix als usos i costums d’Hispania “ad usum et consuetudinem Ispanie”.

 

La reconquista cristiana, en aplicacio del principi de reciprocitat, considerà als musulmans que no es convertiren al cristianisme i que continuaren vixquent en territori governat per cristians, com a musulmans “dimmis” o protegits. Eixa era la percepcio dels propis musulmans. Ibn as-Sabbah (m. p.1490) d’Almeria escrigue “sobre los fieles a la religión que están bajo la dimma en la citada península”. En la cronica de Juan II (1405-1454), consta que “los moros de Galera e Castilleja”, oferiren “que, si el Rey les diera seguridad de les guardar las libertades e franquezas que el Rey de Granada les guardaba, que le entregarían las fortalezas e se harían sus súbditos e naturales”.

 

De la mateixa manera que els musulmans havien permes que la justicia entre cristians “dimmis” es regira per normes propies, els cristians permeteren que els pleits entre musulmans foren resolts pels musulmans, segons el seu sistema judicial propi. Aixina, en les capitulacions de Tudela, es concedi als musulmans, que “sint et stent illos in judicios et pleitos in manu de lure alcadi, et de lures alguaciles, sicut in tempus de illos moros fuit”. En les de Tortosa consta que, “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias, et non inde illos dissolvat nullus homo, et stet super illos lure iudice cum suos castigamentos…”.

 

Exactament lo mateix succei en territori valencià, a on els pactes de Jaume I en els dirigents musulmans, permeteren que els musulmans conservaren la potestat de resoldre els pleits entre ells, segons la seua costum, “Çuna” o “Sunna”. En els pactes de capitulacio dels musulmans de Chivert (1234), el rei en Jaume acordà que “alcaydus judicet sarracenos secundum legem suam”, i en els de Xativa (1252) pactà que “possitis eligere et ponere alcadi inter vos quem volueritis”. L’any 1285, s’advertia als jurats de la ciutat de Valencia, que els musulmans de Valencia havien de respondre davant del seu alcadi “sarracenos Valencie debere respondere in posse alcadi eorum super querimoniis que exponerentur de ipsis”. L’any 1290 es recordava el privilegi que el rei en Jaume havia otorgat als musulmans de la ciutat de Valencia “privilegia a domino Jacobo”, per a ser jujats pel seu alcadi “continencia inter alia quod iudicentur pro eorum alcadi et non per alium officialium”. Per tant, comprovem que en la Valencia de la reconquista, existi un sistema judicial dual, segons estigueren implicats cristians o musulmans.

 

El sistema judicial dels musulmans valencians, d’ambit municipal, estava a carrec d’un “alcadi”, que sentenciava en el consell del “salmedina” -que s’encarregava de casos menors civils i podia nomenar “saigs” per a auxiliar-lo-, del “alami” –tambe encarregat d’arreplegar els tributs-, i dels “vells”, “adelantats” o “jurats”. El sistema judicial dels cristians valencians, tambe d’ambit municipal, estava a carrec d’un “justicia”, qui, aconsellat per “maestres”, “bons homens”, “prohomens” i “jurats”, formava una cort o “curia”, auxiliada per “saigs”, “estimadors”, “corredors”…

 

No hi ha dubte de que un pleit entre cristians o musulmans havia de ser jujat pel  “justicia” i el “alcadi” respectivament. Mes dificultos es definir l’encarregat o encarregats de resoldre les questions suscitades entre cristians i musulmans, que segons pareix, es resolgue de distintes maneres. En alguns llocs es previu, que en un llitigi entre cristians i musulmans, el musulmà fora jujat per musulmans i el cristià per cristians. Es el cas de les capitulacions de Tudela “Et si habuerit moro judicio cum christiano, vel christianus cum moro, donet judicium alcudi de moros ad suo moro, secundum suam zunam, et alcudi de christianos ad suum christianum secundum suum foro”, o de Chivert “contencio vel querela inter christianos et sarracenos vel iudeos alfachinus alcaydus iudicet sarracenus, secundum legem suam, et christianus baiulus templi iudicet christianos et iudeos”. En Cocentaina o Xativa, consten privilegis concedits l’any 1264 als musulmans, otorgant-los la potestat de que fora el bale cristià “baiulus noster Cocentanie”, el qui resolguera els pleits criminals entre musulmans, havent de resoldre segons les costums musulmanes “causas criminales que inter vos fuerint secundum açunam vestram”. Es una curiosa solucio, respecte de la que Isabel Bonet O’Connor s’ha preguntat “com podia un oficial cristià, el qual desconeixia la llei islàmica, jutjar un mudejar seguint aquesta?”, contestant-se que “És ben possible que…com decreta la legislacio alfonsina de 1329, l‘oficial cristià jutjara la causa junt amb el qadi”, sent evident que s’ha de presupondre un perfecte enteniment que fera possible una comunicacio, en la que no es documenten traductors.

 

Pero independentment de la teoria, i de la mes o manco rigida aplicacio de normes i privilegis, l’estudi dels Llibres de la Cort del Justicia de distints llocs, nos acosta a la practica real de la justicia interconfesional del s. XIII, de la que es desprenen interessants relacions entre cristians i musulmans. Els musulmans de Cocentaina, no acodien a la Cort del Justicia nomes quan eren acusats per un cristià, sino tambe per a acusar a cristians. Inclus es documenten casos de musulmans que acodien al Justicia cristià per a demandar a uns atres musulmans. Trobem inclus sentencies de l’alcadi musulmà que afecten a cristians, en pleits civils entre cristians i musulmans, com aquella en que “Mahomat Hibnabihayr, alcadi de Cocentania, sentencia que·n Ramon de Canet, jurant que él ni hom per él no pres paga nenguna de III ans d’aqueles figues que demana a·n Alí Allobadí e deu esser pagat de tot ço que demana de les figues. E axi dix e jutgà [lo] dit alcadi per çunna de moros”. Per aixo, no es dificil parlar d’interrelacio i colaboracio entre la justicia cristiana i la musulmana.

 

Esta imbricacio de justicies, posa de manifest la continuïtat d’una situacio anterior a la reconquista cristiana, present en l’afirmacio de Javier Alvarado que diu que “Los cristianos podían testimoniar contra musulmanes y viceversa, como así se venía haciendo desde entre las comunidades islámicas desde tiempo inmemorial” (“El municipio medieval. Nuevas perspectivas” -2009). El sistema judicial valencià cristià, no respon a ningun dels sistemes judicials dels conquistadors, tenint infuencies musulmanes i premusulmanes, lo que acredita que en la seua configuracio degueren influir els cristians prejaumins valencians o els conversos descendents d’antics cristians.

 

Efectivament, el “justicia” valencià i la seua “cort” o “curia”, ya regulat l’any 1239 “Quod annuatim, tercia die ante Nativitatem Domini, eligantur curia ipsius civitatis”, te punts de contacte en el “salmedina” aragones i en el “veguer” català, pero no coincidix en ells, ni en nom ni en la seua regulacio especifica. Curiosament, la denominacio de “justicia” es documenta en les capitulacions de Tortosa (1148), fent referencia a la justicia dels musulmans “Et totos illos mauros quod stent in lures fueros et in lures justicias”.

 

La relacio del “justicia” en el passat musulmà es detecta precissament per la seua identificacio en el “sahib al-madina” o savalmedina, explicita en la carta pobla als “populatoribus de Burriana” (1233), als que se’ls concedi que “eligantur a savalmedina sive iusticie”, o en l’adjudicacio de la “curiam sive çalmedinatum” en el Repatiment a “P. Arceç de Roda”. Les interrelacions i dependencies de les figures del “qadi” musulmà, del “justicia” valencià i un “juge”, motivà que en l’ambit cristià s’usara la paraula “alcalde”, derivada del “qadi” musulmà, com podem comprovar en el “Llibre de la Cort del Justícia d’Alcoi (1263-1265)”, quan es llig que “feren-lo venir davant los alcaldes e judez clamantz d’él…”.

El passat premusulmà d’estes institucions de justicia el trobem en escrit de 1267 que relaciona el “savalmedina” en el “vicarii” parlant de “zavalmedinis atque vicariis”.

 

Per a fer-nos una idea de la justicia musulmana d’esta epoca, pot ser interessant coneixer la descripcio que feu Eximenis (1340-1409) en “Lo regiment de la cosa publica”. L’analogia hem de pendre-la en precaucio, perque la justicia dels musulmans, influida per la pressio cristiana, evolucionà en el temps, per lo que no es pot mantindre que la descripcio d’Eximenis descriga exactament la justicia dels musulmans del s. XIII, com tampoc descriu la justicia de l’epoca de dominacio musulmana. Diu Eximenis que la justicia dels musulmans era una justicia rapida, en la que “no hi cal juristes”. Explica que “Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l’acompanyen”. Conta que si “tu vols proposar causa contra algu, dir li has aixi: “Vet que io vaig clamar de tu”, davant lo qual “ells han tanta de vergonya”, que “pregarà… que no et clams, car ell se avendrà ab tu”. Pero si “vols anar a clamar,…per força te ha a seguir fins al jutge”, perque en cas contrari, si es provara la denuncia, “tantost seria assotat”. Estant les dos parts davant del juge, “ell demanarà a l’altre si és ver ço que tu proposes”. Si l’acusat nega l’acusacio i es prova lo contrari, “ell ha esser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs…”. Si l’acusat reconeix l’acusacio i son “diners deguts”, ha de pagar inmediatament, o “serà feta execucio dels seus bens… e, si no hi basten, parar-s’hi ha la sua carn”. Acaba dient que “Si lo fet entre tu e l’altre es duptos, tantost aqui mateix se ha a determenar sens tota dilacio”. Comprovem, que obviats els castics corporals, es tracta d’una justicia rapida i expeditiva, en la que la paraula donada es fonamental, i que recorda l’oralitat, rapidea, i eixecutivitat del Tribunal de les Aigües.

 

En quant a la justicia cristiana, ya hem dit que l’institucio encarregada de fer justicia era la Cort, que s’encarregava de “tots los pleyts criminals e civils”, al front de la qual estava el Justicia. Els Furs establien que el Justicia havia de jurar publicament que “tendre e guardare raho e justicia a tots homens… segons les costumes de la ciutat… e pendre ab mi bons e leyals homens qui donen a mi conseyls, e dare drets juhiis en tots los pleyts en que yo seré…”. La jurisdiccio municipal es resolia segons “on els crims son comesos o alla on la [demanda] fou començada o alla on es troben aquells que començaren la demanda”. Es curios saber que el lloc a on s’impartia justicia en la ciutat de Valencia era “la casa que ça enrrere era sepultura dels reys serrahins”, o que en el Llibre de la Cort de Cocentaina de 1277/78 conste com a tradicio, que el Justicia s’assentara en cadira  “seent en kadira com es acostumat”, seguint la tradicio romana i visigotica.

 

En el proxim articul, estudiarem el procediment judicial cristià, en relacio a processos en els que intervingueren musulmans, perque son mostra de convivencia i d’una comunicacio fluida entre cristians i musulmans, que mostra que tota eixa comunicacio es produia parlant en algemia valenciana o romanç valencià.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXIII)

En l’articul anterior hem vist que les conseqüencies de la consideracio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, practicament assumit pels cristians, condui a que les jerarquies religioses i politiques en el poder, intentaren controlar les relacions sexuals entre els membres de distintes confesions religioses, i hem vist la normativa que les regulava. Eixes jerarquies, ademes, havien d’evitar que els que es convertien a la religio “oficial” pogueren cometre apostasia, degut a tindre o mantindre relacions “pernicioses” en antics correligionaris.

 

En est articul anem a vore preceptes d’epoca musulmana i la seua continuïtat en la normativa d’epoca de dominacio cristiana, que son representatives de l’intent de les jerarquies d’evitar els contactes entre membres d’un mateix poble que professava distintes religions. Analisarém les mides que es prengueren i la normativa que es dictà per a evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals en que l’amo professara la religio contraria, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Es evident que tota esta normativa estava abocada al fracas. La “asabiya”, que en epoca musulmana mantingue els llaços entre muladis i cristians, definida per Ron Barkai com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”, es la responsable de que cristians, conversos i musulmans valencians, mantingueren relacions contra les normes.

 

L’inici de la normativa que pretenia evitar que musulmans i cristians vixqueren junts, es justifica sobre una dita atribuida a Mahoma, que diu que “Yo reniego de todo musulmán que habite dentro de los muros de los politeístas”, referint-se eixe “politeisme” a la Trinitat cristiana. En el pacte d’Omar, els cristians de Jerusalem es comprometeren a no reparar “monasterios, iglesias, conventos, o eremitorios,… situados en los barrios de los musulmanes”. Les fonts nos indiquen que alguns cristians vixqueren en barris en epoca de dominacio musulmana. Un document de 1178 referit a Osca parla de “in barrio de illos mozaravis”. En el s. XIII, el granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), te uns versos que diuen “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara). No sabem si els cristians de la ciutat de Valencia tenien barri propi, encara que sí que sabem que a finals del s. XI podien viure intramurs de la ciutat, com es despren de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, que conta que els hostes del cristià valencià “Christicolae, nomine Servandi”, se n’anaren eixint per la porta d’un pont “portis, quae sunt in ponte fluvii illius urbis”.

 

Pero hem de tindre en conte, que una cosa era el desig de separacio i un atra molt distinta la possibilitat de dur-la a cap. Les poblacions conquistades podien no tindre muralles, lo que evidentment, impedia materialisar la pretesa separacio fisica. Ademes, l’inferioritat numerica inicial entre els practicants de la religio dels conquistadors i la dels conquistats, obligava als conquistadors a una actuacio de defensa, mes que de separacio. A mida que la poblacio anava convertint-se a la religio del poder, i a partir de ser una majoria, anava cobrant sentit la separacio d’un espai reservat per als practicants de la religio vençuda. El fet de que l’espai necessari fora variable en funcio de les conversions a la religio del poder, no era mes que un niu de problemes. Posteriorment a una conquista, podiem trobar-nos en poblacions preses a la força que anaven a ser ocupades per persones que practicaren la religio dels conquistadors, i unes atres, l’immensa majoria, preses per capitulacio, poblades per persones que practicaven la religio vençuda, o de poblament mixt, estigueren o no separats fisicament.

 

Abu al-Khayr el sevillà, nos feu saber que a final del s XI o principi del XII, hi havia “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, analogament a lo que succei en alguns pobles valencians, en els que tots els habitants eren musulmans a principi del s. XVII. Pel “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249), podriem aplegar a la conclusio, de que a finals del s. XII i principis del XIII, els “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, compartien espais fisics, segons un episodi que provocà que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel”.

 

Passant a epoca cristiana, el rei en Jaume, en la seua Cronica nos conta la gestacio d’una de les separacions entre musulmans i cristians. Nos diu, que quan pactà en les autoritats musulmanes d’Alzira, es compromete a “quey fariem ·I· mur perço quels chrestians no entrassen als sarrains ni els sarrahins als chrestians, e quey fariem vna portela qui exiria a la Calçada per hon entrassen en la vila, e perço que ells no poguessen dir que dan los uengues de part dels crestians”. Tingam en conte, que esta separacio, mes que l’humillacio de la que parlen els acatalanats, era volguda per les dos parts. S’acordà en benefici de la seguritat d’uns musulmans que volien seguir sent-ho, i que podien ser atacats, tant pel desig de boti dels “conquistadors”, com per possibles vengances de cristians o antics cristians d’Alzira conversos immediatament al cristianisme. L’any 1246, el rei en Jaume manà la restituicio d’heretats usurpades als musulmans “Mandavimus recuperarent hereditates suas quas christiani intraverunt violenter”. Poc mes avant, l’any 1277, entre els acusats per l’atac a la zona destinada als musulmans d’Alzira, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat conversos com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”.

 

El fet de la separacio tan primerenca que es documenta en Alzira, no es justifica pel contingent de conquistadors, sino per la presencia d’un numero considerable de cristians valencians d’Alzira. No oblidem que Ibn Sahib al-Sala conta, que fea poc mes de mig sigle, l´any 1171, l’entrada dels almohades en Alzira havia fet que la poblacio musulmana d’Alzira s’alçara “contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”. Estos cristians, eren els cristians dels poemes d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138) que parla de la “cristiana de labios bermejos”, de “hurtar el dinero de mezquitas e iglesias” o que exclama “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. Eren els cristians citats per Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), que es recrea en el “bellísimo tabernero cristiano”, que parla de “cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia” o de “vuestro Mahdi/ Bien Guiado”. Segurament, els cristians expulsats d’Alzira no se n’anaren massa llunt, o inclus tornaren a les seues cases, quan eixe mateix any, Alfons II consegui el vassallage del flamant governador almohade Yusuf b. Mardanis. No de bades, Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder.

 

Escomençant per la normativa cristiana que intentà prohibir la cohabitacio entre cristians i musulmans valencians, la primera d’elles, posterior a la reconquista de la ciutat de Valencia, s’establi en el Concili de Tarragona de 1239, en el qual a certes cristianes valencianes prejaumines, els donaren dos mesos per a que abandonaren als jueus o sarraïns en els que cohabitaven, “Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, baix l’amenaça de negar-los la sepultura cristiana (Vore “Cristianes valencianes de 1239”). La norma no degue tindre l’exit pretes, per quan necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Es curios saber que les Partides d’Alfons X, regularen en relacio als “Falsos Christianos” o “aquellos que dan ayuda o consejo en alguna manera, a los enemigos de la Fe”, que “non los sotierren nunca jamas en las sepulturas de la Eglesia”.

 

Una disposicio de l’infant Pere de 26 d’octubre de l’any 1276, manifestava que no era honest ni just que musulmans i cristians cohabitaren “non sit honestum neque justum ut sarraceni coabitent christianis”, ordenant al Bale, Justicia i atres oficials del regne de Valencia “baiulis, justiciis et aliïs officialibus nostris in regno Valencie”, que ho feren observar de forma inviolable “faciatis inviolabiliter observari”.

 

En el s. XIV, l’any 1338, el Bale General del regne de Valencia, manà publicar un bando, segons el qual “Encara mana lo dit batle general que sarrahi alcu ni sarrahina dins sa casa no aculla fembra alcuna christiana publica ne altra mala sospita; qui contrafarà pagarà vint sous o sostendràn vint acots”. La norma de “proteccio”, s’extenia als conversos manant “que sarrahi alcu o sarrahina no sia osat en sa casa acollir alcun christia novell o christiana novella, que sia stat sarrahi, vullas son parent o estrany; e qui contrafarà, pagarà per cascuna vegada vint sous al dit comprador”. L’any 1383, un “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” preguntava sobre els cristians que habitaven en sarraïns o jueus “Item, si aliquis christianus habitat cum iudeo vel cum sarraceno”.

 

A principi del s. XV, sant Vicent Ferrer sermonava dient “que·ls juheus o moros estiguen en apartat, e no entre los christians; ne sostengats metges infels, ne comprar d’ells vitualles, e que stiguen tanquats e murats, car no havem majors enemichs”, lo que no l’impedi conseguir la conversio de moltissims d’ells.

 

En esta relacio d’eixemples de cohabitacio entre cristians, conversos i musulmans, considere interessant incidir en alguns dels fets documentats al respecte, que fan referencia a la moreria de la ciutat de Valencia. El seu seguiment dona testimoni de que els descendents dels iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam i que no es convertiren al cristianisme immediatament produida la reconquista cristiana, continuaren, sense pausa, convertint-se a la religio dels seus antepassats. La moreria de Valencia, es poblà i despoblà varies voltes, be pels atacs protagonisats sobre tot per antics correligionaris moguts pel zel del convers, be per la conversio general dels seus habitants, que en les vacilacions que vorem, obligava al rei a fer eixir de la moreria als conversos, en virtut dels antics compromisos adquirits en els dirigents musulmans. Vejam alguns dels fets que nos parlen de les relacions entre musulmans i cristians conversos, als que les fonts acaben per referir-se simplement com a cristians.

 

El 30 de juny d 1304, Jaume II ordenà que tragueren de la moreria a les prostitutes cristianes que vivien en cases de musulmans, a fi d’evitar horribles pecats “christianas carnem suam impudice vendentes tam miscue in moraria civitatis Valencie sarracenorum mansionibus habitare”. En els capitols demanats per les universitats reals valencianes a Jaume II l’any 1321, s’acordà “… que alcun christià, sots pena de LX sous, no gos estar o h[abita]r entre juheus o sarrahins, ço és, dins les portes de la juheria o de la moreria de la ciutat, per esquivar avinentea de mals entre aquells”.

 

El 14 de maig de 1346, Pere el Ceremonios prohibi que els conversos cristians, vixqueren en la moreria, explicant que la moreria havia segut establida per als musulmans “per predecessores nostras fuit sarracenis ad habitandum et habendum mansiones suas”, i que havia sabut que alli vivien conversos i prostitutes cristianes “fuerit relacione veridica intimatum quod aliqui babtizati et, quod deterius est, publice meretrices, ementes hospicia sive domus in dicto Ravali, ad cohabitandum cum sarracenis…”. La prohibicio fon revocada als tres mesos, exactament el 25 d’agost.

 

El 26 de març de 1351, una nova provisio del rei Pere, tornava a prohibir que els cristians habitaren entre els sarraïns en la moreria de Valencia “quod christiani non habitent inter sarracenos nec emant domos in moreria Valencie”. Pel text de la provisio, sabem que l’aljama del sarraïns s’havia queixat de que els conversos o cristians novells i “christiani novelli vicini dicte civitatis”, habitaven en els musmans i compraven i arrendaven cases en la moreria “emerint et conduxerint hospicia intus morariam dicte civitatis et velint habitare cum sarracenis”, concloent que no era honest que els cristians i sarraïns vixqueren junts “non sit consonum vel honestum quod christiani et sarraceni commixti inhabitent”.

 

L’any 1371, el rei Pere, a solicitut dels cristians residents en la moreria de Valencia, confirmà la declaració del 25 d’agost de 1346, per la qual havia revocat el manament del 14 de maig de 1346, concedint als neofits “concesso cunctis neophitis qui tunc vellent, abiecta secta perfidi Maphometi, sacratissimum babtismum assumere se ad fidem catholicam convertendo”, la potestat de tindre bens en la moreria “possent bona mobilia et inmobilia eorum…”. Esta potestat s’extenia als descendents d’antics conversos “christiani habitantes in dicto ravali, qui domicilia que ibi obtinent a proavis, avis et predecessoribus eorum neophitis”. Entre tots els cristians sumaven unes huitanta cases, front a nomes quinze o setze que eren de musulmans.

 

Finalment, a 2 d’abril de 1384, el rei manà que els molts i diversos cristians que habitaven en la moreria de Valencia, “…intra limites seu clausuras morarie civitatis Valencie cohabitant et sua domicilia plures et diversi christiani”, se n’eixiren d’ella “exire moraria predicta”, venent els seus bens als musulmans “vendere seu locare iusto precio sarracenis”. Vegem que els conversos son citats simplement com cristians.

 

No obstant, per privilegi del rei Marti de 1409, sabem que en la moreria de Valencia tornaren a conviure cristians “in moraria civitatis Valentiae…et intra eam christianus aliquis habitare”, advertint del perill, “…seu de facili posset contingere, quod per errorem christiani sarracenorum, et sarraceni christianorum mulieribus in Creatoris contumeliam…”. Encara l’any 1488, podem llegir una crida que “mana e fa a saber que los dits moros de la dita moreria no gosen ni presomeixquen, tocada la oració de nit, acollir cristià ni cristiana alguna en lurs cases”.

 

En el present articul, hem escomençat per vore que les autoritats musulmanes i cristianes volien que els membres de cada confessio estigueren separats, per a evitar relacions que pogueren ser perjudicials als interessos de la religio que representaven. Acabada de reconquistar la ciutat de Valencia pels cristians, es documenten disposicions dirigides a evitar la cohabitacio de cristianes prejaumines en musulmans. S’intentava evitar que els cristians prejaumins i els neofits, estigueren, habitaren o cohabitaren en musulmans o foren acollits per ells en les seues cases.

 

Tambe hem vist el proces de conversio que tingue lloc en la moreria de Valencia, que es degue repetir en unes atres moreries com les de Alzira, Sagunt, Xativa… i en l’immensa majoria dels arravals d’unes atres poblacions. Els acatalanats volen que nos cregam, que persones de distintes religions podien estar juntes, conviure, cohabitar o acollir-se entre ells… sense entendre’s, i que a les autoritats que dictaven les normes, els preocupava lo que pogueren fer-se o influir-se, perque no sabien que no parlarven entre ells. ¿Per qué estos acatalanats no se’n van a pendre el pel als catalans i nos deixen en pau als valencians?

 

En els següents articuls, parlarém de les disposicions que intentaren evitar la celebracio de festes conjuntes, aixina com les relacions laborals en les que l’amo professara la religio contraria. Comprovarém que inclus aplegaren a prohibir la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXII)

En articuls precedents hem vist que les conquistes en nom d’una religio no buscaven l’aniquilacio del contrari, sino la seua conversio, cosa que anaven conseguint progressivament. Aixo duia a l’identitat racial i de llengua dels “fidels” en relacio als “infidels”, lo que permetia que els membres d’una religio pogueren fer-se passar per membres d’una atra. Hem vist que les respectives ortodoxies religioses intentaven evitar el contacte entre “fidels” i “infidels”, per a lo qual intentaren l’imposicio sobre el contrari de signes externs que els distinguiren. Vejam la rao.

 

El motiu de l’intent de discriminacio entre membres de distintes confesions religioses, descansa sobre la base del principi islamic “al-walad li-l-firas”. Este principi establia que el chiquet o chiqueta resultat de les relacions sexuals entre membres de distintes religions, havia de seguir la religio del pare. Les consequencies de la seua aplicacio eren immediates. Un musulmà podia casar-se en una dona “infidel”, perque el fill o filla producte de les relacions sexuals, estava obligat a ser musulmà o musulmana i en cas contrari estava condenat a pena de mort. Una musulmana no tenia tanta sort, i unicament podia tindre relacions en musulmans, perque si les tenia en membres d’una atra religio, el fill o filla havia de seguir la religio del pare, per lo que estava contribuint a l’increment del numero d’infidels. La pena per a la musulmana que tinguera relacions sexuals en membres d’una atra religio, era la pena de mort.

 

Un eixemple primerenc sobre l’aplicacio d’este principi en Hispania, es referencia en una cronica de l’any 851, que tracta del martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana i pare musulmà. Per ella sabem que Abd ar-Rahman II o “Sarracenorum Abderraman princeps” ordenà que els fills de conversos a l’islam o muladis “illi iuxta propiam linguam mollites vocant”, que es feren cristians, serien condenats a mort “aut gladio succumberet”, condena que patiren les santes hagiografiades.

 

En l’obra al-Utbiyya del juriste de Cordova al-Utbi (m.862), es parla de matrimonis mixts en la combinacio pare musulmà – mare cristiana, que era l’unica legal, de manera que els fills naixcuts d’estos matrimonis eren considerats musulmans. Estava regulat inclus que “si la mujer se convertía al islam estando embarazada y el padre seguía siendo cristiano, los hijos se consideraban cristianos”.

 

El principi islamic de “al-walad li-l-firas”, fon respectat i traspost pels cristians en les seues linees generals. La principal diferencia es troba en que l’ortodoxia cristiana no aceptà els matrimonis mixts entre cristià i musulmana, encara que en algun moment els consenti, llimitant-se a regular les consequencies d’una relacio considerada illegal. Hem vist matrimonis mixts consentits en l’any 1235 en Tunis, quan un franciscà i un dominic escrigueren a Roma, parlant del perill d’apostasia que seria obligar a que es separaren “scandalo et periculo apostasie, separentur”, certs matrimonis mixts entre musulmans i cristians, que uns clercs cristians autoctons citats com “fratribus spiritualibus”, havien celebrat anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”. No hauriem de descartar la possibilitat de que en la Valencia prejaumina existiren matrimonis mixts. Recordem a la “Mascharose Christiane matri de Çaat de Tevicino”, documentada l’any 1270 en Xativa, nora d’at-Tifashi, a qui el rei en Jaume havia donat els castells i viles de Orcheta, Finestrat i Torres l’any 1258, no obviant que tambe podria tractar-se d’una conversa.

 

Si el principi de “al-walad li-l-firas” establia que els fills d’un musulmà en una “infidel”, havien de ser musulmans, quan manaren els cristians, regularen de forma analoga, que els fills d’un cristià en una musulmana o jueua, havien de ser cristians. Ho comprovem en els furs de Soria (1120), que en relacio a “los fijos que ouiere el christiano”, regulaven que si un cristià tenia un fill per relacions en una pagana “si lo ouiere de mora ode judia ode mujer de otra ley”, era el cristià el que havia de fer-se carrec del chiquet “que lo tenga el christiano por siempre”. Exactament lo mateix s’establia en els furs valencians en els que es llig que “christià sia destret de nodrir l’enfant lo qual haurà haüt de la sarrahina o de la juhia e faça batejar aquell enfant”. Tenim un eixemple extrem en l’Alzira de 1401, quan li llevaren un chiquet al musulmà que en teoria era son pare, perque un cristià declarà en testament “que había mantenido relaciones con la madre del niño y que era el verdadero padre de éste”.

 

En relacio a les dones cristianes, tambe existix una certa transposicio del principi islamic de “al-walad li-l-firas”, per quan, si la pena d’una musulmana per tindre relacions en un cristià era la pena de mort, la pena d’una cristiana que tinguera relacions en un musulmà, era morir en la foguera. Els furs de Conca (c.1190) regulaven que “…la muger que con moro o con judio fuere tomada, quemenlos amos”. En els nostres Furs s’establi que “Si juheu o sarrahi serà trobat que jagua ab christiana, sien abduy cremats, ell e ella”. Les Costums de Tortosa (1279) establiren que “Si jueus o sarrains seran trobats jaen ab crestiana lo jueu o el sarrai deuen esser tiraçats e rocegats, e la crestiana deu esser cremada: en guisa y en manera que muyren, e aquesta accusacio pot ser tot hom de poble senes pena de talio ne daltra”.

La permisivitat musulmana en relacio a l’home que tenia relacions en persones d’unes atres confesions religioses, te tambe la seua correspondencia en la normativa cristiana. Els Furs, contemplaven que a un home que “serà atrobat que jagua ab sarrahina”, se li aplicara la pena que s’imponia per adulteri o “qui serà pres en adulteri ab muller d’altre”, consistent en l’escarni public d’una correguda en porreta “correguen abduy nuus per la ciutat”. Esta permisivitat contrasta en la pena per fer-ho en jueues, que era la pena de mort “Si christià serà trobat que jagua ab juhia, sien abdosos cremats”.

 

Podem coneixer la regulacio dels musulmans valencians de la postconquista cristiana, acodint al “Libre de la Çuna e Xara”, en el que consta la data de 1308, i que alguns rejovenixen 100 anys. La pena d’un musulmà que s’ho fea en una dona d’un atra religio es solventava en uns açots “Si algun sarrahi qui haurà haut alguna cosa ab… juhia o cristiana,…si no haurá muller…, deu esser punit en pena de .C. açots”. La musulmana ho tenia pijor, per quant inclus si es gitava en el seu marit, i este s’havia convertit al cristianisme, la condena era la mort per lapidacio “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni… apres haura copula carnal…deu esser apedregada segons Çuna”.

 

Pero, en paraules de Carmel Ferragud, que comprovarém que son certes, “Les primeres dècades de convivència palesen una relació força intensa i estreta entre les tres comunitats… Els documents evidencien que les prohibicions per tenir contactes intims, sexuals… no eren respectades” (p 124 de “Medicina per a un nou regne”). Aço es demostra pel fet de que entre els llibres de la Cort del Justicia, redactats en el s. XIII que s’han publicat, no consta l’aplicacio de ninguna pena per eixe motiu. Pero si aixo es aixina en relacio a les relacions heterosexuals, no es el cas de les relacions homosexuals, trobant-nos inclus eixemples de zoofilia.

 

Els Furs establien que “Heretges e sodomites sien cremats”. I al respecte, l’any 1272 trobem que “Berenguer Pedriça denuncià Samuel Abrozaprit, juheu, de crim de sodomita e foren-ne condempnats I crestià e II juheus a cremar e perdre lurs bens”. Dos anys mes tart trobem que “G(uillem) Moliner denuncià Bertomeu e P(ere) Lópiz, batejatz, e Çalef e Azmet e Alí e Abraffim, sarraïns, de crim de sodomita”  (“Pergamins, processos i cartes reials: Documentació dispersa valenciana del segle XIII”). Comprovem que en dos episodis intervenen cristians, conversos, musulmans i jueus, tots mesclats. D’estes denuncies no es lliuraven ni les autoritats musulmanes com comprovem quan llegim “que a nos a estat denunciat que·1 alamin de Cocentania a feyt vici de çodomita ab I moratel”. L’eixemple de zoofilia el tenim quan llegim que “Creem se’n cremarà un altre de moro, lo qual s’és jagut ab una somera per fretura de dones”, de lo que podria extraure’s la conversio massiva de les musulmanes valencianes al cristianisme.

 

Haurem d’esperar al s XIV per a trobar denuncies de casos concrets i l’aplicacio de penes. L’any 1304, Alicsen denuncià a un musulmà i un cristià que li havien fet creure que el musulmà era cristià i s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. L’any 1321 consta una denuncia contra Catalina, la qual “ha jagut carnalment ab moros en lo loch de Paterna e de Benimámet e en molts d’altres lochs, la qual cosa es contra la lig crestiana e en gran meynspreu de Déu e de la fe católicha e encara de crestiandat”. El mateix any, Marieta fon acusada d’haver insultat a Johaneta per haver-li dit “puta, bagassa, alquenyada, culmoriscada, que so feya de moros, que xx anys ha que degra ésser cremada”, lo que es bon eixemple de la permisivitat de que hem parlat.

 

Hem comprovat que els cristians i l’immensa majoria dels musulmans valencians eren membres d’un mateix poble d’una mateixa raça, que simplement practicaven distintes religions. Les autoritats, musulmanes primer, i les cristianes posteriorment, intentaren que uns es diferenciaren dels atres per a poder controlar-los i aixina intentar evitar uns contactes que podien acabar en unes relacions sexuals, que pel principi islamic de “al-walad li-l-firas”, podien favorir el creiximent de la religio contraria.

 

Les normes destinades a evitar els contactes son la prova mes evident de que els contactes existien i la seua continuada reiteracio, l’evidencia de que s’incomplien. Era molt dificil evitar que els valencians d’un mateix poble es relacionaren. Un poble valencià que estava format per valencians cristians prejaumins, valencians que s’havien islamisat en distints graus, valencians que es convertiren al cristianisme rapidament, valencians que necessitaren d’algun espentonet per a convertir-se al cristianisme i finalment, valencians que no pogueren o no vullgueren convertir-se i continuaren sent musulmans. Entre els membres d’estos grups, que eren dinamics, hi havien distintes postures en relacio als membres dels atres grups, que anaven des de la complicitat a l’intransigencia.

 

Hem vist que inclus els acatalanats reconeixen que entre musulmans i cristians hi hague “una relació força intensa i estreta”, durant “les primeres dècades de convivència”, encara que no expliquen com podia donar-se eixa comunicacio, mantenint el desficaci de “la muralla de la llengua”. Per aixo, Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, ha escrit que “No conocemos muy bien cuáles eran los mecanismos de comunicación entre ambas comunidades…”. Davant del misteri, pareix llicit pregunta-se ¿es comunicarien en grunyits? ¿ho farien en moviments de nas? ¿hi hauria un llenguage de contornejos de cul? Pareix que Carmen Barceló ignora que les persones normals es comuniquen parlant. I es que esta dona no te preu. La de favades que es poden dir i escriure, per a no reconeixer que els cristians i musulmans valencians parlaven entre ells en romanç valencià.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXI)

Entrant a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, hem vist que les primeres detectades corresponen a disposicions de 1321, segons les quals els musulmans havien d’anar “per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies”, sent punidor que “no porten garceta”. Escolano nos informa de les ultimes normes discriminadores, que es dictaren el 16 de novembre de 1525, en ple proces de compliment de l’orde de conversio forçosa. Per ell sabem que estes consistiren en “Que todos fuessen señalados dende en adelante con medias lunas de paño azul en los sombreros, del tamaño de media naranja, sopena de cautivos” (“Decada primera de la historia de la ciudad y reyno de Valencia”). A continuacio procedirém a estudiar els primers elements diferenciadors de que hem parlat.

 

Escomençant per la “almexia”, o tunica en manegues que es posava per damunt de la roba, sabem que deriva de l’arap hispà “al-mahsija”. El rei en Jaume la documenta varies voltes en la seua cronica atribuint-la a musulmans, com quan diu que s’acostaren uns musulmans de Nules “e no aduxeren altres armes sino, almexies”. Pero la “almexia” no era propia exclusivament de musulmans, perque cristians i jueus tambe la portaven. L’any 1284, en la ciutat de Valencia es feu “correr e vendre” una “almexia” que era “d’en Vidal, juheu”. L’any 1280 llegim sobre “I almexia sua que vestia, les quals totes robes e coses tenc e usa la dita M(ari)a”. Encara en 1321, Maria Domingo, esgarrà a na Pasquala “l’almexia que vestía”. No es pot descartar que estos cristians foren musulmans conversos o descendents de cristians prejaumins. Tambe es interessant saber que segons Astor Landete, “almexia” era sinonim de “aljuba”, paraula que ve de l’arap “al-yubba”, que vol dir “la tunica”, de la que diu que “En el Reino de Valencia, es una prenda que adoptarán tanto hombres como mujeres”, trobant-se entre els inventaris d’Alfons el Magnanim, de qui està documentat que es vestia “a la morisca” per a jugar “a  les canyes”,  (“Valencia en los siglos XIV y XV: indumentaria e imagen”).

 

En quant a la “garceta” o flocs llarc de pel que es despenjollaven pels polses aplegant a la galta, per una cita de l’any 1287/88 del Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en relacio a una persona que “dix que no volia dir si era moro o christià”, de la que es diu que anava “axi com a christià, ab garseta…”, podem deduir que la “garceta”, havia segut costum antiga de cristians. No obstant, eixa diferenciacio no havia d’estar gens clara. Hem vist que l’any 1321, els musulmans valencians havien de dur “garceta”, segons la cita que parla de ser “conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta”. En la que Ferrer i Mallol diu ser la primera orde de diferenciacio externa dels musulmans valencians de l’any 1341, es prohibi que portaren “garcetam vel clenxam”, baix pena d‘esclavitut o servitut “sub pena perpetue servitutis”, pena que per la seua desproporcio fon commutada l’any 1345, per una multa de 60 sous o “sexsaginta solidorum regalium”, a pagar per tots aquells que no dugueren el monyo tallat sobre el front “non portare a parte frontis crines incisos ad modum sarracenorum…”.

 

De forma sorprenent, a partir de l’any 1347 la “garceta” tornà a ser obligatoria per als musulmans valencians, justificant la decisio en que era el “modo i tall” que els musulmans del regne de Valencia acostumaven a dur “quod quilibet sarracenus comam seu garcetam suam deferre et portare teneatur cisam iuxta modum et tallum qu[od] sarraceni dicti regni nunc utuntur”, establint-se una multa d’una dobla d’or o “unam dublam auri”, a qui no la duguera. En manament de l’any 1355, es tornà a alegar a la tradicio de la garceta propia dels musulmans valencians “…longo tempore citra extitent usitatum quod omnes sarraceni, qui in dicta civitate et regno…”, concretant-se el tall “suos pilos in circuitu capitis scindi rotunde facere sint astricti, alias, si inventi fuerint absque pilorum dicta rotunda cisura…”.

 

En uns atres llocs de la Corona d’Arago, la “garceta”, es documenta l’any 1293 en Lleida, dictant-se que els “sarraceni dicte civitatis”, havien d’anar sense garceta “sine sirru seu garceta”. L’any 1301, es dispongue que els “Saraceni in Regno Aragonum et Ripacurcia”, tampoc podien dur-la “sine garceta circuncissis capillis circuncissura rotunda”. L’any 1360, s’insistí en que els musulmans del regne d’Arago no havien de dur garceta “absque garceta”, establint-se l’obligatorietat de dur-la a partir de 1386. No hi ha noticies de que la “garseta” fora requerida en Catalunya fins a 1436.

 

En relacio a l’etimologia de la “garceta” dels musulmans valencians, hi han distintes hipotesis. Germà Colon, relaciona la forma de la “garceta”, en el plomage del cap d’una “garça” en llengua valenciana, que no te res que vore en la “garsa” catalana, (“urraca” castellana – “blanca” valenciana), sobre la base de que el DCVB la caracteriza per les “plomes llargues i tambe negres que pengen a l’occiput” (“La garceta de la discriminacio”). Martínez Marina, propon el seu orige en l’arap “cazeat” o “parte de pelo que se dexa en la cabeza del muchado” (“Catálogo de algunas voces castellanas… introducidas en españa por los árabes”). S’han propost origens en el basc “gartza”, i inclus podria tindre relacio en el valencià “garcejar”, de posible base germanica “*dwerh-”,  biaixat o oblicu.

 

La vacilacio en quant a si era un pentinat propi de cristians o de musulmans i per tant l’alternancia entre estar prohibida i obligada per als musulmans valencians, podria dur-nos a pensar en que podia haver segut un pentinat valencià prejaumi compartit per cristians i musulmans, per lo que podia haver segut reivindicat tant per uns com pels atres.

 

En relacio al seu orige com a forma de pentinar-se, Juan de Mariana, en su “Historia general de Espanna” (1601) escrigue que “los nobles se diferenciaban del pueblo en la cabellera que criaban, según que se entiende por las leyes de los francos que tratan en esta razón de los que podían criar garceta”. Bernabe Moreno, en “Discursos de la nobleza de España” (1659) escrigue que “Los Suevos y Godos traxeron cabellera que llamaron garceta y de ellos se quedó en nuestros Españoles como descendientes suyos”. Hem vist l’identificacio de garceta en el llati “comam” -“comam seu garcetam”-, i en el llati “sirru” -“sirru seu garceta”-. En el Concili de Barcelona celebrat l’any 540, s’establi que “nullus Clericorum comam nutriat…”, lo que fon comentat per Vicente de la Fuente en “Historia ecclesiástica de España” dient que “Los Clérigos no debian llevar cabellera larga como usaban los godos por vanidad”. Sant Isidor (556 – 636), en “Etymologiarum sive Originum” escriu “ut videmus cirros Germanorum, granos et cinnibar Gotorum, stigmata Brittonum”, en lo que podia estar informant-nos de que la forma de pentinar-se en “garceta” pot tindre orige en els pobles germanics que governaren Hispania previament a la conquista musulmana.

 

Que alguns reis i comtes, que pretenien entroncar en els gots la seua llegitimitat, havien usat “garceta”, es despren de que l’any 1358, Pere el Cerimonios es dirigi a l’abat de Ripoll, a on estaven soterrats alguns dels seus antecessors, interessant-se sobre “en quina forma e de quina color portave cascu los cabells del cap e de la barba, e si portava garceta…”.

 

Hi ha una cita de l’any 1218 que confirma tot lo dit. Es troba en el llibre “Planeta”, de Diego García de Campos o “Hispanus Diecus” (ca. 1140-1218), clerc i canceller del rei de Castella. En este llibre, l’autor critica el pentinat “in garcetas”, propi dels “hyspani”, dient que els pels fan a modo de arc, emmarcant la cara com en una finestra “Quidam tonsuras concamerant fenestratim et vultus suos assimiant in garcetas. Sicut hyspani”. La relacio en el germanisme “garcejar” s’evidencia per quan es fa referencia a cabells que no es deixen caure rectes, sino que es disponen fent arc o garcejats.

 

Per tant, el pentinat en “garceta”, propi tant dels cristians com dels musulmans valencians, era un element heretat dels seus antepassats “Gotos sive Hispanos”. La seua reivindicacio per part dels musulmans valencians no pot entendre’s mes que des d’un orige hispà compartit en el dels cristians, del que hem vist que  Ibn Garciya, en la Denia del s. XI, es sentia ben orgullos. Que els musulmans reivindicaven ser hereus de governants premusulmans d’Hispania, ho comprovem en la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236, en la que consta que el poble d’Andalucia es considerava descendent dels vandals “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”.

 

Considere interessant fer notar que la vacilacio normativa en relacio a que els musulmans valencians dugueren o no garceta, donar conte de la dificultat per a diferenciar a un musulmà d’un cristià valencià, per quan per a fer-ho, havia de saber-se la normativa vigent en cada moment. Per una atra banda, es significatiu el considerable temps durant el qual a un musulmà valencià se li exigia dur un pentinat que estava prohibit per als musulmans aragonesos, per lo que els musulmans valencians podien coincidir en els cristians aragonesos duguent “garceta”. En Catalunya no consta que s’exigira fins a un sigle mes tart que als valencians.

 

De lo vist es despren, que les regulacions que afectaven als cristians i musulmans valencians eren pactades pels valencians directament en els reis, i demostra, que lo que manaven aci aragonesos i catalans era equivalent a moltes bufes de pato. Aço no fa mes que confirmar lo que el rei en Jaume contestà l’any 1265 als nobles aragonesos de que el Regne de Valencia “es regno de [por si] et nunqua fue en subieccion d’otro regno”, quan estos afirmaven que el “regno de Valencia que deue seer d’Aragon, et deue auer fuero d’Aragon porque es conquista d’Aragon”. Desgraciadament, 750 anys mes tart, l’AVL, una institucio que no es mereix dir-se valenciana, vol posar la nostra llengua valenciana “en subieccion”,  de la llengua d’un territori, que per no ser, mai ha segut ni “otro regno”.

 

En est articul hem vist que musulmans i cristians intentaven que els practicants de la religio somesa es diferenciaren dels practicants de la religio en el poder, imponent signes externs, que permeteren la diferenciacio de gent de la mateixa raça que parlaven les mateixes llengues. Hem vist que la “garceta” es constitui en un element de continuïtat entre els valencians premusulmans i els valencians de la postconquista cristiana. He d’agrair a Luciano Pérez Vilatela del fet de que me fera coneixedor dels antecedents premusulmans de la “garceta”. En el següent articul estudiarém el perqué les autoritats intentaren la diferenciacio /discriminacio entre cristians i musulmans, que te una important rao de fondo.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XX)

Hem vist que l’immensa majoria del poble pla musulmà valencià d’epoca de la reconquista estava format per descendents d’iberorromans valencians que s’havien convertit a l’islam. L’identitat racial i llingüistica entre la major part dels musulmans i els cristians, impedia controlar les relacions entre “fidels” i “infidels”, que eren considerades pernicioses. En l’articul anterior hem vist que hi havien musulmans que es feen passar per cristians i cristians que es feen passar per musulmans. Per a intentar evitar les relacions interconfessionals, els musulmans pretengueren que els cristians dugueren signes externs discriminatoris. Quan els cristians recuperaren el poder, feren exactament lo mateix pero al reves. Per una atra banda, la “gravetat” d’esta discriminacio entre cristians i musulmans, entesa com a diferenciacio entre ells, hem de situar-la en el contex d’una societat en la que l’aspecte exterior pautava les relacions entre els seus membres. Era normal, que distintes classes socials, professions, carrecs, dignitats…i els practicants de diferents creencies religioses, es significaren externament.

 

La primera volta que es documenta l’imposicio de signes externs discriminatoris entre cristians i musulmans en l’ambit de les relacions historiques entre el cristianisme i l’islam, es en el conegut com a “pacte d’Omar”. L’any 637, Jerusalem capitulà front a Umar ibn al-Khattab. Els cristians de Jerusalem, pactaren la seua continuïtat, passant a ser considerats “dimmis” o protegits, a canvi de subscriure certes contraprestacions, entre les que estaven que “No nos intentaremos parecer a los musulmanes en nada de sus trajes, ni turbantes, ni vestidos, ni raya del pelo… No raparemos la parte delantera de nuestras cabezas. Vestiremos siempre igual donde quiera que estuviéramos y ceñiremos nuestras fajas a nuestras cinturas (zunnar)”.

 

El maliqui Ahmad ibn Talib (m 888) va escriure a un cadi, en relacio a la roba que havien de dur els cristians que “Los zunnares (cinturones), han de ser anchos para que cambien el aspecto de sus ropas y se les conozca por ellos. Si encuentras a alguno que haya infringido tu prohibición, dale desnudo veinte azotes y luego mételo en la cárcel, y si todavía reincide…”. Els senyals diferenciadors podien exigir-se, inclus per a quan musulmans i cristians “dimmis” es despullaven. Al Sayzari (m.p. 1225) dia que “Cuando pase el dimmí al baño es necesario que haya en su cuello una anilla de hierro, cobre o plomo para distinguirlo de otro distinto de él”. La necessitat de diferenciar-se dels membres d’unes atres religions, perdurà en el temps. Maribel Fierro ha escrit del turc Ibn Taymiyya, (1263-1328), que “se centra especialmente en insistir en que los musulmanes deben diferenciarse en todo de judíos y cristianos…” (p 174 del “Kitab al-Hawadit wal-vida” o “Libro de las novedades y las innovaciones”).

 

L’aspecte exterior discriminatori entre cristians i musulmans, tambe preocupava en l’Espanya musulmana. En un llibre d’ordenances del s. IX, d’orige hispà, conegut com “Libro de las ordenanzas del zoco”, es troba una consulta sobre com s’havia d’actuar en un cristià o jueu dimmi que s’assimilara entre els musulmans sense dur “riqa” ni “zunnar”, contestant per escrit que era “voluntad de Allah que sea castigado con azotes y prisión, además de dársele un paseo infamante por el barrio de los judios y los cristianos, para que sirva de advertencia a quienes de los suyos lo vean”.

 

El sevillà Ibn Abdun, en el seu tractat de principis del s. XII, mesclava classes socials i religio, dient que “No deberá consentirse que ningún alcabalero, policía, judío ni cristiano, lleve atuendo de persona honorable, ni de alfaquí, ni de hombre de bien”, afegint que “deberán llevar un signo por el que sean conocidos”. Ibn Idari es queixava de que en la Granada de 1199, “No se distinguían (los judíos) de los creyentes, siervos de Allah, y (el califa almohade Abu Yusuf) les puso unas características….las mangas de sus camisas, un codo de largas y otro de anchas, de color azul, y de ese color también sus burnuses y sus gorros”.

 

Tambe en territori valencià tenim noticies d’epoca musulmana sobre “problemes” d’identificacio entre cristians i musulmans. En la Denia del s. XI, Ibn Garcia fon acusat de vestir com els cristians, per dur “zunnar”, cinturo o correja. En el s. XII, al rei Llop de Valencia, se li acusava de vestir com els cristians valencians o “mossaraps”. Esta acusacio d’indiferenciacio en els cristians, podia fer-se extensiva a l’immensa majoria del poble musulmà valencià, que pareix que es caracterisava per obviar elements representatius musulmans com dur turbant i barba llarga. En eixe sentit, es curios que, un musulma de la Cocentaina de 1275,  posseira un “zunnar”, que era propi de cristians parlant-se “sobre aquel çunnar, lo qual es de Xat, moro”.

 

En quant al turbant, Ibn Sa´id destacava de la Valencia de la preconquista cristiana, que els valencians de les classes baixes mai usaven turbant, cridant-li especialment l’atencio el fet de que ni la gent de classe alta el duguera. En relacio a la barba, la costum musulmana la trobem arreplegada en les Corts de Valladolit de l’any 1258, en les que s’obligà a que “los moros que moran enlas uillas que son pobladas de christianos… trayan las baruas luengas como manda su ley”, o en els Costums de Tortosa que manaven que els musulmans “deuen portar barba larga”. Front a las “baruas luengas”, o la “barba larga”, els musulmans valencians portaven la “barba rasa e feta”, cosa que sabem per ordenacio d’11 d’abril de 1436 que parlava de que “…los moros vagen ab la barba rasa e feta, segons en regne de Valencia”, i que confirma el fet de que se la deixaren creixer unicament en senyal de dol, segons es llig el el Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, a on l’any 1315/1316, consta que “viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare”. Segurament, en un ambient de conversos al cristianisme, el fet de portar barba es convertí en un element representatiu de l’ortodoxia musulmana i per tant d’intransigencia, trobant-nos en la Valencia de la decada de 1280 insults com “[bar]ba merdosa, renegat”, o “fotuts, barbamerdoses, muyren los traidors”.

 

Respecte al pentinat, analisarém una forma especial coneguda com “garseta”, documentada des dels Gots, usada per reis i comtes, i que podia haver caracterisat als valencinans prejaumins, tant cristians com musulmans. En relacio a l’indumentaria dels musulmans i cristians valencians, Teresa Ferrer i Mallol, posteriorment a analisar-la, aplegà a la conclusio de que “La uniformitat indumentaria entre sarraïns i cristians, patent com hem vist, pel que fa als homes, preocupava les autoritats” (p 43 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”).

 

Havent vist la preocupacio dels musulmans per a que els cristians es diferenciaren d’ells, continuarém comprovant que els cristians heretaren esta preocupacio, que procuraren posar en practica a mida que anaren recuperant el poder sobre territoris en els que hi havien musumans.

 

En l’ambit religios, pel concili Lateranense de 1215, sabem que hi havia zones en les que cristians, jueus i sarraïns es distinguien per la forma de vestir, “provinciis a christianis Iudaeos seu Saracenos habitus distinguit diversitas”, junt a unes atres en les que l’indiferenciacio, podia dur a confusio “sed in quibusdam sic quaedam inolevit confusio ut nulla differentia discernantur”. Per lo que hem vist, el territori valencià era una de les zones en les que no hi havia ninguna diferencia en l’aspecte exterior entre cristians i musulmans. Segurament per aixo, en el concili de Tarragona de l’any 1239, celebrat al poc de temps de la reconquista de la ciutat de Valencia, s’estatui que els judeus i els sarrains havien de distinguirse exteriorment dels cristians per la roba “statuimus quod Judaei et Sarraceni a Christianis in habitu distinguantur”.

 

En relacio a l’ambit “civil”, la primera norma coneguda que regulà la diferenciacio entre musulmans i cristians, es troba en les Costums de Tortosa, recopilades entre 1272 i 1277-1279, en les que consta que “Los sarranys deuen portar los cabells tolts en redon; e deuen portar barba larga. E dels cabells nos deuen tolre a vs ne a costum de crestia. E la sobirana vestidura lur: deu esser aljuda o almeixa, si doncs no anaven laurar o obrar”. L’any 1293, Jaume II afirmà que els musulmans de Lleida no es diferenciaven dels cristians ni en el vestit ni en l’aspecte “in vestitu seu gestu christianorum et sarracenorum ipsius civitatis non est distinccio”, per lo que dictà normes que evitaren que es cometeren actes deshonests “ad evitandum quod sub talis similitudine non fiat aliquod enorme seu etiam inhonestum”. Les corts de Lleida de 1300 ordenaren “que quisqum Sarrahi, franc que sie en Cathalunya, port los cabellls serçenats, e tolts en redon, o en çercle, perço que sie conegut entre los Christians”. Les Corts d’Arago de 1301, dictaren normes de diferenciacio per a “omnes sarraceni in regnum Aragonum et Ripacurtia et Littera”.

 

Respecte a les normes diferenciadores que afectaren als musulmans valencians, Teresa Ferrer i Mallol, ha escrit que “pel que fa al regne de Valencia, la primera disposició que coneixem sobre aquesta materia, força tardana, es un manament del rei Pere el Cerimoniós, del 1341, prohibint que els sarrains portessin garceta…” (p 44 de “Els sarrains de la Corona Catalano-Aragonesa”). Segons pareix, Teresa Ferrer no coneixia una disposicio de 1321, que establia “que·ls sarrahins, sots pena de LX sous, no gosen anar per la ciutat o per les viles del regne sino ab almixies” (“Els fonaments del pactisme valencià” de Vicent Baydal) o una atra que parla de que “es conexedor e punidor dels moros qui no porten garceta” (Diccionari Aguiló), a pesar de lo qual pot seguir predicant-se la tardança en la regulacio de disposicions diferenciadores.

 

Podriem preguntar-nos per les raons d’esta tardança en concretar les recomanacions del concili de Tarragona, celebrat sobre fea un sigle. I les raons podrien trobar-se en la falta de trellat d’exigir que una majoria es diferenciara d’una minoria, perque la llogica està en lo contrari. El numero de cristians del territori valencià, entre els prejaumins i els pocs forasters que vingueren i es quedaren, anà incrementant-se substancialment en l’incorporacio dels conversos. Una cita atribuible al bisbe de Valencia, Ramón Despont (1289-1312), que diu que en el Regne de Valencia d’eixa epoca, hi havien les mateixes o mes mesquites que iglesies “tot vel plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum”, ha segut interpretada en el sentit de que a finals de s XIII i principis del XIV “en el reino de Valencia la mitad de la población es musulmana” (p 285 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Joaquín Vallvé). Per tant, a mitat del s XIV, els cristians ya havien de ser una majoria significativa que els llegitimava per a exigir a la minoria musulmana que actuaren per a diferenciar-se. Tortosa, Lleida, i parts d’Arago, reconquistades el s. XII, ya havien passat per eixe proces, per lo que pogueren alvançar-se en l’imposicio de normes diferenciadores.

 

En el següent articul entrarém a l’analisis de les normes d’imposicio de signes diferenciadors als musulmans valencians, incidint especialmente en un d’ells d’especial significacio: la “garceta”.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XVIII)

En l’articul anterior, hem vist valencians que s’havien convertit a l’islam o eren descendents de conversos a l’islam, que posteriorment a la reconquista cristiana del rei en Jaume, tornaren a convertir-se al cristianisme, i s’integraren perfectament entre els nous correligionaris cristians, comunicant-se entre ells en romanç valencià. No ha d’extranyar-nos que la llengua materna d’estos descendents d’iberorromans valencians, que havien segut musulmans, fora el romanç valencià. Parlaven en una llengua romanç, que havia evolucionat de la llengua propia dels seus antecessors, i que ya es troba documentada en el s. XII, en el nom propi i individualisat de “ayamiyyat Balansiya”, algemia valenciana o romanç valencià.

 

Els acatalanats pretenen amagar esta continuïtat de poble, barrejant els conceptes de raça i religio. Volen que cregam que el poble musulmà valencià no tenia raïls valencianes, sino que descendia d’uns extranys invasors d’un atra raça, que per eixe motiu, eren mereixedors de ser subjugats i substituïts per una nova raça de gloriosos conquistadors cristians, entre els que dominaven i predominaven ¡com no!, els seus admirats catalans.

 

Pero la verdadera historia nos mostra l’evolucio d’un poble condicionat per succesius poders que incentivaven la conversio a la religio que representaven. Molts hispanogots cristians es feren musulmans durant la dominacio musulmana. Molts dels seus descendents tornaren a fer-se cristians a partir de la reconquista cristiana. El frare predicador Fra Agustín Salucio (1523-1601), ho explicava a partir de la conquista d’hispania per araps i nortafricans, dient que “Los christianos que hallaron ó eran Godos ó naturales de la tierra. Los naturales en ella se quedaron porque no quedaron las Ciudades yermas, luego los christianos se tornaron moros y de la misma manera los moros se hacían christianos quando eran conquistados”.

 

Durant el proces de conversio cap a l’islam, la “rustica romana lingua” dels iberorromans valencians, evolucionà a l’algemia valenciana o romanç valencià, que era parlat tant pels valencians que continuaren sent cristians, com per aquells que es feren musulmans. Per aixo, per ser un mateix poble que parlava una mateixa llengua, en el següent articul anem a vore a cristians que es feen passar per musulmans, i a musulmans que es feen passar per cristians. L’absencia de diferencies racials entre els cristians i l’immensa majoria dels musulmans, feu que els poders musulmà i cristià intentaren impondre diferencies externes que evitaren contactes que pogueren favorir el creiximent de la religio contraria.

 

La conquista musulmana d’Hispania supongue que a partir de l’any 711, s’establiren en Hispania classes dirigents d’orige arap i bereber. No obstant, en part del territori valencià aixo no degue succeir fins a l’any 769, per formar part d’un regne cristià tributari dels musulmans, manat primer per Teodomir, i en acabant pel seu fill Atanagilt (Vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). Com han fet historicament tots els “conquistadors”, les classes dirigents d’araps i nortafricans no buscaven l’aniquilacio del poble indigena, sino una capitulacio que possibilitara que el poble conquistat els mantinguera pagant imposts. Ibn Tumlus d’Alzira, (m.1223), recordava, que quan les classes dirigents d’araps i nortafricans prengueren el poder de la “península de al-Andalus”, la poblacio d’Hispania estava formada, per “grupos de árabes, de bereberes”, i pels “cristianos que se habían quedado tras la capitulación”.

 

Alguns d’eixos cristians hispanogots i els seus successors, de forma mes o manco voluntaria o forçada, anaren convertint-se a la nova religio del poder que era l’islam, lo que provocà l’existencia de families en membres de distintes religions. El cordoves al-Utbi (m.862) contestava questions com “si el hijo musulmán puede participar en las ceremonias fúnebres del entierro de su padre cristiano”, o sobre “si un musulmán puede acompañar a su madre cristiana a la iglesia”. Un eixemple en sentit contrari el trobem en la Cocentaina de 1277, en la que un cristià “Ferrando, batejat”, defengue judicialment a un cunyat seu musulmà “Hamet Aben Hualit, cuynat seu”.

 

En el proces conquista/reconquista, s’establia un fluix de conversio cap a la religio en el poder. L’inicial conversio cap a l’islam, s’invertia quan el poder era recuperat pels cristians. El proselitisme religios eixercit sobre els subdits variava segons el radicalisme religios dels mandataris, de forma que les actuacions de certs mandataris, han dut a catalogar-los com de religio “difuminada”, independentment de la seua religio “oficial”.

 

No obstant, el fluix de conversio no era sempre unidireccional cap a la religio del poder. En territori cristià hi havien conversions l’islam. Es curios que el “usatge” barceloni nº 79, de l’any 1064 establira la llicitut de de desheretar al fill que es fera musulmà “si filii sarraceni se fecerint”. L’any 1077, es documenta que Sancio Ranimiro, rei d’Arago confiscà i donà les cases d’un apostata “illas kasas de Lope filio de donna Pura quare se fecit mauro”. Davant d’estos testimonis, els acatalanats, per a defendre els seus desficacis, han d’assimilar la conversio a una especie de possesio diabolica, que produia una mutacio racial, que duia aparellada l’aprenentage immediat de la llengua arap i l’oblit del romanç.

 

Tambe existix documentacio que acredita l’apostasia en territori musulmà. Ibn Mugit de Toledo (m. 1067), reprodui en “Muqni”, un formulari destinat als apostates o renegats, -“zindiq” (pl “zanadiqa”) o “murtadd” (pl “murtaddun”), que permetia a l’apostata eixercir el dret a la “istitaba” o declaracio d’arrepenediment que el lliurava de la pena de mort “Fulan b. Fulan…testifies that he abandoned Islam. [Later] he repented of his infidelity and apostasy, and came back to the religión”. L’any 1072, Ibn Hatim al-Tulaytuli fon acusat d’apostasia, condenat a mort i eixecutat en Sevilla. Averroes (1126-1198), en “Bidaya”, raonà “Sobre el sacrificio realizado por un apóstata”. El valencià Ibn Yubair (1145-1217), conta l’historia d’un mercader musulmà que es feu monge cristià (p 161 de “Christian-Muslim Relations”). La nostra tradicio nos posa sobre la taula el cas de Sant Bernat, musulmà valencia convers al cristianisme, que muigue martirisat en Alzira, a qui dedicarém un articul que demostrarà la seua historicitat.

 

Les conversions de descendents d’hispanogots cap a l’islam continuaren en almoravits i almohades. Els almoravits entraren en Espanya l’any 1086, pero el Sit evità la primera espenta en Valencia, a on no entraren fins a 1102.  Durant epoca almoravit, al-Turtusi (m 1127) escrivia sobre “…cuántos infieles hemos visto abandonar su religión y abrazar la fe islámica, por el deseo de alcanzar algún pequeño bien temporal que se les había ofrecido…”, manifestant l’interes material de moltes conversions. Sabem que l’any 1146, en epoca almohade, el califa Abd al-Mu´min promulgà “…que quien se convirtiera al Islam allí donde se encontrara podría conservar sus medios de subsistencia y tendría los mismos derechos y deberes que un musulmán”. Tot aço succeia, quan segons els acatalanats valencians, no hi havia qui es poguera convertir a l’islam, perque ya eren tots musulmans. ¡Seran tararots! Els valencians tampoc patirem el primer impuls almohade, perque fon frenat pel rei Llop, qui evità que s’apoderaren del territori valencià, fins a l’any 1172, produint-se ademes un transicio de total continuïtat, ya que Yusuf  b. Mardanis, germa del rei Llop i governador de Valencia en el seu nom, fon confirmat pels almohades en el seu carrec.

 

Com hem dit, el fluix d’islamisacio, -que hem comprovat que en el s. XIII no s’havia completat perque hi havien cristians autoctons-, s’invertia cap al cristianisme, quan el poder era recuperat pels cristians. El canvi de poder i l’orige cristià de l’immensa majoria dels musulmans conduia a que hi hagueren importants conversions en massa. Ibn Jaldun (1332-1406), en la seua obra “al-Muqaddimah”, justificava les conversions en massa, sobre la base de “la máxima popular” de que “Cada pueblo sigue la religión de su rey”, dient que la gent del poble “lo toman por modelo de tal modo perfecto que se esfuerzan por imitarlo en todo”. Posteriorment a la reconquista, els valencians tinguerem un rei cristià, Jaume I, i un ex-rei musulmà, Abu Sayd, que s’havia convertit al cristianisme en el nom de Vicent. L’any 1228, el mateix any que Al Mamun, califa dels almohades naixcut en Malaga, derogà el “tawhid” enviant una carta per tots els seus dominis en la que es proclamava “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús”, Abu Sayd consegui que el Papa li enviara un llegat, Joan d’Avisville, per a tractar de la conversio d’Abu Sayd, que volia fer-se cristià i sometre el seu regne a l’iglesia de Roma “fieri christianus et regnum suum subicere ecclesie Romane”. (“Chronica latina regum Castellae” atribuida al bisbe d’Osma Juan de Soria (m.1247). Totes estes circumstancies influiren en la conversio en massa de molts musulmans valencians.

 

Rubiera Mata, ha escrit sobre “la conversión en masa al cristianismo de los musulmanes toledanos”, posterior a la reconquista de Toledo de l’any 1085, afegint que “El fenómeno fue recogido por las fuentes árabes de forma inequívoca”. José Ramírez del Río, ha raonat que “Los cronistas musulmanes son, por lo general y como es de esperar, por otra parte, muy remisos a entrar en detalles acerca de las conversiones de musulmanes al cristianismo”, dient que es un fet “que se produjo de forma masiva en distintos territorios y ciudades desde el comienzo del avance castellano en el siglo XI hasta la definitiva expulsión de los moriscos” (“Al-Dajira al-saniyya: una fuente relevante para el siglo XIII en la Península Ibérica”). Ampar Cabanes, en relacio als musulmans valencians, tambe ha declarat que “Desde mi punto de vista debió de haber una conversión en masa”. A les conversions inicials que consten en la “ordinatio ecclesiae valentinae”, seguiren conversions de pobles sancers con Sollana, Almussafes i Benifayo en 1276 “illis qui receperunt noviter fidem Christi et qui consueverunt morari in Sulana et in Almusapher et in Benapfayon”, o Chilches en 1279 “totes les persones de moros qui eren ladoncs en aquel loch reeberen babtisme, e foren feites cristianes”.

 

Tots estes conversions i “reconversions” religioses, conduiren a l’extensio d’una visio practica, relativista, esceptica i inclus sincretica de la religio. Al-Hiyari (s. XII), contà que Abu-1-Qasim Ibn Jayyat, alfaqui de Toledo, justificà la seua conversio al cristianisme, alegant que el Deu dels cristians i dels musulmans era el mateix. Quan Ibn Hazm (m 1064), convidà al jueu Ibn al-Qarrad a que es fera musulmà, este li contestà que canviar de religio era una burla “The Jewish doctor Ibn al-Qarrad, when invited by Ibn Hazm to convert answered that to change religion was a mockery”. Ibn Tumlus d’Alzira (m. 620/1223), que segurament s’olorava un futur cristià, es manifestà favorable a la “taqiyya”, es dir a disimular la conversio a la religio del poder “manifested himself favourable to dissimulation”. Sense ningun dubte, esta visio “practica” de la religio era compartida per una immensa majoria del poble, encara que fora combatuda per les respectives ortodoxies, que han pretes escriure l’historia.

 

Pero les reconquistes cristianes no impedien que continuaren produint-se conversions a l’islam. El “Fuero Real” (1255) d’Alfons X parlava “De los que dexan la fe catolica”, establint que “Ningun cristiano non sea osado de tornarse judio nin moro”. En les “Partides” es regulava la pena que “meresce el cristiano que se tornare moro”. Els Furs valencians regulaven que “si crestia eligirá lig de iuheus o de sarrahins, ço es ques fara iuheu o serrahi, e per ço sera circuncidat, sia cremat”. L’any 1268 Jaume I prohibia les conversions a l’islam “prohibeatis ne aliquis christianus… se facere sarracenum”, establint que es perseguiria a tots aquells que ocultaren o defengueren als apostates “ocultaret vel deffenderet eos”. En la carta de capitulacio dels moros de Serra de 15 de febrero de 1277, es es documenta la “reconversio” de batejats “tot bategat que sia vengut ali e sia tornat moro”.

 

Entre els conversos a l’islam, hi havien nobles que havien participat en la conquista de Mallorca com “Gil de Alagó, qui fo crestiá e cavaler e ara es sarrahí e renegat de la fe e ha nom Mahomet…”, i religiosos com cert apostata franciscà “cuidam apostati Ordinis Fratrum Minorum”, a qui primer dien Andreu, i quan es feu sarrai, Abdalla “prius vocato frater (sic) Andreas, postea vero factus Saracena vocabatur Abdalla”, que es cartejà en Pere Marsili “litteram transmisit frater Petrus Marsilii”, a qui Jaume II, encarregà la redaccio de la Cronica llatina de Jaume I. Tambe hi havia gent del poble com Pere Mallen de qui consta que en 1321, “en lo temps que fo en Barbería renega de Jhesucrist e les sues obres, en-axi que’s tornà moro…”.

 

De lo vist fins a este moment, es deduix la linea de continuïtat d’un poble, una part del qual s’adaptava a la religio dels seus mandataris. L’orige racial de l’immensa majoria dels “reconquistats” no diferia massa del dels “reconquistadors”. El poble valencià cristià i musulmà eren un mateix poble que canviava de religio, no de raça ni de llengua.

 

La continuïtat de poble i la variabilitat religiosa, es despren de molts documents. La llei III del titul XXV de les Partides d’Alfons X, manaven que “ninguno non sea osado de los deshonrar de palabra nin de fecho” a tots aquells “que de las creencias extrañas vinieren á la nuestra fe”, perque reberien “pena et escarmiento…mas cruamente que si lo ficiesen á otro home ó muger que todo su linage de abuelos et de bisabuelos hobiesen seido cristianos”. Recordem el document de 1308, generat en la cort de Jaume II, i confirmat en les actes del Concili de la Viena de França (1311-1312), segons el qual el 90% dels habitants del regne de Granada havien segut cristians, fills o nets de cristians “fuerunt ipsi xpiani vel filii aut nepotes xpianorum”. En les capitulacions de Baza (1489) i d’Almeria (1490) llegim sobre “que los hijos nascidos de las cristianas, no sean apremiados a se tornar cristianos, hasta que sean de doze años, e que después, quede a determinación dellos de ser cristianos o moros”. S’afig “que sy algunos fueren tornados moros en los tiempos pasados, que no sean apremiados a se tornar cristianos contra justicia, salvo sy no fuere por su voluntad”. Hernando de Pulgar (m 1493), va escriure en la “Chrónica de los Reyes Cathólicos”, en relacio a qui mes tart seria conegut com cardenal Cisneros, (1436-1517) que “con buen celo quísose informar de todos los moros que en qualquiera manera venian del linaje de xpistianos, y hazíales traer ante sí, y por buenas palabras y persuasiones procuraba con ellos que se convertiesen á nuestra sancta fé Cathólica”. Es diu d’ell, que consegui “convertir en un dia hasta tres mil Moros en Granada”.

 

Que els musulmans valencians eren descendents d’antics cristians, tambe era cosa sabuda. El dia 8 d’octubre de 1525, any en que fon decretada la seua conversio forçosa al cristianisme, fray Antonio de Guevara, predicà en la catedral un “famoso sermon” en el que “contó que la vltima vez que ganaron los Moros a Valencia, y se quedaron avezindados en ella, no trahian consigo mas que siete moras: y que viendose necessitados de tener muchas, para poder sustentarse y multiplicar, forçaron a las donzellas y viudas a casar con ellos, y renegar de la fe: que consintiendo en ello como flacas, engendraron la Morisma que hasta agora durava en esta ciudad. De aquí sacó argumento, que siendo todos Christianos por partes de madre, no tenian porque esquivarse tanto de serlo” (p 1668 de la “Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia” de Escolano -1611). Comprovem que la conversio forçada a l’islam d’algunes valencianes, es convertia en argument justificatiu de la conversio forçada que pretenien dur a terme en eixe moment.

 

En el present articul hem comprovat la continuïtat racial d’un poble que no canviava de raça pel fet de convertir-se o “reconvertir-se” d’una religio a una atra. En el següent articul anem a vore eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians. Aixo era possible per l’indiferenciacio producte de l’identitat racial i de llengua. Vorem diferents casos en que esta llengua era el romanç valencià.