Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIII)

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).

El llibre de la Cort del justicia de Cocentaina, reproduix en estil directe algunes frases de conversacions en les que intervenen musulmans. L’any 1275, “Aben Xayhan, moro”, comparegue davant del Justicia cristià, per a denunciar que “Bertholomeu, fil de na Saragoça, avia furtada sa filla”, dient-li textualment “e dix li: no demanatz per ma filla!, si el rey ven en la terra yo men clamare a él. L’any 1289, en la declaracio de Jucef Huarat Abeç consta la següent cita textual e dix al dit fill de Pescuyal: S[…] d’alí, que·ls hi volem jaure. El mateix any, Hamet Pescuynal, requerí al Justicia requir a vos, justicia, per a que vos al dit Martín Péreç forçets en rahonar mon dret, e yo, a conexença vostra e de la cort, daré a él son salari, dient-li que havia de fer-ho “per vostre officii”, afegint que e si no, que yo que-u pusca \a vos/ demanar, en mon loc e en mon temps, davant lo seynor rey, ho davant son percurador ho son loctinent. De l’any 1294 consta una denuncia segons la qual “Hale, muler de Mahomat Rallí, denuncia denant vos, Domingo Cepillo, justici[a] de C[ocentania], que-n R[amon] de Turbayllos, \dimercres/ present passat, forçà a sa filia, per nom Muhdia, [e desponc]ellà a aquella per força. Per on suplica a vos, justicia, la dita Hale, que vos que [enantets] per vostre offici contra lo dit R[amon] segons fur de Valencia”.

L’estil directe tambe consta en distints compromisos de musulmans fets publics en el Llibre de la Cort del Justicia. Per eixemple, l’any 1289, consta que un musulmà Jo, Abdallà Huarat Axay, estadant de Cocentania” es compromete a construir-li un forn a un cristià, “promet a vos n’Arna[u] […] que fare a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn”, detallant la situacio, començament, duracio, cost i condicions de les obres “prop del castel, d’ací a I mes primervinent, que·l auré acabat, lo q[ual] […] en suma de XL sous, e si mes calç faré, que vos que·n siau […]. Del mateix any 1289 es l’otorgament d’uns poders de procuracio d’uns musulmans a uns cristians “Nos, Mahomat Aben Agrar e Hamet Aben Hualit, moros, fem e establim procuradors nostres don Simon de Tormos e Guillamon de Fores”, en els que es concreta que l’objecte de la procuracio era recuperar un deute “en demandar e recobrar d´en Guerau Calandri, veyn de Cocentania, e d’en Bertran de Calatayub, veyn d’Alcoy, CLIIII sous e IIII diners de moneda de rials d’aquel deute que a nos deuen, que es en çuma de CCII sous”, establint-se la remuneracio de la procuracio en “los ditz CLIIII sous e III diners en paga a vos metem per rahon car nos aquels deviam a Hamet Aben Callem, e lo dit aquels a vos devia”, comprometent-se els musulmans a que “tot ço que per vos será feyt e procurat, per nos ferm e estable sera agut e en res no ho revocarem, poders que donaren estant “Presentz Jaffar Aben Yaub, Mahomat Aben Xiquir”.

L’estil indirecte el trobem en els clams o demandes de musulmans contra cristians, dels que oferim alguns eixemples. L’any 1269, “Abrahym urat Farax \se clama/ de Michel de Moya, posant contra él que·l volc degolar en la mezquita de Callosa, en la qual el dit Abrahym jacia en fe del rey”. L’any 1274, “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax” i posa contra ell “que él, usant de son offici de l’alcaydia dels moros del raval, en lo mercad del rey…”. En 1275, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camià a él una mula per un mul seu, la qual li promés que anava ben e no avia en si malicia nenguna. On, com la mula sia xamuça e farahona, e no sia tal com él li promés…”. Este mateix any, “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria posant contra él que li deu dar I kafís e II barcelles d’olives”, i “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre, posant contra él que él tenia preses I moro e una mora de Seta…”. L’any següent, “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer posant contra él que·l logà per a cobrir sa casa e que’l ferí ab una cana en lo cap…”, i “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri posant contra él que lis es deutor e pagador en CCII sous de rials…”. L’any 1277, “Alí al-Murcí se clama de Lorenç, e posa contra él que li dona dos colps en la cara ab la man del plan la I colp, e l’altre colp ab la man en revés”. En 1295, “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví que·l nafra a tort e sens raho”.

Tambe trobem expressions de musulmans valencians baix la forma de “confessio” o “denuncia”. L’any 1277 “Bacca, moro del raval confessà e dix que aquels II homens que la justicia per él pres…” i dix que aquels no foren a la sua preson ab aquels II peons que a él levaren a Alacant, que aquels d’Alcoy se fogiren, per que diu que aquels dos no foren en colpa de la sua preson”. L’any 1277, “Hamet Abenhibil confessa que él, e Nage, e el Mazcon, e Axir, e Mahomat Abenhybil, son girman, e Hamet al-Ruffa ixqueren del raval de Cocentània ab volentat que si poguessen pendre neguns christians catius,…e quan foren en lo figueral de Martín d’Azagra venian II christians e saltejaren-los…e depux agueren acort que vinguessen al port per saltejar ab VI conpaynons”. Pero la delinqüencia no era exclusiva dels practicants d’una religio determinada. L’any 1275, “Axa, muler de Aben Cibrehi”, comparegue davant el Justicia e denuciant demostrà a él, que uns cristians entre els que es trobava “Bertholomeu de Saragoça”, de qui ya hem vist que havia segut acusat de furtar a la filla d´Aben Xayhan, “furtaren son fil en la orta de Cocentània, lo qual fil seu a nom Cibit”, pregant al Justicia que él que faça enquisicion contra aquels per son offici, que ella no perda son fil”, donant l’informacio sobre quan fon pres E dix que fo pres en dia de dicmenge, ben ha V setmanes”.

A voltes trobem manifestacions de musulmans en unes atres fases del procediment, com la proposta de testics o l’interrogatori. Durant el proces d’Abdulhuaheb contra P(ere) Cax “fo demanat Abdulhuaheb si pot provar”, a lo que “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marín, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Péreç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”, es dir que tenia testics tant cristians com musulmans. El mateix any, en un procediment iniciat a instancies de Ramón de Canet en contra “d’en Alí Allobadí”, interrogat el musulmà sobre “si él begue vin de dia en taverna depux ença que él fo son ixarich… Dix que no begué vin de dia en taverna depux que él fo son ixarich d’en R(amon) de Canet.

Considere interessant incidir en el proces de l’any 1275 instat per “Abdumelich, moro”, en contra de “Johan de Bitoria”, motivat per distints deutes, en el que es posa de manifest la riquea de les relacions entre valencians de distintes religions. En el clam, Abdumelich explicà al Justicia que el cristià li devia “I kafís e II barcelles d’olives, mesura de Valencia”, per contracte “de laurahon”, pel qual tenia dret a la “terça part” de la collita d’olives de “la terra que él laura”, de la que s’havien collit “III kaffissos e mig que foren”, equivalent a “l·oli que pogra ixir d’aqueles olives, lo qual […] esser III arroves d’oli, mesura de Valencia”. Ademes li demanava “una faneca d’ordi que a él deu”, junt a “II sous e mig” per rao “de sa part de les figues e de la palla… e de un dia que laura ab él”, afegint “que li deu II sous e mig per sa part de collir les olives”. El cristià “negà a él deure totes les coses per él, a él demanades”, donant la seua explicacio. En l’interrogatori, “Fo demanat Abdumelich si él vené al dit J(ohan) la arrova d’oli per III sous e IIII diners”, a lo que Dix que no. A la pregunta sobre si “pot provar qu·él li vené la dita arrova d’oli”, consta que Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel. A les preguntes sobre “si pot provar los II sous e mig de la part de les figues e de la palla e de la lavor d’un dia” o “si pot provar los II sous e mig de les collidures de les olives” contestà Dix que sí, e vana provar per moros. Curiosament, J(ohan) de Bitoria proposà com a testic a Çaaht Alhua[…]c, per a provar que Abdumelich “li devia dar forras e quítias” les dos parts de l’oli. Comprovem que les discrepancies d’una relacio laboral entre un musulmà i un cristià foren denunciades pel musulmà al Justicia cristià. No hi ha indici de problemes d’enteniment degut a la llengua, ni a l’hora d’acordar els termens del contracte de “llauraó”, ni a l’hora de denunciar l’incompliment dels pactes davant del justicia, ni a l’hora de contestar a les preguntes formulades, sino tot lo contrari. Tot indica que totes les parts s’entenien perfectament. Curiosament, el musulmà propongue a un testic cristià, i el cristà a un musulmà.

Finalment, sabem que els cristians i musulmans valencians s’entenien perfectament perque alguns parlaven entre ells i uns atres oien, entenien i reproduien la conversa. L’any 1277, “P(ere) Ximénez” declarà “que oý a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey d’Aragon que faya tracion de talar Montesa… E encara oy dir al dit Mahomat que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman…”. Un atre cristià, “Domingo Perivaynes”, declarà “que oy dir a Mahomat Alhomemi de mal del seynor rey d’Aragon”, i que ell estava present quan el “dit Mahomat parlava ab P(ere) Ximenez, e deia que·1 rey d’Aragon no pertaynia per a rey…E encara oy-li dir que-l rey d’Aragon no mereyxia per a rey… e per que terres de Valencia no auran pau.  Tambe tenim la declaracio de Mahomat Alhomemi, estant presents “la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancarí, Alí Almurcí”. Davant de tots ells, cristians i musulmans, declarà que el motiu d’haver dit tot aixo del rei d’Arago, podia haver segut que estava borracho “dix per son sagrament…que tot aquel mal pot esser que él digues del seynnor rey e mes, perque él era enbriach. D’este proces, es curiosa la locucio atribuida al musulmà de que “quan el rey amena, la regina axanca”, conservada actualment en Benimantell en la variant “quan ton pare pixa ta mare s´aixanca”, que evidencia que el romanç valencià era la seua llengua materna, que li permetia el domini de frases fetes inclus estant bufat.

En estos articuls, hem comprovat, que en el s.XIII, musulmans, conversos i cristians valencians, a voltes de dificil distincio, s’entenien sense problemes en romanç valencià. Hem vist declaracions judicials, moltes d’elles lliterals, de conversos i musulmans que acrediten que la llengua dels musulmans valencians, era l’algemia valenciana o romanç valencià, independentment de que alguns d’ells tambe sapieren o tingueren mes o manco nocions d’arap. Dels inventats “traductors”, ni rastre. Crec que no es pot dubtar de que aço es una prova mes, de les moltes que demostren l’orige prejaumi de la llengua valenciana, que es nostra i autoctona, per lo que no dependix de ninguna atra.

Negar la realitat objectiva, comprovable i comprovada, i substraure’s a la llogica, es un sintoma d’esquizofrenia. En el proxim articul repassarém alguns dels “arguments” esquizofrenics, en els que alguns catalans i acatalanats, es pensen que nos enganyen.

Anuncios

27 diciembre 2013 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Religió, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Y los moros del XIII, hablaban valenciano | 27 diciembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: