L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXII)

Hem vist que el rei en Jaume manà que en el Regne de Valencia, els procediments judicials havien de celebrar-se en romanç i no en llati, aixina com que les declaracions dels pleits havien de reproduir-se de forma lliteral. Toca comprovar que els musulmans valencians participaven en eixos juïns parlant en l’algemia o romanç valencià, que era la llengua en la que es relacionaven en els cristians. Ho farem a partir de diferents casos documentats, escomençant per alguns extrets dels llibres de la Cort del Justicia de Valencia 1280-1288, 1298, seguint per uns atres eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant. Deixarém els de Cocentaina per a un articul exclusiu. Escomencem per eixemples de la ciutat de Valencia.

 

Bernat Desnoguer acusà a “Ali Atzabpon, moro de Exerica”, d’haver ajudat a fugir a un catiu seu de nom Çaat. Mantingue que quan fugien, s’havien amagat en una casa de cristians que ho consentiren “s

abens e consentens la dona, muyller d’en G(uillem) de Pinta, e altres compaynes de la dita casa”, per lo que demanà “que façats inquisicio contra lo dit Ali Abzabpon, moro de Xérica, e contra tots los altres que al dit crim an donat conceyl ni obra ni ajuda”. Interrogat Ali Atzabpon “jura a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciació, e negà aquelles esser veres”, contestant que no “e dix que no” a unes atres preguntes. Çaat desdigue a Ali en el seu interrogatori, quan “dix que Ali Atzabpon dix a ell e conceylà que se’n anas ab ell a casa de don Jayme, seynor de Xerica”. En relacio a la casa a on s’havien amagat, declarà que “dins la dita casa trobaren la dona e II serventes”, afegint que “quan la dona lo veé ferrat, dix-li: Malastruch, mes te valia que te’n anases en altre loch…”, i que estant en el celler “vingueren les serventes e digueren-li que se’n entras…”. Queda clar que els dos musulmans entenien i s’expressaven en romanç valencià.

 

“Mahomat Almolini, de Quart”, denuncià a Arnau de Romaní perque “a tort e sens rao e injuriosament e publicament, denant molts”, l’havia agarrat “e tiran aquell pels cabells, gità’l en terra”. Una volta en terra continuà fent-li, “colps e ferides, li feu al cap Iª nafra, e encara feu a aquell altra nafra en la cama squerra”. Comprovem que l’any 1288, un musulmà de Quart s’expressà en romans valencià per a denunciar a un cristià, que provablement era familia del “Arnaldo de Romanino, civi valentino” que a partir de l’any 1266 fon bale de Valencia.

Pere Maçó, denuncià que “Çayt Oratçale, de Quart, e na Johana d’en Barçaló, bateyada”, havien ajudat a fugir a “Maymó, sarraí catiu seu”. En l’interrogatori, “Sayt Huartçale, moro de Quart, jurà a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciacio, e negà aquelles esser veres…”. Preguntat a on havia dormit quan fugi, “dix que en casa sua”, alçant-se “poch abans d’alba” per a fer llenya “a la leyna a fer”. Fetes “II somades de fornyla” (fornilla), anà a descarregar-les al forn de Berenguer Dalmau, la dona de qui “donà-li del vin de la companya, e begé mes de III taces”. Com es veu que no havia begut prou, conta que “enapres anà-se’n a la taverna d’en Tamarit e begé aquí de vin de XIIII dinarada e VII mealades de vin, e embriagà’s”. Per aixo, a preguntes concretes sabem que “dix que no sab, que enbriach ere” o que “dix que no, que enbriach ere e no li membra”. Constatem com un atre musulmà de Quart, que es relacionava en una conversa al cristianisme, declarà en romanç valencià, i s’excusà de que no s’enrecordava de certes coses, per haver-se bufat en la taverna d’un cristià.

En Silla, retingueren a un musulmà a qui dien “Mahomet, fil de Famet de Cayuel”, que era “de Malexant, aldeya de Borga”, i per tant “de la terra dels aragoneses”, perque en eixos moments Aragó estava “en guerra ab la ciutat e ab lo regne de Valencia”, i resulta que el musulmà anava “sens assegurament de pau e de treva”. Es veu que quan el prengueren, fon acusat de fer-se passar per cristià, perque duya distintius i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia”, explicant en l’interrogatori que “dix que no volia dir si era moro o christià per ço que si digués que moro era, que no·1 furtasen”, i que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià”. Per aixo, davant del justicia, “dix que él era moro e fil de moro, so es saber, de Famet de Chayvel, moro de Malexanc, aldea de Borya, vassallo d’en Alaman d’Aguda e de don Pero Corneyl”. En relacio al nom cristià, digue que “aquel qui·l conexien e l’avien privat, l’apelaven Garciola, empero totavia sabien que moro era e vida de moro faya entre aquels ab qui anava”. Explicà el seu recorregut dient que havia vingut a Valencia en “don Pero Bertrán e Rodrigo Bertrán, vassalos del noble don Pero Ferrandes”, que havia estat en els monges de Benifassà “e estech ab los monges de Benifaçà”, que havia dejunat “dejunar la quaresma dels moros en la moreria” de Valencia i que quan fon pres, se n’anava a “Exativa”. Comprovem que al musulmà aragones s’expressa en aragonesismes com “vassalos” o “totavia”.

En un atre proces, distintes persones declararen sobre lo que havien sentit dir a “la sarrahina de casa, qui á nom Fátima” i a “Asmet, moratel de la casa”. Teresa “dix que ela li oy dir a la dita sarrayna”. Toda Martinez, “no oy dir a la dita sarrayna en presencia e audiencia del dit Salamó les dites paraules”. Maria García, “oy dir a Hamet, moratel de la dita casa, que com él portas Iª  granera a la dita mora…”. Toda, muller d’en Pere de Sarria declarà que a una pregunta d’ella “la dita sarrayna li respós que carn de cervo ab cebes e ab salsa”. Comprovem que una musulmana usa la paraula “cervo”, que segons Ibn Buqlaris (translliterada “s.rbu”), era propia de l’algemia de Valencia en el s. XII.

 

En una declaracio dels Llibres de la Cort del Justicia de Valencia que s’han publicat, de principi del s. XIV, referent a l’any 1315, sabem que “Martín Azenbugí”, segurament convers, “habitador in Burgiagot, testimoni, jura e interrogat… dix que no y sab plus, salvu aytant que be á XXXII ayns passats o pus, que ell, testimoni, sab que-ls dits sarrahins nomenats en la dita declaracio son morts…e dix que per ço com él, testimoni, en temps que era ffadrí conexia a aquells…e tornaven en casa de Mahomat Azenbugí, pare d’ell, testimoni”. En el mateix proces declarà “Çaat Ffarraig, sarrahí, habitador en Benizanó”, qui “jura per la alquible segons suna e costum de mores… e dix que ell, testimoni, nasch en l’alqueria de Bofilla e estech e fo habitador del dit loch be per XL ayns… e apres viu a les mullers d’aquells vestides de negre e portar viudatge per lurs marits et encara viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare, e que tots los habitadors de Bétera o la mayor partida dehien que aquells eren morts”. No hi ha dubte de que els musulmans de Burjassot i de Bofilla parlaven a la perfeccio en romanç valencià.

 

En les denuncies i demandes criminals de l’any 1321 consta que “Jo Çahat Andraç, sarray de Quart, ab clamosa insinuació e ab fama pública de molts, denant anan…”, denuncià que Narbonet Sala, “moliner del dit loch de Quart”, havia mort al seu germà Azmet Arrendací.

 

Passant a Alcoy, pel seu Llibre del Justicia (1263-1265), sabem que “Maomet Axufí e Ferrando de Ortoneda feeren sagrament de calumnia, e·l dit moro dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona, e que no avie nuyl mal…”. Tambe que Allí Abenvaiçan, “seraïn del raval”, es clamà de “d’en G(uilem) Çafont” i posà contra ell, “que nadi no fa·y olli sino él”, demanant a la justicia “que lli faça conpli[ment] de dret seg[un] fur de Valléncia, savan de crexer e de minguar…”.

 

De Xativa, sabem que l’any 1282 “Bernat Dezplá, per nom de si e per nom d’en Bernat de Sarria”, denuncià a “1’aljama dels sarrayns del raval de Xátiva”, perque no compraven la sal en la gabella de Xativa. En el jui comparegueren els “adenantatz del dit raval”, els quals “digueren e atorgaren, present en Bernat Dezplá, que en l’an primer passat que en Jafudà era batle de Xativa, que él, dit en Jafudà, que·ls demanava que la dita aljama…”. Pero digueren mes, perque “Encara dixeren e atorgaren que en l’an que en Mossé Almater fo batle, que li donaren atre tanbé servii per tal que no prenguessen sal”. El juge “On nos, en G(uillem) Dezcloquer, jutge damun dit, vista la demanda del dit Bernat Dezplá e la resposta de la dita aljama, vista la confessió dels ditz moros…”. Que els musulmans de Xativa parlaven en romanç valencià, ya ho comprovàrem en el Llibre dels Fets. Tambe de Xativa, es interessant saber que Isabel Bonet O’Connore ha estudiat cinc documents de principi del s. XIV provinents de distints archius, concloent que “Les escriptures de compra-venda i els préstecs, com el paper de Suleima en la disputa de jurisdicció entre Xàtiva i Valldigna, apunten al tema del bilinguisme entre els mudèjars valencians” (“En busca d’una minoría perduda: notícies sobre els mudèjars de Xàtiva”).

En relacio a Chivert, tenim un cas, succeït l’any 1304, segons el qual, Alicsen de Tolba denuncià al musulmà Aytolà, i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià, per lo que s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Sabem que Llorenç i el musulmà parlaven entres ells sense problemes, perque en proces judicial que es seguí, Alicsen de Tolba declarà que Aytolà “se mudà son nom de conseyl del dit Lorenç, ço es que·s faya dir Johan et que parlàs com a serrà et deya que era del port et aquel no u fos”. Un dels pastors que estava en Llorenç de nom “Pedro, fil de Enegot Saragoça”, declarà que el “sarray dix que no avia diners et dix lo dit Lorens que eyl l’in prestaria…”.

Respecte del pleit del que ya hem parlat, que tingue lloc l’any 1315 en l’Horta d’Alacant, es una llastima, que Teresa Ferrer i Mallol no el reproduixca textualment, pero diu textualment que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés… tant els processats com els testimonis hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, afegint que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys”. Nos informa que durant el proces, interrogaren a Sancholo, a Mahomet Abotix i a Fatima, sa mare, a Saat Abotix, a Tammem Varassaat i a Nexma, sa mare, a Acdica, el saig, a Pere Andreu, el convers, a Maria, viuda de Berenguer Llop, dita na Lloba, a Joan Colom, a Aotzeis i a Fatima, als fill d’Alí Abenzeyt i d’Alí Alforrum, i a Berenguer Arquer, havent declaracions complementaries, i segons i tercers interrogatoris en torment. Comprovem que la defensa de l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, es queda es exclusiva per als indocumentats acatalanats.

En el proxim articul, analisarem en exclusiva alguna de les voltes que els musulmans valencians de Cocentaina, actuaren davant de la Cort del Justicia d’esta poblacio valenciana.