LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (i III)
De moment, hem comprovat que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia durant una epoca de la dominacio musulmana, sense perdre mai el nom de “Valencia”, aixina com que existiren unes atres poblacions que tambe foren conegudes per un sobrenom. Hem vist alguns intents d’interpretar el nom en un cert trellat i tambe les invencions dels acatalanats de sempre que presuponen al sobrenom de “Madinat al turab” un sentit completament despectiu. Sabem, que els experts, li donen a “turab” distints significats: “tapial”, “terra”, “pols”.
Per a concretar el significat de “turab” i dilucidar si “Madinat al turab” te connotacions despectives, pot ser interessant rastrejar si la paraula “turab”, es troba present en l’etimologia d’algun toponim. I efectivament, ne tenim com a minim dos. Es tracta de Calatorao en la provincia de Saragossa i d’Iznatorab en la de Jaén. En relacio a l’etimologia de Calatorao, Joaquín Vallvé, la fa vindre de Qal’at al-turab”, sent “qal’a” una “plaza fuerte”. (p. 233 de “La división territorial…”) Miguel Asín Palacios escriu de Calatorao: “<castillo de tierra>, nombre -este último Turab- propio también de persona. Citado en BAH, t I p 368, como <ciudad de tierra> y en BAH, t VI, p 418, como <fuerte de tierra>” (p.99 de “Contribución a la toponimia árabe de España”). Si parlem d’Iznatorab, s’ha de saber que el seu castell es referenciat per al-Idrisi com “Hisn al-turab”, orige etimologic mes que evident d’Iznatorab, pronunciat “Isnatorab” (en arap no existix grafia per a representar la –o).
Comprovem per tant l’existencia de dos toponims formats a partir de “turab”, sense cap connotacio negativa ni despectiva. Es mes, en els dos casos, el nom de “turab” es referix a la “terra” o “tapial”, com a material de construccio de fortificacions. Sent evident les fortificacions no es fan en “pols”, s’ha d’eliminar eixa possible equivalencia.
El profesor de l’universitat de Saragossa Cabañero Subiza nos fa saber que era usual l’us de la terra per a bastir fortificacions, quan escriu que “Las investigaciones dirigidas por M. Barcelo sobre la castellología musulmana en Cataluña, parecen haber llegado a una conclusión semejante, en el sentido de que las torres islámicas anteriores a la ocupación cristiana, al menos en el Alt Penedès, eran en su mayor parte de tapial”. (p 105 de “La marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…” -1991. “La defensa del reino de Pamplona-Nájera en el s. X”). Per aixo, pareix llicit pensar, que quan les croniques mencionen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, havien de referir-se al material de construccio que identificaria alguna fortificacio de la ciutat.
Hem vist que Saragossa-Saraqusta fon coneguda pel sobrenom, de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat blanca”. Al-Zuhri, descriu la seua muralla com a de “kaddan”, o pedra blanca i resistent, lo qual ha segut constatat per les excavacions arquelogiques. Aixo feu sense dubte, que els viagers que s’acostaren des de llunt a Saragossa la conegueren en l’apelatiu descriptiu de “Ciutat Blanca” o “Madinat al-Bayda”. ¿No podriem pensar, que de forma analoga, si la muralla de la ciutat de Valencia estava feta a partir de terra o tapial, els visitants la conegueren com a “Madinat al turab”? Esta possibilitat no tindria res d’excepcional, perque sabem que les muralles de terra d’un dels barris concentrics de Moscou, feu que fora conegut com “Zemlianoi Gorod” o “ciutat de terra”.
Pero a pesar de haver vist que la terra s’usava per a fer fortificacions com castells i torres, apretant mes, hauriem de demostrar que tambe es gastava per a fer muralles. Nos ho confirma Bazzana, qui escriu que “Ainsi, au début du IX siècle, la Primera Crónica signale la construction d’un château, ‘alcazar’ à murailles de terre ‘paredes de tierra’, à Tolede. À la fin du IX siècle, sous le règne de l’emir ‘Abd Allah, les murailles de Badajoz sont elles aussi, en terre: bi-l turab”. (p 75 del vol. I de “Maisons d’Alandalus…” -1992). En la p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”, es llig, que les muralles de Sevilla foren “reconstruidas según al-Bakri a comienzos del siglo XI con tapiales”. Concretant, vegem que Toledo, Badajoz i Sevilla, tingueren les seues muralles fetes de terra, tapial o “turab”. Es evident que l’us de la terra per a la construccio de fortificacions, s’ha d’enquadrar entre les tecniques constructives disponibles en un determinat moment historic, tendint-se evidentment a l’evolucio i a la millora, passant-se de la fusta al tapial i del tapial a la pedra. Ho vegem en la p 105 de “La marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…”, a on es llig que “la castellología en madera había precedido también en el mundo musulmán a la arquitectura en piedra…Lo que se puede afirmar con más seguridad…es que el tapial y la tierra apisonada debió preceder a las primeras construcciones encofrados con piedra y argamasa”. En consequencia, si les muralles de la ciutat de Valencia eren de “turab” en un temps, evidentment deixaren de ser-ho, quan es feren de pedra i argamassa.
I s’ha de saber que la construccio de les muralls de pedra de la ciutat de Valencia, pogue succeir en la segon decada del s. XI, sent que les que referix Ibn Idari en el “Rawd al-Mi’tar” com a “construidas en piedra y cimientos de hormigón”, poden correspondre’s en aquelles en que “Mubarak y Muzzaffar rodearon a Madina Balansiya”. (p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”-2002). Encara que tradicionalment s’ha atribuit a Abd al-‘Aziz la construccio de les noves muralles, lo cert es que al-Udri (1003-1085), unicament diu d’ell que “perfeccionó sus murallas”. (p 291 de “La división territorial de la España musulmana”). Si les muralles de terra de la ciutat de Valencia, degueren refer-se de pedra a principi del XI, resulta que coincidix en el moment en que els cronistes deixen de referir-se a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab” de forma independent, quedant a soles la formula de “tambe es –o fon- coneguda”.
Pero encara podria pensar-se en la rao per la qual una muralla de terra, identificà exclusivament a la ciutat de Valencia, sent que hi hague una epoca en la qual moltes ciutats tenien muralles de terra o “turab”. Sense dubte, l’identificacio es voria reforçada perque la terra o fanc seria el material principal en que estarien construides la major part de les vivendes de la ciutat de Valencia d’aquella epoca. No de bades, la ciutat de Valencia, s’alça sobre un pla llitoral producte de l’accio sedimentaria del Turia, sent argiles, tarquims i arenes, els materials representatius. Es impossible oblidar que una de les construccions tipiques de l’etnologia valenciana es la barraca, tipologia d’edificacio construida pels valencians com a minim des d’epoca dels ibers (vore “Notes d´etnologia valenciana. Construccions populars”), estant les seues parets tradicionalment construides a partir de “atobes” o “atobons” de terra, paraules derivades de l’arap i exclusivament valencianes. Es dificil no vore que el conjunt muralla-edificacions fetes en terra, ajudaria a que els viagers que s’acostaven a la ciutat de Valencia, es referiren ad ella en el sobrenom de “Madinat al turab” o “Ciutat de terra”.
Considere que hi han arguments mes que de sobra per a enviar a escaparrar a tots aquells que escampen inventades connotacions negatives en el sobrenom de “Madinat al-turab” pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia en una certa epoca de la dominacio musulmana. L’enronia d’alguns per desacreditar tot lo valencià, nomes pot ser calificada com de malaltussa.
LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (II)
En la primera part d’est articul, hem vist que durant una certa epoca de la dominacio musulmana, a la ciutat de Valencia, se la conegué tant pel seu nom tradicional de “Balansiya” o Valencia, com pel sobrenom de “Madinat al turab”.
L’amic Guichard, que no podia deixar passar este tema sense clavar cullerada, aplegà a escriure la borinotada de que el territori valencià es dia “Valencia”, pero que eixe nom no provenia del de ninguna ciutat, perque a la ciutat de Valencia se li dia “Madinat al turab”. Ho reproduixc per a escarni de l’autor: “Mais, dans de cas de Valence, aucune ville ne donne à proprement parler son nom à la région, puisque les auteurs arabes appellent la capitale levantine du nom de ‘Madinat al-Turab’-la Ville de terre-”. Per lo vist, a Guichard se li’n fot que al Udri (1003-1085), a renglo seguit de dir que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas” afirme que “De ella recibe el mismo nombre su cora”, demostrant Guichard que lo unic que l’interessa es formar part de la nomina dels que mengen de la ma d’Eliseu Climent, eixe que segons publicà el Mundo el 8 d’agost de 2010, ha arreplegat de la Generalitat catalana vora 18 millons d’euros en els ultims 10 anys, en teoria destinats “Para fomentar la lengua y cultura catalana”. En el programa d’estos traidors, es troba manipular l’historia en tot lo que puga perjudicar als valencians.
I anem a vore que el que la ciutat de Valencia tinguera un sobrenom, no fon unic ni excepcional, perque hi hagueren unes atres poblacions que tambe tingueren un segon nom o sobrenom, de caracter descriptiu. Per eixemple, Saragossa fon coneguda tant pel seu nom d’orige llati derivat de “Caesar Augusta” translliterat com “Saraqusta”, com pel nom de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat Blanca”, pel qual tambe ha segut coneguda la ciutat de Fes. En territori valencià, Burriana fon coneguda com “Madinat al-hadra” si creguem lo que nos diu Viciana en “Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”, qui escriu que: “los agarenos en arávigo la nombravan Metina Alhadra, como si dixeran, ciudad verde”. La duplicitat de noms es donava inclus quan l’etimologia del nom principal tenia orige en l’arap. Aixina, Gibraltar que prove de “Yabal Tariq” o montanya de Tariq, era coneguda per “Madinat al-Fath” o “ciutat de la Victoria”. Afegitons descriptius portava tambe Algezires, de “al-Yazira” o l’Illa (com Alzira), i que fon coneguda com “Yazirat al-Hadra” o l’Illa verda, sent aixina nomenada en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del s. XI que parla de “Yspali regione per insulam Viridem, scilicet Gizirat-Alhadra”.
A continuacio, correspon estudiar el significat de “Madinat al turab”. En l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, estudiàrem el significat de “Madinat”, primera de les paraules que formen l’expressio, comprovant que equival a la “Civitas” romana i solia designar llocs en funcions politico-administratives, religioses i relacionades en impartir justicia. En relacio a “turab”, solem trobar-nos en traduccions com “tapial”, “terra”, o “pols”, lo que no vol dir que no hi hagen explicacions exotiques, com la que consta en “El origen íbero tartésico del eusquera”, a on s’identifica Madinat al-turab en “Ciudad del Turia” i unes atres incalificables, com la del renegat de Josep Piera, qui en “Cuentos de las dos orillas”, obsesionat per fer mal i desacreditar tot lo valencià, parla de “Madinat al turab”, deixant caure que “Turab también significa tumba” .
En relacio al tema de que parlem, es curios coneixer que l’arabiste i catedratic d’arap Pascual de Gayangos (1809-1897), feu una translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia, distinta a la de “Madinat al turab”, aplegant a un significat molt distint. Ho comprovem en l’estracte de l’obra d’al Maqqari “Nafhu-t-tíb min Ghosni-l-andalusi-r-rattíb…”, que Gayangos titulà “The History of the Mohammedan Dynasties in Spain” (1843), a on s’atribuix a Ibn Sa’id (1208-1286), la frase de que “Valencia was known under the name of Medínatu-t-tarab.”, es dir que Valencia havia segut coneguda en el sobrenom de “Medínatu-t-tarab” (p. 66 del vol I). En la p CXVII de l’index del vol. II, de l’edicio de 1964, Gayangos escriu: “Balensiah (Valencia), city, called Medínatu-t-tarab (the city of mirth)”. I “city of mirth”, vol dir “ciutat de l’alegria”, significat ben distint del de “Madinat al turab”. Esta sorprenent llectura, ha segut repetida per uns atres autors, segurament a partir de la inicial de Gayangos. Per eixemple, Karl Baedeker, escriu que “None of the larger towns of Spain, except, perhaps, Alicante and Cadiz, produce so Oriental an effect as Valencia, the Medina-ba-tarab (‘city of joy’)” (p 289 de “Spain and Portugal: handbook for travellers” -1908). Mes recentment, Gabriella Zanoletti, escriu sobre Valencia que “Occupata dai Mori e posta sotto il Califfato di Cordoba conobbe un periodo di grande prosperità tanto da essere chiamata Medina-bû-tarab, città della felicità”. (p 108 de l’edicio italiana del “Regiment de la cosa pública” -1986).
No obstant lo expost en el paragraf anterior, l’unanimitat actual en la translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, induix a pensar en un probable error de Gayangos, per lo qual seguirém en les “explicacions” sobre el perqué del sobrenom de “Madinat al turab”.
Anem a coneixer primer lo que diuen els de sempre i els que es fien dels de sempre. Per ad alguns, el nom de “Madinat al turab” es “enigmatic”. Uns atres directament el califiquen de “despectiu”. Com a cosa sabuda per tots i de forma prepotent, es calificat de “significatiu”. En mes o manco conviccio, tots atribuixen el nom de “Madinat al turab”, a la decadencia, despoblacio i destruccions varies de la ciutat de Valencia.
Alguns no concreten l’orige de tal decadencia i despoblacio, que pareix cronica i implicita en el nom. Lorenzo Cara, escriu en “Ciudad y territorio en Al-Andalus” que “la capital es mencionada con un enigmático ‘Madinat al Turab’ o ciudad de tierra, topónimo que parece traslucir en si mismo una situación de decadencia…”. Hugh N. Kennedy, basant-se en el “amic” Guichard, diu que “The history of Valencia in the early Middle Ages is very obscure”, es dir que l’historia de Valencia en l’alta edat mija es molt fosca, parlant de que en eixe temps era coneguda en el “dismissive name of Madinat al Turab o City of dust, was, essentially uninhabited”, es dir, en el nom despectiu de “Madinat al turab” o ciutat de la pols, estant en essencia deshabitada. (p 56 de “The Byzantine and early Islamic Near East”). Sonia Gutiérrez parla del “significativo nombre de Madinat al-Turab”, en acabant d’inventar-se que la ciutat de Valencia es trobava “prácticamente despoblada” i d’escampar la mentira de “la pérdida de su nombre latino” (p 225 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico”)
Uns atres s’agarren als tipics topics. Els autors de “Anecdotario histórico valenciano”, en la p.28, en acabant de dir que Valencia rebia el nom de “Madinat al turab”, ho relacionen en que “En el siglo VIII, la antigua ‘Valentia’, se hallaba muy despoblada”. María Jesús Rubiera Mata, atribuix a Abd al Rahman la destruccio de la muralla romana de la ciutat de Valencia i diu que “es cuando se convierte en Madinat at-Turab, la ciudad del polvo, que yo creo que se refería a sus edificaciones de adobe, que no debieron cambiar demasiado…”. (p 63 de “Arquetipos ideales de la ciudad árabe”, en el “Simposio Internacional sobre la Ciudad Islámica”, – 1991). Carmen Gracia, escriu sobre “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, afegint que “Quizás esta brutal destrucción es la que explica el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad de tierra), por la que la ciudad fue conocida en este tiempo”. (p.124 de “Arte Valenciano”).
Pero en l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, varem vore que la hipotesis sobre despoblacio i decadencia de la ciutat de Valencia previament a l’invasio musulmana, es negada hui en dia pels mateixos que anteriorment la defenien, sobre la base de les evidencies arqueologiques. I en l’articul “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”, varem vore que eixa presunta destruccio nomes existix que en el cap d’aquells als qui els hauria agradat que haguera passat. Per tant, si el nom de “Madinat al turab”, no te res que vore en “decadencies”, “despoblacions”, i “destruccions” de la ciutat de Valencia, ¿a que es degut?
Per a que vejau que tambe existixen autors que no tenen la ment “decadent”, “despoblada” (de neurones) ni “destruida”, i per tant no fan interpetacions despectives, anem a vore algun intent d’explicacio en mes trellat. Huici Miranda justificà el sobrenom de “Madinat al-turab” en relacio a la ciutat de Valencia, “por estar edificada sobre tierra de aluvión, sin base rocosa y no estar sus calles empedradas” (p 20 de “Historia musulmana de Valencia y su región: novedades y rectificaciones”). Torreño Calatayud, en “Arquitectura y urbanismo en Valencia” diu que “la capital recibió el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad en tierra), ya que se asentaba en una isla que formaban dos brazos del río Turia antes de su desembocadura”. Boira i Maiques, en “La ciudad de Valencia y su imagen pública” atribuix “el nombre de Madinat-al-Turab o la ciudad del polvo”, a “la carencia de empedrado”.
No obstant, estes hipotesis no explicarien la rao per la qual el sobrenom de “Madinat al turab” anà perguent força en el pas del temps, quedant-se exclusivament el de Valencia o el de la seua translliteracio “Balansiya”. I es evident que la ciutat de Valencia, ni es canvià de lloc, seguint estant “sobre tierra de aluvión”, ni s’empedraren els seus carrers, caracteristica, per atra banda compartida en moltes atres ciutats i que encara cridava l’atencio de John Ford, en 1831, quan va escriure en relacio als carrers de la ciutat de Valencia que “Las calles, en algunas ocasiones están sin pavimentar, a fin de que las basuras puedan servir de abono para la huerta”.
Necessitarem d’una ultima part per a aclarir el “misteri”, comprovant que alguns, si foren honrats, haurien d’optar per l’ostracisme.
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (i III)
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (i III)
Continuem en les mides valencianes tant superficials com de llargaria, evidentment relacionades perque una superficie es la multiplicacio de dos distancies.
Començant per les mides de llongitut, hem de partir del “Alna” o “Vara”, que en el sistema metric decimal es correspon en 906 mm. La vara es pot dividir be en 4 “Pams”, be en 3 “Peus”. Multiplicador de la vara es la “Corda”, formada per 45 vares. El pam es dividix en 12 “Dits” i el “peu” de 12 “Pulgades”. Un dit es dividix en 12 linees. I una “Braça” o “Canya”, equival a 9 pams. Mes mides antropometriques son el “Colze”, la “Passa”, i la “Milla”, equivalent a mil passes. Es curios el “Eixem”, definit per Onofre Pou en el “Thesaurus Puerilis” en l´apartat “De les medides de la terra” com “distancia entre lo dit gros y segon estesos”, aclarint “ques diu en Valencia xem: en Catalunya forc”
Ara anem a comprovar lo “sabuts” que son els nostres catalanistes. En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l’entrada “pam” diu: “…El pam comú és la huitena part de la cana” I en l’entrada “cana” diu: “Antiga mesura de longitud dividida en huit pams”. Si busquem estes definicions en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Enciclopèdia Catalana vegem que les que consten en el “Diccionari ¿Valencià?”, senzillament son copies, diferenciant-se unicament en que canvien “petit” per menut, “vuitena” per huitena i “vuit” per huit, de lo qual es despren, que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera, no tenen ni punyetera idea de l´antic sistema metrologic del Regne de Valencia, sospitant que segurament, no saben ni que ne teniem un de propi. La “cana” catalana de Barcelona, equivalent a 1,5550 m no te res que vore en la “vara” valenciana. En consequencia, la definicio que donen de “pam” resulta una aberracio per als valencians. Si fora deveres allo de que hi ha que deixar la filologia als filolecs, i tots els filolecs son com els de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ¡Anem aviats! De la Generalitat Valenciana, estem acostumats a esperar qualsevol cosa que vaja en contra dels valencians, i dels que tiren bromera ¡nihil novo sub sole!
Deixem-ho correr, sense esperança alguna de que ho corrigguen, i estudiem les mides de superficie valencianes. I hem de saber, que l´unitat de superficie es la “Fanecada”, que es dividix en “Quartons” i en “Braces quadrades”, de forma que un quartó, te 50 braces quadrades i es la quarta part de la fanecada. Una braça quadrada te 81 “pams quadrats” i cada pam quadrat, 144 “dits quadrats”, cada un dels quals te 144 “linees quadrades”. Multiplicadors de la fanecada tenim el “Jornal” o “Cafissada” compost per 6 fanecades i la “Jovada” de 36 fanecades.
Anem a traure la superficie en m² de la fanecada a partir de les indicacions dels Furs: En “De corda de soguejar la terra, e del preu de les jouades” llegim:
“La corda ab la qual les jouades, e la terra es soguejada, e mesurada ha vint braces reals, e en cascuna corda ha quaranta e cinch alnes de la ciutat de Valencia”
Si la corda te 45 alnes i l´alna es de 906 mm, la llargaria de la corda es de 906 x 45 = 40.770 mm = 40 m 77 cm. Si la corda te 20 braces reals, una “corda quadrada” tindria 400 braces quadrades, es dir 40,77 x 40,77 = 1.662,1929 m².
“La mija fanecada de terra ha de cascun costat deu braces de la dita corda, e axi ha cent braces quadrades”
Si mija fanecada te 100 braces quadrades vol dir que 1 fanecada ne te docentes. Si 400 braces son 1.662,1929 m², docentes es la mitat, es dir 1662,1929/2= 831,09645 m².
Acabem de deduir, que la superficie d´una fanecada es de 831,09645 m², d´a on una cafiçada serien 831,09645 x 6 = 4.986,5787 m² i una jovada 831,09645 x 36 = 29.919,4722 m². El “mestre” universitari, Enric Guinot, en la precisio que el caracterisa, escriu en “Repartiments a la Corona d’Aragó (segles XII-XIII)”: “Al repartiment valencià, la mida de referència general fou la jovada, equivalent aproximadament a 3 ha (= 2,99 ha), amb uns divisors que són la cafissada (1/6 jovada = 0, 5 ha), i la fanecada (1/6 cafissada = 833,3 m²)”. I yo em pregunte, ¿Com vol que l´ixquen els numeros si no sap fer-los? ¿Podrien els “sabuts” de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana deduir la superficie de la fanecada partint de la “cana” catalana? Els repte a fer-ho.
En el Llibre del repartiment, en donacio del 3 d´octubre de 1.237, llegim: “Et domos pro stabulo, de Hubecar Almatia; et III fanecatas pro orto in Roteros”. Es indubtable, que el rei en Jaume conexia que els valencians mediem en fanecades un any abans de la seua entrada en la ciutat de Valencia.
Hem de saber, que pel sur d´Alacant, es conserva un atra mida superficial: la “Tafulla”. Tambe Jaume I la coneixia, quan diu en els Furs: “Que L tafules no eren sino dues jouades de Valencia, que no fan sino XII cafices de sembradura.”
I encara tenim mes mides propies i genuïnes. Per al cabal d´aigua tenim la “Fila”. Una fila es l´aigua que ix per un forat d´un pam quadrat a cinc pams de velocitat per segon, de modo que equival a un cabal de cinc pams cubics per segon. “. En la p. 223 de “Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia” tenim un eixemple: “Vallanca, tiene en su acequia cinco filas de agua, por haber cinco palmos de ancharia, y uno de fondo”. A un conjunt de dotze dotzenes diguem “Grossa”. A un conjunt de troncs per a ser conduits pel riu “Almedia”. Vejam-ho: “Que algú no gos tenir almedies de fusta en lo riu de vers la vila”. I es evident, que este estudi no es exhaustiu. Ne tenim mes.
Pero lo que es cert, que no tenim “palmades”, ni “polzades” ni “colzades”. Dubte que quan Jaume Gaçull escriu “Puix canes ni banyes per dies no venen” pretenguera medir 8 pams catalans en un pel del cap. No tenim “quarteres”, ni “quartans” ni “picotins” ni “destres” ni “tornalls” ni “càntirs”. No tenim “roves” ni “unces”. Tampoc tenim “mujades”, ni “mulneres” ni… Es curios llegir en la “Real Orden de 9 de diciembre de 1852, por la que se determinan las tablas de correspondencia recíproca entre las pesas y medidas métricas y las actualmente en uso”, referit a Barcelona: “La vara…Es la de Castilla”; “La fanega superficial…Véase Castilla” ¿No erem els valencians els qui estavem castellanisats?
I en esta serie d´articuls, hem vist que els valencians teniem el nostre sistema metrologic genuï i que els catalans no tenien res que necessitarem. Hem comprovat com hi han components del sistema, que no es que siguen anteriors a Jaume I, ¡es que n´hi han alguns anteriors als romans! I els valencians, a través dels temps, els hem mantingut passant a formar part de les nostres arraïls, que com hem comprovat, son molt fondes. Per aixo fan tanta força els catalanistes, en intentar el desarrailament del poble valencià, sense parar de copiar-se entre ells els trellats que s´inventen per separat, escampant mentires a manta. Fem, entre tots, que fracassen.
Per a acabar, ve al pel, el poema de Xavier Casp que diu: “Va naixer perque calia / Ningu no ha sabut mai / el dia. / Valencia es el nom. / La patria es presencia / i essencia. / I yo estic i estare / on ella està. / Soc tant si vullc com si no vullc, / ¡que si que vullc!, valencià.”
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (II)
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (II)
Hui continuarém en el sistema monetari valencià format pel conjunt “lliura”, “sou” i “diner” procedents dels “librae”, “solidi” i “denarii” romans, que encara hui es manté en Anglaterra: “pounds” (lliura), “shillings” (chelí), “pence” (penic). Inclus el “dinar” musulmà, ve del“denarii” romà.
L´unitat del sistema monetari valencià era la “Lliura”. Una lliura es dividia en 20 “Sous” i un sou en 12 “Diners”. Si l´estudiem a continuacio d´haver vist el sistema de pesos, es per l´evident relacio que guarden i que consistix en que d´un pes exacte, d´un material determinat, es trauen un numero concret de monedes. Vejam un eixemple a partir dels Furs: “Lo march haje, e contingue en si.viij.onces e onça haje, e contingue en si vint e quatre diners…” Si 1 “marc” son 8 onces i 1 “onça” son 24 “diners”, vol dir que d´un “marc” de pes es traurien 192 peces o “diners” (8 x 24 = 192). “…de diners que sien de setze sous lo march” Si els 192 “diners” els dividim per 16, constatem que un “sou” equival a 12 “diners” (192 / 16 = 12).
Robert Ignatius Burns, en la p. 151 de “Diplomatarium I”, diu: “De bon principi, el rei encunyà un sistema monetari especial per al regne de València amb el propòsit deliberat de “reformar” (la paraula és seva) el centre econòmic islàmic i de polititzar-ne àdhuc la moneda.” Efectivament, en el “Liber Privilegiorum Civitatis et Regni Valencie”, consta privilegi de l´any 1.247 “De moneta regalium et de lege, pondere ac alliis pertinenciis et ordinacionibus eiusdem” llegim: “…debitum juxta christianorum morem in melius reformare, ut abjectis vetustatibus…”. I com la paraula de Jaume I “es seva”, deu ser la rao per la qual als catalanistes els cou i els fa plorar, reconeguent en este cas, l´orige autocton del nostre sistema monetari, al constatar que Jaume I parla de “reforma” i no d´invencio, a la qual ells, els nostres catalanistes, estan tan aveats. Comprovem com, el sistema monetari valencià, no te res que vore en els catalans.
En el privilegi que hem nomenat, el rei En Jaume instituix els “Reals de Valencia” en un valor de 3 diners, “Quam monetam volumus et statuimos quod semper appellatur et vocetur reals de Valencia…”, estenent el seu us al Regne de Mallorca “…eius usus sit singularis et publicus in civitate et regno Valencia et in civitate et regno Maiorice et in insulis Minorice et Evice…”. Tambe de 1247 es la “Taula de canvis”: “…statuimus quod tabula presentis monete regalium Valentie duret in civitate et toto regno Valentie…” 12 reals de Valencia es canvien per 18 diners de Barcelona.
En 1258, Jaume I, crea el “diner barcelones de tern” de 3 diners, a imitacio del “real de Valencia”. Mateu i Llopis nos informa en la p. 17 de “Sobre la política monetaria de Jaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” que “…la nueva moneda de Barcelona, se inspiró artísticamente en la valenciana…”
L´any 1263, Jaume I autorisa a “Arnaldo Laurencii” a fer moneda “que vocatur millarensis”, a imitacio de les musulmanes, per a favorir el comerç.
I es que no hi havia dubte de la superioritat del sistema monetari valencià anterior a la conquista, “reformat” pel rei Jaume I. En la p. 294 de “Historia de los Condes de Urgel”, Próspero de Bofarull nos informa de que: “…quedó abatida y con poca estima la de los condes de Catalunya, por ser la que ellos batían de metal bajo y sin plata; y ya no corría sino en sus tierra, y aún sus mismos vasallos la aborrecían, porque sacándola de los límites de sus señoríos, todos la menospreciaban como a cosa de poco valor y quilate”. En la p. 115 de “El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català” el seu autor, Miquel Barceló escriu: “Crec que les emissions amb la inscripció Raimundus Comes a partir de 1069 poden ser explicades com el primer assaig comtal, imperfecte i circumstancialment reeixit d´ordenar monetariamente la jerarquia dels feudals”. I hem de saber que l´any 1024, els diners valencians ¡d´or! ya circulaven per Catalunya, segons es despren de la mateixa pagina del mateix llibre: “…en un document de 1024, s´establia el pagament del cens d´un molí en mediam unciam auri Valencie”
Es previsible, que els valencians descendents dels iberorromans, independentment de la religio que professaren, o de que la religio oficial de la seua terra fora la islamica, havien de sentir-se orgullosos de la evident superioritat del seu sistema monetari, comparat en els dels territoris cristians circumdants.
Continuarém en les denominacions de les mesures de liquits o gra. Si parlem de liquits, per al vi, teniem el “canter vinader”, que es dividia en “mig canter”, “quarta” i “mija quarta” i per a l´oli, teniem la “arrova oliera” i la “mija arrova”. Mes interessants i relacionades en mides superficials i en consecuencia de llargaria, son les mesures per a mesurar cereals. L´unitat del sistema valencià es la “Barcella”. Divisors successius per mitat son la “Mija barcella”, el “Almut” i el “Mig almut”. Multiplicadors de la barcella tenim la “Faneca”, composta de dos barcelles i el “Cafis” format per 12 barcelles.
I tornem a fer-nos la pregunta de rigor: ¿Dugueren els pressunts “repobladors” a Valencia les mesures de les que hem parlat? I la resposta es un NO com un cabaç.
Hem de saber que no hi ha qui discutixca que la paraula “barcella” es propia del romanç valencià anterior a la reconquista. Coromines diu que “potser provinent del ll. vg “particella” diminutiu del ll. particula”. En la ponencia de Máximo Torreblanca en el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (Valencia 2001) llegim: “La forma “barcella”, se documenta por primera vez en el “Llibre del Repartiment” del Reino de Valencia”. I si l´unitat del sistema de mesures es d´orige valencià, dificilment no ho sera el sistema complet.
Les paraules “cafis”, “almut” i “faneca”, deriven de les paraules arabigues “qafiz” “al-mudd” i “fanīqa”. No tenen pinta de ser massa catalanes ¿veritat que no? Pero encara poden haver-ne alguns, que poden pensar que l´orige siga lleitadà, enganyats per la llegenda que conta que els lleitadans nos dugueren pesos i mesures, i sent que estes tres mesures, formaven part del seu antic sistema, (abandonat i substituit posteriorment pel sistema de Barcelona, de “quartera” i “quartans”).
El Sit campeador, va sometre a Valencia a un siti de mes d´un any abans de la seua entrada en la ciutat. El desabastiment feu que en l´interior de les muralles, aumentaren considerablement els preus de les viandes. En la Cronica General de 1344 consta lo que escrigue un moro de l´interior (Ben Alcama): “E estonce Albenalfarax, un moro que escribió esta historia en Valencia en arábigo, puso como valian las viandas, por ver cuanto se podía tener la cibdad, e diz que valía el cafiz de trigo once maravedís, e el cafiz de la cevada siete maravedis, e el cafiz de las otra legumbres seys maravedís: e el arroba de la miel quinze dineros, e el arroba de las alcarchofas una tercia de maravedí…e la libra de la carne de carnero seys dineros de plata: e la de vaca quatro dineros”. Si la traduccio es exacta, es despren que els valencians descendents dels iberorromans valencians no necessitaren que ningu duguera lo que ya tenien.
I es que la realitat, fon mes be al contrari. Imma Ollich i Castanyer, autora del llibre “Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l´Esquerda, 1991-1994…” reconeix en la p.78 del seu llibre que en el sigle XIII, des de Valencia, “…es transfereixen certes mides i mesures a l´ambit català…”
Continuem comprovant com el sistema metrologic valencià te el seu orige en els descendents dels iberorromans valencians immersos en una civilisacio dominant islamica. Jaume I respectà les mides i mesures en les quals vivien els “valentini” que trobà quan el poder canvià a mans cristianes.
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (I)
LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ (I)
En els nostres Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se un desig d´unitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del princep” llegim: “Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots temps.”
Anem a intentar contestar una pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques que gastaven els descendents dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, o ne va institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts “repobladors”.
En una primera aproximacio, sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts “repobladors”, sent que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, els nostres catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les trague de la manega.
Considere que es un tema important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat, individualisat i acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins a que Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal l´any 1849. No obstant, barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la desaparicio. Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o “tafulles”) i molts productes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.
De nou anem a comprovar que la veritat es troba en la continuïtat del sistema metrologic anterior a la vinguda de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en la importacio de sistemes dels pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una prova mes, que posa de manifest la mentira catalanista.
Escomencem per les unitats de pes. Si partim de la “Lliura de taula”, equivalent a 12 onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de taula”, estava compost per 8 onces. Seguint per l´“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mija onça”, “Quart d´onça”, “Mig quart d´onça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Est ultim, es dividia en 18 “Grans”. Per a que es veja el grau de precisio, un “Gra” equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I encara existia el “Quart de gra”! Si estudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures, tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”. Multiplicador de l´arrova era el “Quintal”, format per quatre arroves.
El sistema tenia variacions segons lo que es pesava. Aixina, existia la “Lliura de carn” (36 onces), la “Lliura major o del peix salat” (18 onces), la “Lliura del peix menut fresc” (16 onces), el “Doble Marc de la Cambra o dels argenters” (15 onces). L´arrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra de 36. En conseqüencia, hi havien 3 quintals distints, segons l´arrova de que es tractara. (120, 128 y 144 lliures).
Felip Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu: “Y prueba de esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia de peso del marco del nuevo reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”
El català Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio paramétrico metrológico medieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal, Galízia, Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia, los patrones originarios de los diversos grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron los embates, las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XX hasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus pesos mayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya y Mallorca se conducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el uso del Marco de Colonia pero mantienen su sistema comercial”
En la “Gaceta Numismática” nº 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Els pesals valencians i llurs orígens”. Escomença indicant que “…a l’any 1825, a València, hi romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l´Àsia menor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l´arribada de mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo prou documentada ens permet de no comentar-la en aquest estudi.”
Pel citat estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València és igual o assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours, etc.”
Pero les conclusions mes espectaculars son:
1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te el mateix pes que la mina fenicia (362 2/3 grams),
2.- Que el “talent fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliures valencià”,
3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideix amb la mina aqueménida mera de 544 grams”
4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224 Kg) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar per la reforma i que no és més que el dímer de l’Euboic (26,112 quilos)”.
Al final del treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellà que passe a reproduir: “En este examen de pesos valencianos y su relación con la metrología antigua, se consideran las libras en uso antes del sistema métrico decimal y también todas las marcas conocidas en el reino de Valencia. Su relación con el Babilónico, Fenicio y otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápido que conduce a una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”
Es coneguda la generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps. Aixina, l´any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g i la de Valencia 355 g.
Recordem lo que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A. Peña, del “Departamento de Genética y Antropología Física, Facultad de Ciencia y Tecnología, Universidad del País Vasco”, D. Arroyo de “Progenie Molecular, Valencia” i C. Vidales, de la “Unidad de Genética Molecular, Policlínica Gipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” (Traduixc de l´angles): “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”
I totes les aportacions tant genetiques com culturals d´eixos pobles, contribuiren a definir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn. Hui hem vist que l´orige d´alguns pesos valencians que nos han acompanyat fins al s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i continuat durant el periodo de religio oficial islamica. Jaume I es trobà en valencians, descendents dels iberorromans, que tenien el seu propi sistema ponderal i el respectà. No li feu falta inventar-se res ni copiar-se de ningu, contrariament a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mes que inventar-se mentires, copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, be siguen dels amos catalans, be de tots els valencians.
LA CONTINUITAT PRE I POSTJAUMINA DE LES DEMARCACIONS TERRITORIALS
LA CONTINUITAT PRE I POSTJAUMINA DE LES DEMARCACIONS TERRITORIALS
Mateu y Llopis, escrivia en la revista “Ampurias”, toms VII-VIII – 241 (Barcelona 1946): “Se comprueba la continuidad de lo ibérico, es decir, del hecho geográfico e indígena, en el período de la Reconquista, con evidente repetición de demarcaciones, límites y distribuciones territoriales varias” Posarem alguns eixemples.
En la pag 171 del llibre “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, consta, referit a 1268, “Sentencia en la que se resuelve, una vez oidos los moros más ancianos de Cocentaina, que las alquerías Gayanes y Foncesielles, no pertenecen al término de Perputxent…” De la p. 173, del mateix llibre, (abril de1268), es la “Orden del rey para que Domingo Marqués y Berenguer Escrivá vayan a Cocentaina y asesorados por cristianos y moros, procedan al deslinde y amojonamiento de aquella villa, con algunos lugares de Alcoy, Penáguila, Travadell, Planes, Perputxent, Agres y Bocairente, en evitación de disputas entre sus vecinos.”
Andre Bazana, en “Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó, (Castellón)” diu: “El distrito rural de Shūn, corresponde más o menos al territorio actual del municipio de la Vall d´Uixó; es decir que los límites administrativos de época islámica han sido conservados a pesar de la conquista cristiana del siglo XIII”
Del 16 d´agost de 1307, es el document pel qual Jaume Perez, i uns atres juges arbitrals pronuncien sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent i Montserrat.
Llegim : “Et presents testimonis n’Eximen Sanchiz de Thovia, Esteven Roca, en Pelegrí Periz, et Mahomat Atzaneti, alemín de Picacen, et Mohamat Abenahir, alemín de Monserrat”
Es comprova com la “tabula rasa”, posterior a la reconquista, en la quals els catalanistes volen que pensem es un atra de les falsetats que els interessa escampar. I ¿com s´aclaririen? ¿En quina llengua? Per a comprovar-ho, es important comentar la delimitacio territorial del terme de Siurana, en la dita “Catalunya Nova”, que tingue lloc en 1154 i en la qual participà gent “…que vingueren de Valencia”.
Hem de saber, que el territori de Siurana fon l´ultim territori de l´actual Catalunya “sots senyoria de moros”, que fon conquistat en l´any 1153. En 1154, “Actum est hoc VIIº idus setembris, anno ab incarnatione Domini MºCºLºIIIIº”, es fita el terme de Siurana. Llegim: “…cerquam lo terme de Siurana ab los sarayns de aquell loch”. Sabem que “per major autoritat trametem letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia a n’Amnecqa et a n’Ustalbo et a los altres sarayns, los quals foren de Siurana, que a nós trametesen letres en qual manera devia anar lo terme de Ciurana”, en contestacio de les quals, “…aquells trameteren a nós letres en qual manera devia anar <e> en qual manera ells lo tenien”. No obstant, “Altra veguada enquerim los sarrayns de la Ribera, los quals foren de Siurana, en qual manera devia anar”, i en contestacio, “aquests de la Ribera, acordaren-se ab les letres [los altres] que vingueren de Valencia” El document, procedix a continuacio a la descripcio del terme, contant-nos que en “aquestes demostrandes foren molts hòmens cristians et sarahins et juheus”, passant-se a nomenar els assistents i firmants, a renglo seguit. En el document consta que l´acta de delimitació de 1154, fon copiada en 1283: “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda, anno Domini Mº CC LXXXº IIIº, quarto idus iunii…”. Varies versions d´un document datat en 1173, fan referencia a la delimitacio de 1154 “…axí aquells sarahins aquells termenaren e mostraren”
Els documents, foren estudiats l´any 2003, per Antoni M. Badia i Margarit, en la revista “Estudis romànics” nº 25 (p. 7-38), en l´articul “Ús formal del català a la Catalunya Nova els anys 1154 i 1173…” Diu Badia: “Per tant, les fonts històriques existents ens permeten, si no afirmar, almenys establir amb versemblança que, en el mes de setembre de 1154, havent estat preses en consideració les referències trameses pels sarraïns de València i les declaracions personals dels de Serós i de la Ribera, quedaren fixades, mitjançant informació pública i testifical, les afrontacions de Siurana i de tot el territori que li corresponia.”
Els fets relatats, no quadren ni en calçador en les teories catalanistes. ¿Els vencedors cridant als vençuts per a delimitar els termens? ¡A sant de que! ¿Com es que s´entenien sense tracmany, torcimany o traductor? Al respecte, Badia estudia “…l’ús del romanç en les sessions recollides a la delimitació de 1154 i al sagramental de 1173”, diguent que independentment de que el document original de 1154 haguera segut o no, redactat en romanç, “Penso que tothom ho acceptarà: les reunions de 1154 i de 1173 es feren en romanç català com a llengua d’un sol grup humà.”
O siga que “tothom” acepta que en l´ultim territori conquistat de l´actual Catalunya existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l´islamisme, i que tots parlaven romanç.
I si en territori valencià, el canvi del poder definitiu a mans cristianes s´escomençà nomes 70 anys mes tart. ¿Per qué s´enrossinen els catalanistes en que en Valencia no existia “un sol grup humà”, format per aquells que eren cristians i aquells que profesaven l´islamisme i que tots parlaven romanç? ¿Per qué mantenen que als descendents dels iberorromans valencians, els passà justetet lo contrari? I la resposta es senzilla: si els catalanistes reconegueren que en Valencia ya es parlava romanç valencià previament a la vinguda de Jaume I, ¿Quina excusa tindrien els catalans per a apoderar-se de tots els nostres classics en llengua valenciana? ¿Qué els quedaria ad ells?¿No res?
Badia i Margarit, estudiant la possibilitat de que el document original del que parlem, estiguera redactat en romanç, afirma que sent que els qui havien vixcut baix el poder dels musulmans, no coneixien el llati, el document es podia haver redactat en romanç, perque “Ningú no havia de poder retreure’ls mai que haguessin signat allò que no entenien”
Curiosament, si donem per bo que els documents de 1154 i 1173 foren redactats en romanç, fent cas de que “Açò és translat feelment trensladat pres de una carta original, ninguna cosa ajustada ni deminuïda”, diu Badia que aço situaria“…ambdós documents en un dels primers llocs, si no el primer absolut, dins la prelació cronològica de textos congruents i sencers escrits en romanç”, estranyant-se de que “això s’esdevenia justament a la Catalunya Nova”.
I no resulta gens difícil comprovar, que el romanç en que esta escrit el document, res te a vore en el català que es posa de manifest, per eixemple, en el “Llibre dels judicis” o “Llibre jutge”. Llegim en fragment primer de la primera mitad del XII: “Àlias quant és a la facultad del aüd o la possession debita és o ayuda de acstal guisa…” Llegim del segon fragment de 1180-1190: “…o per mandament reial foron encombrats qe non o progron ademplir, aicelò enfre sis meses.”
Sent que el romanç en que esta escrit el document, es prou mes paregut al romanç valencià que al català, i sent que el document es un mes dels que tomba moltes idees preconcebudes, deu ser la rao per la qual Badia i Margarit, seguint l´estrategia catalanista de poder dir una cosa i la contraria segons convinga, afirma: “De prova només n’hi hauria una: el document original. I aquesta prova no existeix”. No se si Badia es dona conte de que en eixa postura, esta posant en dubte, per eixemple, la fiabilitat del “Libre dels Feyts” del rei Jaume I, aixina com la possibilitat d´estudi del romanç en que es troba escrit, ya que la primera copia coneguda del “Libre dels feyts” es de l´any 1343.
En la pagina web de “Unitat nacional catalana” consta escrit titulat “De com els espanyols censuren, escapcen i reescriuen la Història”. Diuen: “2.1.1492.- Els estols castellans i d’ altres nacions, també senyors catalans, entren a la ciutat de Granada, on hi ha un 70% de musulmans, un 20% de cristians mossàrabs i un 10% de jueus, entre els seus 300.000 habitants, sols uns 500 són d’ origen àrab. La població hi és bàsicament bilingüe: àrab i aljamia (romanç andalusí, dit “mossàrab”). Curiosament la islamització/arabització fou completa a Xarq-al-Andalus, mentre a Granada no ho fou.”. Qualsevol valencianiste podria suscriure el contingut de l´escrit, en l´important matisacio de que els qui realment defenen en Valencia eixe destrellat acientific, son els acatalanats que manen en les nostres universitats, els quals bavegen, nomes sentir parlar dels catalans, els seus amos.
