LA DEBIL ISLAMISACIO DE LA “AMMA” O POBLE PLA VALENCIÀ (i II)

El Corán (5:92-93), califica el vi com a “abominacio procedent de l´activitat de Satanas”. D´ahi la seua prohibicio en els països musulmans. Anem a vore com la cultura del vi que era propia de la poblacio iberorromana autoctona valenciana, cristiana o islamisada, pogue mes que la prohibicio coranica.

Es evident que per a fer vi, havien d´existir vinyes que donaren raïm. L´any 948, Ibn Hawkal visità Espanya. En la seua obra “Configuración del mundo” escriu : “Todas las ciudades que acabo de mencionar -entre les que es troba la ciutat de Valencia- son reputadas por sus cereales, sus artículos de comercio, sus viñedos, sus edificios, sus mercados, sus tabernas, sus baños,…” Per “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en diplomas de 1098 y 1101”, de Menéndez Pidal, sabem que en Picassent hi havien vinyes: “…villam que dicitur Pigacen, cum villis el terris et vineis…”. Posteriorment, Al-Idrisi en “Al Nozhet al-Mostâk” nos diu que Burriana es trobava rodada d´arbres i vinyes, destacant principalment d´Alacant les figues i el raïm. Tambe en el Repartiment, trobem vinyes: “Item, donamus et concedimus ad faciendum campos et vineas, totam terram illam que est extra çequiam de Burriana”

I com del raïm es fea vi, per aixo en el llibre “Wine and the vine” llegim (traduixc de l´angles) que “el Califa Ozman, en el sigle X, prohibi l´elaboracio de vi i ordenà la destruccio de les dos terceres parts de les vinyes de Valencia (Smith 1966), lo que causà una recessio en la viticultura que pareix que no durà massa temps”, com ya hem comprovat. I ara anem a vore cites que ya nos parlen del raïm fet vi.

L´any 1021, Nizam al-Dawla, conegut per Abd al-Aziz, net d´Almanssor i fill d´Ibn Sanchol i per tant descendent d´una cristiana, fon proclamat rei de Valencia. Inaugurà una dinastia que acabà l´any 1086. En la “Crónica anónima de los reyes de Taifas” llegim que Abd al-Aziz “Se daba a la bebida y carecía de cualidades loables, a más de mostrar tibieza en materia de religión”. Joaquín Vallvé, en la p 63 de “El califato de Córdoba” nos conta com Henri Pérès es preguntava per lo que diferenciaria o separaria a son pare Sanchol, segon fill d´Almanssor i musulmà, del seu cosi Sancho Garcia, comte de Castella, responent-se que “poca cosa”. De la mateixa manera, Abd al Aziz, el seu fill, en poc es diferenciaria dels mandataris cristians, lo que es demostra per l´acusacio de “tibiea” en relacio a l´islam, a mes de contar-nos que no tenia cap de problema en disfrutar beguent vi. La conclussio es que poc o no gens s´islamisaria el poble valencià mentres durà la seua dinastia.

Les croniques del periodo cidià (1094-1102), nos fan saber que el musulmans valencians oferixen als infants de Lara pa i vi, posant-nos en coneiximent de l´existencia d´un trull. En esta epoca naix Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, que mor ans de 1136. En ple periodo almoravit escriu que “Valencia es un paraíso excelso / Con sus árboles umbrosos y sus frutos / Fuentes de vino generoso junto con la fuente Salsabil…” (“Textos poéticos árabes sobre Valencia” en Al-Andalus XXX (1965), traduccio de Huici Miranda).

Seguim en l´epoca del rei Llop, tambe muladi, que fon rei de Valencia des del 1147, morint l´any 1172, quedant com a governador el seu germa. Dozy, traduit per Codera diu del rei Llop que: “Para sus oficiales tenía además otras cualidades apreciables; los lunes y jueves de todas las semanas los convidaba, lo mismo que a los altos dignatarios a un banquete, que se celebraba en uno de los salones de su palacio; mientras los convidados bebían, sus esclavas bailaban y cantaban…la mancha de su carácter aun para los mismos musulmanes era su gran lujuria”

El poeta valencià al-Rusafi en epoca almohade, en el sigle XIII escriu: «Era una tarde clara que pasamos entre copas de vino… ¡Qué buen lugar para beber, donde sólo nos ven esas palomas, las aves que gorjean y una rama cimbreante, mientras la oscuridad se bebe el licor rojo del crepúsculo!

Jaume I, nos conta en el “Libre dels feyts” que no volgue parlar en els representants de la Vall d´Uxo per a pactar la seua rendicio, fins a que “fossem dinats e que fossen pus alegres del meniar e del vi que beuriem”. Repetix la jugada en els de Nules: “no uoliem parlar ab els tro que fossen escalfats del menjar e del ui”

Les costums del poble pla durant l´epoca de dominacio musulmana, es mantingueren en acabant de la reconquista de Jaume I. Recordem que en la Cocentaina de l´any 1277, P. Ximénez, “oy a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman de Abdulmomi pus que él avia pagada sa reemçó. E el testimoni dix-li que mala parlava tant e que mala avia begut tant vin. Fo demanat el dit testimoni si el dit Mahomat era embriach. Dix que sí, segons son vijayre”. Vegem com cristians i musulmans coincidien en les tavernes, parlaven entre ells, bevien vi i es bufaven junts. D´este passage, es despren, ni “islamitzacio” de costums, ni “arabitzacio” de llengua.

Segurament no es debades que en llengua valenciana, a un recipient per a vi, li digam “marraixa”, del arap “maraxxa”.

Acabem l´articul comprovant com la debil islamisacio dels muladis valencians fea que, continuant en la tradicio iberorromana, fruiren sense dubte menjant carn de porc i sanc. Mahoma en el Coran (2:163 y ss) proscriu alimentar-se en carn d´alguns animals, entre els quals es troba el porc. El Coran diu que Deu “…ha prohibit la carn d´animal que haja mort, la sanc, la carn de porc, lo que s´immola en nom d´un atre que no siga Deu”.

Isabel López García nos diu en “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” que “Curiosamente aparecen también huesos de cerdo con evidentes señales de haber sido consumidos, no siendo este el único momento cronológico en el que aparece datado el consumo de este animal en la excavación, sino que va a estar presente durante toda la Época Islámica”. Ho explica perque “el grueso de la población estaba formado por los descendientes de aquellos hispanorromanos”. Tambe resulta interessant, lo que es despren de la p.103 del llibre de M. Benito “Fauna Medieval: El Valle Sur del Vinalopó Medio” segons el qual, en l´estudi sobre el material faunistic trobat en el castell de la Mola de Novelda, “…se pudo atestiguar la presencia de huesos de cerdos en el estrato correspondiente a la ocupación almohade”. Vegem com la prohibicio de l´islam, que hauria d´anar aparellada en una pressunta “arabitzacio”, pareix que els descendents dels iberorromans valencians se la passaven baix cama. Als acatalanats els queda una atra opcio per a triar ¿Serien cristians que viurien en el centre de la ciutat de Valencia “durante toda la Época Islámica” o en el castell de Novelda durant “la ocupación almohade”? Tant una solucio com una atra nos du a la continuïtat de poble i de certs elements culturals, orige, sense dubte de la cultura valenciana.

A mes de les evidencies arqueologiques, tambe existixen referencies textuals. En una refutacio anonima a l´epistola d´Ibn Garcia, que vivia en la Denia de mitan del XI, li contestaren “we never tended pigs”, es dir, l´acusen de “aviar porcs”, que evidentment no seria per a passejar-los sino per a papar-se´ls en companyia de marraixetes de vi. En la primera de les refutacions, “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, l´acusa de pendre sanc d´animals sense haver-los mort pel rit musulmà. Vegem juntes dos transgressions del Coran.

En acabant de lo dit, s´evidencia que parlar d´una forta islamisacio del poble valencià sense mentir, es difícil. Per a estar islamisat es necessari complir els preceptes de l´islam i vist lo vist no es dificil imaginar-nos la vida usual d´un valencià “sots senyoria de moros”, vestit be en saragüells i jupeti, be en pantalons i correja, fent-se bones  platerades de sanc en seba, menjant-se els productes derivats del porc, i tot ¡com no!, ben acompanyadet de bones gotades de vi. En la vida festiva, el dia de Sant Joan, podem vore´l fent fogueres i pegant-se banys. Per Pasqua, fruint de les delicioses almoixavenes i per Nadal, menjant ¿per qué no? una bona platerada de puchero i fruita. Tot, evidentment, per a escama i escarni de l´ortodoxia musulmana estrangera i seguramente d´alguns muladis funcionaris islamisats que chuplaven dels seus imposts i que recorden, sense cap genero de dubtes, als acatalanats de hui en dia.

I com a conclusio, s´ha de saber que el poble pla es l´element mes important que caracterisa a un poble. Hui hi ha professors universitaris acatalanats, que des de la trona de funcionaris, es dediquen a despreciar al poble pla valencià, negant-li una cultura propia en l´enronia d´impondre-nos una atra que no es nostra. Com els escritors musulmans de l´epoca de dominacio musulmana, acaben per ignorar l´existencia d´eixe poble pla que viu pensa i sent en valencià. Els resultats de la “yihâd” o “guerra santa” dels acatalanats en contra dels valencians, son poc fructifers perque es molt difícil anar en contra de la realitat de tot un poble. L´estudi del CIS 2228, novembre-decembre de 1996, a la pregunta ¿Cuál es su lengua materna, es decir, aquella que aprendió de niño en su casa hablando con su madre?, nomes un 1% dels valencians contestà “català”. ¿Quans diners els ha costat conseguir eixe 1%? Curiosament, un 1% dels catalans contestaren “valencià” (¡i “debaes”!). Traguent a la llum la veritat hem de conseguir que catalanistes fonamentalistes i acatalanats seguixquen pegant-se en els nassos.

LA DEBIL ISLAMISACIO DE LA “AMMA” O POBLE PLA VALENCIÀ (I)

Per a l´estudi de l´historia musulmana de Valencia, existix la llimitacio, tant de l´escassea de fonts com de que a voltes, estes, unicament consistixen en diccionaris biografics, dedicats a personages de les altes classes dirigents. L´indisolubilitat estat-islam comprometia als escritors de manera que eren indispensables “como propagandistas y como funcionarios a su servicio” (p 15 de “La literatura de al-Andalus durante el siglo XI” de Teresa Garulo).

Ahmed Tahiri, en “Las clases populares en al-Andalus” nos informa de les classes socials que existien en l´Espanya musulmana. Escomençant per dalt, estava la noblea mes selecta de l´elit o “jassat al-jassa” a qui seguien els notables i aristocrates o “al-jassa”. Existia una exigua classe mija “al-taba-al-mutawassita” o “al-awsai” i per ultim, el poble pla, “la ‘amma” o “la gent de baix”, com la definix Ibn Sida.

Les definicions de la “amma” o poble pla, que arreplega Tahiri d´escritors musulmans, molts d´ells de l´Espanya musulmana son: “necesita ganarse la vida con el trabajo”; “trabajan para los demás sin que nadie trabaje para ellos”; “permanecen muy preocupados para ganarse la vida…”. No hi ha dubte de que eren la classe majoritaria parlant d´ells com a “muchedumbre” (gumar al-jalq); “multitud” (sawad al-nas) o “masa” (al-dahma’). Que no eren molt apreats pels escritors-funcionaris ho demostren els següents calificatius: “gente despreciable” (al-sigar); “rastreros” (al-hunata’); “canalla” (al-tuhuf); “gentuza” (al-guwga), destacant d´ells el ser una classe “mentirosa, hipócrita y aduladora”; “de comportamiento perverso” i “conducta maligna”, que es deixa dur per la “maldad, la iniquidad y la palabrería”; pel “libertinaje” i el “adulterio”.

Facilment es pot compendre, que l´immensa majoria dels descendents dels iberorromans valencians, formaven part d´eixe poble pla tan poc estimat pels escritors musulmans. Es cert que alguns muladis o convertits a l´islam, ascendiren de classe social, a costa, en moltes ocasions, d´inventar-se ficticies genealogies araps. En alguna ocasio inclus algun cristia, aplegà a llocs funcionarials.

Les mencions de les croniques musulmanes a la vida del poble pla que va viure “sots senyoria de moros”, es molt escassa i de fet s´ha d´anar espigolant-les entre una successio de califes, governadors, cadis, ulemes…o batalletes entre caps musulmans i caps cristians.

I entrant en el fondo de l´assunt, tots sabem que els musulmans tenen festes especifiques distintes de les cristianes, que es caracterisen per una vestimenta especial i que tenen normes que els prohibixen beure vi i menjar porc. Vorem com els muladis descendents dels iberorromans valencians que formaven part del poble pla (la ´amma) i alguns de classes superiors, celebraven provablement les festes cristianes, no es vestien com manava l´ortodoxia de l´islam, bevien vi i menjaven carn de porc.

No molt llunt de Valencia, en Tortosa, va naixer en 1059 “Abu Bakr Muhamad al Turtusi”, muiguent l´any 1131. En la seua obra  “Kitab al-hawadit wa-l-bida” trobem coses interessants. Llegim que es tracta d´una “innovacio”, que els musulmans espanyols, celebren la festa del “yannayr” o dia de cap d´any, “comprando frutas como hacen los cristianos”.  Sabem que tambe celebraven la “ansara”, o dia de Sant Joan, aixina com el “jueves de abril” (jamis abril), o Dijous Sant, “comprando almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”. Al Maqrizi, (m 1442) al referir-se al Dijous Sant, (Jamis al-´ahd), diu que “la gente de al-Andalus lo llama el jueves de abril. “Abril” es el nombre de uno de sus meses” Comprovem com les tipiques almoixavenes o monjavenes valencianes no eren un menjar propi dels musulmans, per als qui era un “manjar innovado”, sino que era creacio dels descendents dels iberorromans valencians, del “amma” o poble pla, que se les menjaven, com hui en dia fem els seus descendents, en festes relacionades en la Semana Santa. (“Fiestas Cristianas en al-Andalus” de Fernando de la Granja. pp 122-124 de al-Andalus XXXV-1 -1970).

En totes les refutacions a l´epistola d´Ibn Garciya, -escrita entre el 1051 i el 1076, en la cort de Denia a on vivia des de menut-, en la qual es proclamava la superioritat de la raça autoctona front a la dels araps, en totes, repetixc, se li acusa de cristia. Un dels motius entre atres, podria haver segut que eren sabedors de la celebracio de totes les festes cristianes relacionades en el paragraf anterior. Per posar un eixemple, el valencià coetaneu “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, que ho sabria molt be, l´acusa de la “Creencia de que su profeta es un Dios al que llaman Señor adorado y pretender que ha sido crucificado por los judíos. Se alude a Judas como “vuestro Judas”, que vendió a su profeta a los judíos”. (p 278 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). No pareix que l´islamisme d´Ibn Garciya que es considerava muladi, fora massa estimat i considerat pels araps o pels muladis que presumien d´ortodoxia.

Tenim constancia de mes celebracions de la Semana Santa en la traduccio a una referencia a l´acte d´entrega de la ciutat de Valencia per Zayyan a Jaume I, en la qual llegim que Zayyan diu que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà). Com vegem, tot lliga perfectamente en contra dels desficaciats invents que els acatalanats volen fer-nos engolir.

Tambe Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), nos posa en coneiximent de “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras de la noche de San Juan”, quan reproduix la contestacio a una consulta que li fan al “Ulema” Sahnun (m 854), qui diu: “…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a las caballerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los malvados y la hez de esta comunidad.” Que eixa costum perdurà, ho sabem perque en una refutacio anonima a l´epistola d´Ibn Garcia, li contestaren “nor did we worship fire”, es dir, l´acusen de “adorar el foc”. (“The shuubiyya in al-Andalus. The risala of Ibn García and Five Refutations” de J. T. Monroe). Comprovem com els banys i les fogueres de la nit de Sant Joan es una costum dels descendents dels iberorromans valencians, que passà per damunt de l´epoca de l´invasio musulmana i que mantenim hui en dia.

Si seguim pel tema de la vestimenta, hem de saber que Ahmed ibn Mohammed al-Makkari atribuix a Ibn Sa´id, contemporaneu de la reconquista de Valencia  per Jaume I, la següent afirmacio: “…en Cordova o en Sevilla, mai es veu a un kadi o a un faquih sense turbant. Al contrari, en Valencia, Murcia i unes atres provincies de l´est d´Espanya es molt comu vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts. Els de les classes baixes, mai usen turbant” (Traduit de l´angles de la p 124 de “The history of Mohammedan dynasties in Spain”). Sabent que exegetes del Coran, consideren com a merits dels homens musulmans “la conservacio de la genealogia de la familia i el dur barba i turbant”, convindrem que la debil islamisacio dels muladis valencians, faria obviar per complet eixos “merits” que en unes atres parts d´Espanya, pareix ser que sí que eren considerats.

Per dos de les “refutacions” a l´epistola d´Ibn Garcia, que ya hem nomenat sabem que se li acusa de vestir com els “dimmis” o cristians valencians somesos al pacte de proteccio de l´islam, duent “zunnar”, es dir correja o cinturo de cuiro. “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi” li diu que “Vuestro “zunnar” tendría que ser puesto alrededor de vuestra cintura como la cincha se pone en los flancos de la montura” En la quinta refutacio, anonima es parla de “…la humillant costum de dur “zunnar”. (pp 277 i 281 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). Observem com a un muladi se li acusa de que vist com els cristians autoctons.

En la Valencia del rei Llop, tambe muladi, tornem a trobar-nos en un fet diferencial. Ibn al-Jatib (m. 1374), diu, parlant d´ell que “adoptà el modo dels cristians per el vestit, les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms des vêtements chez les Arabes. p 2). Sent evident que el rei Llop es miraria en l´espill d´uns atres mandataris cristians, no hi ha dubte de que la seua vestimenta, no coincidiria en la de la classe popular valenciana o el poble pla (la ´amma), que gastaven tant els saragüells (al-sarawilat), com el jupetí (al-yubba). (p 122 de “Las clases populares en al-Andalus” de Ahmed Tahiri). ¿No es aço una mostra de que la vestimenta tradicional valenciana conduix indefectiblemente a una continuïtat de poble, posant de manifest, una volta mes, la mentira de les teories rupturistes? ¿Acas hi algu que puga pensar que catalans i aragonesos es disfrassaren com els valencians autoctons abans de que pressuntament els expulsaren? ¿Quan de destrellat haurem d´aguantar per a que catalans i acatalanats puguen justificar l´expoli de la llengua valenciana?

Encara queden prou mes mostres de que la debil islamisacio del poble valencià, feu que el poble pla que vivia baix el poder musulmà, s´integrara sense cap de problema en la nova civilisacio cristiana duta per Jaume I. Durant una temporadeta, el poble pla valencià descendent dels iberorromans, canvià d´amos, sent substituida la classe dirigent musulmana d´araps, nortafricans i algun muladi, per una nova aristocracia, ara feudal, fonamentalment d´aragonesos i catalans. Pero el poble valencià, molt pronte, es feu l´amo del seu desti, dient-los a catalans i aragonesos que en sa casa estaven mes bonicos. (vore serie d´articuls “Valencians i catalans”)

¿VALENCIÀ O “ANDALUSI”?

Continuant posant de manifest l´engany que es preten darrere de l´us indiscriminat de l´expressio “al-Andalus”, hem de saber que els fonamentalistes “andalusis” que defenen l´existencia d´un pressunt anacronisme en les expressions de l´Espanya o la Valencia musulmana, en ocasions el justifiquen afirmant que la falta d´integritat territorial i politica tant d´Espanya com de Valencia, impediria referir-nos ad elles.

En relacio a l´integritat territorial, sorpren que pretenguen fer prevaldre un concepte com “al-Andalus”, que en la propia definicio implica una territorialitat variable en el temps segons la religio dels governants. Els qui aixo defenen, son els mateixos a qui se´ls ompli la boca parlant de  “los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…” ¿Acas el territori de Castella en el sigle IX era el mateix que en el XIII? ¿Estat català de Catalunya? ¿A partir de quan? ¿Pot parlar-se del nom d´un pressunt estat, inedit en l´historia, sent que el nom de Catalunya no es documenta fins al sigle XII? ¿De quina Catalunya es parla, si el comtat d´Urgell fon independent fins al 1314, el d´Empuries fins al 1325 i el de Pallars-Sobirà fins al 1491? ¿Vol dir que per questions d´integritat territorial, no podem parlar de Catalunya fins a 1491?

Si analisem l´integritat politica, no hi ha dubte, i es evident, que nos referim a una epoca en que parlar d´Espanya com a unitat politica no te ningun trellat. Pero sí que el te com a realitat territorial i historica, en la cual conviuen distints pobles. I es en eixe concepte, i no en un atre, com es presenta en les croniques historiques de l´epoca. Referint-nos a Valencia, la cosa canvia. En l´articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, hem estudiat la sorprenent integritat del territori valencià i hem vist que es pot parlar inclus d´una certa autonomia politica, inaugurada per Abd Allah, “el valencià” (Vore “La continuïtat del titul de regne de Valencia (II)”). Durant el periodo de taifes, l´unic territori valencià (a banda de la taifa de Valencia), que tingue un temps considerable d´autonomia politica fon Denia, durant els 35 anys de regnat de Muyahid al-Amiri (fins al 1045) i els 31 anys del seu fill Ali Iqbal al-Dawla. Posteriorment a Ali i en diverses ocasions previament a Jaume II, el poble valencià fruix d´integritat territorial i politica.

Pero tant l´integritat territorial com politica, pareix que nomes es exigible ad alguns segons conveniencia. Catalanistes i acatalanats tenen “patent de cors” per a dir lo que els rote i parlar, si volen, “anacrónica y distorsionadamente”. L´universitat de Valencia publicà el llibre de Badia Margarit “Moments clau de la història de la llengua catalana”, en motiu de la seua investidura com a doctor “honoris causa”, l´any 2003. En la p. 122 parla de la “Catalunya musulmana”. L´Institut d’Estudis Catalans publicà en 1998 “Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial” de Lluís Cortada i Colomer. En la p.115, es referix repetidament a la “Catalunya musulmana”. Pere Balañà, pareix que es “modera” quan escriu “La pre-Catalunya musulmana (ss. VIII-XII): Un esvoranc en la historiografia catalana” ¿Algu enten la rao per la qual una cosa esta be o malament no pel seu contingut, sino en funcio de qui ho diga?

Tornant al concepte de l´Espanya de l´epoca, hem de coneixer l´existencia de documentacio que parla de “les Espanyes”, dels “pobles d´Espanya” i de les “nacions d´Espanya”. El “Liber Iudiciorum” de l´any 654 ya parla de “Hispaniae populis”, es dir els pobles d´Espanya. En la traduccio castellana de l´any 1241 es pot llegir: “He aun lo dicemos la segonda vegada, que todo omne de nuestra gente, ó de los poblos de toda Espanna”. Alfons VI (1040-1109) es proclama emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae”. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de “Valencia de les Espanyes” quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”.

I un d´eixos “pobles d´Espanya”, es el poble valencià. Alguns “sabudots” i acatalanats en general, nomes parlen dels pobles de la part cristiana d´Espanya “asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán”, obviant als pobles de religio oficial musulmana. Per a aclarir-los les idees, Ron Barkai en la p. 93 de “El enemigo en el espejo” escriu que “Algunos tienden a subestimar el poder de la diferenciación étnica de la sociedad en al-Andalus y su influencia en el carácter y desarrollo históricos. Esta concepción se apoya en la suposición de que el Islam es un elemento de cohesión bastante vigoroso como para imponerse sobre la desintegración étnica”. I es que els pobles naixcuts de la diferenciacio etnica, existixen independentment de la religio que professen els seus governants. I tambe es independent de la religio, la conciencia de ser pobles d´un mateix territori. Aixo fa que, en diverses ocasions, pobles cristians i musulmans d´Espanya, facen lliga per a fer front al “estraneo”, a l´estranger, ya vinga del nort (sentiment antifranc), com del sur (almoravits i almohades). Aixo fa que el papa

Celesti III (1191-98), s´estranye d´eixos pactes que denuncia: “Reges Hyspaniae cum Sarracenis treugas accipiunt”

L´integrisme pseudocientific que nega personalitat propia als pobles governats per musulmans, ha trobat una panacea en el fals concepte de “al-Andalus” que hem comentat. Com mai es conformen si no duen les coses al extrem de la degradacio i de la manipulacio, conclouen “cientificament” ¡com no!, que tot lo que es de “al-Andalus” es “andalusi”, independentment de l´epoca i de que es parle de Valencia, Andalucia o Portugal. Si el concepte de “al-Andalus” estava lligat a la religio musulmana, a Carmen Barceló, no li cau la cara de vergonya quan en la “Revista de filología española” (1997), parla dels “…cristianos andalusíes de este territorio…”. Per Dolores Bramón, sabem que el “Levante peninsular”, es “andalusí” (“El Levante peninsular andalusí en la obra de Al-Zuhri”), com tambe les muralles: “Las murallas andalusíes”. Si pensavem que existia alguna peculiaritat en l´hidraulisme valencià, nos ho llevarém del cap, si llegim “La investigación sobre el hidraulismo andalusí…” d´Àngel Poveda Sánchez. Enric Guinot, en “Repartiments a la Corona d´Aragó (segles XII-XIII)” escriu que “…els repartidors respectaren les parcel·les andalusines…”, aixina es que per a que creguera que el parcelari rustic valencià podia tindre alguna particularitat, ¿Com? ¡Si les parceles no eren mes que “andalusines”! Si “al-Andalus”, no vol dir mes que Hispania>Spania>Spanna>Espanya, “andalusí”, no vol dir mes que allo que es propi del territori d´Espanya. ¡I yo que em pensava que Bramon i Guinot nos parlaven de les muralles i de les parceles de la lluna! ¿Seran incapaços de concretar un poc mes dins d´Espanya?

Per a variar, la documentacio historica posa de manifest la manipulacio dels integristes “andalusis” i dels acatalanats aprofitats.

La “Chanson de Roland” es un poema epic escrit en frances antic en el sigle XI. Pot ser que puga datar-se entre 1060 i 1065, sent que Guillem de Malmesbury diu que els normands la cantaven en la batalla de Hastings. Descrivint la tropa musulmana, llegim: “Lacent lor elmes mult bons sarraguzeis / Ceignent espees de l’acer vianeis / Escuz unt genz, espiez valentineis / E gunfanuns blancs e blois e vermeilz”. Que vol dir: Lliguen els seus excelents elms saragossans / Cinyen les seues espases d´acer vienés / Tenen rics escuts, piques valencianes / I gonfanons blancs, blaus i rojos. ¿Per qué parla de “piques valencianes” i no de piques “andalusis”

Per la p.115 del llibre “El feudalisme comptat i debatut” de Miquel Barceló sabem que “…en un document de 1024, s´establia el pago del cens d´un molí en “mediam unciam auri Valencie” (CSC doc 495) ¿Per qué la mija onça d´or era “de Valencia” i no “andalusi”

Immediatament tingue lloc la reconquista de Valencia per Jaume I, s´inicià un  proces judicial per a adjudicar el dret a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, entre els pretenents (Tarragona i Toledo). Els juges delegats, pregunten a “Rodericus Munnoz” si “Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”, es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien…. ¿Per qué parlen de “valencians” i no de “andalusis”?.

Pero la que mes cou a “andalusinistes” i a acatalanats es la seguent: Ibn Buclarix, que escriu en Saragossa l´any 1118, parla de l´existencia de veus propies “de l´aljamia de Valencia”, citant com a propia la paraula “tapera”. Com vegem, no parla de “l´aljamia andalusi”, sino de l´aljamia de Valencia, es dir del romanç propi de Valencia que no es mes que el romanç valencià, orige de la llengua valenciana. Recordem quan Jaume Roig, en “Lo spill” o “Llibre de les dones”, diu que escriu en la llengua de “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent, Soterna”. Per a desdibuixar l´existencia d´un romanç propi valencià, l´ultim invent es parlar del “romandalusi”, afirmant que dit terme es millor que “mozárabe”, perque el romanç era parlat tant per cristians com per musulmans. I yo em pregunte: ¿Per qué no parlar d´allo que parlen les cites historiques que es romanç o aljamia valenciana? ¿Per qué tanta enronia en inventar conceptes ahistorics que nomes aprofiten per a enredrar i manipular l´historia?

Hem vist la constancia historica que nos parla de l´existencia d´un romanç propi valencià l´any 1118, quan les paraules  “Catalunya” i “català”, encara no havien fet presencia documental en l´historia. Carmen Barcelo, com volent llevar-li importancia, afirma que “en realitat les citacions concretes a l’aljamia de València es poden comptar amb els dits de la mà”, davant de lo qual podem preguntar-nos ¿I en quins dits es conten les referencies a un romanç propi dels catalans? ¿En els dits de l´esquena? No cal dir que no existix constancia alguna anterior a 1118, que informe de que en territori de l´actual Catalunya, es parlara algun romanç propi i especific, cosa que sí que trobem en relacio al romanç valencià.

Espere haver contribuit a donar llum que aclarixca l´engany tan pernicios per al poble valencià que hi ha darrere de l´us dels termens “al-Andalus”, “andalusí”, “romandalusi”, i unes atres guilindaines.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (i II)

Comprovat en l´articul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part d´Espanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l´historia dels pobles hispans.

Les croniques araps parlen fonamentalment de dos zones cristianes: Callaecia o Ghalidjashkash (gallecs) i Ifranya (francs), orige de les futures corona de Castella i Arago respectivament. Ho comprovem quan Ibn Hawkal, referint-se a l´any 948, escriu en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay): “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que viven en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”

Per un costat, el nom dels “gallecs”, te el seu orige en l´antiga provincia romana de “Callaecia”. L´inici asturià de la reconquista, el posterior regne astur-leones, l´expansio d´Alfons III a Galicia, a part de Portugal i a Alava i Castella, la formacio del regne castellà-leones…, començà a donarli forma a este grup de cristians. Per una atra banda, el grup dels “francs”, pobladors del territori de l´antiga Marca Hispanica, que fitava en territori de francs o francesos, que havien segut els que l´havien conquistat als musulmans i l´havien mantés durant molt de temps. En este grup, s´inclouen Navarra, Aragó i els comtats catalans. Recordem com Aben al-Atsir parla de “…un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”, sent el fill de Ramir o “Aben Redimir”, el rei d´Arago.

Les relacions entre els grups i inclus entre els distints pobles de cada grup, no eren en absolut idiliques. Comtes, reis i emperadors lluitaven per manar sobre pobles i territoris. Alfons VI (1040-1109) es proclamà emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae”. Els desijos d´expansio imperialista dels “gallecs”, topetaren en els “francs”. Els enfrontaments es fan visibles quan les croniques dels “gallecs” parlen de “la victoria de los hijos de Galicia contra el ejército de Aragón”. La “Historia Compostellana”, parla d´Arago com “tyrranum Aragonensis”, i “hostis impius aragonesis”, diguent-los: “…grave facinorum infamias homicidae, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi, raptores, sacrilegi, incantatores, arioli, fures odiosi, apostatae exocarti”. Massa simpatia no es despren.

Anem a vore si les croniques historiques d´estos dos grups de cristians parlen d´Espanya i Valencia o de “al-Andalus” i “Balansiya”.

Respecte del grup dels “gallecs”, molt pronte es referiren a “Espanya” per a nomenar al conjunt de l´antiga Hispania independentment de la religio dels qui manaven en els distints territoris. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l´any 881, parlant d´Alfons III diu: “…domnus Adefonsus proximiori tempore in omni Spania predicetur regnaturus.”, es dir que predia que en temps proxims, Alfons III regnaria en tota Espanya. Alfons VI (1040-1109), es declarava “imperant” tant sobre l´Espanya cristiana, com sobre la pagana o musulmana: “…imperante christianorum quam et paganorum omnia Hispaniae regna…”. En la “Historia Roderici”, escrita l´any 1100 segons Menendez Pidal, es parla dels “Reges sarraceni Hispaniarum”, de lo que es deduix que els reis sarraïns de Valencia, son reis “de les Espanyes”.

Curiosament i possiblement com a reaccio a la politica “imperialista” dels “gallecs”, en les croniques dels “francs” es sol nomenar “Espanya” (i no “al-Andalus”) a la part musulmana de la peninsula. El cartulari de Sant Cugat, referit al 28 d´abril de l´any 1024, nos conta com Seniofred “Flavi”, muigue “en les parts d´Espanya” batallant contra musulmans: “…in expedicionem in Ispanie partes contra sarracenos…”. Referent a l´expedicio de 1126 d´Alfons el Batallador, Valencia, Granada i Murcia s´inclouen en “les parts d´Espanya”: “regnante Ildefonso rege…quando fuit in partibus Yspanie, scilicet Valencia, Granada et Murcia, et in alias multas partes Yspanie”. Alfons II, des d´Anglesola, fa una donacio a futur de lo que seria el Puig de Santa Maria al monasteri de Poblet diguent que es troba “en una regio de les Espanyes”: “…in regione Hispaniarum, villam quandam que nuncupatur Cepolla, sitam prope satis Valentie”. En “Itinerario de Alfonso II”, tenim document de 1179, datat en Morvedre, que es situat “en les parts de les Espanyes”: “…apud Murumvetus, in partibus Yspaniarum”. Vegem com, historicament, les croniques de la part dels cristians en la qual s´integrà Valencia una volta es reoficialisà el cristianisme, no es que no diguen “al-Andalus” a la part musumana d´Espanya, ¡Es que li solen dir Espanya, a seques, sense  afegir “musulmana”!

Tambe pot ser interessant coneixer els termens utilisats per les croniques de fora d´Espanya. Vejam-ho.

Front a la costum dels “francs espanyols”, els “francs francesos”, gasten “Espanya” per a referir-se al conjunt del territori de l´antiga Hispania. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”. En la cronica pseudo-Turpin o “Historia Karoli Magni et Rotholandi”, escrita en el s. XII, en el capitul III, titulat “De nominibus civitatum Hispaniae”, trobem: “in Hispania: Auchala, Godelfaiar… Urgellum, Elna, Gerunda, Barcinona…Valentia, Denia, Sativa, Granada, Sibilia”. Es dir, vegem que junt a Urgellum o Barcinona, en mans cristianes, son ciutats d´Hispania Valencia, Denia i Xativa…, encara en mans musulmanes. Tambe del s. XII  es el “Chronicon S. Maxentii Pictavensis” que, parlant del Sit diu: “Anno MLXXXIX…His diebus capta est Valentia in Hispania a Roderico Comite”. I la seua mort de l´any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est…”. En “Miracula beati Egidii”, escrita de 1121 a 1124, Petro Guillelmo, parla “De quodam milite captivo a Valencia Hyspaniae”. No es deixa lloc al dubte: Les expressions que es gasten son “Espanya” i no “al-Andalus”, “Valencia” i no “Balansiya”. Si les croniques volen referir-se a la part d´Espanya baix poder musulmà, parlen de l´Espanya musulmana o de l´Espanya dels musulmans. Comprovem-ho: El cronico d´Ademar o “Ademari Chronicon”, obra acabada sobre l´any 1034, parla dels sarraïns “de la veïna Espanya musulmana”, referint-se als pactes de Muyâhid de Denia en la comtessa Hermessenda de Barcelona: “…vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermensende petunt…” Roger de Howden en el sigle XII, escrivia en la seua cronica coneguda com “Chronica Rogeri de Houedene” que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales”, entre els qui estava el rei de Valencia: “…quartus dicitur rex de Valencia”.

Si anem a territori Italià, Caffaro (1080 o 1081 – ap 1164),  en els seus anals de Genova “Annali Genovesi” es referix al rei Llop de Valencia com a rei d´Espanya: “At quidem donec galee Ianuensium in partibus Denie morabantur, Lupus rex Ispanie de pace et concordia…”. En “Il cartolare di Giovani Scriva”, referit a 26 d´abril de 1156, consten els termens d´un negoci comercial per “…laborandum apud Valentiam…”, especificant que “debeo inde habere XII. marabetinos tales quales per Ispaniam dantur”

L´emperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905-959), parla dels “agarens o musulmans d´Espanya”, en la seua obra “De thematibus et de administrando imperio”, diguent: “…tum imperatore instantibus negotiis vacante Agareni Hispaniae incolae occasonem nacti…”

En acabant de llegir el present articul, crec que sera difícil que algu es deixe enganyar quan li diguen que parlar de l´Espanya musulmana, de la qual Valencia formà part durant un periodo de la seua historia, es un anacronisme. Hem vist croniques de l´epoca, dels distins grups de cristians de la peninsula Iberica, de França, d´Italia, Grecs…Tots ells parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans. Ho hem intentat documentar en el major numero de cites que es referiren al territori i governants de Valencia, que els acatalanats intenten amagar. I no hem d´oblidar que quan les croniques historiques parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans, es referixen a la religio dels governants. Els governants musulmans del territori valencià manaven sobre un poble individualisat descendent dels iberorromans. Hem vist com una part d´eixe poble, es mantingue cristià fins a que vingue Jaume I. Una atra part, els muladis, es convertiren a l´islam, sense deixar de ser, per aixo, descendents dels iberorromans valencians.

Es difícil amagar l´historia. Intentem que no la manipulen.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (I)

Hem vist que “Sarq al-Andalus”, no es mes que una referencia geografica que vol dir “l´orient d´al-Andalus”. Hem de continuar preguntant-nos pel significat de “al-Andalus”, sent que hui en dia, els acatalanats la gasten com a cul de sac informe a on clavar de forma indiscriminada tot lo que no els interessa individualisar.

José Biedma López en “La filosofía y el mito andalusí”, nos diu respecte del concepte de “al-Andalus” que fon Levi Provençal qui “…determinó tal concepto como el espacio peninsular sujeto al poder musulmán, con lo que se iría contrayendo a medida que progrese la reconquista.” Comprovem, per tant, que es tracta d´un concepte “determinat” o inventat per Levi Provençal, que desficaciadament lliga el nom d´un territori a la religio dels seus governants. Per tant, si canvia la religio del governant es modifica el nom del territori. A mes, es presenta com a de difícil definicio, ya que la Septimania francesa i les Balears tambe formaren part de “al-Andalus” en algun moment, sense ser “espacio peninsular”.

Federico Corriente, en “Novedades en el estudio de los arabismos en iberorromance”, complica i restringix la definicio quan parla de “…una entidad política a la que debemos llamar Alandalús… y en ningún caso, anacrónica y distorsionadamente, -España musulmana-”. En parlar de “Alandalús”, com a “una entidad politica”, es deduiria la seua extincio, quan el territori baix el poder dels musulmans deixà de ser “una entitat politica”, per la descomposicio del califat de Cordova a principis del s. XI. El mateix Federico Corriente, en “A vueltas con las frases árabes y algunas hebreas incrustadas en las literaturas medievales hispánicas”, afirma que: “…no pudo haber España hasta la extinción de los estados islámicos de la Península Ibérica, sino los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”. Vegem que el mateix Federico Corriente, posa en evidencia l´existencia de distints “estados islámicos”. I distints “estados islámicos”, no poden ser “una entidad política”. Per tant, segons este afegito a la definicio de “al-Andalus”, es una aberracio referir-se a “al-Andalus” a partir de l´existencia de distints “estados islámicos”, entre els que es trobava l´estat islamic de Valencia, al mateix nivell que qualsevol atre dels estats cristians relacionats per Corriente.

Anem a procedir a analisar la realitat o falsetat historica respecte a la hipotetica relacio entre el nom d´un territori i la seua religio oficial. Convindrem en que es demostraria la seua falsetat historica si trobarem referencies que nos parlaren d´un “al-Andalus” cristià i d´una “Espanya” musulmana.

Escomencem per el “al-Andalus” cristià. Ibn Idari en la seua obra “Bayan al-Mugrib” pren d´Ibn Hayyan (987-1075) la noticia sobre l´importancia de Santiago per a la cristiandat espanyola. Diu: “Es el mayor de los lugares santos en Andalucía…y su importancia es igual que para nosotros la Qa´ba,” (p 262 de “El enemigo en el espejo”). Aben Al-Atsir, al parlar de la batalla de Cutanda escriu que “En este año, es decir, en el 514, un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”. ¿Un rei de “al-Andalus” que es rei de cristians? Vegem per tant que sí que existix un al-Andalus cristià que tomba l´historicisme de l´inventat concepte.

Seguim en un aperitiu de referencies a la “Espanya” musulmana. (Ne donarém prou mes) En la “Historia Roderici”, -escrita segons Menendez Pidal cap a l´any 1100-, es parla dels “Reges sarraceni Hispaniarum”, es dir, dels reis sarraïns de les Espanyes. En la “Chronica Rogeri de Houedene” llegim que “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales… quartus dicitur rex de Valencia”, es dir que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals, entre els qui es trobava el rei de Valencia.

Comprovat que el concepte de “al-Andalus” equivalent al territori de l´antiga Hispania>Spania>Spanna>Espanya, baix el domini dels musulmans es tracta d´un invent, resulta difícil d´entendre l´integrisme “andalusí” de moda, que, com el Sr. Corriente, manté que parlar de la “España musulmana”, es parlar “anacrónica y distorsionadamente”. El seu concepte de “al-Andalus”, no es que siga anacronic, sino que es que es practicament acronic i ahistoric. Si s´ha donat en alguna ocasio, ha segut com a excepcio. I no es llicit voler pontificar i impondre l´excepcio com a regla.

De les cites expostes, ya es podria intuir una equivalencia de conceptes entre “al-Andalus” i Espanya. Espanya es el romanç l´equivalent a l´arap “al-Andalus”. Constatem-ho.

En el Museu Arqueologic Nacional, es troba un diner de l´any 98 de l´hegira (716). Per una cara diu: “feritos soli in Span an…” que voldria dir “fon acunyat este sou en Spania l´any…”. Per l´atra cara diu: “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus sanata taman wa-tis’in”, es dir: “fon acunyat este diner en al-Andalus l´any 98”. La mateixa llegenda en dos llengues, llati i arap, conduix a l´immediata identificacio entre “Spania” i “al-Andalus”. Un capitul del llibre d´Abu Ubayd Al-Bakri (ap.1010-1094) “Geografía de España” (“Kitab al-masalik wa-l-mamalik”) es titula “Yazirat al-Andalus”, es dir, la peninsula d´Alandalus, en referencia a la peninsula iberica. Escriu: “Se cuenta que antiguamente su nombre era Iberia (Ibariya), por el río Ebro. Luego se llamó Bética (Batiqa), por el Betis, el río de Córdoba. Luego se denominó Hispania (Isbaniya)… Unos cuantos dicen que su nombre es en realidad Hesperia (Isbariya), así denominada por Hésperis (Asbaris), estrella conocida como la Roja (al-ahmar). Luego recibió el nombre de al-Andalus, por los atlantes (andalis) que la habitaron” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins).

Les cites anteriors, una de l´inici de la dominacio musulmana i un atra posterior a la descomposicio del califat de Cordova, nos porten sense dubte a l´identificacio de l´expressio “al-Andalus” en Hispania>Spania>Spanna>Espanya. Constatem com “al-Andalus” no era la part d´Espanya “sots senyoria de moros”, perque “al-Andalus” o “Andalucia” era tota Espanya.

En relacio a l´orige de la paraula “al-Andalus”, s´ha escrit molt sobre el tema. Un intent historic de trobar l´orige, a mes del ya citat d´al-Bakri, el trobem en  la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236 i que confirma l´etnicitat autoctona de l´immensa majoria dels musulmans hispans, que segons l´autor es veuen com a Vandals, d´a on vindria el nom de “Handalucia”: “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse”

Es cert, que en algunes ocasions, poques, el terme arap d´al-Andalus, s´incorpora en les croniques cristianes. La Cronica francesa dita Pseudo-Turpin, de mitan del s. XII, parla de “…terra Yspanorum, tellus scilicet Alandaluf” que significa “terra d´Hispans o espanyols, es dir d´al-Andalus”. Es difícil trobar identificacio mes clara entre la terra dels hispans o espanyols es dir, Hispania o Espanya i la terra d´al-Andalus. El rei en Jaume, en la seua cronica escriu lo que li diu Almofois que era “el pus saui de Xatiua”. Li diu “…que uos sabets be lo castell de Xatiua qual es, que non ha altre meylor en tota la Endeluzia…”. Vegem com Almofois parla a Jaume I en romanç valencià, i nomes trobem una cosa extranya: es referix a Espanya com “Endeluzia”. Sabem de l´importancia del castell de Xativa en la Corona d´Arago, que fon la preso a on moriren tant Jaume d´Urgell per no acceptar el resultat del compromis de Casp, com el comte de Pallars, cap de la revolta catalana que s´estengué des del 1462 al 1472. En la resposta de Jaume I a Almofois, li parla d´Espanya nomenant al “jutge don Fferrando qui es dels alts homens Despanya”

“Al-Andalus” no es mes que el nom musulmà d´Espanya, com “Sefarad” ho era per als judeus. Si no parlem en arap, ¿Per qué dir al-Andalus a la part d´Espanya baix el poder musulmà? ¿No seria una coentor parlar de la “Valence de l´Espagne” per a referir-nos a la Valencia invadida per les tropes napoleoniques?

Comprovem com alguns sabudots, individualisen a cada u dels pobles cristians “…estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”, pero s´inventen un concepte de “al-Andalus”, que abraça a tots els pobles hispans baix el poder de l´islam. Pot ser que darrere de l´invent s´amague un racisme de qui nomes que veu “moros, i tots son iguals”.

El coctel d´elements que amaga el fals concepte de “al-Andalus” -falsetat historica, coentor i racisme- es aprofitat pels acatalanats per a obviar una part molt important de l´historia de Valencia. El dogma mana que no existix historia valenciana abans de Jaume I. Hem de ser conscients de l´engany, no fent-los el joc d´un pressunt i coent “cientifisme”.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “SARQ AL-ANDALUS”

El nom d´un poble es una de les expressions basiques de la seua identitat. El nom del poble valencià, que deriva del nom del seu territori -Valencia-, ha segut i es objecte d´atac pels ambits acatalanats, perque es un element d´unio que els dificulta la desafeccio valenciana de cara a l´adoctrinament catalanista.

Valencià o valenciana vol dir “de Valencia”. Ser valencià es ser “de Valencia”. Parlar en llengua valenciana es parlar en la llengua “de Valencia”. Abelard Saragossà, en “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” reconeix que el poble valencià diu “Sóc de València, independentment que u haja nascut a Alcoi o a Alzira, a Sagunt o a Vila-real”. Esta identificacio en el territori ve de llunt. Segons al-Razi (¿? – 890), des de l´any 803, Abd Allah fill d´Abderramán I “se acogió a Valencia y estableció en ella…”. Per eixe motiu, les fonts en arap, es referixen ad ell com “al-Balansí” o “el valencià”. Es dir, a un no valencià, per establir-se entre valencians, el coneixen com a “valencià” o “de Valencia”, com als indigenes del territori.

En ocasions es planteja com a problema, que el nom de la patria dels valencians -Valencia-, siga el mateix que el de la ciutat de Valencia. La formula tradicional i historica de “ciutat i regne” mostra que el supost problema no ha existit mai. L´invencio de les “provincies” i la provincia “de Valencia”, sense dubte, empijorà el tema. Els acatalanats, que no en desaprofiten una per a desestructurar el poble valencià, intenten l´enfrontament entre “provincies” valencianes. Per aixo Emili Rodríguez-Bernabeu, de l´Universitat de “València” escrigue el llibre “Alacant contra València”.

Per tot lo anterior, hem assistit a una batalla politica pel nom de la nostra terra. “Regne de Valencia” tenia massa connotacions positives per a ser acceptat per aquells a qui els cau la bava parlant del “Principat”. “País Valencià” era part del programa acatalanat, perque eliminava qualsevol relacio en conceptes com “poble”, “patria” o “nacio”. Ron Barkai, en la p. 192 de “El enemigo en el espejo”, conclou en l´inexistencia d´una conciencia nacional comu en l´Espanya musulmana, perque en les seues croniques “se emplea la expresión tradicional de -país- o -tierra-”, front a les croniques cristianes que parlen del concepte “patria”. El resultat de la batalla politica fon un desubstanciat “Comunitat Valenciana” que ultimament va convertint-se en “La Comunitat”, es dir, el no res mes absolut que elimina qualsevol referencia a Valencia o valencià.

Per a evitar eixos destrellats pot ser que fora interessant, tant acabar en les provincies, com dur al llimit la formula tradicional de “ciutat i regne”, canviant-li el nom a la ciutat de Valencia per el de “Ciutat de Valencia”. El nom de tot el territori valencià, ha de seguir sent el de “Valencia”, tal i com ha segut des de fa mes d´un mileni.

Un atre front que encara tenim obert els valencians, nos ve d´un centralisme obsolet que fa que alguns de Madrit, que creuen ser el melic d´Espanya, nomes vegen referencies geografiques al seu entorn. Per aixo resulta que nos convertixen en el “Levante” d´ells. I el “Levante” de Madrit, -que no el “Levante” d´Espanya que aniria desde Girona a Cadis-, resulta que som Valencia i Murcia. Observem com, entre “La Comunitat” i el “Levante” (a on nos mesclen a valencians i murcians), es impossible major grau de despersonalisacio.

Puix be, entrant de ple en el fondo del tema que motiva el present articul, hem de saber, que el concepte pseudocientific de “Sharq al-Andalus”, al qual alguns es referixen per a parlar de Valencia durant l´epoca de dominacio musulmana, no es mes que un invent en el qual confluixen els interessos del catalanisme mes vergonyos en el despreci centraliste. Per als primers es un atre dels noms despersonalisadors per a Valencia. Per als segons, supon poder parlar en aspecte “cientific” del seu “Levante”.

Francisco Franco Sánchez, en “María Jesús Rubiera y sus estudios sobre historia del Sarq al-Andalus”, publicat en la revista de l´universitat d´Alacant “Sharq al-Andalus” l´any 1993, nos informa sobre la genesis de l´invent. Nos diu que María Jesús Rubiera, procedent de “la Universidad Complutense de Madrid”, es traslladà a l´Universitat d´Alacant. Per lo vist, esta dona que venia de Madrit, necessitava “…definir un concepto que cubriera el ámbito territorial levantino”. Nos conta Franco que el concepte historic de “Sarq al-Andalus” definia “…las tierras de la Península Ibérica situadas al este de un eje vertical o paralelo hipotético que pasara por Toledo”. Pero per lo vist, per a María Jesús Rubiera el concepte madrileny del “Levante”, era mes important que el concepte historic de Šarq Al-Andalus, i tirant-li morro, el referi a lo que ad ella li vingue en gana: “esencialmente a los territorios de Murcia y Valencia”. Els catalanistes acolliren l´invent en entusiasme, perque com mantenien que Valencia no existia abans de Jaume I, podien parlar d´un territori, sense parlar del seu nom real,-Valencia-, que s´havia d´evitar de la manera que fora.

Semanticament, “al-sarq”, no vol dir una atra cosa que “orient, llevant o est”, Tambe tenim “al-garb”, que es referix a l´occident, ponent o oest, “al-yawf”, que correspon al nort i “al-quibla” al sur. Son els punts cardinals. Per aixo, en el Repartiment de Mallorca, trobem tant la “Alcheria Costanti Axarquia” com la “Alqueria Costanti Algarbia”. No hi ha que pensar massa per a vore l´orige del vent de garbi valencià o de l´Algarb portugues.

I quan els musulmans parlaven de “Sarq al-Andalus”, com es llogic, no es referien al “Levante” madrileny, sino que es referien al concepte real de l´orient de la peninsula, de l´orient d´al-Andalus. Aixina ha segut sempre, fins al desficaciat invent de María Jesús Rubiera. Al- Bakri, en el s.XI, fa l´historica descripcio triangular de la peninsula iberica afirmant que “…el vértice segundo está al oriente de al-Andalus, entre la ciudad de Narbona y la ciudad de Burdeos…” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins). Comprovem com l´extrem de “Sarq al-Andalus” o el “oriente de al-Andalus” que es troba entre Narbona i Burdeus, es d´impossible identificacio territorial en Valencia. La falsetat historica de l´invent madrileny-catalaniste cau pel seu propi pes. Prou mes tart, al-Maqqari (1578-1632), en la seua obra “Nafh at-tib min gusn al-Andalus…”, seguix el mateix criteri dient de Toledo que “Cuando los reyes omeyas la tomaron como sede para su reino ciertamente sabían lo que hacían…zona centrada entre el oriente de al-Andalus y su occidente…”.

Als acatalanats, parlar de “Sarq al-Andalus” per a referir-se a Valencia, els ve molt rebe, perque encara que equivalga al “Levante” dels madrilenys, no esta tan desacreditat entre els valencians i te aspecte “cientific”. I encara que siga ahistoric, els evita parlar de la Valencia i dels valencians d´abans de Jaume I, perque el dogma mana que s´ha de dir que no existien. Hem parlat de la “Cora de Valencia” en l´articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes” Hem conegut reis de Valencia en “La continuïtat del titul de regne de Valencia”. Els acatalanats van per un lloc, i l´historia anà per un atre. Vejam mes realitat.

Ibn Hawkal, en acabant de visitar Espanya l´any 948, va escriure el seu llibre “Configuracio de la terra” Escriu Hawkal: “Dans la partie droite du continent superieur, on lit près de la mer: Basques, France, Rome, le pays des Ghalidjashkash (Galicia), et, à gauche de ce texte, sur le litoral: Al Djazira, Valence…” (“Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d´oeuvres représentatives”). Vegem com Hawkal cita al poble valencià junt a bascs, francesos, romans, gallecs…). I no es referix a la ciutat de Valencia a la que Hawkal nomena “Madinat al-Turab”, sino al poble que ocupava la cora de Valencia que varem vore que tenia uns llimits sensiblement iguals als de l´actual poble valencià.

El rabi Benjami de Tudela, escrigue en hebreu cap al 1163 el seu llibre “Itinerarium Benjaminis”. Fa una relacio de pobles o nacions que es podien trobar comerciant, en Aleixandria en eixa epoca. En la p. 65 del llibre “Danorvm in oriente”, consta una traduccio en llati que diu: “Regio haec commerciis frequentata omnium populorum est negotiatrix, & e toto imperio Edom Alexandriam adventant, è regionibus Valentiae, Toscanae, Lougobardiae…Cordubae, Hispaniae, Russiae…”. Acaba la relacio de pobles citant “Gasconia, Arago i Navarra”. Comprovem com referint-se a l´actual Espanya trobem, en desorde, a Valencia, Cordova, “Hispania”, Arago i Navarra. Donada la tradicio de que els reis dels regnes de Castella i Lleo es titularen “Hispanie imperator”, es segur que ad ells es referix el nom “Hispania”. Vegem com Benjami de Tudela cita especificament al poble valencià al costat d´uns atres pobles.

L´intent de manipulacio historica que estem patint els valencians,  te el seu orige en una rebolica a on es barreja la prepotencia centralista, un estrany nacionalisme andalus i la voracitat catalanista. Sera necessari estudiar el significat historic de “al-Andalus”, per a que ningu nos enganye.

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

Molt a sovint, els bacores de sempre, escampen falsetats que pretenen qüestionar el sentiment valencià dels nostres germans del nort de l´actual provincia de Castello, en l´unica finalitat de desestructurar l´unitat del poble valencià. Pretenen l´existencia de problemes d´identitat a on no n’hi han, obviant-los a on realment els tenen.

Son els catalans i no els valencians els qui tenen un problema d´identitat nacional dins de les seues fronteres. Els tortosins, ni es senten ni s´han sentit historicament catalans.

El problema identitari que tenen els catalans en els tortosins, es troba ben viu. Fa poc, un “Comunicat dels barraquistes” manifestava que: “Diuen que no parlem bé. Diuen que els balls nostres no són catalans. Només ens voleu per al dia d’anar a votar, i si no tinguéssim el riu Ebre, no ens donaríeu ni aigua per a beure”. Francesc Pujol, en el llibre “Obra del Cançoner Popular de Catalunya: materials”, nos fa saber que “el tio Jaume de la gaita”, un tortosi, d´Alcover, “Ens parla de Catalunya com d´una terra estranya”, explicant que els tortosins “s´han cregut aïllats” afirmant “que sols eren tortosins”, pero que aixo, “potser no s´atreveix a dir-nos-ho” ¿I no pensen per qué no s´atrevix a dir-ho? ¿Es Catalunya la nacio del terror? ¿Com se pot tindre por de manifestar que u no se sent català? ¿Por a qué? ¿Sera un sentiment no “cientific”?

Sebastià Campos i Terrès va escriure en 1934: “Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí…No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa,…perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer…”

Retrocedint a mitan del XIX, a l´epoca de renaixença dels sentiments nacionalitaris, trobem a un tortosi, Tió, que escrivia l’any 1842, “Recordad la letra del final del himno de Tortosa: -Ni catalans, ni valencians: ¡som Tortosins!-”. Ramon Vergés i Paulí (1874-1938), en l´articul “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”, escrigue: “Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins…”

Les Memories de Vicent Torralba que nos conten fets succeits entre 1609 i 1651. diuen referint-se al “Dia 6 de dehembre de l’any 1650” que “Tortosa no volgue convenir en la rebelio de Catalunya, y per(o) asso la han mirada els catalans en mals ulls y la borraren del llibre de la Diputacio, de manera que de Tortosa no sortejaven diputat. … Ni als de Tortosa els volen dir catalans, sino tortosins…” Es curios llegir carta de 1664, segons la qual: “Los procuradores, cabildo y gobernador de esta ciudad de Tortosa; solicitan a vuestra majestad que saque del Convento de Capuchinos desta ciudad a los religiosos catalanes y entregue dicho convento a los Capuchinos de la provincia de Valencia” (ACA, L.695).

Anant mes arrere, sabem que a finals del s XV, els tortosins consideraven que la seua patria era Tortosa i no Catalunya, quan “A veus plenes” manifestaven, que “¡ara serà franca y prosperada la patria!, en motiu de la construccio d´un assut. En l´articul “Catalunya i catalans en temps de Jaume I (II)” varem vore com de la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, podia despendre´s que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), era vei dels “clerici catalani”, per lo qual Tortosa era veina dels catalans i no catalana. Tambe sabem que quedà fora de la delimitació territorial dels catalans citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva” del 23 de juny de 1218.

Esta falta de conciencia catalana dels tortosins, per la seua personalitat diferenciada, feu que en acabant de la seua conquista cristiana en 1148, l´antic territori musulma, es transformara en marquesat independent, “Tortosae Marquio”, contant en ordenament legal propi: “La costum de Tortosa”. Honori Garcia trobà punts de contacte entre l´ordenament tortosi y els furs valencians, afirmant per eixemple que “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”

La relacio del tortosins i valencians ha estat condicionada a banda de per la proximitat fisica, per l´adscripcio a la seu episcopal de Tortosa, d´una part important del nort de Castello. A 28 de novembre de 1178, Alfons II, assignà a la catedral de Tortosa “Almenaram”, “Bounegre”, “Alcalathum”, “Moron”, “Culam”, “Aras”, “Morelam”…, tots ells “cum suis terminis”. El document parla d´antics llimits “secundum antiquos limites”, llimits no documentats previament i pot ser inexistents. Segurament, la rao de l´adscripcio, fon dotar a la seu tortosina d´un territori suficient, que donara confiança per a fer front a la seua pobrea: “rex intuens paupertatem domus dei”. Esta divisio diocesal, es va mantindre en el temps i els valencians la sentien com a una imposicio de la que fugir. Per l´Autobiografia de Catala de Valeriola, referint-se a “Dilluns a 31 de juliol, 16oo”, sabem que la vila de Morella li havia escrit per a que “…suplicas a Sa Magestad la desmembraçio del bisbat de Tortosa y ques fes nova erexio en la vila de Morella…” havent-se ya suplicat anteriorment “…la mateixa desmenbraçio y la erexio de la iglesia de Castello de la Plana…”

Tambe podria ser que part dels tortosins hagueren segut etnicament valencians. L´Ebre, es una important barrera natural, que sense dubte separà distints pobles. Plini (23-79), parla dels ibers ilercavons al nort del Millars, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum” i en acabant de parlar de l´Ebre “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans. La “Cronica del moro Rasis” d´al Razi, (889-955) diu que: “Parte el termino de Tortosa con el de Valençia; e el de Tortosa esta bien fecho, e esta sobre el rrio de Ebro…” Si Tortosa esta “sobre el rrio de Ebro”, vol dir que escomençava, per damunt de l´Ebre. Segurament la llogica indui a que Mercator, l´any 1609, en el mapa “Arragonia et Catalonia”, senyalara la separacio entre Valencia i “Catalonia” en el riu Ebre. ¡Els problemes que nos hauriem estalviat si hui fitarem en l´Ebre!

Resulta curios que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mossarabia valenciana fon qui “repoblà les valls de l’Ebre i del Jalón” (t.X pp 336-337), o que L´Aldea fora poblada segons diu José Mª Franquet Bernis en la seua tesis doctoral, “amb una comunitat musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipi d´Ulldecona existixca un nucleu de poblacio que es diu “Els Valentins”.

Un atre tema interessant, es el de la llengua dels tortosins, en relacio al valencià i al català. En la p. 723 del llibre “Congrés Internacional de Toponímia i Onomástica Catalanes” (2001. Valencia), referent a la llengua de la comarca tortosina del Montsià, es parla del “caràcter de pas de la zona i de transició de la parla”, informant-nos de “les respostes, que podem obtindre si preguntem als montsianecs Quina llengua parlen?” I son: “català, mig en valencià; català-valencià; parlem més en català; parlem mes en valencià; ni és valencià ni és català”. J.S. Beltran, va escriure el llibre “El subdialecte tortosí. Una parla de transició”, en el qual llegim que “L´inherent caràcter de transició del tortosí ha fet oscil·lar, de vegades, l´adscripció d´aquest al nord-occidental o al valencià.

Tere Izquierdo Salom, en “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, es queixa de que les formes lexiques que els catalans imponen als tortosins van “en detriment de les occidentals o genuïnes”. Paraules compartides entre valencians i tortosins com “batistot”, “comboiar”, “casporra”, “coquiller”, “cotet”, “engalochat”, “melada”, “pita”, “saragüells”, “sobralles”, “tarquim”, “chilladissa”…, han segut posades hui en perill d´extincio, per la recua de pseudocientifics, que pretenen, una inexistent pero ensomiada, uniformitat, a colp de lo que siga. ¿Estrategia nazi?

Ya Antoni de Puigblanch, naixcut en Mataro l´any 1775, dia del “rector de Vallfogona” que “Que Vallfogona  tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán…” De 10 de setembre de 1634 es l´acort del Consell Municipal de Castelló en el que es llig: “… que lo senyor bisbe de Tortosa ha proveit, en la penultima vessita manant en aquella, ques predique en llengua valenciana”. Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI) va escriure el llibre “Sinonima variationum sententiarum”. editat en Valencia l’any 1502. Diu que l´escriu: “… ex italico sermone in valentinum…”

Com els aires de grandea i els desijos incomplits, a voltes tenen conseqüencies neuronals, alguns catalans, catalanistes i acatalanats, parlen de Murcia com a “país català frustrat”, quan la frustracio no tenen que anar a buscar-la tan llunt perque la tenen dins de les seues fronteres, en Tortosa, dins de la qual mor, s´acaba, s´esfuma, i es desfa el sentiment català, que passa a convertir-se en bufes de pato. Pero inventar mentires els ix debades, i ad alguns catalans, catalanistes i acatalanats, ¡ausades que els agrada tot lo que siga debades o furtat!

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

En el present articul vorem, quan, com i per quin motiu, es produi la fusio del poble iber-valencià en els romans, donant com a resultat el poble iberorromà, del qual substancialment descendim els actuals valencians. Tambe indagarém sobre els pobles valencians anteriors als ibers, fins a que s´acaba l´historia i escomença la prehistoria.

Sobre l´any 210 a.C, Publius Cornelius Scipio “l´africà”, fon enviat a Hispania per a preparar la defensa i atac contra els cartaginesos, en qui estaven aliats els ibers. L´obra de l´historiador grec Polybius (ca. 203-120 a.C), nos conta els fets que succeiren en eixos moments historics, tan importants per al poble valencià.

L´obra de Polibi escrita en grec i traduida al llati en “Polybii megalopolitani Historiarum quidquid superest” nos parla de personages indigenes relacionats en este moment historic. Llegim: “De Edecone (sive Edescone) Indibili, et Mandonio, Hispaniae regulis”. Als valencians nos interessa saber qui era i que feu “Edecone”

Juan José Seguí Marco, en la p. 19 de “La romanización en tierras valencianas”, traduix directamente del grec, al castellà, un fragment (Polibio X, 34,2-3) que referint-se a Scipio diu: “En esto encontró un colaborador espontáneo en Edecón, rey de los edetanos…”.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir en Scipio: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fon el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de servicis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servici, que quan l´acort fora conegut, tots els pobles fins a l´Ebre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Es diu que els ibers s´organisaven en un conjunt de ciutats o pobles independents, que es confederaven en circumstancies extraordinaries, sent sense dubte l´invasio romana una d´elles. Strabo digue d´ells que “Si hagueren juntat les seues armes, no haurien segut vençuts ni pels romans” En eixa tesitura, trobem a un lider dels Ibers de nom Edeco (o Edecó), e qual, per distintes raons, pren contacte en els romans i pacta en ells. I observem que Edecó parla en nom dels pobles ibers fins a l´Ebre, que vol dir que representa com a minim a ilercavons i edetans. Hem vist que Polibi parla d´ell com a rei “rey de los edetanos”. Si identifiquem als edetans en els ibers, com Strabo podia haver fet un sigle mes tart, estariem davant del primer rei d´un poble, que mes tart seria conegut com a poble valencià, ¡1.500 anys abans de Jaume I! En tot cas, Ignacio Grau Mira, en “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”, afirma que l´alcanç del pacte “…señala una verdadera ascendencia del señor de Edeta sobre los pueblos de la zona…”

Tambe Titus Livius (59 a.C.-17 d.C.), en  “Ab urbe condita”- Liber XXVII, referint-se als succeits d´Escipio en Hispania, parla de que “Edesco ad eum clarus inter duces Hispanos venit”

Esta actitut pactista, sense dubte, contribui a una convivencia que facilità una rapida i facil romanisacio dels pobles indigenes que ocupaven l´actual territori valencià, sent que els romans concedien el dret de ciutadania romana com a pago a la fidelitat. A mitan del s. I d.C. Vespasià concedi el dret llati a totes les ciutats d´Hispania. Posteriorment, a principis del s. III, Caracalla donà la ciutadania romana a tots els habitants de l´imperi, produint-se l´assimilacio completa. Es sap, que la societat ibera era monogama i exogama, produint-se multitut de matrimonis mixts que en un principi tenien com a finalitat l´establiment de relacions diplomatiques.

Conseqüentment en lo dit, la cultura ibera es transformà en cultura iberorromana. En el treball de Ferran Arasa “Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles IV i VI”, consten els assentaments coneguts d´eixa epoca en la zona. L´immensa majoria son calificats com “assentament iberorromà” o “oppidum iberorromà”. Entre els primers tenim: El Puig de la Nau (Benicarlo); El Poaig (Peniscola); El Mas d´Arago (Cervera), El Corral Blanc (Alcala de Chivert), El Brosseral (Cabanes); Santa (L´Alcora), etc. Entre els “oppidum” es troben: La Tossa Alta (Benicarlo); La Curolla (Cervera); El Caramulló dels Moros (Albocasser), Els Tossalets (Coves de Vinromà); El Tossal de la Balaguera (Pobla Tornesa); El Tossal de l´Assut (Borriol); Montnegre (Borriol); Sant Josep (La Vall d´Uxo) etc.

Abans de retrocedir en el temps, alluntant-nos en l´orige del poble valencià, es interessant coneixer un atre element que unia als pobles ibers valencians: la llengua. José Uroz Sáez, en p19 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Sabemos que los edetanos escribían en una lengua no indoeuropea que se ha venido en llamar ibérica o ibérica del levante, lengua empleada igualmente por ilercavones y contestanos”. La seua influencia fon importantissima, havent-se trobat inclus llengua celta, escrita en caracters iberics. Mª Paz García-Bellido, en “Sobre la moneda de los iberos”, escriu que “Es posible incluso, como quiere de Hoz (1990), que la lengua ibérica fuera ya entonces una lengua franca desde Contestania al Languedoc…”. Hecateus, fa aplegar els “Ibers mesclats”, fins al riu Rodano: “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. ¿Podria haver influit eixa llengua franca, en la similitut de les llengues surgides en tota eixa zona com a conseqüencia del periodo de romanisacio? Segurament, no es debades lo que escriu Uroz Sáez, en el llibre comentat, parlant del poble celta dels “Ocaldes”: “Seria asimismo olcalde la meseta valenciana de Utiel y Requena, hasta Buñol, en donde se halla el límite entre el castellano y el valenciano”

Tirant arrere en l´orige del poble valencià, les fonts gregues mes antigues, nos parlen dels noms que tenien els antecessors de contestans, edetans i ilercavons. Les fonts parlen dels “gimnetes”, en el territori que en acabant seria de contestans, poble, que segons Ignacio Grau Mira del area d´arqueologia de l´Universitat d´Alacant, “…ocuparía una zona que iría desde el Segura hasta el río Júcar”. (“Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”). En sol edetà, es parla dels “sicans” al sur, junt a Xuquer, i dels “esdetes” al nort. I els “ilaragautes”, serien els antecessors dels ilercavons.

I mes arrere d´aci, ya no existix constancia historica que nos parle dels habitants del territori valencià. Pero la cultura material de la prehistoria, continua donant-nos indicis de l´existencia d´una cultura en certs elements uniformes, que anuncien un futur poble. José Uroz Sáez, en p25 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Así, durante el Calcolítico, el que será después Reino de Valencia se distingue por la presencia excluyente de las cuevas de enterramiento múltiple en toda la zona…” Diferenciant dos grups de poblacio al nort i sur del Xuquer, no obstant manifesta que “ambos grupos coinciden en los utensilios básicos”. Tambe els especialistes han parlat d´una cultura del Bronze valencià, per la particularitat i exclusivitat de formes. De tot lo dit, i de mes que es podria dir, es despren que els origens de l´actual poble valencià, s´afonen en els principis de l´historia i inclus en la prehistoria.

En estos articuls, hem comprovat com l´historia escrita nos parla de la continuïtat etnica i indigena dels habitants del nostre territori, de la que resultà el poble valencià iberorromà, que va viure baix la dominacio musulmana, i en el que es trobà Jaume I quan reoficialisà la religio catolica en territori valencià.

Historicament, els distints pobles, les distintes etnies, caracterisades per genetiques particulars, han tingut mes importancia de la que hui es dona. (sobre la genetica dels valencians, vore el articuls “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). Per eixemple, Ron Barkai, en la p.95 de“El enemigo en el espejo”, afirma que “…las Taifas que fueron establecidas sobre las ruinas del califato Omeya en al-Andalus, existieron generalmente sobre una base eminentemente étnica”

Els elements de semblança entre els membres d´una comunitat, poden i deuen ser frut d´una construccio activa per a fomentar l´auto-identificacio com a poble diferenciat. Els valencians hem tingut historicament, conciencia d´identitat propia, perque compartim un mateix territori des de temps ancestrals, posseim ascendents i historia comuns, som una comunitat de costums, cultura i llengua, i tenim un nom que expressa l´identitat del grup. I tot aixo, que es envejat per molts, ¿deixarém que nos ho malbaraten?, ¿deixarém que nos furten la propia identitat?, ¿deixarém que manipulen i falsegen la nostra historia?, ¿deixarém que nos arrapen costums, llengua i cultura?, ¿deixarém que nos canvien inclus el nom de poble valencià? No podem ni devem consentir-ho.

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)

En els articuls sobre “La cohesio territorial valenciana abans de les taifes”, verem com els primers cronistes de l´epoca de dominacio musulmana parlaven d´una entitat, la “cora de Valencia”, delimitada territorialment per un ambit que no diferia substancialment del que hui ocupa el poble valencià. El nom d´una ciutat -Valentia-, havia passat a identificar a tot un territori. Vorem com la rao d´eixa unio, independentment del nom, no fon ni casual ni arbitraria, i denota la preexistencia d´un poble diferenciat, unit per forts lligams comuns, tant d´historia anterior compartida com d´orige.

En el present articul, posarém de manifest eixos lligams anteriors a l´epoca de dominacio musulmana. Indagarém sobre la base indigena i etnica del poble valencià que es l´orige d´una cultura propia, diferenciada i sensiblemente homogenea des del principi de l´historia. Entendrem les paraules d´Eduard Mira, comissari de l´Any de Jaume I quan declarà que “…los valencianos tenemos orígenes remotos…”

Per a trobar alguna divisio historica, previa a la dominacio musulmana que partixca d´un contingut etnic, hem d´acudir al concepte de la “regio” romana. En la p. 118 de “Morfologı́a histórica del territorio de Tarraco, siglos III-I A. C” d´Isaías Arrayás Morales, llegim que “…el término regio se refiere a territorios caracterizados por un concepto étnico o por alguna razón geográfica y carece totalmente de un significado administrativo en Hispania”. Francisco Beltrán Loris, en “Locorum nuda nomina. La estructura de la descripción pliniana de Hispania”, escriu que “en los periplos litorales Plinio tiende a introducir las referencias étnicas de manera territorializada mediante el término regio”. Les “regio” citades en la documentacio de l´epoca, obviades per les distintes i succesives divisions administratives de l´Hispania romana, nos donen a coneixer els noms dels territoris ocupats pels pobles ibers indigenes que es trobaven en l´actual territori valencià. Son de sur a nort: Contestania, Edetania, i Ilergaonia.

Gaius Plinius Secundus o Plini el vell, (23-79 d.d.C) estigue l´any 73 com a procurador de l´Hispania Citerior (l´Hispania proxima front a la Ulterior o lluntana), en la que es trovaba el territori valencià. Del llibre XXXVII de la seua “Historia Natural”, podem extraure les “regio” que existien en territori valencià, fent-nos una idea dels seus llimits.

Començant del sur cap al nort, nos parla de “Contestania” que començaria en el camp de Cartagena: “…dein Contestania, Carthago nova colonia…”, cita el “flumen Tader” o riu Segura, i nos diu que la “regio” Contestania acaba en el Xuquer “Sucro fluvius et quondam oppidum, Contestaniae finis”. A partir del Xuquer, comença “Edetania”, que fita per l´interior en Celtiberia “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”, finalisant pel nort en el“…flumen Uduba”, identificat en el riu Millars. Del riu Millars al nort, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum”, es trobaria la “regio” dels “ilercavons” o “ilergaons”, que acabaria en l´Ebre, sent que en acabant del “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans.

Estos tres pobles ibers -contestans, edetans i ilercavons-, tenien molts elements en comu que expliquen les raons de la seua futura integracio en un unic poble, conegut des de la baixa edat mija com a poble valencià.

Strabo (51- (21- 25) a.d.C.), mes d´un sigle abans que Plini, en el llibre III, cap IV de la “Strabōnos Geōgraphika” nomes cita a un poble dels tres, als “Edetans”, que pel sur fitaven en els “Bastetans” de Cartagena “ad Carthaginem Novam… eam oram coli a Batestanis” i pel nort aplegaven fins al riu Ebre “…ad Iberum fluvium …eam autem coli ab Edetanis…”. Continua Stabo diguent-nos que a partir de l´Ebre i fins als Pirineus “Ab Ibero usque ad Pyrenen… ” habiten uns pocs dels edetans “ eaque habitari a paucis Edetanorum”. L´explicacio de que Strabo no cite a Contestans i Ilercavons podria trobar-se en que els Edetans, podien ser el poble mes conegut dels Ibers, havent identificat Edetans en Ibers.

Perque hem de coneixer que al nort del Ebre, en l´actual Catalunya, ya no es pot parlar de pobles Ibers, sino d´infuencia ibera. Hem vist que Strabo, que fa una identificacio entre edetans i ibers, diu que a partir de l´Ebre habiten “uns pocs dels edetans”. Hecataeus, en el s. V a.d.C, califica de “missegetes” o mesclats als pobles que habitaven l´actual Catalunya. Pedro Bosch Gimpera, en la p 148 de “El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España”, escriu que: “Las fuentes más antiguas (El Periplo griego del siglo VI, Hecateo) llama iberos sólo a los de la costa valenciana a partir del Vinalopó, que debieron formar un grupo muy compacto…” Mª Paz García-Bellido del “Centro de Estudios Históricos. CSIC”, escriu en “Sobre la moneda de los iberos” que “Un estudio de las cecas propiamente ibéricas lleva a deslindar a los pueblos del norte del Ebro, posiblemente no iberos, de edetanos y contestanos…”. En el llibre, “La regio Edetania en la época ibérica”, d´Uroz Sáez, consta un mapeta titulat “Distribución de la moneda de Arse” L´autor senyala que “Suficientemente elocuente es el mapa de distribución de la moneda de Arse, la ceca edetana, y una de las más importantes de la península. Evidencia la orientación de los intercambios preferentemente a las regiones contestana e ilercavona…” I es que resulta realment impressionant, vore que si en el mapa es dibuixa el perimetro que tanca una certa intensitat de punts a on s´han trobat monedes d´Arse, ¡Ix el contorn de l´actual territori valencià!

Passem a vore en qui fitaven els antics valencians pel sur i per l´interior. Pel sur, els “Bastetans”, relacionats en els antics tartesis, eren diferenciats dels ibers per les fonts antigues, i encara que molt influits per la cultura ibera, no eren ibers. I per l´interior, l´influencia dels ibers sobre els celtes havia donat lloc als pobles celtibers. Recordem que Plini els cita, fitant en els edetans “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”. Per a que es veja la pervivencia de les divisions dels pobles prerromans, recordarém que Ibn al-Atir nos conta que l´any 781/782 hi hague una guerra entre els “berebers de Valencia” i “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV), sent “Santaver” una arabisacio de l´antiga “Caeltiberiae”, que incloïa part de les provincies actuals de Terol i Conca, fitant per l´oest en Valencia.

La pervivencia de les “regio” es prolongà considerablement en el temps. Les divisions valencianes, perduraren inclus en epoca foral. La que dividia Contestania i Edetania coincidi exactament en la que separava les Governacions deçà o dellà lo riu Xúquer. La divisio entre Edetania i Ilercavonia, encara que un poc mes al sur, tingue el seu reflex en la separacio de la Governacio de dellà lo riu d’Uxó. En l´actual Catalunya, la multitut de pobles prerromans que existiren, condicionats segurament per l´orografia, com Airenosins, Andosins, Iacetans, Ilergetes, Ceretans, Castelans, Bergistans, Indegetes, Lacetans, Laietans, Ausetans…, foren sense dubte l´orige dels multiples i diversos comtats que s´organisaren baix l´imperi dels francs.

La conclusio de lo vist, no pot ser mes clara. El poble valencià actual coincidix mes que sensiblement, i practicament en exclusiva, en el poble Iber prerromà. Anteriorment a que el nom de la fundacio romana de “Valentia” agrupara a tot el poble valencià, Edeta, l´antiga Lliria, cap d´Edetania i segurament Concentaina, relacionada en la “Contestania” ibera, segons Menéndez Pidal, agruparen al seu entorn distintes parts d´eixe poble que acabaria sent-ne un.

Aquells que no volen vore que tant la configuracio de l´actual territori valencià, com el seu poble tenen un orige prerromà, que es pert en els inicis de l´historia; aquells que atribuixen a Jaume I un poder indiscrecional per a fer i desfer territoris i pobles, es evident, que desconeixen tant el poder de l´historia com el poder d´un poble historic. Els ensenyarém que pel territori valencià han passat distintes cultures i religions, pero el poble, continua. ¿S´hauran pensat quatre gats acatalanats, que van a ser ells els qui acaben en el poble valencià?

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

En este articul, seguirém en els importants documents per al mossarabisme valencià de l´epoca d´Alî ibn Muyâhid de Denia, -donacio i dotalici- que introduirem l´articul anterior.

La donacio propiament dita, comença: “Ego Ali dux urbis denie, et insularum balearum”, parlant de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe denia…”, es dir, de totes les iglesies i bisbat del seu regne que es troben en les Balears i en Denia, aixina com de “…omnes clerici, presbiteri, et diachoni, in locis prefatis commorantes…” es dir, tots els clercs, presbiters i diacons que habiten en els llocs citats, declarant que passaran a dependre de la diocesis de Barcelona: “sub diocesi predicte urbis barchinon”. La consagracio dels Sants Olis, tambe queda baix la jurisdiccio del bisbe de Barcelona: “neque crismatis sacri confectionem neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi”. En la part del document en arap, Ali, autorisa el document, en la condicio de que Gislabert [Yilabart], bisbe de Barcelona, accedixca a que el nom del rei de Denia, siga pronunciat en els sermons dels oradors cristians.

El text del dotalici, en relacio al de la donacio, es diferencia, als efectes que nos interessen, en que el primer afig al “episcopatum civitatis Denie” el “episcopatum civitatis Oriole” i que, a mes de parlar d´iglesies, presbiters i diacons, cita ordens clericals i bisbes “…eorum ecclesias omnes, et quantum pertinet ad clericatus ordines, ut omnes episcopi, presbyteri et diachoni…”

Vegem, com la teoria dels “neomozárabes”, no te gens ni miqueta de trellat, a no ser que es pensen que Alî ibn Muyâhid, a partir de les iglesies que hi havien, els montà als turistes cristians una “Terra Mitica” del cristianisme, en bisbats, ordens religioses, clercs, presbiters, diacons, iglesies… ¿Turisme religios cap a la Denia del sigle XI?

Petrus de Marca (1594-1662) en el seu llibre “Marca hispanica sive limes hispanicus…” 1687 nos diu que “Hali Ducis Deniae et insularum Balearium” posà el “episcopatum Deniae”, baix la jurisdiccio del bisbat de Barcelona “sub iure et diocesi Episcopi Barcinonensis”, a eixemple de lo que havia fet son pare “ad exemplum patris sui Mugehid”, i diu que fon llegida en la consagracio de la catedral de Barcelona en 1058: “In eodem conventu lectum est decretum…”

Juan Francisco Mesa, comenta que Lafuente tenia per sospitos el document perque “Alí habla en todo él como un buen cristiano”, a lo que diu que “En el fondo quizá lo fuera algo, pero este historiador debió advertir que es obra de un notario cristiano y que el rey no hace más que firmar la concesión”. Proseguix Mesa comentant respecte dels documents que “…el contenido expresado por ambos, la donación de las iglesias de Mallorca y Denia, es recogido en 27 de mayo de 1169 por Alejandro III: “In iure praefatae ecclesiae confirmamus intramaris spatium insulas duas, Maioricam et Minoricam, sicut antiquis temporibus eandem ecclesiam constattenuisse”

Com a extraordinari, es pot calificar el document de la carta en llati que envia Alî ibn Muyâhid a la comtessa Almodis l´any 1060, en la qual es declara el seu amic fidel “…suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid…”. Per esta carta sabem de l´existencia de mes correspondencia: “Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)…”. Lleopolt Peñaroja, afirma que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Tornem a recordar, que l´any 1020, es trobava en Barcelona “Guillelmi de Denia, notarii”. Sense dubte seria interessant la comparacio d´este document en els diplomes que consten en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, de Menendez Pidal, qui parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es evident que no es llicit negar la possibilitat d´una tradicio d´escritura autoctona sobre la base de que eixos documents siguen unics. De fer-ho, podriem preguntar-nos sobre la veracitat de que en Valencia s´escriguera en arap previamente a la reconquista, sabent que Pierre Guichard afirma que “El único documento original árabe anterior a la conquista conservado en la región de Valencia es, precisamente una sentencia del cadí de Morvedre…” (p. 247 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”).

I un protegit de la cort de Denia, fon el que li dien, segons Ibn Baskuwal, “Ali b. Ismail”, conegut com Ibn Sida que vol dir “el fill de l´ama” (1007-1066). Ibn Sida, en el prolec del “Kitab al-Muhassas”, deixà escrit, segons traduccio de J. Ribera: “¿Y cómo no he de cometerlos yo [los errores] en tiempos tan alejados [de cuando el árabe se hablaba con pureza] y teniendo que vivir con personas que hablan romance?”. La paraula arap “agam” es la que Ribera traduix com “personas que hablan romance”. Els acatalanats han volgut negar la correccio de la traduccio. Lleopolt Peñaroja, demostra que la traduccio es la correcta en les p.134 i 135 de “El mozárabe de Valencia”. Es veu facilment quan es comprova que un Glossari de cap al 1100 diu: “Los agam llaman al “bahr”, mar”, o que la “qannella”, “es nombre agamí, que significa caña pequeña”.

Encara que siga eixir-nos-en del objecte de l´articul, sent que quan parlarem del cristianisme valencià des del Sit a Jaume I no es feu referencia a cites referents a Denia, considere oportu fer-les ara.

Chabás y F. J. Simonet, donaren noticia de l´establiment d´un bisbe de Denia en Toledo cap al 1137. Llegim en la p. 822 de la “Historia de los mozárabes” de Simonet; “En el códice Becerro 1º de la Santa Iglesia de Toledo, al folio 63 vuelto…donde se lee: “Inter illam hereditatem que fuit Episcopi Denie”.

Al-Zuhrī escriu, cap al 1147, la seua obra  “Kitāb al-Dja ´Rāfiyya” que “En Denia hay un gran castillo llamado “Qasr al-Hubur”, que no tiene parangón”. Dolores Bramón, en “El levante peninsular andalusí…”, diu que “el hecho de que “hubur”, signifique, además de “bellezas”, “obispos” o “rabinos”, permite imaginar, con toda clase de reservas, alguna hipotética referencia a la antigua población mozárabe o judia dianense”

En document datat el 21 de juliol  de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X) Llegim: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga” ¡Un monasteri en Denia en l´any 1184! ¿I per qué no? ¿No hem vist que hi n´hi havia un en Valencia en 40 monges en la primera mitat del sigle? Recordem que Alfons VIII fon qui l´any 1179, segons Burns, “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l´esglesia de Sant Vicent de València i a <tots els germans que atenen l´esglesia d´aquest martir>”. I considere interessant coneixer que el monasteri de Sant Salvador d´Onya, fon fundat l´any 1011 per Sancho García. En l´apendix XXII de “España Sagrada” tom.XLIX, trobem document segons el qual “Raymundus, Dei gratia, Comes Barchinonensis, et Princeps Aragonensis”, subscriu que “…concedo Domino Deo et B. Mariae, et Monasterio Oniensi, tam praesentibus quam futuris, pro me, et successorum meorum, Monasterium Sancti Benedicti de Calatayub, quod est situm in illo barrio de Muzarabis ad illam portam de Caesaraugusta…”

En les actes del “XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982) Antonio Losa, en la seua comunicacio “Moçarabes em território português nos séculos X e XI”, fent referencia als documents de la “Crónica de Cister” de Bernardo de Brito en relacio al monasteri de Lorvão, posa de manifest “…as boas relaçoes existentes entre os monges daquele convento e os muçulmanos que ocupavam, em tempos remotos, a região de Coimbra” ¿Per qué havia de ser distint -en linees generals- en territori valencià?

Tornant al periodo de la Valencia d´abans de la conquista del Sit, ya es mencionà que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a l´any 1090, i per tant abans de la conquista, relacionat en les paries o pagaments que tributaven al Sit es diu: “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo” ¡I “matran” vol dir cap d´una provincia eclesiastica!

Els acatalanats, volen negar el cristianisme valencià prejaumi, perque mantenen que nomes els cristians parlarien en romanç, lo qual es fals. Per aixo, tenen molta pressa en fer-los desapareixer de l´historia lo mes pronte possible, sense vergonya a unflar-nos a mentires. Hem vist la continuïtat del cristianisme valencià des de l´inici de l´invassio musulmana fins als cristians que trobà Jaume I. I este no es mes que un aspecte dels molts que demostren la continuïtat del poble valencià pre i postjaumi. Pero no nos deixem enganyar. De tots els aspectes, el mes important, es la llengua, la nostra Llengua Valenciana. Si deixem que nos furten la llengua, estem deixant que nos ho furten tot.