SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (i II)

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (i II)

Hem vist que Enric Valor afirmava que “sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, referint-se a l´eixemple del sermo de Sant Vicent Ferrer comentat en l´articul anterior. Havent quedat evidenciat que la referencia a “català” del sermo no es referix en absolut a la llengua dels valencians, resulta que els pobrets acatalanats ya no tenen ni una sola excusa que pressuntament els justifique la traïcio al poble valencià i la seua connivencia en certs catalans per a perpetrar l´expoli de la llengua i cultura valencianes.

I per a contribuir a l´orgasme que eixos acatalanats senten cada volta que lligen la paraula “català”, els brinde una nova cita dels sermons de sant Vicent, a on apareix la seua tan lloada paraula: Fferia IIª: “Lo primer senyal de parais o de infern es parlament de boqua. ¿E com? Digau. ¿En que coneix hom una persona de qual terra es? En lo lenguatge, car si vos parlau ab hom estrany, en la lengua conexereu de qual terra es: si parla català ¡oo!, català es; si frances, frances etc….” ¿Qué els pareix als acatalanats que sant Vicent Ferrer diga “homs stranys” o estrangers, als catalans que parlen català? ¡A que els agrada! Segurament, a sant Vicent encara li haguera paregut mes extrany l´existencia de valencians que hui en dia diuen parlar en català. Podriem arribar mes llunt en l´interpretació de la cita: Si sant Vicent, en este cas, es dirigix als valencians, (cosa que no es pot ni afirmar ni negar perque el sermo no dona indicis suficients per a comprobar-ho), estaria fent una clara diferenciacio entre el valencià i el català, per quant afirmaria, que un valencià, diferencia per la llengua a un “hom strany” català, com de fet succeix hui en dia. Seguint avant en este sermó, llegim: “lo segon senyal es vestiment dels cors. Ya sabeu que en un altra manera se visten los catalans, en altra los ffranceses, en altra los angleses.” Segurament, als acatalanats els haguera agradat que sant Vicent haguera escrit: “ens vestim los catalans”, pero, es evident, que no podia dir ni escriure lo que no era cert, per mes voltes que se li vullga pegar al nano.

Sabem que la denominacio “Llengua Valenciana” es concreta per primera volta -de moment- en l´any 1335, 27 anys mes pronte que la primera volta que es documenta l´expressio “llengua catalana” (vore l´articul “La denominacio llengua valenciana documentada en 1335”). Tambe coneguem que Antoni Canals, en 1395, posà de manifest la conciencia de que valencià i català son llengues distintes, quan les confronta en el “Valeri Maxim” escriguent: “…tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus…”.

Donat que Sant Vicent Ferrer vixque en la mateixa epoca que Antoni Canals, resultaria estrany que no trobarem referencies a la llengua valenciana de sant Vicent. I per supost que existixen. Passats nomes que 36 anys de la mort de sant Vicent, Petrus Ransanus (1428-1492), teolec panormità, de l´orde dels predicadors -com Antoni Canals-, va escriure “De vita et gestis S. Vicentii Ferreri”. Petrus Ransanus escriu que sant Vicent predicà a soles en llengua valenciana i que en tots els països l´entenien: “quod solam valentinorum lingua loquens dum populus docebat, ab Hispania, a Britinis, a Gallis, a Germanis, ab Italis singulis non minus intelligebatur, quam si natus in singulorum, qui cum audiebat patria fuisset”. ¿Esta clar en quina llengua parlava sant Vicent? ¡En la llengua dels valencians, en la llengua valenciana!

Pero encara hi ha mes. No crec que hi haja molta gent que dubte de que sant Vicent i el seu germa Bonifaci Ferrer parlaven en la mateixa llengua ¿Quina? De Bonifaci Ferrer, es coneguda la cita de la “Biblia Valenciana” que diu haver-la traduit “de lengua latina en la nostra valenciana”, cita de la que mes avant parlarém mes extensament. ¿No esta prou clar? Pero com alguns acatalanats pareix que volen delligar a Bonifaci Ferrer de la Biblia Valenciana, encara ne vorem un atra. En “Annales ordinis cartusiensis…” de Lecouteulx, es troba la “Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes converso domus Scale Dei Ordinis Cartusiensis”, escrita per Bonifaci Ferrer, prior dels cartoixans. En la p. 275 “annus 1410” llegim: “Videte frater Bernarde, ego non sum camaleon qui vivit de vento vel aere, ego non pascor talibus flatibus aurae; cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum De fum tot hom na prou de una golada, sicut dicitur vulgo in nostra lingua Valentina”, que vol dir: “Vejau, germa Bernat, yo no soc camaleo que viu del vent i de l´aire. Yo no pasture en tals estats flatosos, sent-me satisfactori pendre una exhalacio del fum. De fum tot hom na prou de una golada, segons diu el poble en la nostra llengua Valenciana”

¿Esta clar quina era la llengua de sant Vicent Ferrer i del seu germa? ¿Per qué els acatalanats no nos presenten ni una sola cita classica d´un valencià que diga parlar o escriure en llengua catalana? ¿Sera que no existixen? ¿Per qué totes les referencies que nos volen fer engolir no son mes que enredros i burdes manipulacions? (vore l´articul sobre “El dictamen de l´Academia sobre la denominacio del valencià”) ¿No sera que els valencians mai hem parlat, ni parlem, ni parlarém en català, perque tenim la nostra llengua propia, que s´ha dit, es diu i es dira “Llengua Valenciana”?

Per a acabar, crec interessant analisar la frase en llengua valenciana de la cita de Bonifaci Ferrer que diu “De fum tot hom na prou de una golada”. En valencià, si una persona es vanidosa i li agrada presumir, li diguem que es un “bufó”, (li agrada “bufar”), o tambe que es un “flatos”, o que te molts “fums”. En Castello, encara esta viva l´expressio “tirar golades”, es dir, tirar un colp d´aire des de la gola, en el sentit de fanfarronejar. Pareix evident la relacio que establix la llengua valenciana en els conceptes de vanitat, vent, i fum, coincidents en ser temporals, poc profitosos i molests per als demes. Per a que comprovem l´antiguitat de les nostres expressions, saber, que en llibre “El procés de Sueca”, referit a l´any 1381 trobem: “Item per tal car lo dit en Guillem Bufó es verdaderament bufó e imfami, qui fa e ha fet e acostuma fer espectaculum e mostra de son cos, combaten-se tot armat ab galls, e en altra manera faen tots escrimonis de sa persona per guanyar o haver I gall o altra poca cosa no solament en amagat, mas en publich, en la plaça de la ciutat de Xativa”. Comprovem com a Guillem Bufó, li agradava bufar en public del seu cos per a no res.

Catalans, catalanistes i acatalanats nomes bufen en caldo gelat perque no tenen res de que bufar. Per aixo es dediquen nomes que a manipular i a furtar lo que no es d´ells i que es propi del patrimoni del Poble Valencià. En arguments per davant i entre tots els valencians, els pararem de peus i mans i els posarem al seu lloc.

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (I)

SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (I)

Una de les cites mes airejades pels acatalanats en el seu rebordonit objectiu d´acabar en l´ultim rasquit d´autoestima del poble valencià, es aquella atribuida a sant Vicent Ferrer que forma part del sermo XCVIII “Fferia Vª”, sobre “els bens que rebem per les tribulacions i dolors d´este mon”, en el qual es llig: “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català. La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern…” (Sermo nº 7 del vol. IV “Sermons” de “Els nostres classics”. 1977. p 64)

Qualsevol persona normal que analisara la cita, voria que sant Vicent Ferrer parla d´una “Serrania” que es troba entre Castella i Catalunya, en la qual els seus habitants n´amollen una en castellà i una atra en català. Pareix dificil traure d´ahi res d´especial que puga afectar als valencians.

Pero com els pobrets acatalanats van prou curts d´arguments, resulta que no tenen mes remei que intentar traure suc d´una estopa i autoalimentar-se de maganches. El primer pas de la manipulacio es inventar-se que el sermo anava “…adreçat als serrans valencians”, sense que en el sermo hi haja el minim indici que puga dur ad eixa conclusio. (Ferrando dixit en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”). A partir de l´invent, com sant Vicent diu que els habitants de la “Serrania” prenen “un vocable castellà e altre català”, ensomien en que sant Vicent Ferrer li diu “català” a la llengua valenciana. Uns atres en mes poca vergonya, que ya es difícil, desvarien i diuen que com la comarca de “Els Serrans” no fita en Catalunya, aixo vol dir que sant Vicent Ferrer afirma ¡que Valencia es Catalunya!, alcançant el destrellat cotes inimaginables. Al respecte hem de saber, que tant la delimitacio com el nom actual de “Els Serrans”, son producte de la “Proposta de demarcacions territorials homologades” que publicà la “Conselleria d´Administració Pública” l´any 1988, existint precedents en les propostes de Felip Mateu i Llopis en 1933, de Emili Beüt i Belenguer en 1934, de Sanchis Guarner en 1966… Actualment, el nom de “Els Serrans” conviu en uns atres com “La Serrania del Turia” o simplement “L´Alt Turia”. No cal dir que transpondre llimits i conceptes del sigle XX al XV, nomes denota falta de neurones.

Si estudiarem l´infima possibilitat de que fora certa l´interpretacio dels acatalanats producte d´una imaginacio ben retorçuda, hauriem de saber que nos trobariem davant de lo que en critica textual es diu “hapax legomenon”, que en grec vol dir “dit nomes que una volta”. Nos ho confirma Enric Valor quan escriu que, “sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua: fue un gran valenciano, San Vicente Ferrer quien lo hizo, en su famoso sermón a los serranos, a los habitantes de la serranía valenciana lindante con Aragón”. (“Paraula de la terra” Universitat de València 1998). Contestant als bacores que puguen pensar que sant Vicent Ferrer no conexia els llimits del Regne de Valencia o pensava que no existia perque era Catalunya, haurien de saber que sant Vicent fon un dels 3 representants del Regne de Valencia en el compromis de Casp, que junt a tres de Catalunya i tres d´Arago, decidiren la succesio de la corona d´Arago a favor de Ferran d´Antequera, donant fi, segons els catalanistes, a l´imaginaria “dinastía catalana” de la que tant parlen. ¿Es creuran deveres que sant Vicent pensava que anaven 6 representants de Catalunya i tres d´Arago? Informar-los, que sant Vicent digue de Ferran d´Antequera en el sermo de sant Joan Evangeliste que: “…aquest rey tot es aragones e valencià… concebut fo en Regne de Valencia” ¿A on, a on? ¿En Catalunya?

I hem de saber, que un “hapax legomenon”, es precissament lo que en critica textual, posa en guardia als experts, obligant-los a un analisis en mes profunditat, deguent-se estudiar la possibilitat d´erros de copia o de transcripcio, poguent inclus fer dubtar de l´autenticitat d´un text. En eixe cas, seria llicit pensar en la possibilitat de les “transposiciones de conceptos”, “alteraciones en el texto”, i “constante equivocación de las citas”, que Chavás trobà en els sermons de sant Vicent que estudià, i que atribui als copistes que actuaven “al oído… de lo que se oyó en el mismo sermón” (p.131 de “Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos” 1902). En la p. 193 de “Archives” (1850) de la “Société d’histoire du canton de Fribourg”, tenim el testimoni d´un copiste, “Frater Fridericus”, que seguia a un “…famosus praedictor de ordine Jacobitarum, nomine magister Vicentius Ferrarii de Valencia…”, afirmant que “reportavi omnes sermones quos tunc praedicavit, de ore suo, meliori modo quo potui…”, es dir que escrivia els sermons que sant Vicent predicava, de la millor manera que podia.

Front al proces d´investigacio al que obligaria la deteccio d´un possible “hapax legomenon”, l´inefable Ferrando, il·l·lustrissim academic de l´AVL i autor del pamflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, en acabant de reproduir la cita de la que parlem, exclama extasiat: “Sobra qualsevol comentari”. I es que per als nostres acatalanats “cientifics” de secà, posar-se a investigar, seria enfangar-se en un hort, a on nomes trobarien proves que invalidarien el seu dogma. Els ix mes rentable la mentira, la prepotencia i l´adoctrinament.

Pero anem a vore com tot es mes senzill, perque el sermo no va dirigit als “serrans valencians” i per tant no es tracta d´un “hapax legomenon”, quedant-se Enric Valor sense el seu unic “…ejemplo documentado…de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, falcant-se lo que consta en la tesis doctoral de Lluis Fornes, en la qual fent referencia al presunt “triomf del gentilici “català” com a nom de la llengua” del que parla Ferrando en el llibre nomenat diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”

Passem a contestar una primera pregunta ¿Existia en temps de sant Vicent Ferrer (1350-1419) un territori dit “Serrania”, que fitara en Catalunya i en Castella? I la resposta es afirmativa. “Serrania” era una de les tres governacions d´Arago desde 1348. Ho llegim en la p 135 del vol. 7 de “Anuario de estudios medievales” a on diu: “Desde 1348, la procuración se sustituyó por tres gobernaciones que englobaban varias sobrejunterías de Aragón: 1ª: Zaragoza con las de Zaragoza, Tarazona y Ejea, 2ª: Serranía con las de Calatayud, Daroca, Teruel, Ariza y Cetina, y 3ª: Huesca con las de Huesca, Jaca, Sobrarbe y los Valles”. Per la p 119 de “Aragón en la Edad Media‎”, sabem que Miguel Pérez de Zapata, fon governador de la “Serrania”. (ACA reg 953 fol 70 v).

En segon lloc, ¿Tenim referencies valencianes d´eixa “Serrania”? La resposta torna a ser afirmativa. El 13 d´octubre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia parlaven de: “…la multitud de gents que de la Serrania e d´Arago son ya declinades e continuamente declinen de venir a la ciutat e al regne…” (AMV; Lletres missives f.45 v). Els Jurats, no poden ser mes clars. Si les gents de la “Serrania” venien a la ciutat e al regne, es perque ni estaven en la ciutat, ni en el regne. Eren els “serrans” que entraven en la ciutat de Valencia per la porta “dels Serrans”. En conclussio: tornem a comprovar, que la “Serrania” de que parla sant Vicent, no es troba en el regne de Valencia. Com ad algu pot sorpendre que els jurats parlen de la “Serrania” i de “Arago” independentment, recordar les paraules de Jaume I que consten en el “Llibre dels fets”: “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, es dir, Terol, que com hem vist formà part posteriorment de la governacio de la “Serrania”, no es “Arago” per al rei en Jaume.

Es interessant saber que la denominacio “Serrania”, perdurà en el temps. A 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”, es dir, que Terol no es del Regne d´Arago. Li diuen que eixa “provincia” te un nom, “quia vocatur Serrania”, afegint que “qui hic nascuntur et habitant non dicuntur nasci neo habitare in Aragonia, sed in Serrania”, es dir, “…que els qui aci naixen i habiten no diuen haver naixcut i habitar en Arago, sino en Serrania”. (“En torno a la inquisición aragonesa” de P.M. de la Pinta) ¿Esta clar a quina “Serrania” es referix sant Vicent?

A continuacio, anem a demostrar que sant Vicent estava en eixa Serrania i no en el regne de Valencia quan predicà el sermo en qüestio. Vejam: El sermo esta datat “in fine sermonis octabarum nativitatis sancte Marie”, que es correspon en un 15 de setembre, segons comprovem en la p 252 del llibre “Martirologio romano”. Tambe sabem que es predicà en “Fferia Vª”, que equival a “dijous”. Pero en principi, no sabem de quin any. En el llibre “La escritura transformada: oralidad y cultura escrita en la predicación…”, hi ha un estudi de l´itinerari de sant Vicent. Es sabut que la predicacio per la corona d´Arago i Castella, es concentrà entre el 1408 i el 1416. Podem descartar alguns anys en els que es te constancia d´a on es trobava els respectius 15 de setembre. En 1408 es trobava en Perpinyà, en 1409 en Barcelona, en 1411 en Toledo i en 1413 en Mallorca. En els anys que no sabem a on estava els 15 de setembre, acudim al “Perpetual yearly calendar”, comprovant que l´unic any en que coincidí “15 de setembre” en “dijous”, fon l´any 1414.

Vejam a on es trobava sant Vicent en setembre de 1414. Sabem que a mitant de juliol, sant Vicent es reuni en Morella en el rei Ferran d´Antequera i el papa Lluna, per a intentar solventar el cisma en que es trobava l´iglesia catolica. Sanchis Sivera nos ho conta en “Historia de San Vicente Ferrer”: “De Daroca se dirigió á Morella, donde debía reunirse con Benedicto y el rey, para tratar y discurrir sobre los medios conducentes á la terminación del cisma”. El rei aplegà a Morella el 16 de juliol i el papa Lluna el 18, alçant-se la reunio entre el 10 i l´11 de setembre, sent que per el “Epistolari de Ferran I d´Antequera” sabem que el rei encara es troba en Morella a 10 de setembre, estant el 12 en Alcanyis, i que el 13 de setembre trobem al papa Lluna, en sant Mateu. (p 181 de “Cultura y prehumanismo en la Curia Pontificia del Papa Luna…”). Sanchis Sivera nos diu en la p 362 del seu llibre citat que “Después de las infructuosas conferencias…”, sant Vicent Ferrer “…marchó a Zaragoza entrando allí el 1 de Noviembre…”, lo qual es confirma perque “Scrita en Çaragoça a VII dies de noembre del any MCCCCXIIII”, el princep Alfons comunica al rei Ferran que “Stant ir dimarts en la missa que maestre Vincent celebrave…”

I per tant, ¿A on es trobava sant Vicent el 15 de setembre de 1414? ¡Fora del regne de Valencia, travessant per la historica “Serrania” que hem vist anteriorment, cami de Saragossa! L´itinerari de 1414 el trobem representat en el mapa 14 de “La escritura transformada…”. Ni oldre l´actual comarca valenciana de “Els Serrans”.

Una conclussio rapida podria ser: ¿Quantes manipulacions mes estem disposts a aguantar els valencians d´esta recua d´acatalanats indocumentats, que per a mes inri viuen dels nostres imposts? Un mege, un arquitecte, si s´enganyen en la seua faena per la que cobren, encara que siga involuntariamente, la paguen. I estos que mentixen i manipulen a posta ¿Com pagaran el mal que han fet i que seguixen fent?

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (i IV)

Anem a coneixer un poc a Ibn Yubair, que naixque en la ciutat de Valencia l´any 1145 i estudià en Xativa, muiguent en Aleixandria el 1217. Es fea descendir de la tribu dels “Kenanah”, dels primers conquistadors d´Espanya. Per a compendre de quin tipo de musulma parlem, es interessant el relat sobre ell, que consta en p. 400 de “The History Of The Mohammedan Dynasties In Spain”. Havent-se´n anat a Granada l´any 1172, “Ibnu-r-Rakík” nos conta, que trobà un dia beguent vi al fill del governador, de qui era secretari. A l´educat oferiment del seu superior es negà, afirmant que mai havia tastat el vi, que com sabem esta prohibit pel Corà. No poguent en l´insistencia del fill del governador, acabà fent-se 7 gots un darrere l´atre, rebent a canvi 7 gotades de monedes d´or. Els remordiments li feren gastar-se tots eixos diners anant-se´n de viage a la Meca i a uns atres llocs, tornant per aci una curta temporadeta, segurament per a arreglar les seues coses, ans d´abandonar per a sempre esta terra de perdicio. Precisament Ibn Yubair es conegut pels seus llibres de viages.

No hi ha dubte de que nos trobem davant d´un personage de la classe alta, del grup dels “sarraceni de natura”. Es tracta, sense dubte, d´un fonamentaliste musulma. I ara anem a comprovar com inclus eixe tipo de musulma, que havia naixcut en Valencia i havia estudiat en Xativa, coneixia el romanç. Anem a comprovar-ho en el viage que feu a Sicilia l´any 1184, a partir del text del “Viaggio in Sicilia di Mohammed-Ebn-Djobair di Valenza sotto el regno de Guglielmo il Buono”.

En el llibre, Ibn Yubair, conta lo que li pareix interessant de cada ciutat que visita. En les “Memories de Trapani”, previament a embarcar per a tornar a Espanya, nos diu que Sicilia es un “pais habitat tant per musulmans com per cristians, tenint els uns les seues mesquites i els atres les seues iglesies”. Pero troba diferencies entre els llocs que visita. En les “Memories de Messina” troba que “els unics musulmans, que hi han, son un grapat de persones de servici”, resaltant com a fet singular, que el rei Guillem dit “El Bo”, “llig i escriu en arap”. Quan està en la capital, Palerm, coincidint en el dia de Nadal, visita l´iglesia dita del Antiocheno, dient d´ella que tenia “una frontera preciosa, faltant paraules per a descriure-la” Pero es en Termini (provincia de Palerm), quan succeix un fet important per al motiu de l´articul. Acabant de resaltar la “cortesia dels habitants cap als musulmans”, Ibn Jubair, nos posa en coneiximent de que entenia el romanç, quan escriu: “Un cristia que hi havia fora de la porta nos digue…”, i ans de contestar-li, “un atre cristia es prengue la molestia de respondre per nosatros”, de lo que es despren, que inclus, alguns “sarraceni de natura”, comprenien el romanç. Segurament, no sent-li estrany el romanç valencià, no li seria dificil entendre el romanç de Sicilia, del que ha resultat hui  en dia el  “siculu” o “sicilianu”.

Simonet, en el seu “Glossari”, troba que Ibn al-Abbar, que formava part de l´alta classe funcionarial de la Valencia de la reconquista, coneixia el romanç, perque en la seua obra lliteraria hi han expressions com: “En el lugar conocido por El Porto, que traducido al árabe quiere decir puerto”, (en relacio a la batalla que els catalans diuen del “Congost de Martorell”), o “Al-Pedex, que en Árabe se interpreta…”, o “Gatell es un vocablo ayamí en forma diminutiva, que significa gatillo”. Per als qui pensen que “porto” o port i “Pedex” o peu, no son paraules del romanç valencià, han de saber que tant els escritors cristians com els araps tendien a llatinisar el romanç. Hi han escritors araps que parlen inclus d´etimologia llatina. Posarem com a mostra d´este fenomen, que Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”, considera una mostra de dualisme llingüistic dels catalans la següent nota de 1141: “Accipitrum vel missorum qui vulgo dicuntur sparverii”. Es evident que el “vulgo”, no diria “sparverii” sino “esparvers”. Zimmermann aporta eixemples catalans de “castello” per castell.

Per a acabar, anem a comprovar que la major part dels reis o governadors del territori valencià, una volta desaparegue el califat de Cordova, sabien romanç. Que hi havia reis i governants musulmans que el coneixien, nos ho confirma el poema epic provençal de “Rollan a Saragosse”, quan diu: “Un sarrazin entendet lo roman / aquest fon rey es hac nom Amalrant”, es dir que un sarrai que era rei i que li dien Amalrant, era entenedor del romanç. Carlos Alvar afirma que el tema del “Roldan en Saragossa”, ya era conegut en el sigle XII. Mes avant, el text nos parla de “Valensa”, com a ciutat de molt preu o “cieutat valhant” Sabent que en els cantars de gesta es mesclen fets i personages de distints temps en funcio d´interessos variables, no seria d´estranyar que el fet de parlar de Valencia com a “ciutat de molt de preu”, estiguera motivat per les varies voltes que distints reis de taifes volgueren “comprar” Valencia a Alfons VI, a finals del s.XI, baratant-la finalment per Toledo.

Escomençant per la taifa de Valencia, sabem que Abd al-Aziz, que fon rei de Valencia des de 1021 fins que faltà en 1061, era net i cosi de reis de territoris cristians i net d´Almansor. Per aixo sabia parlar tant en romanç com en arap. Abd al-Malik, un dels seus fills, fon rei de Valencia fins l´any 1065, quan Valencia fon conquistada per Yahya al-Mamun rei musulma de Toledo, ajudat per tropes castellanes. El rei de Toledo, posà com a governador de Valencia a Abu Bakr, un atre fill d´Abd Al Aziz, que es declarà independent nomes muigue al-Mamun en 1075. Eix any, tingue lloc un succes important per a comprovar que tots els membres de la dinastia d´Abd al-Aziz, emparentada en reis de territoris cristians, parlaven en romanç. Alfonso VI de Lleo i Castella havia venut Valencia a al-Moctadir, rey de Saragossa per 100.000 dinars. Quan venia cap a aci, el rei de Valencia Abu Bakr, “…salió a su encuentro solo y sin armas, le hizo varias observaciones, y le habló con tal persuasiva elocuencia, que le decidió a abandonar su proyecto y a romper el contrato concluido con el rey de Zaragoza”. (“Recherches” de Dozy, T.I p 313). Quan faltà Abu Bakr l´any 1085, el succei el seu fill Othman, pero per poc de temps, perque l´any 1086, Alfonso VI entronisà a al-Qadir ex rei de Toledo com a rei de Valencia, aplegant a ser governador de Valencia, durant eixe periodo, el castellà Alvar Fáñez de Minaya. Faltava poc per a que escomençara el periodo sidià que acabà en 1102.

Seguint per Denia, sabem que des de 1009-10 governà Muyahid, fill de mare cristiana, la que sense cap dupte, des de chicotet sempre li hauria parlat en romanç. A la seua mort en 1045, el succei el seu fill Ali, que havia vixcut pres durant 17 any en Italia junt en sa mare, tambe cristiana (llengua materna romanç). Ali governà fins al 1076 en que Denia fon presa per al-Moctadir, just en el moment en que segons les “Memories del rei zirí Abd Allah”, “…abandonà la guerra en els cristians” (vore “Els cristians valencians des del 713 al Sit (II)”). Aplegà a importants pactes en “Ermesende”, comtesa de Barcelona, en qui es cartejà en llati. Tant per lo dit, com per la defensa dels “ayam” front als araps, que feu Ibn Garciya des de la seua cort, fa imposible dubtar de que Denia fon governada durant la major part del s.XI per governants muladis arromançats.

Passant al sigle XII, l´u de març de 1145, Valencia s´independisà dels almoravits, prenint el poder  precisament un descendent d´Abd al-Aziz que li dien Abu Malik Marwan. El mateix any, una revolta contra ell el va destituir, entrant en escena els Mardanis, familia de “ayam” muladis, que sense dubte parlaven en romanç. A l´ombra de Ibn Iyad, un dels caps de les revoltes antialmoravits, entrà a governar el seu cunyat, Abd Al·lah, tio del que seria conegut com a rei Llop. Abd Al·lah va morir en la Batalla de Chinchilla l´any 1146, sent substituit pel seu nebot, naixcut en Peniscola, de nom arap Muhammad ibn Sad Ibn Mardanis, i conegut posteriorment com a rei Llop. La seua proclamacio tingue lloc l´any 1147, en morir Ibn Iyad. Fon governador de Valencia, Yusuf, el seu germà, a qui confirmaren els almohades a la mort del rei Llop l´any 1172, eixercint el carrec fins a que faltà l´any 1186.

Per a vore que els Mardanis eren muladis que parlaven romanç i que en la seua cancelleria s´havia de coneixer el llati, vorem, en cites, les relacions que mantingue. Començarém pels reis castellans. Quan Ibn Mardanis encara no era rei de Murcia, es reunix en Alfons VII i manté en ell un coloqui. Ho sabem per un diploma que diu: “…quando Imperator habuit ibi colloquium cum rege Valençie Medonis qui idem Lop at cum rege Murciae Abefamusco…”. En 1160, subscriu document com a vassall d´Alfons VIII: “Rex Lupus, uasallus regi Ildefonso, conf.”. Els “Anales Toledanos” nos diuen que en 1167, es trobava en Toledo. “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” Si passem a la Corona d´Arago, sabem que Ramon Berenguer IV l´ajudà en 1151: “…quando comes Barchinonensis et princeps Aragonensis fuit in hoste et socorro ad Lop, rex Valentie super macmutos.” En 1168 subscrigue un acort en Alfons II: “Convenientia pacis et treugae inter Alphonsum II Aragoniae Regem et Lupum Regem Valentiae et Murciae: anno MCLXIII”. Tambe mantingue relacions internacionals, sent que l´any 1149 subscriu tractats comercials i de pau en les republiques de Pisa “…inter regem Valencie Aboabdelle Machomet Abensat, quem deus salves, et Pisanos de hac pace firmata…”, i Genova “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius.”. Inclus el Papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es dirigix “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li  “glorioso Valentiae regi Lupo…”.

Les croniques musulmanes tracten al rei Llop de mal musulma, afirmant d´ell que li agradava parlar la llengua dels “ayam”. Es impossible dubtar de que els Mardanis eren “ayam” muladis que parlaven en romanç.

Hem vist que, entre la descomposicio del califat de Cordova i la reconquista de Jaume I, el territori Valencià tingue pocs “sarraceni de natura” per governants. En el sigle XI l´immensa majoria foren descendents de cristians que parleven en romanç, cosa que es repeti durant practicament la mitat del sigle XII. I si ells el parlaven, no tindrien massa interes en evitar que deixaren de fer-ho els seus subdits.

La conclusio d´esta serie d´articuls es molt clara. La llengua valenciana es una llengua propia del poble valencià, que te el seu orige principal en el llati vulgar parlat pels iberorromans autoctons valencians, que la feren evolucionar tant baix dominacio visigoda com musulmana, i que rebent influencies d´uns atres romanços en formacio d´uns atres territoris cristians en l´epoca de la reconquista, esclatà en el primer sigle d´or d´una llengua peninsular. El seu nom fon, es i sera el de “llengua valenciana”, denominacio que trobem hui en dia documentada per primera volta l´any 1335, que s´ha mantingut en el temps i que es la denominacio que correspon.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (III)

En l´articul anterior hem vist als “ayam” del “amma” o poble pla valencià descendent dels iberorromans, que provablement coneixerien nomes unes quantes nocions basiques de l´arap, sent practicament unilingües. A partir d´ara, anem a parlar dels “ayam” muladis bilingües, als qui el coneiximent de l´arap com a llengua oficial els possibilitaria l´acces a treballs de mes responsabilitat en l´estat islamic, aixina com un ascens en l´escalafo social.

Del periodo sidià, tenim varies referencies. En la p. 189 del llibre “Chronica del famoso cavallero Cid Ruydiez Campeador” (Victor Aimé Huber – 1853), d´un text “con arreglo á la Crónica manuscrita del Monasterio de Cardeña”, a on segons la llegenda es trobaria soterrat el Sit, llegim: “…acordó Abenjaf de embiar mandado al Rey de Çaragoça que los acorriesse, cuydandose que lo faria. E llamó un Moro que sabia Aljamia, e castigólo como saliesse de noche, en guisa que non lo tomassen los Christianos: e que se fuese al Rey de Çaragoça…”. Abenjaf es Ibn Yahhaf, de qui ya hem parlat, que fon rei de Valencia des de 1092. Es dificil dubtar que eixe “moro” a qui crida Abenjaf, a mes d´aljamia o romanç, coneixeria l´arap.

La “Primera Cronica General”, nos conta que el Sit encarregà la guarda de “las torres et aquella puerta de la villa que el tenie” ad aquells que “fueran criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres, et que por esso los escogiera et los pusiera en aquel lugar”. Havia de tractar-se de persones bilingües, coneixedores de l´us de les armes, que “sabien” les “maneres i costums” musulmanes, lo que no implica univocament el seguir-les.

Quan el Sit es Senyor de Valencia, Ibn Bassam, nos conta en la “Dajira” que “en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe”. Encara que el Sit poguera tindre nocions d´arap, sense dubte necessitaria de valencians arromançats bilingües, que li feren d´intermediaris.

Poc de temps ans de la conquista del rei en Jaume, trobem a dos valencians, Vidal i Llobell, fent negocis en Barcelona (Vore “Fantasmes “mossaraps” i antroponimia valenciana”) Nomes pels seus noms pareix prou clar que no parlarien en rus. Es dificil dubtar que la seua llengua seria el romanç valencià, encara que conegueren l´arap.

Pero qui nos mostra mes que de sobra als “ayam” muladis bilingües de Valencia, es el propi Jaume I en la seua cronica. Vejam-ho.

En les negociacions per a la rendicio de la ciutat de Valencia, nos diu el rei en Jaume que Zayyan li propon enviar-li a un natural de Peniscola per a parlar en ell. Vejam-ho: “Ali Albata, qui de Paniscola natural, que el nos enuiaria, e que parlaria ab nos” El rei en Jaume ho acceptà i Ali Albatà ana a la cita. Diu el rei: “E quan fo vengut…”. Pero com el rei en Jaume no es fiava de ningu, per a sentir la proposta de Zayyan es queden a soles ell, la reina i Ali Albatà: “sino tan solament nos e ella, e el missatge que era trujama”. No pot estar mes clar, que Ali Albatà, de Peniscola, parlava en romanç.

Don Pelegri li havia concertat una cita al rei en Jaume en l´alcait de Cullera. Quan va l´encontre de l´alcait, este li envia “I sarray qui sauia nostre lati” per a dir-li que anulava la cita perque tenia febra. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano” reproduix la cita i es pregunta al costat de “nostre lati” “¿catalán?”, davant de lo qual, o nos explica Carmen Barceló si es que te coneiximent de que el musulmà fora català, o que haguera assistit a algun curs d´immersio en català, o alguna atra solucio per a no pensar que a Carmen Barcelo li falta algun regonet. ¿Com es podia parlar català en Cullera ans de que la conquistara Jaume I si el dogma “oficial” diu que el parlem perque ell el dugue? ¿No seria que eixe musulma parlava en idioma valencià?

Estant en tracte el rei en Jaume en els musulmans de Villena, estos li envien la resposta  a la proposta de negociacions, mentres es trobava en Biar. Diu el rei: “E a la nuyt ells nos enviaren II sarrayns ab la resposta, e la hu daquels era latinat”. Proseguix: “E donam a aquel qui era latinat C besants…”

Com si el rei en Jaume ho haguera fet a posta, en la seua cronica está informant-nos de l´existencia de practicants de l´islam que parlen en romanç, tant al nort, com al centre, com mes al sur del nostre territori. D´Ali Albatà de Peniscola, està clara la seua faena de traductor entre dos llengues, perque se´l nomena especificament “trujama”, de l´arap “turjiman” que vol dir “interpret”.  Del musulma de Villena, es dificil dubtar que sabera arap, sent que va acompanyat d´un atre musulma, que per lo vist, no coneix el romanç. Del de Cullera, nomes sabem que parlava “nostre lati”, i res indica l´impossibilitat de que al seu entorn no es parlara nomes que en romanç.

En relacio als “trujamans” “tracmanys”, “torcimanys” o traductors, els acatalanats han montat un castell inexistent. Hem explicat les raons per les quals entre els musulmans en que es topetà Jaume I en Valencia, hi havia “sarraceni de natura” de totes les classes socials, que no sabien parlar en romanç, rao per la qual era menester un traductor. Pero eixos traductors eren en la major part de les ocasions uns atres musulmans o judeus valencians. Tambe ne trobem, en noms cristians, tractant-se segurament de valencians convertits al cristianisme. Hem vist a Ali Albatà de Peniscola que fa de traductor per al rei en Jaume. En 1298, entre Mahomat Abenguabarrig, alcadi de la moreria de Valencia, i el judeu valencià Sammuel Abenvives traduiren al valencià la carta de poblacio de la Vall d´Alfandec o de la Valldigna. En 1307, en Xativa, musulmans i  judeus, actuaven de traductors quan ensenyaven arap als dominicans per a que els fora mes facil convertir als que no sabien romanç. (vore “La falsa muralla de la llengua”). Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano”, nos mostra varies cites de l´us de la denominacio “aljamia” des del 1419 a 1423. En totes elles es precis traductor i ni un dels musulmans que el necessiten era de Valencia. En la cita de 1419, resulta que qui traduix era “Farais de Bellvis”, provablement familia dels “Faraig de Belvis” que en 1365 era alcadí de Xativa. Tots els traductors descendirien dels “ayam”, que havien depres l´arap per a eixir del “amma” o poble pla, formant part d´una mes alta classe social.

No se pot dubtar i es evident, que els pactes de rendicio, les cartes pobles i en general tots els documents oficials, es pactaren i acordaren entre classes dirigents. I la llengua oficial d´una de les parts era l´arap. El mateix Burns reconeix la possibilitat de que el fet de que els conquistadors dispongueren els tramits de les rendicions en arap, podia no ser mes que una mostra de cortesia a l´idioma oficial dels vençuts, encara que alguns d´ells pogueren parlar en romanç. En lo que hem vist i en lo que vorem, comprovarém com eixa “possibilitat” era la realitat.

En el següent articul constatarém que personages de les classes altes tambe coneixien el romanç, parlant-lo o entenent-lo, sent inclus que algun d´ells formava part del grup dels “sarraceni de natura”. I vorém com molts dels reis o governadors dels valencians que formaven part de la classe mes alta, eren “ayam” muladis, que parlaven en romanç.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (II)

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que nos parla en concret de la llengua o llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie”, escrita per Herbert le Duc de Dammartin, en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que apareix com a “Gandie” en “La chanson d’Aspremont”, tambe del XII, vol dir Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d’Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d´ells residixen alli”. Ovid Densuşianu, en “La prise de Cordres et de Sebille: chanson de geste du XIIe siècle‎”, nos diu que aparentment l´autor no coneixia be Gandia pero pensa que alguns amics viagers, li haurien parlat de la “riche ville du royaume de Valence”. Es deduix clarament, que els viagers francesos havien comprovat que en la Valencia del XII es parlaven moltes llengues, lo que induix a recordar la definicio de la llengua valenciana que feu el català Eximenis dos sigles mes tart, quan digue que “… aquesta terra ha llenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors…”.

Els acatalanats oculten que en cantars de gesta francesos i occitans, trobem referencies a Cervera, Burriana, Valencia, Cullera, Xativa, Benissa, Denia…, lo que posa de manifest un coneiximent i una mes que provable relacio, en moments en que l´occità-llemosi, adquiria caracter de llengua comuna de relacio o llengua koiné. Era la llengua dels trovadors, tan relacionats en els joglars, que interpretaven les troves, escampant cultura a nivell popular i que acabaren sent molt apreats per les classes dirigents. Puix be, Bonaventura Carles Aribau, en la p. 166 del V. 2 de la “Biblioteca de autores españoles‎”, nos diu que “La primera indicación que he podido hallar, acerca de los juglares en España, se encuentra en la crónica general, en donde hablándose del casamiento de las hijas del Cid con los condes de Carrión (que debió ser hacia el año 1098), se refiere a que los juglares intervinieron en las fiestas celebradas en Valencia con aquel motivo”. La Cronica del Sit, nos conta lo que fea Ibn-Yahhaf, rei de Valencia des de 1092, quan el Sit estava sitiant la ciutat: “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba”.

Seguirém en una referencia textual molt bonica de la llengua del “amma” o poble pla. Es referix a la llengua dels “ayam” o no araps, de la Oriola del sigle XII. “Abu Muhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí” (1074-1147), d´Oriola, explica l´orige de la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”. Comenta que “…Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman “rusa”…” (lliggas “rosa”, com “Turtusa” es llig “Tortosa”, sent que en arap no existix grafia per a la “o”). Nos diu que fon una especie de malnom que li posà “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado” (p. 273 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Comprovem com la paraula “rosa”, era una paraula dels “ayam” o no araps de la Oriola del s.XII, que parlaven en la mateixa llengua de Jaume Roig, que en “Lo Spill” escriu: “Pobres e richs /  han per egual / tots semblant mal / piguotes, rosa”. No crec de sobra repetir que Jaume Roig identifica la llengua en la que escriu el seu llibre “sera’n romanç” en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es dir, en el romanç de la llengua dels “ayam” o “no-araps”, en el romanç dels descendents dels iberorromans valencians, en la llengua valenciana. Recordem tambe, que la primera cita de “valencianesch”, coetanea a les de “catalanesch”, s´aplicava a una dona d´Oriola que parlava “valencianesch”, en un jui celebrat en Menorca.

El tema de l´educacio dels araps en dides no araps o “ayam”, era motiu de preocupacio per als “sarraceni de natura” o muladis de religiositat exacerbada. Abu l-Mutarrif ibn Mutanna, cordoves que estigue un temps en la cort del rei de Valencia d´Abd al-Aziz, va escriure: “Pues ¿no es verdad que desde que empieza a oír uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe… cuando se convierte en un hombre, culminando su desarrollo, está en contacto con las taifas cristianas pues les habla en sus lenguas, se esfuerza en conservar su idioma (de ellos), se ocupa celosamente de sus clases sociales y tolera sus costumbres…”.

Crec que una volta comprovada la preocupacio de certs musulmans, pel fet de que el romanç s´esteguera entre “los hijos de nuestra nobleza”, havent observat a una dida “en accio”, es interessant l´estudi de la paraula “rosa”. El DRACV definix “rosa” com: “Taca redona de color rosa que ix en la pell”. Es paraula viva hui en dia. Catalans i acatalanats que tot ho furten i per no saber, no saben ni furtar, definixen “rosa” en el “Gran Diccionari de la Llengua catalana” en els següents castellanismes: “1.- Rubèola. 2.- dial Xarampió”. No cal dir que el nom de “Al-Rusati”, no era degut ni a la “rubeola” ni a la “pallola”. Pero en els temps que corren, podria ser que als escolars valencians els ensenyaren eixa barbaritat. No debades, en els cartells explicatius del programa de vacunacio dels chiquets valencians, que escampa la Generalitat ¿Valenciana?, estos ya no es vacunen contra la “pallola”, sino que ho fan contra el castellanisme català “xarampio”.

En el següent articul, coneixerem ad alguns dels muladis bilingües, de classes socials superiors, inclus ad algun “sarraceni de natura”, que coneixien el romanç. L´inevitable contacte en el poble pla, els faria molt util el seu coneiximent.

EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (I)

En l´articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d´articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.

Es evident que anem a parlar del romanç de la poblacio autoctona i hem de saber que  no tota la poblacio autoctona tenia el mateix grau d´arabisacio llingüistica, el qual estava molt relacionat en el seu grau d´islamisacio, sent que per a ser musulmà, s´ha de recitar el Corà que està escrit en arap. A mes, com en tota societat, existien classes socials. El poble pla (amma) era com sempre el mes numerós i treballava per a mantindre, a base d´imposts, a una classe alta formada exclusivament per funcionaris d´un estat al servici de l´islam. La llengua oficial d´eixe estat islamic era l´arap i la poblacio autoctona que volia ascendir en l´escalafo social havia de saber parlar-lo. Per aixo, es impossible estudiar el tema del romanç valencià, sense coneixer l´adscripcio social dels parlants.

Vorem com el poble pla autocton parlava en romanç i comprovarém com el coneixien inclus les persones que formaven part de les classes mes altes. Aplegarém tambe als reis o governadors musulmans dels valencians que eren aljamiats.

Escomençant pel poble pla valencià o “amma” de Valencia, que com hem dit era el grup mes numerós, estaria format en gran part, per persones que voldrien viure sense mes aspiracions i sense gens d´interes en arabisar-se per a ascendir de classe social. D´una debil islamisacio, es previsible una debil arabisacio llinguistica, donada l´intima relacio entre llengua arap i islam. (vore “La debil islamisacio de la amma o poble pla valencià”). Si Ibn Baskual, d´orige valencià, dia d´un biografiat, i per tant “personage” important que recitava el Corà, que “es sospitava que l´entenia”, podem imaginar-nos que el poble pla, descendent dels iberorromans valencians, segurament ni es molestaria en recitar-lo, per moltes mesquites que hi hagueren. I si ho feen, es mes que provable que no l´entegueren.

Per a detectar cites que es referixquen a la “amma” o poble pla valencià, nos trobem en el problema de que els cronistes, gent de classe alta que es dedica a glossar als de la seua classe social, normalmente obvien inclus la seua existencia. I aço es aplicable a cronistes tant musulmans com cristians. Per aixo, es mes facil detectar-los pels efectes de la seua presencia.

I els efectes de l´existencia d´este poble pla arromançat, “sots senyoria de moros”, es posa de manifest quan es comprova que tota la toponimia romanica valenciana es anterior a la vinguda del rei en Jaume. (vore “¿Es catalana la toponimia valenciana?”). La seua accio es veu en l´evolucio d´eixe romanç des del llati. (vore “El “mossarap” i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Ells son els responsables dels arabismes que existixen en la llengua valenciana, arabismes que anaren incorporant durant molt de temps al seu romanç, aplegant a formar part consubstancial de la nostra llengua. Els qui no pensen aixina, es troben en el problema de que no entenen la presencia de certs arabismes valencians en el llati del rei en Jaume (de 1255 a 1263), afirmant que “podría verse sustituido en muchos casos por léxico puramente latino”. (“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” d´ Antoni Biosca i Bas), ni entenen la presencia d´arabismes exclusius incorporats immediatamente a texts en romanç valencià. Ells son els responsables de la dialectalisacio de l´arap per influencia dels distints romanços, i que feu escriure a Ibn Jaldun  (1332 -1406), en “Al-Muqaddimah”, parlant de “los árabes de España” que “Todos los habitantes de aquellas diversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua de Módar, así como difieren unos de otros”. (p. 1040 de “Introducción a la historia universal” de Elías Trabulse).

Es interessant coneixer que el mateix Robert I. Burns, l´obra del qual ha estat fonamentalment sustentada pel catalanisme, expon en les pp 325-326 de “Jaume I i els valencians del s. XIII” que no descarta la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d´exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters”, dient d´ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut en els sectors més remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aïllament, incapaços d´una comunicació real en àrab per tot alló que no fossen les necessitats immediates de la plaça del mercat, no haurien pogut ni servir de traductors ni ser acceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat”. L’afirmacio de Burns podria subscriure’s, llevant lo del “romanç degenerat” que no se a sant de qué ve, tractant-se del romanç que va donar orige al primer sigle d´or d´una llengua peninsular, la llengua valenciana i en el qual s’entenia perfectament tot el poble valencià autocton, a mes dels araps instalats que l’anaren deprenent.

Anem a vore com eixa “possibilitat” apuntada per Burns no es tal, sino que es tracta d´una realitat molt clara, que a catalans i acatalanats els interessa amagar.

Sent que de “ayam” o “no arap” ve la paraula aljamia, “ayamiya” o “llengua no arap”, que en el context peninsular es referix al romanç, tenim referencies a la llengua del poble pla valencià, quan Ibn Buklaris en 1118, parla de la “agamiyya Balansiya” o aljamia de Valencia. A la mateixa llengua es referix el “Botánico anónimo de Sevilla” quan cap al 1100, parla de “l´aljamia de Valencia i Denia”. Esta denominacio de la llengua valenciana o del poble pla, que es mes coneguda per la cita de Jaume Roig que identifica la llengua romaç del seu llibre “Lo Spill”, en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es detecta, en acabant de la conquista del rei en Jaume, als 8 anys de la primera referencia de “llengua valenciana” que tenim hui en dia i que correspon a l´any 1335. En 1343, un judeu feu de traductor d´un musulmà, “…per tal com lo moro deya que no era aljemiat”, (AMV, MC, A-4, fol. 179 rº), posant indirectamente de manifest, que hi havien “moros” o musulmans que si que ho eren. A pesar de que la denominacio mes comuna de la llengua valenciana, entre la conquista i la primera mitat del XIV, fon abrumadorament la de “romanç”, estic convençut de que deuen haver referencies a “aljamia” anteriors a la de la cita reproduida. Tambe foren denominacions usuals en esta epoca, les de “pla” i “vulgar”, les quals incidixen en el fet de que es tractava de la llengua del poble pla, “vulgo” o “amma”, front al llati o l´arap.

Ad eixe poble pla o “amma” dels “ayam” muladis que no s´havien convertit, el varem coneixer en la vida diaria de la Cocentaina de mitant del XIII, bufant-se junt als cristians, negociant en ells, endeutant-se com ells, parlant, malaint i amollant frases fetes en valencià… (vore “La falsa muralla de la llengua”). Molts d´eixos cristians en qui convivien serien pobladors anteriors a Jaume I, antics cristians o musulmans ya convertits. Falta molt per investigar. L´inclit Ferrando afirmà que “…no es improvable que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, (a on participa el poble pla), expressions en romanç…” Ara, si esperem que els acatalanats nos ho diguen ¡anem aviats!

Hem dit que es dificil trobar cites que es referixquen a la llengua del poble “sots senyoria de moros”. Pero no impossible. En el següent articul ne vorem alguna.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (i IV)

Seguint l´argument de l´articul anterior, i com a oposicio a la majoria dels “ayam” o indigenes valencians que parlaven en romanç (que es fusionaren en la nova civilisacio cristiana producte de la reconquista), anem a intentar descriure al grup de musulmans que no volgue integrar-se, aquells que en el temps tendiren a l´aïllament com a defensa d´una cultura diferent, i que se n´anaren com a conseqüencia del bando d´expulsio del 22 de setembre de 1609. Son l´unic grup del que parlen els acatalanats intentant refregar-nos-el per la cara de forma vergonyosament pueril.

En epoca de Jaume I, estariem parlant d´un grup format fonamentalment pels “sarraceni de natura” o “homens estranys”, de difícil integracio en la nova civilisacio, als que hi hauria que sumar la part de poblacio muladi per als qui la seua religio, l´islam, era un aspecte irrenunciable de la seua vida. L´integracio d´estos ultims, seria possible segons el seu grau d´islamisacio.

Si analisem la procedencia dels “sarraceni de natura”, esta seria variada i variopinta. Trobariem “sarraceni de natura”, descendents dels establits en Valencia des de fea cents d´anys, aixina com dels que no durien tant de temps. Entre els que duyen poc de temps tindriem ad aquells que havien vingut d´unes atres zones de la Peninsula espentats per la reconquista, i estrangers com almoravits i almohades situats en llocs dirigents d´algunes ciutats, pobles i alqueries. Els almohades havien segut els ultims, pero, per eixemple, el “Libre dels feyts” nos conta que l´alcait de Biar “havia nom Muça Almoravit”.

En quant a l´extraccio social dels “sarraceni de natura”, si be es cert que en temps de la conquista musulmana, es llimitaven a l´elit dirigent i a l´eixercit, Ahmed Tahiri, en “Las clases populares en al-Andalus”, nos conta que a partir del s X, es detecta una proletarisacio de certa poblacio d´orige no autocton, que passaria a formar part de la “amma” o poble pla.

Els acatalanats, solen traure a relluir, l´important numero de musulmans no integrats que fon expulsat de Valencia el s.XVII,  retrotraguent eixa situacio a epoca de Jaume I, estenent-ho a tots els musulmans que residien en Valencia, sense diferenciar, entre natius del territori i immigrats, entre distints “sarraceni de natura” (araps, almoravits, almohades…), entre “sarraceni de natura” i muladis ni entre muladis en distints graus d´islamisacio. Jiménez de Rada, coetaneu de Jaume I, parla en “De rebus Hispaniae” de musulmans de diverses nacions, cults i llengües “Et quia diversarum nationum varietas diversitate morum, linguarum & cultuum discrepabant…”. Pero per als acatalanats, en l´historieta que s´han montat, aixo es massa complicat. Tots moros ¡…i s´ha acabat!

Anem a vore com l´immigracio a Valencia, es precisament la que pot explicar la rao per la qual en temps de Jaume I devia existir una poblacio considerable d´elements de dificil integracio, formada per “sarraceni de natura” i muladis fonamentalistes. Per ser immigrats, es evident que no eren valencians.

No pareix dificil acordar que els musulmans que primer fugirien davant de la conquista cristiana serien aquells sense arraïls en la terra i els que anteposaven l´islam a qualsevol atra cosa, es dir els “sarraceni de natura” i muladis “fonamentalistes”. Tambe es facil convindre en que per a emigrar llunt, per a fer un llarc viage, es necessiten diners, i entre els que no ne tenien, tambe hi havien “sarraceni de natura”. Sabem de musulmans que tenien possibilitats economiques per a emigrar al Magreb, com feu Ibn al-Abbar. Els qui vivien d´una economia de subsistencia, no es menejarien massa, i en tot cas ho farien per la contornada, necessitant com a minim d´un cert temps per a arreplegar els diners que els permetera fer un viage mes llarc. Que alguns fugien ans de la conquista, nos ho conta Jaume I en la seua Cronica: “aquels qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Comprovem el contrast en aquells que el rebien “ab molta alegria”.

I ara passem a vore per qué molts d´eixos que se n´anaren els primers dels llocs conquistats, acabaren “tancats” en Valencia com a conseqüencia del proces de l´avanç cristià.

La conquista de Saragossa fon l´any 1118. El moviment migratori cap a Valencia, està assegurat, sent que a 10 d´abril de 1129, Alfons el batallador, li comunicà al justicia de Saragossa que no deixara vindre a terres de Valencia a ningun  musulma, sense permis d´ell: “Et mando vobis quod non laxetis ullo moro ad terras de Balentia ire, et qui se fuerint sine mea carta…”. Bosch Vilá, en “El reino de taifas de Zaragoza…”, expon que: “Valencia será el asilo de los últimos refugiados de la Marca Superior y el arca donde serán llevadas las últimas representaciones de la cultura árabe en el valle del Ebro. Era Valencia –y en general todo el Levante- la única puerta de escape. Esta emigración fue importante y tuvo interés por su especial carácter y porque muchos de los emigrados fueron intelectuales, entre los cuales figuraban no pocos libreros…Tenemos testimonios de que fueron numerosos los musulmanes aragoneses que pasaron a Valencia”. A continuacio de Saragossa, es conquistà Tortosa en 1148; Lleida en 1149; Terol, en 1171; Conca en 1177… Fins a 1238, molts dels “inadaptables” havien tingut temps de vindre-se´n a Valencia, terra que ya era coneguda per la riquea de la seua agricultura, a on alguns serien ben acollits com a ma d´obra.

En l´entorn temporal de la conquista de Valencia, hi hague una nova sacsada de conquistes. Cordova, es va conquistar en 1236, Albacete capitulà en 1241, Murcia en 1243, Sevilla en 1248…Nomes quedava Granada que s´havia apoderat d´Almeria. Els  cristians havien tancat el rogle entorn de Valencia, i el temps que havien tingut per a vindre-se´n els musulmans que s´havien instalat aci, no el tenien per a anar-se´n. Per una atra banda, les condicions inicials que Jaume I havia “pactat” en els musulmans els eren prou favorables, per lo qual es reduien les raons per a emigrar de Valencia. Per tant, molts “sarraceni de natura” i muladis no valencians, es quedarien en Valencia. Tambe es quedaren, la part de la classe dirigent d´algunes ciutats, pobles i alqueries, que varen subscriure pactes de continuïtat en el rei en Jaume.

Fins a este moment, unicament hem parlat de migracions i permanencies “voluntaries”. Es evident que no hem d´obviar els moviments forçosos producte de deportacions indiscriminades dels “conquistadors” cristians, que tenien com a objectiu primordial l´establiment d´una societat feudal, que no es podia crear si no es furtava la terra als seus propietaris per a agrupar-la en mans d´uns pocs. En eixos moviments forçosos i indiscriminats tambe es vorien implicats “ayam” muladis poc o gens islamisats. Tenim l´eixemple de la documentacio corresponent a la delimitacio territorial del terme de Siurana de l´any 1154. N’Amnecqa i n’Ustalbo, “…los quals foren de Siurana…” havien vingut a Valencia, segurament expulsats del seu poble. Per a procedir a fitar el terme, els criden a Siurana, per “letres sagellades del comte de Barcelona a Valencia”. Els noms de Amnecqa i Ustalbo, denoten un clar orige hispanogot. Segons Badia i Margarit, que pensa que “tothom ho acceptarà”, les reunions d´estos musulmans en els cristians tingueren lloc parlant en romanç. No hi ha dubte de que es tractava de “ayams” expulsats.

Per al cas de Valencia, Josep Torró, acatalanat reconegut, reconeix en la p 89 de “El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana” que “el moviment migratori instigat per les despossessions i les violències exercides sobre el camperolat andalusí…”, acabava en “una redistribució de la población indígena a l´interior del mateix regne” (Vore “La continuïtat pre i postjaumina de les demarcacions territorials”). Segurament, tant els que havien tingut possibilitats d´anar-se´n llunt de sa casa, com aquells que no l´havien tinguda, aprofitarien la minima ocasio per a tornar-se´n a les seues terres, encara que fora per a treballar-les, fent gros ad algun “senyor” feudal.

La suposta “creuada” pel cristianisme dels senyors feudals, podia aplegar al desbarat que nos conta la “Vita Theotonii” de que Alfonso Henriques de Portugal fea catius inclus als mossaraps, lo que posa de manifest que la religio no era mes que una excusa per a fer-se en les propietats d´uns atres, per a obtindre bones rendes. Provablement els cristians autoctons, els nostres “valentini” que apareixen en la documentacio oficial del pleit eclesial per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, eren un inconvenient mes que una alegria, per lo que s´havia d´actuar com si no existiren.

Pierre Guichard, definix els elements de l´organisacio socio-politica de la Valencia d´abans de Jaume I de la següent manera: “…un aparato estatal relativamente débil, una aristocracia dirigente muy vinculada a este “aparato del Islam” y que no goza de “derechos señoriales” sobre la tierra ni sobre los hombres, y en tercer lugar, las comunidades urbanas y rurales, propietarias éstas de sus tierras y fortificaciones, dotadas de una gran fuerza respecto al Estado.”

Els “conquistadors” que vingueren en el desig d´implantar en Valencia una societat feudal que els omplira les boljaques, es trobaren en ciutadans lliures, de moltes i variades condicions. Alguns, sense mirar pel, pretengueren esclavisar-los, intentant reproduir aci la seua societat. I barbaritats, ne feren. El rei en Jaume parà els peus ad eixos “senyors” feudals en algunes ocasions. En unes atres els els pararem els valencians. Pierre Guichard nos diu que “Para Sanchez Albornoz y sus discípulos…la sociedad de la “reconquista” es esencialmente una sociedad de hombres libres”, preguntant-se “¿Cómo comprender que sea precisamente en esa frontera avanzada de la “formación feudal” donde se haya detectado las formas de organización social que parecen ser más típicamente afeudales de la Edad Media occidental?”. Yo li ho explicare: la major part d´eixa societat acabà formada molt pronte, per valencians descendents d´iberorromans que estaven aveats a la llibertat. Una volta pagat el peage als “senyors” feudals, la major part dels quals se n´anaren, els valencians d´eixa epoca, tornaren a posseir allo que era d´ells. Si els era necessari canviar de religio, aixo no seria problema per a una immensa majoria.

Els acatalanats de hui en dia, que s´ajoquen en les universitats, com si de “senyors” feudals es tractara, intenten atemorisar als alumnes que no combreguen en lo que ad ells els agradaria que haguera passat. Coincidixen en els “senyors” aragonesos i catalans en intentar la destruccio del poble valencià. En la veritat per davant, tambe els pararém els peus.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (III)

Una volta hem constatat que la major part de la poblacio que vivia en Valencia baix el domini musulmà, eren descendents dels iberorromans valencians o “ayam”, be cristians be convertits a l´islam (muladis), i que la poblacio d´orige estranger era una minoria, considere interessant poder fer-nos una idea dels percentages entre uns i atres en temps de Jaume I. Ho farem a partir de documentacio de la Corona d´Arago, en relacio al regne de Granada, generada als 32 anys d´haver mort Jaume I, i per tant d´epoca de Jaume II.

A 19 de decembre de 1308, Fernando IV de Castella i Jaume II, signaren el tractat d´Alcala de Henares per a procedir a la conquista del regne de Granada. El rei de la corona d´Arago, pendria Almeria, i obtindria a canvi una sexta part del nou territori. Per a obtindre fondos per a sufragar els gastos de la guerra, Jaume II, pensà en la decima eclesiastica que es pagava a la cort pontificia. Per a parlar en el papa Clement V, originari de l´Aquitania francesa, Jaume II, envià d´embaixadors al bisbe Ponç de Lleida i a Bernat de Fonollar. Una volta posats, li demanarien indulgencies.

Per a provar l´importancia de l´intervencio i que se´ls concedira allo que solicitaven, alegaren que en la ciutat de Granada, del seus 200.000 habitants, no hi havien ni 500 que foren musulmans d´orige estranger, i que els atres eren gent de la terra que s´havien convertit a l´islamisme, pero que eren fills, nets o rebesnets de cristians o cristianes. Vejam-ho: “…quod in civitate Granate ubi morantur fere ducenta millia personarum non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura quin aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”. En relacio a tot el Regne de Granada, es manté l´existencia d´uns 50.000 habitants que han renegat per ells mateixos del cristianisme, convertint-se a l´islam: “Et sunt in regno Granate bene quincuagenta millia qui fidem catholicam negaverunt et sectam mahometicam assumpserun”, afegint que en el Regne, nomes existix un 10% d´habitants musulmans d´orige estranger: “…decima pars sarracenorum in regno Granate conmorantium sarraceni naturales existunt…”. (“La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos‎”, de Andrés Giménez Soler).

Comprovem com, independentment de la ponderacio de les sifres, els enviats de Jaume II, li diuen al Papa que l´immensa majoria dels practicants de l´islam (musulmans) de Granada eren d´orige indigena i descendents dels cristians autoctons, cosa que sense dubte el Papa ya sabria per ser de domini general.

L´analogia entre la situacio de Granada i la del Regne de Valencia, es establida pel propi Papa Clement V, quan sent que eixa situacio era la justificacio de lo que li demanaven, els retruca preguntant als enviats de Jaume II, si allo que li estaven demanant ho havien obtingut en les conquistes de Valencia i Mallorca: “…e disc nos lo Papa si en les conquestes de Valencia e de Mallorca ni en altres conquestes per lo rey darago fetes, seran dades indulgencies ne quals…”, davant lo qual no saberen contestar per que “no erem d´aquel temps que les conquestes se feren”.

Si la teoria dels acatalanats que manté una substitucio masiva de la poblacio autoctona valenciana per aragonessos i sobre tot per catalans fora certa, el Papa, els haguera questionat a sant de que anar en tantes monsergues parlant-li dels cristians que en eixos moments es convertien a l´islamisme i dels muladis descendents de cristians que hi havien, si el final era donar-los passaport a tots ells, expoliant-los les seues propietats. I es que la teoria dels acatalanats no es manté per cap de lloc, a poc que s´analise minimament.

Per una atra banda, la llogica nos induix a pensar que la proporcio de muladis valencians autoctons en que es trobaria Jaume I, en la reconquista de Valencia, en relacio als “sarraceni de natura”, es dir en relacio als musulmans estrangers no valencians, no diferiria substancialment de la que Jaume II, coneixia de Granada. Ell mateix, naixcut en Valencia l´any 1267 i per tant valencià, ho hauria pogut constatar. De qualsevol manera, podria existir la diferencia, de que tant la conquista anterior de Valencia respecte a la data de que parlem, com el fet de que el Regne de Valencia es trobava prou mes llunt de Cordova, l´antiga capital de l´emirat i del califat i punt d´irradiacio d´islamisacio, hauria fet que el grau de conversions a l´islam dels valencians fora inferior en el moment de la seua conquista.

Del text que es comenta, podem vore, com el concepte de “sarraceni de natura” o “sarraceni naturales”, equivalent al de “moros de natura”, es referix als musulmans estrangers. En les croniques de l´epoca, als musulmans, de forma generica se´ls diu “moros” o “sarraïns”, sense cap connotacio racial. Un “moro” pot fer-se “cristia” i un “cristia” pot fer-se “moro”. Nos ho mostra Jimenez de la Rada quan escriu en “De rebus Hispaniae”: “…qui de Christiano factus fuerat Sarracenus…”, que traduix la “Cronica General”: “…que fuera cristiano et tornasse moro…”.

Tambe Jaume I, en el “Libre dels feyts” nos parla dels “sarraceni de natura” o “sarraceni naturales”, diguent-los “homens estranys”, es dir, estrangers. Quan els habitants d´Almenara negocien la seua rendicio en Jaume I, el castell era tingut per un alcait (encarregat de la fortalea) del rei de Valencia Zayyan b. Mardanis, qui contava en fins a vint soldats que no eren del lloc. Vejam-ho: “…e anam a Almenara e trobam tots los sarrayns leuat lalcayt del castel lo qual tenia per Zahen en que podia tenir tro a XX. homens stranys ab ells: e dixeren nos tots los sarrayns de la vila e del terme qui eren aqui quens retrien les torres abdues e lalbacar del castell e que ells combatrien ab nos en vna e que fosem segurs quels pendriem”.

Segurament, el text anterior de Jaume I no es mes que un reflex del concepte arap de  la “asabiya”, o “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. Els musulmans d´Almenara s´oferixen a combatre junt a Jaume I, tots “en una” i li oferixen un lloc: “liuraren nos una casa que era mesquita”. En la Vall d´Uxo, “exiren nos a rebre al peu del puig be cc. sarrayns ab gran alegria”. Quan entra en Paterna “exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria”, sentiment que es repetix en mes llocs.

El baix grau d´islamisacio dels “ayam” muladis de la poblacio autoctona valenciana que trobà Jaume I, (vore “La debil islamisacio de la “amma” o poble pla valencià”), els duria a una rapida conversio al cristianisme. Per aixo, entre la documentacio de la  “Ordinatio ecclesiae valentinae”, hi ha testimonis que manifesten, que previamente i posteriorment a l´entrada oficial del rei en Jaume, es produiren multitut de batejos: “…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat, baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii”; “Quod idem episcopus ordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias”; “Quod baptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat”; “Quod baptizaverat duas sarracenas”. Eixa rapida conversio, es voria “estimulada” per la conversio al cristianisme del sayyid Abu Zayyd, que havia segut rei de Valencia i que es casà posteriorment en una cristiana. Molts dels que havien segut els seus subdits, l´imitarien. Recordem tambe que Burns, referint-se a una epoca posterior, nos diu en la p 37 de “Moros cristians y jueus” que: “…els dominicans adjetivaren llurs conversions valencianes dient que eren prou considerables”, informant-nos tambe de que, en motiu de les revoltes de 1276, hi hagueren verdaderes “colonies de conversos” en Sollana, Almussafes i Benifairo. Josep Torró, en “El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana”, nos diu que “…al regne de València, tenim molt poques noticies de conversos amb terres pròpies: abans de 1276, per exemple, a penes trobem una referència a un cert Pere, neòfit heretat a Aldaia…”. Hauriem de preguntar-li al Sr Torro: ¿Qué no sap que els conversos prenien noms cristians? ¿No veu que ad este li dien Pere? ¿Qué vol el Sr Torro que cada volta que es nomenara un propietari de terres, li contaren ad ell tota la seua historia? Son els arguments desficaciats, destrellatats i destarifats dels acatalanats. Pero encara vorem mes raons que motivarien rapides conversions i integracions dels “ayam” muladis valencians, en el nou regim cristià.

Tambe es cert, que hi hauria valencians, que encara que foren “ayam”, passarien per una epoca de desubicacio que faria que pogueren tardar en incorporar-se a la nova civilisacio, en funcio del seu grau d´islamisacio. Tambe podria influir la desconfiança en l´estabilitat de la victoria cristiana i la possibilitat de que es giraren les tornes.

La realitat es que als acatalanats, els interessa presentar una realitat distorsionada, de tebeo, a on nomes hi ha dos bandos: cristians i musulmans, es dir, bons i roïns. L´argument de la pelicula que s´han montat, es resumix, en que els bons conquisten als roïns, expulsen a la majoria ocupant el seu lloc, i esclavisen als pocs que queden, acabant, finalment, tirant-los a tots. No els fem cas. La realitat fon molt mes rica i variada, resultant d´ella tant la nostra cultura com la nostra llengua valenciana.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (II)

Seguint avant en el temps, anem a la Denia independent d´Ali Iqbal al-Dawla, fill de Muyahid, que governà des del 1045 al 1075. Per a situar-nos, Ali es aquell fill de mare cristiana, que havia vixcut 17 anys presoner en Italia. Es aquell que subscriu document en el que es parla de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis Balearibus et in urbe Denia…”, document en que segons Lafuente  “Alí habla en todo él como un buen cristiano”, contestant-li Juan Francisco Mesa que “En el fondo quizá lo fuera algo”. Es aquell que escriu en llati i en lletra visigotica a la comtesa “Ermensende” de Barcelona, escritura “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas…”, segons nos diu Michel Zimmermann en la p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”.

En este context es en el que s´ha d´enquadrar a Ibn Garsiya, que vixque en la cort de Denia. Es conegut per unes cartes que escrigue entre el 1051 i el 1071. Ron Barkai, en les pp 186-187 de “El enemigo en el espejo” diu que lo que preten en elles Ibn Garciya, es la “demostración de la superioridad de los ayam” front als araps. Dels arguments que dona diu que “El primero y más sobresaliente, el racial”, mantinguent que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos.” Proseguix Ibn Garsiya afirmant que “la ventaja de los a’yam sobre los árabes resalta también en el campo espiritual”, perque “fueron los primeros en destacarse en las ciencias de toda índole: filosofía, lógica, música i ciencias religiosas, mientras que los árabes se limitaron sólo a la cría de camellos”. En la p 196 del llibre llegim que “Ibn Garsiya no declara ser partícipe por completo de la cultura árabe… sino más aún, este afirma la superioridad de su raza sobre los de esa cultura”. No dia mentires Ibn Garciya. Segons Ibn Yulyul (943-994/95), els experts en medicina eren cristians “dimmis”.

Les critiques i idees d´Ibn Garciya des de la cort d´Ali, respecte de qui diu Barkai que  “Es probable que el acerbo ataque a los árabes haya sido bajo su inspiración”, no sentaren gens be entre els araps ni entre alguns muladis, que podrien incloure´s entre aquells que E. García Gómez calificà de “minoría de mancebos de la alta sociedad”… con un ideal “rabiosamente aristocrático y filoárabe”. Que les critiques no eren les primeres ho sabem pel versos d´Ibn Suhayid (992-1035), que diuen que “La injusticia que más duele al corazón de un hombre inteligente es que un árabe sea despreciado por los no árabes”. Que tingueren gran repercusio i feren mal, ho sabem per les numeroses i airades respostes o refutacions.

Crec que es interessant fer un resum de les “perles” que li tiren els filoaraps a Ibn Garciya en les seues “refutacions”. Trac la documentacio de les pp 275-282 del llibre “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”, de Eva Lapiedra.

La primera d´elles es de “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”. Coetaneu d´Ibn Garsiya, li diu ignorant, despreciable, baix i innoble. Li atribuix prendes de vestir dels “dimmis” o cristians protegits. L´acusa d´incircumcis i de pendre sanc d´animals sense haver-los mort pel rit musulmà. Diu que es pensa que el seu profeta es un Deu a qui diuen “Senyor”.- La segon es de “Abu at-Tayyib Abd al-Munim ibn Mann Allah al-Qarawi” Coetaneu d´Ibn Garsiya i resident per esta zona. Diu dels “ayam” que “sus lenguas son pobres y necesitadas, frente a la riqueza y los recursos de la lengua árabe”, calificant-los de “an-nasara al jasara”, es dir “cristians perduts”. Insistix en el tema de que els “ayam” son incircumcisos i bruts, tant homens com dones.- La tercera es de “Ibn Abbas”. Tracta als “ayam” d´esclaus, junt en temes de polemica arabo-cristiana.- La quarta es de “Abu Yahya ibn Masada”, figura de la cort almohade. Li pregunta a Ibn Garsiya (traduixc de l´angles). ¿Perfeccionares la teua inteligencia havent parlat en la teua llengua defectuosa i balbuceig estranger? Dius que es producte dels valents parlars de llengues estrangeres. Si, en efecte, dels tartamuts que tenen impediment en el parlar”. Li diu burro i esclau. Entra a la polemica anticristiana de la crucifixio i de Maria com a part de la Trinitat. Aludix directament a la seua pertinença al cristianisme.- La quinta “refutacio” anonima es molt pareguda a l´anterior. Li diu: “Nosatros mai cuidarem porcs, ni adorarem el foc, ni nos adherirem a l´humillant costum de dur cinturo o correja. Al contrari, forem els qui manarem”.- La sexta “refutacio” es de “Yusuf ibn al-Sayj al-Balawi “de Malaga. Diu que “Per la seua naturalea perversa, tensà la seua llengua tartamuda i barbara per a dir qualsevol vergonyosa paraula que poguera pronunciar”, afegint que “Els cristians eren la seua tribu”.

Observem que tant la carta d´Ibn Garsiya com les refutacions filoaraps, nos donen un quadro de la Denia del s. XI molt distint d´aquell inventat i ensomiat per aquells acatalanats que, parafrasejant a García Gómez, tenen un ideal “rabiosament elitiste i filocatalà” (substituixc lo de aristocratics, perque d´aixo no tenen mes que els aires). L´acusacio de que els “ayam” tenen llengues “pobres i necesitadas” front a “la lengua árabe”, el parlar de “llengues estrangeres”, de “balbuceig estranger”, el considerar-lo cristià, acusant-lo de viure com un cristià, implica una acusacio tant de falta d´islamisacio com de parlar usualment en romanç. La carta, com es normal, es troba escrita en arap. Ibn Garciya era un muladi de la classe dirigent, sabia arap, i les cartes anaven dirigides als araps. Recordem les paraules del Dr. M. Ali Kettani: “…la población bajo dominio e influencia musulmanas -ya fuesen conversos al Islam o seguidores de otras religiones, como judíos o cristianos- se transformó en una población bilingüe, hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a nivel oficial, como lengua de educación y de estudios.”. I es evident que la llengua arap influiria en la chicoteta part no analfabeta de la poblacio.

Un atre eixemple: “Abu l-Asbag ibn Arqam”, secretari d´Ali de Denia, personage que havia segut visir de al-Mutasim, rei d´Almeria i de conegudes pretensions aristocratiques i filoaraps, per molt que haguera naixcut en Guadix, mantingue una relacio epistolar en el califa d´Egipte l´any 1055, degut a que Ali li havia enviat un barco de forment per a paliar a una gran escasea d´aliments en Egipte. En les cartes, ibn Arqam li diu al citat califa, referint-se sense dubte a la classe alta musulmana de Denia, que son “amamantados por los no árabes”, parla de “su estrecho contacto con los cristianos”. Diu que “…viven en el occidente lejano, y son vecinos de la frontera superior” insistint en que es troben “cerca de las rudas fronteras”, acusant-los de “trabar conversación con pesadas lenguas”, insistint en el tema quan diu que “traban conversación con la lengua más grosera, y piden de mamar a un tosco griterío”. (pp 273-274 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). Rubiera Mata, en “La taifa de Denia”, nos conta que ibn Arqam mantigue una disputa de caracter llingüistic en Ibn Sida.

I aprofitant, acabarém en el testimoni d´Ibn Sida, (1007-1066), que ve de cine per a falcar la desfeta de la teoria dels acatalanats. Tambe al servici d´Ali de Denia en l´epoca de la que parlem, es conegut per les disculpes que demanà pels erros que podia haver comés al escriure en arap la seua obra “Kitab al-Muxassas”, justificant-los de la següent manera: “fa-kayfa bi ma´a ta´axxuri awani wa-bu´di makani wa-musahabati li-l-ajam”, que l´arabiste Ribera traduí com ¿Y cómo no he de cometerlos yo, si escribo en tiempos tan alejados (de cuando el árabe se hablaba con pureza) y teniendo que vivir con personas que hablan romance?

Front a la traduccio de Ribera, la catalana Dolors Bramon, fent-se la gracioseta i rememorant la cançoneta de “Un globo, dos globos, tres globos”, nos “instruí” en “Una llengua, dues llengues, tres llengues”, l´any 1977, pontificant que “ajam”, “agam” o “ayam”, s´havia d´interpretar en termens etnics i no llingüistics dient que “Ayam” vol dir “gent no arab” i no “gent que no parla arab”. Vorem com tot acaba, efectivament, en moltes bufes de pato, “una bufa, dos bufes, tres bufes”. En 1979, Carmen Barceló, la “arabista” valenciana comparsa del catalanisme en Valencia, tardà un llamp en fer costat a la tesis de la catalana en “La llengua àrab al País Valencià”. Tenien clar que havien de desactivar la possibilitat de que els valencians parlarem en romanç en el s. XI, perque anava en contra del dogma catalaniste i podia desmontar-los la “paraeta”. Pero com les mentires tenen poc de recorregut, ha segut estranyament des d´instancies universitaries, des d´a on s´ha conclos que l´arabiste Ribera era qui portava la rao.

Ya hem fet referencia al llibre “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra, que es va publicar l´any 1997 en la coleccio “Textos universitaris”. Eva Lapiedra, fent un estudi detallat de l´us de la paraula “ayam” en diverses i diferents croniques escrites en arabic, aplega a la conclusio, en la p 266 del seu llibre, de que: “Ayam” define a sus referentes linguística y étnicamente” , parlant en la següent pagina del “…carácter eminentemente lingüístico del término…”, afirmant que pel seu estudi “Cabe pensar que expresa un uso habitual de una u otra lengua, aún partiendo del conocimiento de las dos, por parte tanto de muladíes como de cristianos”. Els eixemples que posa Eva Lapiedra, no deixen lloc a dubte. Els “ayam”, “estrangers” o “no araps” son els qui parlen “ayamiya” o llengua “estrangera”, que en el context valencià es referix, evidentment, al romanç valencià. Un “factotum” dels acatalanats Germà Colón, en la p 9 de “Estudis de filologia catalana i romànica”, nos diu que aljamia “… derivat d´al-agamiyya l´estranya, l´estrangera, no àrab era, en aquest mateix ambient moro, la llengua romànica”.

Es sap, que la “ayamiya” que parlaven els “ayam” tenia caracteristiques propies i diferencials segons zones. A mes de la cita de 1118 de “agamiyya Balansiya” que nos aporta Ibn Buklaris, es interessant la que consta en el conegut com a “Botánico anónimo de Sevilla” (de cap al 1100), que cita conjuntament “l´aljamia de Valencia i Denia” lo que implica l´existencia de caracteristiques homogenees en el romanç de Valencia i Denia, romanç orige de la nostra llengua valenciana comuna.

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (I)

ELS “AYAM” MULADIS VALENCIANS QUE PARLAVEN ROMANÇ (I)

Per als dominadors araps, els qui no eren de la seua raça, eren “estranys”, paraula derivada del llati “extraneos” -com “estranger”-, i els dien “ayam”, expressio que inicialment s´havia aplicat en arabic per a nomenar als perses i que aci es va gastar fonamentalment per a referir-se als indigenes, tant als cristians com ad aquells que s´havien convertit a l´islam, es dir als muladis, paraula que ve de “muwallad”, que vol dir “afillat” o “adoptiu”. Ho confirma Eva Lapiedra, en “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” quan diu que “De las dieciséis ocasiones en las que se encuentra a muladíes y cristianos unidos frente a los árabes, once son denominados ayam”. Es tracta d´un terme important perque de la paraula “ayam” deriva “al-ayamiya” o aljamia, que en el context peninsular no es referix a una atra cosa sino al romanç.

Com sabem i explicà el Dr. M. Ali Kettani, (director de l´Institut de Ciencies de Rabat i de l´Universitat Islamica Averroes de Cordova), “…la penetración del Islam en la Península Ibérica fue el resultado de un movimiento de ideas antes que de un movimiento de personas…” L´emperador bizanti Constantinus Porphyrogenitus (905-959), ho sabia i deixà constancia en “De thematibus et de administrando imperio” de que la cantitat d´invasors que vingueren a Espanya fon exigua: “Tunc Maviae nepos cum exiguis copiis in Hispaniam traiecit…” Per eixa rao, continúa dient-nos el Dr. M. Ali Kettani que “…la mayoría de los musulmanes peninsulares fueron conversos nativos…”, afegint que “Al aceptar el Islam continuaron hablando sus propios idiomas, pero en lugar de mantener el latín como lengua culta, adoptaron el árabe con ese fin… hablando sus lenguas maternas en la vida diaria, y el árabe a nivel oficial, como lengua de educación y de estudios”. I poqueta gent tenia acces a educacio i estudis.

I si el numero d´araps que vingue a Espanya fon en general molt reduit, resulta que el numero dels que vingueren a Valencia, encara fon inferior. Contrariament a lo que els acatalanats s´han unflat a dir, Manuel Sánchez Martínez, doctor en Historia i investigador del Centre Superior d´Investigacions Cientifiques (CSIC), nos diu en “Al-Andalus (711-1031)”, que “Frente a la teoría tradicional, la región valenciana nos presenta el caso de un territorio casi vacío de poblamiento árabe”, de lo que es deduix que Valencia seria un territori ple de “ayam” o poblacio no arap, es dir, iberorromans valencians de llengua romanç.

Hem vist com una part dels “ayam” valencians continuaren sent cristians fins a la reconquista del rei en Jaume. Estudiem un poc de l´historia dels “ayam” valencians que es convertiren a l´islam.

Alguns valencians es convertirien per conviccio. L´invasio musulmana es produi quan encara no havia passat un sigle des de la mort de Mahoma. Al voltant del cristianisme, havien naixcut diverses “heregies”. En Espanya, arraïlà durant algun temps l´arrianisme, que segons Isidoro de Sevilla, “pensaven que el Fill era inferior en majestat al Pare i posterior en eternitat…”. L´islam no negava a Jesus pero sí la seua divinitat. Segurament, l´islam es vixque inicialment com a una nova heregia i no com a una nova religio. Que els “sarraïns” eren tinguts per “hereges”, consta en document de Carlesmagne “Karolus serenisimus gratia Dei rex Francorum” de finals del sigle VIII, en que es llig: “…hereticos sive Sarracenos, infideles nostros magnum certamem certavit in pago Barchinonense…”, es dir s´identifica “hereges” en “sarraïns”. Pot ser que alguns cristians valencians es convertiren perque els convenceren les idees de l´islam.

Uns atres valencians es convertirien per conveniencia. El Corà (3:64) considerava a cristians i judeus com a “Gent del Llibre” (“ahl al-Kitab”), aplegant a un pacte de proteccio (“dimma”) en aquells que vivien en territori manat per musulmans. El pacte els eximia de l´obligacio d´anar a la guerra, barata pagar un impost especial (“yizya”), prou considerable en relacio al chicotet tribut religios (“al-zakat”) que pagaven els musulmans. Per als musulmans, els somesos al pacte o “dimmis” els eren d´interes, perque segons digue el califa Omar I, pensaven que “Els actuals musulmans menjaran del treball dels dimmis mentres vixquen, i quan muiguen, els nostres fills menjaran del dels seus fills, mentrimentres duren” Pot ser que alguns cristians valencians es convertiren per a evitar pagar un impost abusiu.

Finalment, alguns valencians es convertirien per coaccio. Encara que el Corà en 2:256 diu que “No hi ha coaccio en la religio” i en 42:48 que “A soles te correspon comunicar”, historicament hi hague alguna tendencia interpretativa que sí que actuà mes o manco coactivament. A mes, es deu considerar, que un impost abusiu no deixa de ser un genero de coaccio, si be es de veres que pel Tractat del Malikí “al Qairawani” (922- 996), sabem que “El yizya de los pobres podrá ser reducido” inclus “Si no tiene posibilidad alguna de pago, podrá anularse totalmente”, cobrant-se unicament a “varones, libres y adultos; no a sus mujeres, menores y esclavos” (Traduccio d´Ali Laraki)

Pero canviar de religio, no vol dir canviar de patria o de llengua. Ron Barkai, en “El enemigo en el espejo”, nos parla d´un terme que les croniques en arap apliquen als “ayam” autoctons. Es tracta de la “asabiya”, que definix com “sensación de pertenencia y de comunidad de destino en los marcos de una tribu o grupo étnico”. Nos diu, que Ibn Hayyan (987-1075) expressa que “los lazos de los muladíes con los cristianos son más fuertes que su apego por los musulmanes árabes y bereberes”.

A voltes, s´ha volgut transmetre la falsa idea d´uns muladis sumisos als dirigents estrangers i aixo es fals. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, vegem que l´any 889-890, “Todo al-Andalus menos Córdoba se alzó contra Abd-Allah”. Sabem que “…se rebeló otra vez Umar b. Hafsun en Écija y dominó muchas regiones”. La mateixa cronica nos informa de que Hafsun (=Alfons), era muladi quan diu que “Sus antepasados eran cristianos dimmíes y su abuelo Hafs, que era sacerdote, se convirtió al Islam”. Uns atres sublevats, foren “Ibn Awsaya en Lisboa, Oporto y sus territorios…”,  i “…Ibrahim al-Juza´i en Játiva”. Previament, son destacables les revoltes del any 868 del muladi Marwan al-Ŷilliqi, que fon reconegut senyor de Badajoz i de l´Algarb, deguent-se tambe nomenar la familia dels Banu Qasi, que, descendents del duc got Casio, governaren la “Marca Superior” fins a que els fon llevat el poder l´any 924 en ocasio de la “campanya de Pamplona”. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l´any 881, nos parla de la rebelio de “cert Muza, de nacio goda, pero enganyat en el rit mahometà en tota la seua gent” quan diu: “Muza quidem nomine Gothus se ritu Mahamentianos, cum omni gentis suae multitudine, quos Chaldaei vocant Benikazzi, contra Cordubensem Regem rebellavit…”.

Joaquin Vallvé, en les pp 145-146 del “El califato de Cordova”, nos conta com seguiren les rebelions en relacio als valencians. Nos diu que l´any 304 de l´egira (916-917), Abd al-Rhaman III, encomanà al seu parent Ishaq ibn Muhamad, una incursio per Valencia i Tudmir, “para evitar que los rebeldes de la zona se agitaran al saber que el ejército real había organizado una campaña contra los reinos cristianos por primera vez”. Es sap tambe, que passà per Valencia cap a la “campanya de Pamplona”, en la finalitat d´arreplegar gent per a anar a la guerra, unint-se “a regañadientes” el senyor de Valencia, Alzira i Xativa que era “Amir ibn Abi Yawsan”, i que quan tornà, “volvió a la disidencia”. El senyor de Callosa i Alacant que era “Muhhamad ibn al-Sayj”, es negà a participar en l´expedicio contra els cristians de fora del territori musulmà, resistint l´atac de l´eixercit del califa.

La visio d´estes revoltes, tenia distintes interpretacions. Un muladi, Ibn al Qutiya o “el fill de la goda”, mort cap al 977, va escriure el llibre “Ta’rij iftitah al-Andalus”. Ron Barkai, en “El enemigo en el espejo” nos diu que l´image que descriu dels muladis de la “fitna”, sent ell un dels muladis, “es positiva; luchan por la libertad, se oponen a la injusticia, cumplen los acuerdos y pactos, son valientes en la guerra”. Diu que lo que al-Ŷilliqi exigia del emir Muhamad era una regio “autónoma” per a “construir una ciudad donde pudiera rezar, libre de impuestos y donde no tuviera que acatar órdenes ni prohibiciones”. Ben al contrari, un arap, Ibn Hayyan, pensa que “Se proponen derribar a los árabes de las cabalgaduras, volverlos de infantería y montar en su lugar (como caballeros) a los muladíes”

A començament del s.XI, en la descomposicio del Califat de Cordova i el naiximent dels regnes de taifes, el territori valencià fon governat des del principi en Denia, i passat molt poc de temps en Valencia, per muladis o descendents de cristians que no es caracterisaren precissament per la seua ortodoxia islamica, sino mes be per tot lo contrari. En el proxim articul, començarem per l´estudi dels “ayam” de Denia, perque relacionats en ells, es va produir molta documentacio, substancial per a entendre les idees d´eixos “ayam” i comprovar en quina llengua parlaven. Tornarem a constatar les mentires dels acatalanats que no diuen mes que destrellats perque no tenen arguments.