“EL PRIMER «VALENCIANO» NACIÓ EN 1330”. EXCUSES DE MAL PAGADOR

Tremole de l’emocio de que el Sr Baydal, “descobridor” de que “El primer «valenciano» nació en 1330”, com pregonaven en el diari Levante del dia 26.02.2016, m’haja dedicat unes parauletes en el seu blog “Vent d Cabylia”, en el titul de “El costum de ressenyar llibres sense haver-los llegit…”. Per lo que diu el Sr Baydal, m’olore que no li han agradat massa els meus articuls “El primer «valenciano» nació en 1330. Monges en conserva, sabo i fil negre”, en els que comentava la desficaciada noticia de prensa. No solc contestar destrellats, perque tinc coses mes interessants que fer, pero per esta volta ho fare, per creure-ho important.

 

En les seues parauletes, el Sr Baydal, autoinvestit per a llevar i donar tituls, com qui excombrega o perdona a un herege, em situa com a un dels “membres més excelsos” de “la comunitat acientífica i contraacadèmica”. I em deixa escagarruçat, preguntant-me si el meu titul academic de ciencies, que no de lletres, continuarà servint-me  per a intentar guanyar-me la vida…

 

El “descobridor”, diu, que en els meus articuls, em dedique a ressenyar “el meu darrer treball”, referint-se al seu llibre “Els valencians, des de quan són valencians?”, unicament citat per mi, per a dir que la seua presentacio, el dia 3 de març que ve, es un virtuos eixemple d’amor i d’amistat, entre el Sr Baydal i un carrec representatiu de tots els valencians, que com a colega de la secta catalanera, es preocupa per la salut economica dels seus membres. Dubte que el Sr Baydal entenga, que ni ell es tan important, ni el meu masoquisme aplega a l’extrem de comprar-me un llibre seu, ans inclus de ser presentat en public.

 

En consequencia, ha de quedar clar, que lo que vaig fer en els meus articuls, fon criticar el contingut d’una noticia de prensa en la que es parla d’un “descobriment”, i que conté declaracions del “descobridor”, reproduides entre cometes. El seu llibre, a la vista dels “arguments” exhibits en les parauletes que em dedica, m’interessa poc o gens.

 

En la noticia de prensa publicada en Levante, sobre que “El primer «valenciano» nació en 1330”es llig que el Sr Baydal afirma que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses”, i que “No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Qualsevol persona normal enten que el Sr Baydal manifestava haver descobert que en el moment de la reconquista no hi havien valencians, perque el nostre orige, partix d’un proces de metamorfosis, com un pas de cucs a palometes, que iniciaren catalans i aragonesos a partir de la reconquista, i que es tancà en el naiximent del primer valencià en 1330, que s’autodenominà valencià.

 

En els meus articuls, una bona restrera de cites, posava de manifest que els valencians eixien en documents dels mateixos moments de la reconquista, i de valencians, alguns d’ells autonomenats valencians, que es documenten des de principis del s. XIII, i per tant, des d’ans de la reconquista. El Sr Baydal, diu ara, que ell es referia a “valencià de tot el territori valencià”, demostrant que el enredrar forma part de l’ADN dels acatalanats.

 

El Sr. Baydal mampren cita per cita, pretenent invalidar-les per distints motius, que resumixc, en: 1.-les cites consten en llibres que no son de l’epoca (1330, 1284, 1278, 1261); 2.- Les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia (1323-1324, 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239 ), 3.-Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia (1314, 1274, 1274 (1275-76)), 4.- Son circumloquis (1307, 1296); 5.- Problemes de transcripcio (1302, 1267 (1264)) 5.- Intents de copia de la seua tesis (1313, 1302 ).

 

En primer lloc, el Sr. Baydal hauria de deixar clar el seu punt de partida, i analisar els gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, des de les mateixes premisses. No val demanar-li al gentilici “valencià” que es referixca als habitants de tot el territori valencià actual, i no exigir lo mateix als atres dos.

 

El Sr. Baydal diu en la seua tesis que “Els gentilicis col·lectius dels catalans i els aragonesos estaven conformats amb anterioritat, des del segle XII” i anem a vore que l’afirmacio es absolutament falsa, si a “català” li exigim que represente a “catalans de tot el territori català”, i lo mateix, a “aragones”.

 

El gentilici de “català”, amaneix per primera volta en l’historia, en el “Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus”, que conta fets succeits en 1114. Curiosament, en eixa obra, tambe es documenta el gentilici de “valencià”. Llegim que “Inque Valentinum Plegonem Barutius astam / Per scapulas misit levam figendo papillam, / Traiectumque virum medio prostravit in agro”, que vol dir, que “Barutius” tirà una llançada al valencià “Plegonem”, la qual li entrà per l’esquena i li eixi pel pit, deixant-lo extes en terra. No dubte de que el Sr. Baydal li trobarà alguna pega a la cita. ¿Seria “Plegonem” de la ciutat o de la diocesis de Valencia? Contrariament, segur que el Sr. Baydal no troba pega alguna a la cita de “català”, a pesar de que Lleida i Tortosa estaven en poder dels musulmans. Pero ¡els amos son els amos! ¡que collons!

 

Mes coses: L’any 1149, en donacio que feu Ramon Berenguer al bisbe de Lleida, es parlava de “…multorumque barchinonensis atque aragonensis assistentium procerum” ¿Barcelonesos front a aragonesos? ¿No existien procers catalans? I es que hem de saber que en esta epoca, Catalunya era una quimera. Lleida i Tortosa, reconquistades 60 anys mes pronte que lo que escomençà la reconquista del territori valencià, foren organisades com a territoris autonoms, documentant-se cites com “marchis de Tortosa et dux de Lerida”, i referencies al “Regni Tortose” o a la titulacio de “Rex Ilerdensium”. Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escrigue que “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…”. L’any 1228, els “probi homines Ylerdenses” acodiren a Corts de Daroca, perque no es sentien representats pel gentilici de “catalans”. Per tant, si en el s. XIII, els d’Urgell no eren catalans i els de Lleida acodien a Corts d’Arago, ¿Com se pot dir la mentira de que el gentilici colectiu de “catalans” estava comformat “amb anterioritat, -al de valencians- des del segle XII”.

 

El gentilici de “aragones”, fon dut pels reis d’Arago des de Sancho Ramírez (1063-1064), qui es titulava “Sancius Ranimiriz, rex aragonensium et pampilonensium”. En este gentilici acabare mes pronte. En el Privilegi General de 1283 es parla de “villas d’Aragon et de Ribagorza et del regno de Valencia et de Teruel”. Per lo que es veu, les viles de Ribagorça i les de Terol, eren distintes de les “villas d’Aragon”. Els seus pobladors dificilment podien sentir-se aragonesos.

 

Comprovem que el Sr Baydal, tan exigent per a donar per bo el gentilici de “valencià”, no es talla ni lo mes minim per a escriure sobre els “comtes-reis catalanoaragonesos dels segles XII”. I es que per lo vist, la coherencia, deu ser una virtut de “la comunitat acientífica i contraacadèmica” i no de la d’ell. En mes temps tindrem oportunitat de coneixer a membres de la comunitat cientifica i academica, que actuen i pensen de forma coherent.

 

Vista la falta de coherencia en el tracte de gentilicis “valencià”, “català” i “aragones”, procedim a analisar les pegues que posa el Sr. Baydal a les cites que vaig donar en els meus articuls. Ho farem per temes, i segons datacio.

 

De les cites de 1330, 1329, 1323-1324, 1284, 1278 i 1261, diu que consten en llibres que no son de l’epoca.

 

De les dos primeres, diu que el “Liber patrimoni regii Valentiae fou escrit en el segle XVI”. Al respecte, saber que Carlos López Rodríguez, que l’ha publicat, ha escrit que “la major part dels documents als quals es refereix el Liber patrimonio regii”, es custodien en l’Archiu Real de Barcelona, es dir, que en el Liber, es reproduixen documents originals. L’expressio “curiae generali proxime valentinis celebrata”, o “Corts generals a celebrar proximament als valencians” els noms de “Maçalet”, “Xenquer”, “Alarb”, “Reçalany”…indiquen que nos trobem davant de la reproduccio de documents originals.

 

De la cita 1323-1324 diu que “Arnau de França és un autor de finals del segle XV”. Per al coneiximent del Sr. Baydal, li dire que en este nom, trobem en 1317 a un “Arnau de França”, canonge de Valencia, i en 1334 a un “Arnaldo de Fransia, Oscense preposito” El juriste aragones, deu correspondre’s en el “n’Arnau de França, savi en dret”, a qui l’any 1347 es referien els jurats de la ciutat de Valencia, qui junt a“Martin d’Ahín, cavaller”, establi la coalicio entre les Unions aragonesa i valenciana, contra el rei Pere el Cerimonios, a qui el rei, en la seua Cronica es referix com “mossenyer Arnau de França”. La data de 1323-1324, es correspon en la de la conquista de Sicilia. I dic: “Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos”. Tot lo demes es intentar manipular.

 

De la de 1284 diu que es “d’un índex de 1606 que resumix un document de 1284”, segurament sense donar-se conte de que el text en el que apareix la referencia als valencians està en cursiva front al text que no ho està. Aixo vol dir que l’autor reproduix un document original.

 

De la cita de 1278, el Sr. Baydal diu que “Caldria trobar, doncs, el document original per a vore què diu”, per a lo que ya tarda, que per ad aixo cobra dels imposts de tots.

 

En relacio a la cita dels Furs de Jaume I, (vore “Els cristians valencians en les “consuetudines Valencie” de Jaume I”), resulta surrealiste que pretenga desacreditar-la en l’argument de que “la versió més antiga… que tenim és de 1261”, quan hi ha estudis que els daten de finals de 1238. Segons eixe argument, el Llibre dels fets no es de Jaume I, perque no es conserva ninguna copia d’eixa epoca. ¡Redell lo que s’ha d’aguantar!

 

De les cites de 1325, 1318, 1312, 1291, 1248, 1245, 1239, diu que les referencies son a eclesiastics o feligresos de la diocesis de Valencia. I en este punt, se li ha de fer una important precisio, perque dubte que el Sr Baydal sapia l’ambit de la diocesis de Valencia, que abraçava tot el territori valencià, llevat de la part adscrita al bisbat de Tortosa i al de Segorp-Albarrassi.

 

Puix be, en la “Ordinacio et statutum ecclesie Valentin.” de 1240, el bisbe Ferrer de Pallares, defini un “archidiaconatu” de mes alla del Xuquer o “ultra Xucharum”, que aplegava “usque ad Alaquant, et usque in mari quantum intus protenditur ius conquiste”. El 2 de novembre de 1241, el rei en Jaume redefini els llimits, adaptant-se als acordats en Cazola, parant-se pel sur en Biar, de la següent manera: “Limites vero episcopatus Valencie esse volumus et perpetuo per nos et nostros deffinimus a finibus termini castri Almenar, qui dividit terminum cum Morvedre usque ad Biar vel ultra in quantum nostra vel nostrorum adquisicio ulterius, dante Domino, protendetur”. ¿Quin problema te el Sr Baydal de que entre els “valentini” feligresos no s’incloguera a una part no massa gran del territori valencià? ¿Acas els pressunts feligresos catalans o aragonesos, eren citats com a valencians? ¿Te el Sr Baydal eixemples de unes atres conquistes, en que els feligresos conquistadors es citen en el gentilici dels conquistats, des del dia següent de la conquista?

 

De les cites de 1325 i 1318, de les que diu que “Es referixen als eclesiàstics «valentins», de la diòcesi de València”, mes avant, si em llig, li demostrare que molts, molts d’ells eren valencians. Es cert que molts eclesiastics forasters, es titulaven com a valencians sense ser-ho, perque servien al poble valencià. L’any 1283, el papa Marti IV, manifestava que volia que les iglesies del regne de Valencia estigueren dirigides per “incolis”, es dir per indigenes de la terra o valencians “Ea quia nostre intentionis existit ipsius rregni Valencie statui ecclesiis et incolis eiusdem utiliter et efficaciter providere”.

 

De la cita de 1312, el Sr Baydal diu que “Evidentment, el papa es referia als eclesiàstics de la diòcesi de València”. Advertixc que les “evidencies” del “descobridor” son com per a tremolar.

 

De la de “1291” de “populo Valentino” i de la de 1248 “laici valentini”,  diu que es referix a “la feligresia de la diòcesi de València”, es dir al poble valencià cristià. Si aixina fora, ¿quin es el problema?

 

De les cites de 1239, diu tambe, “Referents a la feligresia de la diòcesi”. I la veritat es que resulta dificil d’entendre. Perque la pregunta a contestar es ¿Eren eixos feligresos valencians? ¿Està insinuant el Sr Baydal que els instructors del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que havien de decidir sobre l’assignacio de l’iglesia valenciana a Toledo o a Tarragona, preguntaven a gent de Terol, sobre a qui obedien els catalans i aragonesos, citats com a “valencians”? ¿Considera que els instructors eclesiastics eren tan anormals, que feen preguntes obvies?

 

De les cites de 1314, 1274, 1274 (1275-76), diu que “Fan referencia a ciutadans de la ciutat de Valencia”. I es que crec que el Sr Baydal no te ni idea de lo que en el s. XIII volia dir ser ciutadà de Valencia, ciutadà valencià o “Civis valentinus”. Els ciutadans de Valencia eren una especie de patriciat urbà, a l’estil dels “ciutadans de Roma”, en provables antecedents d’epoca musulmana. Els acatalanats, que no saben qui son ni d’a on varen eixir, escriuen que “Una cuestión bien importante sería saber quiénes eran estos ciudadanos…”, i que “ha de subratllar-se la deslocalització dels ciutadans de València, a pesar de titular-se i fer-se reconéixer així, no habitaven permanentment a Valencia sino en altres llocs. Arnau de Romaní a Morella, Bernat Escrivà estava radicat a Borriana, Ramon de Mirambell era habitual d’Alacant, Jaume Castellà era propietari a Beniarjó o Gandia i Pericó Matoses a Murcia”. ¿Ciutadans de la ciutat de Valencia, o de Valencia o valencians, de tot el territori valencià?

 

I vaig a abreviar, perque si el Sr Baydal vol saber mes, que s’espere a que vaja escrivint els meus articuls, i que no marege tant.

 

Quan el Sr Baydal parla de “Una referència del segle XIII als valentinis contraposats als turolensibus, és a dir, valentins (valencians de la ciutat de València) contra els de Terol (que era una ciutat i no cap territori ni regne autònom)”, es veu que el dia que li explicaren “Terol” en el colege, degue fer fugina. Li pregunte, ¿Quan el rei en Jaume en el Llibre dels fets diu que  “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, ¿Pegaria un bot des de la ciutat, per a entrar en Arago? ¿O es que Terol no era Arago? ¿Sap que a 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”? ¿Sap lo que vol dir “Provincia”?

 

Sobre la cita que es referix “als christianis aragonensis, catalonis, valencinis (sic) de 1267”, tret d’un treball publicat per l’universitat de Murcia, diu que “Llàstima que el senyor Galbis no sàpia paleografia i puga consultar el document original en l’Arxiu de la Corona d’Aragó per a adonar-se que Lope Pascual, de qui l’agafa, el va copiar malament i en realitat el document, com va transcriure el sempre eficaç pare Burns, diu christianis Aragonie, Catalonie [et] Valencie”. A continuación teniu el fragment del citat document. El Sr. Baydal, torna a mentir.

 

 

I pare ya de comentar les “critiques” del Sr Baydal a les cites que aporti en els meus articuls, perque crec que en la mostra hi ha mes que prou, per a comprovar el cientifisme i academicisme de secà de l’insigne “descobridor”.

 

Espere que algun dia, els acatalanats es donen conte de que els valencians no som descendents de ninguna recua de catalans i aragonesos, sino que som un poble en continuïtat historica. Nomes una pindoleta: De final de s. X, fon un valencià ilustre, de nom Abu Utman ibn Yuzayy al-Jazrayi, mort l’any 988/9, de qui Ibn al-Faradi (962-1013) digue que era del “poble de la cora (“kura”) de Valencia” o “min ahl kurat Balansiya”. Ibn al-Abbar (1199-1260) es referi ad ell com a pertanyent al poble de Valencia “min ahl Balansiya”. Al- Dabbi (m. 1203) i Ibn ‘Abd al-Malik al Marrakusi es referiren ad ell simplement com “balansí” o “valencià”. Comprovem que per als cronistes musulmans, valencians eren tots els naturals de la Cora de Valencia o territori valencià, que pel sur aplegava, com a minim fins a la “Yibal Balansiya” o “montanarum dicti Regni Valencie” o montayes de Valencia o del regne de Valencia. Ibn al-Faradi (m. 1012), havia de saber-ho, perque ell mateixa era “min ahl Balansiya”, es dir, de la gent de Valencia o valencià (p 261 Vol 5 “Biblioteca de Al-Andalus”).

 

Per als acatalanats, ans de Jaume I, no existia un territori valencià, per lo que parlen de “sarq al-Andalus”, ni valencians, per lo que parlen de “andalusis”. Per supost, les seues obres i la seua cultura no eren valencianes, sino “andalusis”. Vejam un poc de realitat historica: Al-Razi, parlant “Del termino de Valencia” o territori valencià escrigue que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen”, i parla dels valencians dient que “las bondades de los que en ella moran son muchas”. En el calendari bilingüe d’al-Hakam, de l’any 961, es parla de “falconum valentinorum” o falcons dels valencians, corresponent-se en el text arap en l’expressio “Shadhaniqat al-Balansiyya”. De l’any 988 es la referencia a “quinquantaginta vnciarum auri cocti de Valentia”, de 1035, “…et quia debebam quinquaginta uncias auri ualentini”, de 1096  “precium uncias XIII de auro valenciano”… En la “Chanson de Roland” datada entre 1060 i 1065 es parla de “espiez valentineis” o  / “espases valencianes”. Ibn Jayr al-Isbili (f.XI p.XII) parla de la “Nahiyat Balansiyah” o regio Valenciana, i de 5 especies de melons de les que diu “otras especies son el murciano, el valenciano…”. De principi del sigle XII, es la cita de “ayamiyyat Balansiya” o romanç valencià. Ibn Yafaya (1058-1138) d’Alzira, escrigue el poema “Jardín balansi / valenciano”. De l’ultim quart del s. XII es cita que referix “BLNS: ziyyi balansi < traje valenciano (xix)”, i tambe trobem referencies al teixit valencià o “al-nasiy al balansi”…

 

Un Papa digue, que qui diu una mentira no sap la faena en que carrega, perque estarà obligat a inventar-se’n vint mes, per a sostindre la certea de la primera.

 

Els acatalanats començaren en la mentira de que els catalans havien dut la llengua valenciana. Per a justificar-ho inventen que hi hague una substitucio de poblacio: MENTIRA. Inventen que en els moments de la conquista no hi havien cristians valencians: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no parlaven en romanç valencià: MENTIRA. Inventen que les Costums i Furs de Valencia son facticis i afirmant que no son costums reals: MENTIRA. Inventen que els musulmans valencians no es comunicaven en els cristians valencians: MENTIRA. Inventen que no hi hagueren conversions al cristianisme de valencians musulmans, molts dels quals fea ben poc que s’havien islamisat: MENTIRA… i aixina podriem seguir, sobrepassant les 20 mentires de que parlava el Papa. ¡Aviats van!

 

Poquet a poquet anirem posant de manifest totes les mentires dels acatalanats. Crec que nomes hi ha una cosa que els ix de cine: MENTIR.

“EL PRIMER «VALENCIANO» NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (i II)

En l’articul del “Levante” diu que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar “valencianos”, unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.  En l’articul anterior hem vist que els valencians eren valencians, com a minim 30 anys mes pronte de lo que pensa Vicent Baydal, y per tant 80 mes pronte “de lo que se pensaba” (de lo que pensaven alguns acatalanats histerics, no els valencians).

 

En est articul vorem que els valencians erem valencians tambe durant el s. XIII, i com a tals som citats des dels moments immediantament posteriors a la reconquista cristiana del rei en Jaume. La rao es molt senzilla: els valencians som producte d’una evolucio historica i no d’una inventada i interessada ruptura, que segons els acatalanats feu que catalans i aragonesos es metamofisaren en valencians. Tindrem temps per a vore, que el nostre gentilici de “valencians” es documenta en tots i en cada un dels sigles posteriors al s. II a.C, quan els romans fundaren Valentia.

 

L’any 1296, el papa Bonifaci VIII, en “Sentencia Lata contra Fredericum fratrem regis Aragonum”, es referix a “illos, qui de Arragonia et Valencia ac quibuscunque Yspaniarum regis…”. Vorem que “illos de Valencia” son els valencians.

 

El 15 de giner de 1291, el papa Nicolau IV, medià en la discordia que hi havia en la seu valenciana, per la succesio del bisbe Jaspert “per obitum Jasberti”, que havia mort l’any 1288. L’eleccio papal de Ramon Despont o “Raymundum”, decà de l’iglesia compostelana “decanum ecclesiae Compostellanae” fon comunicada al nou electe, al capitol valencià, i de la mateixa manera “In e. m” o “In eundem modum”,  al poble valencià “In e. m. populo Valentino. Dat. ut supra”. (p 589 “Registres de Nicolas IV (I)”. El papa sabia de l’existencia d’un poble valencià, que hui es maltractat pels acatalanats.

 

En el context de la conquista de Sicilia duta a terme l’any 1283 per Pere I de Valencia, per la que el papa Marti IV el desposei de la seua corona, donant-li-la a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III, l’any 1284, es dirigia al pretes rei dient-li que regnava sobre el poble aragones i valencià “Apud urbem vetere Martinum P.M. Carolo Philippi, Regis Francorum filio, Aragonii Valentinique populi Regna”. Un atre papa, que sense dubte era prou mes sabut que els nostres acatalanats.

 

De 1278 es “I registre del rey en Pere de Paniçars, intitulat “Hoc registrum est de tempore domini regis Petri”, citat en document de 1364, en el que es diu que “incipit sub data vel facta in Acrimonte, III idus decembris anno Domini Mº CCº LXXº octavo, et est in isto registro generalis confirmacio quam dictus dominus rex fecit aragonenesibus et valencianis”.

 

Un document de 1274, parla dels carnicers i peixcadors valencians “carnicerii sive piscatores valentini, et ea omnia et singula possitis dare vendere…”(p 54 de “Los pergaminos de la Cancilleria Real del Archivo municipal de Alzira”).

 

Entre 1275 i 1276, es documenta una sublevacio de cristians i musulmans. Des de Valencia el rei en Jaume escrivia que “plures christiani et sarraceni regni nostri Valencie insurexerunt et malum fecerunt terre nostre…”. En una atra carta parlava de que “quidam malefactores christiani de terra nostra, scilicet de regno nostre Valencie, insurrexerunt…”. En el Llibre dels Fets, deixà constancia de que “tot lo poble de Valencia generalment s’era aünat”, afegint que “havien enderrocats albergs molts d’alguns prohomens de la vila, contra la senyoria nostra, e molts d’altres mals feits”. Comprovem que el rei en Jaume sabia de l’existencia d’un poble valencià. Segurament, en eixe poble, incloia tant als cristians com als musulmans. Tots eren valencians.

 

L’any 1264, en carta del rei en Jaume sobre els costs de l’expedicio realisada a Murcia, es parla de “…omnibus colectis et asignationibus per nos uobis factis, tam super christianis Aragonensis, Catalonis, Valencinis et judeis quam et sarracenis…” (“Documentación de Jaime I referida al reino de Murcia” de L Pascual Martínez. p. 190 del vol. 42 de “Anales de la Universidad de Murcia. Letras”.-1984).

 

El 27 d’abril de 1248, el papa Inocenci IV ordenà l’excomunio de certs laics i religiosos valencians “nonnulli clerici et laici Valentini…” que acompanyaren al bisbe Arnau de Peralta a pendre la seu de Segorp, expulsant al seu titular.

 

A finals del mateix any 1248, tingue lloc l’acte de trasllat del bisbe Arnaldo de Peralta al bisbat de Saragossa, al qual assistiren, entre atres, molts valencians i saragossans dels seus bisbats, entre els que hi havien clercs, laics i persones religioses “pluribus valentini et cesaraugustani episcopatuum clericis, laicis et personis religiosis”. (p 117 “Boletín de la Real Academia de la Historia” Vol. 82-83)

 

En els “Registres d’Innocent IV” correponents a l’any 1245, podem llegir: “Idem privilegium pro scholaribus Valentinis” i “Ne scholares Valentinos contra privilegia eis ab ipso concesa laedi permittat”.

 

L’any 1245, el rei en Jaume dictà una norma, per a defendre i lliurar d’injuries gravamens i vexacions als ciutadans valencians fidels, “Volentes nos fideles nostros cives Valentini ab iniuriis, gravaminibus, et vexationibus quorumlibet defendere et liberare”, per lo que els concedi “per Nos et nostros donamus, et concedimus vobis universis, et singulis civibus supradictis”, que no pogueren ser expulsats ni compelits a eixir de les seues heretats, cases o possessions, o qualsevol atra cosa que poseïren per alguna rao o titul, “quod aliquis vestrum non eiciatur, nec compellatur exire per aliquem de possessione aliquarum hereditatum, domorum, et possessionum, seu quarumlibet aliarum rerum quocumque titulo, aut ratione quacumque possideat”, sempre que no mediara sentencia judicial “sine sententia iudicis preeunte” (ACA, Perg. 1016 de Jaume I). Esta disposicio real, te un precedent, que vorem, del mateix any de la conquista de la ciutat de Valencia. Per lo vist, als 7 anys, el rei encara havia de parar els peus a mes d’un dels militars o mercenaris catalans i aragonesos de la seua tropa, que es dedicaven a insultar i furtar als valencians.

 

El 22 abril 1239, el papa Gregori IX, manà que s’iniciara l’instruccio “remittatis ad nos sufiicienter instructam”, per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana, sobre la que contendien els arquebisbes de Tarragona i de Toledo “Super qua ordinatione Toletanus et Terraeonensis archiepiscopi insimul contendebant”. Els encarregats de l’instruccio foren el “Episcopo Olorensi, magistro Johanni de Arron(a) canonico Toletano” i “Willelmo Vitalis officiali archiepiscopi Tarrachonensis”. L’instruccio contenía una prova testifical, a testics que havien vixcut la presa de la ciutat de Valencia. Es conserva l’interrogatori a persones de Terol. Els preguntaven si els valencians o els de Valencia consideraven com a seu a l’arquebisbe de Tarragona, “Utrum Valentini haberent eum pro archiepiscopo suo”, “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, “Utrum illi de Valentia haberent archiepiscopum Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, afegint en una ocasio, si li obedien “Utrum Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”. “Ferrandus Petri, de Turolio”, contestà que els valencians el consideraven com al seu arquebisbe “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo.”. “Rodericiis Munnoz, de Turolio”, contestà que sí “Quod sic”. Iohannes Pinctor, de Turol”, declarà que els de Valencia seguien els seus preceptes “illi de Valentia servabant precepta eius”. “Petrus Martini, de Turuel”, digue que havia escoltat “Quod Valentini obediebant ei tamquam archiepiscopo suo”. S’ha de fer notar, que estos valencians o “valentini” no eren ni catalans ni aragonesos, als quals en el proces se’ls cita pel seu gentilici “Qui, cum sint catalani et aragonensi…”. ¿Qui serien estos valencians, als que segons els “sabuts” acatalanats encara els faltava un sigle per a naixer?

 

Eixos “valentini” eren els mateixos, als que el 7 de giner de 1239, es dirigi el papa Gregori referint-se ad ells com a habitants que perduaven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que creien en abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, i que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”, pero que havien ajudat per a ser lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, sense fer insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Tot, perque mantindrien en rit hispà, en conte del romà.

 

Per ultima cita, tenim la del fur 133, promulgat a finals de 1238, en el que consta que “Nullus mitat vel guidet preter nos aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni, qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum, vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit, si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit, si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”, que vol dir que qualsevol militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia, injuriara vergonyosament, apresara o matara ad algun valencià, s’exponia a que si entrava en la ciutat de Valencia, els atres valencians li tornaren el mateix mal i les mateixes injuries, per a lo que el rei els concedia impunitat. Unicament el mateix rei podia otorgar proteccio a qui delinquira d’eixa manera. En la versio valenciana dels Furs de 1261, la frase del fur llati “qui interfecerit vel ceperit aliquem Valentinum”, fon traduida com “qui haura mort o pres alcun hom de Valencia”, perque els homens de Valencia, eren els valencians. Catalans i aragonesos no eren ni de Valencia, ni valencians.

 

Per a acabar, com en l’anterior articul, donarém una mostra d’alguns valencians del s. XIII, que es sentien orgullosos de ser valencians i ho manifestaven.

 

Anant des del s. XIV a la reconquista de la ciutat de Valencia tenim que en una llista d’almogavers conversos “almugaverorum ipsorum conversionem ad fìdem” de “Arch di Napoli”, de l’any 1299, trobem a “Guillelmus Valentinus”. En 1294, “Thome Valentini, civibus Valencie”. En 1293 a “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis”. En 1292, “Petrus Ualentini, presbiter”. Entre 1290 y 1307, es documenta a “Paschasio Valentinum”, o Pasqual Valencià, conegut com l’adalil o capità d’Arago “Pascasio Valentini, dicto Ladalil, de Arragonia”, qui estava al front d’una tropa d’almogavers, i de qui parlarem mes avant. L’any 1284, “Johannes Senex Valençiani” estudiava en Bolonya. L’any 1282 “Thomasius Valentini civis Valencie” es trobava en Sicilia. Del mateix any, “Lata sentencia in Valencia, in domo de officiali valentino”. De 1279,  “Arnaldi astruch, notarius Valentini”. De 1269, “Simonem de Montebruno fratrem meum civem valentinum”. De 1262, “gardiani valentini Fratrum Minorum”. De 1258 “Didacus Valentini”. De 1257 “Iohanni Dominici civi valentino”. De 1256 “Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino” i “Arnaldo de Romanino, civi valentino”. De 1251 “Arnaldi Astruch, notarius Valentini”. De 1247 “magistri Dominoci precentoris Valentini”. De 1243.- “in ligno Petri de Valenciam”. En 1242 “berengarius de monte regali Civis valentinus”. L’any 1239, en el Repartiment, a “Valentinus”, li correspon “d. Mahomat Abenunna”,  a “Arnaldo Valentini”, “domos in Xativa contiguas domibus Jacobi de Stela…”, a “Ibraym judeus valentinus”, la “domos de Juçeph Abinsapund judei…”, i consta el “adarp de Abrahim alvalenci”.

 

Des de la reconquista de la ciutat de Valencia fins a l’any 1200, tenim que en març de 1238, un valencià de nom “Gueraldus de Valentie”, subscrigue com a testic en la carta pobla de “Benimahomet”. En un pergami de la catedral d’Osca de 1234, figura com a testic “Albarico de Janer, ciudadano de Murviedro”. En dos documents mallorquins de l’any 1233, apareix apuntat al marge “bernardus Ualentini” i “Bn. Ualentini”. L’any 1232, es documenta a Guillem de Denia, i posteriorment a la seua dona “Adaleci uxori condam que fuisti Guillelmi de Denia” i al seu fill “Guilelmo, filio qui fuisti Guilelmi de Denia”. El 4 de novembre de 1230 un dels fiadors d’un contracte es “Guillelmum Valentinum”. I el 9 de juny de 1230, un atre valencià suscrivia com a testic “Didacus Valentini, test”. En les “Consuetudines Ilerdenses”, recopilació del dret lleidatà feta pel consol i juriste de la ciutat Guillem Botet en 1228, en l’apartat  “De bannitis”, es parla de “Temporibus Bernardi Boteti, Petri Valentini, Guillelmi de Oscha…”. L’any 1226 es documenta a “Dun Bitru Miqayal al Bilyani” de Villena, i el mateix any, en testament de 24 de febrero es cita a “Berengari de Valencia”. L’any 1214 es documenta a “Dun Martin di Balansiyya”, L’any 1200 a “Dominicus de Oriola”, i en donacio en Solsona “Sig+num Petri Valentini”.

 

Crec haver demostrat que parlar de que “El primer «valenciano» nació en 1330” es un desficaci, digne d’acatalanats destrellatats que no saben per a on van. La falsa historia que han inventat, no te un atre motiu que llegitimar “cientificament” el expoli de la historia i cultura valencianes, fent d’alçapius dels seus amos catalans.

 

Els investigadors del “Institut de Biologia Evolutiva” de l’universitat Pompeu Fabra, en la que dona classes el Sr. Baydal, haurien d’explicar-li el significat de lo que publicaren en el Levante de 9 d’octubre de 2013, a on baix el titul de “Ruptura genética: Sin el ADN de los conquistadores”, reconeixien l’inexistencia de “vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencià”. Si els valencians forem producte d’una metamorfosis a partir de catalans, hi haurien vinculs genetics, que per lo vist, son inexistents.

 

¿Aplegarà el moment en que els acatalanats es preocupen d’adaptar la seua historia de tebeo, a l’historia real del poble valencià? Desgraciadament pense que poc o no res podem esperar dels acatalanats. Haurem de ser els valencians els que tragam les faves -i als faves-, de l’olla.

 

1245.- “FIDELES NOSTROS CIVES VALENTINI”

“EL PRIMER «VALENCIANO» NACIÓ EN 1330”. MONGES EN CONSERVA, SABO I FIL NEGRE (I)

El dia 26.02.2016, el diari “Levante”, ha publicat un articul en el que anuncia que “el historiador Vicent Baydal ha dado con la fecha exacta en que a los habitantes del Reino de Valencia se les comenzó a llamar «valencianos», unos 50 años antes de lo que se pensaba, esto es, en 1330”.

 

El motiu de fer public el gran “descobriment”, es publicitar la presentacio d’un llibre de Vicent Baydal titulat “Els valencians, des de quan són valencians?”, prevista per al dijous 03.03.2016. L’articul nos informa de que el trascendental fet “contará con la presencia del president de las Corts, Enric Morera”, lo qual nos conmou i deixa derretits, perque el fet de que un carrec representatiu de tots els valencians, done la cara per la salut economica d’un colega de la compartida secta catalanera, no es mes que un virtuos eixemple d’amor i d’amistat.

 

En l’articul, es posa en boca de Vicent Baydal, professor en la Pompeu Fabra de Barcelona, que “Tras la conquista en 1238, los pobladores eran un 65 % catalanes y un 35 % aragoneses. Se mezclaron entre ellos, pero mantenían sus familias y sus tierras en sus lugares de origen. No fue hasta un siglo y varias generaciones después cuando comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. Comprovem que el senyor Baydal inventa uns percentages de catalans i aragonesos que presuntament vingueren a poblar el nostre territori, els quals escomençaren a dir-se valencians a partir de 1338 (“un siglo y varias generaciones después”). Ademes inventa que estos “valencians” producte de la metamorfosis de catalans i aragonesos, “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”, es dir qualsevol cosa, llevat de valencians, valencians. Per cert, ¿d’a on han eixit els castellans?

 

Pero si el titul de l’articul proclama que el primer valencià naixque en 1330, i l’historiador diu que fon en 1338, mes avant nos conta que els “pobladors” catalans i aragonesos, “Tras una batalla y una guerra civil en 1280, llegaron a un acuerdo”, i que “Fue entonces, a partir de ese pacto en el que los aragoneses consiguieron ciertos poderes jurídicos, cuando comenzó a usarse el término ‘valentini’. Fue cuando realmente se unificó todo el reino, de Vinarós a Orihuela”. Per desgracia, en esta “científica” informacio, nos quedem en l’incognita sobre si el primer valencià naixque en 1330, en 1338 o si fon en 1280, en acabant d’una inexistent guerra civil. Ademes, nos fa dubtar sobre si Oriola s’incorporà al regne de Valencia en 1280 o posteriorment a la sentencia arbitral de Torrellas, dictada l’any 1304.

 

Per a rematar la faena, i pot ser per algun sentiment d’autoodi, causat per haver de soportar un llinage -Baydal- de clar orige musulmà, diu dels musulmans valencians que “Estaban apartados de la vida política y colectiva. Se les expulsó de las ciudades y los arrinconaron en morerías o en el interior para ser explotados económicamente. No había una buena relación, no estaban integrados. Ni siquiera estaban permitidos los matrimonios entre musulmanes y cristianos”. En esta afirmacio demostra no tindre ni idea sobre els ultims treballs escrits al respecte, que mostren a cristians i musulmans fent societats comercial, endeutant-se entre ells, bufant-se junts en una taberna…Lo que es sí que es despren es que ha depres perfectament les tactiques de manipulacio de la realitat historica, trasmesa pels acatalanats que l’han precedit. Hauria de preguntar-se sobre la virtualitat de la seua existencia. ¿Ser o no ser? Baydal ¿català o aragones?

 

I anem al gra. Es el moment d’anticipar part de l’informacio en la que porte treballant ultimament. Els valencians no hem de soportar ni tanta mentira ni tant de mentiros. Anirém des de 1330 cap arrere.

 

En document de giner del mateix any 1330 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessit Peregrino de Monteacuto quod, ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in curiae generali proxime Valentinis celebrata, habeat aliam medietatem caloniarum in locis suis de Carlet, de Benimodol, de Maçalet…”. Es dir, que en 1330, es citava a Corts Generals per a “valentinis” o valencians. Si resulta que “El primer “valenciano” nació en 1330”, hauriem de pensar que a eixes Corts es citaren a valencians de bolquerets menors d’un mes.

 

Pero es que en un atre document de decembre de 1329 del “Liber patrimonii Regii Valentiae”, consta que Alfons el Benigne “concessi Petro de Monteacuto, fratri Peregrini de Monteacuto, quod ultra medietatem caloniarum, quam dictus rex concesserat generosis et aliis adhaerentibus foris Valentiae in Curia generalis proxime celebrata Valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia et de Alharb, et de Reçalany…”. ¿Sera que es citava a Corts als valencians que anaven a naixer l’any següent?

 

En les “Litterae communes” del papa Joan XXII (1316-1334) o “Joannis papae XXII”, consta document de l’any 1325 que parla de “quadam pensione sibi ab ep. o et capit. Valentinis assignata, et paroch. Eccl. De Foyos, Valentin. di.”. El papa parlava dels valencians cinc anys mes pronte de que catalans i aragonesos “comenzaron a autodenominarse ‘valencianos’”. ¿Premonicio? Cesar Baroni, parla d’una epistola de l’any 1318 del mateix papa, segons la qual “Castellanis, Aragoniis, Cathalanis, Valentinis, Lusitanis et aliis, qui in illius belli societatem confluxerint …” (p 90 Vol 24 “Annales ecclesiastici”)

 

La conquista de Cerdenya, tingue lloc els anys 1323–1324. “Arnaldus de Francia” o Arnau de França, autor de gloses als furs i observancias d’Arago, en una glosa relativa al proemi “Nos Iacobus” escrigue que “Ex hoc verbo seu dicto fuit tempore domini Alfonsi qui Sardeniam conquistavit suscitata questio aragonensium, catalanorum et valentinorum…”. En una atra glosa a este proemi, es llig que “tempore domini Alfonsi IIII, filii domini Jacobi secundi, qui conquisivit Sardeniam, suscitata questio seu orta inter Aragonenses, Cathalanos et Valentinos…”. Comprovem que per als aragonesos coetaneus a la conquista de Cerdenya, en ella estigueren els valencians, junt a catalans i aragonesos. Per als acatalanats de hui, als valencians, que no haviem naixcut, nos citen entre cometes: “valencians”.

 

L’any 1314, Pere Marsili o “Fr. P. Marssilii”, naixcut en el s. XIII, entregà a Jaume II en l’iglesia dels Predicadors de Valencia “missam audienti Valentia in ecclesia fratrum Praedicatorum”, la cronica llatina del rei Jaume I o “Chronica gestorum invictissimi domini Jacobi Primi, Aragonia regis”, que li l’havia encarregat fer “praesentavit hoc opus dicto Domine Regi”. En ella apareixen repetidamente els valencians: “et possent a superventura magna Regis Valentini superari”; “Mane igitur facto missa celebrata, vocati sunt omnes ad concilium et admissi sunt etiam cum eis tres honorabiles clerici de Ecclesia Valentina, et quinque de civibus Valentinis”; “Rex autem erat Valencie, et hoc sciens vocavit Episcopum et nobiles, milites que in armis peritos et multos de civibus Valentinis” (pp. 236, 322 i 326 de “La crónica latina de Jaime I” de Ma. de los D. Martínez San Pedro, 1984). Hi ha un capitul “Index capitulorum”, del “Liber tertius” en el que “valencians” es contrapon a “turolenses”: “LXXVIII De progressu Regis in adjutorio Regis Castellae et subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis”. (p 323, vol 18 “Viage literario a las iglesias de España”). Comprovem que un persona culta del s. XIII, sabia dels valencians del s. XIII. Els de la secta catalanera, criats en un caldo de manipulacio, equivalent a incultura, no.

 

L’any 1313, Federic, germà de Jaume II que havia segut coronat rei de Sicilia l’any 1296, degut als servicis prestats pels valencians de la ciutat de Valencia, “servicia que valentinii habitatores civitatis Valencie”, concedi als valencians de la ciutat i no a uns atres valencians “predicti valentinii habitatores tamen modo dicte civitatis Valencie et non alii”, el mateix privilegi que el seu germà Jaume II havia concedit als barcelonesos “privilegio dictis barchinonensibus per eundem dominum fratrem nostrum”. En el Privilegi es cita “predicti valentinii” 2 voltes, “predictis valentinis” 3 voltes, “dictis valentinis”, “eosdem valentinos”, “prefigendeum valentinos”, i es parla dels fiadors de dos pobles, valencians i catalans “fideiussoribus valentinis seu catalanis” (“Privilegis reials, Jaume II, núm. 13 (28-I-1313), transcrit per J.R. HINOJOSA, Privilegios, órdenes, donaciones…”).

 

L’important document anterior, que el Sr Baydal coneix, tal com posa de manifest en la seua tesis doctoral, es minusvalorat per ell, dient que “era expedit des de fora del regne de València –i, per tant, no equivalia a un autoreconeixement col·lectiu dels propis habitants del territori-”. Es el joc dels acatalanats. Si el document es valencià, no te valor, perque els de fora eren els que realment sabien de la nostra catalanitat. Pero si es de fora, tampoc te valor, perque no supon “autoreconeixement col·lectiu”. Autoodi i negativitat, que nomes un mege pot tractar. Seguint eixa estrategia diu que “cal remarcar que es tracta d’una excepció, ja que en absolut no sembla haver un ús habitual d’aquell gentilici”. El Sr Baydal hauria d’escomençar per explicar lo que ell enten per “ús habitual”, i si creu fer ciencia, usant expressions com “no sembla haver”, com si l’historia haguera passat segons ad ell li semble o li deixe de semblar. Ara, lo que estem comprovant, que en vulgar paladi es diu “mentira” i a qui ho diu “mentiros”, es que esta cita no “es tracta d’una excepció”. Seguirém fent-ho.

 

L’any 1312, Joannes Lupi escrigue una carta al rei Jaume II, contant-li que el papa havia citat a valencians, en relacio a injuries i ofenses que li havien infringit ad ell i als seus cortesans, excombregant-ne alguns “Dominus papa citavit Valentinenses super iniuriis et offensis sibi et curialibus suis illatis et excommunicari fecit aliquos nominatim”. (Finke, Acta Aragonensia, vol I p 325).

 

De l’any 1307 es la cita en relacio al contencios que catalans i aragonesos mantenien sobre la jurisdiccio d’Orca. Jaume II, “vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part” (“Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420). A lo millor, Jaume II feu una entrevista a Guillem Jafer, per a vore si es trobava entre els valencians que “Podían sentirse valencianos y aragoneses o valencianos y catalanes, o valencianos y castellanos”. ¿Seria que Guillem Jafer era i es sentía valencià i prou? Recordem que Corominas escrigue que el llinage “Jafer” era “propi sobretot de gent d’extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista”.

 

I de principi de sigle XIV, de 1302, tenim una nova cita en relacio a la concessio d’un privilegi a falconers del regne de Valencia “falconeris e a caminores qui sunt de regno Valenciae”, i per tant valencians: “…ex tunc fiet dicto auxilio Valentinis eorum cuilebus ex solucionem perdonare vos…”. Es un document de dificil transcripcio a la que m’ajudà l’amic Vicente Graullera (ACA, C, reg. 325, f. 76r -23-II-1302).

 

I ara donarém una mostra d’alguns valencians de l’epoca de la que parlem, que no patien del complex que patixen els acatalanats, perque estaven orgullosos de ser valencians i aixina ho manifestaven.

 

De 1329, tenim a “Arnaldus de Figueriis notarius Valentinus”. De 1328 estan “Maximus de Valencia Scholaris in medicina” i “Sinibaldus de Valencia Scholaris in medicina”. De 1327, a “Guillermi de Libia de Valentia” o “Guillermi de Libia, civis Valentini”. De 1323, “Luysius de Valencia” i de 1314 “Laurentio Peris de regno valenciano”. Un document de 1313 nos parla de “Eligssendis uxor Balaguerii Farfania specierii Valentini”. De 1309 es “…discretus vir magister E. Gastonis canonicus Valentinus” i de 1308 “P. de Spelluncis canonico Valentino”. De 1303 es “Guilelmus de Molleto decanus Valentinus”…

 

En el proxim articul, seguirém retrocedint fins a la conquista de la ciutat de Valencia pel rei en Jaume. La mentira dels acatalanats, en este cas personalisats en Vicent Baydal es ben, ben gran. ¿No es estrany que un aficionat trobe lo que no troben els professionals? ¿Malfaeners?, ¿Apardalats? ¿O manipuladors?

 

 

1302.- “DICTO AUXILIO VALENTINIS”

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI) RECAPITULACIO

Degut a que la part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, dedicada a “La continuïtat”, s’ha fet prou mes llarga de lo inicialment previst, considere necessari fer a modo d’una recapitulacio, en un brevissim resum de cada una de les seues parts:

 

Previament, recordar que es l’ultima part (VI) d’una serie composta per:

 

L’algemia valenciana (I). Concepte i historia (4 articuls).

L’algemia valenciana (II). Testimonis sobre l’us del romanç (13 articuls).

L’algemia valenciana (III). Testimonis sobre l’us del llati (4 articuls).

L’algemia valenciana (IV). Paraules en romanç i romancismes (6 articuls).

L’algemia valenciana (V). Harges i cegels (6 articuls).

 

La part sobre “L’algemia valenciana (VI). La continuïtat”, està composta pels següents articuls o parts, i resum del seu contingut:

 

En el nº I, es repasen algunes afirmacions d’alguns catalans i acatalanats, que sense prova que ho acredite, es llimiten a afirmar que el pas del domini musulmà al cristià, es produi sense continuïtat de poble i llengua, comprovant que reconeixen no haver demostrat, que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista cristiana.

 

Les parts II i III, contenen numeroses cites que demostren que els  jueus i musulmans parlaven en romanç durant els s. XI, XII i XIII.

 

La IV, es dedica a entendre les raons per les que moltes fonts cristianes i musulmanes, guarden silenci en relacio als cristians protegits, “dimmis” o mossaraps que vivien en zones manades per musulmans. Per als mandataris cristians, aplicats en la substitucio dels rits hispans tradicionals pels unitaristes romans, els cristians governats per musumans no eren mes que “falsos cristians”. Als mandataris musulmans, no els interesava gens mencionar-los, mes que quan eren font de problemes. No obstant es documenta que la mitat de la poblacio de la Lisboa de principi del s XII, continuava professant el cristianisme.

 

El V demostra que en ciutats dominades pels musulmans com Sevilla, Murcia, Granada o Tunis, seguiren havent cristians durant els sigles XII, XIII, i inclus en sigles posteriors, lo que confirma l’existencia d’una considerable poblacio autoctona cristiana.

 

En els VI i VII, presentem els numerosos testimonis, des de mitan del s XII fins al moment de la reconquista, que acrediten la continuïtat del cristianisme valencià.

 

Els articuls VIII, IX, X i XI es dediquen a estudiar la comunicacio entre valencians i conquistadors forasters, que es documenta en el Llibre dels fets de Jaume I.

 

Pel VIII sabem, que la reconquista valenciana es produi fonamentalment per capitulacio dels vençuts, seguint un proces de contactes previs, negociacions, i subscripcio de pactes. Estudiem els interlocutors que intervingueren en cada fase, aixina com aquells que es comunicaren directament en el rei.

 

En el IX parlem del registre escrit de la Cronica, de les “cartes” creuades durant el proces de capitulacio, comprovant que solien escriure’s en les llengües oficials de les parts que eren el llati i l’arap, llengues que la Cronica assigna als alts representants politics i religiosos de cada part. Comprovem que hi havien traductors, d’una i de l’atra part, que es presenten en moments molt puntuals, en molts casos exclusivament per cortesia diplomatica.

 

El X acredita que la Cronica atribuix i reproduix la llengua de cada interlocutor, reproduint parlars hispanorromanics, galorromanics, llati i arap, comprovant que la llengua en que s’expressen els musulmans valencians, tant en estil directe com indirecte, es el romanç valencià. Analisem els motius que justifiquen l’excepcio de Peniscola.

 

L’XI estudia la diferencia entre la conquista per capitulacio i per la força de les armes. El territori valencià fon conquistat fonamentalment per capitulacio, per lo que el poble valencià continuà sent propietari de les seues terres, canviant simplement els destinataris dels seus imposts. Els “senyors” forasters es feren en les terres dels musulmans rics que fugiren i en algunes dels pocs llocs presos per la força de les armes. Eixes terres continuaren sent treballades pels valencians, que aplegaren a acorts en els nous “senyors”, tal i com demostren documents que parlen de  “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”. Hi hagueren valencians que reaccionaren de distintes maneres a la reconquista. Uns colaboraren a fer-la possible, uns atres la reberen en alegria, i alguns no estaven tans disposts a canviar de mandataris. Alguns valencians eixerciren d’intermediaris entre els conquistadors i els descontents. Tot aço demostra que valencians i forasters s’entenien.

 

El XII es dedica al “Repartiment”. Comprovem que molts dels forasters que reberen terres no s’establiren en elles, aixina com que tambe hi hagueren valencians, de distintes religions, que reberen propietats. Estudiem que el fet de dur noms d’orige arap, no era sinonim de ser musulmà. Constatém que alguns musulmans que reberen donacions, una volta convertits al cristianisme, no son mes que una mostra de continuïtat d’una noblea valenciana. Evidenciem, que el Llibre del Repartiment, dona clares proves del romanç valencià anterior a la conquista.

 

En el XIII, tractem sobre la continuïtat de costums anteriors a la reconquista cristiana, com el rec o la configuracio dels termens municipals, que per a ser possibles necessitaven ser transmesos, evidentment, comunicant-se. Estudiem distints episodis de determinacio de fites entre termens, en l’assistencia de cristians i musulmans, comprovant que s’entenien perfectament, sense el minim rastre de que hi hagueren traductors. Es posa de manifest la toponimia romanç valenciana de la preconquista.

 

El XIV el dediquem a estudiar la falsetat escampada per alguns catalans i acatalanats, sobre que els predicadors cristians predicaren en arap als musulmans valencians. Comprovem l’existencia de cites que parlen de que els musulmans havien d’escoltar als predicadors, que formulaven preguntes que eren respostes pels musulmans, dialogant i disputant entre ells. No existix ni una sola cita que evidencia que la predicacio es fera en arap, ni el minim indici que puga fer sospitar la presencia de traductors.

 

En el XV, parlem sobre les exageracions interessades que s’han escrit sobre els “studia linguarum”. Constatem que sense molt d’exit, es pretenia que els predicadors deprengueren llengues en ells, no per a predicar als musulmans espanyols, sino per a intentar predicar en terres d’Ultramar. Constatem que els mestres que els ensenyaven eren musulmas espanyols coneixedors de l’arap i del romanç, molts dels quals es convertiren al cristianisme.

 

Els articuls XVI i XVII demostren la mentira escampada per alguns catalans i acatalanats en relacio a l’ostracisme social dels conversos valencians, estudiant documents que nos mostren a uns conversos absolutament integrats, eixercint moltes i variades professions, en identics problemes als que tenien uns atres cristians, entre els que passaven completament desapercebuts. Uns i atres es comunicaven en la seua llengua de sempre, que era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XVIII, estudiem la continuïtat del poble valencià, una part del qual es converti a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana, “reconvertint-se” al cristianisme posteriorment a la reconquista cristiana, en una gran part. No hauria de caldre dir, que canviar de religio no vol dir canviar de raça.

 

En el XIX vegem eixemples de cristians que es feen passar per musulmans i de musulmans que es feen passar per cristians, lo que era possible per l’indiferenciacio produida per l’identitat racial i de llengua. Aportem diferents casos en que esta llengua fon el romanç valencià.

 

El XX i el XXI, tenen com a finalitat, analisar com l’identitat racial i de llengua de membres d’un mateix poble que professava distintes religions, dugue, a que les jerarquies religioses i politiques musulmanes i cristianes intentaren la seua diferenciacio, obligant a que els vençuts dugueren signes externs discriminatoris. Nos centrem especialment en l’estudi de les mides diferenciadores, que a partir d’un cert moment, es pretengueren impondre als musulmans valencians, centrant-nos especialment en la “garceta”.

 

En l’articul XXII, vegem que una de les finalitats principals de l’imposicio de signes externs diferenciadors, era impedir les relacions sexuals entre membres de distintes religions, degut a que l’aplicacio de normes islamiques, en acabant transpostes pels cristians, podien fer que el fill/filla producte d’eixes relacions, haguera de professar una religio determinada, en perjui de l’atra. Posem eixemples de relacions entre cristianes i musulmans valencians, en els que les cristianes implicades es defenien alegant a que l’unica diferencia entre un cristià i un musulmà valencià era que l’ultim estava circumcidat, de lo que es despren la total identitat racial i de llengua.

 

Els articuls entre el XXIII i el XXVII, els dediquem a la normativa de “convivencia”, que dictaren musulmans i cristians per a intentar evitar la cohabitacio, la celebracio de festes conjuntes, algunes relacions laborals, i inclus la “conversacio” i “comunicacio” a que duia la “familiaretat”. Tot aixo relacionat en la voluntat de les jerarquies d’impedir contactes sexuals entre membres de distintes religions. Tambe intentavent dificultar, que des d’una posicio dominant, es poguera influir en la conversio del dominat.

 

En el XXIII, incidim en les normes que intentaven evitar la cohabitacio en espais comuns, posant de manifest els problemes de les conversions masives.

 

El XXIV es dedica a comprovar que musulmans i cristians prohibiren la celebracio de festes conjuntes, sense conseguir-ho.

 

En el XXV parlem sobre les restriccions a relacions laborals entre musulmans i cristians establides per les jerarquies de les dos religions, pretenent evitar que la part dominant induira a l’apostasia a la part subordinada.

 

En els XXVI.- XXVII, comprovem les fluides relacions entre musulmans i cristians valencians, els quals es transmetien propietats, s’associaven per a distintes activitats, participaven conjuntament en actes publics, es prestaven i s’empraven diners, subscrivien contractes de treball, anaven junts ala banys publics, compartien burdell i taverna, i jugaven junts. En llocs de poblament mixt es reunien en consell general. Compartiren inclus activitats administratives. Totes estes relacions tenien lloc comunicant-se en romanç valencià.

 

De l’articul XXVIII al XXXIV, els dediquem a comprovar, que la llengua que usaven els musulmans valencians en els procediments judicials, era l’algemia valenciana o romanç valencià.

 

En el XXVIII, tractem sobre com els musulmans permeteren que els cristians “dimmis” o protegits, resolgueren els seus pleits segons el seu dret, de la mateixa manera que en acabant ho feren els cristians en els musulmans conquistats. Estudiem el sistema judicial dual valencià de la postconquista, i la foma de resoldre els pleits entre musulmans i cristians.

 

El XXIX concreta el sistema judicial cristià, a partir d’eixemples en els que intervingueren musulmans, comprovant les interrelacions entre cristians i musulmans, que aplegà a que alguns musulmans ixqueren com a fiadors de cristians.

 

En el XXX vegem que el rei en Jaume ordenà, exclusivament per al regne de Valencia, que totes les parts d’un procediment judicial es celebraren i s’escrigueren en romanç, prohibint l’us del llati.

 

El XXXI, el dediquem a analisar la lliteralitat de les declaracions dels implicats en els processos judicials, manada pel rei, de lo que s’extrau la seua importancia a l’hora d’analisar la llengua en que s’expressava el poble, tant cristià com musulmà.

 

En els articuls XXXII i  XXXIII, a partir de distints procediments judicials, comprovem que els musulmans valencians participaven en ells, parlant en la seua llengua propia que era l’algemia valenciana o romanç valencià, sense que hi haja la mes minima mencio a traductor algun. Nos concentrem especialmente en alguns Llibres de Cort de Justicies valencians, publicats recentment, diferenciant quan les declaracions dels musulmans consten en estil directe o indirecte.

 

L’articul XXXIV, està dedicat a divertir-nos en les desficaciades interpretacions d’alguns catalans i acatalanats, i a posar de manifest les contradiccions en les que incorren, quan comproven tant la fluidea de les relacions entre cristians i musulmans, com que la comunicacio entre ells tenia lloc, senzillament, parlant-se en algemia valenciana o romanç valencià.

 

Finalment, en els dos ultims XXXV i XXXVI, comprovem que la llengua popular dels valencians, cristians o musulmans, present fonamentalment en els Llibres de la Cort del Justicia del s. XIII, tant en lexic com en morfosintaxis, es una mostra de practicament totes les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana, mostrant-nos com era el romanç valencià anterior a la conquista, del que prove la nostra llengua valenciana, generadora del primer sigle d’or de qualsevol llengua peninsular.

 

Front a les opinions d’alguns catalans i acatalanats que propugnen que la poblacio autoctona valenciana havia perdut la seua llengua romanç alegant el “prou” de temps que havia passat des de la conquista musulmana, mantinguent que el fet de que parlaren romanç es “improvable”, perque “no es pot provar”, crec haver tret un bon cabaç de proves que acrediten que la poblacio valenciana descendent d’iberorromans, conservà el seu romanç valencià, que es l’orige de la nostra llengua valenciana.

 

¿Qué mes es vol, que comprovar l’existencia de paraules en valencià en un text escrit en arap quan faltaven pocs anys per a la reconquista cristiana, i constatar, que als pocs anys de la reconquista, els conversos i musulmans valencians declaraven en perfecte valencià en tots els procediments judicials?

 

A pesar de tot, continuaran havent tararots, que seguiran repetint el florit, estantiç i pudent catecisme catalaniste del sigle passat, perque el seu cap no els dona per a assumir tota la nova informacio historica i cientifica, que confirma i explica l’historic sentiment dels valencians, de ser un poble singular, en una llengua propia, que sempre s’ha dit i es dirà llengua valenciana.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXVI)

En l’articul anterior hem vist una relacio d’alguns “arabismes” i “mossarabismes” del romanç valencià, en que els cristians i musulmans valencians del s. XIII s’expressaven davant dels Justicies. En el present articul, escomençarém pels mal dits “valencianismes”, i analisarém algunes de les caracteristiques morfosintactiques d’eixe romanç valencià. I dic mal dits “valencianismes”, perque la llengua valenciana no te valencianismes, per ser tota ella valenciana, de la mateixa manera que en el castellà no existixen “castellanismes”. Totes les llengues romances compartixen un cos lexic important, que no es ni d’una, ni d’un atra, sino de totes elles.

 

Alguns dels “valencianismes lexics”, que es documenten son:

 

“Aixina” front a “així”; “archilagua” per argilaga front a “argelaga”; “arreus” front a “eines”; “banchal” o bancal front a “sorts” o “peces”; “besties” front a “bísties”; “blavura” front a “macadura”;  “bragues” front a calçes; “cabaç” front a “senalla”; “cabeça” front a “cap de bestiar”; “canella” front a canyella”; “canterer” front a “terrisser”; “carabacer” front a “carbassaire” “cedacer” front a “sedassaire” “cobertor” front a “vànova”; “colomer” front a “colomar”; “colp” front a “cop”; “corder” front a “xai”; “deposit” front a “dipòsit”; “chich” front a “petit”; “egüater” front a “eugasser”; “exarcia” front a “xarxa”; “engrosar” front a “engreixar” o “engrosseïr”; “espenta” front a “empenta”; “faena” i no “feina”; “falta” front a “mancança”; “femater” front a “escombraire”; “fenol” per “fenoll” front a fonoll; “foguer” front a “fogona”; “frontera” front a “façana”; “gavinet” front a “ganivet”; “giner” front a “gener”; “juhi” front a “judici”; “laurador” front a “camperol; “lançol” front a “llençol”; “lavanera” front a “rentadora” “lealment” front a “lleialment”; “lentiles” per “llentilles” front a “llenties”; “mala” front a “dolenta”; “mealla” front a “malla”; “menucier” de “menucies” front a “menuts”; “obrer” front a “paleta”; “panader” front a “panisser”; “paniç” front a “blat de moro”; “parentesch” front a “parentiu”; “pedra picada” front a “carreu”; ”pleyt / pleit” front a “plet”; “poal” front a “galleda”; “puynada” front a “cop de puny”; “raudor” front a “roldor”; “reals” i no “rals”; “rech” per rec front a “regatge”; “rechoa” per recua i no “rècula”; “regalicia” fronta a “regalèssia” “robament” front a “robatori”; “sarçil” front a “sargil”; “servici” front a “sevei”; “servo” o “cervo” front a “cervol” “tregua” front a “treva”; “vaixell” front a “vas”; “verdader” front a “veritable”; “vespra” front a “vigilia”; “viuda” i “viudatge” front a  “vidua” i “viduatge”; i unes atres com “alna”, “argent viu” “avenes”, “baynador”, “bayner”, “camals”, “cosin germà”, “costat”, “defenedors”, “depús” per “despus”, “devesa”, “en sobines”, “esportí”, “esportes”, “forment”, “fornilla” i “fornilers”, “manegues”, “millers”, “onça”, “oró”, “paela”, junt a “ferres” o ferros de la paella, “pati” de cases, “peller”, “plegador” de plegar de terra,  “rama”, “sanch”, “tegel” per tigell, “vagabunt”…

 

Es curios, que respecte de la paraula “tregua”, Corominas afirme que en el “Llibre dels fets” aparega “tregua (no sé si casualment) quan es parla dels moros valencians, treva parlant de Catalunya”.

Tambe documentem “valencianismes verbals” com “acaçar” front a “empaitar”, “deffendre” front a “defensar”, “desbaratar” front a “disbaratar”, “pendre” front a “prendre”; “prestar” front a “emprestar”;  “sacodir” front a “secodir”; “tenre” per tindre front a “tenir”; “tirar” front a “llençar”; “tocar” front a “trucar”; “trauch” de traucar i no “trocar”, “traure” front a “treure”, i uns atres com “arrapar”, “arreuçar” (“faldes arreuçades”), “aprear”, “calar” (de creure’s), “cascar”, “eixancar”, “escomençar”, “estamordir”, “muntar”…

 

En relacio als mal dit “valencianismes”, s’ha de destacar l’antiguitat d’alguns d’ells, que els acatalanats, per un extrany complexe d’adoracio als catalans, substituixen sistematicament pels seus equivalents catalans, en l’unica finalitat de destruir la llengua valenciana. Moltes d’estes paraules es troben documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana, com “argent viu”, “barcella”, “carrasca”, “cascar”, “paniç”, “senda”, “servo”… Els catalans no poden apoderar-se de paraules documentades en el romanç de l’epoca de dominacio musulmana com “bec”, “barrina”, “barruga”, “portal”, “dida”, “faixa”, “fada”, “febrer”, “forat”, “forca”, “forn”, “forner”, “guerra”…i moltissimes mes.

 

Els Llibres de Cort del s. XIII, tambe demostren que moltes de les caracteristiques morfosintactiques del valencià actual podrien haver tingut orige en el romanç valencià prejaumi. Posarém alguns eixemples.

 

En el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina trobem l’us de “en” pel classic “ab” front al català “amb”, com per eixemple, quan es descriu un hort “affrontant en les carreres publiques”.

 

Tambe trobem eixemples de la perdua de la “l” etimologica en “atre” com “e tota l’atra terra romanent fora la dita tapia de la carrera”, o en “que li donaren atre tanbé servii”, perdua confirmada en paraules com “atresí”, o “atretantes”.

 

Segons Ponsoda, en el Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, llevat de “poc mes de mitja dotzena d’ocasions…en la resta d’ocasions, centenars, els topònims van precedits per “en”, com en quasi tot el valencià actual”.

 

Trobem formes verbals incoatives en isc/ix, com “ixcha”, “ixqué”, “ixqueren”, “restituïscats”, “puniscats”, “desisch”…Participis exclusius com “defés”, “establit” o  “complit”. Subjuntiu en -ara, era, ira-, com “agra” per haguera, “deguera”, “tornara”, “demanara”, “fore vist” per “fora vist”. Passats com “fon” per “fou”, “viu” per “veié” i formes com “pertaynexent”.

 

Ya es documenta el present d’indicatiu en “e”, en frases com “yo, dit Bernat Esteve….asigne a vos, dit justicia”, “ofer e done e liure lo dit en Domingo…”, o “e yo…, presente a vos e asigne III peces…”.

 

En general no hi ha confusio entre la “a/e” atones, documentant-se “maravellava’s” no “meravellava’s”; “nax” de naixer no neixer, “traure” no “treure”…

 

Es confirma la valencianitat de la “ch”, present en toponims com “Orcheta”, “Luchen”, “Perpunchen” o “Chiva”, en noms com “Sancheta” i en paraules com “gancho” o “chich”.

 

Crida l’atencio l’abundancia dels diminutius, propia del valencià, en noms com “Paschualet”, “Dominguet”, “Martinet”, “Berengueret”, “Micalet”, “Micheleta”, “Johanet”, “Johaneta”, “Andreuet”, “Marieta”, “Ramonet”, “Nadalet”, “Sancheta” “Sibilieta”, “Peret”… i en paraules com “loceta”, “morteret”, “talladoret”, “archeta poca”, “cabacet”, “balancetes pochetes”, “cubertoret”, “caxeta”…

 

Trobem substantius abstractes en “ea” com “malea”, “lunyea”, “richea”…Paraules com “Real” per “reial”, “Leal” per “Lleial”, “faena” per “feina”…Noms propis com “Vicent” front a “Vicenç”, “Bertomeu” front “Bartomeu”, “Micalet” front a “Miquelet”…Les paraules que en llati tenen “n”, fan el plural en –ns com en “margens”, “homens”, “prohomens”, “asens”…

 

Finalment, en este breu repas, es significatiu que Ponsoda afirme en relacio al Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina que els demostratius simples “est” / “esta” / estes”, “signifiquen un 52,3% del total”, superant per tant a les formes reforçades “aquest” o “aquesta”.

 

Per tot lo vist, podem concloure que els “arabismes”, els “mossarabismes” i els “valencianismes” presents en els Llibres de les Corts de Justicies valencians, son una mostra del romanç del poble valencià, que cristià o musulmà, inaugurava una nova epoca en mandataris cristians. Segurament, estem davant de les caracteristiques que definien l’algemia valenciana o romanç valencià parlat anteriorment a la reconquista cristiana, que no diferixen massa de les caracteristiques de la llengua valenciana de hui.

 

Es sabut, que en l’inici de la lliteratura en llengua valenciana, el prestigi del provençal indui a que els escritors valencians imitaren algunes de les seues caracteristiques. Pero molt pronte abandonaren eixa lliteratura pseudoprovençal, acostant-se a la llengua real del poble, donant com a resultat el sigle d’or de la llengua valenciana. No obstant, els nostres classics valencians, conservaren certes formes afins, que en algun moment podien haver tingut mes prestigi.

 

La discussio de hui en dia entre llengua “formal” i llengua popular, te un precios antecedent en “La brama dels llauradors de L’Horta de Valencia”, de Jaume Gaçull. Resulta especialmente interessant, pels segurs antecedents familiars prejaumins de Jaume Gaçull, sent que segons Vernet, el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi”, per lo que provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. En este punt, recordar els antecedents prejaumins d’un atre repressentant del sigle d’or valencià que encara escrivia una lliteratura “aprovençalada”, que es Jordi Sant Jordi, que es el el “Jordiet” a qui els Jurats es referixen junt a la seua germana dient que “eren fills de hun moro”.

 

Puix be, Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, conta com consegui aquetar a un grup de llauradors que s’enfilaven armats cara a Bernat Fenollar, com a responsable d’una “sentença malvada”, que “en gran vituperi de tots”, consideraven que “bandeja los nostres lenguatges”, devant lo qual protestaven i demanaven “que·ls nostres parlars no·ns vullen constrenyer”. Jaume Gaçull es comprometé a actuar com a mediador, i dirigint-se a Bernat Fenollar li explicà que “res no es mal dit, si mal no·s vol pendre”, preguntant-li si es que es creia que ell era “mustaçaf d’aquestes mesures”, o si es que acas es considerava “femater, plegant les bassures”. Acaba demanat-li que “dexau los usar tals mots y paraules”, perque “los ho mostraren sos pares y avis / hi u han heretat de sos rebesavis”, establint una clarissima relacio de continuïtat de la llengua valenciana del poble pla valencià.

 

El text de Jaume Gaçull arreplega bones mostres de la llengua d’eixe poble al que volien acallar. Trobem arabismes com, “açuts”, “albarda”, “alfondech”, “agafa”, “arroves”, “baldraga”, “caçudes”, “gatzara”, “mustaçaf”, “rabera”, “tanda”. “Mossarabismes” com “marraçans”. “valencianismes lexics” com “aladre”, “banda”, “bando”, “bassures”, “bayna”, “bou”, “caraces”, “carabaces”, “caragols”, “ceda”, “cordells”, “corro”, “cudolàs”, “dentera”, “empollastrit”, “esgarradores”, “est/esta”, “exa”, “femater”, “fenoll”, “gangalles”, “juhi”, “llentilles”, “malenconies”, “mando”, “morro”, “nyafa” (present en el salteri de la Biblioteca Mazarina), “parades”, “rames”, “resclum”, “roydo”, “suja”, “tifells”, “trapes”, “tricotraco”, “trunfo”, “virolla”… Verps o formes verbals exclussivament valencianes com “acacha”, “s’acostaven”, “afolla”, “aguardar”, “apega / pegat” (contagiar), “aplata”, “arrime”, “cala”, “colgue”, “corcada”, “chafa”, “curruxar”, “defendre”, “desllandada”, “engolit”, “enllafarda”, “espluga”, “folgue”, “ixquen / ixqui”, “maixcava”, “llastime”,  “llimiteu”, “pasmat”, “pendre”, “percha”, “plegant”, “poguera”, “rahonavem”, “soflime”, “sorbiu”, “sorrega”, “tenteu”, “viu”… Expressions valencianes com “al manco”, “a la revesa”, “de punta en blanch”, “l’hu diu”, “stich un gat”, “temps de les chapes”…

 

Es interessant saber que Jaume Gaçull nos diu que “les viles y llochs d’on partiren” els llauradors de la “brama”, eren “Torrent, Alaquas, y d Vistabella / Picanya, Mislata, de Quart, y d’Aldaya / y de Benetucer, Moncada, y Godella /  d’Albal, d’Alfafar, Patraix, y Gilvella / y d’Almuçafes tambe, y d’Alboraya / y de Catarroja, Ruçafa, y Sollana / tambe d’Espioca, Carpesa, y Payporta / de Massamagrell, y de Meliana / de Benimaclet, y de Borriana / y, per abreujar, de tota la horta”. Francesc Jesús Hernàndez, en “Un assaig sobre La Brama de Jaume Gassull”, explica que “Els llocs que són esmentats són, generalment, els ravals o alqueries àrabs, ja convertits al segle XV en nuclis de població a L’Horta”. Independentment de la borinotada que supon parlar de “ravals o alqueries àrabs”, perque eixos “ravals o alqueries” no estaven en Arabia sino en Valencia, crec que es impossible no vore que Jaume Gaçull deixa ben clar que que els musulmans valencians, junt als cristians valencians que s’havien convertit al cristianisme, parlaven en l’algemia valenciana o llengua valenciana popular que havien heretat dels seus antepassats, que eren els mateixos que els del propi Jaume Gaçull.

 

I acabem este llarc articul sobre l’algemia valenciana, antecedent de la llengua valenciana, com el varem escomençar en “L’algemia i llengua valenciana: concepte i historia”, reproduint la cita mes coneguda en llengua valenciana, que parla de la “algemia” valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans que reberen al rei Jaume I, en la que Jaume Roig, en “Lo spill” o “Libre de les dones”, identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna”.

 

Els “il·l·lustrissims” de la AVL pretenen impondre una la llengua distinta a la llengua valenciana heretada dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, assistiren a un canvi de religio oficial en el s. XIII. ¿Conseguirà l’AVL que el poble valencià deixe de sentir-la com a propia, en lo qual podria estar fent-se el cami cap a la seua destruccio? Realment, crec que ni aixina. El poble valencià ha fet que la llengua valenciana haja sobervixcut a les immersions en arap i en castellà, i sobreviurà a l’immersio a la que intenten sometre-nos. De moment, lo que ha conseguit l’AVL es un poble que passa d’ells, llevat de quan obligatoriament, fent valdre la “rao de la força, s’ha de complir en certs tramits. Tambe han conseguit criar ad alguns que atres “vassalls” apardalats, sense vergonya de fer el ridicul quan parlen, perque es creuen ser “mestres” d’uns atres valencians que han mamat la llengua valenciana tota la seua vida. Pero no hauriem de consentir que l’AVL proseguixca per eixe cami. El poble valencià ha de sentir-se mes, i mes, orgullos de la nostra llengua valenciana. Els que treballen contra el poble valencià, no mereixen dir-se valencians i sobren.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXV)

Per a acabar esta serie d’articuls, considere interessant fer un chicotet estudi, encara que siga superficial, del lexic i d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià present en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, centrat sobre tot en els originats en el s. XIII. Anem a comprovar l’existencia de “arabismes”, aixina com dels interessadament nomenats “mossarabismes” i “valencianismes”, que simplement son una part del romanç valencià en el seu conjunt. Els vorem en distints grups de paraules, sabent que algunes d’elles poden ser de dubtosa adscripcio, ya que entre els propis experts existixen divergencies en quant a l’orige etimologic d’algunes d’elles.

 

En primer lloc parlarém dels “arabismes”, alguns dels quals perduren en la llengua valenciana actual, havent-se perdut uns atres en devindre del temps. Una llengua pot incorporar lexic d’una atra per distints motius. El lexic incorporat pot definir conceptes sense denominacio especifica previa o introduir-ne de nous. Tambe pot ser, que el bilingüisme d’una poblacio o de part d’ella, conduixca a l’intercanvi / adaptacio i/o substitucio de paraules d’una llengua per les equivalents de l’atra, sense motiu aparent que ho justifique.

 

Es tracta d’un proces que exigix d’un temps considerable. El romanç de la poblacio autoctona manada per governants que professaven l’islam, fon el responsable dels romancismes de l’arap presents per eixemple, en el “Vocabulista in arabico”. La convivencia en l’arap d’eixa poblacio autoctona, fon la responsable dels arabismes del romanç valencià. Es impossible creure’s, que els arabismes integrats en el romanç valencià que anem a vore, siguen producte d’una fusio “instantanea” de les llengües romances dels forasters i de l’arap parlat per alguns musulmans valencians, sobre tot quan alguns catalans i acatalanats mantenen que no s’entenien. Mustafa Ammadi, en “Los arabismos y el legado andalusí” diu que els arabismes “fueron introducidos por mozárabes bilingües que los tomaron directamente del árabe andalusí…”, lo que no es cert del tot, perque els responsables de l’introduccio dels arabismes foren tots els descendents dels hispanorromans que convixqueren en l’arap, independentment de la religio que professaren.

 

Procedint a agrupar els arabismes per distints temes, trobem paraules relacionades en el mon de l’aigua o del rec com “albufera”, “aljub” o aljup, “almarjal” o marjal,  “cequia” i el seus derivats “cequier” “sobrecequier” i “cequiatge”, “çarig”, o safareig, “rambla”… De l’agricultura i camp com “adaça” o dacsa, “alcaravya”, “aldaheya” o res, “alegria”, “alfaç” o alfals, i el seu derivat “alfaceras”, “alfolbes”, “arroç” i el seu derivat “arroçar”, “exarch”, “safrà”, “màstech”, “realgar”… Pesos i mesures com “almut”, “arrova”, “cafiç” i el derivat “kafiçades”, “faneca” i “fanecada”, “quintal”, “tafulles”… Teixits, vestits, tints com “almexia”, “alcoton” o coto” i derivats com “alcotonina” o “alcotonada”, “alquicen”, “almaguena”, “badanes”, “barragà”, “cassot”, “çunnar” o cinturo propi de cristians, “taleca”… Professions com “albardaner”, “alfondeguer” o “alcavota”… Carrecs religiosos o administratius com, “alamin”, “alcadi” i el derivat “alcalde”, “alcayt” i el derivat “alcaydia”, “alfaquim”, “alguaçil”, “almuctaçaf” i el derivat “almustafia”… Relacionats en la religio com “algimia”, “aljamia” o “aljama”, “alquible”, “çunna”, “mezquita”, “moçaquis”… En la guerra com “adalil”, “almenara”, “almiral”, “almocadens” o “almucaten”, “almugaver”, “barbacana”, “exea” o guia, “ginet”, “rechoa” o recua, “talaya”… Sobre relacions de dependencia com “alforrament” o lliberament o “Ixarich” o eixaric. Del comerç com “albarà”, “alffondech” o fonda, “almacera” o almassera, “almodin” o almodí, “dabeha” o carniceria, “morabatins”, “maçmodina”, “masmodins jucefies”. De l’urbanisme o construccio com, “açucach”. “alcheria” o alqueria, “aldea”, “algepç”, “algorfes”, “arraval”, “barri”, “real / rial / reyal” o “rafal”, “rajola”… Imposts com “alquieda”, “gabella”, “tarchana” o “cequiatge”. Termens domestics com “albaneques”, “alceldre”, “alcocera”, “alcoles” o alcolles, “almànjerra”, “almaracxa”, “almatrachs”, “alquella”, “alquinal”, “çabates”, “exovar” o eixovar, “magerra”, “marfega”, “matalaf”,  “tabacs”,  “taça”, “taleques”, “sucre candi”… Jocs com els “escaquecs” o escacs, instruments de musica com la “guitarra”, termens relacionats en la festa com “alifara”.

 

Vullc ressaltar el terme “algimia”, respecte del qual el DCVB, el fa vindre de l’arap “al-gemi”, o “església de cristians”, a partir de la traduccio “ecclesia xristianorum” que consta en el “Vocabulista in arabico”. Dozy extengue el seu significat al de “lloc de reunio”. En el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, es documenta en la frase “e ixqué’s de 1’algímia”, referint-se a una extranya “mesquita de Callosa”, en la qual un cristià, “Michel de Moya”, entrà i s’adormí.

 

Els arabismes dels Libres de la Cort, s’extenen inclus a verps com “afalagar”, “nafrar” o “talayar”. Paraules com “tabac”, ha donat lloc a “entabacar”, “rambla” a “arramblar”, “safareig” a “safarejar/saforejar”, “albarda” a “albardar”, “gabella” a “agabellar”. Alguns atres veps valencians que tenen orige en l’arap son “alfarrassar”, “agafar”, “agarbellar”, “albellonar”, “alquitranar”, “amoixamar”, “averiar”, “balafiar”, “dansar”, “descorfar”, “encadufar”, “entarquimar”, “sangolejar”….

 

En els Llibres de Cort, tambe trobem adjectius com “alquenyada”, “farahona”, “tafur”, “xamuça”, “fadri”, “sendat”…

 

Trobem paraules mixtes d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap, com “alcaldera”, de l’arap “al” + llati “caldarium”; en relacio a la qual Ponsoda ha escrit que “Resulta extrany que en aquest cas s´empre caldera amb l´article àrab aglutinat. Segurament l´obrador “de la tintureria” ja existia abans de l´arribada dels cristians i els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”. Tambe “alçabó” de l’arap “al” + llati “saponis”, de la que escriu Ponsoda que “…trobem la variant alçabó, cosa extranya ja que l´àrab assimila l´article davant ç, s, z, etc, segons em comunica Carme Barceló… Aquest alçabó fa pensar que probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó”. Encara trobem unes atres com “algeps” de l’arap “al” + llati “gypsum”; “alcortina”, “alciure”, “almoneda”…

 

Finalment trobem noms mixts. Mahmud ali Makki ha escrit sobre “un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo” (“Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”), i en els Llibres de la Cort trobem noms com “Fatimela”, “Lopel” o “Jucefel”. L’any 1283, els noms dels “fils pubils que foren de Exemen Jacme Altivici” eren “Ferrando e Marieta e Exemeneta e Exemenolo e Andreuet e Lopelo”.

 

Desgraciadament, en l’actualitat s’està fomentant la desaparicio de molts dels arabismes de la llengua valenciana, i sorprenentment introduint-ne alguns catalans, inedits en llengua valenciana, com dir-li “maluc” a la cadera o costat. Que els arabismes eren propis del poble pla es demostra en el fet de que l’arabisme “farahona”, usat l’any 1275 per Abdulmugit, per a adjetivar una mula que un cristià, a qui denuncià, li havia venut fraudulentament, ha segut conservada i feta evolucionar pel poble pla valencià a “faró, -na”, que en el significat de “Arisch, ca”, arreplegà Marti Gadea en el seu diccionari.

 

Passant als mal dits “mossarabismes”, ne trobem alguns com “algeps”, “barandat”, “barcella”, “carrasca”, “cerrer”, “chic”, “corder”, “cresol”, “fondo”, “foya”, “furt/furtar”, “gancho”, “llegó”, “orchica”, “oró”, “moreno”, “tramella”…

 

En relacio a “algeps”, Emili Casanova ha escrit sobre els “mossàrabs meridionals: algepç, oró”. De “barandat”, Corominas diu “format en mossàrab amb conservació de la -ND- originaria”, com unes atres paraules que trobem com “senda”, “mondar”, “vianda”, “comanda”, “condrir”… De “barcella”, Corominas parla “d’un tractament mossàrab diferent”, front a la dialectal “barchella”, estant format a partir del sufix diminutiu “ell/ella”, present en unes atres paraules com “tramella”, “gargameyla”, “trebanells”, “moratell”… De “carrasca”, que apareix en la frase “en la canal prob les carrasques”, referint-se a la vall de la Canal i al coll de la Carrasqueta, Corominas afirma respecte a “Carrasqueta”, que es “segurament  d’època pre-islàmica”. En relacio a “scerrer” o cerrer, Corominas l’explica per “supervivencia escadussera del mossàrab valencià”. De “chic”, Corominas afirma que “que el mot vagi existir en mossàrab, s’ha d’admetre de totes maneres”. “Corder”, segons Corominas es “forma heretada del mossàrab”. De “cresol” Corominas parla del “duplicat mossàrab de cresola”. En relacio a “fondo” -“fondidicul”-, i “foya”, son dos de les paraules que sempre es retrauen per a explicar les “lleis de fonètica històrica del mossàrab”. De “furt / furtar”, Corominas diu “sens dubte heretat del mossàrab en el P.Val”. De “llegó”/”lligó”, s’ha escrit que “La variant vocàlica lla/lle/lli s’explica molt bé si és continuació d’un ús romànic anterior a la repoblació…, com a deguda al timbre fluctuant de la vocal mossàrab”. En relacio a “gancho”, Corominas diu “d’origen mossàrab”, mantinguent de “orchica” que “que vindria normalment del l’urgiqan o argiqan mossàrab”. De “moren” o moreno diu Corominas “que el nostre moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab”.

 

En relacio als “mossarabismes”, ultimament, el catalanisme mes cerril ha volgut desterrar-los del mapa, volent que siguen “aragonesismes”. Per supost no expliquen ni el seu us tan primerenc, ni les raons per les que uns imaginats “colons” catalans, adoptaren inmediatament i generalisadament paraules aragoneses, oblidant les propies. Tampoc expliquen les raons, per les que algunes d’elles, no es documenten o es documenten minima o forçadament en texts aragonesos. Contrariament, no veuen que moltes d’elles es troben documentades en l’algemia o romanç anterior a la reconquista cristiana.

 

Deixarém per a una atra part d’est articul la presencia dels interessadament dits “valencianismes lexics”, aixina com un chicotet estudi d’algunes caracteristiques morfosintactiques del romanç valencià parlat pels cristians i musulmans valencians dels s. XIII.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIV)

Tota la documentacio que hem analisat en esta serie d’articuls, demostra que els valencians que professaven l’islam, es comunicaven en romanç en els valencians que professaven el cristianisme, sense detectar-se el mes minim problema. Tambe hem vist que molts valencians que professaven l’islam passaven a ser cristians, com la cosa mes normal del mon. Tot aço desconcerta i posa nerviosos als representants del catalanisme histeric, que no tenen mes eixida que desbarrar i escriure incoherencies sense llimit, inclus mes de lo que sol ser habitual en ells. Anem a vore-ho.

Ans de tot, considere imprescindible denunciar la manipulacio d’una cita treta d’una carta de l’any 1337 enviada per “Arnaldi Cescomitis Arch. Tarraconensis” al papa “ad Benedictum XII”, en la que l’arquebisbe de Tarragona li digue al Papa, que havia oït, que un bisbe de Valencia que havia faltat, -segurament Ramon Despont (1289-1312)-, havia dit publicament “Audivi namque a bon. mem. Episcopo Valentino hoc publice praedicante”, que en el regne de Valencia, hi havien tantes o mes mesquites de sarraïns, que iglesies de cristians “quod tot vel plures sunt in sua Dioecesi Mezquitae Saracenorum quot Ecclesiae Christianorum”, i tants o mes que ignoraven les oracions dominicals, pero sabien parlar en algaravia o sarrainesc “& tot vel plures nescientes orationem Dominicam & scientes loqui Algaraviam seu Saracenice quot e contra”. La manipulacio catalanera els ha fet “traduir” que “la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament “algaravia seu sarracenice”.” (“Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents” de Vicent Baydal). Es dir quan la cita parla de valencians que sabien parlar en arap, els acatalanats inventen que parlaven “exclusivament” en arap. Pero com el tir sempre els ix per la culata, resulta que  la cita ajuda a visualisar el mit de la repoblacio i la falsa substitucio de la poblacio autoctona. Ademes, nos ilustra sobre l’existencia d’un ambient de conversos que encara no havien depres les oracions dominicals en llati. Sabem que l’immensa majoria d’ells parlaven en romanç, i que alguns d’ells eren bilingües en arap. De lo que no cap dubte, es que el desconeiximent de les oracions en llati, i el fet de que alguns musulmans parlaren en arap, posava dels nervis a la jerarquia católica, que desconeixia eixa llengua.

Respecte de les estretes relacions mantingudes entre cristians i musulmans, Isabel O’Connor, en “Les activitats econòmiques dels mudéjars de Cocentaina a finals del segle XIII: més enlla d’una comunitat de camperols pobres”, ha estudiat els diners que durant un determinat periodo, “alguns cristians de Cocentaina i la seua contornada devien als mudéjars de la mateixa zona” comparant-ho en els que els “mudéjars de Cocentaina i de la seua contornada devien…a algun cristià”, aplegant a la conclusio de que “L’estereotip de que els mudéjars de Cocentaina eren simplement un grup d’exàrics empobrits desapareix després de l’anàlisi dels deutes que tant cristians com mudéjars tenien amb altres”, conclusio que contrasta “amb 1’opinió de Carmel Ferragud Domingo, el qual anomena la majoria de mudéjars exàrics”.  Resalta que “tampoc era estrany el veure a cristians i mudèjars com a socis”, negant el “estereotip que es perpetua sovint en 1’historiografia de que els mudéjars eren una comunitat marginalitzada”. Per a desgracia dels acatalanats, la realitat contradiu la idea que s’havien fet d’uns “supercolons” catalans sometedors de la poblacio autoctona.

En relacio a la llengua dels musulmans valencians, escomençarém comprovant que una de les tactiques de catalans i acatalanats, consistix en que quan la estudien en algun lloc, constatat que els musulmans d’eixe lloc parlaven en romanç, conclouen sense mes, en considerar-ho com una exepcio respecte a lo que succeia en uns atres llocs. La catalana María Teresa Ferrer i Mallol, que comprovà que els musulmans de l’horta d’Alacant parlaven sense problema en romanç, s’afanyà en escriure que “La situació, era, doncs, molt diferent a la d’Elx o de la vall d’Elda, on la població sarraïna es mantenia més aïllada i no entenia el català, almenys la majoria”. Segurament seguint a esta catalana, i cometent l’error de fiar-se de qui es molt poc de fiar, Ben Eckersley ha escrit en la seua tesis doctoral, que hi evidencies de que ningun musulmà d’Elig parlava en romanç “There is evidence that at Elche, no-one among the Muslim population spoke the Romance language at the turn of the fourteenth century” (“The myth of minority: cultural change in Valencia in the thirteenth century at the time of the conquests of James I of Aragon”). I es queden tan amples.

Per a traure de l’error a la catalana i al confiat foraster, qué millor que les paraules d’un acatalanat valencià d’Alacant, Josep-David Garrido i Valls, qui en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, ha escrit que “no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitano crevillentina… que permeti suggerir l’ús normalitzat de la llengua àrab”, afirmant que “Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català”. En relacio al romanç d’Elig, en temps i una canya, serà interessant estudiar el romanç contingut en el conegut “Codex d´Elig”, en el que hi ha documentació de finals del XIII i principi del XIV (fins a 1321), a on podem llegir fragments com “quen fosse vengut, que auria son acordo”. Qui vullga dir-li ad eixe romanç “català”, haurà de preguntar-se sobre si l’escrigueren catalans bufats que es posaren a escriure en acabant d´una festorra, o sobre si era gent de la terra, als que els entrà l´enronia d´escriure, sense acabar els cursets de català. Si a pesar de tot, es conclou en que es català, s’hauria de reivindicar l´orige català de totes les llengües romances, del aragones, del castellà, i ¿per que no? del llati. Algunes favades com que el “contacte de llengües”, fa oblidar inmediatament la llengua propia i escriure en una especie de “mescolança”, no cola.

A la destarifada teoria sobre el “unilingüisme arap” de tots els musulmans valencians, constatada la abundant documentacio que mostra a musulmans valencians parlant en romanç valencià, li ha seguit la teoria del “aprenentage” de “català”, en la que alguns catalans i acatalanats tampoc s’aclarixen. Per a uns, els musulmans valencians eren incapaços de dependre “català”, perque nomes podien dependre aragones o castellà. Per a uns atres, els unics capaços de dependre “català”, eren els musulmans de “l’elite”. Uns atres, els otorguen la capacitat ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”. Encara hi ha uns atres que comproven, que sense ser de “l’elite”, tots els sarraïns participants en un proces judicial, podien haven depres “català”. Vejam-ho.

Un gat vell, com el “il·l·lustrissim” A. Ferrando, fa temps que havia parlat sobre la possibilitat de “que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, expressions en romanç no català posades en boca dels nostres mudéjars”, pretenent justificar l’existencia “d’una minoría de moros “llatinats”, pel fet de que “s’havien aplicat a aprendre una llengua románica -1’aragonés o el castellà- o que la sabessen parlar pel fet de ser immigrants d’aquestes terres o pels seus contactes comercials”. (“Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista” – 1990). Es facil coincidir en ell, en que el romanç dels musulmans valencians es “romanç no català”, per ser romanç valencià. Ara, lo que es difícil d’entendre i un autentic misteri, es la rao per la que el “il·l·lustrissim” nega als musulmans valencians la capacitat de dependre català, desconeguent quines son les caracteristiques del català que relacionen la possibilitat del seu aprenentage, en que es professe una religio o una atra.

Hem dit que uns atres catalans i acatalanats pareix que sí que concedixen als musulmans valencians la capacitat de dependre català. Pero uns nomes que ad alguns musulmans i uns atres a tots. Carmen Barceló, una volta dit que “no tenim noticia que els musulmans utilitzassen intèrprets de català”, afig que “Ve a compte dir aci que, lògicament l’elite mudéjar coneixia els dos idiomes”, es dir que concedix a “l’elite” musulmana la capacitat de dependre català, negant-li-la al poble pla que volia continuar professant la fe musulmana, per lo que pareix ser que nomes els poderosos i els rics podien dependre “català”. Ponsoda, a la vista del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, que escomença en texts de l’any 1269, exten l’aprenentage ad “alguns” musulmans, encara que no foren de “l’elite”, i escriu sobre la possibilitat de que “els mudéjars, almenys alguns, havien aprés la llengua -poc o molt- dels seus nous amos, la dels cristians”, comprovant que no renuncia a la manipulacio de conceptes, quan usa l’expressio de “mudéjar” o somés, ahistorica en lo que respecta als musulmans valencians, o la de “amos” cristians, que induix a una falsa relacio generalisada de sometiment a uns inexistents “colons”. Finalment, la catalana Ferrer i Mallol, pareix que exten l’aprenentage a tots el musulmans participants en un proces judicial que estudià i que tingue lloc l’any 1315 en l’horta d’Alacant, els quals no eren precissament de “l’elite”, manifestant que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés…, sembla que és el català”, no “semblant-li” massa be, perque no era català, sino valencià.

En relacio a la teoria sobre l’aprenentage de “català”, primer hauriem de preguntar-nos sobre si en 1264 en Alcoy, en 1269 en Cocentaina, o en 1315 en l’horta d’Alacant, els musulmans havien tingut temps suficient per a dependre la llengua d’uns suposts “colons” catalans, en el domini i la fluidea necessaria per a defendre’s o declarar en procediments judicials, sense que la seua llengua tinguera els defectes gramaticals o sintactics propis d’un aprenent, detectant-se exclusivament l’us d’arabismes, dels mal dits “mossarabismes” i dels interessadament calificats com a “valencianismes”, curiosament, tots ells, extesos tambe als cristians.

Per aixo hem de saber que tant Cocentaina com Alcoy, foren conquistades per Jaume I l´any 1244. El rei conta el proces de conquista de la zona en  la seua Cronica “E apres pres lo castell de Consentayna, e la vila de Alcoy e Albayda e Penaguila…”. En quant a l’hipotetic assentament de forasters per la zona, hem de saber que les cartes de poblacio de Cocentaina, Alcoy, Albaida i Penaguila no es conserven, per lo que no es te seguritat sobre la seua datacio. De la carta pobla de Cocentaina, Ponsoda diu que “no trobada fins ara, és de 1260”. La carta de poblacio d’Alcoy, seria de 1255 si creguem a Diago que diu que fon despachada per “Pérez de Arenos”, encomanant la repoblacio “a su Alcayde Garces a Bernardo Çaual a Colon y a Guillen de Ortoneda”. El Repartiment registra donacions -que no assentaments- en Albaida l’any 1249. En relacio a Penaguila, segons Josep Torró, no es fins a 1270, quan, “comencen a efectuar-se donacions particulars…al terme de Penaguila”. Ademes, la zona de que parlem, es viu afectada per le revoltes d´Al Azraq, la primera d’elles començada l´any 1245 i no controlada fins a 1258, i la segon de 1275-76, durant la que aplegà a conquistar Alcoy. No pareixen ser els moments mes adequats per a que uns pressunts “colons” catalans organisaren “cursets de català” per a musulmans valencians. Tampoc pareix, que des dels pressunts assentaments fins a que es detecten les primeres declaracions dels musulmans en perfecte romanç, hagueren dispost de molt de temps per a l’ensenyança.

Si anem a la zona d’Alacant, sabem que l’infant Alfonso de Castella la conquistà l’any 1247, otorgant-li els furs de Toledo, passant per una soberania castellana de 48 anys, que estigue esguitada de revoltes musulmanes, fins a que l’any 1295 fon conquistada per Jaume II, no estabilisant-se la situacio de guerra, fins al tractat de Torrella de l’any 1304, pel que s’acordà que “…Alcant, Elche con su puerto de mar… Ella e Novella, Oriolla, finquen e romangan al rey de Aragon”. En el proces judicial estudiat per María Teresa Ferrer i Mallol de l’any 1315, resulta que els musulmans “hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, en una llengua que ad ella li “sembla que és el català”. Creure’s que en poc mes de 10 anys, els musulmans d’Alacant, que segons la teoria dels aprenentages havien d’haver depres castellà, ya havien depres català per a defendre’s i declarar en processos judicials, es lo mateixet que creure’s que els acatalanats volen (sense anar en avió). Es evident, que la poblacio musulmana de l’horta d’Alacant, parlava en un romanç que seria paregut al que pocs anys mes tart, l’any 1346, i referit al parlar d’un oriolà, era identificat com a “valencianesch”.

Tambe hauriem de preguntar-nos, sobre les raons per les quals l’immensa majoria, de les declaracions dels musulmans valencians front als Justicies, están redactades en romanç valencià, -al que estos desficaciats diuen “català”-, i no en qualsevol atre romanç, sent que les disposicions del rei en Jaume en relacio a l’us del romanç en les compareixences judicials, parlen de “romanç”, sense especificar ningun d’ells en particular. Els catalans i acatalanats que no vullguen dir destarifos com el de el “il·l·lustrissim” Ferrando sobre que els musulmans valencians nomes deprenien aragones o castellà, s’enfilaràn cara al “descobriment” d’Enric Guinot de que “alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán”, sent eixa la rao, per la que les musulmans valencians deprenien “català”.

Els queda el “chicotet” problema, de que la genetica dels valencians desmentix rotundament la repoblacio catalana. Ho vaig posar de manifest en “La mentira sobre «Els fundadors del regne de Valencia”, i ho acaba d’arredonir, l’articul publicat en el “Levante” del 9 d’octubre de 2013, en el que es publicaren els resultats de l’estudi genetic “Cognoms Catalans”, dut a terme per cientifics de l’universitat Pompeu Fabra, del que es conclou que “no hay vinculación genética entre valencianos y catalanes”. En paraules d’un dels cientifics de nom Francesc Calafell, “No encontramos vínculos genéticos entre Cataluña y el País Valencia”. I si la repoblacio catalana es una farsa, o fon tan insignificant que no ha deixat rastre genetic en els valencians, ¿qui enseyà a parlar valencià als musulmans valencians? No hi ha una atra resposta, mes que el romanç valencià ya era la llengua dels valencians, musulmans o cristians, previament a la reconquista cristiana.

Una atra “explicacio” divertida al fet de descubrir que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià, es la que donà Josep-David Garrido i Valls, en “Les comunitats musulmanes d’Elx i Crevillent…”, qui ho justificà en que “se’ls imposà l’ús de la llengua dels cristians”, tombant el dogma sobre l’arabofonia unilingüe i persistent dels musulmans valencians. A renglo seguit, reconeix que aixo ho diu, a pesar de que “les capitulacions de la conquesta, al llunyà segle XIII, no diguessin res al respecte”, es dir, que no te ni una sola prova que ho documente. Tot molt “cientific”.

Finalment, l’acatalanat que mes s’ha acostat a la realitat, ha segut Ponsoda, qui estudiant el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, en acabant de plantejar-se la hipotesis de que “Que els moros sabien parlar algún romanç que seria una mena de barreja de català i d’aragonés”, teoria que rebuja per la “científica” opinio de ser “degavellada”, es plantejà “que parlàssen mossàrab i que aquest fos molt mes semblant a 1’aragonés que no al català”, cosa sorprenent en acabant d’haver vist que els musulmans valencians, s’expressaven en perfecte romanç valencià, gens paregut a l’aragones.  L’hipotesis de que els musulmans valencians parlaren un romanç “mossàrab”, a pesar de ser introduida en la premisa de que eixe “mossàrab” era “mes semblant a 1’aragonés que no al català”, salvant el dogma de que la llengua valenciana es d’importacio catalana, merixque un calbot del factotum acatalanat Germà Colón, que escrigue sobre l’obra de Ponsoda que “Si havia de fer algun retret a una obra tan reeixida, l’adreçaria només a la tirada que encara hi té l’autor envers el famós mossàrab”.

Al respecte, hem de saber, que no es l’unic acatalanat que manté esta opinio. El canadenc Joseph Gulsoy, doctor honoris causa per l’Universitat de Barcelona, posseïdor de la Creu de Sant Jordi pels seus servicis als catalans, va escriure en relacio al llibre “La identidad etnolingüística de Valencia”, de Mourelle de Lema que “El senyor Mourelle de Lema, amb gran porfídia, s´ha dedicat a provar -com si hagués necessitat de fer-ho puix que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català”. El pobre es veu que no s’ha enterat de que eixa opinio, en el mon de l’ortodoxia catalanista, seria mereixedora de bascollada, calbot, carchot, cinqueta, galtada i punyada.

En els dos proxims articuls analisarem, per damunt damunt, part del vocabulari i la gramatica del romanç valencià pressent en en els Llibres de les Corts dels Justicies valencians, parlat pel poble cristià i musulmà valencià del s.XIII. Moltes de les caracteristiques d’eixe romanç, encara perduren hui en dia. Algunes d’elles estan en perill d’extincio simplement per no coincidir en el català, i per obra i gracia de l’AVL.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXIII)

Hem vist casos documentats de la ciutat de Valencia, Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant, que demostren que els musulmans valencians parlaven en romanç valencià. Anem a continuar veent-ho en alguns eixemples trets del Llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina (1269-1295).

El llibre de la Cort del justicia de Cocentaina, reproduix en estil directe algunes frases de conversacions en les que intervenen musulmans. L’any 1275, “Aben Xayhan, moro”, comparegue davant del Justicia cristià, per a denunciar que “Bertholomeu, fil de na Saragoça, avia furtada sa filla”, dient-li textualment “e dix li: no demanatz per ma filla!, si el rey ven en la terra yo men clamare a él”. L’any 1289, en la declaracio de Jucef Huarat Abeç consta la següent cita textual “e dix al dit fill de Pescuyal: S[…] d’alí, que·ls hi volem jaure”. El mateix any, Hamet Pescuynal, requerí al Justicia “requir a vos, justicia”, per a “que vos al dit Martín Péreç forçets en rahonar mon dret, e yo, a conexença vostra e de la cort, daré a él son salari”, dient-li que havia de fer-ho “per vostre officii”, afegint que “e si no, que yo que-u pusca \a vos/ demanar, en mon loc e en mon temps, davant lo seynor rey, ho davant son percurador ho son loctinent”. De l’any 1294 consta una denuncia segons la qual “Hale, muler de Mahomat Rallí, denuncia denant vos, Domingo Cepillo, justici[a] de C[ocentania], que-n R[amon] de Turbayllos, \dimercres/ present passat, forçà a sa filia, per nom Muhdia, [e desponc]ellà a aquella per força. Per on suplica a vos, justicia, la dita Hale, que vos que [enantets] per vostre offici contra lo dit R[amon] segons fur de Valencia”.

L’estil directe tambe consta en distints compromisos de musulmans fets publics en el Llibre de la Cort del Justicia. Per eixemple, l’any 1289, consta que un musulmà “Jo, Abdallà Huarat Axay, estadant de Cocentania” es compromete a construir-li un forn a un cristià, “promet a vos n’Arna[u] […] que fare a obs d’en Arnau de Romaní, seynor de Perpunchen, I forn”, detallant la situacio, començament, duracio, cost i condicions de les obres “prop del castel, d’ací a I mes primervinent, que·l auré acabat, lo q[ual] […] en suma de XL sous, e si mes calç faré, que vos que·n siau […]”. Del mateix any 1289 es l’otorgament d’uns poders de procuracio d’uns musulmans a uns cristians “Nos, Mahomat Aben Agrar e Hamet Aben Hualit, moros, fem e establim procuradors nostres don Simon de Tormos e Guillamon de Fores”, en els que es concreta que l’objecte de la procuracio era recuperar un deute “en demandar e recobrar d´en Guerau Calandri, veyn de Cocentania, e d’en Bertran de Calatayub, veyn d’Alcoy, CLIIII sous e IIII diners de moneda de rials d’aquel deute que a nos deuen, que es en çuma de CCII sous”, establint-se la remuneracio de la procuracio en “los ditz CLIIII sous e III diners en paga a vos metem per rahon car nos aquels deviam a Hamet Aben Callem, e lo dit aquels a vos devia”, comprometent-se els musulmans a que “tot ço que per vos será feyt e procurat, per nos ferm e estable sera agut e en res no ho revocarem”, poders que donaren estant “Presentz Jaffar Aben Yaub, Mahomat Aben Xiquir”.

L’estil indirecte el trobem en els clams o demandes de musulmans contra cristians, dels que oferim alguns eixemples. L’any 1269, “Abrahym urat Farax \se clama/ de Michel de Moya, posant contra él que·l volc degolar en la mezquita de Callosa, en la qual el dit Abrahym jacia en fe del rey”. L’any 1274, “Abdulhuaheb, moro, se clama d’en P(ere) Cax” i posa contra ell “que él, usant de son offici de l’alcaydia dels moros del raval, en lo mercad del rey…”. En 1275, “Abdulmugit, moro, se clama de A(rnau) de Pina, posant contra él que camià a él una mula per un mul seu, la qual li promés que anava ben e no avia en si malicia nenguna. On, com la mula sia xamuça e farahona, e no sia tal com él li promés…”. Este mateix any, “Abdumelich, moro, se clama d’en Johan de Bitoria posant contra él que li deu dar I kafís e II barcelles d’olives…”, i “Abdulhuaheb se clama de Johan Alegre, posant contra él que él tenia preses I moro e una mora de Seta…”. L’any següent, “Abdalla Abnaxay se clama d’en Almerich Ferrer posant contra él que·l logà per a cobrir sa casa e que’l ferí ab una cana en lo cap…”, i “Hamet Aben Hualit e Mahomat Aben Agrar se claman d’en Guerau Calandri posant contra él que lis es deutor e pagador en CCII sous de rials…”. L’any 1277, “Alí al-Murcí se clama de Lorenç, e posa contra él que li dona dos colps en la cara ab la man del plan la I colp, e l’altre colp ab la man en revés”. En 1295, “Hamet Elbarbajuç se clama de Johan Payví que·l nafra a tort e sens raho…”.

Tambe trobem expressions de musulmans valencians baix la forma de “confessio” o “denuncia”. L’any 1277 “Bacca, moro del raval confessà e dix que aquels II homens que la justicia per él pres…” i “dix que aquels no foren a la sua preson ab aquels II peons que a él levaren a Alacant, que aquels d’Alcoy se fogiren, per que diu que aquels dos no foren en colpa de la sua preson”. L’any 1277, “Hamet Abenhibil confessa que él, e Nage, e el Mazcon, e Axir, e Mahomat Abenhybil, son girman, e Hamet al-Ruffa ixqueren del raval de Cocentània ab volentat que si poguessen pendre neguns christians catius,…e quan foren en lo figueral de Martín d’Azagra venian II christians e saltejaren-los…e depux agueren acort que vinguessen al port per saltejar ab VI conpaynons”. Pero la delinqüencia no era exclusiva dels practicants d’una religio determinada. L’any 1275, “Axa, muler de Aben Cibrehi”, comparegue davant el Justicia “e denuciant demostrà a él”, que uns cristians entre els que es trobava “Bertholomeu de Saragoça”, de qui ya hem vist que havia segut acusat de furtar a la filla d´Aben Xayhan, “furtaren son fil en la orta de Cocentània, lo qual fil seu a nom Cibit”, pregant al Justicia “que él que faça enquisicion contra aquels per son offici, que ella no perda son fil”, donant l’informacio sobre quan fon pres “E dix que fo pres en dia de dicmenge, ben ha V setmanes”.

A voltes trobem manifestacions de musulmans en unes atres fases del procediment, com la proposta de testics o l’interrogatori. Durant el proces d’Abdulhuaheb contra P(ere) Cax “fo demanat Abdulhuaheb si pot provar”, a lo que “[Dix] que sí e vanà provar per Bernat Marín, e per A(rnau) de Pina, e per Michel Péreç de Muriones, e per Jucef Aben Miró, e per Abraym Am[…], e per Hamet Alebra”, es dir que tenia testics tant cristians com musulmans. El mateix any, en un procediment iniciat a instancies de Ramón de Canet en contra “d’en Alí Allobadí”, interrogat el musulmà sobre “si él begue vin de dia en taverna depux ença que él fo son ixarich… Dix que no begué vin de dia en taverna depux que él fo son ixarich d’en R(amon) de Canet”.

Considere interessant incidir en el proces de l’any 1275 instat per “Abdumelich, moro”, en contra de “Johan de Bitoria”, motivat per distints deutes, en el que es posa de manifest la riquea de les relacions entre valencians de distintes religions. En el clam, Abdumelich explicà al Justicia que el cristià li devia “I kafís e II barcelles d’olives, mesura de Valencia”, per contracte “de laurahon”, pel qual tenia dret a la “terça part” de la collita d’olives de “la terra que él laura”, de la que s’havien collit “III kaffissos e mig que foren”, equivalent a “l·oli que pogra ixir d’aqueles olives, lo qual […] esser III arroves d’oli, mesura de Valencia”. Ademes li demanava “una faneca d’ordi que a él deu”, junt a “II sous e mig” per rao “de sa part de les figues e de la palla… e de un dia que laura ab él”, afegint “que li deu II sous e mig per sa part de collir les olives”. El cristià “negà a él deure totes les coses per él, a él demanades”, donant la seua explicacio. En l’interrogatori, “Fo demanat Abdumelich si él vené al dit J(ohan) la arrova d’oli per III sous e IIII diners”, a lo que “Dix que no”. A la pregunta sobre si “pot provar qu·él li vené la dita arrova d’oli”, consta que “Dix que sí, e vanà provar per Pero Michel”. A les preguntes sobre “si pot provar los II sous e mig de la part de les figues e de la palla e de la lavor d’un dia” o “si pot provar los II sous e mig de les collidures de les olives” contestà “Dix que sí, e vana provar per moros”. Curiosament, J(ohan) de Bitoria proposà com a testic a “Çaaht Alhua[…]c”, per a provar que Abdumelich “li devia dar forras e quítias” les dos parts de l’oli. Comprovem que les discrepancies d’una relacio laboral entre un musulmà i un cristià foren denunciades pel musulmà al Justicia cristià. No hi ha indici de problemes d’enteniment degut a la llengua, ni a l’hora d’acordar els termens del contracte de “llauraó”, ni a l’hora de denunciar l’incompliment dels pactes davant del justicia, ni a l’hora de contestar a les preguntes formulades, sino tot lo contrari. Tot indica que totes les parts s’entenien perfectament. Curiosament, el musulmà propongue a un testic cristià, i el cristà a un musulmà.

Finalment, sabem que els cristians i musulmans valencians s’entenien perfectament perque alguns parlaven entre ells i uns atres oien, entenien i reproduien la conversa. L’any 1277, “P(ere) Ximénez” declarà “que oý a Mahomat Alhomemi dir que·1 rey d’Aragon que faya tracion de talar Montesa… E encara oy dir al dit Mahomat que·1 rey que faya tracion, que tenia el girman…”. Un atre cristià, “Domingo Perivaynes”, declarà “que oy dir a Mahomat Alhomemi de mal del seynor rey d’Aragon”, i que ell estava present quan el “dit Mahomat parlava ab P(ere) Ximenez, e deia que·1 rey d’Aragon no pertaynia per a rey…E encara oy-li dir que-l rey d’Aragon no mereyxia per a rey… e per que terres de Valencia no auran pau.  Tambe tenim la declaracio de Mahomat Alhomemi, estant presents “la justicia e els juratz e el alamin Abnaxay, Abraym Alancarí, Alí Almurcí”. Davant de tots ells, cristians i musulmans, declarà que el motiu d’haver dit tot aixo del rei d’Arago, podia haver segut que estava borracho “dix per son sagrament…que tot aquel mal pot esser que él digues del seynnor rey e mes, perque él era enbriach”. D’este proces, es curiosa la locucio atribuida al musulmà de que “quan el rey amena, la regina axanca”, conservada actualment en Benimantell en la variant “quan ton pare pixa ta mare s´aixanca”, que evidencia que el romanç valencià era la seua llengua materna, que li permetia el domini de frases fetes inclus estant bufat.

En estos articuls, hem comprovat, que en el s.XIII, musulmans, conversos i cristians valencians, a voltes de dificil distincio, s’entenien sense problemes en romanç valencià. Hem vist declaracions judicials, moltes d’elles lliterals, de conversos i musulmans que acrediten que la llengua dels musulmans valencians, era l’algemia valenciana o romanç valencià, independentment de que alguns d’ells tambe sapieren o tingueren mes o manco nocions d’arap. Dels inventats “traductors”, ni rastre. Crec que no es pot dubtar de que aço es una prova mes, de les moltes que demostren l’orige prejaumi de la llengua valenciana, que es nostra i autoctona, per lo que no dependix de ninguna atra.

Negar la realitat objectiva, comprovable i comprovada, i substraure’s a la llogica, es un sintoma d’esquizofrenia. En el proxim articul repassarém alguns dels “arguments” esquizofrenics, en els que alguns catalans i acatalanats, es pensen que nos enganyen.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XXXII)

Hem vist que el rei en Jaume manà que en el Regne de Valencia, els procediments judicials havien de celebrar-se en romanç i no en llati, aixina com que les declaracions dels pleits havien de reproduir-se de forma lliteral. Toca comprovar que els musulmans valencians participaven en eixos juïns parlant en l’algemia o romanç valencià, que era la llengua en la que es relacionaven en els cristians. Ho farem a partir de diferents casos documentats, escomençant per alguns extrets dels llibres de la Cort del Justicia de Valencia 1280-1288, 1298, seguint per uns atres eixemples de procediments judicials que tingueren lloc en Alcoy, Xativa, Chivert i l’Horta d’Alacant. Deixarém els de Cocentaina per a un articul exclusiu. Escomencem per eixemples de la ciutat de Valencia.

 

Bernat Desnoguer acusà a “Ali Atzabpon, moro de Exerica”, d’haver ajudat a fugir a un catiu seu de nom Çaat. Mantingue que quan fugien, s’havien amagat en una casa de cristians que ho consentiren “s

abens e consentens la dona, muyller d’en G(uillem) de Pinta, e altres compaynes de la dita casa”, per lo que demanà “que façats inquisicio contra lo dit Ali Abzabpon, moro de Xérica, e contra tots los altres que al dit crim an donat conceyl ni obra ni ajuda”. Interrogat Ali Atzabpon “jura a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciació, e negà aquelles esser veres”, contestant que no “e dix que no” a unes atres preguntes. Çaat desdigue a Ali en el seu interrogatori, quan “dix que Ali Atzabpon dix a ell e conceylà que se’n anas ab ell a casa de don Jayme, seynor de Xerica”. En relacio a la casa a on s’havien amagat, declarà que “dins la dita casa trobaren la dona e II serventes”, afegint que “quan la dona lo veé ferrat, dix-li: Malastruch, mes te valia que te’n anases en altre loch…”, i que estant en el celler “vingueren les serventes e digueren-li que se’n entras…”. Queda clar que els dos musulmans entenien i s’expressaven en romanç valencià.

 

“Mahomat Almolini, de Quart”, denuncià a Arnau de Romaní perque “a tort e sens rao e injuriosament e publicament, denant molts”, l’havia agarrat “e tiran aquell pels cabells, gità’l en terra”. Una volta en terra continuà fent-li, “colps e ferides, li feu al cap Iª nafra, e encara feu a aquell altra nafra en la cama squerra”. Comprovem que l’any 1288, un musulmà de Quart s’expressà en romans valencià per a denunciar a un cristià, que provablement era familia del “Arnaldo de Romanino, civi valentino” que a partir de l’any 1266 fon bale de Valencia.

Pere Maçó, denuncià que “Çayt Oratçale, de Quart, e na Johana d’en Barçaló, bateyada”, havien ajudat a fugir a “Maymó, sarraí catiu seu”. En l’interrogatori, “Sayt Huartçale, moro de Quart, jurà a sa lig e fo demanat sobre les coses posades en la denunciacio, e negà aquelles esser veres…”. Preguntat a on havia dormit quan fugi, “dix que en casa sua”, alçant-se “poch abans d’alba” per a fer llenya “a la leyna a fer”. Fetes “II somades de fornyla” (fornilla), anà a descarregar-les al forn de Berenguer Dalmau, la dona de qui “donà-li del vin de la companya, e begé mes de III taces”. Com es veu que no havia begut prou, conta que “enapres anà-se’n a la taverna d’en Tamarit e begé aquí de vin de XIIII dinarada e VII mealades de vin, e embriagà’s”. Per aixo, a preguntes concretes sabem que “dix que no sab, que enbriach ere” o que “dix que no, que enbriach ere e no li membra”. Constatem com un atre musulmà de Quart, que es relacionava en una conversa al cristianisme, declarà en romanç valencià, i s’excusà de que no s’enrecordava de certes coses, per haver-se bufat en la taverna d’un cristià.

En Silla, retingueren a un musulmà a qui dien “Mahomet, fil de Famet de Cayuel”, que era “de Malexant, aldeya de Borga”, i per tant “de la terra dels aragoneses”, perque en eixos moments Aragó estava “en guerra ab la ciutat e ab lo regne de Valencia”, i resulta que el musulmà anava “sens assegurament de pau e de treva”. Es veu que quan el prengueren, fon acusat de fer-se passar per cristià, perque duya distintius i nom cristià “anant axi com a christià, ab garseta e faynent-se esser chrestià e feent-se apelar Garcia”, explicant en l’interrogatori que “dix que no volia dir si era moro o christià per ço que si digués que moro era, que no·1 furtasen”, i que nomes davant del Justicia, “diria a él si era moro o christià”. Per aixo, davant del justicia, “dix que él era moro e fil de moro, so es saber, de Famet de Chayvel, moro de Malexanc, aldea de Borya, vassallo d’en Alaman d’Aguda e de don Pero Corneyl”. En relacio al nom cristià, digue que “aquel qui·l conexien e l’avien privat, l’apelaven Garciola, empero totavia sabien que moro era e vida de moro faya entre aquels ab qui anava”. Explicà el seu recorregut dient que havia vingut a Valencia en “don Pero Bertrán e Rodrigo Bertrán, vassalos del noble don Pero Ferrandes”, que havia estat en els monges de Benifassà “e estech ab los monges de Benifaçà”, que havia dejunat “dejunar la quaresma dels moros en la moreria” de Valencia i que quan fon pres, se n’anava a “Exativa”. Comprovem que al musulmà aragones s’expressa en aragonesismes com “vassalos” o “totavia”.

En un atre proces, distintes persones declararen sobre lo que havien sentit dir a “la sarrahina de casa, qui á nom Fátima” i a “Asmet, moratel de la casa”. Teresa “dix que ela li oy dir a la dita sarrayna”. Toda Martinez, “no oy dir a la dita sarrayna en presencia e audiencia del dit Salamó les dites paraules”. Maria García, “oy dir a Hamet, moratel de la dita casa, que com él portas Iª  granera a la dita mora…”. Toda, muller d’en Pere de Sarria declarà que a una pregunta d’ella “la dita sarrayna li respós que carn de cervo ab cebes e ab salsa”. Comprovem que una musulmana usa la paraula “cervo”, que segons Ibn Buqlaris (translliterada “s.rbu”), era propia de l’algemia de Valencia en el s. XII.

 

En una declaracio dels Llibres de la Cort del Justicia de Valencia que s’han publicat, de principi del s. XIV, referent a l’any 1315, sabem que “Martín Azenbugí”, segurament convers, “habitador in Burgiagot, testimoni, jura e interrogat… dix que no y sab plus, salvu aytant que be á XXXII ayns passats o pus, que ell, testimoni, sab que-ls dits sarrahins nomenats en la dita declaracio son morts…e dix que per ço com él, testimoni, en temps que era ffadrí conexia a aquells…e tornaven en casa de Mahomat Azenbugí, pare d’ell, testimoni”. En el mateix proces declarà “Çaat Ffarraig, sarrahí, habitador en Benizanó”, qui “jura per la alquible segons suna e costum de mores… e dix que ell, testimoni, nasch en l’alqueria de Bofilla e estech e fo habitador del dit loch be per XL ayns… e apres viu a les mullers d’aquells vestides de negre e portar viudatge per lurs marits et encara viu a Hamet, fill de Juçeff Abuaquill portar barba per la mort de son pare, e que tots los habitadors de Bétera o la mayor partida dehien que aquells eren morts”. No hi ha dubte de que els musulmans de Burjassot i de Bofilla parlaven a la perfeccio en romanç valencià.

 

En les denuncies i demandes criminals de l’any 1321 consta que “Jo Çahat Andraç, sarray de Quart, ab clamosa insinuació e ab fama pública de molts, denant anan…”, denuncià que Narbonet Sala, “moliner del dit loch de Quart”, havia mort al seu germà Azmet Arrendací.

 

Passant a Alcoy, pel seu Llibre del Justicia (1263-1265), sabem que “Maomet Axufí e Ferrando de Ortoneda feeren sagrament de calumnia, e·l dit moro dix quel dit Ferando li vené aquela vaca per bona, e que no avie nuyl mal…”. Tambe que Allí Abenvaiçan, “seraïn del raval”, es clamà de “d’en G(uilem) Çafont” i posà contra ell, “que nadi no fa·y olli sino él”, demanant a la justicia “que lli faça conpli[ment] de dret seg[un] fur de Valléncia, savan de crexer e de minguar…”.

 

De Xativa, sabem que l’any 1282 “Bernat Dezplá, per nom de si e per nom d’en Bernat de Sarria”, denuncià a “1’aljama dels sarrayns del raval de Xátiva”, perque no compraven la sal en la gabella de Xativa. En el jui comparegueren els “adenantatz del dit raval”, els quals “digueren e atorgaren, present en Bernat Dezplá, que en l’an primer passat que en Jafudà era batle de Xativa, que él, dit en Jafudà, que·ls demanava que la dita aljama…”. Pero digueren mes, perque “Encara dixeren e atorgaren que en l’an que en Mossé Almater fo batle, que li donaren atre tanbé servii per tal que no prenguessen sal”. El juge “On nos, en G(uillem) Dezcloquer, jutge damun dit, vista la demanda del dit Bernat Dezplá e la resposta de la dita aljama, vista la confessió dels ditz moros…”. Que els musulmans de Xativa parlaven en romanç valencià, ya ho comprovàrem en el Llibre dels Fets. Tambe de Xativa, es interessant saber que Isabel Bonet O’Connore ha estudiat cinc documents de principi del s. XIV provinents de distints archius, concloent que “Les escriptures de compra-venda i els préstecs, com el paper de Suleima en la disputa de jurisdicció entre Xàtiva i Valldigna, apunten al tema del bilinguisme entre els mudèjars valencians” (“En busca d’una minoría perduda: notícies sobre els mudèjars de Xàtiva”).

En relacio a Chivert, tenim un cas, succeït l’any 1304, segons el qual, Alicsen de Tolba denuncià al musulmà Aytolà, i a Llorenç, pastor de Chivert, perque entre els dos li havien fet creure que el musulmà era cristià, per lo que s’havia gitat en ell “lo dit sarray jagues et usas carnalment ab mi, dién que era crestià e yo creén que fos…”. Sabem que Llorenç i el musulmà parlaven entres ells sense problemes, perque en proces judicial que es seguí, Alicsen de Tolba declarà que Aytolà “se mudà son nom de conseyl del dit Lorenç, ço es que·s faya dir Johan et que parlàs com a serrà et deya que era del port et aquel no u fos”. Un dels pastors que estava en Llorenç de nom “Pedro, fil de Enegot Saragoça”, declarà que el “sarray dix que no avia diners et dix lo dit Lorens que eyl l’in prestaria…”.

Respecte del pleit del que ya hem parlat, que tingue lloc l’any 1315 en l’Horta d’Alacant, es una llastima, que Teresa Ferrer i Mallol no el reproduixca textualment, pero diu textualment que “Quant a la llengua usada pels sarraïns en aquest procés… tant els processats com els testimonis hi parlen i no tenen cap dificultat de comprensió”, afegint que “no hi ha indicis que hi intervinguin torsimanys”. Nos informa que durant el proces, interrogaren a Sancholo, a Mahomet Abotix i a Fatima, sa mare, a Saat Abotix, a Tammem Varassaat i a Nexma, sa mare, a Acdica, el saig, a Pere Andreu, el convers, a Maria, viuda de Berenguer Llop, dita na Lloba, a Joan Colom, a Aotzeis i a Fatima, als fill d’Alí Abenzeyt i d’Alí Alforrum, i a Berenguer Arquer, havent declaracions complementaries, i segons i tercers interrogatoris en torment. Comprovem que la defensa de l’unilingüisme arap dels musulmans valencians, es queda es exclusiva per als indocumentats acatalanats.

En el proxim articul, analisarem en exclusiva alguna de les voltes que els musulmans valencians de Cocentaina, actuaren davant de la Cort del Justicia d’esta poblacio valenciana.

BON NADAL 2013

De “La vida de la sacratísima verge Maria, mare de Deu, senyora nostra”

de Roiç de Corella

De vos naixqué / com raig del sol per vidre,

La vera lum / per qui la scura boyra,

Ha pres bandeig / d’aquest mon ydolatre,

De vostra carn, portant un noble camis;

Vos alletàs /aquell qui les steles,

Ffeu de no res / y a vos, que l’alletasseu;

Vos adormís / aquell qui tots temps vetla,

Al vostre cant / humil de simple tortra.

 

¡Remey perfet / de nostre dol e planyer!

¡Hi cóm ploràs / quant aquella carn pura

Ves çircumçir / ab un coltell de pedra,

De vostre cor / dur travessant escarpre,

Mirant plorar / lo qui tots nos alegra!

De vostres ulls, / besant la sua cara,

L’aygua mesclàs / la qual, de nostra vista

Leva los tels / que teniem per Eva.

 

¡Port de salut, / dels pelegrins endreça!

Al tretzen jorn / vos feren omenatge,

Del Orient / portant-vos grans estrenes,

Senyors e reys, / del mon princeps illustres.

Espanten-se / quant miren la donzella

Ab fill tan bell / parlar la sua lengua;

Mirant l’engast / Jesús en vostra falda

Adoren-vos, / mare de Deu y filla.

¡Bon Nadal!