NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (i III)

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (i III)

Per a escomençar a analisar per damunt el vocabulari dels bous, en primer lloc, parlarém de que un bou es una “res”. El DCVB nos posa en coneiximent de que “res” es paraula valenciana equivalent al “cap de bestiar” català. La trobem en el “Libre dels establiments de la Cort del Justicia de la vila de Gandia” que en 1410 parla de “…degollar la res de les reses… e que se´n puxen portar aquells dita res, exceptat que la dita res no sia mardà o esquellat”. Tambe Jaume Roig en “Lo Spill” escriu “Carn de res grassa / llet e los ous” o “les grasses reses / qu’eren trameses / ells les menjaven”.

I la res de la que parlem es diu en llengua valenciana “bou”, i no “toro” ni “brau”. Catalans i castellans, nomenen al mateix animal de dos maneres distintes, segons estiga o no capat. Pero eixa diferencia que fan castellans i catalans no te fonaments en llati. Pérez de Ayala, en la p. 230 del seu “Ideario etimológico”, nos diu que “Bos bovis, en latín, no quiere decir el buey, el ex toro, sino el macho vacuno; lo mismo quiere decir taurus, el toro”. Com hem vist en numeroses cites, “Bou” es la paraula valenciana absolutament predominant historicament i l´unica viva actualment, en la qual els valencians nomenem al “toro” castellà i català. I entre el “brau” i el “toro”, est ultim es el “mot català legitim”, segons Corominas, qui afig que el “que la llengua literaria hagi preferit “brau” és una preocupació fundada en ignorància de la historia…a ningú se li va acudir fins al maniàtic Careta en el seu bàrbar diccionari…”. L´us de “bou” referit al “toro” català podria ser un valencianisme de les terres del Ebre, segons podem comprovar en el llibre “Català per a periodistes de les terres de l’Ebre”, en el qual llegim: “Bou m: Toro”.

Tant “Res” com “Bou”, son paraules genuines valencianes en perill d´extincio. En el “Decret 24/2007, de 23 de febrer, del Consell pel qual s’aprova el Reglament de Festejos Taurins Tradicionals a la Comunitat Valenciana”, els “ignorants” traductors (segons paraules de Corominas) al servici dels “PePerets”, segurament “tutelats” per l´AVL, obvien que “res” es paraula valenciana, substituint-la sistematicament per “brau” i aixina nos parlen del “trasllat dels braus…”, o dels “braus participants en la festa” ¿Quin pecat hem fet els valencians per a no tindre dret a parlar i a que nos parlen en la nostra llengua valenciana?

Corominas nos diu que “en els pobles valencians…“la plaça de bous” és on fan les corrides de toros”. I es que els catalans diuen “corrides de toros” o “curses de braus” a lo que en llengua valenciana diem “corregudes de bous”, derivat evident del classic “correr bous”.

Si parlem d´evidencies del romanç valencià prejaumi en relacio als bous, hem de saber que Albal, apareix en el Repartiment com “Alboayal”: “Egidius de Atrosillo: alqueriam de Alboayal totam ab integro”, i podria provindre de l´aglutinacio de l´articul arap “al” i el romanç “boayal”, arcaisme de “boalar” o “bovalar”, paraules exclusivament valencianes segons el DCVB, i ya presents en els Furs que en “De les pastures e del vedat”, parlen de “fer boalar covinent”. Tambe en el Repartiment trobem: “J de Monso: casalia in Boatella…”. Segons llegim en la p 57 de la “Gramàtica histórica catalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta d´una paraula que s´havia “servat entre els habitants que parlaven romanç sota domini sarraí”. En relacio a la seua etimología, en la p 225 de “El mundo funerario en el País Valenciano…”, llegim que “Sanchis Guarner propone derivar el topónimo del diminutivo latino “bovatella”, de “bovata”, manada de toros”. Antecedent de “boada” o “bouada” en llengua valenciana, es interessant saber que Ibn Hayyan (987-1075), posà en boca del muladi Umar b. Hafsun (Alfons) la paraula romanç “boyatha” o ramat de bous. De l´any 1275 es la cita del “Llibre de Cort de Cocentaina” que parla de “un bou loro”. “Llor” o “lloro” es un llatinisme que pot vindre de “lurĭdu” o de “laurariu”. El gasta Jaume Roig en “Lo Spill”: “les christianes / juhies, mores / negres e lores / roges e blanques”. Simonet, en la p. 316 de vol II del seu glosari demostra l´us de “llor” o “lloro” durant l´epoca de dominacio musulmana.

Com no podia ser d´una atra manera, en el mon del bou, tambe trobem arabismes. Al bou en corda, se li lliga la corda a un collar fet de pell per un correger o “badana”, de l´arap “batana”. I en valencià tenim la paraula “garocha” o galocha” per a referir-nos a la “banderilla” castellana. Jaume Roig en “Lo Spill” escriu: “he tret del corro / hon me scorchava / hi·m guarochava / la carniçera”. Carlos Ros, en “Romanç nou curios y entretengut…”,  escriu: “claven ab una tauleta / possant damunt un suret / y encaixen la galocheta / toquen à matar lo Bou”. Si “garocha”, ve de garra, que ve de l´arap “garfa”, podriem estar davant d´un atre arabisme. En llengua valenciana, un ramat de bous es una “rabera” que Corominas diu ser paraula valenciana i tortosina, “…probablement de l’àr. “rabarib” pl. de rabrab…” afegint que “…a l´horta jo només l´hi he sentit aplicat a bous (mot que també usen per a toros…)”. Jaume Roig, nos parlava de “egues, someres / molt grans raberes / ab hun mardà”.

I per ultim, tenim paraules propies de la llengua valenciana, que simplement per ser-ho, es troben en perill de ser assessinades pels “anormalitzadors” acatalanats que tots coneguem. En llengua valenciana tenim una atra paraula genuina per a nomenar a l´estable dels bous. “Bustal” es paraula viva derivada provablement del llati “bostar” compost per “bos” i “stare”, i que ha donat toponims com la “cova del Bustal” en Pobla Tornesa o la “Partida Bustal” en Borriol. Els bous mengen “ferraja” que no “farratge” en un doble error de copia dels catalans que no distinguixen les a/e neutres. Comprovem l´erro quan el 8 d´abril de 1365, llegim que El Rei Pere ratifica diverses condicions sobre el seu poblament als musulmans de Castro i Alfondeguilla i escriu: “…raïms, garrofes, figues e ortaliça; e ferraja…”. I els bous en llengua valenciana “remuguen” no “rondinen” o “rumien” com diuen els catalans. Els bous valencians ixen a “pasturar”, no a “péixer”. Si el lloc a on pasturen o bovalar es troba tancat, es tracta d´una “serrada”. Ho llegim en els Furs que parlen de “çerades o boalars”. Quan ho necessiten, els bous s´arraceren en les “mallades” i no en les “cledes”. Un grup de bous lligats un darrere l´atre es una “recua de bous” que no una “rècula de toros”. “Jonec” es paraula valenciana provinent del llati vulgar “iŭnĭca”, en la que nomenem a un bou jove i que no es entesa per l´inmensa majoria dels catalans. Els bous poden “capar-se” i no “castrar-se”, paraula en la que coincidixen catalans i castellans. I els bous “bramen”, no “bramulen” ni “mugen”. Per aixo, podem sentirs “brams” o “bramits” de bou, no “bramuls” ni “mugits”. Jaume Bleda (1550-1624), posà en boca de sant Vicent Ferrer la frase de que “L´any nou donarà un gran bram lo bou”. En “Les estillades y amoroses lletres…”, de mitant del XVI es parla de “Un sospir tamany com un bramit de ase…”. En relacio a “corro”, en la p. 113 de “Temas de antropología española” llegim que “el término corro es utilizado únicamente en las comarcas valencianas en que está vigente este tipo de fiestas de toros…”. No es referix a soles al lloc a on es tanquen els bous, sino tambe al lloc en que es corren. El bou pot pegar “topades” i “tossades”. Tossada, de “tos” que no “clatell” es una atra paraula genuinament valenciana. La trobem en “Scachs d´amor” quan llegim: “com a moltons jugar Reys a toçades”. “Carabassejar”, es una curiosa paraula present en el Dietari d´Ayerdi del s XVII. Escriu Ayerdi: “acometeren al bou, el qual ne carabasechà alguns, vist lo qual pegaren en los que portaven la corda, a coltellades, y els tals fuigqueren y deixaren lo bou solt, y anà per Valencia fent molt mal”. I per a acabar, saber que per a embolar als bous es gasten uns soports de ferro o “ferrages” a on estan les boles en material combustible. Este significat de “ferrage” es inexistent en català.

Com a conclusio, es podria dir, que la tradicio valenciana dels bous, es autoctona i d´origens iberorromans. El poble valencià s´ha encarregat de mantindre-la per damunt de la religio dels seus governants -musulmans o cristians-, per damunt de distintes formes de govern -dictadura o democracia-, per damunt de distints sistemes politics -monarquia o republica-. I es que les costums i tradicions, es troben en l´essencia dels pobles. Es el poble qui les fa naixer fent-les propies, i es el poble, qui les deixa morir, be per canvis economics, be per evolucio de la consciencia social. Historicament, les prohibicions de certs poders -tant politics com religiosos-, que es creuen posseïdors de veritats absolutes, no han conseguit mes que reaccions en contra. En la p 214 de “Cultura i estudi local a la Plana de l’Arc” llegim que “durant el franquisme -per exemple- el bou embolat va estar prohibit durant un temps”. L´any 2009, el “Consell Valencià de Cultura”, ha tingut l´honor de fer un informe intentant reeditar la prohibicio franquista. ¡En lo bonica que es la llibertat, i aplicar la dita de que “qui no vullga pols, que no vaja a l´era”!

Saumade, en el llibre citat, i en relacio a la tradicio taurina valenciana parla de “signos asociados con la fiesta popular y con el arcaísmo taurino”, afegint que “Una tradición tan viva, merecería que se profundice la investigación, un trabajo que queda por hacer”. Tingau per segur que catalanistes i acatalanats, no investigaran sobre una tradicio que separa tan clarament, com tantes atres, a valencians de catalans, es mes, faran lo que puguen, per a destruir-la. Que sapien, que el poble valencià te paciencia, segurament massa, pero que “si tant li punchen al bou, al remat tira coçes”, o “pega una envestida”.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (II)

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (II)

En l´articul anterior, hem vist que durant l´epoca de dominacio musulmana, la costum de fer festa en els bous, era qüestio d´alguns pobles hispans, independentment de la religio dels seus mandataris. Entre eixos pobles es trobava el poble valencià. En el present articul vorem com eixa costum es anterior al començament de l´epoca de dominacio musulmana.

De l´any 617 es la carta del rei Sisebut al bisbe Eugeni, publicada per Florez en el vol. VII de “España Sagrada”, a on llegim: “Objectum hoc quod de ludis theatriis taurorum, scilicet, ministerio sis adeptus nulli videtur incertum…”. Podria ser la primera referencia historica als bous com a espectacul, encara que esta rodejada de polemica, per quan el propi Florez admet que en un manuscrit consta “phanorum” per “taurorum”, defenent no obstant la llectura “taurorum” front a “Juachin de Azur”.

Si anem encara mes arrere, al s. I d. C, trobem que Diodorus Siculus, en la seua “Biblioteca Historica” (Llib.4 p 225 Ed Hanovi 1604), “explica” la relacio especial dels iberics en els bous. Nos conta que Hercules tenia uns bous que havia furtat als “fills de “Chrysaor” i que quan travessà la regio dels ibers, rebe honors d´un del reis del lloc, de religiositat i justicia sobresalient, per lo qual li deixà una part dels bous com a regal: “Interea dum per Iberiam iter facit a loci cuiusdam regulo (erat autem vir pietate, et iustitia excellens) impense honoratus boum illi partem dono reliquia”. Continua dient que “Is quotquot acceperat Herculi consecrat, et quotannis pulcerrimum inde taurum eidem inmolandum dedicat. Bobesque accurate habitae ad nostrum usque seculum in Iberia permanserunt”, volent dir que eixe rei consagrà els bous a Hercules i cada any li´n sacrificava un en el seu honor, afegint que eixe es el motiu pel qual “Fins al dia de hui, en Iberia es mantenen els bous com a sagrats”

Com sabem, els iberorromans valencians fusionaren la cultura autoctona dels ibers en la cultura greco-romana. Joan Llidó i Herrero, parlant dels ibers valencians, nos diu en “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense‎” que “El levante ibérico conoció la sacralidad del toro con generalizada extensión e intensidad. Cabe advertir también que el culto al toro no estuvo exclusivamente vinculado al ritual funerario, aunque en tierras iberas fuera predominante. La proximidad de las necrópolis de urnas al agua portadora de vida, y la presencia en ellas del toro…”. Per l´atra banda, en el mon greco-romà, el bou representava la força i la violencia i era un animal de sacrifici als deus. En la tragedia “Hecuba” d´Eurípides, esta es pregunta: “¿Acas mana el desti sacrificar homens sobre el tumul a on haurien de sacrificar-se bous?” (Biblioteca de Dramáticos griegos Vol. 1 p.7). Els romans pogueren introduir el cult a Mitra, que exigia el bateig dels fidels en sanc de bou i per tant el sacrifici de l´animal.

I les particulars relacions dels valencians en els bous, podrien tindre el seu fet diferencial en ser els descendents del poble iber (vore “Els origens remots del poble valencià). En la p. 223 de “Cultura i estudi local a la Plana de l’Arc”‎, publicat per l´universitat Jaume I, llegim que “Els historiadors apunten que possiblement siguen els ibers qui van introduir el ritual del toreig, com a joc entre l´home i el bou. Les pintures rupestres i les ceramiques trobades a les nostres contrades són testimonis d´unes pràctiques que la tradició ha mantingut vives i que ara perduren en la memoria col·lectiva del poble”.

La cultura material dels ibers present en territori valencià, confirma l´importancia que tenia el bou. En Rojales es trobaren sis escultures grans de bous, datades en el s VI a. de C., en caracteristiques que induixen a pensar en que son animals destinats al sacrifici, que podrien formar part d´un santuari. Una atra similar s´ha descobert fa poc en Monforte del Cid. En Segorp es trobà un bou iberic de bronze. Tambe s´han trobat bous iberics en La Vila Joiosa, Sax, Benidorm, El Molar… El tracte dels ibers valencians en el bou apareix tambe representat en fragments de ceramica ibera de Lliria, l´antiga Edeta. Si nos referim a pintura rupestre, en la p. 175 del vol 19-20 de “Lucentum”, llegim que “F. Jordá da una importancia grande al toro en la pintura levantina, desde el punto de vista religioso”, afegint que “Esta religiosidad pasaría del II milenio a.C., al I”. Podriem destacar la representacio de la cova Remigia en el Maestrat a on es pot contemplar a un arquer acaçat per un bou.

El ritual de bou i foc que es dona en el “bou embolat”, tambe podria tindre origens remots. En la p 128 de la “Revista de dialectología y tradiciones populares” s´afirma que el “el bou embolat, debió de ser un sacrificio dirigido a las divinidades genésicas -de la fertilidad y fecundación del reino vegetal y de la reproducción animal-, representadas por el toro y el sol-fuego”. Per Porcar sabem que a 5 de juliol de 1605, “…tragueren un bou tot alquitranat i cremant tot i un altre carregat de piules, encara que li pegaren foc en lo corralet a on estava i feu mal a algunes persones que estaven prop i es pegà foc el cadafal”. El bou “alquitranat”, seria el “bou embolat”. El bou “carregat de piules” seria el “bou empiulat”, en el qual al bou i al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”), s´unix la pirotecnia (vore: “Notes d´etnologia valenciana: la pirotecnia”). En les memories de Joseph Esplugues, del s XVIII, llegim que “es condui en la correguda de un bou ple tot de trons i coets, que feu artificios lo mestre”. En la “Rondalla de rondalles” llegim: “voran com se descobrí l´empanada i el bou empiulat que ix”.

La relacio del poble en els bous, no ha segut del gust de les religions monoteistes com el cristianisme o l´islamisme, que historicament han lluitat entre prohibir i tolerar. Mateu i Sanz, en “De regimene urbi et regne Valenciae” (1654) escriu que “Agitationes taurorum in Hispania primum denegatae denique a Pontificibus permisae”, es dir que la festa dels bous estava inicialment prohibida per l´iglesia fins a que l´aprovaren els papes. La Partida I, Título V, Ley LVII, d´Alfons X, prohibia als prelats “alançar o bohordar, o lidiar los Toros”. La rao d´eixes prohibicions es troben en les evidents reminiscencies de la festa en una cultura pagana precristiana, relacionada en un politeisme de naturalea magica i idolatrica. Segons llegim en la p 220 de “Cultura i estudi local a la Plana de l’Arc”, publicacio de l´Universitat Jaume I, “La sang de bou és considerada màgica i s´utilitza per untar les berrugues”.

Per aixo, podem lligar el tema dels bous, en la “magia” present en la medicina popular d´arraïls remotes precristianes. Els valencians tenim o teniem distints rituals, alguns en imposicio de mans, que curaven el “mal d´aire”, “airada” o constipat, que “trencaven l´enfit”, que curaven la “sipela”, el “aliacrà”, o la “trencadura” (hernia), que “treen el sol del cap” o curaven la “resolada”, que te salvaven si estaves “pres d´ull”, o quan t´havies “esgallat” (mal de renyo)… Tot aço, tenia una certa relacio en la bruixeria. El valencià Arnau de Vilanova, (1238-1311), ya escrigue la “Epistola de reprobacione nigromantice ficcionis (De improbatione maleficiorum).” Els jurats de la ciutat de Valencia, en 1413, disponien que ningu “No gos ni presumesca recorrer a anar a devins o devines, encantadors, sortilers, o conjuradors o altres de mal saber…encara que fos per recaptar salut o medicina a qualque persona…gos e presumesca invocar dimonis de fer rotles o altres sortilegis e devinacions, encantacions o conjuracions o altra cosa que toque art de nigromancia o invocacio de dimonis”. I en este punt, no es pot passar sense fer referencia als personages de l´imaginari colectiu valencià com “tombatossals”, els “donyets”, els “uendos”, les “maremortes”, “la por”, la “muixaranga”, la “carasseta”, la “obila”, el “saginer” o el “greixer”, el “butoni” o “butaroni”, el “moroti” o “morusso”, el “mumo” o la “mumaranta”, la “babota” o “buborota”, la “quarantameula”, el “home del sac”, el “moro Mussa”…

Fet este incis que relaciona els bous en costums ancestrals, magia i bruixeria, encara sera necessari un ultim articul per a parlar del vocabulari dels bous. Comprovarém que al igual que es tracta d´una tradicio valenciana autoctona, tambe el seu vocabulari es propi i en la seua majoria exclusiu de la llengua valenciana.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (I)

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS BOUS I LA MAGIA (I)

Es facilment constatable que els bous son una part molt important de les festes tradicionals valencianes. Correspon preguntar-nos si es tracta d´una festa valenciana autoctona o si fon importada pels “conquistadors” que vingueren en Jaume I.

En el cas de que fora una festa que nos hagueren dut de fora, podriem esperar una important vitalitat en els pressunts llocs d´orige. Pero resulta, que en els unics territoris d´Arago i de Catalunya a on es mante una certa vitalitat, son aquells que fiten en Valencia com les Terres de l´Ebre i el Baix Arago. (Vore “Tortosins, ni catalans ni valencians”). En relacio a la tradicio taurina de les Terres de l´Ebre, hem de saber que seria prou curteta, si fem cas de lo que es llig en les “Recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous”, de la delegacio territorial de la Generalitat catalana en les “Terres de l´Ebre”, segons les quals, “Els primers indicis d’aquesta festa tradicional els trobem l’any 1664, tot i que va ser durant el segle XIX quan es van estendre per molts municipis de les Terres de l’Ebre”. Si parlem de la tradicio en Arago, es significativa l´inexistencia de normativa autonomica especifica que regule el tema tauri, front a la numerosa normativa valenciana des de 1985, fins a l´ultim decret 24/2007, de 23 de febrer.

En primer lloc, es interessant senyalar que la festa valenciana dels bous, te caracteristiques propies, que la individualisen i en moltes ocassions l´enfronten a la dita “festa nacional” d´inspiracio andalusa. Per poc o molt que esta ultima s´haja introduit a distins nivells, Frédéric Saumade, en “Las tauromaquias europeas: la forma y la historia, un enfoque antropológico”, parla de la “Subversión valenciana de la corrida de toros andaluza”. Front a “la lentitud en la fiesta nacional”, Saumade diu que la festa dels bous valenciana es caracterisa per “la celeridad en la ejecución de las suertes. El encender las bolas y el cortar la cuerda son acciones cronometradas por un jurado; cuanto menos tardan los participantes, mejor”. Front a la “representación estetizante de índole aristocrático”, de la festa andalusa, la valenciana es tracta d´una “fiesta popular”. Si la “festa nacional”, sacrifica al bou en public, el bou corregut pel carrer a la valenciana, “acaba por ser matado, pero a escondidas, en el matadero, después de su actuación”. Frédéric Saumade, tambe nos parla dels “concursos de recortadores procedentes de la tradición valenciana”, enfrontant-los a “los de tradición navarro-aragonesa”, senyalant que “…mientras en la versión norteña, los protagonistas tratan de poner anillas en la punta de los pitones de las vacas jugadas, en la valenciana, actuando a cuerpo limpio y con las manos vacías, dan saltos y recortes artísticos a los toros…”

Les festes taurines valencianes poden ser en bous, jonecs, vaques o vaquetes. Els actes solen començar en “l´encaixonà” en el corral. Posteriorment a la “desencaixonà” o “solta”, els animals es poden correr be solts “per la vila”, “per carrer” o “a la mar”,  be tancats en una plaça o “corro”. En est ultim cas, es poden organisar “entrades” i “eixides”, unint-se les dos modalitats. En el “corro”, existix la particularitat de que s´integren elements mobiliaris com “bancs”, “escales” en forma de piramide, “taules”…Els animals es poden correr “en puntes”, “en corda” o “embolats”, havent passat a l´historia el bou “empiulat”. La destrea en correr bous ha donat lloc a  concursos de “retalladors” i “rodadors”. Tambe es concursa en les “tallades de corda” dels bous embolats. Si la correguda es en jonecs, es parla de “jonegada”. Es curios coneixer que els animals de “corro” es solen llogar i solen ser de raça autoctona valenciana, mentres que els “cerrils” es solen comprar i ser forasters. En alguns pobles existix inclus un “toc a bous”, aixina com musica particular com la “Tocata de Bous”. Com hem dit, el “art” de matar al bou, no forma part de la festa valenciana, perque si el bou ha de morir, el mata un carnisser. En alguns pobles, es troceja el bou i es subasten les peces. La relacio gastronomica la trobem en el delicios “tombet de bou” o en les “Tabes de bou sofrechides”, segons lligc textualment en un coloqui del XVIII.

Que els bous en Valencia sempre han estat relacionats en la festa, ho comprovem quan, per les bodes entre “lo primogenit d´Arago” i “Donya Mata, filla del egregi Conde de Armanyach”, l´any 1373, “fon feta festa tres dies, aixi de bous com de Justes”. Que era una festa popular es veu perque a 5 de giner de 1399, els Jurats de la ciutat de Valencia, parlaven de que “fer juntes o altres jochs de bous”, induien a “gran ajustament de gents”. L´eleccio “del Rey e Senyor” Ferran d´Antequera l´any 1412, fon la rao per la qual “fonch feta solemne festa en lo mercat de Valencia de correr bous…”. Que a Ferran d´Antequera li agradaven els bous ho sabem perque a 14 de juliol de 1417, els Jurats de la ciutat de Valencia escriuen a un carnicer de Sueca dient-li que “Al senyor rey es plaent que digmenge primervinent li sia feta festa de correr bous”. El “Dietari del Capella d´Alfons el Magnanim” nos conta com en 1459, per la vinguda a Valencia del rei Joan II, “…jugaren bous, hon fonch lo senyor rey e senyora reyna e molt gran multitut de gens, e fonc fet gran aparel de gabies e mirados, de cadafals e finestres, e altres coses”. Que existien problemes de “espectaculs publics” es demostra perque en 1472, “los Castelvins convidaren al senyor princep a dinar, e feren festa de correr bous…e un cadafal molt ample e alt,…fonch tanta la gent que y munta, que lo cadafal rompe e voltà…e pres molta gent,…ne tragueren XII morts. ¡…a molts costa lo mal plaer dels bous! Lo qui feu lo cadafal fogi”. Porcar, en “Coses evengudes en la ciutat i regne de Valencia” (1589-1628), parla de la procedencia dels bous dient que “Los bous eren de la Horta de Valencia…” o dient que “eren castellans y foren per extrem de roins…”. Trobem uns atres adjectius al bous quan diu que “…eren prou bons”,  que “eren batedors los bous”, o que eren “molt perrers”. Que el poder ha utilisat els bous com a part del programa de “pa i circ”, ho posa de manifest Ayerdi en el seu Dietari del s. XVII, quan nos diu que “Tot lo matí, el sendemà, vespra del Chorpus, totes les boques dels carrers que ixen al mercat estaven preses de soldats de a cavall; als estudiants, per sosegar-los, els donaren tots los bous que volgueren per a correr per Valencia”. Tambe nos transmet que era un “joc” perillos en deixar constancia de que “La vespra del Chorpus los bous mataren a un home y a un chich, y altres desgracies”. El “Dietari Ayerdi” referint-se a 1661, nos diu que “A 29 de dits agué tot lo dia, per València, danses de toqueados, y es corregueren per València bous en corda”. En 1677, “El dia següent, alguns bous en corda per tot lo carrer de Sent Vicent, de Verge Maria de Gracia”

Com era d´esperar, en la lliteratura del sigle d´or de la llengua valenciana, tambe trobem referencies als bous. Jaume Gaçull, en “La brama dels llauradors”, nos parla d´un joc particular: “un home de palla / que esta per al bou / plantat en lo corro”. Jaume Roig, en “Lo Spill”, referint-se al seu “nebot” Baltasar Bou i a “Bou” com a sobrenom, diferencia el bou mans del bou serval, cerril o silvestre. Al primer li corresponen caracteristiques com “mansuetut” i  adjectius com “benigne”. Al bou silvestre el relaciona en la idea de “mestria” en la “disputa”, quan diu: “ab bou silvestre / se mostra mestre / disputador”.

Per a demostrar que la tradicio valenciana dels bous es un atre element de continuïtat etnologica entre el poble valencià prejaumi i postjaumi, hauriem de constatar l´existencia d´esta tradicio durant l´epoca de dominacio musulmana. En primer lloc contestarém a la pregunta: ¿Corrien bous la poblacio hispana “sots senyoria de moros”? I anem a vore que la resposta es afirmativa, lo que afig una prova mes que demostra que l´inmensa majoria d´eixa poblacio no estava formada per “sarraceni de natura”, sino que descendia d´una poblacio autoctona previa a l´epoca de dominacio musulmana, -iberorromans valencians-, per molt que una part d´eixa poblacio s´haguera convertit a l´islam.

Es sense dubte un indici, el fet de que una de les acusacions que es feu als moriscs en la “Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianas de nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre”, era que “Vanaglórianse de baylones, jugadores de pelota…, corredores de toros, y de otros hechos semejantes de gañanes”. Pedro de Alcalá, en el catecisme dirigit als nous conversos que acompanya al “Uocabulista arauigo en letra castellana” que publicà en 1505, i en relacio al quint manament, els pregunta sobre si “Entrastes alguna vez a lidiar toros con peligro de vuestra vida o de otro…”. Ahi trobem que “rabba” -plural “ribab”-, es “el cosso do corren el toro”. Pel “Romancero general”, sabem que en en la plaça de “Vivarambla” de la Granada musulmana d´epoca dels reis Catolics, es corrien bous: “Estando toda la corte / de Abdili, rey de Granada / Haciendo una rica fiesta / Habiendo hecho la zambra / Por respeto de unas bodas / De gran nombradia y fama / por lo cual se corren toros / en la plaza de Vivarambla…”. Al Idrisi, a principis del XII, escriu sobre les fonts de Jaen que abastixen banys com el “Hammam al Tawr que tiene una estatua de toro en mármol”. En el treball “El juego deportivo en al-Andalus”, de Arroyo Parra i Hernández Vázquez llegim que “Se conoce la existencia de las corridas de toros entre los moros españoles desde el siglo X”.

Que era una caracteristica dels pobles hispans independentment de la religio dels seus governants es demostra, perque tambe trobem referencies en la part de la peninsula governada per cristians. Aixina, en la “Primera Crónica General” que manà compondre Alfons X, referint-se a l´any 815, trobem que “Fizo el rey don Alfonso sus cortes en Leon…E de mientra que duraron aquellas cortes, lidiaban cada dia toros…”. El bisbe Pelai, escrigue en la primera mitat del s. XII en la seua crónica (“Pelagii ovetensis episcopi chronica”), que l´any 982, el rei Bermut II (948-999), “indiscretus et tyrannus per omnia”, volgué matar al bisbe de Santiago llançant-li un bou, fent-se el milacre de que el bou s´inclinà davant del bisbe posant-li les banyes en els seues mans. “Tunc Rex taurum dimitti praecepit, ille autem valociter cucurrit & cornua in manibus Episcopi dimisit…”. Milacres a banda, pareix evident que l´us dels bous com a bochins, no havia de ser extrany en l´epoca.

Pero…¿existix alguna referencia especifica als bous en la Valencia prejaumina? La resposta torna a ser afirmativa. La trobem en la “Primera Crónica General”, quan referint-se al retrobament del Sit en la seua familia en Valencia, diu: “et desta guysa entraron en la muy noble cibdat de Valencia. ¿Qui vos podrie contar las alegrias que aquel dia fueron fechas, tambien de moros como de cristianos, en lançar et en bofordar et en matar toros et otras alegrias de muchas maneras?”. Comprovem per tant, que en la Valencia del Sit, tant els musulmans descendents dels iberorromans valencians, com els cristians, foren d´açi -mossaraps-, o de fora, participaven conjuntament en la festa del bou. Eixe contacte en els bous, el trobem tambe representat en la dita “pica de Xativa”, dels s.XI-XII, en la que podem vore a un lleo matant a un bou.

Jaume I es trobà en un toponim d´evident relacio en els bous d´orige llati: “Boatella”. Per eixemple, en el Repartiment trobem: “J de Monso: casalia in Boatella…”. En relacio a la seua etimología, en la p 225 de “El mundo funerario en el País Valenciano…”, llegim que “Sanchis Guarner propone derivar el topónimo del diminutivo latino “bovatella”, de “bovata”, manada de toros”. Segons llegim en la p 57 de la “Gramàtica histórica catalana” de B. Moll i Martí Mestre, es tracta d´una paraula que s´havia “servat entre els habitants que parlaven romanç sota domini sarraí”.

En el proxim articul, vorem com l´especial relacio del poble valencià en els bous, es producte de la cultura de fusio entre els ibers i els romans, sent per tant una caracteristica actual del poble valencia, que transcendint les distintes religions dels seus governants, falca les seues arraïls en els iberorromans valencians.

NOTES D´ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: MENJAR I BEURE. LA PAELLA II

NOTES D´ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: MENJAR I BEURE. LA PAELLA

Seguint parlant de la paella com a element representatiu de la gastronomia popular valenciana i per tant de la propia etnologia valenciana, hem de saber, que el “descobriment” d´America feu, que la paella valenciana incorporara algún ingredient importat, hui imprescindible, com per eixemple la tomaca del sofregit, i uns atres prescindibles com poden ser els pimentons o pebreres.

Pero fon prou mes important la “escampà” del dit “arros a la valenciana” per moltes de les antigues colonies espanyoles. Alguns eixemples: En Mexico, datat de 1780, el “Libro de cocina del hermano fray Gerónimo de Pelayo”, conte la recepta d´una paella en “tornachiles picados”. En el llibre “Cocina básicacolombiana” trobem un “arroz a la valenciana” que du entre atres “1 libra de longaniza cortada en rodajas” i “una libra de salchichas ahumadas picadas”. El “arroz a la valenciana (estilo nicaragüense)” du, entre atres “1 libra de jamón”. En Venezuela existix una ¡“Sopa de arroz a la valenciana”! (“Historia de la alimentación en Venezuela”). No existix ni a soles un païs suramericà que no tinga la seua propia recepta del “arroz a la valenciana”. Inclus en les Filipines existix en “tagalo” el “arosbalensiyana”. La recepta filipina del “arroz a la valenciana con marisco” porta, per eixemple, “200 gr de hígado de cerdo.”

Des de el s. XVIII, existixen referencies que parlen dels “secrets” de la paella, a la que els no-valencians diuen “arros a la valenciana”. En el llibre català “Avisos, y instruccions per lo principant Cuyner”, del primer terç del s. XVIII, s´intuïx l´elaboracio d´una paella marinera parlant de les proporcions entre l´arros i el caldo:“Si tens aigua que.i age bullit peix, es bona, conta una lliura de arros per maitadella de aigua per fer-lo á la valenciana, peró á la catalana, maitadella y mitja per liura…”.

Francisco de Paula Martí (1761- 1827), el famos xativí taquigraf Marti inventor de la taquigrafia, va escriure entre les pp 189-197 del llibre “Agricultura general, Volumen 1” publicat per Real Sociedad Económica Matritense en 1818, “Sobre el arroz y su cultivo, particularmente en el reino de Valencia”. Parlant de l´arros diu que “Los Valencianos tienen la vanidad, a mi parecer bien fundada, de que nadie ha llegado a saberlo condimentar mejor que ellos ni de más diferentes modos…” Afig que “En todas partes han querido imitarlos, y para esto suelen dejar a medio cocer, llamándolo equivocadamente arroz a la Valenciana… por haber observado que los granos cocidos quedaban enteros y separados”, estant el secret en “saber proporcionar la cantidad de caldo o agua a la de arroz” dient que es precis “…que cueza a fuego muy activo, prefiriendo el de llama, a fin de que no se interrumpa el hervor”.

En 1852, Richard Ford publicà “The Spaniards & Their Country”. Trobem la recepta d´una paella explicant que “The great art consists in having the rice turned out granulated and separate not in a pudding state” es dir que el gran art de fer paelles consistix en conseguir que l´arros quede sancer i solt sense esclatar i passar-se´n.

Pero “anar de paella”, es molt mes que fer una menjada. Es sinonim d´aire lliure i festa. J. Inzenga, en “Cantos y bailes populares de España” parla en 1888 de la costum “…tan inveterada y propia del pueblo valenciano, conocida con el nombre de la paella…”, costum en la qual interve “…casi siempre de un modo importantísimo, la música del país.” Escriu que “En todo el reino de Valencia es de rigor ir á celebrar en el campo siete ú ocho días muy marcados del año”. Son els dies de paella que servixen, “de pretexto para entregarse de lleno á la danza y al canto con la mayor efusión y alegría.” La paella, s´inserta en una filosofia valenciana de la vida que, a voltes es pega de galtades en la vida actual, i que Francisco Palanca y Roca descriu en 1888 en “Lo romancer valencià: giqueta galeria de cuadros populars valencians” quan diu: “¡Rode el carro y “ a vivir” / Hui chala, demá paella / ningú plora ni patix…/ La nostra vida es un buf”

Una atra particularitat de la paella que nos parla dels seus origens, es la forma de menjar-nos-la. El català Jaume Fàbrega, en “El gust d´un poble: els plats més famosos…” escriu que “Es menja directament de la paella, amb una cullera (abans de fusta), fent cadascú el seu racó, deixant al mig i per al final, els talls de pollastre i el socarrat, la part més  esquisida…”, informant-nos de que eixa forma de menjar-nos-la “…és àrab (o berber): el cuscús, de fet, es menja de la mateixa manera”. I efectivament el cuscus es menja en els seus paisos d´orige en torn a un recipient comu, des de les vores cap a dins, i en ocassions en cullera de fusta. Joanot Martorell, nos mostra el seu gust per l´arros i el cuscus quan escriu en “Tirant lo Blanch”: “e ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faisans, de arros e cuscuso, e de moltes altres viandes e de vins molt singulars…e feu li aparellar molt be a dinar: arros e cuscuso…”

Curiosament, els encarregats de fer la paella el dies de paella, solen ser els homens i no les dones. Forma part de costums ancestrals exclusivament d´homens com els dies “de càbila” dels pobles albuferencs, o dels dies de “enviscà”, rits en els quals s´inicia als chiquets quan passen a l´edat adulta. I encara es podrien estudiar uns atres conceptes singulars en relacio a la paella. Ya s´ha nomenat el “socarraet” de la paella. Una atra costum podria ser la de deixar “llepà” una paella, tant quan es menja com quan s´escura per dins, per a que quede lluenta. La trobem en “Los amors de Melisendra” del “pare” Mulet (1624-1675) quan parla d´anar “mes llepades que paella en casa.” Pasqual Martinez (1772-1845), en “Rahonament y coloqui nou de Nelo el Tripero”, podria  estar deixant constancia de la tradicional costum entre gent jove d´acabar la festa de la paella mascarant-se: “¿La paella?…: / pera arrancarli els menuts / sense eixirmen mascarat”

Analisant eixe vocabulari tradicional de la paella, hem de saber que “Socarrar” es paraula d´orige prerromà, que s´explica des de la teoria vasco-iberista pel compost de “su” foc i “karr(a)” flama. Es tracta d´una paraula adoptada pels musulmans arabofons, sent que l´arreplega el “Vocabulista in Arabico” atribuit a Ramon Marti, en la forma “socarar”, sent traduida per Martí pel llati “comburere”. La trobem en el “Liber Elegantiarum” d´Esteve: “Menegar en torn que nos tinga a la olla i que nos socarre”. Si passem a “Mascarar”, Corominas, en el seu Diccionari etimologic diu que “En el llenguatge oral la cosa més corrent en el català central és emmascàra…mentre que els valencians només admeten mascara” Es sol fer derivar de l´arap “maskara” en el significat de persona que fa riure. Hem vist i vegem com en el vocabulari de la paella trobem paraules prerromanes i arabs fruit de la cultura dels descendents dels iberorromans valencians dels que substancialment descendim els actuals valencians.

Si convidem a un català a una paella i li expliquem, que entre les verdures d´una paella, poden estar les “bajoques de trencar o de ferradura”, les “bajoquetes”, el “garrofo”, la “tavella”…, que pot dur caragols com per eixemple les “vaquetes”, “avellanecs”, “serrans” o “chonetes”, que si es de peix pot dur“clochines”…el pobre no enten ni chufa i pot acabar mesclant fesols en llentilles dient que esta fent una paella. Si per a fer-la en llenya li demanem els “ferros” ¡a saber que nos dona! Nomes faltaria que per a posar-la en taula una volta feta, li demanem el “setiet”, “sitiet” o “marhuany”. I si li contem que l´acompanyarém en una “ensalada” de “ensisam” o “lletuga” en bones “tomaques” de la terra, que duga algun “pimentonet” en salmorra o alguna “carloteta”, nos mirarà en cara de pardal perque nomes podra intuir de lo que parlem. Si li diem que acabarém en un bon “Melo d´alger” i per a qui vullga un geladet de granissat de “llima”, la cara de desesperacio sera total.

No obstant, com alguns catalans son mes atrevits i furtadorets que una mona, encara recorde que ya fa anys s´anunciava en Lleida, la celebracio de no recorde quin“congrès de cuina catalana”. El primer plat de la cuina catalana era… ¿A que ho endivineu? ¡La paella! ¿Hi hauria algun acatalanat valencià fent-los el caldo gros i explicant-los la recepta? Manuel Broseta, que tant defengue la personalitat valenciana en temps de la transicio i que fon assessinat per ETA, en la colaboració de “Terra Lliure”, va escriure indignat l´articul “La paella dels Països Catalans”, que es publicà en “Las Provincias” el 23 de juliol de 1978, en motiu d´haver llegit un escrit, que afirmava que la paella era un plat català. No obstant, com generalisar sempre es injust, tambe s´ha de dir que Josep Plà en “La substància. El meu poble.” (1968), va reconeixer que “de paella valenciana autèntica només n´hi ha a València.”

Per a acabar s´ha de dir, que si parlarem dels ingredients de la paella, no hauriem de fiar-nos en absolut de lo que diu el Diccionari de la Real Academia de la Llengua Espanyola, que en acabant de dir-nos que en castellà deriva “Del valenciano paella”, la definix com: “Plato de arroz seco, con carne, pescado, mariscos, legumbres, etc., característico de la región valenciana, en España”. ¡Que t´ha paregut, canut! Agraïnt la gran noticia de que la “región valenciana”es troba en Espanya, nomes dir, que qui es crega la pretesa definicio “academica” de la paella, que tant es retrau en relacio a la definicio que de “valenciano” dona el DRAE, que intente fer una paella en carn, peix, mariscs i llegums, que l´empastre que li espera sera antologic. Els acatalanats diran ¡Ahh!, ¡definicions “academiques”!, i els valencians continuarém definint a la nostra llengua valenciana i fent la paella com toca i com nos rote, i no com nos diguen des de Madrit, ni…des de Catalunya.

Per a acabar, crec que ans de passar a estudiar uns atres element representatius de l´etnologia gastronomica dels valencians, es just fer un chicotet homenage a un atre arros valencià, reproduint les paraules de Teodor Llorente en “Arros en fesols y naps” -1892-: “Si fores lo rey d´Espanya, / ¿qué dinaries tu huí? / Alsant lo front ple de arraps, / y soltant la llengua pronta, / li contestá: ¿Pues no hu saps? / ¡Quina pregunta més tonta! / Arrós en fesols y naps / ¿Y tu?, afegí lo major / Lo menut llansá un suspir, / y torcantse la suhor, / li replicá: ¿Qué he de dir / si tu has dit ya lo millor?”

NOTES D´ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: MENJAR I BEURE. LA PAELLA

NOTES D´ETNOLOGIA DE CONTINUÏTAT VALENCIANA: MENJAR I BEURE. LA PAELLA

Si hi ha un producte que caracterisa la cuina valenciana, sense dubte parlem de l´arros. Els valencians l´hem cuinat i el cuinem de moltes maneres, podent dividir-se els arrossos segons la seua consistencia, en caldosos, melosos o eixuts. De tots ells, el mes conegut, que representa i presenta als valencians en tot el mon ha segut i es “la paella” aplegant a tindre tal fama, que Rita Maeseneer en la p 154 del seu llibre “El festín de Alejo Carpentier” escriu que “…la paella valenciana se erige en símbolo de toda España”.

A la pregunta sobre si el plat que nos representa nos el dugueren els “conquistadors” de Jaume I, intentarém respondre-la tant des de la constancia historica com des d´indicis llingüistics.

Escomençant per l´arros, anem a vore que tractem d´una materia prima que no nos dugueren els “conquistadors”, pel simple fet de que ya la teniem, era “excelent” i “magnifica”, i s´exportava a tota Espanya. Vejam-ho: Al-Udri, (1003-1085) escrigue que “el azafrán se cultiva en la mayor parte de las tierras de Valencia y es de buena calidad, y se cosecha arroz, que es excelente y que se exporta a todas las ciudades de al-Andalus” (“Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Mª Soledad de Andrés). En “Una descripción anónima de al-Andalus”, trobem que “Valencia es una de las más ilustres ciudades…Cuenta con innumerables huertos y toda clase de flores, su arroz es magnífico y su azafrán, abundante. Sus habitantes son nobles, inteligentes y amables.” Poguera ser inclus que l´arros ya es cultivara en Valencia previament a l´invasio musulmana, sent que encara que es sol dir que, originari de la India, fon introduit pels musulmans en la península, Corominas asegura que “ja consta el conreu de l´arròs en terres ibèriques abans de l´invasió musulmana, almenys en el SE peninsular i des del S. VII”.

La primera volta que es documenta la paraula “arros”, arabisme que ve de “ar-ruzz” (la “o” romanç en arap es transcriu “u”), es en els Furs de Valencia que parlen de mesurar “…forment, o ordi, o paniz o arroz, o auena, o mill, o adaça…”. En epoca de Jaume I, el seu cultiu era una activitat económica per la que es pagaven imposts: “De arroç sia donada…la XII part,…e sia pagat en la era”. Tambe la documenta el valencià Arnau de Vilanova (1238-1311): “Los grans dels quals se fa pan, axi com es forment, ordi, seguel, miyl, avena, panis e arros”. Mentrimentres, els catalans escrivien en la forma occitana “ris”. Aixina, en la“Tarifa de corredors de Barcelona” de 1271 escrivien “carga de ris”. En documents rossellonessos es llig “mentega, ris, amelles…aymina de notz, amenlos…” Podem concloure que “arros” es paraula propia de la llengua valenciana que en tota seguritat no nos dugueren els “conquistadors” de Jaume I.

I de l´arros, passem a la “paella”. La paraula “paella”, ve d´un diminutiu llati “patella” Per eixemple, Arnau de Vilanova, en el seu “Antidotarium” en llati, parla de“patella ferrea ignita deposita” La forma “patella”, ha donat derivats en moltes llengues romaniques, com per eixemple “padilla” en castellà, definida pel DRAE com “Sartén pequeña”. Coromines diu que “padella” es “la forma rigorosament catalana”, encara viva en alguns llocs de Catalunya. I lo que sorpren deveres es que la forma absolutament predominant en català no es per a res “paella”, es ¡“paiella”! Vejam-ho: La canço XXXVI de les “Cançons nadalenques del segle XV” del vol. 65 de “Els Nostres classics” diu: “bottiffarras, companyos, / e latadas e ronyons / be fan cantar la payella”. En la Biblia que “trelladà del provensal a la llengua catalana Mossén Guillem Serra en l’any MCCCCLI” es llig: “La payela estant al foch ab oli bullent”. En “Mediaeval Catalan linguistic texts” consta: “I payella de ferra migensera, boxos de fust e 1 cervalera falida. Dos lumaners…” Joan Pons i Massaveu (1850-1918) en “L’auca de la Pepa” escriu: “Els engirbaré la payella…” Víctor Català (1869-1966), escriu en la novella “Solitut”: “…aixafat y enrodonit com una payella…” Crec que no hi ha dubte i podem dir ben tranquils que “paella” es la forma “rigorosament valenciana”, segurament producte de la perdua de la “d” intervocalica que donà “coa” del llati “coda” o “parais” de “paradisus”, paraula que ya trobem en sant Vicent Ferrer. Els de la “padella” i la “payella” dificilment poguenen dur-nos la paraula “paella”.

Els texts valencians gasten “paella” invariablement. A 18 d´octubre de 1384, entre l´inventari de bens que deixà Rodrigo Serrano a la casa de les dones de l´hospital d´en Clapers, consten: “…dues paelles, una gran e altra migancera, giradores…” (“Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalaria” de Agustín Rubio Vela). Sant Vicent Ferrer predicava en Valencia l´any 1413, en relacio a sant Vicent martir dient que “Dacià feu aparellar una paella plena de plom regalat” En “Lo Spill” de Jaume Roig trobem els versos “ne fan sistella / del çel paella”. Si la transcripcio que consta en el “Llibre de Memories” (Vol II. p 593), es exacta, podria ser que “paella” haja segut en algun temps un llinage, sent que trobem que per a 1453 fon triat com a “Loctinent de Justicia criminal, En Pere Paella”

Un tema a aclarir -no per a valencians-, es que la paraula “paella”, designa tant el recipient en que es fa -que els castellans diuen “paellera”-, com el resultat culinari. Es dir, “la paella”, es el plat o el mejar que es fa en “paella” per antonomasia. La “paella” de la que hem parlat fins ara es la “que el castellá diu sartén”, segons cita de 1687 treta de “Sacromonte parsano de las musas de los reynos de España, en varias lenguas”. Es tracta de la paella que permet “tindre la paella del manech”, segons dita popular que es troba en la “Rondalla de Rondalles” de Lluis Galiana.

Anem a vore com Joan Esteve, pot ser el primer en parlar de “la paella” gastronomica en el seu diccionari escrit en “latina et valentiana lingua” dit “Liber Elegantiarum”, que fon publicat en Venecia l´any 1489. Esteve, en l´entrada “Paella”, dona dos definicions llatines. La primera “Patina quia patet”. La segon“Sartago”. Esta ultima esta clar que es referix a la paella en manec equivalent a la “sarten” castellana. Respecte del significat de “patina”, Nebrija, (1444-1532), en el “Dictionarium latinohispanicum…” la definix “Por el plato grande e caçuela”. Per la tesis doctoral Mª Ángeles García Aranda, dirigida per Manuel Alvar Ezquerra titulada “De español: nomenclaturas hispanolatinas (1493-1745)” sabem, que els llatinistes de l´epoca estudiaven el llati classic de “Plautus”, qui gastava “patina”, en el significat de “plato para comer y lo que se sirve en el plato”. En interpretacions de l´Apocalipsis llegim: “poculum” simile quod “vinum,” et “patina” simile quod “cibus”, es dir que “patina” es el propi aliment. “Patina quia patet” voldria dir “Es evident, perque es tracta de la paella”¿Provindra la dualitat de significats valenciana de la dualitat del llati dels iberorromans valencians?

El 8 de giner de 1448, es venen els bens de Berthomeu Lopiz entre els que es troba: “una paella e uns ferros e dos asts e una taça a ell mateix per VI sous”(“Els gremis medievals en les fonts oficials” de Jaume Castillo / Luis Pablo Martínez). La presencia dels “ferros” junt a la paella, podria dur-nos a pensar que no es tracta d´una paella de manec, la qual sol gastar-se en un foguer. En l´obra valenciana anonima de 1485 “Coloqui de dames” llegim: “¿Y qui es ella / sino unafoguejant paella / de veri?”. Encara que siga atraves d´una metafora, resulta dificil no vore que la “foguejant paella” es referix a la preparacio d´una paella.

Pareix prou clar, que ni l´arros ni la paella, elements propis de l´etnologia valenciana, foren duts pels “conquistadors” de Jaume I. Per aixo, es presenten com a una atra mostra de continuïtat de costums del poble iberorromà preexistent, un poble valencià,  per a qui, en general, la “conquista” no li supongue molt mes que adaptar-se a una nova administracio politica en pretensions feudals. Sera necessari un nou articul per a acabar d´analisar uns atres elements etnologics que acompanyen el “rit” de la paella i que reforçaran esta conclussio.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA PILOTA VALENCIANA

Un dels elements que caracterisen al poble valencià en relacio a uns atres pobles veïns es el deport de la pilota, en la modalitat coneguda com a “Pilota Valenciana”, deport nacional valencià.

Correspon preguntar-nos si es tracta d´un element etnologic dut pels “conquistadors” de Jaume I, o si mes be, els dits “conquistadors” es trobaren en un poble valencià descendent dels iberorromans, que ya jugava a un joc particular de pilota.

El dogma dels acatalanats nega tot fet de continuïtat entre el poble valencià pre i postjaumi, lo que els obliga a afirmar que es tracta d´un joc o deport importat pels nobles “conquistadors”, encara que no nos aclarixquen ni per qui fon dut, ni d´a on el dugueren. Per aixo, en la p 842 de la tesis doctoral “El monestir i la mesquita” llegim que l´inici del joc de pilota ha segut calificat  pels “sabudots” acatalanats “com un joc urbà i cristià, practicat de manera preferent per lanoblesa del país”. Vorem com parlem d´un joc que tant en els seus inicis com ara es caracterisa precisament per ser practicat pel poble pla, comprovant la falsetat de dir que era un joc cristia.

Es significatiu que Corominas escriga en el seu “Diccionari etimologic” (vol IV p 541), que el joc de pilota es un joc valencià, “sense gaire precedents ni ecos en el Principat”, cosa que podiem presupondre, perque d´haver existit en Catalunya, la seua desaparicio denotaria una total falta d´arraïls populars. Les escasses cites que es referixen al joc de pilota en Catalunya, es deuen a una segura influencia valenciana. En identic cas estem, si parlem d´Arago. En relacio a un possible orige occità o frances, es interessant coneixer que Albert de Luze, en la “Magnifique Histoire du jeu de paume” (1933), pensa que el joc de la pilota, fon introduit en la peninsula pels musulmans. Pero anem a vore com aixo tampoc es de veres i el joc de la pilota valenciana no es mes que un atre element etnologic valencià d´origens que es perden en els inicis de l´historia.

Es dificil trobar ad algu que no reconega que la cultura grecorromana escampà per Europa determinats jocs de pilota a ma. Per posar un eixemple, citarem a Seneca que en “De Beneficiis” escriu que “Si cum exercitato et docto negotium est, audacius pilam mittemus; utcumque enim uenerit, manus illam expedita et agilis repercutiet…”, volent dir que “si es juga a pilota en un expert, podem llançar-li-la com vullgam, perque nos la tornarà agilment en la ma”. Curiosament, Llorenç Millo ha parlat de la modalitat romana del “Harpastum” com a l´antecessor del “Raspall”. Podriem pensar en la confluencia de jocs de pilota romans i prerromans, si atenem a que en relacio a la paraula “Galocha” que dona nom a una atra modalitat de Pilota Valenciana, Corominas diu que “no és desenraonat” un orige prerromà de la paraula, procedent d´un “galòxina” en un significat relacionat en les mans. Podria ser que les distintes modalitats de Pilota Valenciana tingueren el seu orige en la cultura resultant de la fusio iberorromana. Aixina com el joc “a llargues” es juga de forma pareguda en uns atres llocs, no existix res paregut a la modalitat de “Escala y Corda”.

Que el joc de pilota existia en la peninsula, faltant poc mes de mig sigle per a l´invasio musulmana, ho demostra el fet de que sant Isidor de Sevilla, escriu sobre ell, explicant-nos que el nom de “pilota” ve d´estar plena de pels: “Pila proprie dicitur quod sit pilis plena”. Afig que tambe es diu “esfera” de ferir o colpejar:“Haec et sfera e ferendo uell feriendo dicta”. Parla de jocs com la “trigonaria” i la “arenata”: “Inter species pilarum sunt trigonaria et arenata” (Isid. Orig. 2.18.69)

No te ningut trellat pensar que el joc de la pilota es pergue entre els descendents dels iberorromans valencians, simplemente perque els seus dirigents profesaren l´islam, o perque alguns d´ells s´hagueren fet musulmans. No hi ha ninguna prohibicio en el Corà respecte del joc de pilota. Per una atra banda, sabem que tambe els musulmans el coneixien i el practicaven, perque per eixemple Avicenna o Ibn Sina, (980-1037), el nomena en la seua obra “Al Qanûn fi Al-Tibb”, diferenciant entre“pilota gran i chicoteta”, dient textualmente: “…et cum pila magna et parva” segons la traduccio d´eixa obra al llati, que du per titul “Canon Medicinae”. Maimonides, naixcut en Cordova l´any 1135, escriu en “Aforismos médicos…” que “La mejor clase de ejercicio es aquel que cansa el cuerpo mientras que endurece el alma, haciéndola feliz, como por ejemplo la caza, o jugar con la pelota.”

Al poc de temps de la conquista cristiana de Valencia, trobem una primera referencia a la Pilota Valenciana que coneguem pel croniste d´Alcoy Sanchis Llorens, qui, en “Les tres placetes del primer raval” (“Ciudad” Alcoy 2-IX-1980), nos informà de que passat l´atac que feu al-Azraq contra Alcoy l´any 1276, s´alçà una muralla en forma d´arc que formava tres placetes, una de les quals es nomenava placeta “del Jugador de Pilota”

El valencià  Arnau de Vilanova (1238-1311), recomanà a un atre valencià Jaume II, en “Regimen ad regem Aragonum”, sobre els eixercicis o deports que eren apropiats per a un rei, dient-li que havia de triar-los perque la dignitat real havia de mantindre´s sempre ilesa, afirmant que jugar a pilota o a jocs pareguts de brega no era propi d´un rei, perque menyspreava la seua persona i fea mal a la cosa publica: “Illa tamen in proposito species motus ad exercitium eligi debet per quam semper illesa permaneat regalis maturitas et honestas. Qua propter ludus pile aut talis aut lucte cum coetaneis nullo modo regi congruit quoniam personam ipsius contemptibilem reddit et istud publice utilitati nimium derogat”. Dona l´impressio de que per a Arnau de Vilanova, el joc de la pilota no era precisament propi “de la noblesa del pais”, desaconsellant-li´l al rei. Segurament, l´elevada posicio social d´Arnau de Vilanova, li faria no vore en bons ulls un deport popular en el qual es creuaven apostes i que no sempre acabava en pau. En un atre ambit, Alfons X dia a los “perlados” (per prelats) que “…non deuen jugar Dados, nin Tablas, nin Pelota, nin tejuelo…” (Partida I, Título V, Ley LVII)

No obstant, sant Vicent Ferrer (1350-1419), que per necessitat havia d´estar mes prop del poble pla, situà al joc de pilota, en un dels seus sermons, entre els jocs permesos: “Podeu jugar hun poch als jochs permesos; al palet, a la pilota, al dart, a la ballesta…”

L´extensio popular del joc de pilota pels carrers de pobles i ciutats, feu que escomençaren les prohibicions. El 14 de juny de 1391, els jurats de la ciutat de Valencia vedaren “jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota…”, justificant-ho perque en el joc “se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses injuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e plaçes de la Ciutat”. El dia 15, els Jurats afigen als motius que “…tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch”. Pero la prohibicio tingue una forta reaccio popular. Els Jurats nos conten que s´ajuntaren“una companya d´omens de paratge e alcuns d´altres”, dient que “…puxs lo joch de la pilota los es vedat, que jugaran a la xoqua e altres jochs degarronades, e, si tot los fall, arredolaran pedres a les cames dels passants…”. No conformes en aixo, per la nit, “anaren de carrer en carrer cridan ab veus contrafetes, e desonran e vituperan e difaman molts del consell, en general e en singular, e altres, axi homens com dones”, anant a casa dels jurats dien-los“cornuts”. Les prohibicions han segunt constants en l´historia. Per eixemple, en Gandia, ne tenim des de que Alfons el duc de Gandia (1358-1424), manà que “…nul hom de qualsevol estament e condisio sia no gos o presumexca jugar a ningun joch de pilota”, tant “…dins los murs de la dita vila ne en la Vilanova”, lloc est ultim d´assentament de conversos, fins al bando de 1840, pel qual l´ajuntament de Gandia prohibia que chics i chiques juguaren pel carrer a pilota “…baix pena de quatre reals de velló que pagaran els pares per los fills i els amos per los criats”. Les prohibicions eren contestades pel poble satirisant els motius aduïts per les autoritats, per als qui qualsevol excusa era bona, com es pot comprovar en esta cançoneta popular: “En Valencia han fet un bando / que no juguen a pilota / que una uela s´ha mort / del susto d´una granota”.

Si continuem en cites historiques, es evident que alguna mencio a la Pilota Valenciana haviem de trobar en les obres lliteraries protagonistes del sigle d´or de la llengua valenciana. Per aixo, en “Lo Proces de les Olives”, el “Sindic del Comu dels Peixcadors” replicà a Jaume Gaçull, dient-li que: “En joch de pilota podeu l’avantatge / donar al qui jugua”.

L´extensio del joc entre totes les classes socials i les prohibicions de jugar al carrer, motivaren que fonamentalment les classes altes en possibilitats economiques construiren “trinquets” o espais privats per a jugar a pilota. El valencià descendent de judeus, Lluis Vives (1492-1540), en “Varius Dialogus de Urbe Valentia”nos posa en coneiximent de l´existencia dels trinquets de “Barcii”, “Masconorum” ,“Miraculi”, “Carrossorum” es dir de Barcia, de Mascó, del Milacre o d´en Carroç. En França o Flandes, el joc de pilota era un entreteniment de la noblea i Vives nos parla de “sphaeristerio nobilitatis” o joc de pilota de la noblea. En el text de Lluis Vives trobem comparacions entre la Pilota Valenciana i els jocs de pilota de França o Flandes, sabent que alli juguaven “super pavimentum lateribus constratum, planum et aequale”, es dir sobre paviment pla, afegint que les pilotes d´ells eren de cuiro blanc, fetes ordinariament de pels de gossos i mes dures, per lo qual rarament juguaven en la ma, sino en raqueta: “sed sphaerulas minores vestratibus, et multo duriores ex corio albo…sed pili fere canini: eamque ob causam raro luditur palma…sed reticulo”. Sabem que antigament l´indumentaria incloia algun tipo de gorra, perque Vives nos fa saber que front a la de França, la d´aci no portava traveta baix la barba a no ser que fera molt de vent “hic non utimur, nisi quum est ventus vehemntiur. Català de Valeriola, en la seua autobiografia, referit-se a a 26 de març 1613 nos parla d´uns “religiosos com jugaren a la tarongeta en alt…” dient que “jugaven en un capuchó, com qui juga a la pilota”.

Una prova de que el joc de pilota es un element etnologic valencià de continuïtat i preexistent a Jaume I, es el fet de que fora practicat per valencians de zones a on la religio absolutament dominant continuava sent la musulmana. Resultaria prou desficaciat pensar que els cristians “repobladors”, que no sabem com ni perque sabien jugar a Pilota Valenciana, s´havien dedicat a ensenyar a jugar als musulmans, sobre tot quan el dogma acatalanat predica que eren una classe somesa i practicament esclavisada. Ho comprovem per varies fonts. Trobem referencies en el llibre “La vall de les sis mesquites”, aixina com en la tesis doctoral “El monestir i la mesquita”, les dos de Ferran Garcia-Oliver, i referides a la Vall de l´Alfandech o de la Valldigna. L´any 1503, un guardia desconeix el nom d´un musulmà que furtava raïm, encara que sabia que el lladre “juga a pilota”. En 1526 quatre musulmans jugaven en la plaça de Xara i tot anava be fins a que “sobre lo jutgar de una pilota vingueren a noves”. En 1560, en una atra partida, es discutí sobre una “falta”. Ferran Garcia-Oliver parla de “la primera crònica esportiva valenciana”, referint-se a una partida jugada en Benifairo l´any 1561, per la qual sabem que hi havia “molta gent mirant lo joch de pilota” resultant que “…guanyava lo dit Maluinet lo major de huyt o de nou jochs. E, tornant-se a rescabalar los altres, e devent tres o quatre jochs, lo dit Maluinet se u dexà, dient que pagassen les despeses…”, rao per la qual s´acabà la partida en insults i galtades: “E lo dit Aró se alçà e li dix que tenia cara de bochí. E lo dit Àxer Maluinet li dix que més cara de bochí tenia ell dit Aró. Y lo dit Aró li pegà ab la ma en lo cap o en la galta”. Encara podem trobar-ne mes. Per la “Vita di Girolano di San Leocadio” (Saó, (1990), núm. 129, pp. 48-51) sabem que el 1502, un italià cami de Gandia, contemplà com els musulmans de Xeraco jugaven una partida “a llargues”, segons li digue “Panchaverdeta”. No deixa de ser curios que en Relleu, en la Marina Baixa hi haja un parage dit “Trinquet dels moros”. Confirma tot lo anterior el fet de que en la “Expulsión justificada de los moriscos españoles y suma de las excelencias cristianas de nuestro rey D. Felipe tercero de este nombre” diga dels musulmans que: “Vanaglórianse de baylones, jugadores de pelota y estornija, tiradores de bola y del canto… y de otros hechos semejantes de gañanes”.

En el joc de pilota tenim vocabulari probablemente prerromà com “galocha”, i vocabulari llati exclusiu com “ferir” en el sentit de colpejar fort. Hi han paraules que procedixen de l´arap, i que no tindrien sentit si el joc de la pilota no haguera convixcut en eixa llengua durant l´epoca de dominacio musulmana. No s´entendria que se“alfarrassara” la partida, del arap “harrs” que vol dir estimar o justiprear, o que la pilota per a jugar a “galocha” siga de “badana”, que ve de l´arap “batana”que vol dir pell de corder. Contem en paraules que segur que foren creades pel romanç valencià anterior a Jaume I, mal dit “mossarap”, com “Bolera” pressent en expressions com “bot i bolera” (vore DECLC vol IX p 357). Per ultim, el joc de pilota te vocabulari propi desconegut en català, com per eixemple, “encalar-se”una pilota, que “s´encabote”, “reballar-la”, “empomar-la” o “poar-la”. El seu bot pot ser “assorat” i “estomordit”. Un jugador o “pilotari” que no“pilotaire”, pot “desmancar-se”, “despanyar-se” en el joc, faltar-li “un blau”, pegar una “rastellada”, traure “de manró”, fer un “marro”, “porrar”, jugar a“nyago” o contestar un rebot “de carchot” o “de pechineta”. El “bolinchó” protegix al public. Un català dificilament haura sentit parlar dels “gallons” de les pilotes, ni de les de “tec” o de “vaqueta”, i si ou que el “marchador” ha de “marchar”, seguramente pensarà que algu que sol anar-se´n, s´en va una atra volta.

La conclusio de l´articul es que la Pilota Valenciana es un fet diferencial valencià, d´arraïls anteriors a la conquista cristiana i que torna a posar de manifest la continuïtat del Poble Valencià. La Pilota Valenciana es prou mes que un deport mantingut pel poble pla, sense necessitat d´institucionalisacio alguna. Forma part d´un sentiment colectiu de practicar un mateix joc que es exclusivament nostre i part integrant de la Cultura Valenciana. En 1893, s´inaugurà en Valencia el frontó Jai Alai, convidant per a l´ocassio a pilotaris bascs. Marti Gadea va contrapondre “la valentia, ardiment i soltura” dels valencians al “gelat y poch atractiu…soso y poch expansiu” dels bascs, afegint la frase natural de que “Cada ú que s´alabe lo d´ell”. Sentim-nos satisfets i conegam el nostre deport nacional. A pesar del mal que han fet i continuen fent els nostres acatalanats, diem-los que la partida es guanya quan se fa l´ultim quinze. I esta partida la guanyarà el Poble Valencià.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA PIROTECNIA

La pirotecnia, es dir, l´us de la polvora en finalitat d´oci i diversio, es una costum molt arraïlada en el poble valencià, que l´individualisa front als del seu entorn. Es dificil deslligarla del conjunt foc, fum i festa.

I correspon preguntar-nos, si es tracta d´una caracteristica “importada” pels conquistadors que vingueren en Jaume I, o si es parlem d´un atre element de continuïtat etnologica dels valencians descendents dels iberorromans que, cristians o islamisats, vixqueren en l´epoca de religio oficial musulmana.

Es evident que l´us de la polvora, a banda del seu us en caracter festiu, pot tindre tambe una finalitat militar. Considere interessant fer un recorregut pels començaments coneguts de la polvora per a us militar.

La primera cita que consta en una obra lliteraria en tota Espanya, de la qual es despren l´us de la polvora en fins militars, li correspon a un valencià, sant Pere Pasqual, i es troba en la “Biblia Parva”, llibre escrit a finals del s. XIII. Pere Pasqual nos diu que en el moment d´escriure´l es trobava “pres en poder del Rey de Granada”, sent ell “religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Sabem que el 15 de març de 1298 es trobava pres en Granada per carta del papa Bonifaci VIII, que encapçalada per un “Episcopo Giennensi salutem”, li diu que “…qui te ac illos ad Regem Granate aduxere captivos, sub cuius estis carcere miserabiliter mancipati”. Puix be, en la Biblia Parva trobem: “Empero com vos vets desparar una ballesta de tro, la qual tira una gran pilota…”, afegint que  “…no podets entendre la manera com per lo fum es feta tan maravellosa obra”. Tro i fum, senyal inequivoca de la polvora. En eixa epoca, Ismail I (1279-1325), era el rei de Granada.

Previament a la cita de sant Pere Pasqual, sabem que els musulmans ya havien fet un us militar de la polvora, perque Ibn Jaldun, nos conta que “Abu-Yuzef, sultán de Marruecos, puso asedio a Sidjilmesa en el año 1273; estableció contra ella máquinas de sitio como “medjanik” (una especie de catapultas de la edad media), “arradas” y “hendam” de nafta, que arrojan cascajo de hierro, disparando desde la cámara del “hendam”, con fuego encendido con “barud”, por un efecto asombroso y cuyos resultados deben ser atribuídos al poder del creador”. Ibn al-Baitar, ya havia citat la polvora cap al 1240, en un obra de formules medicinals, donant al salmitre el nom de “neu china”.

Existix una “tradicio” que alvançaria l´us militar de la polvora en la peninsula, al siti de Niebla en 1257, pero es una “tradicio” gens documentada. Posteriorment a la cita de Pere Pasqual, Casiri, traduint a Abu Abdalla, diu que l´any 1312, el rei de Granada dugue al siti de Baza “una gruesa máquina que cargada con mixtura de azufre y dándola fuego despedía con estrépito globos contra el alcázar de la ciudad” Poc mes tart, en 1331, els jurats d´Alacant li enviaren una carta al rei Alfons en la que li dien que s´acostava el rei de Granada duguent “moltes pilotes de ferre per gitar-les lla ius ab foc”. Es molt representativa la cita de la “Crónica del Rey Don Alfonso XI”, que fent referencia al siti d´Algecires diu: “Los moros tiraban muchas pellas de fierro que las lanzaban con truenos, de que los cristianos habían muy grande espanto, ca en cualquier miembro de ome que diese levábalo a cercén como si se lo cortasen con un cuchiello; e quiera que ome fuese ferido della, luego era muerto, e non avía cerugía ninguna que le pudiese aprovechar; lo uno porque venía ardiendo como fuego, e lo otro porque los polvos con que le lanzaban eran de tal natura que cualquier llaga que ficieses, luego era el ome muerto”

L´us del trabuc es troba evidentment relacionat en l´us de la polvora. En un inventari del castell de Sagunt de l´any 1365 llegim: “Primerament foren atrobats entre los Castells e vila de Murbedre entre trebuchs e gins e brigoles entre xichs e grans XVIII trebuchs”. En una de les relacions es parla de la municio de la ballesta: “les quals pilotes eren de ballesta de tro”. Mes tart, Eximenis (1340-1410), nomenarà la “ballesta de tro”, en “Lo libre de les dones” dient: “…o a manera d´una balesta de tro qui despara ab tota la sua viguor…” i Antoni Canals (1352-1419), en “Scala de contemplacio” parlarà d´una “nau que corre al port ab totes les veles plenes o a manera d una ballesta de tro…”

Pero els components de la polvora eren coneguts previament al seu us militar. Els chinencs, als qui tambe s´atribuix l´invent de la polvora, sent que la formula mes antiga es troba en el llibre “Wu ching tsung” de l´any 1044, ya fabricaven anteriorment una especie de coets, en canyes de bambu, mes destinats a focs artificials que a tactiques militars. El propi Roger Bacon, (1214-1294), a qui se li ha atribuit l´invent de la polvora en Europa, i de qui s´ha dit que segurament obtindria la seua formula de traduccions llatines de llibres en arap, parla en el seu llibre “Opus Majus”, d´un joc de chiquets, que “Meten en un tubo una cantidad de salitre, forzándola con una pequeña bala del tamaño de una pulgada, y la hacen reventar, produciendo un ruido semejante al que produce el trueno, y del tubo sale una exhalación de fuego que parece un rayo”, lo que demostra que els components de la polvora es gastaven per a jocs i festes, previamente al seu us militar.

José  Fernández Arenas escriu en la p 453 de “Arte efímero y espacio estético” que “La alquimia china se abrió paso hacia occidente a través del mundo árabe…Los árabes hicieron renacer en España los fuegos artifíciales en todas las fiestas, fabricando cohetes, bombas, tracas y luces de colores. No había festejo popular en el que no corriera la pólvora…”. Juan B. Perales, en “Tradiciones españolas. Valencia y su provincia”, es referix a la tradicio “según las memorias recientemente descubiertas de los escritores arábigo-valencianos”, de les festes que feu el rei Llop en la ciutat de Valencia, a la seua muller Sobeida i a sa filla Saida, arrepenedit per haver repudiat a la primera en motiu de la traïcio que li havia fet el seu sogre Ibn Hamusk l´any 1165. Perales nos parla de “Fiestas, músicas, iluminaciones…una especie de regata nocturna…con caprichosas luces de colores”. Tot allo tingue lloc en el Turia (¿precedent de les batalles navals que es celebraren posteriorment?), i podria ser la primera referencia a disparades de castells de focs artificials. Resulta curios coneixer que en motiu d´estes festes, el rei Llop, li regalà a la seua filla Saida el palau “de la Saidia”, dit aixina “…en memoria de nuestra hija Zaida su poseedora”. La continuïtat de la tradicio dels musulmans en l´us de la polvora es comprova quan José Fernández Arenas nos conta en el llibre citat, que en acabant de les conquistes cristianes, destacaven especialment els fabricants musulmans de polvora.

Cap al 1327, el jurats de la ciutat de Valencia, varen prohibir que dins dels murs es dispararen “fochs grechs”. El nom de “fochs grechs”, provenia d´un foc que feen els grecs en una determinada formula, i que gastaven fonamentalment en lluites navals.

En 1395, documente una cita en Vila-real en que es gasta la paraula “polvera” o polvora, per a usos festius. Diu: “Item… per una ma de paper d’Exativa que per 1os jurats…fon comprada per a ops de fer diademes per als postols (sic) lo dia del Divendres Sant, e per saffra per acolorar les dites diademes, e per polveres per als trons…” (A. M. Vill., n.° 226. Cl. de Pere de Conques, de 1394 a 1395. Fol. 49 rº). Es interessant coneixer que la primera documentacio de “pólvora” en castellà es de prácticamente cent anys mes tart, en concret de 1475, segons consta en el CORDE de la RAE.

En 1412, dien els jurats de la ciutat de Valencia que “Null hom no gos lançar corredors ab polvora e foch per les carreres…”. En 1469 parlaven de les pirotecnies dient que “per quant esperiencia ha mostrat que les cases en les quals polvora, coets e tronadors se fan e se tenen, stan a gran perill de pendres foch en aquelles…”. La relacio entre trons i falles es veu quan a 14 de maig de 1455 els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “Al molt alt e molt excellent senyor, lo senyor rey de Navar[r]a, lochtinent general del molt alt senyor rey” i li diuen que en motiu de la eleccio del papa “Calixte Terç” “…foren fetes grans falles e alimares…, ab gran colp de cohets”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent lliures d´extraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. Català de Valeriola (1568-1608), en la seua autobiografía, nos parla d´unes festes en “quatre nits de lluminaries y dos dies de bous”

Com hem vist, la llengua valenciana te un ric vocabulari relacionat en la pirotecnia. Ya hem vist referencies a “corredors”, “coets”, “tronadors”, “piuletes”… Coromines registra la paraula “mascle” en relacions pirotecniques l´any 1451. I de “mascle” ve “masclet” i “mascletada” De 1612 es la cita que parla de que “en casa lo señor don Christofol Frigola, dega y canonge, se feu un altar ab molt sumptuosa luminaria y empaliada, musica y masclets”. Tambe Corominas documenta coet “volador” procedent de l´any 1459. Joan Esteve, en el “Liber Elegantiarum” nos parla dels “Coets. Fulgura sulphureis stupidas tolluntur in aures. Nec minus ex altis per lucida culmina templis” i de la preparacio d´un castell de focs artificials o artificiosos quan diu: “Aparellen fochs artificiosos, ço es fochs grechs en diverses magranes amagats”

El vocabulari de la pirotecnia pot ajudar a demostrar el seu orige anterior a la conquista del rei en Jaume. Si analisem l´etimologia de la paraula “coet”, Corominas senyala el seu orige “mossarap”, es dir del romanç valencià prejaumi, provinent d´un “codet” diminutiu del llati “coda” d´a on deriva el valencià “coa”, que no “cua”, en eliminacio posterior de la “d” intervocalica. De “coet”, “coetó”, i encara tenim coets “borrachos” i coets “chiuladors”, d´orige i fonetica exclussivament valenciana. La paraula “traca”, podria derivar de l´arap “matraqah” que vol dir “martell”, l´us del qual produïx un so repetitiu com el de la traca, i que es troba evidentment relacionat en el valencià “trac” o toc de campana: “…acabats los tres trachs, apres d´un miserere, començaren a tocar molt a spau…”. Els valencians encenem els trons de la traca per la “mecha” i no per el “ble”, una volta units el trons per el “estopí”. Si parlem de la “canterella”, o tro mes gros que un masclet que es dispara al final d´una traca, comprovem la presencia del sufix diminutiu –ella, que sabem que formava part del romanç valencià prejaumi, sent que en el “Takmila” d´Ibn al-Abbar trobem referencies a “Vilella”, diminutiu de “vila”. (vore “Note sur la localisation du cháteau de Vilella”). Moltes paraules acabades en “-ella”, son genuines de la llengua valenciana i inexistents en català com per eixemple “escampella”, “morella”, “gamella”…, o les classes de raïm “negrella” o “ferrandella”, o plantes com la “tramella” o la “vidriella”…

La mescolança de vocabulari exclusiu prejaumi en vocabulari d´orige arap, dona conte d´una activitat que ya era fruïda i gojada pels descendents dels iberorromans valencians en qui es trobà Jaume I, podent concloure en que l´aficio a la pirotecnia del poble valencià, es una atra de les manifestacions etnologiques que l´han caracterisat i individualisat historicamente dels del seu entorn, com ara. Aixo demostra, junt a moltes proves mes, una continuïtat del poble valencià pre i postjaumi, que els tracamandanes i enredradors dels acatalanats s´encaboten en negar.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: CONSTRUCCIONS POPULARS

Crec que no es pot dubtar de que la barraca es la construccio popular valenciana mes representativa de l´etnologia valenciana. Encara que actualment el seu ambit s´ha reduït practicament a l´horta de Valencia, la seua existencia esta documentada alla a on es trobaven els materials basics per a la seua construccio, tant al sur com al nort del nostre territori, aplegant inclus a Tortosa.

No deixa de ser curios, que la la paraula “barraca”, amaneix per primera volta en acabant de la conquista de Valencia, des d´a on s´exten a unes atres llengues europees. Antoni Biosca i Bas, la documenta llatinisada en la forma “Barracha-ae” en documents del rei en Jaume generats entre els anys 1255 i 1263. (“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I”). En relacio al seu orige i etimologia, no hi ha acort entre els entesos. Si Biosca i Bas la fa derivar de l´arap “barga”, Corominas planteja la possibilitat de que derive del prerromà “barra”. Vicenç M. Rosselló, en “Toponímia, Geografia i Cartografia” situa el toponim “barraca” com a “Toponim prerromà” de la Ribera del Xuquer i “encontorns” (contornada), junt en Xeresa, Xaraco, Barig, Barcheta, Ivars, La Bega, Xuquer, Fontarda, Bernissa, avenc, i clot

Contestem a la pregunta: ¿Existia la barraca en Valencia previamente a la vinguda de Jaume I o nos la varen dur els “conquistadors”? Convindrem, en que si se pot demostrar la seua existencia previamente a la vinguda de Jaume I, dificilmente es podra mantindre que algu l´haja dut en eixa epoca.

Julian Ribera en “Ceremonias” II, en l´apartat “Enterramientos árabes en Valencia”, p. 261, parlant d´un cementeri citat per Ibn al-Abbar diu que “El de las barracas no atino donde estaría, bien que al decir de Abenalabar que estaba fuera de la puerta de la Boatella, presumo si se emplazaba allá por el final de la calle San Vicente, donde hubiese algunas barracas y justificase su nombre” El terme que gasta Ibn al-Abbar es “maqbarat al-jiyam”. De “al-jiyam” deriva la paraula “jaima”, que actualmente identifiquem en una edificacio textil mes o manco provisional. El Lane´s Lexicon, nos indica que eixe terme pot tambe referir-se a una construccio permanent, condicio que pareix exigible per a donar nom a un cementeri. El fet de que Ibn al-Abbar no gaste “barga”, podria induir a pensar en el possible orige prerromà propost per Corominas. El rei en Jaume sentiria la paraula “barraca” en en boca dels “ayam” valencians o no araps que parlaven en romanç, i la va adoptar com tantes atres.

Per una atra banda, esta molt clar que no foren els musulmans els qui nos dugueren la tipologia constructiva de la barraca. Vitruvi, en el segon dels seus Llibres d´arquitectura, redactats entre el 35 y el 25 a.C, es referix a Hispania quan parla d´edificacions de parets construides en glebes de fanc sec i en cubertes de canyes i fulles: “Alii luteas glebas arefacientes struebant parietes, materia eos iugamentantes, vitandoque imbres et aestus tegebant arundinibus et fronde… ut in Gallia, Hispania, Lusitania, Aquitania scandulis robusteis aut stramentis”. I si els romans se les trobaren, es evident que serien prerromanes.

Miquel Ramon Martí Matias, en “Una fundación de Valencia (Hispania): antítesis de la tesis actual”, reproduïx un fragment de ceramica iberica datat entre els sigles II-I ac, classificada com “Gran leves”, en el que es veu una escena de guerra que te lloc en la que podria ser la primera representacio historica de l´Albufera. En l´image, es constata l´existencia d´unes edificacions com les barraques, pero construides sobre palafits. Miquel Ramon Martí les compara en fotografies del s. XIX, quan encara existien  barraques sobre palafits en l´albufera. El paregut, realment impressiona.

Considere interessant parlar, encara que siga per damunt damunt, del vocabulari de la barraca. Trobem paraules d´orige prerromà, llati i arap. Entre les prerromanes, trobem alguna tan extesa com “barandat”, probablement del celtic “varandā” que vol dir subdivisio i no “envans” que es l´equivalent en català. Tambe es prerromana la “barda” de la cuberta de la barraca. Trobem paraules en romanç, desconegudes pels caltalans, com bigues “anguileres”, “cadorses”, “galteres”… I finalment, topetem en arabismes, perque es evident que el temps que els iberorromans valencians passaren “sots senyoria de moros” no fon de bades. Els noms de les peces de palla i fanc inicialment sense coure, es diuen “atoves”. Si estan cuites, son “atovons”. Les dos paraules provenen de l´arap “tawba” o “tuba”. La biga mestra que pot anar al mig es una “jassina” de l´arap “ja’iza”que no una “jàssera” que han copiat malament els catalans. Les “llisseres” o canyes grosses de la cuberta, es cusen en “feixcar” o cordeta d´espart, de l´arap “faxqar”. S´observa que el conjunt de terminologia no fa mes que confirmar una continuitat de poblacio i de llengua. ¿Hi ha algu que es crega que els pressunts “colons” catalans, obligaven als habitants de les barraques, a que els donaren una lliço de vocabulari per a memorisar-la, abans de tirar-los de sa casa? ¿Quantes animalades estarém disposts a soportar? Es interessant la relacio dels sistemes constructius de la barraca, en el d´unes atres construccions d´arquitectura popular com poden ser les “seberes” o les “anguileres”.

Seguint en uns atres elements etnologics valencians i aprofitant l´escena d´ans de Crist de l´Albufera, en la que trobavem construccions similars a barraques, es de destacar que un dels ocupants d´una de les barques de la representacio, intenta fugir d´una atra barca que els acaça ¡perchant en una “percha”! Del llati “pertica”, recordem que Corominas diu de la “ch” que per ser, “tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí però distint…”. ¿Te por a dir que l´han furtada de la llengua valenciana? Quan el sistema de propulsio d´una barca de l´albufera es el motor, estes es solen dir “ravachols”, paraula en la que tornem a trobar la “ch” tan odiada pels acatalanats. Si el sistema de propulsio es la vela estem parlant d´un “llaüt”, que tambe pot anar per la costa dient-se “llaüt coster”, compartint espai en la “barca de bou”. Es interessant saber que la paraula “llaüt”, deriva de l´arap “al´ud” que vol dir “fusta”. Les veles de les barques de l´albufera, tenen la particularitat de ser triangulars, nomenant-se de “vela llatina”, pot ser per evolucio de “vela a la trina”. Son veles caracteristiques per a embarcacions llaugeres. Conegudes per romans i musulmans, convindrem en que dificilment les pogueren introduir els aragonesos, per no tindre mar, ni els catalans per ser practicament desconegudes i inexistents en Catalunya. Quan fa molt de vent, els nostres peixcadors, “pleguen les rissades”, “plisen” les veles en plecs menuts, fent “un glop” quan la deixen a mija vela.

Tornant a les construccions populars tradicionals, podriem seguir per l´alqueria. De l´arap “al-qaryya”, no pot haver dubte de que es tracta del nom d´una tipologia de vivenda que no nos dugueren els conquistadors de Jaume I. Es documenta per primera volta en acabant de la “conquista”, fent-nos saber Antoni Biosca i Bas en “Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” que es un dels arabismes que es troba en la documentacio llatina del rei en Jaume desde 1255 fins a 1263 com “Alqueria-ae”, paraula que segur que sentiria de boca dels valencians en que es trobà. Tambe tenim “masos”, normalment en secà, encara que en Castello tambe diuen “maset” a una casa d´horta. “Mas” o “masia” es una denominacio propia del territori de la antiga Corona d´Arago, no exclusivament catalana, sent que en Arago els denominen “mases”. No disponc d´informacio que corrobore que la paraula i el concepte de “mas” es poguera gastar en anterioritat a Jaume I, pero no seria d´extranyar.

Tambe podriem parlar de les construccions en volta o en cupula de pedra seca, que aprofiten de racers de pastors i agricultors, ben distintes de les catalanes, sobre les quals diu Joan Amades en “Art popular, la casa”, que solen ser tan baixes que no cap un home dret, podriem parlar dels riu-raus, de les coves, de les casetes i cases d´una, dos i tres navades…

Es despren, que el poble valencià te una etnologia propia, producte de l´adopcio de certs elements de les etapes historiques per les que ha passat i que han configurat un poble diferent i diferenciat dels atres de tota Espanya. Als “sabudets” que volen integrar la nostra cultura etnologica en la d´un atre poble, els donarém carabasses.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA

La muixaranga es un element tipic de l´etnologia valenciana que es compon d´una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d´Algemesi, s´han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L´Alcudia, Alzira, L´Olleria…

Es impossible dubtar de l´orige pagà d´esta representacio. Hi ha qui explica l´orige com a tecnica naixcuda per la necessitat d´aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este ultim cas, es conseguiria lo mateix que des d´una “torre” o “torreta”, d´a on li vindria el nom generic de “torres” humanes. L´especialisacio en esta tecnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Si nos preguntem pel seu orige en territori valencià, podriem enganyar-nos pensant en un possible orige català, atenent a la semblança de les “torres” de la muixaranga en en els “castells” catalans, que tant nos han refregat i sobre els que tanta caguera han montat, presentant-nos-los com el “summum” de la cultura popular catalana. Esta relacio de similitut, fon manipulada en el seu dia pels acatalanats, ¡com no!, aplegant inclus a adaptar la lletra de “Els segadors” a la musica de la muixaranga, pretenent convertir-la en la image del catalanisme en Valencia, sent utilisada per a buscar l´enfrontament entre valencians. Comprovarém com la tradicio catalana dels “castells” es ben curteta i d´orige valencià, resultant que als acatalanats, de nou, el tir els ix per darrere.

Per a indagar en el seu orige, es interesant furgar en l´etimologia de la paraula “muixaranga”. Hem de saber que es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definicio castellano-catalana, du implicita una connotacio de “ridicul” i “extravagant” i s´ha de dubtar d´eixe orige, sent que la muixaranga, ni es ridicula, ni es extravagant. Per aixo, Joan Soler i Amigó, diu en la p. 451 de la “Enciclopèdia de la fantasia popular catalana”‎, que la muixaranga valenciana te un atre caracter: “sembla tenir un caràcter guerrer”.

Per una atra banda, hi ha qui fa derivar la paraula “Muixaranga” de l´arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia preten relacionar el fet de que en part de la representacio, es troba present una intencio d´ocultar la cara. Per aixo, en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesi porten uns capirots en orelleres i en L´Alcudia i en Alzira se la mascaren. Si donarem per bona una etimologia a partir de l´arap, aixo podria induir-nos a pensar en un orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Com a curiossitat, es interessant coneixer l´existencia en el Marroc d´acrobates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.

Pero encara podriem anar mes arrere analisant una semblança que podria ser determinant. Resulta, que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament maixquera o emmaixquerat. (p 950 del Vol 28 del “Anuario del Seminario de Filología Vasca Julio de Urquijo”). Esta hipotesis, en relacio a la teoria vasco-iberista, que tants toponims i vocables valencians ha contribuit a aclarir, podria dur-nos a pensar que la muixaranga podria falcar les seues arraïls ¡en temps dels ibers valencians!

En la revista nº 21 de “La bellota”, David Vidal i Sanmiguel escriu que  “…els primers documents escrits que parlen de la Muixaranga es troben al segle d’or del País Valencià (S.XV).” En relacio a les primeres cites historiques de les torres humanes valencianes fora del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o tambe “dança valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s´alternen en unes atres denominacions descriptives com dança o ball “de la piramide” o “de la campana”.

L´espectacularitat de la muixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. A banda de en Catalunya, hi ha referencies textuals de la presencia de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclus en el Pais Basc. D´este ultim llegim: “disponese la danza de valencianos de Aoiz, de quenta de la ciudad y viene de vispera para medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados”. Es curios saber que en Sena (Hosca), fins a fa poc, uns dançants pujaven als muscles d´uns atres fent una figura dita “torre” de la “Danza de Valencianos”.

I a continuacio anem a vore com la costum catalana de fer torres humanes no es mes que una copia d´un element etnologic naixcut en terres valencianes. Els catalans que pogueren haver vingut a la repoblacio de Valencia, no dugueren eixa costum, perque en eixe cas, no nos l´hagueren tinguda que copiar. ¿O seria que se´n vingueren a Valencia tots els que sabien fer torres humanes i en Catalunya no se´n quedà cap? ¿No sera que estem de nou, davant d´un fet caracteristic del poble valencià, que ha passat per damunt dels diferents governants i de les distintes religions oficials?

Escomençarem dient que hui en dia, als catalans que han estudiat l´orige dels seus “castells”, no els queda mes remei, molt al seu pesar, que reconeixer el seu orige valencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim que “Sens dubte el ball dels Valencians es un dels elements folklòrics més estudiats del nostre vell seguici popular pel fet d’ésser la gènesi dels actuals castells…”. Pero eixe reconeixement no els ha segut gens facil, resistint-se dolorosament a acceptar la realitat, posant en joc les teories mes destrellatades que a u li puguen passar pel cap. Aixina, Joan Bofarull i Solé, en el seu llibre “L´origen dels castells”, nos parla de “La teoria que diu que el ball de valencians, en realitat, s´hauria d´anomenar dels venecians…”. ¿De Valencians? ¡a sant de que! O un atra, “…segons la qual el nom de ball de valencians no es referia al País Valencià, sino al adjectiu valent, per evolució del llatí…”, respecte de la qual diu el mateix Bofarull que “L´esforç és molt elaborat i meritori, però en cap diccionari no s´ha trobat aquesta accepció de la paraula valencià.” Encara hui, la resistencia a acceptar la realitat continua. Josep Bargalló Valls, llicenciat en filología catalana, que fon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seu llibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas de Valencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar…”. O siga, que ya sabeu que deu ser molt “cientific i filologic” que l´evidencia de que els valencians som de Valencia, no es pot sustentar ¡Mare de Deu, Senyor!

Per una atra banda, sent que la tradicio “castellera” catalana, es concentra en el triangul Tarragona-Reus-Valls, deixant fora a Barcelona, cor del catalanisme, s´ha fet correr la teoria que busca l´orige historic en uns gremis empobrits de Barcelona que no varen tindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -que els catalans diuen “castells”-, ¡per “castells” humans sobre carrosses en moviment! ¡les baquinades que caurien! Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S´han localitzat tres notícies dels segles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem que aquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball de valencians”, davant lo que podem preguntar-nos ¿Seran tambe els jagants i nanos que ixen en les festes catalanes d´orige valencià?

I a continuacio, passem a vore les cites mes antigues que nos donen noticia de la presencia de la muixaranga valenciana en Catalunya: En Tarragona, en unes actes municipals de l´any 1633 es parla d´uns valencians que ballen el “Ball de la piramide”. De 1687 es la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada ab nou compañs”. En 1692, els valencians representen la muixaranga de nou en Catalunya. Llegim: “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzas formava una campana puestos sus danzantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otra vez la campana”. Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona l´any 1706 es tancaven en “un ball que dihuen de Valencians”.

Els catalans es troben pero que molt satisfets de la cita de Bràfim perque: “Molt aviat (1687) tenim una novetat destacable: el ball no és del Regne de Valencia, sino català (de Bràfim). Aquesta actuació representa un salt qualitativament important, però cronològicament està barrejada amb noticies de balls que vénen de València, la qual cosa es lògica, perquè els catalans copien un ball que han vist recentment, i que torna algunes vegades més” En el llibre “Fem Pinya” d´Eloi Miralles, trobem les preguntes: “No deu estar aquí l´arranc del Ball dels valencians? No devien de ser els segadors de la Ribera els precursors de la forma en què es va poder adaptar la Muixaranga de la vora del Xúquer a la del Ebre?

Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…”

A mes de les proves que aporten les cites historiques hi han unes atres. En la p 16 del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que “El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària dels castellers, opina que és més propia de les terres valencianes que del Camp de Tarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”

Pero quan un poble es copia un element folkloric d´un atre, el resultat pot perdre l´essencia inicial, “Passant d´una representació teatral, a una exhibició de força, a una emulació una mica circense. Eren les diferències donades per les distintes mentalitats de catalans i valencians. Pragmàtics i competitius els uns, imaginatius i creadors els altres.”, segons cita que podem llegir en la p 25 del llibre “L’Origen Dels Castells: analisi tècnica i històrica” I es que ¡aneu espai eh !, que sapiau que els catalans no fan “torres”, ¡fan “castells” sancerets! Per a rematar, hi hauria que dir que a la definicio dels catalans com a “Pragmàtics i competitius” probablement falte la de “furtadorets”. I es pot entendre que qui no te, vullga furtar, com intenten fer en els nostres classics en llengua valenciana, pero… ¿Com entendre als acatalanats valencians que furten al seu poble per a caure agenollats davant d´un atre ?

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: EL FOC I LA MORT

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: EL FOC I LA MORT

Parlar de falles i fogueres es parlar del foc. El poble valencià ha tingut historicament des de sempre una especial veneracio pel foc, relacionant-lo en actes de festa i alegria.

Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic del poble valencià, te alguna cosa que vore en els “reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteristica etnologica  que te unes arraïls anteriors i molt mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a trobar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels acatalanats que mantenen l´anulacio i practica aniquilacio del poble valencià anterior a la conquista. Demostrarém, una volta mes, la falsetat d´eixes premises.

En el s. XI, en una de les “refutacions” a l´epistola que feu Ibn Garciya en defensa dels “ayam” o “no araps”, front als araps, l´acusen de “adorar el foc”. (“The shuubiyya in al-Andalus. The risala of Ibn García and Five Refutations” de J. T. Monroe) Recordem que Ibn Garciya es trobava al servici de Ali de Denia.

La relacio de les fogueres en sant Joan, la trobem en ple emirat de Cordova, previamente al califat. El “Ulema” Sahnun (m 854), contestà a una consulta afirmant: “…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a las caballerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los malvados y la hez de esta comunidad.”. Hem de saber que la “ansara” es la festivitat de sant Joan i que “la hez de esta comunidad” fa referencia al poble pla, al poble autocton descendent dels iberorromans valencians, que es presenta enfrontat a la classe dirigent arap, que no compartia la costum valenciana de “adorar al foc” la nit de sant Joan. Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), afirma que es “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras de la noche de San Juán”. Es curios el detall de que el foc de sant Joan anava acompanyat de banys, com hui en dia.

Els experts fan derivar la paraula “falla”, del llati “facula”, que es al seu temps diminutiu de “fax”, que vol dir “antorcha”, les quals es feen com es sabut, a base de feixos (del llati “fascis”) d´espart o llenya banyats en oli. I es en este significat en que que apareix la paraula “falya” en el “Vocabulista in arabico”, atribuït a Ramon Marti, en el qual es troba vocabulari del romanç valencià anterior a la conquista que havia segut adoptat inclus per alguns “sarraceni de natura” que no el parlaven. Per aixo, dona la “casualitat” de que la paraula “falla”, sinonim d´antorcha o foguera, es documenta per primera volta passada la reconquista de Valencia pel rei en Jaume. La trobem inclus com antroponim en el repartiment: “III jo. terre in alcheria de Huarat Falla…”. La gasta el rei en Jaume en la seua cronica: “…e els sarrains lexaren dues falles enceses de foc…” o “…que en cada vna tenda faessen fayles”

Tot nos dona a entendre que la veneracio pel foc i el seu us festiu ya caracterisava al poble valencià anteriorment a la reconquista, encara que la major part de la documentacio que demostra l´institucionalisacio del fet, es documente en posterioritat. Que era una costum popular motiu d´alegria, es confirma quan el 14 de maig de 1455, els jurats de la ciutat de Valencia escriuen a “lo senyor rey de Navar[r]a” diguent-li que en motiu del nomenament d´Aleixandre VI, papa valencià, “foren fetes grans alimares e falles en lo cimbori e en tots los campanars, torres e diverses cases d’aquesta ciutat, demostrans gran goig e alegria de la dita nova promocio”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel “Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent lliures d´extraordinari en “cohets, piules, tronadors y falles per la present ciutat”. I les falles actual anaren prenint forma quan, segons consta en el “Llibre de provisions de la Fabrica de Murs e Valls” de l´any 1576, es parla de “dos botes, que comprí, deu sous y una carrega de argila pera posar los puntals y asentar les botes en sos bastiments y encendreles quatre nits; per tot, una lliura, deu sous”. Fa l´impressio de que estes “botes”, feren el paper dels primers “ninots” de falla.

Com hem vist, parlem d´una especificitat valenciana, que es detecta en epoca de dominacio musulmana. La critica que trobem per part dels “sarraceni de natura” o per part de muladis fonamentalistes de l´islam, a eixe us particular del foc, nomes pot induïr-nos a pensar en que es tracte d´una costum anterior a l´epoca de dominacio musulmana. Hem comprovat la relacio del foc en la festivitat cristiana de Sant Joan, conseqüencia, sense dubte d´un proces d´incorporacio al cristianisme d´una tradicio popular pagana anterior, i que nomes posteriorment, seria relacionada en festivitats del santoral cristià.

I per tant, anem a parar de nou als iberorromans, dels quals substancialment descendim els valencians. Els ibers, era un poble que incinerava als seus morts, perque pensava que el foc despullava l´espirit del cos, purificant-lo i reviscolant-lo per a ascendir al mon de la llum. El foc es relacionava en actes relligiosos, que anaven acompanyats de festa i alegria. La cerimonia acabava en banquets funeraris, ofrenes al difunt i dances en flauta arpa i tabalet. (vore p 231 de “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense”)

Esta relacio del foc com a element purificador en relacio a la mort, considerada com una lliberacio del anima motiu de convits, danses i alegria, encara es trobava viva en el poble valencià a principi del s. XX. Es tracta de la dansa “del velatori” o “del albaet” o de la “velà del mortichol”. La mort d´un chiquet menor de set o huit anys era un acte popular acompanyat de musica balls i convits. Maricel Pelegrín, en “El Vetlatori del Albaet en Valencia…” parla de la “…presencia de elementos precristianos, que convergen con aquellos aportados por la invasión de los moros”. En l´archiu de Xativa hi ha constancia escrita de celebracions de l´any 1520.

Per a comprovar fondo i forma de l´acte, reproduixc estrofes de la lletra que acompanyava la musica, arreplegades per María Teresa Oller en Montichelvo: “En este poble s´ha mort / un angelet molt polit / pero no ploreu per ell / que ya ha acabat de patir… Quin goig mes gran que deu tindre / la mare d’este chiquet / perque s´ha pujat al cel, / i s’ha tornat angelet” o “Es un ball que es balla / En molta pau y armonia / Menjant cacau i tramus / I brindant en alegria” La tradicio, precristiana, no contava en els favors eclesials, per lo que Josep Tormo Julia, auxiliar del bisbe Mayoral, volgué prohibir la tradicio en el sigle XVIII, enviant una carta a l´Audiencia de Valencia en la que parlava de “…la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de los niños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos”, no habiendo bastado para exterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan…” L´Audiencia contestà a 6 de novembre de 1775 en el sentit de que “…se prohiben absolutamente las máscaras, y tanto de día como de noche los bayles con motivo de los Mortichuelos…” provocant gran malestar popular. La prohibicio no acabà en la costum, conservant-se, com hem dit, fins a les primeres decades del sigle XX.

Sent que hem acabat relacionant el foc en el ball, a on s´ajunten costums del poble valencià d´orige iber, continuarém parlant en un proxim articul d´un atre “ball” caracteristic de la etnografia valenciana: la muixaranga. Vorem com la muixarangan no te orige català sino al reves. Es la “mare” dels “castells” dels quals els catalans tant bufen en caldo gelat.