L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (III).

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

 

El “zayal” (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

 

Seguint en l’analogia entre arap / romanç i castellà / valencià, que estem fent, podem imaginar-nos un arap ple de romancismes, llegint un castellà ple de valencianismes. En la “Carta de Batiste Moscatell al seu amo Ventureta Sebolla”, es lligen coses com “…El que tenga cucos, que pele fulla. Digale ustet a la meua Sabastiana que ha visto a la Reyna, que es muy guapa, poro que no tinga selos, quel seu Batiste es hombre de fiar. Tambien ha visto el palasio, y un millon de colomitos, que van rebolando por arriba” (“La donsayna” nº 12 de 16 de febrer de 1845).

 

En relacio a l’historia dels cegels, Ibn Jaldun (1332-1406) podria estar contant-nos la seua gestacio a partir de la “muwassaha” quan escriu que “Cuando este arte se propagó entre ellos, el pueblo tejió prototipos idénticos a la muwassaha en cuanto a su forma, que sin embargo hacían uso de la lengua dialectal sin desinencias y que se llamó zayal”.  (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de C. Cruces -2003).

 

García Gómez, atribuí la “invencio” del cegel, a Ibn Bayya o Avempace (1070/1090-1139), basant-se en informacio del tunisí Ahmad Tifasi al-Qafsi (1184-1253), qui en el vol. XLI de la seua enciclopedia Mut‘at al-asma‘ fi ‘ilm al-sama‘ o “El plaer dels oits davant la ciencia de la audicio musical”, i donant com a font de l’informacio al music i compositor murcià Ibn al-Hasib (s. XII), escrigué en relacio a “el canto de las gentes de al-Andalus”, que Ibn Bayya feu una sintesis entre “el estilo de los cristianos” i “el estilo de los camelleros (hudat) árabes”. Explica que “depuró el ‘istihlal’ y el ‘amal’, mezclando el canto de los cristianos con el de oriente”. (p 33 de “Lírica popular, lírica tradicional: lecciones en homenaje a Don Emilio García Gómez”).

 

A pesar de lo vist, hem de saber que J. T. Monroe, considera que el “zayal” es anterior a la “muwassaha”, i afirma que seguix modelos de poemes estrofics preexistents en romanç, de manera que les “muwassahat” serien una evolucio posterior mes culta.

 

Es interessant saber que una de les ciutats especialista en l’art de la fusio d’elements cristians i musulmans, fon la ciutat de Valencia, segons es despren del text deduit per García Gómez a partir de de dos manuscrits posteriors a l’epoca en que degueren originar-se, que son el “Kitab al-Atil al-hali” de Safi al-din Hilli (m 1338/39) i el “Bulug al-amal” de Ibn Higga Hamawi (m 1433/34), que diu que “Las ciudades de los musulmanes especializadas en el [zéjel], sin contar los cristianos de al-Andalus, son estas cuatro: Sevilla, Córdoba, Valencia y Málaga”, textualment “wa-mada’in al-muslimin al-muhtassa bi-hi dun an-Nasara bi-l-Andalus, arba’a wa-hiya: Isbilya, wa-Qurtuba, wa-Balansya, wa-Malaqa”. Resulta curios comprovar, que els musulmans consideraven que el cegel tambe era propi de zones manades per cristians, donant conte de les segures i fluides interrelacions que havien d’existir a nivel de poble pla autocton, independentment de que serviren a senyors cristians o musulmans.

 

Menéndez Pidal expressà magistralment que el cegel es producte de la fusio de la cultura romanica i la musulmana, deixant dit que “El zéjel es una poesia nacida para ser cantada en medio de un pueblo birracial y bilingue, que hablaba un arabe romanizado y un romance arabizado” (“Poesía árabe y poesía europea” -1938). Gonzalez Palencia, afirmà que estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Sent que els cegels que nos han aplegat estan escrits en arap ple de romancismes i havent vist que existiren muwahassat totalment redactades en romanç, podem concloure que tambe  havien d’existir cegels redactats en eixe romanç ple d’arabismes.

 

El maxim representant de la composicio de cegels, fon el cordoves Ibn Quzman (1078-1160), qui feu referencia a Axtal b. Numara com a mestre i princep en l’art del cegel. Federico Corrientes diu dels seus romancismes que “debian ser mozarabismos integrantes del dialecto utilizado en Andalucia en el siglo XII”. Pero Ibn Quzman, mes alla dels simples romancismes, trau a voltes el romanç. Federico Corriente diu que quan el gasta, ho fa “con proposito artistico de realismo, poniendolo en boca de mujeres, cristianos y, en general, de personas particularmente dadas a expresarse en dicha lengua”. En relacio al “parlamento de 102/4/1, 2, 3 y 102/5/1 entre un prisionero cristiano de un reino septentrional no identificado y un general musulmán”, resulta que Ibn Quzman reprodui lo que un general musulmà li digue en romanç a un catiu cristià, translliterat com “ywn str’y frn ktyb”, que Garcia Gómez interpretà com “Non bos atareyo | por en katibo”, comprovant que el coneiximent del romanç exedia al poble pla i aplegava ad alguns generals musulmans. Corriente afig que Ibn Quzman reproduix en ocasions el romanç de personages de regnes cristians, citant “la frase de 86/9/3, puesta en boca de Alfonso el Batallador”, sent evident que si s’escrivia per a ser llegit, era perque era entes.

 

Es curios comprovar, que els valencians podriem haver mantes un cegel viu fins al dia de hui, per a lo que alvancem, que l’arabiste valencià Julià Ribera, digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española”.

 

La prova podriem tindre-la en la cançoneta de la canço pasquera que diu “Ay chumbala catatachumbala / ay chumbala del polisso / ay chumbala les chiques guapes / i les lleges al raco”. Hui s’ha perdut el significat de “Ay chumbala catatachumbala”, que segons F. Corriente “podría responder a una mezcla de and. y rom.” que transcriu com “ay sun, wallah, KÁTA KE sun wallah”, que diu que vol dir “¡qué seno, pardiez, mira qué seno, pardiez!” (p 83 de “Romania ibérica”). Provablement tampoc es casualitat que de l’atra part de la cançoneta, “chiques” siga un romancisme valencià del lat “ciccum”, i “raco” siga un arabisme valencià de l’arap “rukun”. Es interessant saber que la cançoneta fon immortalisada en l’obra “Paradox rey” (1906), en una variant de Burjassot que Pio Baroja escriu com “Ay, chungala, que es carabasa. Ay, chungala, que es polisó. Ay, chungala, les chiques guapes y el mocaor de crespó”. Vist aço, ¿hi ha algu que pense que la cançoneta de que tractem nos la dugueren els conquistadors de Jaume I, o resulta que com en tantes i tantes coses -en totes-, estem davant d’una mostra mes de continuïtat de poble i llengua valenciana.

 

En relacio a lo que parlem, crida l’atencio que Menéndez Pidal parle sobre la “fiesta piscatoria sobre el Guadalquivir en Sevilla, en la que Aben Guzmân y sus amigos improvisan zéjeles”. Ibn al-Jatib (m. 1374) conta en la “Ihata” una anecdota que li succei a Ibn Bayya o Avempace (1095-1139), quan Ibn Tifilwit oAbentefiluit era governador de Saragossa, en la que conta que improvisà una composiciò, “que entregó á una de las cantoras del príncipe”. Segurament, no es casualitat que en el cant d’estil valencià existixquen les figures del “versador”,  qui improvisa i compon el text que es canta en el moment i per a l’ocasio, i la del “cantador”, que tambe pot improvisar variacions melodiques. De tot aço tractarém especificament en un treball sobre l’etnologia valenciana referent a la musica, el cant i el ball valencians.

 

En el següent articul, parlarém d’alguns personages relacionats en el territori valencià dels que es conserven harges en romanç que coneixerém i analisarém. Vorem la possible relacio d’eixe romanç en la llengua valenciana i posarém de manifest certes caracteristiques coindents entre la gramatica d’algunes harges i la de la llengua valenciana.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (II).

En l’articul anterior, hem escomençat a parlar de les “xarajat” o harges pressents en les “muwassahat” o moassahes, comprovant que el romanç fon llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, degut al bilingüisme de la poblacio.

 

En est articul vorem que el conjunt harges / moassahes es un producte d’hibridacio cultural entre la tradicio romanica-cristiana i arap-musulmana, constatant que tambe hi hagueren autors cristians de moassahes. Comprovarém que la harja romanç tenia vida independent, sent l’orige i motiu de la moassaha, que fon una composcio naixcuda en l’Espanya musulmana, que agradava ben poquet a l’ortodoxia filoarap. Analisarém els temes pressents en les harges, veent que estem davant d’una llirica popular en romanç anterior a l’occitana del s. XII. Furgarém sobre els possibles antecedents i considerém les possibles influencies en la llirica popular posterior, raonant sobre els mijos de transmissio.

 

El primer aspecte d’hibridacio cultural / religiosa, es manifesta en el fet de que hi hagueren compositors cristians, musulmans i judeus. Si els musulmans i judeus son de sobra coneguts, els cristians podien estar representats pel magnat sevillà Ibn al-Mar`izzi al-Nasrani al-Ishbili (Margari), que vixque en temps d’al-Mu’tamid Ibn ‘Abbad (1069-1090). Segurament, hi haurien cristians que podien compondre “muwassahat” en arap, de la mateixa manera que hi havien musulmans o judeus que podien escriure moassahes o les seues harges en romanç.

 

En relacio a que la harja romanç, era l’orige de la moassaha i tenia vida independent d’ella, hem vist que Ibn Bassam (m. 1147) digue que la “muwassaha” es construia a partir de la ‘markaza’ o “xarjah”. L’egipci Ibn Sana’almulk (1155-1211) ho confirmà explicant que “La jarcha es el condimento de la muasaja, su sal, su azúcar, su almizcle y su ámbar. Es el remate y debe ser digna de alabanza; es el final, o mejor dicho la introducción, aunque esté detrás”. Un autor de moahasses, podria haver-se llimitat a arreplegar del poble certes cançonetes en romanç, construint la seua composicio a partir d’elles, lo que podia corroborar-se pel fet de que algunes harges es repetixquen en distintes moassahes. No obstant, hi havia algunes cançonetes, com les de lloa a reis i mecenes, que era precis que elaborara l’autor.

 

Segurament, la harja romanç influi sobre la “musammat” arap, que era una composicio de metrica evolucionada a partir de la rigida i monotona “qasida”, originant la “muwassaha” / moassaha, que sabem que naixque l’Espanya musulmana. Aixina ho reconegue Ibn Jaldun (1332-1406), quan escrigue que “Habiendo alcanzado su poesía una densa producción y una técnica bien elaborada, los andalusíes crearon un nuevo arte al que denominaron muwassaha” (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de Cristina Cruces -2003). Previament ya ho havia dit Ibn Bassam de Santarem (m. 1147) en la seua “Dajira”, quan en motiu de parlar d’un autor de “muwassahat” del s.XI, a qui dien ’Ubada b. Ma’al-Sama’, concretà que el creador de les moahasses, podia haver segut “Muhammad b. Mahmud” (m. 911-912), conegut com el cego de Cabra (Cordova) o “al Qabri”, afegint que eren “formas métricas que la gente de al-Andalus ha usado mucho…”.

 

Segurament, la rima vocalica romanç de la “xarjah”, transmetia a la “muwassaha” certs problemes d’armonisacio en la rima consonantica de l’arap i de l’hebreu. Pot ser el motiu de que Ibn Bassam diguera que eren “difíciles de escuchar…”, destacant que “la mayor parte de ellas eran metros descuidados e inusuales”. Segons Teresa Garulo, Ibn Bassam decidi no incloure-les en la seua antologia, “porque la mayoría no están compuestas en metros árabes”, afirmant que tenien “una prosodia ajena y diferente de la árabe”. Ibn Sana’almulk (1155-1211), digue que “pasajes hay que la simple percepción tiene por cojos e incluso rotos”, afegint que nomes la musica arreglava el desbarat “sólo en la balanza de la música se distingue lo bueno de lo malo y lo entero de lo cojo”, perque “al ser cantados, la música suelda en ellos la supuesta fractura…”. (p 14 de “Remploi, citation, plagiat”, en “La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”).

 

En quant als temes pressents en els cants de les harges, resulten ser clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar o confidencies de penes amoroses a mare o germanes, complementats en aquells que expressen sentiments d’elogi a poetes o mecenes.

 

Hem vist que la llengua de les harges no era arap i que la prosodia de les moassahes era considerada “ajena i diferente de la árabe”, comprovant a continuacio que els temes de les harges tampoc eren del l’agrat dels araps. Ho sabem perque l’autor magrebi Ibn Rashiq (m.56/1063 o 463/1070) deixà clar que l’actitut amorosa activa de la dona que atribuia als “ayam”, no era gens ben vista pels forasters i filoaraps, dient en la seua “Umda” que “Entre los árabes es costumbre que sea el poeta quien galantee a las mujeres y se finja muerto de amor [por ellas], mientras los no-árabes (al-‘ayam) suelen hacer que sea la mujer la que solicite y desee con sus declaraciones [a su amante], diferencia que constituye indicio de la nobleza de los árabes y del celo con que guardan a sus mujeres”. Es un atre argument de romanitat de les “xarajat” front a la cultura arap.

 

El fet d’estar parlat de sentiments del poble, musicats en la llengua del poble, dota ad estes composicions d’un eminent caracter popular, confirmat per Ibn Bassam quan senyalà l’apreu popular dient que eren “guardadas en los bolsillos y en los corazones de las gentes”. Ibn Sana’almulk extremà un “populisme” que es posà de moda i del que el compositor havia de fer gala, perque era “condición que estas palabras en lengua extraña (o romanç), sean igualmente vulgares y abrasadoras y jergales”.

 

La “moda” populista de les moassahes, algunes de les quals duien harges en romanç, es demostra en el fet de que hi hagueren compositors de tot pel i orige social. Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1138), era un judeu “de descendencia real y de la nobleza”, segons conta Abraham ibn Daud (1110-1180), en “Sefer ha-Qabbalah” o “Libro de la Tradición”. Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), tenien el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Per atra banda, sabem que ibn Labbana de Denia tenia un orige humil i segons Garcia Gómez, hi hagueren “…moaxajeros analfabetos como Yazzár, el carnicero zaragozano, o Jabbáz, el panadero de Murcia” (“El escándalo de las jarchas en Oxford”).

 

Pero una moda passagera no vol dir que la musica, el cant i els balls populars agradaren a l’integrisme musulmà filoarap. Ibn Hazm (994-1064) havia escrit que “la música y el cante desvían el alma hacia el libertinaje y la complacencia”. Ibn al-Hay advertia que la musica i el cant podia dur a “situaciones desvergonzadas y humillantes”. Abu-l-Walid al-Bayi aconsellava als seus fills dient-los que “La música excita el corazón y lo conduce a la sedición, generando malos sentimientos en el alma”. Alguns autors demanaren a les autoritats de Sevilla que detingueren als “mulhiyyin”, que distreen a la gent en el seu cant. Uns atres volien impedir que la “gentola” cometera l’iniquitat de cantar i divertir-se.

 

Alguns dels que “caigueren” en la moda populista, s’arrepenediren posteriorment. Ibn Ezra renegà de totes les seues composicions de caracter popular i de les “muwassahat” en particular, considerant-les un erro de joventut. Ho comprovem quan en el “Kitab al muhadara wa-l-mudhakara”, digue que la poesia de diatribes i la burlesca “se ha de considerar deplorable”, afegint que “a menos que se las considere como un error de juventud; como la poesía amorosa, algunas poesías festivas y muwassahat”.

 

La vida previa i independent de les “xarajat” podria dur-nos a considerar que cançonetes similars podien estar en boca del poble senyorejat per cristians i que totes elles podien tindre un orige comu. Teresa Garulo ha escrit en relacio ad aixo que “Si la jarcha es el preludio de un poema anterior eso quiere decir que, había poemas estróficos en romance o en árabe dialectal andalusí antes de la invención de la moaxaja a fines del siglo III/IX, como postula J.T. Monroe”, afegint que “esos poemas estróficos romances no se han conservado, y tampoco aparecen con formas zejelescas en lenguas romances hasta el siglo XII…” (“La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”; p 16-17 de “Remploi, citation, plagiat”,  2009). Referit a temps anteriors, Menendez Pidal escrigue que “Con la invasión musulmana cesan las escasas citas que tenemos de los cantos populares en los siglos VI y VII; pero los cantos no pudieron cesar”. (p 463 del vol II de “Islam y cristiandad: España entre las dos culturas”). Furgant en els origens d’eixes cançons, Menéndez Pidal i Gangutia Elícegui exploraren el possible substrat grecollati de les “xarajat”. Fa poc, Elvira Gangutia ha escrit en “Los ‘Cantos de mujeres’. Nuevas perspectivas” que “Hace ya años, nos llamó la atención, en los casi cien versos de Aristófanes, Ec. 877-9753 (= ACM 41), la semejanza de varios de los textos con algunas de las jarchas de la lírica medieval hispanoárabe y del género «de amigo» peninsular”.

 

L’importancia de les harges esta en haver segut pioneres de la lliteratura europea llirica en romanç, sent anterior a la lliteratura dels trobadors occitans que inaugurà Guilhem de Peitieu a inicis del s. XII. L’arabiste F. Corriente, en l’enronia que caracterisa als “arabistes” per minimisar la cultura romanica de l’Espanya musulmana, intenta llevar valor a les harges en romanç, afirmant que “hay centenares de xarajat andalusís… frente a sólo unas decenas, homólogas en todo, pero con pasajes romances”. A lo millor el Sr Corriente posaria en valor les primeres “xarajat andalusís…con pasajes romances”, si les comparara en els 0 (= zero) versos romanics documentats per eixes epoques, en els demes territoris de l’Europa i de l’Espanya governada pels cristians. Per una atra banda no s´ha de perdre de vista la possibilitat de que hagen existit moltes mes harges en romanç, que no s’hagen conservat pel fet de no haver segut reproduides per no ser enteses.

 

Pero mes important encara, que el fet d’haver segut la lliteratura en romanç mes antiga de tota Europa, es l’influencia que eixerci, junt als “azyal”, “cegels”, o “cejeles” (cast.), en la lliteratura espanyola i europea posterior. En el proxim articul, introduirém els azyal”, “cegels”, o “cejeles” (cast.), previament a analisar eixa influencia.

 

III� e
�» u& abbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

 

 

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

 

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (I).

Es curios saber queen tot l’ambit romanic europeu, la primera volta que es documenta l’us lliterari de la “rustica romana lingua” o romanç, es precissament en l’España musulmana. No hi ha dubte de que aixo evidencia tantel vigor que tenia el romanç en esta part d’Espanya, com l’alt nivell cultural que ho feu possible.

Sabem que Maimonides nos contà que en l’Espanya musulmana del s. XII, existien composicions redactades completament en romanç, hui desgraciadament perdudes. Pero ya es prou lo que ha aplegat als nostres dies, que son certs poemes composts per a ser cantats, escrits entre els ss. X i XIII, en els que sobre una base de redaccio en arap o hebreu, s’incorporen paraules soltes, versos complets, i estrofes sanceres en algemia o romanç. Es tracta de les “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat”, pressents en les “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat”, de les que anem a parlar.

Per a definir “muwassaha” (pl. “muwassahat”), o “cant del cinturo”, podriem dir que era una composicio estrofica poetico musical, que podia ser unilingüe en arap classic, hebreu i romanç, o bilingüe. El bilingüisme podia manifestar-se en la “xarjah” (pl. “xarajat”) o “eixida” en arap, que era la part final de la composicio que podia estar redactada en romanç, a pesar de que la llengua principal fora l’arap o l’hebreu. La “xarjah” de la “muwassaha”, podria assimilar-se a la “eixida”, “finida” o “tornada” d’una composicio valenciana, o al “estribillo” d’una castellana.

Com vegem, tractem d’una mescolança de llengues en un mateix text, gens estranya als valencians, per ser usual en territoris bilingües o en cas d’us de distinst registres. Per posar algun eixemple, Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent, introduia en el s. XV la llengua valenciana del poble en el text llati de la“Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes…”, quan escrivia que “…cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum ‘de fum tot hom na prou de una golada’, sicut dicitur vulgo in nostra lingua valentina”. En el s. XVI, el valencià Joan de Timoneda, en el seu llibre “Buen aviso y portacuentos” , introduia la llengua valenciana entre el castellà quan escrivia “A lo cual respondió el autor, en lengua valenciana, por ser natural suya, lo siguiente “En boca medida, i la bolsa estreta, nu fet en bragueta, sustenten la vida i fan-la quieta”.

L’existencia de les harges escrites en alfabet arap o hebreu en les que hi havien parts en romanç, era coneguda des d’antic, pero no podien valorar-se perque no es sabia interpretar el seu significat. Com hem vist, la translliteracio del romanç a partir de l’arap o de l’hebreu, podia donar com a resultat enigmatiques seqüencies de consonants. La situacio escomençà a canviar a partir de que Stern ne descifrà algunes de les escrites en alfabet hebreu, publicant-les l’any 1948 en la revista “Al-Andalus”. Al poc de temps, es publicaren les de la serie en arap, obtingudes fonamentalment a partir d’un manuscrit del s. XVII que arreplegava tres coleccions de texts del s. XIV. Per a fer-nos una idea de la magnitut del tema, hem de saber que actualment, F. Corriente, inventaria 69 harges romances, dividides en 26 de la serie hebrea (“Poesia dialectal árabe y romance en Alandalús” -1998) i 43 de la serie arap (“Romania arabica” -2008).

A l’hora d’interpretar les harges en romanç a partir d’alfabets distints, crec necessari insistir en les dificultats de translliterar-les, transcriure-les i finalment interpretar-les. El problema pot iniciar-se en una transmissio defectuosa de l’original. Segons R. Hitchcock, hi han texts en els que “…el amanuense reproduce fielmente el texto en lengua árabe, que él bien conoce, de la muasaja, pero al llegar a la jarcha romance, que no entiende, deforma inconscientemente su contenido”.

Per a comprovar eixa dificultat, es representativa l’historia interpretativa de l’ultim vers de la harja “H-12” d’una muassaha que Mose b. Ezra (c.1060-c.1140) dedicà a Yehuda Halevi, que ha variat segons epoca i autor, des d’una “Valencia afalagadora”, a un “afalgador a plaços”, passant per la “cora de Valencia” i acabant en una “puta que fia”. Vejam-ho: Stern en 1948 i García Gomez en 1950 translliteraren el vers com “f’lqwrh blnsyh”, translliteracio coincident en l’actual de F. Corrientes. L’any 1954, Lévi-Provençal la varià a “f’ntqwrh blnsyh”. En quant a la transcripcio, la de Stern de 1948 fon “falaguera Valencia”, que interpretà com a “Flatteusse Valencie”. Francisco Cantera la modificà en 1949 a “falquera Valençya”. En 1950, García Gómez reprengue el “falaguera Valencia”, interpretant-ho com “la aduladora Valencia”. Dos any mes tart, Spitzer interpretava el vers com “The beguiling city of Valencia”. En 1953, Stern corregí de “falaguera Valencia” a “falaquera Valencia”. A partir de 1954, desapareix la referencia a Valencia. Lévi-Provençal la transcriu eixe any com a “f-Antequera bi-l-nasiya” i García Gómez en 1965 com a “falageron bi-n-nasi’a”, o “adulador a plazos”. Solà Solé reintrodui Valencia l’any 1973, transcriguent “fî-al-qura Balensia”, o “en la cora de Valencia”. Actualment, F. Corrientes la transcriu com “fajra  bannasiyya” o “ramera de fiado”. I hem pregunte yo ¿De qui nos fiem?

La “comprensio” de les “xarajat”, revolucionà molts conceptes i obrí molts camps d’investigacio. Confirmaven que el romanç havia segut llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, lo que exigia que fora entes i parlat pel poble. Tot apuntava a que nos trobavem front a un producte de l’hibridacio cultural, en el que la “xarjah” romanç podia tindre una vida independent de la “muwassaha” arap o hebrea. Els temes presents en les “xarajat” i la seua antiguitat, nos situaven front a una llirica popular en romanç, anterior a l’occitana que no s’inicià fins al s. XII. Podiem buscar-li antecedents i considerar les possibles influencies en lliriques populars posteriors, investigant sobre els mijos de transmissio.

Mamprengam a documentar que hi hagueren “muwassahat” unilingues en romanç, aixina com l’existencia de les “xarajat” en romanç i la seua importancia en la formacio de les “muwassahat”.

L’existencia de les “muwassahat” en romanç, la certificà Maimonides, quan en el comentari a la “Mishnah” titulat “Kitab al-Siraj” (ap 1165), escrigue que “if one of these two muwassahas is in Hebrew, and the other is either in Arabic or is in Romance…”, es dir “si una d’estes dos muwassahat està en hebreu i l’atra està en arap o en romanç…”,  (p 8 de “Ten Hispano-Arabic Strophic Songs…” de B. M. Liu i J. T. Monroe. vol 125 de “Modern Philology”). Per una atra banda, al Marrakusi (1185-1228), escrigue del poeta murcià Ibn Hazmun que “No se sacaba a colación una moaxaja de las que corrían en lengua de las gentes en aquel país sin que hiciera…”, llengua que si no era l’arap en que parlava al Marrakusi, havia de ser el romanç.

El primer que explicà que la “xarjah” -o “markaz”– de la “muwassaha”, podia  compondre’s en romanç o en la llengua vulgar del poble, fon Ibn Bassam (m. 1147), qui afegi que la “xarjah”, era la base sobre la que es fea la “muwassaha”, dient que “ya’judu (l-Qabriyyu) l-lafza l-ammiyya wa-l-ayamiyya, wa-yussammi-hi l-markaza, wa-yada’u ‘ala-hi l-muwassahata”, volent dir que “al Qabri” prenia una expressio del parlar vulgar del poble o ‘amma’ (al-‘ammiyya) o del romanç (al-‘ayamiyya), a la que nomenava ‘markaza’ (= “xarjah”), sobre la que construia la “muwassaha”. Les mateixes idees estan en el llibre “Dar al-tiraz fi’amal al-muwassahat” o “Taller de poesia estrofica”, escrit per l’egipci Ibn Sana’almulk (1155-1211), qui conegue a Maimonides en l’exili. Ibn Sana’almulk escrigue que “A veces la jarcha está compuesta en lengua extranjera (ayamiyya)…”.

L’us de la llengua romanç junt al caracter musical de les “xarajat”, era declarat a voltes pels autors. Ibn Ruhaym de Bocairent, n’introdui una dient “a’rabat ‘an mantiqin ‘ayamiyyi”, es dir “canta en llengua ‘ayamiyyi o romanç”. Emilio García Gómez nos donà distints eixemples: “Mi corazón enfermo vuela como una golondrina hacia él, mientras exclamo en lengua de Edom (término que en la Edad Media era sinónimo de Cristiandad)” o “El corazón desfallece debido a su canto que aniquila, como la gacela que canta en la lengua de los Cristianos” o “Es una joven admirablemente bella, que claramente canta en su lengua bárbara (=agamí)”.

Situant cronologicament als autors de “muwassahat” en “xarjah” romanç, sabem que les primeres “xarajat” en romanç podrien haver-se escrit en el s. IX, perque Ibn Bassam diu que el “creador” de les “muwassahat” fon Muhammad ibn Mahamud al-Qabri, qui faltàentre 911-912. Segons Ibn Bassam, Ubada Ibn Ma’al Sama, mort entre 1028/1030, podia haver escrit “xarajat” en romanç. De mitant del s. XI es la primera “xarajat” en romanç que es conserva, composta pel judeu Yosef al-Katib o Josep l’escrivà, que segons Stern forma part d’un panegiric a Abu Ibrahim Samuel b. Yosef Ibn Negrella, mort sobre l’any 1042 i que fon visir del reis de Granada Habus (1025-1038) y Badis (1038-1075). Autors morts en el s. XI poden ser Ibn Arfa Rasuh de Toledo (m. 1075), Ibn al-Mu’allim de Sevilla (m. 1090), o Harun al-Asbahi al-Laridi. De la primera mitat del XII son Ibn Ubada al-Qazzaz de Malaga (m.c. 1106/1107), al-Kumayt de Badajoz, Ibn Lubbon, senyor de Sagunt, Ibn al-Labbana de Denia (m. 1112/1113), Ibn Ruhaym de Bocairent (m. 1126?), Abu-l-Abbas al-A’ma de Tudela (m. 1130), Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1135), Yehuda Halevi de Tudela (m.c.1141), Al-Jazzar, el carnisser de Saragossa. (m. post. 1143), Ibn Baqi de Cordova (m. 1145), o Yosef Ibn Saddiq de Cordova (m. 1149). De la segon mitat del XII serien Abu Bakr b. Malik As Saraqusti, secretari del rei Llop, (p 136 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” de F. Corriente),  Ibn Gurla de l’Algarb, Abraham Ibn Ezra de Tudela (m. 1167) o as-Sayrafi al-Ansari (m. Oriola 1162/1974?). Del s. XIII serien Al-Xabbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (i VI)

L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

 

Aixina, trobem paraules d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap com “ALGEPS” de l’arap “AL” + llati “GYPSUM”, documentada en un Privilegi de l’any 1239 “… pusca pendre e levar pedra, calç algeps, moles o rodes de molí”, o “ALMORSAR”,  de l’arap “AL” + llati “MORSUS”,  documentada en el XIII en el Blanquerna “almorsar carn rostida”. Hi han unes atres com “ALCALDERA”, de l’arap “AL” + llati “CALDARIUM”, o “ALSABÓ”, de l’arap “AL” + llati “SAPONIS”, documentades en el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, els anys 1275 i 1276, en relacio a la primera de les quals, Ponsoda escriu que “els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”, i respecte de la segon que “probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó”. En el llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en l’any 1284, trobem “ALCORTINA” de l’arap “AL” + llati “CORTINA. Es documenten unes atres en esta estructura com “ALGERRA”, “ALFORN”, o “ALCAMBRA”, l’ultima de les quals encara esta viva en certes zones del Vinalopó.

 

Tambe son hibrides certes paraules d’arraïl arap i sufix diminutiu romanç, com “TARAVELLA”, de l’arap “TARAB” o “musica” + sufix diminutiu romanç “ELLA” o toponims com “ALCANTARELLA” de l’arap “AL-QANTARA” o “el pont” + sufix diminutiu romanç “ELLA”.

 

El fet afecta a l’antroponimia, per lo que en la Valencia de 1280, trobem que al germà d’Abdulaciç Aben Ayet li dien “MAHOMADELL” o “Mahomadel” de l’arap “Mohammad” + sufix diminutiu romanç “ELL”, i a la toponimia en la que tenim “MESQUITELLA”, de l’arap “masjid” + sufix diminutiu romanç “ELLA”, documentada en la carta pobla de 1285 als musulmans de Perpuchent, “de Alquinencia usque ad portallum de Almizquitella”. D’espectacular pot calificar-se el toponim hibrit “GIBALCOLLA”: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

 

Federico Corriente estudià “Algunos sufijos derivativos romances en mozárabe, hispanoárabe y en los arabismos hispánicos” en “Aula Orientalis” 1 (pp 55-60 -1985). Entre els sufixos dits “mozárabes”, tenim el diminutiu generic “ell” i els diminutius despectius “ol/uč” i “o/uk”; l’aumentatiu generic “ot”; l’aumentatiu intensiu, “ó” i els aumentatius despectius “ač/acho” i “ák”; el sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”. Repasem-los.

 

Si escomencem pel sufix diminutiu “ell”, sabem que era un diminutiu romanç que es gastava en Valencia, perque nos ho diu Ibn al-Abbar (1199-1260), quan conta que Ibn Mugawir al-Satibi (502/1109-587/1191) li digue a Ibn Gattal -lligcas Gatell– (1077- 1145), que havia deixat fugir un ratoli, a pesar de que el seu nom era el diminutiu de gat en romanç: “wa-huwa ism al-hirr musaggir bi-l lisan al-ayami” (p 213 de vol III de “Biblioteca de al-Andalus”). Vegem que en este cas el sufix “ell” complementava al romanç “gat”, pero tambe s’unia a paraules araps. En l’Almeria de finals del XI, al-Dabi nos parla sobre “un joven llamado Muhammad” a qui “llamaba frecuentemente el alguacil judío gritándole ‘Muhammadell” (“Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos” de Millás Vallicrosa).

 

Eixemples del diminutiu “ell”, podem trobar-los en paraules com “anganell”, “argadell”, “baldovell”, “bornell” “casell”, “canterell”, “carretell”, “cordell”, “cistell”, “charpell”, “figatell”, “fumadell”, “fusell”, “gargamell”, “llibrell”, “mançanell”, “morell”, “mornell”, “pancell”, “pinatell”, “portell”, “rastell”, “ravanell”, “redonell”, “redondell”, “replanell”, “roncadell” o “taulell”. Pero es molt productiu en femeni, podent haver participat en la formacio de paraules documentades en llengua valenciana com “aixadella”, “alcarnella”, “arpella”, “asprella”, “baldovella”, “barcella” “barrella”, “boatella”, “braguella”, “camella”, “canterella”, “caramella”, “coradella”, “corbella”, “escampella”, “espadella”, “esquella”, “febrella”, “ferrandella”, “gamella”, “gargamella”, “gavella”, “gironella”, “govanella”, “llacorella”, “manganella”, “morella”, “musiquella”, “novella”, “negrella”, “orandella”, “pastorella”, “pebrella”, “perduella”, “piquella”, “portella”, “rantella”, “tavella”, “taravella”, “tinella”, “tramella”, “trenella”, “trepella”, “tribanelles”, “vidriella” … Sabem que es trobava en toponims prejaumins perque Ibn al-Abbar nos parla d’una “Vilella” (“Note sur la localisation du cháteau de Vilella”) i perque en una donacio als templaris del 19 de decembre de de 1210, junt al “castrum de Daymuz, et Castellum Habit”, es dir Daimus i Castellfabib, es parla de “castellum quod dicitur Serrella”, tenint-ne uns atres com “Serratella” o “Anderella”. Tambe era producciu en antroponims, trobant en el llibre del Repartiment a un “Abin Paulella”.

 

En la forma “ello”, la seua lexicalisacio ha contribuit a la formacio de moltes paraules propies de la llengua valenciana com “colomello”, “cuquello”, “feridellos”, “fondello”, “llomello”, “moquello”, “mosseguello”, “regomello”, “rellomello”, “tomello”…, havent segut tambe productiu en toponimia com en “El Campello”, estant documentat en antroponimia, trobant-nos per eixemple en el llibre del Repartiment a “Mohamat Auixello”, a “Ali Alamello” o a “Mahomet Passarello”.

 

Si continuem pels diminutius despectius “ol/uč”, el primer d’ells ve del llati -ollu > ol/uelo, i el tenim pressent perque a partir de 1021, el rei de Valencia fon Abd al-Aziz, fill de “Ibn Sansul” o “Ibn Sanchol”. Millás Vallicrosa, en “Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos”, afig els noms de “Ibn Gabirol” – de ‘Yabir’ mes la desinencia ‘ol’-, i d’uns atres judeus dits “Faquirol” o “Ferrisol”.

 

Algunes paraules en llengua valenciana que podrien contindre este sufix “mossarap” son “bassiol”, “barjola”, “camisol”, “cequiol”, “cabeçola”, “cequiola”, “correjola”, “figuerol”, “fillol”, “gentola”, “magrichol”, “mortichol”, “plumiçol” “pallola”, “panderola”, “picola”, “plaçoleta” “portichol”, “primichol”, “ravachol” “regachol”, “reguerol”, “riachol”, “rumiol”, “terrerola”, “verderol”, “vermichol”…En quant a “uč”, me venen al cap “serruig” o “fanguig”. En relacio al diminutiu despectiu “o/uk”, F. Corriente posa l’eixemple de “aladroc”, que fa derivar de “al-hatr/uk” o “charrador”, per la gran boca caracteristica de l’aladroc, per lo qual seria un atre hibridisme en base arap i sufix romanç. Una atra paraula que podria contindre el sufix seria “renoc” i segons Corriente possiblement “xaloc” de “salawq”, que ve de “salum”.

 

Passant a l’aumentatiu generic “ot” podriem parlar de “arpellot”, “cadellot”, “calbot”, “carchot”, “chicot”, “corbellot”, “parot”, “pigota”, “pechinot”, “tararot”…, i unes atres com “pardalot”, “animalot” etc. Es curios que en català a voltes li donen al sufix “ot” un caracter de diminutiu i casi sempre despectiu. Ni un ni l’atre son propis de la llengua valenciana.

 

En relacio a l’aumentatiu intensiu “-on/o”, Corriente cita els eixemples dels arabismes “gaido” -de “gaydun”-, i “raco” -de “rukun” als que podriem afegir “algepso” o “chicon”. En quant als aumentatius despectius “ač/acho podriem parlar de “fardacho”, “barbacho”, “borracho”, “carboncho”, “gancho”, “sangacho”, “sarnacho”, “sarvacho”, “culacho”, “macho”, “pouacho”, “gaspacho”, “penacho”, i inclus “amigacho”… Parlant de l’aumentatiu despectiu “ák”, Corrientes retrau el valencià “baldraga”, que fa derivar de base arap i sufix romanç “hatr-ak”, i que es documenta en “La brama dels llauradors”, com a paraula propia de l’horta, “que no es de paratge”.

 

Finalment, en relacio als sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”, es podrien posar els eixemples de “trapig”, “travesany” i “fadri”/ “fadrina”, sent que Corrientes fa vindre “fadri” de la rail arabica “hdr” + in, pretenent que el “sentido original habría sido tontuelo”.

 

Hi han moltissimes mes paraules valencianes que deuen la seua existencia a l’evolucio del romanç prejaumi. Per desgracia, totes eixes paraules valencianes inexistents en català, necessiten de la nostra atencio per estar en franc perill d’extincio. Si pensavem que l’AVL podia fer alguna cosa en eixe sentit, crec que ya es hora de llevar-nos-ho del cap, perque hem tingut temps de comprovar que nomes estan ocupats i preocupats, en llavar-los cara i cul als acatalanants universitaris que fa temps giraren l’esquena al poble, i als catalans.

 

Segurament, l’AVL i l’Universitat de “València”, estaran molt contents de que fa poc, en “Canal noi” nos adoctrinaren, sobre les “Carxofes amb cloïsses a Alcossebre”. Respecte del català “cloïssa”, hem de saber que es tracta d’un invent que no te entrada ni el “Diccionari Català-Valencià-Balear”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana el definix com “escopinya” -¡che tu d’escopinyà!-, i diu: “enregistrat el 1611 clouïsse com a marsellés”, es dir que en “Canal noi” gasten una paraula marsellesa, passadeta pels catalans, i deixen a banda la paraula valenciana “pechina”, en relacio a la qual l’acatalanat de Castello, Germà Colón ha escrit que “El origen mozárabe valenciano de petxina, a partir del lat. PECTEN, está asegurado a todas luces”, i que en 1418 documentà Guillem de Copons, quan escrigue “De pechina qui sta en la mar”, dient que “Pechina es un peix enclos”, que “es tota redona, mes obre e clou quant se vol”.

 

La paraula “Pechina” no es mes que una de les moltes paraules especificament valencianes que estan en perill d’extincio i que porten la caguila de “mossarap” per tindre “ch”.Ne tenim prou mes, com per eixemple “trapig” d’a on “trapichar”, que es un moli de moldre canyamel, del llati “trapetu”, moli d’oli o almassera; “chulla” d’un hispanorromà “suilla”; “charpell”, que es un cabaç de palma, del llati “scirpus” o junc; “clochina”, del llati “clocila”; “tocha”, d’un hispanorromà “taucia”; “reclocha” o quarta part d’un “fila” o cabal de rec; “melcucha”, dolç o dolços, antigament subjectes a impost especific; “carchata”, part del forn o pendent d’acces a una casa; “milocha” o cacherulo; “rodancha”, “galocha”, “chicon”, “porche”, “choneta”, “mecha”, “clocha”, “carchotada”, “cherna”, “cachell”, “charcull”, “cachiporra”, “chincha”, “novicher”, “alacha”…Entre els verps podriem citar-ne: “chiular”, “chillar”, “perchar”, “reguchar” o “machucar”, est ultim documentat pel Justicia, que l’any 1407 escrivia sobre una esclava que “tenia lo cap machuchat a la part squerra”. Nomes de pardalets, me venen al cap el “chauet”, el “chiribec”, el “cheu”, la “chena”, el “chorlit”, la “churlivita”, el “gavachet”… El filolec català Corominas, parlant de la veu valenciana “fachida”, documentada en el s XIV, parla de que la “ch, tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peró distint de la nostra llengua” (DECLLC), afegint que l’orige nomes podia ser “mossàrab”. Per tant, segons Corominas, l’abundancia de paraules propies de la llengua valenciana que incorporen “ch”, es una mostra de que es afi, pero distinta del català.

 

Recordem que el profesor Bosch Vilá  parlava de “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano -ayamiyya sarqiyya”. (“Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”). No obstant eixa tendencia, el poble valencià, be de forma generalisada, be per zones, ha conservat la “o” final quan li ha paregut convenient, sense que ningu siga qui, per a dir si es o no correcte. Alguns eixemples serien: “animo”, “banasto”, “bando”, “brullo”, “cano”, “caramello”, “cego”, “centeno”, “cepello”, “cervo”, “coixo”, “colmo”, “corbo”, “cuquello”, “edro”, “fardacho”, “floronco”, “fondello”, “fondo”, “cacho”, “lligallo”, “llomello”, “llongo”, “macho”, “moceguello”, “moquello”, “morro”, “moro”, “onso”, “papafigo”, “rabo”, “regomello”, “rellomello”, “sangacho”, “sarnacho”, “serrello”, “títaro”, “tello”, “tomello”, “tormo”, “torondo”, “vaso”… Hi ha qui diu que “La explicación más verosímil de tanta anomalía, parece sea la de admitir que el romance valenciano…”.

 

Pero s’han de tindre anomalies en el cervell, per a vore anomalies en la llengua d’un poble. En els sermons de sant Vicent Ferrer podem llegir “Ve´l-te coxo. E per ço pecquen…”. Un vers d’Ausias March diu “Ab coxo peu m’a sseguit y aturat”. Joanot Martorell pareix que se’n passa, quan en el Tirant escriu sobre “si es coxo o tort”, cometent mes d’una “anomalia” perque la “Inteligentzia” del poder obliga a dir “coix” i “borni”. Es el mateix cas de Narcis Vinyoles, que quan escrivia “a Tu anant qual cego la perdera / si va de nit, ella’s tan verdadera”, no sabia que 500 anys mes tart el seu poble continuaria dient “cego”, “perdera”, “de nit” i “verdadera”, pero que hi haurien comissaris politics que obligarien a dir “cec”, “perdés”, “a la nit”, o “veritable” (pronuncie’s “beritappla”, que queda de cine, de “tardes de cine”). ¿No sera que l’anomalia mes gran es que certa gentola vullga furtar-nos la nostra llengua i lliteratura valenciana, insultant i volent fer-nos creure que no sabem parlar i que hem d’imitar als catalans? ¿No es una anomalia ben gran que entre eixa gentola hi hagen valencians?

 

No podem acabar sense deixar constancia d’un ramellet de paraules patrimonials valencianes, que tambe solen calificar-se de “mossaraps”, i que escapen de les caracteristiques que hem repasat, entre les que podrien estar “andana”, “barandat”, “bresquilla”, “broma/bromera”, “carrasca”, “casporra”, “coet”, “colmena”, “corder”, “falaguera”, “folli”, “gambaire”, “herbasana”, “jumensos”, “llanda”, “pigota”, “oró”, “porseguí”, “pleita”, “rabosa”, “roder”, “serreig”, “mondar”, “roll”… i moltissimes mes.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, hem comprovat que hi han un fum de “paraules en romanç i romancismes” que son propis de la llengua valenciana, i que están documentats anteriorment a la vinguda de Jaume I. Seria interessant fer un vocabulari exclusiu de totes estes paraules, perque segurament nos donariem conte d’estar fent un vocabulari de la llengua valenciana.

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (V)

Una atra font per a l’estudi de romancismes son els escrits en arap dels mossaraps toledans. Per a posar de manifest alguns d’ells, partirém d’un estudi d’Ignacio Ferrando Frutos titulat “Los romancismos de los documentos mozárabes de Toledo”. En este treball, Ferrando Frutos diu que en els moments anteriors a la conquista de Toledo hi havia “convivencia entre las lenguas romance y árabe”, afirmant que el romanç es mantingue “con mayor fuerza en la esfera rural y privada”. Proseguix dient, que quan Toledo passà a tindre mandataris cristians a partir de l’any 1085, “se produjo una convivencia lingüística con los romances traídos por los cristianos del Norte…”. Ni mes ni manco que lo que succei en territori valencià un sigle i mig mes tart.

 

Ordenant els romancismes d’este treball per grups, tindriem: ANIMALS: “gril”, grill, “qunilya”, conilla; “lubb”, llop; “s.rbu”, cervo“; “qunilayruh”, gos coniller, “partal”, pardal. ARBRES I PLANTES: “bullutar”, belloter; “tujar”, tochar; “qarrask/qal”, carrascal; “qusqulyar”, coscollar, “corryula”, correjola; “tabara”, tapera; “ulivarda”, olivarda; “baniy”o“banič”, paniç; “qannariyya”, alcarnella; “baladre” (Vocabulista); “amedllas”, armeles; “tomello”, tomello; “castaniya”, castanya; “espatella”, espadella; “faba”, faba; “yunya”, junça; “lajtuca”, lletuga; “melonya”, melona; “murtas”, murta. AGRICULTURA I RAMADERIA: “bastur”, pastor; “bila”, pila; “gamalla”, gamella; “l.guns”, llegons, “qorbal”, corbella; “istabl”, estable; “b.rtal”, portal “qurral”, corral; “quwadra”, cuadra; “qanb”, camp; “baniy”, paniç; “fascar”, feixcar; “labač”, llebeig. FENOMENS TOPOGRAFICS: “purt”, port; “plana”, pla/plana; “bayqa”, bega; “d.fasa”, devesa”. ORGANISACIO I CARRECS: “abbat”, abat; “aqulit”, acolit; “b.rbust”, prebost; “b.rmat”, primat; “b.ryura”, priora; “kunbant”, convent; “ifant”, infant; “inbiratur”, emperador; “duk”, duc; “qunsily”, consell; “kiryat”, criat; “mayurdum”, majordomo. EDIFICACIO: “sbital”, hospital; “skula”, escola; “qalsada”, calsada; “tabiya”, tapia. CASA: “bistit”, vestit; “billiza”, pellissa; “saya”, saya; “trab.sayr”, travesser; “itrabassan”, travesany; “qabba”, capa; “qab.sal”, capçal; “qurtina”, cortina, “libril”, llibrell. RELACIONS: “kunsuqra”, consogra; “nura”, nora; “mew”, meu…

 

Continuem comprovant la cantitat de paraules que eren propies del romanç del poble que es trobava “sots senyoria de moros” i que s’han conservat en la llengua valenciana.

 

L’obra del cordoves Ibn Quzman (1078-1160) es una font important de romancismes. En en el seu “Cançoner” declarà traduir expressament al romanç o algemia “Arâ, ‘aggil, tahfaz lî sî min nagamî / Dwn hyd, hud hâda, bi-l-agamî” (p 350 de “Todo Ben Quzman…” de Emilio García Gómez – 1972). Segons Federico Corrientes, els romancismes del cordoves Ibn Quzman (1078-1160) “debian ser mozarabismos integrantes del dialecto utilizado en Andalucia en el siglo XII”. Afirma que quan gasta el romanç, ho fa “con proposito artistico de realismo, poniendolo en boca de mujeres, cristianos y, en general, de personas particularmente dadas a expresarse en dicha lengua”. (“Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” de F. Corriente)

 

Alguns dels romancismes d’Ibn Quzman son: “Atrabassan”, travessany; “bel(lo)”, bell; “ben(e)”, ben; “benya”, venia; “bokella”, boqueta o boquella; “bon(o)”, bon; “qol(lo)”, coll; “qul(o)”, cul; “dabtur/debtor”, deutor; “dolor”, dolor; “dos”, dos; “faç(e)”, faç; “filyol(o)”, fillol, “gallina”, gallina; “gargamill”, gargamell; “iska”, esca; “istipar”, estepa; “kabal”, cabal; “kand(o)”, quan; “kappa”, capa; “kom(o)”, com; “labac”, llebeig; “logar”,  lloc; “mal(e)”, mal, “mar”, mar; “manjar”, menjar; “marqatal”, mercadet o mercatell; “mars”, març; “palatar”, paladar; “pandayr”, pander; “partal”, pardal; “peqatic”, pegadiç, apegalos; “pennor”, penyora, “pesar”, pesar; “pilos”, pilos, pelut; “pore”, por; “qubill”, cup, cubell; “sanyor”, senyor; “sesta”, sesta, becadeta; “sobresawt(o)”, sobresalt; “sudader”, sudader, sudari; “suqur”, segur”, “tant(o)”, tant; “yannayr”, giner…

 

En relacio a les solucions duals com “qol(lo)”, coll o “qul(o)”, cul, recordem que el propi F. Corriente diu que la llengua romanç que parlava la poblacio autoctona dels territoris baix domini musulmà no era una llengua uniforme, sino que es tractava d’un “haz dialectal, y no dialecto más o menos uniforme”, comprovant-ho en “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. En el mateix sentit, Jaime Oliver Asín escriu que “nadie se extrañe tampoco de que hablemos a veces de dialectos, no dialecto, árabes hispánicos y mozárabes, pues no vemos (tendremos ocasión de comprobarlo a lo largo de este trabajo) que existiera unidad lingüística dentro de uno y otro campo” (p 129 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959)). Per una atra banda, es interessant saber que Martín Baños,  en “El enigma de las jarchas” (2006), parla de “notables disimilitudes entre el romance andalusí de Valencia y el de otras regiones”.

 

A continuacio, anem a parlar de paraules valencianes algemiades, que encara que estiguen presents en document posteriors a la reconquista, podrien ser del romanç valencià anterior a Jaume I, i de fet algunes d’elles ho son. Servirà per a demostrar que no es certa l’afirmacio que manté l’inexistencia de texts algemiats valencians.

 

Ana Labarta, en “Textos para el estudio de la terapéutica…” nos informa d’un text algemiat en llengua valenciana, escrit per un mege musulmà i trobat en Muro d’Alcoy. En l’escrit es parla de plantes com la “riqalisya” o regalissia; la “irba sana” o herba-sana; els “murtunsi” o murtons; el “qasqayl” o cascall; la “qamamirla” o camarnirla, el “rumir” o romer; el “finuyl” o fenoll… Tambe parla de fruts com els “qudunsi” o codonys; les “tabris” o taperes; la “aliqriya” o alegría…, i de preparats com el “sirub diqras” o xarop d’agraç; la “qunsirba di tumani” o conserva de tomaní; la “ayquwa dilfabiqa” o aigua d’alfabega; la “limunada” o llimonada; les “bindulis” o pindoles; el “uli” o oli; el “iblanqit” o blanquet; el “iqris” o greix… Nos parla d’animals com els “alaqransi” o alacrans; el “buytiri” o buitre; el “sirbi”  o cervo, etc.

 

Pel mateix llibre d’Ana Labarta sabem de l’existencia d’un document de l’any 1543 consistent en una recepta que tenia un esclau de Bona a qui dien Domingo Fortuny, en el que es referencien paraules com “sufre” o sofre; “martaq” o martec; “iblanquit” o blanquet; “alum” o alum…

 

Luz Ortiz en “Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”, nos fa saber de l’existencia d’una anotacio en aljamia valenciana, de la segon mitat del s. XVI, feta al dors d’un rebut de pago d’un censal entre un morisc d’Ayelo i un cristià de Montaverner. Lleopolt Penyarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: la Vall de Uxó”, sospita que la “Memoria” escrita en caracters arabics citada en el proces contra J. Cáncer en 1602 era un text algemiat valencià perque es diu “que conté les paraules seguents en algemía”.

 

Per “Oraciones cristianas aljamiadas en procesos inquisitoriales de moriscos valencianos” d’Ana Labarta sabem que a finals del s. XVI, Francisco Açán fon acusat a l’inquisicio per la seua filla Hieronyma, de “hacer ceremonias de moros”. Segons el proces inquisitorial que es segui, “Dixo el pater noster y ave maría y credo en romance”. Ana Labarta els transcriu en “Oraciones cristianas aljamiadas en procesos inquisitoriales de moriscos valencianos”. Trobem en aljamiat llati “Batir nustir kiyis insalis…”, que es llig “Pater noster qui est in caelis…” i en aljamiat valencià “Barya mariya ibriqaw bir nus bitulus biqadus amin yasus” que deu llegir-se “Verge Maria pregueu per nos i per tots los pecadors. Amen Jesus”.

 

Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto”, edità 207 texts d’orige valencià i escrits en arap, la major part dels quals no passen de quatre ralles i adjuntà un index de prop de 250 romancismes, entre els que trobem “barcella”, “botija”, “calça”, “comte”, “estopa”, “forn”, “juliol”, “panis”, “polla”, “sabates”, “sogre”…

 

Tambe trobem valencianismes en texts algemiats en alfabet hebreu. En el “Comentari al llibre de Ruth” de Isaac ben Joseph ha-Kohen, segurament escrit en la Xativa de finals del s. XIV, es troben en “la’az” o romanç valencià les paraules “els majorals”, normalment traduides com “la-rabbim”. (p 224 de “Esther in Medieval Garb: Jewish Interpretation of the Book of Esther in the …” de Barry Walfish). En el “Codex Soberanas”, segurament d’orige valencià, escrit en arap pero en caracters hebreus en el s. XV, es contenen romancismes com “cunia” per “cuina”, “panses” i un “valencianismo patente” que es “mançaneta” per a referir-se als botons. (p 22 de “Manuscrito hebraicoaljamiado de la Biblioteca Nacional…” de Meritxell Blasco). Gerrit Bos and Guido Mensching en “A 15th Century medico-botanical synonym list (Ibero-Romance-Arabic) in Hebrew characters”, nos informen de la presencia de paraules algemiades com “wrynh” o orina; “nys” o anis; “yswp” isop; “lbyrqwq” o albercoc; “wysqwyyt” o bescuit; “gr’nwt.h” o granota; “wlyb’rd” o olivarda…

 

Ad estes altures, a tots aquells que propugnen que els conquistadors cristians forasters dugueren un romanç estrany per als valencians -cristians, musulmans o jueus-, podriem preguntar-los, ¿quines eren les lleis fonetiques del vocabulari d’eixe romanç, que era impossible que existiren aci previament? ¿No cap?

 

En el proxim articul, per a acabar, vorem algunes consequencies del bilingüisme i estudiarém l’influencia en la llengua valenciana d’alguns sufixos i desinencies documentats previament a la conquista cristiana.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (IV)

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

 

L’alcanç de l’existencia de vocabularis que presenten romancismes en l’arap, podem entendre-la si la comparém en els valencianismes del castellà d’un diccionari de castellà fet per un valencià. Trobem l’eixemple en “El Nuevo Diccionario de la lengua española”, que l’any 1846 escrigue Vicent Salvà, valencià naixcut l’any 1786 en Gata de Gorgos. Emili Casanova estudià si se li havien “escolat valencianismes, inconcientment o no, dins dels camps dels neologismes i dels arcaismes”. El mateix Vicent Salvà era conscient de que aixo podia passar-li, perque en l’apendix al seu “Compendio de la Gramàtica Valenciana” de 1838, parlava de “los valencianismos que solemos cometer hablando el castellano”. L’estudi d’Emili Casanova nos mostra un bon grapat de valencianismes presents en el seu diccionari de castellà, trobant-nos eixemples com “Agrumarse”, “Bufada”, “Chilladiza”, “Corriola”, “Esportillarse”, “Porca”… ¿I que volen dir els valencianismes de Vicent Salvà en el seu diccionari? Es evident que son consequencia de que la llengua materna de Vicent Salvà, la llengua en la que havia naixcut, creixcut i vixcut era la llengua valenciana. La llengua castellana havia segut una llengua depresa i per aixo li eixia el valencià a la mes minima.

 

En relacio al conegut com “Glossari de Leiden”, es un vocabulari llati-arap que es troba en un manuscrit de la biblioteca de l’universitat de Leiden. Seybold el publicà l’any 1900 en el titul de “Glossarium Latino-Arabicum”. Koningsveld, en “The Latin-Arabic Glossary of the Leiden University…” (1977), defen que fon redactat en l’ultim quart del s. XII. Corriente en “El léxico árabe estándar y andalusí del Glossario de Leiden” (1991) manté que l’autor pretenia gastar un arap “classic” i fugir de dialectalismes. A pesar d’aixo, se li esgolen romancismes com “bawlalah” o paulella del lat. “papilio” d’a on el castella “polilla” i el valencià “palometa”; “jabsun” del lat “gipsum”, d’a on “algeps”, “d.lfinun”  del lat. “delphinus”, d’a on “delfi”, “duntulun”, del lat. “dentex”, d’a on “dentol”; “qastallun” del lat “castanea”, d’a on “castanya” o “balsanun”, del lat “balsamum”, d’a on “balsem”. Tambe identifiquem els equivalents a arabismes valencians com “sahfatun” / safa; “sabbatun” / sabata; “sahrijun” / safareig; “aqrabun” / alacra; “qaryatun” / alqueria; “qutnum” / coto; “kaminum” / xumenera; “marjun” / marjal; “mastaka” / mastec; “burnusum” / albornoç; “mutarjimun” / trujama; “turmusun” / tramus; “turunjan” / taronja; “jubbun”  /aljup…

 

Prou mes ric en romancismes es el conegut com “Vocabulista in arabico”, publicat en eixe titul l’any 1871 per Schiaparelli, a partir d’un manuscrit de la biblioteca Riccardiana. Consisitix en un vocabulari llati-arap / arap-llati, que ademes conté anotacions o glosses en romanç, escrites en la mateixa lletra. Els abundants romancismes apunten al bilingüisme de l’autor.

 

Si nos plantegem l’epoca en la que l’autor integrava eixos romancismes en l’arap, podriem pensar en l’epoca del manuscrit, que es del s. XIII. Pero es possible que el manuscrit riccardià siga el resultat de copies i afegitons posteriors a una redaccio previa. Griffin, en “Los mozarabismos del ‘Vocabulista’…”, mantenia que “el ejemplar de la Riccardiana no será el original sino más bien una copia…”. I si no podem estar segurs sobre l’epoca en la qual l’arap contenia eixos romancismes, encara es mes dificil saber a quina epoca d’evolucio del romanç correspon cada un dels romancismes transmesos, lo qual dependix tant del moment d’incorporacio del romancisme a l’arap, com del coneiximent de romanç de l’autor. Els ambits arabofons que no parlaven romanç habitualment, podien tendir a petrificar l’evolucio del romancisme, transmetent-lo de forma distinta a l’evolucionada.

 

L’autoria del manuscrit ha segut tradicionalment atribuida al català Ramon Marti. Actualment no hi ha ningu que defenga eixa atribucio, que a soles es basava en que Ramon Marti era nomenat en un chicotet dialec o disputa -“ya man ismuhu ramundu wa-laqbuhu martin”, que vol dir “¡Oh aquell que te per nom ‘Ramundu’ i per llinage ‘Martin’!”. La pretesa autoria, suponia atribuir-li al català certes glosses tan poc catalanes com “bozo”, “cercyello”, “lezinar”, “hen redor”, “arc de tor”, “aredondar”, “bayle”, “baylia”, “benda”, “capel de fer”, “fauszon”, “hensay”, “mange”… F Corriente propugna que hi hagueren dos autors distints, un per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, defenent la precedencia de la redaccio de la part llati-arap, mantenint que la part arap-llati està redactada des d’un registre inferior, interrogant-se sobre si l’autor d’esta part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes” (p 7-8 de “El léxico árabe andalusí según el Vocabulista…”). No obstant, en relacio a uns atres glossaris fa notar la seua “mucho mayor riqueza de contenido…tanto en voces de registro alto como en romancismos asimilados”.

 

Com crec que es interessant coneixer alguns dels romancismes del “Vocabulista”, a continuacio adjunte una llista parcial, junt a l’equivalent o derivat en llengua valenciana. Son: “ablantayin”, plantage; “abril”, abril; “agust”, agost; “atrita”, trita, triturada; “baba”, bavosa; “bala”, pala; “baliastayra”, ballestera; “ballina”, ballena; “bandayr”, pander, panderola; “baniy”, paniç; “bannun”, penó; “baqqat”, pegat; “barga”, avarca; “bartal”, pardal; “bartal”, portal; “baryalla”, barcella; “bassas”, bací; “batin”, tapi; “biqq”, bec; “birrina”, barrina; “buda”, bova/boga; “burruqa”, barruga; “burtal”, portal, portell, portella; “burun”, porró; “dada”, dida; “duyambar”, decembre; “falya”, falla; “fasa”, faixa; “fasqar”, feixcar; “fata”, fada; “fibrayr”, febrer; “fulliyin”, follí; “fur”, fur; “furat”, forat; “furfulya”, farfull; “furka”, forca; “furn”, forn; “furnayr”, forner; “girra”, guerra; “mliq”, melic; “itrabasayn”, travesany; “kabba”, capa; “kabbal”, capell; “kabbun”, capó; “kabbus”, capuç; “labarka”, la barca; “laqayna”, llaganya; “latalla”, lladella (en cat cabra);  “libral”, llibrell; “lubb” llop; “luqsa”, llesca; “madaya”, madeixa; “mandil”, mandil; “mant”, manta; “marmara”, marmolar; “mirkas”, morques; “mullayra”, mollera; “muryiqal”, murzical, mosseguello o rat penat; “nuwanbar”, novembre; “paulella”, palometa; “qabarra”, caparra; “qabsana”, capsana; “qaptal”, cabdal; “qalabbaq”, galapac; “qall”, call; “qalsa”, calça; “qaluqa”, lloca; “qannariya”, alcarnella; “qannut”, canut; “qaraqayy”, carabassa; “qarbata”, quebraça; “qasqara”, cascar; “quirista”, cresta; “qubb”, cup; “qufiya”, cofia; “qunilya”, conilla; “quqqu”, cucut, cuquello; “rayina”, rasina; “rayyim”, raïm; “sabbat”, sabata; “samra”, samarra; “sannay”, sarnacho; “saya”, saya; “sayra”, saria; “sayrun”, sarió; “simtayr”, senda, sender; “sintala”, centella; “suqru”, sogre; “suqur”, segur; “sutanbar”, setembre; “tabiya”, tapia; “tabla”, taula; “tustun”, retestinar, “uskuryun”, escurçó; “usqutayr”, escuder, “ustubb”, estopa; “yanka”, chanca …

 

Practicament un 3% del vocabulari arap del “Vocabulista” son romancismes. Ivonne Kiegel-Keicher ha escrit que “Según las cuantificaciones de Corriente, el Vocabulista anónimo “contiente unos 330 romancismos sobre un total aproximado de 12.000 voces (o sea +-2,7%)”. (“Arabismos y romancismos” en p 204 de “Lenguas en diálogo: El iberromance y su diversidad lingüística y literaria”).

 

Hem vist que el motiu de l’existencia de valencianismes en el diccionari castellà de Vicent Salvà, es que la seua llengua materna i habitual era la llengua valenciana. Hem de pensar analogament, que la llengua materna i habitual del clerc mossarap que introdui un 3% de romancismes en l’arap del seu vocabulari, era el romanç. Ademes, vent alguns dels romancismes que se li escapaven com “alcarnella”, “barcella”, “canut”, “caparra”, “capsana”, “chanca”, “cup”, “falla”, “follí”, “llaganya”, “lladella”, “llibrell”, “marmolar”, “melic”, “mollera”; “pardal”, “saria”, “sarnacho”, “sogre”… totes elles vives en llengua valenciana i algunes d’elles de forma exclusiva, seria llicit pensar en que el “clérigo mozárabe” que parlava en romanç i que sabia arap, lati, per molt que Corriente diga d’ell que era “de no muchas letras latinas ni árabes”, o era valencià o havia vixcut per aci.

 

En el proxim articul, mampendrem pels romancismes de l’arap escrit pels mossaraps toledans, seguirém en alguns romancismes de l’obra d’Ibn Quzman (1078-1160), i acabarém posant de manifest una part del vocabulari de texts valencians algemiats en alifat arap, aixina com valencianismes d’uns atres texts, algemiats en alefat hebreu.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (III)

En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

 

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

 

En l’ambit cristià, el llati classic havia anat restringint-se a certs ambits i les carencies d’alguns escrivans conduiren a que s’introduiren progesivament paraules i estructures del romanç. En l’ambit musulmà, l’arap classic acabà sent cosa de pocs, dialectalisant-se per influencia del romanç. Paralelament, el romanç del poble autocton s’arabisà pel contacte en l’arap, i es podien trobar persones en distints graus de coneiximent d’una o d’atra llengua, o completament bilingües.

 

Per a entrendre els romancismes de l’arap, podem parlar dels hispanismes del llati. Paraules com “conill”, “gort” o “llança” serien consequencia del bilinguisme dels hispans. Ho comprovem perque Plinio distinguix les llebres dels animals que en Hispania diuen “conills”, quan escriu que “Leporum generis sunt, et quos Hispania cuniculos apellat” (Naturalis Historiae,VIII, 81); Marcus Fabius Quintilianus diu que “gort” es paraula del poble d’Hispania en senyalar que “…et gurdos, quos pro stolidis accipit vulgus, ex Hispania duxisse originem audivi”, (Institutiones oratoriae, 1, 5, 57) i Aulo Gelio digue que Varro considerava que la paraula “llança”, es hispana escriguent que “…lanceam quoque dixit non Latinum, sed Hispanicum verbum esse” (Noctes Atticae XV, XXX).

 

No obstant, no cal retrocedir tant en el temps, perque els valencians bilingües tenim molt facil d’entendre els romancismes de l’arap si pensem en els valencianismes del castellà. La coexistencia de dos llengues durant molt de temps, pot conduir a que quan es parla o s’escriu en una d’elles, es gasten paraules o construccions de l’atra, moltes voltes “adaptades”. Per eixemple no seria estrany sentir-li dir a un valencià que “el nano ha encalado dos clochinas desde el deslunado”. Ni “encalado” es “encalat”, ni “clochinas” son “clochines”, ni “deslunado” es “desllunat”, i ni “nano”, ni “encalar”, ni “clochina”, ni “deslunado” son castellà.

 

El lexic romanç s’integrà i/o adaptà a l’arap en distints moments i en distints graus, durant tot el temps d’interaccio entre les dos llengues. Si parlant en castellà, sentim dir “carlota”, “clochina”, “bachoqueta”, o “camal”, no hi haurà dubte de que qui ho diu es valencià o criat en valencians. Pero podria no ser aixina, si pensem en valencianismes que fa temps que s’integraren en el castellà com poden ser “pechina”, “panoli”, “paella” o “faena”. Alguns experts parlen de que l’arap podia haver assimilat certes paraules llatines o gregues ya anteriorment al s. VIII, entre les que poden estar “furn” o forn; “girbal” o garbell; “qitt”o  gat; “qaysariyya” o  alcasseria…

 

 

L’interaccio entre llengues, afecta mes immediatament al nivell oral i mes dificilment a l’escrit. Per aixo, l’existencia d’escrits en romancismes dona conte de l’importancia i magnitut del fenomen del bilingüisme. Podriem entendre-ho repasant alguns valencianismes presents en obres en castellà en les que intervingueren valencians.

 

En el s. XVI, Timoneda edità les comedies de Lope de Rueda, segons explicà, “Como su autor no pensasse imprimirlas”. Hi han indicis de que adaptà el text, pels valencianismes presents. Timoneda no dubtava de la seua filiacio llinguïstica, deixant-la clara en “El Patrañuelo” quan diu que “Semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana, rondalles”, i en el conte LXI de “El buen aviso”, quan escriu que “Respondió el autor en lengua valenciana, por ser natural suya”. González Ollé estudià els valencianismes en “Valencianismos en las comedias de Lope de Rueda: un indicio de la intervención de Timoneda” (“Segismundo”, n°s 27-32, 1978-80, pp. 9-27). Trobem entre atres: “Borracha”, “bochín”, “matalafes”, “sotacómitre”, “burullada”, “cudolele”, “rosegados”, “tabaque”, “caladiza”, “aborrecer”, “devantal”, “argamandel”, “trinchete”, “plantufa”, “escarpia”, “en jólite”, “monqueta” per mosqueta, “cercol”, “capa” per cap, “brega”, “finiestra”, “merchante”, “vuelta” per volta o vegada, “salsufragia”…

 

Mes recentment, tambe han segut objecte d’estudi els valencianismes de l’alacanti Gabriel Miro. Salvador Hervás, estudià l’estructura de “Nuestro Padre San Daniel”, i escrigue que “Algunos valencianismos sorprenderían al no valenciano”. (Revue Romane, Bind 9 (1974) 2). Diaz Plaja ne retrague alguns com “alborser”, “tabalet”, “filet”, “sanaor”, “sucosa”, “pollastre”, “planissa”, “mantellina”, “faenar”… (p 199 de “Los límites del Modernismo y del 98”). Rafaela Lillo en “Años y leguas, una mirada complacida”, separa aquells que posa en boca dels personages com “escaló, lladre, horta, llomello, foguera, còlic, cimal, llar, socarrar, tremolor, herba falaguera, alborsser…”, dels que “generalmente forman parte de los discursos narrativos o descriptivos, en una perfecta integración con el castellano”, parlant de “baladre, soca, planissa, vall, mercó, blancor, foscura, brial, pernil, torrada, dassa, rogle, sanaor, romanso, safarich, esparteña…” (“Auca” nº 9.- març de 2007).

 

Entes el significat dels romancismes en l’arap a partir dels valencianismes del castellà, hem de continuar en els receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina escrits en arap, en els quals trobem paraules en romanç i romancismes.

 

Si parlem de receptaris de cuina o tractats dietetics, del s. XII hem de citar el “Kitab Al-Agdiya” o “Llibre dels aliments”, d’Ibn Zuhr oAvenzoar. Del el s. XIII, tenim l’anonim “Kitab al-tabij fi l-Magrib wa-l-Andalus”, llibre hispano-magrebi sobre cuina, el “Fudalat al-jiwan fi tayyibat al-ta’am wa-l-alwan”, o “Relleus de taula sobre menjars i guisats” d’Ibn Razin de Murcia (1228-30 / 1292-93), i el tractat dietetic del gadità Ibn Halsun“Kitab al-Agdiya wa-hifz al-sihha” o “Llibre d’aliments i preservacio de la salut”. En el s. XIV, encara trobem el “Al-kalam ala l-agdiya” o “Tractat sobre aliments” de Bakr Abd al-Aziz al-arbuli, d´Arboleas en Almeria.

 

Considere interessant reproduir alguns comentaris a estos llibres. Expiración García en el “Kitab al-agdiya” diu que “Avenzoar cita el término ‘baniy’ (paniç), mozarabismo que más tarde daría lugar al castellano panizo”. Manuela Marín en “Los recetarios árabes clásicos: ¿documentos históricos?”, parla en relacio al “Fudalat al-jiwan” d’Ibn Razin, del “color andalusí del texto”, aixina com de l’us d’un “repertorio de palabras de origen romance”. Virgilio Martínez, en la part del llibre “Comer en Ceuta en el siglo XIV”, titulada “Paladares de príncipes, recetas cortesanas…”, escriu sobre “La presencia, nada testimonial, de términos de origen romance en los platos elaborados y condimentos”, afegint que “es lo suficientemente llamativa como para merecer una explicación”. Per eixemple, en el “Kitab al-tabij”, es troba “una variante de una confección de pasta (fidaws)” o “fideus” (p 182 de “Mujeres en al-Andalus” de Manuela Marín). En el “Tractat sobre aliments” de al-Arbuli, trobem noms de peixos com el “bagar” del llati “pagrus”, en valencià “pagre”, el “sural”, del baix llati “saurellus”, en valencià “sorell”, la “buqa” (“boops boops”), en valencià, “boga”, el “mul” (“mullus barbatus”), en valencià “moll”, la “sardin” (“clupea sardina”), en valencià, “sardina”, la “malba o maliba”, en valencià “melva”…. (“Un tratado nazari sobre alimentos” de  Alí Manzano).

 

Passant a llibres sobre agricultura, s’ha de parlar del “Calendari de Cordova” dedicat a al-Hakam II (961-976), encara que no siga propiament un tractat d’agricultura. Del s. XI podrien citar-se el “Maymu’a fi l-filaha” o “suma o compendi d’agricultura”, d’Ibn Wafid (1008-1074) i el llibre d’agricultura d’Ibn Bassal titulat “Kitab al Qasd wa l-bayan”. Entre el s. XI i XII Abu l-Jayr escrigue el “Kitab al-filaha” i ya en el s. XII al-Tignari el “Kitab Zuhrat al-bustan…”. D’entre el s. XII i XIII es el llibre de agricultura o “Kitab fi l-filaha” d’Ibn al-Awwam de Sevilla i del XIV el “Kitab Ibda al-malaha…” d’Ibn Luyun.

 

El “Calendari de Cordova” del s. X “menciona los meses cristianos, sirios y coptos apuntando que los “ayam (no árabes) calculan el año según Tarij as-Safar o era hispanica” (“Apuntes sobre la Era Islámica en el contexto mediterráneo” de Ilya U. Topper). Millás Vallicrosa en “Aportaciones para el estudio de la obra agronómica de Ibn Hayyay y de Abu-l Jayr” parla d’un “tratado agronómico…de origen español, pues emplea los nombres romances hispanos de los meses: “febrer”, “mars”…” (p 103 vol 20 de “Al Andalus”). En la traduccio llatina del “Calendari de Cordova”, podem llegir que “flos feni quod vocatur solium regis quam vulgi tamen macanellam vocant”. Juan Vernet nos diu que es correspon en l’arap “babunay (manzanilla)” i afig que “La forma vulgar citada (macanellam) posiblemente corresponde a una voz romance maçanella” (p 48 de “Textos y Estudios Sobre Astronomia Espanola en el Siglo XIII”). Com a curiositat, saber que en l’obra “Al-Mu’rib an ba’d aya’ib al-Magrib” o “Elogi d’algunes maravelles del Magrib”, d’Abu Hamid al Garnatí (m. 1169), Ingrid Bejerano transcriu els mesos en romanç com “yunayyir, fibrayyir, maris, abril, mayuh, yuniyuh, yuliyuh, agust, sutanbir, uktubar, nuwanbar, duyambir”.

 

Per la traduccio de Clément-Mullet de “Le livre de l’agriculture” d’Ibn al-Awwam, sabem que en ell consta el romancisme “al-djebelin”, o cebolli, que diu ser “une altération du latin cepolina un diminutif de cepa”. Traduint “ayam” per “étrangers”, reproduix que “Septembre est le nom du premier mois de l’automne chez les étrangers (est à dire les Latins)…” o que “La vigne blanche c’est la ‘faschira’ les étrangers la nomment ‘brionia, bryonne”. Ibn Luyun (1282-1349) parla de la “corbella” valenciana, en relacio a la que diu Corominas que “aquesta formacio ya existia en el mossàrab…abans de la Conquesta…car l´almerià Ibn Loyon en el seu tractat d’agricultura…cita q<or>bǎl…”  (p 925 vol 2 del DECLC).

 

En el “Fi Hifz al-Sihha” d’Averroes (“Un opúsculo inédito de Averroes sobre higiene individual”) consta que el forn del llati “furnu(m)” era dit “furn” (lligca’s forn).  Tambe parla del “murri”, del llati “muria”, part del llati “sal(is) murria”, d’a on el valencià “salmorra”.

 

Per a acabar, pot ser interessant afegir informacio sobre el “Zikhron ha-Holayim ha-Hovim bi-Khley ha-Herayon” o “Arreplegada de malalties genitals”, obra de tema medic escrita en la segon mitat del s.XII o de principis del s. XIII. Ron Barkai afirma que en ell es detecten molts arabismes i tambe romancismes. Diu que l’autor es referix al romanç com “la’az” quan diu que la “ushnan” o barrella, “es dita en “la’az” o romanç “erba de shawaq”. Segons Barkai, tambe es gasta la forma romanç “asharab” o eixarop, de l’arap “sharab”, “pilulas” per pindoles o “sabinah” per savina. (p 70 de “A History of Jewish Gynaecological Texts in the Middle Ages” de Ron Barkai)

 

Tradicionalment, s’ha parlar de “mossarabismes” per a referir-se als romancismes. El terme no es gens afortunat, perque estem comprovant que el romanç no era patrimoni exclusiu dels cristians, que en alguns llocs es dien mossaraps, perque tambe era parlat pels musulmans autoctons, que no eren mes que antic cristians o descendents d’antics cristians convertits a l’islam. Estos “mossarabismes” han segut circumscrits a paraules que complixen unes inventades “lleis de fonètica històrica del mossàrab” (Vore “El mossarap i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”).

 

Per aixo, la Gran Enciclopedia Catalana / 2004, parla de “apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc”.

 

Pero de moment hem vist que hi han documents originats en l’Espanya musulmana en els que es documenta una cantitat considerable de lexic romanç i que molt d’ell es propi de la llengua valenciana. Paraules com argent viu, avellanes, boga, brufol, cebolli, collons, corbella, correjola, fessols, fideus, fulles, herba, melva, moll, mustela, llentilles, lletugues, menta, pagre, paniç, pebre, rosella, salmorra, sardina, sorell, tinya… no s’inclouen en els mossarabismes tradicionals pero formaven part d’un romanç que no havien dut ni catalans ni aragonesos. El gros d’eixe vocabulari encara esta per vindre i el vorem en els següents articuls.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (II)

En l’articul anterior hem dit, que el romanç que parlava el poble entre els ss. X i XIII, es documenta en obres que es feren tant en territori cristià com musulmà. Hem comentat que certes obres escrites en arap i en hebreu, que s’originaren en l’Espanya musulmana, contenen romancismes i paraules en romanç escrites en alfabet arap o hebreu, que per a poder ser enteses, necessiten d’una translliteracio i transcripcio al nostre alfabet, havent comentat els problemes que aixo comporta.

 

Les paraules en romanç i romancismes de que parlem, es troben en certes obres que contenen relacions de “simples” o productes basics farmacologics, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc.

 

En este articul anem a centrar-nos en certes obres escrites entre els ss. X i XIII, en les quals els autors expliquen les propietats farmacologiques de distints “simples” o plantes, minerals o animals, que son nomenats en distintes llengues, entre les que solia estar l’algemia o romanç. La cantitat de llengues en que trobem el nom d’algun “simple”, fa que estes obres puguen ser considerades antecedents dels diccionaris multilingües, encara que reduits a un vocabulari molt sectorial.

 

Son obres sense paralel en l’ambit cristià de l’epoca, a on les referencies a la llengua del poble eren asistematiques i puntuals. Aixo no vol dir que este genero cientific-lliterari, tinga orige arap. Trobem antecedents en sant Isidor de Sevilla, qui en el s. VII explicava les propietats d’una planta donant-nos el seu nom en llati, grec i vulgar, quan en “De herbis aromaticis sive communibus” escrivia que “Menta agrestis, quam Graeci καλαμίνθην, nostri vulgo nepetam vocaverunt, maioris virtutis et vehemens in calore” (Isidorus, Etymologiae, Liber 17, VIII De aromaticis arboribus). Els autors en hebreu o en arap no feen mes que aportar els noms d’una medicina popular heretada pel poble que parlava en algemia o romanç. Aixina ho reconeix el mege sevillà ‘Abd al-Malik ibn Zuhr o Avenzoar (m.1161), fill d’Abu Marwan de Xativa o Denia, quan parla de que “La ‘amma y las ancianas, que Dios las maldiga, tienen la maestría de conocer fármacos que los mismos médicos desconocen”. En realitat no parlem d’una atra cosa que d’obres que recopilaven el saber d’una medicina popular, encara vigent fa quatre dies, quan es coneixien les propietats de certes herbes i es valorava la riquea al respecte d’una zona com la serra de Mariola. Estes obres son una mostra de continuïtat d’una medicina preislamica, sent significatiu que l’iniciador d’elles, Ibn Yulyul (943 – p. 994/5), de sis meges que cita, cinc eren cristians.

 

Efectivament, la primera obra coneguda en la que consta l’adscripcio de certes paraules a  l’algemia o romanç del poble, fon escrita l’any 982  pel toledà Sulayman b. Hassan, Abu Dawud, o Ibn Yulyul i du per titul “Tafsir Asma’ al-Adwiya al-Mufrada min Kitab Diyusquridus” o “Explicacio dels noms dels medicaments simples del llibre de Dioscorides”. Una atra d’estes obres del mateix s. X es l’obra d’Ibn Al Yazzar titulada “Kitab i’timad al adwiya al mufrada”.

 

Del s. XI es el “Taljis” o resum farmacologic del judeu cordoves Yonah ibn Yanah o Abu l-Walid Marwan(c.990-c.1040), citat per autors com al-Gafiqi o Ibn al-Baytar. Tambe del s. XI es el “Kitab al-adwiya al-mufrada” o “Llibre dels medicaments simples”, escrit per Ibn Wafid (1008-1074) baix el mecenage de Muyahid de Denia. Segons el manuscrit “Kitab al-Wisadfi l-tibb”, o “Llibre del coixi” de l’Escorial,  Ibn Wafid era valencià, per lo que Cassiri escriu “Vafhedi, Valentinus”. Luisa Fernanda Aguirre en “El texto árabe de ‘El libro de los medicamentos simples’ de Ibn Wafid” diu que conté “una relación de sinónimos en otras lenguas como griego, persa, ‘ayamiyya, ifrany, etc”. (“Anaquel de estudios árabes”, nº 3, 1992)

 

De finals del s. XI o principis del XII es el “Kitab Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre basic del mege per al coneiximent de la botanica per tot expert”, considerat anonim per Asín Palacios i actualment atribuit al sevillà Abu l-Jayr, a partir d’un estudi de M. A. al-Jattabi. Dona noms “en romance de nuestra campiña”, i ell mateix confesa parlar en romanç quan diu “conocida entre nosotros en romance…”.

 

De principi de s. XII, de, es el “Kitab al Musta’ini” o llibre dedicat al rei al-Musta’in de Saragossa, gendre del rei de Valencia, que Ibn Buqlaris redactà en Almeria segons Ibn Abi Usaibia, dient en el prolec que “he puesto los nombres que tiene, tanto extraños como corrientes, en las diferentes lenguas: siria, persa, griega, árabe, rumiyya y ayamiyya popular”. De la segon mitat del sigle es el “Sarh asma’ al-uqqar” o “Explicacio dels noms de les drogues” del judeu cordoves Maimonides (1135-1204), qui donà noms en grec, siriac, persa, bereber i en “fi ’ayamiyyat al-Andalus”.

 

Entrant en la primera mitat del s. XIII, tenim el “Kitab al-yami, li-mufradat al-adwiya wa-l-agdiya” o “Llibre de medicaments i aliments simples”, d’Ibn al-Baytar de Malaga (1190-1248), qui tingue com a mestre a Abu l-Abbas al-Nabati (c. 1166-1240) que era conegut com Ibn al-Rumiyya o fill de la cristiana. Menciona, entre unes atres llengues, “la latina, que es la aljamía de al-Andalus”, referint-se evidentment al romanç. Menéndez Pidal, parla de “un códice árabe de Dioscórides atribuido a Ben Arromí, que vivió en la primera mitad del siglo XIII”. (p. 396 de “Orígenes del español…”). De la segon mitat del s. XIII, encara tenim l’enciclopedia medica nomenada “Tzori ha guf” que va escriure el judeu R. Nathan ben Yo’el Falaquera, de quis’ha publicat el llibre IV que s’ocupa “De aliments i drogues, ses complexions, graus, acions i utilitats o usos”. Segons Lola Ferre, “aporta una información muy valiosa: los nombres en hebreo y/o árabe y en la’az (romance), estando estos últimos vocalizados con cierta frecuencia”. (MEAH, sección Hebreo 55 (2006), 515-567).

 

Comprovem que este tipo d’obres farmacologiques en les que els “simples” solien referir-se en l’algemia o romanç popular, tenen relacio en tota l’Espanya musulmana, Toledo, Córdova, Valencia, Sevilla, Saragossa, Almeria, Malaga…tinguent constancia de que es redactaren des dels ss. X al XIII. Els que propugnen un dia i una hora d’extincio del romanç de la poblacio que vivia governada per musulmans, ¿Podrien concretar-la? ¿Podrien explicar la rao per la qual ni un a soles dels autors, es referi a la denominacio d’algun “simple” en algemia o romanç, dient que era propia del passat?

 

Per a acabar est articul, resulta precis donar eixemples de paraules que els autors d’estes obres identificaren com a propies del romanç del poble.

 

D’obres del s. X i XI, Ibn Yulyul arreplega per eixemple un “romancismo, derivado del latin panicium / panicum” en la variant “banisuh”, que apareix junt a “baniy” o “paniç”. (p. 253 del vol 8 de “Ciencias de la naturaleza en al-Andalus: textos y estudios” de Expiración García). Ibn Al Yazzar, deixà “vocabulos tambem de aljamia” com “espadella” (p 386 del Vol 4 del “Boletím da Academia das Ciências de Lisboa”.- 1910), en relacio a la qual Cavanilles deixà constancia de que era el nom valencià del “Gladiolus communis” i no el “gladiol” català. Enrique Alvarez, en “Comentarios al históricos y botánicos con motivo de un “Glosario” hispano-musulmán…” diu que en eixe anonim consta que “Dice Ibn Yanah que el qayssum es el tomiello” o “tomello”. Ibn Wafid digue que la mala brossa que en arap es dia “abu hanifa”, era en “ayamiyya” la “tinya”, tal com diem hui en dia en llengua valenciana a una mala brossa de l’arroç. Tambe diu que la “salima” es “en ayamiyya la salvia”. (“Kitab al-adwiya al-mufrada” de Luisa Fernanda Aguirre.- 1995).

 

Abu l-Jayr en el “Kitab Umdat…” escriu per eixemple, que en romanç es dia “rusall.h” o “rosella”; “los agam llaman a las hojas fulyas” o “fulles”; “en romance mura” o “mora”; “en romance abillanas” o “avellanes”; “en romance mantah” o “menta”; “en romance laytuqas” o “lletugues”; “en romance qulyun diqan” o “collons de ca” o gos; “en romance malbah awratah” o “malva orada” o folla “en romance qulyunis digathuh” o “collons de gat”; “en rumi ‘fassuliya’…en romance ‘fassun’…en árabe ‘digr’, en andalusí ‘lubiya” o “fessols”; “en romance lintilyas” o “llentilles”; “en romance bibruh”  o “pebre”… (“Kitab Umdat…” de J.Bustamante, F.Corriente, M. Tilmatine.- 2007). Trobem paraules com “atramella” per “tramella”, “barila” per “barrella”, “berdelaqas” per “verdolagues”, “centeno”… JM Carabaza, escriu que en la “Umda” podem llegir que “en ayamiyya se le llama “biras” o “peres”, aixina com que consten set varietats d’olives, entre les que esta el “mansanal” o “mançanell”, que segons el reglament del “Consejo Regulador Aceite de la Comunitat Valenciana”, es una de les varietats aptes per a l’elaboracio d’oli en la “Denominacio d’Orige Protegit de la Comunitat Valenciana” (p 311 de “Árboles y Arbustos en Al-Andalus”). Du “bawmis” o “palmes”, “indicio seguro de una realización” del plural femeni en “es”.

 

Ibn Buqlaris escriu que “…en la Aljamía de Aragón de la jurisdicción de Zaragoza y Valencia” es dia “baina de servo” o “baina de cervo”. (p 434 de “Islam y cristiandad: España entre las dos culturas” de Menéndez Pidal.- 1972). Segons Corominas, “el còdex de Nàpols porta ‘tabaras’” o “taperes”, com a “propi del mossàrab (aljamia) de València” (p 295 vol 8 del DECLC), aixina com “ubrufules” o “ubrúfolex”, o “brufols”, que segons Corominas es una “forma lleument arabitzada de brúfols” (p 288 vol 2 del DECLC). Tambe Ibn Buqlaris diu, que el “azogue en aljamia se llama aryent o arzint vivo” o “argent viu”. Du la paraula “magranis” o “magranes”, tambe considerada com a “indicio seguro de una realización” del plural femeni en “es”.

 

Per a Maimónides, “lablab”  en arap, “en ayamiyya, se conoce por burtujila y tambien por qurriyula” o “correjola”. (“La flora de Sierra Nevada” de Expiración García). Ibn al-Baytar, assignà a l’aljamia de l’orient d’al-Andalus les veus “b.ntun.qa” i “b.brala”, “bobrella” o ¿“pebrella”? (p 443 de “El mozárabe de Valencia” de L. Peñarroja). Segons Menendez Pidal, “Ben Arromí…, da como nombre romance de la comadreja la voz de mustela” per a la “Mustela nivalis”, afegint que pensava que lo mes verosimil era “que mustela fuese voz usual en Valencia desde tiempos romanos”.

 

En este articul hem parlat d’una de les vies per a acostar-nos al romanç que parlava el poble pla governat per musulmans. De forma ininterrompuda, distints autors, des de finals del s. X a finals del s. XIII, senyalaren a un ric vocabulari, com a propi del romanç d’eixe poble. Entre eixe vocabulari, trobem paraules especifiques de la llengua valenciana, que no cal repetir i que alguns acatalanats voldrien substituir pel “blat de moro”, “farigola”, “enciams”, “mongetes”, “cervols”, “bufals” i “mosteles” catalanes. No podem consentir-ho.

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (I)

El romanç era la llengua evolucionada del llati, que parlava tot el poble descendent dels hispanorromans, independentment de que els seus governants foren cristians o musulmans. En articuls anteriors hem comprovat que el poble governat per musulmans conservà en us el romanç, fins a la seua reincorporacio a la societat cristiana.

 

Hem de saber que el primer romanç documentat, es presenta “integrat” en obres escrites en arap, hebreu o llati, que eren les llengues que en aquells moments es consideraven cultes. Els autors d’estes obres, a voltes especificaven que certes paraules o frases en romanç, eren propies del poble. Unes atres voltes, el romanç que eixia a la llum era el dels propis autors, que glossaven o feen anotacions en romanç que aclarien el significat de paraules “fosques” de la llengua culta. Poquet a poquet, el lexic i la morfosintaxis del romanç anà apoderant-se de les llengues cultes en forma de romancismes, tancant-se finalment el proces, en l’aparicio d’obres escrites completament en romanç.

 

En l’ambit cristià, les referencies explicites al romanç del poble, es troben en obres en llati introduides per locucions com “vulgus nominant”, “vulgo dicitur”, “rustici dicunt” o “rustici nuncupatur”, sent interessant per eixemple, una cita de 1169 que parla del “castrum quod vulgo dicitur Orpesa” o “el castell que el poble diu Orpesa”. Les primeres explicacions en romanç de paraules del llati, es troben en les glosses emilianenses del s. X o XI i en les silenses del XI o XII, explicant-se, per eixemple, el llati “pudoris” com “de la vergoina” o “de la vergonya”. Un eixemple de “llati” plagat de romancismes cap a l’any 980, es la coneguda “Nodicia de kesos que espisit frater Semeno…”, de la zona de Lleo. Tot aço, ho estudiarém mes detalladament en l’ambit musulmà, ya que la major part del poble valencià tingue mandataris musulmans de forma practicament continuada, fins al s. XIII.

 

Passant a l’ambit musulmà, hem vist que Maimonides, en la seua obra en arap “Kitab al-Siraj”, deixà constancia de que en l’Espanya musulmana del s. XII hi havien obres lliteraries redactades exclusivament en romanç. Desgraciadament, en l’actualitat no es coneix ninguna d’elles, que podien no haver sobrevixcut al pas del temps. No obstant, la noticia de Maimonides evidencia, que en esta part d’Espanya existia un romanç en molta vitalitat, que es prou clar que havia de parlar-se per a ser escrit i llegit. Podria ser una noticia sorprenent, si no fora perque de forma analoga a lo que succei en l’Espanya cristiana, contem en obres anteriors, coetanees i posteriors a l’afirmacio de Maimonides, escrites en arap o en hebreu, en les que els autors nos transmeten paraules i frases del romanç del poble, i unes atres en les que es troben numerosos romancismes.

 

Si la finalitat d’estudiar frases i paraules en romanç a partir del registre escrit, es intentar coneixer com sonava eixe romanç en boca dels parlants d’un moment concret i d’una determinada zona, aixina com la seua evolucio, no hem de perdre de vista els problemes que aixo comporta. El primer d’ells es l’escasea de fonts que posibiliten l’estudi del romanç de cada zona en cada moment, lo que a voltes pot dur a generalisacions injustificades. Tampoc s’ha d’obviar, que la relacio entre el registre escrit i el oral no es immediata, com podem comprovar per eixemple actualment, en la paraula escrita “euro”, que podem sentir pronunciada com “iuro”, “ugo”, “eugo”, “euru”, etc.

 

Per una atra banda, el fet de que este romanç nos haja aplegat com a intrús de texts escrits en les llengues cultes com el llati, l’arap o l’hebreu, fa que moltes voltes es veja influit per adaptacions a la llengua base, cosa que comprovem en texts llatins que assignen al romanç paraules evidentment llatinisades com “bosco” en “rustice nuncupatur bosco”  (987), “grossum” en “vulgo dicitur grossum” (1035), “fratrias” en “vulgo fratrias vocant” (1035) o “circii pars” en “vulgo circii pars dicitur” (1019). La llatinisacio del romanç tenia l’equivalent d’una arabisacio o hebreisacio, que ademes podia contaminar-se d’una llatinisacio fruit d’una pretesa erudicio etimologica. El fet d’escriure “Rubartayr” o “Balanqayr” per “Reverter” o “Belenguer”, podria amagar l’influencia de l’evolucio del sufix llati ariu>airu>ayr>er, en un moment en que l’evolucio ya devia haver-se produit. El nom de Reverter, fill d’un vescomte de Barcelona mort l’any 1187, que firmava en arap, es transcriu com “Ibn Rubartayr”.

 

Pero la diferencia fonamental entre la forma de trobar-nos el romanç de la zona cristiana del de la zona musulmana, està en que que el primer se nos presenta escrit en l’alfabet llati que li es propi, mentres que el de la zona governada per musulmans, nos ha aplegat en forma “algemiada”, es dir en alfabet arap o hebreu, lo qual complica prou l’intent de coneixer la seua pronunciacio. Com anem a parlar de “lbyrqwq” o “albercoc”, de “laytuqas” o “lletugues” de “qurriyula” o “correjola” etc, es fa imprescindible intentar entendre les varies i variades formes en que distints autors presenten en caracters llatins, un romanç originalment escrit en caracters araps o hebreus.

 

Per aixo, hem de saber que per a poder llegir en el nostre alfabet una paraula o frase inicialment escrita en alfabet arap o hebreu, necessitem d’un proces de translliteracio i transcripcio. La “translliteracio” entre distints alfabets, consistix en identificar els simbols o grafemes que representen entre ells identics sons o fonemes. Pero quan es transllitera de l’arap al romanç, ya es partix d’eixida de que son dos llengues en distins sistemes fonologics, d’impossible identificacio total. En romanç existixen sons inedits en arap i en hebreu, per lo que no tenen equivalents grafics. Per eixemple, l’arap desconeix les consonants /v/, /p/, /g/ i /č/, i ignora la /e/ i la /o/. Quan un autor en arap escrivia en romanç, intentava solventar el problema gastant consonats o vocals corresponents a sons considerats proxims. Aixina, la /v/, podia ser escrita per l’equivalent a /b/ o a /f/, la /p/ per l’equivalent a /b/, la /g/ per l’equivalent a /k/ o /q/, la /e/ per l’equivalent a /a/, etc. A tot aço s’ha d’afegir el fet de que l’arap pot no representar les vocals /a/, /i/ i /u/, si estes son “breus”, per lo que una translliteracio pot consistir en una serie ininteligible de consonants.

 

La “translliteracio” es seguida d’una “transcripcio”, o intent d’aproximacio fonetica, que pot ser a la fonetica arap, o a la romanç. Per eixemple, de la translliteracio de l’arap, podem trobar-nos formes com “Blnsyh” o “s.rbu”, i de l’hebreu formes com “lbyrqwq” o “gr’nwt.h”. Una transcripcio adaptada a la fonetica arap conduix de “Blnsyh” a “Balansiya”, de “s.rbu” a “sarbu”, de “lbyrqwq” a “albyrquq” y de “gr’nwt.h” a “granuta”. Si l’adaptem a la fonetica romanç, “Blnsyh” es “Valencia”, “s.rbu” es “cervo”, “lbyrqwq” es “albercoc” i “gr’nwt.h” es “granota”.

 

Perque hem de ser conscients de que tota transcripcio conta en una part d’apriorisme i arbitrarietat. Ho comprovem en el nom de “Ibn Buqlaris”, autor de “al-Kitab al-Musta’ini”.  A. Labarta en “El prólogo de al-Kitab al-Musta’ini” escrigue que“Sigue por tanto sin solucionarse la exacta vocalización de la palabra”. I efectivament, en relacio a la translliteracio de “B.klar.s”, podem trobar, “Baklarish”, “Beklares”, “Biklarish”, “Buklaris”, en “h” o sense “h”, en “k” o en “q”. Si ho ajuntem al fet de que “b.” o “fill de” es translitera com “Ibn”, “ben”, “aben”, “aban”, “abin”… resulta que podem trobar-nos en centenars de formes d’escriure el nom d’este autor en el nostre alfabet. L’inseguritat de tota transcripcio du a que a voltes no es trobe solucio i ni s’intente, sent significatiu que arabistes com Corriente no s’atrevixquen en paraules translliterades com “fiq.sfat.s”, “k.mlatah” o “gaban.s”, que segons el “Kitab Umdat…”, eren propies del “franco”, que alguns volen fer equivaldre a “català”. ¿Dien els catalans “fiq.sfat.s”? ¿Qué planta en català es la “k.mlatah”? ¿I “gaban.s”?

 

Es interessant saber que el propi F. Corriente, en “Acerca de la transcripción o transliteración del código grafémico árabe al latino, particularmente en su variante castellana” escriu que “…es particularmente dañina para lectores no especializados, que suelen ser mayoría en campos como historia y arte, a quienes sugiere pronunciaciones totalmente incorrectas como Abdalrajmán, motivada por la grafía ‘Abd-al-Rahman, bastante más distorsionada que el Abderramán de nuestros antepasados”. S’ha de ser descervellat per a creure’s que la poblacio autoctona de Tortosa dia “Turtusa”, la d’Onda “Unda”, la d’Ontinyent “Untanyan”, la de Cullera “Qulyaira” o la de Santa Pola “Santa Bula”, i que haguerem d’esperar a que els “conquistadors” nos ensenyaren a pronunciar-ho correctament, preocupant-se de restaurar l’etimologia en alguns casos. Quan vegem noms trancrits de l’arap, de personages catalans com “Rubartayr”, “Balanqayr”, “Burr.yal” o castellans com “Kanbayatawr”, facilment concloem que ni catalans ni castellans pronunciaven aixina els noms de “Reverter”, “Belenguer”, “Borrell”, o “Campeador” (el Sit), sino que l’arap ni tenia ni te mijos per a reproduir el romanç. ¿Per qué hem de creure lo contrari quan es tracta de noms valencians?

 

Per aixo, quan llegim “Balansiya”, hem de saber que no es mes que una transcripcio a la fonetica arap que no coneix la /v/ ni la /e/. En relacio a la /v/, que els arabofons podien haver escrit en /b/ o /f/ i que usualment escriuen en /b/, E. J. Jacinto García, de l’Universitat de Jaén escriu que “Los autores musulmanes ya no percibían tal distinción en boca de los mozárabes. Por eso transcribían Balansiya en lugar de Valencia, y Balariya en vez de Valeria” (“La toponimia de Jaén en las fuentes árabes medievales: aproximación lingüística”). Es indiscutible que els valencians que parlaven romanç, cristians o no, pronunciaven “Valencia” i que esta pronunciacio degue influir en la dels arabofons. Ho comprovem en el “Vocabulista arauigo en letra castellana” (1505), de Pedro de Alcalá, qui escriu l’arap en caracters llatins tal i com es pronunciava,  resultant que “Valencia cibdad de aragõ” es traduida a l’arap com “Valěncia” i no com a “Balansiya”. Pero encara tenim mes proves. En la Saragossa del XIV treballava d’alarif un tal “Farach Alvalenci”, que no “al-Balansi”. Anant encara mes arrere, en epoca de la reconquista valenciana, en el repartiment de Mallorca es sentia parlar de “domos de Mahomat Alvalenci” o del “adarp Abrahim Alvalenci”.

 

Des de que Valencia es Valencia, segurament mai s’ha pronunciat “Balansiya”, fins a que fa quatre dies, alguns acatalanats decidiren fer creure que eixa era la pronunciacio dels “andalusins”, -eufemisme per a no dir valencians-, d’este territori. Totes estes mantafules unicament pretenen evitar que sure la veritat de la continuïtat prejaumina i postjaumina, del nom de la nostra terra, del poble valencià i de la nostra llengua.

 

A partir d’ara vorem algunes paraules que els autors assignaren especificament al romanç i alguns romancismes, que es troben en certes obres. Les frases escrites entre els s. X i XIII, que els autors generalment adscriuen al romanç i que es troben en algunes “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat”, d’algunes “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat” i en alguns, “cegels”, “cégeles/zéjeles” (cast), o “azyal”-, les tractarém en articul exclusiu, per la seua importancia.

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (i IV)

En les parts anteriors d’est articul hem comprovat que el llati estigue en us en l’Espanya musulmana des de l’invasio fins al s. XIII. En esta part nos concentrarém en l’us del llati en territori valencià. Anem a vore que hi ha constancia de que els mandataris musulmans del territori que posteriorment es constitui en regne cristià de Valencia, tambe feren us del llati.

 

Inscrits “en el contexto del enfrentamiento entre Denia y Valencia, cuyo obispo se había constituido en tiempos mozárabes en Metropolitano”, el governador musulmà de Denia mantingue certes relacions en Barcelona, de les que es conserven alguns documents escrits en llati. (p 256 de “La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raices de un país” de García Moreno, en “Hispania sacra, 49” -1997)

 

De l’any 1057, es carta de donacio d’Ali ibn Muyahid de Denia a la seu episcopal de Barcelona, en la que en primera persona “Ego Ali”, es titulà com a “dux urbis Denie, et insularum Balearum”, i parla de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe Denia…”, es dir del bisbat i de totes les iglesies del seu regne que hi havien en les Balears i en la ciutat de Denia. Esta carta no es l’unica carta llatina d’Ali de Denia. L´any 1060 li envià una atra a la comtessa de Barcelona, Almodis, en la que es declarava com a amic fidel “…suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid…”, en la que consta l’existencia de correspondencia previa “Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)…”, es dir, que Ali li diu a Almodis, que li havia aplegat l’escrit que li havia enviat  a traves de Bernat, “amat fidel d’Almodis, que Deu el salve”.

 

D’estos texts, sorprenen distintes coses. Michel Zimmermann diu que havent desaparegut  l’escritura visigotica del territori de la Marca Hispanica entre el 880-890, resulta que per aci estava en us dos sigles mes tart “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas…”  (p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”). Lleopolt Peñaroja, parla de que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Son efectivament sorprenents “fórmulas típicamente árabes como ‘honoricet eam/eum deus’ (por dos veces), ‘salbet eum deus’ y ‘conseruet eum deus de celo’, y fórmulas de afirmación como ‘est deus super me testificator quia’ o bien ‘deus scit quia’”, afegint que, “De los giros más sorprendentes que que descubrimos aquí, señalamos: la forma –a/-e para caso oblicuo (regina…domna como dativo; amicitate como genitivo); el singular valor que se presta a ‘ad’…”  (p 28 del vol 5 de “Homenaje a Don José María Lacarra”).

 

No cal dir que estes cartes no impliquen que Ali sapiera llati, pero obliga a que en Denia existira una escrivania de llati, segurament formada per alguns dels religiosos cristians referits en la donacio a la seu de Barcelona, o per algun laic com “Guillelmi de Denia, notarii”, respecte de qui està documentada la seua presencia en Barcelona l’any 1020.

 

Seguint avant en el temps, s’han citar uns atres documents llatins elaborats en territori valencià, encara que siga durant el parentesis de dominacio sidiana. Es tracta dels diplomes estudiats per Menendez Pidal en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, en els quals ixen Picassent, “…villam que dicitur Pigacen”, Alcanicia “villas de Alcanitia”, Pobla de Farnals “villam que dicitur Frenales”, el Puig de Cebolla o de santa Maria “castri Cepolle”, Morvedre “terminum Murisveteri”, o l’iglesia dedicada a la Mare de Deu que es trobava extramurs de la ciutat de Valencia “ecclesiam beate Marie extra murum”. En l’estudi dels diplomes, Menendez Pidal, parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es dificil dubtar de la segura participacio d’alguns dels cristians dels que parlarem en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, als que s’ha d’afegir un cristià valencià de nom Servent, “cujusdam Christicolae, nomine Servandi”, que l’any 1084 vivia intramurs de la ciutat de Valencia, segons nos conta “Hebrethmo monacho Cluniacensi”, que aplegà a Valencia “Dei providentia devenere Valentiam” i estigue en sa casa. Hebrethmo es l’autor de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, en la que nos conta el trasllat del cos de sant Indaleci des d’Almeria a Sant Joan de la Penya, passant per la ciutat de Valencia.

 

De l´any 1143 es la carta del monge Hermann en la qual el propi Hermann manté un dialec en dos monges benedictins del monasteri de Sant Vicent de Valencia que estaven en Saragossa. El dialec es mante en llati, i no s’insinua el minim problema de comunicacio. Es posen en boca dels monges valencians frases textuals com “Rex enim Hildefonsus cum eiectis de hac civitate paganis Valentiam cum exercitu obsideret…pagani, dicentes nostro consilio et legatione eum venisse super se…”.

 

Els redactors valencians en llati, estigueren molt actius durant l’epoca del rei Llop de Valencia, que governà de d’agost de 1147 a març de 1172, periodo durant el qual evità que els almohades entraren en territori valencià. El 27 de giner de 1149 firmà un tractat en la republica de Pisa, que escomença citant a Jesucrist com a Senyor i Deu etern i datant per l’encarnacio [In nomine] Domini nostri Ihesu Christi Dei eterni. Anno ab incarn[atione eius millesimo] centesymo quimqualeximo…”, i proseguix en una presentacio en primera persona “ego rex Valentie Aboadelle Machomet Abensat”, seguit d’una expressio documentada en el mon mossarap “quem Deus salvet”. Acaba el tractat datant el dia en que es firmà la pau “Hanc pacem et hanc cartulam fuis factam et firmatam medie quadralexime Saracinorum”, que es referix al 15 de ramadà de 543 equivalent al 27 de giner de 1149. (p 239-240 de “I diplomi arabi del R. Archivio Fiorentino” de Amari 1863)

 

El mes de juny del mateix any, el rei Llop suscrigue un atre pacte en la Republica de Genova. Guillelmo Lusio actuà com a llegat de la Republica, per lo que es parla de que “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae…”. Es diu que la carta que es signa obliga a les dos parts “Cartam securitatis el pacis et amoris quam firmat et obligat Boabdele Mahometo filius Saidae, Deus illum custodiat, inter se et homines Januae”, i torna a cridar l’atencio l’expressio de “Deus illum custodiat”. Oferix a tots els comerciants genovesos que viuen en Valencia y Denia, una fonda per al comerç i un bany de bades a la semana, i acaba en una atra datacio particular: “Fuit scripta carta ista mediante mense safar. Anno quingesimo XLIIII” (p 3-5 del vol 11 de “Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque nationale” 1827)

 

Sabem que el rei Llop mantingue correspondencia en llati en el papa Alexandre III (1100/1105-1181), per les dos cartes reproduides en les p. 580 i 602 del llibre “Historiae Anglicanae Scriptores Decem (1652)”. Les dos van dirigides de “Alexander pontifex magnae et almae Roma” al “glorioso Valentiae regi Lupo”. De la primera d’elles, es coneguda la declaracio papal de que l’estat natural de l’home es la llibertat i no l’esclavitut “Cum autem omnes liberos natura creasset, nullus conditione naturae fuit subditus servituti”. En la segon d’elles el papa retrau la fama del rei Llop, pel bon tracte que dispensava als cristians de la terra, “fama pervenit cultores et fideles Christi quadam speciali praerogative diligis et honoras et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere”, exhortant-lo a lliberar ad alguns que tenia catius.

 

Encara podriem trobar mes texts en llati, en l’elaboracio dels quals participà el rei Llop, com la “Convenientia pacis et treugae inter Alphonsum II Aragoniae Regem et Lupum Regem Valentiae” i uns atres.

 

L’enllaç entre el s. XII del rei Llop i el s. XIII, el trobem en un text de Codera, quan, parlant de que el text de donacio d’Ali a la seu de Barcelona te una part bilingüe en arap diu que “Para comparar el estilo bilingüe de este documento, conviene tener presentes los del rey de Valencia en el siglo XIII, Zeid Abuzeid, que reuní en los artículos publicados en El Archivo con ambos textos traducidos: la semejanza es completa”. (p 443 de “Homenaje á D. Francisco Codera en su jubilación…”). L’afirmacio resulta espectacular, per quant d’ella podria extraure’s la continuïtat de les escrivanies valencianes de llati des del s. XI fins al s. XIII. Seria interessat identificar al Guillem que fon l’escrivà a qui manava Abu Sayt, quan el 30 de giner de 1232, renuncià a favor de Jaume I als seus drets sobre la ciutat de Valencia “Sig+num Guillermi, scriva, qui mandato domini Açeyd hanc cartam scripsit loco die et era prefixis”.

 

En este punt, podriem parlar del llati d’un valencià de Paterna a qui dien Ade o Adam conegut pels molts diners que li amprà a Jaume I. L’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment. “Adam de Paterna: castrum de Segart”. Burns demostrà que Adam de Paterna era un cristià, a pesar de l’exit de Soldevila que l’assignà arbitrariamente al judaisme. Es conserva en llati la lauda sepulcral d’este valencià, que faltà l’any 1269 i que diu “Anno D(omi)ni  mill(esim)o CC°LXº | nono pridie nonas nov|embris obiit do(m)pn(us)  Adam d(e) Pat(er)na (et) | iacet i(n) hoc tumulo cui(us) anima p(er) m| | isericordia(m) Dei req(u)iescat | i(n) pace Am(en)”. Més avant parlarém sobre diverses llegendes, per eixemple de Sueca o de Daroca, que parlen de rics cristians prejaumins valencians, que tingueren contacte en Jaume I.

 

No pot deixar-se de parlar dels arabismes valencians especifics del llati dels temps immediatament posteriors a la reconquista, que nomes poden explicar-se a partir de la participacio de cristians valencians que coneixien el llati i que l’haurien mantingut omplint-lo d’arabismes.

 

Els arabismes valencians d’esta primera epoca, han segut estudiats per Antoni Biosca en “Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I”, resaltant l’important contrast en els arabismes “recogidos en la documentación leonesa entre los siglos IX y XII”. Parla de l’especificitat dels arabismes valencians en distints camps. Sense intencio d’exhaustivitat, podriem relacionar alguns arabismes del llati valencià en el camp de l’organisacio social, en carrecs com “alcaidus”, “almudaçafie”,”alguazir”, “alaminus”, “alfaquimus” o “exovarium”; en mides i mesures com “caficia”, “mazmudina”, “almuto”, “fanecata” o “tahulla”; i en imposts o lleis com “almagram”, “açuna”, “çofra”. En el camp de l’arquitectura i l’urbanisme poden retraure’s “alcharia”, “alfondicum”, “almudinum”, “atalaya”, “rafalus”, “ravalus”, “realus” o “albellonis”. I finalment, en el camp de l’agricultura i el rec, trobem arabismes com “açute”, “aliub”, “cequia”, “amariallum” (marjal)…

 

Antoni Biosca es sorpren especialment pel fet de que molts dels arabismes valencians, podien haver segut substituits “en muchos casos por léxico puramente latino”. Per eixemple, “albellonis” podia haver segut substituit per “canalis”; “almacera-ae” per “molendina”; “aliub” per “cisterna-ae”; “cequia-ae” per “aqueductus”; “forre” per “liber”… En uns atres casos, l’escrivà pareix que s’esforça en ser entes per tots, usant sinonims en expressions com “alqueria sive villa”; “dotis vel exovarii”;“de encanto sive de almoneda”; “aquarum sive cequia”; “carta sive albarano” (o littera); “molendina seu almacerae”; “açutes vel presas”; “pratum sive amargale”… Resulta curiosa l’afirmacio de que “Habría que explicar, entre otros términos, por qué el jefe de una fortificación era llamado alcaidus y no por alguna denominación latina como dux o similares”.

 

La sorpresa d’Antoni Biosca, s’explica senzillament per la continuïtat d’un poble valencià, que posteriorment a una reconquista obtesa majoritariament per pacte i capitulacio, simplemente passà de ser governat per musulmans a ser governat per cristians. Els nous governants eren fonamentalment nobles, militars i religiosos forasters, que es trobaren en un poble que parlava romanç, en una part d’eixe poble que havia conservat l’us del llati. En eixa part es trobaven seguramente els “clerici” que recordarem en “Cristianes valencianes de 1239”.

 

Els anys de convivencia en l’arap havia conduit a que el llati incorporara, com hem vist, certs arabismes i alguns romancismes valencians especifics -mal dits mossarabismes- com “barcella”: “unam barcellam” que trobem en el Llibre del Repartiment, o “tramella”: “tramela, II faneche, V almuti…” en document de 1263, en el que ademes s’integren unes atres paraules propies de la llengua valenciana com “frumentum” o forment, “avena”, “panicium” o paniç, “adassa” o dacsa, “lentiles” o llentilles… Les adaptacions al llati de paraules especifiques de la llengua valenciana, nomes pot explicar-se perque en l’elaboracio de la documentacio que afectava a valencians, participaven valencians, que deixaven constancia dels usos i costums propis. L’us de sinonims es justifica per l’intencio de ser entesos per tots.

 

En ocasions el llati era incapaç d’adaptar-se a les particularitats del romanç valencià. Podem vore-ho en un privilegi de 1283, ratificat per Jaume II en 1303 en el qual es nomenen distints sistemes de peixca en l’Albufera “…ordinent piscationes tempore ‘de les fosques’ et qualiter piscatores debean piscare et ‘calare’ suas ‘axarcias’ et quod sid prohibitum piscatoribus dicte Albufarie en pisquentur cum ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’, cum rete et ab ‘cop cech, saltades segues, rayllar dejus lo caniç, pescar de la pedra en avayll ab xarcia que tir terra’, cum ‘batudas’ que batem cum ‘nançes’, ubbi accipiunt lo ‘cabeçudell’”. Comprovem que el llati practicament s’anula front a l’espenta del romanç valencià. En relacio als sistemes de peixca referenciats, Alfred Ayza, afirmà que li era “bastant difícil d’explicar en què consistien…perquè quasi tots provenen de l’àrab” (“La pesca en la València del s. XIV” en “Espill” nº 17/18. Primavera-Estiu 1983). Pero la realitat es que havent vocabulari d’orige arap, guanya en diferencia el que no te este orige i es exclusivament valencià. El problema es que hi ha tarrossos que es creuen que catalans i aragonesos mamprengueren a parlar en romanç valencià, nomes posar-se els saragüells que els valencians autoctons havien deixat penjats en les barraques, abans de fugir o ser morts.

 

Els militars i religiosos forasters que vingueren en Jaume I com a classe dirigent, es trobaren en un poble prou mes alvançat que ells en molts ambits. Per aixo, en algunes coses s’adaptaren ad ell i en unes atres el copiaren. Hem constatat que una part de la poblacio d’Hispania que estigue “sub Maurorum imperio”, mantingue l’us del llati fins a les reconquistes cristianes del s XIII. El poble pla, que ignorava el llati cult tant en el sigle VIII com en el XIII, fon el responsable de l’evolucio del llati rustic o romanç, que donà pas a les distintes llengues romances, entre les que es troba la llengua valenciana