L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (I)

En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

La realitat d’un acreditat continuïsme evolutiu, s’enfronta a un inventat rupturisme convertit en “dogma”, que preten que l’invasio musulmana provocà un “tall” en el devindre d’una poblacio autoctona, que diuen que fon substituida per un poble de “una atra raça”, entre el que es diluiren els pocs que sobrevixqueren a la “substitucio”, que ademes, molt pronte, es convertiren a l’islam, abandonaren el romanç i s’arabisaren totalment. Es tracta d’un “dogma” completament acientific, inventat sobre la base d’estranys interessos, pero que es defes per gent en prou de poder, que el consideren “inqüestionable”, i que es dediquen a anatemisar o invisibilisar, als “hereges” que s’atrevixen a posar-lo en dubte.

Ultimament, el dogma ha cedit a les evidencies cientifiques que demostren la falsetat d’una substitucio racial, per lo que els seus defensors s’han concentrat en la defensa numantina de la part del dogma que manté que tota la poblacio autoctona es converti rapidament i en massa a l’islam, abandonant el romanç i arabisant-se totalment, sobre la base d’una religio i llengua de partida, que per debils, eren facilment substituibles i que anaven a conduir a tot el poble descendent d’hispanogots, a una preteses substitucions de religio i de llengua.

Pero la defensa de la part del dogma que els queda viu, no els es gens facil, perque no existix ni una sola cita historica, coetanea, que parle de la pretesa “ruptura” llingüistica, es dir, que es referixca al romanç o algemia com a llengua perduda o llengua propia del passat. Per aixo, els seus defensors, s’ho passen de lo mes be, opinant sobre conceptes subjectius i fent buides afirmacions generiques. Parlen sobre si el “ritme” de l’arabisacio fon “rapit” o “lent”, o sobre si la seua “intensitat” fon “significativa” o “insignificant”, “superficial” o “profunda”. Llegim afirmacions com que “En el caso de al-Andalus sí se produjo la pérdida final de la lengua romance”, sense concretar a on i quan anaren succeint eixes pressuntes “perdues”, lo que seria primordial a l’hora d’analisar l’integracio entre conquistats i conquistadors, en cada lloc i en cada epoca. No definixen si la “perdua final” del romanç, afectà a la Girona que estigue en l’Hispania musulmana fins a que l’any 785 fon conquistada pels francs, o si esta “perdua final”, es llimità a la Granada, finalment conquistada l’any 1492.

Com els dogmatics no tenen explicacions ni saben per a on van, resulta divertit comprovar que ditints “cientifics” situen la pressunta desaparicio del romanç, sense concretar temps i lloc, quan els rota i els ve en gana, donant una image que s’acosta mes a la “barra lliure” d’una festa, que a la d’un eixercici de cientifisme.

Per a Cruz Hernandez, l’arabisacio es realisà en un parell de generacions, es dir que podia haver-se produit en el mateix s.VIII de l’invasio musulmana. María Jesús Viguera pontificà, que l’arabisacio de la poblacio era “significativa” a mitan de IX. El mateix Cruz Hernandez afirmà que “los mozárabes conservan su lengua en sus familias y comunidades hasta el principio del siglo X”, i afinà sorprenentment dient que fon a partir de l’any 932, quan “el romance va recluyéndose en sí mismo y empieza a declinar”. Per a Rubiera Mata “Aquesta llengua llatina d’al-Andalus, un protoromanç a tot estirar, va desaparèixer en el segle XI com a llengua majoritària”. Ruiz de la Peña ha escrit que “…fue a finales del siglo XII cuando se completó el proceso de arabización, con la definitiva extinción del romandalusí…”. Ana Echevarria ha atribuit a Corriente la idea sobre una “decadencia y deterioro progresivo” del romanç “hasta el XII”, i el mateix Corriente ha escrit que “El andalusí alcanzó tal prestigio, que poco a poco fue ganando terreno el romance hasta llegar al monolingüismo del siglo XIII”. Comprovem lo facil que es parlar sense demostrar res i lo perillosos son els prejuïns.

Els dogmatics, tampoc s’aclarixen respecte dels motius de la pretesa desaparicio del romanç. Per ad alguns d’ells, els motius foren religiosos. Galmés de Fuentes, ha escrit que els cristians valencians parlaven “su lengua romance”, la qual “sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos”, sense dir-nos si eixa pressunta “extincio” dels cristians valencians fon per conversio a l’islam, o per la caiguda d’un meteorit mata-cristians. Contrariament, Rubiera Mata ha escrit que “el mozárabe no era una lengua utilizada exclusivamente por los cristianos de al-Andalus sino también por los muladíes -musulmanes de origen hispánico- y por los judíos”, per lo que nega de pla els motius religiosos, com a excusa justificant d’un pressunt abando del romanç.

Als nostres acatalanats, que desprecien l’historia valenciana anterior a Jaume I, els en fot, tant el moment, com el motiu, de la suposta perdua del romanç. L’unic pressupost de partida es “l’arabització lingüística completa de la Valencia immediatament prejaumina”, que ha segut “postulada”, segons Antoni Ferrando per “Joan Fuster, Pierre Guichard, Manuel Sanchis Guarner, Míkel de Epalza, Dolors Bramon i Carme Barceló”. Dir desficacis com que “el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón…”, com ha escrit l’acatalanat mallorqui Joan Veny, contribuixen a ser investit com a doctor honoris causa per la Universitat de “València”. Per contra, alguns catalans, com Josep Mª Nadal i Modest Prats, reconeixen no tindre-ho tan clar, quan en “Història de la llengua catalana”, han escrit, en relacio al proces d’arabisacio que “algú discuteix, fins i tot, si aquest procés aconseguí d’eliminar el romanç autòcton de València i alguns estudiosos han arribat a afirmar que no només l’arabització no va eliminar el romanç, sino que els àrabs acabaren essent bilingües”. Molt parlar sense demostrar res, i de forment ni un gra.

Front als aquadrillats de sempre, Carreras Candi, Fullana, Alcover, Roca Traver, Simó Santonja, Antonio Ubieto, Julià San Valero, Lleopolt Peñarroja… han defes la realitat continuista i evolucionista, que manté lo que Jeanne Battesti Pelegrin va escriure no fa molt de temps, i es que “Se olvida con demasiada frecuencia, primero, que la lengua cotidiana de los musulmanes de la Europa del sur no era el árabe clásico —lengua de la corte y de los eruditos— sino una variedad de dialecto romance”. (“La fascinación de un mito”; p 246 de “Toledo, siglos XII-XIII”).

Es interessant saber que Menéndez Pidal mantingue que “la lengua románica se conservaba en el sur hasta el siglo XIII”, i pensava, segons escriu Alexandre Galí, que “en al-Andalus, l’arabització” no “fou tan intensa com se suposa”. R. Arié ha escrit del romanç parlat en zona musulmana que, “hasta el XIII por lo menos lo utilizó en alguna medida en la vida cotidiana, para comunicarse con los artesanos de la ciudad y con los campesinos”. Últimament, Manuel Rincón, en “Mozárabes y mozarabías”, ha escrit, que “allá por el 1200 sólo se hablaba mozárabe en poco más del tercio inferior de la península, incluyendo Valencia”. El propi Robert I. Burns, insignia dels acatalanats valencians, considerava la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d´exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters”, dient d´ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut…”. Faltaria saber les raons de l’adjetivacio del romanç d’eixes masses com a “degenerat”, quan resulta que eixe romanç, fon la base de la llengua que produi el primer sigle d’or de qualsevol de les llengües d’Espanya.

Perque hem de ser conscients de que catalans i acatalanats, saben que no han demostrat que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista de Jaume I. La seua conclusio la basen en ridiculs arguments com el “prou” de temps que havia passat des de que els musulmans es feren en el poder, o en considerar “poc raonable”, o “poc provable” el fet de que la llengua valenciana provinga d’un romanç prejaumi. Es curios vore, que estan convençuts, de que ells, guardians del “dogma”, no tenen ninguna obligacio de demostrar res, perque, pareix ser, que l’obligacio de demostrar, recau exclusivament sobre els que no combreguen en el dogma.

No crec que Dolors Bramon, es crega que demostra res quan en “Tradició i dissidència als Països Catalans”, diu que “Hi ha prou segles entre la conquesta àrab del VIII i la dels cristians del XIII per a explicar l´arabització total de la població i la seua pèrdua del romanç (neo llatí, aljamia o mossàrab)”, afegint que “Suposar unes conservacions lingüístiques, sense documentació evident, sembla poc raonable”. Tampoc pareix molt cientifica l’afirmacio de Mikel de Epalza, que escrivia que “la hipòtesi que els musulmans d’abans de la conquesta parlassen valencià és un postulat de la tesi d’un origen no-català del valencià, però és poc provable (no es pot provar)”. Finalment i per una atra banda, tambe Mercedes García-Arenal ha escrit en relacio a l’existencia d’un romanç valencià prejaumi que “No es posible demostrar este punto con las pruebas históricas con que contamos”.

Pero anem a vore, que la realitat continuïsta, no es que siga “poc provable”, sino que està sobradament provada. Que als acatalanats els parega molt o “poc raonable”, es exclusivament un problema d’irracionalitat i de negacio d’una realitat que no els agrada, perque es senten mes comodos nadant en fantastiques teories catalaneres de tebeo, per molt que es peguen de nasos en la verdadera historia del poble valencià i en l’idiosincrasia valenciana. Concretarém les proves que demostren l’existencia d’un poble valencià, que anteriorment a la conquista cristiana parlava en un romanç valencià, que fon l’antecedent de la nostra llengua valenciana.

Bon Nadal de 2012 i millor any 2013.

Bon Nadal de 2012 i millor any 2013.

Betlem de Giotto.

En l’epoca de Nadal, correspon recrear-nos en fragments del cap. LXV de la “Vita Christi” de sor Isabel de Villena titulat “Com lo senyor ixque del ventre virginal de la sua mare e fon adorat e bolcat per aquella”:

 

“E ab aquesta melodía, venint la hora e temps per lo Pare eternal ordenada, ixque lo Senyor del ventre virginal de la mare sua sens dar-li nenguna dolor, leixant-la verge e pura segons David havia prophetat… E, prenint-lo sa merce de les mans dels angels, ab sobirana prudencia e reverencia posa’l en la sua falda, e abraça’1 e besa’l estretament ab tendrea de amor, com a fill seu verdader e natural… E, tenint-lo la senyora axi bolcadet, lo Senyor leixà lo plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que’l estalviava del fret; e la senyora, prenint gran plaer del seu repos, dix-li ab dolçor de amor:.. O maravellos Fill de Deu, vos, qui per la vostra gran potencia e magnificencia cloeu tota la terra dins la vostra ma: ara, vida mia, sou calfat e recreat ab aquests pobrellets drapellets”

 

Tambe es hora de recordar la “Canço en bon punt y en hora bona per a cantar la nit de Nadal”, que“Fon estampada en la ciutat de Valencia per en loan Timoneda” (1562)

 

“Huy es nat lo Redemptor,

huy es nat y huy se abona

per pagar lo que Adam feu

y Eva la primera dona:

En bon punt y en hora bona.

 

En Betlem lo trobareu

ab sa mare quel encona,

Maria es son propi nom,

Maria que al mon corona:

En bon punt y en hora bona.

 

Los angels, si haveu sentit,

han cantat per bona estona:

“Huy la gloria es en los cels

y en la terra pau se dona:

En bon punt y en hora bona”

 

Y en un pesebre Jesus

esta plorant y rahona,

y la una part un bou

y una mula a laltra spona:

En bon punt y en hora bona

 

Allí‘ls angels son baxats

a aquella divinal trona,

cada hu ab son esturment

ab veus altes canta y sona:

En bon punt y en hora bona

 

Allí stan los pastorets,

allí stan que tot ressona

lo portal ab ses cançons

que a concert cascu s’entona:

En bon punt y en hora bona

 

La hu porta un corderet,

laltre li porta vna fona,

laltre li porta vn xiulet

y vna fogaça redona:

En bon punt y en hora bona”

 

 

Bon Nadal de 2012 i millor any 2013.

 

Salut e honor

Agusti Galbis.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (i V)

Una caracteristica de l’edicio de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, es que en el llibre consta tant la reproduccio del text original en arap, com la seua traduccio. Com considerava interessant coneixer els equivalents en arap d’algunes paraules traduides, i en algun cas la seua translliteracio, contacti en Rosana Benlloch, professora d’arap de l’Escola Oficial d’Idiomes, qui advertint-me de que es tractava d’un arap dificil, perque “el árabe es andalusí”, em digue no obstant, varies coses interessants.

 

Per eixemple, resulta que la paraula arap equivalent a “cristiana” en el poema d’Ibn Jafaya “Cristiana de labios bermejos”, es “mutanasir”, de la qual digue que “se trata de un término que en la época de al-Andalus servía para designar a musulmanes que abrazaron la religión cristiana”, lo que podria supondre, que en l’Alzira dels temps d’Ibn Jafaya, hi havien conversions de musulmans al cristianisme, es de supondre que  anteriorment a la vinguda dels almoravits.

 

Consultant-li per la translliteracio de les paraules araps del text d’Ibn al-Abbar, traduides per Mahmud Sobh com “mozárabe” i “falla”, em digue que pensava que la primera podia correspondre’s en “aayim, en el sentido de extranjero o que no habla árabe”, i la segon en “haiya”. Per tant, estem davant d’una nova prova, de que en temps inmediatament anteriors a la conquista del rei en Jaume, en Valencia hi havien “aayim” o “mozárabes” o cristians valencians, que parlaven romanç. El romanç valencià d’eixos cristians es revela clarament, quan Ibn al-Abbar els posa en relacio en la paraula “haiya”, que no es mes que una adaptacio del valencià “falla”, romancisme originat a partir del llati “facula”. En este punt hem de recordar, que cronistes en arap de distintes epoques relacionaren als cristians tributaris en l’adoracio al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”).

 

A pesar de tot lo que hem vist, els acatalanats seguixen a la d’ells. L’acatalanat de Castelló Germà Colón escrivia una gloriosa frase que diu que “Els historiadors, no obstant, ens diuen que a Mallorca no hi hagué mossàrabs (això ho sabem des dels temps de Mn Alcover), ens diuen també clarament que no n’hi hagué a per (sic) terres de València i Múrcia (i els estudis de Míkel de Epalza i d’Enric Llobregat són taxatius), etc. Quan hom pretén e.gr., que els topònims derivats de kanisa “testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perquè amb aquest mot els àrabs designaven les esglésies cristianes, resulta que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…” (p 351 de “Estudis de Filologia Catalana i Romanica”.- 1997). Anem a vore que l’ignorancia de la realitar i confiar en qui no es de fiar, conduix a dir moltes favades.

 

Perque seguramente deu ser ignorancia dir que des dels temps d’Alcover es sap que “a Mallorca no hi hagué mossàrabs”. Ignorancia de no saber que Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), feu unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolletí del Diccionari”, dient que “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió” ¿Aclarirà o rectificarà el sr Colon la seua afirmacio, que no es pot calificar mes que de mentira?

 

Perque seguramente deu ser ignorancia parlar dels estudis “taxatius” de Míkel de Epalza i Enric Llobregat, segons els quals “no n’hi hagué (mossàrabs) a per (sic) terres de València”. Es millor pensar que es ignorancia, que apuntar a l’ocultacio i a la manipulacio, per desgracia molt en us en la secta catalanera.

 

Segurament, el sr. Colon no s’atreviria a calificar-los com a “taxatius” si sapiera que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

El sr. Colon hauria de llegir al membre de la Real Academia de la Historia, Luis Ángel García Moreno quan diu que “Desde luego no participamos de la idea de una mozarabía inexistente en Levante, que cierta historiografía (EPALZA, M. DE; y LLOBREGAT, E. A., «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la pcnísula (Sharq al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36,1982, pp. 7-32, a los que ha seguido RUBIERA, M.ª J., La Taifa de Denia, pp. 103 ss.) ha querido proponer en los años setenta en un filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos, sólo comparable al de la historiografía fascista de los años treinta. (“La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raíces de un país” en “Hispania sacra”, 49:99 -1997; p.256).

 

Tampoc sabra el sr. Colon que Alejandro García Sanjuán en “El fin de las comunidades cristianas de al-Andalus (siglos XI-XII): factores de una evolución” (XI Congreso de Estudios Medievales. 2007) ha dit de les hipotesis d’Epalza, que es basen en una “metodología de análisis de las fuentes poco ortodoxa, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones, obviando, además, la existencia de importantes testimonios que cuestionan dichas hipótesis”.

 

No content el sr Colon, per a rematar la gloriosa frase, nos transmet l’ocurrencia de que per molt que “kanisa” vullga dir iglesia cristiana en arap, aixo no vol dir que “els topònims derivats de kanisa testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perque lo “que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…”. Es conegut que el toponim de la partida de l’Alquenencia d’Alzira, es corresponia en una alqueria que consta en document d’epoca del Sit, de l’any 1098, com a “villas de Alcanitja”, junt a“Pigacen”, “Frenales”, “Cepolle” i “Murisveteri…”, i en el Repartiment com “Alcanicia”, “Alcannicia” o “Alchannicia”. Acabem de vore que els poemes d’Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d’Alzira, nos parlen d’iglesies cristianes d’Alzira, en santons, de les que sonen campanes, i de les que desapareixen els diners, titulant-se un dels poemes “Al-kanisa / la iglesia”.¿Es referiran Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar a santons en espirit, a campanes espectrals i a diners fantasmagorics de “vells cementiris en runes”, o es mes facil pensar que les idees dels nostres acatalanats son propies de cervells en molta runa, convertits en “cementiri” de neurones”?

 

Per a acabar, vist que “falla” es una paraula gastada pels valencians del s.XIII, documentada  anteriorment a la “reconquista” de Jaume I, anem a documentar-ne mes, com a prova de que a la continuïtat de poble, s’ha d’afegir la continuïtat de llengua.

 

I eixes paraules es troben en el document mes antic que es conserva en l’Archiu del Regne, datat l’any 619 de l’Hégira (1223), que ademes, es l’unic que es conserva escrit en arap, d’orige anterior a la reconquista. Es tracta d’una sentencia del cadi de Morvedre, dictada per un litigi entre Torres-Torres y Carcer sobre rec. El text comença dient que “Habiendo sobrevenido una disputa entre la qarya de Turis y la qarya de Qars, formando parte (ambas) de la qura de Murbitar…”. Tres sigles mes tart, el 30 d’agost de 1576, es repeti la mateixa discussio, per lo que el consell d’Aragó ordenà la traduccio del document. La manaren fer a Francisco López Tamarit presbiter de la parroquia de de San Pedro de Alhama ¡de Granada!, sent estrany que se n’anaren tan llunt, quan segons els acatalanats, tots els musulmans d’aci sabien arap.

 

En la traduccio de López Tamarit, criden l’atencio certes paraules d’alguns fragments: “ante dicho Cadi fueron presentes con él muchas personas y llegaron a ver el dicho rrollo y agujero…para que tomen el agua los del lugar de Carzer dos hilas y medio y los de Torox otras dos hilas y medio… quando el agua sera mas de quatro hilas… enmedio della un azud pero medido por el cual salgan dos hilas y media de agua… quando aya mas de cuatro hilas como arriba es dicho y no llegue al agujero dicho… y fue quitado de entre ellos el pleyto y baraja…”. Comprovem la presencia de “roll” i “fila”, paraules propies del vocabulari del rec de la llengua valenciana, inexistents en la llengua castellana del traductor.

 

Un “roll” era i es una perforacio en una pedra, d’una superficie d’un pam valencià quadrat, d’a on ix l’aigua que es distribuix per distintes cequies. Una “fila” es la mida del cabal d’aigua que ix pel roll, de quantificacio mes polemica. Vicent Boix, en “Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia” diu que “Don Tomás de Villanueva y Don José Soto dicen que ‘fila es la cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de cuatro pies por segundo”. Afig que “José Cervera da al agua la velocidad de seis palmos por segundo”. Saber que tres peus equivalen a quatre pams i a una vara o alna.

 

Es interessant saber que la paraula “roll” es una paraula prerromanica relacionada en el “arroyo” castellà, sent “fila” una paraula romanica, que en el text arap es fa equivaldre a l’arap “jait” (pl “ajiât”), que vol dir “fil”. L’intrusio en l’arap d’estes paraules propies del vocabulari valencià del rec, demostra la continuïtat d’elements premusulmans en el regadiu valencià. Ademes, es una prova mes de la continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencia, sent que “roll” està relacionat en en el pam valencià que regula mides superficials com la fanecada. (Vore “La continuitat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià”)

 

Es tracta de paraules valencianes que tambe s’introduiren en el llati de la postconquista. Aixina, en la concordia entre Castello i Almassora per a l’us de les aigues del riu Millars, de l’any 1275, podem llegir coses com “tres medias filias aque… accipiant unam mediam filam” o com “mundare braçallos sive filas, qui seu que de dicta cequia emanabunt”. Jaume Roig, qui en “Lo Spill” identificà la llengua valenciana dels cristians en l’algemia dels musulmans, escrigue sobre “rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”.

 

Joseph Gulsoy digue que “que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català” (p 173 de “Estudis de filologia valenciana”). Darrere d’eixa afirmacio es troba l’idea d’un parlar romanic molt distint del valencià, que el dogma diu que dugueren els catalans. Per tant, vist que paraules com “falla”, “roll” o “fila” estaven en boca dels valencians, quan faltaven pocs anys per a la conquista de Jaume I, haurem de preguntar-nos ¿Voldran que nos cregam que les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciaven els valencians de la preconquista, son molt distintes de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que continuaren pronunciant els valencians de la postconquista i de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciem els valencians de hui?

 

En este articul hem vist mes proves que demostren que la conquista de Jaume I, fon fonamentalment una historia de continuïtat de poble valencià i de llengua valenciana. Estem farts de que des de l’endogamia universitaria catalanera, per a dissimular una traicio, se nos unfle a mentires que creixen i es retroalimenten, perque les mentires d’uns es justifiquen, citant les mentires d’uns atres. Es trist que tinga que ser gent de fora, els que posen els calificatius adequats a lo que fan estos personages, parlant de “pura y simple invención”, acusant-los de “filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos”, i posant de manifest que es basen en un “análisis de las fuentes poco ortodoxo, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones”. Tractem d’elements que, ben satisfets d’exhibir tan alta ciencia, no paren d’autopublicar-se llibres, autoconcedir-se premis, i autodonar-se homenages. A vore si espavilem i condenem a tots estos acatalanats a l’ostracisme que es mereixen, lo que sense dubte ajudaria a que sure la veritat sobre el poble valencià, que no es mes que la veritat sentida pel poble valencià.

 

 

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (IV)

En els dos articuls anteriors hem vist documentacio, que considere important, sobre els valencians cristians d’epoca de la reconquista, que amplia i complementa la que hem tractat anteriormente en “Els cristians valencians des del 713 al Sit”, en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, en “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”, i en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, al que s’afig el de “Cristianes valencianes de 1239”. Perque hem de saber, que el cristianisme valencià prejaumi no es un tema tancat, sino que es troba ben obert a l’incorporacio de nova informacio, molta de la qual te orige en texts en arap.

 

Per desgracia, podem estar ben segurs de que des dels “Estudis Àrabs i Islàmics” de la “Universitat de València” mai vindra ni un filet de nova informacio sobre els cristians valencians prejaumins. L’any 1986, l’il·l·lusrissim Ferrando, borrant del mapa tota mencio a la Filologia Valenciana, s’encarregà d’adscriure l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” al nou “Departament de Filologia Catalana”. L’adscripcio es incomprensible si no s’enten des d’una voluntat de controlar que res que poguera eixir de l’estudi d’escrits de l’epoca de dominacio musulmana, contradira el dogma catalanista de que la llengua dels valencians es la catalana. ¡I pensar que l’Universitat de Valencia fon pionera en donar classes en llengua vernacular, front al llati, constant en disposicions de 1581 que l’alumne, en la classe quinta, havia de “donar per compositio un thema breu en llengua valenciana”! (pp 71-72 de “Reforma de las clases de Gramática” de Andrés Gallego Barnés en el llibre “Actes du 1er colloque sur le Pays valencien a l´epoque moderne”). Es per a preguntar-se: ¿Que hem fet els valencians per a tindre que aguantar a tota eixa gentola que es burla del poble valencià i de la seua historia, treballant a la seua contra en els nostres diners?

 

Podriem pensar que l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” de l’universitat de Valencia, dirigida per l’inefable Carme Barceló, hauria de traduir o promoure la traduccio de texts en arap escrits en territori valencià durant l’epoca de dominacio musulmana, en la finalitat de que foren accesibles a tots els valencians. Pero no ho fan, perque saben que es trobarien en riuades d’informacio contraria al seu dogma, per lo que s’ho passen molt millor dedicant-se a fer catalanisme, manipulant i “interpretant”. Pero lo pijor no es lo que no fan, sino lo que no deixen fer. Tot aquell que no pense com ells es troba tancada la possibilitat d’acces a una organisacio universitaria autarquica i endogamica, en la que els carrecs es deixen en herencia ideologica, inclus a voltes biologica.

 

Pero de tant en tant, ixen persones en categoria, que escapen de les miseries de les mafies de la nostra “paraeta” universitaria. Es el cas del professor palesti Mahmud Sobh, casat en una burrianenca, catedratic de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, i autor del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares”, publicat l’any 2010. Anem a vore que en este llibre es conté informacio important per al cristianisme valencià anterior a Jaume I, sent especialment interessant la que es troba en poemes dels autors d’Alzira Ibn Jafaya (1058-1138) i Abd al-Yabbar (m. mitat XII), aixina com en els d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199.

 

Previament a entrar a vore els fragments dels poemes del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, que poden ajudar-nos a entendre millor l’historia del poble valencià i en concret l’historia del cristianisme en Valencia, crec interessant recordar algunes cites d’autors en arap, que es referixen als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana.

 

Ibn Idari en el seu llibre “Al-Bayan al-Mugrib” que escrigue en el s.XIII, citant com a font a Ibn Alqama al-Balansi (1036-1115), conta, que una de les condicions de rendicio de la ciutat de Valencia al Sit, que tingue lloc “en  un jueves del mes lunar Yumada l-Ula del año 487/junio de 1094”, fon que “los musulmanes sean vigilados por una guarnición de los mozárabes, que convivían con los musulmanes”, sent “al-Rum al-Baladiyyun” o cristians del territori, l’expressio arap traduida com “mozárabes”. Tambe nos conta que l’actitut d’alguns d’estos cristians valencians fon de prudencia, dient d’ells que “…los cristianos mozárabes que había en la ciudad se mostraban zalameros con los musulmanes de la misma, pues no les cabía duda de la victoria de aquéllos sobre los suyos”, textualment “Waman kana bilmadinati mina nnasara lmu’ahidina yatasanna’u liman biha mina lmuslimina, wala sakka ‘indahum fi galabatihim lahum”, sent “nnasara lmu’ahidina” o cristians subjectes al pacte, l’expressio arap traduida com “mozárabes”.

 

Recuperada Valencia pels musulmans, Ibn al-Sayrafí (m. 1161), historiador de la dinastia almoravit nos conta un atac d’Alfons el Batallador a la ciutat de Valencia, dient que un gran numero d’ells s’uniren al seu eixercit “El rey partió, pues, de Zaragoza, al comienzo de sa’bán del año 519 (principi de sept. de 1125), ocultando su propósito. Pasó cerca de Valencia, donde había una guarnición almorávide comandada por Abo Muhammad b. Badr b. Warqa, y mientras atacaba la ciudad, gran número de cristianos pactantes [mozárabes] vinieron a él, ya para engrosar su ejército, para servirle de guías o para decirle lo que hacer para infligir daño a los musulmanes y salir victorioso de su empresa”. La translliteracio del fragment que parla dels cristians valencians es “Wa-sala-hu ‘adad wafir min al-nasara al-mu’ahidin”.

 

Vençuts els almoravits, del temps en que el rei Llop o Ibn Mardanis (m. 1172) fon el rei de Valencia, tenim la cita d’Ibn al-Jatib, que en la seua “Ihata” diu d’ell que “estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”.

 

Quan faltava poc per a la mort del rei Llop, Ibn Sahib al-Sala nos contà la presa d’Alzira pels almohades en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, citant als cristians que vivien en la ciutat, quan relata que els musulmans “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”.

 

Al-Maqqari reprodui els versos d’una cristiana o descendent de cristians de Xativa a qui dien Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, els versos de la qual recitava al-Satibí (1204-1285) i dien “¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes.  / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”.

 

Vistes les cites anteriors, ya es hora de reproduir alguns fragments del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh, en que trobem referencia als cristians valencians prejaumins. Son cites d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138), d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), i d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199. Com hem dit, anem a comprovar que els autors d’Alzira parlen d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Anem a vore que inclus podria pensar-se, que Ibn al-Abbar atribuix ad alguns cristians valencians prejaumins, una actitut activa contra els musulmans.

 

Ibn Jafaya d’Alzira, en el poema titulat “La pequeña nación” escriu “Llora tú por el marjal, por la Iglesia, por las riberas /…¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia la Iglesia del / Santón!”. En “Al-kanisa / la iglesia”, repetix “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. En “Cristiana de labios bermejos”, exclama: “¡Oh, cristiana de labios bermejos con tanta dulzura, que la delgadez se ciña en torno a tu esbelta cintura!”. En “El dinero de mezquitas e iglesias”, posa al mateix nivel mesquites i iglesies quan parla d’aquells que “Se fingen honrados ascetas hasta hallar una ocasión / tardía / para hurtar el dinero de mezquitas e iglesias, ¡cuánta / hipocresía!”.

 

Abd al-Yabbar, tambe d’Alzira, en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”. Escriu que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano, / suave en sus formas, con rostro luminoso y humano. / Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía”. Charren entre ells i continua dient que “Y cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia / me convidó diciendo: “Vamos al trago matinal y / divino”. En un atre poema titulat “Al-mahdi/el bien guiado (el Mesías)” conversa en un atre cristià a qui pregunta “¿Podrás hacer escuchar, acaso, a vuestro Mahdi/ Bien Guiado / cumpliendo así con La Verdad respecto a sus / aventurados?”. En el poema “Los reyes de taifas” recorda el fet de que estos reis “fuesen aliados de seguidores de la / Cruz en religión”.

 

Ibn al-Abbar, era secretari del rei Zayyan i fon el que firmà els pactes de rendicio en Jaume I. A pocs mesos de que Jaume I reconquistara la ciutat de Valencia, es presentà davant d’Abu Zakariyya, emir de Tunis per a demanar-li ajuda, i li recità lo següent: “¿Cómo, pues se puede recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla a / la ancha y la larga?”.

 

En el proxim articul, coneixerém els equivalents en arap i en algun cas la translliteracio d’algunes paraules traduides per Mahmud Sobh al castellà, lo que nos conduirà a sorpreses. Analisarém la (im)postura de Germà Colom, “factotum” dels acatalanats, en relacio als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana, per ser representativa de la de tots els de la seua corda. Comprovarém, que quan alguns acatalanats parlen de lo distint que era el romanç dels valencians de la preconquista, de la llengua valenciana del nostre sigle d’or i del valencià actual,  no fan mes que lo unic que els ix de cine: mentir.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (III)

Hem vist que en les “Consuetudines Valencie” dictades per Jaume I l’any 1238, hi ha una norma de protecció a favor dels cristians valencians prejaumins. Es tracta d’una norma transcendent en relacio al cristianisme valencià prejaumi, no superada per l’importancia que te de cara a l’acreditacio de la continuïtat de la consciencia identitaria valenciana i en concret del nostre gentilici de “valencians”.

 

Els acatalanats s’havien imaginat una “colonitzacio” en massa de catalans i aragonesos, entre els que per supost guanyaven els catalans, que per una estranya i mai explicada “metamorfosis”, es convertien en valencians. Eixa vinguda es absolutament falsa, i els mateixos acatalanats reconeixen no haver trobat ni rastre d’eixa pressunta emigracio en els archius catalans d’eixa epoca. El fet de mantindre que els valencians no existiem i que erem producte d’una “metamorfosis” a partir de catalans, era el fals argument que els “llegitimava” per a furtar-nos tot lo que, sense ser d’ells, els ha vingut en gana.

 

El catalanisme tradicional marcava el fi de l’inventada “transformacio” a finals del s. XIV i principis del XV. Dien que durant este temps, els valencians assumien una imaginaria “catalanitat”, en l’unic argument de que aixina havia d’haver segut. La documentacio que ho acredita, unicament es troba en els seus ensomis i manipulacions. Ultimament, els acatalanats de les noves fornades pareix que donen algun passet en la bona direccio, segurament perque els han donat permis per a alvançar una generacio un pretes “naixement” d’una conciencia valenciana.

 

Per aixo, en la tesis doctoral de Vicent Baydal sobre “Els fonaments del pactisme valencià”, podem llegir sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365. No obstant, com els acatalanats no poden desempellugar-se dels prejuïns de partida que arrastren, Baydal escriu que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”. En primer lloc, Vicent Baydal parla del “moment en què Jaume I fundà el regne de València”, quan resulta que “Abu Zeyt”, en document de 22 d´abril de 1236, posteriorment a haver-se convertit al cristianisme, s’autotitula “Vincentius, rex Valencia”. Hem de preguntar-nos: ¿Li faltaria algun regonet a Abu Sayd, que es titulava rei d’un regne que Jaume I encara no havia fundat? ¿Estaria esquizofrenic Jaume I per “fundar” lo que ya existia”. Vicent Baydal proseguix dient-nos que en el moment de la presunta “fundacio”, “no hi podia haver, evidentment, valencians” i hem vist que l’any 1238, Jaume I dictava normes que afectaven als “valentinum” ¿Seria perque Jaume I ensomiava en sers “evidentment” inexistents? ¿Serien fantasmes? ¿I els “valentini” documentats en la documentacio de la “Ordinatio ecclesie Valentine”? ¿Serien algun tipo de formes espectrals?

 

Per a comprovar que la “evidencia” de Vicent Baydal sobre l’inexistencia de valencians, -“no hi podia haver, evidentment, valencians”-, esta mes prop d’una pressunta i pretesa videncia, que de lo que hauria de ser ciencia, procedirém a extractar algunes notes d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians”. Comprovarém, que parlar d’una formacio del gentilici en el s XIV, no es mes que un desficaci que obvia els “valentini” romans, ignora els documents que parlen dels “valentini” d’epoca visigotica, i desconeix a tots els valencians d’epoca de dominacio musulmana. D’esta ultima epoca, sabem que Abd Allah, fill d’Abd al-Rhaman I (m. 822), passà a l’historia com “al Balansi” o el valencià per instalar-se des de l’any 802 en la cora de Valencia, entre valencians, i en l’epoca musulmana documentarém l’us del gentilici de “valencià” fins a la decada anterior a la conquista cristiana de la ciutat de Valencia.

 

En est articul hem vist referencies de 1238 i de 1240, inmediatament posteriors a la reconquista cristiana, en les que apareixen valencians. Mes cites de valencians, tretes de les notes arreplegades per a la redaccio d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians” son: de 1242 “berengarius de monte regali civis valentinus”; de 1248 “clerici et laici valentini et cesaraugustanensis civitatem”; de 1256 “Arnaldo de Romanino, civi valentino” o Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino”; de 1262 “et gardiani valentini Fratrum Minorum”; de 1269 “fratrem meum civem valentinum”; de 1274 “carnicerii sive piscatores valentini”; de 1279 “Arnaldo Astruch, notario valentino”; de 1282 “in domo de officiali valentino”; de 1284 “Juan Senex, Valenciani”; de 1291 “Thome Valentini, civibus Valencie”; de 1293 “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis”; de 1299 “Bernardus de Montelalacri, canonicus Valencie…”, rallat “valentinus”; de 1302 “dicto auxilio Valentinis”, de 1313 “Balaguerii Farfania specierii Valentini”, “valentini habitatores civitatis Valencie et non alii… portulanos a predictis valentinis… fideiussoribus valentinis seu catalanis”, “subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis… in armis peritos et multos de civibus valentinis… quinque de civibus valentinis…”, de 1315 “quod statim per iusticiam Valentinum”; de 1329 “in Curia generalis celebrata valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia…”, etc, etc.

 

Comprovem que parlar de “valencià” com d’un “nou gentilici” pressuntament “format” entre 1330 i 1365 es senzillament mentira. Ademes, haurem de convindre, que si considerem “nou” un gentilici format en epoca romana, el de “català”, indocumentat fins al s. XII, haurem de considerar-lo “per estrenar”. Respecte a que el gentilici de “valencià” es “forme” a partir de 1330, hem comprovat que no es de veres i vorem que es troba documentat sense interrupcio, des d’epoca romana. Pareix prou clar que els acatalanats no busquen, o amaguen allo que no els interessa i pot desquadrar-los el dogma, perque si realment busquen, ¡ausades que els condix ben repoquet!

 

Si hem vist que els “valentinum” de les “Consuetudines Valencie” eren valencians de religio cristiana, podem assegurar que entre els valencians de les cites que hem aportat, hi ha alguns que havien segut musulmans. Un d’ells es “Arnaldo de Sancto Vincencio”, o Arnau de sant Vicent, citat l’any 1256 com a “civi valentino” o ciutada valencià. Batejat en el nom de sant Vicent, sabem que havia segut musulmà, perque tenia a cens el forn de la moreria “illud furnum cum omnibus terminis et pertinenciis suis, quod pro nobis ad censum tenes in moreria Valencie”, a on havia comprat cases “et domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Vegem,  que entre els que es dien “valencians”, es trobaven alguns, que havent-se convertit a l’islam previamente a la vinguda del rei en Jaume, s’integraren en el nou orde, convertint-se de nou al cristianisme.

 

Per tot lo vist, esperarém en confiança que algun dia, els nostres acatalanats caiguen de la figuera i es donen conte de la realitat de la continuïtat del poble valencià. A Vicent Baydal no deuria costar-li massa, per quan el seu el nom coincidix en el del sant mes representatiu dels cristians valencians que travessaren l’epoca de dominacio musulmana, ademes de no poder negar l’orige musulmà dels seus antepassats, per ser descendent dels pocs conversos que mantingueren l’etimologia arap del seu llinage.

 

Com als catalans no els deguem res, no hem de perdre l’esperança de que aplegue el dia en que els nostres acatalanats es posen al costat de la defensa del patrimoni dels valencians, i que no consentixquen ni ajuden a que alguns catalans nos furten lo que no es d’ells. Es representativa l’opinio de Folch, “veçcompte de Cardona, procurador vostre en Catalunya”, que l’any 1299 li contava a Jaume II de viage en Napols, que “Ferrando fill qui fo del Rey de Castella e la Regina sa mare”, havien fet lliga en “Enajucer e ab lo Rey de Granada”, per a “gran dan donar”, al regne de Valencia. El català no es tallà ni lo mes minim, en dir-li al rei, que ni ell, ni els catalans, pensaven menejar ni un dit, perque el regne de Valencia li parava massa llunt “nos ne negun de Catalunya no podem acorrer a aquelles terres tant nos son luny…” (p 58 de “La corona de Aragón y Granada” de Giménez Soler) ¿Desilusionats per comprovar la falta d’una pretesa “solidaritat catalana” que mai existi, perque no hi havia ningun motiu per a que existira? ¿Com havien de vindre catalans des de tan “llunt”?

 

El motiu principal d’est articul es aportar noves proves que confirmen l’importancia del cristianisme valencià anterior a Jaume I. En el proxim articul, mantinguent el principi d’aportar nova informacio cada volta que es repren un tema, donarém a coneixer, a qui no ho conega, l’important informacio que en relacio al cristianisme prejaumi, es conté en el llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” del professor Mahmud Sobh, qui en l’actualitat ocupa la cátedra nº 1 de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit. Entendrem molt millor l’existencia dels cristians valencians del sigle XIII, quan lliggam a escritors d’Alzira del sigle anterior, que escriuen en tota naturalitat d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Encara hi hauran mes sorpreses.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (II)

 

En l’articul anterior, hem vist, que en la Valencia de 1238, tant la Corona com l’Iglesia es preocuparen de la proteccio dels cristians valencians prejaumins, que eren citats en la “Consuetudines Valencie” com “valentini” (“aliquem valentinum”). Esta proteccio pretenia evitar que els “conquistadors” forasters, en la seua intencio d’instaurar un sistema feudal de vassallage, els mataren, maltractaren o esclavisaren.

 

En el present articul vorem precedents de “senyors” feudals cristians que pretenien esclavisar a cristians tributaris dels musulmans. Era prou general que estos “senyors” no dubtaren a l’hora de maltractar als seus vassalls, encara que foren cristians. Per una atra banda, comprovarém que la protecció de la Corona i de l’Iglesia s’extenia a tota la poblacio autoctona, incloent a la musulmana, i analisarém els motius.

 

Un precedent de “conquistadors” cristians que maltractaren a cristians tributaris dels musulmans, es documenta en la vida de sant Teotoni (1082-1162) o “Vita s. Theotonii”, escrita per un discipul coetaneu. En esta obra, es relata una incursio de l’eixercit d’Alfons Enriquez o “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” sobre territori sevillà “Hispaniae partem, quae Hispalis dicitur”, en la que, es cativaren i subyugaren per dret de guerra “pariter captiuarunt, atque iure bellantium subiugauerunt”, certs cristians als que el poble nomenava mossaraps, “quamdam Christianorum gentem, quos vulgo Muzarabes vocant”, que vivien entre pagans, pero que conservaven l’us de la religio cristiana “inibi sub ditiones Paganorum detentos, sed tamen utcumque Christiani nominis vsum obseruantes”. Quan el sant ho va vore, s’enfrontà a l’eixercit i els preguntà com s’havien atrevit a esclavisar als seus germans “Fratres vestros vobis in seruos & ancillas subiugatis?”, dient-los que eixa actitut provocaria les ires del Senyor “magnus eis furor Domini iniret”, conseguint que els lliberaren. Calcula eixos cristians en mes de mil, llevades dones i chiquets “illius liberatis a seruitute plusquam mille hominibus, exceptis vxoribus & paruulis”. Conta que l’abat Teotoni els oferi un lloc prop del monasteri de Santa Creu de Coimbra, del que era prior “locum habitandi circa monasterium Sanctus”. Es per lo que els fets degueren succeir posteriorment a 1134 en que es fundà el monasteri, i anteriorment a 1139 en que “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” fon proclamat rei.  (p 117 del T III de “Acta sanctorum” -1865).

 

Qui crega que els maltractes i discriminacions dels cristians anaven dirigits en exclusiva als musulmans, a soles han de pensar en una Catalunya en la que els “senyors” feudals cristians, no parpallejaven a l’hora d’aplicar els “mali usus” o “mals usos” als seus vassalls cristians. Entre estos vassalls, son coneguts els “pagesos de remença”, que eren catalans practicament esclaus dels seus “senyors”, que havien de pagar-li si volien redimir-se o obtindre la llibertat, com si foren catius de guerra. Recordem que els “pagesos de remença” catalans, contaven en “drets ciutadans” que perduraren fins al al s. XV, com la “exorquia”, la “intestia”, la “cugucia”, la “arcina”, o les “entrades é forma de espoli violents”. Pot resultar increible, pero es cert, que en les “Corts” de Cervera de l’any 1212, els “senyors” catalans s’autoconcediren el “ius maletractandi” o dret a maltractar als seus vassalls cristians. (vore “El dret a maltractar als catalans”).

 

Es curios comprovar que la proteccio de la Corona i de l’Iglesia no es parava en els cristians, sino que s’amplià als musulmans que volien continuar sent musulmans o no tenien mes remei. Els “obligats” a mantindre’s en l’islam, era la poblacio de les zones en les que, degut als pactes en Jaume I, continuaren sent controlades pels mateixos cadis o alfaquins fonamentalistes que fins a eixe moment havien ostentat el poder.

 

Les garanties als musulmans es plasmaven en els pactes i en les cartes de poblacio o establiment. Aixina, en el pacte de rendicio de la ciutat de Valencia entre Jaume I i “Çayen Regi, neto Regis Lupi”, el rei cristià es comprometé a fer-se carrec de la seguritat “in nostra fide salvi et securi” de tots aquells musulmans que decidiren mantindre’s en el terme de Valencia “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”. Els musulmans valencians que decidiren quedar-se, i que fins ad eixe moment treballaven per a “senyors” musulmans que havien fugit, havien d’aplegar a acorts en els nous “senyors” cristians de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

Tambe l’Iglesia assumi inicialment la defensa dels drets de la poblacio musulmana front a l’atac dels “conquistadors”. En document de 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona publicà “una excomunió latae sententiae contra tots aquells que en els reialmes d’en Jaume maltractassen sense permís exprés del rei llocs ocupats per subdits musulmans” (“Jaume I i els valencians del segle XIII” de Burns. Cap “Els avalots socials”). Al respecte, es interessant la declaracio que feu “Johannes Gonçalvi”, testic de la presa de Valencia i alferes del senyor d’Albarrassi, qui digue, que viu a religiosos que excombregaven a tots aquells que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas” (p 409 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina (1238-1246)” de V. Castell).

 

Un dels motius de proteccio de la poblacio musulmana, podria trobar-se en que tant Jaume I com l’Iglesia, sabien que en el territori valencià, ademes dels cristians valencians que hem vist, hi havien valencians que fea poc que s’havien convertit a l’islam, junt a fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians valencians, que en algun moment havien abandonat el cristianisme. Al respecte, recordem l’embaixada de l’any 1309 al papa, en la qual els enviats de Jaume II li digueren que dels 200.000 habitants de Granada, no hi havien ni 500 que foren sarraïns forasters, “non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura”, sent els demes conversos o fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians conversos “…aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”(“La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos‎”, de Andrés Giménez Soler). Estes afirmacions es repetiren casi textualment en les actes del Concili de Viena (1311-1312), constant que en el regne de Granada hi havien sobre uns 500.000 antics cristians conversos l’islam “Et sunt in regno Granate bene quingenta milia, qui fidem catolicam negaverunt et sectam Mahometicam insaniter asumpserunt” (p. 236 de “Papsttum und untergang des Templerordens: Quellen” de Heinrich Finke.- 1907).

 

Per aixo, les conversions dels moments inmediatament posteriors a la reconquista, foren ordenades i facilitades per la numerosa normativa dictada al efecte, entre la que s’ha de citar un privilegi de març de 1242, pel qual els judeus i sarrains que es convertiren, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien mantindre tots els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat” (p 373 Vol 3,II, “Coleccion de cánones de la iglesia española” de F. A. González). La falta d’efectivitat d’esta norma, nomes pot ser mantinguda per fonamentalistes religiosos o per acatalanats recalcitrantment dogmatics.

 

Alguns valencians s’adaptaren rapidament a les noves circumstancies, convertint-se immediatament al cristianisme. Els testics del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana declararen que acabada de conquistar la ciutat de Valencia, havien vist batejar en l’iglesia de sant Vicent “in ecclesia Sancti Vincentii in quo baptizaretur” i en la de sant Miquel “vidit baptizari in ecclesia Sancti Michaelis”.

 

Uns atres necessitaren d’espentonets. En la relacio d’acusats del “barrigio morerie” o atac a la moreria d’Alzira de 1277, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat de musulmans valencians acabats de convertir al cristianisme, com “Justet batiat”, “Dominico batitzato”, “Martino f. batitzato” o “Bondia batiat”. L’us de la força per part de neofits podria estar mostrant-nos l’intransigencia i el fanatisme que sol caracterisar als conversos, pero tambe podia respondre a una reaccio front al govern de l’aljama, que podia estar dificultant la conversio d’alguns paisans. Esta ultima explicacio justificaria que entre els acusats de l’atac estiguera “Bernat de Calidis qui moratur in ravali”, que podia ser un convers que vivia en l’interior de la moreria (p 93 de “Pere el Gran: Segona Part: El Regnat Fins a L’any 1282” de Soldevila). Es interessant donar-se conte de que aço succeia quan encara no havien passat 100 anys des de l’entrada dels almohades en Alzira l’any 1171, quan, segons Ibn Sahib al-Sala, els musulmans de la ciutat “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos…, y los arrojaron de la población…”.

 

La conversio al cristianisme de valencians que havien segut musulmans, es un fet que no agrada gens al mon acatalanat, que el minimisa, quan no l’obvia. Encara que el tractarém en treball especific, considere interessant alvançar, que la moreria de la ciutat de Valencia estigue a punt de ser tancada per conversió general. En paraules de la catalana Mª Teresa Ferrer “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

 

En el present articul hem vist que la Corona i l’Iglesia frenaven l’actuacio avassalladora dels “senyors” feudals forasters en contra de la poblacio autoctona, formada pels cristians prejaumins, nomenats per la norma de les “Consuetudines Valencie” que motiva els pressents articuls com a “valentinum”, i per musulmans, molts dels quals es convertiren i integraren en el nou regne cristià de Valencia. Uns i atres formaven l’immensa majoria del poble valencià, entre el que es difuminà el llimitat numero de forasters que vingueren, acabarnt sentint-se orgullosos de dir-se valencians. En el proxim articuls, vorem l’importancia d’esta norma en la constatacio de la continuïtat del nostre gentilici de “valencians”.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (I)

El Fur 133 de la versio llatina dels Furs o “Foris Valentie” de Jaume I, titulat “De guidatico et treuga”, establia que ninguna persona llevat del rei, podia asegurar o donar guiage o proteccio “Nullus mitat vel guidet preter nos”, a ningun militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia “aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni”, haguera mort o pres ad algun valencià “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum”, o l’haguera injuriat vergonyosament o atroçment, “vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit”. A renglo seguit, s’establia un regim punitiu consistent en que si eixe delincuent entrava en la ciutat (de Valencia) “si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit”, tots els ciutadans (valencians) podien tornar-li, en total impunitat, tot el mal i les injuries que poguera haver fet al valencià “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”.

 

El fur reproduit, es troba en la p. 10 del Vol. 8 de “Furs de València” de Germà Colón i Arcadi García. El considere important, perque fa visibles als valencians –“aliquem valentinum”– que assistiren a la substitucio del poder musulmà pel poder cristià. Esta substitucio no sempre fon pacifica i ordenada, sent esta norma l’instrument que evitava els abusos dels “conquistadors” forasters –“militem vel quemlibet alium hominem”. La capacitat que otorga la norma als “civibus” valencians, per a vengar els delits personals contra uns atres valencians, es una evidencia de la seua consistencia com a grup, que els capacitava per a fer actuacions en conjunt com la que es despren de la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de V. Coscollà).

 

Podiem preguntar-nos si el gentilici de “valentinus” (“aliquem valentinum”) o “valencià” del fur, es referia a qualsevol valencià, independentment de la seua religio, o estava exclusivament dedicat als valencians de religio cristiana. Els membres d’unes atres religions tambe eren valencians i podien ser nomenats com a tals, com podem vore en anotacio del Llibre del Repartiment, per la que l’any 1239, “Ibraym judeus valentinus”, rebe una donacio. Pero en l’epoca de la que parlem, seria absolutament impensable que una norma dictada per cristians, concedira impunitat a membres d’una atra religio, musulmans o jueus, per a actuar contra cristians. Per aixo, la cristianitat dels “valentini” (“aliquem valentinum”) del fur de que parlem, està completament assegurada.

 

En quan a la datacio de la norma, sabem que el text llati ha de ser anterior a l’any 1261, en el qual fon traduit al romanç valencià, en el titul “De guiatge e de treues”, dient que “Negun no meta negun o assegur en fora Nos alcun cavaller o altre hom qualque sia en la ciutat o en alcun loch del regne, qui haura mort o pres alcun hom de Valencia, o en altra manera legament o cruelment li haura feita injuria. Si, empero, alcun qui axi haura peccat entrarà en la ciutat de Valencia, si alcun mal o dan o injuria l.en vendra o sofferà per alcuns dels ciutadans, aquell mal e aquell dan que ell pres haura, sera sens pena que no.n portaran aquells qui feit ho hauran”. Pero encara podem dir mes, perque el fet de que existixca una norma analoga de proteccio als cristians lleitadans o a “aliquem Ilerdensem”, dictada en motiu de la conquista de Lleida (1149), apunta directament a que el text llati de que parlem, tinga el seu orige en les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia”, promulgades a finals de 1238.

 

Efectivament, en les “Consuetudines Ilerdenses” o “Costums de Lleida”, recopilacio normativa feta pel i jurista lleidatà Guillem Botet cap l’any 1228, hi ha una norma titulada “De guidatico non faciendo”, concedida per un princep “Concedit etiam idem princeps”, en la que s’establia que ningun “senyor” havia de donar guiage “quod nunquam ipse vel alius dominus Ilerde mitat vel guidet in Ilerda”, a ningun militar o qualsevol atra persona que matara, vulnerara, apresara o injuriara ad algun lleidatà “militem vel alium qui interfecerit aliquem Ilerdensem, vulneraverit, ceperit, vel aliquo modo turpiter seu atrociter sit ei iniuriatus”. Al delinquent podia succeir-li lo mateix que hem vist que podia succeir-li a qui apresara o injuriara a un valencià: “Si tamen aliquis sic delinquens Ilerdam intraverit, si quod malum vel iniuriam in corpore vel rebus a nobis sustinuerit, vult et precipit omni tempore impunitum”.

 

Per a situar-nos, hem de saber que Lleida passà a mans cristianes l’any 1148, a falta de 91 anys per a la conquista de la ciutat de Valencia. El “princeps” que concedi la norma de proteccio als cristians lleidatans, fon Ramon Berenguer (1113/1114-1162), que des de 1137, fon “Princeps Aragonensium et chomes Barchilonensium”, degut al pacte subscrit en Ramir II d’Arago (1086-1157), pel qual Ramon Berenguer es comprometé a casar-se en Petronila, filla d’un any de Ramon Berenguer -matrimoni que no tingue lloc fins a 1150-, i assumia les activitats militars propies del “princeps” del conjunt dels territoris, mentres que Ramir es quedava en la dignitat real. Es curios saber que l’any 1197, el rei Pere II, net de Ramon Berenguer i pare de Jaume I, renovà la norma “…quod ego neque ullus alius aliquis dominus Ilerde non mittamus neque guidemus in Ilerdam militem vel ullum alium hominem qui aliquem Ilerdensem…”.

 

Tot lo anteriorment expost, fa impossible dubtar, de que els “valentini” (“aliquem valentinum”) de les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia” de l’any 1238, eren cristians valencian prejaumins que assistiren a la fugida de molts dels “senyors” musulmans i a la presa del poder per uns nous “senyors” cristians.

 

Son els mateixos “valentini” (“aliquem valentinum”) que l’any 1239 demanaren proteccio al papa Gregori IX, segons varem vore en la carta que comentàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Per ella sabem que els cristians valencians prejaumins ajudaren a la reconquista cristiana i per tant a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, deixant clar que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El papa els retrague distintes “faltes”, que per ad ell podien justificar una espasa forastera que els cativara “datis in captvitatem et gladium meruit externum” i esclavisara “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”. No obstant, finalmente, el Papa els obrí els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis” (vore “Documentacio excepcional: els cristians valencians de 1238”). El Papa coincidia en Jaume I, en que no s’havia d’esclavisar als cristians valencians prejaumins. En relacio a este tema, està mes prop el dia en que pogam disfrutar de l’estudi especific de Luciano Perez Vilatela, a qui aprofite per a agraïr totes les correccions i sugerencies que em fa i incorpore als meus articuls.

 

Entre estos “valentini” (“aliquem valentinum”), hem de contar a les cristianes prejaumines que treballaven en cases de “senyors” jueus o sarraïns “christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, “senyors” als que hagueren de deixar per decret del concili de Tarragona de 1239, dictat en consonancia en la prohibicio establida per Aleixandre III en el concili de Letran de 1179, per la que jueus i sarraïns no podien tindre servidors cristians o “christiana macipia” (vore “Cristianes valencianes de 1239”).

 

Tambe havien d’estar entre estos “valentini”, (“aliquem valentinum”) els cristians valencians prejaumins, respecte dels qui Ferran Pereç, juge i jurat del Consell de Terol, declarà en el jui sobre l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que consideraven que el seu arquebisbe era el de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, cosa que demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que eixos valencians, entre els que hi havien clercs i laics, reverenciaven al bisbe de Tarragona, complien els seus preceptes, i els clercs recebien les iglesies de les seues mans (p 416 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina).

 

En el present articul hem vist que la “conquista” del territori Valencia, obligà al rei en Jaume a dictar normativa especifica per a evitar els abusos dels “conquistadors” sobre els cristians valencians “conquistats”. Tambe hem vist que el Papa, en representacio de l’iglesia, manifestà que estos cristians valencians no havien de ser esclavisats. Tant el rei com el papa coneixien les intencions dels “senyors” feudals, que al front dels seus eixercits privats de cavallers i peons, havien ajudat a la conquista del territori valencià. L’immensa majoria d’estos “senyors”, principalment catalans i aragonesos, pretenien extendre pel territori valencià, el sistema feudal que tenien implantat en els seus territoris d’orige, buscant perpetuar i a ser possible incrementar, la seua posicio de domini i privilegi.

 

En el proxim articul vorem que hi havien precedents de “conquistadors” cristians que no dubtaren a l’hora d’esclavisar a correligionaris cristians que havien vixcut baix senyoria de musulmans. Vorem que les intencions depredatories dels “senyors” feudals, s’extenien a tots els vassalls, independentment de que foren cristians o musulmans. Per aixo, tant la Corona com l’Iglesia, establiren mecanismes de proteccio de tota la poblacio autoctona, tambe de la musulmana. Analisarém els motius.

 

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (i VI).

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

 

Segurament, no es casualitat que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, mantinguen una important relacio en l’Espanya musulmana. Una gran cantitat d’elles son episodis d’amor i de guerra entre cristians i musulmans. Podem vore-ho en tituls com “L’entree d’Espagne”, “Le siege de Barbastre”, “Roland a Saragosse” o “Foucon de Candie” o Gandia. En estes obres i en unes atres com “La Chanson de Roland”, “La bataille Loquifer”, “Le covenant Vivien”, “Godefroi de Bouillon”, “Vivien de Mombranc”, ixen pobles valencians com Cervera, Llucena, Burriana, Valencia, Chiva, Cullera, Gandia, Xativa, Benissa, Denia…, i en elles podem llegir referencies al “roi Garssire de Valence”, a “Falquet, rey de Valentia”, a “Beligandus / Baligant”, que podria ser Ibn Ganiya, o a “Marganice”, que segurament es Ibn Mardanis. Com la presencia valenciana en l’epica francessa es un tema que pot ser interessant, el concretarém mes avant en un articul especific.

 

Les noticies de lo que succeia en territori valencià, aplegaven a França. Per eixemple, el Cronico “Santi Maxentii pictavensis”, anotà la mort del Sit de l’any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est”. Ordericus Vitalis (n 1075 m aprox 1143) en la seua “Historia ecclesiastica” nos parlà d’una incursio de l’any 1124 en territori valencià: “Tandem, pugnantes contra Amorgan regem Valentiae per Sativam urbem convenerunt”.

 

L’impronta hispanica encara perdurava en l’epica francesa del s. XIII. Per eixemple, Paulin Paris escrigue en relacio a “Li roumans de Cléomadès” (1280 -1294) de Adenet Le Roi que “el tema del poema pareix tret de tradicions espanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains” (“Cléomadès”, de Hasselt). Recordem que es en esta obra a on es troba la primera cita historica sobre la nostra dolçaina “1 ot cornes et douçaines / Et trompes et grosses araines”. (vore “Notes d´etnologia valenciana- El tabalet i la dolçaina”)

 

Curiosament, la relacio entre harges i cegels i la lliteratura dels trobadors, pogue ser d’anar i tornar. L’inicial influencia que es desplaçà de territori musulmà a cristià, donant lloc al naiximent de la lliteratura trobadoresca, pogue capgirar-se de manera que els musulmans la cultivaren i s’interessaren per ella. Ho sabem pel trobador català “Raimons Vidals”, qui cap a l’any 1210, digue en “Razós de trobar” que hi havien trobadors musulmans que feen “trobes”, escriguent que tota la gent, “Totas gens”, tots els dies “totz jorns”, posaven l’enteniment en trobar i en cantar “lor entendimen en trobar et en chantar”. Entre la llista de totes eixes gents, tambe estaven els musulmans o sarraïns: “Totas gens cristianas, juzeuvas e sarazinas, emperador, princeps, rei, duc, comte, vescomte, comtor, valvassor, clergue, borgues, vilans, paucs et grans”.

 

Passant a parlar dels joglars que escampaven l’obra dels trobadors, pot ser ilustratiu coneixer un poc sobre el seu orige. La decadencia de l’imperi romà feu que el gran teatre cedira al circ. Els actors es tranformaren en mims, histrions, “thymelici”, que es guanyaven la vida entretinguent i fent riure a la gent per places i carrers. Contaven histories, recitaven poesia, tocaven instruments, cantaven, ballaven i feen jocs i cabrioles. En ocassions cridaven l´atencio de reis i magnats que els contractaven ocassionalment o de forma perpetua. La primera referencia hispanica a este ofici, posterior a la descomposicio de l’imperi romà i anterior a l’invasio musulmana, pot ser la de Gregori de Tours (538-594), qui en relacio en “Mironis Galliciensis regis”, escrigue que “Erat enim mimus Regis, qui per verba jaculatoria laetitiam solitus excitare” (Mon. Germ. hist. Script, rerum Meroving., t. I, p 60l).

 

S’ha de destacar l’existencia de joglars musulmans, sent que usualment han segut relacionats en el mon medieval cristià. Gonzalez Palencia afirmà que el “zayal” o cegels estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Afig que les cançons “No son monódicas sino para cantarlas en calle a voz en grito, ante un público que se asocia formando coro y cantando el estribillo tras cada una de las coplas que lanza el cantor, acompañados por instrumentos músicos, bien por laúd, bien por flautas, tambores, adufes, y castañuelas y hasta con intervalos de baile”. (p 92 del vol 1 de “Revista hispánica moderna” en “La poesía arábigoandaluza y su influencia”).

 

Curiosament, havent vist referencies a “trobadors” musulmans en la Valencia del Sit, resulta que es tambe en esta epoca historica de Valencia a on posteriorment a l’invasio musulmana, es documenten per primera volta els “joglars”, que amaneixen en les bodes de les filles del Sit en els comtes de Carrion, sobre l’any 1098. La “Estoria de España” o “Cronica General”, nos parla sobre “las muy grandes cosas & muy nobles que el Çid mando fazer en aquellas bodas de sus fijas”, referint-se a “los muchos joglares & todas las otras alegrias que a bodas pertenecen”.

 

Que en la societat musulmana havia de ser usual que en les festes participaren joglars, es despren de que pres el poder pels cristians, es detecten imposicions particulars al respecte, atribuint-se l’orige a la “çunam sarracenorum” o tradicio dels sarraïns. Ho vegem en la sentencia de l’any 1293, en la que es declara el dret de l’Orde del Hospital a rebre els imposts de Tales, en terme d’Onda, entre els que estaven els de “nupcias, juglars, almaxeries, tabernas, renda et omnia alia que per çunam sarracenorum…”.

 

L’existencia de joglars i joglaresses musulmans en la Valencia anterior a la conquista cristiana està assegurada perque posteriorment a la conquista foren molt buscats i apreats. L’any 1269, l’infant Pere es trobà el rei Alfons X de Castella, el seu cunyat en Toledo, portant per a l’ocasio “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. Sabem que en la Cocentaina de 1294, “Mahomat Alphay e Hamet Almudavar afermançaren Hamet, juglar del boch…”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que els pagaren “centum solidos regalium anno” a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a “Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu”. L’any 1389, el rei Joan alegava a “nostre deport, e per plaer”,  per a demanar que volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara “paguets ço que rahonable sia per lur tornada” a “Maçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…” per a que “tornen de licencia nostra a lurs cases”.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, titulada “harges i cegels”, hem pogut coneixer que en la part d’Espanya manada per musulmans, hi hagueren unes composicions lliteraries naixcudes de l’influencia de la cultura arap sobre una base romanica, en les que els autors gastaren el romanç per primera volta en tot l’ambit romanic europeu. L’infuencia d’estes composicions s’extengue per l’Espanya manada per cristians tinguent molt que vore en el naiximent de la llirica trobadoresca, que en la Corona d’Arago tingue els ultims grans representants en els valencians Jaume March, Pere March, Gilabert de Proixida i Jordi de Sant Jordi.

 

Miquel Tarradell escrigue que “ací es produí un tall historic que trenca -almenys aparentment-, durant cinc segles, la continuitat histórica occidental”. En lo que hem vist, podem concloure que regir-se per apariencies, es propi de simples als qui el “tall” se’ls ha produit en la sinapsis de les neurones. La conquista musulmana no fon un “tall historic”, com tampoc ho fon la reconquista de Jaume I. Estem davant de tota una historia de continuïtat de poble, cultura i llengua, que integrant certs elements culturals llingüistics i etnics d’us atres, millora i alvança.

 

Parlant de continuïtat, varem vore que Jordi Sant Jordi, un dels ultims grans representants valencians de la llirica trobadoresca, fon fill d’un valencià musulmà convers. Tambe Jaume Gaçull tenia antecedents musulmans.

 

Hui anem a vore que un valencià, que fon rei Napols, era descendent de musulmans, perque sa mare era filla d’un sabater musulmà. Es tracta del rei Ferran I de Napols (1423-1494), fill d’Alfons el Magnanim (1396-1458) i de la valenciana Carolina Vilardona. Nos ho conta Simonde de Sismondi (1773-1842), en “Storia delle repubbliche italiane” quan escriu que “il Pontano, che fu segretario di Ferdinando, chiama la madre di questi Vilardona Carolina ed aggiugne che molte persone lo dicevano supposto da questa donna e figlio di un calzolajo di Valenza, maomettano, come lo era quasi tutto il popolo in quel regno”, es dir que “Il Pontano, que fon secretari de Ferran I rei de Napols, diu que a sa mare li dien Carolina Vilardona, afegint que molta gent afirmava que era filla d’un sabater de Valencia, musulma, com ho era quasi tot el poble d’eixe regne”.

 

Efectivament, “Il Pontano”, canceller del regne de Napols en 1447 i secretari de Ferran entre 1487 i 1495, escrigue en “De bello neapolitano” o “De Ferdinando primo rege neapolitano Alphonsi filio” que “alij supposititium, neque ex Vilardona Carlina, quae mater eius diceretur… procreatumque ex homine ignobili utque alij mussitarent, sutore calceario: ut vero alij ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”, confirmant lo que ya sabem, que els valencians descendim d’iberorromans, alguns dels quals es convertiren a l’islam i posteriorment tornaren a convertir-se al cristianisme. Podem comprovar que Il Pontano no digue que els “Valentini” d’eixa epoca eren descendents de catalans, perque Il Pontano no tenia raons per a dir mentires i segurament no havia perdut la vergonya a dir-les, com pareix que alguns l’han perduda.

 

Ad alguns catalans i acatalanats els agradaria que fora de veres la taranyina de mentires que han teixit, que partint d’un supost orige català dels valencians, els faculta a furtar tot lo valencià. Historicament mai s’havien atrevit a dir tal destrellat, perque la realitat visible ho desmentia. Que el poble valencia tenia llengua, indumentaria i costums  propies i distints de les d’uns atres pobles, senzillament es vea i no es podia anar en contra de la realitat. Que el passat musulmà del poble valencià es mamava en l’ambient, era un fet destacat per tots els viagers estrangers que passaren per aci. Tots els mentirosos han hagut d’esperar a la uniformisacio despersonalisadora, per a poder mantindre unes mentires que mai s’havien atrevit a dir. Poquet a poquet anirem desfent la taranyina.

 

En la proxima i ultima part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, que titularém “la continuïtat”, vorem que en els moments posteriors a la conquista cristiana del territori valencià, cristians i musulmans convivien i parlaven entre ells en llengua valenciana, sense cap de problema. Els “torcimanys / trujamans”, son exotiques excepcions que en cada cas, tenen la seua explicacio. La rao es troba en que molts d’eixos cristians eren descendents de valencians que ya eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia. Uns atres provenien de valencians que havien segut musulmans que s’havien convertit al cristianisme. Uns i atres, independentment de la religio dels seus antepassats, tenien una cosa en comu: ser valencians.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (V).

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

 

Pero res mes llunt de la realitat d’una poblacio en governants musulmans, formada majoritariament per musulmans o cristians, tots ells descendents d’hispanorromans. Els musulmans eren cristians conversos o descendents de cristians conversos i convivien en cristians tributaris. Entre ells parlaven en romanç arabisat o en arap arromançat, podent ser bilingües. Quan els cristians reprenien el poder, molts dels descendents d’hispanorromans que s’havien islamisat, s’integraven en la societat cristiana. La conversio en massa al cristianisme està documentada en el Toledo reconquistat governat per “Sisnandus Davidiz”, de qui Ibn Bassam digue que “hizo amar la conversión al cristianismo de la masa de la plebe”. (“Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” de Eva la Piedra en p 180 de “Sharq Al-Ándalus”, 10-11 -1993/1994)

 

Hem vist que les propies harges i cegels, son una sintesis de la cultura romanica i de la arap, que pogue influir sobre molts generos lliteraris i anem a vore sobre quins.

 

El fet de que el tema principal de lesharges siguen clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar, o que fan confidencies de penes amoroses a sa mare o germanes, ha dut a relacionar-les en els “cants de dones”, les “chansons de femme” i els “villancicos de doncella”. El “habib”, o “amic” o “amat”, que tan a sovint apareix en les harges, podia ser l’orige de les “cantigas de amigo” gallegues / portugueses. Un tema i l’atre, han fet que lesharges es relacionaren en la “lliteratura erotica”.

 

Si busquem el nexe d’unio en els populars “cants de cego” el trobem en Muhammad b. Mahmud (m. 911-912), pressunt creador de la “muwassaha”, conegut com “al Qabri” o el “cego de Cabra”, seguit d’Abu-l-Abbas al-A’ma conegut com el “cego de Tudela” o “al-Tutili” (m. 1130), que era ajudat per Asa al A’ma o “Basto del cego”.

 

De l’atribucio d’influencies no s’han lliurat els “gojos” i “albades” valencians, els “villancicos” castellans, els “refrains” francesos o els “strambotti” italians, i es interessant saber que de les 402 “Cantigues” d’Alfons X, 335 estan escrites en forma cegelesca. Per una atra banda, ya hem vist que el valencià J. Ribera digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española”.

 

No obstant, l’influencia mes important de les harges i els cegels, es la que possiblement tingueren en el naiximent de la lliteratura francesa trobadoresca. Els “trobadors” impregnaren el mon lliterari de tal modo, que encara estaven pressents en la Valencia del XVI, llegint-se que les “Obres fetes en lahor de la Seraphica Senta Carherina” havien segut “per diuersos trobadors narrades lo dia de Sent Miquel del any M.D.XI”.

 

Entrant en els arguments que justifiquen l’influencia de les harges i els cegels en el naiximent de la lliteratura dels trobadors, el primer d’ells es  l’etimologic. Cada volta hi ha mes consens en que l’orige de la paraula “trobador” està en l’arap “tarab”, que vol dir “emocio”, “alegria” “musica”, confirmant-se lo que fa temps sugeri l’arabiste Ribera (p 141 de “Disertaciones y opúsculos” II).

 

Ya haviem parlat de l’arap “tarab”, quan en l’articul sobre “La ciutat de Valencia i el nom de Madinat al turab” comentarem que segons Gayangos, Ibn Sa’id (1208-1286) havia escrit que la ciutat de Valencia fon coneguda com “Medinatu-l-tarab” o ciutat de l’alegria. Ademes, “tarab” es l’orige del valencià “taravella”, o peça de l’almassera que fa roïdo, per lo que pot aplicar-se metaforicament a una persona que es fa notar i que es torpona, com feu Valero Fuster en el s. XVI, quan va escriure que “Y per ser tan ynprudent / Tots me deyen tarauella”. Tambe pot estar en l’orige de “trobo”, pressent en l’expressio viva en Alcoy de “¡Canta-li un trobo!”, que es documenta en el titul de l’obra de 1690 “Trobos nous per a esplayar el animo cantant els nobios a les nobies”, sent el “trobero” qui improvisa o canta “trobos”.

 

L’argument etimologic es reforça quan es comprova que la denominacio de “segrer” / “segrel” / “segrier”, per la que en l’ambit gallego-portugues es coneix a un trobador / joglar, tambe te orige en l’arap. La relacio “trobador”/ “segrier”, es documenta en la “Declaracio” que feu l’any 1275 el trobador Giraldo Riquier de Narbona a la “Requesta” d’Alfons X, en la que es llig que “E ditz als trobadors / segriers por totas cortz”. Respecte a l’etimologia arap, Menéndez Pidal contà que l’arabiste Ribera li havia indicat que “vendrá de la voz hipotética ‘zejelero’, ‘el que canta zéjeles’, nombre árabe de la canción popular” (p 17 de “Poesía juglaresca…”).

 

Per a continuar en l’argumentacio, hem de saber que Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitania, fon el primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç. Per a que puga ser certa l’hipotesis de que les harges i cegels influiren en la seua lliteratura, es necessita una compatibilitat cronologica i geografica. No hi ha contradiccio cronologica perque Guilhem de Peitieu naixque l’any 1077, un any mes pronte que el representant dels compositors de cegels Ibn Quzman, quan ya n’hi han documentades harges en romanç. Geograficament, la relacio de Guilhem de Peitieu en Espanya està confirmada pel seu matrimoni en Felipa de Tolosa, viuda del rei d’Arago i Navarra. Tambe es sap que l’any 1120 lluità contra els almoravits al costat del Batallador. Inclus podria haver conegut els cegels de chiquet, conforme a l’itinerari del cegel propost per Antelo Iglesias, que diu que “se propagó por el mundo latino-occidental a raíz de las expediciones francesas a España (Barbastro, 1064), cuando Guillermo VIII de Aquitania – padre del trovador – se llevó al Limousin y al Poitou numerosas esclavas moras para amenizar sus veladas con la poesía y música de al-Andalus”.

 

Hem vist que les harges s’originaren en temps del califat, creixquent en época de les taifes. Durant este periodo, governants cristians i musulmans s’unien per a defendre o atacar territoris, independentment de que estigueren manats per cristians o per musulmans, delimitant-se fronteres que nomes eren reals en temps de guerra. Per aixo, la relacio de Guilhem de Peitieu en les harges i els cegels, pogue haver-se donat pel contacte tant en musulmans com en cristians. Podria haver-se relacionat en els compositors musulmans, parlant el romanç en el que escrivien les seues harges, i per ells podria haver accedit a les moassahes redactades en romanç de les que parlà Maimonides o als cegels redactats en romanç arabisat, que segur que existien. La relacio tambe pogue establir-se en cristians, havent vist que els musulmans tambe consideraven que el “cegel” era propi de zones manades per cristians.

 

Unes atres proves de pes que demostren l’influencia de les harges i els cegels en la gestacio de la lliteratura provençal, son el paralelisme tematic, de lexic i la similitut estrofica. Menéndez Pidal trobà estrofes de Guilhem de Peitieu “perfectamente zejelescas, compuestas de trísticos monorrimos, más el verso de vuelta, consonantado las nueve veces en i, pero sin estribillo”, afirmant que “Entre ambas literaturas hay relaciones tan singulares que son inexplicables sin un influjo de la una sobre la otra”. M. A. García Peinado y J. P. Monferrer Sala han estudiat la “Chanson V” de les “Chansons” de Guilhem de Peitieu i el “Cejel nº 90”, del “Diwan” d’Ibn Quzman i destaquen el “paralelismo temático y estructural que muestran los dos poemas”, afegint que “En cuanto a la estructura métrica podemos decir, y ello de forma decidida, que estamos ante dos composiciones formalmente parejas”.

 

Hem vist que el populisme de les composicions poetico-musicals de l’Espanya musulmana era prou mal vist per l’ortodoxia musulmana. Guilhem de Peitieu mamprengue l’incorporacio de temes populars i mundans a la poesia escrita en la llengua del poble, cosa que tampoc fon de l’agrat de la classe clerical i de la “intelectualitat” dominant, perque la lliteratura deixava de ser d’uns pocs que sabien llati, per a passar a ser patrimoni de qualsevol que tinguera ingeni i gracia.

 

Per eixos motius, Guilhem de Peitieu fon acusat de “pecats” com llibertí, cinic, burlo, sensual, o jugador, que eren adjetius que usualment “adornaven” al poble pla. Orderico Vital, digue d’ell que “audax fuit et probus, nimiumque jocundus, facetos etiam histriones facetiis superans multiplicibus”. Godofret de Vigeois escrigue d’ell: “verumtamen nomini christiano nihil contulit; erat nempe vehemens amator feminarum; idcirco in operihus suis inconstans extitit”. Guillem de Malmesbury li diu “fatuus et lubricus” i Godofret el Gros, no l’evocà en millors paraules: “totius pudicitiae ac sanctitatis enemicus”. El paralelisme entre Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman aplegà a que este ultim fora adjetivat “de crápula, beodo, juerguista y libertino, en medio de una situación hostil en la que el poder andaba en manos de los alfaquíes bajo la autoridad teocrática almorávid”.

 

Crec ilustratiu reproduir alguns versos de cada autor. Els de Guilhem de Peitieu, prou alluntats del tipic topic “amor cortes” dels trobadors diuen: “Tant las fotei com auziretz / cent et quatre-vinz et ueit vetz / que a pauc not rompei mos corretz / e mos ames / e nous puesc dir los malavegz / tan gran m’en pres”, volent dir “Tant les fotí com oireu / cent huitanta huit voltes / que de poc se me trenca el piu / en molts pedaços / i no puc dir-vos el mal / que m’apegaren”. En el cegel nº 90 d’Ibn Quzman llegim: “Mi vida disipo en orgía y jolgorio / ¡Este es mi sino! Quise ser borracho / Que deje el mal camino absurdo es / quedarme sin morapio un desatino / ¡Vino, vino!, me da igual lo que digan”. (“De poesía y pornografía medievales…” en “Thélème” nº 13 -1998).

 

L’assignacio del nom de “trobadors” a musulmans, en epoca de Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman, podria reforçar el seu orige a partir de l’arap. I resulta, que “trovadores” es el nom en el que la “Chronica del famoso Cavallero Cid Ruydiez campeador” nomena als que l’any 1092 li feen “trobas” a Ibn-Yahhaf, erigit en rei d’una Valencia sitiada pel Sit, quan diu que “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba”.

 

Per eixa epoca, Ibn Lubbun, visir d’al-Qadir i senyor de Morvedre deixava constancia del bilingüisme dels valencians en les seues “xarajat” en romanç. Eixe bilingüisme fon el que feu possible l’activitat lliteraria en la cort del Sit de la que parla Ibn Bassam dient que “en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe”. Per aixo en esta epoca trobem musulmans que parlaven romanç, com aquell a qui cridà Ibn-Yahhaf “…llamó un Moro que sabia Aljamia…que se fuese al Rey de Çaragoça…”, i a cristians que parlaven en arap, als qui el Sit deixà la vigilancia de les muralles de la ciutat, perque “fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres”.

 

En el següent articul, vorem que la lliteratura dels trobadors posterior a Guilhem de Peitieu tambe oferix pistes de la seua relacio en l’Espanya musulmana. Acabarém parlant dels joglars, que escamparen l’obra dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (IV).

En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

 

Escomençant per Ibn al-Labbana de Denia (ap.1044/5-1113/4) o el “fill de la venedora de llet”, sabem que es el sobrenom pel qual fon conegut Abu Bakr Muhammad b. Isa b. Muhammad al-Lajmi al-Dani. El lloc del seu naiximent es relaciona en “b. Isa” o Benissa que està prop de Denia. Hi han raons com el sobrenom, la curta genealogia, que no es pose baix la proteccio de clan, que Ibn Bassam nos diga que el seu germà Abd al-Aziz “era capaz de recitar versos”, i unes atres, que nos conduixen a pensar en un orige autocton i humil, podent concloure’s que el “al-Lajmi” (tribu yemeni) de la seua nisba, era exclusivament degut a una relacio de clientelage. Sobre l’any 1068, abandonà Denia per a guanyar-se la vida com a poeta, i se n’anà a rodar per les corts lliteraries de distintes taifes, passant per l’Almeria de al-Mu’tasim i la Sevilla de al-Mu’tadid b. Abbad, previament a escomençar a ser reconegut en el Badajoz de al-Muzaffar, d’a on encara se n’anà a la cort sevillana de al-Mu’tadid (m 1095), a qui segui en el seu desterroa Agmat, fugint dels almoravits (1091). Mort al-Mu’tadid a viajà a la cort de Mubassir al-‘Amin Nasir al-Dawla, senyor de les Balears, a on acabà la seua vida. El contingut dels seus versos en els que parla de “¡A cuántas taberneras he despertado cuando ya el cielo había quebrado y dispersado las perlas de su rocío!”, revelen prou clarament el seu orige iberorromà (p 371 de “Esplendor de al-Andalus”).

 

Ibn al-Labbana te una “xarjah” romanç en el poema “Hayya ‘aduli”, que Corrientes transllitera com “ya qrjwny kkrs bwn ‘mar ‘lfrar ys…wls(r) dmar”, transcriu com “ya qoraçone ke keres bon amar / (eyy+) alfirar \ (ila) yasin…w alesar do mar”, i interpreta com “Cor que vols un bon amar, refugiat en la sura Yasin…i alluntat de la mar”. D’esta “xarjah” sol destacar-se l’expressio “bon amar”, genuinament romanç i completament estranya a la tradicio arap.

 

Continuant per Abu Bakr Muhammad Ibn Ahmad Ibn Ruhaym, (m 1126?), sabem que era de “Bukayran” o Bocairent, perque aixina consta en el “Mugrib”. Segons al Dabbi, era familia de ministres o “bayt wizara”, i les fonts solen donar-li el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Residi en Murcia, participant en la vida cultural en torn al seu cadi Abu Umayya Ibrahim b. Isam. L’any 1117, abandonà Murcia per a entrar en el sequit del governador almoravit de Valencia, Abu Ishaq Ibrahim b.Yusuf b. Tasufin, que era germà de l’emir Ali. Molt pronte, l’any 1118 es troba en Sevilla, d’a on l’any 1121/1122, fon nomenat almoixerif.

 

Una de les seues harges està en un panegiric dedicat a Abu-l-Asbag ibn Abd al-Aziz, familiar d’aquell Abd al-Aziz, que havia governat Valencia entre 1021 i 1061, fill d’Abd al-Rahman Sanchol i net d’una princessa cristiana. El text en arap està molt corrupte i la translliteracio que es coneix prove d’una copia del s. XIII feta per Todros Abulafia en caracters hebreus, de qui Corriente diu que “moderniza y hasta castellaniza los textos”. La translliteracio es la següent: “Ky fr’y ‘w ky syr’d d myby hbyby sm ttls dmyby”, que pot transcriure’s com “¡ke fareyo o ke serad de mibi / ‘habibi’ / non te tolgues de mibi”. Observem l’arabisme ‘habibi’, que vol dir ‘amic’ o ‘amat’, significats que confluixen en el valencià “amigar-se” (“…que avent muller te amiga”), i l’arcaisme valencià ‘toldre’, que vol dir ‘llevar’ o ‘separar’ (“…ans la tolguem als falcons”). El significat actual podria ser: “Que fare yo o que sera de mi, amat meu, no te separes de mi”. Es interessant saber que la “xarjah” s’introduix pels seguents paraules en arap “Wa-fatatin, dati husnin bahiyyi / a’rabat ‘an mantiqin ‘ayamiyyi”, que volen dir “Una donzella pita i polida /canta en paraules de llengua “no arap” o estrangera”.

 

En la composicio titulada “Ya nasima rrihi”, te una atra “xarjah” que Corrientes transllitera com “nwn mtnks ya habibi l/kanqrdnys ‘lglalh rxsh bst ‘twta my rfysu”, i que podria transcriure’s com “Non me tinkes ‘ya habibi’ ke en loqred en aisso / ‘algilala raxsa’ bist e(d) tota me revesse”, en el significat de “No em tingues/retingues ‘oh amat’, ¿que llogreu en aixo?, ‘camisa fina’ vist i tota em regire”.

 

Finalment, tenim a Ibn Lubbun de Morvedre, que es el nom hipocoristic pel qual es coneix a Abu Isa Lubbun b. Abd al-Aziz b. Lubbun. Sabem mes d’ell per fonts cristianes que per fonts araps. Segons F. Corriente, el toponim Vinalopó, “perpetúa dicho apellido”, en contra dels romanistes que el relacionen el Vinalopó en el “Alebus” de “Avienus”. Fon un important personage de finals del s XI, molt relacionat en el territori valencià, encara que no s´ha de perdre de vista que es documenten germans d’ell per Toledo i Lorca. Senyor de Morvedre, fon alcait de la ciutat de Valencia, i ostentà el titul de doble visir o “Du l-Wizaratayn”, per haver segut visir de al-Mamun b. Di-l-Nun de Toledo i del seu net al-Qadir en Valencia. Este titul es el que consta en el globo celest mes antic que es conserva, que està en el “Museo di Storia della Scienza” de Florencia (inv. nº 2712), en el qual consta que el feu Ibrahim b. Said al-Sahli o el de (Castelló) de la Plana, qui el dedicà “al Señor de los dos Visiratos, el gran cadí Abu Isa b. Lubbun, a quien Dios le conserve el poder y le ayude”.

 

Ibn Lubbun apareix en les croniques cristianes a partir de l’escomençament de les tensions per a succeir al rei de Valencia Abu Bakr Muhammad, que mort l’any 1085, havia governat des de 1075. En la “Cronica General” llegim que “Et este alcayde de Valencia Aboeca Abenlupón quisierase partir estonces de pleyto de Valencia quando murió Abubacar, et yrse pora un castiello que dizien Muruiedro que era suyo”. Abu Bakr seria finalment succeit per al-Qadir, qui el nomenà visir, pero en qui tingue discrepancies, sobre un atac a Xativa i sobre les pujades d’imposts per a mantindre les tropes d’Alvar Fañez que li feen costat, que el dugueren a declarar-se independent en Sagunt. L’aplegada dels almoravits a la peninsula i l’assessinat d’al-Qadir en 1092, feu entrar al Sit en escena, qui l’obligà a pagar-li 8.000 dinars de paries. Entregà les seues possessions a Ibn Razin “enbio dezir a Abenrrazin, el sennor de Sancta Maria, que se querie meter en su mano, et que viniesse tomar aquellos castiellos que el tenia”, anant-se’n a viure a Albarrassi, “Et fuesse luego Abenlupon con el [Ibn Razin], con sus mugeres et sus fijos…ca non querie auer con el Cid ninguna cosa”, a on acabà els seus dies.

 

En el seu poema “Qul kayfa halu lqulubi”, es conté una “xarjah” translliterada com “ya mm mw lhbyb fys n nn trnad gar kfry ya mmma nn byjnal llssad”, i transcrita per García Gómez com “ya mamma, mew l-habibe / bais’ e no mas tornarade / gar ke fareyo, ya mamma / no un bezyello lesarade”. Corriente canvia en la seua transcripcio “tornarade” i “lesarade” per “tornade” i “lesade”. Sent que tambe diu que “es opcional la caída de /e/ y /o/ átonas finales”, lo qual succeix normalment en valencià, podría quedar com “‘ya’ mama,  meu ‘alhabib’ / vays’en e non tornat / gar ¿que fare yo ‘ya’ mama? / ni un besell leixat”. En el resultat, s’haurien de destacar els arabismes ‘ya’ o ‘¡oh!’, i ‘alhabib’, que vol dir ‘el amic’ o ‘el amat’, i els arcaismes ‘gar’ del llati ‘garrio’, relacionat en ‘charrar’, i el ‘leixar’ o ‘deixar’, de la que en valencià tenim rastre en la paraula ‘lleixa’ o ‘estant’. Voldria dir “¡Oh mama!, el meu amat se’n va i no ha tornat. Charra’m ¿Que fare yo, ¡oh mama!, si ni un beset m’ha deixat?”. Es tracta d’una “xarjah”, que copià un sigle mes tart al-Habbaz al-Mursi o el panader de Murcia, en el poema “Man li bidabyin rabibi”.

 

Ibn Lubbun te unes atres “xarajat” que contenen fragments en romanç. En el poema “Saka jismi”, en la “xarjah” translliterada com “’zyz/r my kmd syd ya qwm tra b’llh sm ‘sm ndrl”, existix un fragment en romanç que pot transcriure’s com “garrid a(d) me ki mew sidi” o “charreume qui es el meu ‘sit’ o senyor”, i un paraula “badrell” formada pel sufix diminutiu “ell”, aplicat a l’arap ‘badr’ o lluna. En “Asaytu lliwam”, la translliteracio “mma syt ‘lglam…” es transcriu com “mamma est algulam…” o “mare, este chicon…”, trobant-nos en el pronom demostratiu valencià est/este, que continuà pressent en el valencià del s. XIII.

 

Havent situat historicament a Ibn al-Labbana de Denia, a Ibn Ruhaym de Bocairent i a  Ibn Lubbun de Morvedre i vistes les seues harges en romanç, estem en condicions de traure algunes conclusions.

 

Si parlem del seu lloc de naiximent, hem vist que unicament podriem assegurar la valencianitat d’Ibn al-Labbana de Denia i d’Ibn Ruhaym de Bocairent, no tinguent noticies sobre el lloc de naiximent d’Ibn Lubbun. Estudiant els llocs de residencia en els que podien haver escrit les seues harges, resulta que Ibn al-Labbana abandonà molt pronte la seua Denia natal i passà la vida rodant per les corts llitereries d’Almeria, Sevilla, Badajoz i Balears. Ibn Ruhaym se n’anà de Bocairent i el trobem en Murcia, Valencia i Sevilla. Ibn Lubbun, de qui no podem assegurar el seu orige valencià, fon segurament qui mes temps passà en Valencia. En quant a l’extraccio social dels compositors, comprovem que Ibn al-Labbana, que fon l’unic d’orige popular, no eixia d’ambits de la cultura oficial filoarap, segurament per a conseguir l’ascens en l’escala social.

 

Per tot lo anterior, pareix difícil mantindre que el romanç de les harges d’Ibn al-Labbana de Denia, d’Ibn Ruhaym de Bocairent i d’Ibn Lubbun de Morvedre responga al romanç del poble valencià de finals del s. XI i principis del XII. No sabem si el romanç d’Ibn al Labbana i el d’Ibn Ruhaym, es correspon en el que es parlava en Almeria, Sevilla, Badajoz, Balears o Murcia. Curiosament el romanç en el que hi han mes caracteristiques de la llengua valenciana, es el de les harges del senyor de Morvedre.

 

Per una atra banda, no te trellat “exigir” que un text del s. XI, continga un valencià com el d’ara. Alguns acatalanats utilisen el romanç de les harges que hem vist, per a “demostrar” lo diferent que era del català. En eixe cas, hauriem d’exigir-los una explicacio sobre el “català” d’un manuscrit d’una versió catalana de les lleis godes o “Liber iudiciorum” visigot, que datat entre el 1180 i el 1190, conte preciositats com: “pos ke nad és o nada, si baptisterio no recebren e sia comprovad ke viskés per spacio de decem dies, ke.l padre o la madre ki vol aver”, i que al vore paraules com “nada”, “baptisterio”,“recebren”, “spacio”, “decem”, “padre”, “madre”, que nos fan dubtar sobre si estem davant d’un text llati o castellà.

 

Hem vist que F. Corriente ha escrit que les harges son “mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Es tan evident com dir que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa” (“Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…” de Álvarez López).

 

Per a acabar, hem de saber que el fragments i les frases en romanç pressents en harges i cegels, permeten l’ensaig d’un analisis gramatical. El feu F. Corriente en l’apartat “Notas gramaticales” del seu llibre “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” (2009). L’estudi està fet a partir d’un coctel de harges i cegels independentment de lloc i temps. Sorpren l’indiferenciacio geografica, quan el mateix autor manté que el romanç dels pobles senyorejats pels musulmans, es correspon “casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera”. Tambe sorpren l’indiferenciacio temporal que barreja a Yosef al-Katib de la primera mitat del s. XI, en Todros Abu-l-Afia, mort en el s. XIV.

 

Com podia esperar-se, entre eixes notes gramaticals, ne troben algunes que podrien ser antecedents de la llengua valenciana. Es tracta de certs verps, pronoms, adverbis, preposicions…

 

Entre els verps d’eixes composicions podem trobar-ne entre atres: “amar(e)”, “belar(e)” o velar, “karpir(e)” o carpir, “qorrer(e)” o correr, “kurar(e)” o curar, “lesar(e)” o deixar, “donar(e)”, “dur”, “isir(e)” o eixir, “mattar(e)” o matar, “mirar(e)”, “morir(e)”, “mutar(e)”, “poter(e)” o poder, “saber(e)”, “ser(e)”, “tallar(e)”, “tirar(e)”, “toller(e)” o toldre, “tornar(e)”, “vender(e)” o vendre, “vestir(e)”, “volar(e)”. Entre ells destaquen els equivalents de carpir, deixar, donar, dur, eixir, tallar o tornar.

 

Si parlem de pronoms, resulta que els pronoms possessius atestiguats en “harges” i “cegels” son “mew”, “tew” i “sew”, per “meu”, “teu”, “seu”, estant present el reflexiu “bos” per “vos”. En quant als demostratius, es curios llegir-li a Corriente que “Los únicos pronombres o adjetivos demostrativos de estos textos son los romances: “est(e)-a” en masc., siempre contracto ante el artículo árabe”, demostratius pressents en la Cocentaina de 1269 “E per totes estes rahons” o “que per est dit d’en J(ohan)”, i vius en l’actual llengua valenciana.

 

Com a pronoms i adverbis interrogatius y exclamatius es troba, per a persona, “ki” o “qui”, per a cosa “ke” o “que”, per a temps “kand(o)” o “quan”, per a lloc “on” o “a on” o “d+on” o “d’a on”, per a manera “kom(o)” o “com” i “perqe” o “perqué”, per a cantitat “kan” o “quan”, relacionat en “tan(to)” o “tant”.

 

Tambe crida l’atencio trobar que en les harges està pressent la preposicio “a(d)”, en construccions com “ad+est”, usada posteriorment per eixemple per Joan Esteve en el “Liber elegantiarum”, en frases com “Aplegar o arribar ad algun loch” o “Ad aquelles coses moltes quem has escrit te respondre”, i actualmente viva en la llengua valenciana.

 

Hem vist que harges i cegels son una sintesis entre la cultura romanica i musulmana iniciada en l’Espanya musulmana, que esclatà en l’us lliterari del romanç per primera volta en tota l’Europa romanica. Vorem que estes obres d’us primerenc del romanç, tingueren una important influencia en la lliteratura espanyola i europea posterior.